Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Una de les conseqüències més evidents de la fi de la Primera Guerra Mundial va ser el canvi radical en la configuració del mapa europeu. Un dels principals motius d’aquest canvi va ser l’ensorrament de l’Imperi Austrohongarès, que desaparegué i donà pas a nous estats: Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Polònia –en aquests dos últims casos amb terres provinents d’altres països–. A més, alguns dels seus territoris foren annexats a estats existents, com Romania o Itàlia.

Durant els anys noranta del segle passat, força veus van afirmar que Iugoslàvia, al marge de les tensions i contradiccions internes, es va dissoldre per l’interès de les potències occidentals, per tal d’incrementar la seva influència i controlar més fàcilment uns nous estats, més febles que Iugoslàvia. Aquesta argumentació no era nova. Durant els anys vint també era estesa l’anàlisi que les potències victorioses de la Primera Guerra Mundial impulsaren el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès. L’historiador François Fejtö ha estudiat a fons el tema i n’ha aportat moltes proves, com, per exemple, el canvi d’interpretació dels més que famosos Catorze punts de Wilson. Primer s’havia proposat una solució basada en l’autonomia de determinats territoris, però cap al final de la Guerra es va interpretar que bona part d’aquests territoris s’havien de convertir en estats independents.   

No es pot negar que durant el segle XIX alguns intel·lectuals promogueren l’Il·lirisme, teoria que apostava per crear un estat que aplegués tots els sud-eslaus. La incidència real, però, d’aquestes propostes no passà de cercles reduïts. Els autors més citats són els croats Ljudevit Gaj, el bisbe Strossmayer i, en menor mesura, l’eslovè Jernej Kopitar. Les seves propostes, però, van ser canviants, i no sempre volien dir el mateix quan parlaven d’unir tots els eslaus del sud sota un mateix estat. Ara bé, també és veritat que en els anys immediatament anteriors a la Primera Guerra Mundial aquest debat es revifà i tingué més incidència.

Abans de l’esclat de la guerra, els territoris que van conformar Iugoslàvia estaven dividits en diversos estats. D’una banda, hi havia els regnes de Sèrbia i de Montenegro, tots dos independents. D’altra banda, hi havia l’Imperi Austrohongarès, que, de fet, era una monarquia dual. Vinculat a Hongria hi havia el Regne de Croàcia-Eslavònia (no s’ha de confondre amb Eslovènia), relativament autònom, i els territoris de Bačka, Baranja i Banat -al sud d’Hongria-, sense cap mena d’autonomia. Vinculats a Àustria hi havia Dalmàcia, Caríntia, Estíria i Carniola (aquests tres últims poblats per eslovens, tot i que no constituïen una única entitat). Finament, Bòsnia i Hercegovina, que va ser incorporada per l’Imperi l’any 1908, era administrada per un governador i estava desvinculada tant d’Hongria com d’Àustria. Sèrbia, arran de les Guerres Balcàniques (1912-1913), s’expandí territorialment (Kosovo i bona part de Macedònia, el Sanjaq i Novi Pazar) i aconseguí més prestigi. Estava governada per la dinastia Karađorđević i el cap de govern era Nikola Pašić.

Regne de Sèrbia, després de les Guerres Balcàniques (1912-1913), amb Kosovo i Macedònia i sense la Voivodina. Font: Wikimedia
Regne de Sèrbia, després de les Guerres Balcàniques (1912-1913), amb Kosovo i Macedònia i sense la Voivodina. Font: Wikimedia
Mapa ètnic de l’Imperi Austrohongarès. Font: Wikimedia Commons
Mapa ètnic de l’Imperi Austrohongarès. Font: Wikimedia Commons

Quan esclata la guerra, després de l’atemptat de Sarajevo, els eslaus de la zona queden dividits en bàndols enfrontats. Els partits croats i eslovens van fer costat a l’Imperi, i molts sud-eslaus van participar en la dura ofensiva contra Sèrbia. També és veritat que n’hi hagué, sobretot de Bòsnia, que s’allistaren com a voluntaris per lluitar al costat de Sèrbia.     

La creació de la primera Iugoslàvia, molt probablement, va ser fruit de la conveniència dels eslaus de l’Imperi Austrohongarès en el moment que aquest s’esfondra, i de l’interès del Regne de Sèrbia, que així adquiria un rol i un poder de molta més rellevància del que tenia.

A l’hora d’analitzar com es creà aquest nou estat cal centrar-se, sobretot, en tres grans actors: el Regne de Sèrbia d’una banda, els croats i eslovens de l’interior de l’Imperi d’una altra i, finalment, el Comitè Iugoslau, que feia les funcions d’intermediari entre tots dos.

El Tractat de Londres i el Comitè Iugoslau

En el marc de les negociacions perquè Itàlia participés en la guerra al costat de la Triple Entesa, el 26 d’abril de 1915 es va signar el Tractat de Londres, segons el qual acceptava de  participar a canvi, amb l’acord de Sèrbia, de l’annexió de territoris on vivia un percentatge, tot i que minoritari, no menyspreable d’italians (Gorizia, Ístria, Dalmàcia, Trentino, Trieste i Tirol del Sud) i també Carniola i Vlora.   

Aquest tractat era secret, però el seu contingut va ser fet públic per Frano Supilo, que n’havia estat informat pel ministre d’Afers Estrangers rus. El fet que es fessin públiques aquestes informacions refredà l’interès de part de la població de l’Imperi per acostar-se a Sèrbia, reforçà la lleialtat a l’Imperi i provocà, com a reacció, la creació del Comitè Iugoslau, el 30 d’abril de 1915. Aquest comitè estava format per menys d’una vintena de membres, tots exiliats, de totes les nacionalitats eslaves de l’Imperi, tot i que hi predominaven clarament els d’origen dàlmata, els més afectats per les pretensions italianes. D’entre els seus membres, cal destacar-ne Ante Trumbić i Frano Supilo. El seu objectiu era, obertament, la consecució d’un estat que agrupés tots els sud-eslaus.  

S’ha especulat molt sobre la seva funció. D’una banda sembla bastant clar que tenia el vistiplau de bona part  dels croats i eslovens de l’interior de l’Imperi, tot i que no sempre les seves postures eren coincidents. També és innegable que Sèrbia estava interessat a negociar-hi i a tenir-lo com a interlocutor, perquè no volia que Croàcia i Eslovènia esdevinguessin estats independents, i era una manera d’exercir algun control sobre aquests països. Tot i això, les relacions amb la monarquia sèrbia van ser sovint tibants, i de vegades estigueren a punt de trencar-se del tot, com quan Supilo amenaçà amb la independència de Croàcia en cas que Sèrbia no reconegués la igualtat de tots els grups nacionals en el nou estat. No volien, doncs, que el nou estat fos una prolongació de Sèrbia, sinó que fos radicalment nou.

Sèrbia i els eslaus de l’Imperi

A l’interior de Sèrbia, d’altra banda, les coses no anaven gens bé per al govern de Pašić. Les derrotes de 1915 van fer que el seu crèdit polític minvés extraordinàriament, cosa que comportà que el seu partit, el Partit Radical, patís una important escissió, els Joves Radicals. Aquest nou partit volia fer un pas endavant en la democratització del país i eren més oberts a negociar amb el Comitè Iugoslau la formació d’un possible nou estat. Amb aquestes demandes aconseguiren un suport molt important, i arribaren a fer trontollar l’omnipotent Pašić.

Durant tot el transcurs de la guerra, però, l’opció preferida pels croats i eslovens de l’Imperi era la coneguda amb el nom de trialista. Un exemple clar d’això va ser la Declaració de Maig de 1917, impulsada per l’eslovè Anton Korošec, del Partit Popular Eslovè, i signada pels 33 diputats sud-eslaus (eslovens, croats i serbis). En el text s’hi reclamava la unificació de totes les terres de l’Imperi on vivien i transformar-lo de monarquia dual a monarquia amb tres grans entitats.

La Declaració de Corfú

Poc després, però, el 20 de juliol de 1917 es va signar la Declaració de Corfú, un document de gran transcendència. Va ser signat, d’una banda pel govern serbi (pel primer ministre, Pašić)  i, d’altra banda, per Ante Trumbić, president del Comitè Iugoslau. És important, ja que apunta de manera clara cap a la creació d’aquest nou estat, format per Sèrbia i els territoris l’Imperi on vivien serbis, croats i eslovens, sota la dinastia Karađorđević, cosa que entra en contradicció amb la Declaració de Maig. Segons aquest document, el nou estat seria formalment una monarquia parlamentària, plenament democràtica, amb sufragi universal masculí, igualtat dels tres noms nacionals, de les tres religions i dels dos alfabets, encara que no es detallava gaire cosa més i se’n deixava la concreció en mans d’una assemblea constituent, amb la qual cosa no quedava clar quin caire prendria, si tindria un caràcter centralista o més aviat un to federal o federalitzant.

Declaració de Corfú. Font: Wikimedia Commons
Declaració de Corfú. Font: Wikimedia Commons

La dissolució de l’Imperi i la unificació

A partir de 1918 començà a ser evident que l’Imperi Austrohongarès caminava ràpidament cap a la desintegració. Internament, hi havia clars símptomes de decadència, fins al punt que les burgesies mitjanes i petites començaren a optar per trencar-hi, tant a Bohèmia i Moràvia, com a Àustria, Hongria, Croàcia, Eslovènia… Anton Korošec fou un dels polítics que abandonà la idea de romandre a l’Imperi i va començar a defensar la proposta d’un estat iugoslau independent. De resultes d’aquests plantejaments impulsà la creació d’un Consell Nacional (Narodno Vijeće) cap a principis d’octubre.  

El desencís de les tropes ja havia provocat diversos motins -el més destacat el febrer de 1918 a Kotor, a Montenegro- i nombroses desercions, que s’incrementaren quan Bulgària –aliada de l’Imperi- anuncià la rendició, el 29 de setembre. En aquest context, es pot afirmar que l’autoritat austríaca simplement es va fondre.

Malgrat els intents desesperats de l’Imperi per salvar-se, amb ben poc creïbles crides a transformar-se en federació, el 29 d’octubre de 1918 la Dieta croata aprovà posar fi a la unió amb Hongria, s’apoderà de Fiume i lliurà l’autoritat al Consell Nacional, presidit per Korošec. Es convertí, així, en el nou govern provisional de tots els territoris eslaus de l’Imperi. La seva autoritat, però, era molt débil: motins i pillatges eren constants, i no estava gens clar el suport internacional.

Ljubljana, 29 d’octubre de 1918. Font: Wikimedia Commons
Ljubljana, 29 d’octubre de 1918. Font: Wikimedia Commons

Aquests dies d’incertesa foren aprofitats per Itàlia per ocupar Trieste, Pula (Ístria), Zadar, Šibenik…,  ja que considerava legitimats els seus drets a ocupar-los per les clàusules del Tractat de Londres de 1915. La debilitat del govern, el poc suport internacional i l’amenaça italiana acabaren de decantar del tot les elits, que al cap i a la fi eren les que formaven el Consell Nacional, a la unificació amb Sèrbia i Montenegro i amb aquest objectiu s’iniciaren converses amb el govern serbi. Això no vol dir que no hi hagués contradiccions internes: Pribićević, per exemple, defensava la unió immediata amb Sèrbia, Trumbić volia que primer s’unifiquessin tots els territoris de l’Imperi i que després es negociés en peu d’igualtat amb Sèrbia, i, finalment, Radić, que s’oposava al projecte iugoslavista (s’oposava al centralisme serbi i apostava per la forma republicana d’estat). Finalment s’imposaren les tesis de Pribićević.

Simultàniament, a Bòsnia i Hercegovina s’havia creat també un Consell Nacional, similar a l’impulsat per Korošec. El 29 d’octubre, l’anunci fet a Zagreb fou molt ben rebut, i només dos dies més tard, el Consell Nacional es féu amb el poder efectiu a Bòsnia i Hercegovina, quan el governador, Boris Sarkotić, els el va lliurar. El 3 de novembre es constituí el primer Govern Nacional de Bòsnia i Hercegovina, de breu durada.

Ginebra es convertí, el 6 de novembre, en l’escenari de converses entre el govern serbi i el Comitè Iugoslau, que ara sí que representava el Consell Nacional. El 9 de novembre es va signar una declaració en què s’acordava constituir un nou estat, únic i indivisible, amb un govern format per membres dels dos principals partits serbis (els Vells i els Joves Radicals), del Comitè Iugoslau i del Consell Nacional.

Alhora, els fets també es precipitaren a Montenegro. El 6 de novembre, les tropes sèrbies ocuparen el país. Tot  seguit es creà un Consell Nacional, com a govern provisional, encapçalat pel coronel Dušan Simović i, d’altra banda, un Comitè Executiu Central per la Unificació de Sèrbia i Montenegro, que establí les bases per triar una Assemblea, que s’hauria de pronunciar sobre la unificació amb Sèrbia. Moltes persones han criticat les circumstàncies en què es féu l’elecció: sense temps per debatre, se sap que molts electors no pogueren votar, l’exèrcit serbi en controlava el procés… L’Assemblea electa votà, el 24 de novembre, per una majoria aclaparadora la unificació dels dos regnes: 163 dels 168 diputats, una unanimitat  sospitosa.  Tot això ha fet que des de Montenegro s’hagin defensat tradicionalment dos punts de vista sobre aquesta qüestió: per a alguns va ser una reunificació nacional i, per a d’altres, en canvi, una simple annexió.

Estendre’s en el cas de Montenegro és interessant perquè demostra un fet essencial, més enllà de les múltiples interpretacions que se’n puguin fer, que no hi hagué darrere de tot el procés d’unificació una voluntat de refrendar-la democràticament. Només es féu un plebiscit a Caríntia, l’any 1920, per delimitar les fronteres amb Àustria.

Uns fets similars passaren a Bačka, Baranja i Banat (la Voivodina). Un cop dissolt l’Imperi, l’1 de novembre es proclamà una República del Banat, impulsada pel Partit Socialdemòcrata, només reconeguda per Hongria i d’existència efímera. El 15 de novembre, el Banat fou envaït per les tropes sèrbies i la independència fou liquidada. L’any següent, amb el  Tractat de Trianon, el Banat fou repartit entre Romania, el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens i  Hongria.  

L’1 de desembre de 1918, finalment, una delegació croata fou rebuda pel regent, Alexandre I, a Belgrad, moment en el qual proclamà solemnement el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. El nou govern de coalició va ser presidit pel serbi Stojan Protić i en formaren part Korošec, Trumbić i Pribićević. No va ser fins a l’any 1929, després del cop d’estat d’Alexandre I, que l’estat passà a anomenar-se Iugoslàvia. Moltes vegades s’ha argumentat, d’una manera simplista, que aquest nou estat era una invenció i absolutament artificial. És evident que els fets exposats demostren que va respondre a uns interessos concrets d’un moment molt determinat. Durant el període d’entreguerres,  les importants contradiccions internes dugueren l’estat a punt del col·lapse diverses vegades. L’any 1941 les tropes alemanyes, italianes, hongareses i búlgares envaïren el país, fins al punt que fou liquidat com a estat. La lluita antifeixista dels partisans va implicar reconstruir una segona Iugoslàvia sobre unes noves bases.  

Mapa del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, 1918. Font: Wikimedia Commons
Mapa del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, 1918. Font: Wikimedia Commons
Read More

El passat 22 de novembre es va fer pública la sentència de Ratko Mladic, una de les relacionades amb la guerra de Bòsnia que més s’esperaven. El Tribunal Penal Internacional de l’Haia el va condemnar a cadena perpètua per deu  càrrecs: un de genocidi (Srebrenica), cinc de crims contra la Humanitat i quatre per violació de  les lleis de guerra. D’altres càrrecs de què se l’acusava, però, va ser-ne absolt, com és el cas de matances en sis localitats bosnianes més.

Aquesta sentència, com era d’esperar, ha provocat tota una allau de reaccions en cadena tant a Bòsnia i Hercegovina com a Sèrbia. A Bòsnia, entre la població bosníaca, la majoria han estat de satisfacció, ja que es considera que s’ha fet justícia, tot i que ha provocat desencís que se l’absolgués d’alguns dels càrrecs.

A Sèrbia, i a la República Serpska, en canvi, majoritàriament, les reaccions han estat d’oposició radical a la sentència i s’ha acusat el Tribunal de l’Haia de ser absolutament parcial i de tenir un biaix clarament antiserbi. Això no vol dir que algunes ONG’s, com Dones de Negre, la principal organització pacifista i feminista del país, se n’hagin congratulat.

La guerra de Bòsnia: una guerra ètnica o una guerra d’agressió

La guerra de Bòsnia va ser interpretada, moltes vegades, des d’aquí com una guerra ètnica, on diversos grups nacionals  estaven en conflicte permanent entre ells. Es va insistir molt que havien resorgit vells odis ancestrals, i se’n posava com a precedent el que havia passat durant la Segona Guerra Mundial. Tota aquesta argumentació, sovint, pretenia justificar que aquests  grups nacionals eren incapaços de viure junts i en harmonia. No era estrany que s’afirmés que Iugoslàvia  era un estat artificial i que un cop ensorrat el socialisme s’havia mostrat com a inviable. Evidentment, aquesta interpretació era molt interessada i servia per justificar l’absoluta passivitat d’Europa. Això no vol dir, però, que no es puguin considerar alguns d’aquests arguments, però no n’expliquen tota la dimensió.

D’altra banda, era, i és,  força estesa l’opinió, sobretot a Bòsnia, que aquesta guerra era bàsicament una guerra d’agressió. Segons aquesta interpetació, molt plausible -amb tots els matisos que calgui-, Sèrbia i Croàcia tenien l’objectiu d’apropiar-se del territori d’aquesta república i repartir-se’l, i per aquest motiu van atiar totes les rivalitats per tal de fer inviable un estat bosnià unit, independent i multiètnic.  

Hi ha informacions més  que contrastades que demostren que aquesta tesi no va gens desencaminada. De fet, hi hagué diverses reunions entre Tudjiman (el primer president de Croàcia després de la desintegració iugoslava) i Milosevic que ho confirmen. A més, hi ha fets, anteriors a la proclamació de la independència, que apunten que les veritables intencions d’alguns líders serbosbosnians –Radovan Karadzic, el més destacat- i croatobosnians –sobretot, Mate Boban- anaven en aquesta línia.

La independència de Bòsnia i Hercegovina

El parlament de Bòsnia i Hercegovina va proclamar la independència el 2 de març de 1992  després de fer públics els resultats del referèndum que havia tingut lloc els dies 29 de febrer i 1 de març.  En el referèndum hi va participar el 64% el cens  i gairebé el 100% dels electors va votar  afirmativament la pregunta de si s’estava d’acord amb una Bòsnia i Hercegovina independent i sobirana, un estat  on els ciutadans i nacions (Musulmans, Serbis, Croats i d’altres que hi vivien) visquessin en peu d’igualtat.  El percentatge d’abstenció, però, va ser molt elevat, cosa que s’explica pel boicot actiu de bona part de la població sèrbia.

Alija Izetbegovic, president de Bòsnia i Hercegovina entre 1990 i 2000. Font: Wikimmedia Commons
Alija Izetbegovic, president de Bòsnia i Hercegovina entre 1990 i 2000. Font: Wikimmedia Commons

El 2 de març, també, va començar la guerra, que es va prolongar fins a l’any 1995, quan va finalitzar amb la signatura dels Acords de pau de Dayton. La proclamació de la independència no va representar, però, l’inci del conflicte, sinó que senzillament va marcar un pas més en l’escalada. Els incidents armats, la proclamació de regions autònomes sèrbies, la creació d’un parlament serbi independent, l’arribada massiva d’armes… feia temps que havien començat.

Abans de la independència

El desemblre de 1990 van tenir lloc les primeres eleccions multipartidistes a Bòsnia, per triar un nou parlament de la república. El resultat d’aquestes eleccions va implicar que en sortiren reforçades les opcions nacionalistes, de les tres grans nacionalitats presents a Bòsnia. El partit amb més presència en el nou parlament era el Partit d’Acció Democràtica (SDA), liderat per Alija Izetbegovic, que representava el nacionalisme musulmà. Aquesta formació política va obtenir 86 escons. En segon lloc va quedar el Partit Democràtic Serbi (SDS), fundat per Radovan Karadzic, amb 72, i en tercer lloc la Comunitat Democràtica Croata (HDZ), el partit fundat per Franjo Tudjman, amb 44 diputats. Aquests resultats venien a reflectir, a grans trets, el pes ètnic de les tres comunitats. Segons el cens de 1991, a Bòsnia hi vivien un 44% de musulmans –actualment el terme utilitzat per referir-se a aquesta comunitat és el de bosníacs-, un 31% de serbis i  un 17% de croats. La resta quedava repartida entre altres grups, el més nombrós dels quals era el dels iugoslaus, amb el 7%. Al marge d’aquests tres grans partits, cal destacar  els 13 escons del Moviment Musulmà Bosnià (MBO), que malgrat el nom, representava l’opció més cívica i no nacionalista. Cal destacar que, tot i que Karadzic s’autoatorgava la representativitat de tots el serbis, no tots els serbis d’aquest nou parlament pertanyien al seu partit.

Alhora, s’anaven afermant els passos cap a la independència per part d’Eslovènia i de Croàcia, cosa que precipità els esdeveniments en els territoris croats poblats majoritàriament per serbis.

El primer conflicte autènticament seriós va tenir lloc a la Krajina, al sud de Croàcia, l’antiga frontera militar de l’Imperi habsbúrguic per controlar el territori contra incursions turques. Els passos previs a la independència croata van ser mal gestionats: no es condemnà l’estat ústaixa -Franjo Tudjman mateix havia escrit  un llibre on defensava tesis revisionistes-, s’aprovà una reforma constitucional que modificava a la baixa els drets de les minories -era fàcil veure-ho com una agressió- i no s’insistí prou a bastir un projecte d’estat croat de caràcter cívic.Tot això fou aprofitat per elements que van bascular ràpidament cap a un nacionalisme panserbi, que practicà la neteja ètnica. Va ser llavors, quan Mladic començà la seva carrera fulgurant com a principal cap militar serbi. La zona de la Krajina era fronterera amb Bòsnia,  i a tocar hi vivien bosses importants de població sèrbia, que ben aviat donaren suport als seus connacionals de l’altra banda de la “frontera”.

D’altra banda, no cal oblidar, a més, que el juny  de l’any 1990 també va ser anihilada l’assemblea provincial de Kosovo, i Milosevic es feu amb el control del partit a Sèrbia, Montenegro i la Voivodina, amb la qual cosa el perill de recentralització era més que evident.

Ratko Mladic, el carnisser dels Balcans, a la Krajina

Mladic representa perfectament un perfil força estès, el d’un serbi bosnià vinculat a la Lliga Comunista, que va abraçar el projecte polític de la Gran Sèrbia un cop l’estat iugoslau va començar a fer fallida. Va néixer en el si d’una família sèrbia del sud-oest de Bòsnia, a Bozinovici,  prop de Gorazde, l’any 1942. Llavors, el territori de Bòsnia  formava part de l’Estat Independent Croat (conegut com a NDH) controlat pels ústaixes, els feixistes croats que col·laboraren amb els nazis i els feixistes italians. El seu pare va ser partisà, però amb prou feines el va conèixer, ja que morí en un enfrontament armat amb els ústaixes quan  tenia dos anys. Després de la guerra, Mladic explicà que la seva filla formava part de la primera generació de serbis que havien pogut conèixer el pare, i que no es podia tolerar que això no tornés a passar.

De ben jove s’allistà a l’exèrcit, amb quinze anys, i després de passar per l’Academìa Militar Iugoslava es graduà l’any 1965. Simultàniament s’afilià a la Lliga Comunista Iugoslava. Com a militar, les seves primeres destinacions foren Macedònia i a Kosovo.

Ratko Mladic, 1993. Font: Wikimmedia Commons
Ratko Mladic, 1993. Font: Wikimmedia Commons

L’any 1991 va ser destinat a Knin –a la Krajina-, on va comandar el 9è Cos del JNA, l’encara llavors influent Exèrcit Popular Iugoslau, amb l’objectiu de lluitar contra les forces croates. Va ser llavors quan Mladic es començà a fer notar com a “defensor” de la població sèrbia. No només actuà a la Krajina, sinó també a Dalmàcia, a l’Operació Litoral, que tenia com a objectiu separar Dalmàcia de la resta de Croàcia.

Les regions autònomes sèrbies

En aquest context, l’SDS va demanar la secessió de part de zones frontereres de Bòsnia per tal d’incorporar-les a la república sèrbia de la Krajina. A resultes d’això, en el primer semestre de 1991 es crearen tres regions atutònomes sèrbies, seguint el mateix patró de Croàcia. El juliol de 1991 es filtraren –per via del primer ministre federal, Ante Markovic- unes converses que demostraven lliuraments d’armes per part de Milosevic a Karadzic. A més, la presència de milícies paramilitars, com els Tigres d’Arkan o els txètniks de Seselj, molts membres de les quals no eren de Bòsnia, era cada vegada més evident.  

Al setembre, el nombre de regions autònomes ja era de quatre, i els líders serbobosnians van apel·lar a l’exèrcit federal per tal que els protegís de les agressions que, deien, patien. Davant d’aquesta crida, l’exèrcit federal es desplegà per Bòsnia. Part d’aquestes forces intervingueren en el bombardeig de Dubrovnik, i, des de Banja Luka, contra Croàcia, com és el cas de Vukovar.  El nombre de regions autònomes arribà a sis abans de la proclamació de la independència.

La proclamació de sobirania de Bòsnia i la creació d’un parlament serbi a Banja Luka

La proclamació de la independència eslovena i croata, el juny de 1991 va precipitar els esdeveniments i feu evident que l’única sortida possible per a Bòsnia era la de proclamar la independència .  En cas contrari, hauria quedat subsumida en una mena de nova Iugoslàvia que, a efectes pràctics, no hauria deixat de ser més que  la cristal·lització del projecte de la Gran Sèrbia. Izetbegovic arribà a afirmar que triar entre Croàcia i Sèrbia era com triar entre la leucèmia i el tumor cerebral. El parlament bosnià aprovà llavors una declaració de sobirania, tot i que no d’indepèndència, que acabà provocant que els diputats serbis abandonessin el parlament i en creessin un de propi, a Banja Luka, el 14 d’octubre de 1991. Simultàniament, entre la tardor de 1991 i l’hivern de 1992 diverses unitats de l’exèrcit, algunes procedents de Croàcia, havien anat ocupant posicions arreu de Bòsnia, també entorn de Sarajevo.

Una dada fonamental, que va tenir una incidència decisiva en el desenvolupament del conflicte va ser l’aprovació de l’embargament d’armes, el setembre de 1991,  que afectava tots els països de Iugoslàvia. Això representà un hàndicap gairebé insuperable per a una hipotètica Bòsnia independent. Evidentment, l’arsenal militar de què disposava l’exèrcit iugoslau era molt important, i a ningú se li escapa que hi havia diverses fàbriques d’armes a Sèrbia, que fluiren sense  cap problema per tot Bòsnia. Tot això deixà Bòsnia en una situació d’absoluta indefensió un cop esclatat el conflicte.

Pel que fa al bàndol croat, és cert que abans de la proclamació de la independència no s’havia proclamat cap república autònoma, tot i que el març de 1991, en una entrevista entre Milosevic i Tudjiman es parlà obertament de la possibilitat de dividir Bòsnia en dues zones, una per a cadascuna de les dues repúbliques. Això sí, les demandes de l’ultradretà, i força influent, Partit Croat de Drets anaven en la línia d’annexar tot Bòsnia a Croàcia.

L’inici de la guerra. El setge de Sarajevo. Mladic, cap de les forces serbobosnianes

La reacció immediata del bàndol txètnik [Malgrat que els seus orígens es remunten a les guerrilles sèrbies que combatiren l’Imperi turc, el terme “txètnic” està vinculat a posicions ultranacionalistes i expansionistes sèrbies com a resultat de les milícies amb el mateix nom que durant la Segona Guerra Mundial lluïtaren contra partisans i assassinaren a població no sèrbia. Durant la Guerra dels Balcans sorgiren milícies sèrbies que empraren aquest terme, també] a la independència va ser la proclamació formal de la República Sèrbia el 27 de març mateix. Durant el mes de juliol es proclamà la Comunitat Croata d’Herceg-Bosna. Amb aquests dos actes semblaven posades les bases d’una futura partició del país.  

A principis d’abril es va produir un fet que marcà el futur de la guerra, quan les milícies d’Arkan van ocupar la ciutat de Bijeljina. En aquesta ciutat es produí la primera gran matança, quan més de cent musulmans van ser massacrats. Poc després va passar el mateix en altres ciutats com Zvornik (800 morts), Visegrad o Foca.També s’obriren els primers camps de concentració, com a Keraterm, Ormaska…i s’iniciaren els primers atacs contra Sarajevo, tot i que el setge de la capital no començà fins al 5 d’abril. Aquell 5 d’abril, precisament, hi hagué una gran manifestació, que aplegà entre 60.000 i 100.000 persones, que reclamava precisament la pau i reivindicava el dret de viure tots junts.

En el bàndol fidel al govern hi lluitaren persones de tots els grups ètnics, no només bosníacs. Un cas emblemàtic d’això n’és Jovan Divak, general serbi de l’Armija bosniana. La resistència de la ciutat minera de Tuzla va representar un altre gran exemple dels esforços per preservar la diversitat ètnica i un projecte comú.   

Mladic va ser un dels principals responsables del setge de Sarajevo. La ciutat va ser contínuament bombardejada durant més de tres anys, fins al 1995 i els franctiradors van disparar de manera indiscriminada contra la població civil. Són conegudes unes gravacions en què Mladic mateix exhortava els franctiradors a disparar contra la zona de Velusice, un barri on presumiblement hi havia pocs serbis. Segons diverses fonts, es calcula que el nombre de morts a resultes d’aquest setge va ser de més d’11.000. La ciutat va arribar a perdre gairebé dos terços de la seva població.

Parlament bosnià atacat durant el setge de Sarajevo. Font: Wikimmedia Commons
Parlament bosnià atacat durant el setge de Sarajevo. Font: Wikimmedia Commons

Un cop proclamada la República de Sèrbia, els dirigents txètniks crearen formalment l’Exèrcit de la República Sèrbia (conegut per les sigles VRS), i proposaren a Mladic que n’ocupés el càrrec de Comandant de l’Estat major, és a dir la principal autoritat. Va col·laborar estretament amb Radovan Karadzic, el líder polític dels txètniks serbis. A tots dos se’ls considera com els grans responsables del procés de neteja ètnica que va viure Bòsnia.

Un fet que, segons totes les persones que el coneixien, va impactar profundament Mladic va ser el suïcidi de la seva filla, estudiant de Medicina, tot just un any abans del genocidi d’Srebrenica. Sembla que ella no va poder resisitir les notícies que informaven de les terribles atrocitats comeses per les tropes dirigides pel seu pare.

Srebrenica i les altre massacres  oblidades

Sens dubte, Srebrenica, la conquesta de la qual i el genocidi posterior organitzat per Mladic, simbolitza perfectament l’horror que es va viure en aquell conflicte i alhora la impotència, la deixadesa i la incompetència de les potències del moment per evitar-lo. Pel cap baix moriren vuit mil persones davant de la passivitat de les forces honadeses que havien de protegir la població.

Documental de la BBC sobre el genocidi d’Srebrenica

No se n’ha parlat tant, i no va tenir pràcticament cap ressò mediàtic, però poc després d’Srebrenica van caure d’altres enclaus, on també hi hagué autèntiques matances. A Zepa, per exemple, es va  repetir un esquema molt similar al d’Srebrenica. En aquest cas, els Cascos Blaus ucraïnesos van abandonar la zona de seguretat, com havien fet a Srebrenica, quan saberen que les milícies sèrbies s’hi acostaven. Exactament com a Srebrenica es va veure com Mladic negociava, aparentment, -i feia falses promeses- amb dos representants del assetjats sota la supervisió d’un oficial ucraïnès. En aquest cas, Mladic tornava  a oferir seguretat als habitants de la ciutat a canvi de la rendició. El resultat: la mort de tres mil persones més.

Entre el 10 i el 15 d’octubre van desaparèixer entre tres i quatre mil bosníacs més a la zona de Banja Luka, un altra vegada enmig de l’absolut silenci informatiu. Aquests darrers incidents es produïren just en el moment en què s’estaven negociant els acords de Dayton, cosa que explica part d’aquest silenci hipòcrita. En aquells moments el principal objectiu era tancar el conflicte, encara que fos santificant i legalitzant l’agressió i la neteja ètnica que havia comportat.

A part d’això, està totalment demostrada la participació i responsabilitat directa de Mladic en altres bombardeigs i atacs contra la població civil, com a Tuzla o Bihac.

Els acords de Dayton van enterrar la possibilitat de construir un estat en què l’element central fossin les persones i es bastí un estat amb quotes ètniques i una estructura molt complexa, que el fa molt inoperant. Totes les propsotes de pau que es van posar sobre la taula, des de la Vance-Owen –de principis de 1993-, van optar per legitimar les conquestes de guerra i els genocidis comesos, i Dayton no en va ser una excepció.    

Finalment, i molt important, també molts serbis van patir persecució i van ser assassinats. La llista de matances en diverses poblacions també és molt llarga i també  hi hagué camps d’internament on foren tancats, com per exemple Hadzici.   

Bsa_controlled
Màxima estensió de territori controlat per les tropes sèrbies. Font: Wikimmedia
Read More