Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

[La imatge de portada és una fotografia diferent del monument d’homenatge a Amador Rey i Daniel Niebla a Ferrol. Font: Galicia Press]

Societat i economia

A començament de segle, els 2.073.638 gallegues i gallecs representaven l’11,14% de l’Estat, però durant la dècada dels seixanta aquesta xifra havia descendit al 8,95%, encara lluny del 5,71% actual. Les causes que expliquen aquesta tendència són dues. La primera és l’emigració, que es va accelerar i no es va aturar fins a la crisi del petroli: Galícia expulsa 500.000 persones entre 1950 i 1970 (el 40% del període 1860-1970). Ara tots els focus d’atracció estan als països avançats d’Europa i les zones més dinàmiques de l’Estat (Catalunya, Madrid i Euskadi), i no a Amèrica. La segona raó és la gran caiguda de la natalitat, que per primera vegada després de segles es va mantenir per sota la mitjana estatal.

L’organització territorial de la Galícia dels seixanta estava caracteritzada per una població molt dispersa, amb un gran desequilibri entre costa i interior, en part per la deficient xarxa d’infraestructures. La població urbana va augmentar, però només representava el 30%, a causa d’això la població rural continuava sent la gran majoritària.

Abans del Cop i de la Guerra, el sector agroramader gallec estava basat en el control llaurador del territori a través d’una relació simbiòtica entre les cases dels llogarrets i les muntanyes comunals (organització històrica del territori gallec, amb orígens germànics i romans).

Des d’aquell moment, el règim va dur a terme ocupacions forçoses i imposà repoblacions forestals a les antigues muntanyes veïnals, el que va trencar amb la situació anterior i contribuí a expulsar població del món rural. Precisament les companyes/s del Laboratorio Ecosocial do Barbanza estan investigant aquest i altres assumptes.

Article del Laboratorio Ecosocial do Barbanza en el qual s’analitza la relació simbiòtica a la qual ens referíem. Font: Laboratorio Ecosocial do Barbanza

Amb l’inici de la liberalització, Galícia s’adherirà a l’anomenada Revolució Verda, un procés que es va desenvolupar sense resistències pel context de la dictadura. Es passa a una agricultura sustentada en l’ús massiu de combustibles fòssils i no en  l’energia solar de base orgànica molt intensiva; vinculada a l’agroindústria; amb una tendència a l’alça de la motorització i de la revolució biològica i genètica; amb una pèrdua de valor de les economies d’escala, ja que les innovacions foren independents de la mida de l’explotació; amb millores associades a una major producció per hectàrea més que a una reducció de la mà d’obra; amb tendència a les concentracions parcel·làries; etc. En general l’agricultura gallega no va millorar massa i provocà que Galícia deixés de ser un país de labregas/os per a passar a ser un de petites/ts propietàries/is.

La industrialització, de la mateixa manera que el creixement, també fou més feble que a la resta de l’Estat. Abans dels seixanta, el major atractiu de Galícia era el sector hidroelèctric, però pràcticament no va fomentar la industrialització del país perquè el 70% de l’energia produïda era exportada a Madrid, Catalunya i Euskadi, tot i que sí que va permetre la consolidació de grups socioeconòmics gallecs de rellevància, com el Banco Pastor-Fenosa. També foren creades una sèrie d’empreses públiques que començaren a conformar el teixit productiu dels següents anys, algunes produïdes des de fora (Celulosas de Pontevedra o Bazán) i només algunes poques “autòctones” (conserveres, drassanes, Zeltia o Astano).

Durant els seixanta hi hagué dos sectors, els més destacats, que es convertiren en grans focus d’atracció obrera i industrial (importància de les empreses auxiliars). Un d’ells fou l’automobilístic de la mà de la fàbrica de Citroën a Vigo, que esdevingué l’epicentre del desenvolupament industrial del sud del país. L’altra fou la indústria naval ferrolana, tant civil com militar. Les empreses que més destacaren foren Bazán a Ferrol, Astano a Fene i també Ascon a Vigo. L’ocupació cresqué molt fins 1975, però la crisi del 1973 feu decaure ràpidament el sector.

En la resta de sectors productius, la pesca, per exemple, va viure una gran expansió, especialment en el marisc (gràcies a l’increment de la demanda de crustacis i mariscos) i la pesca d’altura. D’aquesta darrera destaquem que representava el 30% de l’estatal, que la meitat dels 150.000 mariners de l’Estat eren gallecs i que la flota gallega (uns 500 vaixells) era una de les més grans d’Europa. Precisament la creació de Pescanova (Redondela) fou un dels símptomes d’aquest bon moment.

Seu de Pescanova a la parròquia de Chapela, ajuntament de Redondela (Pontevedra) Font: Faro de Vigo

En el sector de les conserves, que frenà el seu creixement durant l’autarquia, la gran novetat fou trencar amb la dependència de la pesca de bajura per a passar a enllaunar els productes d’altura, especialment la tonyina. En aquests anys també es va desenvolupar una reordenació del sector, ja que més del 75% de les empreses existent l’any 1960 acabaren desapareixent.

La fusta, de gran tradició, també patí una fonda reestructuració per l’aparició dels embalatges de plàstic, el que va obligar a buscar noves orientacions en el sector transformador: taulers i cel·luloses.

Una de les novetats d’aquests anys fou el sector metal·lúrgic, que implantarà l’acer i modernitzarà la caldereria o els forjats. Destacà l’obertura de la planta d’alumini d’A Coruña l’any 1961.

Finalitzem aquest repàs amb el sector químic. En són bons exemples la refineria Petrolíber d’A Coruña i l’empresa Zeltia de productes farmacèutics i biotecnològics, amb la que aquest sector va començar a desenvolupar-se durant els anys quaranta, ara a un major ritme.

Atenent-nos a Xoaquín Fernández Leiceaga i a Eldelmiro López Iglesias, el sector serveis fou el que més va créixer en termes absoluts (133.000 llocs de treball), especialment en els subsectors comercial, dels transports, i de la banca (acumulaven un dèficit històric) i no tant en benestar o serveis públics.

El balanç econòmic que es pot fer d’aquests anys és que el creixement es féu sota el paraigua del model desarrollista, és a dir, salaris baixos, llargues jornades de treball i relacions laborals autoritàries (Sindicat Vertical). El dit creixement fou protagonitzat pel capital privat i no per les polítiques públiques franquistes. La inversió estrangera i l’expansió de les multinacionals fou notable (en part per la bona localització geogràfica), però Galícia només va captar l’1,5% de les inversions totals. D’aquesta manera es creà un sistema en el qual les empreses foranies s’aprofitaren de recursos naturals, energia i mà d’obra barata, generant una escassa relació entre indústries, i el creixement no va repercutir com hauria d’haver-ho fet a Galícia. En part pel dirigisme extrem, centrant l’especialització productiva gallega en les necessitats de l’Estat, però també perquè tant l’estalvi gallec com el que provenia de l’emigració fou destinant en importants proporcions (24% l’any 1973) a inversions fora de Galícia. Per últim, destaca l’acusat descens de la població dedicada als sectors més tradicionals (agricultura i pesca), que permeté un notable augment a la indústria, construcció i serveis; malgrat això, la població ocupada va descendir durant el període, passant d’1.153.384 a 1.113.473 entre 1960 i 1975.

La reorganització de l’oposició

El context liberalitzador intern al costat d’altres factors externs (descolonització i emergència del Tercer Món, Revolució Cubana i moviments d’alliberament nacional) donaran un nou impuls a la resistència al Franquisme.

Fins a aproximadament el 1972 l’hegemonia va recaure en el PCE, que creà l’any 1968 la seva filial gallega (Partit Comunista de Galícia, PCG) de la mà del seu secretari general, Santiago Álvarez. El principal actiu del PCE eren les Comissions Obreres (CCOO), que floriren durant la dècada. La tàctica era l’”entrista”: penetrar en els sindicats verticals del règim per lluitar des de dins, aprofitant principalment la Ley de Convenios Colectivos de 1958. Les eleccions sindicals del 1966 assentaren definitivament les CCOO de les diferents ciutats (a Galícia destaquen Vigo i Ferrol), que començaren a coordinar-se a escala estatal. El règim va respondre amb duresa i les va il·legalitzar l’any 1967. A més de les CCOO, el PCE controlava altres organitzacions socials vinculades com les Comissions Camperoles (CCCC) o les Comissions Marineres (CCMM).

El nacionalisme gallec partia d’una situació diferent. L’any 1950 mor Castelao, es dissol el Partido Galeguista (PG) i el protagonisme passa a la recent creada de poc Editorial Galaxia, que aposta per una estratègia culturalista. Però als anys seixanta diversos sectors veuen necessari dotar d’un nou contingut polític el nacionalisme. El primer intent és el Consello de Mocedade (1963), impulsat pel grup Brais Pinto. Però les diferències ideològiques (corrents democristians, socialista i comunista) precipiten el seu fracàs. Algunes persones fundaran la Unión do Povo Galego (UPG) i altres el Partido Socialista Galego (PSG).

El partit més influent fou la UPG (1964). La formació va beure del galleguisme històric, del marxisme-leninisme, de l’anticolonialisme, de l’acció de masses, dels moviments d’alliberament nacional i d’alguns postulats del Concili Vaticà II. Una de les novetats fonamentals és el canvi en les aliances (ara només forces nacionalistes) i la qüestió de classe (construcció nacional gallega reservada només a les classes populars). De la mateixa manera que el PCE/CCOO, la UPG crearà una xarxa d’organitzacions al seu voltant, com el Sindicato Obreiro Galego (SOG), Estudantes Revolucionarios Galegos (ERGA) o les Comisións Labregas (CCLL). Fins i tot es va impulsar un front armat, de curt recorregut per l’assassinat del seu màxim responsable, Moncho Reboiras, a mans de la policia (1975). Aquest any 2020 s’ha estrenat una primera pel·lícula sobre la seva figura.  

Cartell de Reboiras. Acción e corazón (2020), pel·lícula dirigida per Alberte Mere. Font: Reboiras. Acción e corazón

El PSG havia sigut fundat un any abans. Coincidia amb la UPG en l’anticolonialisme o en l’autodeterminació, però s’inclinava també per al federalisme i la democràcia. L’organització es radicalitzarà de la mà de Xosé Manuel Beiras, especialment des de la publicació del seu famós O atraso económico de Galicia (1972), on parla de colonialisme interior i de dependència econòmica de Galícia respecte a Espanya i al capitalisme mundial. Els nous principis del 1974 continuaran en aquesta línia, apostant per la via revolucionària i per l’acció de masses. De totes maneres, el PSG no passarà de ser un partit amb prestigi dins l’oposició però sense gaire implantació social.

Per últim, el PSOE tenia una escassa presència a Galícia. En els anys immediatament anteriors a la mort de Franco tan sols comptava amb una mínima organització focalitzada a Ferrol, Vigo, Ourense i A Coruña. L’any 1973 tingué lloc la primera reunió per tractar d’activar el PSOE a Galícia. Convocats pels professors universitari Francisco Bustelo, es reuneixen a Compostela Txiqui Benegas, Gregorio Peces Barba, i un grup d’estudiants d’Econòmiques. La idea era organitzar un primer Congrés per crear la federació gallega de la formació. Aquest grup inicial va mantenir contactes amb altres membres locals, però no foren capaços de desenvolupar una activitat constant. L’organització quedà tocada quan Bustelo, poc abans de morir Franco, va marxar a Madrid com a nou membre de l’Executiva encapçalada per Felipe González.

De la voluntat a l’acció: la contestació a la dictadura

El primer xoc obert amb la dictadura tingué lloc a Casterlo de Miño (Ourense) el 1966. Allà es dugué a terme una expropiació forçosa de terres de gran riquesa vitícola perquè Fenosa pogués construir un embassament. Es produïren enfrontaments violents amb la Guàrdia Civil, però sense víctimes mortals. Tot i que finalment l’embassament es construí (només s’aconseguí incrementar les indemnitzacions), els ecos de la protesta ressonaren per la resta del país i inauguraren una nova etapa en la percepció de la dictadura.

I és que la mobilització en l’àmbit rural en el Tardofranquisme és un dels temes que més interès ha despertat durant la investigació historiogràfica dels darrers anys. Segons Ana Cabana i Daniel Lanero, la conflictivitat en el món rural gallec dels 60 i 70 pot dividir-se en tres blocs: contra la política del Govern, especialment contra el pagament de la quota de la Seguretat Social Agrària, que aplicava la quota empresarial a explotacions de mà d’obra familiar, contra l’expropiació forçosa de terres i a favor de la devolució de les muntanyes veïnals; i per uns preus agraris justos, de la qual és un bon exemple la primera vaga del sector lleter (Lugo, 1967).

A la universitat les protestes s’avançaren uns mesos al “maig francès”. Entre els mesos de març i abril de l’any 1968, s’ocuparen facultats i es produïren enfrontaments amb la Policia. El conflicte començà aparentment per motius acadèmics (el rectorat retenia diners de l’Asociación Sindical de Ciencias), però de seguida es convertí en una reivindicació contra el règim.

Sens dubte, l’any més determinant en la lluita contra el règim durant el Tardofranquisme gallec fou el 1972. En la mateixa universitat tingueren lloc noves protestes per exigir una lliure elecció de representants, el que es va saldar amb diversos estudiants sancionats.

Fotograma d’¡Esto se cae! (2018), documental produït per Ángel García i Marta Corral. Fou publicat pel Concello de Ferrol la vigília del 8M a tall d’homenatge a les dones que jugaren un paper en el 10M del 1972. Font: You Tube

Però aquell any també estigué marcat per un dels escàndols de corrupció més importants del règim: el cas Reace. Aquesta empresa s’encarregava de refinar i envasar oli, i entre els anys 1966 i 1972 la Comisaría de Abastecimientos y Transportes (CAT) llogà alguns dels seus dipòsits per a poder emmagatzemar una quantitat que li permetés intervenir el mercat de l’oli quan pugessin molt els preus o hi hagués escassetat. El març de 1972 la CAT reclamà una quantitat d’olique Reace no podia subministrar, ja que alguns responsables de l’empresa negociaven d’esquenes amb ell: havien desaparegut més de 4 milions de quilos d’oli valorats en uns 200 milions de pessetes. Que Nicolás Franco, un dels germans del dictador, fos membre del Consell d’Administració de l’empresa, podria explicar les irregularitats en la instrucció tals com assassinats de testimonis o la mateixa desaparició del sumari. El jutge del cas fou Mariano Rajoy Sobredo (pare de l’expresident del Govern) i actuà com fiscal Cándido Conde-Pumpido (pare de l’exfiscal general de l’Estat).

Cartell de Vigo 1972 (2017) del director Roi Cagiao, que recupera la memòria de la vaga del 1972. Font: Numax

Segurament, el més conegut sobre el Tardofranquisme gallec és allò que relaciona amb el moviment obrer de Ferrol i Vigo d’aquell any. En la primera de les ciutats les protestes començaren el febrer per la negativa de Bazán i el Sindicat Vertical a negociar el conveni que la representació sindical obrera havia elaborat. De seguida començaren una vaga d’hores extres que es transformà en general. Més endavant, el 9 de març, la plantilla es tancà a l’empresa per la suspensió de feina de sis sindicalistes i per l’intent de retenció d’un altre per guàrdies de l’empresa, però la Policia Armada els desallotjà amb molta violència. L’endemà, com que no va poder accedir a l’empresa, marxaren en manifestació, però foren interceptats per la Policia, que dispara i assassina a Amador Rey i Daniel Niebla, membres de CCOO. En la seva memòria, el 10 de març es convertí en el Dia de la Classe Obrera Gallega. L’activitat física de la fàbrica no es reprendrà fins al dia 21. Mentrestant, el règim respondrà amb repressió: llistes negres, presó, tortures, multes, consells de guerra i acomiadaments.

Amb precedents durant el març, i sobretot el maig, el setembre de 1972 visqué l’altra gran reivindicació obrera, en aquest cas a Vigo. El dia 9 els treballadors i treballadores de Citroën realitzaren una aturada parcial per a reclamar la jornada laboral de 44 hores, que els permetia descansar les tardes dels dissabtes. L’empresa respongué acomiadant el mateix dia a cinc treballadors entre els quals hi havia tres càrrecs sindicals. L’endemà, una assemblea decidí aturar la feina fins que aquestes persones fossin readmeses. Totes les principals empreses de la ciutat iniciaren el dia 11 una vaga de solidaritat amb els acomiadats, provocant la paralització pràcticament total de Vigo i comarca. La vaga, que es transformà en general, durà quinze dies, fins que finalitzà el dia 27. La repressió fou similar a la de Ferrol.

Tots aquests moviments d’oposició al règim no aconseguiren avançar el final de la dictadura, però la dimensió de les vagues, l’impuls d’una nova fornada de quadres polítics i sindicals, la nova percepció de la dictadura o la vinculació de totes les lluites amb la necessitat de tombar el règim sí que contribuïren a desgastar una dictadura que, tot i diferents ritmes i intensitats, comença i acabà matant: des dels primers com Alexandre Bóveda, motor del Partido Galeguista segon de Castelao, a Xosé Humberto Baena o José Luis Sánchez-Bravo Solla, militants del FRAP i dos dels últims cinc assassinats pel franquisme.

Read More

Amb l’esclat de la guerra civil de 1936, bona part de les elits econòmiques van donar suport als sublevats, les quals van gaudir de molts privilegis durant la dictadura gràcies a la seva proximitat al règim, encara que no van poder gaudir de la llibertat de comerç i de fer negocis que havien desitjat, en tant que l’Estat franquista es va establir com un nou ordre polític basat en l’autoritarisme, el militarisme, l’intervencionisme, el proteccionisme i el recel al liberalisme. Tot i això, les relacions entre el món empresarial i el govern franquista van mantenir una bona sintonia al llarg de la dictadura, condició indispensable perquè les elits socioeconòmiques poguessin gaudir del tracte favorable que els oferia el règim. El desgast polític, social i econòmic de la dictadura en la seva darrera dècada, i molt especialment a partir dels setanta, va afavorir el distanciament d’aquestes elits del règim franquista, que van virar cap a la monarquia parlamentària en cerca de les noves oportunitats econòmiques que els hi oferien.

La nova legalitat franquista i les relacions entre les elits econòmiques i les elits polítiques

Des de l’inici de la guerra civil, el bàndol franquista va tenir com a objectiu establir un nou ordre social i econòmic de caràcter feixista, en tant que compartia els quatre principis bàsics del feixisme: l’anticomunisme, el rebuig al liberalisme, un nacionalisme radical i un anticapitalisme formal. Van ser diverses les lleis i disposicions legals les que es van aprovar per repartir-se el botí de la guerra; l’any 1937 s’aprovà un decret on s’establia el procés a seguir per a l’expropiació dels béns de les persones que es van mostrar contràries a la insurrecció. El 1938 es va decretar el Fuero del Trabajo, inspirat en la Carta di Lavoro del règim feixista italià, i que posava les bases de les relacions laborals a la zona sublevada. Un any més tard, el 1939 s’aprovà la Llei de Responsabilitats polítiques on es deixaven fora de la llei a tots els partits i organitzacions que van ser afins al Front Popular, en aquest mateix camí el 1940 es va fundar l’Organització Sindical Espanyola (OSE), en què empresaris i treballadors s’integraven dins d’una mateixa organització sindical, vertical i jerarquitzada. 

El món empresarial va rebre majoritàriament el cop d’Estat de 1936 com una oportunitat per acabar amb la conflictivitat laboral i establir l’ordre i llibertat necessaris per als seus negocis, però el model d’Estat que es va establir va ser un Estat autoritari, protector, intervencionista i autàrquic. Aquest nou Estat va viure una regressió econòmica sense precedents, es va abandonar el procés industrialitzador per una tornada al món agrari, la renda per capita va disminuir dràsticament, situant-se a què hi havia a finals del s. XIX, la despesa pública també es va veure reduïda i gran part del pressupost de l’Estat es va dedicar a la repressió, és a dir, s’invertí en els ministeris de l’exèrcit i governació. Aquests fets però,  no van  afectar la relació de les elits socioeconòmiques i el poder polític, que es va establir a partir de la fidelitat i adhesió dels primers al règim franquista, condició sine qua non per gaudir dels privilegis i oportunitats que brindava la dictadura. Amb la dictadura, els empresaris van haver d’acceptar l’intervencionisme estatal, a canvi d’una legislació favorable a l’empresa i a la propietat privada. 

Juan March, fundador de Banca March, és un dels empresaris que va finançar el cop d’Estat de 1936 i va mantenir una estreta relació amb el dictador. Font ABC


L’aïllament econòmic va anar acompanyat d’un aïllament internacional forçat, després d’acabada la Segona Guerra Mundial. Aquesta situació no va començar a canviar fins a la dècada dels cinquanta, amb un context polític marcat per la Guerra Freda, amb l’entrada d’Espanya a la UNESCO el 1952, el concordat amb el Vaticà el 1953 i el reconeixement d’Espanya a les Nacions Unides el 1955, que li va permetre optar als ajuts dels organismes financers internacionals, com el Fons Monetari Internacional (FMI), al qual es va integrar tres anys més tard, així com al Banc Mundial. Cal remarcar que el reconeixement de la dictadura franquista sempre va ser parcial, ja que, per exemple, no se li va permetre l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (CEE), creada el 1957

La política autàrquica de la primera etapa del franquisme va afavorir majoritàriament els especuladors, que van saber aprofitar-se del mercat negre, la inflació i la corrupció, però a la dècada dels cinquanta l’economia espanyola es trobava abocada al col·lapse econòmic, amb una elevada inflació, l’augment del dèficit públic i sense fons per fer front als pagaments exteriors. Els préstecs de l’FMI estaven vinculats a una reestructuració de l’economia de l’Estat franquista, que havia d’abandonar el sistema autàrquic, controlar la inflació i la despesa pública i liberalitzar la seva economia. Aquestes directrius coincidien amb la voluntat dels tecnòcrates que s’havien incoporat al govern franquista a partir de la meitat de la dècada dels anys cinquanta.


Els Tractats de Roma signats el 25 de febrer de 1957 van acordar la formació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Econòmica d’Energia Atòmica, signats per l’Alemanya Federal, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i Països Baixos. Font: Wikimedia commons

La fi de l’autarquia: els canvis econòmics de la dècada dels cinquanta

L’aprovació del Pla d’Estabilització Nacional de 1959 pels ministres econòmics vinculats a l’Opus Dei va posar fi a l’autarquia econòmica del país. A grans trets, aquest pla es basava en tres eixos:

  • Estabilització de l’economia: reducció de la inflació a través de la congelació de preus i salaris.
  • Liberalització interior: liberalització de preus i reducció (que no desaparició) de la intervenció econòmica, etc.
  • Liberalització exterior: facilitats per a la inversió estrangera, importació de mercaderies i la incorporació al mercat internacional.

El Pla també va comportar canvis socials i de distribució de la població, amb un ràpid procés d’urbanització que va provocar l’èxode rural de més de 7 milions de persones durant la següent dècada, l’emigració de prop de 2 milions de persones a Europa, de les quals més de la meitat no van tornar a viure a Espanya, i una arribada massiva de turistes. La migració interna del país no sempre va ser per aconseguir una millora de les condicions laborals, ja que les jornades a les fàbriques i tallers eren molt llargues i estaven mal retribuïdes, a més, les ciutats no estaven preparades per acollir l’arribada de tantes persones i es van donar fenòmens com el xabolisme i l’aparició de cinturons vermells, sinó que també es feia buscant una manera de fugir d’una repressió encara més intensa en l’entorn rural per la presència de l’església catòlica i la guàrdia civil. Les ciutats oferien una opció d’anonimat, de passar desapercebut i poder començar de nou.

La política de liberalització, però, no va agradar a tot el conjunt empresarial, ja que hi havia un sector temorós de perdre els privilegis que havien gaudit gràcies al proteccionisme estatal, i va tractar d’endarrerir aquest procés per tal d’obstaculitzar l’arribada de nous competidors i capital estranger. Aquesta relació entre el poder econòmic i polític, excessivament proteccionista i basada en vincles de lleialtats i favors personals i tractes corruptes, és vital per entendre l’endarreriment tecnològic de la indústria espanyola, la baixa productivitat, la baixa competitivitat de les empreses i l’escassa planificació industrial.

Malgrat les limitacions de les reformes, la dècada de 1960 va ser una etapa de creixement econòmic. En aquesta dècada hi va haver un creixement anual del PIB entre 1962 i 1973 d’un 7%, un augment molt pronunciat en comparació amb la resta de països desenvolupats, però amb una despesa pública totalment insuficient (entre el 20% el 1962 i el 27% al 1975) en comparació amb els països europeus (al voltant del 45%), uns ingressos fiscals mínims i una absència d’un Estat del benestar, també a diferència dels països occidentals, pels dèficits en educació, sanitat i infraestructures. És en aquesta dècada quan es consolida una elit econòmica amb pes a les institucions polítiques, especialment a l’àmbit local, encara que no tant per la seva participació directa a la política, sinó per les seves relacions amb polítics o amb el cercle familiar del dictador. Els empresaris que més va afavorir el règim van ser aquells vinculats al món financer, com Emilio Botín (Banc Santander) o José Maria Aguirre Gonzalo (Banesto), i el sector de la construcció, gràcies al qual es va enriquir fortament empresaris com Rafael del Pino (propietari de Ferrovial) o José Entrecanales, que va construir des de pantans a ministeris i bases americanes, però altres empresaris de sectors molt diversos van aconseguir fer fortuna gràcies als seus vincles amb el règim, com Ramón Areces, fundador de El Corte Inglés, o Juan Gómez Cuétara, de l’empresa de galetes Cuétara.

Aquest desarrollismo i creixement de l’economia també es deu en gran manera a les inversions estrangeres que veien en l’economia espanyola un mercat en ràpida expansió gràcies a la indústria dedicada a la producció de béns de consum i sobretot a la indústria de l’automòbil i el turisme. A més, gaudien d’avantatges fiscals i disposaven de mà d’obra barata i una baixa conflictivitat laboral, gràcies a una forta repressió.


El 600 es va convertir en un símbol del creixement econòmic espanyol. Font La Vanguardia

El turisme va ser una altra peça clau en el creixement econòmic de la dècada dels seixanta. La localització geogràfica del país, sumat als avantatges econòmics i a la situació de prosperitat dels països de l’Europa occidental, van col·locar a Espanya al centre de l’incipient turisme fent que els ingressos vinculats a aquest sector es multipliquessin per 10 en poc més de 13 anys, passant de 300 milions de dòlars el 1960 a 3.216 milions de dòlars el 1973. El turisme no va ajudar únicament a la recuperació de l’economia sinó que va permetre trencar amb la situació d’aïllament que es vivia, encara que fos al preu de donar unes imatges esbiaixades del folklore del país.

El procés liberalitzador de l’economia als anys seixanta va anar acompanyat d’un creixement de la conflictivitat obrera, especialment arran de la Llei de Convenis Col·lectius de 1958, i posava de manifest la ineficàcia del Sindicat Vertical en les negociacions entre els diferents agents productors. Per aquest motiu, dins el mateix Sindicat Vertical van néixer dues seccions empresarials l’any 1964: El Consell Nacional d’Empresaris (CNE) i el Consell Nacional de Treball (CNT). La formació d’aquestes dues seccions no va ser acceptada pels sectors més afins al règim, ja que ho consideraven un primer pas per a una possible ruptura sindical, però sí per aquells empresaris que buscaven una organització autònoma de l’Administració que representés els seus interessos. La CNE va existir fins a la seva dissolució l’any 1977 com un òrgan assessor per al món empresarial, però sense capacitat per fer pressió a causa de la subordinació dels seus principals dirigents a l’OSE i per l’existència externa al Sindicat Vertical d’altres organismes empresarials que van qüestionar la seva representativitat, com les Cambres de comerç catalanes i basques. Entre els temes més tractats a la CNE destaquen els debats al voltant de les relacions laborals, el sistema tributari, les reformes de l’empresa en el nou context econòmic i, especialment, les negociacions d’Espanya amb la CEE. 

Inicialment, el món empresarial va rebutjar la possibilitat d’una adhesió d’Espanya a la CEE per temor als desavantatges que tindria l’empresa espanyola (poc competitiva i amb un excés d’intervenció estatal) amb la resta de països europeus. En canvi, bona part de la burgesia catalana sí que mirava amb bons ulls aquesta opció, ja que aquest organisme els hi oferia un marc liberal que els hi resultava favorable. Els empresaris catalans consideraven l’empresa el centre neuràlgic del sistema fiscal, així com la font principal dels ingressos familiars i de la Seguretat Social. Per aquest motiu, defensaven la creació d’un Estat del Benestar capaç de finançar els costos familiars bàsics en educació, habitatge i subsidis. A més, una entrada a la CEE també suposava no només un acord per tenir avantatges fiscals, sinó també per un nou marc de regulació de les relacions laborals més flexible. Per aquest motiu i van intentar empènyer al règim a iniciar negociacions per formar-hi part. La posició de l’empresariat espanyol va canviar a partir de 1970, amb l’Acord Econòmic Preferencial entre Espanya i la CEE. L’acord, de caràcter exclusivament comercial, preveia una reducció dels aranzels a pràcticament tots els productes espanyols de fins al 70%. La posició favorable a un apropament al Mercat Europeu va anar augmentant en els darrers anys del franquisme, coincidint amb la crisi política, econòmica i social del règim.


El turisme va ajudar al creixement econòmic del país tot i que va ser en detriment de les condicions laborals dels treballadors/es, que va ajudar a que Espanya aparegués com alternativa turística de baix cost de països com França i Itàlia. Font: La Vanguardia

1973: la crisi del petroli i el desgast del règim franquista

El 1973, l’economia espanyola havia crescut un 8% en termes reals respecte de l’any anterior, l’atur no arribava al 2% de la població activa i les reserves de divises superaven els 6.000 milions de dòlars. En canvi, la inflació se situava al voltant del 12% anual, el doble que la resta de països de l’OCDE. Per pal·liar aquesta situació, calien reformes estructurals d’una economia excessivament intervencionista, amb un dèficit comercial profund a causa de la dificultat exportadora del país, i amb un sector públic totalment insuficient. Aquest és el context de l’economia espanyola en el moment en què esclata la primera crisi energètica l’octubre de 1973, quan el preu del barril va passar de 3 a 11 dòlars en dos mesos.  

Per a Espanya, un país importador de petroli, un augment sobtat del preu del barril havia de comportar immediatament un encariment de la factura de l’energia nacional i, per tant, una disminució de la renda disponible, la qual al seu torn provocava una contracció de la demanda dels béns de consum. Els efectes d’aquests factors són: la reducció del nivell d’activitat, una disminució de la productivitat i un empitjorament de les expectatives dels beneficis empresarials. Per equilibrar aquesta situació, es poden recórrer a dues accions, o bé una disminució dels salaris reals dels treballadors o bé un augment de l’atur. En canvi, a Espanya la mobilització de la classe treballadora al sector industrial va aconseguir forts augments salarials fins al 1977 i el manteniment dels llocs de treball. 

Espanya, amb unes estructures econòmiques rígides i amb una aguda crisi social i política, la crisi econòmica es va dilatar en el temps. Entre 1973 i 1977, al país va regnar la incertesa política, que es va traslladar també en incertesa econòmica i manca d’accions contundents per afrontar la crisi econòmica. La primera decisió que es va prendre respecte de l’augment del preu del petroli va ser compensar una part del seu augment a través d’una subvenció del govern sobre el consum del petroli, que a més dels efectes que va tenir per a la hisenda pública, el consum energètic (a diferència d’altres països de l’OCDE) va mantenir els mateixos nivells previs a la crisi, afectant greument el desequilibri exterior a causa de la dependència energètica d’Espanya. 

A aquesta situació s’ha de sumar l’augment del dèficit de la balança per compte corrent entre 1974 i 1977, la disminució d’ingressos del turisme i les inversions estrangeres. Juntament amb el desequilibri exterior, la inflació va ser el principal problema de l’economia espanyola d’aquella dècada. A mitjan 1974, la crisi econòmica era una evidència, però les polítiques en aquesta matèria foren tímides i insuficients, i palesaven l’esgotament econòmic, però també social i polític, del règim de Franco. 

A l’àmbit social, l’augment de la conflictivitat laboral dels darrers anys de la dictadura va ser respost pel món empresarial des de la negociació i acceptació d’augments salarials (que podien arribar al 20% en una espiral inflacionista) per tal de no paralitzar les empreses amb l’ús cada vegada més recurrent de la vaga, a l’acomiadament dels líders obrers més combatius i les llistes negres, el lockout, o l’ús de la violència per restablir l’ordre i la producció. La incapacitat de la dictadura per fer front a la conflictivitat laboral va portar a les elits econòmiques a un distanciament cada cop més gran amb el règim i a una defensa a l’adhesió a la CEE per les oportunitats de negoci que la incorporació els hi oferiria. La manca d’accions contundents per enfrontar la crisi econòmica van continuar al llarg de 1975 i 1976, i es va haver d’esperar als canvis polítics produïts arran de les eleccions de juny de 1977 per iniciar unes reformes de sanejament i liberalització de l’economia. El 1977 la situació econòmica era ja alarmant. La inflació anual se situava al voltant del 30%, la balança de pagaments tenia un dèficit de més de 5.000 milions de dòlars i el deute extern arribava als 12.000 milions de dòlars. La necessitat d’arribar a uns acords tant en matèria política com econòmica es van traduir en els Pactes de la Moncloa, signats el 25 d’octubre de 1977, basats en una contenció de la massa salarial, una devaluació de la pesseta, una desacceleració de l’expansió monetària, a més d’una reforma fiscal que incloïa la creació de l’impost sobre les persones físiques (IRPF). Els Pactes, que també incloïen un acord en matèria social, van ser rebutjats per la patronal, que el 1977 s’havia agrupat en la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) i l’esquerra extraparlamentària. La patronal, temerosa de perdre la seva posició privilegiada durant la dictadura, va rebutjar la reforma fiscal dels Pactes, així com els acords sobre l’empresa pública, i va titllar el programa establert l’octubre de 1977 com un programa socialdemòcrata que cedia massa a les reivindicacions dels treballadors.

Un any després dels Pactes, la inflació havia disminuït un 12% i se situava al 16%, gràcies a la política de devaluació monetària i la moderació salarial acordada, que va significar una caiguda dels salaris reals entre 1978 i 1986. La política estabilitzadora sorgida de 1977 tenia una contrapartida greu: la desacceleració del creixement econòmic i l’augment de l’atur. L’any 1977, l’atur era del 5.32%, situant-se per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE (al voltant del 4%), mentre que el 1979 l’atur se situava al voltant del 8.79%, gairebé el doble que la resta de països de l’OCDE. La reducció del consum nacional es va suplir amb les vendes a l’exterior, que va esdevenir el principal motor de creixement econòmic. 

Entre 1977 i 1979, la inflació continuava el seu procés de desacceleració, el sector exterior continuava aprofitant-se de la política de devaluació de la pesseta i la conjuntura internacional afavoria l’entrada de divises, la inversió estrangera i la recuperació del turisme, però l’atur continuava agreujant-se i el 1979 ja se situava al 8.79%. Aquesta era la situació en què es trobava l’economia espanyola quan va esclatar la segona crisi energètica de 1979. Aquesta segona crisi va desvelar els dèficits de la indústria espanyola, posant al descobert la seva manca de competitivitat i la necessitat d’una profunda transformació d’aquest sector per tal d’equiparar-se a les condicions dels mercats internacionals. És per això que, a partir de 1979, a Espanya la crisi econòmica és especialment una crisi industrial. 

La crisi econòmica però, no va afectar el sector empresarial proper al franquisme polític, que durant la dictadura va ocupar càrrecs ministerials i durant la Transició van passar als consells d’administració de grans empreses privades. Aquestes portes giratòries els hi van permetre mantenir i fins i tot augmentar les seves riqueses, mantenir el seu poder i continuar amb les seves quotes d’influència en el rumb del país. Algunes d’aquestes personalitats van ser Antonio Maria de Oriol Urquijo, Gregorio Lopez-Bravo, Alejandro Fernández Sordo o Joan Antoni Samaranch i Torelló. 

Epíleg

Les elits econòmiques van donar majoritàriament suport al cop d’Estat de 1936 i van gaudir d’un tracte privilegiat durant la dictadura. Durant l’etapa autàrquica van haver d’acceptar l’intervencionisme estatal com a mal menor, però des de finals dels anys cinquanta i la dècada dels seixanta, el món empresarial va donar ple suport al règim franquista, ja que la seva connexió amb les elits polítiques va afavorir tractes de privilegi, a més de gaudir de la política proteccionista de la dictadura. El distanciament entre el món empresarial i el règim dictatorial no va començar fins que es va palesar l’esgotament social, polític i econòmic de la dictadura a principi de la dècada de 1970. Davant la incapacitat de resoldre la crisi econòmica, la conflictivitat social i el desgast polític, les elits econòmiques van posicionar-se a favor d’un apropament a la CEE, acceptant una democratització moderada del país que pogués defensar els seus interessos econòmics. Aquesta posició favorable juntament amb la seva progressiva incorporació a l’empresa privada, la gran beneficiada de la liberalització, va donar continuació a què les famílies que quaranta anys havien guanyat la guerra continuessin guanyant.

Read More

Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 s’obria un període de canvi. No entrarem a valorar la magnitud de l’operació i molt menys el resultat d’aquesta. La transició, però, més enllà de l’alt grau d’improvisació que la determinà, estigué precedida d’uns anys d’agitació i debats polítics en el marc d’allò que s’ha vingut a conèixer com l’oposició al règim. És evident que aquesta oposició no tingué capacitat d’imposar el seu programa polític. En primer lloc perquè, més enllà de proclames i retòriques, aquest no era unitari. I en segon, perquè els opositors organitzats i amb capacitat d’influència sobre la població eren pocs. Entre els debats que marcaren les dinàmiques polítiques dels partits i organitzacions antifranquistes, el de la «nació», entesa de forma àmplia i sense apriorismes, en fou central en determinats moments. «Què era Espanya?» «Què era Catalunya?» «Què eren els valencians?» «Què era això dels Països Catalans?» Serien preguntes que alguns intel·lectuals i militants de tot el ventall polític antifranquista es van fer. No cal dir que les qüestions plantejades no eren noves. Ara bé, com tots els debats d’idees, el context en què s’enquadren és fonamental. 

Context i canvi generacional

En la literatura sobre la dictadura franquista existeix un consens clar en considerar els darrers deu o quinze anys com una mena d’etapa final, clarament diferenciada de les dècades anteriors. Efectivament, diversos són els factors que generaren les diferències. Per una banda, el relleu generacional. Una nova fornada de joves que no havia viscut la guerra, que iniciaven els seus estudis universitaris, protagonitzaren, influïts pel context polític internacional, una oposició més organitzada. Per altra, els canvis econòmics que el franquisme impulsà anaren creant una societat amb uns interessos i necessitats més propers als models d’Europa occidental que no als de l’Espanya de postguerra. L’aparició d’una classe treballadora amb capacitat de consum -això que se sol anomenar «classe mitjana»- amb unes necessitats i inquietuds diferents, anaren fent trontollar determinats pilars del règim. Sense fer-lo caure, evidentment. Finalment, el context internacional de la Guerra freda, els pactes de la dictadura amb els Estats Units i l’àmbit geogràfic que ocupa l’Estat espanyol, tampoc jugaren a favor de la solidesa del règim franquista. 


Mural dels Països Catalans, confeccionat pel col·lectiu independentista Maulets. Font: Wikimedia Commons

En aquest context, l’oposició es va anar organitzant a partir de noves formacions polítiques, nova militància i noves idees. Certament, com tots els estudis han demostrat, els comunistes foren l’autèntic partit de l’antifranquisme. Ara bé, els seixanta podríem dir que són la dècada dels «socialismes». Un fantasma recorria totes les facultats d’Europa, el fantasma del marxisme. Que no comunisme. Maoisme, trotskisme, socialisme revolucionari, socialisme cristià i altres etiquetes, impregnaren el discurs de la joventut d’aleshores. I això generava una dicotomia entre la interpretació marxista del comunisme oficial i la que hi feien aquests nous socialismes que, si alguna obsessió van tenir, va ser la d’allunyar-se de tot allò que representava l’URSS i el socialisme real. A aquesta nova esquerra hem de sumar una mena de refundació del catalanisme polític que anà des de posicions simplement nacionalistes a d’altres de caràcter independentista. Les bases d’aquest procés es van posar durant una etapa que alguns autors han anomenat la «nova Renaixença». Aquest període, entre 1954 i 1966, coincidiria amb el mestratge de Vicens Vives, l’aparició de revistes com Serra d’Or, editorials com Edicions 62 o el canvi d’orientació de publicacions com Destino. Hom diria que aquests elements només afectarien el catalanisme històric. Certament, en aquesta cultura política és on més impacte tingué un home com Vicens Vives. Però no podem oblidar la seua influència en historiadors de l’òrbita del PSUC com Josep Fontana o la seua relació amb Pierre Vilar. El món de l’antifranquisme estava molt connectat entre sí, més enllà dels matisos i cultures polítiques que el representaven. Les connexions, reciprocitats, debats i reconeixements mutus entre els intel·lectuals, deixant de banda la cultura política en què es poguessin circumscriure, foren una constant del període. Ser antifranquista unia més que no separava. Compte, parlem dels intel·lectuals, no dels dirigents dels partits o dels sectors més militants que en molts casos sí que tingueren més resistències a treballar o col·laborar amb altres formacions antifranquistes. Especialment amb el PSUC i el PCE que moltes vegades foren observats amb recel, derivat tant del paper de la URSS en el context internacional com pel fet de ser les forces de l’antifranquisme català i espanyol amb més militància i capacitat de condicionar els debats en plataformes i espais de col·laboració. 

Una proposta rupturista: els Països Catalans

En aquest context polític Joan Fuster llançà la proposta dels Països Catalans. La idea no era nova, ni de bon tros. Com ha assenyalat Arnau González Vilalta, abans de la guerra ja se n’havia parlat. La proposta havia estat plantejada per algunes minories nacionalistes dels diferents territoris de llengua catalana. La novetat radicà en la centralitat i força que aquesta tingué entre 1962 i les primeres eleccions democràtiques. Els Països Catalans de Fuster se situaven en el plànol d’una mena de nacionalisme lògic, gairebé cartesià, en el qual, com ha explicat Ferran Archilés, la llengua es convertia en l’element central, essencial, una mena de personatge que sobrevolava tot el relat fusterià sobre la nació. Les dues obres fonamentals foren publicades en 1962: Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms. En la primera, adreçant-se als valencians, Fuster els explicava quin era el seu ser, la seua vertadera nació. Els valencians també eren catalans. A la seua manera, però catalans. L’atzar històric, una sèrie d’errades polítiques, de traïcions a la llengua i de decisions derivades del centralisme hispànic i el sucursalisme propi dels valencians, havien portat al poble valencià a no reconèixer-se com allò que eren. El drama, però, no afectava només als valencians sinó també als «altres catalans». El nord no mirava al sud, el sud no mirava al nord i els de mar endins no ho feien a l’oest. La proposta de Fuster buscava despertar una suposada consciència nacional col·lectiva adormida però no desapareguda. La llengua representava l’element que donava sentit a una idea com la dels Països Catalans. Era l’essència que havia perdurat als segles i els seus avatars històrics.


Joan Fuster. Font: Wikimedia Commons

Però, què eren els Països Catalans? El plantejament fusterià, en tant que tenia com a base la llengua, excloïa determinats territoris històrics. En aquest sentit, les comarques castellanoparlants del País Valencià, tant les històriques com les incorporades en el XIX, no podien formar-ne part. Moltes vegades s’ha volgut presentar la proposta nacional fusteriana com a irredemptista. Res més lluny de la realitat. Fuster es desprenia d’aquells territoris que no encaixaven en el seu «cartesianisme nacional». Si parlaven castellà, tenien la seua nació a l’esquena: Espanya, Castella o com li volguessin dir. Aquest raonament, en un pla abstracte, podia quadrar. En un de polític, però, ja era més difícil fer-ho. 

La proposta de Fuster s’incloïa dins d’allò que Josep Maria Colomer va anomenar «la ideologia de l’antifranquisme». Una amalgama de propostes polítiques abstractes, en molts casos maximalistes, que durant els anys de la dictadura serviren a l’oposició per a debatre sobre la possible ruptura amb el règim. República, federalisme, socialisme o els Països Catalans, foren elements que sobrevolaren els debats dels opositors. Aquestes idees, però, contra Franco es defensaven millor. A partir de la mort del dictador i la transformació del règim en una monarquia parlamentària, aquestes propostes passaren a ser simples quimeres, entelèquies ideològiques impossibles d’implantar si atenem a la correlació de forces i el desenvolupament de l’anomenada transició. Ara bé, abans de 1975 tot semblava possible i el pensament fusterià aconseguí una centralitat molt gran. Fuster fou per a les noves generacions de valencianistes el pare de la pàtria que necessitaven. Per al catalanisme històric el seu home a València. I per a l’esquerra un dels intel·lectuals antifranquistes de referència. A més, hem d’entendre que la proposta nacional fusteriana partia d’una certa ambigüitat política que ajudava a la seua inclusió en cultures polítiques tan diferents. El País Valencià i els Països Catalans no prenien una forma institucional clara i concreta. Des de l’independentisme al federalisme, passant fins i tot per un cert «regionalisme civilitzat» -si aquest hagués existit-, el país de Fuster podia tenir cabuda. Com ja he defensat en altres treballs, durant un temps dir Països Catalans també volia dir Espanya. Per això, idees com la dels Països Catalans tingueren tan «bona» rebuda. Si més no incitaren i provocaren el debat. 

Una recepció més retòrica que real

El plantejament nacional fusterià, més enllà del territori que pretenia abastar, no representava una novetat en si mateix. La llengua ja havia estat un dels elements claus en la construcció de la catalanitat des de finals del XIX. En cada territori, la llengua servia per a diferenciar catalans, valencians o mallorquins dels altres, els castellans. Per això la proposta de Fuster no va tenir una rebuda estranya entre el catalanisme en aquest vessant. La contradicció i el conflicte es trobava en els marges de la territorialitat proposada. Si els Països Catalans eren la nació, Catalunya deixava de ser-ho. I per al catalanisme, el territori de les quatre províncies era el marc nacional reconegut des de feia dècades. Així havia estat des de la Mancomunitat i així seguia sent per a l’oposició catalana al franquisme. Aquest fou el principal handicap amb  què es va haver d’enfrontar la idea dels Països Catalans. El catalanisme, des d’aquell de caràcter nacionalista al vinculat a organitzacions amb lligams espanyols, com podria ser l’esquerra que representava el PSUC o els socialismes, no estava en condicions de canviar el mapa nacional que tenia al cap. Qui ho va fer? Doncs l’independentisme. Per diverses raons. Per una banda perquè, com passà en el cas valencià, la militància era majoritàriament jove i sense referències anteriors a la guerra. I per una altra, perquè si aquests joves van buscar alguna referència anterior a ells, aquesta la trobaren en les minoritàries organitzacions independentistes dels anys de la república que en molts casos defensaven la idea d’una nació catalana, val a dir que de forma poc concreta, que superava el marc de la «Catalunya-Principat». 

En el País Valencià, la rebuda fou més senzilla. Dos són els elements a tenir en compte. Per una banda, el canvi generacional. Els nous valencianistes foren joves, militants nascuts després de la guerra, que trobaren en Fuster el seu Sartre particular. A més, la seua militància partia de zero, sense referents del minoritari valencianisme de preguera. Amb aquests condicionants era més fàcil, si més no en els seixanta i part dels setanta, assumir allò que Fuster proposava. Tota una col·lecció de sigles que anaren des del Partit Socialista Valencià, Germania Socialista, els GARS o el Partit Socialista del País Valencià, donaren forma per l’esquerra al nou valencianisme polític. Per la dreta, la Unió Democràtica del País Valencià intentà cobrir un valencianisme més moderat i amb clares connexions de preguera. En aquest sector Fuster fou important, però també altres referències intel·lectuals, per la qual cosa el fil del valencianisme republicà no es trencava malgrat la irrupció del de Sueca. 


Joan Fuster, rebent la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Font: Wikimedia Commons

Finalment l’esquerra, entesa de forma àmplia, es veié influïda per una proposta nacional que trencava alguns dels seus marcs de referència. Partits com el comunista passaren a incorporar les sigles «PV». Trencaren els marcs provincials com àmbit d’organització i es dotaren d’estructures anomenades «nacionals» que partien de la realitat valenciana per a la presa de decisions. Ara bé, no trencaren amb Espanya. Ni de molt. Però és que el fusterianisme tampoc els ho demanà mai. En tot cas, la proposta fusteriana exigia trencar amb una forma d’entendre Espanya, la castellanocèntrica. I amb això ja hi estaven d’acord perquè encaixava perfectament amb la seua idea de federació. 

En el fons, la importància de tot plegat radica en el fet que Fuster obligà a tothom a replantejar la seua idea de nació. Tot l’antifranquisme acceptà, amb major o menor mesura, el repte durant els darrers anys de la dictadura. És això un èxit en si mateix? Des del meu punt de vista sí. Repensar una nació no és fàcil. Identitat, referents històrics, territorialitat, entre d’altres, són elements que les diferents comunitats nacionals han anat construint i acceptant durant l’època contemporània. Tota aquesta feina ja estava feta i assentada en els diferents territoris dels Països Catalans. La proposta de Fuster demanava, exigia en algun cas, canviar-los, repensar-los, modificar-los. I com dic, no és una tasca fàcil. Certament, l’oposició al règim acceptà la proposta fusteriana més des d’un vessant retòrica que real. Així és. Però no ens podem quedar només amb això. Cal entendre l’aportació fusteriana en la seua globalitat i context. Si ho fem d’aquesta manera, entendrem millor el que representà per aquella oposició catch all que arribà a creure que tombaria la dictadura. 

Read More

La “nova normalitat” ha convertit Barcelona en una ciutat a mig gas. Al despatx Roca Junyent Advocats (al carrer Aribau, tocant a Diagonal), el tràfic de persones és inexistent, a excepció de la recepcionista. L’acció i la feina es concentren darrere les portes on no tenim accés i on treballen (potser ara telemàticament) més de 150 advocats. El despatx respira eficiència i elegància. La sala de reunions on esperem l’entrevistat és sòbria i moderna. 

Miquel Roca i Junyent (Bordeus, 1940) és un dels advocats més prestigiosos del país i que ha portat, recentment alguns casos de forta repercussió mediàtica (i controvertits), com ara el de la defensa de la infanta Cristina pel cas Nóos. Però el rol pel qual passarà a la història és la seva contribució a l’hora de donar llum a la Constitució espanyola (1978) i a l’Estatut de Sau (1979). 

El vam entrevistar en aquella sala de reunions. Com la sala, ell també és sobri. També és elegant i sembla estar carregat d’energia, resolució i intel·ligència (les respostes, almenys, ho són prou). Les preguntes tenen per objectiu conèixer com va viure els darrers anys del tardofranquisme, els objectius que l’antifranquisme es va marcar en aquella època (ruptura?, pacte?), el seu paper en la redacció de la Constitució… i sí, reconeixem que alguna pregunta sobre el “règim del 78”, encara que no sigui massa historiogràfica, també ha aparegut. 

Des dels darrers dies del franquisme, fins a algunes ingerències a la percepció de l’herència de la Transició, vegem les respostes d’un (auto)denominat (i orgullós) membre de la “generació del 78”. 

Expliqui’ns una mica, primerament, sobre vostè. Què feia el 1970? Quina era la seva militància política?

La militància política, per a molta gent d’aquella època, fou una decisió que arribà gairebé d’una forma imperceptible. Jo vaig néixer a l’exili, a Bordeus (França), i el dia en què vaig arribar al món, els alemanys bombardejaven la ciutat. Naturalment, tot això marcava. Quan vaig tornar de França, el meu pare va seguir exiliat allà dos anys més i jo aquí em vaig trobar amb el franquisme. Vaig anar al col·legi Virtèlia, de tradició catalanista i més liberal, en comparació amb la tradició del sistema educatiu del moment. El meu pare militava Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i va ser detingut. I ho vaig presenciar. Tots aquests aspectes marquen molt, motiu pel qual es pot dir que un militava d’una manera gairebé asimptomàtica (mai millor dit en el context actual) perquè vius i palpes que no formes part del règim, que ets una de les víctimes de la repressió franquista. 

A la universitat, vaig militar des del primer moment en els grupuscles que s’anaven formant. La meva primera militància fou amb el Front Obrer de Catalunya (FOC), que era la branca espanyola del Frente de Liberación Popular, un moviment revolucionari d’arrel marxista crític amb l’evolució del Partit Comunista Espanyol (PCE) i amb la simplificació de l’estalinisme. Nosaltres, per exemple, érem més aviat partidaris de Miloran Dgiles a Iugoslàvia. Després de la Revolució del Maig del 68, a França, els moviments revolucionaris constataren que no era possible contemplar la revolució de la manera que, ingènuament, en aquell moment es contemplava i van entrar en crisi.

On estava vostè el 20 de novembre de 1975? Quin record en conserva?

Estava a casa meva, amb la ràdio engegada. Estàvem pendents d’aquesta notícia. Quan s’anuncià vaig viure, d’una banda, una sensació de gran satisfacció; però, alhora, d’una gran preocupació: teníem una oportunitat històrica (la mort del dictador) i no sabíem si la sabríem aprofitar actuant de tal manera que poguéssim omplir aquest buit amb la democratització del país. 

Però com que, insisteixo, també estava molt content, l’endemà vaig estar amb els amics. Ens adonàvem que la nostra vida i la de molta altra gent canviava, perquè no en teníem prou amb lluitar contra el franquisme, sinó que ens plantejàvem com substituir-lo. És un matís molt difícil d’entendre per a les generacions joves. 

Sempre associo la mort de Franco amb un altre record. Jo era l’advocat d’en Josep Solé Barberà, quan estava a la presó i van matar Carrero Blanco (1973). Vaig anar-lo a veure a la presó per informar-lo d’aquest succés, que, des d’un punt de vista polític, significava que el successor natural del dictador ja no hi era. Lògicament, aquest fet era transcendental. La primera reacció d’en Josep fou dir-me que anés a casa seva i li digués a la seva dona que s’amagués. Quina gran oportunitat que tenien… aquella gent podia morir matant. Aquell dia, amb la mort de Franco, vaig experimentar la mateixa sensació: el dictador ja no hi era. Havia arribat el moment, no ja de fer oposició, sinó de substituir la dictadura per una democràcia.

Font: Ab Origine

Ruptura democràtica o pacte per sortir del franquisme? És una pregunta recurrent quan es parlen d’aquells anys. Quin era el sentir majoritari de l’oposició antifranquista… i del carrer?

M’atreviria a dir que el carrer no va tenir una opinió gaire estructurada ni conformada. Es movia entre la sensació que un règim s’esgotava i una certa perplexitat, per saber com evolucionaria la situació. Feia molts anys que durava la dictadura i, per tant, des d’un punt de vista social, la gent havia après a conviure-hi, tant per estar-hi en contra, com a favor. De sobte, això s’esgota, però no sap exactament com. 

Pel que fa a l’escenari polític, sí que hi havia una confrontació entre la ruptura i la negociació. La ruptura era certament més testimonial, mentre que la negociació, o “ruptura negociada”, va ser liderada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a Catalunya i pel PCE, a Espanya. Això es relacionava amb l’estratègia d’Adolfo Suárez, per obrir el règim pactant amb l’oposició. Aquest escenari és el que, en definitiva, s’imposà: un pacte entre les forces aperturistes del tardofranquisme, liderades per Suárez, i l’oposició històrica, finalment lligada al paper que va jugar el PCE durant tota aquesta etapa.

És clar que, el 1975, el règim franquista estava tocat, però no enfonsat. Quines eren, al seu entendre, les debilitats de la dictadura en aquell moment?

Crec que la dictadura estava enfonsada i ja no tenia continuïtat. Les dictadures són impossibles en un context determinat. Un cop s’instal·len, cínicament, el món internacional les accepta, si no planteja problemes. La dictadura de Franco va néixer després de  la Guerra Civil (1936-39), en un context internacional d’apogeu de les dictadures de Hitler i Mussolini; per tant, la franquista podia créixer. En canvi, l’any 1975 no hi havia cap continuïtat possible: ni a l’Europa Occidental, ni al món internacional. No tenia més recorregut. Una altra cosa és que aquest enfonsament, com les malalties llargues que duen a la mort, durés molt de temps. De fet, podria haver-se allargat més amb solucions més empobridores i traumàtiques per al país, però el règim en si estava acabat. 

Hi ha dues imatges que s’haurien de valorar: l’enterrament de Franco i la coronació del rei Joan Carles. A l’enterrament de Franco, hi assistí Pinochet; mentre que a la coronació del rei va venir Valéry Giscard d’Estaing, president de la República Francesa, i Helmut Schmidt, primer ministre alemany. Una fotografia (o dues, en aquest cas) val més que mil paraules. 

La dictadura estava acabada. La gran pregunta era com se la substituïa i desarmava.

Font: Ab Origine

Les elits franquistes van entendre que havien d’arribar a compromisos per sobreviure. Com van arribar a produir-se els contactes entre els representants franquistes (per cert, rebien el permís d’algú per anar-hi?) i l’oposició política? 

Crec que hi ha una confusió que s’ha d’entendre. Les elits franquistes no haurien pactat. Hi ha un moment determinat, a partir de la incorporació al govern de Laureano López-Rodó, en què s’incorpora en el món de l’administració molta gent no compromesa amb la història i els orígens del franquisme: gent més jove o procedent del món de la tecnocràcia, com Miguel Boyer. Aquest és el tardofranquisme en què trobem els tácitos: Óscar Alzaga, Pío Cabanillas, Paco Fernández de Ordoñez… tot un món tecnocràtic, econòmic i intel·lectual que estava insert en les institucions franquistes, perquè havia trobat un forat per viure dins d’ell, però que no el conformava. Els Utrera Molina, sí que eren continuadors del franquisme, per exemple… i seran els que perdran. Arias Navarro també era un continuador de franquisme i quan el rei designa Adolfo Suárez, està fent un canvi singular: era el Secretario General de Movimiento, però realment era un jove que formava part d’un altre moment històric i que no havia estat en l’esperit de la guerra. Aquests sabien que no tenien més remei que pactar, però la discussió del pacte fou molt dura: s’havia de fer una obertura accelerada que era difícil per part de les elits franquistes, perquè el poder de l’estat era fort, tal com es demostrà posteriorment en diverses ocasions. Per tant, el pacte tingué les seves dificultats.

Pregunta intimista. Com es duien a terme les reunions i com es posaven en contacte?

Els contactes eren molt naturals i fàcils. A Madrid, les esferes són molt diferents que a Barcelona i a Catalunya. L’oposició a Catalunya era una oposició molt desvinculada de l’establishment polític, que conformaven unes figures molt desconegudes: no se sabia qui eren els ministres ni els governadors civils. D’altra banda, a Madrid la mixtura entre uns determinats estaments i uns altres era molt més fàcil: coincidien en acadèmies, fòrums… hi havia una relació més fluida. 

Catalunya no s’incorporarà mai a les plataformes de coordinació democràtica que hi havia a Madrid. Aquí teníem el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que tenia la seva vida. Quan vam anar a la Biennal de Venècia de l’any 1976, hi va anar Plataforma Democràtica, des de Madrid, i el Consell de Forces Polítiques, des de Catalunya. El Principat hi anà amb la seva pròpia personalitat. És per això que costà més d’entrar en contacte amb aquestes iniciatives madrilenyes. 

Fernando Morán, per exemple, està emparentat amb els Calvo Sotelo; i moltes més personalitats de l’antifranquisme estaven emparentades amb d’altres. És un món en què, fins i tot en el dia de Nadal, es troben bàndols molt diferents. Aquesta situació facilità un contacte i un caldo de cultiu determinats.

A casa meva, en canvi, per Nadal venien en Cañellas i en Casares, ja que eren els meus cunyats. El meu món, per tant, era un món de l’oposició. Els que manaven eren un altre món i no els coneixíem.

Font: Ab Origine

Què en pensa, del PSUC?

Per mi és una peça clau i fonamental en tot el procés de la recuperació i transició democràtiques. Des de la perspectiva de Catalunya, a més, fou fonamental perquè la causa de la catalanitat fos una causa transversal.

Elaborar una nova constitució no sembla una tasca fàcil. Com s’hi arriba?

Doncs no ho saps. Mai havia pensat que jo faria una constitució, ni tan sols que se n’hagués d’elaborar una de nova. En aquells moments, l’única cosa que volia era que s’acabés el règim i vinguessin eleccions que portessin a un nou parlament. Però, lògicament, aquest nou parlament havia de fer una constitució: una assemblea constituent, l’objectiu  i fonament de la qual fos elaborar la constitució que havia de permetre actuar democràticament. Una discussió menystinguda i perduda  d’aquell moment, però que tenia la seva importància, era que nosaltres no vam dir mai que la de 1977 fos la primera legislatura. L’anomenàvem la legislatura constituyente, després de la qual venia ja la primera. 

No havíem pensat mai a fer una constitució, i mai vol dir fins quaranta-vuit hores abans. Però és clar, tan bon punt es procedeix a constituir el Parlament, el primer objectiu és formar l’equip que redactarà la Constitució. El que estava clar és que en aquest equip hi havia de ser, preferentment, tot l’arc parlamentari per tal que fos una constitució que comprometés a tothom. En aquest sentit, es pren la decisió que hi havia de ser l’Unicón de Centro Democrático (UCD), el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), les minories nacionalistes i, fins i tot, la dreta més hereva del franquisme, que en aquell moment era l’Alianza Popular (AP) de Fraga. En teoria, hi haurien d’haver hagut tres representants de la UCD i dos del PSOE. Però això comportava un problema: si el PSOE en tenia dos, amb aquesta proporció pura, també n’hauria de tenir un Enrique Tierno Galván, del Partit Socialista Popular. El PSOE tenia molt present, i crec que amb raó, que un Tierno Galván, catedràtic de dret polític i constitucional, hauria jugat un paper molt afeblidor pel PSOE en la ponència. Així doncs, el PSOE va preferir tenir un únic representant, en Gregorio Peces-Barba. 

El PSUC tenia en Jordi Solé Tura, i per a la minoria basco catalana vaig ser nomenat jo perquè, lògicament, a la ponència no hi anaven ni en Jordi Pujol ni en Xabier Arzalluz. Eren dues persones molt valorades, però que no tenien una formació jurídica, cosa que jo sí que tenia. I  havia sigut professor a la universitat fins que em van expulsar. És així com em vaig trobar fent la Constitució d’un dia per l’altre.

És quan tornes de la ponència que t’adones que ets ponent… i quan et reuneixes amb els altres set, de sobte tens la sensació de la importància d’aquella acció. De fet, he tingut més sensació d’importància i del que representava elaborar la Constitució ex-post que ex-ante.

Font: Ab Origine

Quin fou el procés de la redacció de la Constitució?

Crec que, amb perspectiva, vam fer-ho bé. Vam seure i vam fer un índex de les constitucions d’altres països. L’índex va ser objecte de molta discussió, perquè nosaltres érem un país que no tenia un bagatge històric i tradicional plasmat a la Constitució. A França, per exemple, en què a la seva Constitució no declara la llibertat de reunió ni d’associació, perquè són aspectes que ja formen part del bagatge històric i tradicional de la Revolució Francesa. Nosaltres havíem de, no únicament posar per escrit les llibertats de reunió i associació, sinó redactar-ho tot de tal manera que no poguessin venir uns magistrats a buidar-ho de contingut, ja que la nostra confiança en el poder judicial en aquell moment era molt relativa (era un poder judicial fet i auspiciat des del franquisme). 

Després de fer-lo, anàvem capítol per capítol. Si ens posàvem d’acord en els aspectes a tractar, endavant; però si no, congelàvem l’aspecte en qüestió i el deixàvem per a una segona o tercera lectura. Avançàvem en allò en què estàvem d’acord i, en el que no, ho deixàvem per a més endavant.

Tots teníem, a més, una tècnica: portàvem les nostres redaccions preparades d’acord amb allò que toqués tractar aquella setmana. Lògicament no coincidíem tots, però les visions tampoc eren tan diferents. Per exemple, en certs aspectes, com ara definir la llibertat de reunió, en Gregorio Peces-Barba i nosaltres ens acostàvem bastant a una mateixa visió. Així, progressivament, es va anar definint el que en diríem “majories”, en les quals normalment Peces-Barba, Solé Tura i jo mateix formàvem un equip. Pel que fa a l’UCD, en temes de drets i llibertats tampoc s’allunyava gaire de nosaltres, però tenia el refugi d’en Fraga per fer un 4-3 en determinades qüestions. 

En general, el joc de la ponència va ser molt honest. Tothom sabia com pensàvem els altres i ja sabíem que no ens posaríem d’acord en segons quins temes. Però no valia la pena discutir sobre certs aspectes, perquè es venia allà a defensar unes idees i una nova constitució. La mecànica consistia en anar trobant les maneres de plasmar les diferents visions. Els ponents m’atribueixen expressions constitucionals com per exemple el sin perjuicio de. Jo deia que, ja que ens havíem posat d’acord en certs aspectes, si la resta no acceptava la forma en què s’havia proposat, podien arribar a acceptar el “sense perjudici de”, ja que representava un efecte limitatiu. 

En conjunt va ser un treball difícil, però el més dur fou la submissió de la ponència a les esmenes de tots els diputats, ja que es presentaren unes 1.000 esmenes. Examinar-les totes i veure quines acceptàvem i quines no va ser la tasca més complicada, molt més que no pas la redacció inicial de la ponència.

Font: Ab Origine

Quines esperances tenien amb la nova Constitució? Les va acomplir totes?

Aquesta és una pregunta correcta descontextualitzada, encara que tingui sentit amb el pas del temps. En aquell moment, allò important per a nosaltres era fer una constitució que acabés amb la legislació del franquisme. Se m’està dient que no es va acabar amb franquisme sociològic o ideològic, i és una pretensió bastant ridícula, perquè una constitució no acaba amb elles; si de cas, les disciplina i les acota. Qui era franquista ho seguia sent, tot i la Constitució. Per tant, necessitàvem una constitució que establís un joc democràtic i que trenqués, no amb una tradició de quaranta anys de dictadura, sinó amb una tradició secular de divisió radicalitzada entre dos grans blocs en el conjunt de l’estat.

Hi ha una cosa que s’oblida de la nova Constitució: va ser la primera constitució espanyola sotmesa a referèndum. Mai hi ha hagut una constitució a Espanya sotmesa a referèndum, ni la de la Segona República (la qual va ser aprovada per una assemblea constituent, però en cap moment es portà a referèndum). Per tant, per a nosaltres el que era important que era que el poble manifestés que volia aquesta constitució i fos un símbol de la fi del franquisme i de la dictadura, així com l’inici i bases d’un nou joc democràtic. 

Aquest joc democràtic es faria més bé o més malament, però l’aprovació de la Constitució assenyalà un punt i a part, un trencament de ruptura amb la dictadura. El poble havia parlat i s’havia acabat amb la dictadura. A partir d’aquell moment, les discrepàncies tindrien un marc de debat, que és el que preteníem amb la confecció de la Constitució.

Un antic professor meu, l’Andreu Mayayo, afirmava que molts dels defectes atribuïts al “règim del 78” s’haurien d’atribuir més al període democràtic que a la Transició en si. Hi estaria d’acord?

En primer lloc, jo no puc estar d’acord amb l’expressió “règim del 78” perquè no s’utilitza en un registre acadèmic, sinó en un registre pejoratiu. I em sembla pueril usar pejorativament el terme “règim del 78” per descriure a tota una generació que va sacrificar vides, llibertats, professions, etc. per assolir la democràcia. Em sembla infantil dir-ho de tota aquella gent com Marcelino Camacho o Santiago Carrillo, i que havia tingut darrere seu una vida molt densa, difícil i complicada per arribar a aconseguir un joc democràtic.

Dit això, té raó el professor Mayayo. Es podria dir que després no s’ha fet el que s’havia de fer. Afortunadament, però, tenim una Constitució que ens permet aplicar-la malament: és a dir, permet l’error i l’equivocació. Quan això s’intenta evitar, la frontera amb la dictadura és molt subtil. S’havia de fer una constitució que permetés que la gent fes disbarats en un joc democràtic que, segurament, no s’ha fet. No s’ha interpretat o no s’ha aplicat del tot bé, però això és un altre tema al qual no correspon entrar-hi ara. La Constitució avui, any 2020 i des de Barcelona estant, encara és més garantia que problema… i ho diu un nacionalista.

Font: Ab Origine

Vostè és un dels pares de la Constitució, militància a Convergència, la seva aventura del Partit Reformista Democràtic amb Florentino Pérez, advocat de la infanta Cristina en el cas Nóos… es considera part de la “casta” del 78, sr. Roca?

Jo no em considero de la casta del 78 perquè no em puc considerar de cap casta. Que formo part del que en diuen “la generació del 78”, no només no ho discuteixo, sinó que ho considero un honor. Per a mi és un privilegi haver participat en el procés de la Transició Democràtica. Jo podia haver participat en aquest projecte de moltes maneres, però l’atzar, les coincidències, la conjuntura, etc. em van portar a participar-hi d’una manera més destacada: he pogut participar en la Constitució, en els Pactes de la Moncloa, en l’Estatut del 78… 

He pogut participar de tot això, que uns en diuen “casta”, expressió de la qual discrepo i de la qual no en discutiré, ni el seu infantilisme ni la certa ignorància que representa. Formo part de la generació del 78 i em reconec a mi mateix el privilegi i la sort d’haver-hi tingut una participació destacada. No me’n penedeixo absolutament gens. 

Avui en dia tot es faria igual? Amb tota sinceritat, no ho sé. Però el que sí que sé és que si avui cap dels problemes que tenim no és per culpa de la Constitució. Catalunya no té la independència per culpa de la Constitució? No. De fet, el primer que es faria si Catalunya fos independent seria una Constitució. Mai havíem tingut un grau d’autogovern com el que tenim en aquest moment, ni tan sols amb la República. 

Lògicament que hi ha més ambicions, però el que no em val és l’argument dels que diuen que nosaltres formem part d’una generació que no va fer la Constitució. Amb això vull dir que la idea del fet que cada generació ha de tenir el dret de definir noves bases legals em preocupa molt, perquè una de les coses que donen força als països és l’estabilitat institucional: els Estats Units tenen una constitució escassíssima i curtíssima que fa molts anys que dura, i els francesos invoquen l’esperit de la Revolució Francesa del 1789. Una constitució té dret a ser canviada? Sí. Però no perquè una generació ho vulgui. Itàlia no és un exemple d’estabilitat institucional i ha canviat la constitució molts cops al llarg d’aquests anys. Una altra cosa és, però (tot i que això ja pertany a un altre tipus d’entrevista i, segurament, amb altres persones), quin és el sentit que s’ha de donar a una acció política l’any 2020. Jo sabia el que volíem l’any 1975 en endavant, però ara sabem el que volem? Això és la política. Si la política no té uns objectius i es defineix dia a dia no sabrem on volem anar. És el mateix tema d’una vocació independentista que no tan sols és legítima, sinó que té una base a la història de Catalunya: sabem com la volem?, el temps que volem dedicar a la seva construcció?, és una ambició per a demà, però que no es planteja bé per a demà passat? Tots aquests temes són molt importants.

Font: Ab Origine

Què significa per a vostè la dècada dels setanta? Quin paper històric creu que li va tocar exercir?

Crec que la màxima satisfacció que pot tenir una generació és dir que va complir amb el paper que li pertocava. La del 78 el va complir. La del 2020 l’està complint? No ho sé, ni m’hi poso. Nosaltres, segur que sí. I m’atreviria a afegir que la generació del 2020 pot tenir unes determinades ambicions gràcies al fet que nosaltres vam complir la nostra part. Si no, no ho podríem fer.

Read More

El sorgiment del feminisme

Fets històrics tan importants com la Guerra Civil espanyola i el règim franquista que la va succeir van contribuir a l’aparició de diversos factors que esdevindrien clau per a la creació d’un sentiment d’identitat  col·lectiva femenina, format per dones que, quan consideraven que no s’estaven respectant els seus drets, la seva consciència femenina les duia a ocupar l’espai públic, transformant així les seves reivindicacions privades en consciència política. El primer d’aquests factors va ser la misèria, la qual les dones van combatre desenvolupant un paper molt important en matèria de solidaritat. El segon factor, la repressió, va significar la diferenciació entre la lluita  femenina, aquelles mobilitzacions que, dedicades a les reivindicacions per al conjunt de la  societat, provenen de la mà de les dones, i la lluita feminista, dedicada a la reivindicació dels drets  de la dona com a individu en condició igualitària als homes. 

Durant la dictadura les dones patien, d’una banda, la repressió política sistematitzada pel règim franquista, dedicada a tota aquella part de la població identificada com a vençuda i a tothom que en pogués tenir una mínima relació, per tal d’eliminar qualsevol possible resistència. D’altra  banda, sobre les dones requeia també, independentment del bàndol polític amb el qual fossin  identificades, una repressió de gènere que, no només va provocar que perdessin els drets polítics  aconseguits durant els anys de la II República, sinó que les va excloure de la ciutadania civil i social, recloent-les en l’àmbit exclusivament domèstic i sotmetent-les a la tutela de l’home.

El primer d’aquests dos tipus de repressió és el que no només va dur a les dones republicanes, a participar en la lluita antifranquista dirigida pels antics líders d’esquerres i sindicals durant la dictadura, sinó que, amb els homes com a presos polítics a centres penitenciaris d’arreu del país, elles van saber esdevenir la massa del moviment social i fer seva la lluita.

El paper femení durant el règim franquista 

És en aquest context que l’anomenat espai ‘barri’, entès com una prolongació de la domesticitat a la qual quedaven relegades les dones, va adquirir gran importància per a la lluita femenina, establint-se com a l’espai polític i social de les dones. I és, de fet, en les relacions solidàries,  desenvolupades gràcies a la creació de l’espai ‘barri’, on apareix la important figura de les ‘dones de pres’. Aquesta englobava a totes aquelles esposes, mares i filles de presos polítics que, empeses  per la necessitat d’ajudar els seus familiars, van acabar organitzant col·lectivament una xarxa  assistencial dedicada als presos i a les seves famílies, centrant les seves demandes en una millora  de les condicions dels presos, la carestia de vida a la qual havien de fer front les famílies dels  presos i, sobretot, l’amnistia política.  

Paral·lelament s’inicià també un activisme femení en el món laboral, protagonitzant vagues, protestes col·lectives i conflictes en defensa dels seus drets laborals. Aquestes protestes i mobilitzacions es duien a terme en circuits específicament femenins, com ara els mercats, de manera que s’aconseguia superar la separació entre l’espai públic i l’espai privat i com a resultat de la doble responsabilitat domèstica i laboral que els pertanyia. 

És el protagonisme adquirit per les dones a les vagues laborals i les protestes el que cridà l’atenció dels dirigents de partits antifranquistes, com el Partido Comunista Español (PCE), i els portà a  plantejar-se la possibilitat d’orientar la militància femenina cap a la lluita dels barris. En aquest punt s’inicià una nova estratègia dedicada al sector femení del partit, per tal de crear una plataforma àmplia que, des d’un discurs moderat, atragués el nombre més gran possible de dones, encomanant a les militants del partit la creació de xarxes que posessin en contacte les dones de pres amb les camarades que treballaven amb les cèl·lules del partit.

Com a resultat d’aquesta nova estratègia va néixer a Madrid la que esdevindria la primera organització femenina en plena dictadura: el Movimiento Democrático de Mujeres (MDM) el 1964, de mans de Dulcinea Bellido i Carmen Rodríguez, ambdues militants i dones de presos. Amb ell, aquestes dones pretenien assentar les bases d’una organització que vinculés el debat polític i la lluita contra la dictadura amb una reflexió en profunditat sobre els problemes que afectaven a les dones.

Dulcinea Bellido a un míting del PCE. Madrid, 1978. Font: Biblioteca de la UCM

La finalitat de l’MDM es va establir, doncs, en una doble lluita: al voltant de, d’una banda, la lluita política, desenvolupada a l’antifranquisme i de l’oposició al règim, a través de la lluita pro amnistia i a favor dels presos  polítics, i de l’altra, la lluita social, a partir de la recerca i la pugna per un reconeixement  social de la dona basat en la igualtat.

Dins d’aquesta doble lluita, seguint les pautes establertes pel PCE, els objectius de l’MDM es van projectar en tres àmbits diferents. En primer lloc, l’àmbit solidari, centrat sobretot en el suport als presos polítics i a les dones de pres, i en la lluita per l’amnistia, la qual era, per al PCE, un important instrument deslegitimador del règim. En aquest camp, el paper de l’MDM es va reflectir en la creació de la Comissió de Solidaritat (1968), amb l’objectiu d’ajudar  els presos polítics i les seves famílies, estenent el seu abast fins arribar als casos d’acomiadaments per vagues i a l’assistència jurídica i mèdica en casos necessaris, i la creació, també, de diverses Associacions de Mestresses de Casa, ja que aquest col·lectiu era, per a l’MDM, el sector més injustament discriminat i alhora el més nombrós. Les Associacions de Mestresses de Casa van esdevenir peces essencials de l’engranatge del moviment ciutadà i per a la seva captació s’apel·lava principalment a les reivindicacions de barri, és a dir, la carestia de vida i l’amnistia dels presos polítics, però sense entrar pràcticament en les concepcions i reivindicacions de gènere.

En segon lloc, trobem l’àmbit polític, el qual era, des d’un primer moment, l’objectiu prioritari de moltes militants de l’MDM i, sobretot, el del PCE a l’hora de crear el moviment. A causa d’això, la finalitat del moviment era aconseguir que les dones se sentissin prou afectades per la política repressiva del règim i útils des del punt de vista de les mobilitzacions socials, perquè  s’unissin a la lluita antifranquista. 

Per últim, com a resultat de la pròpia iniciativa d’una part significativa de la direcció de l’MDM, i fora ja de les pautes establertes pel partit, el moviment es va endinsar en un tercer àmbit, el  feminista, ja que, a través del seu nou paper dins de l’MDM, moltes de les militants del partit van entendre quin era realment el paper que els dirigents del PCE havien ideat per a elles, de recolzament i complementari, i van decidir que el seu poder anava més enllà de donar suport a la lluita dels homes i que eren capaces d’apuntalar i sostenir la seva pròpia lluita

Per tal que els objectius de l’MDM es poguessin dur a terme, el PCE va defensar la creació de grups i cèl·lules de l’organització a les principals ciutats del país. Aquesta implantació territorial es va aconseguir, però, d’una manera molt irregular i, en general, dèbil, ja que podem parlar només  de cinc punts clau al llarg del país en els que es van desenvolupar els grups més nombrosos i actius: Madrid, Astúries, Saragossa, Galícia i València.

Primera plana del segon número del butlletí “A Muller e a Loita”, publicat per l’MDM gallec, 1971. Font: ADHUC, Universitat de Barcelona

En els casos particulars, l’MDM asturià reflectia una doble identitat molt representada per les dues generacions que el componien, fet que, com veurem, esdevindrà un greu problema en la seva aparició a la resta de grups del moviment. L’MDM de Saragossa, per la seva banda, en va centrar sobretot en l’acció solidària i va aconseguir captar l’atenció de les mestresses de casa, i la conscienciació de les dones. En el cas de Galícia, el grup creat per l’MDM va acabar caient, de nou, en els mateixos problemes identitaris interns que s’han exposat abans referents a l’MDM asturià. Finalment, a València es va aconseguir crear un grup  força homogeni, molt semblant a l’original de Madrid, però a petita escala, ja que va comptar amb el suport d’una minoria molt significativa.

Amb els anys, en tot el moviment en general, van sorgir problemes interns al voltant de la doble identitat esmenada en referència a la cèl·lula asturiana que, finalment, desembocaren en la divisió de l’organització. Dins del mateix MDM es van diferenciar clarament dues generacions de dones  que representaven molt bé a les dones republicanes de l’època. D’una banda, les militants  originals dels inicis del moviment, que havien viscut la Guerra Civil, estaven més abocades a la  lluita política i al paper de la dona dins d’aquest món, mentre que, de l’altra, les generacions més joves qüestionaven al complet el model patriarcal del règim, i cercaven abordar la lluita feminista en tots els seus aspectes i no només en el polític. Qüestions com la defensa de  l’avortament, l’autodeterminació del cos i la sexualitat femenina van esdevenir crítiques per a l’organització interna de l’MDM. 

Són aquests mateixos problemes interns els que van impedir l’establiment, en ferm, de l’MDM a Barcelona, amb el Moviment Democràtic de Dones, de la mà del PSUC, durant els anys seixanta. L’MDD va internar infiltrar-se a l’Associació de Mestresses de Casa de la ciutat comtal, tot i que en van ser expulsades, i van aconseguir-ho amb l’associació d’Amics de les Nacions Unides, on van impulsar la creació de la Secció de Drets de les Dones dins el Departament de Drets Humans. Però les tensions entre les mateixes militants i entre aquestes i el PSUC van determinar l’esfondrament de l’MDD de Barcelona el 1969. Tot i que altres cèl·lules catalanes, com les de  Badalona o Terrassa, van aconseguir sobreviure uns anys més, l’última fins i tot va enviar representants a Madrid a la Primera Reunió General de l’MDM a inicis dels anys setanta, la dissolució de la cèl·lula de Barcelona va determinar el fracàs de l’MDD a Catalunya.  

Programa de l’MDM, 1976. Font: Biblioteca de l’UCM

Però un punt d’inflexió en la lluita feminista va ser la celebració a Madrid del Primer Congrés Internacional de la Dona, entre el 7 i el 14 de juny del 1970, organitzat per la Secció Femenina de la Falange espanyola, amb el qual el govern pretenia projectar a l’escenari internacional uns inicis d’aperturisme a la qüestió femenina i d’adaptació del discurs del règim a les noves realitats socioeconòmiques. En ell però, també van aconseguir participar representants de diferents grups republicans i feministes, a través, sobretot, de les associacions de mestresses de casa i de grups d’estudi, per tal de denunciar les discriminacions i manca de llibertats que requeien sobre les dones de mans del règim.

Tot i els esforços duts a terme per les dones de l’MDM al llarg dels anys seixanta i inicis dels setanta, a mitjans del 1975, en la seva Quarta Reunió General, el moviment va reafirmar el seu compromís amb la lluita per l’amnistia i el seu rebuig a la pena de mort i al Decret Llei Antiterrorista, deixant de banda, en certa manera, la lluita feminista en favor de la lluita antifranquista per tal de debilitar encara més una dictadura ja agonitzant en aquest moment. Amb la mort del dictador, però, a finals d’aquest mateix any, es tanca també una  etapa per a les militants de l’MDM, que acaben de perdre per complet la seva força dins de lluita  pro amnistia, ja que, des del moment en què aquesta lluita va començar a tenir rellevància social, el PCE va capitalitzar la campanya pro amnistia que el moviment havia aconseguit difondre.

El feminisme als últims anys de la dictadura 

En definitiva, doncs, podríem dir que durant la dictadura el paper de la lluita femenina va ser essencial per tal de sostenir la lluita antifranquista, i el poder de mobilització de masses de les  dones va permetre que aquesta lluita en oposició al franquisme prengués les dimensions necessàries per a convertir-se en un moviment social que pressionés fins a fer caure la dictadura.

La lluita feminista, en canvi, va esdevenir, alhora, una causa i una conseqüència d’aquesta lluita antifranquista. D’una banda, va ser el motiu comú que va unir a les dones en un primer moment, i aquesta unió les va permetre crear la seva identitat col·lectiva com a dones. D’altra banda, un cop aquesta identitat va evolucionar cap al feminisme, l’enderrocament de la dictadura i l’establiment d’una democràcia eren necessàries per tal d’aconseguir l’objectiu final d’aquesta lluita feminista, és a dir, la fi de la discriminació de la dona i la igualtat entre sexes.

Primeres Jornades Catalanes de la Dona, 1976. Font: Archivo de la Transición

Tot i els problemes interns ja esmenats de l’MDM, pocs dies després de la mort del dictador, va  tenir lloc un moment clau per al feminisme espanyol en aquests anys, com va ser la celebració de les Primeres Jornades per l’Alliberació de la Dona a Madrid, el desembre del 1975, declarat per  l’ONU com a Any Internacional de la Dona. Aquestes jornades van ser organitzades per l’MDM  i hi van arribar a participar al voltant de mig miler de dones, provinents de dinou províncies, de diferents procedències socials, culturals i ideològiques, per tal de debatre sobre el feminisme i cercar punts de trobada amb relació a les tàctiques, estratègies i reivindicacions necessàries  per a aconseguir l’alliberació femenina. Va ser aquest el moment en què es va posar en comú per fi el treball fet per milers de dones al llarg de les dècades del seixanta i setanta i va descloure el feminisme com a moviment social a Espanya.

Per últim, en el cas concret de Catalunya, tot i el fracàs en aquest territori de la implantació de l’MDM, la celebració el 1976 de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, i la participació en aquestes de  més de quatre milers de dones, indica l’existència a terres catalanes de grups i organitzacions  feministes clandestines durant, almenys, els últims anys de la dictadura franquista.

Read More

¿Quina ha estat la percepció que han tingut les classes populars catalanes de la segona meitat del s. XX al voltant de qüestions com la catalanitat i l’espanyolitat? ¿És possible avaluar en quin grau o intensitat aquests factors van influir en la configuració de l’imaginari col·lectiu popular català del període?

La qüestió evidentment és complexa com per poder-la abordar en poques línies, sobretot perquè no ha estat l’únic factor que ha anat transformant les identitats col·lectives a Catalunya al llarg d’aquesta segona meitat del s. XX. Però sí que podem apuntar-ne alguns elements per a una reflexió en termes històrics i de longue durée d’una qüestió que, sens dubte, ha tingut les seves peculiaritats a casa nostra. Vegem-ho.

Sobre el concepte, el subjecte i el marc històric

Abans que res, val la pena introduir –encara que sigui de forma breu– algunes consideracions al voltant del concepte, el subjecte i el marc històric. Per començar, ni catalanitat ni espanyolitat han estat conceptes amb significats estàtics i impermeables al pas del temps. De fet, més aviat es tracta de fenòmens dinàmics, plurals i en constant evolució. Dintre dels quals hi trobaríem tot un reguitzell d’elements i codis que configuren allò que en cada moment s’ha entès com a catalanitat i espanyolitat, i que evidentment anirien des del folklore o la gastronomia fins a qüestions més profundes –però no menys reals– d’índole cultural i antropològica.

Naturalment, en aquest procés de codificació, les classes populars –categoria social àmpliament esmentada, però de contorns difusos– no han estat en cap cas alienes ni passives. Al contrari, en molts casos la cultura popular en el seu sentit més ampli ha estat un agent de canvi en la configuració –i reelaboració– de les identitats col·lectives. De fet, tal com ja assenyalà el professor Jordi Casassas a La fàbrica de les idees (1999), les classes populars construirien una memòria cultural identitària molt menys erudita, però molt més funcional, ja que tan sols agafarien del passat allò que més els hi interessa a cada moment. La seva simplicitat, doncs, és el que facilitaria –aparentment– la seva comprensió universal.

Amb tot, cal afegir encara un tercer factor, en aquest cas essencial, doncs al capdavall és el que també acabarà determinant –valgui la redundància– una determinada construcció de la catalanitat i l’espanyolitat: el marc històric. No en va, el canvi més gran que experimentà en aquest sentit la societat catalana precisament es produirà durant la segona meitat del segle XX, quan d’una Catalunya majoritàriament catalanoparlant es transitarà cap a una Catalunya plenament bilingüe; i quan d’una Catalunya sota la dictadura de Franco es passarà a un règim democràtic, amb la recuperació de les institucions catalanes i l’autogovern.

És, doncs, en aquest context històric –a cavall de dos marcs culturals tan oposats– que es gestaran alguns dels ingredients i de les experiències que s’afegirien al pòsit de la memòria col·lectiva del país. I que pel cas que ens ateny ara és el que acabaria propiciant, també, el sorgiment de noves –o velles formes, segons es miri– d’entendre la catalanitat i l’espanyolitat; i per extensió nous significats sobre què volia dir ser català, espanyol, o ambdues coses alhora.

Continuïtats i ruptures durant la llarga nit franquista

Cap al 1950 bona part dels elements simbòlics que configuraven el sentit de catalanitat de les classes populars catalanes no eren gaire diferents dels que ja hi havia abans de la Guerra Civil. El context, no cal dir, era ben diferent. Radicalment diferent. No només perquè entremig havia desaparegut tota una generació, a la guerra o a l’exili. Sinó sobretot perquè un dels principals objectius del franquisme fou el d’eliminar tot element que suposés una esmena a la visió ultranacionalista i d’arrel castellana que, sobre l’espanyolitat, divulgaria el règim a través de tots els mitjans possibles a l’època; i per descomptat a través de la violència i la repressió.

A la pràctica aquesta visió acabaria arribant molt més lluny del que fins i tot l’expolític lligaire Ferran –Fernando– Valls Taberner ja havia afirmat a La Vanguardia Española del 15 de febrer de 1939: “Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravio. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalanista”. Valls i Taberner moriria tot just tres anys després. Però el cert és que bona part d’allò que s’entenia com a catalanitat –començant per la mateixa llengua catalana– acabà associant-se a catalanisme, i per extensió a “separatismo”.

*Circular de la Jefatura local de Manresa sobre la imposició de sancions davant l’ús de la llengua catalana. Font: http://www1.memoria.cat/franquisme/

Aquesta simbiosi no era en absolut cap novetat: el mateix procés de nacionalització espanyol havia partit del clàssic etnocentrisme castellà, ben present entre la Cort, l’aristocràcia i les elits polítiques residents a Madrid, que des del principi acabarien identificant Espanya amb Castella. La diferència amb tot això, però, és que en un context ben recent com el dels anys trenta i la II Guerra Mundial, amb l’auge dels totalitarismes, i on l’adversari polític es convertia en un enemic a eliminar, tot plegat conduí a una radicalització de postures i al final a una explícita política de genocidi cultural. I és que el gran salt qualitatiu que donaria la dictadura a Catalunya seria el d’institucionalitzar una catalanofòbia militant que, si fa no fa, es mantindria vigent fins a pràcticament els darrers dies del règim. Fins i tot aquesta catalanofòbia arribaria a incomodar a una part del carlisme i del falangisme català de primera hora, el qual podia acceptar –simplificant– allò del “habla español, que hace más fino”, però no tant un “habla en cristiano”. Tanmateix, això no impediria que una part no menor dels franquistes catalans –entre ells bona part de la burgesia catalana– acabés adoptant el castellà com a llengua vehicular en l’àmbit domèstic. I d’aquí a què els seus fills –els nascuts a les acaballes de la guerra i durant la postguerra– acabessin practicant el català únicament amb les seves respectives mainaderes i criades.

Sigui com sigui, aquest procés de canvi cultural que suposà –i imposà– el franquisme també acabaria impactant a mitjà i llarg termini sobre la percepció que les classes populars –i allò que, de vegades, s’ha categoritzat com la menestralia– tindrien de l’espanyolitat. És important assenyalar aquest factor, ja que el franquisme no només reduí la catalanitat a la sardana i al folklore amb rerefons religiós, sinó que també acabà convertint l’espanyolitat –i sobretot aquell tipus d’espanyolitat– en un element d’opressió cultural, de tal manera que, al seu torn, i sense voler-ho, el règim acabà convertint la catalanitat en un símbol contra la mateixa dictadura. Sense aquests elements no s’entendria part de l’al·lèrgia que encara avui dia el mateix concepte d’espanyolitat suposa per una part no menor de la població catalana.

Amb tot, un dels majors processos de canvi que experimentaria Catalunya durant aquells anys fou l’arribada de la immigració. Entre 1950 i 1975 prop d’un milió i mig de persones –provinents majoritàriament d’Andalusia i Extremadura– s’establirien a moltes zones de Catalunya. La història és prou coneguda, i de fet el fenomen en si ha estat –i continua estant– estudiat des de diferents disciplines acadèmiques com la demografia o la història. Tanmateix, si bé per l’extensió i les característiques d’aquest article no podem entrar a fons en la qüestió, sí que podem esbossar de forma telegràfica quatre factors essencials, que evidentment acabaran influint en les percepcions que tindran les classes populars catalanes al voltant de l’espanyolitat i la catalanitat. En primer lloc, aquest procés migratori no es va produir únicament a Catalunya o a Espanya, sinó que cal inserir-lo dins un fenomen més ampli, de caràcter transnacional, i que es traduirà amb grans moviments migratoris interregionals, principalment de capes humils i joves a la cerca de millors condicions de vida. Per tant, cal integrar també aquest procés dins la història social europea dels anys 50 i 60. En segon lloc, a diferència de la primera onada migratòria que havia viscut Catalunya durant les dècades de 1910 i 1920 –principalment aragonesos, valencians, i en menor mesura murcians, castellans i gallecs–, bona part d’aquests contingents de població migrada arribaran al país en un context sociopolític molt diferent, fins i tot més desfavorable que no pas el que havia viscut l’anterior onada migratòria durant el període d’entreguerres. En tercer lloc, aquesta població migrant no només transformarà el paisatge humà de desenes de poblacions catalanes, sinó que una part no menor d’aquests immigrants passaran a engruixir directament les classes populars del país, arribant en molts casos a situacions de marginació social, o fins i tot de guetització en forma de barris de barraques o de grans blocs aïllats i desproveïts de qualsevol mena de servei. I en quart lloc, aquesta gran transformació humana no sols acabarà propiciant una (nova) estratificació social, sinó que també farà aparèixer a Catalunya una divisió cultural del treball, fins aleshores ben poc apreciable.

Fotografia del barri del Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet durant els anys setanta. Font: https://www.inspiraction.org/santa-coloma-de-gramanet-anos-70-35

És important tenir presents aquests quatre factors, puix que en grau considerable és en aquest nou marc que s’aniran (re)configurant noves formes d’entendre l’espanyolitat i la catalanitat. És més, és en aquest context on cal inserir ja els primers debats que generarà el nou fenomen migratori. Des d’un Francesc Candel (1925-2007), fill precisament de la immigració valenciana dels anys vint, fins a un Jordi Pujol, que amb els seus escrits sobre la qüestió establirà les bases del model assimilacionista que abraçaria en línies generals el nacionalisme català. Menys conegudes són les tesis de Manuel Cruells (1910-1988), vell dirigent de l’organització Nosaltres Sols! (NS!), i del Front Nacional de Catalunya, i per dissort bon coneixedor de les presons franquistes. El 1965 Cruells publicaria Els no catalans i nosaltres, una obra summament escèptica amb les tesis candelianes, però que en cap cas abraçava postulats xenòfobs o racistes, com sí que ho faria quinze anys més tard un grupuscle d’extrema dreta que adoptaria el mateix nom de NS!

A banda d’aquestes obres, i de molts altres opuscles i articles que apareixeran sobre la qüestió, el fenomen migratori també s’acabaria plasmant a la literatura. No en va, bona part de la primera generació d’escriptors catalans a gestar una literatura pròpia en llengua castellana sobre temes catalans –amb autors com Josep Maria Gironella, Carmen Kurtz, Julio Manegat, Carmen Laforet, Luis Romero o entre d’altres Juan Marsé, fill precisament d’un antic militant de NS!– s’inspirarien en major o menor mesura amb les històries de la immigració, o tindrien com a teló de fons la postguerra i els nous canvis socials que es generarien al llarg de la dictadura.

El resultat de tot plegat conduiria cap a un nou imaginari col·lectiu. I si bé fins aleshores la llengua catalana –símbol de la catalanitat– havia estat la llengua de les classes populars, durant el tardofranquisme i la Transició democràtica el castellà –llengua de la nova immigració– acabà alterant substancialment les identitats culturals a casa nostra. Per descomptat, el català continuaria sent la llengua popular a molts indrets de Catalunya –i també seria adoptada per molts dels fills d’aquesta segona onada migratòria–, però la nova realitat social comportaria de forma irremeiable una profunda revisió de què havia significat fins aleshores la catalanitat i l’espanyolitat.

Tant és així que aquesta qüestió també acabaria influint en la producció acadèmica i en els debats polítics de finals dels seixanta i de la dècada dels setanta. De fet –i de nou– és complicat resumir ara alguns dels aspectes que generaria aquest nou paradigma sociocultural. Però encara que sigui a tall de pinzellada és en aquest context que cal situar l’obra de Jordi Solé Tura Catalanisme i revolució burgesa (1967), i que més que un estudi històric, era una reflexió en forma d’assaig i relativament documentada al voltant del pensament de Prat de la Riba. La seva tesi partia de la idea que la història del nacionalisme català era “la història d’una revolució burgesa”. En realitat l’obra en si deia moltes més coses, però algunes d’aquestes afirmacions no només generaren agres polèmiques –com és el cas de les crítiques que rebria per part de Josep Benet, o més endavant del mateix Josep Termes–, sinó que sense pretendre-ho també obriria les portes a un nou marc interpretatiu, més polític que no pas històric. Un marc que seria abraçat especialment per una part de l’esquerra espanyola, que des del desconeixement acabaria instrumentant la tesi soleturiana i interpretant la qüestió catalana únicament i exclusiva a través del binomi catalanisme-burgesia.

Portada de l’obra Catalanisme i revolució burgesa, de Jordi Solé Tura (1967).

Amb tot, la mort de Franco, coincidí en un moment de forta agitació social, on evidentment les classes populars –moltes d’elles provinents de la immigració– prendrien un paper rellevant i transformador, ja fos a través de la lluita sindical, els moviments veïnals, o bé amb les reivindicacions a favor de la recuperació de l’autogovern, tal com mostrarien les massives manifestacions per la Diada que tingueren lloc el 1976 i sobretot el 1977, sota el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Catalunya havia canviat de forma radical, i amb aquesta nova conjuntura és quan s’anirien traçant part dels elements culturals i identitaris que caracteritzarien el darrer quart del s. XX.

Cap a una nova catalanitat i espanyolitat? La recuperació de l’autogovern i la institucionalització d’un nou marc cultural

Inequívocament la reimplantació de l’autonomia i de la vida parlamentària catalana a partir de 1980 permetria la institucionalització d’un nou marc politicocultural. Avui dia hi ha la tendència a veure aquells anys de la Transició com una concatenació de fets lògics i coherents. Però ni en aquell moment ni en cap altra, la història estava escrita. És més, les dificultats i les pors a un retrocés –tal com el mateix intent de cop d’Estat del febrer de 1981 posaria de manifest– foren ben presents fins a pràcticament la darrera dècada del s. XX.

Aquest factor és essencial per entendre els obstacles que comportà la recuperació i normalització de la catalanitat després de dècades de postració i repressió cultural. I no només això, per a molts calia reconstruir també una (nova) espanyolitat –a la catalana– que recuperés la vella complementarietat entre ambdós conceptes. Assolir-ho no era una tasca fàcil. D’una banda, per una part important de la població l’espanyolitat continuà associant-se a tot allò que havia representat el franquisme o el vell i clàssic centralisme; una tendència que també s’accentuaria davant els recurrents entrebancs de Madrid al desplegament autonòmic, malgrat la política del “peix al cove” que tant caracteritzaria els governs de Convergència i Unió fins al tombant de segle. Però d’altra banda aquesta normalització de la catalanitat també hagué de fer-se partint de la nova realitat sociolingüística del país. I en aquest sentit, com és prou conegut, la llengua catalana esdevindria l’eix vertebrador de la nova política de “nacionalització” en aquella Catalunya del “Som 6 milions”. Fou el que s’acabaria coneixent com la immersió lingüística, una política que el mateix pujolisme acabaria assumint com a pròpia, però que en realitat no havia estat el seu projecte inicial, sinó del PSUC i de bona part de l’esquerra catalanista.

En aquesta conjuntura, i reprenent la pregunta que formulàvem al principi, ¿quina seria la percepció de la catalanitat i de l’espanyolitat per part de les classes populars catalanes durant aquesta darrera etapa del s. XX? ¿Era possible (re)construir el país a partir del vell lema “un sol poble” que el mateix Benet havia llançat el març del 68, i que partits com el mateix PSUC farien seu ben aviat? La qüestió –no cal dir– ha suscitat una infinitat d’articles, llibres, reflexions, i no poca literatura de tots colors. En realitat, és enormement complex fer una valoració sobre quin fou el resultat d’aquesta voluntat “integradora”, i sobretot quin fou l’impacte que tot plegat tindria –en el terreny cultural i identitari– sobre les classes populars. Però el cert és que durant els darrers vint anys del s. XX, i més enllà de lemes, es produiria una soterrada pugna per a l’hegemonia cultural que ben sovint s’acabaria reduint a la dialèctica pujolisme i antipujolisme. Una dialèctica que també tindria la seva aparent translació en cada contesa electoral, amb les victòries de CiU d’una banda, i les victòries socialistes d’altra banda, especialment a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

En definitiva, aquest repartiment de papers no només eclipsà la influència d’altres forces polítiques –republicans, postcomunistes, populars i en molta menor mesura el món de l’esquerra independentista i el moviment llibertari– durant un llarg període, sinó que també acabaria perllongant de forma subjacent diferents imaginaris col·lectius, espais culturals i marcs de socialització. No en va, és dins d’aquest esquema que es gestarien alguns dels elements que més marcarien els significats i les percepcions al voltant de la catalanitat i de l’espanyolitat, ben sovint a base d’estereotips: mentre els més “catalanets” –o “catalufos”– veien TV3, escoltaven rock català i votaven Pujol; els “xarnegos” eren la classe treballadora, cantaven en castellà, i bàsicament votaven partits “no nacionalistes” d’àmbit estatal.

Logotip de TV3 estrenat el 1993. Font: Viquipèdia

De fet, no hi mancaria tampoc una voluntat més o menys directa per mantenir aquesta divisòria: davant l’atrinxerament del pujolisme en el rerepaís i les seves dificultats per moure’s en la Barcelona metropolitana, la instrumentalització de les “casas regionales” i la persistència argumental al voltant de la divisió cultural del treball en els barris de la immigració es presentaria com un esquer electoral llaminer per a tot un seguit de barons locals.

Amb tot, i ara sí a tall de tancament, qui probablement ha descrit millor tot aquest imaginari col·lectiu –amb més o menys estereotips pel mig– no ha estat cap text, ni cap obra concreta, sinó la cançó dels Catarres, Jenifer, sens dubte el producte cultural i musical que amb més encert ha sabut reflectir algunes de les majors contradiccions de la Catalunya de finals de s. XX. Però aquesta ja és una altra història.

Read More