Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Explorar els confins d’una pràctica com la desobediència civil és fer referència explícita a Henry David Thoreau. És, sobretot, parlar de teoria i praxi, d’una vida dedicada a la reflexió conseqüent. L’aportació que ve a continuació es marca com a objectiu analitzar l’obra Civil Disobedience. Tanmateix, per tal de poder copsar la magnitud de l’obra cal connectar el redactat amb la captivadora biografia del personatge.

L’analogia és fonamental. Thoreau és un dels màxims exponents de la pràctica filosòfica. El seu nom s’ha inserit per mèrits propis en la història del pensament nord-americà i mundial. Llurs reflexions responen a una actitud cívica imperativa, una manera singular i específica d’habitar i entendre el món. Al mateix temps, les nombroses inquietuds del lliurepensador el convertirien en un intel·lectual versàtil. Thoreau és ascetisme, naturalisme, romanticisme, transcendentalisme i, per descomptat, desobediència civil.

El bressol d’una consciència a contracorrent

Henry David Thoreau va néixer a Concord, Massachusetts, el 12 de juliol de 1817. Sabem que la seva llar fou un primer pol d’influència per forjar el seu caràcter contestatari. El seu progenitor era un home aficionat a la lectura i la música, responsable de diverses iniciatives empresarials poc exitoses. Respecte a la seva mare, de la qual se’n conserva més informació, sabem que era una dona amb sensibilitat social, abolicionista i amant de la natura. Tenia dues germanes, Helen i Sophia, i un germà, John, amb el qual compartiria moments transcendentals de la seva trajectòria vital.

La seva formació començà a l’escola municipal de Concord, memoritzant i recitant textos bíblics i clàssics anglesos. Sens dubte, els mètodes pedagògics mecànics deixaren petja en un jove Thoreau. No van ser pocs els episodis en els quals, essent un adolescent, va exhibir un caràcter polèmic i crític. El 1833, quan tenia setze anys, va ingressar a Harvard. D’aquesta experiència en va deixar testimoni als Journals, una mena de diari personal que va començar a redactar després de deixar l’acadèmia. Segons ell, el millor que li va aportar Harvard fou la biblioteca, un espai en el qual va invertir hores immers en infinitat lectures. Fins i tot després de graduar-se hi va acudir assíduament. Una de les obres que més va marcar-lo fou Nature (1836), de Ralph Waldo Emerson (1803-1882). Poc temps després, aquest personatge va traslladar-se a Concord acompanyat de la seva família. Les inquietuds del púber Thoreau agraïren l’arribada de l’escriptor com si es tractés d’una coincidència celestial. Tardaren poc a entaular una amistat, una relació que marcaria profundament a ambdues persones. Emerson esdevingué un mentor i guia comprensiu de Thoreu, gairebé un referent paternal donats els catorze anys d’edat que els separaven. No era per menys, el prestigi d’Emerson desbordava les fronteres estatunidenques, i els postulats de la seva filosofia transcendentalista comptaven entre els seus deixebles, amb intel·lectuals insignes com José Martí o Friedrich Nietzsche.

1 Thoreau
Retrat d’un jove Henry David Thoreau. Font: Thought Co.

En aquests anys va fer els primers passos en la docència, treballant a la mateixa escola de la qual fou estudiant. El seu pas pel centre fou efímer, mostrant-se molt crític amb el sistema de càstigs físics. Pocs anys després, el 1838, obrí la seva pròpia escola per esmenar les mancances de l’anterior projecte. Treballaria tres anys en aquesta iniciativa amb el seu germà John, fins que, tràgicament, morí en caure malalt. El sotrac emocional va colpir-lo profundament, un esdeveniment que recordarà com un dels més dolorosos de la seva vida. Sobre la seva vessant pedagògica, Thoreau considerava que l’educació era una obligació governamental i comunitària. Criticava la pedanteria dels mestres, els quals necessitaven aprendre tant dels alumnes com aquests d’ells. Segons el seu parer només els homes sincers i lliures eren mereixedors de l’educació. Una educació que, tot i partir d’una concepció clàssica, s’havia de desenvolupar sobre tot allò que ja existia prèviament en un mateix, gràcies al contacte amb el no-ser.

La tasca que havia de desenvolupar en el món adult era essencialment l’escriptura. A banda dels dos llibres que va publicar en vida, va presentar nombrosa documentació per entregues a The Dial, des del 1840. En aquest estadi, sense al·licients pels negocis, Emerson va oferir-li una proposta que s’aproximava al mecenatge: a canvi d’ocupar-se del manteniment de la casa i del jardí, aconseguiria manutenció i habitatge. Thoreau va acceptar l’oferta sense dubtar-ho, no només per l’admiració personal, sinó perquè gràcies a l’oferiment podria disposar d’unes de les biblioteques més extenses dels Estats Units. Va romandre allà durant dos anys, a partir del 1841. En acabar aquesta etapa va convertir-se en el tutor de la família d’en William, germà d’Emerson, a Staten Island. Més endavant va viatjar a Nova York i en retornar va ajudar al seu pare a instal·lar una factoria de llapis. Malgrat descobrir una tècnica per elaborar grafit d’alta qualitat i tenir l’oportunitat de prosseguir en el negoci familiar esdevenint en un empresari reputat, va declinar aquests propòsits per perseguir els dictàmens de la seva vocació literària i ideològica.

La convulsió d’uns anys que quedaren gravats a la memòria

El 4 de juliol de 1845, Henry D. Thoreau es va recloure en una cabanya de Walden Pond construïda amb les seves pròpies mans. Estava situada en un extrem allunyat d’una de les propietats d’Emerson. Aquí començà la seva experiència de vida solitària durant dos anys, dos mesos i dos dies. Va concloure aquest experiment quan va considerar assolits els objectius fixats per aquesta aventura introspectiva en contacte amb la naturalesa. Les vivències viscudes en aquest període li serviren per publicar el 1854 Walden; or, Life in the Woods.

Durant la seva estada a Walden Pond, la tarda del dia 23 de juliol de 1846, va abandonar el bosc per dirigir-se al sabater. Sam Staples, el recaptador d’impostos local, va recordar-li que des de feia varis anys no realitzava el pagament de les taxes. En exigir-li el cobrament, Thoreau va negar-se a contribuir amb un govern que legitimava l’esclavitud o promovia la guerra contra Mèxic, fet pel qual fou empresonat una nit. Va sortir-ne l’endemà perquè la seva tieta Mary va pagar-li la fiança, malgrat la seva voluntat de romandre pres per evitar trencar llur coherència ideològica. Les reflexions emanades d’aquest breu període de reclusió foren enviades a la revista Æsthetic Papers el 1849, en forma d’assaig, sota el nom Resistance to Civil Government. Aquí es recollien algunes de les crítiques que Henry D. Thoreau havia exposat l’any anterior al Liceu Concord, en una conferència celebrada poc abans de finalitzar el conflicte amb Mèxic. Pòstumament, l’any 1866, es va canviar el seu títol per Civil Disobedience.

Portada original de la seva obra Walden, o la vida als boscos, publicada a Boston el 9 d’agost de 1854. En ella s’observa un dibuix de la cabana a la que visqué Thoreau durant la seva estada de dos anys, dos mesos i dos dies al bosc. Font: Psymon.
Portada original de la seva obra Walden, o la vida als boscos, publicada a Boston el 9 d’agost de 1854. En ella s’observa un dibuix de la cabana a la que visqué Thoreau durant la seva estada de dos anys, dos mesos i dos dies al bosc. Font: Psymon.

La dècada dels cinquanta suposen un punt d’inflexió i recepció de noves influències cabdals en el seu recorregut vital. És en aquest moment quan realitza les visites al Cap Cod i els boscos de Maine; fa un viatge a Canadà i realitza els lliuraments de Slavery in Massachusetts (1854) i A Plea For John Brown (1859). És significatiu que tres de les persones més admirades per Thoreau al llarg de la seva vida es condensin en aquest període i tinguin un perfil social tan controvertit. El primer d’ells és el poeta maleït i marginal Walt Whitman amb el que va coincidir a Nova York el 1856. En segon lloc, el guia indi Joe Polis, l’acompanyant en els seus periples pel Maine. I per últim, però no per això menys destacable, la relació amb el personatge a voltes heroi, a voltes bandoler, John Brown, mite antiesclavista per excel·lència. La seva execució va suscitar alguns dels escrits més enèrgics i aspres de l’autor. La fi d’un periple vital que ha deixat una empremta innegable en el pensament filosòfic i polític universal es va acabar a Concord, el 6 de maig del 1862, després de contraure una llarga i corrosiva tuberculosi. La seva mort, en una macabra metàfora poètica, tancava un cicle perfecte dominat per l’austeritat, la simplicitat i la reflexió.

Els Estats Units de mitjans del segle XIX: jingoísme, progrés econòmic i Romanticisme

Com acostuma a succeir amb aquelles obres impregnades d’una forta càrrega moral, bona part de les reflexions que trobem a Civil Disobedience són indissociables del context en què escriu. La guerra dels EUA amb Mèxic és una de les mostres més evidents de la influència que va tenir la realitat que envoltava el pensador a l’hora d’escriure el llibre. En aquest cas va ser el jingoísme del govern nord-americà, el que despertà la crítica ferotge de Thoreau.

Aquest conflicte bèl·lic ocupà una posició central en la configuració del text. Promoguda per interessos econòmics, essencialment Del cotó i les indústries fabrils del Nord, les elits econòmiques del país empenyeren al President Polk a ordenar l’ocupació militar d’una àrea disputada amb Mèxic que s’estenia entre les conques hidrogràfiques dels rius Nueces i Grande. En el sotabosc de la qüestió s’ocultava una apropiació territorial, que en ser annexada als territoris del sud permetria desenvolupar-hi l’esclavisme, mètode per salvaguardar l’economia nord-americana. Des de la seva condició de ciutadà, era inadmissible que el govern dels EUA sufragués amb els seus impostos una guerra sota aquests propòsits.

Thoreau havia desobeït al govern negant-se a pagar uns impostos que considerava injustos, en la mesura que aquests servirien per perllongar l’esclavisme als EUA. Ell mateix justificaria la seva acció com a legítima i com la menys cruenta de totes les possibles. Ho exemplificava amb les següents paraules: «Si mil homes deixessin de pagar els seus impostos, tal mesura no seria ni violenta ni cruel, mentre que si els paguen, es capacita a l’Estat per cometre actes de violència i vessar la sang dels innocents». Finalitzà la seva justificació afirmant: «aquesta és la definició d’una revolució pacífica, si tal és possible». Ara bé, van ser l’expansionisme dels EUA i l’esclavisme els únics motius per formular la seva crítica, o va ser capaç d’anar més enllà dels grans assumptes d’Estat?

Caricatura política sobre les eleccions presidencials de 1848. La imatge fa referència a Z. Taylor o W. Scott, els dos contendents principals per a la nominació del partit whig després de la guerra amb Mèxic. Publicació original de el mateix any de la contesa electoral. Font: Nathaniel Currier.
Caricatura política sobre les eleccions presidencials de 1848. La imatge fa referència a Z. Taylor o W. Scott, els dos contendents principals per a la nominació del partit whig després de la guerra amb Mèxic. Publicació original del mateix any de la cita electoral. Font: Nathaniel Currier.

Henry D. Thoreau viurà els anys del progrés dels EUA: una etapa caracteritzada per l’ambivalència entre la línia ascendent de la història i la desnaturalització de la societat i l’individu. A mitjans del segle XIX, la societat nord-americana havia iniciat un procés d’expansió territorial cap a l’oest. Alhora, la població estava altament segmentada i en plena efervescència. L’exemple més evident és la pugna entre els antiesclavistes del nord i els proesclavistes del sud. A més, tant l’expansionisme geogràfic com l’industrialisme dels grans capitalistes trobaven en la idea de progrés un aval indispensable per a la consolidació dels seus respectius processos.

D’altra banda, l’arribada del romanticisme revolucionari i l’idealisme als EUA va motivar el sorgiment d’una nova filosofia de la naturalesa, de la que Emerson i el seu deixeble en serien els màxims exponents. Paga la pena fer-ne esment. El romanticisme, en ser un moviment d’ampli espectre amb diversos canals d’expressió i interpretació, caldria, per no estendre’ns en excés, minvar llurs influències a l’idealisme de l’alemany Friedrich W. J. Schelling (1775-1854).

En relació a aquesta qüestió, fou a la ciutat costanera de Boston on, l’any 1836, es començaren a reunir un petit grup d’intel·lectuals que compartien el gust pels escrits kantians. Ho van fer al Transcendental Club. El propòsit dels transcendentalistes no era constituir un sistema de pensament, sinó fer front a la idea de progrés que legitimava accions injustes, destructives i violentes amb els homes i els recursos. A més, tampoc van defallir a l’hora de denunciar la mercantilització i mecanització de la societat nord-americana, arribant a parlar d’una actitud romàntica contrària als canvis que s’estaven produint.

De la pràctica conscient a la teoria: la desobediència com a instrument

Es podria pensar que una negació deliberada i pràctica
de la seva autoritat és l’única ofensa que el govern no contempla;
sinó, per què no ha establert el càstig definitiu, adequat i proporcionat?
Desobediència civil, 1866.

Aquesta cita ens és especialment significativa, en la mesura que exposa els quatre elements cabdals de l’obra de Thoreau: la força dels ideals, la pràctica desobedient, la legitimitat de l’autoritat governamental i una mena de càstig definitiu que més enllà de ser exemplificant, hauria de mantenir el principi de proporcionalitat. Per exemple, a Walden, va remarcar que, per ell, el filòsof és aquell capaç de «resoldre certs problemes de la vida, no només des de la teoria, sinó també des de la pràctica», afegint que el filòsof és qui «va per davant del seu temps». Podria ser aquest el motiu pel qual els seus escrits van passar desapercebuts entre els seus coetanis?

Pel que fa a la primera de les quatre qüestions, la força dels ideals és el fonament en virtut del qual els éssers humans constitueixen el seu «jo» particular i entenen la realitat del món que els envolta. En conseqüència, són les idees l’única força capaç de teixir aliances entre individus amb l’objectiu de dur a terme accions col·lectives. Vet aquí un altre element clau del discurs thoreaunià: la primacia de la unitat.

Per una banda, resultava imprescindible que tant les accions com els ideals fossin exemple per a la resta d’individus. Segurament el seu plany per haver passat només un dia arrestat, guarda relació amb aquesta idea. La seva intenció era que a partir de l’observació del seu exemple, la resta de conciutadans iniciessin una onada progressiva de denúncies. Per l’altra, la seva idea de llibertat serà constantment enarborada al llarg del text. Thoreau dirà que la llibertat és l’únic valor amb potencialitat per humanitzar als individus. Seguint el fil d’aquesta aportació, arribaríem fins a la qüestió de l’obediència: un acte voluntari de legitimació del poder.

James K. Polk (1745-1849) fou president dels EUA durant la guerra que van emprendre contra Mèxic. Aquesta decisió fou constantment criticada per Thoreau. Font: history.com
James K. Polk (1745-1849) fou president dels EUA durant la guerra que van emprendre contra Mèxic. Aquesta decisió fou constantment criticada per Thoreau en els seus escrits. Font: history.com

En segon lloc trobem el que segurament és l’aspecte més interessant de l’assaig: la pràctica de la desobediència. Primer de tot, convé assenyalar que quan l’autor parla de desobediència, ho fa des de la seva experiència personal. Com ja s’ha dit, el fet de no pagar l’impost de capitació des de 1842, el portà a la garjola només un parell d’anys abans de publicar l’escrit. A més, també va experimentar altres pràctiques d’acord amb els seus ideals. Durant l’estada al bosc va tenir l’oportunitat de repensar la seva vida i reflexionar al voltant dels problemes del seu temps. Per tant, trobaríem que com a pas previ a la desobediència, cal una preparació de l’individu en diversos sentits. Sense anar més lluny, l’autor ja havia dut a la pràctica bona part d’allò que preconitzava en els seus escrits. La pràctica era per Thoreau la garantia de la seva existència com a individu. A més, afirmà que per sobre de la legalitat trobem la legitimitat de les nostres accions, considerant que aquells que obeeixen al govern tot i ser conscients de les injustícies, ho fan motivats per la por als canvis.

El penúltim element a destacar és la legitimitat i l’autoritat del govern. L’autor argumenta que el poder necessita el reconeixement dels seus ciutadans. Per tant, llur autoritat vindria donada per la legitimitat dels seus actes. El raonament és simple: si el gruix dels ciutadans s’haguessin negat a pagar els impostos, el govern no podria haver sufragat la campanya militar contra el poble mexicà. Llavors, de qui emana l’autoritat? A les primeres pàgines de Civil Disobedience, l’autor llença un dard emmetzinat contra el govern dels EUA: el cataloga –i per extensió a tots els governs d’arreu– de ser un impediment per a l’establiment d’unes relacions socials lliures, justes i sobiranes. Així doncs, lluny de servir als interessos de la majoria, el govern esdevé en una institució instrumentalitzada en mans de grans magnats capitalistes que només cerquen llur benefici individual.

Davant d’aquesta conjuntura, l’autor respectarà la llibertat dels individus a no donar la seva vida per una causa política, tanmateix, exigirà uns mínims. Ho farà sempre des d’una posició de no-violència, defensant acèrrimament la via pacífica i rebutjant l’emulació d’aquells comportaments i actituds a les quals s’oposa. Thoreau sentencià que és deure de qualsevol ciutadà mantenir certa integritat ètica i rebutjar la col·laboració, directa o indirecta, amb unes lleis criminals. Infinitat d’injustícies són comeses no per la implicació ciutadana, sinó per la permissivitat i per un excés de legitimitat no merescuda al govern.

En última instància, el darrer aspecte a ressenyar és el paper que ocupa el càstig en les seves reflexions. Què és per a Thoreau castigar? És més, quines penes hauria de témer qui desobeeix les lleis injustes? Quan l’escrit aborda la qüestió punitiva, bona part dels arguments i de les justificacions ètiques i morals ja han estat exposades anteriorment. Els següents fragments són una bona mostra del que suposà el pas pels calabossos per a Thoreau: «En no poder arribar a la meva ànima, havien decidit castigar el meu cos […]. No podia fer una altra cosa que somriure al veure amb quin esforç em tancaven la porta, mentre els meus pensaments els seguien fora d’allà sense obstacle ni impediment […]. No vaig poder fer altra cosa que sentir-me impressionat per l’estupidesa d’aquella institució que em tractava com si fos mera carn, sang i ossos que tancar. […] Em semblava que si un mur de pedra em separava dels meus conciutadans, encara n’hi havia un altre més difícil de superar per tal que ells aconseguissin ser tan lliures com ho era jo.»

Aquesta era l’actitud d’un nord-americà que no assumia el càstig com un impediment. Al·legava que mai es va sentir confinat a la cel·la, ja que per a ell la veritable condemna hagués estat trair els seus principis i no atendre l’«esperit de la irreductibilitat» davant una situació de lesa dignitat. El càstig, doncs, no va suposar per a Thoreau un entrebanc, sinó més aviat un motiu per a la reflexió: li continuava semblant menys costós desobeir a l’Estat que obeir-lo.

La fi de la vida, la continuïtat de les idees

Comptat i debatut, és convenient cloure amb una breu reflexió. Henry D. Thoreau ens deixà un llegat inabastable, essent un dels màxims exponents de la història del pensament nord-americà del segle XIX i un dels pares fundadors de la literatura d’aquest país. D’arrel transcendentalista, la seva obra adopta una aparença quasi contradictòria, sovint identificada amb el romanticisme. Pel que fa a la ideologia política, aquesta queda plasmada sense esquerdes en els seus escrits. Els seus postulats s’aproximen al radicalisme-liberal, malgrat la difícil –probablement infecunda– tasca de classificació d’un personatge eclèctic i de naturalesa irreductible a fórmules esquemàtiques. Els matisos i textures del seu cos teòric basculen entre diverses tendències deliberadament rupturistes, contràries a l’autoritat i atiant a la consciència pròpia de l’individu per raonar i actuar.

La idiosincràsia llibertària i solidària que exhibeix és d’una actualitat innegable. En pugna constant contra l’Estat i els seus excessos, carrega contra l’imperialisme estatunidenc en un període de màxim apogeu; s’erigeix en defensa de les minories índies; rebutja obertament l’esclavitud –també com a convicte– en plena efervescència racial; posa en pràctica i reflexiona al voltant de la resistència no violenta davant les convencions i polítiques injustes, irradiant amb la seva visió a figures com Gandhi, Emma Goldman, Martin Luther King, Lanza del Vasto o nombrosos moviments subversius amb l’ordre establert.

Un punt d’inflexió del moviment encapçalat per Martin Luther King Jr. va ser la famosa marxa multitudinària. Novament, la desobediència civil tornaria a servir com a instrument per a la lluita dels drets i les llibertats de la comunitat afroamericana. Font: Tes teach.
Un punt d’inflexió del moviment encapçalat per Martin Luther King Jr. va ser la famosa marxa multitudinària. Novament, la desobediència civil tornaria a servir com a instrument per a la lluita dels drets i les llibertats de la comunitat afroamericana. Font: Tes teach.

Una de les seves vessants més prolífiques i reconegudes és la relativa al naturalisme, que ha nodrit els dictàmens de les tesis ecologistes un segle i mig després. La seva metodologia es va basar en l’observació romanent en perfecta simbiosi amb el medi, que va idealitzar afirmant que «tot el que és bo, és lliure i salvatge». D’altra banda, també es postulà com a defensor del dret a la mandra, i reivindicà aspectes creatius de l’oci i la dignitat molt abans que ho formulés Paul Lafargue. Parlar de la vida d’aquest personatge sui generis és aprofundir en una de les ments més lúcides i originals del segle XIX universal. Baluard de les causes perdudes, les quals no deixaven de ser justes malgrat les adversitats, va fonamentar la seva vida amb preceptes revolucionaris. La radicalitat de Thoreau, lluny d’apaivagar-se amb el pas del anys, anà in crescendo, carregant-se de raons fins arribar als nostres dies.

Read More
Cartell de propaganda sufragista, moviment pel dret a vot de les dones. Font: sites.google.com
Cartell de propaganda sufragista, moviment pel dret a vot de les dones. Font: sites.google.com

L’any 1970, Hannah Arendt sorprenia l’audiència dient: ”sembla que les lleis han perdut el seu poder”. Aquesta frase, carregada d’implicacions gegantines, acompanyava la no menys sorprenent afirmació ”La desobediència a la llei, civil i penal, […] podrà ben ser considerada, algun dia, l’esdeveniment primordial d’aquesta última dècada”. Dient això, la gran teòrica de la política fa dues coses, de no poca importància: en primer lloc, lliga el concepte desobediència civil a una època concreta (evidentment, contemporània) i, en segon lloc, situa entre les seves causes la progressiva caiguda de l’autoritat i legitimitat de la llei.

A part d’això, podem constatar dues coses, avui en dia, d’una gran importància. En primer lloc, fent un breu repàs a manuals de ciència o filosofia política, es pot veure com s’enfoca la qüestió de la desobediència civil: es tendeix a obviar el tema o a entendre aquesta com una desviació (llegeixi’s, si es vol, forat o error) de la teoria política contemporània, fonamentada en la idea del pacte fundacional i el positivisme jurídic.

En segon lloc es pot observar com certa mítica europea –lligada segurament a l’esperit de les lleis democràtic que es pressuposa a Europa– ha buscat, sistemàticament, desobedients civils en èpoques premodernes. D’aquesta manera ens trobem que, per exemple, Antígona i Sòcrates ocupen un lloc simbòlic (i privilegiat) dins el rànquing de desobedients civils pel fet de ser representats com a personatges que, en el seu context determinat, trenquen amb la llei obeint la seva consciència.

Davant d’això, estem obligats a remarcar que no. Creiem que no podem dir, d’aquestes dues figures clàssiques, que fossin desobedients civils, cosa que ens porta la pregunta: què ha canviat, històricament, per tal que puguem considerar Luther King, Pankhurst o Thoreau desobedients civils i no Sòcrates i Antígona?

Prenent com a guia aquestes quatre constatacions, intentarem oferir una relació a tall introductori que ens acosti als pressupòsits històrics que ens obliguen a arrelar la desobediència civil a l’època contemporània, mostrar algunes de les causes que la tornen necessària i fer-ne una definició al màxim d’inclusiva possible.

  

Pacte i modernitat

Henry David Thoreau, considerat el pare de la desobediència civil. Font: wikipedia.com
Henry David Thoreau, considerat el pare de la desobediència civil. Font: wikipedia.com

Desobediència civil és un concepte que veiem aparèixer dins els EUA del segle XIX, en concret, fruit de la ploma de Henry David Thoreau, qui a 1849 exposa al seu llibre ”On the duty of civil disobedience” el dret del ciutadà a apel·lar a la seva pròpia consciència davant la societat. Tot i això, tal com hem dit, hi ha certes veus que s’obstinen a buscar antiquíssims exemples d’aquest tan modern art. Buscar-ne exemples és recaure en anacronisme, ara bé: sí que podem assenyalar-ne precedents.

El màxim argument que es pot trobar en defensa de la desobediència civil com a fenomen premodern és el de l’exemple del Dret de Resistència (ius resistendi) dins les societats senyorials. Aquest cas, lligat a l’ombra del tiranicidi, ens fa viatjar a les teories prèvies al Contractualisme del segle XVII. Sota l’axioma d’evitar el que llavors era considerat tirania, ens trobem tres elements fonamentals que, a títol explicatiu, ajuden a entendre com es formula: a) La qüestió de la legitimitat del mandatari i la pèrdua d’aquesta com a porta a la Tirania (i viceversa), b) El fonament del poder lligat a les doctrines del ”dret natural” i c) Qui pot exercir aquesta resistència i com cal fer-ho.

Aquest dret es prescriu únicament i exclusiva com a mecanisme per esmenar les perversions del poder just, on el règim que passa a ser tirànic deixa de representar la justícia en el seu horitzó polític. Només en aquest cas és lícit que ”el poble” destroni el mandatari. Cal tenir en compte que aquesta teoria es planteja a si mateixa com una via per al restabliment de l’ordre, no a una acció encarada al reconeixement de minories o a la defensa de drets ciutadans.

Si fa un moment acabem de parlar d”’el poble” entre cometes, és perquè diverses veus assenyalen que aquesta reacció contra el poder sovint deixava de banda l’acció popular i relegava aquesta capacitat de revolta a les classes dirigents. És fonamental de recordar que el contingut d’aquestes era profundament senyorial i en cap cas en defensa de preceptes democràtics. Segons s’ha dit des dels estudis al voltant d’aquest concepte: ”ni republicans, ni demòcrates, ni antisenyorials”. Així que, si bé s’ha volgut veure en la versió laica d’aquest Dret de Resistència (després de la transformació dins les revolucions americana i francesa) un dels precedents de la desobediència civil caldrà que esperem, encara, uns cinc segles.

Per tal de començar a resseguir els ecos de la desobediència civil en el passat, ens hem de moure a les primeres passes de la Modernitat. Dins aquestes primeres passes cal que destaquem dos processos: l’adveniment del Contractualisme i el naixement de l’ètica de la dignitat. Ara bé, aquest últim s’entén molt millor al cantó de l’ideal democràtic, que s’anirà desplegant lentament.

Poques coses han sacsejat més l’horitzó polític que la idea del contracte fundacional. En l’esforç de dotar de fonament teòric les societats per tal de pensar-les, el contractualisme apunta al tipus de ”pacte” que fa possible d’abandonar la situació prèvia a la societat. Fem memòria: tota teoria contractualista assenyala tres elements en llur esforç de superar el problema de l’origen d’allò polític.

En primer lloc, es posen sobre la taula, a través d’una explicació teòrica, les condicions de vida –deplorables i dolentes, per norma general– de les persones en l’estadi anterior a la fundació de les societats, l’Estat de naturalesa. En segon lloc, s’exposa la via per la qual se surt d’aquí, la idea de contracte entre individus, fonamentat en un assentiment actiu o tàcit –aquest apunt serà important. Per últim, s’exposen les noves condicions de vida de les quals passen a gaudir els membres que formen part del pacte, ara que, efectivament, es troben sota un govern.

Podem identificar, dins el segle XVII, tres tipus de pactes originaris. El primer, un pacte Bíblic en el qual les Lleis de la Revelació divina marquen els fonaments de la societat. El segon, que porta per bandera autors com Thomas Hobbes, es tracta d’un pacte vertical: en virtut de la seguretat dels individus, aquests decideixen llegar els propis drets al sobirà. Pensem en la famosa frase protego ergo obligo. En tercer lloc, i exposant el que serà el tipus de pacte propi del marc dels EUA –pare teòric dels moviments de desobediència civil–, es troba el pacte horitzontal.

John Locke, pare del contractualisme de tall ''liberal''. Font: wikipedia.com
John Locke, pare del contractualisme de tall ”liberal”. Font: wikipedia.com

En el desenvolupament d’aquest tercer tipus de pacte –que presenta John Locke al ”Segon tractat sobre el govern civil”, de 1689–, és la comunió d’interessos entre els membres d’una societat auto-constituïda el que marca el tipus de govern que la regularà. El gran capital d’aquest model de pacte és que és l’únic dels tres que vincula, de forma directa, cada membre amb la resta, i crea així la noció de responsabilitat moral del ciutadà amb la llei, en tant que és el ciutadà, i no una entitat superior, qui assenteix davant d’aquesta. Veiem néixer l’encara tendra noció de consensus universalis, que legitima el pacte i l’ordenament que se’n deriva ja que ha estat erigit pels membres d’aquest.

Per altra banda, un dels elements que es desenvolupa de manera progressiva, amb cada cop més presència des de la Modernitat, és l’ètica de la dignitat, que apareix amb la caiguda dels ideals de la societat senyorial i al trencament amb la teoria dels tres ordres: més concretament, la desaparició de la divisió entre laboratores, oratores i bellatores en favor de la idea de ciutadania.

Amb l’obertura d’aquest camí es va fent possible la reivindicació d’igualtat de drets, el reconeixement universal de la ciutadania, les demandes de participació política per part de diversos sectors… En definitiva, es va creant una cultura políticament liberal, molt present en les revolucions americana i francesa, que anticipa (des d’un punt de vista més teòric que real, en certs casos) l’expansió dels drets a la totalitat –o almenys a part– de la població.

Dins aquesta cultura política, que es comença a voler democràtica (pensem en el ja canònic ”Sobre la democràcia a Amèrica” de 1835, d’Alexis de Tocqueville), que com hem dit articula les lleis fruit d’un suposat consens per via de la voluntat majoritària, que s’exposa en Constitucions i en la qual el ciutadà teixeix una relació moral amb la llei, es ”descobreix”, als EUA, la necessitat de remar a contracorrent per satisfer la pròpia consciència o fer patent la manca de consens amb la llei. O encara més: de qüestionar la representativitat del consensus universalis, el qual massa sovint és purament virtual.

Posar en dubte el pacte: una necessitat

Avui en dia encara costa identificar alguna definició de desobediència civil que no resulti conflictiva i que no exclogui moviments que s’han autodefinit desobedients civils. Tot i això, intentant construir una definició al màxim d’inclusiva possible, podem considerar que:

”La desobediència civil sorgeix quan un nombre significatiu de ciutadans ha arribat a convèncer-se que els canals comuns de canvi no funcionen i que les seves queixes no seran escoltades ni donaran lloc a accions ulteriors” (Arendt, 1970) i, com a afegitó, que ”Es tracta d’un desafiament públic i obert a l’autoritat que sol expressar-se en la resistència al compliment de la llei vigent […]. Es distingeix tant del delicte comú com de l’objecció de consciència” (Molina, 1998).

Imatge del ''Mayflower Compact'', pacte del Mayflower. Font: MayflowerHistory.com
Imatge del ”Mayflower Compact”, pacte del Mayflower. Font: MayflowerHistory.com

Tal com hem dit, la pràctica generalment reconeguda de la desobediència civil es troba en societats fonamentades en un marc que, com a mínim, s’emmiralla en el consensus universalis. Aquest tipus de pacte, recordem, sovint respon a una explicació més virtual i històrica que efectiva. De fet, podem veure com aquest consensus universalis és cert en tant que assentit de manera activa i en positiu només en el moment de firma d’una constitució o creació d’una nova societat (en el sentit de la potestas in populo romana): pensem en els pactes del Mayflower de 1620 o en les actes de la Constitució americana de 1787.

Aquests pactes, que creen el marc normatiu de la societat i que en regulen el futur, acaben topant-se amb una contradicció: a mesura que es despleguen els ideals democràtics, s’expandeix la idea de ciutadà i la pròpia societat es veu transformada, de manera que acaba essent una força restrictiva que afecta, sobretot, les masses oblidades o bandejades de la firma d’aquest consens i que formen part efectiva de la població.

En alguns casos aquests mateixos contractes civils tenen mecanismes de canvi intern que n’intenten –sovint de manera hipòcrita i conservadora– possibilitar la transformació: remarquem sovint, atès que és de coneixement comú que això no sempre és possible ni permès –pensem en casos de minories permanents, com són algunes petites nacions incloses dins d’Estats on les majories parlamentàries no permeten la seva defensa.

La desobediència civil troba el seu lloc en una pràctica que des de la lluita en l’espai públic, en violació conscient d’una o més lleis i en conseqüència de l’omissió de les proclames d’un col·lectiu, intenta evidenciar la dificultat i/o injustícia que provoca certa llei en certa agrupació de ciutadans i, si és possible, provocar-ne el canvi o transformació.

Tal com constatàvem en la introducció, un dels principals problemes amb què topa aquesta pràctica és la perspectiva jurídica, que ha tendit, i no sense consciència en alguns casos, a assimilar la ruptura amb la llei del desobedient amb la ruptura amb la llei pròpia del delinqüent. Des de la perspectiva del positivisme jurídic, doctrina del dret lligada a la figura de Hans Kelsen i d’una gran influència, l’única entitat de la qual té sentit ocupar-se en aquest context és l’Estat, en tant que unitat juridicoadministrativa, ben definida per una Constitució i un sistema de normes(Moulines, 2002). Des d’aquesta perspectiva s’entén el forat al qual ens referíem a l’inici: res fora de la llei establerta té fonament suficient, i menys encara si és propi d’una minoria, per ser comprès dins d’aquesta.

D’aquesta manera, seguint amb la nostra tesi, s’evidencia la necessitat de la desobediència civil com a, massa sovint, l’única via per manifestar el que s’ha volgut anomenar consciències divergents, o agrupacions de ciutadans que no es troben o veuen reconeguts (i reconeixen la manca de voluntat del poder d’incloure’ls) en el consensus universalis.

Martin Luther King, una de les figures més importants dins els moviments de desobediència civil. Font: biography.org
Martin Luther King, una de les figures més importants dins els moviments de desobediència civil. Font: biography.org

Aquest xoc frontal amb les doctrines del dret que alimenten les nostres societats, però, troba una porta de sortida en la proposta de solució de Hannah Arendt. Aquesta proposta troba el seu capital en la potent vigència que quaranta anys després encara té. Ara bé, com dèiem, no escapa a ser difícilment universalitzable per la varietat de desobediències civils que identifiquem avui en dia:

  1. En primer lloc, definir l’estatus del col·lectiu desobedient com a grup d’interès, amb el reconeixement i garantia legal que això comporta.
  2. En segon lloc, possibilitar la integració en assumptes polítics amb la seva càrrega d’electors.
  3. En tercer lloc, garantir-ne i fomentar-ne la llibertat d’associació.

En definitiva, es tracta de quelcom tan senzill com permetre associacions conscients entre ciutadans, cosa que fonamenta, o almenys és el que s’abandera, els propis estats que no reconeixen aquestes desobediències. Queda a la vista, ara, que la democràcia mai podrà ser argumentada contra les necessitats d’una minoria organitzada a través de la desobediència civil, atès que si una cosa fonamenta aquesta és, o hauria de ser, la inclusió i el consens amb tots els grups d’interessos. Potser la pregunta que cal respondre és per què, per quin ”atzar” o procés, els Estats reconeixen certs grups d’interessos i no d’altres.

Read More