Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 s’obria un període de canvi. No entrarem a valorar la magnitud de l’operació i molt menys el resultat d’aquesta. La transició, però, més enllà de l’alt grau d’improvisació que la determinà, estigué precedida d’uns anys d’agitació i debats polítics en el marc d’allò que s’ha vingut a conèixer com l’oposició al règim. És evident que aquesta oposició no tingué capacitat d’imposar el seu programa polític. En primer lloc perquè, més enllà de proclames i retòriques, aquest no era unitari. I en segon, perquè els opositors organitzats i amb capacitat d’influència sobre la població eren pocs. Entre els debats que marcaren les dinàmiques polítiques dels partits i organitzacions antifranquistes, el de la «nació», entesa de forma àmplia i sense apriorismes, en fou central en determinats moments. «Què era Espanya?» «Què era Catalunya?» «Què eren els valencians?» «Què era això dels Països Catalans?» Serien preguntes que alguns intel·lectuals i militants de tot el ventall polític antifranquista es van fer. No cal dir que les qüestions plantejades no eren noves. Ara bé, com tots els debats d’idees, el context en què s’enquadren és fonamental. 

Context i canvi generacional

En la literatura sobre la dictadura franquista existeix un consens clar en considerar els darrers deu o quinze anys com una mena d’etapa final, clarament diferenciada de les dècades anteriors. Efectivament, diversos són els factors que generaren les diferències. Per una banda, el relleu generacional. Una nova fornada de joves que no havia viscut la guerra, que iniciaven els seus estudis universitaris, protagonitzaren, influïts pel context polític internacional, una oposició més organitzada. Per altra, els canvis econòmics que el franquisme impulsà anaren creant una societat amb uns interessos i necessitats més propers als models d’Europa occidental que no als de l’Espanya de postguerra. L’aparició d’una classe treballadora amb capacitat de consum -això que se sol anomenar «classe mitjana»- amb unes necessitats i inquietuds diferents, anaren fent trontollar determinats pilars del règim. Sense fer-lo caure, evidentment. Finalment, el context internacional de la Guerra freda, els pactes de la dictadura amb els Estats Units i l’àmbit geogràfic que ocupa l’Estat espanyol, tampoc jugaren a favor de la solidesa del règim franquista. 


Mural dels Països Catalans, confeccionat pel col·lectiu independentista Maulets. Font: Wikimedia Commons

En aquest context, l’oposició es va anar organitzant a partir de noves formacions polítiques, nova militància i noves idees. Certament, com tots els estudis han demostrat, els comunistes foren l’autèntic partit de l’antifranquisme. Ara bé, els seixanta podríem dir que són la dècada dels «socialismes». Un fantasma recorria totes les facultats d’Europa, el fantasma del marxisme. Que no comunisme. Maoisme, trotskisme, socialisme revolucionari, socialisme cristià i altres etiquetes, impregnaren el discurs de la joventut d’aleshores. I això generava una dicotomia entre la interpretació marxista del comunisme oficial i la que hi feien aquests nous socialismes que, si alguna obsessió van tenir, va ser la d’allunyar-se de tot allò que representava l’URSS i el socialisme real. A aquesta nova esquerra hem de sumar una mena de refundació del catalanisme polític que anà des de posicions simplement nacionalistes a d’altres de caràcter independentista. Les bases d’aquest procés es van posar durant una etapa que alguns autors han anomenat la «nova Renaixença». Aquest període, entre 1954 i 1966, coincidiria amb el mestratge de Vicens Vives, l’aparició de revistes com Serra d’Or, editorials com Edicions 62 o el canvi d’orientació de publicacions com Destino. Hom diria que aquests elements només afectarien el catalanisme històric. Certament, en aquesta cultura política és on més impacte tingué un home com Vicens Vives. Però no podem oblidar la seua influència en historiadors de l’òrbita del PSUC com Josep Fontana o la seua relació amb Pierre Vilar. El món de l’antifranquisme estava molt connectat entre sí, més enllà dels matisos i cultures polítiques que el representaven. Les connexions, reciprocitats, debats i reconeixements mutus entre els intel·lectuals, deixant de banda la cultura política en què es poguessin circumscriure, foren una constant del període. Ser antifranquista unia més que no separava. Compte, parlem dels intel·lectuals, no dels dirigents dels partits o dels sectors més militants que en molts casos sí que tingueren més resistències a treballar o col·laborar amb altres formacions antifranquistes. Especialment amb el PSUC i el PCE que moltes vegades foren observats amb recel, derivat tant del paper de la URSS en el context internacional com pel fet de ser les forces de l’antifranquisme català i espanyol amb més militància i capacitat de condicionar els debats en plataformes i espais de col·laboració. 

Una proposta rupturista: els Països Catalans

En aquest context polític Joan Fuster llançà la proposta dels Països Catalans. La idea no era nova, ni de bon tros. Com ha assenyalat Arnau González Vilalta, abans de la guerra ja se n’havia parlat. La proposta havia estat plantejada per algunes minories nacionalistes dels diferents territoris de llengua catalana. La novetat radicà en la centralitat i força que aquesta tingué entre 1962 i les primeres eleccions democràtiques. Els Països Catalans de Fuster se situaven en el plànol d’una mena de nacionalisme lògic, gairebé cartesià, en el qual, com ha explicat Ferran Archilés, la llengua es convertia en l’element central, essencial, una mena de personatge que sobrevolava tot el relat fusterià sobre la nació. Les dues obres fonamentals foren publicades en 1962: Nosaltres, els valencians i Qüestió de noms. En la primera, adreçant-se als valencians, Fuster els explicava quin era el seu ser, la seua vertadera nació. Els valencians també eren catalans. A la seua manera, però catalans. L’atzar històric, una sèrie d’errades polítiques, de traïcions a la llengua i de decisions derivades del centralisme hispànic i el sucursalisme propi dels valencians, havien portat al poble valencià a no reconèixer-se com allò que eren. El drama, però, no afectava només als valencians sinó també als «altres catalans». El nord no mirava al sud, el sud no mirava al nord i els de mar endins no ho feien a l’oest. La proposta de Fuster buscava despertar una suposada consciència nacional col·lectiva adormida però no desapareguda. La llengua representava l’element que donava sentit a una idea com la dels Països Catalans. Era l’essència que havia perdurat als segles i els seus avatars històrics.


Joan Fuster. Font: Wikimedia Commons

Però, què eren els Països Catalans? El plantejament fusterià, en tant que tenia com a base la llengua, excloïa determinats territoris històrics. En aquest sentit, les comarques castellanoparlants del País Valencià, tant les històriques com les incorporades en el XIX, no podien formar-ne part. Moltes vegades s’ha volgut presentar la proposta nacional fusteriana com a irredemptista. Res més lluny de la realitat. Fuster es desprenia d’aquells territoris que no encaixaven en el seu «cartesianisme nacional». Si parlaven castellà, tenien la seua nació a l’esquena: Espanya, Castella o com li volguessin dir. Aquest raonament, en un pla abstracte, podia quadrar. En un de polític, però, ja era més difícil fer-ho. 

La proposta de Fuster s’incloïa dins d’allò que Josep Maria Colomer va anomenar «la ideologia de l’antifranquisme». Una amalgama de propostes polítiques abstractes, en molts casos maximalistes, que durant els anys de la dictadura serviren a l’oposició per a debatre sobre la possible ruptura amb el règim. República, federalisme, socialisme o els Països Catalans, foren elements que sobrevolaren els debats dels opositors. Aquestes idees, però, contra Franco es defensaven millor. A partir de la mort del dictador i la transformació del règim en una monarquia parlamentària, aquestes propostes passaren a ser simples quimeres, entelèquies ideològiques impossibles d’implantar si atenem a la correlació de forces i el desenvolupament de l’anomenada transició. Ara bé, abans de 1975 tot semblava possible i el pensament fusterià aconseguí una centralitat molt gran. Fuster fou per a les noves generacions de valencianistes el pare de la pàtria que necessitaven. Per al catalanisme històric el seu home a València. I per a l’esquerra un dels intel·lectuals antifranquistes de referència. A més, hem d’entendre que la proposta nacional fusteriana partia d’una certa ambigüitat política que ajudava a la seua inclusió en cultures polítiques tan diferents. El País Valencià i els Països Catalans no prenien una forma institucional clara i concreta. Des de l’independentisme al federalisme, passant fins i tot per un cert «regionalisme civilitzat» -si aquest hagués existit-, el país de Fuster podia tenir cabuda. Com ja he defensat en altres treballs, durant un temps dir Països Catalans també volia dir Espanya. Per això, idees com la dels Països Catalans tingueren tan «bona» rebuda. Si més no incitaren i provocaren el debat. 

Una recepció més retòrica que real

El plantejament nacional fusterià, més enllà del territori que pretenia abastar, no representava una novetat en si mateix. La llengua ja havia estat un dels elements claus en la construcció de la catalanitat des de finals del XIX. En cada territori, la llengua servia per a diferenciar catalans, valencians o mallorquins dels altres, els castellans. Per això la proposta de Fuster no va tenir una rebuda estranya entre el catalanisme en aquest vessant. La contradicció i el conflicte es trobava en els marges de la territorialitat proposada. Si els Països Catalans eren la nació, Catalunya deixava de ser-ho. I per al catalanisme, el territori de les quatre províncies era el marc nacional reconegut des de feia dècades. Així havia estat des de la Mancomunitat i així seguia sent per a l’oposició catalana al franquisme. Aquest fou el principal handicap amb  què es va haver d’enfrontar la idea dels Països Catalans. El catalanisme, des d’aquell de caràcter nacionalista al vinculat a organitzacions amb lligams espanyols, com podria ser l’esquerra que representava el PSUC o els socialismes, no estava en condicions de canviar el mapa nacional que tenia al cap. Qui ho va fer? Doncs l’independentisme. Per diverses raons. Per una banda perquè, com passà en el cas valencià, la militància era majoritàriament jove i sense referències anteriors a la guerra. I per una altra, perquè si aquests joves van buscar alguna referència anterior a ells, aquesta la trobaren en les minoritàries organitzacions independentistes dels anys de la república que en molts casos defensaven la idea d’una nació catalana, val a dir que de forma poc concreta, que superava el marc de la «Catalunya-Principat». 

En el País Valencià, la rebuda fou més senzilla. Dos són els elements a tenir en compte. Per una banda, el canvi generacional. Els nous valencianistes foren joves, militants nascuts després de la guerra, que trobaren en Fuster el seu Sartre particular. A més, la seua militància partia de zero, sense referents del minoritari valencianisme de preguera. Amb aquests condicionants era més fàcil, si més no en els seixanta i part dels setanta, assumir allò que Fuster proposava. Tota una col·lecció de sigles que anaren des del Partit Socialista Valencià, Germania Socialista, els GARS o el Partit Socialista del País Valencià, donaren forma per l’esquerra al nou valencianisme polític. Per la dreta, la Unió Democràtica del País Valencià intentà cobrir un valencianisme més moderat i amb clares connexions de preguera. En aquest sector Fuster fou important, però també altres referències intel·lectuals, per la qual cosa el fil del valencianisme republicà no es trencava malgrat la irrupció del de Sueca. 


Joan Fuster, rebent la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Font: Wikimedia Commons

Finalment l’esquerra, entesa de forma àmplia, es veié influïda per una proposta nacional que trencava alguns dels seus marcs de referència. Partits com el comunista passaren a incorporar les sigles «PV». Trencaren els marcs provincials com àmbit d’organització i es dotaren d’estructures anomenades «nacionals» que partien de la realitat valenciana per a la presa de decisions. Ara bé, no trencaren amb Espanya. Ni de molt. Però és que el fusterianisme tampoc els ho demanà mai. En tot cas, la proposta fusteriana exigia trencar amb una forma d’entendre Espanya, la castellanocèntrica. I amb això ja hi estaven d’acord perquè encaixava perfectament amb la seua idea de federació. 

En el fons, la importància de tot plegat radica en el fet que Fuster obligà a tothom a replantejar la seua idea de nació. Tot l’antifranquisme acceptà, amb major o menor mesura, el repte durant els darrers anys de la dictadura. És això un èxit en si mateix? Des del meu punt de vista sí. Repensar una nació no és fàcil. Identitat, referents històrics, territorialitat, entre d’altres, són elements que les diferents comunitats nacionals han anat construint i acceptant durant l’època contemporània. Tota aquesta feina ja estava feta i assentada en els diferents territoris dels Països Catalans. La proposta de Fuster demanava, exigia en algun cas, canviar-los, repensar-los, modificar-los. I com dic, no és una tasca fàcil. Certament, l’oposició al règim acceptà la proposta fusteriana més des d’un vessant retòrica que real. Així és. Però no ens podem quedar només amb això. Cal entendre l’aportació fusteriana en la seua globalitat i context. Si ho fem d’aquesta manera, entendrem millor el que representà per aquella oposició catch all que arribà a creure que tombaria la dictadura. 

Read More

Parlar de la construcció de l’estat del benestar a Catalunya entre 1980 i 2003 significa en bona part parlar del model social que va voler propulsar i va poder concretar el pujolisme.

Tres dimensions i un context general

En aquest sentit, cal parar atenció en tres dimensions fonamentals de l’acció política de l’etapa llarga dels governs del nacionalisme conservador català: la concepció pujolista del paper que havien de jugar les institucions en la provisió dels serveis propis de l’estat del benestar; la capacitat dels governs nacionalistes de fer valdre les seves tesis en el context polític català; els equilibris derivats del marc normatiu general en la definició dels quals els diputats de Convergència i Unió (CiU) a Madrid jugaren un paper important.

A aquestes tres dimensions, se li ha d’afegir un context general, marcat per dos elements de fons. En primer lloc, per les carències importantíssimes heretades de la dictadura per allò que feia els serveis públics, i, alhora, per la progressiva aposta –segurament més pronunciada a partir de 1982, quan el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) arribà al govern amb majoria absoluta-, que es va fer al conjunt d’Espanya per la construcció d’un estat del benestar que arribava tard i que havia d’avançar ràpidament si es volia convergir de forma concreta amb els països de l’entorn europeu. En segon lloc, pel dinamisme demostrat per l’administració catalana en demanar les transferències de les competències, amb la voluntat d’enfortir les institucions pròpies.

Seria molt difícil resumir en un article d’aquestes característiques el conjunt de les polítiques vinculades a l’estat del benestar desenvolupades pels governs catalans entre 1980 i 2003. Així, es prendran en consideració de forma prioritària els àmbits de Sanitat i Educació, per dos motius. En primer lloc perquè són les polítiques que més incidència tenen en la vida de la ciutadania. I, en segon lloc, per què en ambdós casos l’ambició dels governs nacionalistes va ser la de dibuixar i concretar models propis i originals, amb característiques ben definides.

Les polítiques sanitàries: eixamplament de la cobertura i provisió público-privada

La situació del sistema sanitari a Catalunya en acabar la dictadura era parcialment diferent respecte a la resta d’Espanya: si al conjunt de l’estat el 69,3% dels llits d’hospital eren públics, a Catalunya aquest percentatge descendia al 40,3%. La resta de l’oferta estava coberta per la sanitat privada, amb un 20% de presència d’organitzacions religioses o bé sense ànim de lucre. També era molt present aquesta diversitat en la provisió de serveis sanitaris en el camp d’allò que avui en dia en diriem Atenció Primària, i especialment en la seva versió més bàsica: així com una majoria d’ambulatoris eren de titularitat pública, el 73% dels dispensaris i el 58% de les Cases de Socors eren de titularitat privada. Aquesta situació depenia en part d’una manca d’inversió de l’estat, i en part per l’existència d’una llarga tradició assistencial duta a terme per a subjectes de la societat civil.

En aquest sentit, la tasca que se li plantejava a les noves institucions catalanes era en tot cas ingent, i ja s’havia començat a treballar en l’etapa de la Generalitat preautonòmica. Des de la Conselleria de Sanitat encapçalada pel dirigent comunista Ramon Espasa es realitzà un llarg i complet informe que contenia un diagnòstic sobre la situació -que dibuixava un dramàtic panorama d’infradotació, especialment fora de l’àrea metropolitana de Barcelona-, i una proposta per posar en marxa una ambiciosa política de salut pública al conjunt del territori. Tot i que finalment els governs nacionalistes acabaren dibuixant un model propi, l’informe -i especialment el mapa sanitari inclòs a l’estudi-, seria la base a partir de la qual el primer govern Pujol començaria a treballar.

Font: WallpaperAccess

La Generalitat seria la primera autonomia a demanar i obtenir les competències en matèria de Sanitat, el juliol de 1981, després d’una ràpida -i controvertida, ja que posteriorment es va acusar el govern català de sacrificar un bon finançament a les presses de la transferència- negociació amb el govern centrista de Leopoldo Calvo Sotelo.

El decret que finalment sancionava la transferència de les competències posava la Generalitat davant d’una primera i important decisió política: com s’havia d’afrontar el dèficit de llits públics i la manca de cobertura de serveis en el territori? Més enllà de la contingència i de la necessitat a curt termini, l’opció del govern Pujol de no apostar per un creixement dràstic de les estructures públiques, sinó de decantar-se per un model de cobertura pública però de provisió mixta pública-privada a través d’un sistema de concerts, marcaria la voluntat de construir un model original, ideològicament autònom. D’aquesta concepció, es derivà l’ordre de 1981 que fixava els criteris per a l’acreditació de les estructures privades que volien participar de la xarxa de cobertura pública. Val a dir que aquella fou una victòria política del govern: l’aprovació del Projecte de llei de l’administració institucional de la sanitat i de l’assistència social el 1983, que sancionava l’opció duta a terme, comptà finalment amb un consens ampli, que involucrà també les forces d’esquerres. 

Amb la ratificació dels criteris polítics generals feta amb l’aprovació d’aquesta llei, la feina del govern es fixà fonamentalment en el vessant executiu: amb un simple reglament, s’establia el mapa sanitari a final d’any, i amb dos decrets, el 1985 s’entomaven dos aspectes fonamentals com eren la reforma (i l’extensió de la cobertura territorial) dels Centres d’Atenció Primària i la racionalització de la xarxa hospitalària, integrant en una sola estructura funcional (la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública, XHUP) els hospitals gestionats directament per l’Institut Català de la Salut i els hospitals municipals, provincials i privats que tenien relacions estables de concert amb el Departament de Sanitat: el balanç era d’un total de 61 hospitals, dels quals 36 privats, la meitat dels quals d‘entitats lucratives.

Després d’aquests primers passos, a la meitat dels anys vuitanta dues qüestions semblaven centrals: la renegociació d’un finançament de la sanitat sens dubte insuficient, i el perill que la llei bàsica anunciada pel govern socialista contradigués un model de fet ja consolidat. El primer aspecte es transitaria amb un acord el febrer de 1986 amb el Ministeri de Sanitat encapçalat per Ernest Lluch per a un finançament de 20.000 milions de pessetes. El segon requerí més temps, ja que el tràmit de la futura LEGSA -finalment aprovada el 1986-, es va perllongar més d’un any. Com és sabut, la llei va representar una veritable revolució: es creava finalment a Espanya un sistema de salut públic, i es consolidava l’aposta perquè fos finançat a través dels PGE.

Font: Piqsels

En el curs de la tramitació de la llei, els diputats nacionalistes havien aconseguit que s’incloguessin unes reserves autonòmiques per allò que feia la dimensió organitzativa del sistema en les comunitats on ja s’havien transferit competències: això de fet, permetia a la Generalitat mantenir i desenvolupar encara més el sistema de prestació pública però provisió pública-privada assajat fins al moment. Així, el 1989 el govern Pujol presentava un projecte de llei d’ordenació sanitària (la futura LOSC), que creava l’anomenat Servei Català de la Salut, l’organisme que constituiria l’ens de planificació, finançament, avaluació i compres dels serveis sanitaris: de tots ells, tant públics com concertats. D’aquesta forma es cristal·litzava l‘aposta pel sistema mixt. La llei s’aprovaria amb l‘oposició del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) però amb el vot favorable d’Iniciativa per Catalunya (IC), que donà el seu suport quan s’establí una previsió de cobertura del territori en pocs mesos (que finalment no s‘arribà a complir) i d’equiparació salarial de treballadors sanitaris de la pública i de la concertada.

Malgrat la dura oposició manifestada pels socialistes al llarg de la tramitació de la LOSC, en els anys següents hi hauria un apropament a les posicions del govern, bàsicament per dues raons: la construcció de consorcis sanitaris al territori -que durien a terme de fet la cobertura sanitària territorial- havien generat dinàmiques de col·laboració entre el Departament de Sanitat i les administracions locals controlades per les esquerres; i per altra banda, especialment en el cas dels socialistes, s’havia afirmat una visió cada cop més elàstica respecte al model públic-privat, no únicament en camp sanitari, en la línia de l’anomenada Nova Gestió Pública (NGP). Així, quan el 1995 es plantejà una normativa d’actualització de la LOSC que de fet completaria el model, el PSC hi acabaria votant a favor, mentre que IC es mostraria contrària. La normativa de 1995 consolidava els concerts hospitalaris i obria aquesta possibilitat també per l’atenció primària, reforçant el caràcter de “comprador de serveis” del Servei Català de la Salut (o tal com es va dir d’aquell moment, d’asseguradora pública). 

En definitiva, el model de sanitat imaginat i implementat en època de pujolisme estaria caracteritzat fonamentalment per tres elements: aposta pel sistema mixt, originalitat i dimensió executiva. Segurament, es tractà d’un sistema capaç durant molt de temps de donar respostes solvents, tot i que ha amagat debilitats especialment en dos àmbits: un sistema tan diversificat quant a proveïdors no sempre ha comportat una despesa racional, arribant el dèficit de la sanitat catalana a 1200 milions d’euros l’any 2003; per altra banda, s’ha revelat un sistema especialment vulnerable en època de crisi, ja que l’elasticitat en la provisió de serveis en el moment en què s’han produït disminucions del pressupost, s’ha concretat en una seriosa minva dels drets a la salut de la ciutadania.

Escola catalana i sistema mixt

La construcció d’un sistema educatiu català va ser des del final de la dictadura unes de les reivindicacions més importants de totes les forces antifranquistes. Tanmateix, els objectius i els projectes a partir de les quals aquestes reclamarien que es pogués gestionar l’educació des de Catalunya, tenien punts en comú però també diferències importants. Les dues grans qüestions sobre la taula eren per una banda garantir l’escolarització en català, i, per l’altra, construir una xarxa pública d’educació forta. La intensitat amb la qual es perseguiren els dos objectius variarien de manera ostensible segons les forces polítiques.

Això es faria evident ja des dels primers compassos del govern de Jordi Pujol, qui posaria clarament al centre la necessitat de la construcció d’una escola integralment catalana, més enllà de la titularitat dels diferents centres. Així s’explicaria el suport que, encara abans que se celebressin les eleccions de 1980, els diputats nacionalistes de CiU donarien a la Ley Orgánica de Centros Escolares (LOECE) volguda pel govern de Suárez. Malgrat que la nova normativa feia seva la prescripció constitucional del dret a l’educació, a l’hora de concretar els mitjans a partir dels quals aquest es faria efectiu, deixava per a l’Estat un paper del tot secundari, destacant l’imperatiu de llibertat d’ensenyament i mantenint el tracte de favor dispensat en aquest camp a l’Església i a la gran patronal escolar, a través de conspícues subvencions.

Font: Piqsels

Les raons d’aquell suport parlamentari s’han de buscar en tres processos que s’estaven donant alhora. El primer tenia a veure amb l’evolució ideològica i partidista del nacionalisme moderat, que amb la creació de la coalició CiU, que incorporava els democratacristians, es movia cap a posicions més conservadores, després de les primerenques suggestions de la socialdemocràcia sueca. El segon procés era més concret: la primavera de 1980, Pujol seria president gràcies als vots de UCD a Barcelona. El tercer se substanciava en la voluntat de tenir com abans millor un marc estatal per tal de poder fer efectives les competències, amb l’horitzó d’accelerar al màxim la catalanització de l’ensenyament.

En aquest sentit, la LOECE era una normativa que presentava virtuts, per poc detallista i perquè oferia el marc normatiu per una transferència ràpida de les competències. Ja a la tardor de 1980, la Generalitat podia decidir sobre la creació, la supressió i la classificació dels centres educatius; l’elaboració dels plans d’estudi que desenvolupessin els programes mínims fixats pel ministeri; l’aprovació dels llibres de text; l’elaboració i l’aprovació dels programes d’inversió en matèria d’equipaments i construccions escolars; la tramitació de les sol·licituds d’autorització per als centres privats; la tramitació i la concessió de les subvencions a la gratuïtat; i, finalment, el nomenament, el trasllat, i la promoció de tot el personal transferit.

Tanmateix, la LOECE fou recorreguda pels socialistes i poc després, una part del seu contingut fou declarat inconstitucional pel Tribunal Constitucional. Així i tot, entre aquell moment i el moment en el qual el nou govern socialista acabaria aprovant -després d’un turmentat i llarguíssim tràmit parlamentari- la Ley Orgánica De Educación (LODE) el 1985, la Generalitat ja havia fixat les bases del seu model educatiu. El bienni 1983-84 seria decisiu en aquest sentit. En primer lloc perquè veuria l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística, que finalment establia el català com a llengua vehicular de tot l’ensenyament no obligatori. Cal recordar com el nacionalisme conservador acabà acceptant les tesis de les esquerres sobre la generalització del català com a llengua vehicular de l’ensenyament, ja que en un primer moment s’havia mostrat a favor d’una doble xarxa escolar, una en català i l’altra en castellà. En segon lloc, perquè mentre el 1983 s’incorporaven a la xarxa pública tot un grup d’escoles que havien estat privades en els últims anys del franquisme –en bona part cooperatives, amb vocació de servei públic–, alhora, amb un decret de 1984 s’institucionalitzava la fórmula dels concerts, consolidant així definitivament l’aposta pel sistema mixt públic-privat.

En definitiva, quan es va produir el tens debat sobre la LODE, el gruix del model escolar català –preeminència de la catalanització de l’escola en llengua i en contingut, i sistema mixt– ja estava consolidat. I la tasca dels diputats capitanejats per Miquel Roca a Madrid era fonamentalment defensar-lo d’un possible decantament cap a una capacitat més gran de l’estat en la fixació de contingut, així com d’eixamplament del paper de l’escola pública. La necessitat del govern central de comptar amb un suport que no fos d’un partit d’esquerres feu la resta, i els diputats nacionalistes pogueren incloure aquí també aquelles “reserves autonòmiques” que feren possible continuar amb les línies fixades des de la Generalitat. Així, mentre en el conjunt de l’estat la llei significà un avançament significatiu de la centralitat de l’escola pública, a Catalunya l’efecte fou mitigat: si és cert que al llarg dels anys vuitanta i noranta s’assistí a un augment significatiu de l’oferta d’escolarització pública, aquesta es va fer reservant per l’escola concertada un paper clau. Tampoc impactarien en aquest sentit les altres dues grans reformes educatives estatals: la LOGSE el 1990 (malgrat que sí que hi va haver negociació per assegurar el control substancial dels continguts de les assignatures) i la LOPEG el 1995.

Font: Piqsels

De fet, el model escolar inaugurat pel pujolisme als anys vuitanta resistiria als canvis de govern al conjunt de l’estat. És més, s’acabaria consolidant més al llarg del temps, amb un 40% del global de l’oferta en règim de concert, i evolucionant cada cop més cap a una visió d’oferta (com a mínim, teòricament) pública, però de provisió mixta: un decret de 1997 –quan per primer cop Unió Democràtica de Catalunya (UDC) gestionaria la conselleria d’Ensenyament– retocaria els criteris d’admissió a l’escola concertada, donant més marge a les direccions dels centres, i de retruc, possibilitant mecanismes directes de selecció de l‘alumnat (els indirectes, com revelaria el mateix Pujol en una entrevista de 1995, ja operaven en forma de “trampa”, amb les activitats extraescolars de pagament). D’aquesta manera, es pot dir que, al llarg de les dècades, els governs nacionalistes havien sabut consolidar i defensar les prioritats que s’havien fixat: la catalanització i una provisió mixta que, un cop més, donava centralitat a aquella “societat civil” considerada patrimoni del país en sentit ampli. I val a dir que les experiències dels governs catalanistes i d’esquerres, malgrat que potenciaren sensiblement la inversió en l’escola pública, no canviaren les característiques fonamentals del model.

En aquest marc, queden dubtes sobre la capacitat del sistema escolar de funcionar de forma efectiva com un element de promoció i justícia social, així com sobre la seva viabilitat com a element de cohesió. Quan a partir dels primers anys del nou mil·lenni els contingents de població migrant procedents de fora d’Europa s’incrementaren considerablement, es visualitzà de forma dramàtica la permeabilitat del sistema a les dinàmiques de segregació socioeconòmica, especialment en les àrees metropolitanes, concentrant-se més del 80% de l’alumnat migrant a la pública i generant-se, de fet, una mena de doble xarxa escolar ja no en termes lingüístics sinó socioeconòmics.

Dos models autònoms

En definitiva, en els dos grans camps de l’estat del benestar com són la sanitat i l’educació, l’acció dels governs nacionalistes s’havia encaminat en la construcció de dos models diferenciats, autònoms i amb característiques específiques.

Els dos casos es van caracteritzar per un dinamisme institucional que posà al centre l’acció executiva per sobre de la legislativa, concebuda no pas com a programàtica sinó com un moment de racionalització i consolidació d’un model ja afirmat en els fets.

Per altra banda, en els dos casos es va fer evident una aposta per un model d’oferta pública però de provisió mixta. Això evidentment té un vessant clarament ideològic -en el marc de l’esquema esquerra/dreta-, però també es ressenteix d’una concepció pròpia de la cultura política del nacionalisme pujolista, de valorar una “societat civil”, considerada com un actiu capaç de proveir serveis que en altres sistemes han estat assumits per les institucions públiques.

Finalment, i respecte al balanç del sistema cal remarcar com es tracta de dos models que han sabut garantir respostes en èpoques de relatiu creixement econòmic, però que han sigut permeables a dinàmiques de creació de desigualtat en moments d’estrès pressupostari així com de grans canvis demogràfics. 

Read More

Aquests dies s’està veient com, altra vegada, es torna a amenaçar amb acabar amb el model d’escola catalana on la immersió lingüística n’és un dels principals valors. S’afirma que acabar amb el català com a llengua vehicular i donar la opció de triar l’idioma en que es desenvolupen les matèries a l’aula ha de ser un dret per a les famílies castellanoparlants que volen que els seus fills i filles puguin rebre lliçons en la seva llengua materna. La història d’aquest model, però, ens mostra que el fet que a Catalunya existeixi una xarxa única escolar amb el català com a llengua vehicular fou un triomf assolit després d’anys de lluita de milers de famílies amb el castellà com a llengua materna que cercaven que els seus infants tinguessin les mateixes oportunitats que la resta. Cada vegada que el model d’immersió lingüístic a les escoles catalanes es posa en qüestió i s’amenaça amb liquidar-lo, també es fa el mateix amb un patrimoni col·lectiu, una de les millors eines per garantir la cohesió social, aconseguit gràcies a la feina i voluntat d’una societat que no estava disposada a permetre que l’escola fos un espai de segregació per motius de llengua o origen. La xarxa única escolar com a punt de trobada i no de separació, com a punt de convivència i amb el català com a llengua vehicular fou una conquesta col·lectiva que es començà a gestar des de baix i gràcies a moltes famílies d’origen en altres punts de l’Estat espanyol que no estaven disposades a permetre que els seus infants fossin ciutadans de segona per la llengua que parlaven a casa.

La situació del català en la societat i les aules dels anys setanta

La dictadura franquista fou un dels períodes més durs i llargs de prohibició i persecució de la llengua catalana en tota la seva història on s’aconseguí reduir la comunicació en català a l’àmbit privat i oral. Tot i aquesta repressió, a partir dels anys seixanta es va anar reprenent, sovint de forma clandestina, l’ensenyament de la llengua a partir de l’organització de diversos nuclis de resistència cultural i educativa. Gràcies a l’empenta d’entitats com Òmnium Cultural en l’àmbit de la promoció del català o la iniciativa de mares, pares i mestres juntament amb l’Escola de Mestres Rosa Sensat en la recuperació de la tradició pedagògica renovadora de la Segona República i l’ensenyament del català a les aules, es pogué promoure l’ensenyament del català i en català, que creà la base del canvi que s’experimentà un cop recuperada la democràcia. Tot i així, cal tenir en compte que, tot i la gran voluntat d’aquestes iniciatives, massa sovint resultaven escasses i molt localitzades en certs punts del territori i estaven restringides a aquelles famílies que poguessin costejar-ne la matrícula, cosa que condicionava la pervivència i difusió de la llengua catalana entre els infants a la realitat social i econòmica del seu entorn. Aquesta realitat feu que als barris i localitats on les condicions de vida eren més precàries -on, a més, la major part de la seva població era migrada d’altres punts de l’Estat espanyol i per tant castellanoparlant- hi hagués molta més dificultat d’accedir a cap mena d’aprenentatge d’aquesta llengua.

A mesura que s’albirava la mort del dictador, la recuperació de les institucions democràtiques i s’intuïa que el català passaria a ser llengua oficial es començà a entreveure el risc que es creés una situació de doble marginació d’aquestes famílies de classe treballadora i castellanoparlants. A la precària situació en què es trobaven moltes de les poblacions i barris dels cinturons industrials catalans on s’hi havien concentrat les famílies nouvingudes, amb una manca alarmant de serveis bàsics entre els quals moltes escoles de primària, s’hi sumaria la gairebé nul·la possibilitat d’ascens social i accés a molts llocs de treball en el cas més que probable que s’oficialitzés el català i que aquests fills de la classe treballadora migrada no l’haguessin pogut aprendre. Per tal d’evitar aquesta situació, sindicats, partits polítics d’esquerres, associacions de veïns i les pròpies famílies prengueren consciència de la necessitat d’aprendre aquesta llengua i aconseguir que la normalització de l’ús del català fos completa.

La lluita per dignificar els barris de l’àrea metropolitana de Barcelona, liderada per les associacions de veïns i sindicats, passà per la demanda de serveis bàsics com escoles. Font: cornellà.cat
La lluita per dignificar els barris de l’àrea metropolitana de Barcelona, liderada per les associacions de veïns i sindicats, passà per la demanda de serveis bàsics com escoles. Font: cornellà.cat

L’esforç per assegurar que els fills de les famílies castellanoparlants poguessin accedir a l’aprenentatge d’aquesta llengua es veié com el primer pas per a construir un nou país on no hi haguessin ciutadans de primera i de segona i on tots els infants poguessin gaudir de les mateixes oportunitats independentment de quin fos l’origen dels seus progenitors. Una de les primeres veus en favor de buscar una solució a aquest problema fou l’historiador i polític Josep Benet. En un acte d’homenatge a Pompeu Fabra el 24 de març de 1968 pronuncià un discurs on entre altres coses afirmava que «en aquest combat ens hi trobem tots els ciutadans d’aquest nostre país que volem viure en democràcia i llibertat. Tots, tant els catalans d’orígens com els altres catalans. Tots reclamant que l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble».

Catalunya, un sol poble” usat pel PSUC durant els anys de Transició, no fou només un lema sinó un projecte de construcció d’un país cohesionat. Font: Revista Nous Horitzons
Catalunya, un sol poble” usat pel PSUC durant els anys de Transició, no fou només un lema sinó un projecte de construcció d’un país cohesionat. Font: Revista Nous Horitzons

Aquest concepte, el de concebre –i també construir- Catalunya com un sol poble, fos quin fos l’origen dels seus ciutadans, fou la base sobre la qual es va articular el discurs polític del PSUC i gràcies al qual es convertí durant aquells anys en un dels grans referents de resistència política al règim franquista i un dels grans protagonistes dels primers anys de democràcia. Cal tenir en compte que la principal força d’aquest partit era la seva militància i que aquesta estava formada a parts iguals per gent amb arrels a Catalunya i d’altres amb orígens a la resta de l’Estat. Fou gràcies a l’esforç del PSUC de construir Catalunya com un sol poble i de cohesionar una societat d’orígens diversos, amb la voluntat comuna de derrocar el règim i construir una Catalunya en llibertat, que s’aconseguí que molts catalans amb arrels fora d’aquesta terra s’integressin com a part activa en la lluita antifranquista i també tinguessin la voluntat que els seus fills i filles fossin tan catalans com la resta d’infants i veiessin en l’aprenentatge del català el primer pas per a aconseguir-ho.

L’aprenentatge del català, prioritat de moltes famílies nouvingudes

Gràcies a la feina de les diverses organitzacions veïnals, sindicals i polítiques que tenien contacte directe amb les famílies dels barris treballadors amb majoria de població nouvinguda, les famílies amb el castellà com a llengua materna prengueren consciència de la necessitat d’aconseguir que els seus fills i filles aprenguessin català. Consideraven imprescindible que les noves generacions tinguessin la possibilitat de prosperar i d’integrar-se a la terra que els havia acollit.

Al 1968 Òmnium creà la Delegació d’Ensenyament de Català, els principis de la qual eren la de fomentar una escola catalana on els continguts s’aprenguessin en aquesta llengua independentment de quina fos la que es parlés a casa. Fou aquest organisme el que recollí en gran mesura la demanda de les famílies que s’organitzaren per a assolir que els seus infants aprenguessin català i envià mestres de català per a ensenyar-los-el, en un primer moment fora d’horari lectiu i en locals d’associacions de veïns o fins hi tot en cases particulars i posteriorment en escoles, a les que se’ls oferia classes gratuïtes de català sempre i quan es poguessin dur a terme dins l’horari escolar.

Un exemple del compliment d’aquesta de les famílies castellanoparlants fou el projecte que iniciaren Maria Lluïsa Coromines i Joaquim Arenas l’any 1972 a Santa Coloma de Gramenet, impulsant un pla experimental d’ensenyament en català al que s’hi pogueren incorporar 4.500 alumnes durant el temps que estigué vigent. Aquesta xifra, petita tenint en compte la gran quantitat d’infants d’aquella població, no pogué ser major no per falta de demanda, sinó que fou reduïda a causa de les limitacions logístiques i econòmiques amb què es trobaren i també dels entrebancs institucionals amb què toparen. Tot i aquests primers obstacles, les classes de català en aquestes poblacions de l’àrea metropolitana anaren augmentant gràcies a l’auto-organització de famílies, a la voluntat de mestres i a l’ajuda d’entitats i organitzacions que ajuntaren les seves forces per tal de fer créixer aquest tipus de projecte pensat per al bé de les noves generacions.

La mort del dictador va obrir nous horitzons per l’oficialitat i l’ensenyament del català i en català. S’encetaren uns anys en els quals es cercà un model mentre es mantenia la pressió popular. Al 1975 i després al 1978, s’aprovaren unes primeres lleis que permetien regular la incorporació de llengües com el català o el basc als programes educatius. Tanmateix en aquells anys tot seguia vinculat a la voluntarietat i en molts casos l’aprenentatge estava lligat a l’esforç que es duia a terme fora de les hores lectives.

La lluita per aconseguir que l’ensenyament del català fos present a les aules de manera regulada i notòria no fou tan sols una reivindicació dels entorns polítics sorgits en defensa de la cultura catalana sinó que ho fou sobretot dels espais on es parlava en castellà i el català era fins i tot una llengua desconeguda, uns espais on aquesta lluita esdevenia no tan sols una reivindicació cultural sinó que també prenia un marcat caire social. Fou sota aquesta darrera premissa que, a partir dels primers anys de la dècada de 1980, s’iniciaren les primeres experiències d’immersió lingüística a les aules de molts centres escolars de barris i localitats amb una gran majoria de famílies amb orígens fora de Catalunya. Aquest projecte, per tant, no fou una imposició de cap institució sinó que anà a remolc de la demanda social d’una població que volia una escola pública i en català per als seus infants.

La primera experiència en immersió lingüística a les aules

La primera experiència de bastir una escola pública on el català fos llengua vehicular es feu realitat a Santa Coloma de Gramenet. Un grup de pares i mares, tant castellanoparlants com catalanoparlants, es van organitzar l’any 1982 per a reivindicar que els seus fills i filles poguessin ser escolaritzats en català. Iniciaren una recollida de signatures per tal d’aconseguir que la immersió lingüística, que s’estava duent a terme en algunes escoles privades d’altres localitats, fos una realitat i de forma pública a Gramenet. Aquesta empenta es transformà en una realitat al curs 1983/84 quan s’aconseguí, gràcies als diversos anys de lluita, reunions entre entitats, institucions i  les famílies, que a les aules provisionals de l’escola Rosselló-Pòrcel s’iniciessin les classes en català com a llengua vehicular per primera vegada en una escola pública catalana. Tres mestres i 46 alumnes, la majoria dels quals castellanoparlants, foren els primers protagonistes d’un projecte que pretenia fomentar l’aprenentatge progressiu del català a tots els nivells gràcies a comptar amb aquesta llengua com a vehicular. Fou també gràcies a l’ajut de l’Ajuntament de Gramenet, governat pel PSUC, que els cedia el local provisional i es comprometia a construir o habilitar-ne un de definitiu per al següent curs. La iniciativa tirà endavant i s’estengué ràpidament.

Díptic editat per la Comissió per l'Escola Pública en Català de Santa Coloma de Gramenet al febrer de 1983. Font: elsaltodiario.com
Díptic editat per la Comissió per l’Escola Pública en Català de Santa Coloma de Gramenet al febrer de 1983. Font: elsaltodiario.com

Aquell mateix curs es començà a aplicar a dotze centres més d’aquella localitat. Fou d’acord amb la predisposició dels seus claustres de professores, les famílies, l’Ajuntament i el Casal del Mestre de Santa Coloma que s’aconseguí instaurar aquest mètode d’aprenentatge en una població on els seus alumnes eren majoritàriament castellanoparlants. Al següent curs, i en paral·lel a l’acció política i parlamentària que permetria bastir la futura norma d’immersió lingüística, l’experiència s’amplià a altres centres del Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental, la majoria en contextos sociolingüístics on la majoria de la seva població tenia el castellà com a llengua materna.

 

La Llei de Normalització Lingüística arriba al Parlament

Agafant el relleu de l’empenta popular, el Parlament de Catalunya decidí crear la normativa que permetés que la immersió lingüística esdevingués la base del model educatiu català. L’Estatut de Catalunya de 1979 ja afirmava en el seu tercer article que “la llengua pròpia de Catalunya és el català” i expressava la seva oficialitat al territori català juntament amb el castellà, “llengua oficial en tot l’Estat espanyol”. A més, la Generalitat esdevenia la institució encarregada de crear les condicions d’igualtat entre ambdues llengües així com garantir-ne i respectar-ne el seu ús. Aquestes apreciacions estatutàries marcarien profundament els debats entorn de la política lingüística que s’havia d’adoptar.

El govern sorgit de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 1980, estigué encapçalat per CiU amb el recolzament d’UCD i ERC tot i que la important força del bloc de l’oposició, format per PSC i PSUC, marcà les negociacions de les lleis sorgides d’aquella legislatura. Els treballs i reunions per encetar l’elaboració de la normativa es van allargar gairebé tres anys arrel de les dues visions contraposades que existien al sí de l’arc parlamentari. Pel que fa a la matèria lingüística en l’ensenyament, la proposta sorgida de CiU amb el beneplàcit d’ERC i UCD-CC es basava en l’ús del català com a llengua pròpia en l’ensenyament escolar però permetent que, ja fos per voluntat de progenitors, tutors o a resultes de la situació sociolingüística del centre es pogués fer una excepció a aquesta norma.

Tot i incloure’s que l’Administració era l’encarregada de vetllar per a què no es produís una separació de l’alumnat per raons de llengua, aquesta formulació permetia que a la pràctica es pogués crear una doble xarxa escolar dividida per la llengua vehicular en què es desenvolupessin les classes, similar a aquella que s’acabà constituint al País Valencià i País Basc. El PSUC, en canvi, recollint els sentiments expressats a les mobilitzacions populars, es va mostrar molt bel·ligerant a renunciar a la creació d’una única xarxa escolar, posició que fou recolzada també pel PSC. Finalment el redactat en matèria d’ensenyament va assumir aquesta darrera posició i el 6 d’abril de 1983 s’aprovava amb 105 vots a favor, cap en contra i una abstenció d’un diputat d’UCD. Amb aquesta normativa quedava més que palesada una voluntat expressa d’arribar a consensos en relació a les finalitats i a les metodologies de la normativa. La feina de les Associacions de Veïns i dels sindicats en la voluntat de construir una societat catalana integrada van ajudar a pressionar per assolir aquests consensos basats en la construcció d’un eix vertebrador –el català- com a pont de cohesió social i de construcció de país, de construcció d’un sol poble.

La consolidació d’un model d’èxit

La construcció de Catalunya com un poble cohesionat i integrat, tesi que el pujolisme acabà fent-se seva, va tenir com a pilars fonamentals l’Administració pública, els mitjans de comunicació (creació de TV3 1983-1984) i l’escola. L’escola catalana poc a poc va anar agafant forma i múscul amb especial menció i dedicació per part dels claustres i el professorat que van aconseguir adaptar-se als entorns sociolingüístics existents a Catalunya per tal de fer del català una llengua de trobada, lliurement assumida, una opció de quotidianitat i una eina no-imperativa de vertebració i inclusió social. A més cal remarcar la ingent tasca que la comunitat educativa va fer per tal d’interioritzar i aprendre a ensenyar la llengua catalana i a emprar-la en l’àmbit educatiu, una feina que sense el suport dels sindicats tampoc hagués estat possible. Aquesta labor quotidiana juntament amb l’ampli consens polític van fer d’aquesta una fórmula d’èxit. Segons dades del Departament d’Ensenyament al curs 1992-1993 el català era ja la llengua vehicular d’un 72.9% dels centres d’educació infantil i primària.

En aquell mateix curs es van desplegar els decrets catalans de la LOGSE que garantien el coneixement i domini del català i el castellà al finalitzar l’ensenyament obligatori. Per tant, va ser durant els anys noranta quan la política lingüística catalana es va consolidar. Un model consolidat que, a més, s’ha reivindicat com un model d’èxit en el qual els alumnes catalans assoleixen nivells de llengua castellana superiors als de la mitjana espanyola, fins i tot superior a comunitats que només tenen el castellà com a llengua vehicular. De la mateixa manera, informes com el PISA demostren que alumnes catalanoparlants i castellanoparlants treuen els mateixos resultats demostrant, per tant, que la llengua vehicular emprada no interfereix en el seu aprenentatge. Igualment, s’ha reivindicat com un model solvent per garantir la cohesió social arrel de l’arribada d’alumnes nouvinguts provinents de fora de l’Estat espanyol a partir dels anys noranta i sobretot amb l’entrada al nou mil·leni.

El català com a llengua vehicular a les aules es consolidà a partir dels anys ’90. Font: La Vanguàrdia
El català com a llengua vehicular a les aules es consolidà a partir dels anys ’90. Font: La Vanguàrdia

Tot i els èxits del model i els consensos dins de l’arc polític català així com dins de la comunitat educativa, la immersió lingüística catalana ha estat subjecte de crítiques i atacs. El “Manifiesto de los 2.300” sorgit al 1981, el “Foro Babel” al 1996 i la fundació a partir d’aquests dos moviments del partit polític Ciutadans-Partit de la Ciutadania al 2005 van intentar, en diferents etapes i seguint diverses estratègies que anaven des de la via judicial fins a l’atac a través dels mitjans de comunicació, posar entrebancs o directament aturar la implantació i reeixida d’aquest model. L’any 1994 el Tribunal Constitucional va posar fi –en principi- a aquesta polèmica emetent una sentència favorable a la política d’immersió lingüística. En aquesta mateixa línia, l’any 1998 el Parlament de Catalunya va tornar a demostrar el consens que girava al voltant d’aquest model aprovant per àmplia majoria la nova “Llei de Política Lingüística”, una legislació impregnada del mateix sentir que la precedent. Els debats i polèmiques entorn de la redacció del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 van reobrir les crítiques al model lingüístic català. Els detractors d’aquest model tingueren en l’aprovació per part del govern del Partit Popular de la LOMCE que imposava a les comunitats autònomes que el castellà també hagués de ser llengua vehicular, un punt d’inflexió per continuar tensant la corda, obrint de nou l’escletxa de la possible segregació escolar per motius lingüístics que s’havia combatut durant els vuitanta. Amb els darrers moviments polítics i judicials encapçalats tant per PP com per Cs, s’albira la possibilitat de trencament de l’horitzó polític de cohesió i integrador del model català. El 155 i la manca d’un govern català els hi ha obert una nova oportunitat.

Read More