Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Una destrucció sense precedents

La Segona Guerra Mundial va ser el conflicte més letal de la Història. Una veritable matança de soldats com ho havia estat abans la Primera Guerra Mundial, però també calia afegir els atacs directes –i en alguns casos prioritaris- sobre la població civil a una escala que no té cap precedent. Aquest conjunt de factors devastadors va acabar produint un total de morts d’aproximadament setanta milions de persones segons estimacions força prudents. A l’Extrem Orient, teatre d’operacions que ens ocupa en el present article, la mortaldat, les matances i la brutalitat de la guerra no van ser gaire diferents a les penúries que estaven succeint a altres racons del món on també es desenvolupava tant letal conflicte com és la Segona Guerra Mundial.

Les execucions massives de presoners de guerra en mans de l’Exèrcit Imperial van ser una pràctica habitual, tan amb els seus enemics nord-americans i europeus com amb els xinesos. Font: Wikipedia
Les execucions massives de presoners de guerra en mans de l’Exèrcit Imperial van ser una pràctica habitual, tan amb els seus enemics nord-americans i europeus com amb els xinesos. Font: Wikipedia

A l’Àsia, els japonesos no van desenvolupar una ideologia de superioritat racial tant estructurada com la dels seus aliats nacional-socialistes, però la seva xenofòbia unida a l’odi que sentien per les potencies colonialistes occidentals a les que culpaven d’un tracte desigual per motius racistes a l’acabar la Primera Guerra Mundial va donar peu a terribles crims de guerra que van iniciar al seu auge al 1937, quan Japó es va endinsar a una campanya de conquesta i invasió de la Xina que duraria pràcticament vuit anys i en la que van emprar armes bacteriològiques i gas tòxic per fer retrocedir a l’enemic.

La capacitat bèl·lica i la doctrina militar japonesa

L’Exèrcit Imperial seguia uns objectius força difusos però amb unes línies mestres clares. En primer lloc Japó realitzava preparatius per una guerra de llarg abast des de la finalització de la Primera Guerra Mundial amb l’objectiu de fer-se amb el control de la Xina i Manxúria al llarg de la dècada de 1920. El projecte final dels nipons es basava en acabar amb el domini europeu i nord-americà a Àsia i al Pacífic Oriental. Als voltants de la dècada de 1930, l’exèrcit japonès disposava de 200.000 oficials i soldats distribuïts en disset divisions, però el nombre total de tropes amb instrucció militar i llestes per la guerra rondava els quatre milions segons estimacions occidentals com les dels professors Williamson Murray y Allan R. Millet.

Per l’Imperi del Japó, expulsar a les tropes colonials europees i debilitar l’influència nord-americana al Pacífic van ser alguns dels seus objectius principals durant la guerra. Font: Pinterest.
Per l’Imperi del Japó, expulsar a les tropes colonials europees i debilitar l’influència nord-americana al Pacífic van ser alguns dels seus objectius principals durant la guerra. Font: Pinterest.

El comandament d’aquest gran gruix de tropes i recursos s’estructurava amb forces semblances a l’exèrcit prussià. El Ministre de la Guerra, el Cap de l’Estat Major General i l’Inspector General d’Instrucció eren els veritables dirigents i preparadors de les Forces Armades Japoneses, tot i que sobre el paper l’Emperador estava al capdavant de tots ells. Tot i així, es van generar pugnes importants entre els Estats Majors dels diferents exèrcits que composaven les Forces Armades japoneses, en molts casos provocades per diverses sensibilitats polítiques i per concepcions diverses de com s’havien d’afrontar les guerres en un futur i quins eren els veritables enemics del Japó.

Al llarg dels anys trenta del passat segle, el Japó va augmentar notablement les seves despeses en defensa amb l’objectiu de modernitzar les seves forces de campanya, adquirir nous fusells i substituent les seves metralladores; finalment va iniciar un procés de mecanització de la infanteria amb l’adquisició de tancs lleugers que malgrat no es va arribar a completar mai, va provocar que durant els primers mesos de la campanya del Pacífic contra les potencies europees a la regió les Forces Armades japoneses acumulessin notables victòries. Tot i així, i establint una comparació amb el desenvolupament tecnològic japonès amb el dels Estats Units ens trobem que els nipons portaven una generació d’endarreriment en tot el referent a material de guerra convencional.

L’avió Mitsubishi A6M3 Model 22 “Zero” va esdevenir un dels aparells d’aviació més útils i efectius en tot el teatre d’operacions del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial i va garantir nombroses victòries als nipons en el seu enfrontament amb les potencies colonials europees i contra els Estats Units. Font: Wikipedia
L’avió Mitsubishi A6M3 Model 22 “Zero” va esdevenir un dels aparells d’aviació més útils i efectius en tot el teatre d’operacions del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial i va garantir nombroses victòries als nipons en el seu enfrontament amb les potencies colonials europees i contra els Estats Units. Font: Wikipedia

L’Estat Major nipó suposava que l’habilitat i la motivació de lluita de les seves tropes permetrien als seus exèrcits derrotar als enemics al camp de batalla. La doctrina militar japonesa donava un elevat valor a les operacions nocturnes, les infiltracions entre les línies enemigues, les emboscades, el camuflatge, les fortificacions de campanya i l’aprofitament del terreny per fer front als seus contrincants. Aquest model militar feia que els japonesos fossin formidables quan estaven a la defensiva però molt vulnerables en el moment de passar a l’atac. Aquesta doctrina ens ha de permetre entendre com els japonesos van poder resistir pràcticament la meitat de la contesa amb els Estats Units a la defensiva provocant severes baixes i costoses operacions aeronavals als seus enemics tot i tenir un potencial industrial notablement inferior al dels seus rivals.

Juntament amb el model militar anteriorment descrit, la veritable joia de la que disposaven els japonesos era la Marina Imperial –era la tercera més gran del món- únicament superada per la nord-americana i la Royal Navy. Els seus oficials pertanyien al sector més cosmopolita i occidentalitzat de la societat; el vuitanta per cent de la tropa de marina el constituïen voluntaris amb mèrits superiors. L’any de l’inici de la contesa contra els Estats Units i de la dominació dels territoris colonials de les potencies occidentals a l’Extrem Orient, el Japó disposava de 311.000 oficials i mariners per una flota de 391 vaixells de guerra. Aquest potencial naval deixava als japonesos ben a prop dels seus rivals americans, però partien d’una debilitat estructural que resultaria fatal: la industria japonesa i el seu accés a recursos estratègics era notablement inferior en comparació amb els Estats Units.

El poder industrial dels Estats Units al servei de l’Armada

Es pot afirmar que hi ha un cert consens entre els historiadors sobre que qualsevol rival dels Estats Units durant la dècada dels anys trenta del passat segle hauria detectat sense problemes les seves deficiències en material militar i en bucs de guerra, però també haurien reconegut que tenien un potencial industrial suficient per fer la guerra en dos oceans i de forma paral·lela sense ofegar la seva economia. De fet, els darrers anys de la dècada dels trenta, el govern dels Estats Units va promulgar un seguit de lleis per poder lluitar en condicions avantatjoses sobre els seus rivals a l’oceà Pacífic quan va promulgar la Llei d’Ampliació de la Marina i la Llei de la Marina de Dos Oceans per tal de poder expandir els seus recursos aeronavals fins a arribar als 15.000 aparells moderns.

¡El potencial industrial nord-americà va garantir una superioritat militar sobre els seus enemics nipons que va acabar resultant totalment decisiva en els anys finals del conflicte. Fàbrica d’ensamblatge dels bombarders B-29 als Estats Units d’Amèrica. Font: Wikipedia
¡El potencial industrial nord-americà va garantir una superioritat militar sobre els seus enemics nipons que va acabar resultant totalment decisiva en els anys finals del conflicte. Fàbrica d’ensamblatge dels bombarders B-29 als Estats Units d’Amèrica. Font: Wikipedia

Fins i tot en els moments més durs i de gran incertesa en el conflicte, com ara l’atac japonès contra Pearl Harbor al 1941, posaven de relleu que la capacitat productora de material bèl·lic nord-americana era molt superior a la de l’Imperi Nipó. Just després d’aquest atac tant reconegut, la marina dels Estats Units ja estava construint deu cuirassats i onze portaavions. Simultàniament els japonesos van afegir 171 grans unitats de combat naval i van augmentar el seu personal fins a 1’7 milions d’homes, però els seus rivals nord-americans van afegir cinc-cents vaixells a la seva armada i l’increment en personal va arribar als 3’4 milions de tropes.

A nivell de preparació de tropes en noves tècniques de combat i de desenvolupament estratègic, la marina i el cos d’infanteria de marina van fer de forma conjunta un seguit d’innovacions durant el període d’entreguerres per tal de desenvolupar estratègies efectives en el camp dels portaavions i de la guerra amfíbia. El Col·legi de Guerra Naval de Newport, dirigit per l’almirant William Sims ja duia a terme simulacres de combat per comprovar les possibilitats tàctiques dels portaavions fins i tot abans que la marina disposes d’aquests bucs. La infanteria de marina, a més, va rebre formació en tècniques d’assalt de bases navals i d’aeròdroms per tal de poder iniciar uns hipotètics bombardejos sobre les illes del Japó en cas de guerra oberta contra aquell país.

El camí cap a la guerra:

L’economia japonesa va patir severes restriccions de materials fonamentals per a l’enlairament industrial i militar del país durant la dècada dels anys trenta del segle XX i això va produir un gran malestar en la classe dirigent nipona. Des de Tòquio es veia amb rancúnia als colonitzadors europeus, especialment als britànics, francesos i holandesos que disposaven dels riquíssims territoris d’Indoxina, Birmània i les Indies Orientals Holandeses entre d’altres. El menyspreu i la desconfiança envers als europeus es va acabar convertint en l’espurna que va mobilitzar als sectors més xenòfobs i nacionalistes de les Forces Armades japoneses per tal de començar un seguit d’hostilitats de gran envergadura sobre els territoris ocupats per les nacions europees fins arribar al sud del Pacífic.

Els imperialistes japonesos exercien el seu domini en tot l’exèrcit nipó, si bé és cert que el sector més radical a favor d’una gran campanya intervencionista i de conquesta a Àsia estava situat a l’Exèrcit de Kwantung a la Manxúria ocupada. Per tal d’estendre la seva influència i desitjos polítics sobre el conjunt de la població japonesa, els alts comandants van fer especial èmfasi en l’amenaça del comunisme internacional i del perill que podria suposar una hipotètica aliança entre la Unió Soviètica –i el seu poderós Exèrcit Roig- amb la Xina nacionalista liderada pel Kwomingtang. Els líders militars japonesos, altament motivats per les perspectives que oferia una guerra contra els colonitzadors europeus i tement pel que podia ser una aïllament econòmic total del Japó, van iniciar una gran campanya militar contra la Xina al 1937 que va generar ràpides victòries i el retrocés a marxes forçades dels nacionalistes xinesos cap a l’interior del seu propi país. Davant aquest escenari tant positiu en termes militars, l’Estat Major nipó va iniciar una gran campanya propagandística pro-japonesa sobre els territoris asiàtics dominats per potències europees prometent l’expulsió dels blancs i l’instauració de l’anomenada Esfera de Coprosperitat de la Gran Àsia Oriental. Aquesta campanya pretenia guanyar-se a la població autòctona dels territoris que anaven ocupant per tal de fer un front comú contra els colonitzadors europeus amb l’objectiu de generar un consens entre la opinió pública de que era favorable col·laborar amb els japonesos per tal de –al menys teòricament- garantir un millor nivell de vida i de llibertats entre la població. Malgrat aquestes promeses de cooperació i bon veïnatge entre els autòctons i l’Exèrcit Imperial, ben aviat va quedar clar a la població civil dels territoris ocupats que les Forces Armades nipones únicament desitjaven aprofitar-se dels recursos naturals dels territoris que anaven conquerint als occidentals i que la no-col·laboració directa amb els ocupants de la terra del sol naixent implicava un destí fatal.

A aquest singular escenari bèl·lic entre nipons, xinesos i potències europees, cal afegir la situació crítica que es vivia a Europa al 1941, moment en que Alemanya derrotava a tots els seus enemics en combat i es trobava en plena campanya contra la Unió Soviètica. Davant aquesta situació, l’Exèrcit Imperial va decidir elevar la seva aposta de dominació i van iniciar la campanya hokushu nanshin o “conservar el nord, anar al sud” per tal d’iniciar una gran invasió dels rics territoris del sud-est asiàtic i garantir per al sistema industrial i militar japonès una gran quantitat de matèria primera i de petroli. Les forces de l’Eix dominaven els teatres d’operacions en tots el fronts.

L’Imperi del Japó en guerra

Cartell propagandístic de l’Eix commemorant l’atac contra Pearl Harbor per part de l’Armada japonesa. Font Pinterest
Cartell propagandístic de l’Eix commemorant l’atac contra Pearl Harbor per part de l’Armada japonesa. Font Pinterest

En el moment en que els canons van indicar amb el seu estrall els inicis d’aquest gran conflicte a l’Extrem Orient, la marina japonesa iniciava amb una força de combat de deu cuirassats i deu portaavions la seva llarga marxa fins al sud del Pacífic. L’estratègia japonesa es recolzava en la capacitat de la marina de derrotar a les potencies europees a les seves colònies del sud-est asiàtic , però hi havia dubtes de si els Estats Units seguirien compromesos amb la política “Alemanya Primer” –referent a dedicar la majoria dels seus recursos a derrotar a Hitler- si l’Exèrcit Imperial aconseguia fer-se amb tots els seus objectius militars fins arribar a Austràlia. És ben cert que l’Estat Major nipó tenia motius per preocupar-se pels Estats Units, ja que la seva expansió implicava conquerir les Filipines, sota dominació dels Estats Units, per tal d’assegurar-se que aquesta “gran base terrestre” nord-americana no servís per realitzar atacs contra les illes del Japó o contra el famós i imprescindible “Tòquio Express”, un conjunt de vaixells de transport que era fonamental per portar recursos des de les fàbriques de la metròpoli fins el front de batalla al sud-est asiàtic.

A l’octubre del 1941, els plans de guerra de l’Exèrcit Imperial ja estaven perfectament delimitats i identificaven les Filipines, Pearl Harbor i Malàisia com els principals objectius de la campanya cap al sud, mentre que simultàniament es realitzarien operacions secundàries sobre Hong Kong, l’illa de Wake i Guam. Les Indies Holandeses serien una de les properes campanyes un cop assolits aquests objectius prioritaris, però tots aquests territoris havien de caure en un màxim de 150 dies, ja que així els aliats no disposarien de forces aèries, navals i de terra amb capacitat operativa per frenar als nipons fins arribar al sud de les Indies Orientals Holandeses. Partint d’aquest projecte de ràpida expansió, que es va poder dur a terme sense excessius entrebancs, quedava encara realitzar la més arriscada operació de l’Armada Imperial: atacar Pearl Harbor. L’objectiu no era destruir les forces nord-americanes per preparar una gran invasió, sinó inutilitzar temporalment a la marina enemiga per tal de poder realitzar sense inconvenients les operacions navals anteriorment projectades.

A les acaballes de 1941, l’Armada Imperial acumulava un seguit de victòries que no semblaven tenir fi i l’any següent començaria amb la mateixa dinàmica, especialment contra les forces britàniques de Singapur, que es van haver de retirar després d’una operació estratègica magistral del general Yamashita, que va aconseguir rendir la posició enemiga amb una proporció de tropes desfavorable en 3 a 1. La guerra no donaria un tomb significatiu –que no decisiu- fins la batalla de Midway, a inicis del mes de juny de 1942, quan a costa d’un portaavions, un destructor i 147 avions, la Flota del Pacífic havia destruït a quatre creuers de guerra –entre ells els portaavions dels que disposaven els japonesos- i 322 avions dels portaavions de la Marina Imperial, juntament amb 3.057 baixes nipones en aquest combat, contra únicament 362 morts pel bàndol nord-americà.

Conclusió

La batalla de Midway va representar el punt màxim d’expansió geogràfica japonesa, però la derrota en aquesta batalla no va suposar un canvi significatiu en l’estratègia expansionista nipona al Pacífic. Malgrat les pèrdues significatives, els almiralls japonesos encara disposaven d’una flota equilibrada i els portaavions perduts es podien reposar –tot i que no van arribar fins al 1944- juntament amb bona part del material que requerien les noves operacions al sud de l’oceà Pacífic.

La batalla de Midway va marcar un canvi en la guerra a causa de la incapacitat japonesa de derrotar en una gran batalla a la Flota del Pacífic dels Estats Units. A la imatge, el portaavions Yorktown sotmès a un atac directe de bombarders japonesos. Font: Wikipedia
La batalla de Midway va marcar un canvi en la guerra a causa de la incapacitat japonesa de derrotar en una gran batalla a la Flota del Pacífic dels Estats Units. A la imatge, el portaavions Yorktown sotmès a un atac directe de bombarders japonesos. Font: Wikipedia

El veritable entrebanc que va condemnar a Japó a la derrota va ser els errors de càlcul fets per l’Estat Major sobre quina seria la durada de la guerra i els recursos totals que s’haurien de destinar a una campanya de llarga durada contra la Xina nacionalista juntament amb una guerra d’abast oceànic contra els Estats Units. El que havia de ser una guerra curta s’havia convertit en una campanya d’enorme abast amb una projecció a anys vista que havia de ser sostinguda per una economia que ja donava símptomes d’esgotament.

Pel que fa a l’esforç de guerra dels Estats Units d’Amèrica, l’increment de producció de tipus militar es va disparar arrel de la batalla de Pearl Harbor i no deixaria d’augmentar fins pràcticament el final de la guerra. El propi president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt havia afirmat públicament que el seu país es convertiria en el gran arsenal de les democràcies en la lluita contra l’Eix.

Read More

Soldats, batalles i dades

La Segona Guerra Mundial o Gran Guerra Patriòtica -terme emprat pels soviètics per referir-se a aquest conflicte- va ser l’esdeveniment bèl·lic de més llarg abast que mai ha viscut la Humanitat i les seves conseqüències encara es poden observar actualment, però el record d’aquest conflicte i el relat que se’n desprèn varia en gran mesura depenent de qui explica els esdeveniments: Occident o l’Est.

La maquinària de guerra de l’Alemanya Nazi va tenir el seu màxim exponent amb la Wehrmacht, la qual va conquerir una gran part d’Europa i va convertir nombrosos Estats en els seus satèl·lits per preparar la gran invasió sobre la Unió Soviètica. En aquest enfrontament de proporcions bíbliques entre nacional-socialistes i els Aliats van despuntar especialment les forces de l’Exèrcit Roig i del poble soviètic en l’esforç per doblegar a Hitler i fer retrocedir als nazi-feixistes. Podem afirmar que l’esforç soviètic és enormement superior al nord-americà i al conjunt d’aliats occidentals parant atenció a les xifres que les fonts posen al nostre abast: només a Stalingrad van morir més soldats alemanys que en tot el Front Occidental, incloent la campanya d’Itàlia (1943 – 1945) l’alliberament de França i la intervenció sobre el Rin fins a la fi de la guerra (1944 – 1945).

Russland, bei Pokrowka, Panzerhaubitze "Wespe"
La batalla de Kursk, posterior a Stalingrad, va condemnar a les darreres grans unitats blindades nazis a la destrucció. Artilleria alemanya autorpopulsada Wespe a punt d’iniciar un bombardeig durant la batalla. Font: Wikipedia.

Més enllà de les xifres relacionades directament amb la mortaldat de la guerra, podem posar l’èmfasi en les batalles finals de la Segona Guerra Mundial, especialment en el Front Occidental i que són molt reveladores sobre la participació dels nord-americans en el teatre d’operacions europeu i de com els percebien els alemanys. La Batalla de les Ardenes (16 de desembre de 1944 – 25 de gener de 1945) que s’emmarca dins una gran operació de l’exèrcit alemany per destruir els exèrcits dels Aliats Occidentals és una mostra del pes decisiu de l’Exèrcit Roig en la derrota de Hitler. Per l’Estat Major alemany destruir les forces occidentals era només un primer pas per obligar als nord-americans a seure a la taula de negociacions per tal de signar la pau amb ells i poder ocupar-se plenament dels soviètics, dels quals pensaven que el seu avenç era pràcticament impossible de frenar  i per al que necessitarien disposar de totes les seves reserves.

Del potencial nord-americà en particular i occidental en general cal parlar de la seva capacitat industrial i les possibilitat d’endinsar-se sobre territori nazi mitjançant les forces aèries. El potencial industrial, especialment el relacionat amb la producció aèria, va oferir als Aliats Occidentals la possibilitat d’iniciar a partir de 1942 grans campanyes de bombardeig massius sobre Europa, dels quals són especialment recordats els de Dresde i Hamburg –sobre població civil- o l’Operació Tidal Wave (1943) per limitar els recursos petrolífers alemanys i que va ser considerada un fracàs al no complir-se els objectius projectats. Per tant, podem dir que si bé els bombardejos estratègics occidentals i les campanyes militars de renom com Overlord o la Batalla de les Ardenes han quedat fixades a l’imaginar col·lectiu, no són comparables en devastació sobre els nazis a les destrosses irreversibles sobre la maquinaria de guerra Alemanya com Stalingrat o Kursk, la més gran batalla de tancs de tota la història.

Bombarders B-24 nord-americans bombardejant refineries de petroli alemanyes ubicades a Romania. Font: Wikipedia.

La batalla dels relats

Han passat setanta-dos anys des de la conquesta de Berlín per l’Exèrcit Roig i la capitulació de les Forces Armades alemanyes a partir de l’aplicació de la rendició incondicional signada pel Generaloberst Wilhelm Keitel, el dia 7 de maig del 1945 i de la finalització total de les hostilitats a Europa dos dies després de la data anteriorment anomenada. Dit això, podríem pensar que el gran conflicte conegut com la Segona Guerra Mundial ja ha quedat deixat de banda en el llarg camí que és la Història, però creure això seria un error d’enormes dimensions, ja que des de que van callar les metralladores –i fins hi tot abans- es van començar a perfilar les grans batalles de relats sobre la derrota de Hitler entre les potències vencedores. Batalles que encara no han acabat i sembla que no ho faran en un futur proper a causa de la gran capacitat legitimadora de tot un model polític, econòmic i social que implica haver derrotat a les forces nazi-feixistes al finalitzar la Segona Guerra Mundial.

El gran historiador francès Lucien Febvre va redactar una obra amb el revelador títol de Combats pour l’histoire en la que realitzava un anàlisi crític sobre les diferents formes de fer història i d’entendre els esdeveniments del passat; no hauria pogut escollir un nom millor per a la seva obra, ja que la Història és veritablement això, un combat entre els diferents relats construïts a partir d’uns fets.  Recordem aquella típica frase de “la història l’escriuen els vencedors” i preguntem-nos que pot succeir quan la realitat és més complexa i després d’un gran enfrontament es perfilen nombrosos vencedors però que es poden englobar en dos models irreconciliables com poden ser el comunisme i el capitalisme. Qui construeix el nou relat si tenim en compte que les perspectives històriques i de futur que tenen ambdós bàndols no podran arribar a una entesa? La resposta a aquesta qüestió ens marca la lluita entre soviètics i nord-americans més enllà de la Guerra Freda per generar un relat que els permetés posicionar a l’opinió mundial en favor de la seva causa.

Ara, en ple segle XXI, podem arribar a la conclusió que els Estats Units d’Amèrica han vençut sobradament en el “combat per la Història” a la Unió Soviètica en tot el referent a la percepció que té la població –molt especialment l’occidental- sobre qui va carregar amb un major pes bèl·lic a l’hora de sotmetre a Hitler. Dins el gremi dels historiadors succeeix directament l’oposat, ja que les respostes que ens ofereixen les dades extretes de les fonts primàries sobre la intervenció dels exèrcits americà i soviètic en la batalla contra Alemanya evidencien que va ser l’Exèrcit Roig el que va produir un nombre molt superior de baixes a la Wehrmacht i va condemnar el seu avenç derrotant a les seves millors divisions cuirassades en combat i anihilant als nacional-socialistes en els quatre anys que va durar l’enfrontament entre soviètics i alemanys.

El triomf dels Estats Units sobre la Unió Soviètica en aquest combat per la Història implica tenir en compte una gran quantitat de factors, tots ells relacionats en major o menor mesura amb la industria de l’entreteniment i particularment amb l’univers de Hollywood com a entitat capaç de condicionar de forma efectiva a nivell cultural a un sector notable del seu públic. Aquesta victòria progressiva però inexorable dels nord-americans és la culminació de tota una trajectòria que podem indicar en el cas del poble francès i la seva percepció del pes que van tenir les diferents nacions vencedores de la Segona Guerra Mundial, que tal com es mostra al següent gràfic, hi ha un canvi de percepció en desenes de punts al llarg dels darrers setanta anys sobre quins van ser els Estats més decisius en la derrota de Hitler.

Francia y la Segunda Guerra Mundial
Selecció de sondejos periòdics que s’han fer a França des de la fi la IIGM, que evidencien com ha canviat la opinió sobre qui va contribuir més en la derrota del nazisme. Font: Olivier Berruyer – www.les-crises.fr

No obstant, dins el món occidental i nord-americà hi ha veus dissonants amb aquest relat majoritàriament acceptat. En el propi relat fílmic i cultural nord-americà sobre aquesta gran contesa trobem veus molt notables i reconegudes que fan una interpretació força crítica de la veritable participació del seu país en la lluita contra els nazis, especialment en termes comparatius amb l’esforç soviètic realitzat durant la Gran Guerra Patriòtica, amb Oliver Stone al capdavant, el qual a la seva obra Untold History of the United States ja reconeixia davant el gran públic l’esforç militar soviètic realitzat durant la Segona Guerra Mundial, molt per sobre les operacions militars nord-americanes y posava en valor les xifres absolutes de baixes –anteriorment comentades- y de recursos industrials dedicats a la guerra que posen de relleu l’abast del conflicte entre soviètics i nazis.

Actualment, el combat per la Història i el record de la Segona Guerra Mundial segueix enormement viu als països de l’Europa de l’Est i un exemple d’aquest procés d’acceptació d’un nou relat el trobem a la dividida Ucraïna, on les autoritats contraries a Rússia ja no defensen commemorar la festivitat de la Victòria el dia 9 de maig, sinó el dia d’abans, coincidint amb el triomf dels Aliats occidentals en comptes dels soviètics. A més, a la pròpia Rússia es van deixar de celebrar les festivitats de record de la Victòria els anys immediatament posteriors a la caiguda del comunisme a l’Est. El combat per la Història, per utilitzar termes de Febvre, tenia un clar guanyador.

Conclusió

La Segona Guerra Mundial o Gran Guerra Patriòtica –per utilitzar terminologia soviètica-  va finalitzar fa setanta-dos anys, però els enfrontaments entre els guanyadors d’aquesta gran contesa per aconseguir fer prevaldre la seva visió dels fets amb una càrrega fortament legitimadora per als seus respectius models econòmics, socials i polítics encara continua. Partint de la informació i les reflexions exposades anteriorment hi ha motius per considerar que el “relat soviètic” el qual actualment només és defensat amb vehemència per l’Estat rus i els seus darrers aliats, ha d’inquietar als historiadors però també al conjunt de la població en general, ja que el resultat de la Segona Guerra Mundial ha condicionat en enorme mesura la Història mundial i conèixer el seu desenvolupament i el paper jugat pels actors clau esdevé primordial no només per recordar fets de vital transcendència, sinó per ser conscients del món en el que vivim i de les forces i contrapoders que el condicionen.

Read More