Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

En la Guerra Civil espanyola es produí un fet excepcional en la història de la humanitat, sobretot tenint en compte la seva gran magnitud: desenes de milers de voluntaris de més de 50 països van prendre la decisió d’abandonar les seves llars per viatjar a Espanya i lluitar a favor del govern de la II República. Tot i provenir de diferents orígens socials,  polítics i geogràfics, els brigadistes van decidir arriscar la seva vida per unir-se a la lluita en defensa de les seves conviccions ideològiques. Aquestes persones, la gran part de les quals han restat sempre anònimes, són un dels exemples més potents de solidaritat internacional i de lluita per uns ideals comuns.

Internacionalització del conflicte

Amb el fracàs del cop d’estat iniciat els dies 17 i 18 de juliol, i amb la certesa de que davant l’estancament militar del conflicte s’iniciava una guerra civil de durada incerta,  tant el govern republicà com els militars rebels van buscar immediatament ajuda internacional. Si bé el general Franco va rebre ràpidament l’ajuda de Mussolini i Hitler, el govern de la República no ho va tenir tan fàcil ja que les potències democràtiques europees – encapçalades per la Gran Bretanya i França –  van procurar aconseguir un aïllament del conflicte ja que temien que la internacionalització de la guerra compliqués encara més el tens i complex joc estratègic que s’estava desenvolupant a escala europea, i que tres anys més tard desembocaria en la II Guerra Mundial. Aquesta política, anomenada d’apaivagament, consistia en evitar una nova guerra europea a canvi de fer la no actuar davant les accions amenaçants de les dictadures feixistes.

Cartell propagandístic en contra de la intervenció italiana que plasma la internacionalització del conflicte. Font: Viquipèdia
Cartell propagandístic en contra de la intervenció italiana que plasma la internacionalització del conflicte. Font: Viquipèdia

D’aquesta manera, a finals d’agost de 1936, 27 estats europeus (entre els quals  Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica) van signar l’Acord de No Intervenció a Espanya, on es pactà la prohibició d’intervenir en la guerra espanyola amb l’enviament de qualsevol ajuda militar. Però a la pràctica, aquest acord fou una farsa des de la seva mateixa creació ja que el bàndol rebel no deixà mai de rebre la vital ajuda d’Itàlia i Alemanya des del mateix inici del conflicte. Per altra banda, el govern republicà va començar a rebre ajuda de la Unió Soviètica – tot i que en menor mesura – a partir de l’octubre del 36. La Guerra Civil espanyola es transformà així en un conflicte amb impacte internacional.

La creació de les Brigades Internacionals

Veiem doncs com li va ser més difícil aconseguir ajuda internacional al govern de la República, ja que aquesta li va arribar dos mesos més tard que al bàndol rebel. De fet, els republicans ja van demanar ajuda a l’URSS el mateix juliol de 1936, però inicialment Stalin es mostrà prudent i va fer cas omís. De fet, el que més buscava el dictador soviètic era conservar en bon estat les relacions amb Gran Bretanya i França. Per tant, no tenia la intenció d’arriscar les relacions amb les potències democràtiques ajudant al govern republicà i incomplint de l’Acord de No Intervenció.

Stalin, però, era plenament conscient del joc estratègic que s’estava desenvolupant a Europa en aquells moments, i comprenia que una victòria del feixisme tindria greus repercussions per els interessos de l’URSS. Veient que Hitler i Mussolini seguien violant constantment l’Acord de No Intervenció sense conseqüències, i davant la certesa que amb la derrota de la República perillaven els interessos geoestratègics de l’URSS, Stalin decidí a ajudar al govern republicà. Tot i que l’ajuda es va intentar camuflar i justificar per motius de solidaritat internacional i d’ajuda desinteressada, realment Stalin només va començar a enviar ajuda quan va veure perillar els interessos de l’URSS davant la possible victòria de Franco.

Cartell propagandístic que ressalta la diversitat de les Brigades Internacionals. Font: Viquipèdia
Cartell propagandístic que ressalta la diversitat de les Brigades Internacionals. Font: Viquipèdia

Al setembre de 1936, finalment Stalin decidí ajudar materialment a la República, tot i que aquesta no arribà fins l’octubre. Paral·lelament, va ordenar a la III Internacional – coneguda també com la Comintern –  que iniciés i dirigís la creació i organització d’un cos de voluntaris que anessin a Espanya a lluitar a favor del govern republicà. Naixien així les Brigades Internacionals. Stalin delegà  la creació d’aquestes unitats a la Comintern per tal de no comprometre directament a l’URSS amb l’Acord de No Intervenció. D’aquesta manera, Stalin intervenia militarment en la guerra sense comprometre greument el seu prestigi. A la pràctica era aquesta organització política, i no directament l’URSS, la que impulsà i controlà el cos de voluntaris.

Hem de tenir en compte que tot i que les Brigades Internacionals van ser creades al setembre, els primers voluntaris estrangers són els que es trobaven a Espanya quan es va iniciar l’aixecament militar al juliol. La majoria eren refugiats polítics dels seus països d’origen. Com a fet curiós, cal destacar que entre aquests primers voluntaris que van participar en els primers combats es trobaven alguns dels atletes que havien vingut a participar a la Olimpíada Popular, que fou cancel·lada a causa del cop d’Estat.

A aquests voluntaris internacionals es van anar sumant durant les primeres setmanes del conflicte tots els altres estrangers que decidien creuar la frontera d’Espanya per incorporar-se desinteressadament a la lluita. Veiem com abans de la creació oficial de les Brigades Internacionals, centenars de voluntaris estrangers ja havien decidit lluitar a favor de la República i en defensa dels seus ideals democràtics i polítics. Les Brigades Internacionals, doncs, no van  “crear” els voluntaris i la seva decisió de participar en la lluita, sinó que van esdevenir una eina per vehicular i organitzar als milers de voluntaris fins a Espanya.

Tots aquests estrangers que durant les primeres setmanes de la guerra van decidir quedar-se o venir a lluitar es van anar sumant a les diferents columnes milicianes espanyoles, o bé  van optar per crear unitats pròpies formades per estrangers. La majoria d’aquests primers voluntaris es van integrar després a les Brigades Internacionals. Cal remarcar, però, que no tots els estrangers es van enquadrar a Brigades Internacionals. Alguns d’ells – sobretot els de filiació aliena al comunisme stalinista (socialistes, anarquistes o marxistes) –  van preferir lluitar en altres unitats de l’exèrcit republicà o en les unitats milicianes.   

Voluntaris estrangers del Batalló Thaelmann. Font: Viquipèdia
Voluntaris estrangers del Batalló Thaelmann. Font: Viquipèdia

Pas per guerra

Albacete fou la localització escollida pel govern de la República per  ubicar la base principal de les Brigades Internacionals. Els primers brigadistes hi van arribar el 14 d’octubre de 1936, gairebé tres mesos després del cop d’Estat. Entre l’octubre de 1936 i el gener de 1937 es van crear les cinc primeres brigades (de la XI a la XV) de forma successiva. Cada una d’elles estava dividida en tres o quatre batallons, formats bàsicament en funció de la nacionalitat i l’idioma per tal d’atorgar una major cohesió i capacitat de comunicació entre els seus integrants. Més endavant es van crear la 150ª Brigada – que durà poc temps –  i la CXXIX, tot i que quan es creà la major part dels seus components eren ja espanyols.

La primera actuació i el “bateig de foc” de les Brigades Internacionals va ser – a partir del novembre del 36 – a la decisiva batalla de Madrid. Els brigadistes van jugar un paper important, sobretot també a nivell moral, per evitar la caiguda de Madrid. Els defensors de la República veien que no estaven sols, i que persones d’arreu del món havien vingut a Espanya a lluitar per la mateixa causa. Sens dubte, si la capital hagués caigut durant els primers mesos de la guerra, la victòria de Franco hagués estat un fet.

Les Brigades Internacionals van participar en les principals batalles de la guerra. Així doncs, van combatre – a banda de la batalla de Madrid – a les batalles del Jarama, Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol, a l’ofensiva d’Aragó de l’exèrcit franquista i a la batalla de l’Ebre. Les brigades, a més, van ser usades com a tropes de xoc durant el conflicte. Aquest fet, juntament amb el participar en els principals combats, va fer que es produís un elevat índex de baixes entre els brigadistes. Sens dubte, l’escassa preparació militar de la majoria dels brigadistes també contribuí en l’elevat nombre de baixes. Hem de pensar que tan sols un reduït nombre d’ells tenia experiència en combat al haver participat en la Primera Guerra Mundial.

Alguns exemples que plasmarien l’elevat nombre de baixes que van sofrir serien els següents: el 15 de novembre de 1936 (durant la batalla de Madrid, i molt poc temps després de la seva arribada) la XI Brigada Internacional havia perdut el 40% dels seus efectius; a inicis del desembre del mateix any la XII Brigada només comptava amb la meitat dels seus homes; i durant la batalla del Jarama – una de les més sagnants de tota la guerra – van morir prop del 10% del nombre total de brigadistes que van passar per Espanya.

embres nord-americansdel Batalló Lincoln a Brunete. Font: Sbhac
Membres nord-americansdel Batalló Lincoln a Brunete. Font: Sbhac

A causa del gran nombre de baixes i el desgast sofert en combat, resultà cada vegada més difícil cobrir les baixes amb més voluntaris estrangers. Hem de tenir en compte que l’arribada dels brigadistes a Espanya fou gradual, però que la majoria d’ells arribà entre 1936 i 1937, en els moments de més optimisme. Davant el progressiu empitjorament de la situació militar de la República, i enfront una visió pessimista sobre el desenllaç de la guerra (cada vegada es feia més evident la dificultat del govern republicà de guanyar), el flux de voluntaris que venien a Espanya va descendir fortament. La greu situació de la República  va frenar enormement l’entusiasme i l’allistament dels potencials nous brigadistes. Ja a finals de 1937, el declivi de les Brigades Internacionals ja era molt pronunciat. Un clar exemple el trobem en el fet que al desembre de 1937 el 60% dels brigadistes eren, en realitat, reclutes espanyols. Davant la cada vegada major dificultat de cobrir les baixes amb nous voluntaris estrangers va ser necessari començar a cobrir les baixes amb espanyols, provocant una “espanyolització” de les Brigades Internacionals.

El 21 de setembre de 1938, l’aleshores president del govern de la República, Juan Negrín, va anunciar davant l’Assemblea general de la Societat de Nacions la retirada immediata de tots els efectius no espanyols de l’exèrcit republicà. L’objectiu principal d’aquesta mesura era que el bàndol franquista fes el mateix, renunciant a totes les tropes que Hitler i Mussolini li havien proporcionat durant tota la guerra. Tot i que a primera vista pot semblar un error, la proposta de Negrín fou en el fons una mesura intel·ligent i un risc fins a cert punt calculat.

Davant la davallada de les Brigades Internacionals – tan a nivell moral com numèric – i la derrota casi imminent de la República, si Franco hagués acceptat retirar les seves tropes no espanyoles (més nombroses i millor equipades) com a contrapartida, hauria estat una victòria política del president de la República. Negrín sacrificava unes tropes amb un valor militar que s’havia vist dràsticament reduït a canvi de la possibilitat de poder frenar o fins i tot revertit el curs del conflicte. De totes maneres, aquest gest no tingué correspondència en el bàndol rebel ja que Franco no va fer cap mena de concessió. Les tropes de Hitler i Mussolini continuarien combatent en el bàndol rebel.

D’aquesta manera,  el 8 d’octubre de 1938 – en plena batalla de l’Ebre – els voluntaris estrangers de les Brigades Internacionals eren retirats dels combats; i el 28 d’octubre van desfilar per darrera vegada per els carrers de Barcelona, omplerts amb una enorme quantitat de gent per acomiadar a aquella gent que havia abandonat casa seva per defensar la República i els seus propis ideals.

Brigadistes durant l’acte d’acomiadament. Font: Magnum Photos
Brigadistes durant l’acte d’acomiadament. Font: Magnum Photos

Inclús després que Negrín ordenés la retirada dels brigadistes  del front, encara es van quedar a Espanya entre 5.000 i 6.000 voluntaris internacionals, ja fos per convicció o perquè  els era impossible tornar als seus països d’origen a causa de que serien perseguits per haver lluitat a favor del bàndol republicà. De fet, durant els anys posteriors al conflicte, la figura del brigadista resultava molt incòmode per a certs països, motiu pel qual molts d’ells van ser perseguits. Tot i que en alguns casos es van intentar recuperar antigues unitats, ben aviat es van veure obligats a creuar la frontera amb França davant l’implacable avenç de les tropes franquistes.

A França els esperaven els famosos camps d’internament on centenars de milers d’exiliats republicans van haver de subsistir en unes deplorables condicions. Amb la invasió nazi sobre França durant la Segona Guerra Mundial, molts d’aquests brigadistes acabarien en els camps de concentració alemanys. Altres, en canvi, van aconseguir camuflar-se en la clandestinitat i unir-se als diferents moviments de resistència al nazisme

 Voluntaris estrangers internats al camp de Gurs (França). Font: Pinterest

Voluntaris estrangers internats al camp de Gurs (França). Font: Pinterest

Qui eren els brigadistes?

El nombre exacte de brigadistes que van venir a Espanya ha estat sempre motiu de debat, en part a causa de la dificultat de comptabilitzar de forma sòlida el nombre total, i a vegades també per raons propagandístiques. Actualment, però, la  xifra més sòlida i que compta amb una enorme acceptació entre els investigadors seria la d’uns 35.000 brigadistes. Hem de tenir en compte  que no tots els brigadistes van estar simultàniament a Espanya. Generalment les estàncies eren curtes i els relleus freqüents, per la qual cosa la mitjana de brigadistes que es trobaven simultàniament a Espanya es situa al voltant dels 15.000 efectius.

Actualment es calcula que el nombre de morts entre els brigadistes ascendeix a 10.000, una xifra extraordinàriament alta tenint en compte la xifra total de voluntaris. Com hem vist, darrere d’aquest alt índex de baixes hi ha la seva condició com a tropes de xoc, la participació en les principals batalles i l’escassa preparació militar de molts d’ells.

Les Brigades Internacionals van esdevenir unes unitats enormement multinacionals. Es calcula que a Espanya van arribar voluntaris de 53 països diferents. Per nacionalitats, els francesos van ser clarament els més nombrosos.. L’origen social i polític dels brigadistes també fou bastant divers. Si bé el 80% provenia, a nivell social, del món obrer, hi havia també intel·lectuals, escriptors, treballadors de classe mitjana, estudiants, etc. És important destacar tambbé l’existència d’un gran nombre de brigadistes d’origen jueu (entre 8.000 i 10.000).

En el pla polític, la major part dels voluntaris eren militants o simpatitzants comunistes, però la seva presència no fou tan aclaparadora com sovint s’ha afirmat des de certs sectors de la historiografia. Certament molts dels brigadistes eren republicans, socialistes, i fins i tot anarquistes. Així doncs, si bé no es pot negar la majoria comunista entre les files brigadistes, realment dins les Brigades Internacionals van coexistir diferents ideologies polítiques. Al ser una organització creada i organitzada per la Comintern – per la qual cosa tots els membres de l’Estat Major n’eren membres importants, i gairebé tots els comissaris polítics eren membres del Partit Comunista – sovint s’ha pensat que gairebé tots els brigadistes eren comunistes.

A dia d’avui, però, sabem que la composició de les Brigades Internacionals era molt més heterogènia, i per tant és impossible traçar un perfil únic del brigadista. De la mateixa manera, si bé les Brigades estaven organitzades per la Comintern, no podem dir que fossin “l’exèrcit de la Comintern”, tal com ha aparegut sempre en certs sectors de la historiografia. Tot i els diferents orígens socials i polítics, el que unia a tots brigadistes va ser un sentiment comú d’antifeixisme, d’internacionalisme i de defensa de la democràcia.

Per concloure, podem dir que les Brigades Internacionals són un tema que segueix atraient enormement l’atenció tan del món acadèmic com per part de la societat. Ho demostra el fet que 80 anys després de la fi de la guerra segueixen apareixent un gran nombre de publicacions cada any. A més, molts d’aquests treballs segueixen tractant aspectes poc coneguts i obrint noves línies d’investigació.

A banda de les nombroses publicacions, existeix una important xarxa de centres, associacions i portals que es dediquen a recuperar i divulgar la memòria dels brigadistes. En resum, doncs, podem dir que l’interès per les Brigades Internacionals està molt lluny de decaure. Val la pena destacar el portal SIDBRINT com a un dels projectes més interessants, rigorosos i amb un major reconeixement a l’hora d’estudiar, recuperar i difondre la memòria dels brigadistes. Aquest projecte està esdevenint una de les majors bases de dades de brigadistes a nivell global, i és una eina vital per aquelles persones que dediquen la seva recerca en aquest àmbit, com també per aquelles que tan sols busquen informació sobre els brigadistes.

No hem d’oblidar aquelles persones que tot i no participar directament en els combats – com per exemple el personal sanitari –, també van abandonar les seves llars per ajudar amb el seu màxim esforç a una causa compartida. Cal destacar també l’important paper de les dones, que ha estat sovint massa poc estudiat i oblidat. Tot i que en una proporció minoritària en relació amb els homes, moltes dones van venir a Espanya i es van enrolar a les Brigades Internacionals. Malgrat els arquetips de gènere d’aquella època, les dones van assumir un protagonisme molt actiu en tasques sanitàries i d’ajuda humanitària (tasques relacionades amb el model de feminitat de l’època).

Independentment de la ideologia de cadascú, la major part de la societat reconeix el que van suposar les Brigades Internacionals. Sens dubte, aquests voluntaris estrangers van arriscar desinteressadament les seves vides per combatre al feixisme i lluitar a favor dels seus valors i ideals. Són doncs un dels major exemples de solidaritat internacional al llarg de la història de la humanitat. Arribarà realment la humanitat a tornar a veure un moviment d’esforç, solidaritat i compromís de tanta envergadura?

infermeres
Grup d’infermeres canadenques. Font: Pinterest
Read More

“Què és la dona nova? Realment existeix? No és el producte de la imaginació creadora d’escriptors moderns que busquen novetats sensacionals? Mira al teu voltant, observa, reflexiona, i et convenceràs: la nova dona està aquí, existeix”

Alexandra Kollontai, 1918

Les dones ocupen els carrers

El 8 de març de 1917 del calendari julià, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora, milers de dones de Petrograd van sortir als carrers declarant-se en vaga general en demanda de pa i pau com a reacció a les precàries condicions de vida derivades de la gran guerra. Aquesta va ser l’espurna que va encendre la flama de la coneguda com a revolució de febrer, ja que soldats i moltes altres treballadores i treballadors no van trigar a unir-se a la protesta, en contra d’un règim tsarista autocràtic que havia sumit la població russa en la fam, la misèria i la mort. Van ser les dones les qui van donar el primer pas ocupant els carrers perquè eren elles les qui cada dia havien de patir les dificultats de mantenir les famílies en peu, fent cues interminables sota el gèlid hivern rus per aconseguir queviures bàsics, amb preus cada cop menys inaccessibles a causa de la marcada inflació, mentre els homes eren al front.

En aquells dies de febrer poques persones s’haurien imaginat que aquesta manifestació pogués desencadenar els fets que la seguiren, sobretot perquè la majoria de líders bolxevics no creien en l’autonomia, el poder i la capacitat d’autoorganització de les dones per liderar un procés revolucionari, i fins i tot alguns reaccionaren amb ràbia davant d’aquells fets, ja que havien tirat endavant sense l’aprovació i la direcció dels seus camarades. No obstant això, la capacitat d’autoorganització de les dones a Rússia va fer-se patent una altra volta pocs dies després, el 19 de març, quan desenes de milers de dones tornaren a ocupar els carrers del centre de Petrograd en una manifestació en demanda del sufragi femení en la que constituiria la manifestació de dones més gran de la història de Rússia fins al moment, però recurrentment invisibilitzada per la historiografia.

 

La qüestió de la dona

La revolució d’octubre de 1917 a Rússia i la subsegüent configuració de les noves estructures d’estat van comportar l’articulació d’una nova societat basada en preceptes marxistes que perseguien l’eliminació de les classes socials i tota mena de desigualtats entre les persones, incloent la desigualtat de gènere, però l’estratègia a seguir per a la consecució d’aquest darrer punt va ser objecte de debat. Les idees bàsiques sobre la qüestió de la dona desenvolupades per Lenin i altres bolxevics tenien les seves arrels en els treballs de teòrics marxistes com Friedrich Engels en L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884) o Auguste Bebel en La dona sota el socialisme (1904), i partien de la idea que l’establiment del socialisme resultaria automàticament en l’emancipació de la dona i la igualtat entre els gèneres, ja que era la propietat privada l’origen de l’opressió de la dona i l’abolició d’aquesta tindria com a objectiu últim la incorporació de la dona al mercat del treball, després de l’abolició del matrimoni i la institució familiar de tall burgès.

Per aquesta mateixa raó, la majoria dels líders bolxevics no van parar massa atenció a la situació de la dona, i fins i tot Lenin arribaria a criticar el feminisme per considerar-lo innecessari i l’acusaria d’interferir en la lluita real contra el sistema capitalista, però d’altra banda sí que reconegué la necessitat de polititzar les dones per tal de convertir la política en un afer de masses real. L’adveniment de la revolució i l’establiment del socialisme havien d’alliberar les dones de les càrregues domèstiques per poder participar en el mercat de treball en igualtat de condicions amb els homes, garantir igualtat en els drets socials, acabar amb la institució familiar a favor de la unió lliure i socialitzar la maternitat. En consonància amb aquests principis, durant els primers mesos posteriors a la revolució nous drets van ser atorgats a les dones, com el dret a vot, el divorci, l’avortament, o l’abolició del matrimoni per l’Església.

En contrast amb el punt de vista majoritari, Alexandra Kollontai, juntament amb altres intel·lectuals i revolucionàries bolxevics com Inessa Armand o Nadezhda Krupskaya, eren plenament conscients de la necessitat de dur a terme transformacions que anessin més enllà ja que temien que la Revolució acabés sense abordar de manera satisfactòria la qüestió de la dona. Aquestes revolucionàries creien que l’establiment del socialisme no era suficient per a la consecució de la igualtat real entre els sexes ja que la subordinació femenina anava més enllà del sistema econòmic, raó per la qual era imprescindible la introducció de polítiques més concretes en relació a la criança, el treball domèstic, les relacions maritals, la maternitat o la sexualitat.

Alexandra Kollontai va ser una de les primeres dones de la història en formar part d’un govern i servir de diplomàtica. Font: Viquipèdia
Alexandra Kollontai va ser una de les primeres dones
de la història en formar part d’un govern i servir de
diplomàtica. Font: Viquipèdia

Entre altres qüestions, Kollontai va posar gran èmfasi en la creació de guarderies públiques i altres organismes que permetessin a les dones alliberar-se de les càrregues domèstiques i dedicar-se a formar-se, a socialitzar i a tenir temps per a elles mateixes. Les idees de Kollontai eren especialment innovadores perquè va parar especial atenció al tema de la sexualitat i a la urgència de transformar la manera en què les persones concebien les relacions sexuals, tot plegat dins d’aquest procés de reeducació de la societat per tal d’acabar amb l’individualisme i la manera en què les dones i els homes es relacionaven entre sí. Amb l’objectiu de posar en pràctica aquestes mesures, el 1919 Armand i Kollontai van establir el Zhenotdel, concebut com a eina temporal clau en la lluita per a l’eliminació de les desigualtats que les dones encara havien de fer front al nou Estat soviètic.

Malgrat els esforços d’aquestes i altres dones revolucionàries, el seu radical punt de vista era només una clara minoria entre els líders bolxevics. Mai va haver-hi un ampli consens entre els ideòlegs del nou Estat soviètic sobre quin havia de ser el camí a seguir en relació a la qüestió de la dona i, tot i que eren conscients de la necessitat de polititzar les dones a partir de canvis amb impacte sobre la consciència col·lectiva, les polítiques a seguir no eren molt fermes ni estables i sovint anaven subordinades a objectius politicoeconòmics més amplis o simplement pretenien evitar que altres organitzacions atraguessin les dones a les seves files. En general, els homes creien que les dones eren enrederides i analfabetes i les organitzacions de dones com el Zhenotdel eren vistes amb recel i sovint acusades de desviar-se de l’objectiu principal de consolidació del socialisme.

Entre la teoria i la realitat quotidiana

Les que hem apuntat són algunes de les idees que desenvoluparen les i els intel·lectuals bolxevics sobre la qüestió de la dona, però quin impacte real sobre la vida quotidiana tingueren les polítiques que s’aplicaren?

La dona soviètica, en aquest pòster de 1920, ens mostra tot el que la revolució ha donat a la treballadora i a la camperola: biblioteques, guarderies, escoles, i altres espais comunals de socialització i de cures. Font: Viquipèdia
La dona soviètica, en aquest pòster de 1920, ens mostra tot el que la revolució ha donat a la treballadora i a la camperola: biblioteques, guarderies, escoles, i altres espais comunals de socialització i de cures. Font: Viquipèdia

En primer lloc, cal destacar que el procés d’incorporació de la dona al mercat del treball remunerat va ser molt més lent del que s’hauria pogut esperar. Tot i que durant els segles anteriors a la revolució d’octubre la majoria de la població russa es concentrava al camp, amb una divisió sexual del treball molt marcada i emmarcada en una societat acusadament jeràrquica i patriarcal, a partir de finals del segle XIX aquesta situació es va veure alterada amb l’inici de la incorporació de la dona al treball productiu. Els dos conflictes bèl·lics més importants del període, la guerra sinojaponesa (1894-1985) i la primera guerra mundial (1914-1918), van deixar molts llocs de feina vacants perquè els homes havien de complir amb el servei militar al camp de batalla. Les dones ocuparen els seus llocs de manera temporal i sovint per només dues terceres parts del salari mig. Les dones també jugaren un paper actiu a la guerra civil russa (1917-1923), combatent en unitats femenines o treballant en camps com la metal·lúrgia o la mineria, però foren acomiadades quan el conflicte s’havia acabat per deixar pas de nou als homes. Encara que dins del nou Estat soviètic va establir-se la igualtat de salaris i fins i tot es varen promoure facilitats per a les dones, com assegurances en cas d’embaràs, el 1923 hi havia 300.000 dones menys ocupades a la indústria que el 1914 i continuaven cobrant menys pel mateix treball que els homes, a més de tenir una taxa més alta d’atur.

La lenta inclusió de les dones al treball remunerat podria lligar-se a la dificultat que van tenir per ser considerades membres de ple dret de la classe treballadora, a causa de la idea de dona com a element burgès i inculte, lligat massa estretament a l’esfera privada. Tot i que l’Estat havia promès la creació de tot tipus de serveis socials que permetessin l’alliberament de la dona de les càrregues burgeses i el desenvolupament de la seva consciència de classe, al cap de poc va fer-se patent la incapacitat de l’Estat soviètic de materialitzar el projecte, fet pel qual a finals dels anys vint la propaganda va començar a encoratjar les dones a autoorganitzar-se per crear espais comunals de cures.

No només es van regular aspectes com el treball remunerat, sinó que l’Estat soviètic va exercir control sobre el treball reproductiu i la vida privada, regulant de manera estricta els rols de gènere i sobretot la identitat femenina. Durant els primers anys, un dels eixos fonamentals va ser la lluita contra el matrimoni burgès mitjançant el foment de les unions lliures, fins al punt que l’amor va ser declarat un assumpte burgès i sovint vergonyós. El Codi de Família de 1918 va establir els mecanismes per facilitar el divorci o per abolir la distinció entre descendència legítima i il·legítima, però en molts dels casos aquests mecanismes acabaven deixant la dona i els infants desprotegits. Fins i tot es van establir pautes de vestimenta i de bellesa. La roba havia de ser austera i sòbria i la bellesa proletària aquella que naixia del treball, de la consciència de classe i que no s’interposava en la participació en el procés productiu.

 

La qüestió de la dona subordinada al procés d’industrialització

A la segona meitat dels anys vint Stalin pren el poder i inicia els seus plans de ràpida industrialització materialitzats en el llançament del primer pla quinquennal (1929-1934). A partir d’aquell moment, la qüestió de la dona passarà a ser un important assumpte d’estat, ja que el principal objectiu serà la seva completa proletarització per a un òptim servei a la classe i al país.

La participació de les dones en el treball productiu va dibuixar-se com el seu paper fonamental de classe. Entre 1927 i 1935 gairebé quatre milions de dones començaren a treballar a les fàbriques a canvi d’un sou, encara que la seva desigual situació romangué gairebé la mateixa, ja que com a norma no se les deixava dur a terme feines més qualificades a causa de la falta de confiança en les seves capacitats. A més, la majoria d’homes les consideraven analfabetes i retrògrades, idea que pot ser il·lustrada a través de l’establiment de l’anomenat funktsional’naya sistema el 1931, pel qual brigades de dones eren enviades a les diferents fàbriques per determinar quines tasques o feines podien ser qualificades de femenines i, per tant, eren susceptibles de ser realitzades per dones. Molts gerents de les fàbriques ignoraven aquestes ordres al·legant coses com “En què pot ser útil una baba? Hauria d’estar a casa cuinant sopa de col i no treballant a una fàbrica”.  Les treballadores també havien de fer front de manera recurrent a la discriminació de gènere i l’assetjament sexual, a més de ser assenyalades com a culpables d’aquestes agressions.

Segell soviètic de 1939 on es mostra la indumentària típica d’una proletària: uniforme de treball i mocador vermell al cap. Font: Viquipèdia.
Segell soviètic de 1939 on es mostra la
indumentària típica d’una proletària: uniforme
de treball i mocador vermell al cap. Font:
Viquipèdia.

Sota el mandat d’Stalin el matrimoni va recuperar el seu aspecte tradicional com a base articuladora de la família, mentre que la sexualitat lliure va ser reprimida i la procreació considerada la seva finalitat única. El Codi de Família va modificar-se el 1926 per millorar les condicions de les dones i es va reconèixer el treball domèstic no remunerat, però a la vegada  també recuperava la dependència econòmica de les dones envers els homes. A més, com que era necessària la col·laboració activa de les dones en el procés d’industrialització i l’Estat no podia proveir els serveis comunitaris de cures, les dones havien de compaginar el rol com a mares i cuidadores de la llar amb el de camarades i treballadores a les fàbriques. Tanmateix, la seva identitat com a proletària era la principal i la que s’havia de visibilitzar, mentre que les tasques reproductives i de cures s’havien de quedar a l’esfera privada. La dona-camarada era una proletària treballadora, forta i robusta, que vestia la mateixa roba que l’home i era imaginada amb atributs masculins a causa de la dura feina a la indústria.

La propaganda va tenir un paper fonamental en aquest procés, a través de revistes com Zhenskii Zhurnal a partir de les quals es donaven a conèixer les normes de conducta i d’estil que s’esperaven de la vertadera dona soviètica, basades en el rebuig del modus vivendi i costums burgesos i en la preponderància de la vida social per sobre de la privada. Les dones ara eren encoratjades a involucrar-se en feines relacionades amb la indústria pesant, a anar a l’escola i la universitat, així com també a participar en àrees com l’aviació o la defensa, i a gaudir de llocs de responsabilitat i lideratge, dins del procés desenvolupat sota el mandat d’Stalin de donar forma a la nova dona soviètica. Es van llançar moltes campanyes i es van organitzar esdeveniments pertot el territori soviètic, a mesura que anava creixent la presència de la dona als mitjans de comunicació. Va aparèixer un nou gènere propagandístic, les biografies curtes, la majoria de les quals seguien un mateix patró i normalment descrivien dones d’entorns rurals i pobres les quals, gràcies a l’Estat soviètic, havien estat capaces d’evolucionar i integrar-se totalment al nou món industrial i urbà.

A mode de reflexió

Tal com assenyalava la historiadora Joan W. Scott (1986), el gènere com a categoria analítica ajuda a entendre des d’una perspectiva històrica com s’han organitzat i s’organitzen les relacions de poder i desigualtat en les diferents societats, i com el control sobre els cossos de les dones també és una qüestió política, encara que des de la historiografia poques vegades s’hagi identificat com a tal. Aquest breu repàs de les polítiques i els ideals desenvolupats durant les dues primeres dècades posteriors a la revolució d’octubre ens mostren com els articuladors de l’Estat soviètic, tot i perseguir teòricament la igualtat entre homes i dones, van acabar subordinant les mesures reguladores que afectaven les dones a altres objectius polítics.

Les dones van poder començar a gaudir de molts drets sense precedents en la història de la humanitat, però aquests van ser retallats per centrar esforços en el desenvolupament econòmic del país. L’Estat soviètic va posar els cossos de les dones sota el seu estricte control, regulant-ne la capacitat productiva i reproductiva, i fent recaure sobre les dones les tasques de les quals ell mateix no havia pogut fer-se càrrec. Un dels exemples més il·lustratius és l’assumpte de l’avortament ja que l’Estat soviètic va ser pioner en descriminalitzar-lo i despenalitzar-lo a partir del decret de 1920 que el legalitzava, però el 1936, a causa de la baixa natalitat i la importància que Stalin va tornar a atorgar a la família com a unitat base de la societat soviètica, l’avortament va ser il·legalitzat de nou.

La revolució socialista no va comportar una emancipació real de la dona perquè el pensament i estructures patriarcals que regulaven les relacions entre els gèneres al territori rus durant el règim tsarista van continuar existint. Tal com advertiren Kollontai i les seves camarades, l’establiment del socialisme no era suficient per acabar amb aquestes relacions de poder. Era necessari, igual que en els temps que corren, entendre que el feminisme no és una conseqüència lògica de qualsevol procés revolucionari, sinó que ha de ser un dels seus motors fonamentals.

Read More