Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

El programa Erasmus és, avui dia, una eina popular i molt eficaç per als universitaris per conèixer altres regions europees, tenir accés a classes magistrals altrament difícilment accessibles i establir contactes amb les comunitats universitàries foranies. Aquest programa no posseeix, en canvi, el monopoli de la mobilitat universitària internacional, que es nodreix des de molts àmbits i projectes molt diferents però amb un fil conductor comú: la vinculació de l’experiència universitària i el creixement intel·lectual amb la mobilitat i l’intercanvi estudiantil. La comunicació entre comunitats universitàries és quelcom que té els seus orígens en l’Edat Mitjana. Serà durant l’època medieval, especialment durant l’auge de la universitas, que la mobilitat de la comunitat intel·lectual esdevindrà imprescindible per la fluctuació i intercanvi d’idees i mètodes didàctics, així com per l’hegemonització de la comunicació escrita en l’occident llatí.

La diversificació d’oficis i de productes que una societat urbana com la del segles XI i XII demandaria suposaria un creixement econòmic en el comerç, que comportaria inevitablement el desplaçament i intercanvi humà en les fires i els mercats que proliferarien per tota Europa. Així mateix, la tasca evangelitzadora i consolidadora del poder eclesiàstic que, a grans trets, des del segle VI fins el segle XII duia a terme l’Església de Roma per tot el continent, implicaria també un increment en els desplaçaments de persones i de grups. Aquest canvi estigué estretament lligat a l’hegemonia de la comunicació escrita sobre l’oral, i, conseqüentment, a l’aparició de nous mètodes didàctics i la creació i consolidació de les comunitats educatives.

En un període de creixement i desenvolupament socioeconòmic i cultural com fou el posteriorment anomenat renaixement del segle XII, les obres grecollatines començarien a redescobrir-se i a traduir-se amb molt d’interès, en bona part gràcies als intel·lectuals musulmans i jueus que canalitzarien la transmissió d’aquests textos. L’apogeu intel·lectual no sorgiria espontàniament al segle XII: les escoles monàstiques funcionaven des de l’Alta Edat Mitjana i a partir del segle XI les escoles catedralícies haurien començat aparèixer per tota Europa, proporcionant un escenari molt propici per l’augment d’erudits al segle XII. De tot l’occident llatí, París fou, sens dubte, un escenari pioner en el qual les escoles introduirien nous mètodes didàctics, iniciant així una reforma de la vida intel·lectual europea. Una figura rellevant d’aquest moviment fou Pere Abelard (1079-1142), qui estudià a París amb els doctes Guillem de Champeux (1070-1120) i Anselm de Laón (1050-1117) durant la primera dècada del segle XII, i qui reflectí les seves impressions sobre aquest període de transició en les seves epístoles. Pere Abelard escriví: ‹‹em vaig deixar endur pel meu amor cap a l’aprenentatge i vaig renunciar a la glòria militar […] Preferia les armes de la dialèctica sobre qualsevol altra ensenyança filosòfica, i armat amb aquestes vaig triar els conflictes del debat en comptes dels trofeus de la guerra. Vaig començar a viatjar per moltes províncies debatent, com un perfecte filòsof peripatètic, allà on m’assabentava que hi havia interès per l’art de la dialèctica››.

Les escoles catedralícies haurien sorgit al voltant de les biblioteques catedralícies, però després de la Reforma Gregoriana del segle XI haurien començat a desvincular-se de l’àmbit religiós, aconseguint així recursos propis i el títol d’ensenyança superior i més endavant el d’universitat. El reconeixement de Studium generale era atorgat a les escoles més notables per pontífexs, emperadors o monarques, i havien de reunir tres requisits: impartir les disciplines superiors (les set arts lliberals –Trívium i Quatrívium-, teologia, dret i medicina), disposar de mestres per cadascuna de les disciplines, i no vetar l’accés a cap estudiant per motius de procedència geogràfica. Els studium generale serien precursors de les escoles universitàries que sorgirien amb posterioritat.

Imatge 1: Segell de la nació de la Normandia, segle XIV. (Le Moyen-âge et la Renaissance. Tome premier. Paris: Administration,1848)
Imatge 1: Segell de la nació de la Normandia, segle XIV. (Le Moyen-âge et la Renaissance. Tome premier. Paris: Administration,1848)

Les universitats (literalment, universitas) foren comunitats on convivien mestres i alumnes, organitzades en funció de l’especialització en una determinada disciplina, és a dir, en facultats, o bé en funció de la procedència geogràfica dels estudiants, anomenades “nacions”. Les nacions foren un mètode d’organització regional de les universitats, i sovint eren els caps d’aquestes nacions els que escollien els rectors i els membres de l’studium. A la universitat de París, però, només hi havia nacions a la facultat d’arts, constituïdes poc després de la fundació de la universitat: la nació de França, la de la Picardia, la de Normandia (fig. 1) i la d’Anglaterra, aquesta última destinada a tots els estudiants provinents del centre i el nord d’Europa.

Per la seva banda, els monestirs del segle XII foren didàcticament molt més tradicionals que les escoles catedralícies i produïren, per tant, erudits molt diferents. El món universitari es caracteritzava pel moviment i la cerca de quelcom nou, mentre que les escoles monàstiques preservaven i transmetien el coneixement amb un ritme més pausat. L’escola de Sant Víctor de París (fig. 2), però, fou un centre d’ensenyança únic i molt característic del París del segle XII.

Imatge 2: Abadia de Sant Víctor de París, 1702. (Manesson-Mallet, Allain. La Géométrie pratique, livre second. Paris: Anisson, 1702)
Imatge 2: Abadia de Sant Víctor de París, 1702. (Manesson-Mallet, Allain. La Géométrie pratique, livre second. Paris: Anisson, 1702)
Imatge 3: Personificació del Quadrívium (Bamberg, msc. class. 5, fol 9v
Imatge 3: Personificació del Quadrívium (Bamberg, msc. class. 5, fol 9v

Es tractava d’una abadia agustina fundada extramurs a la vora sud del riu Sena per Guillem de Champeaux l’any 1108, que acceptava tant scholares (estudiants d’escoles catedralícies) com claustrales (estudiants d’escoles monàstiques), combinant els contraposats mètodes d’ensenyança dels monestirs i les escoles catedralícies, o els studium, per mitjà d’un programa que reforçava el pes del trívium i el quadrívium (fig. 3). Aquest programa donava un lloc preeminent a les set arts lliberals, que conformaven els estudis d’arts heretats de l’ensenyança llatina i es dividien entre les disciplines relacionades amb l’eloqüència, el trívium (gramàtica, dialèctica i retòrica), i les relacionades amb les matemàtiques, el quadrívium (aritmètica, geometria, astronomia i música).

Imatge 4: Hug de Sant Víctor ensenyant un grup de monjos. (Bodlein Library Oxford, Laud Misc. 409, fol. 003v.)
Imatge 4: Hug de Sant Víctor ensenyant un grup de monjos. (Bodlein Library Oxford, Laud Misc. 409, fol. 003v.)

L’escola de Sant Víctor fou, així mateix, un dels principals centres d’intercanvi intel·lectual entre cristians i jueus,fins al punt que un dels seus més erudits mestres, Hug de Sant Víctor (fig. 3), fou un dels primers cristians de la seva època en tenir coneixements d’hebreu. La rellevància de l’escola de Sant Víctor en aquest període es troba reforçada per les estades que sovint hi realitzaven intel·lectuals rellevants com el teòleg i hebraista Herbert de Bosham i el màrtir Thomas Becket. Les estades d’estudiants escandinaus a l’abadia, així com de membres del capítol catedralici de Nidaros (Noruega) també foren molt freqüents entre els segles XII i XIII. L’inici d’aquestes relacions fou la carta que el pontífex Gregori VII féu arribar al rei Ólaf Haraldsson (1066-1093) de Noruega, el 15 de desembre de l’any 1079, on li proposava enviar a la cúria homes joves amb l’objectiu d’instruir-se en les lleis divines i propagar-les en tornar.

En la documentació medieval trobem una bona mostra dels freqüents i fructífers contactes entre les diòcesis septentrionals i l’anomenada genèricament universitat de París: les cartes de recomanacions, les evidències dels viatges i els testimonis de realització d’exàmens, entre d’altres, són molt abundants. El procediment per viatjar de l’alumne no diferia tant del que segueixen els estudiants a l’actualitat; la cerca de recomanacions que avalessin el viatge i l’acceptació del jove en una comunitat acadèmica estrangera, i la certesa de poder costejar-se el seu allotjament i la manutenció en la universitat de destí, constituïen els principals procediments a tenir en compte. Un dels exemples el trobem en una carta del 12 de maig de 1341, on el bisbe Haakon de Bergen demanava que se li enviés una recomanació de la universitat (de París) per tal que el seu clergue, Erik Askelsson, pogués estudiar a la ciutat parisina. També trobem els testimonis dels perills als que s’exposaven aquests estudiants a l’hora de viatjar sols o en petits grups: el 18 de gener de 1328 Magnus Eriksson, rei de Noruega, Suècia i Dinamarca, escriví al rei Eduard III d’Anglaterra perquè el vaixell de dos estudiants noruecs, els magister Thorlav i Olav Ivarsson, que tenia rumb a París, havia naufragat a les costes angleses, on van ser estafats per un home anomenat Adam Folke; el monarca noruec demanava a l’anglès que s’emprenguessin accions legals contra l’estafador, qui aprofitant-se de la situació d’indefensió dels noruecs, tenia en possessió il·legítima béns dels esmentats estudiants.

La realització d’exàmens per accedir als títols de magister també es troben ben testimoniats a la documentació llatina. N’és un exemple la carta datada del 17 de febrer de 1343, on es testimonia que un estudiant noruec anomenat Roland va dur a terme el seu examen de magister a la universitat de París, com a membre de la nació anglesa, sota la supervisió del magister Nicolau Drukken de Dinamarca.

La mobilitat universitària també tenia, i encara té, un aspecte més incòmode com era el que afectava a la població local. En el París medieval, els drets i privilegis dels mestres foren sovint una causa de conflicte amb les autoritats eclesiàstiques i la població civil. Tant és així que trobem casos com el que succeí l’any 1200, quan un estudiant alemany envià al seu servent a comprar vi, i el posader, intentar aprofitar-se’n econòmicament, li va cobrar de més. Com a conseqüència, l’estudiant i un grup de companys van atacar la posada. El propietari acudí al prebost reial de París, qui decidí assaltar l’hostal on residien els alumnes d’origen germànic i assassinà a molts dels estudiants que s’hi allotjaven. Els mestres parisins van suspendre totes les lliçons i van planejar fugir de la ciutat, però, sortosament, el rei, en aquell moment Felip II (1165-1223), va protegir la comunitat universitària i va fer empresonar al prebost i als seus homes.

A tall de cloenda, les relacions universitàries foren molt fructíferes, no sols per la formació dels estudiants, sinó també per l’enriquiment i consolidació de la cultura intel·lectual de l’Europa medieval, i aportarien així mateix els fonaments de la mobilitat universitària moderna i contemporània. L’escenari baix-medieval de transmissió de coneixements, d’idees i fins i tot de circulació de llibres a regions septentrionals, on l’educació llatina hauria arribat més tard, fou quelcom decisiu en la formació de la universitat medieval. Al capdavall, la mobilitat universitària actual, i també iniciatives com l’Erasmus, deu en bona mesura a aquells inicials i productius contactes universitaris que agafarien força a partir del segle XII gran part de les seves dinàmiques i dels seus encerts.

Read More

Sin título

Al camí reial, que anava des de Barcelona a les terres de Lleida, se l’anomenava també  camí del blat, perquè era per on havia de passar el transport dels cereals des del lloc de producció, al de consum. Cervera per la seva situació era una vila clau en aquestavia. Com és lògic, també era el lloc d’estada dels reis i personatges importants en el seu pas vers l’interior peninsular, als quals els habitants obsequiaven i afalagaven per tal d’obtenir-ne privilegis. Felip V, que havia estat aclamat rei pels catalans, el 1701 i 1702 hi va fer estada i en el 1702, a les Corts de Barcelona i  previ pagament,  va concedir a Cervera el títol de Ciutat.

Poc temps després s’inicià la Guerra de Successió i aquesta nova ciutat, encara que conservava les seves muralles, havia perdut el pes defensiu que tenia en temps medievals. Sense cap guarnició, ni armes apropiades per la nova estratègia militar, va ser saquejada pels dos exèrcits, tant per obtenir animals de carga, com alimentació, la qual cosa comportava que, segons les circumstàncies, es mostrés aliada d’uns o dels altres.

Acabada la contesa, la vila va quedar devastada i llavors les autoritats cerverines van enviar dos diputats a la Cort, l’Antoni Ganyet i Josep Roca, per tal d’obtenir unes compensacions econòmiques que podessin rescabalar les destrosses sofertes a causa de la seva immutable fidelitat a la persona de Felip V. El primer va estar sis anys a Madrid tot defensant les gairebé 30 peticions  que haurien de proporcionar suficients fonts d’ingressos a la ciutat.

Tan sols en el punt 19 es demanava un Estudi General com el de Lleida i, si no era possible, una universitat com la de Lleida. Per la seva banda Felip V, que havia suprimit per dret de conquesta totes les universitats catalanes, aconsellat tant pels seus ministres, com per molts intel·lectuals de la Cort, buscava on  fundar una única universitat per a tot el Principat i, quan l’11 de maig de 1717 signa el Decret d’erecció d’aquest singular centre universitari, Cervera serà la seu escollida segons especifica,  per la seva situació geogràfica – era el centre de Catalunya-, per  l‘absènsia de bases militars – no volia que es podessin reproduir  les revoltes barcelonines- i…per la seva fidelitat.

Aquesta fidelitat pregonada tant pels regidors, com pel Rei, es contradiu en les actes municipals de l’època guardades en l’Arxiu, que  mostren, completament ratllats, els paràgrafs en què es relaten les festes en honor a Carles per les seves victòries, així com en les cartes que els dos diputats enviaven regularment des de Madrid, dient que ningú els feia cas a pesar de tots els delicats regals – dolços, xocolata, copes, puntes, espases… fets a tot tipus de persones, tant a les esposes de gent important, com a bisbes o a polítics, i que en conseqüència demanaven constantment l’enviament de més diners.

Read More