Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Les transformacions que pateix una ciutat al llarg del temps es poden deduir per el context polític, social o econòmic que l’envolten. En un article anterior parlàvem del gran canvi que ha caracteritzat Barcelona des del Pla Cerdà, el fet de decidir el destí de la ciutat per a un futur a llarg termini i quins aspectes tenir en compte. Un canvi molt important que hauria de consolidar la ciutat per als pròxims cent cinquanta anys. Les exposicions universals de 1888 i 1929, van suposar donar a la ciutat l’oportunitat de seguir desenvolupant un urbanisme que satisfés les noves necessitats de Barcelona i aquests esdeveniments van brindar una ocasió immillorable per a fer canvis, reformes per no estancar la ciutat a l’hora que creixia.

Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i un cop destruïda físicament algunes parts de la ciutat, en els anys de la dictadura franquista ens trobem en un període de paralització i la difícil tasca per reactivar determinats sectors. A aquesta situació complicada  hem d’afegir que a partir dels anys 50 fins als 70, Barcelona va començar a rebre una quantitat important de gent immigrant de fora de Barcelona i de Catalunya. Aquests, van provocar una demanda gran d’habitatges i en poc temps es convertirien en els protagonistes que van fer créixer demogràficament la ciutat i l’àrea metropolitana des d’un milió i mig d’habitants que tenia fins a més de tres milions. Per què parlem de l’àrea metropolitana de Barcelona i no de Barcelona? L’Eixample s’havia convertit en els lloc de residència de les classes més benestants. Aquest corrent migratori venia en busca de feina i ni tant sols disposava de poder adquisitiu per establir-se a la ciutat. Aquest nou volum de gent s’establiria doncs majoritàriament a la perifèria de la ciutat o en poblacions que limitessin amb Barcelona, i que al seu torn es situaven a prop de nuclis industrials (Poble Nou, Sant Martí, Sant Adrià,…), que estaven més allunyats del centre i dels seus serveis. Per tant, no ens estranyi que el fenomen del barraquisme adquirís una dimensió encara més gran en aquesta època posterior a la guerra sobretot a llocs com el Torrent de l’Animeta a Montjuic, el Somorrostro a la Barceloneta , el Camp de la Bota i la Perona a Sant Martí i Sant Adrià o les barraques del barri del Carmel entre d’altres.

 

barceloneta-antes1
Barris de barraques situats al costat dels nuclis industrials de la ciutat.

 

Sumat a que les dictadures no es caracteritzen precisament per invertir en polítiques socials, ja sigui per interès i/o dedicar-lo a altres àmbits, ens trobem en aquesta situació un creixement de la població molt important, no només a Barcelona, però que aquest no s’estava fent amb unes reformes urbanístiques que integressin aquests nous nuclis acostant serveis, infraestructures o polítiques per facilitar habitatges que evitessin la formació de nuclis marginals de barraques allunyades del centre. Però l’especulació immobiliària estava a l’ordre del dia i amb el beneplàcit dels òrgans polítics de la ciutat, facilitaven un urbanisme que podia produir i accentuar una fractura social ja existent.

 

Articles_Barraques_620X300_1
Les vies de tren arran de la costa i els barris industrials, barreres que donaven esquena al mar.

 

Al final de la dictadura doncs, trobem una Barcelona que havia desplaçat els sectors industrials arreu de la perifèria que s’estaven degradant molt, on s’havia generalitzat l’ús del transport privat com el cotxe, i la densificació en general de la ciutat també havia augmentat de manera significativa. Per tant, tot i amb els primers intents dels governs democràtics per impulsar un nou model urbanístic centrat en els espais i equipaments públics, no es va produir un canvi tant estructural i radical a la ciutat fins la proclamació a Lausanne dels Jocs Olímpics per a Barcelona en 1986. Barcelona doncs, tenia l’excusa dels Jocs Olímpics d’estiu per poder realitzar canvis substancials en la fesomia de la ciutat així com l’implantació d’un model d’urbanisme a llarg termini vinculat a un esdeveniment temporal (com les exposicions universals) i que la situaria de nou en l’aparador mundial en quan al model que tenia pensat proposar.

 

ccfgm 2
Barcelona als anys 80. Les taques negres indiquen les reformes que s’hi van fer en aquesta dècada centrades en l’obertura de places i equipaments públics a petita escala; equipaments que afectaven al barri i no tant a la ciutat en general.

 

Barcelona tenia sis anys per organitzar uns Jocs Olímpics, però aquesta organització va pivotar sempre al voltant de la inversió assignada per a la infraestructura i equipaments per a la ciutat a gran i petita escala. No només construir equipament per acollir les disciplines olímpiques en determinats llocs, sinó que al acabar els Jocs estarien pensades per tenir funcionalitat. Reformes localitzades determinades zones, però que la ciutat en general se’n beneficiés. Si ens hem de centrar en els canvis més importants a nivell urbanístic que va patir la ciutat, podríem parlar dels que detallarem a continuació.

El primer de tots és la façana marítima del Poblenou. Un lloc que fins al moment se situaven les indústries de la ciutat, ben comunicades és cert per els ferrocarrils, però que donaven l’esquena al mar ja que les múltiples vies suposaven un “mur” per poder disposar per exemple, de platges o ports esportius a Barcelona. Es tria aquest lloc per tal de dotar-lo d’equipaments públics a l’hora que han de servir temporalment per als JJOO, com la pròpia Vila Olímpica per als esportistes. Aquesta zona es convertiria en una zona de barris residencials amb grans parcs i zones d’oci que conformaran el nou barri de la Nova Icària, que farà desaparèixer les vies de tren litorals i les zones industrials que s’havien degradat i perpetuat a la zona i, que en molts casos, havien quedat obsoletes.

 

parc-litoral_-Planta-1
Nucli de reforma de la façana marítima del Poblenou. Barris residencials, espais verds, ports, platges i d’altres equipaments públics substituiran els nuclis industrials obsolets i els barris de barraques.

 

Després tindríem la zona de Montjuïc, que també havia donat l’esquena a la ciutat i resultava aïllada, amb poca accessibilitat i que des de la Exposició Universal del 1929 no s’hi va fer pràcticament res. La desaparició de barris de barraques i els equipaments amb els quals es dota la zona de Montjuïc per als JJOO, convertiran la zona en un complex esportiu i d’oci dels més grans d’Europa. L’Anella Olímpica que la conformaven l’Estadi, el Palau Sant Jordi, les piscines Picornell i de Montjuïc, l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, la Fira de Barcelona, entre d’altres serviran per donar cabuda a les disciplines esportives durant els JJOO, aprofitant i donant nou ús en alguns casos equipaments i pavellons de la Exposició Universal del 1929. Avui dia, no han quedat pas obsolets, segueixen tenint un ús de caràcter públic, per acollir esdeveniments esportius, musicals, culturals, fires, etc… aconseguint que Montjuïc no tornés a quedar allunyada de Barcelona després dels Jocs. I el mateix succeiria amb les zones de la Diagonal fins a Esplugues i la Zona de la Vall d’Hebron que havien de definir els límits de la ciutat, alhora que es convertien en zones equipades amb estructures urbanes definides molt mancades fins llavors.

 

montjuic
La muntanya de Montjuïc s’ha convertit en un espai molt gran per a l’oci i el turisme: jardins, museus, equipaments multifuncionals han permès un grau d’aprofitament més gran que el que va deixar la Exposició Universal de 1929 alhora que està més inserit a la ciutat.

 

Aquests nuclis principals que van patir canvis de fesomia més grans, ho van fer primer per tal d’albergar les competicions esportives i al seu torn servir d’equipaments per a zones que no disposaven d’aquests. Per tant, els emplaçaments estaven estudiats per tal de revaloritzar la ciutat en sí, tant el centre com la perifèria i això no es podia fer si les comunicacions ja fos a nivell de transport públic o privat no milloraven.

Es faran obres doncs en els carrers de Numància i Tarragona fins a Plaça Espanya, València i Mallorca, Plaça Cerdà, Diagonal fins a la Mina, Glòries-Meridiana, la Sagrera, la reforma i connexió amb l’aeroport, i l’última i potser la més important, que és la construcció del cinturó nord i sud de la ciutat, o el que també coneixem amb el nom de les Rondes (de Dalt i Litoral). Els cinturons de Ronda van servir per poder connectar millor aquesta perifèria i descongestionar el trànsit al centre de la ciutat ja que la Ronda del Mig, València, Aragó, Gran Via i Meridiana s’havien convertit en les autopistes principals per a travessar la ciutat. La construcció de la Ronda permetria a més durant els Jocs anar a qualsevol seu de la ciutat des de la Vila Olímpica en menys de vint-i-cinc minuts. És cert però que aquesta ambiciosa obra ha tingut un cost molt alt a nivell de barris pel que fa a la zona nord. La quantitat d’enderrocs que es van produir van destruir un patrimoni local i de barri importants. Malauradament, sembla que tot això ha quedat silenciat, però també és cert que Barcelona no hauria fet aquest canvi que es va paralitzar durant la dictadura i en poc temps havia degradat molt determinades zones de la ciutat.

 

ccfgm1
Barcelona post Jocs Olímpics. En negre, les zones que es van reformar per a la cita olímpica entre 1986 i 1992. Respecte als anys 80 es poden apreciar la gran quantitat de reformes i la seva dimensió, entre ells el cinturó de Ronda i els nuclis de Poblenou, Glòries, Diagonal-Pedralbes i Vall d’Hebron.

 

Les valoracions de la herència olímpica són diversos, discutibles i per suposat que han afectat a cadascú i cada barri de manera diferent, que poden originar un debat interessant que ens ocuparia un altre episodi; però aquí ens hem limitat a fer un repàs de l’últim gran canvi que ha fet la ciutat amb la cita olímpica. S’han guanyat algunes coses i se n’han perdut d’altres és cert, però el que no podem ignorar i discutir és que Barcelona ha passat a ser una altra ciutat després dels JJOO, com ho van ser les exposicions universals i com ho va ser allò que va començar tot i que va projectar la ciutat com és el Pla Cerdà. Després vindria un altre canvi més localitzat com va ser el Fòrum de les Cultures de 2004, que ha deixat més ombres que llums pel que fa a la seva gestió i el seu estudi urbanístic, i que d’altra banda li ha acostat molt arrencar.

 

 

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More

En 1854 s’obria a Espanya un panorama polític breu però clau amb el començament del Bienni Progressista i la fi de la Segona Guerra Carlina, fent que Barcelona deixés de ser un emplaçament de guerra emmurallat dominat pel ministeri militar, molt reticent a obrir la ciutat al pla de Barcelona (en aquesta època estava prohibit construir fora del recinte emmurallat per poder obrir foc des de Montjuïc en el cas que s’assetgés la ciutat). Aquesta situació va donar pas a unes demandes que la societat barcelonina havia reclamat prèviament des de 1841, encapçalades pel metge Pere Felip Monlau, que amb el seu discurs Abajo las murallas! criticava i denunciava les condicions dels ciutadans. Aquests estaven molt delmats per les condicions higièniques, amb nombroses epidèmies de còlera enmig d’uncreixement demogràfic molt gran que feia insostenible mantenir les muralles de la ciutat.

Amb el Bienni, el govern central va encarregar un estudi topogràfic per estudiar de quina manera es podria urbanitzar el pla de Barcelona. Però la tornada al moderantisme en 1856, va acabar desvirtuant les aspiracions d’obrir la ciutat i enderrocar definitivament les muralles, ja que els militars van voler obrir la ciutat al pla però amb la condició que seguís emmurallada. Els dos projectes que van suggerir tant els militars com Miquel Garriga i Roca el 1857, la ciutat seguia estant emmurallada. No va ser fins al 1858 on el govern i la substitució de Ramón Narváez per Leopoldo O’Donnell (en una renovació del govern de caràcter més progressista) van fer que es tornés a replantejar el projecte i es va encarregar a Cerdà l’elaboració d’un projecte d’Eixample, un projecte de ciutat oberta i un projecte de futur. Mentrestant, l’Ajuntament de Barcelona no va tenir ni veu ni vot en les decisions que hem esmentat abans i no va ser fins a la renovació esmentada anteriorment i l’arribada del nou alcalde José Santa Maria Gelbert en 1858, on es va intentar una oposició al govern perquè els interessos l’Ajuntament tinguessin cabuda també, encara que va acabar fracassant.

Tot i l’aprovació per decret del pla d’Ildefons Cerdà el 7 de juny de 1859, l’Ajuntament, de manera unilateral, es va afanyar pel seu compte posar en marxa un concurs on el projecte guanyador seria el que serviria per construir el projecte d’Eixample per a Barcelona. Aquest concurs es va fer gairebé 2 mesos després (el 31 de juliol) i es van presentar Rovira i Trias, Soler i Glòria, Fontserè i Mestre (que més tard faria el parc de la Ciutadella), Garriga i Roca (que tornava a presentar un projecte), i altres projectes menors, incomplets o amb falta de documentació com els de Daniel Molina, Josep Massanes, Josep Maria Planas, Tomàs Bertran i Francesc Soler i Mestres .

El guanyador del concurs proposat l’octubre del mateix any va ser el projecte d’Antoni Rovira i Trias, amb una ciutat estesa radialment al voltant de la ciutat i separada a través d’un gran bulevard, però que no arribava a integrar les poblacions del voltant. Era un model semblant al de París, dedicat a una bona part de la burgesia ja que dividia la ciutat en sectors molt definits. L’ajuntament va apostar fins al final amb aquest model, però tenia mancances com la reforma del port que va quedar molt aparcada i va deixar de banda les poblacions dels voltants que d’altra banda sí que estaven integrades a Barcelona com Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sants , Les Corts i Hostafrancs, el Clot i Sant Martí de Provençals i el Poblenou.

EixampleBCN-projecteRovira
Projecte guanyador del concurs d’Antoni Rovira i Trias

 

El primer finalista o accèssit del concurs va ser el projecte de Francesc Soler i Glòria, un projecte urbanístic molt important si tenim en compte fins a on arribava ja que envoltava Montjuïc, amb un projecte de macro illes i jardins enmig d’una ciutat, això sí , encarada al sector econòmic. Proposava un esventrament del centre de la ciutat amb una sèrie de grans avingudes que anaven a parar al centre, ja que Soler i Glòria va fer un projecte basat en la reforma del port i de les drassanes. Unes drassanes que haurien d’haver arribat fins a Sant Antoni, i una línia de port que envoltés Montjuïc per mar.

soler gloria
Projecte finalista de Francesc Soler i Glòria

 

El segon accèssit va ser per a Josep Fontserè i Mestre amb un projecte que seria molt semblant al projecte de Cerdà pel que fa a la grandària. Un projecte que sí que integrava els barris o poblacions de Barcelona, però era un projecte massa ideal, molt romàntic i una ciutat pensada per ser vistosa i atractiva des d’un pla, (es poden comprovar els escuts de Barcelona i Catalunya situats a banda i banda de Gràcia ), amb altres formes geomètriques i diagonals sense una lògica urbanitzadora clara; i per ser també decorada des de dins amb nombrosos i grans jardins (equivalents a la mida de Gràcia) i boscos enjardinats al costat del Besòs.

fontsere i mestre
Projecte de Josep Fontserè i Mestre

 

L’últim dels projectes importants o rellevants de l’Eixample va ser el de Miquel Garriga i Roca,el tercer accèssit del concurs, un projecte aquest cop sí amb una ciutat il·limitada però igualment conservador i poc ambiciós, era un projecte centrat en un eixample que fes de nexe integrador entre el nucli de la ciutat i Gràcia, amb una sèrie d’avingudes que les connectessin amb les poblacions del voltant i una reforma de port diferent a la de la resta amb unes drassanes de grans dimensions situades al Poblenou. Era però conservador a la vegada, perquè encara mantenia la Ciutadella, el perímetre militar on no s’hi podia edificar i on tampoc proposava una reforma del nucli antic.

EixampleBCN-projecteGarriga
Projecte de Miquel Garriga i Roca

 

La dada curiosa que es va guardar el ministeri tot i que el projecte guanyador va ser el de Rovira i Trias, era que el govern ja el tenia aprovat i va buscar una excusa per invalidar el guanyador. El ministeri al·legar que el projecte no s’ajustava al programa i les bases del concurs, i en 1860 van ratificar el projecte de Cerdà, deixant el projecte de Rovira i Trias en un mer projecte d’una ciutat que mai va ser.

        L’elecció del pla Cerdà no es va adoptar de bon gust per a l’ajuntament ni una part de la burgesia fent que Cerdà heretés una mala reputació tant personal com de la seva obra fins als últims anys del segle XX. En el noucentisme Puig i Cadafalch va comprar i va reunir gairebé tots els exemplars de la Teoria de la Urbanització de Cerdà per cremar-los o Domènech i Muntaner, que va projectar l’edificació de l’hospital de Sant Pau just al contrari de com estan edificades les illes de Cerdà, amb un traçat diagonal i que no obeeix la direcció de les illes així com les seves cantonades o xamfrans. El temps, encara que una mica tard, ha donat la raó a Cerdà en el seu projecte i avui l’Eixample és un actiu de Barcelona i paradigma d’urbanisme a nivell internacional, dubtant molt si els projectes que es van presentar per al concurs municipal de 1859 haguessin aconseguit el mateix reconeixement.

mapa_captura
Situació de la porta de l’Hospital de Sant Pau (al centre de la imatge), just al contari de com estan edificades les illes de Cerdà

És cert que l’actuació del ministeri potser no va ser la més adequada i les discussions entorn de l’aprovació del pla Cerdà van ser molt tenses. També hem heretat fins a no fa molt temps aquest conflicte com una “imposició” de Madrid i amb un ajuntament que amb prou feines tenia poder en les decisions que havien de decidir la ciutat futura. També és cert però, que Cerdà va tractar el seu projecte com un projecte complet on ho va estudiar tot, sent un dels pioners de l’urbanisme modern; va tenir en compte els aspectes higiènics, la mobilitat, la indústria i les comunicacions amb la resta de poblacions per aprofitar els efectes que la Revolució Industrial estava provocant. La nova ciutat havia d’adaptar a una sèrie de canvis que Cerdà sí va tenir en compte, mentre que la resta i tal com hem vist anteriorment eren projectes que beneficiaven a uns pocs, a un sector determinat o que responien a projectes de ciutat per decorar enteses com a simples obres d’art. El plànol de Cerdà, que a més comptava amb un estudi topogràfic del Pla de Barcelona des de 1855, ja coneixia com havia de projectar la ciutat i quins aspectes havia de tenir en compte, convertit en un projecte que tenia tres anys d’estudi i planificació. Si tenim en compte el marge entre l’aprovació del Pla Cerdà i l’obertura del concurs només passen dos mesos, temps insuficient per elaborar un projecte competitiu.

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More