Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La Guerra Civil afganesa i la posterior intervenció soviètica a l’Afganistan es converteixen en un mirador excel·lent per totes aquelles persones interessades en comprendre la lògica de la Guerra Freda. Un conflicte que, tal com s’exposa a continuació, no fou gens fred en molts llocs del planeta. La construcció del Partit Democràtic Popular d’Afganistan (1965) i el seu posterior govern (1978), van posar en alerta no només la pròpia Unió Soviètica, sinó també a una gran quantitat d’actors a escala global, tots amb interessos a la regió. Tampoc hem d’oblidar la societat civil afganesa, que durant deu llargs anys viuria mortificada per una cruenta i devastadora guerra civil. De fet, a dia d’avui el país encara en segueix patint les conseqüències.

La guerra civil afganesa: un conflicte global

Les causes de la guerra civil afganesa es poden explicar per diversos factors interns i externs que cal interrelacionar entre ells. L’any 1973, el príncep Mohammed Daud enderrocà el govern del monarca Xahir Shah, que havia regnat al país des del 1933, tot auto-proclamant-se president de la República d’Afganistan. Tanmateix, ja des del primer moment, partidaris de l’antic monarca iniciarien una oposició agressiva al govern de la nova república juntament amb forces vinculades a l’esquerra política i sectors fonamentalistes islàmics. La proximitat del nou líder de la república afganesa amb Reza Pahlavi (Sha i monarca d’Iran) i els Estats Units de Richard Nixon no agradà a molts sectors de la societat civil afganesa. L’any 1978 marca un punt d’inflexió en el procés de desestabilització del país. Es va produir un cop d’estat impulsat per diferents elements de la classe mitjana afganesa i bona part de l’exèrcit. Fou llavors quan s’imposà el Partit Democràtic del Poble d’Afganistan, amb el clar objectiu de portar el socialisme a tots els estrats del país.

Si bé el cop d’estat i l’establiment del règim socialista afganès no comptà amb la participació implícita de l’URSS, l’Afganistan gaudia d’una bona relació amb el Kremlin. Aquesta bona salut institucional es materialitzà en forma de recursos logístics i econòmics que arribaven des de l’URSS, tot amb el propòsit d’ajudar a desenvolupar de manera òptima aquest nou govern socialista afganès. Cap a 1978 ja hi havia a l’Afganistan al voltant de 2.000 tècnics assessors soviètics que treballaven en matèries econòmiques, polítiques i militars. També s’havien prestat ajudes per un valor d’1,2 milions de dòlars. Però no només l’URSS tenia interès a intervenir d’una manera o altra en el país. L’administració estatunidenca sabia perfectament que un Afganistan dins l’òrbita soviètica podia posar en perill la seva influència a l’Àsia Central. La Revolució Iraniana (1979) acabà amb el govern del monarca Reza Pahlavi, sobradament conegut per la seva estreta relació amb els Estats Units. Aquesta revolució suposà per l’Iran un trencament amb la Guerra Freda. El mateix Jomeini declarà que “s’havia donat l’esquena a occident i orient, tant als Estats Units com a l’URSS” i que “els iranians estaven preparats per governar-se a si mateixos”. I malgrat el govern de Washington va creure en primera instància que el règim de Jomeini no duraria massa, molt aviat van veure com l’Iran s’allunyava progressivament de la seva àrea d’influència.

Amb l’Iran fora de la seva òrbita, i en un context tan important com la Guerra Freda, un Afganistan socialista hauria esdevingut un desastre polític. Per part dels soviètics hi havia el temor d’una creixent influència del fonamentalisme islàmic a la regió. L’Iran havia establert un precedent, al Pakistan també s’hi estava coent una rebel·lió islamista i els mateixos islamistes afganesos també creien, salvant les distàncies, en una revolució islàmica. A més a més, el 12 de desembre del 1979, l’OTAN aprovava un desplegament de míssils estatunidencs a l’Europa de l’est, un fet que posà en alerta la intel·ligència soviètica. Així doncs, malgrat que les autoritats soviètiques no veien en un principi gens clara una intervenció militar a l’Afganistan, més endavant ho considerarien com una oportunitat irrenunciable si volien mantenir el control sobre el territori.

L’objectiu primigeni del PDPA fou instal·lar un govern socialista en un període curt de temps. Malgrat els assessors soviètics que estaven sobre el terreny aconsellaren al govern afganès que vigilés a l’hora d’aplicar les noves polítiques, els nous líders de l’Afganistan començaren a imposar diverses transformacions socioeconòmiques, sobretot en el sector rural. Aquesta decisió resultava controvertida i va ser mal rebuda per bona part de la població afganesa per diversos motius: l’Afganistan està compost per un teixit sociocultural tremendament complex des de la visió occidental, construït, sobretot, sobre llaços familiars que es poden materialitzar en forma de clans i tribus. També respon a un marcat caràcter multiètnic. El percentatge total de la població afganesa està distribuït entre més de deu grups ètnics i nacionals diferents, dels quals els pastuns i els tajiks (42% i 27% respectivament) en són les comunitats més destacades, un fet que situa a l’Afganistan lluny de la idea dels estats-nació moderns, com un país tremendament heterogeni.

Cal afegir que la major part de la població depenia dels grans propietaris per obtenir els recursos de primera necessitat i els mitjans necessaris per dur a terme el treball agrícola. Amb aquestes mesures també es posaven sobre la taula qüestions tan controvertides com el sistema econòmic, la qüestió nacional o la religió. Unes mesures que van provocar reaccions contràries per part dels grans terratinents del sector agrícola i varen posar en tensió el sistema social en l’àmbit rural afganès. També van aixecar la veu, descontents, caps religiosos i diferents sectors ètnics del país. En altres paraules, les reformes soviètiques no varen donar resposta ni varen tenir consideració per les necessitats de la societat afganesa, amb una destacada manca de suport social per dur-se a terme en un país marcadament desigual. Aquesta situació degeneraria en una oposició armada de signe islamista o nacionalista contra el govern afganès de Muhhamad Taraki. A aquesta situació d’inestabilitat social cal afegir-hi les lluites intestines dins el partit comunista afganès.

Finalment, un dels homes forts de la revolució, Jafizulá Amín, va manar executar a Taraki després d’orquestrar un nou cop d’estat. La figura d’Amín tampoc quedaria lliure de crítiques. Malgrat declarar que la seva intenció era seguir unes polítiques més agressives que les de Taraki, fou un personatge que va estar en el punt de mira del KGB des de la seva arribada al poder. Així doncs, s’arribava a la vigília de la intervenció soviètica a l’Afganistan amb un govern dèbil, fortament marcat per les lluites internes, en una societat que desaprovava les polítiques del mateix i una oposició radicalitzada decidida a fer caure el govern. Les autoritats soviètiques, que en aquella època ja concebien l’Afganistan com una peça important de la seva política exterior, es van veure amb la necessitat d’acabar intervenint-hi militarment per tal de salvar el govern socialista d’Afganistan.

Joves de l’exèrcit soviètic. Font: Wikimedia Commons.

La intervenció militar soviètica

El 24 de desembre de 1979 les tropes soviètiques travessaven la frontera afganesa. Una decisió fortament discutida des dels òrgans centrals del Partit si es té en compte que el mateix desembre el dubte de si s’havia d’envair o no l’Afganistan encara planejava sobre la ment d’alguns dels alts càrrecs del Comitè Central. A tall d’exemple, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Roig, Nikolai Ogarkov, advertí dels problemes militars i logístics que suposaria una maniobra com aquella. De fet, va arribar a advertir que si s’acabava intervenint, hi havia la possibilitat “d’alinear a tot el món islàmic d’Orient contra l’URSS, i que es patiria un deteriorament polític arreu del món”.

Malgrat tots els recels que pogués suscitar aquesta maniobra sobre l’Afganistan, el desplegament de tropes soviètiques quedava emparat sota la premissa que resultava un afer intern de la Unió Soviètica que, com a membre destacat de les Nacions Unides, havia d’arreglar ella mateixa amb l’Afganistan. Tanmateix, el món observava amb deteniment. L’escalada de tensions entre les dues grans superpotències deixava palesa la importància dels càlculs estratègics per tal de mantenir-se fermes en aquell nou ordre mundial. Cal atribuir la decisió d’intervenir a l’Afganistan també a l’augment del fonamentalisme islàmic a la regió. Un creixement que, majoritàriament, venia expandint-se amb força degut al triomf de la revolució iraniana del 79. Igual que passava amb l’Iran, també a les regions d’Àsia Central hi havia grups que compartien frontera i comunitat ètnica amb algunes regions de l’Afganistan i dintre les quals l’autoritat de la Unió Soviètica no era tan sòlida com els hagués agradat. 

Si el país ja es trobava immers en una cruenta guerra civil, la intervenció soviètica no va fer altra cosa que provocar-ne la intensificació i enquistament al llarg del temps. Un fenomen que es pot explicar, parcialment, arran del paper que jugaren algunes de les potències més importants del món. A tall d’exemple, el Pakistan, que des del 1977 estava  immers en un intens procés d’islamització, es convertiria en una de les bases d’operacions de les guerrilles mujahidins afganeses. Unes guerrilles, sovint, subvencionades també per les economies saudita i estatunidenca. De fet, no és forassenyat pensar que una de les raons principals per les quals els islamistes afganesos s’imposaren a altres grups de resistència contraris al govern afganès fou gràcies a aquesta ajuda militar i econòmica estrangera. Semblava que per la CIA i l’administració Reagan els islamistes eren la millor opció. Per altra banda, un Afganistan soviètic obriria les portes al control del transport de petroli des de l’Índic, un fet que el govern pakistanès no volia permetre. La maniobra soviètica fou vista amb recel per altres països del món àrab com Egipte, Tunísia o els Emirats Àrabs. També per part de Xina, que acusava la Unió Soviètica de voler-se apropiar definitivament del país, trencant, així, el balanç polític de la regió. Parafrasejant al General A. Liakhovsky, enviar tropes a l’Afganistan fou, per la Unió Soviètica, traspassar els límits de la confrontació al “Tercer Món” en un context tan delicat com el de la Guerra Freda. Així doncs, com molts dels conflictes que es disputarien arreu del món durant la Guerra Freda, la Guerra Civil afganesa fou un conflicte que aniria mutant al llarg del temps. I no només degut a la llarga durada del mateix (s’ha de pensar que el que havia de ser cosa d’uns quants mesos s’allargaria fins als deu anys), sinó per la quantitat d’actors internacionals que hi participarien d’una manera o d’una altra. Sense oblidar la multiplicitat d’actors interns que operaven amb interessos diversos dins el país.

Ronald Reagan a la Casa blanca amb membres mujahidins afganesos discutint sobre la invasió soviètica a l’Afganistan, 1983. Font: Wikimedia Commons.

El resultat fou un carreró sense sortida per les tropes soviètiques. Com bé apunten alguns dels testimonis que varen lluitar al front, l’exèrcit soviètic no estava preparat per una guerra d’aquelles característiques. Molts dels soldats esperaven anar a l’Afganistan per un curt període de temps amb l’objectiu d’ajudar al poble afganès en tasques logístiques i humanitàries, “ajudar a la societat afganesa a deixar enrere el feudalisme i aixecar una societat de socialisme lluminós”, com bé explicava una infermera soviètica destinada a l’Afganistan a la Premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévich. Almenys això era el que es venia als joves destinats a l’Afganistan des de la propaganda soviètica. Allà es trobaven una cosa molt diferent. S’ocultava deliberadament que els joves morien en combat i moltes vegades eren enviats a l’Afganistan sota un pretext totalment diferent, com ara ajudar al cultiu de terres al sud.

El fet que fos una guerra contra la insurgència local, amb l’objectiu de lluitar per desmantellar o destruir els grups de resistència, va posar molt difícil distingir al civil del combatent. Part d’aquesta resistència era local estava integrada per clans i tribus de la regió. La població afganesa defensava els seus territoris aferrissadament. Aquest fet va fer que la guerra afgano-soviètica esdevingués un conflicte tremendament dur no només per les forces armades combatents, sinó per la mateixa societat civil afganesa. Més d’un milió i mig de soldats passaren per l’Afganistan. La xifra de morts s’eleva fins prop dels 15.000, 7.000 varen quedar amb alguna discapacitat i al voltant de 500.000 varen patir alguna malaltia severa, donant pas a una nova generació de joves que tornaven de l’Afganistan profundament traumatitzats. Els costos polítics i econòmics també van ser devastadors per la Unió Soviètica. El 40% del pressupost del país provenia de fons soviètics a finals de la dècada dels setanta i es calcula que la Unió Soviètica va arribar a invertir al voltant de 45 bilions de dòlars al llarg del conflicte. Estem parlant d’una injecció de capital insostenible en una etapa com aquella de la Guerra Freda, on l’ajuda també havia d’arribar a altres llocs del planeta com Vietnam o Cuba.

Trobada de veterans de la Guerra d’Afganistam, 1990. Font: Wikimedia Commons.

La retirada de les tropes soviètiques arran de l’acord entre els primers ministres de l’Afganistan i el Pakistan amb les Nacions Unides com a entitat mediadora posava el punt  final a una guerra que havia deixat el país devastat. Tanmateix, val a dir que la fi de la guerra no canviaria substancialment la situació del país. L’Afganistan esdevenia un gran estat fallit amb unes fortes seqüeles humanitàries, polítiques i econòmiques. Una situació traumàtica, sobretot, pels mateixos afganesos. En el cas de l’Afganistan, la retirada de les tropes soviètiques no només no va acabar amb la guerra afganesa, sinó que la va fer encara més complexa. Moltes de les guerrilles que havien combatut contra les tropes soviètiques seguirien combatent, de nou, contra el règim oficial afganès fins a derrocar-lo l’abril del 1992.

Fins i tot llavors s’intensificaren les hostilitats entre les diferents faccions guerrilleres, llençades i decidides a fer-se un lloc al país. Sense anar més lluny, els talibans foren una d’aquestes faccions que aconseguiren fer-se ràpidament amb algunes de les principals àrees d’influència del país, essent capaços, al mateix temps, d’assentar-hi les seves institucions. El projecte d’establir un govern socialista a l’Afganistan havia fracassat després d’una guerra civil i una intervenció militar que provocaren un gran desastre material, polític i humanitari a l’Afganistan, mentre aquells més privilegiats que començaven a fer-se amb el poder es convertirien en nous senyors de la guerra capaços d’apoderar-se  del govern de les distintes zones d’influència del país. Si una guerra civil es pot donar per acabada quan s’ha arribat a un consens entre la població, aquest consens no ha arribat encara, trenta anys després de la retirada de les tropes soviètiques de l’Afganistan.

Guarnició mujahidín a la regió de Kunar, 1987. Font: Wikimedia Commons.

Per saber-ne més:

ALEGRE, David; RODRIGO, Javier. Comunidades rotas. Una historia global de las Guerras Civiles, 1917-2017. Barcelona. Galaxia Gutemberg. 2019. (pp. 459-481).

ALEKSIÉVICH, Svetlana. Los muchachos de zinc. Voces soviéticas de la guerra de Afganistán. Barcelona. Debolsillo. 2017.

LIAKOVSKY, Aleksandr. The Civil War in Afganistan. National Security and the Future. 2000. Nº 1. (pp. 185-212).

RASHID, Ahmed. Los talibán. Islam, petróleo y fundamentalismo en Asia Central. Barcelona. Peninsula. 2014. (pp. 20-46).

WESTAD, Odd Arne. La Guerra Fría, una historia global. Barcelona. Galaxia Gutemberg. 2018. (pp. 495-521).

Read More

No  es pot empresonar tot un poble
No es construeix el socialisme amb tancs
Americans, marxeu de Vietnam; russos, marxeu de Txecoslovàquia

Aquests són els textos d’algunes de les pintades que van aparèixer a Praga el 22 d’agost de 1968, després que les tropes del Pacte de Varsòvia ocupessin el país. Aquesta invasió va provocar una extraordinària mobilització popular, absolutament pacífica i pacifista, en defensa de la sobirania del país i de la construcció d’un model de socialisme allunyat del rígid, fred, mecànic i burocràtic socialisme soviètic postestalinista.

El 5 de gener de 1968 marca un punt d’inflexió cabdal en els esdeveniments que s’estaven produint a Txecoslovàquia. Aquell dia es decidí apartar el primer secretari del Partit Comunista, Antonín Novotný, del capdavant del partit. Era la primera victòria dels sectors reformistes. A partir de llavors, els principals càrrecs del país van acabar sent ocupats, un rere l’altre –cap de govern i presidència de la República– per aquests sectors, cosa que permeté tirar endavant un seguit de reformes que tenien com a objectiu la construcció un nou model d’estat socialista. Per a molts encara no era evident la trascendència d’aquella decisió, però els fets posteriors demostren abastament que eren el reflex de canvis profunds en la societat txecoslovaca i la resposta a unes aspiracions que anaven molt més enllà d’un simple canvi de lideratge.

Abans del Congrés del Partit (desembre de 1967-gener de 1968)

En una primera etapa, la pugna entre conservadors i reformistes va ser exclusivament interna, en el si del partit. A partir de 1962, en bona part arran de la mala situació econòmica, els sectors reformistes, alguns dels quals havien estat purgats anys abans, començaren a guanyar-hi posicions, com Husák, Smrkovský o Loebl. Novotný nomenà Lenart, eslovac reformista, com a cap de govern, amb una línia més oberturista. També s’assajaren canvis en l’àmbit econòmic –impulsats per Ota Šik–,  amb una aposta per una relativa descentralització i les reivindicacions eslovaques, que pretenien convertir Txecoslovàquia en una autèntica federació, es feren sentir amb força. La liberalització s’estengué a altres àmbits, com el de la cultura, que permeté que autors com Kafka deixessin d’estar proscrits. De fet, aquests eren, inicialment, els principals objectius dels grups reformistes. Més endavant, un cop es feren amb tots els òrgans de poder, l’abril següent, acabaren de concretar les seves propostes. Per la seva banda, els sectors més conservadors s’oposaven, sobretot, a la renovació dels càrrecs, a les propostes més liberalitzadores, sobretot en el camp de l’educació i la cultura, i a tot el que pogués fer témer un allunyament de l’URSS.    

Antonín Novotný, primer secretari del Partit Comunista i president de Txecoslovàquia. Font: Wikimedia Commons
Antonín Novotný, primer secretari del Partit Comunista i president de Txecoslovàquia. Font: Wikimedia Commons

Aquests moviments, però, es veieren frenats sovint per l’equip dirigent de Novotný, sobretot a partir de principis de l’any 1967, en un moviment de replegament cap a posicions més conservadores, tal com passava també a l’URSS. Així, la reforma econòmica aprovada a principis de 1967  va ser menys ambiciosa del que pretenien els seus impulsors.

Les propostes reformistes i crítiques, però, no s’aturaren, com es palesà en el Congrés de la Unió d’Escriptors, de juny de 1967 –que demostra l’enorme pes de la intel·lectualitat en els esdeveniments de la primavera txeocsolovaca. S’hi van sentir veus clarament dissidents, com Jan Prochazka –expulsat posteriorment del Comitè Central–, de Vaculík o Ivan Klima –després, expulsats del partit. Denunciaren obertament l’antisemitisme del partit, el control que s’exercia sobre els intel·lectuals i l’intervencionisme del partit.

En el Presídium –principal òrgan del Partit–, reunit l’octubre d’aquell any, es van fer evidents les diferències entre els seus components: els elements conservadors, que feien pinya entorn de Novotny, i els opositors, entre els quals destacava Oldřich Černík.

La repressió violenta d’una manifestació d’estudiants que demanaven millores en les seves condicions de vida va tibar encara més les relacions, fins al punt que els corrents antinovitnistes començaren a prendre la iniciativa. La situació fou tan crítica que, fins i tot, Bréjnev viatjà a Praga,  per tal de fer d’intermediari. Finalment, es convocà un Congrés del Partit, inaugurat el 19 de desembre de 1967, que culminà –tal com hem comentat abans– amb la destitució de Novotný com a primer secretari, tot i que continuà ostentant el càrrec de president de la República.

En el Congrés es consolidaren els dos grans blocs, l’encapçalat per Novotný i el liderat per Josef Smrkovský i Oldřich Černík. Fou triat primer secretari un candidat considerat centrista, el cap del partit eslovac, Alexander Dubček. Tot i que no s’alineà obertament amb els reformistes,  les seves declaracions palesaven quina n’era l’orientació, fins al punt que acabà convertint-se en el símbol del socialisme de rostre humà.

Alexander Dubček, primer secretari del partit des del gener de 1968. Font: Wikimedia Commons
Alexander Dubček, primer secretari del partit des del gener de 1968. Font: Wikimedia Commons

La pugna per l’hegemonia, entre gener i març de 1968

Entre gener i març de 1968 es precipitaren els esdeveniments. El conflicte polític sortí del partit i es traslladà al conjunt de la societat. Primer de tot, els elements conservadors intentaren mobilitzar la classe obrera, amb poc èxit. Els reformistes, llavors, també optaren per fer-se presents en els carrers, fàbriques i universitats i aconseguir el suport dels intel·lectuals i estudiants. S’organitzaren reunions a les fàbriques, es revitalitzaren els partits del Front Nacional, fins llavors partits-titella, sorgiren noves organitzacions, algunes no socialistes –KAN o K231.

D’altra banda, els sectors conservadors, aliats de Novotný, començaren a alertar dels perills que representava l’evolució del país i del perill que representaven per al “socialisme”. Intentaren implicar-hi l’URSS, de manera que Alexander Dubček es veié obligat a reunir-se dues vegades amb Brejnev, el gener i el febrer. Finalment, el 5 de març hagué de fer front a una renunió on a més de Brejnev hi havia membres d’altres partits “germans”.

En el pla interior, Dubček es veié abocat a alinear-se cada vegada més amb les tesis reformistes, com ho demostra l’anul·lació de la censura, aprovada precisament el dia 5 de març.  Finalment, el 22 de març, Novotný fou destituït del càrrec de president de la República, que fou assumit per Ludvík Svoboda, el 28 de març.

La primavera de Praga i el model txecoslovac de socialisme

Immediatament després de nomenar Svoboda, es reuní el Comité Central del Partit, on s’aprovà un document d’importància cabdal, que marcava les noves directrius. El nom del document era tota una declaració de principis “La via txecoslovaca al Socialisme”. Es pot afirmar que aquest text era l’autèntic programa polític dels reformistes.

Segons aquest document, el Partit renunciava al poder absolut que havia ostentat fins llavors –que no volia dir renunciar al paper dirigent. Afirmava que no s’havia de pressionar la societat, sinó que se l’havia de servir per aconseguir un desenvolupament lliure i socialista. Reivindicava la separació de poders entre el partit i el govern i considerava que el parlament havia de ser més representatiu. Defensava que els partits del Front Nacional assumissin un paper més rellevant, la llibertat d’informació i proposava una reforma radical de la seguretat, rehabilitar i indemnitzar les víctimes de la repressió, viatjar lliurement a l’estranger, aprofundir en la reforma de l’economia i avançar cap a un veritable federalisme, en què els eslovacs es trobessin còmodes.

El 8 d’abril, dos dies després, es designà un nou cap de govern, el reformista Cernik, amb Ota Šik com a ministre d’Economia i Josef Pavel, empresonat a l’època estalinista, com a ministre de l’Interior. El 18 d’abril, Smrkovský fou nomenat president de l’Assemblea Nacional. D’aquesta manera, els principals càrrecs passaren a ser ocupats íntegrament per reformistes. Per acabar-ho de reblar, es decidí de renovar el Comitè Central, amb la convocatòria d’un nou Congrés del Partit, fixat per al 9 de setembre.

És indiscutible que el paper de l’URSS en les setmanes i mesos següents va ser decisiu, però no es pot menysprear l’actitud dels governs, i partits, de Polònia i la República Democràtica d’Alemanya. A les burocràcies dirigents d’aquests estats no els feia gens de gràcia l’evolució de Txecoslovàquia, que veien com un perill, pel fet que les reivindicacions democratitzadores s’estenguessin al seu país. A la RDA, l’actitud del govern fou molt agressiva, i acusà els comunistes txecoslovacs de trair el socialisme.

Dubček, mentrestant, intentava mantenir posicions relativament “centristes” i no enemistar-se amb l’URSS. Declarà públicament que el paper dirigent del partit no era discutit i que s’havien de combatre les forces antisocialistes. Tot i això, el 25 i el 26 de juny es promulgà una llei sobre la llibertat de premsa i es rehabilitaren els perseguits polítics. També s’aprovà una propsta de federalització del país, per tal de respondre a les demandes eslovaques.

En aquest context cal situar la publicació d’un document de gran transcendència, el 27 de juny, anomenat Dues mil paraules, que feia una crida a lluitar contra les forces retrògrades, i animava la societat a defensar les reformes. Manifestava, també, el suport al govern en cas que el país patís una invasió estrangera. Aquest document fou considerat, tant pels conservadors com pels dirigents de l’URSS, com una provocació. Moscou demanà a Dubček que el desautoritzés i en castigués  els impulsors. Finalment, Dubček i Černík el condemnaren, però no prengueren cap mesura contra els impulsors.

Tot plegat, va fer que el suport de la població a les noves autoritats s’intensifiqués, particularment entre la classe obrera, amb la creació de comitès de defensa de la llibertat de premsa i de consells obrers a les fàbriques, que reivindicaven l’autonomia obrera.

La reacció conservadora arribà llavors, amb l’Ultimàtum dels Cinc (URSS, RDA, Polònia, Hongria i Bulgària) del 17 de juliol, que pretenia que el govern fes marxa enrere en les mesures que havia pres, com a mínim, des del mes d’abril. El Comitè Central, de manera unànime, el rebutjà, el 19 de juliol, amb l’argument que el Partit era capaç de dirigir el país. Poc abans, Dubček havia estat convidat a participar en una reunió, el 14 de juliol, amb els altres membres del Pacte de Varsòvia –tret de Romania, que se n’havia distanciat–, però no hi assistí.

Estiu a Praga, les tropes del Pacte de Varsòvia ocupen Txecoslovàquia

Després de la negativa de Dubček, els soviètics convidaren els dirigents del partit txecoslovac a una reunió bilateral a Cierne, a la frontera amb l’URSS. Davant d’aquesta proposta, s’aixecà una gran onada de suport popular, amb una recollida massiva de signatures de suport al partit, i contra la ingerència estangera. El Kremlin temia que el Congrés de setembre consolidés el canvi de rumb del partit txecoslovac. A més, les reiterades negatives del govern a permetre el desplegament de tropes del Pacte de Varsòvia a les fronteres del país, i l’acostament a Romania i a Iugoslàvia –Tito i Ceausescu visitaren Praga a principis d’agost– irritaren els soviètics, que no volien que es disgregués tota la seva “àrea d’influència”. Albània s’havia alineat del tot amb Mao i Romania seguia ara una línia més independent. Per aquest motiu, ordenaren que les tropes del Pacte de Varsòvia ocupessin el país, cosa que es produí entre el 20 i el 21 d’agost.  

Les tropes del pacte de Varsòvia, a Praga. Font: Wikimedia Comons
Les tropes del pacte de Varsòvia, a Praga. Font: Wikimedia Comons

La mateixa nit del cop, amb el Presídium del Partit reunit, Dubček redactà una proclama adreçada al país –aprovada amb set vots favorables i quatre de contraris–, que la qualificava de contrària als princips de bones relacions entre estats socialistes.

L’ocupació del país fou ràpida, i no hi hagué gaires incidents violents –el que més a la seu de Ràdio Praga. Van ser detinguts Dubček, Černík i Smrkovský, que no oposaren resistència, i foren traslladats a una presó ucraïnesa.

Les autoritats soviètiques intentaren col·locar Indra, fidel a Moscou, com a nou cap visible del partit. Svoboda s’hi negà. Els membres prosoviètics del Comitè Central pretengueren, llavors, convocar una reunió per tal de santificar l’ocupació, però no se’n sortiren, i les directrius adreçades als dirigents locals foren obviades.

Davant els fets consumats, diverses organitzacions del Partit decidiren avançar el Congrés programat per al setembre, i el convocaren immediatament a Praga, a la fàbrica CKD. Hi assisitiren més de mil delegats, protegits per milícies obreres, i aprovaren una resolució que promovia la resistència. S’hi escollí un nou Comitè Central i un nou Presídium, s’expulsà del partit els col·laboracionistes i es confirmà Dubček com a primer secretari. Finalment, van convocar una vaga general contra l’ocupació, per al dia 23 d’agost, que fou un gran èxit. Al marge del partit, la mobilització popular fou extraordinària, tot un exemple de resistència civil pacífica: concentracions, vagues, decàleg de la no cooperació…

Manifestacions populars contra la invasió. Font: Wikimedia Commons
Manifestacions populars contra la invasió. Font: Wikimedia Commons

Svoboda, per la seva banda, optà per intentar negociar amb Moscou, amb la condició que en les converses hi participessin Dubček, Černík i Smrkovský. Finalment, els líders txecoslovacs arribaren a un compromís amb Moscou, el 26 d’agost, que tirava per terra tot el que s’havia aconseguit fins llavors. Txecoslovàquia quedà “tutelada”, a canvi, tan sols, d’alguns compromisos –sense garanties que es complissin–, com per exemple la retirada de les tropes d’ocupació i la no interferència en els afers interns.

Evidentment, les autoritats soviètiques imposaren diverses mesures, entre les quals hi hagué la que obligava a acceptar, el 16 d’octubre, un nombre estable i permanent d’unitats soviètiques. La censura es restablí, es prohibiren les organitzacions no comunistes, s’expulsaren destacats membres del partit (com Ota Šik), i s’anul·là la convocatòria del XIV Congrés. Una de les poques mesures que es respectà fou la de la federalització del país.

La repressió: la purga i les depuracions

Així com en la revolució hongaresa era molt clar que el partit s’enfrontava a diverses forces opositores i que era, precisament, la garantia del poder, a Txecoslovàquia la principal força opositora era precisament el Partit Comunista. Per aquest motiu, els primers esforços depuradors anaren adreçats al Partit, començant pels quatre principals líders de la Primavera de Praga: Dubček, Černík, Svoboda i Smrkovský. Dubček fou destituït del càrrec el gener de 1969, expulsat del Comitè Central el juny i del partit el gener de 1970. L’eslovac Gustáv Husák, acusat anys abans de nacionalista burgès, fou designat per substituir-lo, amb la intenció, com a Hongria, que no fos el sector més reaccionari del partit qui se’n fes càrrec, sinó que fos algú amb una línia més moderada, que pogués assumir algunes reformes, però sotmès a l’autoritat soviètica.

Els efectius del Partit descendiren notablement, tant per les purgues com per baixes voluntàries. L’abril de 1970, havia perdut sis-cents mil militants (del 1.600.000 que tenia), molts dels quals eren obrers –del 35% al 24% de la militància–, molt simptomàtic, i intel·lectuals. L’exèrcit i els partits que formaven part del Front Nacional també foren depurats, així com es van reformar els organismes de seguretat i de la magistratura. Es van tancar diversos mitjans –com Politika, Host, Domu– i canvià radicalment la línia editorial del diari del Partit, Rude Pravo.

La repressió s’abraonà particularment contra els sindicats, que s’havien significat per defensar tesis reformistes. El març de 1969 tingué lloc el Congrés Nacional de Sindicats, on es va fer més que evident que la majoria dels treballadors continuava fidel a les tesis defensades pel Partit durant la Primavera. Insistien en la demanda de legalització dels consells obrers i el respecte a la sobirania nacional. El febrer de 1970, Karel Poláček fou substituït pel prosoviètic Jan Piller, i després per Karel Hoffmann, més dur encara.

El juny de 1969 fou dissolta la Unió d’Estudiants. Els estudiants eren els que de manera més activa s’oposaven al nou règim. El cas més emblemàtic fou el de Jan Palach, que el gener de 1969 es cremà a l’estil bonzo a la plaça de Sant Venceslau. Els seus funerals es convertiren en la manifestació opositora més gran que hi hagué al país després de l’ocupació. El seu exemple fou seguit per dos estudiants més. Abans, el novembre de 1968 s’havia organitzat una gran manifestació amb motiu del cinquantenari de la independència del país, i n’hi hagué una altra de massiva l’agost de 1969. També hi hagué l’activitat clandestina de grups per al Socialisme de rostre humà i es fundà un Partit Revolucionari Socialista Txec, d’inspiració trotskista.

A poc a poc, però, l’activitat opositora perdé intensitat, i a mitjan dels anys setanta ja no representava una amenaça per al poder establert. La Carta 77 –de 1977–, centrada en la defensa dels drets humans, inicià una nova etapa en la dissidència txecoslovaca.

El poder de les noves autoritats semblava totalment afermat, però vint anys després, el 1989, la Revolució de Vellut les va foragitar. Es va esfondrar com si res.

Read More

Com és sabut, la matinada del 9 de maig de 1945, el nazisme firmà la rendició incondicional enfront el mariscal de l’exèrcit roig, Gueorgui Júkov. Finalitzava així la Segona Guerra Mundial (1939-45) al continent europeu. Els precedents immediats, així com el protagonisme general de l’URSS en la derrota sobre el Tercer Reich són esdeveniments històrics bastament coneguts. En canvi, la celebració del Dia de la Victòria, i la instrumentalització d’aquesta data en benefici del nacionalisme rus actual és una temàtica sobre la qual s’ha aprofundit molt menys. Entenent que les commemoracions mai responen a patrons atzarosos, convé aclarir per què s’han abandonat a l’actual Federació Russa festivitats pròpies del passat soviètic com podria ser el Dia de la Revolució (7 de novembre); i per què, d’altra banda, n’hi ha que s’han mantingut, com el Dia de la Victòria (9 de maig) i d’altres que s’han reciclat, com l’actual Dia del Defensor de la Pàtria (23 de febrer), antigament celebrat com ‘’el Dia de l’Exèrcit Soviètic i la Marina de Guerra’’. Així doncs, la voluntat del present article és exposar quins foren els antecedents històrics que permeten en l’actualitat, per part de les autoritats del govern rus, incorporar en la seva memòria històrica una gesta pròpia de la societat soviètica –el Dia de la Victòria–, així com bona part del seu codi simbòlic. El present article, és doncs, una aproximació al comportament cultural rus actual.

El col·lapse de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques comportà, entre les múltiples conseqüències, una crisi d’identitat nacional durant el període de Boris Yeltsin (1991-1999). Entre la condemna al bolxevisme i la nostàlgia envers aquest, una bona metàfora simbòlica de l’erosió del concepte nacional rus dels anys 90 fou el funeral de Nicolau II –recordem, el darrer tsar de la dinastia Romanov mort pels bolxevics l’any 1918– impulsat pel govern Yeltsin el 1998, així com la incapacitat coetània d’aquest per enterrar a Lenin i retirar el mausoleu que conté el seu cos al mig de la Plaça Roja de Moscou. Tanmateix, ja durant aquelles cronologies existia una gesta històrica que era capaç d’unir la gran majoria de ciutadans russos a mode de patriotisme unificador: la victòria sobre l’alemanya nazi.

Per a copsar adequadament aquest fenomen, en primer lloc convé diferenciar dos elements que coexisteixen en l’imaginari col·lectiu rus des dels inicis del seu període imperial al segle XVI. Convé diferenciar l’aspecte ètnic (ruskii) i l’imperial (rossiiskii) “d’allò rus”. Per establir una analogia, a tall aclaridor, és el mateix esquema que podrien seguir les distincions entre anglès o britànic, així com turc o otomà. Dit això, com exposaré tot seguit, una de les casuístiques fonamentals que permeten explotar políticament el Dia de la Victòria, malgrat la confrontació evident entre els projectes polítics encarnats per Rússia Unida i l’antic PCUS, és justament que les necessitats d’afrontar la guerra contra el nazisme, van precipitar a les autoritats soviètiques a resignificar, entre el 1941 i 1945, el concepte de rossiiskii envers a una nova identitat col·lectiva: el concepte patriòtic de sovietskii.

Quadre propi del realisme socialista on es representa l’escena dels soldats de l’Exèrcit Roig tirant les banderes de l’enemic derrotat enfront el Politburó, situats sobre el mausoleu de Lenin. La imatge representada al quadre correspon a la primera desfilada de la victòria (1945), i des d’aleshores aquesta encara es duu a terme a la Plaça Roja de Moscou. Font: Sputnik International.
Quadre propi del realisme socialista on es representa l’escena dels soldats de l’Exèrcit Roig tirant les banderes de l’enemic derrotat enfront el Politburó, situats sobre el mausoleu de Lenin. La imatge representada al quadre correspon a la primera desfilada de la victòria (1945), i des d’aleshores aquesta encara es duu a terme a la Plaça Roja de Moscou. Font: Sputnik International.

Arribats a aquest punt convé recordar que des de la seva fundació, l’URSS es veia a sí mateixa com a un Estat internacionalista proletari, amb l’objectiu final d’expandir la revolució socialista mundial, començant per Moscou i transferint el Zeitgeist revolucionari a Alemanya i d’allà a la resta del continent europeu. En conseqüència, els líders soviètics eren, en els seus inicis, molt hostils a reivindicar la idea de Rússia, la qual veien com a una presó de pobles. Bukharin diria al 12è Congrés del PCUS (1923) que «l’essència fonamental del leninisme envers la qüestió nacional consisteix en el combat contra el xovinisme rus». No obstant, els pronòstics de la Segona Internacional (el triomf de la revolució a Europa) es confirmarien com a erronis entrats els anys 30. Això obligaria a Moscou a d’abandonar el seu rol d’exportador mundial de la revolució, això és, a replegar-se sobre sí mateix –el concepte de socialisme en un sol país–, arran de la convicció que es trobaven encerclats per l’hostilitat de la gran burgesia internacional, i a retrobar-se culturalment amb elements de l’antiga Rússia, per imposicions conjunturals. Convé aturar-se breument en aquest punt, per a intentar comprendre, superficialment, d’on venien aquestes imposicions conjunturals.

És necessari comprendre que per la pròpia naturalesa del conflicte de la revolució russa, l’antagonisme de classe, no era unanimitat política el que regnava. La superació del tsarisme semi-feudal, així com el bloqueig intencionat del desenvolupament del capitalisme a Rússia per part del bolxevisme es traduí en una sèrie d’esdeveniments històrics els quals, si bé eren conceptualment coherents si es volia assolir una societat socialista, era d’altra banda inevitable que generessin dissidències en el sí de la societat d’aleshores. Concretant, tant la campanya anti-religiosa (1921-1941); els plans quinquennals impulsats pel GOSPLAN, el comitè de planificació econòmica, entre 1921 i el 1941; així com les purgues encetades l’any 1936 anaven encaminades a eliminar la superstició religiosa en benefici de la raó, en benefici del marxisme com a ideologia oficial; industrialitzar el país i alhora iniciar el procés d’abolició de l’explotació de l’home per l’home, propis d’una concepció socialista; i finalment, consolidar el PCUS com a força política dirigent enfront a enemics de classe que s’havien desenvolupat i radicalitzat durant els dos darrers processos, especialment en el cas dels Kulaks, és a dir, la burgesia agrària que s’havia enriquit durant la liberalització econòmica al món rural durant la NEP (1921-1928).

La cohesió social, però, –malgrat un cop acabada la Guerra Civil (1917-1923) el bolxevisme tingué l’hegemonia política– se’n veié ressentida. Per la brutalitat intrínseca de la lluita de classes en aquest cas concret, així com l’atac directe a pilars fonamentals de l’antiga identitat russa, tals com el cristianisme ortodox –l’ortodòxia cristiana fou un component indestriable de la ‘’Gran Rússia’’ dels Romanov, en tant que la concepció política cristiana, en el seu ordre còsmic, només hi havia una sola entitat política legítima: l’Imperi Romà cristià, del qual tots els cristians n’eren part, i alhora, només n’hi havia un sobirà legítim: l’emperador de l’imperi, el Tsar (derivació lingüística del Cèsar bizantí).

Així doncs, un cop el PCUS es convenceren a sí mateixos que la guerra contra el Tercer Reich seria una realitat  –de fet, el Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939, sovint en contra del que es pensa, fou una maniobra geopolítica encaminada a allargar el període de pau per a permetre a l’URSS acabar d’ultimar els preparatius per la guerra– així com de les ingents magnituds d’aquesta, s’arribà a la conclusió que caldria mobilitzar el màxim de població possible, així com que caldria blindar la legitimitat del partit com a força dirigent. Aquesta voluntat cristal·litzaria en la convicció d’interpel·lar a estrats de la població més amplis, ergo rebaixar el contingut antinacionalista del partit per intentar arribar a la totalitat del públic soviètic. Aquest és el punt d’inflexió en el qual, el component rossiiskii es fon, tot i que marginalment, amb el bolxevisme, donant lloc a una nova lògica nacional: la concepció nacional sovietskii, és a dir una incorporació selectiva d’elements propis de l’ideari propi del nacionalisme d’època tsarista.

Autoritats de l’Església ortodoxa enmig d’una divina litúrgia un cop el PCUS frenà la seva persecució. Font: Institute of Modern Russia.
Autoritats de l’Església ortodoxa enmig d’una divina litúrgia un cop el PCUS frenà la seva persecució. Font: Institute of Modern Russia.

Diverses evidències ho corroboren. En primer lloc, se socialitzaria la perspectiva que Rússia era el cor de l’URSS. Paral·lelament, la nomenclatura relaxaria la qüestió de classe, i posaria més èmfasi en la perspectiva de comunitat nacional. En consonància, es recuperà el concepte de pàtria (rodina); de fet per aquest motiu encara el món rus anomena Gran Guerra Pàtria a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, un discurs pronunciat per Stalin el 3 de juliol de 1941 ens dóna senyals de la voluntat de transformar la nomenclatura política. No s’adreçaria al públic com a camarades (tovarisch), sinó com a germans i germanes, de caire més neutral. Un any després, el mateix Stalin presentaria a Pravda, el diari oficial del Partit, la guerra no només com una ofensiva de la burgesia internacional en forma de feixisme, sinó també com un combat entre russos i alemanys –una perspectiva que guanya sentit si tenim en compte que el nazisme considerava els russos com a Untermenschen, és a dir, subhome. Textualment afirmà: Si no heu matat a un alemany en el dia d’avui, és un dia perdut. I si n’heu matat un, intenteu matar-ne dos’’. Tanmateix, la persecució als sectors eclesiàstics es relaxaria, i inclús es convidaria, per part del PCUS, a les autoritats ortodoxes a oficiar divines litúrgies (la santa missa del ritu bizantí) als soldats que marxaven al front. Tanmateix, es recuperaria la socialització de mites d’antics herois militars russos, vinculats a la cristiandat, com podria ser Alexander Nevsky, príncep de Novgorod que al segle XIII hauria foragitat les tropes teutòniques de tall catòlic.

Cartell de propaganda soviètic de 1942 on es compara la invasió de l’Ordre Teutona de 1242 amb el combat contra el nazi-feixisme posant èmfasi en el caràcter russo-germànic d’ambdós conflictes. Font: Institute of Modern Russia.
Cartell de propaganda soviètic de 1942 on es compara la invasió de l’Ordre Teutona de 1242 amb el combat contra el nazi-feixisme posant èmfasi en el caràcter russo-germànic d’ambdós conflictes. Font: Institute of Modern Russia.

No convé caure en el parany, però, de deduir erròniament que durant l’stalinisme es desnaturalitzà el caràcter de classe del seu projecte. Obviant que l’estructura econòmica es mantingué seguint les directrius socialistes, s’ha d’entendre aquesta deriva cultural com a símptoma de la capacitat d’adaptació del PCUS a les demandes del moment, amb la finalitat de garantir la supervivència de l’Estat i, en conseqüència, de garantir  la supervivència del socialisme soviètic.

Les societats-memòria es basen en la voluntat de garantir la conservació de valors –eclesiàstics, familiars, nacionals, etc– a través de la transmissió sistematitzada d’aquests. Operen a partir de seleccionar arbitràriament què cal preservar del passat per projectar-ho al futur. Partint d’aquesta base, i a la llum del que s’ha exposat fins ara, s’evidencia que el nacionalisme rus actual pot aprofitar la lògica sovietskii còmodament, en tant que fa referència a una de les gestes més significatives de la seva història recent, i alhora, no li presenta especials dificultats en buidar-ho del contingut més estrictament bolxevic,  i emplenar-lo d’una lògica quasi estrictament neo-rossiiskii. De la mateixa manera que la ideologia dominant durant l’estalinisme, el marxisme-leninisme, no va tenir especials problemes en absorbir selectivament antics elements nacionalistes; el nacionalisme rus de nova planta no està mostrant en absorbir selectivament pedaços concrets del discurs oficial dels anys 40 en el seu benefici sense despertar en excés certs fantasmes del passat.

Read More

Durant el llarg de l’any 1988, les elits polítiques així com analistes econòmics ja podien fer balanç de les innovadores mesures de caràcter econòmic preses per el govern soviètic fins al 1987, com la llei d’empreses, i quins efectes reals havien tingut sobre l’economia del gegant soviètic. El panorama no fou gaire esperançador, les dades econòmiques de 1987 no varen continuar el bon rumb que havien pres les de 1986 (relativament positives), i les autoritats hagueren d’afrontar el nou any amb un creixement econòmic del 2,3%, força inferior al 4,1% previst per el pla quinquennal, convertint-se d’aquesta manera 1987 en el segon any més pobre en creixement econòmic des de la Gran Guerra Pàtria després de 1979. La producció industrial per la seva banda fou lleugerament inferior a l’esperat, un 3,8% respecte al 4,1% planificat, però el veritable desastre tingué lloc en el rendiments agraris els quals varen ser del 0,2%. En aquest context cal esmentar que la escassetat de productes es va començar a notar de forma continuada, que tot i haver nombroses teories al respecte (Culpa del rendiment agrari, del mecanisme de distribució, de l’augment dels estalvis que propiciaren mes consum…) no hi ha dubte fou un dels principals problemes els que l’URSS va haver de fer front.

Al tractar un tema com la dissolució de l’URSS, no es pot obviar l’afer nacional, que com si d’una taca d’oli es tractés, s’expandí per les repúbliques federades així com dins la pròpia República Socialista Federativa Soviètica Rusa. El primer símptoma d’aquest afer nacional tingué lloc al Caucas, on el soviet de la República Autònoma de Nagorno-Karabag (Integrada dintre la RSS de l’Azerbaidjan però poblada de forma majoritària per armenis) declarà de forma unilateral la seva unió a la RSS d’Armènia. Tota la lluita política entre ambdues repúbliques federades, el poder central a Moscou i el soviet de la petita regió del Karabag es dugué a terme de forma molt complexa (fins al punt que es tracta d’un conflicte encara no resolt avui dia).  Es pot identificar com una de les conseqüències principals d’aquest conflicte en la seva etapa inicial la proliferació de pogroms i matances que tingueren lloc a l’Azerbaidjan contra armenis, i que foren contestades per aquests de la mateixa manera i que trasbalsaren de forma notable al poder central de Moscou. Per el que fa l’URSS, el problema del Karabaj fou el primer assumpte nacional a atendre, i que ja s’anunciava que no seria l’únic. Poc després quelcom similar ocorria a la república soviètica de Geòrgia, que afrontava moviments prorussos per part de la regió d’Abjasia i Adjaria i que eren contestats per un ultranacionalisme georgià des de Tbilisi. També cal identificar aquell 1988 com l’inici de les reivindicacions bàltiques. Per tant, veiem com la situació per a Gorbatxov, per al seu govern, i per al seu país, no era ni molt menys la desitjada.

Pogrom de Sumgait, considerada com la primera manifestació violenta del conflicte del Karabaj al febrer de 1988. Font:https://aquellasarmasdeguerra.wordpress.com/2014/04/21/armas-utilizadas-en-la-guerra-de-nagorno-karabaj-1988-1994/
Pogrom de Sumgait, considerada com la primera manifestació violenta del conflicte del Karabaj al febrer de 1988. Font:aquellasarmasdeguerra.com

Paral·lelament a aquests aspectes, comença a generar-se el que seria un nou concepte que s’uniria als de “uskorenie” acceleració, i al mateix concepte de perestroika, es tracta de la Glasnost, és a dir transparència. Una de les conseqüències d’aquesta política fou la potenciació d’una societat civil que durant dècades havia estat minimitzada. Es començaren a publicar llibres inèdits que havien patit la censura d’autors condemnats pel règim. La censura deixà d’estrènyer als artistes, que ara es veien amb mes llibertat a l’hora de representar teatre o films al cinema. Aquest nou concepte també es traduiria en un augment de l’accés a la informació per part dels ciutadans. Tots aquests fets farien de la Glasnost un concepte clau i que explicaria en bona mesura el ritme dels esdeveniments.

En aquest context, des de el PCUS calia moure fitxa. En l’aspecte econòmic s’aprovava la llei de cooperatives al maig del 1988, la qual permetia als ciutadans abandonar els seus llocs de treball per emprendre negocis cooperatius a partir de 3 socis. La llei hauria de esser un complement a la legalització del treball individual (Llei del treball individual aprovada al 1987), i d’aquesta manera poder dinamitzar i donar un impuls a l’economia. També es perseguia que molta economia submergida sortís a la superfície legalitzant aquesta mena d’activitats. No obstant, la aplicació de la llei es va dur a terme de forma maldestre, les fortes mesures sobre el control de preus, el altíssims impostos que podrien arribar al 90%, així com les enormes traves burocràtiques posaven pals a les rodes del desembolupament d’aquesta nova tipologia d’empreses, evitant que aquestes acabaren tenint l’efecte desitjat inicalment. De nou es va comprovar com una idea aparentment positiva, es veia afectada per la ineficiència dels responsables d’aplicar les lleis, fet constant al llarg de tota la Perestroika.

La mesura mes important presa pel PCUS fou la convocatòria d’una conferència extraordinària del partit que es duria a terme entre juny i juliol d’aquell any i que comptava amb l’objectiu d’accelerar i ampliar els objectius de la Perestroika, així com renovar una part dels càrrecs sense la necessitat d’haver d’esperar al següent congres. D’una banda s’acordaria una reforma constitucional que afectaria a 55 articles, deixant irreconeixible la versió original del 1977. En aquesta reforma s’intentà delimitar les competències entre Moscou, les repúbliques i altres subjectes federals, una de les assignatures pendents a l’URSS, tot i que, com de costum, s’evità arribar a alguna conclusió concreta i es decidir resoldre la qüestió en un ple del comitè central que tindria lloc al 1989. La transparència informativa (“Glasnost”) sí que es debatria, modificant els articles 49 i 50, relatius a l’accés a la informació i a les llibertats d’expressió. La hipertrofiada estructura burocràtica de l‘estat, també seria posada en dubte, procedint d’aquesta manera a una disminució del cos de funcionaris.

Primera sessió del Congrés de Diputats Populars el maig de 1989. Font: https://bashny.net/t/es/86485
Primera sessió del Congrés de Diputats Populars el maig de 1989. Font: https://bashny.net/t/es/86485

Però aquesta conferencia fou especialment rellevant degut a la reforma de les institucions polítiques i de la llei electoral que s’acordà. L’objectiu va anar encaminat a la separació entre l’estat soviètic i el PCUS i per tant, delimitar les funcions del partit i les dels soviets, les quals mai ho havien estat, fent del partit i de l’estat pràcticament una sola institució. En el que a la reforma respecta, s’aprovà la creació d’un Congrés de Diputats Populars, per primera vegada l’URSS tindria un òrgan de representació de caràcter legislatiu aliè als soviets. Aquest nou congrés 2250 diputats, els quals 750 seran elegits en les circumscripcions territorials (que obeeixen a criteris demogràfics), 750 en les circumscripcions nacionals (criteris nacionals), i els 750 restants serien escollits per les organitzacions socials, de forma que: La unió de dones de l’URSS escollirà a 75 diputats de manera interna, 75 per la associació de veterans de guerra, 75 per associacions juvenils, 100 per als sindicats, 100 per les cooperatives, altres 100 per al PCUS i 75 per a les associacions d’artistes.

Aquest nou òrgan tingué la funció d’escollir el soviet suprem, de manera que els 1500 diputats escollits per les circumscripcions territorials i els de les organitzacions socials, foren els encarregats de nomenar els 271 membres del soviet de la unió, i els 750 diputats escollits en les circumscripcions nacionals ho van fer respecte als 271 membres del soviet de les nacionalitats (ambdós soviets formen el soviet suprem). Va ser aquest soviet suprem l’encarregat de nomenar al president de consell de ministres, elecció, però, que hauria de esser ratificada per el mateix congrés de diputats populars. El president del consell de ministres, fou l’encarregat de proposar un consell de ministres, elecció que de nou havia de ser ratificada, però en aquest cas per el soviet suprem. Per últim, aquest congrés va ser l’encarregat de nomenar el president del soviet suprem, que no seria un altre que el mateix Gorbatxov.

Les eleccions a aquest parlament tingueren lloc al març del 1989, amb unes conseqüències força inesperades per Gorbatxov, que va poder comprovar de primera mà el poder i la capacitat d’influència que havia tingut la Glasnost en el conjunt de la societat. El cap d’estat soviètic va haver de fer front a un seguit d’oposicions i de procedència variada, fet insòlit i impensable abans de 1985, on el centralisme democràtic característic del PCUS acostumava a uniformitzar les opinions dels membres, un cop la decisió havia estat pressa. Per una banda sorgiren grups de pressió dins el PCUS que demanaven reformes més radicals i accelerades, liderats per Boris Yeltsin. Aquest grup es caracteritzava per una critica a la burocràcia i per una defensa de les llibertats, no sense mostrar també un cert autoritarisme i demagògia. Altres sectors del PCUS, afirmaven que les reformes havien arribat massa lluny i que s’estaven duent  terme de forma excessivament ràpida. Aquest grup bastant heterogeni, ha arribat a ser definit com la “vella guàrdia del PCUS”, mentalment situada en l’etapa prèvia a Gorbatxov, una guàrdia que encara conservava molta influència en les esferes del poder, i que dintre d’aquest nou parlament estava representada per Yegor Ligatxov. D’altra banda cal destacar a presencia de molts dissidents històrics, que havien pogut tornar a l’URSS gràcies a la Perestroika i d’entre els quals destaca Andrei Sajarov. La qüestió principal, i el que dota de rellevància a la conferència extraordinària i a la conseqüent convocatòria del nou parlament, es que, tot i encara no discutir el monopoli del poder al PCUS aquest ja no era una sola veu monolítica, sinó que des del seu sí se sentien diverses veus, algunes de elles poc controlables.

La primera sessió del congres que transcorri en el maig del 1989, fou protagonitzada per Yeltsin i els seus correligionaris, els quals fent ús del seu habitual populisme atacaren fermament a Gorbatxov, fent que finalment ell mateix Yeltsin formes part del soviet suprem. D’altra banda, també tingué lloc quelcom impensable anys enrere. El diputat Endel Lippmaa, representant d’Estònia, preguntà al politburó sobre els arxius originals del pacte germano-soviètic, que entre d’altres coses acordava l’annexió de les tres repúbliques bàltiques a l’URSS. El cap d’estat i els seu ministre d’exteriors, Eduard Shevardnadze, amb un mes que notable nerviosisme degut a la pregunta incòmoda, insistiren en afirmar que aquells documents havien estat ja destruïts (amb posterioritat de la desaparició de l’URSS es va saber que els documents encara existien). La pusil·lànime resposta no va acabar de convèncer a ningú, fent que la qüestió estigues sobre la taula fins les independències de les repúbliques i afectant clarament a la credibilitat de Gorbatxov. Sajarov, apart de ser una de les figures mes mediàtiques del congrés, també dugué a terme activitat parlamentaria, com la de llençar a l’arena del debat l’article 6 de la constitució, o el que es el mateix, debatre sobre el monopoli del poder del PCUS. La seva proposta no va trobar gaires adeptes, no obstant, la qüestió del monopoli del poder no trigaria gaire a posar-se realment sobre la taula.  Durant la segona reunió del congres al desembre, de nou Sajarov (dos dies abans de morir) treia el tema de nou, però per segona vegada quedava rebutjat per una votació amb un marge molt estret.

Una de les manifestacions ultranacionalistes a Geòrgia. Font: https://www.pi www.Pinterest.com/pin/425027283560367477/?autologin=true
Una de les manifestacions ultranacionalistes a Geòrgia. Font: Pinterest.com/pin/425027283560367477/?autologin=true

Dos afers mes varen trasbalsar de forma notable el futur de l’URSS i les intencions de Gorbatxov. Un d’ells es la pèrdua de tot el teló d’acer que es va dur a terme al llarg de tot l’any 1989. Però d’altra banda, quelcom similar va ocórrer dintre de les fronteres soviètiques, un fet que per una part de la historiografia ha estat batejat com el nom de Desfilada de sobiranies. Geòrgia fou un dels focus iniciadors d’aquest procés, com hem comentat abans, on dues regions de la república, a les que ara cal afegir Ossètia del Sud, exigiren a Moscou unir-se a la federació russa. Les ambigüitats del poder central no varen transmetre confiança a Tbilisi, disposat a mantenir la seva unitat territorial per sobre de tot. Aquesta situació sumada a la repressió d’una manifestació el dia 9 d’abril que tingué lloc en la capital kartveliana varen propiciar que el soviet de Geòrgia, proclames que les seves lleis estaven per sobre de les federals, i que a partir d’ara no estaven obligats a complir-les. A aquest fet cal afegir la situació de les repúbliques bàltiques, en les quals ja en 1988 s’havien creats fronts populars nacionals amb la intenció de reforçar la perestroika i de ampliar de forma notòria la autonomia. La situació derivà en l’any següent en declaracions de sobirania ( que no d’independència ), i en el cas de Lituània la separació del Partit comunista local del PCUS. La desfilada de sobirania continuà en el 1990 amb la segona república mes important de l’URSS, Ucraïna. També afectà a Moldàvia, on es produguè un ressorgiment de nacionalisme romanes i que de retruc seria el causant del conflicte de Transnistria (1990-1992), conflicte encara no del tot resolt avui dia. Fins i tot la mateixa RSFS de Rússia dugué a terme la seva declaració a l’estiu de 1990.

Davant de tot aquest panorama, Yakolev, una de les persones mes properes al líder soviètic, proposà la idea de crear un règim presidencialista amb molts poders per Gorbatxov, que suposaria la concentració de tots els poders del estat en una sola persona. Gorbatxov dubtà, però fidel a la seva tradició decidí per aplicar unes mesures intermèdies per intentat acontentar a tothom, però que finalment no ho varen fer a ningú. Finalment s’optà per convocar una assemblea plenària del PCUS, la qual decidirà avançar la convocatòria del XVIII congres del partit al juliol de 1990, congrés que d’altra banda acabaria sent el darrer del partit.

Read More

Tot i el gran debat historiogràfic general al voltant de la mateixa naturalesa del projecte de la Perestroika, actualment podríem dividir el global del procés en una reforma encaminada a l’economia i al rendiment d’aquesta, i, en segon lloc, de caire polític, dirigida a la modificació de l’aparell estatal i les seves institucions. Cal deixar constància del fet que, si bé els intents de reforma econòmica ja van aparèixer des del mateix nomenament de Gorbatxov, el mes de març de 1985, l’aspecte polític no va centrar gaire les atencions dels reformadors fins al 1988. Aquesta desincronització va ser deguda a una planificació vinguda des de les altes esferes i motivada per mantenir en tot moment aquesta “revolució” sota control, tot i que, d’altra banda, pogué haver estat fruit de la improvisació de les reformes econòmiques, que sense voler-ho els dirigents conduí a una situació en la qual ja es precisava de reformes en altres àmbits, més enllà del purament econòmic.  Tot i que tota la discussió historiogràfica ha estat, i és, molt ampla i complexa, existeix si més no un denominador comú, l’existència d’un bienni econòmic entre els anys 1985 i 1987, que copsarà les fases inicials del projecte reformador.

Així que moria Konstantin Ustinovitx Txernienko, el fugaç cap d’estat immobilista de l‘URSS, Gorbachov ja era designat com el seu successor. Des de l’exterior del bloc oriental, la imatge del jove líder oferta pels mitjans de comunicació era la d’un polític intel·ligent, estratega, amb prou força i dinamisme com per dur a terme una renovació en el si del monolític règim soviètic, i que sens dubte podria encaixar a la perfecció en l’espiral desarmamentística que imperava en aquell moment. Dins l’Estat socialista l’acolliment general no era gaire diferent: per primera vegada en molts anys existia un cap d’estat allunyat de la idea de l’establishment per part del poble, tot i la llarga carrera com a funcionari del PCUS que hi tenia al darrere Gorbatxov. En un llarg regnat com el de Brezhniev, on s’aguditzaren tot tipus d’alertes referides a l’economia i en uns “interregnes” on poc es va poder (i voler) fer, es va anar anant gestant en la societat la idea, força diluïda cal dir, de la necessitat d’adopció de mesures que posaren final a la depriment evolució dels rendiments econòmics, qualitat de la producció, i benestar. L’elit política va dur a terme un bon diagnòstic de la situació, i, atenent als clams de la població, elaborà durant els anys de la Perestroika un seguit de conceptes que foren venuts al poble soviètic, en els quals s’haurien de basar les directrius polítiques i que determinarien el destí del socialisme real. Conceptes notablement atractius però poc definits en contingut, que serien: Uskorenie o Acceleració, Glasnost o transparència, Demokratitsia o democratització i Perestroika o reestructuració (essent aquest darrer qui passaria a la posteritat com a sinònim de tot el procés de reforma en global). Davant l’actitud força populista del nou cap d’estat, no és d’estranyar la gran popularitat de la qual gaudia, popularitat que com la situació econòmica s’aniria degradant cada cop més.

Portada de La Vanguardia parlant de la successió de Gotbatxov. Font: hemeroteca de La Vanguardia.
Portada de La Vanguardia parlant de la successió de Gotbatxov. Font: hemeroteca de La Vanguardia.

Les primeres paraules de Gorbachov en haver estat escollit anirien referides a la situació geopolítica mundial, sobre la qual adoptà un to diplomàtic i curós, tot i que també faria referencia a la situació econòmica. En aquest punt es confeccionà el primer dels quatre grans lemes reformadors, “ускорение” o acceleració, concepte que començaria a ocupar bona part dels discursos dels dirigents del PCUS. Les primeres manifestacions de canvi podrien considerar-se com una recuperació del discurs andropovià, en el qual la recerca del creixement econòmic qualitatiu i la lluita contra la corrupció serien claus. Quan el nou secretari general no portava encara un mes en el càrrec, ja va anunciar als directors industrials que un seguit de fons destinats a la construcció de noves fàbriques, aniria a parar a la renovació tecnològica de les ja existents per impulsar un creixement relatiu, que feia falta pel compliment del pla quinquennal. Una millor organització del treball, mobilització de totes les forces creatives i reserves, augment de la responsabilitat dels directius, una major disciplina laboral lligada a l’enfortiment de la planificació central, un nou sistema de càlcul d’inversions i despeses, i un augment dels drets de les empreses, serien els mètodes que literalment Gorbatxov va esmentar per seguir amb la lluita contra l’estancament. Aquestes paraules es podrien traduir en: les empreses tindrien més autonomia, fet que dotaria als consells d’obrers de les dites empreses de poder per determinar la planificació de la producció. D’altra banda es dotaria a cadascuna de les empreses d’un pressupost fixat i determinat, el qual hauria de ser gestionat per elles mateixes, fet que trenca amb la situació anterior on la sobreinversió en fàbriques feia d’aquestes un pou sense fons.  La indisciplina laboral, per la seva banda, seria combatuda amb l’intent d’involucrar als treballadors en la direcció de l’empresa i amb un seguit d’incentius que apareixerien en els anys posteriors. La corrupció, per la seva banda, també va estar al cap del Politburó, el qual en una reunió a inicis d’abril va cessar del càrrec prop d’un miler de funcionaris per incompetència o delicte fiscal.

A finals d’abril de 1985 Gorbatxov tindria per primera vegada l’oportunitat d’oficialitzar l’inici de la seva política amb el ple del comitè central del PCUS. En aquesta reunió Gorbatxov va gairebé eliminar la vella guàrdia del partit, incloent als seus peons dins el politburó i assegurant-se d’aquesta manera l’aplicació de les mesures sense haver de rendir comptes a l’ala conservadora. D’aquesta reunió també sorgí una actitud reconciliadora amb la República Popular de Xina, insòlita en els 25 anys que feia des del trencament sino-soviètic i certa bel·ligerància contra la prepotència de Reagan en les converses de desarmament.  Des del PCUS es reiterà en el camí que haurien de seguir els destins econòmics de l’URSS, és a dir, l’acceleració del rendiment econòmic mitjançant la reorganització de la direcció i planificació, el progrés científic-tècnic, l’optimització de les inversions, lamillora de disciplina laboral, etc.  La rellevància d’aquest fet recau que després d’aquest ple, aquestes mesures, que fins llavors s’havien limitat a paraules, ara ja estaven posades per escrit en les actes, i ja s’havien convertit en la política oficial del partit, no només de Gorbatxov. Per tant legislativament, administrativa i econòmica podem identificar l’inici oficial de la Perestroika en aquest ple del PCUS, on de pas es fixaria la data per al XXVII congrés del partit per el febrer del 1986, on s’hauria de ratificar aquest rumb emprès pel cap d’Estat.    

La tendència de Gorbatxov va ser constant i uniforme, i omplí d’aquesta manera els diaris del 1985 de notícies referides a funcionaris corruptes deposats del càrrec, a les intencions de la renovació del sistema econòmic i a discursos destinats a apaivagar les tensions de la Guerra Freda. Però la realitat fou diferent. En el mes de juny d’aquell 1985 tingué lloc una reunió entre membres del comitè central i del consell de ministres amb l’objectiu de fixar quins haurien de ser els mètodes per aconseguir el progrés científic tècnic necessari per donar l’impuls necessari a l’economia soviètica. Les resolucions d’aquella reunió són força ambigües i per a res esclaridores, però sobretot prudents, fets que no ajudarien a desencallar la situació. Aquesta reunió no és pas un fet aïllat, sinó que esdevé paradigmàtic als intents de reforma de tot el 1985, ja que Gorbatxov, tot i haver-se referit innumerables vegades als problemes de l’economia soviètica, mai va fer servir la paraula “reforma” sinó que divagà difusament sobre les mesures que s’haurien d’aplicar en concret. Gorbatxov reconegué les dificultats, però les incrustà en un marc de creixement i desenvolupament econòmic continu, simplement feia falta re accelerar el mecanisme. La síntesi final dels canvis aplicats aquell any fou pobre, canvis de caràcter cosmètic que en cap cas avançarien cap a un dinamisme ni revertirien, d’aquesta manera,  la situació. Semblava clar que cap a inicis de 1986, el concepte “Uskorenie” havia decebut i que calia quelcom més que aquelles mesures superficials destinades a la millora tècnica, la lluita contra la corrupció i a una nova gestió de la planificació per redreçar el rumb decreixent de l’economia de l’URSS. Si mes no, aquestes mesures no havien estat capaces d’acabar d’acomplir algunes previsions de l’11è pla quinquennal, ni tampoc alguns objectius plantejats en el darrer congrés del PCUS de 1981, com els referits a la qualitat dels productes alimentaris. Amb aquest context d’èxit parcial arribà el congrés del PCUS, sobre el qual grans sectors de la població hi tenien dipositada la seva confiança.

Gorbatxov, al XXVII congrès del PCUS. Font: wikipedia.
Gorbatxov, al XXVII congrès del PCUS. Font: wikipedia.

Al XXVII congrés sorprengué els observadors occidentals més escèptics amb les possibilitats de canvi del sistema soviètic, ja que els seus dirigents posaren el fil a l’agulla, deixant l’ambigüitat de banda i establint fets i mesures ben concretes pel compliment dels objectius. D’una banda amb l’objectiu de reconvertir l’economia nacional sobre la base del progrés tècnic i científic, s’establí la necessitat de controlar els índexs qualitatius de producció fins ara obviats, així com el traspàs de pressupost públic ,inicialment destinat a l’augment de la producció extensiva, destinat ara cap a la renovació de la maquinària, objectiu que gaudiria d’uns 200.000 milions de rubles (3.000 milions d’euros) en aquell pla quinquennal. Aquesta modernització s’hauria de dur a terme, per descomptat, sota control d’un organisme estatal creat expressament per aquest fet i que hauria de seguir un pla ja predeterminat pel partit. En l’àmbit energètic, es durien mesures per reduir la contaminació i l’ús de fonts d’energia contaminants, la utilització de les  energies no contaminants ara serien un 150% majors que en el quinquenni anterior. Les inversions en els centres de recerca així com de les universitats augmentarien substancialment, que a més també comptarien amb un augment quantitatiu d’investigadors, ja que es facilitaria la tasca de recerca als estudiants, augmentant d’aquesta manera el contingent científic de forma notable amb l’objectiu també de fer que la població civil es beneficies dels avenços en aquests camps, fet que sens dubte havia estat un dels assumptes pendents de l’URSS.

Per augmentar els pobres i preocupants rendiments agraris, les mesures adoptades en el congrés es basaren en un augment de la inversió per la renovació de les explotacions, acompanyada d’una descentralització de la gestió que dotaria tant als Koljos com als Sovjos d’una notable autonomia, fent partícips als agricultors del producte comú. També s’atorgà la llibertat de venta dels productes, fet bastant limitat fins llavors, que pretenia incentivar personalment a cada agricultor. Per millorar la gestió del camp, moltes competències foren transferides a les repúbliques federades, com la capacitat de subministrar econòmicament a les cooperatives agràries. En general s’obriren grans possibilitats per les manifestacions emprenedores i d’iniciativa personal, encara que limitades a l’àmbit agrari. Pel que fa a l’administració de l’economia, des de el comitè central i el politburó s’elaborà un text que en resum establia: l’optimització de la gestió econòmica mitjançant l’augment d’autonomia dels eslavons inferiors de la cadena de planificació (Consells de fàbrica per exemple), establiment d’incentius eficaços, ser curosos amb el sistema de finançament de les empreses que ara haurien de ser autogestionades en part, així com una desburocratització de l’administració que afectaria  organismes intermedis.

Tot i que el congrés va ser molt profund i afectà a diverses esferes de la vida soviètica, no només la econòmica, fou rellevant per un fet, i es que per primera vegada Gorbatxov pronuncià la paraula “reestructuració”, per tant ja no calia potenciar lo ja existent, si no que ja s’hauria de canviar mitjançant “una reforma radical” segons paraules del propi líder.

Al llarg d’aquell  1986 s’anirien aplicant les diferents mesures pactades: la reforma de la agricultura al març, l’establiment de controls de qualitat al juliol així com la legalització de petites iniciatives privades a la tardor, a mode d’experiment. Aquesta situació creà les primeres tensions entre els sectors més conservadors del PCUS, que tot i així poc varen poder fer per aturar les reformes, que es justificaven amb el bon rendiment obtingut, ja que a finals de 1986 els indexos econòmics del país havien superat, aparentment, l’estancament. També apareixerien els primers signes de transparència, tot i que encara estava lluny de convertir-se en la política oficial del partit com ja era la reestructuració. Els resultats del 1986 es van veure tacats per el desastre de Txernobil, que demostrà la incompetència del govern soviètic, i que va fer veure a Gorbatxov que el seu idíl·lic objectiu era molt mes lluny del que pensava.

L’activitat política del 1987 s’inaugurava amb el ple del  comitè central en el mes de gener, dins d’un cima de tensió, ja que aquest ple tingué lloc tot i les resistències de Gorbatxov, qui no volia rendir comptes al sector conservador en aquella reunió. Tot i així, no es va poder violar els estatuts del PCUS, i finalment es convocà el ple i servint d’aquesta manera com a baròmetre de la popularitat de les polítiques reformistes en el si del poder. Gorbatxov sortí triomfant de la reunió, en la que criticà durament les polítiques de Brezhniev i acusà els conservadors de tenir “una visió petrificada de les relacions de producció socialistes”, fet que obria les portes a la possibilitat d’establir noves relacions diferents a les hagudes durant dècades a l’URSS. Per primera vegada es posava sobre la taula l’aplicació a gran escala (ja no només experimental) de formes d’iniciativa privada en l’economia soviètica. El problema principal residia en la substitució el sistema d’administració mitjançant ordres per un sistema radicalment nou basat amb la utilització dels mitjans econòmics com el desenvolupament del mercat i dels mecanismes financers i crediticis i amb l’acceptació de l’autoadministració.

La idea a partir de 1987 era la d’un nou sistema de direcció on s’hauria de proporcionar independència econòmica als eslavons de la producció, és a dir, les empreses de les quals l’estat no es farà càrrec dels seus deutes. També s’acceptaria la diversitat de les relacions de producció, que seria fixada mitjançant dues lleis importants i que marcarien el futur de l’URSS, com són la llei del treball individual, en vigor a partir del mes de maig, que legalitzava el treball autònom, i la llei d’empreses de l’estat, aplicada parcialment des de l’estiu del 1987 i que establia les condicions del nou finançament. Posteriorment, en un nou ple, aquesta vegada el mes de juliol, s’adoptaren resolucions sobre l’aprofundiment de la remodelació de la planificació, les finances, el sistema bancari, preus… Amb l’agosarat salt referent a les relacions de producció en el que es va endinsar el país, juntament amb els resultats econòmics del 1987 força negatius, l’URSS afrontava el 1988 amb una economia debilitada i amb una estructura econòmica diferent de la que havia tingut al llarg de la seva història, creant el context perfecte per a un canvi polític, segons la teoria marxista, que va demostrar estar encertada, ja que en el 1988 la Perestroika canviaria de rumb cap altres àmbits extra econòmics.

Read More

La característica més important que té la Guerra Civil Xinesa a nivell internacional rau en el fet que és el primer conflicte on els Estats Units i la Unió Soviètica, després de la Segona Guerra Mundial,  competirien per mantenir un país estranger dintre de la seva òrbita d’influència.

Estats Units i el PCX:”Missió Dixie” i l’últim pont diplomàtic

L’estiu de 1944, encara en plena guerra amb uns japonesos en retirada després de les desfetes de Midway i les Mariannes, Estats Units i la URSS començaven a preparar l’escenari per a quan els japonesos fossin derrotats.

El 22 de Juliol de 1944, rodejats de gran expectació, els nord-americans van arribar a la província de Yan’an -sota control comunista- en un últim intent d’assolir de manera oficial d’establir línies de comunicació oficial amb els comunistes xinesos. Aquesta operació diplomàtica es va batejar amb el nom “Missió Dixie”.

En contra del que es pugui pensar, la delegació nordamericana no va ser rebuda amb desconfiança o escepticisme. Tot el contrari; Philip Short ens relata que després de la seva arribada a Yan’an, “la delegació nord-americana va ser portada sota escolta a les estances d’Enlai”. A més a més Mao, el líder dels comunistes xinesos, va ordenar que s’inserís al diari Jiefang ribao el següent titular: “Els nostres amics”, referint-se a la delegació nordamericana.

La "Missió Dixie": el coronel nordamericà David B. Barrett amb Mao Zedong. Font: Viquipèdia
La “Missió Dixie”: el coronel nordamericà David B. Barrett amb Mao Zedong. Font: Viquipèdia

Stalin i Roosevelt (i Truman, més endavant) estaven jugant a dues bandes amb els seus socis xinesos. La Unió Soviètica ja ho feia des de molt abans de la ocupació japonesa, amb Mao. Però Estats Units també després de veure de manera frustrada com la incapacitat, la corrupció i l’autoritarisme havien deixat tocat de mort al Guomindang. No oblidem, a més, que els comunistes i els nacionalistes encara estaven  enfrontats malgrat la invasió japonesa.

És per aquesta raó que durant la lluita contra el Japó, els nord-americans van intentar que nacionalistes i comunistes arribessin a un pacte per fer fora a l’invasor japonès. Stalin també hi estava d’acord, però amb reserves. El líder soviètic sospitava  que Estats Units volgués crear un protectorat a la Xina, o més aviat una base antisoviètica.

Per aquest motiu mantenia relacions mitjançant tractats amb el govern nacionalista, per tal de garantir així la seva neutralitat en cas d’una futura disputa entre les dues grans potències. Al mateix temps, volia assegurar-se el reconeixement dels interessos especials de Rússia sobre Manxúria.

El Departament d’Estat nord-americà va enviar com a delegat a un magnat del petroli i tinent general anomenat Patrick J. Hurley, el qual fou una persona de la màxima confiança del president Roosevelt. Malgrat la seva bona voluntat alhora de presentar les propostes, Short pensa que les propostes de Hurley demostraven el poc coneixement i la falta de comprensió que es tenia a Estats Units de la realitat xinesa.

Hurley va proposar fer un pacte amb frases com “un govern del poble per al poble” que no cercaven més que el cessament d’hostilitats entre comunistes i nacionalistes a fi d’assolir una futura estabilitat del territori xinès. El representant nord-americà creia que si els comunistes signaven aquesta proposta, Chiang Kai Shek també es veuria obligat a signar-la. Però el líder nacionalista s’hi va negar rotundament.

La raó, segons Short “és que la proposta de Hurley incloïa la legalització del Partit Comunista i la distribució de l’ajuda militar a parts iguals entre comunistes i nacionalistes. A tot això s’hi ha d’afegir que Mao va proposar crear un govern de coalició entre el GMD i el PCX quan s’acabés l’ocupació”.

Tot i que Hurley va acceptar les contraofertes de Mao per pactar i considerar-les públicament de “raonables i justes” , dues setmanes més tard Estats Units va intentar renegociar aquest pacte amb els comunistes, enviant ara el coronel David Barret. Mao s’hi negà recriminant a la nova delegació nord-americana que ja s’havia signat un pacte amb ells i que els únics que no el van secundar van ser els nacionalistes.                                                                   

Malgrat la falta d’habilitat que va tenir Hurley a l’hora de negociar amb els comunistes, Short assegura que a la llarga “aquesta mediació nord-americana va servir-li a Mao per netejar la imatge que es tenia dels comunistes xinesos fora de les fronteres de Xina”. Per primer cop, els comunistes, des de la seva existència, havien aconseguit tenir unes relacions semidiplomàtiques amb un país occidental.

De fet, van aprofitar la visita de la delegació nord-americana a Yan’an per a persuadir-los  que el PCX era una formació política de caire moderat i constituït per reformadors agraris. A més, Mao va impulsar “una campanya de moderació” sota el nom de “Nova Democràcia”, la qual tenia fortes connotacions proamericanes. Però el que crida més l’atenció per a Short és que “l’objectiu final del PCX no era el comunisme, sinó el model d’economia mixta com els nacionalistes”.

La seva campanya va resultar tan efectiva que el gener de 1945 es van produir aproximacions secretes entre el Departament d’Estat i el PCX per a organitzar una trobada entre Mao i Roosevelt. El líder comunista començava a creure que podria aconseguir que Estats Units es mantingués neutral en un futur enfrontament contra els nacionalistes, però la conferència de Ialtava acabar amb aquestes pretensions. Tot i així,  encara quedava una última carta per a jugar en el terreny diplomàtic abans del trencament definitiu.

El Pla Marshall: El fracàs de la diplomàcia nord-americana i el trencament amb el PCX

Durant el període 1945-1946, la nova administració nord-americana, dirigida ara pel nou president Harry S. Truman, va fer un últim intent per conciliar els dos agents polítics més importants de Xina. Després de deposar a Patrick Hurley, Truman va confiar la nova missió diplomàtica per a estabilitzar la Xina al general George C. Marshall.                                      

La política de Marshall tenia dos objectius:

  • Un alto al foc entre comunistes i nacionalistes que desemboqués en un acord polític
  • La retirada de la presència soviètica a Manxúria

Malgrat que els dos bàndols van entrar en guerra després de la fi de la ocupació japonesa, la historiadora Simei Qing explica que documents xinesos demostraven que ni el PCX ni el GMD tenien posicions monolítiques durant la postguerra. Inclús assegura “que ni Mao ni Chiang havien planejat la guerra”.

Qing no atribueix  el fracàs del Pla Marshall a la Xina  com una desavinença entre el GMD i el PCX. Més aviat ho relaciona al que ella denomina una “interpretació subjectiva de Estats Units sobre la situació xinesa”. Això voldria dir que els Estats Units van intentar resoldre el conflicte xinès no mitjançant l’entesa entre les dues parts, sinó intervenint en la reconstrucció de Xina per establir un sistema econòmic basat en el model nord-americà i, per tant, obviant el model desitjat pels mateixos xinesos.

Trobada entre Mao Zedong (esquerra) i Chiang Kai Shek (dreta) a l'agost de 1945. Font: New York Times
Trobada entre Mao Zedong (esquerra) i Chiang Kai Shek (dreta) a l’agost de 1945. Font: New York Times

També se’ns  explica que Estats Units en cap moment va tenir en compte com entenien els xinesos el concepte de democràcia. I ara  ja no parlem només dels comunistes i els nacionalistes. En la reconstrucció del model polític de la Xina també hi va participar un conglomerat de diferents forces polítiques i socials conegut com a “Tercera Força”.

Tot i que pugui semblar una dada irrellevant, Qing defensa que les visions sobre el model democràtic que tenien aquests tres actors polítics ajudarien a entendre per què el Pla Marshall va resultar un fracàs provocant el seu rebuig a la intervenció nord-americana. Així es com interpretaven GMD, PCX i Tercera Força la democràcia a Xina:

  • Guomindang: El seu model continuava sent el de la República de Xina basada en la Teoria de la Transició Democràtica de Sun Yat-sen. Pels nacionalistes la seva visió del sistema polític era, segons el GMD, la “d’un estat modern amb un govern poderós recolzat per una ciutadania sòlida i capaç de prendre el seu lloc entre els estats-nació més avançats del món”.

Òbviament, aquest model d’estat passava per un govern unipartidista que representaria l’etapa d’un govern tutelar, seguint el pensament dels nacionalistes. Però després de l’ocupació japonesa, Chiang Kai Shek va creure i apostar que ells i els comunistes haurien de cooperar junts per construir un sistema democràtic a Xina. Amb la condició no obstant, de que els comunistes s’havien de rendir al GMD.

  • Partit Comunista: La “Guerra de Resistència”, com van anomenar els xinesos a la lluita contra el Japó, va suposar un punt d’inflexió en el model de govern que volien assolir els comunistes. Van evolucionar de la dictadura del proletariat a la “Nova Democràcia”. En el seu informe al Congrés del PCX, Mao destacava la Teoria de la “Nova Democràcia” i, sobretot, va posar l’èmfasi  en un govern de coalició.  En aquest últim punt Mao es mostrava molt optimista degut al resultat de la Segona Guerra Mundial.

Aquest resultat era i del qual Mao n’estava particularment convençut, el model de  cooperació entre el Regne Unit, els Estats Units i la URSS. Malgrat això, Mao va dir al Setè Congrés del Partit (23 d’abril de 1945) que de la postguerra només sortirien tres tipus de govern a Xina:

  1. Model Grec: en el qual el Partit Comunista quedaria exclòs i dominat pel GMD.
  2. Model Polonès: del qual seria el GMD l’exclòs i dominat pels comunistes
  3. Una formació tripartita entre GMD, el PCX i la Tercera Força
  • Tercera Força: Com va dir un dels seus principals ideòlegs, el periodista Shi Fuliang, la Tercera Força era la representació de la “base social”. Fuliang  es referia efectivament a les classes mitjanes de la Xina. Segons el seu programa polític, la Tercera Força volia aconseguir la construcció d’un sistema de govern democràtic a la Xina.

No obstant un altre del seus teòrics, el professor universitari Zhand Dongsun, opinava que el sistema democràtic només seria possible creant un govern de coalició entre nacionalistes, comunistes i la Tercera Força. O com ho va expressar el mateix Dongsun, un govern de coalició on “els millors interessos dels rics, dels pobres i de les classes mitjes serien: el compromís, l’equilibri i el control”.

Tornant a la mediació nord-americana, el general Marshall va arribar al 15 de de desembre de 1945 a Chongqing per a començar les negociacions amb el GMD i el PCX. Tot i que la Tercera Força no es presentava com un partit polític en la taula de negociació, sí que hi van participar com a una força de pressió per a que les negociacions arribessin a bon port.

Passat un mes, semblava que la mediació del general Marshall donava els seus fruits. El 31 de gener, el PCX va aprovar una resolució per a crear un govern de coalició entre ells, GMD i la Tercera Força. Tant la nacionalització de les forces armades i de la convenció de l’Assemblea Nacional hauria de tenir lloc després que el nou govern de coalició s’establís a Xina. Aquest punt seria el més conflictiu entre el GMD i el PCX. A més a més, el general Marshall va ratificar la posició unida presentada entre el PCX i la Tercera Força. Els comunistes, així van desencadenar un escàndol dintre de les faccions més conservadores del GMD.

No obstant i de manera sorprenent, Chiang Kai Shek va dir als seus generals que donava suport a la iniciativa dels comunistes, ja que la Xina després de patir la “Guerra de Resistència” i des de la Revolució de Xinhai del 1911 segons ens mostra Qing “necessitava pau i que el GMD necessitava cooperar amb membres que no fossin del GMD per garantir la pau a Xina”.

Mao Zedong (Primera fila a l'esquerra) i Patrick Hurley (al mig del vehicle). Les propostes del nordamericà de crear un exèrcit mixte entre comunistes i nacionalistes no va agradar gens al Guomindang. Font: china.org
Mao Zedong (Primera fila a l’esquerra) i Patrick Hurley (al mig del vehicle). Les propostes del nordamericà de crear un exèrcit mixte entre comunistes i nacionalistes no va agradar gens al Guomindang. Font: china.org

Fins i tot, a la resta de potències que havien lluitat en el bàndol aliat durant la Segona Guerra Mundial, la proposta que va fer el Partit Comunista els hi va semblar la més raonable. Malauradament, el gran problema va venir amb la proposta que va fer Marshall sobre la nacionalització del futur exèrcit xinès sota una nova coalició de govern.

Com ja va passar durant la missió Dixie, amb la mediació de Hurley, els comunistes van acceptar la proposta que van fer els nord-americans. Per descomptat els nacionalistes, sobretot la facció més conservadora del GMD i el mateix Chiang, van mostrar la seva oposició i desacord al  general Marshall per la seva proposta. Aquesta consistia en la creació d’un exèrcit conjunt PCX-GMD amb un rati de 5:1 i que quan haguessin passat 6 mesos de la creació d’aquest exèrcit, el general proposava que el nou govern hauria de prendre un cert número de tropes del GMD i del PCX i “dur a terme una fusió experimental” per l’establiment d’un nou exèrcit nacional.

Malgrat que finalment, al líder del GMD no li va quedar més remei que acceptar la realitat. A partir d’aquest moment els dos principals actors polítics de la Xina van començar a desestimar l’opció del govern de coalició.

Tant Mao, com Chiang i les seves cúpules van entendre que a partir d’aquest moment assolir el poder només seria possible si un d’ells desbancava a l’altre. Finalment, a principis de juliol de 1946, el mateix general Marshall després de queixar-se prèviament a l’Oficina d’Afers Exteriors del seu país pels entrebancs que els hi havien posat tant comunistes i nacionalistes durant les negociacions, va informar al president Truman que per a ell continuar la mediació a Xina seria impossible. Després d’aquest informe i de l’esclat de la guerra entre comunistes i nacionalistes, Estats Units no tornaria a tenir bones relacions amb el Partit Comunista Xinès -per no dir-ne cap- fins l’any 1969.

Read More

La desaparició de l’estat soviètic i el desmantellament del camp socialista entre el final dels anys 80 i els inicis de la dècada següent ha fet que conceptes com “Perestroika” (reestructuració) i “Glasnost“ (obertura o transparència) siguin entesos i vistos, majoritàriament, com quelcom no acabat de materialitzar; com conceptes que no varen arribar a superar una definició purament teòrica per donar pas a una realització fàctica i plasmada en fets. La formulació teòrica d’aquestes idees no va ser acompanyada per un full de ruta pràctic i aplicable a les realitats politicosocials i econòmiques del moment i del país. Per aquestes raons podem trobar tantes definicions del concepte “Perestroika” com persones han escrit sobre ella. Tot i això, existeixen trets característics d’aquesta “segona revolució leninista” (tal com va ser definida per Gorbatxov) que va tenir lloc en la Unió Soviètica i que permeten crear una idea general de la concepció. La Perestroika pot ésser definida com l’esperit de canvi i renovació de l’economia soviètica en un primer terme, i del sistema polític en un segon. Més concretament, alguns dels objectius fixats d’inici van ser:  

– Superar el retard estructural de l’economia de l’URSS i l’estancament en el qual estava immersa. L’augment de l’autonomia de les empreses estatals i l’ampliació del camp d’actuació de la iniciativa privada varen ser els dos eixos principals sobre els quals va girar aquest aspecte.

– “Desbrezhniavitzar” l’economia, és a dir, canvi rotund amb la manera en què es feia funcionar i es dirigia l’economia respecte a l’etapa anterior i tot allò que la caracteritzava (corrupció, ineficàcia i indisciplina laboral, burocratització).

– Iniciar un procés cap a una economia post industrial, i crear, com a conseqüència, un sector econòmic basat en la tecnologia, pràcticament nul fins el moment.

– Democratitzar les relacions socials i de producció, així com les institucions.

– Apaivagar les tenses relacions geopolítiques de la Guerra Freda, fet que pressuposa la reducció de despesa armamentística.

Considero oportú citar literalment:

“La política de Gorbachov se nos presenta diferente de cualquier otro intento reformista anterior, ya que, más que una reforma, el de Gorbachov se asemeja más a un proceso revolucionario, que ha ido invadiendo todos los aspectos de la vida soviética. Aunque sin embargo, la intención primordial de Gorbachov no era realizar ningún cambio drástico en la URSS, si no hacer funcionar a corto plazo el sistema económico soviético (Aracil, Oliver, Segura; 1998).

Aquest ideari es va confeccionar sense cap intenció de trencar amb el socialisme ni amb el materialisme històric (pràcticament considerada com una religió laica). Els seus impulsors van promocionar i vendre la Perestroika com una autèntica revolució, que permetria al socialisme real seguir funcionant i superar la ja evident crisi en la qual es trobava. Però la realitat fou que sis anys després de l’inici de l’aplicació de la reestructuració, el món veia com el gegant soviètic s’enfonsava, com els paradigmes geopolítics canviaven cap a un nou món unipolar, i com el principal estat sorgit de la desintegració de l’URSS, la Federació Russa, era víctima de la teràpia de xoc neoliberal aplicada des d’occident. La Perestroika va acabar per conduir a la destrucció de la planificació econòmica estatal però sense oferir un model politicoeconòmic alternatiu, cosa que portava les 15 repúbliques a un salt al buit. Fins a quin punt era necessària l’aplicació de reformes? Era tan nefasta la situació de l’URSS com per emprendre aquella travessia a cegues que va ser la Perestroika? Era sostenible l’immobilisme? A continuació, i posades ja mínimament les bases del que va ser i suposar la Perestroika, quedarà exposat el periple de la societat, l’economia i la política soviètiques des de l’inici del període Brezhniev fins al del període Gorbatxov, moment en què es van gestar totes aquelles necessitats, vicis i mancances del sistema soviètic que varen requerir la Perestroika.

Fidel Castro i Nikita Kruschev. Font: Diario de la Américas

En termes econòmics, el símptoma mes llunyà d’afebliment el trobem en el 1959, any en el qual el rendiment de la producció industrial, per primera vegada des de temps de la Gran Guerra Pàtria, seria menor que l’any anterior. Tot i que aquest fet difícilment feia preveure en aquell moment la crisi en què es veuria immersa l’economia soviètica, ja es començava a projectar un desgast a llarg termini. Tot i així, el gran gruix dels greuges econòmics i socials en l’URSS varen venir com a conseqüència de la resposta que la nomenklatura va dur a terme per a reaccionar davant de les polítiques desestalinitzadores que varen tenir lloc en el mandat de Nikita Kruitxev (1953-1964). Durant aquesta etapa hi va haver un intent d’obertura del règim, la condemna de l’estalinisme i l’adopció per part d’alguns dirigents del PCUS (entre ells Kruitxev) d’una política exterior més diplomàtica amb l’altra superpotència, tot i que aquesta actitud envers els EEUU i el bloc occidental no va servir per evitar un dels moments més tensos de la Guerra Freda, la crisi dels míssils de Cuba l’any 1962. L’actuació del cap d’estat soviètic en aquell esdeveniment, és a dir, la retirada dels caps nuclears de Cuba a canvi de la retirada també d’armament nuclear, en aquest cas de Turquia per part dels EEUU, va crear una imatge de venut i traïdor dins les esferes del poder soviètic. Aquest fet, sumat a la poca aprovació que les seves mesures tant polítiques com econòmiques van tenir per part dels sectors més conservadors del PCUS, va crear el perfecte caldo de cultiu per retirar del poder a Kruitxev l’any 1964.

El nou govern, bàsicament dirigit en un inici per Brezhniev, Kosygin i Podgorni, (tot i que en aquest triumvirat Brezhniev no trigaria gaire a fer-se amb el control), ja va tenir en compte la situació econòmica, que anava preocupant cada cop més a mida que passaven els anys. En aquell punt, l’agricultura se sumà a la indústria en el grup d’activitats econòmiques amb rendiments decreixents. Davant l’evidència que un retorn a l’estalinisme era completament inviable, es plantejaren dues possibilitats: la d’una reforma que continués la tasca de Kruitxev però que arrisqués les posicions de les castes i amb uns resultats imprevisibles, o bé la de fer com si no passés res i mantenir l’statu quo de l’URSS. La resposta de Brezhniev va ser l’immobilisme, fet que agreujaria els problemes existents i en crearia de nous, fins al punt que 20 anys després els dirigents es trobaren amb el mateix dilema, tot i que la resposta escollida va ser la contrària. Per tant l’etapa Brezhniev (1964-1982) por ser definida com un salt en el temps per l’economia, societat i política soviètiques, que no varen avançar gens en els 18 anys en què va durar.

L’immobilisme no va fer res més que agreujar la crisi i fer més evidents els seus símptomes en la segona meitat dels anys seixanta. La particularitat més característica del sistema econòmic soviètic i socialista en general, la planificació de l’economia, va ser una de les principals causants dels decreixements en el rendiment industrial. No deixa de ser paradoxal que el mateix principi econòmic que va portar Rússia i la seva perifèria de ser un estat agrari a un de plenament industrialitzat, i que va permetre afrontar la invasió nazi, es convertís ara en el botxí. La planificació econòmica, que atribuïa uns objectius de producció, senzillament va deixar de ser complida per part de les empreses estatals, tant industrials com agrícoles. Aquest fet, sumat a la passivitat dels responsables del compliment dels objectius establerts, creava una situació on era suficient la falsificació de les estadístiques de la producció real i la indulgència dels controladors per provocar un panorama de baixada notable del rendiment productiu.

Les empreses estatals eren subjecte d’un doble flux de comunicació, a través dels quals rebien dels ministeris i del Gosplan instruccions sobre el que s’esperava que produïssin, el volum d’aquesta producció, la remuneració, els recursos que havien d’invertir per a la producció dels objectius… i retornaven les dades de les produccions als organismes dirigents. El flux de l’empresa cap a l’organisme planificador era retocat i hipertrofiat, fet que provocava que les dades estadístiques plasmades sobre paper no fossin reals, i dificultava com a conseqüència l’acció de qualsevol mínima reforma per part d’economistes, que sumada a la inacció governamental, no deixava cap altra opció que l’estancament.

L’any 1988 Gorbatxov va reconèixer que l’administració de Brezhniev havia inflat artificialment els índex de productivitat; la falsificació d’estadístiques, doncs, no va ser quelcom exclusiu de les empreses. Citant textualment a l’historiador i politòleg soviètic Kiva Maidanik obtenim una clara pinzellada del funcionament del sistema:

“la planificació es basa, en primer lloc, en un procediment de comandament autoritari i administratiu. Tot està concentrat en un aparell central, de l’estat. Tot es veu planificat des del centre, reglamentant-ho des de dalt fins a baix […]. Cada empresa ho rep tot de l’estat, que determina què, quant i com s’ha de produir, els salaris, el preu, el destinatari de la mercaderia… El pla adopta forma de llei”.

La baixa productivitat fou quelcom comú en la dècada dels 70. El creixement industrial tenia lloc en termes extensius, és a dir, en xifres absolutes. Quan el rendiment industrial creixia, era perquè hi havia més gent treballant a les fàbriques. L’èxode rural de finals dels 60 i inicis del 70 va aportar capital humà a l’activitat fabril i per tant va esmorteir les conseqüències de la crisi de productivitat industrial. En acabar-se el flux migratori cap a les ciutats, aquest creixement extensiu va arribar a la seva fi. Atès que el creixement intensiu (consistent en la millora relativa de la productivitat), a causa de les limitacions del sistema brezhnevià i al retard tecnològic fou un quimera, l’URSS entrà a la dècada dels 80 amb una crisi totalment accentuada i fruit dels vicis del funcionament econòmic. Paral·lelament, un problema endèmic en l’URSS d’aquest període impossibilitava qualsevol aspiració d’un creixement intensiu: les dificultats de traslladar els avenços tecnològics dedicats a l’àmbit militar cap a l’àmbit industrial o civil. Ens trobem, doncs, un país amb capacitat per fabricar transbordadors espacials avantguardistes tecnològicament, mentre que algunes fàbriques tenien contractades més persones per a dur a terme tasques burocràtiques (a causa de la poca informatització) que no pas obrers per a les feines mecàniques.

Estadísticament, des de 1970, el creixement anual disminuí entre un 1 i un 1,5% per any, de manera que, entrats ja els anys 80, arribà a ser negatiu. L’estat tampoc va fer gaire esforços per aturar alguns dels principals obstacles, com eren l’absentisme laboral i l’alcoholisme. A l’URSS dels inicis dels anys 80, la producció dels dilluns era un 4% menor que en la resta de dies ja que el nombre d’obrers que decidien allargar el cap de setmana era substancialment considerable. D’altra banda, l’alcohol, que també influïa notablement en l’absentisme laboral, causava unes enormes despeses sanitàries a l’estat. L’any 1985, per comprar alcohol clínic a les farmàcies de l’URSS es va començar a precisar de recepta mèdica, ja que la gent se’l bevia, arran de les limitacions que des de l’administració es varen posar per a l’adquisició de begudes alcohòliques.

La productivitat agrícola no va tenir un destí millor que la indústria durant el mandat de Brezhniev. La productivitat, que ja de per si no era excessivament alta a causa dels condicionants climàtics, va patir un enorme descens que obligà a l’URSS a importar una part dels productes agrícoles que consumia (les importacions de cereals van augmentar dràsticament de 7,3 tones el 1964 a 55,5 20 anys després, mentre la producció, tot i que amb daltabaixos, es mantenia constant). El 1981, un agricultor soviètic alimentava 8 persones; un homòleg nord-americà ho feia a 65. Aquesta estadística no és l’única que delata la baixa productivitat: les parcel·les privades, que tan sols ocupaven un 3% de la terra laborable, produïen un 26% de la producció agrícola, fet que denota la ineficàcia dels Koljoz (granges col·lectives) i Sovjos (granes estatals), així com la necessitat urgent d’una reforma agrària. Aquesta, però, difícilment tindria lloc amb un immobilisme com el que imperava aleshores.

Els números de l’estat soviètic també es veien malmesos a causa de la manera de procedir pel que fa als recursos naturals. L’URSS patia una excessiva dependència de recursos energètics no renovables, sobretot petroli i gas natural, que van ser explotats sense la més mínima consciència que es tractava de recursos finits i limitats.  Aquest fet no només causà desastres en l’ecologia, com el del Mar d’Aral, sinó que també va ser catastròfic per a la economia. Els anys 80, l’extracció d’una tona de petroli era nou vegades mes costosa que 20 anys abans. L’immobilisme també va deixar constància de la seva empremta en aquests aspecte, ja que es va deixar el problema latent enlloc de recórrer a fonts d’energia renovables, menys agressives amb el medi ambient i que haguessin permetés a l’URSS no dependre tant del petroli.

En l’etapa Brezhniev, la mesura que s’adopta enfront les empreses deficitàries fou senzillament la d’aportar més inversió estatal per pal·liar aquest dèficit, cosa que, malgrat tot, no deixava de ser una mesura superficial que no atacava l’arrel directa del problema. La idiosincràsia brezhneviana optava més aviat per la sobreinversió en una empresa deficitària en comptes de millorar la tecnificació del treball o recórrer a la consulta dels consells de fàbrica i sindicats per a la elaboració de la planificació, fets que sens dubte haguessin exigit sortir de l’immobilisme en què estava immersa l’URSS. Aquest fet, juntament amb  la necessitat d’importar gra i altres productes bàsics -és a dir, una balança comercial negativa-, el manteniment de la influència soviètica a l’Europa de l’est, la cursa d’armament i la Guerra d’Afganistan a partir de 1979 (entre altres aspectes), van fer de l’URSS un estat fortament endeutat exteriorment, i amb una pesada llosa de la qual Gorbatxov era ben conscient.

L’any 1967, Yuri Andropov es fa amb la prefectura del KGB. Des d’aquell any els departaments analítics del KGB van adquirir consciència de la situació: s’afirmà des del comitè que, si el país pensava mantenir la política de blocs sorgida de la Segona Guerra Mundial, era necessària una profunda reforma econòmica, ja que en cas contrari difícilment es podria mantenir la influència soviètica en els països del Pacte de Varsòvia. El KGB elaborava una mitjana d’entre 300 i 400 pàgines d’informes només en política exterior, que ni tan sols era llegida pels membres del politburó, cosa que feia palès que l’immobilisme era la manera de fer de la gerontocràcia soviètica. L’any 1970, un grup de dissidents publicà el que s’anomenà “la carta oberta de dissidents”. Aquests demanaven respostes a les exigències del desenvolupament econòmic sense trencar amb el socialisme ni discutir el paper dominant del PCUS. També es va fer cas omís d’aquestes peticions.

Però l’immobilisme brezhnevià no va ser quelcom que només es manifestà en termes econòmics. La consolidació d’una forta nomenklatura amb interessos propis i l’actuació política calmada, conservadora i estabilitzadora que fes apaivagar les pors dels apparatxiks del PCUS són dos dels afers mes característics de la política soviètica en aquesta etapa. Durant els anys de l’immobilisme, l’URSS va passar de ser aquell estat que motivava i movia esperances d’obrers arreu del món a convertir-se en el regne de l’estabilitat i la burocratització. Segons Helene Carrère, una de les kremlinòlogues més influents, Brezhniev es va comprometre amb els alts aparells i amb el funcionariat del partit. Aquest fet fou la causa de la seva actitud excessivament conservadora, que el va portar a tenir una autèntica al·lèrgia a les reformes. L’immobilisme polític va fer que l’ideal revolucionari que s’identificava amb l’URSS perdés molta força, cosa que, entre d’altres efectes, provocà l’aparició de l’Eurocomunisme a l’Europa occidental o, que es el mateix, la pèrdua de la capacitat del PCUS d’influir en els partits comunistes del bloc capitalista.

A la imatge, correcció del peu de foto: Brezhniev, el responsable de l'immobilisme. A partir de 1975, a causa del seu estat de salut, es mostrà senil i incapacitat per als actes públics. Font: europebetweeneastandwest.com
Brezhniev, el responsable de l’immobilisme. A partir de 1975, a causa del seu estat de salut, es mostrà senil i incapacitat per als actes públics. Font: europebetweeneastandwest.com

El factor nacional també va ser quelcom subjecte a canvis en el període 64-82. L’URSS com a federació de diverses nacions sempre havia respectat (tot i que amb daltabaixos) els caràcters nacionals dels pobles que la conformaven. En l’etapa Kruitxev els habitants de les repúbliques federades (excepte la russa i els russòfons) tenien com a primera llengua la pròpia de la república i com a segona llengua el rus, que servia de llengua auxiliar. Aquest fet s’invertiria durant el mandat de Brezhniev, sota el qual el rus passaria a ser primera llengua i la llengua de cada república, la segona. La russificació de l’URSS va ser quelcom constant en els anys 70, quan un creixement vegetatiu pobre dels russos i altres eslaus feia perillar l’hegemonia demogràfica d’aquest grup respecte als pobles musulmans de l’Àsia central i el Caucas, els quals es multiplicaven considerablement més que els eslaus. La constitució soviètica del 1977 centralitzava en Moscou, en detriment de la capacitat de prendre decisions dels soviets locals de de les repúbliques federades.  Aquesta actitud causà un augment del nacionalisme, que fou especialment notable a les repúbliques bàltiques, que a l’hora de la independència van ser més pragmàtiques que les caucàsiques, que acabarien per combatre’s les unes a les altres, i les de l’Àsia central, les quals es recolzarien en l’islam, impulsades per la Guerra d’Afganistan. La Perestroika va haver d’encarar aquesta situació causada per Brezhniev i el seu govern, a la qual tampoc es va trobar solució.

Yuri Andropov seria l’encarregat de succeir Brezhniev després de la mort d’aquest el novembre de 1982. Andropov, que durant 15 anys havia estat advertint del perill que suposa l’immobilisme, tenia ara l’oportunitat de fer quelcom per revertir la situació. Alguns autors arriben a definir el govern d’Andropov (1982-1984) com una pre-Perestroika caracteritzada per una reducció d’armament en un 25%, mesures contra la corrupció que van ser força populars i una renovació del politburó [Màxim òrgan dirigent i de presa de decisions del PCUS], que va permetre l’arribada de nous i joves dirigents com Gorbatxov. La solució al problema del retard tecnològic també va ser objecte d’anàlisi per part d’Andropov. Però tot i les bones idees inicials, la realitat va ser substancialment diferent: l’any 1983, els EEUU anunciaven la creació del SDI (sistema estratègic de defensa), fet que no va possibilitar en la mesura del previst i del necessari aquella reducció anunciada en el pressupost. L’altre fet és que Andropov, malalt, va haver de ser connectat a la maquina de diàlisi tres mesos després d’ocupar el càrrec i es va veure obligat a passar gran part del seu any i mig de mandat a l’hospital, cosa que dificultà la posada en pràctica de la seva idea de renovació.

Gorbatxov amb el cap d'estat de la RDA Honecker, l'any 1985. Una de les tasques del líder soviètic va ser la de la reformulació de les relacions entre l'URSS i la resta de països del pacte de Varsòvia. Font: wikipedia.
Gorbatxov amb el cap d’estat de la RDA Honecker, l’any 1985. Una de les tasques del líder soviètic va ser la de la reformulació de les relacions entre l’URSS i la resta de països del pacte de Varsòvia. Font: wikipedia.

Després d’un any i mig, el març de 1984, Andropov moria i fou substituït per Konstantin Txernienko, el qual va seguir amb la política brezhneviana d’immobilisme, d’aturar el reformisme del seu predecessor en el càrrec i tornar als temps de la passivitat de Brezhniev. El seu curt mandat (1984-1985) serviria de preludi a l’etapa Gorbatxov. L’elecció d’aquest darrer no fou casual, sinó que va respondre les necessitats urgents de l’adopció de mesures que posaren fi als desastrosos resultats econòmics de dècades d’immobilisme i dels vicis operatius tant de l’economia com de la política i la societat soviètiques.

El març de 1985 la televisió soviètica anuncià la mort de Txernienko, i Gorbatxov seria el seu successor. L’esperava la dificultosa tasca de tirar endavant la maquinària econòmica de la superpotència oriental, especialment costosa per culpa dels vicis, en tots els aspectes, que havia adquirit l’URSS durant l’immobilisme. La Perestroika s’iniciava amb una urgent imperiositat; la seva aplicació, 2000 dies després, va constatar que l’immobilisme ja havia condemnat l’URSS a mort.

Read More

“Estamos ganando la batalla de las ideas y debemos redoblar esfuerzos para que esta victoria se haga patente cada vez más. (…) Hoy, más que nunca, las “ideas tienen consecuencias”

-José María Aznar, expresident del Govern espanyol (1996-2004) intervenció a la European Ideas Network (IEN), a Viena després de les eleccions europees de 2009 –

 

Està en crisi un moviment o ideologia polítics només perquè els seus partits polítics no estiguin en les institucions del govern? Com moltes altres coses que s’han anat gestant durant la globalització, la visibilització de la crisi de les “esquerres” polítiques europees s’ha fet evident en els últims anys, amb l’arribada de la crisi econòmica de 2008 i l’inici de la Gran Recessió, en la qual encara ens trobem. De fet, aquesta crisi d’identitat de les esquerres va iniciar-se ja fa quaranta anys i no té res a veure amb la quantitat de països en què aquestes governen.

Efectivament, hom pot pensar que el fet de posar roig (esquerra) o blau (dreta) en un mapa polític mostra en quins països l’esquerra és més forta; i així, definim una crisi de les esquerres a Europa en funció del número de governs en què aquestes (no) són presents. Però la gran crisi de les esquerres és ideològica.

A finals del segle XIX se situa el moment de la configuració dels grans partits socialistes de masses. Destacava, pel nombre dels seus militants i la seva organització, el Partit Socialdemòcrata Alemany (Sozialdemokratische Partei Deutschlands -SPD-), que aviat seria el referent revolucionari d’Europa; i el II Reich alemany, com a estat més industrialitzat del Vell Continent, havia de ser el primer on la revolució socialista triomfaria. 

Rosa Luxemburg (1871-1919), membre del SPD, va parlar de la "crisi de la socialdemocràcia" després que aquesta aprovés els pressupostos de guerra, traint els interessos proletaris que representava
Rosa Luxemburg (1871-1919), membre del SPD, va parlar de la “crisi de la socialdemocràcia” després que aquesta aprovés els pressupostos de guerra, traint els interessos proletaris que representava. Font: wikimedia

L’entrada, però, del SPD a les institucions de govern a Alemanya, prioritzant la lluita institucional, desmarcant-se cada vegada més de la realitat de la classes treballadora i afavorint la via possibilista/reformista acabaria fent del partit una pesada màquina burocràtica que poc a poc va deixar de ser revolucionària, com mostra el fet que el 1914 aprovés els pressupostos extraordinaris de la Primera Guerra Mundial amb al resta de forces polítiques del Reichstag. Malgrat ser el grup parlamentari més nombrós de la càmera legislativa alemanya, Rosa Luxemburg, una de les poques veus discordants i desafiants dintre del SPD, escrivia que la socialdemocràcia estava en crisi. La traïció que el partit protagonitzaria durant la Revolució Alemanya de 1918-19 a la classe treballadora teutona acabà de confirmar el gir conservador del partit i la seva institucionalització com a un partit de règim.

El triomf bolxevic en la Revolució Russa (1917) va accentuar la crisi socialdemòcrata a l’Europa occidental i va propiciar la divisió dels partits d’esquerra entre una socialdemocràcia cada vegada menys revolucionària i uns partits comunistes fortament dependents de Moscou i la seva ortodòxia, cosa que els deixaria amb poca capacitat de maniobra per fer i desfer d’acord amb la idiosincràsia del seu país. Altre cop, el partit comunista més fort del Vell Continent seria l’alemany (el KPD), abans que Adolf Hitler el trinxés una vegada esdevingués canceller del Reich.

Poc abans de la Segona Guerra Mundial. Les directrius soviètiques de prioritzar la lluita contra el “socialdeixisme” (un nom pejoratiu per a parlar de la socialdemocràcia) abans que amb el feixisme donaren peu a una espècie de guerra civil política i ideològica que va impedir a les forces d’esquerra d’aliar-se per a impedir l’ascens del feixisme fins que va ser massa tard. Aquesta política, concretada en els “fronts populars”, tampoc va donar els fruits que s’esperava i només s’aconseguiria formar govern a Espanya, França i Xile; i tots tres tindrien una curta vida.

Des del final de la Segona Guerra Mundial (1945), a Europa, les ocasions en què les esquerres (encabides fonamentalment en la socialdemocràcia) han governat han sigut numèricament inferiors si ho comparem amb les vegades en què el conservadorisme ha exercit el poder (a excepció de les zones nòrdiques). Però, tot i així, això no significa estar en crisi.

A partir de 1945, el Vell continent havia de fer front a la seva reconstrucció després de sis anys d’una guerra total on havien mort milions de persones i s’havien arrasat els grans centres urbans. L’Exèrcit Roig soviètic, gràcies a les seves victòries, havia alliberat Europa Oriental de la barbàrie nazi-feixista, però també delimitaria el futur bloc comunista (l’Europa Oriental) amb la presència dels seus soldats. Al mateix temps, l’avanç aliat conformava el bloc occidental. La creació dels dos blocs no es faria mitjançant acords diplomàtics o deixant que la població decidís sobre el model social en què volien viure, sinó d’acord, com ja hem vist, amb l’avanç de les tropes d’un o altre bàndol. 

L'avenç soviètic durant la Segona Guerra Mundial fins a Europa central va ser la clau per al futur bloc comunista de l'Europa oriental
Soldats de l’Exèrcit Roig a Berlin. L’avenç soviètic durant la Segona Guerra Mundial fins a Europa central va ser la clau per al futur bloc comunista de l’Europa oriental. Font: taringa.net

La reconstrucció d’Europa es faria sobre unes bases molt diferents a les de la fi de la Primera Guerra Mundial. En finalitzar la Segona Guerra Mundial, hi havia hagut 36 milions de morts (comptant només les baixes de diferents nacionalitats europees), de les quals 19 havien sigut civils. Al contrari que 1919, aquesta vegada la refeta intentà dur-se a terme basant-se en la construcció de fortes democràcies liberals que fossin una alternativa real, factible i viable a les dictadures del Període d’Entreguerres i al comunisme que s’estava consolidant a Europa de l’Est. Com havia de fer-se? Al meu entendre, hi ha dos factors que expliquen el canvi de xip fet pels grans nous arquitectes del bloc capitalista: la por a les esquerres, per una banda, i la voluntat de no repetir la inestabilitat social del Període d’Entreguerres.

Al 1945, amb les tropes soviètiques a Berlín i amb el control ferm de tota Europa Oriental, la incertesa permeté que els nous legisladors es veiessin forçats a buscar grans polítiques de consens entre partits polítics molt allunyats entre si. El motiu? Demostrar que, arraconant l’experiència històrica acumulada, també es podia tenir una vida digna i plena amb el capitalisme i la democràcia liberal. Tot això no hagués estat possible sense una esquerra política que s’havia fet molt forta durant la guerra i que havia guanyat molt prestigi en la resistència contra el nazisme. El comunisme era fort en llocs com Islàndia (on Churchill havia planejat d’envair el país si els comunistes guanyaven les eleccions), França o Itàlia, on el Partito Comunista d’Italia (PCI) s’havia convertit en la principal força d’esquerra i havia passat de 3.000 membres el 1940 a 400.000 durant l’hivern del 1944-45.

Per altra banda, els nous governants europeus eren nascuts majoritàriament a la dècada dels 90 del passat segle XIX, motiu pel qual havien tingut una àmplia experiència amb el període més inestable de tota la història contemporània. Aquesta col·laboració cristal·litzaria en la creació dels moderns estats del benestar, que bevia de diferents experiències i ideòlegs (destaquen les aportacions de l’economista britànic John Maynard Keynes) de caire progressista i reformista. Acabava amb la concepció de l’estat com a un element que necessitava ser un agent com més petit millor perquè no interrompés el bon funcionament de l’economia; ans el contrari: l’estat havia de ser un element clau per crear i redistribuir la riquesa en forma de prestacions socials i havia de tenir una major presència en el món econòmic a través del control d’aquells recursos que es consideraven essencials per al funcionament de l’economia nacional. El cas més paradigmàtic va ser el de la construcció de l’estat del benestar a Gran Bretanya, després de la victòria electoral dels laboristes de Clement Attlee el 1945 [llegiu l’article “Allò que Thatcher s’endugué: els orígens de l’estat del benestar britànic”:  http://bit.ly/1XtaZBs] , el qual no tenia cap pudor en declarar-se orgullosament “socialista” en el seu discurs de la victòria electoral.

La victòria electoral laborista de 1945 va ser escandalosa, i va permetre la construcció de l'estat del benestar britànic. El més ambiciós del moment. Font: new-agenda2012
La victòria electoral laborista de 1945 va ser escandalosa, i va permetre la construcció de l’estat del benestar britànic. El més ambiciós del moment. Font: new-agenda2012

L’esquerra europea, coincidint amb el gran creixement econòmic europeu, viuria entre 1945 i 1973 la seva època daurada. Era respectada i acceptada pel nou ordre internacional de la Guerra Freda, jugava en les institucions democràtiques i les seves idees eren àmpliament seguides pel conjunt de la societat occidental, fins i tot pels partits conservadors, que fins a la dècada dels 80 (i encara amb reserves) no s’atreviren a debilitar l’estat del benestar. El preu que va pagar l’esquerra, però, va ser el de renunciar a canviar la societat per ser una administradora del capitalisme de la manera més socialment justa possible.

Paral·lelament, la societat de consum (plenament consolidada ja a la dècada dels seixanta) havia transformat profundament la societat occidental: per primera vegada en la història de la humanitat, la principal font de despesa dels salaris ja no anava destinada únicament a aconseguir aliments, sinó que també podia fer-ho a altres formes d’oci com el cinema, espectacles, la compra massiva, etc. Això no només va desfer les antigues conviccions de l’esquerra tradicional (qui era ara el proletari?), sinó que va permetre consolidar i ampliar les “classes mitjanes”: un nou ampli sector social amb bons sous que basculava preferentment cap als professionals de “coll blanc”, formats generalment en unes universitats cada vegada més massificades i que cap a la dècada dels 60 haurien d’ampliar-se considerablement; lligat a aquest fenomen, era clar que el benestar es veia com quelcom etern. En qualsevol cas, una altra de les grans conseqüències d’aquesta societat seria la pèrdua de la seva capacitat revolucionària: la televisió (que acabaria també amb les velles formes de socialització), la targeta de crèdit i la hipoteca en serien les responsables. Com diria l’empresari William Levitt: “Cap home que sigui propietari de casa seva pot ser comunista. Té massa coses per fer”.

Tot això tingué un feliç desenvolupament mentre la socialdemocràcia imposava el seu discurs i es conformava a ser un administrador social d’un benestar que es creia inacabable. Però tot es trencà ràpidament a partir de 1973 amb la crisi del petroli: la reaparició de l’atur, l’estancament econòmic dels setanta-vuitanta i la conformació d’una nova mentalitat col·lectiva, més individualista, van permetre que calessin molt ràpidament les noves tesis neoliberals. Aquestes, les durien a terme primerament Augusto Pinochet, Margaret Thatcher i Ronald Reagan (i en menor mesura, James Carter), que intentarien tornar al liberalisme primigeni: poc estat i molta llibertat econòmica, precisament, la que causà els grans col·lapses econòmics dels segles XIX i la Gran Recessió dels 30.

Va ser, doncs, durant l’últim quart del segle XX, i veient que la URSS ja no era un perill ni un model alternatiu viable a Occident, que es posà punt i final a la redistribució equitativa dels ingressos, es baixaren els impostos a les grans fortunes i es començà una derregularització financera que seguiria fins a avui dia. La batalla de les idees va ser la més important; i el control dels mitjans de comunicació, de les universitats i la formació de poderoses fundacions privades per a difondre el nou credo es mostraren essencials.

La contraproposta de la dreta neoliberal agafà totalment desprevinguda l’esquerra, que aniria reculant en els seus posicionaments polítics i acabaria acceptant ser un gestor més amable d’un neoliberalisme cada vegada menys amable. La prova d’això és que durant la dècada dels vuitanta, quan al Mediterrani europeu governaven formacions socialistes, aquestes aplicaren programes econòmics molt similars als de la nova dreta en nom del nou “realisme” econòmic. La implementació de l’agenda conservadora va demostrar primerament a Xile que el lliure mercat podia dur-se a terme sense necessitat de democràcia. A Gran Bretanya i als Estats Units, Thatcher i Reagan debilitaren enormement el moviment obrer i desestructuraren el món sindical.

Augusto Pinochet i Margaret Thatcher, pioners polítics mundials del neoliberalisme. Font: eldiario.es
Augusto Pinochet i Margaret Thatcher, pioners polítics mundials del neoliberalisme. Font: eldiario.es

La deslocalització d’empreses arreu del món i la globalització van acabar d’enfonsar el món referencial de l’esquerra. Després de la caiguda del bloc soviètic, l’ensulsiada dels partits comunistes occidentals i la consolidació de nous centres de poder polític i econòmic que escapen al control dels estats no han fet més que accentuar aquesta crisi. L’esquerra ha sigut incapaç d’elaborar en 40 anys idees alternatives destinades a dur a terme una nova praxis política en un món que no sap com canviar i en el qual es troba profundament arrelada i comprada. La formació de nous espais polítics definibles com a “esquerra alternativa” des dels anys 90 són una amalgama complexa i heterodoxa que a dia d’avui ha semblat trobar fórmules de visibilització i possibilitats reals de guanyar governs i adquirir quotes importants de poder en els centres de decisió. Malgrat tot, encara li queda camí per recórrer i, sobretot, no es veu tampoc la voluntat de voler ser agents d’un canvi que impliqui la desaparició del sistema capitalista… Però això ja és una altra història.

[Aquest article és un resum del Treball de Final de Grau titulat “El llarg hivern de les esquerres”. Aquest pot trobar-se en el dipòsit digital de la Universitat de Barcelona: http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/50623/1/TFG_Geli.pdf]

Read More