Quan l’any 2001 els nord-americans envaïen l’Afganistan, sota el pretext de castigar els talibans pels atemptats de les torres bessones, el que realment feien era posar un peu a un dels territoris més cobejats del món, l’Àsia Central. Afganistan era el país més viable on instal·lar una base permanent nord-americana: Iran els hi era hostil, apropar-se més a Pakistan els hauria enemistat per sempre amb l’Índia, Tibet es trobava sota el control xinès i les altres repúbliques es trobaven a l’àrea d’influència russa. El president uzbek Karimov, però, es va allunyar del bloc rus i va col·laborar amb els EUA a canvi de suport polític i militar (sense trencar del tot amb Rússia) fent un nou acte d’equilibrisme polític que marcaria l’agenda d’Àsia Central, territori que tradicionalment s’ha considerat el centre del món. Travessat l’actual Uzbekistan per l’antiga Ruta de les Caravanes (comunament coneguda com a Ruta de la Seda), des de fa més de mil anys que les mercaderies passen d’Orient a Occident, i a la inversa, a través de ciutats oasis com Bukharà, Taixkent i Samarcanda. Fora de les ciutats, les poblacions nòmades vivien d’aquesta ruta treballant com a protectors de les caravanes (o agressors segons el cas) i comerciaven amb tot allò que pogués interessar dels seus ramats. No és fins al segle XV que els primers uzbeks arriben al territori, procedents de l’actual Mongòlia, i anomenats així en honor al príncep Uzbeg Khan, un dels primers que van abraçar l’Islam com a religió oficial. Durant segles, els uzbeks es barallen pel control de la regió i de les seves riques ciutats-oasis amb els nòmades turcs i els sedentaris perses; establint-se ja des del segle XVI una sèrie de dinasties independents amb la Cort instal·lada a les diferents ciutats-oasis, destacaran principalment els khanats de Khiva, Bukharà i Kokand. A mitjans del segle XIX però, la viabilitat dels khanats corria perill doncs, aprofitant les baralles entre la monarquia de Bukharà i la de Kokand, l’imperi rus va fer acte de presència. Imbuït pel missatge civilitzador clàssic dels europeus noucentistes, la monarquia russa va veure en els petits Estats musulmans d’Àsia Central una víctima senzilla dels seus exèrcits. La seva expansió a l’Oest havia estat aturada per una aliança antinatural de francesos, britànics i otomans (Guerra de Crimea, 1853-56); però a l’Est, l’única oposició podia venir d’uns decadents imperis xinès i persa, i d’un precari domini anglès sobre l’Índia. Les dècades dels 60 i 70 veuran una gran expansió dels russos sobre els petits khanats, que si bé van acabar unint-se contra l’invasor, no van poder competir contra les tecnologies modernes. D’altra banda, la comandància russa utilitzà sovint la massacre de ciutats senceres per a atemorir l’oposició. Però una cosa era conquerir les ciutats principals i l’altra era conservar el control sobre aquestes, vist el perill d’un contraatac dels pobles nòmades que habitaven les extenses estepes. L'extensió d’una via fèrria i d’un servei telegràfic permetrien els russos, amb el pas del temps, consolidar la seva posició en aquests distants territoris i garantir la submissió econòmica d’aquests. Per a governar les noves possessions del tsar rus es va recórrer a mètodes ja emprats pels Estats europeus a les seves colònies d’ultramar, formar colònies de russos que servissin de base per a la direcció territorial, i col·laborar amb sectors socials tradicionalment oprimits pels anteriors dirigents com ara els jueus i els esclaus perses. Així fou com l’actual Uzbekistan entrà a formar part de l’imperi del tsar. La Primera Guerra Mundial (1914-18) va donar ales als rebels uzbeks, marginats de l’administració imperial, i, encoratjats per la propaganda panturania (finançada pel mateix imperi Otomà, defensava la unió de tots els pobles turcs) es van revoltar sense èxit contra el tsar. La Revolució d’Octubre de 1917 convertí els basmatxis (rebels uzbeks) en objecte d’interès de les diferents faccions russes, per una banda els bolxevics de Lenin i per l’altra els Blancs de Koltxak (veure “la guerra de l’Extrem Orient (1918-1922)”); tot i que un cop acabada la guerra, es convertiren en una molèstia per als vencedors. Iosif Stalin, secretari general dels bolxevics, veia amb inquietud la persistent rebel·lió basmatxi i la propaganda panturania, així que, durant la creació de les repúbliques soviètiques d’Àsia Central, partí en diferents administracions la rica vall de Fergana i feu que poblacions uzbekes senceres anessin a parar a repúbliques on hi havia altres majories nacionals (kirguissos, tadjiks...etc.). També, i com a part del projecte de crear la nova societat soviètica, el govern comunista féu tancar moltes mesquites, col·lectivitzà les terres destinades a finançar el culte islàmic i prohibí a les dones vestir robes tradicionals com el xador. Durant els anys de la Guerra Freda es desenvoluparen dos corrents polítiques a la república uzbeka: per una banda una classe laica molt vinculada al món rus i per l’altra una de més tradicional que tractava de conservar els seus ritus en la clandestinitat. Dos homes exemplificaven aquestes dues vies: un d’ells era, Islam Karimov, que ascendint dins el Partit Comunista de l’URSS arribà el 1990 al lideratge uzbek i es trobà en la situació idònia per a governar la futura república; l’altre fou Juma Namangani, que amb diners saudites se sumà a la reconstrucció de l’islam polític a l’Uzbekistan (veure “Història d’una peculiar amistat: l’Aràbia Saudita i els EUA”). La dissolució de l’URSS havia pres per sorpresa als dirigents comunistes d’Àsia Central, sense veu ni vot en l’assumpte, i davant l’emigració de la població russa cap a la nova República Federal Russa, cada Estat hagué de prendre una decisió sobre el futur del seu país. Karimov, inquiet per l’ascens de l’islamisme polític, l’identificà amb el terrorisme (cal recordar que no feia gaire que els soviètics lluitaven contra els mujahidins a l’Afganistan) i n’inicià la persecució. En resposta, Namangani va crear el MIU (Moviment Islamic d’Uzbekistan) amb el qual pretenia derrocar Karimov i imposar la llei islàmica al país. La guerra entre el MIU i el govern republicà no quedà limitada al territori nacional doncs, com és habitual en les estratègies guerrilleres, el MIU havia establert bases segures tant al Tadjikistan com a l’Afganistan (veure “Al-Qaeda: Una historia de su creación” de Marc Rodríguez Donoso) . La guerra del president Bush contra els talibans (2001) fou de gran utilitat per a Karimov qui, donant suport als EUA, es desfeia de Namangani (aliat dels talibans) i obtenia una posició diplomàtica més forta sobre Rússia, la seva “protectora”. L’idil·li entre Karimov i Occident no va durar gaire, el 2005 expulsava els militars nord-americans i tornava a signar pactes de cooperació econòmica i militar amb Rússia. La seva mort el 2 de setembre de 2016 pot portar un altre període de conflictivitat al país, ja que, sense la seva mà de ferro i habilitat per a controlar els diferents sectors socials del territori, no seria estrany que grups armats com el MIU tornessin a fer-se notar i que, un cop més, la terra dels uzbeks es taqués de sang.
73e473e5-46a3-4d46-9f1b-a99bb62cb863_mw1024_s_n

Guerra i pau a la terra dels uzbeks

  Quan l’any 2001 els nord-americans envaïen l’Afganistan, sota el pretext de castigar els talibans pels atemptats de les torres bessones, el que realment feien era posar un peu a un dels territoris més cobejats del món, l’Àsia Central. Afganistan era el país més viable on instal·lar una base permanent nord-americana: Iran els hi era […]

, , Marc Morató-Aragonés