Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

L’alimentació és una necessitat bàsica que al llarg de la historia s’ha satisfet de formes molt diverses, en funció d’una multiplicitat de raons econòmiques, culturals i socials que afecten l’individu. És una mostra de la complexitat de la societat on cadascun dels diferents estaments disposava tant d’uns aliments com d’unes formes concretes de cuinar-los. Els problemes econòmics durant la baixa Edat Mitjana no es reflecteixen de la mateixa manera en tots els individus i els aliments es distribueixen de forma molt desigual entre els diferents estaments. En la cultura popular trobem un proverbi català que diu així: el ric menja quan vol, el pobre quan pot i el monjo quan li toca; en aquestes paraules es reflecteix durament la realitat del moment. El creixement de les societats feudals va arribar al seu punt àlgid al s. xii,i amb aquest creixement, també el temps de fam. Més encara, cal sumar-hi també les grans crisis que caracteritzen tot el s. xiv; tot plegat desemboca en diferents situacions d’emergència, en dificultats econòmiques i canvis estructurals que es reflecteixen en la societat de forma selectiva. Per altra banda, trobem també l’expansió de les ciutats, els canvis en el món rural i una lenta però progressiva modificació de la dieta. Tot això va comportar una transformació en molts dels aspectes de la societat. Així, observem com les diferències entre els estaments cada cop van esdevenir més insalvables i com aquest marc quedà també reflectit en la dieta d’aquelles gents.

Sobre aquests aspectes socials, les referències en les obres literàries coetànies esdevenen un important testimoni, ja que són un instrument consolidat que funciona com a eco, al llarg del temps, del que va ocórrer. Per exemple, a través de l’obra de Joanot Martorell ens podem acostar, en la mesura del possible, a la realitat del moment, aprofitant que aquesta font literària ens brinda una bona oportunitat per comprendre una de les vessants de la vida quotidiana medieval. Així, ens permet aproximar-nos al dia a dia de les corts i els cavallers, sobretot al seu tipus d’alimentació i fins i tot atansar-nos a la manera de pensar i al comportament d’aquella societat, reflectida en les seves pàgines.

Cal esmentar que aquest grup va anar adquirint una ètica, una ideologia i es va consolidar amb el temps; va nàixer l’ofici de cavaller. Entrats ja al segle XIV percebem el seu declivi, i el concepte canvia cap a una concepció nobiliària (FLORI.; 2001; 93). Paral·lelament a aquest grup social van néixer les obres de cavalleria, que van tenir una funció adoctrinadora tant pel que fa a l’aspecte religiós i la moralitat, com en el pla simbòlic. Els valors inicials van fer que la cavalleria fos un estament amb tots els atributs d’un ordre social. Els seus rituals i costums van caracteritzar els seus membres com una institució per si mateixa, que amb el temps va anar perdent part de la seva raó primigènia (CROUS.; 1995; 732).

Joanot Martorell. Font: Sàpiens

Qui fou Joanot Martorell? Quina es la seva principal obra?

L’autor de l’obra és Joanot Martorell, nat en el si d’una família de la mitjana noblesa. El seu avi Guillem va ser conseller del rei Martí I, i el seu pare, Francesc, també va estar al seu servei i arribà a ocupar el càrrec de  jurat a València. (GINER, PELLICER.; 2005; 7).

L’obra de Tirant lo Blanc, probablement, es va començar a escriure prop de l’any 1460. Concretament, cal dir que aquesta novel·la cavalleresca s’allunya de la vella tradició francesa instaurada des de temps pretèrits, per la qual aquests cavallers havien nascut sota el símbol de l’ideal cavalleresc de la fantasia. En canvi, Tirant, és la representació d’un cavaller possible. Com tot cavaller, era necessari que aquest assumís una formació i una instrucció en l’ofici. Tirant lo Blanc té una trama forta i versemblant, ben localitzada geogràficament i històricament. No per casualitat és senyalada com la primera de les novel·les modernes, ja que trenca amb els esquemes anteriors, així com també de novel·la total (GINER, PELLICER.; 2005; 11). Estem davant un llibre escrit en llengua catalana, i que beu d’aquesta tradició literària; mostra d’això és la inserció de fonts catalanes en determinats punts de la novel·la (DE RIQUER.; 1979; 81). L’estil de Tirant lo Blanc no és solament un, ja que l’autor es va cenyir als cànons de la prosa renaixentista i a la “valenciana prosa”, seguint una moda literària. La trama és variada, rica en registres i això és el que fa que ens sigui una lectura plaent. Observem com es narren les aventures d’armes i d’amor des del moment en què és armat cavaller, també quin fou el dia a dia de la Cort, o bé les costums que tenien els seus contemporanis. Seguint una línia temporal s’explica la vida de Tirant fins que mor en terres bizantines.

Banquet típic de època medieval. Font: muyhistoria.es

Quins foren els hàbits a taula i l’alimentació dels cavallers medievals? Ho podem estudiar a través d’un obra literària?

Com hem dit al començament d’aquest article, són pocs els aspectes que caracteritzen més una societat que aquells que envolten l’alimentació – incloent-hi l’actitud, la cerimònia i el ritual que envolta l’àpat o les formes a la taula. El que he citat fins ara és una clara mostra d’aquestes relacions complexes. Va existir, en aquest sentit, un imaginari al llarg de l’Edat Mitjana relatiu al fet que un individu era allò que eren els seus hàbits alimentaris.

L’acte de menjar, especialment durant el banquet, va transcendir la pura ritualitat física quan es va convertir en l’acte de sociabilitat per antonomàsia (MONTANARI.; 1989; 10). En l’obra de Tirant lo Blanc de Joanot Martorell apareixen reflexions i al·lusions sobre l’alimentació. En l’obra s’evidencia la intimitat a l’interior de la llar però també es reflecteix amb certa exactitud la realitat circumdant: d’una part es mostren els costums de taula i per altra banda observem els gustos gastronòmics dels protagonistes, tot i que aquests des d’un pla secundari (TUDELA, CASTELLS.; 1995; 693).

En l’obra apareixen referències sobre la preparació dels aliments i l’elaboració d’aquests. La base alimentària dels senyors va estar constituïda per productes càrnics, de vi i pa de bona qualitat, sent la base de nombroses sopes i brou. En els passatges de Tirant lo Blanc, el menjar esdevé símbol de la riquesa de cada cort.

Portada de la 1ª edició castellana de l’obra. Font: wikipèdia

Cada estament tenia accés a un tipus de productes i en tota l’obra trobem múltiples informes que ens permeten saber què menjaven. En aquesta època els estaments socials privilegiats consumien sobretot carn, aliment imprescindible, envoltat d’un gran simbolisme: la carn fa l’estament i el poder que emana d’aquest, i això volia dir que renunciar-hi esdevenia una humiliació. Durant els primers segles medievals l’excel·lència d’un plat s’establia pel contingut de carn i no per la complexitat de preparació o pel refinament de la presentació.

Els costums alimentaris tendien a transformar-se en obligacions socials: el noble havia de menjar molt i sobretot carn, molt assaonada amb condiments i espècies. Seguir aquest tipus de dieta provocava, a la llarga, malalties com l’obesitat, hipertensió arterial, inflamació articular… malalties típiques dels estaments privilegiats. És a dir, primava més la quantitat que la qualitat. Però això es va anar transformant amb l’aparició dels primers llibres de cuina; el llibre de Coch o el de Sent Soví en són un exemple. Poc a poc, la cuina esdevindrà un art, i el cuiner un professional qualificat.

Menjar és una necessitat que les persones fan en companyia, des d’antic, que es tendeix a fer envoltats d’altres persones. Fins i tot les famílies més pobres es reuneixen per compartir el que tenen i menjar junts. Menjar tot sol, en l’Edat Mitjana, era un símptoma de marginació social. Dins de la cort, els individus menjaven en conjunt, però van existir també diferències d’espais; com la diferència entre la taula del monarca i la del cavaller o del cortesà. La posició, a més, en un marc social tant rígid com aquell era una representació física del poder i de la influència que s’ostentava. Com més a prop es situava de l’amfitrió, més important era el personatge.

“Lo Rei s’assigué enmig de la taula de la Reina al seu costat. E lo Rei per fer honor a Felip lo féu seure al cap de la taula, e la Infanta davant Felip” (T.B, CI)

Els aliments en l’obra de Tirant lo Blanc

Alguns dels aliments als quals es fa referencia en l’obra són els següents: primerament cal parlar de la carn, que com ja s’ha dit era primordial per a l’estament privilegiat, que en consumia molt més que la resta de la societat. S’explica que les viandes eren riques, però Martorell no s’atura a especificar quines eren. Algunes de les esmenes que es fan són aquestes:

“… Vós bé que jo tinc conill, qui és de major estima, e deu preceir al moltó, així com la perdiu preceïx al conill, per què li deu ésser feta honor…” (T.B, CX)

“… más féu-los aposentar molt bé en belles tendes que els havia fetes aparellar, e féu-los servir de moltes viandes e molta volatería en gran abundància e vins de diverses natures” (T.B, CDXXV)

Els banquets van ser un espai en el marc social en el qual s’establien llaços i se celebraven actes importants, essent el menjar un referent dels actes socials. Sobre el peix se’ns planteja un interrogant, ja que sabem que en l’època era un producte que es consumia habitualment però en el llibre queda en un segon pla.  

“… E casam estat vos dic, senyor, que eren ben servit de molts eletes viandes, així en los dies de carn com de peix” (T.B, XLIV)

Com sabem, el pa i el vi són aliments d’antiquíssima tradició mediterrània incorporats en la “vida” cristiana a partir de l’Últim Sopar. Tots dos apareixen en la documentació com a objecte de conreu i són aquests aliments els que es proporcionen, deixant de banda la qualitat, als camperols quan llauren. És a dir, són essencials per als banquets de la noblesa, però no exclusius d’aquest estament. En l’obra, Martorell esmenta com s’emmagatzemava el cereal i com es repartia.

“Com Tirant sabé aquestes noves, entrà en gran pensament; e com hagué molt pensat, deliberà carregar tota la nau de forment e d’altres vitualles, e que anàs a socorrer la regió de Rodes” (T.B, C)

Monjo provant vi. Miniatura procedent de Den Medeltida Kokboken, un dels primer llibres medievals de cuina sueca. Font: wikipèdia

Si analitzem amb més profunditat el vi, podem observar que el consum d’aquest es va estendre per tota l’Europa cristiana però amb una clara diferenciació social, ja que era una beguda comuna o de luxe depenent de la qualitat que tenia. El vi, juntament amb el pa i l’oli, era un dels components de la trilogia de l’alimentació mediterrània i des d’època romana va formar part dels aliments bàsics. Com és obvi, cada individu bevia en funció de la seva qualitat, estat i condició i aquesta ingesta resultava molt diferent entre els diferents grups existents, és a dir, la qualitat del vi canviava depenent de la classe social de la persona. Els estaments més baixos eren els que consumien un vi picat, aigualit o avinagrat mentre que les classes altes ingerien vi de qualitat, cosa que va ser possible pels ja citats canvis que es van produir en el comerç. La qualitat del vi depenia tant de les condicions edaficoclimàtiques de la zona com de l’equipament i l’experiència acumulada per la família elaborant (RIERA.; 1996; 537).

Les postres, juntament amb la carn i les espècies, sempre tenien un lloc important, ja que van ser un element de disgregació social. En l’obra apareixen referències a pastissos, a pastes reals, a dolços de mel o a edulcorants entre altres (TUDELA, CASTELLS.; 1995; 698). Aquest tipus de menjar va ser considerat de luxe -no oblidem que la mel era un aliment autòcton del mediterrani, tothom podia accedir-hi, mentre que el sucre era menjar de luxe, ja que fou introduït pels musulmans i considerat com a espècia exòtica.

“[sc. los màgnims senyors] ordenaren que li fossen tramesos quatrecents pans calents així com eixiren del forn, vi e confits de mel e de sucre, tres parelles de pagos, gailles e capons, mel oli e de totes les coses que havien portades” (T.B, CV)

Conclusions

Cavallers a taula. Font: regusto.es

En aquestes línies em repassat qui fou Joanot Martorell, la importància que té en la literatura la seva gran obra i com en aquesta, que pot ser estudiada des d’aspectes molt diferents, nosaltres hem buscat la relació existent amb l’alimentació. Encara que solament hem parlat d’aquells aliments que es consideren bàsics en la dieta de les persones, a excepció de les postres que es un aliment al qual no tota la societat podia accedir, cal remarcar que en l’obra trobem també referencies sobre aliments tan quotidians com la fruita, els ous, la llet i el formatge o bé les verdures i espècies. Després de llegir aquest article esperem que el lector actual pugui comprendre les formes de vida i els sistemes de valors que imperaven  a l’època, i pugui connectar així, d’alguna manera, amb la realitat dels segles passats, essent nosaltres espectadors de la realitat social. El lector contemporani a la publicació de Tirant lo Blanc va haver de reconèixer-se quan es va endinsar en la lectura de l’obra, ja que el modus vivendi del cavaller seguia establert. La presència dels aliments i les referències que trobem als usos de taula responen a necessitats socials i culturals més que a necessitats fisiològiques. Si ens fixem en aquelles classes més baixes de la societat, observem com els seus àpats disten molt de les classes altes, i en canvi si estudiem el que menjaven els estaments que es consideren privilegiats, aquests, tenien un ventall molt més ampli tant d’aliments com de formes de cuinar-los, i en molts casos aquestes influències culinàries es veuen reflectides en els mercats.

Read More

A la comèdia Els bessons (Manaechmi), de Plaute, un dels protagonistes amonesta l’excés de desvergonyiment del seu esclau amb aquestes paraules «Fes el que et diuen, menja el que et donen i procura no fer-te mal», a les quals el servent respon, resignat, «Entès: no sóc més que un esclau. No ho podries haver dit més clar ni en més poques paraules». Això era el que significava l’esclavitud en època romana sense anar més lluny; l’esclau era una propietat de l’amo, subjugat completament a la voluntat d’aquest. Tota la seva persona pertanyia al senyor i la seva única responsabilitat era creure i complir la funció que li era atorgada.

escultura d'esclau romà
Estàtua que representa un esclau d’origen africà, lligat, possiblement preparat per a la seva venda. Museu del Louvre, París. Font: Wikimedia commons

I és que, efectivament, la societat romana era esclavista. No és pas una novetat, això. De fet, aquesta era una pràctica comuna a totes les civilitzacions de l’antiguitat, i no es pot considerar una característica distintiva de Roma. Grecs, ibers, gals, bretons, etruscs, egipcis, siris… tots els pobles del moment tenien esclaus i vivien amb la certesa que, en un moment o altre, podien veure’s rebaixats, al seu torn, a la condició servil. Es tracta d’una concepció que ens pot semblar estranya, però cal que ens desprenguem de les idees preconcebudes que ens han arribat pels models esclavistes més recents; el model d’esclavitud antic no és comparable amb el medieval o modern. Tot i que hi havia certs pensadors que defensaven la igualtat dels esclaus i advocaven per un tracte més humà, en cap moment, fins a l’arribada del cristianisme, ni tan sols es va plantejar la possibilitat d’abolir-la. En època antiga, l’esclavitud no era vista com un aspecte negatiu, formava part de la normalitat: era una part imprescindible del sistema econòmic, que es basava en l’explotació d’una gran massa servil, i social, ja que la situació d’esclavitud d’una part de la població era la que feia possible, de fet, la llibertat de la resta.

Les classes servils i les lliures mantenien una relació de simbiosi, ja que es necessitaven una a l’altra per a continuar existint; la vida de Roma estava, de fet, en mans dels esclaus. I és que la gran massa d’esclaus romans no eren els dedicats al servei domèstic, com podríem pensar a priori, influïts, potser, per models esclavistes posteriors. No, el gruix de la població servil desenvolupava una tasca de vital importància per a la societat romana, treballant per a l’estat, com a mà d’obra o en els principals serveis públics, o formant part de la familia imperial, el cos d’esclaus al servei de l’emperador.

Resulta impossible calcular amb exactitud quants esclaus hi havia a l’Imperi romà, però totes les fonts, tant documentals com arqueològiques, fan pensar que el nombre d’aquests era força elevat i que constituïen un alt percentatge de la població total. Malgrat tot, no és del tot correcte parlar d’una “classe servil” ja que les variades feines i posicions impedien que es pogués englobar la població esclava dins una sola classe social; segons el lloc que ocupessin i l’estatus social dels seus amos, per exemple, els esclaus estaven més ben considerats o menys. Aquests, a més a més, tenien la possibilitat d’escalar posicions dins l’estructura social i en alguns casos, sobretot els esclaus imperials, arribar a tenir més poder que alguns homes lliures.

Tot i que es tractava d’una part important de la societat romana, tant pel seu paper com nombre, la població servil ha restat força invisibilitzada. Les fonts escrites ens en parlen de trascantó, sense parar esment a un aspecte tan familiar de la realitat romana que no presentava cap mena d’interès literari. Poca cosa ens en pot dir l’arqueologia: per llei, als esclaus els era prohibit de tenir cap mena de propietat i, per tant, resulta impossible associar-los a una cultura material concreta. Sovint, és casualment l’epigrafia que ens n’aporta més informació; les esteles funeràries dedicades a esclaus morts i, sobretot, lliberts que recorden el seu passat servil, són de les poques traces que ens n’han quedat.

«més com a animals que com a homes»

Com denuncia i fa evident Sèneca a les seves Lletres a Lucili (XLVII, 5), l’esclau, en la societat romana, era considerat poc més que un objecte; no era un fet estrany que es tingués més estima al bou, animal identificat com a fidel company de treballs de l’home, que no pas als esclaus. Legalment, aquests darrers eren una propietat, un instrument, i en escasses situacions eren considerats “homes” (i sempre, evidentment, inferiors als lliures). Els esclaus, per la seva condició, no tenien drets, propietats o família; no eren reconeguts com a persones, sinó més aviat una part més del mobiliari de la casa. Eren una propietat i l’amo podia disposar-ne de la manera que volgués.

Els esclaus solien dur un collar que evidenciava la seva condició servil i donava informació dels seus amos per si s’escapaven. Aquest, trobat a les termes de Dioclecià, diu: “He fugit, agafa’m; quan em tornis, rebràs una moneda de part de Zoní”. Font: Flickr
Els esclaus solien dur un collar que evidenciava la seva condició servil i donava informació dels seus amos per si s’escapaven. Aquest, trobat a les termes de Dioclecià, diu: “He fugit, agafa’m; quan em tornis, rebràs una moneda de part de Zoní”. Font: Flickr

Les condicions de vida dels esclaus i el seu tractament dins la societat romana van evolucionar al llarg dels segles. Es pot considerar que la situació dels esclaus va millorar notablement durant els primers segles de l’Imperi en comparació amb l’època de la República, sobretot gràcies a la creixent influència del pensament estoic, que defensava la igualtat natural de tots els éssers humans. Posteriorment aquest fet es veié, a més a més, afavorit per l’expansió del cristianisme, que no veia amb bons ulls la pràctica de l’esclavatge.

Se sap, per exemple, que a finals de la república ja els admetien entre els ciutadans lliures en certes cerimònies de culte públiques i aquest dret es féu més extens amb l’Imperi. De la mateixa manera, se’ls permeté assistir als espectacles d’oci com les representacions teatrals, les lluites de gladiadors, les celebracions de curses, etc. També els era permès associar-se en collegia (sempre amb el vistiplau dels seus amos), on eren tractats d’igual a igual per homes lliures, així com en col·legis funeraris, que els asseguraven un bon tractament funerari.

Amb els anys es van anar desenvolupant lleis que milloraren les condicions de vida dels esclaus i en defensaren els drets. Així, a principis de l’Imperi, la condemna d’un esclau a morir a les feres sense haver tingut abans un judici just fou prohibida per la Lex Petronia. Més endavant, diversos emperadors vetllaren per la millora del benestar de la població esclava, dictant lleis que els protegien davant la inclemència i els maltractaments dels seus senyors, que els elevaven a l’estatus de persones, que en prohibien la castració i la venda a entrenadors de gladiadors i proxenetes i, fins i tot, que en condemnaven l’assassinat.

 

«I els esclavets nats a la casa, eixam de finca adinerada…»

La societat romana necessitava un flux constant d’esclaus per a poder funcionar, ja que eren la base del seu sistema productiu. D’on provenien, però, aquests? En època d’expansió territorial, les guerres eren la principal font d’esclaus, però aquest procediment es veié durament afectat amb l’adveniment, a principis de l’imperi, de la Pax Romana, i s’hagueren de buscar solucions paral·leles per cobrir la demanda de població servil.

Els captius de guerra eren els enemics de Roma vençuts, tant els supervivents de les batalles com la població civil. Entre aquests no tots corrien la mateixa sort; en certs casos eren utilitzats com a hostatges o retornats als seus pobles com a moneda d’intercanvi per presos romans i, si eren prou rics, els captius podien fins i tot pagar-se la llibertat. Només una petita part dels captius es quedava com a botí de les tropes, la resta de presos passava al servei de l’exèrcit (a les galeres o a les fàbriques d’armes), quedava en mans de l’Estat, formant part de la familia publica, o eren venuts als venedors d’esclaus, que al seu torn els revenien als marxants.

Durant l’imperi, la reproducció de la pròpia població esclava augmentà en volum i importància, fins a esdevenir el principal mode de subministrament d’esclaus per a la societat romana. Com que als esclaus els estava vetat el dret de matrimoni, qualsevol fill d’esclava (servus natus o verna) heretava l’estatus de la seva mare, fos qui fos el pare. Els fills d’esclaus solien tenir una millor posició dins la familia que els altres; eren valorats perquè acostumaven a ser més dòcils, ja que només havien conegut l’esclavitud i la seva relació amb l’amo solia ser més estreta. Als seus epigrames, Marcial diferencia clarament els esclaus comprats d’aquells criats a casa, pràcticament part de la família. Pel que es pot extreure dels seus poemes, estar envoltat d’una bona tropa de verna ajuda certament a dur una vida tranquil·la i feliç, visió reflectida també al famós Beatus ille d’Horaci (Epode II), com demostra el vers que obria aquestes línies, on els esclaus nascuts a casa es consideren sinònim de riquesa. Col·lumela (Re Rustica, I, VIII, 9) aconsella recompensar les esclaves per tal de fomentar-ne la reproducció (partus ancillae) i fins i tot assegura haver premiat amb la llibertat aquelles que havien donat a llum més de quatre fills; és molt probable que també a l’Imperi es duguessin a terme pràctiques d’aquest estil. No obstant, la criança dels esclaus-nens també comportava problemes i, tenint en compte l’alta mortalitat infantil que hi havia, es pot dir que es tractava d’una inversió a llarg termini i força arriscada.

Una altra pràctica força comuna que contribuïa a l’augment de la població esclava era l’abandó de criatures, sovint per causa de la pobresa. Aquells que les trobaven –existien vertaders “buscadors d’esclaus” (alumni threpoi) que havien convertit aquesta pràctica en un negoci– en podien fer el que volguessin, i la majoria eren, doncs, convertides en esclaus. La pobresa sovint també portava els integrants de les classes més baixes a la submissió voluntària a l’esclavatge o a la venda dels seus fills. A vegades podia semblar avantatjós vendre’s la llibertat i suportar uns anys d’esclavitud per aconseguir, després d’un temps, la manumissió i, amb aquesta, una situació social més favorable, ja que els lliberts podien arribar a obtenir durant el procés d’afranquiment la ciutadania romana o llatina. Així doncs, el fet d’esdevenir un esclau podia resultar en una millora en l’estatus social i en algun cas s’utilitzava com una maniobra per escalar posicions dins la societat.

l'esclavitud és una característica de les societats antigues
Els captius de guerra eren sovint reduïts a l’esclavitud. esclaus eren sovint encadenats per evitar fugues. Relleu d’Esmirna, Turquia. Font: Wikimedia commons

«un d’aquests efebus de color rosa que venen els mercaders de Mitilene»

El poeta Marcial, àcid cronista de la societat romana del segle I, expressa en diversos dels seus epigrames les seves preferències en el tema dels esclaus. Un bon obsequi, com versa la frase que llegim més amunt, per regalar a un amic és, sens dubte, un noiet grec, que pugui servir el vi en un banquet i alegrar la vista al seu amo i als convidats (Marcial, VII, 80).

Hem parlat ja de les diferents causes que podien portar una persona lliure a la servitud. Els esclaus, doncs, tenien procedències diverses, tant de dins com de fora l’imperi, ja fossin procedents de pobles subjugats en guerres exteriors o civils, segrestats per pirates, nens comprats o abandonats o nascuts d’esclaves. També en el cas dels esclaus, com amb la resta de mercaderies, els territoris “productors” gaudien de més o menys anomenada. Pot sonar del tot deshumanitzat, però el fet és que ens trobem davant de vertaderes «denominacions d’origen».

Així, segons la zona d’on provenien, els esclaus es consideraven més adequats per realitzar un tipus de feina o un altre. Per exemple, els esclaus dedicats a feines més cultes eren sovint procedents de països orientals, de tradició més antiga, com Grècia, Àsia menor, Síria i Egipte. Aquests territoris, pels quals els romans sentien una admiració evident i consideraven culturalment superiors, fornien la societat romana de pedagogs, metges i cuiners. No hi havia família romana rica que no tingués un preceptor grec per als seus fills, de la mateixa manera que ara es lloguen cangurs anglesos perquè els nens aprenguin l’idioma de ben petits. Per altra banda, els europeus en general eren més aviat destinats als serveis de vigilància i guàrdia. Sembla, però, que la pell blanca i cabells i ulls clars feien dels jovencells europeus uns copers excel·lents per lluir als banquets. Pel que fa als mediterranis i africans, sembla que eren apreciats, per la seva corpulència, com a porters i portadors de lliteres (Marcial, per exemple, els preferia siris). En el cas de les dones, les esclaves gregues, egípcies i síries eren les preferides a l’hora de convertir-les en prostitutes i cortesanes, ja que els romans valoraven molt la seva bellesa oriental.

 

Conclusions

Per poder entendre la situació dels esclaus en època romana cal comprendre primer quin paper tenien dins la societat, què significava, exactament, l’esclavitud, ser esclau. Per a una societat com la nostra en la qual aquest sistema ha estat abolit, resulta difícil imaginar-nos l’abast que tenia i què suposava realment. D’altra banda, hem de tenir en compte que l’esclavitud antiga era diferent al sistema esclavista del món modern, que ens és la referència més propera. En aquest article hem procurat remarcar aquest fet, ja que és imprescindible per poder comprendre la complexitat de la societat romana i el paper que hi jugaven els esclaus. No eren un mer complement a la civilització romana, ni tan sols un tret característic d’aquesta; eren un dels pilars sobre els quals s’assentaven els fonaments de la societat.

Presoners de guerra vençuts, esclaus nascuts a casa, la mal anomenada classe servil era d’allò més variada ja des dels orígens, i aquest fet marcava fortament tant el seu tractament com la seva ocupació i situació, tant fora com dins de casa. I és que, així com els esclaus eren la peça imprescindible que permetia el bon funcionament de la societat, el seu paper era també bàsic, com veurem més endavant, dins la familia romana.

Read More