Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

[Imatge: D’esquerra a dreta: Enrique Tierno Galván (PSP), Santiago Carrillo (PCE), José María Triginer (FSC), Joan Reventós (PSC), Felipe González (PSOE), Juan Ajuriaguerra (PNV), Adolfo Suárez (UCD), Manuel Fraga (AP), Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD) i Miquel Roca (minoria catalana). Font: Europa Press]

El 25 d’octubre de 1977 es van signar els Pactes de la Moncloa, els quals van representar un acord fonamental per donar estabilitat política i econòmica al procés de Transició. Aquests darrers dies s’ha parlat molt d’uns nous Pactes de la Moncloa després de la proposta de Pedro Sánchez a la resta de partits polítics per buscar una sortida a la crisi actual a través d’una repetició d’aquests acords. En aquest article es fa un repàs dels fets claus de la Transició que van dur a l’aprovació d’aquests pactes i es reflexiona al voltant de la necessitat d’un replantejament del model econòmic que s’allunya del marc mental dels Pactes de la Moncloa.

1977: el context històric europeu i espanyol

La política de consens inaugurada el 1977 a Espanya arribava en un context internacional en què la crisi del petroli de 1973 trencava el pacte social aparegut després de la Segona Guerra Mundial, nascut de la derrota del feixisme i de la reconstrucció socioeconòmica de la postguerra, que va permetre l’articulació de l’Estat del Benestar. Davant d’aquesta situació, l’esquerra europea va intentar mantenir aquest pacte a través d’una automoderació, com en el cas del Partit Comunista Italià (PCI) a Itàlia. El juliol de 1977, el govern democristià d’Andreotti i el PCI de Berlinguer van signar un “compromís històric“, en què els comunistes donaven suport al govern des de l’exterior i acceptaven una rebaixa del seu poder adquisitiu a canvi d’estabilitat política i d’inversions públiques. Uns mesos després, el març de 1978, va ser segrestat i assassinat Aldo Moro, líder democristià i màxim partidari de l’acord amb els comunistes. La seva mort va precipitar unes noves eleccions electorals a les quals el PCI va perdre 1,5 milions de vots.

Cartell sobre la disponibilitat de petroli als Estats Units. Font: Wikimedia Commons

A Espanya, la política de pactes s’iniciava en un context molt diferent del de l’Europa de 1945. Des del punt de vista polític, el país estava immers en un procés de democratització després de prop de quatre dècades de dictadura. La lluita antifranquista, liderada pel moviment obrer, va ser clau en el desgast del règim de Franco des de meitat dels anys seixanta, i molt especialment des de 1970. La mobilització constant i massiva dels moviments socials antifranquistes va fer inviable el govern continuista d’Arias Navarro, que el juliol de 1976 era substituït per Adolfo Suárez. Amb l’aprovació en referèndum de la Llei de Reforma Política el desembre de 1976, començava el procés de canvi legislatiu cap a la democratització del país. La realitat social d’aquell moment, però, estava fortament polaritzada entre els partidaris del procés democràtic i els continuistes del règim franquista, que es va traduir en un clima de violència amb més de 600 assassinats per motius polítics. El 24 de gener de 1977 van ser assassinats a Atocha cinc advocats laboralistes de Comissions Obreres (CCOO) en mans de la ultradreta. Una setmana després, l’1 de febrer de 1977, els treballadors de Roca Radiadores van guanyar el judici a Magistratura contra la patronal, després de prop de tres mesos en vaga per la readmissió dels companys acomiadats i pel reconeixement de l’Assemblea de Treballadors com a òrgan de representació dels treballadors a l’empresa. Aquella mateixa matinada, tres pistolers vinculats a la ultradreta Triple A van segrestar tres treballadors que vigilaven les cases dels delegats de l’Assemblea de Roca. Després d’apallissar-los i cridar-los “Son todos unos comunistas y aquí va haber más sangre que en Madrid” van abandonar-los i donar-los per morts als afores de Castelldefels.

A la inestabilitat política fruit d’aquest procés de canvi cap a una democràcia enmig d’un clima de violència se li ha de sumar un context de crisi econòmica. La crisi del petroli de 1973 havia coincidit amb la crisi d’un règim polític que va demostrar la seva incapacitat per imposar mesures per fer front a aquesta conjuntura econòmica. El 1977, la situació era alarmant. La inflació anual d’aquell any se situava al 30%, amb risc d’acabar l’any al 40%. La balança de pagaments tenia un dèficit de més de 5.000 milions de dòlars i el deute extern arribava als 12.000 milions de dòlars. D’altra banda, a més de la rigidesa de l’estructura de la indústria espanyola, aquesta tenia una gran dependència energètica de l’exterior, estava endarrerida tecnològicament i amb poca voluntat de modernitzar-se per part d’una patronal fortament protegida durant la dictadura.

El govern sorgit de les eleccions del 15 de juny de 1977 tenia com a objectius l’inici d’un procés constituent que consolidés la democràcia i fer front a la situació econòmica espanyola, de la qual depenia l’inici d’un procés d’integració a la Comunitat Econòmica Europea (CEE).

En què van consistir els Pactes de la Moncloa?

Els Pactes de la Moncloa van rebre el suport de totes les forces parlamentàries sorgides de les eleccions de juny de 1977, que havien donat la victòria a la Unió de Centre Democràtic (UCD) d’Adolfo Suárez, amb 165 diputats. En segon lloc es va situar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Felipe González amb 118 escons, que s’erigia com a alternativa de govern. En tercer lloc se situava el Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Santiago Carrillo, amb 20 diputats. Carrillo, que defensava l’estratègia del PCI de crear un govern de concentració nacional per fer front a la crisi econòmica, també va donar el seu suport als Pactes. En quart lloc, l’Aliança Popular (AP) de Manuel Fraga, amb 16 diputats. En cinquè lloc, el Partit Socialista Popular (PSP) d’Enrique Tierno Galván, amb 6 diputats. Els 25 escons restants es van repartir entre altres formacions, on destacaven els partits nacionalistes bascos i català. Les centrals sindicals de Comissions Obreres (CCOO) i Unió General dels Treballadors (UGT) (aquesta segona amb més reticència) també van donar suport als Pactes, encara que no van ser convidades a les negociacions.

Els Pactes de la Moncloa eren dos acords, un de caràcter econòmic i un altre de caràcter social. El primer es basava principalment en:

  • 1- Contenció de la massa salarial: l’augment salarial, que fins aleshores s’havia anat incrementant segons la inflació històrica (és a dir, basant-se en la taxa d’augment anual de l’any anterior més dos o tres punts), a partir d’aquell moment es va vincular a la inflació prevista (és a dir, en la previsió de la inflació de l’any següent). Així, per a 1978 es va limitar l’augment salarial al 20%, fins a un màxim del 22% tenint en compte ascensos, antiguitat i d’altres.
  • 2- Desacceleració de l’expansió monetària, també amb l’objectiu d’acabar amb la inflació.
  • 3- Devaluació de la pesseta: mesura que ja s’havia pres al juliol, després de la presa de possessió del nou govern i que havia devaluat un 20% la pesseta respecte al dòlar.

L’acord econòmic també va incloure una reforma fiscal, amb la creació d’un impost sobre les persones físiques (IRPF), entre altres.

Als Pactes de la Moncloa també es van acordar una sèrie de mesures socials, entre les quals destacaven:

  • 1- Educació: s’acordava la gratuïtat progressiva de l’ensenyament i més inversions.
  • 2- Política d’urbanisme i habitatge: Construcció d’habitatges socials i més inversions per acabar amb el ‘xabolisme’.
  • 3- Reforma de la seguretat social: destacava l’ampliació de la cobertura del subsidi d’atur.
  • 4- Política energètica: S’acordava la creació d’un Nou Pla Energètic per pal·liar la dependència energètica de l’exterior.
  • 5- Estatut de l’Empresa Pública: Segons l’acord, les empreses públiques estarien sota control parlamentari, a més de reconèixer els treballadors als òrgans de govern de les empreses públiques a través dels sindicats.
  • 6- Llibertat d’expressió: ampliació de la llibertat de premsa, del dret d’associació política i llibertat de reunió.
  • 7- Reforma del Codi Penal.
  • 8- Reorganització dels cossos i forces d’ordre públic.
  • 9- Acords relacionats amb la dona: destaquen la despenalització de l’adulteri i la regulació d’expedició d’anticonceptius.

Per garantir el compliment dels acords de la part social, s’havia de crear una comissió de seguiment que no es va materialitzar mai. Així, un any després d’haver signat els Pactes de la Moncloa bona part d’aquests acords socials no s’havien realitzat, com l’Estatut de l’Empresa Pública, el pla energètic o inversions efectives en matèria d’habitatge social o educació.

Manifestació de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) en contra dels Pactes de la Moncloa, el 15 de gener de 1978. Aquell dia, es va produir un atemptat contra el saló d’espectacles Scala Barcelona, que va ser atribuït ràpidament al sindict anarquista, malgrat els indicis d’haver estat un muntatge policial. El cas Scala va provocar un fre important a l’organització anarquista del qual no es va poder recuperar. Font: puntocritico.com

Els pactes van ser rebutjats per la CEOE, l’esquerra extraparlamentària i la CNT. La patronal va considerar els Pactes com un programa socialdemòcrata i de cedir massa poder als sindicats, posant de manifest que la democratització de les empreses encara tenia un llarg camí per recórrer amb una patronal fortament bunkeritzada que va reaccionar durament contra la classe treballadora. Manuel Fraga, líder d’AP, va signar l’acord en matèria econòmica, però no va subscriure el pacte en matèria social.

D’altra banda, un any després de la signatura dels Pactes, els seus efectes en l’economia es podien resumir en tres punts bàsics:

  • 1- Caiguda de la inflació: l’any 1977 acabava amb una inflació del 24%, mentre que el 1978 ja havia baixat al 16%.
  • 2- Caiguda dels salaris reals entre 1978 i 1986.
  • 3- Augment de l’atur: L’any 1977, l’atur era del 5.32%, mentre que al 1979 ja era del 8.79% i del 21.12% al 1986. Els Pactes de la Moncloa permetien a l’empresari l’acomiadament del 5% de la plantilla en el cas que se superessin els límits salarials imposats. Això, sumat a l’augment de flexibilització laboral, la pèrdua de poder adquisitiu i consegüent disminució del consum, la crisi del sector industrial i l’inici de la reconversió del sector a partir de 1981, va disparar la xifra d’aturats.

La classe treballadora, que havia liderat la lluita antifranquista durant la dictadura, va ser la gran damnificada de la crisi econòmica. L’acceptació dels Pactes de la Moncloa suposaven el consentiment de la pèrdua de poder adquisitiu a canvi de l’estabilitat necessària per consolidar el procés democràtic, que es va aconseguir un any després amb l’aprovació de la Constitució de 1978. Tot i això, la legislació dels drets individuals i col·lectius del treball i la regulació de les centrals sindicals a les empreses va ser molt més tardana. L’Estatut dels Treballadors es va aprovar el 1980, la Llei Orgànica de Llibertat Sindical el 1985 i la devolució del Patrimoni Sindical no es va publicar fins al 1986. L’intent de retardar la consolidació de les centrals sindicals per part del Govern va anar acompanyat d’una patronal negada a democratitzar l’empresa. Per això, deu anys després dels Pactes de la Moncloa, les centrals sindicals encara manifestaven problemes organitzatius bàsics com la manca de quadres intermedis o de locals on desenvolupar la seva activitat sindical.

Calen uns nous Pactes de la Moncloa?

Els Pactes de 1977 van significar, com s’ha vist, una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors, va obrir la porta a l’acomiadament lliure, a la flexibilització laboral i a un augment exponencial de l’atur. En un nou context de crisi econòmica, la petició d’un retorn del pacte del 1977 desemmascara una mitificació del relat de la Transició, entenent els Pactes de la Moncloa com el gran acord de partits capaç de superar les diferències existents en pro de la unitat nacional, i que amaga, com s’ha vist al llarg d’aquest article, la violència política d’aquell període, el soroll de sabres, els conflictes entre els diferents partits polítics i la consolidació d’un canvi polític gràcies a les lluites obreres dels deu anys anteriors.

L’actual president espanyol, Pedro Sánchez. La seva proposta de ‘reeditar’ els Pactes de la Moncloa pot partir d’una idealització dels pactes originals. Amb la pandèmia del COVID-19, però, es necessiten polítiques econòmiques molt ambicioses i trencadores. Font: Parlament Europeu/ Flickr

La crisi actual, causada per una pandèmia mundial, ha trasbalsat les economies de tot el món i ha palesat la crisi del sistema capitalista. A Espanya, el nou panorama d’incertesa i de davallada econòmica arriba a una economia que no s’ha recuperat de la crisi anterior. Amb un teixit laboral feble i precari, un problema endèmic d’atur elevat (que al febrer era del 13%), amb grans desigualtats socials –el 26% dels espanyols viuen en situació de pobresa-, i uns serveis públics ressentits per les retallades produïdes per la política d’austeritat europea i el govern del Partit Popular, la situació d’incertesa i inactivitat pot portar al col·lapse econòmic que, si no és respost des del govern per replantejar el model econòmic actual, pot ser aprofitat per l’auge d’una ultradreta que ara mateix és la tercera força al Congrés.

Els reptes més immediats als que ha de respondre el Govern són, d’una banda, atendre els milers de famílies que han perdut la feina i no tenen cap ingrés (al mes de març hi ha hagut una davallada de les persones afiliades a la Seguretat Social de 843.000 persones) i evitar la destrucció del teixit empresarial, compost majoritàriament per petites i mitjanes empreses, i d’altra banda, atendre l’emergència sanitària del país. És evident que cal un pacte de govern amb la resta de forces polítiques i agents socials per resoldre aquesta situació, però aquest ha de servir per repensar el model econòmic actual, per decidir de quina manera volem sortir d’aquesta crisi. Sobre aquesta taula de diàleg ha d’haver-hi un acord per blindar els serveis públics, que són la base del sistema de benestar, però també propostes més atrevides, com la de garantir una renda bàsica universal per a tota la ciutadania, polítiques que garanteixin l’accés a l’habitatge, una línia d’ajuda directa a autònoms i petites i mitjanes empreses, i una reforma fiscal que redistribueixi de forma més justa la riquesa. Aquest replantejament del model econòmic també hauria d’incloure un model turístic més sostenible i la lluita ferma contra el canvi climàtic a través d’un pla de transició energètica.

Espanya, com a membre de la Unió Europea, ha cedit la seva sobirania en política monetària al Banc Central Europeu (BCE), el qual s’ha marcat des del seu inici com a objectiu principal el control de la inflació. Actualment, la inflació ja no és un problema i el BCE ha de ser capaç de prendre mesures valentes amb les eines monetàries de les quals només disposa un banc central per fer front a la crisi i ajudar de forma directa als països que ho necessitin sense llastrar l’economia futura. La Unió Europea ha de ser capaç de trobar acords comuns entre tots els seus membres, oblidant les receptes d’austeritat i posant al capdavant els interessos de la ciutadania a través de l’emissió d’eurobons, reforçant els vincles de solidaritat, i fent front a la crisi migratòria.

Per superar aquesta crisi no valen les receptes del passat, que a més són inviables actualment davant una classe política més interessada de treure rèdit de la situació més que no pas de la recerca de grans acords de consens, sinó que cal valentia per crear un model social i econòmic més just que superi les fórmules neoliberals utilitzades amb anterioritat.

Read More

Fins fa uns pocs anys, les veus que malparlaven de la Transició democràtica a Espanya estaven condemnades a l’ostracisme. No comptaven amb el suport del discurs oficial que afirmava que, amb la generositat de totes les parts implicades (la de tots aquells en l’aparell estatal franquista i en l’oposició democràtica) es va arribar a un consens que va portar la democràcia a Espanya després de la llarga nit del franquisme.

Ara, és habitual la crítica a aquest discurs, que obvia la poca pedagogia que es va fer després de la dictadura, la impunitat dels alts càrrecs franquistes, el manteniment del poder per part d’aquells que portaven quaranta anys exercint-lo, una democràcia de baixa qualitat… i passa de puntetes sobre el fet que fou violenta. Molt violenta.

Treballs com els de La Transición sangrienta ja han posat de manifest la importància de la violència política com a fet central i fonamental de tot aquest procés. Xavier Casals (Barcelona, 1963), expert en ultradreta i en el període 1975-83, és dels pocs que ha decidit parlar de les implicacions polítiques i en la construcció de la democràcia espanyola que tingué aquest factor. De to molt pedagògic, cordial en les maneres i tranquil en tot moment, Casals ens espera a la facultat Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull: “Ens haurem de donar pressa, que a les 13:00 tinc un examen”, ens informa somrient. 

Començarem parlant del que tu situes com l’inici de la Transició, que és l’atemptat d’ETA contra Carrero Blanco. Hagués estat possible una Transició amb Carrero? Hagués estat diferent? Hi hagués hagut menys obertura, o potser hauria anat més lenta?

Com hauria estat la Transició en vida de Carrero és un misteri. La majoria de tesis, o hipòtesis contrafactuals més que tesis, diuen que Carrero s’hagués retirat i no hagués pogut fer cap oposició al Rei. El mateix ex-rei ja va dir que Carrero li hauria presentat la dimissió. En canvi, la exreina Sofía no opina així. Jo crec que existeix un cert marge de dubte per fer hipòtesis contrafactuals sobre com hauria estat. Jo crec que s’hauria fet més complexa.

Hi ha un tema que al meu últim llibre [La Transición española. El voto ignorado de las armas. Pasado & Presente, 2016] no he pogut tractar per manca d’extensió: Carrero era partidari de mantenir les colònies, com el Sàhara. Per tant, potser no hi hauria hagut una Trnasició igual que la que hi va ver. És una incògnita plantejar què hauria passat amb Carrero, però sí que és cert que la seva mort va trencar l’equilibri intern del règim, i això va fer que l’etapa final fos més convulsa. IMG_1796

El que sorprèn una mica, i més avui dia que es posa tant èmfasi en el terrorisme, és que sent Carrero una figura de tal importància, gairebé una extensió de Franco, ETA pogués tenir aquesta llibertat d’actuació i de moviment. Va ser un error de seguretat, o va haver-hi alguna cosa més darrere aquest atemptat?

Hi ha una important bibliografia que conté tesis conspiratives en  què ETA seria el braç executor de no se sap ben bé quines instàncies. Per la meva part, després d’analitzar totes les fonts disponibles (que especifico en el llibre), considero que la tesi és que hi ha un gran error a l’aparell de seguretat, mentre que Carrero, al mantenir unes rutines diàries, va fer que fos un blanc relativament fàcil pels terroristes.

No hi ha indicis seriosos que apuntin que Carrero Blanco fos víctima d’una conspiració de l’estat. Seria, a més, absurd: no hi havia una línia successòria clara

Dit això, s’ha estat donant moltes voltes als interessos què hi havia i a que Carrero estava molt aïllat dins del règim, però si mirem la hipòtesi d’un atemptat des de dins del règim contra Carrero, es fa francament difícil. Perquè Carrero era el número dos d’aquest règim i perquè tenia un servei d’informació al seu abast. Després hi ha un altre tema que és més difícil de resoldre: si eventualment hi hagués hagut un sector interessat en assassinar Carrero hauria estat perquè comptava que hi hauria una alternativa de recanvi. Però, òbviament, era totalment imprevisible l’alternativa de recanvi, fins al punt que Carrero fou substituït pel ministre de Governació, que era precisament l’encarregat de vetllar per la seguretat de Carrero… Era massa imprevisible tot plegat per a creure en conspiracions.

Parlem ja plenament de la Transició: està molt estesa la idea que la culminació d’aquest procés va ser el fracàs d’una violència que la volia desestabilitzar i que fins i tot pretenia tornar a les trinxeres del 36. En canvi, tu planteges una hipòtesi contrària, que és que aquesta violència el que va fer precisament va ser estabilitzar la Transició.

Sí. Estabilitzar el procés, però amb una excepció important: el País Basc no. Al País Basc el va desestabilitzar i li va donar una cronologia diferent. Però traient aquest cas, hi ha un element important, que és que aquesta violència s’havia dit que era important, però mai s’havia argumentat el per què. Aleshores, hi va haver una aportació important d’una historiadora francesa que es diu Sophie Baby, a la qual cito expressament i que és la primera que ho analitza, que diu que aquesta violència té conseqüències: afavoreix el replegament de la ciutadania cap al centre. Jo vaig més enllà: fonamentalment, explico que aquesta violència té un efecte estabilitzador   en dos sentits: un, els que exerceixen la violència són els perdedors, és a dir, tots aquells que van utilitzar la violència per imposar les seves tesis van acabar sent derrotats. I dos, l’important grau de violència que va haver-hi va fer que les opcions majoritàries fossin les de cetredreta i centreesquerra, i que per tant els sectors més extremistes quedessin aïllats.

La violència política estabilitza la Transició, amb una excepció de pes: el País Basc

També s’ha de fer una salvetat; no sabem com hauria estat una transició sense violència. Potser hauria estat més fàcil, o potser hauria estat molt més flexible i haurien guanyat pes sectors més radicals. Ho dic perquè ara treballem a partir de la realitat objectiva, i no de la que no podem establir elements contrastats.

Una mica com amb el cas anterior quan parlàvem de Carrero Blanco…

Exacte. I dic tot això perquè no vull dir que la violència fos positiva. No vull dir que res va passar “gràcies a la violència”. Però si la mirem anys després, veiem que paradoxalment va estabilitzar la situació i va reforçar els equilibris preexistents. Hi ha un espai que m’interessa destacar, que és que aquesta conclusió no és pròpia d’Espanya. Espanya no és una excepcionalitat: si mirem a Itàlia, va passar el mateix; i si mirem a Bèlgica, també. Jo l’únic que estic intentant fer és aplicar lectures i interpretacions d’altres indrets a aquí. No és que estigui intentant plantejar una excepcionalitat espanyola, ans el contrari.IMG_1803

Doncs, si vols, podríem aprofundir més en aquest tema, perquè és important contextualitzar aquesta violència, que no és exclusiva ni genuïna d’Espanya. Tant a Europa com a Sud-amèrica van ser anys molt durs.

Són els coneguts com “anys de plom”. És una violència dels anys 60 i 70, amb diferents intensitats. Aquí a Espanya va haver-hi diferents col·lectius que la van practicar: alguns van tenir organitzacions que els van nuclear, com podria ser el cas de l’extrema esquerra amb el GRAPO, i el cas d’ETA amb el nacionalisme basc, però en canvi a l’extrema dreta no hi van haver organitzacions d’aquest tipus. Hi va haver grups, però va ser una violència invertebrada.

La violència política no és un fet excepcional a Espanya. Als seixanta i als setanta, a Europa, també n’hi ha: són els “anys de plom”. El seu major efecte va ser la neutralització mútua de les forces polítiques ‘extremistes’ i un major suport popular dels partits de centre

Aquesta violència, com has comentat, és una qüestió general d’abast europeu i de més enllà. I aleshores, des del meu punt de vista –tornant a les lectures que es fan de la Transició- crec que s’ha posat el focus cap amunt -el paper de les elits-, i com a resposta també s’ha posat el focus cap avall –la Transició des de baix, els moviments socials…- i en canvi, la violència ha quedat en un territori de ningú. I a mi em semblava que era important, perquè la violència a la Transició espanyola és la més important de les transicions europees, exceptuant Romania.

Ja que hem parlat de violència i estabilització, també és important remarcar que la violència d’extrema dreta i la d’extrema esquerra es van estabilitzar l’una a l’altra.

Va haver-hi una mena d’equilibri del terror, es van contrarestar. Queda molt clar a la setmana negra del gener del 77, quan hi ha la matança d’advocats a Atocha. Si ens hi fixem, hi ha unes accions del GRAPO que tenen una resposta per part d’incontrolats d’extrema dreta. Amb la qual cosa, enlloc de bascular la balança cap a un extrem, trobem que aquesta quedarà en una situació d’empat. Aleshores, si fem una panoràmica global, i mirem les operacions, m’interessa destacar el que faig al meu llibre: jo no faig una enumeració d’episodis violents, sinó que intento centrar-me en els que són qualitativament més rellevants.

Aquests són, per exemple, els fets de Montejurra del 76, on hi ha un complex enfrontament entre carlins. Complex perquè no hi participen només carlins, i perquè allà el perdedor és el carlisme. No el d’extrema dreta, ni el socialista autogestionari: globalment, el carlisme, com a alternativa dinàstica. Aleshores, si mirem amb perspectiva els fets que esdevenen durant la Transició, el que veiem és que es va neutralitzant entre si aquest terror que hi havia.

I enmig de tot aquest terror i aquesta violència, hem de pensar que els cossos de seguretat eren, encara, els formats durant el franquisme. Quin va ser el seu paper en tot aquest context?

Trobem una Transició en la qual, des del govern, no es controla o no es pot establir un control clar de l’aparell de l’Estat en sentit ampli. I al llibre hi ha elements, que explicito a títol d’hipòtesi, que fan pensar que hi va haver una autonomia de sectors policials o dels cossos de seguretat. Però sempre ens movem en el pla de les hipòtesis.

Hi ha indicis més que suficients per a pensar que els cossos policials i els de seguretat actuen amb una autonomia bastant notable de l’estat

Hem de pensar que el govern, i això ho explica molt bé aquesta historiadora Sophie Baby, va haver de recórrer davant la intensa violència que hi havia, a l’aparell que tenia. És difícil treure conclusions: jo al llibre he intentat exposar elements, indicis, fets, etcètera, que aparentment, en alguns casos, sembla que existeixen elements per pensar que hi ha una autonomia en sectors d’aquest aparell de seguretat.

Per anar acabant l’entrevista, hem parlat de Carrero Blanco i Atocha, que són esdeveniments prou coneguts, però n’hi ha un altre que no ho és tant, que és el tema de les illes Canàries. I ens és més desconegut tot i tenir un moviment molt important.

Sí, de fet una de les aportacions que fa el meu llibre és integrar el cas de les Canàries. D’aquest cas, el que ha transcendit i ens ha quedat més va ser l’intent d’assassinat del que era el màxim dirigent d’una entitat que es deia Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario (MPAIAC), que ha quedat com un crim d’estat.

El MPAIAC és el gran oblidat de la Transició. L’autodeterminació de les Canàries va ser un tema candent durant la Transició perquè s’hi van creuar diferents interessos internacionals

Però en realitat, el que hi ha a les Canàries és un tema d’Estat. I és que les Canàries podien entrar en un procés de descolonització, i aleshores es van trobar, tornant al focus gran, que hi ha quatre escenaris de violència important. Abans he explicat que jo poso l’èmfasi als episodis rellevants, però territorialment hi ha quatre grans escenaris. Tres són relativament coneguts: un és el País Basc, Navarra i el País Basc francès. L’altre és Catalunya, on tenim l’organització nomenada “Època” i el cas de la violència llibertària i de la d’extrema dreta; el tercer escenari és Madrid, el gran aparador de la violència que sembla que busca provocacions per a fer un cop d’Estat, però que tampoc queda clar que sigui així. Finalment, el quart escenari és el de les Canàries. Aquest és un tema poc estudiat, però també el més important, ja que és la situació inversa d’ETA i el País Basc. ETA va ser un moviment que va aconseguir arrelar, va aconseguir tenir reconeixement social, però no va tenir cap mena d’altaveus internacionals.

En canvi, el cas de les Canàries és l’oposat: una organització minoritària, el MPAIAC troba un gran suport i grans altaveus internacionals a partir d’un gran protegit, Algèria, que utilitza les Canàries per la seva política exterior. Allà a les illes hi havia realment un tema d’estat molt important, i que si mirem la crònica dels fets, s’acaba resumint en un intent fallit d’assassinat d’Atonio Cubillo, fundador del MPAIAC, quan en realitat es tracta d’una panoràmica molt més complexa, d’uns interessos internacionals creuats sobre un arxipèlag, i una situació que hagués pogut tenir uns desenllaços difícils de preveure.

Insisteixo en què crec que s’ha menystingut el cas de les Canàries. A més del tema de la descolonització de les illes, hi va haver també l’accident de Los Rodeos, la primera gran catàstrofe aèria. Ens ha quedat tot com molt perifèric, sense integrar-ho en el relat panoràmic de la transició.IMG_1792

I per què creus que ha quedat així, una mica desconnectat?

Des del meu punt de vista és per diferents motius. Però jo diria, primerament perquè, al passar el temps, s’han fet unes visions més aviat estandaritzades de la Transició, tant des de la dreta com des de l’esquerra, tant dels que la defensen com dels que en són crítics. Dins d’aquests relats, els fets de les Canàries han quedat sense un substrat interpretatiu: així com la massacre d’Atocha genera un gran moviment, darrere la dinàmica dels fets de els Canàries no hi ha indagació.

I, a més, hi ha un problema de desconeixement, en part bibliogràfic: no hi ha masses llibres sobre això, més enllà d’alguna obra com Canarias, secreto de estado, però no hi ha molt més. Aleshores, entre que no hi ha bibliografia, que Cubillo no va publicar el seu volum de memòries dels anys centrals, que l’arxipèlag ha quedat com perifèric dins de la narració gran que s’ha centrat molt en l’escenari basc, català, madrileny, fins i tot en l’andalús pel tema de l’autonomia… jo crec que la suma d’aquests fets fa que en tema canari quedi més oblidat.

Read More