Moltes han sigut les dones que han trencat els límits de l’àmbit domèstic i han participat activament de la història política del nostre país per tal de defensar uns drets bàsics per a elles; moltes han sigut també les que han quedat silenciades per la historiografia. Recuperar la biografia d’aquestes dones no només ha de ser un compromís per treure-les de l’oblit, sinó que ens ha de permetre redescobrir el nostre passat i redefinir-lo d’una manera completa, tenint en compte tots els seus protagonistes.

Teresa Claramunt va ser una dona obrera que va lluitar en els anys en que es forjava el moviment anarquista català, al costat d’uns dels personatges més importants de l’obrerisme del nostre país, com Fernando Terrida, Antoni Gurri i altres. Ella no només va desobeir les regles morals destinades a oprimir les dones, sinó que va iniciar una teorització feminista que seria la base d’aquelles dones que van protagonitzar la Segona República i que van lluitar, després, contra el franquisme.

claramunt

Imatge de Teresa Claramunt

Al llarg del segle XIX, Catalunya va viure un intens procés d’industrialització que es va focalitzar principalment a la costa central catalana. Importants nuclis urbans veien com la seva població augmentava per l’arribada d’immigrants provinents del camp, que buscaven oportunitats de treball en la nova indústria tèxtil; alhora, l’arribada de tantes famílies propiciava la creació de noves fàbriques. És així com Sabadell es convertí en un dels principals nuclis industrials del país, i és que el 1850 ja comptava amb milers de teixidors.

Teresa Claramunt va néixer el 4 de juny de 1862 en una família proletària. El seu pare, Ramon, era fill d’una família immigrant, i la seva mare, Joaquina Creus, era filla de Sabadell. El matrimoni va tenir cinc fills, i Teresa n’era la segona. Poc després del seu naixement, la família es va haver de traslladar per qüestions laborals a Barbastre (Aragó), on visqueren deu anys.

En aquesta ciutat, Teresa va rebre educació fins als 10 anys. La Ley Moyano del 1857 establia una clara diferència entre l’escolarització femenina i masculina, i limitava l’ensenyament de les nenes a la religió i les tasques domèstiques, una educació destinada a la maternitat. Aquest fet marcarà molt la vida de la Teresa, que sempre viurà com un greuge la manca d’instrucció en comparació als seus companys, situació que intentarà revertir els primers anys del seu activisme obrerista. En aquest sentit, una de les seves principals reclamacions per aconseguir la igualtat entre gèneres serà la formació de les dones de la mateixa manera que els homes.

La implicació de Ramon Claramunt amb el republicanisme federal va obligar a la família a traslladar-se de nou a Sabadell el 1875. Després del Sexenni Democràtic, la fi de la Primera República i la restauració de la monarquia que feia preveure una nova repressió, el pare de Teresa, que havia estat milicià de Voluntarios de la Libertad, preferí emigrar per evitar possibles detencions.

De nou a Sabadell, Teresa i la seva germana s’incorporaren a la fàbrica on el seu pare era l’encarregat. Tot i que sembla que en un primer moment la seva dedicació fos de xinxes de fàbrica—normalment nens i nenes petits, encarregats d’escombrar i ajudar a altres tasques—, hi acabaria essent teixidora. En aquell moment, la jornada laboral era d’onze hores diàries, amb una enorme diferència salarial entre homes i dones.

La difusió de la màquina de vapor, que permetia mecanitzar els telers, va permetre un nou creixement industrial a la dècada dels 70; procés que va anar acompanyat d’una feminització de les plantilles en les indústries tèxtils, com una aposta dels fabricants per mantenir els salaris baixos. És així com la mà d’obra femenina va esdevenir fonamental en les fàbriques tèxtils de finals del XIX, tot i que el pas de la dona per la fàbrica es concebia com a transitori, ja que quan es casaven i tenien fills acostumaven a dedicar-se exclusivament a les tasques domèstiques, seguint el patró patriarcal imperant a l’època. La mateixa Teresa, uns quants anys més endavant, deixarà la fàbrica un cop casada.

Paral·lelament al creixement industrial de la ciutat, també va augmentar la consciència obrera i l’organització popular. A Sabadell, ja hi trobem una tradició sindical des d’abans de La Gloriosa, i una forta adhesió a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). El societarisme era la forma habitual d’organització obrera a la vil·la vallesana, molt influït pel cooperativisme, i que pretenia acabar amb el paternalisme que suposaven les societats mixtes d’amos i treballadors. Com explica Laura Vicente al seu llibre sobre Claramunt, va ser durant aquesta dècada dels 70 que a Sabadell es va produir una forta radicalització del moviment obrer amb el naixement del sindicalisme, vinculat a la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). Aquesta federació era d’ideologia anarquista col·lectivista, i apostava per la via legalista com a forma per crear un moviment de masses fort. Rebutjava així la clandestinitat i la violència (propaganda pel fet) de l’anarco-comunisme, molt present a Andalusia. Al territori català, tot i l’existència de petits grups autònoms propers a l’anarquisme andalús, la majoria del moviment es desenvolupà al voltant de l’anarquisme col·lectivista, i moltes de les societats obreres de Sabadell —Societat de Teixidors de Llana, Societat de Filadors de Llana, Societat de Teixidors Mecànics… — van federar-se a la FTRE. Tota aquesta organització obrera culminaria amb la vaga de les set setmanes.

El maig de 1883, la Unió de Treballadors de la Llana, integrada a la FTRE, va realitzar dues assemblees generals de treballadors que van acabar amb la convocatòria d’una vaga general sota la reivindicació de la jornada laboral de vuit hores. Més de 12.000 obrers van secundar la vaga, que van poder aguantar durant set setmanes fins que, el 17 de juny, va ser desconvocada. Va ser la important repressió la que la va fer fracassar: els dirigents de la mobilització van ser empresonats, les associacions obreres prohibides, i molts obrers acomiadats. Aquesta derrota va debilitar enormement l’obrerisme organitzat al voltant de la FTRE i va provocar que els treballadors s’allunyessin de les societats obreres. Els anys posteriors, el moviment de la ciutat vallesana es va caracteritzar per una forta desorganització i una minsa capacitat d’incidència.

Un dia després de l’inici de la vaga, es convocà una assemblea general de dones, que tenia com a objectiu mobilitzar també les treballadores, que sovint es quedaven al marge dels conflictes obrers. És possible que Teresa participés en aquesta assemblea. El fet que Claramunt fos acomiadada després de la vaga ens mostra que hi tingué un paper important. Laura Vicente resumeix la participació de Teresa Claramunt en aquesta mobilització de la següent manera: “Teresa Claramunt participó en la huelga y destacó en las asambleas de su fábrica y en las reuniones generales que se produjeron durante la huelga. A pesar de ser una mujer muy joven y desconocida en los ambientes societarios (aunque es posible que fuera conocida por ser la hija de un activo republicano como era su padre), pudo formar parte del comité de huelga debido a la escasa, pero importante, movilización de las mujeres”.

És evident que l’experiència de la vaga va ser el punt de partida de l’activisme societari de Claramunt. A partir d’aquesta mobilització, la jove teixidora es va apropar als dirigents de la vaga, lligats a la FTRE. Entre aquests activistes, Teresa conegué a Antoni Gurri—teixidor de Granollers que ja comptava amb un cert protagonisme dins del moviment obrer de Sabadell—, amb qui es casà el gener de 1884. Els primers anys de casada, Teresa Claramunt utilitzarà el cognom del seu marit i firmarà ella mateixa el seus escrits com a Teresa Claramunt de Gurri. Més tard, però, renunciarà a aquest cognom i criticarà les dones que ho facin, ja que considerava que era un signe de dependència i esclavitud.

Tot i aquesta reflexió posterior, Teresa es va deixar, en els primers anys de matrimoni, influenciar pel seu marit, i s’apropà així als cercles societaris que ell freqüentava. Són en aquests primers anys de matrimoni que, de la mà de Gurri, Teresa Claramunt abraçarà les tesis anarquistes, alhora que iniciarà una fèrria defensa de les dones treballadores i preconitzarà la seva organització.

 

losdesheredados

Capçalera del setmanari Los desheredados, exemplar publicat el 7 de juliol de 1883.

Com a conseqüència del fracàs del 1883, el moviment obrer sabadellenc va perdre força i capacitat d’actuació. Davant d’aquesta situació, alguns obrers, entre ells Claramunt i Gurri, decidiren fundar l’Ateneu Obrer, que pretenia ser el centre del moviment anarquista de la ciutat per tal de reorganitzar-lo. En aquest context, Teresa començà a publicar regularment a Los desheredaros, propagant les idees bakuninistes.

Teresa Claramunt, veient la necessitat d’involucrar la dona en la lluita —també com a via per a l’emancipació i l’apoderament de les dones—, fomentà la creació d’organitzacions femenines que promoguessin la mobilització d’aquestes. Aquest és el cas de la Sección Varia de Trabajadoras Anarcocolectivistas de Sabadell, que va firmar la seva acta de constitució l’octubre de 1884 a l’Ateneu Obrer i que es va federar també a la FTRE. Les cares visibles d’aquesta organització foren Federación López, que destacava per la seva formació en gènere, exposant un discurs amb idees de Proudhon i de Bakunin, i Teresa Claramunt que, per contra, tenia un discurs molt més senzill, fruït de la pròpia experiència i sense una base teòrica important, cosa que la feia més propera a la resta de dones.

Un dels pilars bàsics del discurs feminista de Teresa, plasmat a la seva obra La mujer. Consideracions generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, era l’anticlericalisme, ja que defensava que l’Església imposava unes estrictes normes morals i socials que oprimien la dona i impedien el seu alliberament. Alhora que apostava per la igualtat en l’educació i per la supressió de la dualitat moral per aconseguir la igualtat entre homes i dones.

D’aquesta manera, reivindicava la instrucció de les dones com a arma pel seu alliberament. Defensava el col·lectivisme també en aquest aspecte, i considerava que les dones havien de compartir els seus coneixements entre elles per superar la situació d’aculturació d’aquestes. Segons Claramunt, la lluita contra el capitalisme era el que permetia dignificar la dona, i això era el que acabaria amb la idea que la dona era inferior.

Tot i la breu vida de la Secció —desapareguda el 1885—, aquesta va permetre a Teresa iniciar-se a la tasca propagandística. És així com començà a aparèixer com a oradora en celebracions i mítings, sovint a l’Ateneu Obrer.

Claramunt també reafirmà el seu compromís militant i participava en assemblees de la FTRE en un moment en el que la federació estava en crisi. Després de reafirmar la línia anarcocol·lectivista al Congrés de Barcelona, per mirar de consolidar l’organització, les diferències entre la FTRE i l’obrerisme català —que apostava per una organització més lliure i radical— s’evidenciaren el 1887 en un Congrés Comarcal en el qual la Teresa participà. Això comportà la desaparició definitiva de la FTRE el 1888.

El setembre d’aquest mateix any va néixer Proletaria Libre, la filla del matrimoni Gurri-Claramunt. La nena va morir cinc mesos més tard d’una pulmonia. Durant el temps de vida de la petita, Claramunt va abandonar tota la tasca propagandística que havia realitzat els anys anteriors, cosa que destaca la importància de la maternitat per la sindicalista, també molt present en els seus discursos feministes. La mort de la filla degué afectar molt al matrimoni, que ja no tornarà a realitzar actes a Sabadell i es perdrà el seu rastre fins el 1891 a Barcelona.

La Barcelona de l’última dècada del segle XIX va ser protagonitzada per una forta radicalitat social, conseqüència d’un moviment anarquista força consolidat, tot i les divisions entre els col·lectivistes bakuninistes i els anarcocomunistes propers a Kropotkin. Fruit d’aquesta conflictivitat social, el govern va iniciar una dura repressió i persecució dels moviments socials, i entre aquests i especialment, de l’anarquisme. És en aquest ambient en el que Teresa esdevingué una oradora i propagandista molt popular a Barcelona i les rodalies, intervenint en nombrosos mítings organitzats per diferents grups anarquistes, i va realitzar el seu primer viatge com a oradora per terres valencianes, on causà un enorme furor. Teresa abandonava l’esfera privada i se situava còmodament a l’esfera pública, que sempre havia estat vetada a les dones, convertint-se en una autèntica oradora de masses.

En aquesta nova etapa a Barcelona, Claramunt participarà de la creació d’altres organitzacions femenines. La primera d’aquesta, i l’única clarament anarquista, serà la Agrupación de Trabajadoras, l’any 1891. Després vindran la Sociedad Autónoma de Mujeres (1889-1892) i la Asociación Librepensadora de Mujeres, el 1896. Aquestes dues últimes no eren obreristes, cosa que demostra que Teresa defensava, en els seus primers anys, la confluència de l’anarquisme amb altres corrents lliurepensadors, sobretot en qüestió de gènere.

Durant els últims anys de la dècada dels 80 i tota la dècada del 90, l’anarcocomunisme va anar guanyant terreny al col·lectivisme arreu d’Europa. Recordem que a Espanya la FTRE, principal organització anarcocol·lectivista, ja havia desaparegut. La repressió institucional que feia inviables grans organitzacions anarquistes va fer créixer aquest anarcocomunisme, que apostava per l’acció directa —negociacions directes entre treballadors i fabricants sense la interferència de l’estat— i la propaganda pel fet —ús de la violència com a eina de lluita. En aquest nou context van néixer a tot Europa, i també a Catalunya, petits grups anarquistes clandestins que organitzaven atemptats terroristes contra el que consideraven els pilars bàsics de l’ordre establert: la burgesia —i el govern com a representant dels seus interessos— i l’Església.

D’aquesta manera, l’any 1891 a Barcelona s’inicià un període amb freqüents atacs terroristes, que van anar acompanyats d’una forta repressió. Aquesta persecució institucional, que tenia com a objectiu debilitar el moviment anarquista, va acabar també afectant Claramunt, que va ser detinguda per primer cop el febrer de 1893 després d’un míting estudiantil al Teatre Calvo-Vico —on Teresa ni tant sols havia entrat ja que la policia hi havia negat l’accés a les dones—. La detenció va suposar quasi un any de presó per l’oradora, i després d’aquesta en vingueren d’altres, cosa que afectà la seva tasca propagandística i la féu desaparèixer pràcticament de la vida pública.

El juny de l’any 1896, durant la processó del Corpus de l’Església de Santa Maria del Mar a Barcelona, es va produir l’explosió d’un artefacte que va provocar sis morts i quaranta-quatre ferits. El govern, seguint les demandes dels sectors més conservadors, va suspendre les garanties constitucionals i va imposar l’estat de guerra, que va permetre dur a terme una forta repressió indiscriminada contra tot allò que posés en dubte l’ordre social establert: van ser detingudes més de quatre-centes persones, tancats els principals diaris o setmanaris d’esquerres i detinguts els seus redactors.

Tot i que Claramunt i Gurri ja no vivien a Barcelona, van ser detinguts per la Guàrdia Civil al seu domicili de Camprodon, on s’havien traslladat per qüestions laborals. Ella va ser traslladada a la presó de dones i ell al Castell de Montjuïc, amb la resta d’homes detinguts. S’iniciava així el Procés de Montjuïc, la repressió governamental més important contra l’anarquisme català.

Tres mesos més tard, a causa del seu mal comportament, Teresa també va ser traslladada a Montjuïc. Cal dir que, Claramunt va ser l’única dona d’entre els vuitanta-quatre processats per aquell cas. Allà va viure reclosa en aïllament i incomunicació, cosa que l’afectà enormement: les seves idees es radicalitzen arran de la seva estada al Castell, i la Teresa de després del Procés tindrà un discurs molt més trencador i revolucionari, defensarà un anarquisme “pur” i rebutjarà la confluència amb altres moviments, no com havia recolzat en un passat.

 

120316-claramunt1

Informe realitzat per la Inspecció de Seguretat de Barcelona per tal d’identificar militants anarquistes.

Finalment, el juliol de 1897, Claramunt, Gurri i altres anarquistes van ser absolts, però amb l’obligació de marxar del país. El 9 d’agost d’aquell any, Cánovas del Castillo va morir a mans de l’anarquista Angiolollo, que es venjava així dels fets de Montjuïc.

Gurri i Camprodon tornaren a Barcelona el 1898, just quan el moviment obrer iniciava una contundent campanya per a la revisió del Procés de Montjuïc, amb l’objectiu d’intentar treure de la presó els anarquistes que encara hi eren. Aquesta campanya, dirigida per Lerroux però amb la participació de diferents forces socials (anarquistes, socialistes, republicans, maçons…), va tenir un gran ressò mediàtic. L’abril de 1900 el govern de Silvela va decretar la commutació de la pena dels anarquistes empresonats, una acció que permetia frenar la campanya sense establir un decret d’amnistia i sense revisar el procés. Tot i que amb aquest gest el govern pretenia frenar la greu crisi que encarava el sistema de la restauració, aquesta s’aguditzà, i la inestabilitat política serà ja permanent fins a la Dictadura de Primo de Rivera.

Durant els primers anys del nou segle, el moviment obrer es trobava dispers, amb enfrontaments constants entre les diferents tendències obreristes i sense una clara organització. Tot i així, els primers conflictes laborals del nou segle van aparèixer ben d’hora: el maig del 1901 va esclatar un conflicte amb els treballadors del tramvia —que va suposar una nova detenció per Teresa en donar-los suport—, i el desembre es va iniciar una vaga dels serradors mecànics sota la reivindicació de la jornada de nou hores. Aquesta segona mobilització va rebre molts suports, i després d’un míting el 16 de febrer de 1902 —en el qual Teresa intervingué— es va cridar a la vaga general en solidaritat als serradors.

Teresa, que llavors ja s’havia separat de Gurri i tenia una nova relació amb Leopold Bonfaulla, serà una de les cares visibles de la mobilització. Més de 100.000 treballadors la secundaren, cosa que la convertí en una de les vagues més multitudinàries d’Europa. La vaga va acabar fracassant i es desconvocà el 24 d’aquell mateix mes, a causa, en part, de la manca organitzativa del moviment obrer. Les conseqüències van ser molt dures i van acabar d’esborrar el moviment obrer organitzat: es van tancar diaris (entre ells El Productor impulsat per Claramunt), es van clausurar locals de societats obreres i altres centres obrers i es van detenir al voltant de 370 persones, entre les quals hi havia la parella Claramunt-Bonafulla.

L’anarquisme culpava de la derrota de la vaga de 1902 als plantejaments reformistes de masses, i poc a poc s’anava obrint pas pel nou sindicalisme anarquista, que s’acabaria configurant uns anys més endavant. Teresa Claramunt no se sentia còmode amb les noves tendències anarquistes que començaven a consolidar-se, ja que creia que eren massa moderades i no eren revolucionàries. A més, cal tenir en compte que Teresa no havia tornat a treballar des del seu primer casament, fet que també l’allunyava de l’organització obrera. L’antiga teixidora havia apostat per la carrera propagandística i publicista, i ja era una autèntica agitadora de masses.

Durant aquesta primera dècada del XX, l’anarcosindicalisme va guanyar força dins dels replantejaments teòrics que s’estaven duent en el si del moviment anarquista. D’aquesta manera, i com diu Teresa Abelló, “el 1907 les societats obreres catalanes van fer un pas decisiu en el procés de modernització, al qual no era aliena la influència del sindicalisme revolucionari francès, en fundar a Barcelona l’agrupació Solidaritat Obrera”. Tot i que en un primer moment Teresa, la seva parella i altres anarquistes històrics van veure amb bons ulls aquesta nova federació, de seguida se’n van allunyar, argumentant que havia agafat una deriva revisionista que la desviava de l’anarquisme pur que tant els representava a ells. El canvi generacional era evident, i Teresa Claramunt no es veia representada en el nou panorama anarquista català.

El 1909 es va produir el que la historiografia ha anomenat la Setmana Tràgica, una revolta popular que sota la bandera de l’anticlericalisme i l’antimilitarisme va fer sortir a una gran massa de gent al carrer, en contra de la lleves forçades al Marroc. De seguida s’hi van sumar els obrers i van convocar vaga general el 26 de juliol. A partir d’aquest moment es varen desencadenar els fets més violents, sovint protagonitzats per dones, que cremaven esglésies i formaven barricades als carrers. Teresa Claramunt va participar dels aixecaments populars, però no va esdevenir la cara visible de la revolta i no va oferir una imatge pública protagonista durant aquesta, a causa de la seva marginació per part de la direcció de Solidaritat Obrera.

Un cop l’Exèrcit va aturar l’aixecament, es va produir una enorme repressió —2.500 detinguts i 5 persones executades—. Uns dies després, el ministeri de Governació va decretar el desterrament d’uns quaranta anarquistes, amb la voluntat d’evitar futurs conflictes. Entre aquests es trobaven Teresa Claramunt i Leopold Bonafulla. La parella va haver de deixar Barcelona i separar-se, ja que havien estat destinats a llocs diferents. Claramunt va anar a Saragossa, on ràpidament va integrar-se en els cercles anarquistes, mentre que a Barcelona es fundava, de la mà de Solidaritat Obrera, la Confederació Nacional del Treball (CNT), consolidant definitivament l’anarcosindicalisme com a forma d’organització de l’anarquisme.

En un Congrés de la CNT a Barcelona, el setembre de 1911, es va decidir traslladar el Comitè Nacional a Saragossa, ciutat on encara residia Teresa Claramunt. La CNT va convocar una vaga general el 1911, en solidaritat als vaguistes de Bilbao i en contra de la Guerra del Marroc. Teresa Claramunt es va “reconciliar” amb aquesta nova generació anarquista i va participar en un míting de la Federació Obrera, en el qual es va convocar oficialment la vaga. Amb el míting ja finalitzat, els obrers van sortir al carrer a manifestar-se i es van produir els primers enfrontaments amb la Guàrdia Civil, que acabarien amb la mort de dos obrers i amb la detenció d’uns quants més, entre ells, de nou, Teresa Claramunt.

El Tribunal Militar va condemnar a Teresa Claramunt a la pena de mort, i va ingressar a la Presó de Predicadors, on li van rebaixar la pena a tres anys de presó. El 1913 el Govern va decretar una amnistia, i Teresa va poder sortir de la presó. Aquesta última estada empresonada la va fer emmalaltir molt, i va sortir amb una salut molt feble: li va iniciar una paràlisi que ja l’acompanyaria fins la seva mort.

Després de sortir de la presó es va dirigir a Maó on va viure uns mesos, col·laborant amb el setmanari El Provenir del Obrero, però aquest va desaparèixer el 1914 i Teresa va anar a viure a Sevilla. A partir d’aquell moment, la seva activitat propagandística va quedar enormement reduïda arran de l’estat de la seva malaltia. Els següents anys, entre 1914 i 1923, Teresa va viure a Sevilla, Saragossa i Barcelona, gairebé sense aparició pública i cada cop més tancada a casa. Durant aquests anys l’anarquisme, ja organitzat, començaria a protagonitzar una forta mobilització obrera i un conjunt de vagues generals que tingueren el seu punt culminant el 1919 amb la vaga de la Canadenca, que aconseguia la reivindicació història de la jornada laboral de vuit hores. No obstant això, les tensions entre patronal i obrerisme continuarien en augment i es materialitzarien amb el pistolerisme, fins a arribar a una violència extrema.

A partir de 1924, la malaltia es va accelerar i li va impedir poc a poc la mobilitat física, fins a quedar immobilitzada en una cadira de rodes. Entre 1924 i 1931 va quedar reclosa a la seva casa de Barcelona, i amics, entre ells Federica Montseny, la visitaven sovint. Finalment va morir l’11 d’abril de 1931 amb 68 anys d’edat, i va ser enterrada el 14 d’abril. Aquell dia es proclamava la Segona República.

Desapareixia una de les figures cabdals de la nostra història, i la pionera del feminisme obrerista anarquista, com l’anomena Vicente. La seva consciència de classe, ja des de ben petita, a causa de la primerenca entrada a la fàbrica, la va enquadrar dins d’un moviment obrerista, l’anarquista concretament, que la marcaria per la resta de la vida. Destacà en aquest moviment, no només per la seva tasca orgànica, sinó per trencar-hi els estereotips de gènere, convertint-se en una de les dones més populars de la classe obrera.

Això no li va ser fàcil, i va arriscar tot el que tenia per lluitar per canviar l’ordre de les coses. Prova d’això és que va haver de viure nombroses detencions —amb el Procés de Montjuïc com a punt culminant d’aquestes—, quasi sempre acompanyada d’homes; va perdre cinc criatures i va emmalaltir de manera irrecuperable. El seu pensament també va anar condicionat per tots aquests aspectes, ja que, com ella mateixa deia, la seva base teòrica era la seva pràctica diària, la seva experiència. Lligat a això cal fer èmfasi també que el seu aprenentatge va ser autodidacta.

En definitiva, Teresa Claramunt va destacar per la seva personalitat, el seu temperament i les seves idees innovadores en matèria feminista, en una època en la qual les dones tot just començaven a trencar i pensar com trencar les seves cadenes. Aquest fet, acompanyat de la seva reiterada acció en el terreny del moviment obrer, li atorga una posició destacada en la Catalunya del darrer terç del XIX i primer terç del XX. Com diu Vicente, “aquest és el valor i l’actualitat que té el coneixement de la vida d’una dona que morí fa més de setanta anys”.

Per saber-ne més...

-ABELLÓ i GÜELL, Teresa. “L’anarquisme als països de parla catalana: entre el sindicalisme i la propaganda (1868-1931)” a Catalan Historical Review, Núm. 3 (2010), pàg. 213-255

-BELTRÁN DENGRA, Joaquín. “El anarcocomunismo y la pràctica terrorista en Barcelona y el enjuiciamento por parte de la premsa de esta ciudad: 1893-1897” a Espiral. Estudios sobre Estado y Sociedad. Vol. XVI. Núm. 47 (2010), pàg. 173-209

-BENAUL BERENGUER, Josep Maria. “Notes sobre la industrialització a Sabadell (1780-1898)” a ARRAONA: Revista històrica. 2a etapa, Núm. 12 (1981), pàg. 55-78

-MORILLAS GONZÁLEZ, Ángel. “El Societarisme Terrassenc” a Terme, Núm. 4 (1989), pàg. 12-24

-PRADAS, María Amalia. Teresa Claramunt. La “virgen roja” barcelonesa. Barcelona, Virus Editorial (2006)

-VICENTE, Laura. “Teresa Claramunt (1862-1931): propagandista i activista llibertària” a ARRAONA: Revista històrica. 4a etapa, Núm. 28 (2004), pàg. 144-163

-VICENTE, Laura. “Teresa Claramunt. Des de l’altra banda de la “perfecte casada”. La dona sotmesa al “tirano de blusa y alpargata”” a Cercles: revista d’història cultural. Núm. 8 (2005), 231-256.

-VICENTE, Laura. Teresa Claramunt. Pionera del feminismo obrerista anarquista. Madrid, Anselmo Lorenzo (2006)