The Troubles (II): de l’inici als acords de pau - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

(Imatge de portada: Tropes britàniques i policia investigant una parella prop d’un hotel a Belfast. Font: BeenAroundAWhile en.wikipedia)

Els anys setanta: la cronificació del conflicte i la “Long War”

A partir dels anys 1973-1974 els Troubles comencen a esdevenir un conflicte que perdurarà en el temps. El març de 1973, per primer cop, un comando del PIRA va atemptar fora d’Irlanda contra quatre objectius de la capital londinenca. En els atemptats van resultar ferides unes dues-centes persones, i els voluntaris foren capturats a l’aeroport quan es proposaven tornar a l’illa irlandesa. Cap a finals del mateix any, el govern britànic pactà amb els partits SDLP, UUP i Alliance Party, una nova forma d’autogovern per suspendre el Direct Rule i donar autonomia a l’Ulster. El pacte incloïa una nova assemblea amb representació de les dues comunitats, i uns elements de coordinació amb la República d’Irlanda. Aquest acord només va rebre el suport del partit nacionalista SDLP i l’UUP, però rebé el boicot dels republicans, que continuaven tenint l’objectiu d’unificar Irlanda i acabar amb l’ocupació britànica; i sobretot del lleialisme, que veia aquestes noves institucions d’autogovern com una infiltració dels republicans al govern. El maig de 1975, l’Ulster Workers’ Council, lleialista, convocà una vaga general en contra de l’acceptació de l’Acord de Sunningdale, que durà dues setmanes i paralitzà tots els sis comtats. Pel 28 de maig de 1975, tot l’executiu ja havia col·lapsat.

Durant l’any van continuar succeint-se atemptats per part del PIRA i dels paramilitars lleialistes. El desembre de 1974 fou format l’Irish National Liberation Army (INLA) i l’Irish Republican Socialist Party (IRSP) a Lucan, i a finals de mes els Provisionals decretaren un alto el foc durant Nadal, però que el febrer de l’any següent s’estendria  fins a l’agost. Durant la treva  s’iniciaren negociacions secretes entre el secretari d’Estat per Irlanda del Nord i membres de la cúpula dels Provos. El mateix mes de febrer esclatà un fort conflicte entre l’IRA Oficial i l’INLA, per disputar-se el sector republicà més esquerrà. El feu acabà amb la mort de membres importantíssims d’ambdues organitzacions com Seamus Costello o Sean Garland.

Voluntaris de l’IRA el 1976. Font: Wikimedia Commons, Cahrlaw

La treva del PIRA va acabar-se el gener de 1976, després que la nova cúpula dels provisionals, en part formada per Gerry Adams, considerà que les negociacions no portaven enlloc i que les forces britàniques havien aprofitat l’alto el foc per impulsar els serveis secrets i infiltrar-se dins les organitzacions republicanes. Un cop acabat l’alto el foc, tant els republicans com el govern britànic redibuixaren les seves línies estratègiques que els permetés aconseguir la victòria del conflicte. El govern britànic proposà una estratègia en tres línies:

  • La ulsterització. Enfortir la RUC i l’UDR per donar suport a l’exèrcit britànic.
  • La normalització. Acabar amb l’estatus de presoners especials que tenien els presos del conflicte.
  • La criminalització. Promoure la visió dels Troubles com un problema criminal a l’opinió pública.

Per la seva banda el PIRA reorganitzà les seves estructures. Fins llavors, els provisionals utilitzaven un nombre considerable de voluntaris per a les accions armades; a partir de 1977, les unitats d’acció passen a ser petites cèl·lules. Pel que fa a l’aposta política-militar sostenen la Long War. Aquesta nova estratègia partia de l’anàlisi que la campanya armada hauria de continuar durant anys per poder guanyar i proposava els cinc punts següents:

  • Continuar una guerra de desgast que causés tantes baixes com fos possible a l’enemic.
  • Atacar amb bombes els interessos financers enemics.
  • Fer els sis comtats ingovernables excepte pel domini militar.
  • Aconseguir suport mitjançant la propaganda nacional i internacional.
  • Defensar la guerra castigant a criminals, col·laboradors i informants.

Les presons i les vagues de fam

Després de 1971 amb l’aplicació de l’Internment es creen els camps d’internament pels presoners dels Troubles. La presó més important durant el conflicte fou Long Kesh (Her Majesty’s Prison Maze; H-Blocks) pels presos homes, i Her Majesty´s Armagh Prison per les presoneres dones. Entre els anys 1971-1976 els H-Blocks eren utilitzats com camps de presoners de guerra; els presoners vivien en dormitoris, feien els seus propis entrenaments, debatien, llegien i podien portar la roba que volguessin. Amb la introducció de l’estratègia de la normalització per part del govern britànic, els presoners del conflicte que fossin declarats culpables no tindrien l’estatus de presoner especial. A partir d’aquest moment es veren obligats a portar uniforme i fer les feines de la presó.

Per protestar contra aquesta pèrdua de drets, el 14 de setembre de 1976 Kieran Nugent inicia la protesta de les mantes (blanket protest) a la qual i s’afegirien més presos de l’IRA i l’INLA. Els presos es negaren a vestir els uniformes de presidiari, quedant despullats o coberts amb una manta. Després que molts presos fossin atacats quan anaven als lavabos per part de funcionaris de les presons, el 1978 inicien la Dirty Protest o no-wash protest amb un caràcter molt més contundent. Més de 300 presoners i presoneres republicanes van negar-se a sortir de les cel·les, sense dutxar-se ni buidar els orinals. Això va portar a escampar els excrements per les parets per fer que s’assequessin més de pressa. En el cas de les dones, també s’escampava la sang menstrual per les parets. Aquestes protestes perseguien la instauració de l’Estatus de Categoria Especial, intentant garantir les anomenades “Cinc demandes”:

  1. Dret a no vestir l’uniforme presidiari.
  2. Dret a no fer feines de la presó.
  3. Dret d’associació amb altres presoners i realització d’actes educatius o recreatius.
  4. Dret a una visita, una carta i una parcel·la per setmana.
  5. Plena restitució de la remesa de la pena.

L’octubre de 1980, set presoners republicans van iniciar una vaga de fam: Brendan Hughes, Tommy McKearney, Raymond McCartney, Tom McFeeley, Sean McKenna, Leo Green (del PIRA) i John Nixon (de l’INLA). L’1 de desembre 3 presoneres d’Armagh s’afegien a la vaga. Després de cinquanta-tres dies, el govern britànic acceptà les demandes i els presoners desconvocaren la vaga per salvar la vida a un company en coma. Durant els mesos següents, els republicans van denunciar que no s’estaven complint les demandes que el govern havien acceptat, i l’1 de març de 1981, Bobby Sands inicià la segona vaga de fam. Durant les setmanes següents més presoners republicans s’hi van afegir. Margaret Thatcher, primera ministra britànica des de 1979 fins al 1990, es mostrà inflexible davant les demandes. El 5 de maig morí Bobby Sands, que havia estat escollit parlamentari a Westminster. La mort fou molt mediàtica i al seu funeral assistiren més de 100.000 persones. Durant les setmanes i mesos següents van morir nou presoners més de l’INLA i l’IRA. El moviment que es va generar al voltant de les vagues de fam fou massiu, violentíssims aldarulls prengueren altre cop el carrer i l’INLA i els provisionals van veure com una nova fornada de voluntaris ingressaven a les organitzacions. Malgrat el fort moviment del carrer, estratègicament no es va saber aprofitar, i a mesura que passaven els mesos algunes famílies van intervenir per salvar la vida dels seus fills. Gerry Adams pactà amb els vaguistes i el govern britànic per desconvocar la vaga i, finalment, el 3 d’octubre de 1981 finalitzà, després que el govern fes algunes concessions.

Mural del primer vaguista de fam mort, Bobby Sands. Font: Wikimedia Commons, Kwekubo

Anys vuitanta: creixement del Sinn Féin

A partir de les vagues de fam, el moviment republicà adopta una nova estratègia: l‘Armalite i les urnes. Després de les victòries electorals d’alguns vaguistes, el Provisional Sinn Féin va veure una oportunitat política de donar un impuls a la guerra d’alliberament i abandonaren l’abstencionisme. El 1986 s’aprovà per primer cop una moció a l’Ard Fhéis (congrés del Sinn Féin) on es va acordar que els electes ocupéssin les seves cadires al Dáil i governs municipals. D’aquesta manera, abandonaven definitivament la política abstencionista, i fou l’inici del creixement exponencial del partit

Durant els anys vuitanta tots els grups paramilitars continuen les seves respectives campanyes armades. L’INLA, tot i mantenir una certa força a principis de la dècada, durant les vagues de fam, van començar un seguit de disputes internes entre faccions de Belfast i de Dublin. Al voltant de la meitat de la dècada es produeixen tot un seguit de judicis contra militants de l’organització que havien estat delatats per membres infiltrats i voluntaris subornats; aquests judicis reberen el nom de supergrass trial (judici dels informants). Després dels judicis i les successives detencions, l’organització quedà molt deteriorada i en vies de descomposició, els intents per reconduir la situació van portar a uns enfrontaments entre dues faccions, una més republicana i una més marxista-leninista. Entre 1984 i 1986 la facció M-L mantingué contactes amb Al-Fatah per aconseguir noves armes. A partir de 1987, l’INLA i l’IRSP van rebre forts atacs de l’Irish People’s Liberation Organisation (IPLO), una facció dissident d’antics membres de l’INLA. Malgrat que l’objectiu principal de l’IPLO era eliminar l’INLA, no ho van aconseguir, i finalment signaren un alto el foc. Durant els anys següents l’IPLO es va veure involucrat en el tràfic de drogues fins que el 1992 els Provos van eliminar l’organització.

Els vuitanta també foren moments de tensió dins el moviment provisional. El PIRA i el Sinn Féin, que com hem comentat abans, havia abandonat la política abstencionista, veieren com es produïa una escissió al seu braç polític amb el Sinn Féin Republicà (Sinn Féin Phoblachtach); , els quals actualment continuen sense reconèixer la validesa del Parlament d’Stormont (Irlanda del nord) ni del parlament de la república d’Irlanda. Dins l’organització paramilitar també existí un reduït grup de discrepants que van escindir-se formant el Continuity IRA (IRA de Continuïtat), contrari a ocupar les butaques dels parlaments. El Cumann na mBan, secció femenina històrica del moviment republicà, també abandonà la nova línia del Sinn Féin i es posicionà amb el SFR. Tornant als Provos, el 1984 van dur a terme un dels atemptats més mediàtics. El 12 d’octubre realitzaren un atac amb bomba al Grand Hotel de Brighton on s’estava fent una conferència del Partit Conservador, assassinant a cinc persones. La primera ministra britànica, Margaret Thatcher, que n’era l’objectiu principal, va sortir-ne il·lesa. A partir de 1987 el PIRA va comença a dur a terme atacs contra les tropes britàniques a territori europeu. El març de 1988 tres voluntaris van ser assassinats pels SAS britànics a Gibraltar, al seu funeral un membre de l’UVF va atacar el seguici, assassinant a tres persones. Durant l’enterrament dels catòlics assassinats, dos soldats britànics de civil i amb armes de foc dins el cotxe van quedar atrapats entremig de la processó. Foren confosos per membres lleialistes i els segrestaren i executaren a un descampat proper.

Mural en honor a membres de l’UVF a Belfast. Font: Wikimedia Commons, Keresaspa

Els anys noranta i el procés de pau

Les bases de la nova estratègia del republicanisme, amb l’impuls del Sinn Féin, sota direcció de Gerry Adams, donaren els seus fruits. La campanya militar es mantenia, però era necessari l’inici dels contactes entre els republicans, representats principalment pel PIRA i el SF, i el govern britànic. Els primers contactes amb el govern britànic van ser secrets, la direcció no es podia permetre fer públic l’inici de l’acostament amb l’enemic; però sí que es reuniren públicament amb John Hume, líder del partit nacionalista SDLP. Els contactes es van prolongar durant mesos i anys, fins que el 1994 van permetre arribar a un alto el foc amb el PIRA i l’UVF.

Mentrestant dins el PIRA, la brigada del Sud d’Armagh, l’única que havia mantingut l’estructura de batallons, després que a finals dels setanta els provisionals adoptessin una estructura per cèl·lules, comença a guanyar una notorietat considerable. El comtat de South Armagh es va convertir en la zona més militaritzada dels sis comtats. En ser una zona rural, els vincles familiars i personals entre els voluntaris i la resta de ciutadans complicaven moltíssim la infiltració dins l’organització i obtenir informants. La majoria d’atacs i accions que duia a terme la brigada eren succeïts, i a partir de 1990 van formar una unitat de franctiradors per iniciar una campanya contra les patrulles de l’exèrcit britànic. Entre 1991 i 1997 foren assassinats set soldats i dos agents de la policia. Aquesta tàctica reduí el nombre de patrulles que es feien per la zona, i fins a l’alto el foc de 1994 les forces britàniques no van poder recollir informació sobre la unitat i idear un pla per capturar-ne els membres.

Mural en suport a l’UVF a Belfast. Font: Wikimedia Commons, Keith Ruffles

Cap a mitjans de 1994, l’INLA va assassinar tres membres de l’UVF prop dels quarters generals de l’organització. Com a resposta, l’UVF va assassinar sis civils catòlics en un pub de Loughinisland. Els Provos i lleialistes també van executar un seguit d’atemptats que van acabar amb la mort de civils. El 31 d’agost, el PIRA decreta un alto el foc, com a mostra que estaven disposats a seguir amb la via política del Sinn Féin. Ni l’INLA, ni el CIRA, van decretar un alto el foc, i es mantingueren actius durant el temps que durà. El grup paramilitar UVF també anuncià un alto el foc a l’octubre. Els membres lleialistes contraris a aquest, es van enrolar llavors amb un altre grup paramilitar, la Loyalist Volunteer Force (LVF), iniciant una guerra interna entre les dues organitzacions que perdura fins a l’actualitat. Durant tot l’any 1995 el Sinn Féin, amb Gerry Adams com a figura principal, es reuneix amb membres dels governs britànics i Bill Clinton. Durant aquestes converses de pau, el govern britànic exigeix al PIRA que entregui les armes si vol continuar negociant amb el SF. Després d’un estira-i-arronsa, els provisionals van trencar l’alto el foc el febrer de 1996 amb un atemptat a Londres que provocà la mort de dos civils. El govern britànic inicià llavors les negociacions només amb el SDLP i l’UUP, però sense acceptar-hi el SF.

L’1 de maig de 1997 Tony Blair guanya les eleccions britàniques i posa fi a divuit anys de monopoli conservador. El juny el SF guanya un escó al parlament irlandès per primer cop des dels anys cinquanta. Durant el juliol, Blair accepta al SF a la taula de negociació, induint els provisionals a un nou alto el foc el dia 20, que esdevindrà permanent. El setembre el SF signa els Principis de Mitchell, un acord de base que permetria reprendre les converses de pau entre els partits i autoritats de la república d’Irlanda, els sis comtats i el govern britànic. El 27 de desembre de 1997 l’INLA assassina el líder de l’LVF, Billy Wright, a la presó de Long Kesh. La mateixa nit els lleialistes ataquen una discoteca d’un hotel regentat per catòlics ferint només a tres civils, però segons les autoritats la intenció era un assassinat en massa.

Gerry Adams, Martin McGuinness i Caoimhghín Ó Caoláin el 1997. Font: Wikimedia Commons, Sinn Féin

El 10 d’abril de 1998, després de dos anys d’intenses negociacions se signa l’Acord de Divendres Sant (Belfast Agreement) al parlament de Stormont entre l’Ulster Unionist Party, el Progressive Unionist Party (UVF), l’Ulster Democratic Party (UDA), el Social Democratic and Labour Party, el Sinn Féin (PIRA), i dos partits transversals, l‘Alliance Party i la Northern Ireland Women’s Coalition.

Els vint anys de conflicte armat que van durar els Troubles van provocar més de 3.000 morts. El gran entramat d’organitzacions armades i partits polítics evidencien que ha sigut un conflicte d’arrel política i social. El Belfast Agreement significà un acord entre les parts bel·ligerants més importants, però com veurem més endavant, no va acabar amb la violència als sis comtats.

5 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x