canal d'urgell actual

Zona regada pel Canal d’Urgell i el seu recorregut.

Primerament parlaré d’uns conceptes principals, per què l’”infern”? Doncs simplement perquè la zona de la plana de Ponent era anomenada per molts el Clot de l’Infern o del Dimoni per les seves terribles condicions. Durant molts segles la seva climatologia ho demostra: freds intensos amb boires a l’hivern i estius de calor extrema, a banda d’una altra causa que s’ha eliminat amb els anys, la pesta. De la pesta, en tenim molts testimonis durant tota l’Edat Moderna, en especial a la vil·la de Tàrrega que, en ser la ciutat més gran a prop de la plana de Ponent, era un autèntic focus de malalties entre les quals el pal·ludisme, a causa de les aigües estancades del riu Ondara, ocupava un lloc important.

La plana de Ponent era una zona de producció molt important de cereal per a la Catalunya de l’Antic Règim segons els estudis fets per Pierre Vilar estem parlant d’una producció d’un valor de 900.000 ducats d’or durant el s. XVII, aquestes dades són d’un any de collites excel·lents i sense cap incident important, ara bé, aquesta producció solament passava una vegada cada 10 anys al ser una terra amb molts problemes de rec ja que a part de les terres que passen pel costat dels rius com l’Ondara o el Corb les quals aprofiten les antigues séquies d’origen musulmà per regar els seus voltants, la resta de zones són quasi àrides o impossibles de regar i s’ha d’esperar sempre la pluja que tan escasseja a l’interior de Catalunya.

Tarrega_baldi_03

Tàrrega a mitjans del s.XVII. Autor: Pier Maria Baldi

Per això durant el s. XVI l’emperador Carles V i el seu fill Felip II van fer un projecte per crear un canal per regar tota la la plana de Ponent i poder tenir així una producció assegurada durant tot l’any. Ara bé, per molts motius aquesta iniciativa quedarà estroncada i no serà fins el segle XVII que es tornarà a presentar al Consell de Cent de Barcelona un projecte semblant per augmentar la producció. Això no obstant, els interessos dels Ciutadans Honrats de Barcelona sobre l’illa de Sicília, en especial en la importació de blat cap al mercat de Barcelona per poder especular amb els seus preus i obtenir els seus propis guanys van impedir-ne la seva construcció. L’any 1726 es presentà un memorial a Felip V per reactivar la iniciativa de construir el canal, però no va prosperar. Posteriorment, el 1779, el Marqués de la Ensenada va fer un projecte de construcció del canal i ampliació dels canals medievals d’origen musulmà per tota la zona de Ponent. S’encarregà un projecte a l’enginyer Bernardo Lana, però no va ser tirat endavant, suposadament per la falta de liquiditat que tenia el règim borbònic en aquell moment.

Domingo Cardenal Gandasegui, enginyer de l'actual Canal d'Urgell

Domingo Cardenal Gandasegui, enginyer de l’actual Canal d’Urgell

El projecte que es comença serà el d’Antonio Sellés al s. XIX, concretament l’any 1829, quan es fixarà la presa a Ponts, però les Guerres Carlines impediran la seva continuïtat. Malgrat tot, el projecte ja estava fixat i l’any 1853 es faran les concessions a l’empresa Girona i Clavé S.A i d’aquests es traspassarà a la Societat Anònima del Canal d’Urgell. A partir d’aquí comencen les obres del canal; el projecte final va ser fet per Pere Andrés Puigdollers i Constantí de Ardanza i la seva construcció va sersupervisada per Domingo Cardenal Gandasegui.

El Canal d’Urgell serà una de les grans obres de l’enginyeria del s. XIX en especial per les dificultats que va haver-hi per travessar la Serra de Montclar. Finalment van aprofitar la Mina de Montclar per fer-hi passar el traçat del canal; la utilització de maquinària era escassa i es van haver d’utilitzar unes 6.000 persones, amb 4.681 peons, 480 paletes, 500 carros i 150 animals de càrrega solament per el forat de la Mina de Montclar. A la vegada, van portar uns 900 presos de Burgos i de Tarragona per fer les feines més dures de totes, en les quals la gran majoria van morir. 

La Mina de Montclar (Urgell)

La Mina de Montclar (Urgell)

Però finalment, l’any 1862, es va poder regar la primera finca, la de Tarassó de la família Mestres d’Agramunt.

Tot aquest projecte no s’hagués pogut dur a terme sense la desamortització de les terres de l’església, en particular la desamortització del senyoriu de Poblet que acabarà afavorint la família Girona de la Torra dels Frares o la família Companys del Tarrós. Aquestes dues nissagues acabaran tenint el domini real de la terra, cosa que els convertirà en uns dels grans terratinents de gran part del s. XIX i principis del s. XX. En alguns casos trobarem com aquestes famílies s’entronquen amb la petita noblesa de la zona, el cas més conegut serà el de la família Companys i de Jover.

Cal Aran la Fuliola principis del S.XX

Imatge de dos padrins de Ca l’Aran de la Fuliola a principis del s.XX. Font personal.

Aquesta gent, tot i aconseguir una gran riquesa a causa dels grans beneficis que aconseguiran  de la nova producció agrària, hauran de treballar de forma molt dura per poder canviar el paisatge àrid de la plana i tornar-lo com és en l’actualitat, una zona de rec i plena d’arbres fruiters i de gran productivitat. Primerament es trobaran amb els problemes que comporta la proximitat de l’aigua a moltes poblacions, fet que provocarà malalties com el còlera, però la introducció de les vacunes i noves mesures sanitàries acabaran millorant el nivell de vida de la població. En menys de 60 anys, la terra s’anirà transformant fins a arribar a ser un autèntica zona verda al mig de Catalunya: a tots els voltants del Canal i de les seves sicles (séquies o canalets) anirà creixent la vegetació típica de les zones properes als rius, ja que el canal no estava asfaltat i l’aigua corria per tota la terra del voltant. Lles carreteres interiors de la plana acabaran sent autèntics boscos fins als anys 60 i 70 del segle passat, tal com descriu perfectament Maria Mercè Marçal en el seu poema: “La mort crema el darrer rostoll. // I part de la rella. // No talleu els arbres del canal!”.

J. Trepat Tàrrega

Fàbrica J. Trepat de Tàrrega a l’actualitat. museu de la vida agrícola i d’exposicions d’art contemporani.

L’augment de terres de cultiu portarà a la mecanització del camp i la creació de la fàbrica  J. Trepat a Tàrrega, encarregada de la construcció de la maquinària agrícola, juntament amb les carrosses dels Ros Roca d’Agramunt, començaran a desenvolupar una nova indústria a l’interior de Catalunya dedicada a l’agricultura a principis del s. XX.

Aquest canvi i l’augment econòmic que suposarà per a les elits de tota la zona portarà que els seus fills acabin estudiant a Barcelona, mantinguts durant els seus estudis pel capital familiar. Aquest serà el cas de Lluís Companys, que tindrà la sort de coincidir amb gent que continuava emigrant del camp cap a la ciutat com Salvador Seguí, fill de Tornabous, el poble del costat del Tarrós.

Per saber-ne més...

RENYER, Josep. 1990. Historia del Canal d’Urgell. Fondarella: Palestra
VILAR, Pier. Catalunya dins l’Espanya Moderna Vol II, Barcelona 1986 Edicions 62 ISBN 84-297-0139-7

SEGARRA i MALLA, J.M. Història de Tàrrega amb els seus costums i tradicions Vol II  i III ISBN: 84-505-7036-0
PLANES CLOSA, J.M Demografia i Societat de Tàrrega i l’Urgell durant l’Antic Règim

JUNQUERAS I VIES, Oriol; MARTI ESCANYOL, Maria Antonia. 2003. Manel Girona, el Banc de Barcelona i el Canal d’Urgell: pagesos i burgesos en l’articulació del territori. Lleida: Pages Editors.