Enmig de la Guerra dels Trenta anys (1618-1648) i la Guerra dels Segadors (1640-1652) ens trobem dins de la monarquia de Felip IV, amb unes polítiques centralitzadores personificades en la figura del “valido” Conde Duque d’Olivares. Un exemple n’és la Unión de Armas. D’ entre tots els regnes que conformaven la monarquia hispànica es van veure obligats amb aquesta mesura a aportar un número de soldats proporcional a la població dels territoris. En aquest sentit la Corona d’Aragó es va veure molt malparada per aquesta situació, ja que perdia els seus furs i lleis pròpies dels regnes que formaven la monarquia hispànica. Aquesta oposició dóna continuïtat a la Guerra dels Segadors que comença en el 1640, sumada a una situació de guerra europea que està posant les bases per a debilitar la societat espanyola i catalana: càstig demogràfic, social, econòmic sumat a un context ambiental dur per a la producció d’aliments… La pesta que ens ocupa empitjorarà aquestes conseqüències de manera important i la desbordarà per complet. En aquest article doncs, hem tractat com va afectar la pesta a Barcelona i hem volgut comprovar i diferenciar a través de la bibliografia i fonts primàries si realment es va produir tal devastació a la ciutat en un temps de quatre anys (1648-1652).

Aquesta pesta va arribar procedent de l’Àfrica, concretament des d’Argel, i es va dispersar en dos fronts; el sud, des d’Alacant fins a Andalusia, i el nord, cap a Catalunya. Es va introduir a Catalunya sobre el 1648 a Tortosa i l’Ebre pels soldats que venien de lluitar de València en la Guerra dels Segadors. Abans de Barcelona arribaria primer a Girona perquè, si bé les mesures per evitar lo mal contagiós van funcionar en un principi a la ciutat comptal, no van evitar-ho al cap i a la fi. Doncs, amb la pesta ja introduïda a Catalunya, partim d’un context advers a tots els nivells, on la situació climàtica no permet primerament un funcionament correcte de l’economia catalana del segle XVII. Les plegàries i rogatives d’aigua eren cada vegada més freqüents (te deum laudamus), ja que cada vegada la manca d’aliments i nutrició se sumaven a rumors sobre l’extensió de lo mal contagiós a Tortosa, assetjada al seu torn per l’exèrcit hispànic en plena Guerra dels Segadors.

Les principals institucions de la Corona a Barcelona, com eren el Consell de Cent de Barcelona i la Junta del Morbo, van començar a organitzar gabinets de crisi per solucionar la problemàtica. Per situar-nos, la junta del Morbo era la comissió designada per el Consell de Cent per a gestionar la problemàtica de la pesta a Barcelona anomenada en aquella època el “Morbo”. També la coneixem amb el nom de la “vuitena del Morbo” perquè era una junta formada per vuit persones, i que va ser una comissió permanent per assessorar en tasques de gestió de la pesta sense poder legislatiu. Aquest el tenia el Consell, però que en aquests anys de crisi va tenir un paper molt influent, esdevenint un lloc ideal per a que les oligarquies barcelonines tinguessin una posició de poder fàctic que la conselleria els negava. Dit això, ni l’enviament de medicines i metges a Tortosa, ni diners, ni correus d’alerta arreu de Catalunya sobre el mal contagiós van solucionar i van evitar al final la propagació de la pesta a Barcelona. Les plegàries i les intercessions divines es multiplicarien com la Professo de pragarias de mal contagios, recolzades per el propi Consell.

La rendició final de Tortosa a finals de 1650, suposarà la tornada de molts soldats a Barcelona portadors de la malaltia, cosa que crearà un clima de psicosi col·lectiva per la possible aparició de la pesta a la ciutat. L’augment de morts a la ciutat relacionada amb l’arribada d’aquests soldats va obligar a actuar de nou al Consell i la Junta del Morbo, que en un principi havien aconseguit aïllar-se de la pesta i que arribés abans a Girona. A principis de 1651 es va emetre el següent comunicat:

 

“Entenent los senyors consellers y junta de morbo que las malaltias hi hauia en la present ciutat anauan en augment y que de aquellas se suspitaua tenían especie de contagi si be se judicaua que no eran ocasionades sino de mals aliments menjauen la gent, y no de laltra cosa enuiaren perço y despediren correus per tota las ciutats y vilas del present Principat de Catalunya peraque fessen las guardas conuenients per la suspita de tal mal y aixi mateix ajudassen a la present Ciutat en portarli los demes viurers y cosas necesarias confiant ab lo fauor de Deu nos preserauira y curaría de tal mal”.

 

En un principi s’ignorava que aquestes morts fossin provocades pel germen de la pesta, sinó per la mala alimentació i desnutrició de la població. Però la situació seguiria empitjorant per moments i s’hi sumaria el setge de la ciutat de Barcelona. El col·lectiu de doctors també va prendre una posició escèptica amb l’extensió de la pesta amb la següent declaració:

 

“Ditas malaltias son estadas molt malignas y contagiosas pero no populars y comunes per que apenas han patit sino personas que per la falta de aliments bons los han menjat viciosos y de mal such y encara que esta manera de malaltias sien particulars porien de poch en poch comunicantse de uns a altres ferse comunes y populars”

 

Però les evidències de les nombroses morts que s’estaven produint a la ciutat i les mesures recomanades pels metges no van tenir efectes positius. I quan no hi havia solució possible per al mal contagiós, no quedava una altra que encomanar-se de nou a Déu i realitzar múltiples processons i rogatives, que tornarien a augmentar en aquests inicis de 1651. Les polítiques del Consell es van limitar a prohibir les aglomeracions que estava produint aquest augment de processons religioses: es va restringir l’horari de les esglésies, es van eliminar processons i es van prohibir les aglomeracions de gent per a les rogatives que el Consell no permetia. En aquesta situació tan dura, la fuga de metges ja era tota una evidència i el Consell ho va fer palès:

 

“Lo saui concell de cent per subuenir a la necessitat extrema en la qual aquella y sos Ciutedans de present están per ocasio del contagi pestífero (de quens deslliure Deu per sa clementia) gran part de la qual proceheix de la falta de metjes chirurgians y apothecaris que ab tants grans treballs se son absentats de la dita ciutat y an dexat sos ciutedans sens remey en tant que ha molts días que en la morbaria auenthi mes de dos mil empestats sols ha restat un metje joue y dos cirurgians per esser morts los altres de manera que lo major dany es no haueri qui cure als dits empestats”.

 

La absència de metges i la necessitat de buscar-ne de nous va portar també a una “caça de metges”, que van ser declarats en busca i captura. Però no només els metges: també soldats, càrrecs de l’administració i eclesiàstics, entre d’altres, van fugir de Barcelona per evitar el mal contagiós, que estava fent autèntics estralls entre la població.

Finalment, o bé a causa de les deliberacions polítiques, de les plegàries, o de la falta de gent a la ciutat, la situació va millorar relativament cap a l’estiu de 1651. Diem relativament perquè la Guerra dels Segadors encara estava lluny d’acabar i el setge reeixit de Joan Josep d’Àustria el 1652 va deixar Barcelona molt debilitada. Per resumir-ho amb dades recopilades per l’especialista i professor José Luis Bertrán y Moya, la població de Barcelona va reduir-se en més d’un cinquanta per cent en dos anys. Barcelona tenia uns 50.000 habitants i a finals del 1652 va quedar al voltant dels 20.000. La guerra, la pesta i la fugida massiva van deixar un panorama molt desolador a Barcelona i sorprèn com no ha transcendit en la nostra història, ja que juga a més un paper important en el context de la Guerra dels Trenta Anys i la Guerra dels Segadors.

 

Aquest article ha estat elaborat juntament amb el nostre col·laborador Marc Rodríguez.

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Per saber-ne més...

-BETRÁN MOYA, José Luis; 2006; Historia de las epidemias en España y sus colonias, 1348-1919; Ed. La esfera de los libros, Madrid.

-BETRÁN MOYA, Jose Luis; 1993; Las Grandes epidemias de peste en la Barcelona de los siglos XVI/XVII: un estudio de historia social; Bellaterra: Publicacions de la Universitat Autónoma de Barcelona, Barcelona.

-PARETS, Miquel; 1989; Dietari d’un any de pesta Barcelona 1651. Edició i estudi de James S. Amelay i Xavier Torres i Sans; Ed. Eumo, Vic.

Arxiu de la Catedral:

Llibres d’Òbits: 1641-1661.

Esposalles matrimonials de Barcelona: 1648-1651, 1651-1656.

Arxiu Històric de Barcelona/ Casa de l’Ardiaca:

Deliberacions del Consell de Cent: 1649, 1650 i 1651.

Dietari de l’Antic Consell Barceloní: 1650 i 1651.

Ordinacions del Consell de Cent: 1649-1651 i 1651-1653.