Tots junts contra Franco? Unitat i catalanisme popular a l'Assemblea de Catalunya - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

De la resistència a la represa: Experiències unitàries prèvies

Els darrers anys de la dècada dels seixanta van ser complicats pels partits democràtics. Les repercussions del Maig del 68 i un enduriment significatiu de la repressió per part de la dictadura (es tancava així el curt però decisiu període de tímida obertura liberalitzadora del franquisme) provocà una certa paralització de l’activitat política de l’oposició. Paradoxalment però, l’antifranquisme sortí enfortit de les hores més baixes. El 16 de setembre del 1970 fracassà l’acte convocat per la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, el que havia de ser la seva prova de foc per demostrar la força al carrer. Els partits que conformaven la CCFPC s’adonaren que aquell organisme era insuficient per la popularització del seu programa en ser una coordinadora exclusivament de partits. Calia doncs, expandir-se a organismes no estrictament polítics. La idea d’un organisme que desbordés el marc de partits, que aglutinés tota la societat catalana antifranquista, començà a prendre forma a partir de la tardor del 1970. 

L’anomenat “Procés de Burgos” provocà una onada de solidaritat a Catalunya, i el 12 de desembre del 1970 tres-centes de les personalitats intel·lectuals de més prestigi a Catalunya es tancaren a l’Abadia de Montserrat en solidaritat amb els detinguts bascos. L’èxit i la repercussió mediàtica de la tancada a Montserrat fou tal que la CCFPC (principalment per part del PSUC) aprofità l’embranzida per crear aquell organisme unitari que venia gestant-se des de la tardor: l’Assemblea de Catalunya. Una comissió preparatòria discutí entre finals de l’any 1970 i principis del 1971 la naturalesa de l’organisme i les bases sobre les quals s’havia de fonamentar el debat de la sessió constituent. Els errors de dirigisme polític comesos a la CCFPC havien de solucionar-se a través d’un programa de mínims que acceptés les diverses sensibilitats polítiques dels partits principals i que fos engrescador pel conjunt de la societat civil catalana antifranquista.

Vista de l’Abadia de Montserrat, lloc on es reuniren el 1970 tres-centes persones en solidaritat amb els detinguts pel Procés de Burgos. Font: Teresa Grau Ros, Flickr.

Després d’un intent fallit al maig per una filtració a la policia, la sessió constituent de la nova organització unitària se celebrà el set de novembre de 1971 a l’Església de Sant Martí Vell a Barcelona. Un intens i llarg debat acabà amb un document públic on es declaraven els famosos quatre punts reivindicatius de l’Assemblea de Catalunya:

  1. La consecució de l’Amnistia general per als presos i els exiliats polítics.
  2. L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació -inclosa la sindical-, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l’accés efectiu del poble al poder econòmic i públic.
  3. El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut del 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació.
  4. La coordinació de l’acció de tots el pobles peninsulars en la lluita democràtica. 

La seva principal activitat consistí en la creació de campanyes de tipus cultural i polític, sovint complementant-se amb altres organismes (organitzacions de masses com Òmnium Cultural, col·legis professionals d’advocats o metges, sindicats com CCOO, el moviment estudiantil, etc.) per la difusió a la ciutadania dels quatre punts esmentats amb l’objectiu d’anar desgastant progressivament el règim dictatorial de Franco. Si bé les primeres campanyes i accions no tingueren gaire èxit, la campanya de popularització de l’estatut republicà “Per què l’Estatut del 32?” (maig del 1972) tingué molt de ressò. Durant els anys 1972 i 1973 s’assistí a un creixement lent però progressiu de l’organització, expandint la consciència democràtica i catalanista a cercles fins al moment inèdits fora de la militància clandestina i metropolitana de Barcelona. Les manifestacions més rellevants a Catalunya durant el franquisme i la transició van ser convocades o suportades per l’Assemblea de Catalunya fora de la capital.

Més enllà de la tasca política, es desenvolupà una tasca intel·lectual fonamental per al transcurs de l’antifranquisme català. Amb campanyes com “Per què l’Estatut del 32?” o “En llengua catalana a tots llocs i a tots nivells” es fonamentava també el catalanisme popular definitori de la plataforma unitària que unia indestriablement llibertats democràtiques, nacionals i de classe. 

El creixement de l’organització es va veure interromput a mitjans del 1973. Durant la reunió de la X sessió de la comissió Permanent, a l’Església de Santa Maria de la Mitjancera a Barcelona, la policia l’interrompí i detingué a cent tretze persones, entre elles alguns dels actors més importants de la conspiració per la democràcia. Aquest fet suposà un cop baix per l’Assemblea, paralitzant-ne l’activitat militant gairebé un any sencer. No obstant això, l’organització havia crescut prou, i el cop dels cent tretze provocà una onada de solidaritat espontània d’entre la població, fet que expandí i institucionalitzà encara més el seu paper en la seva tasca de lluita contra el franquisme.

El shock provocat per la detenció dels cent tretze s’accentuà amb l’assassinat de l’almirall Luis Carrero Blanco. El magnicidi provocà una acceleració de la crisi del règim i sacsejà tota l’oposició democràtica davant la perspectiva d’una cada cop més probable caiguda de la dictadura. Es decidí llavors, a la finalment celebrada X Permanent (maig del 1974), reestructurar l’organització interna. S’apostà per una descentralització de l’organisme dotant de major autonomia a les assemblees comarcals i locals, que a partir de llavors disposarien de les seves pròpies comissions permanents. La descentralització de la presa de decisions responia a una qüestió antirepressiva (a més atomització del poder més dificultat de perseguir-lo) però també estratègica. 

La descentralització en l’estructura provocà un empoderament i reactivació de la militància antifranquista comarcal, que sempre portà un rumb diferent de la barcelonina. La manca d’anonimat dels entorns rurals provocava moltes dificultats per l’organització clandestina, i les dinàmiques locals barrejaven sovint interessos personals amb l’activitat militant. La mort del que havia de ser successor de Franco i posteriorment del dictador mateix, provocà un floriment de l’oposició democràtica a les comarques, amb alguns casos d’especial rellevància, com és el cas de l’Assemblea Democràtica de l’Alt Empordà l’assemblea comarcal més activa de l’antifranquisme català.

Com dèiem, la mort de Carrero Blanco el desembre del 1973 accelerà el transcurs dels esdeveniments. A diferència de Catalunya, on existí un antifranquisme unitari actiu des de finals dels anys seixanta, a la resta de l’estat aquest s’endarrerí fins al juliol del 1974 amb la constitució de la Junta Democrática de España (JDE). L’organisme unitari espanyol fou des del seu naixement un motiu de pugnes entre l’oposició democràtica catalana pel que fa a la relació que s’hi havia d’establir. L’acceleració de l’agonia del franquisme féu que les disputes entre les forces de l’oposició s’accentuessin cada vegada més. S’estava obrint una possibilitat de transició democràtica i cada força política tenia la seva pròpia estratègia. Per aquest motiu, el 1975 fou l’any més inactiu de l’Assemblea. Forces polítiques fins al moment autoexcloses de l’unitarisme democràtic  català, com ara el recent partit de Pujol Convergència Democràtica de Catalunya o els democristians d’Unió Democràtica de Catalunya, s’hi adheriren creant el Consell de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC), successor de la CCFPC.

Primer míting massiu d’afirmació nacional i democràtica convocat per l’Assemblea Democràtica de l’Alt Empordà. Figueres, 4 de setembre de 1976. Font: Pla, Jordi; Romero, Alfons. “Assemblea de Catalunya: l’Assemblea Democràtica de l’Alt Empordà”. Revista de Girona, no. 150, gener-febrer 1992, p. 88.

La mort de Franco el novembre del 1975 fou rebuda per la societat catalana, en un primer moment, amb molta incertesa i fins i tot temor a les possibles conseqüències que això comportaria. El catalanisme democràtic però, respongué taxativament amb un rebuig a qualsevol opció que no comportés una ruptura democràtica construïda des de la sobirania popular. El clima de clandestinitat s’anà esvaint progressivament al llarg del 1976 amb la presentació en actes públics de l’Assemblea de Catalunya, la Junta Democrática Española o els partits polítics amb un clima quasi preelectoral. Els partits catalans recuperaren llavors la Generalitat de Catalunya i la figura del president Tarradellas, fins al moment autoexclosa del panorama polític català. El president a l’exili sempre es mostrà activament en contra de qualsevol moviment polític que no estigués subordinat a la seva figura i a la Generalitat de Catalunya, però els esdeveniments recents situaven l’antifranquisme català interior i el catalanisme popular com el centre de la política catalana. Lluny de subordinar-s’hi, la forta personalitat del president de la Generalitat i el seu talent polític féu que en poc temps passés a ser un actor importantíssim dins el procés de transició democràtica. 

Les manifestacions del febrer del 1976 per l’amnistia dels presos polítics convocades per l’Assemblea van ser un rotund èxit, així com l’Onze de Setembre a Sant Boi. El catalanisme popular estava en plena efervescència, i l’Assemblea de Catalunya havia aconseguit el seu propòsit: expandir una consciència democràtica, catalanista i d’esquerres a tots els racons del país tant geogràficament com socialment, superant així l’etapa de l’antifranquisme militant, minoritari i clandestí. Els governs d’Arias Navarro i Suárez, que anaren evolucionant cap a una aposta per la reforma del sistema polític  a una democràcia liberal, es veien completament deslegitimats a Catalunya a causa de la tasca de l’oposició catalana i la seva aposta per la ruptura democràtica. 

La tensió dins l’oposició democràtica catalana no havia parat de créixer des del 1974 pel que fa a l’estratègia a seguir per l’enderrocament de la dictadura. Si bé el PSUC apostava per una coordinació amb la JDE per encarar la ruptura democràtica, els sectors més moderats com UDC, CDC, Esquerra Republicana de Catalunya o el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament mai van considerar la coordinació estatal a través de la JDE com una opció vàlida, ni en definitiva una ruptura des del catalanisme popular. Fou precisament des d’aquests sectors ideològics que es reintroduí Tarradellas al debat polític català, accentuant encara més les disputes internes de l’antifranquisme català. Tarradellas s’oposava frontalment a l’estratègia de la política d’oposició interior d’una ruptura coordinada amb la resta de l’estat i des de baix. Els debats i divisions internes dins el moviment opositor semblaven fer perillar de mort els organismes que havien estès la consciència catalanista i democràtica a escala massiva. 

A principis del 1977 la tensió creixia al carrer pels atemptats produïts per l’extrema dreta amb la permissivitat del govern, fet que provocà un decantament de l’oposició catalana cap a l’opció del president Tarradellas. Es creava un òrgan consultiu integrant la CFPC i l’Assemblea de Catalunya sota la presidència de Tarradellas anomenat “Assemblea Nacional Provisional”. L’èxit del “Sí” al Referéndum sobre el Proyecto de Ley para la Reforma Política del desembre del 1976 consolidava la victòria de la reforma política i l’opció rupturista quedava ja enrere. Si fins al moment l’oposició democràtica jugava al taulell de les plataformes unitàries i l’esperit de consens, ara el joc de la restitució de les llibertats de Catalunya es movia a un sistema electoral de partits.  

El toc de mort als espais unitaris de l’antifranquisme català l’havia provocat el ràpid transcurs dels esdeveniments polítics, fent incompatible la quantitat de contradiccions, interessos creuats i visions heterogènies amb l’esperit de consens fundacional. L’embat per la restitució dels quatre punts programàtics es decidia, tot i que amb un context substancialment diferent de l’original, a través d’altres mecanismes com la Comissió dels Nou. Tot i que l’Assemblea seguí existint, deixà de ser un organisme útil i representatiu de la política nacional catalana. Els partits polítics més importants l’abandonen a la IV sessió plenària del novembre del 1977, relegant l’espai a partits i grups radicals amb un impacte real baix en el debat polític català.

Les darreres grans campanyes foren Volem l’Estatut! i Salvem Catalunya per la Democràcia, i la diada del 1977 fou la darrera gran convocatòria. 

Balanç historiogràfic

ixí doncs, l’Assemblea de Catalunya es convertí en un autèntic símbol nacional català, i la seva ingent tasca de popularització d’una consciència democràtica catalanista i esquerrana ha quedat gravada a l’imaginari col·lectiu de la Catalunya d’avui. Per altra banda, el catalanisme ha tendit sovint a idealitzar la unitat antifranquista. L’èxit de les organitzacions unitàries no va ser fruit (o no només) d’una profunda convicció de la necessitat d’entesa entre forces polítiques per enderrocar a Franco. El creixement de l’antifranquisme tampoc fou un procés constant i lineal, que comença amb La Caputxinada, passa per la Taula Rodona, la CCFPC i arriba al seu zenit amb l’Assemblea de manera espontània i simplista. Les divergències pel que fa a l’estratègia a seguir, la concepció del què era Catalunya o la visió de la política en general van ser constants entre partits, provocant llargs i encesos debats que sovint acabaven en un bloqueig inamovible. Només la pràctica, l’assaig del prova-error, va anar dibuixant el camí a seguir i descartar allò que no funcionava.

Adolfo Suárez i Josep Tarradellas de visita al Palau de la Generalitat de Catalunya, 23 d’octubre de 1977. Font: Wikimedia Commons

Per altra banda, la voluntat d’entesa no fou, ni de bon tros, igual a totes les forces polítiques. La idea de coordinar la societat civil democràtica fou quasi exclusiva del PSUC d’acord amb la seva tesi de Reconstrucció Nacional i el Pacte per la Llibertat. Els comunistes lideraren en tot moment el procés d’unificació de l’antifranquisme als diferents espais unitaris, així com la seva popularització a arreu del Principat. Per altra banda, l’anticomunisme definitori de certes tradicions polítiques de tall moderat i properes al nacionalisme català féu que repudiessin el projecte fins ben bé la mort de Franco el 1975. Quan els esdeveniments apuntaven cap a una reforma democràtica, les forces autoexcloses fins al moment van decidir unir-se a l’antifranquisme hegemònic, utilitzant les seves plataformes com un trampolí preelectoral. 

Què va aconseguir el catalanisme popular?

En definitiva, l’Assemblea de Catalunya fou un organisme clau dins l’oposició democràtica al franquisme per diversos motius. En primer lloc i principalment, per la capacitat de coordinar totes les forces polítiques i moviments de diversa mena d’oposició al franquisme. Durant la dècada dels seixanta, Catalunya assistí a una represa dels moviments antifranquistes amb el floriment del moviment obrer (a través de CCOO principalment), el moviment estudiantil i l’activisme cultural catalanista entre d’altres. Una nova (i jove) generació de catalans no directament traumatitzats per la Guerra Civil es veia influïda pel maig francès, la revolució dels clavells i, en definitiva, la subversió juvenil present arreu d’Europa. L’efervescència de la societat civil catalana durant els anys seixanta i setanta era parcial, i l’Assemblea coordinà unitàriament aquestes lluites dotant-les d’objectius comuns i una estratègia.

S’aconseguí trobar un programa bàsic (sintetitzat en els quatre punts famosos) que fos un punt de trobada per totes les forces polítiques i moviments civils catalans. Si cada partit o moviment tenia el seu propi camí, uns de més curts, altres de més llargs, més o menys ambiciosos, l’Assemblea era una cruïlla de trobada. És precisament la simplicitat del seu programa, la seva concepció orgànica i mal·leable de la política el que la féu tan exitosa. Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia fou el lema del catalanisme popular que unia indestriablement la identitat catalana amb la consciència democràtica i el socialisme. 

El seu component popular, fet des de baix, carregà de legitimitat a l’organisme, fent-lo un autèntic referent a la resta de l’Estat i convertint-lo en la punta de llança de l’oposició democràtica. I és que l’antifranquisme de la resta de l’estat fou un moviment tardà i poc consolidat respecte al cas català: la primera experiència unitària, la JDE, es constituí l’any 1974 i es féu a través d’un pacte entre forces polítiques mancat d’un suport popular clar. 

Si bé és cert que la transició democràtica fou un procés gestat als despatxos de grans personalitats i líders polítics, cal no menystenir el paper de les persones anònimes que s’organitzaren a través de l’Assemblea. L’ampli suport popular a la democràcia (i la seva presència al carrer) fou un dels elements que més desgastà políticament la dictadura. El franquisme es veié progressivament arraconat dins i fora d’Espanya com un règim anacrònic i ple de contradiccions entre la tradició i el fonamentalisme per una Catalunya que gambejava cap a la modernitat i la recuperació de la identitat pròpia.

5 3 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x