El Pla Cerdà i el seu Eixample per a Barcelona van patir al llarg del segle XIX les conseqüències d’un context molt complicat a nivell polític que va allargar el procés d’obertura d’una ciutat fins al moment emmurallada, i que havia de prendre una decisió important davant la massificació del nucli antic i la consolidació de la revolució industrial. Havent parlat en un altre article publicat, el polèmic concurs organitzat per l’Ajuntament de Barcelona en 1859 per decidir quin model de ciutat es volia per al futur, va acabar quedant en paper mullat, ja que la intervenció posterior per part del Ministeri Militar va fer valer el projecte d’Ildefons Cerdà per sobre del guanyador del concurs. Arran d’aquest fet, el projecte d’Eixample i la figura de Cerdà van patir una impopularitat molt gran, més per les circumstàncies sobre qui i com l’havia aprovat, que no pas per la seva qualitat i el seu estudi minuciós de l’urbanisme, infinitament millors que els que es van presentar a l’esmentat concurs.

Ja amb la planificació dels carrers de l’Eixample en el projecte de Cerdà, un dels temes que estaven sobre la taula era el de la nomenclatura del carrers. El projecte d’entrada havia contemplat per als carrers noms de lletres i números (de la F a la Z i de l’11 al 60). És a dir, que a banda de ser impopular es convertiria en un projecte sense personalitat mancat de noms per als carrers…quina manera de començar, no? A partir de l’aprovació del projecte, l’ajuntament sí que va tenir marge i competències per decidir els assumptes propis de la ciutat, i va crear una junta consultiva en els afers d’urbanisme de l’Eixample. Aquesta comissió proposaria la figura de Víctor Balaguer per batejar tots els carrers del projecte de Cerdà, que avui dia manté 47 noms de la proposta inicial. Però, qui era Víctor Balaguer?

Sobta a molts historiadors que encara imperi un gran desconeixement dels propis barcelonins sobre la figura de Víctor Balaguer i la seva tasca relativa al nomenclàtor de l’Eixample, i se’n reclama un reconeixement a l’alçada que es mereix i no pas en una placeta sòrdida al costat de la Via Laietana. Però anem per feina. Abans d’enderrocar les muralles de Barcelona, el 1853, Victor Balaguer, paral·lelament a la seva nodrida carrera literària, va passar a ocupar el càrrec simbòlic de “cronista de la ciutat” de Barcelona. Una mena de càrrec sense remuneració del consistori però amb una presència gran als afers interns a l’ajuntament, on la seva tasca era la de recollir tot allò amb certa rellevància que passés a la ciutat i deixar-ne constància. Deu anys després, el 1863, i amb l’inici d’una urbanització incipient a l’Eixample, ens trobem amb la resolució final de la nomenclatura dels carrers, que adquiriria una rellevància notable perquè contindria un rerefons simbòlic afegit per Balaguer; la voluntat per explicar i donar a conèixer una història dels barcelonins i dels catalans va ser la base per construir una toponímia identitària. Una toponímia amb una història, això sí, mitificada dins del romanticisme característic de l’obra de Balaguer, que recuperés tot allò relatiu a la “pàtria catalana”, que per a ell era la Corona d’Aragó.

vilanovins-illustres_victor-balaguer3

Personatge polifacètic, Víctor Balaguer (1824-1901) va ser escriptor, periodista, i polític; des d’impulsor dels Jocs Florals, passant per elaborar el nomenclàtor de l’Eixample, i arribant a formar part del consell de ministres del govern espanyol.

A partir d’aquí podem fer una deducció més o menys aproximada entre el que volia Balaguer i el que trobem avui dia en els carrers de l’Eixample. Un nomenclàtor que coincideix doncs, amb l’eclosió de la Renaixença i el catalanisme al primer terç del XIX. Veurem com la proposta de Balaguer posa de manifest l’eclosió d’aquest nou corrent; contindrà noms de les institucions com Les Corts Catalanes, Consell de Cent, Compromís de Casp, Diputació; territoris com Sardenya, Còrsega, Sicília, Mallorca, València, Urgell, Aragó, Nàpols, Rosselló, Calàbria,…; literats, ja fossin contemporanis de l’època o no, com Bonaventura Carles Aribau, Jaume Balmes, Arnau de Vilanova, Antoni Viladomat, Ausiàs March, personatges com Roger de Flor, Roger de Llúria, Alí Bei, Bernat de Rocafort, Rafel Casanova, Antoni Villarroel o totes aquelles àrees com la Marina, Indústria, Comerç, que van fer pròspera en èpoques pretèrites la Corona d’Aragó.

 

Però, podem dir que això és un projecte catalanista de confrontació, atès el context tan tens entre el Ministeri de Guerra i l’Ajuntament de Barcelona i que va originar una problemàtica a l’hora de decidir qui i com feia l’obertura al Pla de Barcelona? Com diu Maria Comas, Balaguer “catalanejava” des del punt de vista polític, però no podem parlar d’una proposta de confrontació simbòlica respecte al govern central i la “imposició de Madrid” del projecte de Cerdà, tot i que molts ho han volgut veure així. És cert que és una proposta personal basada en una manera d’explicar la història i de divulgar-la a un gran públic tal com reconeix el propi Balaguer; i que ho fa amb la voluntat d’esperonar una afecció a unes arrels pròpies que tenien els barcelonins i els catalans.

 

Aquesta proposta però, sembla que no va agradar a la Real Academia de la Historia espanyola que manifestava el següent:

 

“resultaría una especie de anacronismo si se dieran a calles de esta parte nueva los nombres de Cortes Catalanas, Diputación, Consejo de Ciento, Parlamento, & Por mas que se diga, y sea verdad, que se ponen tales nombres como monumento a la memoria de aquellas instituciones, siempre será cierto que debía este hallarse en la parte antigua donde tuvieron su asiento y su realidad histórica y donde naturalmente ha de conservarse su recuerdo. En la población nueva significarían lo que en ella no hubo y aun podrían llegar a producir confusión, o error con el tiempo”.

 

D’altra banda, el nomenclàtor existent a Ciutat Vella o el nucli emmurallat fins aleshores al qual es fa referència en el text, no tenia cap tipus de connotació, a diferència del que proposava Balaguer. Carrers amb noms d’edificis i llocs representatius (Hospital, Baluard), sants (Santa Eulàlia, Santa Anna), beats (beat Oriol), oficis (brocaters, cotoners), episodis religiosos, marquesos i famílies benestants (Alsina, Aymerich),  reis o comptes (Ataulf), …era la tendència habitual en les ciutats de dinàmica medieval on els termes d’estats-nació, romanticisme, nacionalisme no existien i el que és la identitat, no es vertebrava en aquesta direcció. Aquests conceptes, però, sí que van entrar en el nomenclàtor nou; es tracta del que també passem a anomenar toponímia identitària, que sorgirà com hem esmentat anteriorment dintre d’un marc com és el catalanisme, que es dedicarà a recuperar i evocar arrels passades d’un territori, i que al seu torn conformen la construcció d’una nació. I en aquest afany de busca de tot allò relatiu a les arrels passades catalanes, Balaguer es va quedar amb ganes de més, per què de candidats no en van pas faltar. Es van deixar fora noms tan il·lustres com Antoni de Capmany, Almirall Barceló, Bernat Desclot, Francesc de Tamarit, Compte Borrell (afegit el 1947), Pau Claris (afegit el 1979), Atenes i Etna.

En definitiva, les dues posicions que tenim aquí eren conscients de l’envergadura del projecte de l’Eixample i que la repercussió dels nous noms dels carrers seria més gran si aquests estaven situats en la part nova que no pas en el nucli antic. Per què, algú sap o pot deduir quins noms de carrers es van canviar en aquella mateixa època per a Ciutat Vella? O preguntat d’una altra manera, què us sona més, els carrers  Duc de la Victòria, Peracamps, Manuel de Llauder, General Castaños, General Pérez de Castro, o els Padilla, Sepúlveda, Calàbria, Indústria o Bailén?  Més envergadura d’un projecte, més interès per el nomenclàtor, així de senzill.

 

Sembla però, que la situació incomodava una mica més del que sembla i tanmateix també s’afegia el següent:

 

“Por muy célebres que sean los nombres y dado que fueron notables las prendas y mérito de los personajes que figuraron en las alteraciones y guerras ocurridas en Barcelona en los tiempos de D. Juan II, Don Felipe IV y Don Felipe V no deben resucitarse ni ponerse en las calles. Sabido es que fue máxima entre los romanos y debe serlo para toda nación culta no levantar monumento duradero por los triunfos y glorias alcanzadas en guerra civil. Luego mucho menos debe renovarse y escitarse su memoria con monumentos erigidos después de siglos. El mérito que aquellos tuvieron, en medio de los males comunes, lo guarda la historia en sus anales, reproducirlos en monumentos sería abrir de nuevo y al cabo de tantos años las heridas que el transcurso del tiempo y la sucesión de otros reinados, otro espíritu y otras instituciones cicatrizaron por completo estableciendo felizmente la armonía que nada ha turbado después, que nada debe ni puede turbar en los tiempos actuales ni en los venideros.”

 

Desconec si aquestes observacions i consideracions també apuntaven un altre grup de noms de carrers com els de Lepant, Dos de Maig, Independència, Sepúlveda, Bailén, Pelai, Floridablanca, Manso, Padilla, Luchana entre d’altres, amb clares reminiscències castellanes i militars en alguns casos. Al cap i a la fi, els noms proposats per Balaguer van compartir en menor mesura un nomenclàtor castellà que el mateix Balaguer va justificar posteriorment a la seva obra de 1866 Las Calles de Barcelona, ja fos per la important presència catalana en batalles més o menys pròximes en el temps (Lepant, Bruc, Girona, Tarragona), governadors civils (Sepúlveda), i altres personatges de l’imaginari castellà (Padilla, Manso, Floridablanca). Aquests són noms que s’ha especulat sobre si els va proposar o no Balaguer, perquè tot i “catalanejar”, va veure sempre un projecte polític amb Espanya; segons Joan Palomas, el més probable és que no fossin obra de Balaguer.

Però com hem esmentat anteriorment és inevitable fer una lectura política sobre els fets. Si “catalanejava” i alhora veia un projecte polític amb Espanya com pensava Víctor Balaguer? Bé, el federalisme és un terme que tot just es començava a deixar caure en l’època i que formava part de l’imaginari del mateix Balaguer, quan evocava el vincle federal que existia entre els diferents territoris que formaven la Corona d’Aragó (Aragó, València, Catalunya,…), que estava composta de Corts democràtiques des del segle XIII i que tenia uns principis de nacionalitat. I aquesta era una concepció o un paradigma del que volia per a Espanya (compte però, amb les lectures tendencioses i precipitades perquè és molt discutible aplicar els conceptes d’estat-nació de vincle federal a la Corona d’Aragó). A més el discurs polític va ser molt volàtil,  sobretot a partir del Sexenni Democràtic (1868-1874), on va ocupar al govern central ni més ni menys que el càrrec de ministre de foment i d’ultramar. Llavors preguntem-nos si “catalanejava” a nivell polític en aquella època.

Per tant, mesclar l’assumpte polític en un nomenclàtor identitari a Barcelona era buscar-li tres peus al gat, però en un context tant complex a nivell polític, inevitable. En les dècades posteriors, els constants canvis de nom ens serveixen per poder analitzar el context històric segons la toponímia que hi havia als carrers. Podríem deduir més o menys quan la Gran Via de les Corts Catalanes es passa a dir simplement Cortes, o la Diagonal (carrer de l’Eixample, no ho oblidem) passa a ser Nacionalitat Catalana, Catorce de Abril o Generalísimo Franco; quan es castellanitzen tots els noms o quan els noms de Francesc Layret i Bernat Metge apareixen per poc temps en el nomenclàtor. A cada període una toponímia identitària, cert, però, un projecte polític? Aquí podríem tornar a discutir-ho perquè molts noms “suposadament” amb connotacions més catalanes es van mantenir impertèrrits des del primer moment i no van patir canvis ni amb Primo de Rivera ni amb la dictadura Franquista, que podien ser més susceptibles de fer aquestes modificacions. Carrers com Diputació, Almogàvers, Casp, Consell de Cent, Casanova o Villarroel, per posar-ne alguns, es van mantenir. Per tant la qüestió de separar la identitat d’un lloc reflectida en els noms dels carrers amb la politització que se’n pugui fer ja depèn de cadascú.

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Per saber-ne més...

Comas, Montserrat. «Las calles de Barcelona : topografia de la història a l’eixample». Dins: Del Penedès;  nº21,  2009, p. 43-52

CUCCU, Marina, «Las calles de Barcelona de Víctor Balaguer.», Barcelona Quaderns d’Història, nº 14 Cerdà i els altres. La modernitat a Barcelona, 1854-1874; 2008, pp.147-161.

PALOMAS, Joan, «Víctor Balaguer i la toponímia identitària: la formació del primer nomenclàtor de l’Eixample de Barcelona» dins de coord. Jordi CASASSAS, Les identitats a la Catalunya contemporània, Ed. Galerada, Cabrera de Mar, 2009; pp.293-316.