Ferran Trastamara (1452-1516), més conegut com el Catòlic, fou rei d’Aragó, comte de Barcelona i rei consort de Castella, entre molts altres títols. El seu pare Joan II d’Aragó tingué grans pretensions: a la Castella dels seus cosins Trastamara, al regne de Navarra i a les pròpies institucions polítiques dels seus regnes. Això desembocà en una guerra civil contra la Generalitat (1462-1472) en la qual un jove Ferran s’hi va veure implicat, i que acabà en una fràgil pau després d’anys de destrucció del comtat català. Davant l’agressió del poderós veí françès, Ferran dugué a terme una guerra defensiva que li va permetre conservar la major part de les seves terres. A fi de guanyar aliats a la seva causa contra França i enfortir les seves aspiracions dinàstiques, Ferran va contraure matrimoni amb la reina Isabel I de Castella (1475), la qual proporcionaria al futur rei aragonès tropes per a les seves campanyes contra França. També Ferran va contrarestar el poder dels seus senyors feudals en signar uns acords amb els elements políticament moderats dels remences, camperols enfrontats als senyors feudals. La conquesta de Granada als musulmans (1492) donarien a Ferran el títol del Catòlic i el prestigi suficient com per a crear una aliança internacional prou forta com per a frustrar els plans de conquesta dels reis de França. Malauradament els seus plans no es van complir com esperava i es que el seu fill Joan va morir prematurament (1497) i la seva primogènita Isabel només un any després, quedant l’herència del tron en mans del seu gendre Felip el Bell, els interessos del qual eren a Borgonya, no a la península ibèrica. En morir la reina Isabel (1504), la noblesa castellana va expulsar Ferran de la Cort i va acollir en el seu lloc a Felip el Bell. Tot i la seva vellesa, Ferran reaccionà casant-se per segona vegada amb Germana de Foix, neboda del rei francès i fent que els seus Estats prenguessin partit per la facció internacional francesa. Només la mort de Ferran el 1516 sense descendència amb Germana permeté sobreviure el projecte imperial borgonyes, aquest cop liderat pel fill de Felip el Bell, el futur emperador Carles.

Tahmasp Safávida (1514-1576), mal conegut com el cobdiciós, fou el xa de Persia en un moment especialment dramàtic per al nou imperi. El seu pare Ismail I havia conquerit un extens territori en nom de la religió xiïta de la qual s’havia declarat el seu pontífex, ajudat en tot moment per tribus turques de guerrers a cavall que havien sotmès tots els seus enemics uzbeks, perses i turcmans. L’expansió es revertirà l’any 1514, el mateix any del seu naixement, quan Ismail s’enfronti en la batalla de Chaldiran a un imperi molt més poblat i amb una tecnologia militar més avançada, l’otomà. Havent perdut la seva autoritat com a guerrer imbatut, Ismail es retira de la vida publica, quedant l’imperi en mans dels cabdills turcs que es disputen el control sobre l’hereu, Tahmasp. Aquesta situació esclata a la mort d’Ismael (1524) en una guerra civil entre els clans que s’allarga fins a la majoria d’edat de Tahmasp el 1530 que prendrà la draconiana decisió d’executar els caps de les tribus més poderoses. Per a assolir els seus objectius, Tahmasp s’aliarà amb les principals famílies perses del seu imperi i durà a terme campanyes de saqueig fàcil a Geòrgia amb la idea de recuperar prestigi militar i guanyar súbdits no-turcs. L’imperi otomà de Solimà el magnífic no romandrà indiferent als avenços safàvides, llençant tres grans invasions (1533, 1548, 1553) que Tahmasp neutralitzarà mitjançant tàctiques de terra cremada. Amb l’objectiu de modernitzar les seves tropes, el xa carregarà amb molts impostos les mercaderies, expropiarà els bens de les ordres religioses sunnites i paradoxalment no pagarà durant molts anys els sous d’una part del seu exercit. Tingué greus problemes a l’hora de triar successor ja que el seu primogènit Muhammad era mig cec i el seu segon havia estat tancat a la presó per les seves temptatives colpistes. El 1574 Tahmasp aixecava les alarmes del regne amb unes febres de la qual finalment es va recuperar, decidint aleshores confiar les tasques de govern a la seva filla Pari Khan Khanum. Mor Tahmasp el 1576 iniciant-se inevitablement un conflicte, tant cortesà com militar, entre les diferents faccions de l’imperi, turques, perses i georgianes. Finalment qui aconseguirà fer-se amb el poder i continuar el projecte de Tahmasp serà el seu net, fill de Muhammad el cec, conegut com Abbas el Gran.