Filip II de Macedònia – Enric IV de França

Filip de Macedònia (386-336 a.C.) neix a Pella, al nord de l’actual Grècia, en un moment crucial de trobada entre les tribus del nord i les ciutats gregues, la cultura de les quals tingueren una gran influencia en el jove príncep. Tot i ser el fill menor del rei Amintes, els assassinats dels seus germans i parents en conxorxes de palau i batalles contra les tribus veïnes el van dur al tron (359 a.C.).Tot i ser el regne més poderós de la península grega, en bona mesura a causa del seu nombrós exèrcit, Macedònia es trobava aleshores a l’ombra de l’imperi persa dels aquemènides, el qual exercia un domini indirecte sobre Grècia fomentant la discòrdia entre les ciutats gregues. Hàbilment, Filip tractarà de guanyar-se políticament les ciutats-estat gregues, fent servir com a principal arma el matrimoni amb dones de l’elit política, amb una de les quals, Olímpia d’Epir, donarà a llum a Cleòpatra i al futur Alexandre el Gran. La victòria militar sobre Tebes i Atenes a la batalla de Queronea (338 a.C.) permetrà a Filip posar en marxa la Lliga de Corint, l’objectiu de la qual era unir tots els grecs contra l’imperi persa. El matrimoni de la seva filla Cleòpatra amb el rei Alexandre d’Epir havia de ser l’últim pas abans de llançar-se a la conquesta de Persia, però fou assassinat el dia de les núpcies per un atacant els motius dels qual mai se sapigueren del cert (i que ja alguns historiadors de l’època creien que fou instigat per la mateixa Olímpia per a afavorir l’ascens al tron del seu fill). Considerat com uns dels millors militars i estadistes de la seva època, el llegat de Filip quedaria a l’ombra del seu hereu Alexandre, conqueridor de tot l’imperi persa i que portà les tropes macedònies fins a la mateixa Índia.

Enric IV de França (1553-1610) neix a Pau, al sud de l’actual França, no gaire temps abans que l’estabilitat de la Corona francesa s’esquincés. Tot i que tenia sang reial francesa a les seves venes, la branca Borbó a la qual pertanyia era ben llunyana del tron de Paris, enfonsant les seves àrees d’influència en el regne de Navarra, del qual era hereu. La mort del rei Enric II en un torneig de cavallers (1559) contribuí a fer esclatar la guerra entre les grans famílies del regne, desitjoses de posar el rei que més els convingués i en afavorir el seu credo religiós: catòlic o calvinista (aquest últim fou el professat pel nostre Enric de Borbó). I mentre França s’enfonsava en les anomenades Guerres de Religió, el monarca castellà Felip II aprofitava per a esdevenir la potencia hegemònica de la Cristiandat. La mort del seu oncle, el príncep de Condé, converteix a Enric en el cap del partit protestant (1569) en un moment de gran crispació. Cal destacar que el dia de les seves núpcies, a París, es produí una massacre de calvinistes (1572). Després de ser assassinat Enric III (1589), la Corona va passar a Enric de Borbó, el qual, veient que París s’havia revoltat contra ell, va fer un gest de pragmatisme i es va convertir al catolicisme (1593), apaivagant la revolta. Amb la intenció d’acabar amb l’hegemonia castellana sobre Europa, Enric IV va iniciar una incessant cerca d’aliats: feu tractes militars amb Savoia, es casà amb Maria de Mèdici i arribà a nombrosos acords amb el Papa. No va arribar a posar en marxa el seu pla ja que, el 1610, fou assassinat per un sacerdot quan viatjava en carruatge per París (no se sapigué si la seva mort responia a un tema religiós o a un problema polític de major magnitud que, algunes veus apunten, implicaria a la mateixa reina Mèdici). Serà el seu fill, Lluís XIII, qui dirigirà la guerra (1635-59) que posarà fi a l’hegemonia castellana al continent i faci de França la primera potencia.