Gai Juli Cèsar (100-44 a.C.) neix en una família patrícia de Roma amb pocs recursos econòmics i sense ascendents políticament rellevants. Tot i el seu origen noble, Cèsar es vincularà ben aviat amb la facció popular, caracteritzada pel recolzament a les classes menestrales. A causa del seu matrimoni amb la filla d’un dels cabdills populars, Cèsar tingué problemes amb el dictador de Roma, Sul•la, de la facció patrícia dels optimats, veient-se obligat a exiliar-se durant uns anys. Mort el dictador (78 a.C.), Cèsar torna a Roma i fa carrera política al Senat, destacant sobretot per les campanyes militars a Hispània i a la Gàl•lia, on faria una gran fortuna que li obriria les portes al més alt càrrec del Senat, el Consolat. Forma una aliança amb Gneu Pompeu i amb el patrici Marc Licini Cras, però la mort d’aquest últim en combat (53 a.C.) trenca l’equilibri de poders a Roma i enfronta Cèsar amb Pompeu. Les legions fidels a Cèsar són fonamentals per a la victòria d’aquest en la guerra civil, i un cop expulsada la facció optimat del Senat, es presenta Cèsar com a dictador vitalici (44 a.C.). Enceta així una sèrie de reformes polítiques i socials que li reporten una gran popularitat als carrers. Assassinat el 15 de març d’aquell mateix any per uns senadors, el seu nom no mor amb ell i no triguen en sortir imitadors de la seva política. El seu nebot Octavi, el primer emperador de Roma, s’apropiarà de l’imatge de Cèsar per a sostenir el seu nou poder.

Hugo Chávez Frias (1954-2013), fill de mestres de l’Estat de Barines a Veneçuela, ben aviat orienta la seva carrera a les ciències polítiques i a les forces armades, amb les quals arriba al grau de tinent coronel. El 1982 funda de manera clandestina amb altres militars el Moviment Bolivarià Revolucionari, d’ideologia nacionalista i d’esquerres, prenent com a referencia a Simón Bolívar, líder independentista llatinoamericà del segle XIX. Les polítiques neoliberals del govern veneçolà dels anys 80 generen revoltes populars com el Caracazo de 1989, un malestar que arribarà també a l’exèrcit. El 1992 un cop d’estat fallit de Chávez, suposa el seu empresonament i l’inici d’una carrera política ascendent. Amnistiat pel següent govern, Chávez es presenta a les eleccions presidencials de 1998, guanyant-les. Les polítiques del govern chavista no triguen en generar un gran malestar entre l’elit econòmica del país, si bé el recolzament de les classes humils el consolida en el poder. L’intent de cop d’estat del 2002 fracassa per la reacció popular, iniciant Chávez des d’aleshores una purga dels implicats i els seus partidaris, així com una política exterior més agressiva. Assentat fermament en el poder per les successives victòries electorals, el 2011 fa públic que té un càncer, morint a causa d’aquest el 2013. El combat dins del moviment bolivarià per succeir-lo l’acaba guanyant Nicolás Maduro que, fidel a les línies polítiques del seu predecessor, se serveix de la seva imatge icònica entre les classes populars per a consolidar el seu domini.