Pèrsia al segle XV
El territori que comprenia l’actual Iran i que en el passat habia donat origen a grans imperis de l’antiguitat, es trobava els primers anys del segle XV sota la dominació de dinasties estrangeres d’origen nòmada. Si bé els tadjiks (el nom amb el qual eren coneguts els habitants més antics) seguien sent una peça clau en l’administració, el poder polític l’ostentaven aquests pobles guerrers que, ja des de el segle VII, envaïen Pèrsia, com els àrabs musulmans que derrocaren la dinastia persa sassànida.
Diferents tribus d’origen turc havien arribat a Pèrsia amb l’ànim de quedar-se, però cap habia pogut assolir la posició hegemònica a la qual habia arribat Timur Lang (també conegut com Tamerlà). El 1385 aquest guerrer procedent de l’àrea de Samarcanda (Àsia Central) habia conquerit tota Pèrsia i hi habia instal·lat governants afins mentre ell, continuava les seves campanyes bèl·liques al nord i a l’oest del país.
L’any 1405 moria Tamerlà quan es dirigia a conquerir la Xina i, aprofitant el buit de poder, les tribus turques que havien estat desallotjades del territori uns anys abans, conegudes com els Qara Quyunlu i els Aq Quyunlu, es barallaren per les restes de l’imperi timúrida.
Inicialment van ser els Qara Quyunlu els que dominaren, apoderant-se de Tabriz (nord de l’Iran) el 1406 i Bagdad el 1410. Aleshores els Aq, que havien rebut de Tamerlà el territori anomenat Diyarbakr (a l’est de l’actual Turquia) no podien expandir-se a causa de la posició dominant dels Qara a l’est, i dels sultans otomans a l’oest.
La situació es capgira amb la mort del cabdill Qara i l’inici de les hostilitats entre els seus fills que debilitarien l’imperi fent-lo vulnerable de cara als enemics exteriors fins al punt que, el 1468, els Aq conquerien tot el territori dels Qara.
A continuació els Aq s’expandirien cap a l’est posant fi als regnes dels descendents de Tamerlà, mantenint sempre un ull a l’oest, amoïnats per les aspiracions del jove imperi otomà.
Quan el desembre de 1490 mor Ya’qub Sultan, cabdill dels Aq, esclata una guerra civil pel tron entre mitja dotzena de clans, una nova dinastia tindrà l’oportunitat de fer-se un lloc en la lluita pel domini de Pèrsia.
La dinastia safàvida
La propaganda oficial de l’imperi safavida remunta els seus orígens històrics a Firuzhah “zarrinkulah” (del barret daurat) el qual hauria estat un important propietari de caps de bestiar que s’hauria instal·lat al segle X a la ciutat d’Ardabil (al nord d’Iran) i que per la seva pietat i zel religiós hauria aplegat al seu voltant una comunitat religiosa. A més de l’influencia religiosa que la propaganda atribuïa al primer membre històric de la dinastia, es deia que el fill de l’asceta Ibrahim B. Adham, conegut com el xah de Pèrsia, hauria renunciat al títol en favor de Firuzhah, per haber islamitzat la població d’aquelles terres.
Investigacions més recents apunten que, en realitat, la família s’hauria instal·lat a l’Azerbaidjan l’any 1025, acompanyant les tropes del príncep kurd Ravadid Mamlan B. Vahsudan, establint-se al territori i formant aliances clientelars amb la població local, cosa que explicaria que el xah Ismael tingués com a llengua pròpia l’asserí.
La dinastia safàvida seguirà donant a cada generació personatges extraordinaris, però no serà fins al 1253, amb el naixement de Shaykh Safí al-Din, que entrarà la família en una etapa decisiva. Animat per visions d’àngels en forma d’ocells, Safí al-Din troba el 1276 en Shaykh Zahid un guia espiritual, i aquest veurà en el jove un digne successor. Contrau matrimoni amb Bibi Fatima, una de les filles del mestre espiritual, passant Safí al-Din a liderar l’ordre religiosa safàvida (safàvida vindria de Safí), un fet que l’enfrontaria amb els fills mascles de Zahid.
L’influència de l’ordre no es limitava pas al pla espiritual, ja que l’activisme propagandístic trobà molts adeptes entre les tribus turques de l’Anatòlia oriental i Síria, arribant a inquietar les pròpies autoritats mongoles. Es diu que davant la provocació d’un cabdill mongol, Safí al-Din hauria dit: “a Iran per cada soldat (mongol) hi ha 100 sufís”.
El 1372 un decret de la dinastia mongol Jalayirida prohibia als seus governadors i oficials de prendre possessió dels territoris sota jurisdicció safàvida, decisió que seria recolzada posteriorment pel conqueridor Tamerlà.
A partir de 1391 l’ordre pren una vessant definitivament xiïta, deixant enrere els seus inicis sunnites. El cap de la dinastia Ibrahim crearà una organització de gran importància, el Khalifat al-khulafa, el qual tenia l’objectiu de mantenir el contacte amb els seguidors sufís de fora de les fronteres de l’incipient estat safàvida. L’organització entra en una espiral de poder i el fill d’Ibrahim, Junayd, no dubta en demandar títols de poder temporal com el de sultà i a servir-se de la guerra santa per aquests fins, rivalitzant amb les confederacions turques dels Qara Quyunlu i els Aq Quyunlu.
Donada la superioritat dels Qara, Junayd aposta per una aliança amb els Aq Quyunlu, casa el seu fill primogènit Haydar amb la filla del cabdill Uzun Hasan, i forma un exèrcit desafiant la voluntat del cap dels Qara. El resultat serà la desfeta el 1460 de l’exèrcit safàvida i la mort del propi Junayd.
Haydar continuarà la política del seu pare, però en un context completament diferent ja que ara eren el Aq els qui dominaven Pèrsia. Preocupat pel poder creixent dels safàvides, Ya’qub Sultan s’enfronta el 1488 en batalla a Haydar i el mata, no gaire lluny del lloc on habia caigut el seu pare Junayd.
Davant el perill que el primogènit de Haydar, Alí, pugui reunir un nou exèrcit contra els seus interessos, els Aq Quyunlu envien un destacament a Ardabil i fan tancar tota la família safàvida.
La revolució del xah
Amb la mort de Ya’qub Sultan s’ensorra l’unitat dels Aq Quyunlu i els diferents clans que composaven aquesta confederació aposten per un o un altre candidat al poder. Un dels candidats, Rustam, pretén utilitzar el cap de l’ordre safàvida Ali en el seu favor, arribant a designar-lo el seu hereu. Però quan aquest comença a actuar pel seu compte, Rustam torna a tancar-lo el 1494 a la capital dels Aq Quyunlu, Tabriz (al nord d’Iran).
En aquest punt apareixen uns personatges molt rellevants, coneguts com els Ahl-i ikhtisas, son 7 devots de l’ordre safàvida amb un poder immens dins la mateixa, que ajuden a escapar Ali de Tabriz.
Donada la precària situació d’Ali, els Ahl-i ikhtisas haurien insistit Ali per a que designés com hereu de l’ordre al seu germà petit Ismael. Una historia que posteriorment la propaganda atribuirà a una premonició d’Ali sobre la seva mort el fet que designés Ismael com a successor.
El cas es que, prop d’Ardabil, les tropes de Rustam troben i maten Ali, no així Ismael que passa d’un refugi a un altre durant 6 setmanes fins que es portat a la cort de Lahijan (prop del mar Caspi) on queda sota la protecció del cabdill local Kar Kiya Mirza’Ali.
Mentre la guerra civil dels Aq Quyunlu es complica, els Ahl-i ikhtisas continuen estenent les xarxes d’influència de l’ordre, prenent contacte amb les tribus turques d’Anatòlia (les quals tindran una importància cabdal), organitzant i consolidant l’ordre sota la figura carismàtica d´Ismael.
El 1497 Rustam es assassinat pel seu cosí Ahmed, el qual tampoc podrà fer gaire més per reclamar el lideratge dels Aq Quyunlu, l’imperi del qual quedarà dividit en 2 parts: Alvand retenia el nord i l’oest, mentre Murad controlava el sud i l’est. Lluny d’acabar-se, el conflicte seguia consumint excessius recursos d’una població, tan cansada de la guerra com dels seus dirigents. Era el moment que els Ahl-i ikhtisas estaven esperant.
El 1499 els 7 devots de l’ordre consideren que ha arribat el moment de prendre el poder en nom d’un Ismael que només tenia 12 anys.
En primer lloc va avançar Ismael amb les tropes sobre Ardabil, el territori familiar, però davant la manca de forces per prendre’n possessió ha d’esperar fins la primavera següent a l’arribada de la tribu turca dels Bayburtlu des d’Anatòlia, formant ara un digne exèrcit de 7000 homes, molts d’ells genets i experimentats arquers.
Abans d’enfrontar-se a Alvand, el senyor Aq del nord, Ismael s’enfronta al líder local Shirvanshah, derrotant-lo el desembre de 1500 prop del fort Gulistan, el lloc on havien trobat la mort el seu pare i el seu avi. Amb aquesta acció, Ismael venjava els seus antecessors i guanyava un prestigi militar i propagandístic que li hauria d’anar molt be en la lluita pel domini de Pèrsia.
Quan Ismael captura Bakú, indueix Alvand a enfrontar-s’hi en combat. La batalla de Sharur suposa la destrucció del nombrós exèrcit d’Alvand (uns 30000 homes) i la renuncia dels Aq al control de l’Azerbaidjan.
Victoriós, Ismael es corona a la capital Tabriz l’estiu de 1501, anunciant immediatament l’Islam xiïta com la religió oficial del nou Estat.
Cal destacar l’atreviment del nou xah Ismael en proclamar el xiisme com a religió oficial, doncs a Tabriz, 2/3 parts de la població eren sunnites. Ismael no vacil·larà en exiliar o matar els ulemes sunnites, una determinació a l’hora d’homogeneïtzar religiosament el territori, que es reflexa en les seves paraules: “amb l’ajuda de Deu, si el poble diu una sola paraula de protesta, treure l’espasa i no en deixaré cap viu”.
Tot i això, no sembla que aquestes mesures provoquessin gaire agitació en contra seva, en bona mesura perquè els perses encara veien els àrabs com uns invasors, de manera que l’adopció del xiisme permetia a la nova dinastia construir una nova identitat en relació amb la població local, així com rebutjar els líders Aq Quyunlu, tots ells sunnites.
Ismael habia heretat a més, el càrrec de “Murshid-i kamil” (perfecte director espiritual) com a cap de l’ordre safàvida, assumint un poder teocràtic que, estarà molt accentuat durant els primers anys del seu regnat quan les victòries militars li donin un carisma extraordinari davant dels seus seguidors.
Un mercader venecià contemporani als fets senyalava que, els seguidors del xah, tenien més en boca el nom d’Ismael que el de Deu, i certament la propaganda el presentava com una apoteòsica encarnació divina amb el títol de valí Allah (“lloctinent d’Allah”). La desobediència al xah era considerada crim i pecat a l’hora.
D’altra banda es important tenir present que el fonament principal dels discursos propagandístics del xah tenien com a prioritat senyalar que Ismael era al poder per dret de sang. Era cap espiritual de l’ordre safàvida perquè el seu avantpassat Shaykh Zahid s’havia casat amb la filla del cap d’un ordre religiosa encara més antiga. Les genealogies oficials explicaven que descendia d’Ali, el primer Imam xiïta, i que pel matrimoni del fill d’Ali amb la filla de l’últim monarca sassànida, Yazdigird III tenien el dret a regir Pèrsia (així lligaven aquesta historia amb la de la donació que hauria rebut el seu avantpassat Firuzhah del fill de l’asceta Ibrahim B. Adham).
Així el poder safàvida tenia 3 pilars que l’aguantaven: la teoria del dret diví heretada dels reis perses, la qual es fonamentava en que el rei posseïa “Hvarnah; khvarenah;farr” (gloria reial); una teoria pre-islàmica que convertia al sobirà en “Zill allah fi’l-arzi” (ombra de deu a la terra); finalment que el xah es considerava el representant a la terra del “Mahdi” (escollit) dotzè i últim imam del Ithna ‘Ashari xiïta, desaparegut el 873 i que haurà de tornar a la terra com a herald el dia del judici final.
Tot un discurs que havia d’identificar els safàvides amb la població persa i garantir la seva continuïtat en cas que Ismael morís sense descendència.
Conquesta i assimilació
El prestigi del xah venia directament relacionat amb els seus triomfs al camp de batalla, així que no dubta en abandonar Tabriz, la capital del nou estat safàvida, i atansar-se sobre els seus principals enemics. Amb el príncep Alvand refugiat a les terres altes d’Anatòlia, el xah marxa sobre el sud contra el príncep Murad, al qual derrota el 1503 a Hamadan, assolint així el control del centre i el sud de l’actual Iran.
Tot i que els prínceps Aq Quyunlu son lliures per buscar suports en contra d’Ismael i formar nous exèrcits, el xah prioritza el 1504 la conquesta de les províncies del mar Caspi (Mazandaran i Gurgan) en una campanya especialment ferotge contra un rival, Amir Husayn Kiya Chulavi, xiïta com el propi xah i per tant, una amenaça a nivell polític i religiós.
Ismael captura Yazd (sud-est d’Iran) el mateix any i entre 1505 i 1507 combat a Diyarbakr fins a assegurar la frontera occidental del seu imperi.
Els triomfs del xah a l’oest no triguen en tenir repercussions a l’est, ja que els uzbeks envaeixen Khurasan i entren a la província safàvida de Kirman, iniciant un llarg conflicte pel control del territori.
Al igual que habia fet anteriorment, el xah no s’atansa de seguida sobre els agressors uzbeks, sinó que abans s’assegura la rereguarda amb la conquesta de Bagdad al príncep Murad el 1508, i Shirvan el 1510, aleshores dirigeix un fulminant contraatac sobre els uzbeks als quals destruirà el 2 de desembre de 1510 davant les muralles de Marv en una de les seves majors victòries.
El xah Ismael es troba en l’apogeu del seu poder. El triomf de Marv ha suposat la conquesta d’Herat (oest Afganistan), la segona ciutat en importància de l’imperi safàvida.
Tot i que Ismael gaudia d’una gran popularitat, era conscient al igual que els seus subordinats, que la seva font de poder no era estable. Els “quizilbash” (turbants vermells), el nom amb el qual eren conegudes les tribus turques afins als safàvides, havien estat fonamentals per al xah, i encara en depenia molt. Tant es així, que el xah Ismael era denominat habitualment “padixah-i quizilbash” (rei dels turbants vermells) i els principals càrrecs d’aquest nou Estat requeien en aquests partidaris, que de ja per sí controlaven pràcticament la totalitat dels exèrcits en un Estat molt militaritzat.
Els tadjiks, el nom amb el qual eren coneguts els nadius de Pèrsia, ocuparen càrrecs en un principi menors com el de “sadr” (ministre de religió) i “vazir” (cap de la burocràcia), tal i com havien fet en totes les dinasties des de l’arribada dels invasors àrabs els segle VIII. En aquest nou Estat safàvida ben aviat els quizilbash van ser coneguts com els “homes d’espasa” i els tadjiks com “homes de ploma”.
Un dels càrrecs que tingué més influencia aquells anys fou el de “vakil-i nafs-i humayunm”, que feia de viceregent del xah i en el seu nom les funcions espirituals del murshid-i kamil i les temporals del padixah, un pont entre el govern teocràtic i el burocràtic. Recaigué, com era previsible, en un dels seus Ahl-i ikhtisas, Husayn Beg Lala Shamlu, el qual a més de ser un dels principals organitzadors del seu ascens al tron, era cabdill d’una tribu turca (els Shamlu).
Amb la voluntat de guanyar-se el suport de la majoria de la població, el xah Ismael utilitza la derrota de Shamlu el 1507 davant els kurds per a treure-li el càrrec de vakil i donar-li a Amir Najm, un banquer de Rasht.
Shamlu no s’hi avindrà bé amb aquesta decisió però el prestigi del xah era molt alt. 2 anys més tard el farà dimitir del càrrec de cap de l’exèrcit, posant en el seu lloc a un desconegut, Muhammad Beg Ustalju, al qual donarà el títol de Chayan Sultan confiant que així les tribus Shamlu l’acceptarien.
El xah Ismael no es desanimarà i continuarà el pols amb els quizilbash, nomenant un altre tadjik pel càrrec de vakil quan Amir Najm mor el 1510, Amir Yar Ahmad Isfahani, el qual comprovarà en les seves pròpies carns la desobediència dels orgullosos quizilbash quan l’abandonin el 1512 a la seva sort en plena batalla contra els uzbeks. El xah Ismael castigarà Dada Beg Talish, el principal desertor, fent-li portar roba de dona i tallant-li la barba.
Aplicant la terminologia del sociòleg Max Weber podríem dir que el poder carismàtic que habia sostingut Ismael durant aquells anys de regnat era en essència una crisi de poder reial, doncs la durada del mateix dependria de la capacitat del xah d’enviar els seus seguidors contra un objectiu exterior per una causa i reprimint qualsevol dissidència interior.
Aviat es presentaria una oportunitat única per al xah.
Ismael contra Selim
Els progressos del xah Ismael causaven molta inquietud, tant a la cort del soldà otomà com a la dels mamelucs d’Egipte, doncs propugnava una doctrina religiosa contraria i que comptava amb moltes simpaties entre alguns cabdills de Síria i d’Anatòlia.
Ismael veié indispensable l’uniformització de la doctrina xiïta, així que va fer portar doctors en jurisprudència islàmica de Síria, els quals donaven un contingut al missatge religiós però limitats políticament pel Sadr a fi que el xah tingués sempre l’ultima paraula. Però el principal problema que portava l’expansió de l’Estat safàvida eren els elements sufís, fonamentals per a la conquesta del poder però que demostraren ser molt volàtils i abans que enfrontar-se a revoltes internes, decidí el xah enviar-los en expedicions fora de les seves fronteres, cosa que desencadenarà el conflicte entre els estats islàmics més poderosos del moment.
Selim (1465-1520) era un dels prínceps otomans en el moment que Ismael iniciava la conquesta del poder per la causa xiïta. Tot i els esforços del seu pare, el soldà Beyazid, per a contenir els avenços d’Ismael, Selim observà que només una campanya militar a gran escala podria aturar l’expansió del xah persa. El 1502 Beyazid deportava molts xiïtes anatòlics a Morea (actual Grècia) i acollia els prínceps Aq Quyunlu, però el 1511 es produïa una important rebel·lió a Tekke. La repressió de la mateixa portà als participants de la revolta, les tribus Takkalu, a passar-se en massa a les forces del xah. A més a més, arribava aquell any a la cort otomana el cap tallat d’un aliat dels otomans, Muhammad Shibani Khan, el comandant uzbek vençut a la batalla de Marv.
L’any 1512 el soldà Beyazid es trobava a les últimes i els seus fills van iniciar els enfrontaments per ocupar el tron, donant el xah Ismael el seu recolzament a Ahmed, un sunnita, però molt menys intransigent que el seu germà Selim. Però va ser aquest últim el que va acabar ocupant el lloc del seu pare i, servint-se com a excusa de l’expedició del sufí Nur’Ali Khalifa a Anatòlia, va iniciar els preparatius per a formar un exèrcit que havia de posar fi al xiisme i al seu màxim representant.
S’inicia una ronda de negociacions entre els grans poders islàmics: otomà, mameluc i safàvida. Els mamelucs, els quals es trobaven en una posició molt feble, temien els seus dos veïns, però fou la severitat del xiisme d’Ismael la que els va situar en una neutralitat favorable als otomans que, tenien així, les mans lliures per avançar sobre l’imperi safàvida.
Surt Selim I de Sivas l’1 de juliol de 1514 amb un exercit de 200000 homes, una quantitat molt superior a la que podia reunir el xah Ismael. La defensa del territori safàvida queda en mans del governador general de Diyarbakr, Muhammad Khan Ustalju, els qual alenteix l’avenç otomà amb tàctiques de terra cremada.
El 22 d’agost arriba Selim a la plana de Chaldiran (Azerbaidjan) on li barra el pas l’exèrcit safàvida sota el comandament del xah Ismael. Selim ha hagut de deixar enrere la meitat dels seus efectius, encara supera de molt els 40000 homes del xah, però les proporcions no semblen tan desiguals a Ismael, acostumat a la victòria en situacions semblants.
Ustalju desaconsellà entrar en batalla amb un atac frontal, tenint en compte que línia defensiva otomana era ocupada per 12000 geníssers armats amb mosquets, a més de la pròpia artilleria. D’altra banda el comandant quizilbash Durmish Khan Shamlu (i parent del xah) no veia aquest fet com un problema, doncs com molts altres soldats safàvides, considerava que els canons no eren aptes al camp de batalla i opinava que la cavalleria podria fàcilment trencar el front enemic.
Al final el xah s’escolta el seu parent i justificà la decisió d’atacar directament amb les següents paraules: “no soc un lladre de caravanes”.
En el moment del combat, l’atac de cavalleria comandat pel propi xah sobre el flanc otomà aconseguí sobreposar-se a l’enemic otomà i matar el comandant Hasan Pasha, però al centre l’artilleria devastà les forces safàvides, caient en combat Ustalju i provocant una desordenada retirada on caigueren també el vakil, el sadr i un bon nombre de governadors provincials.
Veient que la jornada estava perduda, així com el seu prestigi militar, Ismael ordena la retirada total de les seves forces. Encara tingué el xah prou fortuna, doncs, tement Selim que el seu rival els hi estigués parant un trampa, va desistir d’encalçar-los.
Des d’aquell terrible jornada a Chaldiran, Ismael va vestir de negre els estendards de l’exèrcit, la seva roba i el seu turbant, i no va tornar a dirigir un exèrcit en els anys que li quedaven de regnat.
Les conseqüències de Chaldiran
El 5 de setembre de 1514 pren Selim la capital safàvida, Tabriz, prèviament evacuada per la cort del xah Ismael. Els problemes logístics impediran que el soldà aprofiti la desfeta safàvida i persegueixi el seu xah, així que acabarà retirant-se per passar l’hivern als quarters d’Amasya (Anatòlia).
Els 2 anys següents els aprofitarà el victoriós soldà per a annexar al seu imperi la regió de Diyarbakr i posar fi a les dinasties locals pro-safàvides de Zu’l-Qadar, Mar’ash i Albistan. Aquesta derrota safàvida donaria ales als uzbeks per assetjar les ciutats de Balkh i Qandahar, i al timúrida Babur de fundar l’imperi Mogol a l’est del safàvida.
Per a Ismael la derrota de Chaldiran tingué unes repercussions molt més importants que qualsevol pèrdua territorial, era el trencament de l’aura d’invencibilitat que habia caracteritzat la seva figura des de l’aixecament de 1499.
Conservava el títol de murshid, però habia perdut el fervor dels seus partidaris, i no van trigar en aparèixer figures contestatàries com la del governador general de Khurasan el 1516.
El govern teocràtic del xah Ismael es moderà els anys següents a la derrota, i començà a envoltar-se d’un codi legal redactat per experts en la matèria. També va reformar l’administració, deslligant al vakil de les seves funcions d’alter ego del xah i subordinant-lo a l’Estat amb les funcions burocràtiques pròpies d’un vazir. El sadr passà a controlar l’administració de les institucions religioses i a supervisar la seva propietat. I la derrota de Chaldiran també convertí el Khalifat al-khulafa en un rang prestigiós ara que el murshid-i kamil s’havia convertit en una antigalla.
Els quizilbash es creixeran en aquest context de debilitat política del xah i no trigaran a esclatar conflictes cortesans entre diferents faccions pel control com a “lala” (es pot entendre com a guardians) dels fills d’Ismael, arribant a l’extrem de produir-se l’assassinat del vakil Mirza Shah Husayn Isfahani.
El 23 de maig de 1524 morí el xah Ismael de forma natural i el seu cos fou enterrat al mausoleu familiar d’Ardabil. Encara era calent el seu cos difunt quan es produïren els primers episodis de la guerra civil entre les faccions quizilbash, els quals s’estendran fins a la majoria d’edat del primogènit d’Ismael, Tahmasp, que reestructurarà l’Estat safàvida sobre unes bases més estables que les del seu carismàtic pare.
Tot i la desvirtuació de l’anomenada “Revolució Safàvida”, cal dir que l’imatge del cabdill Ismael tingué una gran importància a la cultura persa, i fora de la mateixa cal senyalar, com a curiositat, que a l’actual Anatòlia perviu encara una branca, coneguda com els Alevís, que conserva la devoció dels primers anys del xah Ismael.
Per saber-ne més
SAVORY, R. Iran under the safavids. Cambridge University Press. Cambridge. 1980.
FLOOR, W. HERZIG, E. Iran and the world in the safavid age. I.B. Tauris. Londres. 2012
MEHRAD, N. Relaciones diplomáticas entre la Persia safávida i la España de Felipe III: el caso de la primera embajada. Librosdelacorte.es (núm.4). 2012. Pág. 22-47
