Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

L’any 1521 s’inicià un alçament dels menestrals i el poble de la ciutat de Mallorca i les viles foranes en contra de l’alta noblesa de l’illa. Mallorca havia acumulat, des de finals del segle XIV, tres revoltes populars que aglutinaren els conflictes entre Ciutat i Part Forana. La pesta, el deute públic, la influència de la Guerra Civil Catalana i la manca de cereal serien algunes de les causes clau que abonarien l’esclat del conflicte. Un conflicte que no tardà a esdevenir la major revolta popular que hagi conegut l’illa de la calma: la Germania de Mallorca.

El conflicte fou detonat amb l’empresonament de set menestrals que havien estat els principals abanderats de la protesta a Ciutat. Només un dia després el poble es va concentrar davant les Corts, assolint l’alliberament dels presos i elegint al paraire Joan Crespí com a instador del bé comú. La cúpula de la revolta ja s’havia conformat i els seus integrants no dubtaren en iniciar el procés estratègic. A mesura que la Germania s’anava estenent arran del territori mallorquí, els agermanats assoliren el control del governador, rebutjaren les ordinacions reials i instauraren dos governs successius. Al lideratge de Joan Crespí el substituí el barreter Joanot Colom, partidari de la facció radical de la Germania, amb qui s’inicià un procés de supressió dels drets de cobrament dels quals es beneficiaven els gentilhomes de Ciutat i Part Forana, a més de l’inici de la redempció dels esclaus. Al llarg del govern de la Germania es dugueren a terme distintes escaramusses i un total de dos setges al bastió dels mascarats. El suport de l’Exèrcit Reial a la facció no-agermanada fou el que va determinar el final d’aquesta revolta, que acabaria amb les sentències de mort de l’any 1523 i les consegüents confiscacions i multes.

Enguany, la Germania de Mallorca compleix el cinquè centenari i encara no som conscients de la repercussió material que suposà pel territori. L’equip d’Ab Origine hem tengut el plaer d’entrevistar a Maria Margalida Perelló Pons: historiadora, investigadora i doctoranda mallorquina, membre i impulsora del projecte “500 anys de germanies, 500 anys de lluites compartides”, per introduir-nos a la revolta que va marcar el final de l’època medieval i el principi de l’edat moderna a Mallorca.

Per tal d’entrar en matèria i donat que el tema a tractar avui no és propi, malauradament, de ser estudiat a les aules, què fou en el seu moment la Germania de Mallorca?

És necessari fer la reflexió de com es tramet la Germania mallorquina a les aules. A les Illes Balears tocaria donar-se en el pla docent de segon d’ESO, encara que moltes vegades es doni per damunt o pràcticament no s’expliqui. Fins a segon de batxiller no trobam plans docents que incloguin història moderna i llavors s’expliquen les germanies molt per damunt i ràpidament. Si a Mallorca es coneix poc, encara menys al Principat. Tot i que no hauria de ser així, ja que en el Principat també va haver-hi germanies (com per exemple a Girona), ara bé, no es va poder produir l’alçament en conjunt amb el regne de València o de Mallorca. De fet, a les Illes Balears només es va donar a Mallorca perquè la resta d’illes esdevingueren refugi dels mascarats.

Què va ser la Germania mallorquina? La Germania de Mallorca fou la darrera revolució del poble mallorquí, perquè malgrat que Mallorca formaria part de la lluita en la guerra de Successió a aquesta s’hi adheriria com a territori de la Corona d’Aragó. En canvi, la Germania mallorquina és una revolució des del poble mallorquí per al poble mallorquí, per tal de capgirar la societat, no tant a escala estamental sinó en l’àmbit de la visió, l’estructura i la gent que hi va participar. La reivindicació principal de la Germania fou precisament el lema de “pac qui deu!”, en referència al deute públic acumulat durant segles, que anava augmentant sense resoldre, i a la corrupció de l’administració que sempre acabava a mans d’uns pocs: les grans famílies influents del Regne de Mallorca, enfrontades en bàndols i alternant-se entre l’una i l’altra. D’avant d’això, els forans i els sectors més humils de Ciutat reclamaren l’administració. De fet el primer que fan quan es proclama la Germania de Mallorca, dia set de febrer de 1521, és anar a custodiar els llibres de la Consignació per veure si hi havia corrupció per part de les autoritats, els custodiaren per tal que no els poguessin destruir o modificar. Per tant se’n fiaven poc. 

Fou la darrera revolució del poble mallorquí perquè els sectors humils, tant de Ciutat com de Part Forana, es varen alçar quan no pogueren pus. Venien d’una situació de pestes, falta de blat i augment de població, situació a la qual se li havia d’afegir tota una problemàtica acumulada dels segles xiv i xv que no s’havia resolt: un deute públic i uns censals asfixiants, la majoria de cobradors dels quals eren catalans, creant una fuga important de la moneda mallorquina per pagar el deute i originant així una mancança de líquid o circulació monetària local. La revolta no esdevingué com un bolet, fou fruit d’un conjunt de mancances que marcaren la societat de l’illa des de principis del segle xix i que s’havien materialitzat en les revoltes de l’any 1391 i 1450. La Germania Mallorquina fou la darrera revolució mallorquina perquè la repressió fou tan forta que el poble mallorquí no es va aixecar pus mai més. 

Per referir-nos als “bàndols” de la Germania mallorquina solem tenir molt present la dualitat existent entre Ciutat i Part Forana, però quins resultats en treim d’observar quins foren els grups socials que formaren part dels agermanats? Qui hi havia darrere els no-agermanats i dels mascarats?

Per tal de reconèixer la formació dels bàndols cal tenir en compte dos fets clau. El primer és que un dels principals problemes que hi havia a Mallorca era la demanda de Part Forana per entrar a les institucions del Regne de Mallorca, que llavors estaven ostentades tan sols per ciutadans. Per molt que les reformes haguessin establert una Universitat per Ciutat i una per la Part Forana, aquests últims no varen poder aconseguir mai el mateix poder que la primera. El segon fet és el conflicte entre faccions de bàndols que hi haurà tant en el segle XV, com en els segles XVI i XVII a Mallorca. En el segle xv trobarem enfrontaments entre els aragonesos (de caràcter molt més aristocràtic) i els mallorquins (caràcter molt més popular). Aquestes faccions s’aniran passant de mans. Després dels aragonesos i mallorquins l’enfrontament es traduirà entre l’Almudaina i el Call o el Born en el XVI, i després de la Germania i durant el XVII esdevindran els famosos Canamunt i Canavall. Les faccions, arribada la Germania, es posarien d’acord amb el governador Miguel de Gurrea per frenar els conflictes entre ells i fer front a un enemic comú: els agermanats. Per tant, podem observar un primer acord entre els sectors poderosos per anar a la contra dels sectors més humils de la societat i viceversa. Però hem de tenir molt clar que no només formaven part de les faccions la gent de Ciutat, les bandositats tenien gent repartida arreu del territori. 

Quan es produí el conflicte agermanat, a mesura que passaren les setmanes s’anaren definint els bàndols dels agermanats i dels mascarats. Ha de quedar molt clar que no eren bàndols estàtics ni hermètics i que anava variant la gent que formava part d’un i de l’altre. A grans trets podem dir que qui formava part dels agermanats eren els sectors més humils de Ciutat i de Part Forana. Quan parlam de Ciutat no feim només referència als menestrals en bloc, hi hagué menestrals que no els hi interessava adherir-se a la Germania i aquells que s’agermanaren formaven part dels grups socials més baixos. A banda de determinats gremis, alguns notaris i mercaders també s’adheriren a la Germania, de la mateixa manera que en el bloc dels mascarats també hi participà gent de sectors humils. Aquesta heterogeneïtat es plasmà també en la concepció que tenim sobre determinats pobles representatius d’un bàndol o d’un altre. Hem de tenir clar que ni tots els poblers i pollencins foren agermanats, ni tots els alcudiencs foren mascarats. Els bàndols no foren contenidors estàtics i a mesura que se succeïen els esdeveniments la gent fluctuava d’un lloc a un altre. Amb els grans enfrontaments com el del 29 d’octubre a Pollença o el 3 de novembre a sa Marjal, sa Pobla molts de partidaris de la Germania començaren a espantar-se i començaren a canviar de bàndol i en el 1523, quan el rei oferí un perdó general si Mallorca es rendia, famílies i sectors molt poderosos de la Germania es rendiren i deixaren de donar-li suport, mentre que a Ciutat resistien els agermanats que quedaven. 

Els agermanats, escultura en bronze de Jaume Mir, 1991. Font: Jaume·Mir.

Entre els agermanats hi havia menestrals, però també un gran gruix de pagesos. Davant un contrincant propietari del poder econòmic de l’illa, quines foren les eines de què disposaren els agermanats per combatre els mascarats, cavallers, noblesa i, finalment, l’Exèrcit Reial?

Hem de tenir present que molts dels agermanats, tot i que podem pensar que era gent de poble que no havia tocat mai una arma, havien participat en la defensa de Bugia, que en el 1515 perillava de caure en mans turques i els habitants del Regne de Mallorca foren requerits per la seva defensa. Fins aleshores la instrucció que tenia la població de Mallorca en armes era molt bàsica i elemental, enfocada principalment a la defensa contra els atacs corsaris. En canvi, els participants de la defensa de Bugia, dels quals en formaren part un gruix molt important de menestrals de Ciutat, aprengueren tàctiques de guerra i l’ús de les armes de foc. A més de disposar d’armes, utilitzaren l’estructura militar dels cinquanteners i els deseners, ja utilitzats durant la revolta forana. Cal recordar que els agermanats s’apoderaren de gairebé tota l’illa, tenien accés als recursos armamentístics a través de fer-se amb les possessions dels mascarats i de la seva artilleria. A principis de la Germania, els agermanats entren al magatzem d’armes dels jurats de Ciutat i les prenen. Binimelis relata com a finals de febrer hi hauria una desfilada per Palma d’una gran població armada. Estem parlant d’una població amb coneixement estratègic militar i que s’havia fet amb la possessió de les armes.

De fet, en el segon setge a Alcúdia, dia 1 de setembre de l’any 1522, les fonts relaten com els alcudiencs estaven molt sorpresos davant l’ús de tàctiques militars castellanes (com ara la tortuga) per part dels agermanats en contrast a les tàctiques pròpies de l’illa de caràcter marítim. En aquest cas, trobam la  influència en el context posterior a la batalla de Villalar de les Comunidades, moment en què es va produir un possible èxode de comuners cap a Mallorca per afegir-se als agermanats i fugint de la repressió de les Comunidades. Hi havia, amb tot plegat, certa instrucció, però sembla impossible que els agermanats poguessin triomfar davant de les tropes reials, farcides de mercenaris i de gent de la guerra. D’aquí no ens ha d’estranyar que en les batalles davant l’Exèrcit Reial comencessin a morir grans nombres d’agermanats, com és el cas de la batalla de sa Marjal, amb un total de morts al voltant dels mil.

Quan parlam del principi de la fi de la Germania mallorquina un topònim ens sol saltar al cap: Alcúdia. Què va suposar pels agermanats perdre aquesta plaça? (Si és que l’arribaren a tenir en algun moment).

Els agermanats en cap moment varen aconseguir tenir Alcúdia. Hem de tenir present, però, que Alcúdia fou mascarada per un únic motiu, per les seves murades. Aquest és l’element diferencial entre que fos Alcúdia i no Pollença o Sa Pobla el reducte dels no-agermanats. El que volien els mascarats era refugiar-se en un lloc segur i protegit, davant la impossibilitat de prendre Ciutat, l’opció més vàlida fou Alcúdia. En cap moment, per aquest motiu, fou agermanada. De fet, així com la resta de pobles varen acceptar la Santa Quitació, Alcúdia en cap moment s’hi va adherir, de fet s’hi oposà, sotmetent-se a setge dues vegades. En cap moment els agermanats pogueren traspassar la murada. Alcúdia, tot i tenir població agermanada, fou el principal reducte mascarat, també gràcies a la connexió marítima amb Menorca, des d’on arribava l’abastiment. Aquestes circumstàncies, lligades a la impossibilitat de desembarcar a Ciutat, foren les que definiren la ruta de l’Exèrcit Reial, que arribà a desembarcar l’octubre de 1522 a l’actual Ciutat Fidelíssima d’Alcúdia, títol atorgat per l’emperador Carles V.

Bastió de l’Església d’Alcúdia. Font: Exposició Alcúdia d’altre temps de Rafel Bordoy, Bernat Cifre i Peter Knapp, 1982.

Joan Crespí, Pere Begur, Pasqual Rosselló, Joanot i Francesc Colom, Guillem Vich, Rafel Ripoll. A banda dels set menestrals de Ciutat on “tot començà”, són abundants els noms d’homes que hem trobat documentats. Ara bé, tenim dades coetànies de la participació de les dones en aquest alçament?

Hi són. Les dones participaren clarament a l’alçament. Ara bé, tot i que se sap de la participació d’alguna a les batalles en general eren conegudes per ser sermonejadores i pregoneres de la Germania. A Ciutat conservam el nom de moltes d’elles i de les seves accions: Jaumeta Mira i Joana Falaguera foren dues de les més destacades. Joana Falaguera va ser considerada mare del poble i fins i tot a ella se l’acusa de ser l’equivalent a Joanot Colom en dona. Fou executada un cop acabada la Germania. Les dones agermanades foren les grans pregoneres i sermonejadores de la Germania, fet que ja havia succeït a la revolta forana, on les tallaren la llengua. Les sentències foren les mateixes que les dels seus companys. Joana Falaguera fou penjada. Ara bé, així com les agermanades de Ciutat han pogut arribar als nostres dies, no tenim gaire documentació d’agermanades a les viles foranes, segurament a causa que la informació recollida un cop acabada la Germania l’elaboraren els responsables de cada Universitat, per tant a les informacions de cada vila no hi haurà la gent que era familiar, que va pagar per no ser-hi o que no convenia que hi fos. Però si les dones es varen fer presents a Ciutat segurament també ho farien a la Part Forana.

A vegades caiem en el tòpic de veure el passat històric, sobretot en aquests anys de transició de l’edat mitjana a l’època moderna, com a temps amb baixa o pràcticament nul·la mobilitat territorial, més enllà de conquestes i comerç. Malgrat això, els contactes entre els agermanats mallorquins i valencians denoten una xarxa de connexions molt major. Sabem com varen esdevenir les relacions entre la Germania mallorquina i la valenciana?

Encara que Mallorca sigui una illa, mai ha estat aïllada. Si a Europa, o en el món conegut d’aleshores, hi succeïen revoltes, aquí no seríem menys. Cal entendre les Germanies com a un fenomen a cavall entre les darreres revoltes de l’edat mitjana i les revoltes de l’inici de l’edat moderna, adquirint característiques d’una i de l’altra. Està lligada amb les Jacqueries franceses, les guerres hussites o de Bohèmia, les guerres camperoles d’Alemanya, la revolta dels Irmandiños de Galícia i amb les Comunidades de Castella, tot i salvant molt les distàncies.

La Germania mallorquina va estar estretament lligada a la valenciana. Eulàlia Duran, el 1982 publicà la seva tesi sota el títol “Les Germanies als Països Catalans”, entenent que les germanies succeeixen a tots aquests territoris, tot i quallar únicament al País Valencià i a Mallorca, i essent en aquest últim l’única mostra de la Germania del pas de revolta a revolució. Encara que hi hagi semblances molt importants entre la valenciana i la mallorquina i molt de contacte, cada aixecament naixerà d’una idiosincràsia molt pròpia. Per exemple, en el cas valencià un dels factors de diferenciació fou la presència de població morisca, que no el trobarem en el cas mallorquí, en el que primarà el factor del deute públic, la insularitat i la mancança de Corts. Altres trets, però, aproparan les dues Germanies, com és ara el sistema col·legiat de la tretzena o el Consell dels Tretze. Al principi de la Germania mallorquina, els agermanats enviaren una comitiva a València amb un doble objectiu: primer el d’anar a cort per tal de confirmar o legalitzar la Germania (com havia passat en el cas valencià, tot i que aquesta vegada no l’acceptaren) i el segon per tal de consolidar certa estructura i compartir estratègies entre les germanies. El que queda clar amb aquests viatges és que hi hagué una consciència de germanor per tal de combatre un enemic comú.

El cap de Joanot Colom fou penjat a la Porta Pintada de Ciutat durant gairebé tres-cents anys, però aquesta no fou l’única repressió que va conèixer la població illenca. Com creus que va afectar la repressió final de la Germania en l’imaginari i en les condicions materials del poble mallorquí?

L’afirmació que la Germania mallorquina ha estat la darrera revolució del poble mallorquí ja ens indica que en cinc-cents anys el poble mallorquí no s’ha aixecat en massa contra un enemic comú d’aquesta manera i amb aquestes quotes de poder (vint-i-cinc mesos governant l’illa). La repressió fou molt dura, no tan sols a escala de sentències a mort (350 persones entre 1523 i 1524) o de sentències a galeres i a l’exili, sinó que també amb multes econòmiques per aquells que hi havien participat en funció a les seves accions i el seu valor. Ben prest se’n temeren que els multats no tenien capacitat de pagar i les ampliaren a la resta de població, tant agermanats com mascarats, uns per condemna i els altres per cobrir el cost de les tropes reials. Aquest deute s’afegí com a càrrega durant anys i dècades.

A aquest tipus de repressió, s’hi va afegir l’element d’escarni. El cap de Joanot Colom es va deixar penjat durant dos-cents noranta-nou anys, fins a l’any 1822, com a símbol per recordar a aquells qui pensessin a revoltar-se quin seria el seu final. Fou una repressió molt dura a tots els nivells i que ens ha arribat fins al dia d’avui. El poble mallorquí té memòria d’abans i després de les Germanies, però no de la revolta, no ens ha quedat res de la simbologia agermanada. La repressió no s’acabà amb el despenjament del cap de Joanot Colom, continuà fins fa relativament poc a través de la historiografia conservadora que continuà escampant la visió dels mascarats des de l’alçament, allargant la repressió durant el segle XIX i creant una base antiagermanada pels investigadors del segle XX. Els historiadors de fa quaranta i cinquanta anys s’han enfrontat a la tasca titànica de revertir i desmitificar aquesta realitat unilateral.

Ordre de l’Emperador Carles dirigida a Francés Burgués, Procurador reial de Mallorca, sobre els cobraments per les despeses de la campanya de pacificació. 19 d’abril de 1523. Font: PARES, Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Cancelleria, Registre núm. 3904, folis 98v-100v.

Més enllà de l’anacronisme, cercant referents històrics pels relats actuals, trobes que podem xerrar d’una revolta amb motiu de classe o en funció del grup social quan ens referim a la Germania mallorquina?

En el segle XVI l’Acadèmia ens diu que hem de parlar de sectors socials, no de classes. Tot i salvant molt les mides i les mesures i tenint present que no foren blocs hermètics (ni tots els agermanats foren sectors humils, ni tots els mascarats sectors privilegiats) a grans trets sí que foren els sectors humils que anaren en contra dels sectors poderosos. Potser no hem d’esperar a la Revolució Francesa per veure com els canvis socials en el segle XVI en el Regne de Mallorca ja s’estaven reclamant. Potser ja vàrem fer un tipus de Revolució Francesa encara que no s’arribés a guanyar. Són reflexions que s’haurien de començar a fer i a tractar des dels debats historiogràfics.



Read More

El món de Jordi Amat (1978) és el de les idees. S’hi mou amb comoditat i és el que li ha permès construir i consolidar la seva reputació. Tot i que es formà com a filòleg, qualsevol historiador que vulgui estudiar els intel·lectuals i idees del segle XX català l’haurà de llegir tard o d’hora. No debades, Amat és un autor singular: és un dels pocs escriptors que s’ha proposat investigar les connexions entre les idees i el poder; o com un intenta influir a l’altre. Aquesta cerca s’ha vist reflectida, tant en algunes de les biografies que ha escrit (de Ramon Trias Fargas o Josep Benet) com en altres assaigs (El llarg procés o La primavera de Múnich). Seguint el fil del poder, recentment Tusquets i Edicions 62 publicaren en castellà i català, respectivament, el seu darrer llibre El fill del xofer, una biografia del perturbador i primer director de TV3, Alfons Quintà, però que li serveix a l’autor per explicar els ressorts mediàtics, polítics i econòmics del poder pujolista.

Amat està convençut de la força de les idees en la història. I per això volem fer-lo parlar sobre una dimensió a la qual no sempre parem l’atenció necessària. Què és un intel·lectual i quina és la seva força real en la societat? Quines idees motrius han regentat la història contemporània de Catalunya i qui les ha incorporat al món del poder? Tenim un poder real a Catalunya, o només un gran teatre que fa veure que en tenim?

A finals del segle XIX, fruit de l’aparició de la societat de masses, els intel·lectuals i altres figures adquiriren una aura de prestigi perquè esdevingueren referents que acusaven i assenyalaven amb el seu dit al poder, les seves limitacions i contradiccions: “allò que no vol sentir”. Émile Zola feu tremolar la societat francesa amb el seu cèlebre J’accuse; Nietzsche va marcar tota una generació amb les seves idees filosòfiques; Tolstoi tingué una influència molt considerable entre altres intel·lectuals europeus per les seves meditacions cristianes; i a Catalunya, Josep Pla confabulava des de dintre del franquisme per promoure canvis polítics.

 Convençut de la seva força, però també conscient de les seves limitacions. Com el mateix Amat confessa a l’entrevista, els intel·lectuals no sempre influeixen en la societat com a ells els hi agradaria i són també conscients (almenys, els que no són il·lusos) que necessiten una política que pugui acomplir les seves idees. Ja li ho deia Cersei Lannister a Petyr Baelish, a Joc de Trons: “El poder és el poder”.

Què és un intel·lectual?

D’entrada, és algú que participa de la conversa pública a través dels mitjans de comunicació, no amb una finalitat informativa ni per aportar necessàriament coneixement, sinó quelcom diferent.

Dit això, crec que no hi ha una única mena d’intel·lectual. Podríem dir que hi ha el ‘pur’, el que respondria plenament a la idea que en tenim generalment nosaltres: aquell que participa del debat públic en funció de l’estatus i del paper que la societat li atorga i que diu al poder allò que no vol sentir, mostrant les seves trampes. Aquest és, per a mi, el perfil d’intel·lectual amb una funció més ‘noble’.

N’hi ha d’altres que no són innobles, com l’intel·lectual orgànic, aquell que no actua contra el poder, sinó que posa les seves habilitats al servei de la construcció d’un determinat poder, que ajuda en la confecció d’una nova hegemonia perquè sigui la dominant.

També opino que hi ha un altre perfil, més propi dels nostres temps, fàcil de ridiculitzar, però crec que en alguns casos pot ser beneficiós per a la conversa pública, que és l’intel·lectual mediàtic. Hi ha tertulians que, al meu entendre, tenen una notable capacitat d’intoxicació, però n’hi ha altres que participen d’una manera lleial i enriqueixen el debat.

I després, existeix una sèrie de gent que són aquells que, donada la complexitat dels nostres temps i en funció del que saben, poden il·luminar-nos sobre aspectes clau que no veuríem de cap manera. A mi, per exemple, una persona com Anne Applebaum, m’ajuda a entendre el món: té una mirada prou àmplia sobre aspectes complicats que sense ella potser no capiria.

Els intel·lectuals són un resultat inevitable de la societat de masses i la seva democratització?  

És un producte de la societat de masses en un moment en què aquestes encara accepten volgudament, o perquè no tenen una altra possibilitat, que hi ha jerarquies. És a dir, se li concedeix a algú una autoritat que les masses no tenen.

Hi ha un fet interessant, a mesura que ens acostem al present. A major democratització de la conversa pública, aquesta jerarquia (i això és bo) és cada vegada més discutida. En un moment en què el debat públic ha estat tan democratitzat com ara, és difícil reconèixer-li a algú una autoritat superior a la teva i que actuï com a ‘far’ social, com a revelador. Per tant, l’intel·lectual té un major paper en el moment en què els nivells d’alfabetització són menys elevats i els mitjans no estaven tant a l’abast de tothom.

Font: Ab Origine

Quan hom pensa en un intel·lectual, pot imaginar un senyor venerable de mitjana edat, amb ulleres i que llegeix molt. Fins i tot podria pensar en Émile Zola i el seu J’accuse. Un moralista innocent, un pur, les interpel·lacions del qual revesteixen moralitat, però amb poca incidència real en la política i en la societat…

Hi ha intel·lectuals que tenen una major capacitat d’influència en la conversa pública que altres, als quals atorguem una major validesa dels seus arguments i que poden arribar a tenir, per tant, quotes més elevades d’influència. No estic segur que un sol article tingui capacitat per desestabilitzar un ordre polític, però hi ha intel·lectuals que han aconseguit qüestionar l’statu quo del seu temps i ho han fet amb plena consciència del que estaven fent. Però això passa molt poques vegades i els poders fan el màxim possible perquè això no passi.

Per exemple, quan Stéphane Hessel (1917-2013) escriu Indigneu-vos, dota de discurs a una sèrie de gent que volia manifestar-se i no trobava la manera de fer-ho fins que el llegeix a ell i troben eines gràcies al discurs que elabora. En un altre moment de la història, trobem articles d’en José Ortega y Gasset que catalitzen el sentiment d’un temps i es converteixen en fars que decanten el sentir de l’opinió pública. En aquests casos, el seu comportament és el contrari de la innocència: són exemples reeixits de gent que buscava transformar la realitat a través de les paraules… encara que passi poques vegades.

No és comú, doncs, que els intel·lectuals canviïn la realitat?

No pas! El somni de tot intel·lectual és que l’endemà d’escriure la seva columna en un gran mitjà de comunicació pugui canviar l’opinió de gairebé tothom. Això no passa gairebé mai… encara que existeixi el desig, segur! [Riu]

En les teves obres parles del poder cru, “pur”, com ho nomenes tu. Aquest té moltes cares: política, econòmica, mediàtica… Com el definiries?

Hi ha una diferenciació que m’és molt útil per explicar-ho, la que existeix entre “hard power” (poder dur) i “soft power” (poder tou). El primer fa referència a la capacitat de coerció per poder estabilitzar les coses tal com estan o modificar-les: els clàssics són el militar i l’econòmic (i crec que el judicial), els que tenen la força per imposar el que volen quan decideixen que han d’actuar.

El segon, el “poder tou”, és el que aconsegueix canviar les coses o estabilitzar-les, més que a través de la coerció, de diferents formes de persuasió. Crec que en la conversa amb els intel·lectuals, allò que poden aspirar a tenir és una mica de “soft power”.

En qualsevol cas, tots aquests agents el volen, el poder, per canviar o consolidar un determinat estat de coses.

Has estudiat aquestes relacions entre el món del poder i l’intel·lectual. Creus que són recorreguts paral·lels o vasos comunicants?  

Crec que el poder dur gairebé mai vol exercir-lo de manera despullada i moltes vegades necessita una legitimació que molt sovint construeixen els intel·lectuals. De la mateixa manera que els intel·lectuals no ingenus són aquells que saben que per canviar les coses no és suficient el poder de la paraula, sinó que necessiten una aliança amb altres poders.

Hi ha vasos comunicants, però rares vegades volen ser mostrats. No penso que sigui dolent en ell mateix. Simplement es tracta d’aspirar que aquest poder sigui en benefici del màxim nombre de gent possible, que és l’objectiu al qual hauria d’aspirar qualsevol intel·lectual conscient del seu paper en una societat democràtica.

Font: Ab Origine

Catalunya i Espanya. Són construccions nacionals derivades de raonaments intel·lectuals diferents. El cas català és força particular a l’Europa occidental: sembla que al llarg de la seva història contemporània, una ‘regió’ passa de voler participar en peu d’igualtat en la creació de la nació-estat espanyola a desenvolupar una consciència nacional diferenciada i acaba fent una esmena a la totalitat a aquesta construcció d’Espanya a partir de finals del segle XIX. Catalunya reïx a l’hora de construir una classe intel·lectual diferenciada de la resta de l’estat?

Està clar que aquesta voluntat de participació des de Catalunya canvia quan les elits econòmiques, polítiques i intel·lectuals deixen de creure que Espanya és el seu projecte i volen dotar-se d’un de propi. Més que d’una esmena a la totalitat, crec que hauríem de parlar d’una alternativa al relat nacional.

Podem parlar d’una classe intel·lectual catalana diferenciada? És evident que sí en la dialèctica d’una proposta de construcció nacional. Sospito (perquè m’agradaria investigar-ho amb més profunditat)  que hi ha un moment clau en la història del catalanisme polític, que és quan aconsegueix dotar-se d’un nucli intel·lectual de gran qualitat que treballa a favor de la fonamentació de la nació catalana, de la mà d’Enric Prat de la Riba (1870-1917).

Crec que aquest fet és clau i que no en parlem massa. Quan els evoquem, aquests intel·lectuals, pensem en la figura d’Eugeni d’Ors (1881-1954), el gran intel·lectual orgànic del Noucentisme. Però no crec que sigui massa cert, sobretot si definim el Noucentisme com crec que ho hauríem de fer: un projecte de nacionalització des de les migrades institucions d’autogovern que Prat és capaç de trobar, especialment des que és president de la Mancomunitat (1914-17). Aquests intel·lectuals ‘de’ Prat de la Riba (Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Valls i Taberner, Manel Raventós, el primer Gaziel…), molts dels quals són joves que col·laboren a La Veu de Catalunya, a la Mancomunitat o són membres de les seccions de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), etc. conformen el primer grup intel·lectual diferenciat de l’espanyol i que treballen per una ruptura en el marc nacional. És molt visible en el cas de Nicolau d’Olwer, qui afirma que els seus mestres encara sentien com a pròpia la cultura en castellà, però que ell i la seva generació la combaten, perquè entenen que és d’ocupació. Per a mi és molt clar i definidor d’una classe d’”intel·lectuals orgànics de la nació”, recuperant una expressió de l’historiador Josep Termes (1936-2011). No són intel·lectuals orgànics de classe, sinó persones que volen fonamentar una cultura nacional.

Una cultura nacional que es juga en el camp cultural, no tant en el polític…

La figura de Prat és molt interessant en aquest sentit perquè ell pot actuar de frontissa entre, per exemple la Comissió d’Acció Política de la Lliga (un dels grups dirigents més ben compactats i importants de la història catalana), sense massa connexió amb el món dels intel·lectuals, i l’intel·lectual. Prat veu molt clarament que una proposta nacional ha de venir acompanyada d’una cultura pròpia i els hi encarrega a aquests joves brillants aquesta tasca.

Malgrat que aquests dos grups no es trobin massa, coexisteixen en el mateix període i, de fet, quan aquests intel·lectuals es ‘facin grans’ i entenen que els polítics no han complert amb la part que els hi tocava, trenquen amb la Lliga i funden un partit polític que és explícitament sobiranista: Acció Catalana. És a dir, l’evolució lògica d’aquella proposta cultural és acabar apostant per una ruptura.

Una Acció Catalana, per altra banda, que semblava que estava destinada a ser el relleu de la Lliga després de les eleccions municipals d’abril de 1931, que comptava amb els intel·lectuals més preparats… i que acaba perdent davant l’arribada d’uns nouvinguts populistes d’esquerra agrupats sota el paraigua d’Esquerra Republicana de Catalunya, encapçalats per Francesc Macià!

Cert. Això torna a posar en relleu fins a quin punt la massa, en els termes que la definíem abans, és capaç de reconèixer (o no) la jerarquia intel·lectual, o com aquesta pensa que és capaç de determinar l’agenda d’interès de la ciutadania. I en aquest cas es va demostrar clarament que no tenien aquesta capacitat.

Els poder crus i intel·lectuals espanyols i catalans. En què es diferencien?

Una diferència essencial és que a Catalunya, el poder cru és molt limitat. El poder coercitiu al Principat ha estat escàs; el poder econòmic (en l’actualitat, minvant, i aquest és un dels nostres grans problemes actuals) ha volgut funcionar al marge de les responsabilitats intel·lectuals d’una classe dirigent burgesa. A Madrid, en canvi, sí que existeix un poder dur en què la discussió intel·lectual és molt més potent. A Catalunya hi ha l’escenificació d’un poder que no tenim; i això a vegades crea un mirall engrescador, i a voltes desconcertant o depressiu.

A El llarg procés (Tusquets, 2015) traces un recorregut entre la classe intel·lectual catalana i el poder entre 1937 i 2014. Passen moltes coses durant aquests anys: la Guerra Civil, la dictadura franquista, la Transició, la consolidació d’una democràcia i un procés fallit cap a la independència (o el que fos). Quines continuïtats i ruptures hi has trobat?

El llarg procés parlava sobre quina manera es reconstrueix la cultura política del catalanisme essencialment durant la postguerra, i que no anés molt més enllà del període dels 70-80. Amb el temps, he vist que per ser millor (tot i que en aquell moment, entre 2014-15, no ho podia saber) el llibre havia de posar en tensió aquesta dialèctica d’un món polític amb la ideologia que l’acompanya, amb el poder i no ho fa.  

Hi ha una explicació establerta que consagrà la visió de la resistència  com a element primordial per a la resistència d’una cultura nacional que els franquisme volia destruir, durant la primera postguerra (1939-59). Em semblava una narració insuficient per entendre què succeeix llavors i que sense explorar els espais d’ambigüitat regional que existien (principalment, el paquet format per la publicació Destino i les figures de l’escriptor Josep Pla i l’historiador Jaume Vicens Vives), no es podia entendre com havia sobreviscut també aquesta cultura nacional. Retenir únicament el relat de la resistència, sense incorporar aquesta altra part en el relat general, ho trobava excessivament mitificador respecte a una Catalunya que inevitablement també era franquista.

Aquella versió romàntica del resistencialisme serà emprat posteriorment pel catalanisme, especialment pel pujolisme legitimador, per explicar el seu paper durant la postguerra i magnificarà una posició que fou minoritària i es focalitzarà l’atenció en ella. I, més que el fet minoritari, allò que era més rellevant per a mi era retratar el majoritari. En aquest darrer espai, el del possibilisme, s’hi jugava amb les ‘esquerdes’ que hi havia en el franquisme. Allò que vaig detectar és que des de diferents intel·lectuals, més o menys orgànics, es detectaven falles en la construcció del catalanisme de postguerra que s’entenia que, si no se solucionaven, posava en perill la identitat nacional perquè no tenia les eines polítiques ni ideològiques que li convenien. Per tant, s’havia de dotar d’un relat nou que implicava una reconsideració de la figura de l’obrer o de la necessitat de tenir partits que interpel·lessin la classe treballadora i, després, a partir d’un moment determinat, als cinquanta-seixanta, van afegir-hi la qüestió de la nova immigració: els milers de persones provinents de la resta d’Espanya que havien vingut a treballar i viure a Catalunya. Com es podia incorporar-los a una determinada idea de catalanitat? I, al mateix temps, com canviava aquesta catalanitat o com es redefinia?

Preparant, paral·lelament, la biografia de Josep Benet, vaig veure molt clar que aquí és quan es dóna el gran consens catalanista que fa emmotllar la Transició a Catalunya. De Jordi Solé Tura (1930-2009) a Jordi Pujol (1930), i amb Josep Benet (1920-2008) al centre, es pensa en les tares del catalanisme de preguerra i s’entén que cal replantejar la catalanitat. I això es fa escrivint llibres d’història (Notícia de Catalunya, Maragall i la Setmana Tràgica, Catalanisme i revolució burgesa; en un altre sentit,l’antologia de poesia catalana del segle XX de Josep Castellet i Joaquim Molas, etc.) que parteixen de la idea que alguna cosa no s’havia fet abans i que s’havien de trobar les eines per construir una alternativa millor.

I el llibre cloïa que aquella proposta, ara, en el context del Procés, s’està posant en risc.

Font: Ab Origine

 Què és el que el Procés ha posat en perill d’aquell catalanisme?

Hi ha dos elements nuclears del catalanisme de postguerra, les quals conceptualitzarà molt bé en Benet: la idea d’un sol poble (un concepte formulat per ell per primera vegada a finals dels seixanta, a Badalona, en un acte a Pompeu Fabra, i amb Manuel Sacristán al costat), una tasca on hi havia d’ajudar la llengua. Automàticament, reconeixerà, en aquest sentit, la importància cabdal del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Comissions Obreres (CCOO), que havien de permetre constituir un sol poble amb una certa consciència social (element del qual anteriorment no es disposava).

A més, Benet també conceptualitza aquell “intent de genocidi cultural” contra Catalunya (malgrat que el concepte com a tal no fos seu, l’aplica al Principat). Des de principis dels seixanta, va acumulant una documentació que demostra que existia un entramat polític, intel·lectual, associatiu, etc. organitzat que protagonitza un intent sistemàtic de destrucció d’una cultura nacional catalana. I, per tant, si hi ha hagut un intent de genocidi, ha d’haver-hi una reparació. En el cas català havia de ser la normalització. Aquest és l’altre gran puntal. I això no ha d’afectar únicament a la llengua, sinó també a la nació.

“Un sol poble” i la normalització nacional són els dos grans consensos base d’aquest catalanisme de postguerra. Crec que des del moment que comencen a implementar-se polítiques de nacionalització des dels anys vuitanta, la normalització ha anat sent interpretada de diferents maneres, ja que és un concepte ambigu (a vegades té a veure amb la llengua, la nació o l’autogovern) i permet una determinada evolució. En un moment determinat, la normalització del desplegament de l’estat de les autonomies en clau catalana arriba al seu límit i això generarà unes tensions dintre del catalanisme polític que no sap com resoldre bé; i això explica algunes de les coses de la nostra paràlisi política actual. A més, el Procés ha anat tensant progressivament la idea d’un sol poble a la qual la majoria de la ciutadania del país que no tenia una identitat catalana de partida no s’hi havia adherit o no l’havia problematitzat i que el Procés ha fet que deixin de banda. Això és essencial per entendre què ha passat darrerament i com influirà en la reconstrucció del país d’aquí a uns anys.

A El fill del xofer, parles de la mesa de Camelot del rei Josep Pla durant el franquisme. Va tenir alguna incidència real durant el franquisme i durant la Transició? És un exemple exitós de la incidència intel·lectual en la pràctica política?

Sí. La incidència real de Pla (i la de Vicens), el qual necessitarà l’ajuda dels seus altres companys de la Taula Rodona, és que, aprofitant les esquerdes del règim, que són les d’un regionalisme banal (oportunitats econòmiques i polítiques de les nostres elits que per la via regional s’incorporen a la direcció del règim), rehabilita aquesta proposta identitària tradicional del catalanisme que s’havia volgut destruir. Aconsegueix que aquesta proposta civil es mantingui i passa el testimoni; i ho pot fer en tant que formen part d’un grup de poder.

L’impacte no és quantificable, clar, però em sembla que l’aposta per explorar les possibilitats d’un regionalisme, incidir en la direcció política del franquisme (que és el que passa a Camelot) té l’aval intel·lectual de Pla i els qui participen de l’operació se senten més còmodes per aquest motiu.

En el mateix llibre, a partir de la vida del primer director de TV3, Alfons Quintà, analitzes les connexions entre el poder mediàtic i el polític. Ha estat el pujolisme el sistema de poder més ben engreixat a la Catalunya del segle XX?

Jo diria que sí. I ho dic a favor del pujolisme. Una de les coses que vaig aprendre escrivint el llibre en relació amb com ell gestiona la crisi de Banca Catalana és que Pujol i el seu entorn més immediat entenen que allò és una batalla del poder. Els catalans, com deia Vicens, tenim relacions molt disfuncionals amb el poder; i Pujol, qui va llegir a fons Vicens, va plantejar la batalla en termes de poder… i va guanyar. No sóc massa conscient quines són les batalles plantejades des de Catalunya per aconseguir poder espanyol i conquerir-lo que hagin estat exitoses. Aquella, sense dubte, ho és.

El resultat final no és tan fruit d’una transacció com d’una jugada de força jugada amb intel·ligència estratègica. Una altra qüestió és què passa després amb aquest poder. En qualsevol cas, està clar que des de la Generalitat es construeix una estratègica política, mediàtica, intel·lectual, de moviment social, per esdevenir un contrapoder. I serà una batalla guanyada.

Font: Ab Origine

Què és un intel·lectual català al segle XXI? Quin és el seu estat de salut?

Si l’intel·lectual pur és aquell que diu al poder allò que no vol sentir i assumim que hi ha una classe intel·lectual catalana diferenciada, crec que l’obligació d’aquesta figura ha de ser denunciar de manera contundent i no feridora que el Procés, tal com estava plantejat, era una farsa.

Un altre tema és que hi hagi intel·lectuals que formin part d’aquesta aposta política que decideixin que la seva funció és col·laborar en aconseguir una determinada hegemonia i aconseguir un cert canvi de ‘statu quo’. És legítim, però si el nostre referent és l’intel·lectual pur, crec que en el cas català és aquell que denuncia que darrere aquella aposta il·lusionant, hi havia poca intel·ligència sobre quina era la mecànica del poder i evidenciar que darrere aquella aposta, hi havia molta gent que se n’estava beneficiant per mantenir el seu poder.

El seu estat de salut crec que és el del país, en el fons. Des de l’empresonament arbitrari de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, Catalunya viu en un dol i no sap com tirar endavant. En lloc de fustigar-nos, crec que hauríem d’entomar una crítica col·lectiva i confessar que no vam evitar el col·lapse.

L’intel·lectual ha d’aconseguir influir per aconseguir canviar l’estat de coses en el nostre avui, ser capaç de modificar els objectius de futur per als seus conciutadans… aconseguir que el país surti de la roda del hàmster.

Read More

Malgrat que estigui de moda afirmar que no s’hauria de barrejar esport i política, sospitem que poca gent creu tal asseveració. Des de l’aparició dels esports moderns en la nova societat industrial creada pel capitalisme, la pràctica d’aquests mateixos ha sigut un escenari on podien dirimir-se, per exemple, qüestions soterrades de classe. Fa poc, Netflix ho retratava a The English Game, on es retrata els orígens del futbol i la seva vinculació amb la incipient lluita de classes del segle XIX.

En les latituds catalanes, també un club de futbol va convertir-se ja fa dècades en una cosa més transcendent que els minuts del joc en si. Era quelcom “més que un club”. Parlem, és clar, del FC Barcelona, fundat el 1899 per un suís anomenat Joan Gamper, i que a partir de la dècada de 1920 esdevindria un símbol del país.

El catedràtic Carles Santacana Torres (1961) és un historiador afable i obert amb una peculiaritat que el fa gairebé heroic. Va ser un dels primers a investigar un aspecte que fins aquell moment la historiografia acadèmica menystenia força: el futbol. La seva obstinació el va portar ser conegut com a un dels pioners en el seu estudi i a destacar la importància que agafà aquest esport com a un dels fenòmens més importants de la nova societat de masses del segle XX.

Estudiós de la història del Barça, Santacana va ser durant uns anys també el director del Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona. Ara, aquest professor de la Universitat de Barcelona, on ensenya també al Màster d’Història Contemporània i Món Actual, ha accedit a parlar amb nosaltres sobre el FC Barcelona i per què un club que podria haver passat sense pena ni glòria, a punt de desaparèixer el 1908, seria qualificat, anys després, com a l'”exèrcit no armat de Catalunya” i el primer a aconseguir milers de socis. I ho farà amb ímpetu i unes quantes rialles.

Quan podem començar a datar l’arribada del futbol a Catalunya i quan es converteix en un en entreteniment de masses? Quins motius expliquen el seu èxit?

El futbol arriba a la darrera dècada del segle XIX. A Barcelona hi havia hagut alguna mostra d’aquest esport a l’Exposició Universal de 1888, però no seria fins a finals del segle XIX que es fundarien clubs que comencessin a competir entre ells. El Futbol Club Barcelona, més concretament, neix el 1899. 

Tinguem en compte que quan parlem de clubs en aquest període ho fem d’entitats fetes per i per a amics. No era res massa formalitzat. Pensem, per exemple en la primera documentació oficial que tenim del Barça, del 1902 (tres anys després de la seva fundació), perquè no tenien al cap crear cap gran estructura.

En l’inici de la importació de la pràctica de l’esport, vinguda de societats europees més avançades, destaca la gimnàstica. La Barcelona del moment tenia cinc o sis gimnasos, un fet absolutament revolucionari. I en aquell moment, el ciclisme és molt més popular que el futbol.

Al futbol, primerament, hi jugaran essencialment estrangers que capten gent d’aquí que s’hi interessen. Jugar-hi tampoc és tan senzill com sembla, perquè hi ha hàndicaps importants, com ara la importació de les pilotes (en un principi, clar, no se’n fabricaven aquí). Però el que passa amb el futbol és que té un creixement molt ràpid. Una pilota és molt més barata que una bicicleta i el seu preu es divideix entre onze persones… Mentre que una bicicleta n’ha de tenir una cada un i en aquell moment, a més, era molt cara (encara falta una mica perquè s’abarateixi prou i s’acabi convertint en el mitjà de transport obrer per excel·lència).

El futbol es popularitza ràpidament: és un joc en equip, genera una certa rivalitat de grups més o menys estables, els clubs, i de seguida comença a haver-hi competició. Primerament, entre quatre o cinc equips de Barcelona, i després va a més. En realitat, el futbol, entès com a espectacle de masses i vinculat a un incipient professionalisme arrenca a la dècada de 1920. En el cas de Barcelona aquesta evolució és clara: el 1922, el camp de les Corts (Barça); el 1923, el de Sarrià (Espanyol); i el 1929, l’Estadi de Montjuïc. És llavors quan es produeix el salt: en el moment en què alguns clubs comencen a arrossegar molts socis i aquests paguen una entrada i tanquen el camp (més o menys a partir de 1910 tot això arrencava).

Això comença a generar uns beneficis econòmics i a partir de 1926, el professionalisme es reconeix oficialment a partir d’una reglamentació privada que fa la Federació entre els seus clubs. L’estat no hi participa de cap manera.

Qui és Joan Gamper (1877-1930)? Per què un suís acaba fundant un club de futbol a Barcelona?

Gamper arriba a Barcelona, en principi, perquè té uns familiars aquí i vol aprendre castellà per poder fer negocis a l’Àfrica ‘espanyola’. Tot i que després se sent a gust i acaba quedant-s’hi. 

Era una persona aficionada a tots els esports. Sabem que havia fet atletisme, que jugava al golf, nedava, li agradava el tenis… i el futbol. De fet, abans d’arribar a Barcelona, ja havia fundat un club de futbol a Suïssa. Encara que sempre tinguem la imatge d’un Gamper adult amb bigoti, hem de pensar que quan funda el FC Barcelona, té només vint-i-dos anys! Ara li donem molta transcendència al club, clar, però ‘fundar’ el Barça el 1899 volia dir buscar uns amics que volguessin jugar a futbol amb ell. 

És simptomàtic que la primera cosa que fa Gamper quan arriba a Barcelona és anar a un gimnàs que en aquell moment estava a prop de la Rambla. Serà allà on comença a conèixer gent i publicarà un anunci a una revista anomenada Los deportes on fa una crida a la gent perquè s’animi a fer un club de futbol. S’hi acaben presentant dotze… com els apòstols! [Riu] Així és com es funda el Barça. 

Font: Ab Origine

Avui dia, el Futbol Club Barcelona és un dels clubs de futbol més importants del món. Quan va començar a tenir èxit entre els barcelonins?

En la Barcelona dels primers anys del segle XX, el Barça no és més importants que altres clubs de la ciutat, com l’Espanyol, el Català, el futur Europa, etc. És més, el 1908 el Barça està a punt de desaparèixer, ja que es convoca una junta de dissolució del club. El FC Barcelona tenia en aquells moments poc més d’una trentena de socis, només. És cert que a partir d’aquell moment, en Gamper entoma ell mateix la presidència (havia sigut el fundador, però mai el president) i aconseguirà remuntar el club, però podria haver sigut el final d’aquesta història.

Al cap i a la fi, aquesta mena de clubs de futbol apareixien i desapareixien: eren grups d’amics i fos per motius laborals o familiars, la marxa d’alguns impedia la seva continuïtat. No tenien res en propietat: ni camp, ni seu (que era al gimnàs) ni res com ho puguem imaginar avui dia. En el cas del Barça, les reunions de la junta es feien a la Ronda de Sant Antoni, a la cerveseria Moritz! Encara estava poc institucionalitzat, tot plegat.

També és cert, però, que a partir del 1908, Gamper aconsegueix, en pocs mesos, el primer camp on jugarà el Barça i on s’hi estaran molts anys, al costat de l’Escola Industrial i que tindrà una modesta tribuna de fusta.

Això ja té un petit impacte, però no serà fins al 1922 que fan el salt al camp de les Corts (amb una capacitat per 20-25.000 persones). Serà a la dècada dels vint que el club farà un gran salt endavant i es convertirà en el primer equip de la ciutat. El fet que a partir d’aquell moment juguin en un camp amb una capacitat major, augmenta el nombre de socis vertiginosament, passant de 4.000 a 12.000 socis, en només dos anys. Els altres equips barcelonins no arriben en aquell moment ni als 1000 socis.

Per què el Barça i no el Club Esportiu Europa, per exemple?

Aquí hi ha un element interessant d’analitzar. Crec que és perquè s’acaba generant un model on un parell d’equips són reconeguts com a representatius de la ciutat i altres que són identificats amb barris. L’Europa serà identificat amb Gràcia; de la mateixa manera que hi haurà el Sants, el Poble Sec o el Júpiter (al Poble Nou).

Això no passa sempre a tots els llocs. Fins i tot avui dia, a Londres hi ha sis equips que juguen a la Premier League provinent d’aquella ciutat, però cap d’ells porta el nom de la ciutat, i cadascun d’ells té una identificació més particular.

S’han anat generant tradicions diferents amb el tipus de club i la seva relació amb la ciutat. És igual si l’Espanyol estava a Sarrià, perquè continuava sent considerat un equip de la ciutat; igual que el Barça. La resta, en canvi, estan identificats amb el barri.

A més, en el cas del FC Barcelona, hi ha un potencial de socis molt gran, com ja hem vist i que el camp de les Corts posa de manifest. L’Europa, per exemple, depenia molt d’un mecenes i no té una gran massa social al darrere, fins i tot en el moment en què obté una certa rellevància, a la dècada dels trenta i participa en la primera edició de la Lliga espanyola (1929).

Amb l’arribada del professionalisme, a més, apareix també la figura de l’as, l’”estrella”, la qual té un paper per sobre de la resta. Això, vinculat a la societat de masses dels anys vint volia dir una atenció dels mitjans de l’època i fins i tot que aquesta gent tingués una presència mediàtica fora del camp de futbol. En el cas del Barça, l’exemple paradigmàtic és Josep Samitier (1902-72): no només era un bon jugador, sinó que apareixen reportatges sobre ell quan anava de vacances, o fins i tot el cantant Carlos Gardel (1890-1935) li dedica un tango. Té, en resum, una dimensió social que va més enllà del futbol i contribueix a reforçar la diferenciació amb altres clubs.

El Barça també tindrà sort, per altra banda. De l’any 1919 al 1929, en allò que coneixem com a “primera edat d’or esportiva” del club, ho guanyen pràcticament tot. Que això passi justament en el moment en què el futbol està fent el salt cap a un esport de masses i al professionalisme, s’entén que rebi una major atenció dels mitjans de comunicació i l’acabi situant, per tot plegat, en un altre nivell.     

Font: Ab Origine

S’ha qualificat el Barça com a “exèrcit no armat de Catalunya” i històricament ha sigut un element força indissociable del catalanisme popular. Com s’aconsegueix aquesta fusió entre el club i el país?

Aquesta expressió és del Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003), i la va dir inspirant-se en tota una tradició anterior.

És evident que quan es funda el Barça per part d’uns estrangers, no hi ha cap voluntat de transcendència social ni política: volien jugar a futbol i prou. Però amb el temps, amb un Gamper integrat en la societat catalana i havent fet el club el salt com a institució i coincidint amb l’auge del catalanisme durant la dècada de 1910 (inclosa l’aparició de la Mancomunitat), el club decideix no quedar-se al marge d’una reivindicació àmplia. Al cap i a la fi això ens remet a la mateixa discussió de sempre: fer o no fer política. El Barça no fa res extraordinari, més enllà de seguir els desigs o allò que entén que és el sentir majoritari de la societat civil catalana.

Com sempre, també hi entren en joc les identitats i les contraidentitats. Quan el 1918-19, la Mancomunitat realitza una campanya per aconseguir l’autonomia, demana el suport de la societat civil. El Barça no serà l’únic club que s’afegeix a aquesta campanya, però el que li dóna un ‘valor afegit’ a aquest fet és que l’Espanyol no ho fa. Per tant, una decisió que, sense treure-li la seva rellevància, no era tan especial perquè altres clubs s’hi havien afegit, creix en importància en el moment en què, a més de la rivalitat esportiva dels dos clubs més destacats de la ciutat, hi afegeixes que un es posiciona i l’altre no. L’Espanyol decideix no entrar en temes que considera que són polítics. A partir d’aquí, aquest ‘plus’ ja hi és.

També es donen situacions que són casualitats. L’exemple més clar és el que passa al Camp de les Corts, el juny de 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), quan havia de celebrar-se un partit amistós entre el Barça (que havia acabat de guanyar el Campionat de Catalunya de primera categoria, que es deia) i el Júpiter (que havia guanyat el de segona categoria).

Tot comença amb l’Orfeó Català, que havia tornat de fer una actuació a Roma i quan és a Barcelona, es disputa un partit d’homenatge entre el Barça i el Júpiter. Havia de ser un ‘match’ totalment intranscendent. Donava la casualitat que hi havia un vaixell de la flota anglesa a Barcelona i (suposo que per omplir més el camp) van convidar-los que assistissin al partit. Aquests, generalment, portaven una banda de música. I per agrair-los que els haguessin convidat al partit, van decidir tocar els himnes britànic i espanyol. Havent interpretat el primer, reben aplaudiments… però amb l’espanyol, la gent comença a xiular com si no hi hagués un demà. La dictadura, després d’això es planteja dissoldre el club, tot i que acaba amb una suspensió de tota la seva activitat durant sis mesos.

Aquest fet fortuït acaba fent que la Federació catalana (la Lliga espanyola encara no existia) decideixi posposar l’inici de la competició fins al gener, quan el Barça pugui reprendre l’activitat… amb l’únic vot en contra de l’Espanyol. Això reforça el vessant polític de la rivalitat entre Barça i Espanyol.

Podríem sumar-li altres elements, com la presidència d’un any de Josep Sunyol i Garriga (1898-1936), dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) afusellat pel franquisme. Tot plegat acaba generant elements de vincle entre club i país: la defensa de la catalanitat, de l’autonomia, etc. Al Barça no li va fer por manifestar-se en situacions socials que no són de partit (el Barça tindrà també dirigents de la Lliga, com Gaspar Rosés), sinó socialment transversals.

A partir de 1921, els estatuts del Barça estan ja redactats en català, dient que és la llengua oficial del club; a la dècada dels trenta crea una secció de cultura amb Pompeu Fabra… Sense renunciar a fer esport, podia posicionar-se al costat de la societat civil i involucrar-s’hi.

Com es perfila l’Espanyol, l’altre equip de la ciutat (almenys, fins fa poc) davant del Barça? Es perfila o l’acaben perfilant?

L’esport sempre necessita competició. I en totes les ciutats grans, un tipus d’esport col·lectiu com el futbol, que arrossega molts aficionats acaba creixent per les rivalitats. En el cas del Barça i l’Espanyol, hi ha un element competitiu esportiu molt clar: malgrat que el FC Barcelona acabés sent l’equip més important, l’Espanyol podia arribar a parar-li els peus fins als anys vint i trenta.

Ara bé, a aquesta rivalitat purament esportiva, se li afegeix una d’extraesportiva. L’element essencial aquí és que l’Espanyol no vol fer un pas més enllà, no vol significar-se en la defensa d’uns valors socials que depassen l’àmbit esportiu. Entenen que només han de ser un club de futbol… tot i que també és clar que durant la dictadura de Primo de Rivera, hi haurà una sèrie de sectors (com la Peña Ibérica) de la ultradreta espanyola que es canalitzen en grups afins o vinculats dintre de l’Espanyol. De fet en el llibre recentment publicat de ¡Viva Cataluña española!, on s’explica la ultradreta a la Barcelona de la Segona República, hi ha un seguit de noms importants i recurrents molt vinculats a l’Espanyol.

No estic dient, és clar, que tots els seus aficionats fossin d’ultradreta, però és obvi que la ultradreta espanyola s’expressava políticament també a partir d’aquests grups d’aficionats.

Font: Ab Origine

Els presidents del FC Barcelona són gairebé una institució en ella mateixa. Es diu que sovint reflecteixen les aspiracions de la societat catalana. És cert o més aviat reflecteixen les d’una classe social concreta?

Està clar que els primers presidents van ser-ho d’una entitat sense gran importància. Però a partir d’un determinat moment, el Barça esdevé d’una gran rellevància social, a partir dels anys vint. A partir de llavors, determinada gent pot pensar en la presidència del FC Barcelona com a un espai de promoció o de control d’un determinat espai social.

Està clar que en una ciutat com Barcelona, on la indústria tèxtil havia tingut un pes tan important, molts presidents vinguessin d’allà. És més, en l’època es deia que aquests s’anaven “passant el porró” els uns als altres. Però en el fons, això passava perquè era el sector burgès predominant i perquè eren el tipus de gent que podien tenir temps per ostentar aquell càrrec (que, encara avui dia, no és remunerat), malgrat que les seves obligacions anessin en augment.

Durant la presidència de Josep Lluís Núñez (1978-2000) va comentar-se molt que marcava l’inici de la fi del “passar-se el porró” entre els empresaris del tèxtil i que es virava cap a un sector econòmic completament diferent: el de la construcció. Precisament, això passa quan el tèxtil comença a entrar en declivi durant els setanta. Hi ha una certa correspondència, però si en lloc de guanyar ell hagués triomfat algun dels altres dos candidats (que no tenien res a veure amb el tèxtil, però no estaven vinculats a la construcció), potser no podríem fer aquest símil ara. Hem de vigilar no forçar aquestes comparacions i no fer de l’anècdota una categoria.

El tema generacional sí que crec que s’ha notat més en certs moments. Penso, per exemple, en el 2003, quan Joan Laporta guanya les eleccions i en la seva primera junta es fan servir els Power Points… una eina que els de la junta anterior no tenien ni idea de fer servir. A més, els seus integrants eren més joves i amb un perfil molt més diversificat. Això podia representar millor els diferents sectors econòmics.

Per tant, és cert que el tèxtil va tenir molt de pes durant molt temps. Cal tenir en compte que durant molts anys va representar més del 50% de la producció industrial a Catalunya, però no eren els únics sectors econòmics representats allà. Per la història del Barça també hi ha passat empresaris del metal·lúrgic, el farmacèutic, etc. I avançant en el temps i havent-se diversificat l’economia catalana, les juntes també ho han anat fent.

Lluís Companys (1882-1940) és l’únic president d’Europa escollit democràticament que fou afusellat pel feixisme/ nacionalcatolicisme. Però, depenent com es miri, Catalunya no va perdre un president, sinó dos. Qui fou Josep Sunyol i Garriga i quin paper tindrà en el FC Barcelona durant la Segona República? S’afrontà a alguna mena de damnatio memoriae posterior per part del franquisme?

Josep Sunyol i Garriga era un empresari del sucre que es guanyava molt bé la vida. És un home curiós. Un burgès ric de manual, però que en la vida política va situar-se sempre en el republicanisme; per a alguns republicans era massa burgès i per als burgesos era massa d’esquerres.

Ell ja havia participat com a membre d’una junta del Barça el 1928 i havia sigut president de la Federació Catalana de Futbol. També ho seria del Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), una entitat, per cert, que mai l’ha reivindicat. Sent president de la Federació, tindrà un paper molt important i organitzarà un seguit de conferències on vinculava l’esport i altres aspectes socials: futbol i literatura; futbol i dret; futbol i… Té una idea del futbol, més enllà de l’àmbit estrictament esportiu i que vincula amb l’àmbit social i cultural.

Aquest aspecte, a més, lliga molt bé amb ell perquè és el fundador del setmanari La Rambla (la qual també paga), que té aquell famós subtítol de: “Esport i ciutadania”, d’on sempre vull destacar la conjunció “i”. És a dir, que Sunyol vinculava un concepte amb l’altre.

Quan Sunyol és president del Barça (tot i que només ho serà un any, entre 1935 i 1936), és una persona coneguda en el món del futbol i que té unes connotacions en el món social i polític, ja que ja ha sigut diputat per ERC a les Corts de Madrid. I també són conegudes les seves posicions a favor d’un esport més connectat a la societat. El 1934 ell ja havia declinat ser president del Barça per raons de salut davant de l’assemblea del club, però el 1935 acaba cedint.

Quan esclata la guerra civil (1936-39), ell estava a la Serra del Guadarrama, en un moment en què el front no estava ben establert. Amb el seu xofer, passaren sense voler-ho al cantó dels sollevats. Aparentment, per la descripció dels fets que feu un soldat franquista, van saludar els soldats amb un “¡Viva la República!” i els van matar. Se segons sembla, l’afusellaren entre el 5-6 d’agost de 1936. En aquest sentit, trobo exagerat afirmar que l’executaren perquè era president del Barça. Naturalment que el club ja tenia una connotació democràtica i catalanista –prou que es va veure el 1939, a punt de fer-lo desaparèixer-, però no podem perdre de vista que Sunyol també era en aquell moment diputat republicà.

Com que el cos no s’ha trobat mai, el club el va considerar “president absent” durant la guerra. I durant moltíssims anys ningú en va parlar, d’ell, ni es reivindicà el seu llegat. Amb l’arribada de la democràcia es recuperà de manera molt anecdòtica. Caldrà esperar fins al mandat de Joan Laporta (2003-10) per veure una sèrie d’accions promogudes a recuperar-ne la figura i el cos.  

Font: Ab Origine

Més que un club o un negoci més? Com va afectar el club la seva entrada a l’economia globalitzada?

Crec que això és una pregunta que va més enllà del Barça. Fins a quin punt, un esport que genera unes identitats per la via de les emocions, la mercantilització (que ja ve de molt enrere) global ho afectarà? No crec que ningú ho sàpiga ben bé encara.

Ets global, portes el nom d’una ciutat. No ets una marca publicitària. Fa uns anys van fer un estudi a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que explorava com veien el Barça a la premsa internacional i van comprovar que en la major part d’aquesta, el FC Barcelona apareixia en primer lloc definit com a un club “català”; després com a “barceloní” i en darrera posició, com a “espanyol”. És obvi que el Barça, actualment, és un club global; però la percepció del club encara respon a una realitat concreta. 

En altres esports com el basquetbol, ja s’han produït fenòmens de ‘deslocalització’. Com ara que un club hagi venut la seva plaça de competició i se l’hagin endut a un altre lloc. Fins i tot a la Lliga de bàsquet espanyola. En quina posició et deixa a tu com a seguidor? Ets seguidor d’una ciutat? De la marca? Per això em sorprèn tant el món de l’automobilisme… què segueixes exactament? El pilot? L’empresa que els fabrica? El país de l’empresa?

Per altra banda, és interessant la formulació d’identitats entre les penyes. A Espanya, aquestes han tingut divisió d’opinions respecte al Procés, amb moments de tensió; però a la resta del món, això no ha generat conflicte, sinó comprensió… o indiferència.

Veurem què passa en el futur, però en aquest moment, amb relació al Barça, aquest és un club d’àmbit global. Però continua pivotant la seva identitat sobre una ciutat i un país, com un club català.

L’any 1994 es creà el Centre de Documentació Barcelonista, per iniciativa del llavors directiu i historiador Jaume Sobrequés i Callicó. Actualment, el Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona (CDiE) s’encarrega de la preservació i difusió del patrimoni documental del club. Quina importància té l’estudi històric del FC Barcelona i del futbol?

Crec que aquesta va ser una molt bona iniciativa en el seu moment i que no té massa casos comparables en el cas espanyol. No únicament a escala de clubs, sinó també de federacions, on costa molt tenir accés a documentació perquè, en general, no s’ha considerat que fos massa valuosa ni s’ha donat importància als arxius. A més, tampoc hi ha hagut un gran interès a estudiar-ho.

Crec que aquí caldria distingir dues classes d’interès. D’una banda hi ha tota una tipologia de persones que volen saber aspectes molt interns de l’activitat esportiva o un interès per la crònica (històrica, si es vol). I a més de tot això, hi ha un altre àmbit que per sort cada vegada desperta més interès, que és el pròpiament historiogràfic.

Si el segle XX és el de l’homo ludens, on s’hi incorpora l’esport (que genera, al seu torn, altres derivades, com una premsa especialitzada, una activitat econòmica molt gran, etc.), és lògic que la historiografia hagi d’interessar-se per això. En el nostre cas, a més, tenim un dels equips més importants del món i, per tant, ha d’haver-hi historiadors que expliquin la seva història i la relacionin amb la societat.

Un club significa associats, directius, però també un seguit de gent que s’hi sent vinculada emocionalment sense ser-ne socis ni res semblant. En el cas del Barça, amb tantes connotacions culturals i polítiques, ha de ser explicat històricament. Cal estudiar-ho de la mateixa manera que es fa amb altres àmbits de la sociabilitat.

Font: Ab Origine

El gran problema que hem tingut fins fa poc és que l’acadèmia ho considerava un tema menor o anecdòtic. Per sort, també ha anat ampliant les mirades sobre allò què forma part de la història de la societat. No té sentit que allò que considerem important per a la vida social no s’expliqui, encara que a vegades no sigui tan fàcil de documentar o estudiar com altres àmbits.

Read More

Aquest març es compleix un any del confinament decretat per fer front a la pandèmia generada per la COVID-19 al conjunt de l’Estat espanyol. Enmig d’un gran estat de xoc i incertesa, ens quedàrem tancats a casa durant setmanes per frenar la seva propagació, la qual estava fora de tot control.. 

Des de la gran grip de 1918-19 (que es calcula que segà la vida de milions de persones al món en un any, convertint-la en una de les més mortíferes de la història), el món no s’havia tornat a enfrontar a una pandèmia veritablement global, excloent potser el VIH. Les malalties, però, continuen sent una realitat i condicionen la vida de milions de persones. Però també és cert que després de cent anys d’aquella grip, algunes parts del món havien oblidat la fragilitat humana i com les pandèmies han condicionat, malauradament, sempre històricament el desenvolupament de qualsevol societat.

D’acord amb Bruno Tertrais, «és la tercera vegada en vint anys que apareix un coronavirus de gènere ‘beta’ (amb un salt entre espècies); i segurament n’hi haurà més». És possible que, com afirmen altres experts, la pèrdua de biodiversitat i l’emergència climàtica facin més freqüents episodis com el que tot just ara estem patint. Així doncs, les pandèmies tornen a aparèixer per la porta gran de la història, després d’haver estat oblidades per Occident gràcies a la revolució científico-mèdica dels darrers 100-150 anys

Si bé és cert que són un fenomen biològic, les pandèmies també ens expliquen coses del seu temps i generalment irrompen en societats que estaven en  situació de crisi, agreujant problemes estructurals ja existents. Ja sigui per la mortalitat (i el xoc que generen), les convencions que trenca o la necessitat de trobar solucions imaginatives a nous problemes, és evident que les pandèmies han canviat per sempre més les societats que les han sofert. Nosaltres tampoc serem una excepció i ens tocarà ser capaços d’imaginar solucions que no només resolguin la pandèmia, sinó també els problemes subjacents que l’han causat.

Així doncs, aquest mes de març 2021, la revista tenia un doble compromís. A més de planificar un número on només escriguessin investigadores, amb motiu de la celebració del Dia de la Dona Treballadora, calia parlar sobre com les pandèmies han incidit en la història. Per aquest motiu, hem seleccionat situacions concretes dels diferents temps històrics que il·lustren la crisi que generaren diversos episodis pandèmics i què es féu en cada cas per solucionar-ho.

  • Sara Díaz Bonilla posa en qüestió l’ús del terme ‘pandèmia’ per referir-nos al passat prehistòric, tot posant èmfasi en les malalties infeccioses prehistòriques, els canvis socials neolítics i la importància de les cures per a la supervivència social.
  • Andrea Florit Goñalons repassa les diverses pandèmies que assolaren algunes regions de la Mediterrània durant l’Antiguitat clàssica.
  • Núria Montes Salas analitza els canvis històrics en la percepció de la malaltia de Hansen o lepra: des d’Egipte i les referències bíbliques fins a l’última leproseria de Barcelona al segle XX, fent especial èmfasi en la percepció del malalt de lepra a l’Europa medieval.
  • Meritxell Masnou Nogué explica quin fou el paper de les malalties dutes pels europeus durant la conquesta d’Amèrica.
  • Inés Aquilué Junyent i Lara Espindola Gerhardt escriuen sobre com les condicions insalubres de la classe treballadora i les pandèmies permeteren la cerca de solucions a aquests problemes i condicionaren fins als nostres dies l’urbanisme.
  • L’equip entrevistà també a la doctora Teresa Vinyoles, la qual ens parlà sobre la Pesta del segle XIV i les vivències, experiències, mentalitats i gestos dels habitants, dones, homes i infants, que la van viure.

Perquè, malgrat que aquesta pandèmia sigui nova, la seva història no ho és.

Read More

És una tarda tranquil·la de dimarts i ens citem amb la Teresa Vinyoles al casc antic de Barcelona o, com encara diu la gent gran, “a Barcelona”. Baixant per carrer dels Comtes, ens trobem a la plaça de Sant Iu i entrem al jardí del Museu Marès, un reducte tranquil dins d’un barri que solia estar plagat de turistes i d’anades i vingudes de gent. Actualment, a causa de la Covid-19, els carrers estan més buits i se sent parlar poc anglès. Per aquells mateixos carrers, però uns sis-cents anys enrere, hi van passar processons constants, gent vestida de dol i, uns metres més enllà, es va assaltar el call jueu. I és que al segle XIV una altra epidèmia corria per la ciutat i per bona part d’Europa: la pesta. 

Ens disposem a conversar amb Teresa Vinyoles sobre la pesta del segle XIV i sobre les vivències, experiències, mentalitats i gestos dels habitants, dones, homes i infants, que la van viure a partir de la seva novel·la històrica La vida i la mort entre horts i vinyes. Barcelona, 1375 (Barcelona: Editorial Base, 2020).

Per començar a ubicar-nos, la pesta negra arribà cap a territori europeu l’any 1346-47. Quan es féu present a la Península i quan va durar la seva presència?

Des de l’Antiguitat hi ha hagut brots de pesta al llarg de la història, però de la primera pesta negra sembla que ja n’hi ha notícies al Kazakhstan deu anys abans que arribés a Europa. L’any 1346 la trobem documentada al nord de la Xina i, des d’allà, passarà l’any 1347 a Sicília, d’on es transmetrà fins a Gènova i ja s’estendrà per tota Itàlia, des d’on passarà a Suïssa i a França. A Catalunya la pesta negra arriba des de França; primer arribarà a la zona costanera i després s’anirà estenent cap a l’interior. A Barcelona concretament arriba entre finals d’abril i primers de maig de l’any 1348. Com es pot veure, la progressió de la pesta no és gaire ràpida (a diferència d’ara amb la Covid-19), ja que les comunicacions eren, lògicament, més lentes. Tres mesos més tard, a l’agost, la pesta es transmetrà cap a l’interior de la Península i arribarà a Saragossa, on el rei Pere el Cerimoniós (1319 – 1387) celebrava Corts, motiu pel qual en va haver de marxar. Però la reina Elionor de Portugal (1328 – 1348) es contagià i morí arribats a Terol. L’any 1349 la pesta arriba a les Illes Britàniques, on pujarà cap al nord arribant-se a fer present a tota Europa. 

Aquest primer brot de pesta es dóna per extingit l’any 1353, és a dir, que durarà cinc anys (1348 – 1353). Tot i això, arribaran nous brots de pesta gairebé cada deu o dotze anys al llarg dels segles XIV, XV i XVI: hi ha nous brots el 1348, el 1362, el 1375, el 1381, el 1396, el 1410, etc. Així, es van succeint brots de, com en diuen a l’època, pestilències, morts sobtades, epidèmies o grànola (diversos noms per a una mateixa patologia).

A la crònica del rei Pere el Cerimoniós es diu que a Saragossa, durant el mes d’agost de 1348, morien unes tres-centes persones diàries, i a València també es dóna una xifra semblant. No tenim xifres exactes i exhaustives de les morts perquè no hi ha certificats de defunció ni certificats mèdics, però cròniques com aquesta ens aproximen al nombre aproximat de morts. La mortalitat és tan alta que fins i tot hi ha pobles que queden despoblats després de la pesta; al monestir de Ribes, per exemple, es moren tots els frares menys un, el qual es proclama abat perquè, com diu, s’ha quedat sol. Un altre exemple és Puigcerdà, on es moren tots els notaris, cosa que fa que no es puguin fer escriptures en un moment de tanta mortalitat.

Font: Ab Origine

Prendre mesures higièniques i frontereres per evitar la propagació de la Covid-19 i reduir-ne els contagis no és cap novetat. A la Barcelona del segle XIV, quines van ser les mesures que es van prendre oficialment per reduir la propagació de la pesta? Van ser efectives?

Quan arriben notícies que en altres poblacions hi ha pesta, cada ciutat pren les seves mesures. En general, la més comuna és tancar les entrades de les poblacions perquè no hi entrin persones vingudes de fora que puguin estar empestades. A Barcelona es tanquen les portes de la ciutat i només deixen dos portals oberts, on s’entrevista les persones que entren per preguntar-los d’on vénen. En cas de provenir d’una zona empestada, no se’ls deixa entrar a la ciutat; en canvi, si vénen d’una zona segura, se’ls posa un segell de la ciutat de Barcelona en una ungla i, amb aquesta mena de “passaport”, poden ser acollides als hostals, ja que els hostalers no podien acollir cap persona forastera que no dugués aquest segell. Aquesta va ser la mesura principal que es va prendre a Barcelona al llarg dels segles XIV i XV i a la majoria de ciutats catalanes.

Però el fet és que a totes les poblacions es controlen les entrades però no les sortides de la població. Així, la gent que pot, especialment les persones benestants, té els mitjans econòmics per desplaçar-se a una altra residència, marxant i fugint de les seves poblacions de residència habituals. El problema d’això, però, és que aquesta gent va empestant els nous territoris on es dirigeix. Gràcies a les cartes privades, tenim constància que la gent fugia de les ciutats, almenys als brots de pesta posteriors al de 1348, ja que d’aquest en tenim poques notícies privades. Per exemple, quan el rei Pere el Cerimoniós està a Saragossa per celebrar Corts però arriba la pesta, decideix marxar ràpidament cap a Terol. Un altre cas és el d’un ciutadà de Barcelona, el qual se’n va a Sitges, on hi té una torre, per tal d’evitar la pesta a la ciutat comtal. A Itàlia trobem a Boccaccio, que al Decameró ens explica la seva fugida de Florència, juntament amb altres joves, a causa de la presència de la pesta. L’obra ens dóna una idea de què feia la gent un cop marxava de les seves poblacions i com vivia la situació posterior.

A Barcelona no es pren cap mesura en relació amb la brutícia i la neteja de la ciutat i el seu aire, i no se’n prendrà cap fins cinquanta anys després, quan trobem el primer escombriaire de Barcelona. Serà l’any 1399, mentre que la primera pesta fou l’any 1348. Pocs anys després a l’aparició del primer escombriaire, l’any 1401 s’inaugurà l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona; per tant, la qüestió higiènica i sanitària es va impulsar en aquell moment, cinquanta anys després de la pesta. Quan s’inaugura el càrrec d’escombriaire es diu que una de les seves funcions és retirar els animals morts del carrer i llençar-los al mar per tal d’evitar que s’acumuli brutícia als carrers que pugui provocar pestilències; és per això que l’escombriaire en aquell moment era anomenat tira-gats-a-mar

Una altra mesura recorrent a la ciutat comtal va ser celebrar processons. El 14 de maig de 1348 es va fer una gran processó, la qual està ben documentada, en què hi van assistir una alta quantitat d’homes, dones i infants. Evidentment, però, aquesta no va ser una mesura efectiva ni assertiva perquè la concentració de gent encara va augmentar més els contagis de pesta. Tot i això, a cada brot de pestilència se celebraven grans processons i pelegrinatges per la ciutat. Tres dies després d’aquesta gran processó, el 17 de maig, es van assaltar els calls jueus. En la mateixa línia, posteriorment, al segle XV, es van fomentar molt les pregàries i a la catedral es construí la capella de Sant Roc, patró de la pesta. Per tant, a Barcelona es van prendre mesures més aviat religioses però no gaire efectives. 

Pel que fa a Girona, quan s’assabenten que hi ha pesta a Narbona, escriuen a les seves autoritats municipals, les quals responen que el brot de pesta s’ha produït perquè, segurament, captaires, vagabunds o jueus han enverinat les aigües. Així doncs, la primera mesura que es pren a Girona és empresonar tots els captaires i vagabunds i assaltar el call jueu.

En canvi, a Lleida tenen una resposta molt més racional, ja que tenen més temps per actuar en tant que la pesta es va estenent progressivament fins a l’interior. Encarreguen a un metge de la Universitat de Lleida, Jaume d’Agramunt, que estudiï l’epidèmia i acaba redactant un tractat de pestilència explicant d’on ve la pesta i quines mesures s’han de prendre. D’Agramunt apunta que l’epidèmica és un càstig de Déu, i així ho concebia tota la societat, però que els aires malignes com la contaminació de l’aire també podien afectar a la propagació de la pesta. També fa recomanacions racionals i lògiques com per exemple tenir les finestres obertes, talment com ara, vestir amb robes que no estrenyin (si pot ser de seda fluixa), no menjar fruits crus com síndries i acaba recomanant la quarantena per a la població que vulgui entrar a la ciutat. De fet, la primera quarantena efectiva es va fer a Dubrovnik, l’antiga Radusa, on es va fer una quarantena de trenta dies en què no podia desembarcar cap persona ni mercaderia al port durant aquell període de temps, aturant així inicialment el contagi.

Tot i això, a Lleida també hi va haver un fort component religiós en la lògica de les mesures aplicades a la ciutat. Per exemple, es tanquen les tafoneries perquè la gent no jugui; però no ho fan per tal d’evitar l’agrupació de gent sinó per evitar que aquesta blasfemi mentre juga, ja que Déu encara els castigaria més. Això evidencia la idea generalitzada que la pesta era un càstig de Déu, tal com també mostren els assalts als calls jueus de Girona i de Barcelona, aquest últim tres dies després de la gran processó de 1348.

D’altra banda, destaca el cas de Milà, ja que fou l’únic lloc d’Europa que només va tenir un 15% de morts. Els senyors de Milà van prendre una mesura dràstica però cruel: emparedar la casa de la gent empestada amb tota la seva família a dins perquè la pesta no pogués sortir. Evidentment es va evitar la propagació de la pesta, però a un preu molt elevat de crueltat.

Font: Ab Origine

Els episodis virulents es van viure de forma molt diferent del camp i a la ciutat, on els contrastos socials i econòmics sempre s’han fet més evidents, i més en èpoques de crisi. Quin context es vivia a cada espai al segle XIV?

La crisi fruit de les conseqüències de la pesta a Catalunya va ser molt gran tant al camp com a la ciutat, sobretot al camp de la Catalunya oriental, que era de tipus més feudal. Hi va haver moments de molta fam i de falta d’aliments a causa del règim feudal, ja que els senyors feudals van imposar els impostos en blat, un cereal que a casa nostra no es dóna del tot bé perquè és molt sensible als factors climàtics: el blat es cull al juny, mes en què és més fàcil que pedregui o que hi hagi sequeres. A partir dels anys trenta del segle XIV, es van succeir uns anys climatològicament dolents (humitats, sequeres, pedregades…) que van afectar les collites. Per tant, la mala situació va afectar també al camp a banda de la ciutat.

El camp, però, tenia més defenses; per exemple, podia fer pa d’aglans si el blat fallava, però tot i això tampoc se salvava. De fet, s’han excavat poblacions rurals en què es veu que els últims assentaments són del segle XIV i que van quedar abandonats a causa de la pesta. Molts masos també van quedar abandonats, bé perquè els seus habitants morien, bé perquè econòmicament els pagesos no poden resistir la crisi i marxen a la ciutat, produint-se així el fenomen dels masos rònecs. 

Els anys 1333 i 1374-75 hi va haver una gran carestia. L’any 1374 no es collí blat i s’hagué d’importar de Sicília, però s’estava succeint la guerra amb Gènova, cosa que va impedir que arribessin els vaixells de Sicília amb blat. D’aquesta època hi ha cartes del cercle de dones que tracto al llibre que escriuen a Ramon de Tous, dispensador de la comtessa Maria de Luna (esposa de Martí I i, conseqüentment, futura reina) i marit de Sereneta, demanant-li blat o ordi per a poder panificar, ja que ho estaven fent amb cigrons o faves i no els agradava gens. En aquestes cartes es veu una preocupació per la pesta però sobretot pel subministrament d’aliments; per tant, també hi ha una crisi alimentària, tant per causes de collita com comercials. Na Sereneta, esposa de Ramon de Tous, també li demana blat constantment pels seus amics i per la seva gent, ja que diu que hi ha molta escassetat alimentària. També es conserven unes cartes de la reina Elionor de Sicília (1325 – 1375) de l’any 1375, que no he treballat en el llibre, on demanava que es portés blat als seus súbdits de Mallorca i Menorca perquè no tenien res per menjar i s’estaven morint de gana. Per tant, hi havia una falta real d’aliments. L’any 1348 no crec que hi hagués una crisi alimentària tan gran com el 1375, però el nou brot de pesta va trobar-se una població malnodrida per les caresties iniciades l’any 1333, lo mal any primer.

D’altra banda, però, només tenim documents de població benestant. Així doncs, si la gent benestant no tenia pà, quina era la situació del poble? Ens hem de plantejar que un alt percentatge de morts de l’època haurien estat provocades per la fam sumada a la pesta, que afectaria una població malnodrida.

És complicat parlar de les xifres exactes de morts a Barcelona, però sabem que, en un segle, a la ciutat comtal es va perdre la meitat de població. Tenint en compte que la ciutat rebia immigració rural constant per la mala situació al camp i perquè Barcelona necessitava mà d’obra a causa de les morts dels seus habitants, la mortalitat afectaria a molt més del 50% de la població barcelonina. Aquestes migracions mostren que al camp també hi havia crisi, que la gent en fugia i que hi havia una gran pressió feudal.

A Barcelona es va excavar una fossa comuna a Sant Just i Pastor datada dels anys de la pesta. Els sepultats van morir a la mateixa època i van ser enterrats alhora però, tot i ser una fossa comuna, d’una forma ordenada i conscient. Això evidencia que, a les ciutats, els cementiris es van haver d’ampliar perquè no tenien prou lloc per enterrar els morts; fins i tot es van comprar cases mig abandonades per tal d’ampliar els cementiris. Alguns que es van eixamplar van ser el de Santa Maria del Pi, el dels Parroquials i el de Santa Maria del Mar, entre d’altres. Així doncs, la pesta també comportà un canvi en l’estructura urbana. En cap moment es plantejà incinerar els morts en lloc d’enterrar-los perquè el Papa d’Avinyó ho prohibí; aquest aconsella que l’excés de cadàvers no es cremin sinó que es tirin al Roine, cosa que va provocar que el riu s’empestés.

Font: Ab Origine

Hi va haver molta gent que va sobreviure als diversos episodis de pesta negra. En aquesta intermitència virulenta, les seves esperances i inquietuds van canviar o intentaven seguir amb la vida de sempre?

Aquesta és una pregunta que ens fem però que no podem saber perquè tenim molt poca informació directa sobre aquesta qüestió. De la pesta de 1348, a casa nostra en tenim molt poques respostes privades i de mentalitat; en podem trobar algunes però no hi ha prou documentació que ens permeti saber com ho va viure la gent. Personalment intueixo, i crec que ho podria arribar a demostrar, que els que sobreviuen a la pesta negra l’any 1348, majoritàriament també ho fan al següent brot de 1375. L’any 1362 es van produir les mortaldats més grans, les dels infants, mentre que els seus pares i avis, que han sobreviscut a les anteriors pestes, generalment no moren. Així doncs, la meva hipòtesi és que bona part dels infants moriran a causa de la pesta perquè no són immunes a ella, mentre que els seus pares sí que ho són.

Allò que hom pensa i viu no sempre és fàcil d’esbrinar, però el que es desprèn de les cartes personals de l’època és que la gent pateix la fam i la mort d’amics i coneguts. Així, a les cartes que he treballat al llibre, sempre es fa referència a les morts que s’han produït. Na Guillemona de Togores, dama de la reina i resident al Palau Major, plora, pateix febre i té por de morir cada cop que mor algú conegut. Guillemona mostra més aquesta impressió mentre que na Sereneta no ho mostra tant, potser perquè és més jove. Aquesta por a morir és recurrent en moltes cartes, sumat a l’element de la fam, i es veu l’ambient d’angoixa de la crisi de la pesta.

D’altra banda, hi ha documents que no fan referència a la presència de la pesta, com és el cas del procés de possible adulteri i emmetzinament de l’Antònia, un cas que també he treballat al llibre i que és de la mateixa època de les cartes anteriors, de l’any 1375. Si no se sabés que el procés data de 1375 i que és any de pesta, no hi ha cap element que deixi constància explícita de l’epidèmia, ja que en tot moment es parla únicament del procés. Només es veu que en un moment determinat, aquest es paralitza i dos anys després es reprèn. Aquesta pausa s’explica perquè durant un any sencer, l’any 1375, tal com indica la documentació del Consell de Cent, la pesta regna a Barcelona, per la qual cosa el procés es paralitza i es reprèn un any i mig després. Mentre que en aquesta documentació sembla que la pesta no existeixi, en les cartes de les dones anteriorment anomenades sí que es veu però de forma diferent; per tant, cadascú reaccionaria i devia viure la situació a la seva manera. També s’ha de tenir en compte que molta gent és supervivent del brot de pesta anterior; Eiximenis, per exemple, sobreviu a dos o tres brots de pesta, és un supervivient, i ens hem de preguntar fins a quin punt aquesta condició de supervivència influeix a les seves obres.

Un aspecte curiós que afectava l’ambient de la ciutat era que la gent vestia de dol amb colors foscos (negre, morat o blau fosc), ja que tothom havia patit una mort propera. Com que era una imatge depriment, arriba un moment en què el Consell de Cent estableix que només es pot anar de dol en casos de morts directes (pares, germans, fills, cònjuges o senyors) per tal d’evitar que l’ambient a la ciutat sigui tan depriment.

Font: Ab Origine

Al teu llibre La vida i la mort entre horts i vinyes descrius part de la vida de tres dones que van viure diversos episodis de pesta a la ciutat de Barcelona. Com entomaven la vida i el seu dia a dia dins d’aquests alts i baixos de contagis?

Totes les dones que he tractat al llibre es contextualitzen a la pesta de 1375; segurament en van viure d’anteriors però a les cartes parlen únicament de la que estan vivint. Com he dit abans, na Sereneta a cada carta que escriu al seu marit, Guillem de Tous, va explicant-li qui s’ha mort però no dramatitza gaire l’assumpte (potser perquè era més jove, potser perquè no volia mostrar aquesta situació al marit, no ho sabem). En canvi, na Guillemona, més gran que na Sereneta, viu la situació d’una forma molt afectada, especialment quan pateix una mort propera i plora i li agafa febre alta durant dies. També té molta por a morir, sobretot quan contrau la pesta i decideix marxar de palau, on residia. És interessant veure que, malgrat que hi ha fonts que ens indiquen que s’abandonen els malalts empestats o que es deixen morir, Guillemona té diverses cases on la volen acollir quan està malalta de la pesta, malgrat el risc de contagi que això comporta. Finalment, decideix anar a casa la Sereneta i aquesta la cuida. Per tant, hi havia una gran xarxa de suport, en aquest cas de dones, que s’ajudava malgrat poder-se encomanar.

Un altre exemple de les cures en època de pesta, en aquest cas més colpidor, és el cas de Leonor López de Córdoba (1362 – 1430), noble i valida castellana de Caterina de Lancaster, qui, després d’un assalt al call, recull un nen jueu, el fa batejar i l’afilla. En una de les epidèmies de pesta, el noiet la contrau i necessita gent que el cuidi, però tothom que el cuida s’acaba morint. Arriba un punt en què el nen jueu està molt malalt i Leonor vol que el vetlli algú, decidint finalment que el vetlli el seu propi fill gran, el qual és molt malaltís i tard o d’hora hauria contret la pesta. Així doncs, ella mateixa porta el seu fill a què vetlli el noiet jueu malalt. Finalment, el fill de Leonor morirà però el nen jueu es recuperarà i Leonor ho explica a les seves memòries. Per tant, també hi va haver històries molt colpidores.

A l’inici de la pandèmia de la Covid-19 el col·lectiu xinès va ser culpat i estereotipat com a culpable de la situació. Però buscar en “l’altre” la causa de les desgràcies pròpies no és cap novetat dels nostres temps. Ja al segle XIV a Barcelona trobem un col·lectiu al qual es culpa de la mala situació i de la presència de la pesta: els jueus. Per què?

En totes les crisis, siguin econòmiques, alimentàries, epidèmiques o de valors, la societat sempre busca un culpable. Per la mentalitat medieval, les grans desgràcies del segle XIV eren vistes com un càstig de Déu; per tant, qui provoca aquest càstig diví eren els jueus, els quals havien matat a Jesús i no volien viure com a cristians en una societat cristiana. Sota aquesta ideologia va començar una prèdica contra els jueus i de tant en tant es produïen brots de violència antisemita, tot i que no eren nous, ja que, per exemple, en època visigoda també n’hi va haver. A moltes localitats es van assaltar els calls durant la pesta negra, com és el cas de Girona i Barcelona o molts altres llocs d’Europa. El 1391, però, va ser quan es van assaltar pràcticament tots els calls, van quedar clausurats i els jueus van veure’s obligats a convertir-se, marxar o morir. Per tant, hi havia un ambient antisemita molt fort. Sense anar-nos-en més lluny, jo recordo que, quan era petita, al poble del meu pare al Dijous Sant encara es deia “anar a matar jueus” i la gent anava poble amb unes carraques “a matar jueus”; però de jueus no n’hi havia cap des del segle XVI. En tot cas, és un fet que evidencia aquest sentiment antisemita arrelat al llarg dels anys. 

Però no només els jueus van ser vistos com a culpables de la mala situació; els marginats, els captaires i els vagabunds també van ser acusats d’enverinar pous i aigües. La pobresa evangèlica acceptada, la de Sant Francesc, segons la qual els pobres s’han d’atendre, es passa per alt en aquests moments de crisi epidèmica, ja que s’havia de trobar un culpable a la mala situació, i es va trobar en l’alteritat. Encara avui dia hi ha aquesta mentalitat de refusar els diferents i els que no viuen com la majoria, així que en aquella època eren els jueus i els col·lectius marginats malgrat la vessant del pobre de Crist i l’obligació de la caritat cristiana.

Font: Ab Origine

La mort sempre ha estat present en totes les èpoques històriques, però ens hi hem aproximat de forma diferent segons el context. Tot i això, en èpoques de malalties i de crisis, la mort es fa més visible. Com es concebia la presència de la mort generalitzada abans i després de la pesta del segle XIV? L’augment de la mortaldat va fer que es valorés més la vida o que, per contra, es temés més?

No es pot saber del cert però alguna cosa s’intueix a la documentació. A les pestes de finals del segle XIV i començament del XV, hi ha unes respostes molt concretes davant la mort. Les mentalitats col·lectives no canvien d’un dia per l’altre, així que aquestes respostes seguirien l’evolució de la reacció davant les morts de pesta de principis del segle XIV. A finals del segle XIV hi ha un culte a la mort que no li veig abans i, sobretot, una representació macabra d’aquesta. En conjunt, els enterraments són macabres i espectaculars en el sentit de l’espectacle de la mort. En aquell moment la mort era pública, mentre que actualment és privada; la gent anava a les cases a vetllar el mort (a la pesta potser no tant per la por als contagis) i es fa una processó des de la casa del mort fins al cementiri, entre altres coses. Tots aquests elements conformen una visió pública de la mort.

Al llibre parlo de dos enterraments interessants a destacar perquè són espectaculars. El primer és el d’un mercader de Barcelona, qui, l’any 1391, poc després de l’assalt al call, fa un testament on diu com vol ser enterrat. Estipula que el seu cos s’ha de portar en una caixa i que l’han d’acompanyar setze pobres (condició habitual en la gent benestant) amb uns vestits amb gamalles especials per a l’ocasió. La meitat d’aquests pobres havien de ser cecs i l’altra meitat, folls. Imagineu-vos la processó pels carrers del barri de Santa Caterina amb pobres folls i cecs portant la caixa amb el mort i ciris. Això és una dansa macabra, és l’espectacle de la mort.

El segon exemple és l’enterrament de la Simoneta de Mitjavila (1361 – 1385), dona del batlle de Barcelona Berenguer Morey, amic de Guillem de Tous al qual li farà de marmessor. Havien anat a Sitges per marxar de Barcelona per tal de fugir de la pesta de 1375, però Simoneta morirà a Sitges. Fan portar el seu cadàver des de Sitges fins a Barcelona de nit, en una nau il·luminada amb torxes. Us heu d’imaginar una processó fúnebre de nit, en una nau navegant de Sitges a Barcelona, amb torxes i acabant desembarcant a la platja de Barcelona. En aquest enterrament es pot tornar a apreciar l’espectacle de la mort.

Però, poc després, al segle XV comencen a aparèixer les paròdies d’aquests enterraments a través de les danses de la mort. Per tant, sí que hi ha un canvi en la percepció i la representació de la mort, ja que, enfront de tanta mort, fins i tot acaben rient-se’n i en fan una representació molt viva a través de la dansa.

En molts inventaris de cases particulars de l’època i posteriors s’han trobat quadres o elements artístics amb representacions de la mort, justament per tal de prendre conscients de la vida i de la presència de la mort. Al segle XV a les cases també hi ha moltes representacions de Sant Cristòfol, un advocat davant de la mort.

Font: Ab Origine

El col·lectiu infantil no sembla patir greus conseqüències davant la Covid-19; tot i això, temps enrere era dels més afectats per les virulències i epidèmies. Davant d’episodis d’alta mortalitat infantil, com reaccionava la societat davant d’aquestes morts?

Com he comentat anteriorment, l’any 1362 hi va haver una gran mortaldat, concretament infantil més que no pas adulta. En general, però, el context dels episodis de pesta és un context de gran mortalitat infantil: un 75% dels infants morien. A més, moltes dones morien de part, per la qual cosa, sovint, la criatura també ho feia. A la documentació de la Casa Reial veiem com les morts dels infants que hi viuen són constants i elevades, sobretot a finals del segle XIV. Al rei Joan I (1350 – 1396) mateix se li van morir tots els fills, només li van quedar dues filles dels dos matrimonis que havia tingut. 

No podem saber amb exactitud les xifres concretes de mortalitat infantil perquè no n’hi ha registres rigorosos, però a través dels llibres d’infants de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona podem deduir-ne una aproximació. En total es mor un 78% dels infants de l’hospital al llarg de la infància i l’adolescència; moren sobretot de disenteria, és a dir, de deshidratació. Però hi ha un moment concret al segle XV en què molts infants de l’hospital es registren com a morts de pestilència o grànola. Així, l’any 1430 mor un 21% dels infants acollits a l’hospital durant l’epidèmia de pesta. El curiós és que aquests nens no es contagien a l’hospital sinó que moren a casa les dides a les quals han estat encomanats per criar-se durant el període d’alletament, i les dides són de diversos llocs de Catalunya, fet que indica que l’epidèmia era àmplia i generalitzada. Alguns d’aquests llocs són Sant Pere de Riudebitlles, Piera, Polinyà, Collbató, Sant Esteve de Ses Rovires, Sant Martí Sa Roca, Font-Rubí, Prats del Rei, Segur o Gelida. Hi ha dides que, un cop l’infant emmalalteix, els tornen a l’hospital, però n’hi ha d’altres que es fan càrrec dels infants fins que moren.

Hi ha una carta molt bonica de Marta d’Armagnac (1347-1378), la primera esposa del rei Joan I, a qui se li va morir un dels fills. Escriu a la seva mare i li parla del sentiment de la pèrdua del fill; sembla mostrar solidaritat amb la mortalitat infantil i materna, ja que diu que no és l’única que ha passat per aquesta pèrdua, sinó que a Barcelona hi havia moltes altres dones a les quals se’ls morien els fills i, fins i tot, acabaven morint elles durant o després del part. Posteriorment, al segle XVI hi ha les precioses cartes d’Estefania de Requesens (1501/1508 – 1549), qui parla dels seus embarassos, dels seus parts i, tristament, de la mort dels seus fills, un d’ells una filla de quatre mesos. 

Així doncs, malgrat l’alta mortalitat infantil, la gent se seguia estimant els seus fills. D’una banda s’abandonaven criatures per diversos motius (econòmics, socials, per malaltia…) però, de l’altra, davant de la mort de les criatures, hi havia molt de sentiment i d’implicació emocional per part de la mare. 

Si a través de les cartes veiem que la mortalitat infantil era elevada entre l’alta burgesia i la noblesa, encara ho devia ser més a les classes socials més baixes. Hi ha un document molt commovedor de l’Hospital de la Santa Creu en què es diu que una nena lactant es mor a casa de la família de la dida que l’estava cuidant. El sentiment de la dida i de la seva família davant la mort d’aquesta criatura és molt profund. El registre hospitalari explica que va rebre molt bones cures però que, d’un dia per l’altre, la família va trobar-se la criatura morta amb la cara blavosa. S’apunta que tota la família va plorar molt, i era una nena que tan sols havia passat uns mesos a casa la dida per tal que fos alimentada. Exemples com aquests evidencien trets i gestos d’amor envers les criatures i la seva mort. 

Així doncs, no hi ha una indiferència davant de la infància i la seva mort sinó que hi ha un sentiment i una impotència davant de la mortalitat infantil, talment com ha passat a totes les èpoques. Una altra evidència d’això, per exemple, és que a totes les confraries i gremis es cuiden d’enterrar els agremiats del seu ofici però també els seus fills: tenen preparats draps per enterrar els cossos dels membres gremi i dels seus albats, és a dir, els infants. Per tant, hi ha un ritual conscient i sentit en l’enterrament dels infants.

Read More

Fa vuitanta-cinc anys, entre 35.000 i 40.000 homes i dones van venir a Espanya des d’uns cinquanta-quatre països diferents en vaixell, en tren, a peu… Es van desplaçar per ajudar a combatre el feixisme a la Guerra Civil, fos al front, a la sanitat o a l’administració. Ens dirigim al Pavelló de la República on, entre documentació d’arxiu i cartells de la Guerra Civil, entrevistem a Lourdes Prades, arxivera, historiadora i creadora del Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals (SIDBRINT) per tal de parlar sobre el fenomen de les Brigades però, sobretot, per descobrir-ne els seus protagonistes i les seves històries d’ideals, de lluita, de desenganys, de mort, d’amor i de cruesa.

Per començar a introduir el lector/a, què van ser les Brigades Internacionals? Quan, on i per què es van crear?

Les Brigades Internacionals van ser unitats militars formades per voluntaris estrangers d’esquerres, vinguts d’arreu del món per lluitar a favor de la República i contra el feixisme i els militars sollevats de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), els quals havien rebut suport de règims totalitaris com Alemanya o Itàlia.

Es van constituir a través de la Komintern (la Internacional Comunista) de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). El dia 18 de setembre de l’any 1936 el secretari de la Komintern dóna llum verda a la intervenció directa a Espanya a través d’armament, propaganda i homes; és a dir, dóna un suport logístic i militar que passa per la vehiculació i reclutament de brigadistes. La constitució de les Brigades, per tant, neix des de la Internacional Comunista, però són organitzades, tot formant un gran engranatge, a través del Partit Comunista Francès (amb André Marty al capdavant), de la cooperació dels homes de Stalin a altres països (com per exemple Josip Broz, Tito, a Iugoslàvia, o Luigi Longo, a Itàlia) i, evidentment, del suport del Partit Comunista Espanyol (PCE). D’entrada, el govern de Largo Caballero (constituït el 4 de setembre de 1936) no veia amb gaires bons ulls aquesta dependència tan exigent del Partit Comunista i de l’URSS, però a mesura que anava avançant la guerra, va acabar prioritzant l’aspecte bèl·lic i militar i accepta aquest suport internacional que venia de la vessant comunista.

La situació europea durant els anys trenta va establir una relació estreta entre la crisi espanyola i la de l’Europa d’entreguerres. L’esclat del 18 de juliol a Espanya va suposar per a la resta de països europeus la cristal·lització d’esperances i de temors. A Espanya s’anava a produir un enfrontament real entre comunisme, republicanisme i socialisme, contra el feixisme.

La contesa espanyola tingué ressò fora de les seves fronteres. Les esquerres van veure confirmat el perill feixista anunciat des del 1934 i això va fer que lluitessin conjuntament persones d’ideologies i situacions socials molt dispars. En qualsevol cas, el denominador comú de tots aquests voluntaris internacionals era el compromís antifeixista i la solidaritat internacional.

Així doncs, i donada la constitució i l’organització de les brigades, la majoria dels brigadistes seran comunistes i només els comandaments i els comissaris polítics pertanyeran a la Komintern i als serveis secrets soviètics. Aquest fet suposà, d’una banda, una gran disciplina militar però, de l’altra, una persecució de dissidents, ja que també va haver-hi brigadistes de diferents ideologies i militància política i sindical, motiu pel qual es van purgar alguns brigadistes. Aquest aspecte ja el desenvoluparem més endavant.

El 23 d’octubre de 1936 l’exèrcit republicà es va reorganitzar per tal d’encabir les Brigades Internacionals. Com he dit, s’organitzaven i es vehiculaven a través del Partit Comunista Francès (PCF). A París hi havia el centre de reclutament, amb el Comitè d’Ajuda Mútua a Espanya, coordinat pel PCF i per la Komintern, on es rebia la documentació dels brigadistes. Aquests es desplaçaven a Espanya des de, majoritàriament, Marsella, amb trens, camions o altres mitjans de transport terrestre. Arribaven a Albacete, on hi havia la Divisió Orgànica d’Albacete: el centre de reclutament i instrucció de les Brigades Internacionals que coordinava l’Estat Major Republicà. Però per què es tria Albacete? Doncs perquè era un lloc amb una infraestructura adequada per poder encabir la gran vinguda de brigadistes i, a la vegada, estava lluny del camp de batalla, de manera que no rebia cap interferència amb el conflicte ni amb el front. Allà els brigadistes eren instruïts i després ja eren enviats on els corresponia. 

Les Brigades s’inscrivien dins l’exèrcit de la República i el tret que les fa diferenciables és la seva ordenació en números romans i la seva agrupació en funció de la llengua dels brigadistes que la conformen:

La Brigada CL estava integrada per polonesos, la majoria dels quals eren miners vinguts de França, mentre que i la resta procedien d’Amèrica i de diversos països europeus. Només uns 800 vingueren directament de Polònia.

La Brigada CXXIX, anomenada de les 40 nacions, la formaven brigadistes de l’Europa Central. 

La Brigada XI, anomenada Thaelmann o Hans Beimler, estava formada per brigadistes inicialment alemanys, francesos, polonesos i alguns iugoslaus enviats per Josip Broz-Tito, tot i que més endavant serà la brigada alemanya per antonomàsia.

La Brigada XII, anomenada Garibaldi, integrava brigadistes de parla italiana (italians i suïssos).

La Brigada XIII, anomenada Dombrowski, estava formada per brigadistes eslaus (polonesos, ucraïnesos, bielorussos, bàltics i iugoslaus).

La Brigada XIV, anomenada La Marseillaise – Dumont, l’integraven brigadistes majoritàriament francesos. 

La Brigada XIV Bis estava formada bàsicament per batallons francesos que, més tard, es van integrar definitivament en la XIV Brigada Internacional.

La Brigada XV, anomenada Abraham Lincoln o anglo-nord-americana, la formaven brigadistes nord-americans.

La Brigada Mixta LXXXVI, anomenada Brigada Mixta 86 o 86 BM, va ser creada per l’Exèrcit Popular de la República i l’integraven brigadistes de diverses procedències i també espanyols.

Has creat i formes part de SIDBRINT (Sistema d’Informació Digital sobre les Brigades Internacionals). En què consisteix aquest projecte i què hi podem trobar? Quines aportacions planteja en el camp de l’estudi de la Guerra Civil i de les Brigades Internacionals?

SIDBRINT va ser la meva tesi doctoral, presentada fa tretze anys. SIDBRINT fou una creació híbrida entre dues disciplines: la història contemporània i la seva gestió documental, disciplines en les quals em vaig formar. Posteriorment, vam demanar un projecte I+D del Ministerio, basat en la tesi, el qual ens fou concedit, i així es va desenvolupar la primera versió del projecte. Un cop van acabar els quatre anys de l’ajut del Ministerio, el Vicerectorat de Recerca de la Universitat de Barcelona va assumir la web de SIDBRINT com un projecte acadèmic que està dins l’àmbit universitari. Així doncs, SIDBRINT es gestiona des del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República però no sorgeix allà. Cal destacar que el seu punt fort fonamental és la sòlida base metodològica i arxivística que té, molt important a l’hora de classificar i ordenar els brigadistes i els seus camps i característiques.

Historiogràficament, doncs, què té SIDBRINT que no tinguin altres portals sobre brigadistes? Sovint, en el fenomen de les Brigades Internacionals, com en tants d’altres, la seva bibliografia i producció científica parlava dels mateixos brigadistes, els quals eren els que tenien un càrrec militar important. Però de la resta de milers d’homes i dones brigadistes que restaven en l’anonimat, no se’n sabia res. Aquest és l’objectiu de SIDBRINT: donar visibilitat i recuperar la memòria dels milers d’homes i dones que van venir a lluitar per la República i que no són els que apareixen a la biografia tradicional, fer la història dels i les brigadistes més que de les Brigades en si i dels seus esdeveniments. Aquesta, pensem nosaltres, és la gran novetat de SIDBRINT respecte a altres produccions sobre brigadistes. A més, com que bona part de l’equip d’investigadors pertanyem a l’àmbit dels arxius i de les biblioteques, complementem la Història amb les fonts on hi apareix. A SIDBRINT no només trobareu les fitxes dels brigadistes i l’explicació de la seva vida, sinó que també s’inclouen les fonts concretes en què apareixen aquests brigadistes.

Actualment volem fer un salt qualitatiu cap a les humanitats digitals, és a dir, vers la interpretació de les dades a través de gràfics, mapes, etc. amb el suport de la Facultat de Matemàtiques de la Universitat de Barcelona. A SIDBRINT tenim moltes dades i volem fer un pas cap a la generació d’elements estadístics que permetin la interpretació historiogràfica d’aquestes dades. Per exemple, hi ha un camp que indica la professió dels brigadistes; amb aquest canvi cap a les humanitats digitals es generaran gràficament el nombre i els brigadistes que ocupaven un determinat ofici, aspecte que pot portar al sorgiment de noves investigacions. Per exemple, hi ha un alt nombre de fusters brigadistes i seria interessant investigar el perquè: provenien de la mateixa regió?, formaven part d’algun sindicat comú?, s’havien quedat a l’atur? També es podrà investigar les professions de les dones brigadistes, per exemple. De la mateixa manera, també es podran elaborar mapes de geolocalització en funció de la procedència dels brigadistes.

Amb el salt cap a les humanitats digitals estem preparant i adequant les dades que tenim perquè els investigadors hi puguin fer recerca. Així doncs, els brigadistes i les seves identitats es podran tractar, no tant des dels supòsits, sinó des de la informació i l’hermenèutica de les fonts; però seran els historiadors/es qui s’encarregaran d’encetar els debats historiogràfics en relació amb aquesta qüestió. SIDBRINT només els proporcionarà les dades perquè ells hi treballin.

Font: Ab Origine

Quin era el motiu (o motius) que va(n) empènyer a milers d’homes i algunes dones a desplaçar-se a Espanya a combatre per al bàndol republicà?

El motiu era principalment ideològic, pel compromís de lluita antifeixista; ja fos perquè eren obrers, perquè treballaven per la causa o perquè eren militants i simpatitzants dels partits comunistes (tot i que també hi havia brigadistes de diferents tendències polítiques i ideologies). Així doncs, la majoria dels brigadistes que van desplaçar-se a Espanya ho van fer moguts pels ideals i amb el convenciment que aportarien un alè a la democràcia i a la llibertat, ja que pels internacionals, el poble espanyol i la seva lluita representaven la conscienciació de tot un poble contra el feixisme internacional. Així, sovint van deixar-ho tot (família, feina i entorn social) per venir a defensar aquests ideals.

D’altra banda, també hi havia un component aventurer en el fet de desplaçar-se a Espanya, sense conèixer de primera mà la realitat que s’hi trobarien. De fet, molts brigadistes, a no ser que tinguessin càrrecs importants dins dels partits o sindicats comunistes dels diferents països, no estaven assabentats de l’entramat polític i dels enfrontaments i desacords interns entre el govern de la República espanyola i el Partit Comunista.

Hi havia certa heterogeneïtat en el gruix de gent que es va desplaçar a Espanya, no només pel que fa a la ideologia sinó també pel que fa al perfil social; per exemple, trobem burgesos o nobles, com John Cornford, besnét de Charles Darwin, o Katherine Murray-Stewart, Duquessa d’Atholl. Molta gent de classe alta sovint es desplaçava a Espanya per una certa curiositat bèl·lica, el que podem anomenar “turisme bèl·lic”, ja que venien com a observadors a títol propi i sense ser enviats per cap partit polític ni mitjà periodístic.

També és interessant veure les fitxes de reclutament dels brigadistes, que trobem l’arxiu soviètic RGASPI (Russian State Archive of Socio-Political History), ja que s’hi indica el motiu de partida dels brigadistes a Espanya. La majoria indiquen que són comunistes i que volen venir a Espanya a lluitar per la causa sota la proclama “Armes i homes per Espanya”, pregonada en mítings, reunions i oficines de reclutament; mentre que altres indiquen que no tenen feina i que, entenem, es desplacen a Espanya per la retribució econòmica que els suposa lluitar a la Guerra Civil. Sovint es dóna el cas que vénen brigadistes de la mateixa família, que viuen en poblets petits sense gaires sortides econòmiques ni recursos, per la qual cosa el sou de la guerra suposa una aportació de diners a la seva família. Per tant, també trobem molts brigadistes que van venir a lluitar per necessitat econòmica, així que no tot l’entramat de les brigades va ser tan idealista ni tan romàntic com sovint es planteja.

Font: Arxiu RGASPI
Font: Arxiu RGASPI
Font: Arxiu RGASPI
Font: Arxiu RGASPI

Sygmunt Stein, en el seu llibre Les brigades Internacionals. La fi d’un mite fa una crítica molt dura de les Brigades i en critica el seu ús per part de l’estalinisme per complir els seus objectius diplomàtics. El llibre està basat en una experiència personal, però té fonament aquest punt de vista? 

L’objectiu de l’URSS, en la creació de les Brigades Internacionals, és el d’evitar un front de països democràtics occidentals davant de la creixent expansió del feixisme per Europa. En crear les Brigades Internacionals, es consolidava el poder del govern de Stalin i la Komintern impulsava una reorientació ideològica, per establir un front comú antifeixista a Europa, implementant aliances d’esquerres. Aquest front comú es traduí en la intervenció militar i en el suport econòmic, logístic i d’homes per part dels països comunistes vers Espanya.

Sygmunt Stein, va ser un militant comunista jueu txecoslovac que, trasbalsat per les purgues dels processos de Moscou (1936-37), es qüestiona els seus ideals comunistes i la seva fe revolucionària, motiu pel qual decideix anar a Espanya per viure de primera mà la lluita antifeixista i buscar l’espurna que revifi els seus ideals. Ara bé, quan arriba aquí s’adona de la realitat, ja que va ser nomenat comissari de propaganda cultural, càrrec que li va permetre descobrir in situ i gràcies a la documentació que manejava, la magnitud de l’engany estalinista.

Com Stein, molts altres brigadistes van quedar desenganyats amb les expectatives que projectava la Komintern a les Brigades Internacionals, així com amb l’experiència a Espanya. Molts van venir per defensar uns ideals, però després van adonar-se que els havien estat utilitzant com a carn de canó i com a protecció i consolidació de l’URSS davant l’avanç del feixisme. A més, quan alguns d’ells van veure que allò no era el que s’havien imaginat i van voler tornar als seus països, es van trobar amb uns comandaments que els impedien desertar.

Font: Ab Origine

Quin perfil de brigadistes trobem en major nombre? Quina procedència, professió, ideologia, militàncies, etc. tenien?

Les xifres dels brigadistes totals han ballat a la historiografia durant molt de temps. Inicialment es van seguir les xifres d’Andreu Castells, el qual apuntava la xifra d’uns 60.000 brigadistes (recentment s’ha publicat el llibre de Giles Tremlett Las Brigadas Internacionales: fascismo, libertad y la Guerra Civil espanyola, de l’editorial Debate, que presenta una revisió a les xifres de Castells). Als anys vuitanta i noranta es comença a estudiar aquesta qüestió amb més profunditat, perquè es comencen a obrir els arxius i, per tant, es té accés a tota la informació que contenen. En aquest moment, la xifra de brigadistes que més s’aproxima a la realitat és la de Skoutelsky, ja que és el primer que té accés a la documentació dels arxius i dóna la xifra d’entre 35.000 – 40.000 brigadistes. Actualment a SIDBRINT tenim 33.000 brigadistes identificats, per tant el projecte s’aproximarà a donar una xifra rigorosa i aclarirà aquest aspecte que durant tants anys la historiografia ha estat tractant de quadrar. 

Pel que fa als participants brigadistes, a SIDBRINT actualment tenim indexats uns cinquanta-quatre països de procedència dels brigadistes. La presència de determinades nacionalitats es relaciona amb l’existència de sindicats i partits comunistes en els països d’origen i el seu grau d’influència. Els més nombrosos van ser els francesos, amb uns 13.000 brigadistes, fet que s’explica, d’una banda, pel factor de la proximitat geogràfica i, de l’altra, perquè era el PCF qui coordinava la gestió de les Brigades Internacionals. En segon lloc, trobem els alemanys, amb més de 4.400 brigadistes, seguits dels polonesos amb uns 4.400 integrants. En quart lloc trobem els italians, amb 4.300 homes, i després el col·lectiu anglosaxó (format per anglesos, canadencs i nord-americans), distribuït entre la brigada Abraham Lincoln i la Mackenzie Papineau i conformat per un total de 6.000 brigadistes (3.200 americans, 1.400 anglesos i menys de 1.000 canadencs). Per últim, els belgues van suposar uns 1.000 brigadistes. D’altra banda, trobem altres nacionalitats en menor nombre com per exemple la xinesa o l’índia. 

El ball historiogràfic de xifres de brigadistes pot ser donat per diferents raons. Una primera seria la propagandística, en què les xifres tendeix a l’alça, i una segona seria, d’una banda, la presència de molts espanyols dins de les brigades i, de l’altra, el fet que molts voluntaris internacionals no es van arribar a enquadrar a les brigades en si, però van participar en el conflicte. És a dir, hi va haver espanyols que es van enquadrar a les Brigades Internacionals, però que no estaven dins l’exèrcit regular. De la mateixa manera, molts estrangers que militaven en partits i sindicats d’ideologia anarquista o socialista no es van arribar enquadrar a les brigades. Una tercera raó del ball de xifres és la no comptabilització dels col·lectius de personal sanitari estranger, on hi trobem la majoria de dones brigadistes, que van venir a Espanya a socórrer els malalts de guerra, així com els conductors, els i les intèrprets i traductors/es, etc., ja que només es comptabilitzaven com a brigadistes aquells que agafen una arma i estan al front. A SIDBRINT volem resoldre aquests handicaps del ball de xifres i de la comptabilització dels col·lectius que no van anar al front.

Pel que fa al perfil dels brigadistes, la gran majoria no eren soldats sinó que eren treballadors reclutats voluntàriament pels partits obrers (especialment comunistes), veterans de la Primera Guerra Mundial, militants en partits polítics o sindicats, membres de partits d’esquerres, intel·lectuals, periodistes, treballadors de l’àmbit sanitari (van venir molts metges i moltes infermeres del Socors Rois Internacional, el qual va demanar ajuda per Espanya), etc. De fet, molta gent que va desplaçar-se a Espanya per atendre en l’àmbit sanitari, posteriorment també ho farà a la Segona Guerra Mundial (1939-1945); com es diu, la Guerra Civil va ser l’assaig general de la Segona Guerra Mundial en molts aspectes (armamentístics, logístics i sanitaris). Prèviament a la Guerra Civil, ja hi havia gent que posteriorment s’allistaria a les Brigades Internacionals que provenia de dictadures i règims feixistes i antisemites (com podien ser Alemanya, Itàlia o Polònia) i que havien emigrat a Espanya perquè estaven perseguits al seu país d’origen. També trobem gent de països democràtics (com els Estats Units, la Gran Bretanya o França) molt conscienciats políticament i que ja estaven a Espanya perquè estaven treballant per la lluita obrera, per la llibertat i per l’antifeixisme. Un cop creades les Brigades Internacionals, van començar a desplaçar-s’hi també militars, tots de l’URSS; de fet, la majoria dels professionals militars de les brigades eren els soviètics.

Un embrió de les Brigades Internacionals, a part d’aquests estrangers que ja estaven a Espanya, van ser els estrangers de les Olimpíades Populars del 1936, per a les quals es van desplaçar més de 6.000 atletes per inaugurar-les el 19 de juliol de 1936, un dia després del cop d’estat. Molts atletes participants, en esclatar el cop d’estat, van retornar al seu país; però molts d’altres, uns 200 aproximadament, s’hi van quedar, van participar activament a les barricades a Barcelona durant les jornades revolucionàries de l’intent de cop d’estat i posteriorment van anar a lluitar. De fet, l’atleta austríac Mechter, que va morir el 20 de juliol de 1936, pot ser considerada la primera baixa de les Brigades Internacionals, perquè va resultar ferit a les barricades de les Drassanes de Barcelona, i va morir al cap de molt poc. Els primers brigadistes es van organitzar en columnes de milicians sota les sigles del PSUC, del POUM, de la CNT i de la FAI, en les quals hi havia unitats d’italians i alemanys. Així, la primera columna de voluntaris que marxa, se’n va al Front d’Aragó. Progressivament s’hi van anar sumant estrangers pels seus propis mitjans, per la seva militància política o per la simpatia vers el govern del Front Popular.

Tot i això, i exceptuant aquests voluntaris “inicials”, la majoria dels brigadistes eren militants comunistes.

Font: Ab Origine

Fa uns mesos, l’editorial Tigre de Paper va publicar Brigadistes. Vides per la llibertat. El llibre va gaudir d’un cert ressò, però tendia a una certa ‘romantització’ dels combatents. Opines que s’ha parlat massa acríticament de les Brigades Internacionals? Per què creus que passa?

Per mi són dues coses diferents. El llibre de Jordi Martí-Rueda, molt bon amic meu, és una obra històrica literària, basada en les vides de seixanta brigadistes. Al ser una obra de creació literària hi ha una certa romantització de les històries dels brigadistes tractats, ja que Martí-Rueda vol demostrar el que també volem transmetre a SIDBRINT: que els brigadistes ploraven, estimaven, patien, tenien nostàlgia… De fet, presenta el seu llibre així: «Sota l’èpica de la Guerra Civil també s’estimava, es tenia coratge i por, i ganes de plorar i fins i tot de riure. Reviure aquestes vides, avui, és més oportú i saludable que mai». Aquests aspectes són suficients per donar-li la llicència literària d’una certa romantització a les històries reals que presenta l’obra editada a Tigre de Paper.

D’altra banda, personalment, i potser per una certa deformació professional,  crec que l’aspecte de la romantització de les Brigades Internacionals va lligat a la seva producció bibliogràfica. La primera producció sobre brigadistes, a banda de tenir objectius propagandístics, es va fer des del punt de vista personal, a través de memòries i biografies de brigadistes que van venir animats a lluitar en el conflicte, a diferència de Stein, que escriurà les memòries posteriorment a la seva experiència com a brigadista. Durant la Segona Guerra Mundial no hi va haver producció literària sobre les Brigades Internacionals, almenys a l’Estat espanyol; només trobem a Ricardo de la Cierva, que, sense cap mena de rigor històric, diu que els brigadistes no arribaven a 10.000 i que tots eren uns “rojos”. Anys després, cap a final dels anys setanta, és quan es comencen a obrir els arxius, en la documentació dels quals s’aprecia que no tot va ser tan idíl·lic com havien transmès les primeres biografies; així, es comencen a elaborar noves interpretacions historiogràfiques sobre les Brigades Internacionals. Per tant, sí que s’ha tendit a romantitzar la qüestió brigadista, perquè inicialment els estudis es van basar en les experiències personals de brigadistes que van venir molt engrescats amb la lluita. Però, posteriorment, els estudis historiogràfics que han tingut accés als arxius i a la documentació han tret a la llum anècdotes que realment són molt crues. Quan es treballa amb els arxius de RGASPI, ja es veu com els soviètics en un apartat identificaven els brigadistes segons el seu estat d’ànim: desanimats, decebuts, desil·lusionats… així com la presència de vigilància contínua i fins i tot purgues o depuracions vers alguns dels brigadistes.

Llista de desertors sospitosos. Font: Arxiu RGASPI
Brigadistes desmoralitzats. Font: Arxiu RGASPI

Per desmentir una mica la romantització que es planteja a la pregunta, posaré alguns exemples de brigadistes que van ser purgats i que, generalment, van ser trotskistes, poumistes, anarquistes, etc.  A l’arxiu RGASPI hi ha una mateixa carpeta que conté brigadistes amb les etiquetes “traïdors”, “desertors”, “trotskistes”, “anarquistes”, “poumistes” i “nazis”; per tant, estaven considerats dins del mateix grup i eren depurats a la vegada. Un primer exemple és Vladimir Senjko Čopić, membre del Partit Comunista Iugoslau. El maig de 1938 torna a la Unió Soviètica i l’any següent és purgat i executat. Tot i que era molt estimat pels seus compatriotes iugoslaus, molts dels seus homes, especialment nord-americans, el detestaven perquè el feien responsable de les grans pèrdues patides a la batalla del Jarama, el febrer de 1937, ja que deien d’ell que enviava els seus homes a missions molt perilloses mentre ell quedava en una posició fora de tot perill. Malgrat ser una persona molt representativa, en tant que era membre del Partit Comunista iugoslau, va caure en desgràcia per aquest fet i fou purgat. 

Cas 62. Llistes d’agents nazis, trotskistes, provocadors, desertors de brigades internacionals. Font: Arxiu RGASPI
Llistes d’espies, provocadors, desertors, trotskistes de nacionalitat austríaca a les Brigades Internacionals. Font: Arxiu RGASPI

Un segon exemple és Vlasta Wesela, dona txeca i metgessa. Va ser tinent mèdic a l’Hospital d’Albacete i fou acusada de revisionista en els processos contra suposats dissidents de Slansky. Quan veu que els seus propis companys l’acusen de revisionista, se sent enganyada i s’acaba suïcidant a la presó.

També tenim a Janos Galicz, hongarès i membre del Partit Comunista Hongarès. Va ser comandant de la XV Brigada i el 4 d’agost de 1937 marxa d’Espanya perquè l’URSS li recrimina el seu comportament. Un cop hi arriba, és depurat.

Per últim, destacaré a Vladimir Alexeivich Antónov-Ovsejenko, cònsol general soviètic a Barcelona, encarregat de rebre els brigadistes que arribaven a la ciutat. Més tard, però, durant el període de purgues va caure en desgràcia i fou afusellat, acusat de trotskista i militant del POUM. 

Per tant, sí que hi ha històries amb romanticisme dins les Brigades Internacionals, però fins a un cert punt, tal com evidencien aquests exemples.

Sovint s’ha considerat que la Guerra Civil fou una oportunitat d’alliberament i emancipació per a les dones brigadistes, les quals van trencar amb els seus rols de gènere (familiars i laborals) per desplaçar-se a Espanya. Un cop aquí, però, quines tasques duien a terme? Quin tant per cent representen les dones brigadistes?

La Guerra Civil Espanyola, com la majoria de conflictes bèl·lics, va ser totalment androcèntrica: l’home era el centre de tot i aparentment la dona no hi havia de fer res. Les experiències femenines van ser marginades i secundàries en el record dels esdeveniments, atès que les dones eren considerades subjectes passius i aïllats del conflicte armat. Però també és cert que a la Guerra Civil Espanyola van venir moltes dones, en gran majoria solteres i que, per tant, no tenien criatures ni marits, és a dir, no tenien obligacions familiars. Tot i això, hi ha casos de dones que van deixar-ho tot, família inclosa, per venir aquí. El percentatge de les dones brigadistes és inferior al dels homes. A SIDBRINT tenim indexats 32.841 homes, mentre que de dones en tenim 1.174; per tant, no arriben ni a un 4% del total, però s’han de tenir molt en compte. 

Quines feines van fer les dones brigadistes a Espanya? La denominació “brigadista” en les fonts primàries només es dóna a les persones que tenien un rang militar, com a soldats o com a personal sanitari de guerra al front. Però hi havia un nombre considerable de personal que treballava per a les Brigades Internacionals i que no estava integrat en una unitat militar, sovint femení, tals com les administratives, les intèrprets, les periodistes i part del personal sanitari de les Brigades que treballava en hospitals de la rereguarda. Bona part d’elles tenien formació mèdica o bé acompanyaven els seus marits metges que havien vingut a Espanya a donar suport mèdic. Un cop a Espanya, si tenien coneixements sanitaris, també donaven suport en l’ofici mèdic. Altres dones que van venir i que no tenien coneixements de sanitat van ocupar càrrecs a l’administració dels hospitals o van exercir-hi tasques de cuina o de logística, per exemple. També va haver-hi dones, especialment les russes, que van dedicar-se a la traducció i a la interpretació. D’altra banda, trobem alguna dona enquadrada a les Brigades Internacionals en si, però la majoria les trobem en l’àmbit administratiu i sanitari. També trobem cuineres, netejadores, mestres, bugaderes i dones que s’ocupaven de la cura infantil i d’activitats culturals. Aquest és un altre element que aporta SIDBRINT: obre el ventall de la participació d’homes i dones que van venir aquí a donar suport a la República, anessin al front o realitzessin altres tasques lluny d’aquest, com és el cas de les dones.

Dels estudis historiogràfics de gènere en el camp de les Brigades Internacionals, destaquen l’obra de  Renée Lugschitz, la qual ha dedicat molts anys a l’estudi de les dones brigadistes; la d’Anita Kocknowski, filla del brigadista alemany, d’origen txec,  Adolf  Preissler; la de Gusti Jirku, editada l’any 1937; els llibres d’Angela Jackson, sobre les britàniques, o l’obra de Sven Tuytens sobre les infermeres belgues. També hi ha un altre estudi que s’ha fet en el camp de les dones brigadistes però, concretament, en el fet de les dones espanyoles que van participar en les Brigades Internacionals. L’estudi neix d’un Treball de Final de Grau  i del seu posterior Treball de Final de Màster d’una estudiant que vam tenir en pràctiques al Pavelló de la República, l’Anna Sospedra. D’aquí a molt poc es publicarà l’estudi en format llibre a Publicacions URV, titulat Doblement oblidades: les dones espanyoles i la seva col·laboració amb l’esforç de guerra de les Brigades Internacionals. Les dones espanyoles que van participar en les brigades són un col·lectiu poc estudiat, i és que si eres una dona en ple context de la guerra, en algun poble proper a la presència les brigades, tenies el marit al front i potser amb fills, el més lògic era que anessis a treballar-hi en les tasques que es requerissin, i d’aquesta manera podies guanyar alguns diners. Per tant, a les brigades hi trobem tant dones estrangeres com espanyoles, la majoria sense càrrecs familiars però algunes sí.

M’agradaria destacar el cas de la brigadista Nan Green. Al programa Catalunya Experience, de TV3, l’any 2016, es va voler començar la segona temporada amb la temàtica dels brigadistes i van fer venir els néts d’uns brigadistes britànics per tal que fessin un recorregut pels llocs on havien estat els seus familiars a la Guerra Civil. Aquests brigadistes eren parella i es deien Nan i George Green; tenien dos fills i militaven al Partit Comunista Britànic. Ambdós van desplaçar-se a Espanya, suposadament l’estiu de 1937, on en George va conduir ambulàncies i la Nan va ser secretària i administradora del British Medical Aid fins al juny de 1938 i infermera. Van coincidir a l’Hospital de Huete, ja que George s’havia fer una cremada al braç, però durant els següents catorze mesos només es van veure en quatre ocasions. Finalment, George morirà el setembre de 1938 a la Batalla de l’Ebre. Nan va ajudar a inventar un sistema de gràfics per classificar les lesions dels soldats que va interessar molt el cirurgià en cap de la divisió, el neozelandès Douglas Jolly i que va ser utilitzat a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial. La Nan també s’oferia per fer transfusions directes de sang.

A partir de 1939 es va dedicar a ajudar els refugiats als camps de concentració francesos i va ajudar a la sortida del Sinaia amb els primers exiliats cap a Mèxic. Posteriorment, va passar diversos anys a la Xina i va tornar finalment a Londres, on va ser la secretaria de la International Brigade Association.

La Nan i el George Green van deixar dos fills a Anglaterra, i arran del programa de TV3 vaig conèixer a la jove de la Nan, la qual es va posar a plorar dient que, durant tota la seva vida, el seu marit havia estat marcat per la marxa dels seus pares a Espanya i pel posterior no retorn de la Nan fins molts anys després. Quan finalment va tornar, ja no tenia cap vincle emocional amb els seus fills. La jove de la Nan em va dir que el seu marit, el fill de la Nan, va morir sense entendre ni conèixer els detalls d’aquesta història, però que durant tota la vida havia pensat que els seus pares l’havien abandonat. A més, aquests fets van repercutir en com el fill del George i la Nan va criar els seus propis fills. Aquesta és una història emotiva que ens mostra els sentiments que hi ha darrere d’alguns brigadistes.

Font: Ab Origine

A SIDBRINT s’hi poden trobar històries concretes i personals que posen nom i vivència a aquest fenomen col·lectiu. Hi ha algun cas concret de brigadista que et cridi l’atenció?

Realment totes les històries criden l’atenció i transmeten un gran respecte pel fet de venir aquí a lluitar en un país que no era el seu i en una guerra que, en certa manera, tampoc era la seva i poder arribar a deixar-s’hi la vida. Tot i això, n’explicaré quatre exemples.

En primer lloc, vull destacar la Jeanette Oppmann. D’origen lituà però resident a França, va estudiar Història a la Sorbona i Medicina a Montpeller. S’incorporà al Partit Comunista Francès l’any 1929 i l’any 1936, quan vivia a París, va sentir una crida de la “Pasionaria” i va decidir venir a Espanya, on hi arriba l’agost de 1936, juntament amb el doctor Robert Weiss en un comboi del Socors Roig Internacional (SRI). Jeanette és una de les poques comissàries polítiques que tenim documentades i ho serà en l’àmbit de la sanitat. Com a tal, participa en la Batalla de l’Ebre i forma part de l’Estat Major i les unitats del V Regiment. Torna a França el 8 de desembre de 1938 i, evidentment, amb la gran implicació ideològica que tenia, va lluitar amb la Resistència a la Segona Guerra Mundial.

També vull parlar de James Jump, un exemple d’implicació ideològica que després és continuada pel seu fill. Jump era periodista i a Espanya coneix la seva futura dona, la Cayetana Lozano-Díaz, nascuda a Donostia però filla de pares procedents de La Rioja. Cayetana, activista refugiada, l’any 1937 porta 4.000 nens bascos refugiats des del País Basc fins Anglaterra, on es coneixen amb James, s’enamoren, es casen i es queden a viure allà. Durant el transcurs de la Guerra Civil, James va a Espanya a lluitar a les Brigades Internacionals. El trobem al front de l’Ebre, sobreviu i participa en la Segona Guerra Mundial. Un cop acabat el franquisme a Espanya, ambdós decideixen tornar a Espanya i establir-se a Logronyo. El grup d’amics que tenia James li deia “El inglés”, però ell mai els explicà ni la seva estada a Espanya ni el que havia passat a la Segona Guerra Mundial. Quan mor, és enterrat a Anglaterra amb tots els honors de brigadista, amb una bandera republicana i acompanyat pels seus antics camarades. De fet, el seu fill, Jim Jump, és el secretari de l’International Brigades Memorial Trust, l’associació per la memòria dels brigadistes britànics. Entre moltes activitats que fan, cada u de juliol celebren un homenatge anual a les Brigades Internacionals. Jo vaig tenir la sort de poder-hi ser un any i va ser molt emotiu; encara se’m posa la pell de gallina perquè hi vaig veure antics brigadistes, ja d’edat avançada, aixecant-se de la cadira de rodes per cantar La Internacional. A més a més, la Marx Memorial Library és la seu documental de l’International Brigades Memorial Trust, i la seva bibliotecària, la Meirian, és la néta de James Jump.

Dobra Klein, dona polonesa amb nacionalitat txeca, va estudiar Medicina a Praga, on es graduà l’any 1937, i va ser membre del Partit Comunista txec. Es va traslladar a París i amb els seus estalvis es va comprar una ambulància, amb la qual va anar a Espanya a donar suport a la República en l’àmbit sanitari. Va ser tinent mèdic a l’Hospital d’Albacete i al de Benicàssim, on coneix el doctor Andreu Lorski-Lorbeerbaum, polonès i jueu com ella, amb qui es casà. És evacuada a França, on atén els ferits de l’Hospital d’Aubonne, prop de París, fins l’ocupació alemanya. Posteriorment també s’uní als serveis mèdics de la Resistència. Va ser capturada el juliol de 1943 i va anar a parar al camp de concentració d’Auschwitz-Häftlingen, on Josef Mengele feia els seus experiments. Va atendre els internats del camp fins al seu alliberament el 2 de maig de 1945 per les tropes russes. Destaca que va lluitar fusell en mà contra els últims guàrdies del camp les hores prèvies a l’alliberació del camp de concentració. Un cop és alliberada, va a viure a Praga però l’any 1951 és empresonada sota acusació de dissident, víctima de les purgues estalinistes perquè és sospitosa d’haver estat a les brigades però de no ser-hi tan afí en cert moment. Finalment, quan mor Stalin, Dobra és alliberada i marxa a Polònia, on és respectada com l’oficial mèdic més condecorat de la Segona Guerra Mundial i va escriure i treballar molt en l’àmbit oncològic. Per tant, veiem un gran gruix de gent la militància antifeixista de la qual perdura durant tota la seva vida.

Per últim, vull parlar de Peter Hans o Haus. Fa un temps, vaig anar a Albacete, a la seu del Centro de Estudios de las Brigadas Internacionales, a fer una presentació de SIDBRINT. En acabar, se’m va acostar un home que em va explicar que el seu avi era un brigadista provinent d’Alemanya, però que no n’havien sabut mai res perquè d’un dia per l’altra a la seva àvia (esposa de Peter Hans) li van comunicar que Hans que havia mort en un bombardeig a Barcelona.  La família ha intentat investigar aquest fet, posant-se en contacte amb la família de Peter a Alemanya però aquesta tampoc en sabia res, i també ho van intentar a través de la Creu Roja. No tenien, doncs, cap constatació real ni documental que indiqués que el seu avi havia mort en un bombardeig, ja que els noms dels morts en bombardejos, o en hospitals a causa d’aquests, és un tema sobre el qual s’ha investigat molt i disposem de molta informació. Vaig contactar Werner Abel, autor de Sie werden nicht durchkommen, l’obra que podem considerar la ‘bíblia’ dels brigadistes alemanys, i coneixia la biografia de Peter. D’ell, la documentació diu que està ferit  i que en un moment donat marxa de Barcelona. Però la informació no quadrava, així que vaig consultar la carpeta de l’arxiu RGASPI de “trotskistes, desertors, etc.”, la qual està ordenada per nacionalitats, i a l’alemanya vaig trobar a Peter Hans. Efectivament, va marxar de Barcelona, cosa que volia dir que estava desenganyat amb les Brigades Internacionals. En aquell moment, la seva dona ja estava embarassada. A través dels documents de l’arxiu RGASPI veiem que se li assigna vigilància, la qual anota que Peter se’n va a París, on hi té una germana modista, i on té contacte amb un tal Lewantdowski, el qual també està sota la vigilància de la Komintern, sota acusació d’agitació contra les Brigades Internacionals. Al final dels documents del seguiment de Peter Hans n’hi ha un que indica l’última data en què es té notícies d’ell. A la dona, però, li van dir que Peter havia mort en un bombardeig mentre que, d’altra banda, hi ha una sèrie de documents que indiquen que l’estan investigant i no fan menció a cap bombardeig. De fet, apareix el seu nom en una llista on és titllat de desenganyat i desmoralitzat. Aquest home, lògicament, devia ser purgat. Vaig contactar de nou amb el seu nét, enviant-li tota aquesta informació, i em va estar agraït perquè almenys van saber què li havia passat al seu avi, ja que la família arrossegava la incògnita durant molts anys. 

Fitxa de Lewandowski. Font: Arxiu RGASPI
Llista de brigadistes desmoralitzats on es veu el nom de Peter Haus. Font: Arxiu RGASPI

També ens podem apropar a la Batalla de l’Ebre a través de memòries i relats personals i, vista així, és una batalla totalment diferent de la que sovint se’ns presenta. La gent que té por, la gent que es fixa en els uniformes dels altres soldats o de les diferents brigades, en la gent morta al voltant, apareix gent mutilada… tot aquest aspecte sentimental i de la vida dels brigadistes és també el que es vol potenciar a SIDBRINT.

El 28 d’octubre de 1938 tingué lloc l’última desfilada de les Brigades Internacionals per Barcelona poc abans de la seva marxa. Vuitanta-un anys després, quina memòria històrica de les Brigades creus que hi ha a Espanya i a la resta de països que hi participaren?

A Espanya hi ha organitzacions i associacions que preserven la memòria de les Brigades Internacionals: l’AMICAL Brigades Internacionals, el CEDOBI, l’AABI (Asociación de Amigos de las Brigadas Internacionales), etc., però no tenen suport econòmic per part dels organismes polítics i sobreviuen amb minses quotes d’associats i el treball del voluntariat. En canvi, en altres països sí que hi ha voluntat de conservar la memòria, perquè els familiars dels brigadistes són qui porten aquestes associacions, originalment creades pels brigadistes. A França s’han fet bases de dades molt completes, com el Maitron Dictionnaire, i hi ha l’ACER (Les Amis des Combattants en Espagne Républicaine), i a Canadà trobem The Friends and Veterans de la Mackenzie-Papineau Battalion. Veiem associacions semblants a quasi tots els països amb un significatiu nombre de brigadistes. Els jueus també han donat molts diners perquè es treballi i s’impulsi la recuperació de la memòria històrica dels brigadistes jueus, per fomentar l’associacionisme, les bases de dades, la digitalització de documents, el buidatge d’arxius… A Uruguai hi ha la columna uruguaiana que han treballat els brigadistes uruguaians. També destaquen les associacions angleses com la International Brigades Memorial Trust i la Marx Memorial Library) i holandeses (l’IISH a Àmsterdam). 

Aquí s’està fent molt, però a l’estranger el component emocional i de preservació de la memòria dels familiars, a part del component econòmic, és molt major. En altres països no hi ha cap problema en posar plaques i altres elements commemoratius, que reivindiquin la memòria històrica dels brigadistes en espais públics; en canvi aquí, sovint són destruïts o malmesos pels feixistes, com és el cas del monòlit instal·lat, a la Ciutat Universitària de la Complutense de Madrid, per retre homenatge als voluntaris internacionals.

Read More

No és historiador, sinó advocat. Així i tot, Vidal Aragonés i Chicharro (1978) ha escrit una de les novetats historiogràfiques més rellevants del curs 2020-21. Es tracta, ni més ni menys, d’una biografia d’un dels personatges més sorprenentment oblidats de la nostra història contemporània: Francesc Layret (1880-1920) i que va publicar l’editorial Tigre de Paper el novembre de 2020 amb el títol Francesc Layret. Vida, obra i pensament. Vergonya, senyors historiadors, vergonya!

Potser alguns dels lectors que llegeixin l’entrevista estiguin vagament familiaritzats amb el nom de Layret, associant-lo amb la seva condició d’advocat laboralista, que treballava defensant militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i que acabaria sent assassinat per la classe patronal durant els anys del pistolerisme (1917-23). Però entre 1905, any en què es col·legia com a advocat, fins al 1915, Layret participà únicament en vint judicis. I és que (i aquí comença a destacar-se la figura de Layret), en els seus quaranta anys de vida, Layret també fou el responsable de teoritzar i articular el catalanisme d’esquerres a través de tres partits polítics diferents (la Unió Federal Nacionalista Republicana -UFNR-, el Bloc Republicà Autonomista -BRA- i el Partit Republicà Català -PRC-), els quals estarien successivament cada vegada més ancorats cap a l’esquerra. De fet, el PRC seria el primer partit d’àmbit estatal que s’adherí a la Internacional Comunista. També fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat i defensà una autonomia catalana que inclogués l’assumpció dels poders executiu, legislatiu i judicial.

Advocat laboralista (dels primers), catalanista, republicà, socialista, bolxevic… totes aquestes etiquetes són vàlides, quan parlem de Layret; i, al mateix temps, cap s’adequa a ell del tot. Potser ho era tot; i segurament per aquest motiu, molts contemporanis seus el consideraren el primer català “socialista” i potser per això, totes les organitzacions d’esquerra de la Segona República se’n consideraren sempre, i explícitament, hereus seus. 

Segons sembla, l’oblit d’un personatge tan influent i important per la història de Catalunya ha acabat gràcies a la nova biografia d’Aragonés, el qual ens rebé al seu despatx compartit al Parlament de Catalunya, ja que també és diputat per la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Franc, amable i transparent, inicia la conversa de la següent manera: “bé, està una mica desordenat tot plegat, però la realitat és la que és i la gent també té el dret a veure com treballem i en quines condicions”. 

Com definiries qui fou Francesc Layret (1880-1920), en una frase?

Un jurista a disposició de la classe treballadora i organitzador del catalanisme d’esquerres.

Catalanisme, democràcia i socialisme semblen ser les línies mestres de Francesc Layret durant tota la seva trajectòria política i vital. Un trident difícil, tenint en compte que són ideals que no sempre volien o sabien combinar-se en aquell moment… s’avança Layret al seu temps?

Absolutament. Primer, s’avança des d’un punt de vista organitzatiu. Cal pensar que fins a l’any 1905 no tenim cap partit polític on es doni a la vegada catalanisme i socialisme; això no significa que aquesta conjugació no s’hagués donat amb anterioritat, al segle XIX, però. Ja havia existit un catalanisme progressista; i m’atreviria a dir que allò que coneixem com a “federalisme” també tenia una expressió catalanista. Existirà també el Centre Nacionalista Republicà (CNR), on no hi va participar, tot i que hi va col·laborar. En alguns resums de la vida de Layret es diu que hi va pertànyer, però és fals. 

Però serà a partir de 1910 quan Layret esdevindrà el principal organitzador i el gran teòric de les tres organitzacions que durant la segona dècada del segle XX es constitueixen com a catalanistes d’esquerres: la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), el Bloc Republicà Autonomista (BRA) i el Partit Republicà Català (PRC). Aquest darrer partit, per cert, esdevindria la primera organització dels Països Catalans i de l’Estat espanyol que s’adheriria a la Internacional Comunista. 

Per tant, la gran aportació de Layret, més enllà de la seva condició d’advocat laboralista, és l’organització d’aquests tres espais i la seva teorització. Acaba fent un plantejament indestriable entre catalanisme i socialisme. És el primer, juntament amb altres personatges, com Gabriel Alomar (1873-1941).

Cal tenir en compte sempre que les idees socialistes encara estaven aterrant, a Catalunya. A finals del segle XIX, eren residuals. La força la tenien els anarcosindicalistes i els federals. 

L’establiment de la Mancomunitat (1914), l’esclat de la Gran Guerra (1914-18), la Revolució Bolxevic (1917), el Pistolerisme (1917-23)… Layret visqué uns temps extraordinàriament convulsos. Com el marquen a ell i quina és la seva petjada en aquests esdeveniments?

Layret és un personatge frontissa entre els dos grans moviments de ruptura que es donen en el nostre país durant aquesta segona dècada del segle XX. 

Per una banda, el conflicte Catalunya-Estat (que m’ha sobtat a mi mateix de la volada que va arribar a tenir), a partir de 1917 i amb la reclamació d’autonomia el 1919. L’establiment de la Mancomunitat, per contra, no fou conflictiu. Una proposta d’autonomia integral, per cert, que no té res a veure amb la del règim d’autonomia del 1978, i on es reclama el poder legislatiu i el judicial. Això s’iniciaria amb l’Assemblea de Parlamentaris de 1917, quan se li planteja el primer gran plet a l’Estat a partir d’un exercici d’autodeterminació. 

És un procés no exempt de tensions, clar. Layret denunciaria el paper ‘criminal’ de Francesc Cambó (1876-1947) en tot aquest procés, el qual, després d’una de les reunions de l’Assemblea de Parlamentaris a l’Ateneo de Madrid, i malgrat tenir un mandat per negociar l’autonomia, decideix bescanviar-ho per dos ministeris al govern central. El conflicte no acabarà aquí, però Cambó i la Lliga Regionalista opten per fer un pas enrere.  

Layret, malgrat tenir una visió crítica de tot aquest procés, sempre hi participarà. Va ser clarivident en veure que la dreta mai podria jugar un paper de ruptura i va anticipar el que faria Cambó. 

I, per altra banda, també existeix l’altre gran moviment de ruptura: l’obrerisme-sindicalisme, que farà un primer gran embat amb la vaga general de 1917, i que acabarà amb una gran desfeta i una repressió brutal: desenes de morts al Principat (Sabadell, per exemple, no tornarà a tenir mai més tants morts en una vaga general), personatges destacats del catalanisme progressista com Marcel·lí Domingo (1884-1939) aniran a la presó, una sensació de desànim posterior molt important, etc. I, sobretot, el que no hi haurà és una connexió amb l’esquerra política ni amb el republicanisme.

En el llibre, especulo que la revolució soviètica, dos mesos després d’aquests fets actua com a accelerador del moviment sindical i de l’esquerra política i que això, d’alguna manera, dos anys després, es tradueix en el Congrés de Sants de la CNT i en la vaga de la Canadenca. 

En aquests dos moviments de ruptura, Layret hi serà present i actua com a agent d’enllaç, perquè té tota la confiança del catalanisme d’esquerres i la del moviment obrer. I no parlo únicament dels líders sindicals, amb alguns dels quals òbviament té una relació privilegiada, sinó també per al conjunt del moviment obrer. Layret seria molt conegut per les classes obreres d’aquest país. 

La figura de Layret és clau per entendre l’articulació del catalanisme d’esquerres i popular, però quin és el pes real del moviment en la Catalunya del moment? Més tard, algú recollirà la seva herència durant els temps de la Segona República i la Guerra civil, a la dècada dels trenta?

La influència és molt reduïda, des d’un punt de vista dels moviments de masses. Té una quasi nul·la influència sobre el moviment obrer i des del punt de vista electoral. Fins al 1919, únicament Marcel·lí Domingo és capaç de guanyar unes eleccions. La resta de republicans catalanistes, mai triomfen. O guanyen els lerrouxistes (republicans cada vegada més d’ordre i que són moltes vegades anticatalanistes) o la Lliga (dreta regionalista no republicana). 

L’única excepció és Marcel·lí Domingo, qui sempre guanyarà, independentment del partit amb el qual es presenti. La resta d’organitzacions són més o menys petites, amb més influència en allò que avui dia en diríem elements de construcció del poder popular: casals, ateneus, etc. Aquests espais eren de construcció política, però també social. El renaixement del republicanisme catalanista a la dècada dels trenta no pot entendre’s sense el seu arrelament als casinos o ateneus que hi ha als barris, viles o petits pobles del país. Allà comença a néixer una llavor de republicanisme.  

A partir de 1919, però, hi ha un salt qualitatiu, amb l’aparició d’un PCR que tindrà la capacitat de disputar la victòria electoral a Girona (on no guanyaran per culpa d’una tupinada), que guanyarà a Tortosa (Domingo) i a Sabadell (presentant-se Layret com a cap de llista) i que comença a tenir una certa influència a Barcelona. Encara no té una gran incidència, però s’està fent un lloc i, sobretot, posarà la llavor del que passarà als anys vint i trenta: la Unió Socialista de Catalunya (USC), el Partit Comunista Català (PCC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), etc. Però sobretot, i això ha sigut una de les coses que més m’ha sobtat, investigant aquestes futures organitzacions socialistes o socialitzants, és que elles mateixes es consideren hereus de Layret. 

Layret serà reivindicat d’una manera ‘salvatge’ pel Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i el Bloc Obrer Camperol (BOC). Jordi Arquer (1907-81), fins i tot, reivindica que el ‘seu’ socialisme té els seus orígens en Francesc Pi i Margall (1824-1901) i Francesc Layret. I el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), tot i que no ho va fer tant durant la Transició, també, sobretot Joan Comorera (1894-1958), qui va compartir militància amb Layret i es va formar políticament amb ell. De fet, arriba a afirmar que ell és el nostre primer socialista. 

L’acutal institut Verdaguer, davant del Parlament de Catalunya, és un dels llocs on tingueren lloc les sessions de l’Assemblea de Parlamentaris de 1917. Font: Ab Origine

Quan Layret decideix marxar de la UFNR pel Pacte de Sant Gervasi (1914), que era un acord amb els lerrouxistes, un llavors jove Andreu Nin, surt de la redacció de El Poble Català entonant Els segadors. Pensem per un moment en la figura de Nin i tot el que significarà als anys trenta… aquest home haurà mamat també de Layret. 

Per tant, fixem-nos-hi: Comorera (el qual participa de la fundació de l’USC i el PSUC), Nin; però també Lluís Companys (futur president de la Generalitat de Catalunya) o Joan Casanovas (futur president del Parlament de Catalunya durant la Segona República), que s’hauran format políticament i jurídica amb ell. 

En resum, a Catalunya, totes les organitzacions d’esquerres, des de les ‘socialdemòcrates’ fins a les socialistes o revolucionàries, tenen com a referència la figura de Layret. I només cal veure les fotografies dels actes d’homenatge a Layret dels anys 1935-36 per veure que hi anava tota la família política de l’esquerra: sindicalistes, republicans, la Unió de Rabassaires… la petjada de Layret és molt fonda. La fi de la guerra civil suposarà un parèntesi a la seva influència de gairebé cinquanta anys. 

La presència de Layret és tan gran, que fins i tot en el judici que li fan a Companys els franquistes, hi serà citat. 

Francesc Layret és un oblidat per amplis sectors de la població catalana. Per què creus que ha passat això? 

Aquí ens endinsem en el terreny de l’especulació, però que crec que és interessant. Abans, però, vull fer una consideració prèvia: Layret és una persona molt referenciada. A la majoria de ciutats d’aquest país hi ha algun carrer amb el seu nom; també tenim escoles “Francesc Layret”; quan es parla d’advocats laboralistes, també hi és present, o quan parlem del catalanisme.  Paradoxalment, és molt desconegut, però.  

Això passa, des del meu punt de vista, perquè, primerament, qui copa els àmbits de la universitat a partir de la Transició (i per tant, a qui li hauria tocat iniciar l’estudi de la figura de Layret) no el recupera. I això és essencial. Des de les facultats de ciència política, història, dret o fins i tot, filosofia, es rescaten i estudien a fons moltes altres figures, però no la seva.

I per què passa això? Perquè la majoria de l’esquerra política, fins i tot aquells que s’adscriuen en un moviment marxista, tenen una visió de Layret com a petitburgès catalanista d’esquerres. Això ha fet molt mal a la historiografia d’aquest país, sobretot entre els pensadors marxistes, perquè se l’ha etiquetat abans d’estudiar-lo. 

Segonament, tampoc ens hauria de sobtar fins a cert punt aquest abandonament de la seva figura, perquè és un personatge incòmode. En plena Transició, encaminant-nos cap a un règim d’autonomies (és a dir, cap a la construcció d’un estat espanyol amb una certa descentralització administrativa i de renúncia a superar el capitalisme), recuperar la figura d’un personatge que defensava el 1918-19 la constitució d’una autonomia catalana que disposés dels poders executiu, legislatiu i judicial, duent a terme el que en el fons és un exercici de ruptura democràtica per a la constitució d’una república catalana (que cadascú li digui com vulgui avui dia [somriure trapella])… era molt incòmode. 

Per descomptat, és un anacronisme parlar de ‘separatisme’ el 1918-19 (tot i que quatre anys després es constituiria Estat Català), però que algú em digui com en diríem avui dia al reconeixement d’un subjecte polític amb poder executiu, legislatiu i judicial en forma de república. 

Rellegint tot el que s’ha publicat sobre Layret durant els setanta, crec que alguns també van interpretar-ho com jo. La descripció de Layret com a simple advocat laboralista i republicà és molt simplista i no és vàlida. 

Tot i això, Layret va ser tan referenciat en el seu moment fins al punt que la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, en el seu diari, durant dues dècades, va tenir com a capçalera una frase de Layret. I encara el 1996, la Unió General de Treballadors (UGT) li va fer un homenatge, posant-li una placa en el seu nínxol. I el PSUC, el 1978 situava a Anselm Clavé (per a mi, un altre dels grans oblidats d’aquest país) i Francesc Layret com a dos grans referents del nostre país.  

Vidal Aragonés, entre piles de paper al seu despatx del Parlament. Font: Ab Origine

Gairebé has acabat la teva activitat com a diputat de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) al Parlament de Catalunya. Has estudiat Dret i ets advocat laboralista. Has escrit la biografia Francesc Layret. Vida, obra i pensament com a polític, advocat o historiador? 

Com a historiador, està clar que no. No ho sóc i ja demano disculpes per aquest fet a la introducció del llibre. A mi sempre em molesta molt quan hi ha historiadors o politòlegs que parlen de Dret, perquè normalment s’equivoquen. Per tant, malgrat que hagi escrit aquest llibre, també aviso que tinc molt material i que si hi ha algun historiador/a que vulgui aprofundir més, pot fer-ho (i segur que millor).

Vaig començar la redacció del llibre com a advocat fa deu anys, perquè considerava que mancaven estudis sobre el personatge. Sense cap pretensió de fer un llibre, vaig començar a llegir el Diari de sessions del Congrés de Diputats de 1917 i em van al·lucinar les intervencions de Layret. 

Després vaig anar a l’arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, revisant tots els expedients de procediments judicials laborals del 1910 al 1920. No vaig trobar-ne cap de Layret. Més endavant, vaig accedir a la premsa de l’època via l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) i vaig trobar 8713 entrades amb la paraula “Layret” en deu anys. 

Jo buscava un advocat laboralista, perquè m’interessava trobar les arrels d’això que porto sent durant els darrers divuit anys, però el que vaig descobrir és que fins a l’any 1915 actua relativament poc com a advocat: estava col·legiat com a tal des del 1905 i en deu anys només va assistir a uns vint judicis. Però vaig descobrir el que va fer el 1908 a l’Ajuntament de Barcelona, amb l’elaboració del Pressupost Extraordinari i vaig descobrir també l’artífex de les tres primeres organitzacions catalanistes d’esquerra i un dels primers que va conjugar catalanisme i socialisme. La meva cerca es va transformar totalment. Va ser llavors quan vaig pensar que calia escriure’n alguna cosa. 

Resumint: no he escrit l’obra com a historiador; la vaig iniciar com a advocat laboralista i l’he acabat amb una perspectiva que és molt política.

Quina funció voldries que acomplís la biografia de Layret? 

La primera funció és, sense dubte, la de donar a conèixer la figura de Layret amb un mínim de profunditat… i pel que sembla, es veu que es llegeix bé. També m’interessava situar els orígens polítics de bona part de les organitzacions polítiques actuals. Més de cent anys després, les idees de Layret i les seves organitzacions han esdevingut preeminents: aquest país, avui dia, està totalment travessat pel catalanisme i el progressisme i tampoc es pot entendre la història d’aquest país sense aquests dos pilars. 

Jo, per exemple, provinc d’una CUP que beu del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), que en el seu moment, elaborà un especial únic de sis pàgines dedicat a Layret. Per què? Perquè qui ho escrigué, Xavier Romeu, qui esdevindria un teòric de l’Esquerra Independentista, havia fet una obra de teatre sobre Layret (juntament amb Maria Aurèlia Capmany). 

Provens d’un espai polític, l’Esquerra Independentista, que sempre ha defensat la idea de conjugar simultàniament alliberament nacional i social. En el llibre, descrius a l’advocat com un precursor, un pioner, d’aquests valors. Has pecat, potser, de presentisme en el teu llibre?

M’ho he plantejat moltes vegades, però m’atreviria a dir que no, per un exercici científic: únicament i exclusiva he desenvolupat allò que abans ve precedit d’un literal de Layret. Hi ha un capítol on aquest aspecte del presentisme em feia molta por: el del pensament polític… però clar, quan planteja (tot i que no amb aquests termes) que la catalana és una nació oprimida i que la resolució del plet català només podria donar-se en termes de ruptura i revolució… 

I, en qualsevol cas, sempre he deixat molt clar al llibre que ell mai va fer cap proposta independentista. Tot i que crec que algunes organitzacions posteriors, independentistes o autodeterministes, com Estat Català o el BOC es nodreixen del pensament de Layret en l’àmbit nacional. La proposta autonomista de Layret és molt il·lustrativa. I, de fet, totes les organitzacions marxistes clàssiques d’aquest país van tenir, fins a la Transició, sempre plantejaments autodeterministes. 

Tampoc he volgut amagar en el llibre que el 1905 Layret no es considerava a ell mateix catalanista i que es presentava per un partit (Unió Republicana) on el polític estrella era, llavors, Alejandro Lerroux. De totes maneres, la proposta política de Layret és tan àmplia i evoluciona tant que es mereix ser analitzada sense assumpcions prèvies. 

Com creus que es relacionen els moviments polítics amb la història, actualment, en l’era de la postveritat i les militàncies virtuals? Serveix d’alguna cosa o només per decorar els discursos públics?

Està clar que es pot fer política sense conèixer la història, ja sigui per instint de classe, justícia, d’amor, etc. Però una cosa és la manera com un individu gestiona la seva militància; i una altra són les organitzacions polítiques. Qualsevol organització política seriosa hauria de conèixer la història del seu país. 

En el meu barri, Sant Ildefons (Cornellà de Llobregat), de procedència totalment espanyola [assenyala a la paret una fotografia d’una manifestació que té lloc allà durant l’època de la Transició], es portaven banderes andaluses i catalanes i es demanava que els seus fills i filles estudiessin en català. Que el conflicte català, que el 1919 s’expressava d’una determinada manera, serà recollit per la classe treballadora castellanoparlant que vol que els seus fills estudiïn en català; i que ara, des del 2010, tinguem un conflicte amb l’estat espanyol per reivindicar un estat propi, no és casualitat. Cal conèixer la història per saber que tot això no passa per art de màgia.  

I a cada moment, hi ha elements que determinen el perquè. En aquell moment [torna a assenyalar la fotografia], qui determinava el perquè era la direcció del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i del PSUC en un sentit positiu (penso) perquè no manllevaven la nació catalana i defensaven, al mateix temps, interessos de classe (que també ho eren que els fills de les classes treballadores aprenguessin la llengua del país i no generar dues nacions paral·leles a Catalunya). A principis de segle, el conflicte era de reconeixement polític, malgrat no disposar de cap institució pròpia, més enllà de la Mancomunitat, que permetia una certa autonomia administrativa. 

Vidal Aragonés, en un moment de l’entrevista. Font: Ab Origine

El poble català també va canviar molt en quinze anys, que d’estar molt influïda pel lerrouxisme, planteja un plet, no únicament en termes de classe, sinó també un suport a la identitat catalana contra l’opressió espanyola. Jo me’n feia creus, veient una manifestació multitudinària de 1917 [ensenya la pàgina del llibre on es troba la foto] que demanava amnistia per als presos polítics sindicals i catalanistes. 

Qualsevol organització política seriosa ha de conèixer tot això; en bona part, i sonarà molt tòpic, qui no conegui la història, està condemnat a repetir-la. Per mi, cal enfocar la història, no com un exercici romàntic, sinó com una eina d’anàlisi i per al canvi. 

Malauradament, el que tenim cada vegada més és el tuit, la frase divertida i el “m’agrada”. La política actual, cada vegada més, es construeix a partir de la reproducció d’imatges i de la cerca d’impacte. Les xarxes no s’han d’abandonar, clar, però banalitzen i crec que ens estan fent molt de mal. 

Layret és descrit en el teu llibre com una figura recta, però no rígida; amb veu penetrant i metàl·lica, incisiu i de fortes conviccions catalanistes i democràtiques. Ens falten Layrets?

Sí. Ens en falten molts… i moltes. Però potser el que més necessitem són les seves idees. 

Una de les coses que més m’han sorprès de Layret és que ell defensava un programa de màxims, però era molt pragmàtic, també. Malgrat les seves idees, si tenia l’oportunitat, anava a les institucions per canviar la realitat material de les classes treballadores, amb el Pressupost Extraordinari de 1908, per exemple; o anant al Congrés perquè fes d’altaveu de les seves idees, fent que els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) se sentissin acompanyats per ell i tinguessin una veu allà. 

Així doncs, primerament, no s’ha de renunciar a cap lluita ni a cap espai. Segonament, no s’ha de renunciar al programa de màxims, perquè, si no, això et porta gradualment a la derrota. I per últim, no s’ha de renunciar a participar en tots aquells espais que, encara que sigui de manera limitada, ens permet canviar cap a millor la realitat de les classes treballadores… Per altra banda, sóc conscient que tampoc és fàcil combinar aquests tres factors en el dia a dia.

Read More

L’equip editorial d’Ab Origine entrevista els doctors Vicent Baydal (València, 1979) i Cristian Palomo (Barcelona, 1989) per tal de tractar i definir les característiques de la pseudohistòria, tot analitzant el llibre Pseudohistòria contra Catalunya: de l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo, 2020), obra que han coordinat conjuntament.

Read More

[Fotografia de Manel Armengol. La policia carrega contra un grup de manifestants al Passeig de Sant Joan (Barcelona), el 1976. Font: La Vanguardia – Ajuntament de Barcelona]

El 20 de novembre de 1975, el president del govern (franquista), Carlos Arias Navarro, anunciava de manera tragicòmica la mort de Francisco Franco Bahamonde. Aquest any, es compleixen quaranta-cinc anys d’aquesta efemèride. Es fixa aquest moment generalment com a l’inici de la Transició, un procés que portaria gradualment la democràcia (amb totes les discussions i limitacions que es vulguin) a Espanya, després de gairebé quaranta anys d’una de les dictadures més longeves i repressives de tota Europa.

A Ab Origine volem aprofitar els quaranta-cinc anys de la mort de Franco, no per explicar la Transició, sinó el període immediatament anterior, i que els historiadors acostumen a nomenar “tardofranquisme”. Malgrat que pot ser un terme relliscós en termes cronològics i qualitatius (Quan comença? A finals dels seixanta, amb l’inici de la confecció de les grans organitzacions prodemocràtiques? Quan acaba? Amb la mort de Franco o és extensible al referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política? O potser fins a les eleccions constituents de 1977? O potser amb l’aprovació de la Constitució espanyola, el 1978? L’experiència fou la mateixa a Euskal Herria que als Països Catalans?), tothom pot estar d’acord en el fet que el període 1970-75, el franquisme s’enroca davant la contestació interna creixent de la societat espanyola i que hom pot considerar aquests anys, com a mínim, pertanyents al “tardofranquisme”; ja sigui tant per la fi propera de la dictadura, com pel fet que constitueix un subperíode específic d’aquesta.

Existeix un discurs còmode sobre la mort del dictador. El que afirma que, després de la seva mort, els descendents dels vençuts i dels vencedors de la Guerra Civil espanyola (1936-39) saberen donar-se la mà, ser generosos i tenir altura de mires per construir una democràcia parlamentària, homologable a la d’altres països de l’Europa Occidental.

Però l’anàlisi dels anys 1970-1975 ens fa adonar que aquesta mitja dècada és clau per entendre com es desenvolupà la Transició i qüestiona molts punts del discurs públic preeminent, que tendeix a idealitzar i fer presentisme de llavors. El règim franquista agonitzava davant la contestació social, un context internacional canviant i poc propici a la pervivència de dictadures a l’Europa occidental i una crisi econòmica rampant. Gràcies a un elenc de col·laboradors extraordinaris de diverses parts de l’Estat espanyol, Ab Origine ha elaborat una radiografia extensa sobre la societat espanyola durant els últims anys de la dictadura. Julià Gómez escriu sobre els canvis que experimentà el final de la dictadura i el seu enduriment repressiu; Vicent Bellver, sobre el “llarg 68” espanyol i la radicalització dels moviments socials; Laia Quintana analitza el Movimiento Democrático de Mujeres; Marta Mulero i Noli Cabezas parlen sobre el món econòmic i empresarial del tardofranquisme; Toni Rico escriu sobre la concepció que es tenia aquells anys dels Països Catalans i de la seva importància aglotinadora; Santi Fonfría analitza l’Assemblea de Catalunya com a plataforma unitària antifranquista; Brais Ferreiro parla de les grans transformacions que experimentà Galiza durant aquells anys i Iñaki Egaña retrata la situació de setge permanent viscuda a Euskal Herria durant el tardofranquisme. Potser també és un bon moment per recordar al lector alguns continguts ja publicats en aquesta revista, relacionats amb la temàtica d’aquest número, com ara l’entrevista que li vàrem fer a Marc Andreu sobre el moviment veïnal a Barcelona durant el franquisme.

Tot plegat ens ajuda a veure el règim franquista a l’hivern de la seva existència, com una dictadura amb mala salut de ferro i uns moviments contestataris a l’alça, però que tampoc pogueren imposar-se clarament. És aquesta “correlació de debilitats” (que diria un il·lustre membre del PSUC, Manuel Vázquez Montalbán) la que acabà duent a una Transició “pactada” entre els capitans d’un franquisme sense Franco i l’oposició democràtica, que hagué de deixar de banda posicions rupturistes. En aquest sentit, és molt recomanable llegir les entrevistes que l’equip realitzà a Miquel Roca Junyent, un dels pares de la Constitució, i a Vicenç Ferrer Gralla, en aquell moment, un militant al PSUC i a diversos grups d’esquerra. Són dues visions complementàries d’un mateix desenllaç.

Quaranta cinc anys després, doncs, cal parlar del tardofranquisme.

Read More

La “nova normalitat” ha convertit Barcelona en una ciutat a mig gas. Al despatx Roca Junyent Advocats (al carrer Aribau, tocant a Diagonal), el tràfic de persones és inexistent, a excepció de la recepcionista. L’acció i la feina es concentren darrere les portes on no tenim accés i on treballen (potser ara telemàticament) més de 150 advocats. El despatx respira eficiència i elegància. La sala de reunions on esperem l’entrevistat és sòbria i moderna. 

Miquel Roca i Junyent (Bordeus, 1940) és un dels advocats més prestigiosos del país i que ha portat, recentment alguns casos de forta repercussió mediàtica (i controvertits), com ara el de la defensa de la infanta Cristina pel cas Nóos. Però el rol pel qual passarà a la història és la seva contribució a l’hora de donar llum a la Constitució espanyola (1978) i a l’Estatut de Sau (1979). 

El vam entrevistar en aquella sala de reunions. Com la sala, ell també és sobri. També és elegant i sembla estar carregat d’energia, resolució i intel·ligència (les respostes, almenys, ho són prou). Les preguntes tenen per objectiu conèixer com va viure els darrers anys del tardofranquisme, els objectius que l’antifranquisme es va marcar en aquella època (ruptura?, pacte?), el seu paper en la redacció de la Constitució… i sí, reconeixem que alguna pregunta sobre el “règim del 78”, encara que no sigui massa historiogràfica, també ha aparegut. 

Des dels darrers dies del franquisme, fins a algunes ingerències a la percepció de l’herència de la Transició, vegem les respostes d’un (auto)denominat (i orgullós) membre de la “generació del 78”. 

Expliqui’ns una mica, primerament, sobre vostè. Què feia el 1970? Quina era la seva militància política?

La militància política, per a molta gent d’aquella època, fou una decisió que arribà gairebé d’una forma imperceptible. Jo vaig néixer a l’exili, a Bordeus (França), i el dia en què vaig arribar al món, els alemanys bombardejaven la ciutat. Naturalment, tot això marcava. Quan vaig tornar de França, el meu pare va seguir exiliat allà dos anys més i jo aquí em vaig trobar amb el franquisme. Vaig anar al col·legi Virtèlia, de tradició catalanista i més liberal, en comparació amb la tradició del sistema educatiu del moment. El meu pare militava Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i va ser detingut. I ho vaig presenciar. Tots aquests aspectes marquen molt, motiu pel qual es pot dir que un militava d’una manera gairebé asimptomàtica (mai millor dit en el context actual) perquè vius i palpes que no formes part del règim, que ets una de les víctimes de la repressió franquista. 

A la universitat, vaig militar des del primer moment en els grupuscles que s’anaven formant. La meva primera militància fou amb el Front Obrer de Catalunya (FOC), que era la branca espanyola del Frente de Liberación Popular, un moviment revolucionari d’arrel marxista crític amb l’evolució del Partit Comunista Espanyol (PCE) i amb la simplificació de l’estalinisme. Nosaltres, per exemple, érem més aviat partidaris de Miloran Dgiles a Iugoslàvia. Després de la Revolució del Maig del 68, a França, els moviments revolucionaris constataren que no era possible contemplar la revolució de la manera que, ingènuament, en aquell moment es contemplava i van entrar en crisi.

On estava vostè el 20 de novembre de 1975? Quin record en conserva?

Estava a casa meva, amb la ràdio engegada. Estàvem pendents d’aquesta notícia. Quan s’anuncià vaig viure, d’una banda, una sensació de gran satisfacció; però, alhora, d’una gran preocupació: teníem una oportunitat històrica (la mort del dictador) i no sabíem si la sabríem aprofitar actuant de tal manera que poguéssim omplir aquest buit amb la democratització del país. 

Però com que, insisteixo, també estava molt content, l’endemà vaig estar amb els amics. Ens adonàvem que la nostra vida i la de molta altra gent canviava, perquè no en teníem prou amb lluitar contra el franquisme, sinó que ens plantejàvem com substituir-lo. És un matís molt difícil d’entendre per a les generacions joves. 

Sempre associo la mort de Franco amb un altre record. Jo era l’advocat d’en Josep Solé Barberà, quan estava a la presó i van matar Carrero Blanco (1973). Vaig anar-lo a veure a la presó per informar-lo d’aquest succés, que, des d’un punt de vista polític, significava que el successor natural del dictador ja no hi era. Lògicament, aquest fet era transcendental. La primera reacció d’en Josep fou dir-me que anés a casa seva i li digués a la seva dona que s’amagués. Quina gran oportunitat que tenien… aquella gent podia morir matant. Aquell dia, amb la mort de Franco, vaig experimentar la mateixa sensació: el dictador ja no hi era. Havia arribat el moment, no ja de fer oposició, sinó de substituir la dictadura per una democràcia.

Font: Ab Origine

Ruptura democràtica o pacte per sortir del franquisme? És una pregunta recurrent quan es parlen d’aquells anys. Quin era el sentir majoritari de l’oposició antifranquista… i del carrer?

M’atreviria a dir que el carrer no va tenir una opinió gaire estructurada ni conformada. Es movia entre la sensació que un règim s’esgotava i una certa perplexitat, per saber com evolucionaria la situació. Feia molts anys que durava la dictadura i, per tant, des d’un punt de vista social, la gent havia après a conviure-hi, tant per estar-hi en contra, com a favor. De sobte, això s’esgota, però no sap exactament com. 

Pel que fa a l’escenari polític, sí que hi havia una confrontació entre la ruptura i la negociació. La ruptura era certament més testimonial, mentre que la negociació, o “ruptura negociada”, va ser liderada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a Catalunya i pel PCE, a Espanya. Això es relacionava amb l’estratègia d’Adolfo Suárez, per obrir el règim pactant amb l’oposició. Aquest escenari és el que, en definitiva, s’imposà: un pacte entre les forces aperturistes del tardofranquisme, liderades per Suárez, i l’oposició històrica, finalment lligada al paper que va jugar el PCE durant tota aquesta etapa.

És clar que, el 1975, el règim franquista estava tocat, però no enfonsat. Quines eren, al seu entendre, les debilitats de la dictadura en aquell moment?

Crec que la dictadura estava enfonsada i ja no tenia continuïtat. Les dictadures són impossibles en un context determinat. Un cop s’instal·len, cínicament, el món internacional les accepta, si no planteja problemes. La dictadura de Franco va néixer després de  la Guerra Civil (1936-39), en un context internacional d’apogeu de les dictadures de Hitler i Mussolini; per tant, la franquista podia créixer. En canvi, l’any 1975 no hi havia cap continuïtat possible: ni a l’Europa Occidental, ni al món internacional. No tenia més recorregut. Una altra cosa és que aquest enfonsament, com les malalties llargues que duen a la mort, durés molt de temps. De fet, podria haver-se allargat més amb solucions més empobridores i traumàtiques per al país, però el règim en si estava acabat. 

Hi ha dues imatges que s’haurien de valorar: l’enterrament de Franco i la coronació del rei Joan Carles. A l’enterrament de Franco, hi assistí Pinochet; mentre que a la coronació del rei va venir Valéry Giscard d’Estaing, president de la República Francesa, i Helmut Schmidt, primer ministre alemany. Una fotografia (o dues, en aquest cas) val més que mil paraules. 

La dictadura estava acabada. La gran pregunta era com se la substituïa i desarmava.

Font: Ab Origine

Les elits franquistes van entendre que havien d’arribar a compromisos per sobreviure. Com van arribar a produir-se els contactes entre els representants franquistes (per cert, rebien el permís d’algú per anar-hi?) i l’oposició política? 

Crec que hi ha una confusió que s’ha d’entendre. Les elits franquistes no haurien pactat. Hi ha un moment determinat, a partir de la incorporació al govern de Laureano López-Rodó, en què s’incorpora en el món de l’administració molta gent no compromesa amb la història i els orígens del franquisme: gent més jove o procedent del món de la tecnocràcia, com Miguel Boyer. Aquest és el tardofranquisme en què trobem els tácitos: Óscar Alzaga, Pío Cabanillas, Paco Fernández de Ordoñez… tot un món tecnocràtic, econòmic i intel·lectual que estava insert en les institucions franquistes, perquè havia trobat un forat per viure dins d’ell, però que no el conformava. Els Utrera Molina, sí que eren continuadors del franquisme, per exemple… i seran els que perdran. Arias Navarro també era un continuador de franquisme i quan el rei designa Adolfo Suárez, està fent un canvi singular: era el Secretario General de Movimiento, però realment era un jove que formava part d’un altre moment històric i que no havia estat en l’esperit de la guerra. Aquests sabien que no tenien més remei que pactar, però la discussió del pacte fou molt dura: s’havia de fer una obertura accelerada que era difícil per part de les elits franquistes, perquè el poder de l’estat era fort, tal com es demostrà posteriorment en diverses ocasions. Per tant, el pacte tingué les seves dificultats.

Pregunta intimista. Com es duien a terme les reunions i com es posaven en contacte?

Els contactes eren molt naturals i fàcils. A Madrid, les esferes són molt diferents que a Barcelona i a Catalunya. L’oposició a Catalunya era una oposició molt desvinculada de l’establishment polític, que conformaven unes figures molt desconegudes: no se sabia qui eren els ministres ni els governadors civils. D’altra banda, a Madrid la mixtura entre uns determinats estaments i uns altres era molt més fàcil: coincidien en acadèmies, fòrums… hi havia una relació més fluida. 

Catalunya no s’incorporarà mai a les plataformes de coordinació democràtica que hi havia a Madrid. Aquí teníem el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que tenia la seva vida. Quan vam anar a la Biennal de Venècia de l’any 1976, hi va anar Plataforma Democràtica, des de Madrid, i el Consell de Forces Polítiques, des de Catalunya. El Principat hi anà amb la seva pròpia personalitat. És per això que costà més d’entrar en contacte amb aquestes iniciatives madrilenyes. 

Fernando Morán, per exemple, està emparentat amb els Calvo Sotelo; i moltes més personalitats de l’antifranquisme estaven emparentades amb d’altres. És un món en què, fins i tot en el dia de Nadal, es troben bàndols molt diferents. Aquesta situació facilità un contacte i un caldo de cultiu determinats.

A casa meva, en canvi, per Nadal venien en Cañellas i en Casares, ja que eren els meus cunyats. El meu món, per tant, era un món de l’oposició. Els que manaven eren un altre món i no els coneixíem.

Font: Ab Origine

Què en pensa, del PSUC?

Per mi és una peça clau i fonamental en tot el procés de la recuperació i transició democràtiques. Des de la perspectiva de Catalunya, a més, fou fonamental perquè la causa de la catalanitat fos una causa transversal.

Elaborar una nova constitució no sembla una tasca fàcil. Com s’hi arriba?

Doncs no ho saps. Mai havia pensat que jo faria una constitució, ni tan sols que se n’hagués d’elaborar una de nova. En aquells moments, l’única cosa que volia era que s’acabés el règim i vinguessin eleccions que portessin a un nou parlament. Però, lògicament, aquest nou parlament havia de fer una constitució: una assemblea constituent, l’objectiu  i fonament de la qual fos elaborar la constitució que havia de permetre actuar democràticament. Una discussió menystinguda i perduda  d’aquell moment, però que tenia la seva importància, era que nosaltres no vam dir mai que la de 1977 fos la primera legislatura. L’anomenàvem la legislatura constituyente, després de la qual venia ja la primera. 

No havíem pensat mai a fer una constitució, i mai vol dir fins quaranta-vuit hores abans. Però és clar, tan bon punt es procedeix a constituir el Parlament, el primer objectiu és formar l’equip que redactarà la Constitució. El que estava clar és que en aquest equip hi havia de ser, preferentment, tot l’arc parlamentari per tal que fos una constitució que comprometés a tothom. En aquest sentit, es pren la decisió que hi havia de ser l’Unicón de Centro Democrático (UCD), el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), les minories nacionalistes i, fins i tot, la dreta més hereva del franquisme, que en aquell moment era l’Alianza Popular (AP) de Fraga. En teoria, hi haurien d’haver hagut tres representants de la UCD i dos del PSOE. Però això comportava un problema: si el PSOE en tenia dos, amb aquesta proporció pura, també n’hauria de tenir un Enrique Tierno Galván, del Partit Socialista Popular. El PSOE tenia molt present, i crec que amb raó, que un Tierno Galván, catedràtic de dret polític i constitucional, hauria jugat un paper molt afeblidor pel PSOE en la ponència. Així doncs, el PSOE va preferir tenir un únic representant, en Gregorio Peces-Barba. 

El PSUC tenia en Jordi Solé Tura, i per a la minoria basco catalana vaig ser nomenat jo perquè, lògicament, a la ponència no hi anaven ni en Jordi Pujol ni en Xabier Arzalluz. Eren dues persones molt valorades, però que no tenien una formació jurídica, cosa que jo sí que tenia. I  havia sigut professor a la universitat fins que em van expulsar. És així com em vaig trobar fent la Constitució d’un dia per l’altre.

És quan tornes de la ponència que t’adones que ets ponent… i quan et reuneixes amb els altres set, de sobte tens la sensació de la importància d’aquella acció. De fet, he tingut més sensació d’importància i del que representava elaborar la Constitució ex-post que ex-ante.

Font: Ab Origine

Quin fou el procés de la redacció de la Constitució?

Crec que, amb perspectiva, vam fer-ho bé. Vam seure i vam fer un índex de les constitucions d’altres països. L’índex va ser objecte de molta discussió, perquè nosaltres érem un país que no tenia un bagatge històric i tradicional plasmat a la Constitució. A França, per exemple, en què a la seva Constitució no declara la llibertat de reunió ni d’associació, perquè són aspectes que ja formen part del bagatge històric i tradicional de la Revolució Francesa. Nosaltres havíem de, no únicament posar per escrit les llibertats de reunió i associació, sinó redactar-ho tot de tal manera que no poguessin venir uns magistrats a buidar-ho de contingut, ja que la nostra confiança en el poder judicial en aquell moment era molt relativa (era un poder judicial fet i auspiciat des del franquisme). 

Després de fer-lo, anàvem capítol per capítol. Si ens posàvem d’acord en els aspectes a tractar, endavant; però si no, congelàvem l’aspecte en qüestió i el deixàvem per a una segona o tercera lectura. Avançàvem en allò en què estàvem d’acord i, en el que no, ho deixàvem per a més endavant.

Tots teníem, a més, una tècnica: portàvem les nostres redaccions preparades d’acord amb allò que toqués tractar aquella setmana. Lògicament no coincidíem tots, però les visions tampoc eren tan diferents. Per exemple, en certs aspectes, com ara definir la llibertat de reunió, en Gregorio Peces-Barba i nosaltres ens acostàvem bastant a una mateixa visió. Així, progressivament, es va anar definint el que en diríem “majories”, en les quals normalment Peces-Barba, Solé Tura i jo mateix formàvem un equip. Pel que fa a l’UCD, en temes de drets i llibertats tampoc s’allunyava gaire de nosaltres, però tenia el refugi d’en Fraga per fer un 4-3 en determinades qüestions. 

En general, el joc de la ponència va ser molt honest. Tothom sabia com pensàvem els altres i ja sabíem que no ens posaríem d’acord en segons quins temes. Però no valia la pena discutir sobre certs aspectes, perquè es venia allà a defensar unes idees i una nova constitució. La mecànica consistia en anar trobant les maneres de plasmar les diferents visions. Els ponents m’atribueixen expressions constitucionals com per exemple el sin perjuicio de. Jo deia que, ja que ens havíem posat d’acord en certs aspectes, si la resta no acceptava la forma en què s’havia proposat, podien arribar a acceptar el “sense perjudici de”, ja que representava un efecte limitatiu. 

En conjunt va ser un treball difícil, però el més dur fou la submissió de la ponència a les esmenes de tots els diputats, ja que es presentaren unes 1.000 esmenes. Examinar-les totes i veure quines acceptàvem i quines no va ser la tasca més complicada, molt més que no pas la redacció inicial de la ponència.

Font: Ab Origine

Quines esperances tenien amb la nova Constitució? Les va acomplir totes?

Aquesta és una pregunta correcta descontextualitzada, encara que tingui sentit amb el pas del temps. En aquell moment, allò important per a nosaltres era fer una constitució que acabés amb la legislació del franquisme. Se m’està dient que no es va acabar amb franquisme sociològic o ideològic, i és una pretensió bastant ridícula, perquè una constitució no acaba amb elles; si de cas, les disciplina i les acota. Qui era franquista ho seguia sent, tot i la Constitució. Per tant, necessitàvem una constitució que establís un joc democràtic i que trenqués, no amb una tradició de quaranta anys de dictadura, sinó amb una tradició secular de divisió radicalitzada entre dos grans blocs en el conjunt de l’estat.

Hi ha una cosa que s’oblida de la nova Constitució: va ser la primera constitució espanyola sotmesa a referèndum. Mai hi ha hagut una constitució a Espanya sotmesa a referèndum, ni la de la Segona República (la qual va ser aprovada per una assemblea constituent, però en cap moment es portà a referèndum). Per tant, per a nosaltres el que era important que era que el poble manifestés que volia aquesta constitució i fos un símbol de la fi del franquisme i de la dictadura, així com l’inici i bases d’un nou joc democràtic. 

Aquest joc democràtic es faria més bé o més malament, però l’aprovació de la Constitució assenyalà un punt i a part, un trencament de ruptura amb la dictadura. El poble havia parlat i s’havia acabat amb la dictadura. A partir d’aquell moment, les discrepàncies tindrien un marc de debat, que és el que preteníem amb la confecció de la Constitució.

Un antic professor meu, l’Andreu Mayayo, afirmava que molts dels defectes atribuïts al “règim del 78” s’haurien d’atribuir més al període democràtic que a la Transició en si. Hi estaria d’acord?

En primer lloc, jo no puc estar d’acord amb l’expressió “règim del 78” perquè no s’utilitza en un registre acadèmic, sinó en un registre pejoratiu. I em sembla pueril usar pejorativament el terme “règim del 78” per descriure a tota una generació que va sacrificar vides, llibertats, professions, etc. per assolir la democràcia. Em sembla infantil dir-ho de tota aquella gent com Marcelino Camacho o Santiago Carrillo, i que havia tingut darrere seu una vida molt densa, difícil i complicada per arribar a aconseguir un joc democràtic.

Dit això, té raó el professor Mayayo. Es podria dir que després no s’ha fet el que s’havia de fer. Afortunadament, però, tenim una Constitució que ens permet aplicar-la malament: és a dir, permet l’error i l’equivocació. Quan això s’intenta evitar, la frontera amb la dictadura és molt subtil. S’havia de fer una constitució que permetés que la gent fes disbarats en un joc democràtic que, segurament, no s’ha fet. No s’ha interpretat o no s’ha aplicat del tot bé, però això és un altre tema al qual no correspon entrar-hi ara. La Constitució avui, any 2020 i des de Barcelona estant, encara és més garantia que problema… i ho diu un nacionalista.

Font: Ab Origine

Vostè és un dels pares de la Constitució, militància a Convergència, la seva aventura del Partit Reformista Democràtic amb Florentino Pérez, advocat de la infanta Cristina en el cas Nóos… es considera part de la “casta” del 78, sr. Roca?

Jo no em considero de la casta del 78 perquè no em puc considerar de cap casta. Que formo part del que en diuen “la generació del 78”, no només no ho discuteixo, sinó que ho considero un honor. Per a mi és un privilegi haver participat en el procés de la Transició Democràtica. Jo podia haver participat en aquest projecte de moltes maneres, però l’atzar, les coincidències, la conjuntura, etc. em van portar a participar-hi d’una manera més destacada: he pogut participar en la Constitució, en els Pactes de la Moncloa, en l’Estatut del 78… 

He pogut participar de tot això, que uns en diuen “casta”, expressió de la qual discrepo i de la qual no en discutiré, ni el seu infantilisme ni la certa ignorància que representa. Formo part de la generació del 78 i em reconec a mi mateix el privilegi i la sort d’haver-hi tingut una participació destacada. No me’n penedeixo absolutament gens. 

Avui en dia tot es faria igual? Amb tota sinceritat, no ho sé. Però el que sí que sé és que si avui cap dels problemes que tenim no és per culpa de la Constitució. Catalunya no té la independència per culpa de la Constitució? No. De fet, el primer que es faria si Catalunya fos independent seria una Constitució. Mai havíem tingut un grau d’autogovern com el que tenim en aquest moment, ni tan sols amb la República. 

Lògicament que hi ha més ambicions, però el que no em val és l’argument dels que diuen que nosaltres formem part d’una generació que no va fer la Constitució. Amb això vull dir que la idea del fet que cada generació ha de tenir el dret de definir noves bases legals em preocupa molt, perquè una de les coses que donen força als països és l’estabilitat institucional: els Estats Units tenen una constitució escassíssima i curtíssima que fa molts anys que dura, i els francesos invoquen l’esperit de la Revolució Francesa del 1789. Una constitució té dret a ser canviada? Sí. Però no perquè una generació ho vulgui. Itàlia no és un exemple d’estabilitat institucional i ha canviat la constitució molts cops al llarg d’aquests anys. Una altra cosa és, però (tot i que això ja pertany a un altre tipus d’entrevista i, segurament, amb altres persones), quin és el sentit que s’ha de donar a una acció política l’any 2020. Jo sabia el que volíem l’any 1975 en endavant, però ara sabem el que volem? Això és la política. Si la política no té uns objectius i es defineix dia a dia no sabrem on volem anar. És el mateix tema d’una vocació independentista que no tan sols és legítima, sinó que té una base a la història de Catalunya: sabem com la volem?, el temps que volem dedicar a la seva construcció?, és una ambició per a demà, però que no es planteja bé per a demà passat? Tots aquests temes són molt importants.

Font: Ab Origine

Què significa per a vostè la dècada dels setanta? Quin paper històric creu que li va tocar exercir?

Crec que la màxima satisfacció que pot tenir una generació és dir que va complir amb el paper que li pertocava. La del 78 el va complir. La del 2020 l’està complint? No ho sé, ni m’hi poso. Nosaltres, segur que sí. I m’atreviria a afegir que la generació del 2020 pot tenir unes determinades ambicions gràcies al fet que nosaltres vam complir la nostra part. Si no, no ho podríem fer.

Read More

Vicenç Ferrer Gralla fou un més entre tants de la lluita antifranquista. Això no significa que la seva vida fos una més. Emigrant de les terres de Castelló, arribà amb la seva família a Barcelona després d’una gelada de les olives que cultivaven. 

El nostre protagonista arribà a la ciutat una vegada el “desarrollismo” franquista ja s’havia iniciat. L’aparent encert econòmic del règim (el creixement extraordinari del PIB, l’arribada del 600, el turisme, etc.) contrastava amb la repressió política que exercia la dictadura, els baixos salaris en els quals es fomentà el “miracle” econòmic espanyol i la falta d’un estat del benestar del qual es gaudia a l’Europa occidental. 

Fossin la seva sang (tenia familiars que havien sigut víctimes mortals del franquisme després de la Guerra Civil) o, senzillament, tenir consciència, Ferrer decidí prendre partit. A favor de la democràcia i del socialisme, i en contra de la dictadura. Militant en diverses organitzacions d’esquerra del moment, el seu trajecte és il·lustratiu del de molts joves que en aquella època veien factible una ruptura democràtica amb el franquisme. El pas dels anys li ha donat perspectiva i ara admet que, segurament, no es tenia la força que era necessària per tombar la dictadura i que, per aquest motiu, la Transició consistí més en una transacció que en una ruptura. 

Quin record tens dels anys 1970 – 1975?

D’aquests anys en tinc bons records perquè semblava que hi havia un moviment que anava creixent dia a dia i que anava aplegant a més gent en la lluita contra el règim franquista. Molta gent com jo, que dúiem participant des dels catorze anys al moviment nascut dels escoltes de muntanya de Catalunya, vèiem com cada setmana teníem enfrontaments amb gent falangista, als trens quan anàvem d’excursió… Davant d’aquestes persones tan intolerants que, a més a més, estaven emparades pel règim, nosaltres, que érem molt joves, vam anar desenvolupant un sentiment de rebel·lia. No era possible que anéssim amb una senyera o altres símbols inofensius -diríem- i que per aquest motiu ens estomaquessin o ens perseguissin amb navalles. 

Aquesta consciència de l’antifranquisme s’anava ampliant amb altres fets, com la prohibició d’accés a determinades lectures: hi havia llibres que no es podien trobar a les llibreries convencionals. Es podien trobar a alguna llibrera com la Drugstore, on hi havia mig amagats llibres de Marx, Lenin i similars. El fet que certes publicacions estiguessin prohibides feia que tinguessis ganes de llegir-les. 

A través d’aquestes lectures i a la relació que tenies amb gent que pensava més o menys com tu, un anava configurant una certa consciència d’injustícia social, una voluntat de canvi i un desig d’implicació i de participació en aquest canvi. Concretament, a l’Estat Espanyol i a Catalunya això significava la lluita contra el règim franquista. Tot això s’ajuntava amb el context internacional: l’onada revolucionària de França l’any 1968 i la de Txecoslovàquia el mateix any, on es demanaven llibertats per un poble que estava ocupat per la Unió Soviètica -com a apunt, dir que molta gent pensa que els qui tenim cultura marxista no érem crítics amb l’URSS, i ho érem molt. De fet, jo encara tinc un llibre de l’Ota Šik, el ministre d’economia de Txecoslovàquia a l’època d’Alexander Dubček que va ser purgat quan van entrar les tropes del Pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia. 

L’any 1956 passaren els fets d’Hongria; jo era molt petit i no ho vaig viure però sí que recordo que quan vaig entrar a militar al PSUC l’any 1973 estava fent el servei militar. Recordo que quan vaig sortir del servei militar, l’any 1974, la meva companya ja era del PSUC des de l’any 1972 i jo la vaig conèixer l’any 1973. La seva família també era del PSUC: el meu sogre ho era des de l’any 1956 i d’una manera molt activa. Quan vaig entrar a la universitat, vaig passar abans per una acadèmia, la Condal, que estava al carrer Diputació entre Llúria i Pau Claris. Allà vaig coincidir amb el meu cosí, el qual també estava sensibilitzat amb la problemàtica de l’antifranquisme. He de dir que uns anys abans, quan ja estàvem fent cinquè de batxillerat, ja vaig començar a estar conscienciat a través del cinefòrum que es feia a l’Escola Professional del Clot a Barcelona. Un cop acabades les pel·lícules, es feien debats que quasi sempre acabaven en la crítica a la manca de llibertats, etc. Per exemple, un dia va assistir-hi José María Nunes (1930-2010) per la projecció de la seva pel·lícula Biotaxia

En resum, la meva consciència política es va començar a crear a partir d’aquestes trobades d’escoltes de muntanya, dels cinefòrums, del contacte amb estudiants antifranquistes que estaven organitzats als instituts -sobretot als públics-, del contacte amb el meu cosí… Així doncs, quan vaig arribar a la universitat l’any 1970, ja tenia una consciència formada.

Vicenç Ferrer Gralla durant l’entrevista per a la revista. Font: Ab Origine

El factor generacional va ser important, però una altra cosa que indirectament també va influir va ser el fet que, que quan tenia 12 o 13 anys, al meu poble, un poble rural de l’interior de Castelló, tots els alcaldes i la corporació municipal eren franquistes, fins i tot havien arribat a prohibir que durant el ball, la gent s’agafés. A la zona del Baix Ebre i Castelló es fan molts correbous, que també van arribar a prohibir perquè era una cosa del diable -diríem. Aquell nacionalcatolicisme havia entrat tan endins d’algunes esferes de la societat que es van arribar a prohibir tots aquells actes. Fins i tot recordo que la meva família va participar en alguna manifestació que es va fer al poble demanant els correbous, una cosa increïble. Crec que aquest sentiment antifranquista i contra la injustícia i el despotisme contra les autoritats van anar calant al llarg dels anys. 

El desembre de 1970 es va celebrar a Burgos el famós Consejo de Burgos, el qual va mobilitzar a molta gent. Demanaven penes de mort per cinc etarres haguessin o no participat en els fets que els imputaven; volien fer-los un escarment matant-los. Entre ells hi havia Mario Onaindia i altra gent que posteriorment se separà d’ETA i formà Euskadiko Ezkerra o entrà al PSOE o al Partit Socialista d’Euskadi. En resum, era gent que va abandonar les armes o el moviment de la lluita armada. La gran mobilització en contra del Consejo de Burgos va fer que, fins i tot, el papa Pau VI truqués a Franco per dir-li que aturés la matança de cinc persones que no havien tingut la possibilitat defensar-se, ja que s’elaborava un sumari i els seus advocats defensors tenien 24 hores per estudiar-se el sumari i preparar la defensa, per la qual cosa era una indefensió en tota regla que no es podia admetre. També sé que persones de les altes instàncies dels Estats Units, així com d’Itàlia, França i alguns països nòrdics, també hi van intervenir. Aquí a les universitats es va viure com una guerra contínua i diària amb els “grisos”, ja que quan tornaves a la universitat l’endemà et trobaves forats de bala als vidres de la facultat. Imagineu el nivell de conflictivitat que hi havia en aquell moment. 

A tot això se sumava al fet que Comissions Obreres, alguna organització catòlica (Joves Obrers d’Acció Catòlica, diria) i treballadors de caràcter més anarcosindicalista estaven creant un moviment de protesta no només en l’àmbit estudiantil sinó en l’àmbit de fàbriques. Als barris de les grans ciutats van aparèixer les associacions de veïns, que també van començar a reivindicar les millores de carrers, la presència d’ambulatoris… en conjunt, totes aquelles infraestructures que no es tenien perquè a l’època franquista s’havien construït blocs de pisos i l’enjardinament i els equipaments no havien arribat mai.  També vaig participar en la legalització de l’Associació de Veïns de Sant Genís dels Agudells a Barcelona, prop de l’Hospital de la Vall d’Hebron. 

Recordo que l’any 1975 va ser una època convulsa perquè a tot arreu esclataven coses, hi havia moviments, alguns d’ells pacífics, altres no tant… A la universitat aquesta situació era contínua perquè quan no era una cosa era una altra. Després del Consell de Guerra de Burgos va haver-hi una forta problemàtica amb un concert reivindicatiu a l’Escola d’Enginyers. El governador civil d’aquell moment, Martín Villa, el va prohibir. Va haver-hi manifestacions per la Diagonal, pedrades, trets… i van detenir el meu cosí, que va passar un any i cinc mesos a la presó. A mi em van pegar, però no em van detenir perquè no els hi vaig donar temps, tenia molta agilitat.

On vivies en aquell moment? Qui era la teva família? Creus que això va tenir alguna influència en el teu posicionament polític?

L’any 1964 vaig emigrar amb la família a Barcelona. Érem una família de petits propietaris d’un poblet de València (en total teníem quatre o cinc hectàrees de terra de secà i un hort) però d’allò no podíem viure perquè l’any 1956 es van glaçar les oliveres per segon cop i l’olivera és una planta que li costa tornar a la producció set o vuit anys com a mínim. Els meus pares, tot i que no eren persones immerses en la política, no em van explicar el passat de la meva família. Molts d’aquests fets els he sabut fa uns quinze anys, com per exemple que un tiet avi meu està enterrat en una fossa comuna al cementiri de Castelló i que el van afusellar l’any 1941-42, per “rojo arrastrado”. Amb el temps també he sabut que la família de la meva mare tenia un familiar que havia estat regidor de l’ajuntament del meu poble per Izquierda Republicana. També que, quan va acabar la guerra, la meva tieta per part de pare, com que la família de la qual venia de la meva àvia paterna era més aviat d’esquerres i republicana, l’obligaven a anar cada dia i rapada al zero a una sortida del meu poble on hi havia “la cruz de los caídos” a netejar-la. Ni el meu avi, ni la meva àvia, ni la meva tieta havien fet absolutament res, simplement van ser jutjats per tenir una procedència familiar massa esquerranosa.

La meva mare mai em va dir res, però, pel que fa al meu pare, alguna vegada s’havia enfadat amb mi per alguna discussió política que havíem tingut. Per exemple, l’any 1972 jo em despertava a dos quarts de cinc del matí i sortia de casa a aquella hora; però a on anava? El meu pare, lògicament, em sentia marxar. Doncs bé, jo anava a algun carrer de Barcelona a repartir fulls volants, per exemple. No deia res a casa, però estava claríssim que anava a algun lloc i això al meu pare no li agradava, suposo que patia molt perquè no em passés alguna cosa. Però pel que fa a aclariments del passat de la meva família per part dels meus pares, no en vaig tenir cap fins fa poc, ara que la meva mare amb  95 anys comença a explicar-me. També tinc part de família que era de dretes i molt nacionalcatòlica -he de dir que jo distingeixo perfectament què vol dir catòlic i què vol dir nacionalcatòlic. Aquests familiars actualment continuen sent de dretes, voten el PP, etc. però no hi tenim cap conflicte familiar.

Com inicies la teva militància política? Què implicava en aquella època la resistència al franquisme?

Diria que el compromís polític era una cosa que venia després de la presa de consciència de la mobilització personal, ja que les coses no estaven bé i el teu futur personal i social s’havia de canviar. El grau de compromís que un tenia era diferent, cadascú en tenia un. Quan s’havia de fer una acció determinada, igual que ara, hi havia un grau de compromís en funció de la situació personal de cadascú. Jo sempre he tingut un grau de compromís alt, sense aturar-me a pensar massa en les conseqüències que allò podia tenir: era solter, no tenia cap lligam important, quan vaig aterrar a la universitat tampoc coneixia gaire a ningú… Allà ja veus qui es mou en major i menor mesura i entres en contacte amb aquesta gent al bar de la facultat. Comences a xerrar i t’informen dels futurs actes i accions que farien. Així, a poc a poc, vaig anar entrant en aquesta dinàmica organitzativa sense tampoc saber massa on m’estava posant.

Vaig anar a parar en un grup no massa estructurat, el que es coneixia com el Ches i Chos: Comités de Huelga Estudiantil i Comités de Huelga Obrera. Era un grup més aviat d’acció que no pas teòric. Com que a la universitat hi havia motius suficients per reivindicar certs aspectes, com per exemple la metodologia o el discurs d’alguns catedràtics, seguint el fil de la revolució francesa del 68 nosaltres també reivindicàvem el dret a un ensenyament que fos més científic i que estigués més d’acord amb la realitat dels temps. Per exemple, el professor de filosofia de primer curs parlava de Plató, d’Aristòtil i de Sant Tomàs i aquí s’acabava la Història de la Filosofia.

Els anys 60 es caracteritzen, entre altres coses, per un paper molt destacat a la universitat en l’oposició al franquisme. Tu anaves a la universitat aquells anys, l’antifranquisme era quelcom generalitzat a la universitat?

Jo crec que no era generalitzat. Hi havia una minoria (5-10%) d’estudiants conscienciats del fet que ideològicament s’apropaven més a tendències d’esquerres, de dretes o de centre, però tots eren antifranquistes. Hi havia una massa molt gran d’estudiants que no ho eren perquè no ho entenien, bé perquè no ho havien assimilat, bé perquè no tenien consciència o bé perquè anaven a la universitat només a estudiar. Sí que hi havia grups a la universitat, com els famosos comitès de curs (uns comitès presents a cada curs i formats per set o vuit persones, equivalents a les Comissions Obreres), que des de la clandestinitat plantejaven reformes o aspectes per reivindicar millores universitàries. Aquests comitès de curs actuaven en el seu àmbit, és a dir al seu curs: una persona s’aixecava a classe, aturava el professor que parlava i exposava que volia parlar sobre una cosa, i la resta d’estudiants ja es començaven a posar nerviosos. La persona en qüestió exposava alguna reivindicació, era seguit i secundat per altres persones de la classe (fet ja acordat premeditadament, ja que ens repartíem els papers del que diríem) i es creava una dinàmica en què després intervenien altres estudiants que no estaven polititzats, tot i que ho feien molt pocs.

Durant el temps que vaig estar a la universitat vaig notar que a qualsevol vaga, protesta o forma d’actuació, el gruix d’estudiants que o bé no estaven polititzats o bé no anaven a la teva acció, mai es va oposar a les nostres accions ni va denunciar-ho a les autoritats acadèmiques. Així que, en general, hi havia una bona acceptació, era un antifranquisme passiu. Molts d’aquests estudiants eren de procedència de classe treballadora i segurament els hi haurien dit alguna cosa a casa. No estaven posats dins de la mobilització política, però tampoc la rebutjaven, com passa actualment amb les protestes universitàries. Hi havia una avantguarda, la que va davant, i una massa de gent que en algun moment arriba a participar d’una forma molt activa però que després segueix apartada de l’avantguarda. 

Del que sí que n’estava ple era de grups i grupuscles d’extrema esquerra perquè en aquella època a la Xina es vivia la Revolució Cultural Xinesa. Aquí ben bé no se sabia què era, però allà “molava” molt. Xina tenia un conflicte territorial amb l’URSS i la ideologia no hi tenia res a veure, ja que eren dos estats amb règim de socialisme real, com es deia en aquella època, i tenien un conflicte entre ells. Aquí si eres contrari a la política del Partit Comunista de l’URSS respecte als països satèl·lits d’Europa (Polònia, Hongria, Txecoslovàquia…) i crític amb l’URSS, et decantaves cap al món de Mao Tse Tung. Això va fer créixer tot un seguit de grupuscles de caràcter maoista.

Juntament amb el grup dels comitès de la Vaga Estudiantil i Obrera, on vaig participar, hi havia el Partit Comunista Espanyol Internacional, la Liga Comunista Revolucionaria, la Liga Comunista (de caràcter trotskista), etc. En conjunt, tot de grups que es disputaven l’hegemonia dins del món universitari. També hi havia el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el qual era considerat per la resta de grups com un partit reformista, “socialdemòcrata” (en aquella època, era un insult aquest qualificatiu) i venuts al capital i a la patronal. Vaig conèixer tangencialment a Víctor Ríos, que posteriorment va ser la mà dreta de Julio Anguita.

Aquests grupuscles tenien molta diferència respecte al PSUC?

Eren moviments que no tocaven de peus a terra en el sentit del coneixement que nosaltres tenim ara de les coses. Per exemple, actualment preguntes què és el “deute” o el funcionament de la justícia i quasi tothom et sap donar una petita explicació. En aquella època, tot això era com una nebulosa de la qual ningú parlava perquè l’enemic era l’estat franquista, genèricament. Sabem que per canviar qualsevol cosa actualment es necessita una base electoral sòlida, així com un compromís sòlid d’aquests votants i una actitud més proactiva i conseqüent. En aquella època tots aquests grups que van ser qualificats d’extrema esquerra no es plantejaven tots aquests aspectes, era més aviat una lluita d’acció-reacció: tu feies quelcom i la policia reaccionava. Davant d’aquella reacció tu feies una altra acció, per la qual cosa no hi havia temps per plantejar-se estratègicament quin era el teu horitzó: el socialisme, però no el de l’URSS. El Partit Comunista Italià (PCI), en aquella època, va començar a elaborar la política del compromesso storico” de Berlinguer, però a l’Estat Espanyol va arribar molt tard i va ser molt instrumentalitzat per Santiago Carrillo, que precisament no era una persona molt demòcrata. 

En resum, allò era semblant a cremar contenidors a la plaça Urquinaona, una cosa són els espectadors, als quals els pot semblar bé o no que hi hagi gent que tingui una resposta a una reacció, i l’altra són les persones que els cremen: amb quin objectiu ho fan? Potser no hi ha cap objectiu.

L’inici dels 70 va ser un moment de forta efervescència obrera. Vosaltres, fos en l’àmbit universitari o de militància al PSUC, quina relació teníeu amb els sindicats?

El sindicat organitzativament més fort a Catalunya era Comissions Obreres. Allà hi van anar a parar molts dirigents del PSUC o gent que s’havia congregat a la lluita antifranquista a les empreses. Ho dic perquè, per exemple, quan començaven a crear-se les Comissions Obreres, el meu sogre no va arribar a ser delegat de personal però sí que va ser enlace sindical, un càrrec que actuava a l’estructura del sindicat vertical del sindicat del règim per trencar-lo des de dins. De fet, aquesta era la proposta del PSUC: participar dins les institucions sindicals del règim per fer-les enfonsar-les des de dins i tenir la cobertura legal que et donava aquest càrrec d’enlace sindical. Aquest aportava un estatus legal, per la qual cosa la persona que l’ocupava no podia ser jutjada ni els empresaris podien anar en contra seva perquè això suposaria anar en contra del règim, al qual els empresaris també li tenien por. D’aquesta manera, s’anaven fent assemblees als llocs de treball; ara, una altra cosa era que després tiressin endavant o no. De totes maneres, es feien córrer plataformes de sindicalització fins que s’acabava en vagues generals com la del Baix Llobregat, les d’Astúries o les de León. 

A la universitat ens arribaven les notícies de totes aquestes vagues i, durant la nit, anàvem a un pis d’estudiants i amb paper d’embalar i un retolador gruixut escrivíem les problemàtiques dels treballadors en vaga. Però tot, clar, a través d’informacions traspassades que no sabíem fins a quin punt podien ser verídiques. L’endemà, entre cinc o sis estudiants omplíem el passadís de la universitat amb el paper d’embalar en el moment en què es produïa la sortida d’estudiants de les classes, de manera que, entre la gentada, no se sabia ben bé qui havia enganxat la pancarta. Una mitja hora després, temps suficient perquè la majoria d’estudiants ja ho haguessin llegit, els policies de paisà de la Brigada de Político Social (l’equivalent a l’Stasi de la RDA) que hi havia dins la universitat ja s’encarregaven d’arrencar tot allò. I així anàvem fent dia a dia. La connexió entre els estudiants i el moviment obrer era aquesta, excepte pels que vivíem a barris de treballadors, ja que teníem contacte amb persones que eren membres clandestinament de Comissions Obreres i que ens proporcionaven més informació sobre el món obrer. Això es feia a través dels Comitès de Barri; d’una banda hi havia les Comissions Obreres (en l’àmbit de les fàbriques i de construcció) però es van crear als barris uns organismes a banda de les associacions de veïns que eren els Comitès de Barris. Els formàvem estudiants, treballadors i veïns. La visió que ens proporcionava, per tant, era una visió una mica més oberta de tot.

Teníeu notícia del que passava a les altres parts de l’Estat Espanyol? Teníeu contacte amb altres organitzacions fora de Catalunya?

Que jo sàpiga, l’única organització amb la qual teníem contactes en aquella època eren les organitzacions que estaven ja estructurades a escala estatal. A part dels grupuscles maoistes, en podríem dir, dels quals ja he parlat abans i que eren unes quinze persones a Catalunya, unes 10 a Madrid i 5 a Astúries, hi havia organitzacions com el PSUC, el PCE o Bandera Roja que sí que tenien més estructura perquè el PSOE fins a la mort de Franco no tenia estructura. Per tant, teníem poc coneixement d’allò que passava a altres parts de l’estat. Actualment podem agafar el mòbil i saber què està passant a l’altra banda del món, però abans no.

L’historiador Josep Fontana afirma que durant la Transició el Franquisme pactà la seva pròpia supervivència. Hi estàs d’acord? O fins a quin punt recolzes l’afirmació?

Això ho matisaria una mica perquè afirmar això d’una forma tan taxativa exclou l’explicació d’un fet que habitualment no s’explica. El govern de Suárez va redactar la Llei per la Reforma Política i va organitzar un referèndum. Absolutament tota l’oposició democràtica, des del Partit Carlí, que estava a la Junta Democràtica, fins al PSOE, PCE, organitzacions catalanes… van estar demanant a través dels seus mitjans el boicot a la reforma política de Suárez. Crec que va ser l’any 1976. Però, curiosament, la gent va anar a votar. De cop i volta vam descobrir que no hi havia tant antifranquisme als carrers sinó que la gent era més possibilista i va pensar que era millor una petita reforma que no pas la ruptura democràtica, la qual era una nebulosa que no se sabia ben bé com podia acabar. La gent que normalment no participava políticament però que volia canvis, finalment va decidir anar a votar. Suposo que aquest fet va obrir els ulls a Santiago Carrillo, Felipe González, Tierno Galbán, etc. sobre la impossibilitat material de trencar violentament amb el règim. No es podia fer com a l’Egipte de fa uns anys, ni com a Tunis, ni com a Bielorússia, una cosa així era inviable perquè no hi havia forces suficients per fer-ho. Segurament llavors van decidir pactar amb el règim. Suárez va tenir la visió de legalitzar el PCE la Setmana Santa de l’any 1977 i, encara que els sectors més ultres del règim van posar el crit al cel, el cert és que el gruix de gent ultra no era tan elevat. De la gent ultra que recolzava el règim, n’hi havia molta que es va assabentar que s’havia de fer un canvi democràtic; ara, aquest canvi democràtic havia de ser quelcom moderat, havia d’assegurar el manteniment de les oligarquies i la Llei d’Amnistia havia de servir per a tothom, tant pels partidaris del règim com pels represaliats d’aquest. Es va arribar així a un pacte que crec que cal matisar i que s’explica per la falta d’una força majoritària.

Font: Ab Origine

Més que una correlació de forces va ser una correlació de debilitats el que va possibilitar l’arribada i la constitució del règim i aquesta heterogeneïtat de la societat. Ara, passats els anys i el que veiem amb la monarquia, és molt fàcil dir que es podia estar en contra del règim, però en aquella època no hi havia cap altra possibilitat, perquè les organitzacions progressistes, d’esquerra, democràtiques, etc. tenien poca implantació a la societat, la qual no estava educada en termes democràtics. En aquest sentit, no hi havia l’educació que hi ha actualment en tant que ara som conscients dels drets dels quals disposem. Per exemple, en un desnonament, la persona desnonada sap que té uns drets i sap com procedir anant a grups d’advocats d’assessorament gratuït, mentre que en aquella època aquesta cultura de la consciència de drets no existia. La gent tenia una mentalitat més de súbdita que no pas de ciutadana.

Fins a quin punt la por a la repressió franquista constant penses que atemoria o generava un impacte en els estudiants a la universitat en aquell moment, fent-los no partícips del moviment estudiantil?

Els mitjans de comunicació d’aquella època tampoc treien cap notícia rellevant sobre el món estudiantil i els seus conflictes. Al Mundo Diario, que era de l’opus, de tant en tant se’n deia alguna cosa, així com el Correo Catalán, però no era el cas de cap mitjà potent. El món estudiantil, doncs, era com una bombolla que de tant en tant es manifestava a l’Eixample, però estem parlant d’entre 20 a 200 persones manifestant-se. El dia 1 de Maig i l’11 de Setembre hi havia algunes altres manifestacions però poc més.

Clar que hi havia por, hi havia una complicitat entre els estudiants no polititzats i la por a les represàlies, però no era una complicitat activa. Recordo l’Amparo, una dona que vivia al barri de Montbau a Barcelona, que no tenia carnet de cap organització però que ajudava a vendre números de rifes d’associacions estudiantils o obreres. Els diners d’aquestes rifes servien per ajudar els presos polítics, per exemple. Durant un temps va funcionar la Comissió de Solidaritat amb els Presos Polítics, en la qual vaig participar durant un temps. La meva companya i jo i altra gent anàvem a les botigues i demanàvem aliments o diners per la causa. Aquesta Comissió de Solidaritat funcionava a la part alta del barri d’Horta-Guinardó, al Carmel, la Teixonera, Vall d’Hebron, etc., i el qui en portava les finances era el capellà de l’església de Nostra Senyora del Coll del Carmel. Amb això vull dir que la implicació era molt àmplia i variada i que la implicació de certs sectors de l’Església també era molt important: ens podíem reunir a l’església quan volguéssim, hi podíem emmagatzemar tot allò recollit… Quan hi havia acomiadaments massius, com fou el cas de la SEAT, els companys de la SEAT ens va enviar un llistat de persones del barri del Carmel i la Teixonera i els hi anàvem portant diners i aliments. Aquesta comissió va funcionar des de l’any 1972 fins al 1974 aproximadament, i crec que a altres llocs també va funcionar. 

A un company del nostre grup el va agafar la Guàrdia Civil i el van apallissar viu a la caserna de Sant Pau, al Guinardó tocant a Gràcia només per formar part de la Comissió de Solidaritat d’Horta-Guinardó. Al pis dels meus pares, on jo encara no vivia, però que de moment era buit, vaig tenir a tres persones a qui la policia estava buscant. Els vaig acollir allà sense que ho sabessin els meus pares i amb molt de compte perquè al pis de baix hi vivia la portera. Això evidencia el grau de por que es vivia i es palpava en aquell moment. En una assemblea de Comissions Obreres per un 1 de Maig, aquí a la muntanya de Torre Baró, va arribar la Guàrdia Civil i va començar a disparar. Van disparar-li a Silvestre Gilaberte, un dirigent de Comissions Obreres de SEAT que va ser regidor de l’ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i primer tinent d’alcalde d’aquesta localitat. El van portar a curar a un metge del PSUC, i tota la seva cura i convalescència la va passar a casa de la meva sogra, perquè no podia anar a cap hospital. Per tant, tot i la por, els vincles de solidaritat eren molt grans. Hi hagué fins i tot algun cas d’algú que es va haver d’exiliar a Itàlia, on fou acollit per una organització del Sindicat dels Treballadors de la FIAT. 

La gent, quan era perseguida o buscada, o bé s’amagava o bé marxava, com van fer tantes persones, com per exemple Lluís Llach. Era sabut que la gent a la qual es detenia ho passava molt malament, i si et portaven a la Via Laietana, ja havies begut oli. Això feia que molta gent es plantegés la lluita política i la participació en moviments polítics, estudiantils i obrers. És el mateix que passaria actualment amb la Llei Mordassa: si fas segons què t’apliquen la llei Mordassa i et multen amb una elevada quantitat. És una forma de reprimir més subtil, però, al capdavall, s’està promovent la por davant certs actes de mobilització. Com que actualment la gent ja té problemes socials i econòmics, aquesta situació fa que es dediqui a la supervivència bàsica i deixi les mobilitzacions en mans d’altres. I d’això ens n’encarreguem quatre jubilats que ja tenim la vida resolta.

Read More

Entre els segles XVI i XVIII, l’obra de referència sobre la Xina, Historia del Gran Reino de la China, fou l’escrita per l’agustí Juan González de Mendoza. L’autor, però, mai va viatjar presencialment a Orient, tot i que els seus textos ens hi poden transportar. De la mateixa manera, ens trobem amb l’historiador i professor de la Universitat de Barcelona Diego Sola per conversar sobre aquest interessant personatge i viatjar mentalment fins a aquella Xina meravellosa i plena d’abundància divulgada per Mendoza i per la Monarquia Hispànica.

Abans de parlar de Juan González de Mendoza, cal situar-nos al context de la Monarquia Hispànica a finals del segle XVI i principis del XVII. En aquell moment, la monarquia pretenia un projecte imperial ibèric, com és el cas de Felip II i el seu projecte planetari. En què consistí aquest projecte i en quin context se situa?

Tant pel cas de Juan González de Mendoza (1545 – 1618) com de l’empresa de la Xina ens trobem a la segona meitat del segle XVI, quan la idea imperial europea havia patit una certa transformació. Hem de tenir present que Felip II (1527 – 1598), com a fill de Carles I o V (1500 – 1558), ha vist frustrat el seu somni de la universitas christiana, el projecte imperial del seu pare. Amb la fallida de la unitat confessional europea, Felip II es troba amb nous horitzons imperials, que en aquest cas són intercontinentals, i amb una idea imperial molt lligada a una monarquia universal.

De fet, a partir de 1580, Felip II es converteix també en rei de Portugal, per la qual cosa incorpora a la seva cartera de dominis territoris de l’Àfrica, de l’Àsia, el Brasil portuguès… i, per tant, renova la idea d’universalitat: ja no és la idea d’universitas christiana del seu pare sinó la idea d’una monarquia catòlica en el sentit etimològic de catòlic, catholikós, és a dir universal. Felip II, en el seu lideratge del catolicisme universal, espera incorporar nous imperis dins de l’orbe cristià: imperis gentils i pagans, com és el cas de l’Imperi xinès. Per tant, és un moment d’un nou optimisme, el qual, però, durarà molt poc perquè apareixeran limitacions en el fet d’incorporar la Xina o el Japó a la Monarquia Catòlica.

Dins d’aquest projecte, què van ser l’empresa i la jornada de la Xina?

L’empresa de la Xina van ser múltiples empreses, ja que inicialment la Monarquia Catòlica de Felip II tenia diverses propostes sobre com relacionar-se amb l’Imperi xinès; hi havia múltiples interessos, sobretot econòmics i comercials amb els luxosos productes xinesos. Cal tenir en compte que l’Imperi xinès havia causat un gran impacte en les mentalitats baixmedievals i de l’època del Renaixement a través de la literatura de viatges, com les contribucions de Marco Polo i la mirabilia.

Però dins la idea de la monarquia imperial, també hi havia la dimensió messiànica de Felip II: volia ampliar la seva cartera de dominis i a través de l’evangelització, en aquest cas de la Xina. Així doncs, si la Xina es cristianitzava, seria molt probable que els xinesos es convertissin en súbdits de la seva monarquia.

Font: Ab Origine

Per tant, quan parlem de l’empresa de la Xina ens referim a les múltiples polítiques i accions que pren la monarquia de Felip II en relació amb l’Imperi xinès. En descriuré dues: d’una banda una política de caràcter pacífic i diplomàtic, establint bones relacions comercials amb la Xina, intercanviant els productes que interessin a ambdós imperis i fer-ho per la via diplomàtica amb ambaixadors, i, de l’altra, una política de caràcter militar, nascuda als anys setanta i vuitanta del segle XVI, en la línia de la qual diversos col·laboradors de Felip II presentaren propostes de conquesta militar de l’Imperi xinès amb l’enviament d’un exèrcit per conquerir la Xina de la mateixa manera que s’havia realitzat la conquesta de l’Imperi asteca o inca a Amèrica. Felip II acaba desestimant, lògicament, l’empresa militar, així que l’empresa de la Xina s’acaba convertint en una empresa completament pacífica i diplomàtica, en què els missioners jugaran un paper molt important com a agents del monarca.

De fet, els interessos inicials de Felip II foren envers la Xina però també vers el Japó i van anar variant en funció de com s’obrien i es tancaven les portes d’aquests dos imperis. En un primer moment, semblava que la Xina era molt accessible i receptiva a l’entrada dels missioners, però després la monarquia xinesa es va tancar en ella mateixa, amb excepcions, principalment pels jesuïtes. Alhora, hi va haver un moment d’oportunitat al Japó amb l’entrada dels missioners també de la Companyia de Jesús; però finalment, a principis del segle XVII, el Japó tancà les fronteres als occidentals. Al mateix moment, però, la Xina semblava que tenia interès en què arribessin missioners jesuïtes perquè es fessin càrrec de l’observatori imperial d’astronomia de Pequín. A banda d’aquests dos grans imperis asiàtics, cal tenir en compte que el gran focus d’interès també era l’Índia i el sud-est asiàtic pel comerç amb les espècies. Aquí és on els portuguesos portaven la davantera perquè, des de principis del segle XVI, tenien presència a l’Índia i hi tenien un emplaçament propi amb capital a Goa (a la costa occidental de l’Índia). Per tant, l’interès de la Monarquia Hispànica era un interès per tot allò asiàtic, sobretot pels seus productes com les espècies, la seda i la porcellana. En el cas de la Xina, hi havia un gran interès a accedir als pocs productors de porcellana i de seda, tot i que el Japó també fos productor de seda.

Pel que fa a la jornada de la Xina, és un capítol diplomàtic molt específic dins l’empresa de la Xina, jornada a través del qual Felip II va apostar per la via diplomàtica i va enviar missioners agustins com a ambaixadors a representar-lo davant l’emperador xinès Wanli. La jornada es va forjar durant gairebé una dècada: des de 1574 fins a 1582. L’objectiu era fer una doble oferta a Wanli: un acord comercial a través del qual, d’una banda, els hispànics oferirien plata mexicana a canvi d’aconseguir productes de luxe xinesos, i, de l’altra, Felip II, pretenia instal·lar missioners de manera permanent a la Xina per evangelitzar-la a causa de la seva idea messiànica com a cap de la Cristiandat catòlica.

Aquesta jornada es va organitzar, preparar i finançar, però mai va arribar a dur-se a terme perquè hi va haver xocs de múltiples interessos virregnals, concretament del virregnat de la Nova Espanya. S’ha de tenir en compte que les Filipines feia pocs anys que s’havien començat a colonitzar i que era una capitania general que depenia de Nova Espanya, a Mèxic. Aquest xoc d’interessos va fer que, finalment, la jornada es posposés per una millor ocasió, la qual no va arribar mai.

Qui va ser Juan González de Mendoza? Quina important obra va escriure i com va ser utilitzada com a l’instrument cultural de la Monarquia Hispànica i del seu projecte imperial?

Juan González de Mendoza va ser un frare de l’orde de Sant Agustí, que va néixer a mitjan segle XVI al Regne de Castella, al territori que actualment és La Rioja, i que, com tants altres personatges a les Índies que procedien de la hidalguía, era un segundón: un fill no primogènit de la baixa noblesa que ha de buscar la seva fortuna, motiu pel qual decideix enrolar-se cap a les Índies, en aquest cas cap a Amèrica. Un itinerari bastant comú a l’època per aquests fills segundons també era fer-se frare a les Índies per ser missioner, tal com feu Mendoza.

Ell pertanyia a l’orde de Sant Agustí, que havia proporcionat intel·lectuals molt potents durant tota l’Edat Mitjana i durant l’Època Moderna. Cal tenir en compte que Martí Luter (1483 – 1546), Erasme de Rotterdam (1466 – 1536) o fray Luis de Granada (1505 – 1588), per exemple, van ser agustins.

Font: Ab Origine

Juan González de Mendoza es fa frare a l’actual Ciutat de Mèxic, al virregnat de la Nova Espanya, per després exercir la seva vocació missionera anant més enllà dels regnes ja colonitzats. A Mèxic entra en contacte amb els frares agustins que estaven preparant la jornada de la Xina de Felip II, amb la qual cosa entra a l’esfera de la Monarquia Hispànica i participa del procés de gestació de la jornada, tot i que, com ja s’ha explicat, aquesta no s’arribarà a produir i, per tant, Mendoza no anirà mai a la Xina.

Durant tots els anys en què ell es va veure involucrat amb la jornada de la Xina, és tal la quantitat d’informació que va arribar a recopilar sobre l’Imperi xinès, en aquell moment governat per la dinastia Ming, que va decidir escriure un llibre que es titula Historia del Gran Reino de la China, publicat a Roma l’any 1585. És una obra que va tenir moltes traduccions (es va traduir a l’italià, al francès, a l’anglès, al neerlandès…), motiu pel qual tingué molta difusió per tota l’Europa catòlica i protestant, i feu de Mendoza al segle XVI una espècie d’autoritat de l’Imperi xinès.

Com que era un moment en què la monarquia de Felip II tenia un gran interès per establir relacions amb la Xina, hi hagué una gran demanda d’informació d’aquest territori per part dels cercles cortesans; però també a l’alta burgesia i als sectors de les classes dominants europees a finals del Renaixement, ja que eren grups que consumien porcellana i seda i, per tant, volien tenir una idea de com era aquell imperi tan luxós. Per tant, l’obra de Mendoza ve a satisfer aquesta demanda d’informació i, alhora, a sistematitzar i ordenar tota la informació que la cort de Felip II tenia sobre l’Imperi xinès.

Mendoza no va poder escriure sobre la Xina des del seu propi testimoni perquè mai hi va ser. Per tant, com va elaborar la seva obra? En què es basà i/o quines fonts de referència va utilitzar?

És clar: com pot ser que algú que no va estar mai a la Xina pogués escriure una obra sobre aquest territori i que tingués tant d’èxit? Aquí és on hem d’entendre que els imperis transoceànics de l’Època Moderna, Portugal i la Monarquia Hispànica, comptaven amb informació (informes, notícies… una gran “base de dades”) dels territoris. És veritat que no es tenien notícies de la Xina amb la precisió que se’n tindrà més endavant, però aquests imperis ja acumulaven l’experiència dels contactes amb territoris del Pacífic i amb l’espai asiàtic, cosa que feia que a la Cort hi hagués una compilació d’informació de la Xina. També cal tenir present l’existència del Consell d’Índies, el qual no només era un organisme institucional i polític, sinó que també actuava com un organisme d’informació. Per exemple, hi havia vinculada al Consell la figura del cosmògraf d’Índies, és a dir, un individu a la Cort expert en escriure notícies, informes, llibres, etc. sobre Amèrica, Àsia, Àfrica…

De què es beneficià Mendoza? A l’estar a la Cort de Felip II a la dècada dels anys vuitanta del segle XVI, tingué accés a tota aquesta informació, amb la qual cosa farà un esforç de compilació sobre informació de la Xina. Era un senyor que tenia vocació d’historiador i una gran habilitat per escriure; i el que va escriure va ser una obra de compendi: va reunir tot el que se sabia de la Xina en aquell moment. A causa d’això, però, també serà una obra que tindrà molts equívocs i imprecisions sobre la Xina. És un moment en què la tradició històrica portuguesa, sobretot, en relació amb l’Àsia comença a recopilar més notícies que no pas les que podia haver-hi al segle XIII o XIV, quan els franciscans o Marco Polo van anar a la Xina.

Font: Ab Origine

Quina visió dóna de la Xina i en què diferia de la realitat?

Mendoza, que té interès en l’evangelització de la Xina i que s’emmarca dins la política pacífica sobre el territori, dissenya un llibre en què busca transmetre una idea positiva i admirativa sobre la Xina. Tot i presentar-la idòlatra (és a dir, que no adora el Déu veritable des del punt de vista cristià), ofereix una visió d’una Xina que acumula una gran saviesa i tradició filosòfica que ell intueix tot i no conèixer Confuci. La presenta amb aquestes característiques perquè el fet de presentar la idolatria per si sola podia ser motiu per justificar la conquesta militar defensada per alguns sectors de la cort hispànica per treure Xina de l’”error” confessional.

En conjunt, la visió que Mendoza dóna sobre la Xina es resumeix en conceptes com fertilitat, riquesa, abundància, materialitat desbordant, a més de saviesa i prudència en el govern. És el moment també en què moltes cròniques i llibres de viatges renaixentistes s’interessen en la manera com es governen altres imperis no europeus; hi ha tot una problemàtica política que interessa molt de tractar en relació amb el tema del bon govern, aspecte que a Mendoza li agrada explicar pel cas xinès. Per tant, ell no està trencant amb la tradició de Marco Polo i la seva idea de la Xina gran i rica i meravellosa, però dóna més elements d’interpretació fruit de més anys d’experiència de portuguesos i castellans amb l’Imperi xinès. La gran mancança del llibre de Mendoza és sobretot el coneixement del sistema confucià, però, fora d’aquest, dóna unes informacions geogràfiques, de tradició de costums, d’organització de la Cort imperial de Pequín, etc. si no precises, bastant avançades per l’època.

D’altra banda, com s’ha dit, els cortesans apologetes de la política més bel·ligerant o militar presentaran la Xina com un país amb elements tan negatius que abonaven els motius per fer la guerra justa i per conquerir el territori militarment.

La dicotomia entre espais reals i espais imaginaris és molt freqüent en cròniques i memòries de viatgers. Quins espais imaginaris i mirabilia es deia que hi havia a Orient i a la Xina?

Font: Ab Origine

Juan González de Mendoza, en fer el llibre, també sabia que havia de tenir ganxo editorial. Buscava una certa fama i reconeixement, i això va fer que incorporés al llibre elements propis de la tradició de la mirabilia. No és un llibre que inclogui elements fantàstics, a diferència d’alguns llibres medievals de literatura sobre l’Extrem Orient, però va introduint elements cridaners com per exemple l’existència de les amazones: l’autor esbossa el mite però no l’ubica. Segurament ho presenta així amb l’objectiu de no trencar l’esperit d’estímul del lector baixmedieval que buscava en la tradició de mirabilia un paradís perdut, un paradís bíblic. És a dir, no hi ha un trencament amb la literatura de meravelles medieval sinó una superació amb una etnografia molt més precisa, cosa que fa que l’obra s’insereixi dins la línia del que seria la literatura humanista i la tradició grecoromana d’aquells llibres d’etnografia o de geografia que havien elaborat altres autors.

Mendoza és, cronològicament, un tardo renaixentista o tardo humanista quan escriu la seva obra i creu que aquesta s’incorpora com a cànon clàssic com, per exemple, la Història natural de Plini el Vell, (s. I d.C). Per tant, ha de buscar informacions que el lector pugui percebre com a versemblants; però, alhora, el lector es vol entretenir i per això dóna detalls diguem-ne sorprenents de la civilització xinesa. Així doncs, acaba sent una obra d’un gran escriptor, tot i que desgraciadament no coneixem més obra publicada seva, tot i que tenia una capacitat d’escriptura molt fàcil.

Quin és el concepte de viatge al segle XVI-XVII? A l’Edat Mitjana era un procés de coneixement de nous mons i realitats, un trànsit tant físic com simbòlic i cultural. Concretament per l’Edat Moderna, quin trànsit cultural i simbòlic suposava per algú occidental viatjar a Orient?

Pel cas asiàtic, el viatge entre l’Edat Mitjana i el Renaixement experimenta un gran canvi. A l’Edat Mitjana es viatjava a l’Extrem Orient amb interessos concrets i puntuals: des del segle XIII, religiosos com els franciscans volien anar a evangelitzar, mentre que famílies de mercaders com la família Polo volien aconseguir una posició avantatjosa en les rutes comercials, a part dels motius diplomàtics que els podien portar allà. Però el viatger del segle XVI, com és el cas de Mendoza, que a més acabarà sent un membre de les elits eclesiàstiques de la monarquia, és un viatger que viatja amb una mirada imperial, amb una idea que allò que està recorrent i coneixent pot ser subjecte de transformar-se en territori colonial incorporat a l’ordre europeu; aquesta és la gran diferència.

Mendoza, quan planeja el viatge a la Xina i escriu l’Historia del Gran Reino de la China, pensa en una Xina que ha d’acabar sent catòlica i, per tant, de la sobirania de Felip II. Així doncs, està tractant un objecte que és un anhel de possessió imperial. Aquí és on es formen les bases d’aquella literatura de viatges europea que eclosionarà a partir de la Il·lustració al segle XVIII, feta a partir del que seran els grans imperis colonials d’època contemporània i que parlen de l’experiència de la possessió imperial. Per tant, és un moment en què s’estan definint les categories civilitzatòries d’Europa o Occident com a civilització més enllà de l’alteritat religiosa: es fixen les categories d’identitat en relació a “l’altre”. Aquestes característiques ja es comencen a percebre en aquest moment tot i trobar-nos en una literatura de viatges de finals del Renaixement, motiu pel qual hi ha una petita superació de les mirabilia. Si bé d’elles es manté l’atenció en els elements luxosos i exuberants, s’hi afegeix la intenció d’informar i donar pautes als governants, comerciants i militars de com són el territori i les seves persones, ja que poden acabar formant part del sistema europeu.

Com s’insereix l’individualisme de les cròniques i memòries dins l’Humanisme i el Renaixement? Creus que la motivació de Mendoza s’influenciava en part d’aquest individualisme o era simplement política?

La tradició literària de Mendoza com a autor, historiador i etnògraf beu d’una intertextualitat clara perquè no viatja a la Xina, motiu pel qual el relat serà fruit d’un procés de construcció en què participen moltes persones, tradicions i generacions. A més, és una obra absolutament individual però que s’insereix en un mòbil i propòsits col·lectius: la intencionalitat col·lectiva és conèixer informacions de la Xina, un lloc d’interès per a la Monarquia Hispànica i per a la Cúria romana en la seva política missionera.

Alhora, com a autor finals de l’Humanisme que intenta fer una obra etnogràficament bastant precisa, vol incorporar-se a la tradició de la literatura de viatges, la qual prové de l’Edat Antiga. Aquest és un aspecte que ens costa una mica d’imaginar perquè, com pot ser que l’obra d’algú del segle XVI es pugui incorporar a l’obra literària de viatgers clàssics com Estrabó (63 a.C – 23 a.C), Plini el Vell (23 – 79 d.C) o Heròdot (484 – 425 a.C)? Dins la idea de la recuperació de la tradició grecoromana durant Renaixement i l’Humanisme, s’hi afegeix la restitució dels clàssics, per la qual cosa és normal que Mendoza, a la seva biblioteca i obra, tingui una consideració especial per aquests autors clàssics. Per tant, la seva obra és una continuació d’aquella manera d’escriure i d’historiar provinent de l’època antiga i, en aquest sentit, és una obra molt més característica del Renaixement i del segle XVI que no pas un llibre de literatura de viatges del segle XVIII.

Font: Ab Origine

Quin paper van jugar els frares agustins en les relacions Espanya – Orient? Quina era la idea evangelitzadora que proposava Mendoza i com s’inseria dins el debat protagonitzat per Bartolomé de las Casas i Juan Ginés de Sepúlveda sobre l’evangelització dels Nou Món?

Cal tenir en compte que el principal emplaçament de la Monarquia Hispànica a Àsia eren les Filipines, que comencen a colonitzar-se a partir de 1565. Va ser l’orde dels agustins el que, per ordre i confiança de Felip II, va dur a terme la primera evangelització d’aquell espai en què, posteriorment, s’incorporarien jesuïtes, franciscans i dominics. Els missioners agustins eren del Patronat Reial, un privilegi que tenia la monarquia per organitzar l’Església, els ordes religiosos, els bisbats… als nous territoris conquerits. Per tant, eren religiosos perquè tenien una afiliació amb Roma però també eren servidors públics de la Corona, amb la qual cosa actuaven com a part de l’estructura de la monarquia.

En el primer moment de la conquesta de les Filipines, un dels personatges que participa de la descoberta de les Islas de San Lázaro (les futures Illes Filipines) és Andrés de Urdaneta (1508 – 1568). Quan va a les Filipines no hi va com a missioner perquè en aquell moment era laic, però posteriorment acabarà sent monjo agustí. És un d’aquells personatges que, com passa habitualment al segle XVI, han estat militars durant la seva joventut i maduresa i a l’última etapa de la seva vida es fan monjos i entren a un monestir. Quan Urdaneta entra a un monestir a Mèxic, probablement en el mateix monestir en què Mendoza professà com a monjo agustí, Felip II li escriu donant-li ordres perquè torni a les Filipines per descobrir el que anomenem el tornaviaje: el viatge de tornada de Filipines a Acapulco, que situarà les bases de la ruta del Galió de Manila. D’altra banda, també tindrà un paper molt important un gran etnògraf i humanista, Martín de Rada (1533 – 1578), també de l’orde agustí. Per tant, són agustins, monjos, evangelitzadors i missioners que escriuen habitualment al monarca Felip II i hi tenen una relació molt estreta. Obro parèntesi perquè, pel cas d’Urdaneta, ell havia fet un vot d’estabilitat amb el seu monestir però Felip II, com a rei, va ordenar-li que abandonés els vots i que tornés a les Filipines perquè descobrís el tornaviaje, ja que Urdaneta era un gran navegant; i així ho feu i ho aconseguí.

Pel que fa a Juan González de Mendoza, format a la Nova Espanya, beu de les idees d’un altre agustí intel·lectual molt important, Alonso de la Veracruz (1509 – 1584), un dels grans intel·lectuals novohispans del segle XVI. Tenia unes idees molt més radicals que Bartolomé de las Casas (1484 – 1566) sobre el tracte amb els gentils, és a dir, amb els pobles que no havien rebut l’evangelització cristiana. Bartolomé de las Casas apareix com el paradigma del missioner defensor dels indis, ja que apostava per un tracte pacífic amb els indígenes. Però Alonso de Veracruz, que fou la influència directa per Mendoza com a agustí, va molt més enllà: arriba a escriure un tractat de dubtes en què diu que tota la conquesta d’Amèrica s’ha dut a terme d’una manera “il·legal” perquè no hi havia cap element de les butlles papals que permetés la conversió forçosa dels indígenes, opinava. Per tant, influenciat per Alonso de Veracruz i, lògicament, Bartolomé de las Casas, Mendoza s’insereix en el debat pacifista i del dret natural de gents, tan propi de l’Escola de Salamanca: està a favor de l’evangelització dels pobles que es va trobant l’Imperi al llarg de la seva expansió però sense utilitzar la violència. A l’altra banda del debat, però, com hem dit abans, hi havia els defensors d’una conversió forçosa, capitanejats per un altre gran intel·lectual com Juan Ginés de Sepúlveda (1494 – 1573): defensaven la guerra justa, que és la que s’havia de fer quan hi havia pràctiques o costums que violessin la llei natural, nascuda de Déu. Juan González de Mendoza, per tant, és una peça d’aquesta lluita i debat dialèctic sobre com abordar la relació hispànica amb la Xina: per la via pacífica o per la via militar. Amb el seu llibre, Mendoza intentarà suavitzar o ensucrar aspectes negatius de la Xina, sobretot de caràcter moral, que podrien fer que els partidaris de la guerra justa hi veiessin motius de conquesta militar.

En resum, la seva línia de pensament en aquest tema és una tradició que prové de Las Casas però sobretot de Veracruz.

Font: Ab Origine

Quina va ser la tasca de Mendoza al Nou Món? Quin paper van jugar els virregnats americans en la construcció de l’empresa ibèrica i catòlica a Filipines i a la Xina?

González de Mendoza al final de la seva vida va acabar sent bisbe en una ciutat molt remota en aquella època: Popayán, virregnat del Perú, territori a l’actual Colòmbia. Al ser un bisbe del patronat reial, és a dir que va ser proposat per la Corona, no deixava de ser un servidor públic del monarca, motiu pel qual el veurem com un organitzador de la societat virregnal, com un representant i defensor del monarca i dels seus interessos, i com un constructor d’aquella Amèrica virregnal on l’Església hi jugava un paper indispensable.

Va escriure diversos memorials que arribaren a la Cort de Felip II i de Felip III (1578 – 1621) en què es presentava com un defensor de los indios, de la mateixa manera que Bartolomé de las Casas i tants d’altres religiosos a Amèrica durant el segle XVI. Aquest era un lloc comú retòric dels bisbes a l’Amèrica dels segles XVI i XVII, que es presentaven a ells mateixos com a defensors dels indígenes davant dels abusos dels encomenderos, una problemàtica de l’Amèrica hispànica en aquell moment perquè els encomenderos suposaven un contrapoder als processos homogeneïtzadors de la Corona. Per aquest motiu Mendoza, en ser defensor dels interessos reials sobre el territori, hi anà en contra.

En el cas de les Filipines cal afegir a més a més que, si en el cas americà l’Església indiana va tenir un rol protagonista en la construcció de la societat colonial, a les Filipines encara ho va ser molt més. Va arribar un punt en què la presència de religiosos, fossin capellans diocesans o regulars de monestirs, va ser tan gran com la d’espanyols laics. Arran d’aquest fet va néixer el tòpic que les Filipines, durant tota la dominació espanyola, fins al 1898, eren una frailocracia, és a dir, que qui realment sostenia el poder espanyol eren els frares. Aquesta és una qüestió que s’hauria de matisar molt més, però el fet és que és innegable que els religiosos tenien un rol molt més gran que en qualsevol altre domini de l’Imperi hispànic a l’Edat Moderna.

Read More

Atenes era una democràcia?


Albert Sabaté Morales
Jofre Trubat
Albert Sabaté Morales

Atenes. Una democràcia? Podria ser

«No em fan por aquests homes que es reserven una plaça al mig de la seva ciutat on juramenten dir-se la veritat i només s’expliquen mentides» -Cir el Gran, rei de reis persa.

La pregunta que ens fem en aquest breu debat, si l’antiga polis d’Atenes fou realment una democràcia, ens hauria de portar a fer-nos més preguntes que a trobar respostes.

En primer lloc, hauríem de definir què significa el terme democràcia. D’entrada, cometem cert presentisme en fer-nos aquesta pregunta, intentant traslladar la nostra ideologia al passat. En l’actualitat probablement la idea de democràcia funciona com una aspiració. És a dir, habitualment és un terme que s’utilitza per criticar el present a través de presentar un ideal cap el qual ens voldríem aproximar. Per tant, la democràcia seria una conceptualització utòpica emprada retòricament per criticar alguna característica del règim polític establert. A més, possiblement la democràcia no és quelcom absolut, sinó més aviat relatiu. És a dir, potser podem dir que un règim en un aspecte específic és més o menys democràtic que un altre règim en aquell mateix aspecte, però es fa difícil establir una norma concreta per la qual definir què és una democràcia. Possiblement Cuba té un sistema sanitari i d’ensenyament més democràtic que el dels Estats Units d’Amèrica (EUA), però els EUA tenen un sistema que garanteix la llibertat d’expressió i la propietat privada que és més democràtic que el de Cuba.

Sobre si Atenes fou o no una democràcia, convé valorar el fenomen al qual anomenem sostre d’època, pel qual es fa difícil utilitzar els nostres propis esquemes lògics per jutjar una societat amb una cultura diferent de la nostra i que, a més, existí en una època llunyana. A l’antiga polis d’Atenes les dones tenien escassos drets i llibertats, i a més existia l’esclavitud. Per tant, pels estàndards actuals Atenes no era una democràcia. A Atenes no tothom podia ser ciutadà i participar en igualtat del sistema civil amb els mateixos drets polítics. Avui dia, de fet, els estrangers sense ciutadania tampoc poden participar en les eleccions generals o autonòmiques a Espanya, i els menors de divuit anys tampoc. Per aquest motiu penso que el què hauríem d’analitzar seria quines eren les característiques per les quals hom podia ser ciutadà atenenc.

La democràcia d’Atenes existí entre el segle VI aC i IV aC i constava d’entre 30.000 i 60.000 ciutadans. Es tractaria d’un sistema assembleari de democràcia directa sense representants polítics, amb funcionaris escollits anualment amb límit d’un únic mandat. Tot ciutadà podia proposar i debatre les lleis, i s’esperava que restés assabentat de l’actualitat política. Per ser ciutadà atenenc calia complir els següents requisits: ser home, lliure, sense deutes, tenir vint anys, nascut d’un matrimoni entre atenenc i atenenca, formar part d’una fratria i d’un demos, haver estat efeb (escuder) durant dos anys, pagar els impostos pertinents i tenir un santuari familiar dedicat a Apol·lo i als ancestres. Observem per tant una sèrie de característiques clares que funcionarien com a condicions per ser ciutadà, és a dir, com a criteri de reclutament pel grup que gaudia de drets polítics plens.

Les fratries serien conjunts de nissagues vinculades per avantpassats llegendaris, i els demoi (en grec δῆμος en singular i δῆμοι en plural) serien les delimitacions de caràcter administratiu del territori, però de fet funcionaven com societats de fratries. És a dir, hom gaudia de la ciutadania en el grau en el qual formava part d’un conjunt organitzat de subjectes que articulaven la seva relació amb el grup mitjançant la filiació a un llinatge. Aquesta és, de fet, la veritable etimologia del terme democràcia, no pas l’etimologia que actualment s’empra que fa referència al govern del poble, sinó el govern dels demoi. Aquest era el règim atenenc, el govern dels membres dels demoi.

És evident que ser de gènere masculí era indispensable, però també es tractava d’una qüestió plenament biològica, doncs sembla que calia tenir penis i testicles: un home mutilat no podia ser ciutadà.

S’havia d’acreditar, també, que el pare i el pare del pare eren atenencs, i que també ho era la mare i el pare de la mare. Aquesta norma, que no s’establí des del principi de la democràcia, sinó més tard, impedia que el fill entre un atenenc i una estrangera pogués ser ciutadà. És a dir, aquesta normativa probablement aniria encaminada a protegir els interessos econòmics i polítics dels pares de les dones, i no tant de les dones mateixes. La idea seria que quan entreguessin una filla atenenca en matrimoni rebessin quelcom a canvi. Per tant, l’objectiu seria que una muller atenenca fos quelcom preuat per ser capaç de garantir la transmissió de l’estatus de ciutadania als descendents, cosa que no podia fer una estrangera.

La necessitat de pagar uns impostos (que eren progressius i s’ajustaven a la riquesa de cada ciutadà) i no tenir deutes impagables significava, en definitiva, el requisit de ser propietari. Calia tenir propietats i generar alguna renda, cosa que generalment implicaria tenir un negoci familiar. Això feia de la democràcia atenenca una democràcia d’artesans i productors agrícoles: alguns eren magnats molt enriquits i la majoria eren botiguers amb petits tallers o unes poques terres.

Quan un noi entrava al seu demos amb 18 anys realitzava el servei militar com efeb, assignat a assistir a un o diversos cavallers. Aquest seria un procés de sotmetiment a l’ordre social i al clan, pel qual el noi havia de superar amb èxit les proves de pas requerides que anaven encaminades a la seva adaptació a la societat adulta. Es tractava d’un aprenentatge multiforme de cos i ment, que usualment ja havia començat amb onze anys, i que en aquests dos últims anys se centrava en l’ensinistrament militar. Un cop superada aquesta fase, amb vint anys, podia ser admès a l’assemblea del poble, l’enklesia (en grec, ἐκκλησία).

Al candidat a ciutadà li era realitzada una breu entrevista, i es demanava testimoni d’altres ciutadans sobre la certesa de la informació proporcionada. Atès que ja s’havia integrat a una demos, no calia fer massa preguntes: qui és el teu pare? I el seu pare? I la teva mare? I el seu pare? On és el santuari de la teva família dedicat a Apol·lo i als avantpassats?

Com és lògic calia cert grau d’adscripció a les tradicions religioses, perquè una de les tasques que tenien dret a realitzar els ciutadans seria la de supervisar i dirigir les festivitats. De fet, un motiu pel qual es podia perdre la ciutadania era el de violar els tabús sagrats.

Quan un ciutadà perdia la ciutadania, normalment acusat de deshonor, podia ser detingut i privat de la seva hisenda, però existien garanties per la seva família i per les propietats que no fossin confiscades, que no podien ser assaltades ni violentades, i tenia dret a defensar-se en un judici. Aquest probablement és un dels importants assoliments que convé assenyalar de la democràcia atenenca: es tractava d’un sistema garantista. El règim es pretenia antioligàrquic i la idea d’igualtat jurídica dels ciutadans restava molt establerta. Hom podia apel·lar les decisions judicials, i els jutges eren ciutadans escollits aleatòriament, de manera que idealment no prendrien decisions arbitràries, atès que un jutge, com a ciutadà, podria ser jutjat pels altres ciutadans al seu temps. Tanmateix, la pèrdua de la ciutadania es podia revocar.

Podem dir que Atenes fou una democràcia en el sentit que entre 30.000 i 60.000 homes atenencs propietaris i lliures, membres de societats clàniques, es governaren a si mateixos i a la resta d’individus (dones, esclaus, estrangers i nens) durant uns dos segles amb un sistema que resultava prou garantista per qui havia adquirit la ciutadania. En definitiva, el règim atenenc restava regit per una multitud de legisladors que es reunien per dir-se la veritat i que només s’explicaven mentides, però que preservaven la igualtat entre ells per sobre de totes les coses. A Atenes governaven els membres de les demoi, i això, de fet, és el que significava democràcia.

Jofre Trubat

Era Atenes una democràcia? En aquesta casa diem “no”

La mateixa paraula democràcia prové del grec demos (poble) i kratos (poder). En resum: el poder (en) del poble. Durant tots els processos de democratització europeus i globals al llarg dels segles XIX i XX es buscava emular la glòria política i transversal del període clàssic de la ciutat hel·lènica d’Atenes. La idea és clara: els grecs, atenencs concretament, van inventar i implantar la democràcia en el segle V aC. En l’imaginari popular Atenes és un far de llibertat i emancipació política allunyada de les monarquies i tiranies habituals de l’època com Esparta, Macedònia o L’Imperi Persa. Lluny d’aquesta idea que és més imaginaria que real. A través dels testimonis i la investigació veiem que potser no és ben bé així. Per complir amb el mateix objectiu de democràcia s’ha de complir una sèrie de requisits: s’ha de poder votar lliurement les decisions col·lectives, els vots no poden estar restringits per condició de naixement (eliminació de la barrera noblesa/vilania) i han de ser votacions sense coacció als votants. A partir d’aquí es pot entrar en diferents categories i graus de democràcia, però Atenes només compleix un dels tres requisits. El vot estava restringit als ciutadans mascles, excloent totes aquelles persones que no ho eren. En aquest aspecte cal destacar les dones, els metecs o ciutadans lliures però estrangers, sense dret a participar en la política de la polis i els esclaus, exclosos de tot dret polític. Aquest fet no distaria molt de les primeres democràcies modernes si no fos perquè la ciutadania era un dret molt restringit assignat només a persones que complien unes condicions sobre naixement (progenitors ciutadans) i un nivell d’ingressos establert. Aquesta restricció a la participació política deixava fora a la gran majoria de persones que habitaven a Atenes en el s. V aC. Es calcula que en els moments més “democràtics” de la polis només votaven entre un 15 i 25% de la població, segurament menys d’una quarta part de la població total. La dificultat per obtenir la ciutadania va ser sempre un element de debat en la ciutat i, de fet, es van endurir les restriccions per obtenir-la. Explica Tucídides que el poderós Pèricles mateix va implorar aixecar la norma que obligava als ciutadans ser fills de pare i mare ciutadans per optar a la ciutadania. Pèricles es va casar amb una heitera estrangera i, per tant, els seus fills no podien ser ciutadans, ser propietaris ni participar de la política per seguir amb el llegat del seu pare. Tot i les súpliques de Pèricles l’assemblea no va afluixar i va mantenir les dures condicions per protegir els seus privilegis de classe sobre la resta d’habitants de la ciutat. Sobre la restricció censatària per accedir als càrrecs polítics s’entén que tot i que és un impediment i devalua la qualitat democràtica del sistema no és impediment per parlar de democràcia, ja que la majoria de democràcies europees comencen amb aquest tipus de sistema, restringint el vot en funció de la renda.

Un altre aspecte que cal destacar és l’imperi que estava formant Atenes a través de la Lliga de Delos. Tot i que la Lliga va començar com una aliança entre iguals a poc a poc va esdevenir una coalició liderada per Atenes amb mà de ferro. Aquesta coalició es va dedicar a estendre el seu poder pel mediterrani oriental a través de la conquesta. Aquestes conquestes es justificaven, sovint, dient que eren per alliberar els pobles del jou dels seus tirants, sobretot l’Imperi Persa que acusava de tirànic i bàrbar. Però Atenes no tenia cap intenció real d’alliberar plenament aquests territoris. Aprofita aquestes ocupacions per imposar forts tributs que van directament a les arques de la polis, a més de restar-ne les llibertats polítiques convertint les ciutats ocupades en vassalls. El sistema democràtic no es va voler estendre mai més enllà de les fronteres de la mateixa Atenes. Aquest fet va servir de base als seus rivals, la Lliga del Peloponès per atacar verbal i, finalment, materialment als seus arxi enemics. La derrota d’Atenes en la Guerra del Peloponès només va servir per demostrar que la democràcia atenenca només havia servit per assegurar el poder de la classe dominant atenenca, que no havia mirat mai per la resta de persones a càrrec seu. Aquest argument va ser molt utilitzat per Plató per argumentar en contra del sistema democràtic que havia experimentat en la seva joventut.

Albert Sabaté Morales

Història de les mentalitats. Pedagogia de les ciències socials. Cultures i llengües de l’Antiguitat. Textualitat, legitimació, simbologia, gènere, identitat, ritual.

Jofre trubat

Read More

El món antic ha despertat l’interès de gran part de les civilitzacions que l’han succeït, influenciant-ne l’estètica, l’art, l’alimentació, el comportament en societat o els corrents de pensament, entre altres. Es tracta d’una cultura que amb el pas dels segles ha estat idealitzada, consolidant la idea que la manera en la qual «els antics» entenien la vida era el més similar a existir plenament. 

La Grècia antiga és sens dubte una de les bases del nostre imaginari cultural, però en cap cas és neutral: inclou creences, valors, prejudicis, estereotips i ideologia. Així, la representació de la realitat amb la qual ens hem educat ha estat categòricament androcèntrica, perquè, tradicionalment, els qui han elaborat i difós el coneixement han estat els homes, i més específicament, els homes blancs. 

És per aquest motiu que actualment és urgent eliminar la parcialitat en la historiografia i contribuir en l’elaboració d’un discurs que contempli totes les realitats que han existit al llarg dels segles, sent aquesta l’única manera de fomentar una disciplina veritablement rigorosa i justa.

Per parlar sobre els estudis de gènere al món antic, i la rellevància de la recerca en aquest camp d’investigació per començar a conèixer la realitat femenina a l’Antiga Grèciaentrevistem telemàticament l’Elisabet Huntingford Antigas, professora emèrita d’Història Antiga del Departament d’Història i Història de l’Art de la Universitat Rovira i Virgili.

En el context d’auge del feminisme actual, amb la construcció d’estructures que fomenten la paritat, i els esforços per crear uns fonaments sòlids que permetin seguir avançant cap a la plena igualtat de drets i deures, quin paper considera que tenen els estudis de gènere? Quin impacte han tingut en el camp de la recerca acadèmica?

Els estudis de gènere estan posant en valor el paper de les dones al llarg de la història, dones que fins fa pocs anys es consideraven subjectes passius, poc valorats i sense gens d’interès acadèmic. Amb els estudis de gènere es veu com evolucionen les societats patriarcals que busquen, creen i apliquen els recursos legals, religiosos, econòmics, psicològics i educatius, entre altres, que permeten controlar tot el cicle vital de les persones, sobretot el de les dones. Per tant tota aquesta problemàtica no es pot obviar en la recerca de les societats antigues, de fer-ho en tindríem una visió incorrecta, parcial i esbiaixada.

Quines són les principals aportacions dels estudis de gènere en l’àmbit de la historiografia especialitzada en l’Antiguitat?

Són moltes les aportacions dels estudis de gènere en l’àmbit de la historiografia de l’Antiguitat, una d’elles és la relectura i reinterpretació dels textos antics, una altra l’estudi dels espais utilitzats per les dones com són les cabanes de la menstruació o els recintes pel part a l’antic Egipte o al món Hitita.

Molt important és la valoració positiva de la reproducció i cria dels infants, així com les tasques de manteniment i cura dels membres de la família o del grup. Cal incidir especialment en aquest últim punt, perquè fins fa poc temps es consideraven activitats innates a les dones, de caràcter exclusivament biològic i natural, i per tant sense cap valor econòmic, amb una baixa consideració social i realitzades de forma gratuïta i obligatòria.

Aquests són treballs essencials per a la supervivència i reproducció dels grups humans, igual que ho són actualment amb la pandèmia del coronavirus les feines de les netejadores, les infermeres, les auxiliars i les doctores, la majoria d’elles amb sous baixos i contractes porqueria.

La violència patriarcal s’exerceix mitjançant conductes repressives que s’han heretat i perpetuat amb el pas dels segles. És a la Grècia antiga, bressol de la nostra cultura, on es troben les arrels d’aquesta violència patriarcal que ha perviscut fins als nostres dies?

Dins d’Europa és a Grècia on tenim millor documentada la violència patriarcal en èpoques antigues, gràcies sobretot a què disposen d’escriptura a partir del s. VIII aC. En aquest tema no hem de menysprear la influència sobre el món hel·làdic de les cultures orientals, societats amb una violència patriarcal ben implantada i regulada tal com pot veure’s als codis legislatius com el d’Hammurabi del s. XVIII aC.

Per tal d’investigar les conductes de violència masclista, quines són les fonts d’informació emprades en els estudis de gènere d’aquest període?

Les fonts principals són diverses. Així, per la violència física són necessaris els estudis dels esquelets per detectar si presenten ferides defensives sobretot als braços; també cal analitzar les paleopatologies per saber si les dones patien deficiències nutricionals a diferència dels homes, així com les causes de la mort, natural o provocada. Per la violència sexual, cal partir dels textos literaris i de la mitologia on veiem personatges com Zeus, màxim representant del masclisme diví, que maltracta física i psicològicament a la seva dona Hera, i alhora és el més gran violador del panteó grec.

Imatge que mostra l’heroi Peleu perseguint a la deessa Tetis. La divinitat va ser obligada per Zeus a casar-se amb Peleu, un mortal, i de la seva unió en nasqué l’heroi Aquil·leu o Aquil·les. L’escena dirigeix un missatge pedagògic cap a les dones: la idea de la dominació i la supremacia masculina. Escena representada en un càntir d’aigua de terracota. Circa 450–440 aC. Font: The Metropolitan Museum of Art

Com es materialitzava la repressió vers el gènere femení en l’Antiguitat Clàssica? Què suposava ser dona a la ciutat-Estat grega patriarcal?

Ser dona al món grec clàssic suposava estar sempre sota la tutela, voluntat i vigilància dels homes des del naixement fins a la mort. Les lleis, els costums i la religió determinaven el tipus de vida a portar tant si les dones eren de condició «lliure», esclava o estrangera. Els homes eren els grans proveïdors de dones, tant pel matrimoni, com per la prostitució o el concubinatge. Les dones mancaven de drets polítics i disposaven de forma molt restringida de drets econòmics, legals i socials, així com d’una escassa mobilitat.

Un exemple seria la regulació legal de la seva participació en nombre i edat a les cerimònies fúnebres: la seva presència en aquests actes es limitava per la por al desig amorós que podien suscitar i per evitar que els seus plors i gemecs contagiessin als homes.

La literatura grega, especialment l’èpica i la tragèdia, acostuma a servir-se de cànons per representar els personatges femenins. Així, quin és el tractament que reben les dones en la poesia grega? Existeixen diferències notables entre el tractament de la figura femenina en l’èpica respecte de la tragèdia? Podem considerar que en les obres literàries que avui en dia considerem com a clàssics es troben els fonaments de la violència masclista que s’exercia a l’antiga Grècia?

Podríem dir que tant als poemes homèrics com a les posteriors tragèdies hi trobem reflectits els actes i comportaments dels homes vers les dones que en aquells temps es consideraven normals i habituals. Per tant, les violències de gènere hi són presents, com la que pateix Briseida a la Ilíada, a mans d’Aquil·leu o d’Agamèmnon: violència física, psicològica i sexual en aquest cas, que no mereixien cap retret social ni legal; eren considerats fets corrents sobretot en temps de guerra.

Per tant, trobem reflectides a la literatura totes les violències de gènere i qui les efectua són, entre altres, els considerats herois per la seva valentia, coratge, força o enginy en les activitats bèl·liques. En definitiva, models a seguir i perpetuar per mantenir l’ordre patriarcal.

En relació a la representació del gènere femení en l’art grec, en les imatges de les obres clàssiques que s’han conservat fins l’actualitat, també s’hi troben patrons consolidats, tal com passa amb les obres literàries? Existeixen tendències a l’hora de representar escenes on apareixen personatges femenins? 

En l’art grec antic la representació de les figures femenines està clarament delimitada, tot es correspon a un patró iconogràfic masclista que no transgredeix les normes d’actuació correctes i el comportament ideal de les dones, i en cas contrari serveixen com a contra-models a rebutjar. Com que la participació en l’exèrcit estava vetada a les dones, i la guerra era tan freqüent a les poleis gregues, es produeixen gran quantitat de vasos ceràmics «alliçonadors» on hi han representades les mares o les esposes armant a l’home o acomiadant-lo amb tranquil·litat, sense plors, abraçades o dolor quan marxa a la batalla per tal de no entorpir la política de la polis.

El paper de les «bones» dones és el d’esperar el seu retorn amb fidelitat, cuidant de la família i del seus béns tal com fa Penèlope durant vint anys amb l’absència d’Odisseu; ella és el model de comportament correcte i a imitar. El model incorrecte té com a símbol a les amazones, dones guerreres, autosuficients i que viuen sense homes, per tant són pintades armades, a cavall i lluitant contra els grecs, però sempre acaben sent derrotades o raptades pels grans herois com Hèracles, Teseu o Aquil·leu. La lliçó és clara: les dones no serveixen per lluitar contra els homes i formar part dels seus exèrcits, el seu lloc està a casa.

Amazonomàquia o batalla dels grecs contra les amazones. La imatge transmet un missatge clar: la naturalesa de les amazones va en contra de l’ordre patriarcal establert, i per aquest motiu han de ser vençudes i sotmeses. Escena representada en un matràs d’oli de terracota. Circa 420 aC. Font: The Metropolitan Museum of Art

Per acabar, quin és l’estat actual dels estudis de gènere a l’Antiguitat i cap a on es dirigeixen?

Actualment a l’estat espanyol són diversos els grups de recerca dedicats als estudis de gènere a l’Antiguitat, la majoria vinculats a les universitats com és el cas de «Tàcita Muta» amb investigadores i investigadors de la UB, la UAB i la Universitat Rovira i Virgili. A partir de la introducció en els plans d’estudi d’assignatures dedicades al gènere, ha crescut l’interès de l’alumnat per aquest tema, i són nombrosos els Treballs de Fi de Grau o de Màster que s’efectuen sobre la matèria. La finalitat és la d’anar reescrivint la història amb mentalitat no androcèntrica, sense tabús i oberta a totes les aportacions multidisciplinàries que contribueixin al coneixement del món antic.

Read More

Capitalisme o socialisme?


Jordi Peralta Mulet
Pol Borrellas
Jordi Peralta Mulet

Socialisme: més que una proposta, una necessitat

La implosió de la Unió Soviètica i la posterior desmobilització de les forces obreres arreu del planeta ha donat pas a una indiscutible hegemonia capitalista. En un moment en què les condicions de vida dels treballadors empitjoren sense aturador, el triomf de la classe dominant és tan gran que ha aconseguit que parlem en el seu idioma, essent incapaços de construir un marc de debat independent a partir del qual defensar fermament opcions que trenquin amb el sistema. Per si no n’hi hagués prou, les alternatives que hom considera factibles impliquen, ben sovint, recrear-nos en escenaris distòpics pregonats per tota mena de productes culturals de masses, com molt encertadament assenyala la filòsofa Marina Garcés. El panorama és, certament, desolador. I precisament a causa de l’emergència que vivim, es fa més necessari que mai tornar a parlar sense por de socialisme.

Rescatar el passat, defensar els qui ens han precedit

Considerar una alternativa socialista ens obliga a mirar enrere. La humanitat compta amb moltes experiències històriques que demostren que el moll de l’os de l’explotació capitalista sí que es pot tocar; és per això que les elits, que compten amb l’ajuda indispensable dels exèrcits mediàtics, s’han ben encarregat d’aigualir-ne el contingut o directament demonitzar-les en l’imaginari col·lectiu. En els darrers cent cinquanta anys, aquests exemples han significat millores evidents en el dia a dia de milions de persones. La Comuna de París fou una primera gran fita d’autoorganització popular i, malgrat la derrota, l’acció dels “communards” era un missatge clar als grans beneficiaris de la Revolució Industrial: una altra societat és possible.

Arreu del món, d’altres en prendrien el relleu. A Mèxic, Emiliano Zapata i Pancho Villa desafiarien els terratinents i distribuirien les terres entre els camperols fins llavors condemnats a la misèria, arribant a provocar una intervenció de l’exèrcit nord-americà. A Rússia, els bolxevics escombrarien les teranyines del tsarisme i edificarien el primer estat socialista triomfant del món. Tot i el revisionisme, la realitat és que els beneficis per a la classe treballadora van ser immensos dins i fora de les fronteres de l’URSS: va garantir drets socials i va inspirar lluites antiimperialistes a tot el planeta. A Barcelona, la força del moviment obrer arrencaria de mans de la burgesia la jornada laboral de 8 hores; sense moure’ns de casa nostra, l’any 1936 la CNT va arrossegar el gruix de forces antifeixistes envers una revolució. L’experiència, cristal·litzada en el Decret de col·lectivitzacions i en l’organització de tota classe de comitès que administraven de manera democràtica els afers públics, mereix una defensa activa considerant el context bèl·lic.

Acció col·lectiva en el present, eina per al futur

Els ecos d’aquestes alternatives continuen ressonant avui dia en nombroses vagues i mobilitzacions obreres, des dels repartidors obligats a treballar en plena pandèmia sense cap garantia sanitària fins a les dones, moltes de les quals migrants, explotades als hotels. Les experiències del passat han arribat a inspirar moviments silenciats pels mitjans com ara els naxalites, que, tal com exposa la periodista Arundhati Roy, han defensat les terres dels camperols de la voracitat de les grans empreses índies i ha contribuït a emancipar milers de dones que vivien completament subjugades. En aquest sentit, internet i les xarxes socials són un gran aliat a l’hora de difondre informació incòmoda per als poderosos. Fins i tot als EUA, l’inexpugnable bastió del capitalisme, l’interès pel socialisme creix de manera lenta però constant, a causa, entre d’altres, de l’exclusió de milions de treballadors de l’atenció sanitària més elemental.

Justament d’aquest darrer país prové l’investigador i activista Peter Frase, qui afirma al seu recomanable assaig Cuatro futuros (Blackie Books, 2020) que encara som a temps de construir un esdevenidor socialista. L’escenari actual de crisi global (socioeconòmica, política, ecològica…), amb interrogants afegits com el dels efectes de la robotització i el possible establiment d’una renda bàsica universal, obliga a replantejar-ho tot. Un rebuig frontal al capitalisme és necessari, però cal anar més enllà i actuar col·lectivament davant d’aquest repte monumental, fent front a l’individualisme i al pessimisme. Aquí rau la clau d’un futur més just i igualitari.

Pol Borrellas

Capitalisme: el motor del progrés humà

Imagineu haver de produir un simple llapis. Imagineu haver d’anar al bosc, serrar un arbre, obtenir-ne la quantitat de fusta requerida i donar-li forma. Imagineu haver de buscar, detectar i explotar una mina de grafit. Imagineu haver de laminar el mineral i inserir-lo dins del tros de fusta cilíndric. Imagineu haver de fabricar i aplicar les pintures per a fer-lo atractiu. D’acord, potser no cal fer-ho tot un mateix. Es pot acordar repartir-se la feina amb altres persones de forma voluntària a canvi d’un sou. Imagineu, però, haver de planificar les tasques de tots aquests individus, des del llenyataire fins al repartidor final, passant pel miner i el químic. Imagineu, també, haver de decidir la quantitat i la distribució de tots els llapis que es desitjaran a Catalunya els propers mesos. Sembla una missió impossible, oi? Tot i semblar-ho, no ho és.

Gràcies a la propietat privada, els mercats i la llibertat individual, els tres pilars del capitalisme, no ens cal una ment prodigiosa que organitzi l’economia mundial arbitràriament. Només cal deixar que persones lliures es guiïn per la informació que tenen al seu abast per decidir quina és l’acció que maximitza el seu benestar i, per extensió, el de la societat. Per exemple, és probable que una persona es faci llenyataire perquè s’adona que el preu de la fusta és prou alt com per organitzar una explotació forestal i treure’n un profit. No li cal saber si la fusta del cedre que tallarà s’usarà per fabricar un llapis o una taula: només li cal saber que hi ha una demanda prou potent, indicada pel preu, com per proveir el material. És gràcies a l’afany de benefici propi que d’altres podran escriure.

Ara bé, per què són clau per al progrés de la societat cadascun dels tres elements que possibiliten el capitalisme? Primer, perquè la divisió del treball seria impossible sense mercats on intercanviar béns i serveis: les persones no podrien especialitzar-se en tasques concretes i la seva productivitat cauria en picat. Només cal imaginar haver de produir-se un mateix el menjar i la casa per adonar-se dels beneficis dels mercats. Segon, perquè sense propietat privada, que permet explotar els actius que es posseeixen lliurement, és complicat estimular la innovació i consumir els recursos limitats de què disposa el planeta de forma òptima. Tenir els drets d’explotació sobre un recurs t’incentiva a aprofitar-lo de forma sostenible. Per contra, els béns públics, com el mar i l’aire, se sobreexploten perquè ningú en concret no assumeix els costos d’esgotar-los. A més, també és clau per a estimular l’acumulació de capital, bàsica per a poder invertir i adaptar la producció a les necessitats canviants dels consumidors. Si les persones que innoven no poguessin obtenir part dels beneficis generats per la seva invenció, la majoria no hi dedicarien els recursos necessaris per a fer-la realitat. Tercer, perquè sense llibertat individual seria impossible que aquest mecanisme funcionés. La llibertat individual no només permet el desenvolupament de la persona, sinó que és indispensable per a què hi hagi competició entre empreses. Si els consumidors no poguessin escollir entre les diferents alternatives del mercat, les companyies no tindrien incentius per millorar les característiques, el preu i l’atenció al client de les seves ofertes perquè gaudirien d’una situació de monopoli.

És cert que, a la pràctica, el capitalisme no és capaç de funcionar a la perfecció en totes les situacions. Per exemple, pot no ser completament eficient quan no és possible establir drets de propietat, com passa amb els béns públics; quan existeixen monopolis naturals, com és el cas del metro; quan es desenvolupen estructures monopolístiques capaces de determinar preus, com va aconseguir Rockefeller als EUA a principis del segle XX; o quan les activitats econòmiques generen externalitats negatives, com la contaminació. En aquests casos, l’Estat pot intentar mitigar-ne els efectes negatius a través de regulacions. Tot i això, és essencial anticipar els efectes d’aquestes mesures, ja que és comú que acabin generant efectes perniciosos, com és el cas de la zona de baixes emissions de Barcelona o Madrid.

També convé destacar que cap estat al món no compta amb un sistema capitalista pur. Els països que més s’hi acosten segons l’Índex de Llibertat Econòmica (que no té en compte els drets civils), són Hong Kong, Singapur i Nova Zelanda. En qualsevol cas, és la creixent obertura econòmica a nivell mundial el que ha provocat l’etapa de major progrés de la història de la humanitat. El Banc Mundial estima que, entre 1820 i 2015, el percentatge de persones en situació de pobresa extrema ha passat del 89 al 10% i la taxa de mortalitat infantil del 43 al 4%. Són els pilars del capitalisme (propietat privada, mercats i llibertat individual) els que, conjuntament amb els ideals liberals, han permès augmentar dràsticament el benestar de milions de persones.

Per últim, cal emfatitzar que, si bé és cert que el capitalisme pot generar desigualtat de resultats, aquesta desigualtat serà justa d’acord amb els principis del liberalisme si s’ha comptat amb igualtat d’oportunitats. Per tant, és just que l’Estat redistribueixi la riquesa estrictament necessària per a garantir que qualsevol persona, independentment del seu origen, pugui progressar socialment gràcies al talent i l’esforç.

En conclusió, el capitalisme és un sistema econòmic que permet, per norma general, una gestió eficient dels recursos escassos de què disposem i el màxim progrés de les persones i la societat. Tot això, sense requerir una autoritat central que planifiqui l’economia mundial i limiti la llibertat dels individus.

Del periodisme a la història. Lletraferit, molt interessat en l’imperialisme i les lluites anticolonials. Exercint de professor precari.

Pol Borrellas

Grau en International Business Economics per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Business Analytics per ESADE. Autor de l’article acadèmic “The Effects of Contractual Regulation on the Rental Housing Market”. Interessat en polítiques públiques, machine learning i transformació digital.

Read More

La conquesta i la colonització d’Amèrica desencadenà una transformació sense precedents a un continent que, fins a 1492, s’havia desenvolupat aïllat de la resta del planeta des que es va poblar durant la prehistòria. Un dels impactes més grans de la conquesta iniciada per Castella i seguida, en diferents moments i en diverses mesures, per la resta d’Europa, fou l’hecatombe poblacional indígena. En espais com les Antilles en poques dècades la població nativa fou exterminada. La resta del continent, castigat per les malalties portades pels colonitzadors i per la violència i explotació practicada per aquests, també veié caure en picat la població indígena.

En molts espais americans el dèficit de mà d’obra produït per la mateixa colonització, requerí, des de bon principi, importar persones des d’un altre continent a l’anomenat Nou Món. L’esclavitud africana, a més de cobrir el buit humà que havia generat la conquesta en molts espais, esdevingué necessària a tot el continent per a sostenir els diferents imperis d’ultramar que anaren naixent al llarg dels segles XVI i XVII. L’Àfrica subsahariana visqué grans transformacions abans de ser colonitzada definitivament al segle XIX, la demanda europea d’esclaus per Amèrica, creixent des d’inicis del segle XVI, portà a moltes societats del continent a especialitzar-se en la caça de persones per a omplir les factories europees. El tràfic d’esclaus donà peu a la primera globalització que lligà comercialment Àfrica, Amèrica i Europa.

La tracta i el treball esclau estan a les arrels d’una part de la gran diversitat humana que pobla Amèrica, especialment l’Amèrica Llatina, avui dia. Per entendre un fenomen cabdal que diferencià enormement les formes de treball entre colònies i metròpolis durant tota l’Època Moderna i les primeres dècades de la Contemporània, hem contactat amb un especialista. Javier Laviña, professor d’Història d’Amèrica de la Universitat de Barcelona (recentment jubilat) ha estudiat durant anys la presència africana a Amèrica. Amb ell podem parlar des de la primera esclavitud, a les diferents resistències a aquesta i, també, del moment de l’emancipació iniciada a Haití a finals del segle XVIII. De forma telemàtica (a causa de la COVID-19) ens hem endinsat en els segles de la colonització d’Amèrica, i en tot el que envoltà les vides dels africans que hi arribaren de forma forçada i es feren un lloc en un món que els era extremadament hostil.

L’esclavitud és una institució existent, com a mínim, des de l’Edat Antiga. També sabem que a la Baixa Edat Mitjana es va anar consolidant l’esclavitud provinent de l’Àfrica Subsahariana en diversos indrets d’Europa. En el moment de l’arribada europea a Amèrica, aquests esclaus africans, tingueren algun paper durant les primeres conquestes a les Antilles i al continent?

D’entrada cal dir, que hi ha ordres, ja dels Reis Catòlics, dient que tornin esclaus musulmans que han arribat a Amèrica. En moltes expedicions, no en totes, els capitans de les hosts, els frares… portaven esclaus. Són esclaus de la península Ibèrica, molts de Sevilla. Per exemple en la conquesta de Mèxic, quan Hernán Cortés fa la segona entrada a Tenochtitlan, la verola havia arribat a la ciutat, portada per un esclau negre Francisco Eguía, que havia expandit la infecció. Més enllà del fet concret això ens mostra la presència d’esclaus. Trobem altres exemples, com l’expedició de Lope de Aguirre, on també hi havia esclaus negres, una crònica exposa un fet curiós al respecte; explica que quan la host es trobava amb indis, amb una comunitat, ordenaven a un “negro” que tenien, que es despullés i que corregués nu cap als indígenes, esperant que davant de l’aspecte de l’esclau, pensarien que era el dimoni i fugirien.

En definitiva, hi va haver participació esclava a la conquesta, i fins i tot en el cas de Mèxic es va donar una comanadoria (en castellà “encomienda”) a un negre, la documentació no especifica que fos esclau, però en aquell moment, davant la prohibició d’anar a Amèrica de musulmans, jueus, conversos… la hipòtesi més versemblant és que fou un esclau que participà de forma molt activa en el procés de conquesta i, com a recompensa pels serveis prestats a la Corona, se li donà una petita comanadoria.

Va haver-hi una participació, no podem dir-ne activa, no hi ha una gran massa d’esclaus, però en el procés de conquesta, sobretot al continent, ja hi havia esclaus a Amèrica. A les Antilles, la situació és diferent. El que es vol fer és una base, i per fer-ho recorren a la mà d’obra indígena forçada, no porten esclaus. Però al continent sí, van ser un element més del procés de conquesta.

L’Istme de Panamà, Castilla del Oro en època colonial, fou un punt neuràlgic del comerç hispànic durant el segle XVI, els encarregats de fer el traspàs de la plata i les mercaderies foren esclaus africans. A la fotografia apareix la Bahía de Nombre de Dios, punt d’arribada de les flotes colonials. Fotografia: Marta Hidalgo Pérez

Després de la conquesta ve la colonització, quina posició ocupaven els esclaus africans en les societats que estaven naixent a Amèrica arran de l’ocupació espanyola al segle XVI? Com vivien, en què se’ls ocupava…?

La posició que ocupaven era la d’esclaus. Però aquesta no necessàriament era la pitjor que es podia tenir. També hi havia esclaus indígenes, que estaven en pitjors condicions. En el moment que comença la colonització ja hi ha esclaus africans, comença la importació de mà d’obra directament des de l’Àfrica, sense passar per Andalusia, per Sevilla. El tràfic d’esclaus es fa a través dels anomenats “asientos de negros”. El primer queda en mans dels flamencs, i posteriorment passa a ser portuguès, amb diverses famílies, com els Grillo, que es reparteixen el negoci de la tracta d’esclaus. Tot i que el tràfic d’esclaus quedava en mans privades, la Corona sempre va formar part del negoci.

Des del començament de l’etapa colonial va haver-hi esclaus en diferents sectors productius. A les Antilles, quan es consolida el control del territori en illes com La Española, els esclaus s’ocupen majoritàriament en plantacions, tot i que en un primer moment se n’havien utilitzat en la cerca d’or, en els anomenats “lavaderos” fluvials.

Si parlem del continent, fins que no es consolida la conquesta el domini del territori no és ferm, per tant no s’inverteix de forma important en esclaus. Un cop queda consolidada la conquesta les ocupacions són múltiples. Una d’elles era la dels esclaus de servei, per exemple, era habitual que els convents tinguessin esclaus. De fet, en el món urbà, pràcticament tot el servei “domèstic” estava en mans d’esclaus.

La mà d’obra forçada africana, també és molt important en el sector de la construcció de les ciutats de nova planta que es funden en diversos indrets del continent americà. També són els encarregats de crear nous camins. Un exemple interessant és el “Camino Real”  de Panamà, per on les riqueses del Perú creuaven del Pacífic a l’Atlàntic. El comencen a fer indígenes i l’acaben esclaus. Que després seran els encarregats de realitzar el tràfic de mercaderies a través de l’Istme.

A més del pes important que tenien els esclaus de servei, també hi havia esclaus en altres sectors, com podien serradores, mines, hisendes agrícoles, i treballs més vinculats a la realitat urbana. Aquest ampli ventall es tradueix en un fet: no hi hagué cap territori americà on no hi hagués esclaus. Cap. I participaven en totes les activitats econòmiques, evidentment en el graó més baix. Hi ha esclaus construint catedrals, sí, però són els picapedrers, mai seran els qui dissenyaran la catedral.

A inicis del segle XVIII, en el context de les negociacions de pau de la Guerra de Successió, el comerç d’esclaus de l’Amèrica Espanyola passa a mans angleses. Font: Viquipèdia

El model colonial espanyol pretenia separar en dues “Repúbliques” els blancs i els indígenes. D’entrada assumim que, indis i esclaus africans ocupaven posicions subalternes en l’ordre colonial, i de ben segur que van tenir relació. La pregunta és, com foren aquestes relacions? Hi hagué bona convivència, pactes, conflicte, enfrontaments… entre indis i negres?

En primer lloc cal fer un matís. El que va existir va ser un intent, de les “Dues Repúbliques”, excepte en reduccions missioneres molt concretes, mai va haver-hi un territori indígena sense control d’espanyols ni un territori espanyol sense indígenes. Les ciutats en són un exemple clar, si mirem la capital de Mèxic, que ho era del virregnat més important de l’Imperi, la població espanyola no passava d’uns pocs milers de persones, la resta eren indígenes i mestissos. I precisament, si hi ha mestissos és perquè hi va haver barreja entre blancs i indígenes, per tant aquesta separació de repúbliques és més aviat un ideal que una realitat, que només va ser molt puntual.

I en tot això què fan els esclaus? Doncs teòricament ocupen un esglaó inferior als indígenes, que són lliures, sempre en la teoria, en el que es marca a la legislació. En el moment que no es poden esclavitzar als indígenes legalment, els esclaus queden a la base de l’escala social. Però, fora de la teoria, hi ha realitats múltiples. Un exemple d’aquestes es veu a les mines de Potosí, on qui treballava a l’interior de la mina eren els indígenes mitayos, mentre que qui treballava a l’exterior eren negres, en unes condicions de treball més bones. Això s’explica perquè un esclau era una inversió de diners, amb un propietari, mentre que un indígena, no tenia un cost econòmic, no tenia un propietari i, en conseqüència, la seva vida tenia menys valor. Malgrat que el comanador perdés un indi, no perdia capital. Els esclaus negres eren capital i, al segle XVI i principis del XVII eren un producte que no era barat.

Més enllà del factor econòmic apareixen altres factors que condicionen la situació dels esclaus en l’ordre social colonial. Un exemple és el lingüístic. La legislació vinculada a les “Repúbliques d’Indis” contemplaven el manteniment de les llengües pròpies dels indígenes, l’evangelització en la llengua materna, d’això en tenim moltes proves en catequismes en llengües indígenes. Front això als esclaus africans se’ls forçava a aprendre castellà, havien de dominar la llengua dels propietaris. Com a contrapartida, el fet de dominar el castellà, acostava més als esclaus als colonitzadors i els hi donava un cert estatus, a nivell lingüístic, respecte als indígenes que no parlaven castellà. Tot i que, també s’ha d’entendre, que a les ciutats aquestes barreres lingüístiques quedaven més diluïdes.

Si parlem pròpiament de la relació entre esclaus i indígenes, n’hi va haver de tot tipus. Trobem casos en els quals hi ha cimarrons que, quan fugen, troben refugi en comunitats indígenes. Però en altres casos, en la mateixa situació, hi ha conflictes entre comunitats cimarrones i comunitats indígenes pel control i ús del territori. Hi ha des d’aliances matrimonials fins a guerres a mort. Diverses circumstàncies, com la demografia, la disponibilitat d’espais… condicionaven les relacions entre ambdós grups. També hi ha moments en els quals s’aplica la idea que “l’enemic del meu enemic és el meu amic”, és a dir, grups indígenes que havien hagut de desplaçar-se per l’ocupació espanyola, es trobaven amb grups africans que volien ocupar les terres on havien fugit, i forgen aliances contra els colonitzadors.

Són fenòmens molt complexos. Un exemple interessant el trobem a l’Equador, Jean-Pierre Tardieu estudia els anomenats Negros de Esmeraldas, on hi ha una comunitat cimarrona molt important. En aquest cas es passa dels “negros” als “zambos” [Nom que rebien en època colonial les persones que naixien de la barreja entre indis i esclaus africans]. Tardieu defensa que hi hagué molts matrimonis entre cimarrons, homes, i dones indígenes. Els fills barons d’aquestes unions eren promocionats perquè esdevinguessin caps de les comunitats indígenes de les seves mares, d’aquesta manera, els que havien estat esclaus fugats, aconseguien mantenir-se al territori. Però perquè tot això pogués passar havia d’existir una relació bona amb les comunitats indígenes que envoltaven als dits cimarrons.

Representació dels “Negros de Esmeraldas” de l’any 1599. Obra d’Andrés Sánchez Gallque que havia d’arribar a Felip III. Font: Viquipèdia

A Centreamèrica trobem múltiples realitats, al Darién trobem relacions de conflicte entre indígenes i negres, fins i tot indígenes que esclavitzen a africans. Això també passa, de forma més important, a la Mosquítia, a Nicaragua, on els africans que s’estableixen en territori indígena esclavitzen als natius i els venen als anglesos. Hi ha tot tipus de relacions, i també de conflictes.

I pel que fa als blancs? Els africans que foren esclavitzats i traslladats per la força al Nou Món, trobaren vies –directes o indirectes– per resistir-se a la mateixa institució de l’esclavitud?

Hi hagué elements que, al mateix temps, facilitaven la integració dels esclaus en la societat colonial, però també reforçaven les identitats africanes. Hi ha confraries de “nació”, controlades per l’església, però que també es reunien sense presència dels capellans. Una confraria, que d’entrada, havia de ser un element d’integració i d’assimilació al món hispànic, esdevenia un espai de resistència cultural… jo sempre n’havia dit simbòlica, però els antropòlegs ens diuen que la resistència simbòlica no existeix perquè els elements simbòlics també són elements de la vida.

Una altra via de resistència, que ja n’he parlat, és el cimarronatge, que és freqüent a tota Amèrica. També era habitual el boicot al treball, una arma molt important per als esclaus.

Per altra banda, a mesura que es va consolidant l’esclavatge com a sistema, sobretot al segle XVIII, comença a haver-hi una legislació més important. Aquest fet permetia als esclaus recórrer a mecanismes legislatius que els beneficiessin. Hi ha casos concrets, d’esclaves domèstiques, dones, que denuncien a l’amo per abusos, o a la dona de l’amo que, per enveja, maltractava a l’esclava. Eren dones esclaves que apareixien com a altives, no submises, que no assumien la seva condició servil. En aquests processos es veu com el que sol·licitaven les esclaves era un canvi d’amos, una possibilitat que reconeixia la legislació, un jutge marcava un preu i havien d’aparèixer compradors. El que passava, en aquests casos, era que ningú volia comprar una esclava que havia començat un procés judicial, que responia als amos, que es resistia… i això feia que el preu baixés i, les mateixes esclaves podien comprar la seva llibertat. Les esclaves aprofitaven els buits de la legalitat per aconseguir la seva llibertat, a través de mecanismes força complexos.

Aquest darrer mecanisme es podia donar en general entre esclaus conflictius, que acabaven tenint un preu més baix, i podien intentar comprar-se a ells mateixos. De fet, en la majoria de documents de compravenda d’esclaus, per norma estaven incloses una sèrie de fórmules on el venedor ja contemplava que els esclaus donessin problemes. Les cartes de compravenda afirmaven que els esclaus es venien “sin vicios conocidos”, era una forma que els venedors tenien per evitar-se problemes posteriors, ja que si un individu venia, conscientment, un esclau que bevia, o jugava, o simplement es resistia a la seva condició, el comprador podia reclamar.

Fragment de ceràmica colonial localitzada a les prospeccions i excavacions fetes al jaciment de la Lomita de la Piedra, a Panamà. Javier Laviña i altres investigadors combinaren el treball arqueològic amb les fonts documentals (estudiades per Marta Hidalgo a la seva tesi doctoral) per localitzar l’emplaçament de Santiago del Príncipe, el que fou el primer poble de negres lliures de l’Amèrica Colonial. Fotografia: Tomás Mendizabal.

Un dels múltiples objectius de la colonització d’Amèrica era l’evangelització dels seus habitants, els esclaus també entraren en aquesta dinàmica. Però, es va produir una conversió real al catolicisme entre els esclaus? Va ser acceptada sense cap recança?

D’entrada ens hauríem de preguntar si existia un catolicisme real entre els castellans. El que és segur és que hi havia formes de catolicisme popular, que es donava en el món castellà, però també entre els esclaus africans i els indígenes. En el cas concret dels esclaus, les confraries de les quals he parlat abans, eren una eina per evangelitzar als negres, però alhora, servien per reforçar creences africanes.

Es van mantenir, de forma evident, rituals propis dels cultes africans. Però això es dona en paral·lel a una acceptació superficial del catolicisme. Per a un esclau, que li mullessin el cap amb aigua beneïda no era un problema. Però no podem parlar d’una evangelització perfecta. Ni entre els indígenes ni entre els africans. De fet, la prova més clara és que encara avui dia perviuen pràctiques rituals entre indígenes i africans, o descendents d’africans, o si vols negres, o africans-americans (perquè actualment els descendents dels qui foren esclaus africans a Amèrica utilitzen un ampli ventall de termes per auto definir-se).

L’evangelització va donar el que va donar. Però bé, aquí també celebrem el Sant Joan, el Nadal, que coincideixen amb festivitats precristianes. Són festes cristianes? Sí, però amb pervivències prèvies. I a Amèrica va passar el mateix, salvant les distàncies.

A mesura que les dues potències colonitzadores inicials (Espanya i Portugal) anaven perdent pes, van entrar en escena altres regnes europeus a Amèrica. En les noves colònies no hispàniques, quin paper tingué l’esclavitud? Hi havia alguna diferència remarcable amb els territoris dominats per les monarquies ibèriques?

Aquí hem d’entrar en un problema metodològic. Va existir tota una teoria als anys 20 del segle XX, de Frank Tannenbaum, que plantejava que hi havia tres models d’esclavatge: l’Ibèric, que tenia tota una tradició, una legislació i que tenia un sistema religiós que protegia a l’esclau. Un sistema francès que no tenia ni tradició ni legislació però que també tenia un sistema religiós “protector”. I en darrer lloc un sistema anglosaxó que no tenia comptava amb cap dels tres elements.

Després apareix la teoria d’Eugene Genovese, que diu que la nacionalitat del propietari no marca la relació amb l’esclau, que el que marca és el mercat, la dedicació de l’esclau. Un esclau de plantació sucrera es cremava igual a Sait-Domingue, a Jamaica, a Cuba o al Brasil, els 3 models feien el mateix amb els esclaus. Els esclaus de l’anyil estaven igual a l’Amèrica espanyola que a la francesa. No depèn tant de la nacionalitat ni del sistema legal de cada potència, sinó de l’ocupació de l’esclau.

El que passa és que a les Antilles Britàniques i Franceses l’esclau estava dedicat bàsicament a la producció de sucre, i això comportava que l’esclau passés per un infern, la població esclavitzada era pràcticament cremada, esgotada, en la producció de sucre. I això era el que determinava realment la condició de l’esclau, no si el seu propietari era anglès o ibèric.

Treballadors en una plantació de canya de sucre de Jamaica a finals del segle XIX. Font: Viquipèdia

Enllaçant-nos amb la pregunta anterior, la primera independència de l’Amèrica Llatina es donà a la colònia francesa de Saint-Domingue i, en aquesta, hi tingueren un paper central els esclaus africans. Què va portar als habitants de l’actual Haití a revoltar-se contra França? Quines conseqüències immediates va tenir?

Ara t’hauria de dir “me gusta que me hagas esta pregunta”, perquè acabo de publicar un llibre “De Saint-Domingue a Haití: Conflicto y Revolución”, a Puerto Rico, just ara n’he rebut alguns exemplars, així que és un tema que tinc dominat.

Doncs, bé, el primer desencadenant va ser la convocatòria d’Estats Generals a França, que va portar a les colònies a voler convocar assemblees. Se sumen diversos factors, per una banda hi ha els representants de la monarquia, per l’altra els assembleistes de París amb representants a les colònies, que prohibeixen les assemblees colonials. Davant la prohibició els colons defensen la seva legitimitat i, en aquest interval de temps, França decreta la igualtat entre lliures de color i blancs.

Aquest darrer fet topa frontalment amb els assembleistes colonials, es nega el dret a les persones lliures de color a ser ciutadans. El primer a aixecar-se contra els assembleistes colonials va ser un mulat, lliure, Ogéqui s’enfronta a l’assemblea de Saint Marc, fuig a Santo Domingo (a la part espanyola de l’illa) per evitar ser assassinat pels assembleistes. Des de Santo Domingo se l’extradeix a la colònia francesa de Saint Domingue. Ogé i una dotzena més de mulats són executats en plaça pública. A partir d’aquí comença una guerra entre els blancs i els lliures de color.

Davant d’aquesta situació, els lliures de color el que fan és armar esclaus per enfrontar-se als blancs. Tot això passa abans de la Guerra de la Convenció. A partir de la Convenció de París i, sobretot, en el moment que es decapita al rei de França, comença la guerra contra els enemics de la Corona, tots els estats europeus s’oposen als canvis que s’estaven donant a França, amb el suport dels reialistes francesos.

En paral·lel als fets d’Europa, els esclaus ja s’han alçat a Saint Domingue, ja controlen l’illa. Els espanyols, utilitzant ex-esclaus de França, ocupen gairebé tot el que serà Haití. Els anglesos també aprofiten la situació i ocupen una part important de la colònia francesa, mentre que sota control francès només queden algunes ciutats i algunes regions rurals. Però el 1794 la Convenció de París decreta la llibertat dels esclaus, i això fa que molts dels que estaven lluitant amb els espanyols, com Toussaint Louverture, Jean François, Georges Biassou… el gruix dels cabdills dels revoltats pacten una pau amb França. Els mateixos ex-esclaus expulsen als anglesos de l’illa i, també, fan retrocedir l’àrea conquerida pels espanyols els anys anteriors.

Representació del segle XIX d’un dels moments de la Revolució Haitiana. Font: Viquipèdia

Abans que això passés ja s’estava repartint la colònia entre diferents agents, el 1794 ja es veia clar que els esclaus no tornarien a treballar com a tals. Espanya pensava quedar-se el que havia conquerit, creant una franja per a una tercera potència, Holanda o Prússia (no podia ser França ni Anglaterra) i, en darrer lloc, una part per Anglaterra. Finalment, però, Espanya renúncia a les seves aspiracions sobre Saint Domingue a canvi de la retirada francesa del País Basc.

En definitiva, és la revolució francesa la que provoca, en primer lloc, un esclat de violència dels blancs contra la població de color lliure, i després dels negres en contra de tots els blancs. Posteriorment, amb l’arribada de Napoleó, s’envia al general Leclerc a conquerir Saint Domingue, amb participació de mulats en l’expedició de reconquesta. En un moment inicial els ex-esclaus accepten l’entrada francesa, però davant la voluntat de Napoleó de tornar a instaurar l’esclavitud perd el suport inicial dels mulats. Finalment els francesos són expulsats de l’illa amb el resultat final de la independència d’Haití.

I si parlem de les conseqüències, per mi n’hi ha una que és importantíssima, i és que a partir d’aquell moment es va desplegar tota una bateria de mesures contra els negres a tot el continent. La por va circular per tota Amèrica i per tots els pobles colonitzadors d’una forma tremenda. Un exemple d’aquest fet el trobem el 1802, quan Napoleó carrega un vaixell de negres alçats de Martinica. L’embarcació va recórrer tot el Carib intentant vendre els esclaus sense èxit. Ningú compraria negres francesos alçats. Finalment són desembarcats a la Guajira. Però, des d’aquell moment, a les colònies la situació estava enrarida, qualsevol moviment de negres o mulats lliures es veia com a fruit de la influència de la revolució francesa.

Per acabar, havent entrat al segle XIX el gruix de colònies americanes començaren els seus processos d’independència. Un cop aquests culminaren, desaparegué l’esclavitud? En quina situació quedaren els africans i els seus descendents en els estats que anaven naixent a l’Amèrica Llatina?

Des dels processos d’independència hi ha cinc decrets vinculats a la llibertat dels esclaus a l’Amèrica Llatina, i si en són cinc, de decrets, vol dir que els quatre anteriors, no s’han complert. Finalment el 1850 queda abolida de forma definitiva l’esclavitud. I, a partir d’aquest moment, comença un procés d’invisibilització dels negres a Amèrica. No hi ha negres a Amèrica. A cap dels nous països hi ha hagut negres, ni hi ha hagut esclaus. I, de la mateixa manera que no existien a la història, tampoc eren ciutadans. S’entra en el que Nina Friedemann deia, en un cas concret, la “invisibilitat del negre a Colòmbia”. Mai van ser considerats éssers humans, van ser carregadors, van ser cimarrons, propietats… també van ser lliberts, i precisament si eren lliberts era perquè havien sigut esclaus. Quan tots són lliures simplement desapareixen de la història. I fins avui dia els descendents dels esclaus continuen intentant sobreviure, en condicions molt dures. Els passa com a moltes comunitats indígenes, que queden a la marginalitat, perquè són marginalitzats sense ser marginals, perquè són una part important del procés productiu.

També podem entrar en altres formes d’esclavitud, l’any passat un col·lega i amic meu, Michael Zeuske, va publicar un llibre sobre l’esclavitud global a Pamplona (Esclavitud: Una historia de la humanidad), en una editorial cooperativa que es diu Katakrak. Zeuske defensa que amb el que s’acaba és amb l’esclavitud legal. Però que després hi ha altres formes d’esclavitud en contextos de marginalitat, treballs forçats… formes d’esclavitud que fins i tot es mantenen ara. Zeuske parla d’etapes d’esclavitud: l’antiga, la moderna que s’expandeix per tot el món i, en darrer lloc, la que es dona a partir de l’abolició de l’esclavitud, les altres esclavituds, que es van repetint, per acabar en aquests contractes precaris que són, formes també d’esclavatge, per no parlar de la Tracta de Blanques, que diem de blanques però molt sovint són negres que acaben en prostíbuls sense cap tipus de drets, en condicions d’esclavitud. Per no parlar de l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs, on els migrants musulmans d’altres països, quan arriben els prenen els passaports i els posen a treballar a la construcció. Ara, no n’estic gaire al dia perquè no m’interessa el futbol, però per al Mundial de Qatar qui està construint els estadis és mà d’obra esclavitzada, sense ser esclava legalment.

Read More

Serà potser el primer U de maig de la història que la classe treballadora passarà confinada. Des de la distància, s’haurà de commemorar un dia que històricament fou establert per homenatjar la classe treballadora i reclamar una de les seves fites històriques. D’ençà que s’inicià el confinament a Espanya, no és gens estrany parlar amb amics i familiars que, amb l’excusa del teletreball o de l’actual situació econòmica, estan treballant molt més que abans (què luxós i exòtic comença a sonar sentir a parlar d’una jornada laboral real de vuit hores), i pel mateix sou (sovint, miserable). Si a tot això, li sumem els ERTO enunciats, el panorama laboral previ, cada vegada més precaritzat i salvatge, les perspectives són cada vegada menys engrescadores.

La jornada de vuit hores a Espanya s’aconseguí després d’una vaga històrica capitanejada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), sindicat d’orientació anarcosindicalista: la vaga de la Canadenca. I és que l’anarquisme fou un dels dos grans moviments obrers dels segles XIX i XX, especialment a l’estat espanyol.

U de maig i anarquisme, doncs, han sigut a casa nostra una combinació natural fins a la fi de la Guerra Civil espanyola (1936-39) i que avui recuperem amb una entrevista a Teresa Abelló, una de les grans especialistes catalanes sobre l’anarquisme. Aquesta entrevista, per cert, va ser telemàtica.

La Revolució Industrial i el liberalisme polític que aparegué entre finals del segle XVIII i principis del XIX havien de fer els homes iguals i trencar amb les limitacions legals de l’Antic Règim. Va ser així? Què suposà el liberalisme per a les classes treballadores?

Fou així, però a vegades crec que hi ha una certa confusió quan parlem de la irrupció del liberalisme. Segurament perquè l’associem al lema de la Revolució Francesa: “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”. Hem de tenir present que quan hom parla de “llibertat” o “igualtat”, es fa des del punt de vista jurídic, pensant en l’horitzó d’abolir el sistema estamental de l’Antic Règim.

Allò que coneixem com a “obrerisme”, i tota la càrrega que tindrà per les seves idees socials, no s’hauria pogut donar fora del marc del liberalisme. Senzillament, les capes treballadores se sentiran atretes cap a aquestes demandes de llibertat i igualtat que el liberalisme sembla oferir; però, insisteixo, aquests conceptes es formulen de manera jurídica: qualsevol ciutadà és igual davant la llei. Això és el que trenca amb l’Antic Règim. En aquest nou marc, es podran desenvolupar moltes altres coses. Entre aquestes, l’obrerisme.

La nova societat industrial crearà una nova classe social: el proletariat. En què es caracteritza? S’adaptarà a la nova societat industrial i/o s’hi oposarà?

L’obrerisme és fruit de la nova societat industrial, tot i que és cert que amb els anys en sorgirà un altre d’agrari. Cal pensar que el món industrial crea uns nous paràmetres per valorar les coses, com per exemple el temps. A l’Antic Règim, el temps no tenia valor. Per contra, el treballador que va a treballar en una indústria, no té res més per mantenir-se que el valor del seu temps. Per tant, cal posar-li un preu i de la seva feina l’obrer n’ha d’aconseguir prou per guanyar-se la vida: els diners d’on comprarà el carbó per cuinar, d’on s’alimentarà, d’on pagarà l’habitatge, etc. El temps esdevé el factor amb el qual l’obrer podrà negociar i generarà les primeres demandes en el si del món obrer.

A les indústries de transformació l’Antic Règim, el temps no era un valor fonamental. El gremi controlava la producció i el temps no era l’element fonamental. Ho era el producte final.

El nous treballadors són persones que emigren del camp cap als nous nuclis industrials; evidentment és la pobresa i la manca de feina el que afavoreixen aquestes migracions però ara es quedaran sense uns mínims per la supervivència. En el moment en què apareix el món industrial i un conglomerat de persones que viuen al voltant de la indústria, tot allò desapareix i tot ha de sortir de la fàbrica. En conseqüència, també es creen uns valors nous.

Per tant, l’obrerisme, tal com el concebem, és fruit de la industrialització. Quina relació hi ha entre indústria i obrerisme? Un no existeix sense l’altre, i és evident que el treballador tindrà infinitat de conflictes amb la indústria, però és fruit d’aquest fenomen. I, tanmateix, el treballador es veurà beneficiat dels invents del món industrial. En podria ser un exemple la bicicleta, un mitjà de transport al qual l’obrer té accés a partir d’un determinat moment. O pensem en l’electricitat, ja al segle XX.

En les noves lluites socials que vindran, a partir del segle XIX, l’anarquisme és una més de les respostes que el proletariat articularà al món industrial. En què es diferenciarà de la resta?

D’entre les doctrines socials que sorgeixen a mitjan segle XIX, l’anarquisme hi jugarà un paper molt important. És cert que en aquell moment, n’hi ha moltes, de teories socials, tot i que ho acabem reduint a dos grans corrents, que seran les majoritàries: el marxisme i el bakuninisme. Per què acabaran triomfant aquests dues? Segurament perquè tindran la capacitat de contactar amb determinats grups socials que ja tenen una tradició organitzativa i han sabut contactar amb unes bases concretes. Per exemple, l’anarquisme connectarà clarament amb tots els espais del republicanisme federal. Hem de pensar que són llocs poc ortodoxos i molt flexibles.

Mikhaïl Bakunin (1814-76), un dels pares de l’anarquisme. Font: Wikimedia Commons

A l’anarquisme, que fa una crítica, no únicament a la forma de l’estat, sinó a l’estat en si mateix, li serà fàcil de connectar amb uns grups que ja eren crítics amb el poder central i que es desenvolupa més a les perifèries, més llunyanes del poder. A més, els líders del moment mostraran una flexibilitat considerable i es fixaran més en allò que els uneix que no pas en allò que els separa. Un bon exemple és l’apoliticisme del qual des del primer moment faran gala les societats obreres liderades per anarquistes. En el futur, la Confederació Nacional del Treball (CNT), anarquista, també es definirà com apolítica, però això no implica que, en el pla individual, hi haguessin sensibilitats polítiques diferents. Això permet una acceptació i arrelament en espais molt amplis.

I lligat, amb això, hi ha quelcom que hem de tenir molt en compte: la seva capacitat, més enllà de posicionar-se en el conflicte obrer (que és essencial, per descomptat), de crear una cultura pròpia i uns espais de sociabilitat que tindran molt a veure amb aquest desenvolupament.

Podríem afirmar que a finals del XIX, el socialisme i l’anarquisme són els pilars del moviment obrer. Per què no hi ha entesa entre ells, si comparteixen uns objectius idèntics o molt similars (establiment d’una societat totalment igualitària i sense mitjans de producció en mans provades)? En què es diferenciaven?

Des d’un primer moment, hi ha diferències personals irreconciliables que acaben portant a la separació dels diferents grups.

Més enllà d’això, des del meu punt de vista, l’estat és un element essencial. És clar que el moviment socialista, que acabarà posicionant-se al voltant del marxisme (i amb totes les diferències que es vulgui), és un espai que creu en l’estat. Evidentment, en un estat nou i obrer, socialista. En canvi, l’anarquisme, d’entrada, refusa l’estat. Per tant, l’anarquisme parlarà d’altres elements organitzatius.

Això porta a diferències insalvables, especialment a partir del moment en què analitzem el vessant política. Ens trobarem, al llarg de la història, que puntualment diversos líders sindicals de diferents tendències es posaran d’acord, però en canvi, no entre els líders polítics.

El sindicalisme de la Unió General de Treballadors (UGT), per exemple, no es pot separar del projecte polític del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Quan analitzem una figura com Largo Caballero (1869-1946) durant les vagues de 1916 i 1917, prevaldrà la seva condició de sindicalista per sobre del seu paper polític. Mentrestant, en la CNT, ens trobarem un important dirigent, Salvador Seguí, i en els moments en què s’arribi a enteses puntuals entre les dues centrals sindicals, com en aquells anys, també prevaldrà la condició de sindicalista per sobre de l’anarquista. Aquests dos elements sempre hi seran presents i en un equilibri difícil. Seran més comunes les enteses sindicals que les polítiques.

A finals del segle XIX, l’anarquisme té un pes molt important en països com Espanya, Rússia, Itàlia o, fins i tot, França. A què es deu que en alguns llocs l’anarquisme sigui més important que en altres, com per exemple, a Alemanya, on el socialisme és hegemònic? La major o menor industrialització d’un país podria explicar-ho?

No considero que sigui tant pel seu grau de desenvolupament, sinó per la posició de l’estat davant els reptes que genera la industrialització. És evident que en el cas alemany, des de Ferdinand Lasalle (1825-1864), s’assumeix ràpidament un reformisme social. Fins i tot en el cas de la Gran Bretanya (amb els seus alts i baixos, perquè no es pot analitzar d’una manera lineal), l’estat entén que per a la seva pròpia supervivència ha d’incorporar l’obrerisme, i això es tradueix en diferents graus de reformisme social, o en el discurs socialista d’entrar a les institucions de l’estat per transformar-lo.

En aquells països on aquesta reflexió no es fa, l’anarquisme, sempre més radical, acaba tenint més força. De l’associació de país més industrialitzat, més socialista i menys més anarquista, n’hauríem de parlar molt; si ens fixem en la península Ibèrica, allà on l’anarcosindicalisme és més fort, és ens els nuclis més industrialitzats. On s’acaba desenvolupant és en espais on es malfia de l’estat i s’arriba a la conclusió que no es pot reformar. França és un cas una mica particular, i la força de l’anarquisme es deu a l’aparició del sindicalisme revolucionari.

Emma Goldman, líder anarquista nordamericana d’orígens lituans, envoltada per una multitud que l’escolta. Font: Wikimedia Commons

L’historiador Eric Hobsbawm situa l’inici del declivi anarquista a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-18), almenys, a Europa. Està d’acord amb aquesta asseveració? A què es deu?

Certament és un declivi important del moviment anarquista. Al meu entendre, per dos motius. Primerament, perquè en els anys d’Entreguerres són uns anys on el referent és el triomf de la Revolució soviètica (1917), és a dir, socialista. Ens podem preguntar quina és la percepció que tenen els anarquistes de la Revolució Russa, que és molt diversa. És cert que des de dates més o menys primerenques es comença a ser crític amb la Revolució Russa, però el component de grup existeix i és important. És a dir, tots formen part del grup d’oposició al món liberal burgès. Són crítics, però no deixen de ser ‘dels seus’.

D’altra banda, les informacions que arribaven d’allà trigaven molt a arribar i a verificar-se i hi ha una confusió durant molts anys. Mentrestant, el triomf de la revolució soviètica causava una enorme fascinació, i no únicament entre el món obrerista, sinó també en sectors esquerrans del món liberal. Resumint, el nou referent d’èxit serà socialista-marxista, i això tindrà un pes molt important.

El segon element que cal tenir en compte és que en els anys immediatament previs a la Primera Guerra Mundial, en l’àmbit internacional, l’anarquisme ha tingut algunes fites clau com la constitució de la CNT a Espanya (1910), el sindicat anarquista més important d’Europa. Però, en general, ha passat unes èpoques crítiques i no ha sabut trobar durant els anys de la Segona Internacional (1889-1917) mecanismes per crear una internacional potent que permetés afermar els lligams entre diferents països (cosa necessària).

A més, l’anarquisme havia fet de l’antimilitarisme un dels seus punts fonamentals. Això únicament no s’acabarà respectant, sinó que existeixen discursos de destacats dirigents anarquistes que subordinen aquest punt al triomf contra un estat militarista alemany (malgrat que en legislació laboral estigués més avançat que en molts altres llocs), per exemple.

Tot plegat crearà una crisi interna molt gran. Provocarà ruptures personals irreconciliables (per exemple, entre Piotr Kropotkin i Errico Malatesta) i a l’anarquisme li costarà molt refer-se.

A escala espanyola, durant els anys de la Gran Guerra, el moviment passa per moments dolços, és cert, però ben aviat també haurà de patir una repressió brutal que inclourà l’aniquilació física de molts dels seus líders. I, per altra banda, cal recordar que existeixen desavinences entre els sindicalistes i els anarquistes purs, perquè no sempre tenen interessos coincidents.

Hi ha un país europeu que sembla trencar els esquemes de Hobsbawm: Espanya. A què es deu que l’anarquisme tingui un paper decisiu en la història del moviment obrer fins al 1936-39?

D’una banda, l’anarquisme arrela bé en una societat que prèviament tenia una base republicano-federal forta (hi haurà molts casos de republicans federalistes que s’afiliaran a la CNT). I com que el republicanisme federal, on arrela és bàsicament a la perifèria, a Espanya també es donarà aquest cas.

De l’altra banda, l’estat espanyol és incapaç d’articular un reformisme social mínimament eficaç. El seu immobilisme hi té molt a veure. Això facilita la radicalització de les societats obreres.

Congrés fundacional de la CNT, el 1910. Font: Sàpiens

Catalunya era una zona de predomini clarament anarquista fins a la Guerra Civil. Per què al Principat, sí, però a Madrid no, per exemple? La desconfiança al centralisme hi té alguna cosa a veure?

Segur. Però, a més, en l’àmbit laboral, les societats obreres anarquistes tenen molta més facilitat a estructurar-se en empreses mitjanes i petites que no en la gran empresa, precisament la classe d’estructures que predominen a Catalunya. Fixem-nos que la UGT és present en la gran empresa. Per exemple, a les empreses ferroviàries. Per tant, aquestes societats acaben tenint un model d’organització pseudoestatal.

Tot i això, cal dir que a vegades minimitzem el paper que ha tingut la UGT a Catalunya, que té uns nivells d’afiliació més alts dels que a vegades podríem arribar a imaginar. Tot i que també és evident que l’espai de sociabilitat de la CNT és molt major, té un gran èxit, i això li dóna molta força: ateneus, espais de reunió de barris, xarxes d’alfabetització, etc.

Quan parlem de l’anarcosindicalisme a Catalunya o a Espanya, és impossible no pensar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en tota la força que tingué. És un cas excepcional en la història contemporània?

És el sindicat anarquista més important del món, el que va aconseguir un nombre d’afiliats més important i el que va sobreviure més anys. Per tant, està justificat dir que és una gran excepcionalitat històrica. Tot i que també té una intrahistòria molt complexa, perquè dintre d’ella hi conviuran moltes sensibilitats.

Crec que això no es pot deslligar de la mateixa debilitat de l’estat, de la seva incapacitat de no saber-se adaptar als nous temps i a les estructures socials que van apareixent; però això no significa que no sigui un estat capaç de reprimir, un element que òbviament sí que exerceix i que usarà de manera autoritària. En aquest sentit, és un estat enrocat.

S’acostuma a associar l’anarquisme amb una major emancipació de la dona, associada sovint a les fotografies de Marina Ginestà durant les jornades revolucionàries de juliol de 1936. Fins a quin punt és una realitat?

El discurs feminista va més enllà de l’anarquisme i del socialisme. Si la pregunta, en relació al que representen les imatges a les quals fas referència, és si les dones anarquistes tenien un discurs feminista, la resposta és que sí. I si em preguntes si el discurs anarquista parlava d’emancipació de la dona, també diré que sí. Ara bé, també és cert que, a la pràctica, les dones de les organitzacions obreres sovint van haver de lluitar contra els seus propis companys, que acabaven assumint rols molt tradicionals.

Marina Ginestà, vestida com a miliciana republicana, durant les jornades revolucionàries del juliol de 1936, a Barcelona. Font: Ur Cameras – Flickr

Des de les mateixes organitzacions, a posteriori, va haver-hi una utilització d’això. Sóc molt reticent a acceptar a ulls clucs el feminisme de les organitzacions d’esquerres. En el seu moment, hi havia discursos increïbles. Però com que al final sempre s’acaba debatent en termes de “o blanc o negre”, sovint ho oblidem. Durant la Guerra Civil, el mateix Durruti demanava que retiressin les dones del front perquè contagiaven els homes (lògicament, la culpa era de les dones, únicament!). I durant les grans assemblees on es convocaven les vagues, els homes s’abraonaven i les dones eren considerades esquirols, però després les úniques que remarcaven que els fills havien de menjar eren les dones.

A la pràctica elles van haver de dur a terme moltes batalles internes, i que van portar a terme moltes mobilitzacions, que no sempre van ser recalçades pels seus companys homes.

Read More

[Imatge: Jordi Pujol, celebrant la victòria electoral de 1988. Font: El Temps]

El nom “Jordi Pujol” era quelcom una mica difós per tots aquells que nasqueren entre els vuitanta i els noranta. Potser s’escolava en alguna conversa de sobretaula de Nadal. Més tard, qui més qui menys, va entendre que era el “president” de la Generalitat de Catalunya, caricaturitzat a Las noticias del Guiñol com a Yoda i del qual s’explicava algun acudit. I aquella estranya presència constant, Jordi Pujol, va enunciar que no tornaria a ser el candidat de Convergència i Unió per a les eleccions del Parlament de Catalunya, el 2003.

Tots els mitjans catalans (i àdhuc els espanyols) es feien ressò d’aquest fenomen singular; segurament, per a les generacions més joves, però amb una certa consciència (com els qui us escrivim aquestes línies), es va entendre que allò era un fenomen històric. I més fondament del que es podia imaginar llavors: després aparegué el “3%” que denunciaria el president Pasqual Maragall i una reforma estatutària que canviaria moltes coses. I, per descomptat, ningú imaginava que després de Pujol, catorze anys després, es duria a terme un referèndum d’autodeterminació (o no), s’aplicaria l’article 155 de la Constitució espanyola, ens enfrontaríem a una pandèmia de conseqüències brutals i que tot això del “pujolisme” seria aliè a una nova generació nascuda a partir del 2000.

Però això, ara no toca.

El 20 de març de 1980 Jordi Pujol i Soley (1930) va guanyar, contra el pronòstic de molts, les eleccions al Parlament de Catalunya. Eren les primeres que es feien després del final del franquisme i donaren les claus del poder de la Generalitat restaurada a una federació de dos partits nova nomenada Convergència i Unió (CiU), formada per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya.

Un nouvingut havia guanyat les eleccions al Partit Socialista de Catalunya (PSC) i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Quelcom xocant, tenint en compte la ressonant victòria que havien obtingut a Catalunya en les eleccions generals de 1977 i en les municipals de 1979. Començà, a partir de llavors, la presidència de Jordi Pujol, que governà durant vint-i-tres anys seguits Catalunya, guanyant sis vegades les eleccions. Més de dues dècades al poder havien de marcar, forçosament, el Principat.

Quaranta anys després de les primeres eleccions que donaren el tret de sortida d’allò que alguns han nomenat “pujolisme”, i després de dues dècades (2000-2020) en els quals Catalunya ha canviat d’una manera extraordinària en un temps extraordinàriament curt, i en el qual el panorama polític actual no té gairebé res a veure amb el que hi havia el 2003, creiem que no és agosarat afirmar que el cicle del pujolisme està tancat.

La història ha de servir per entendre el nostre present. Però per fer-ho, cal que els historiadors analitzin des d’una distància suficient perquè tinguin perspectiva. Quaranta anys després de la primera victòria de Jordi Pujol, i per tal d’entendre’ns millor, creiem que ja és moment que els historiadors facin un pas endavant i comencin a parlar del període 1980-2003 des de la seguretat que és un període tancat i ben delimitat.

Amb aquest número especial, dedicat exclusivament al “pujolisme”, Ab Origine vol aportar el seu gra de sorra en un àmbit que ha d’anar sent creixentment explorat. De la mateixa manera que la Transició espanyola (1975-82) és un període clos i està àmpliament estudiada, entenem que ara sí que toca que els historiadors comencin a parlar del tema, substituint els periodistes en aquest procés.

En el número cinquanta d’aquesta revista, volem oferir una anàlisi de conjunt del període, destacant les aportacions de les noves generacions d’acadèmics, historiadors o politòlegs que ja van començar a formar-se intel·lectualment bastant després de 2003. Així doncs, Joan Miró enceta un dels primers debats per començar aquest número: què és el “pujolisme”? Realment existí?; Jordi Aragonès parlarà sobre la història del partit que, durant molt de temps va ser l’amo indiscutible del govern a Catalunya: Convergència Democràtica de Catalunya (CDC); la historiadora Paola Lo Cascio, explica el desplegament i les limitacions de l’estat del benestar català; Arnau López Espinosa escriu sobre una de les polítiques més destacades d’aquell període i de gran actualitat avui dia: la immersió lingüística; Marc Comerma parla sobre el procés de ‘construcció nacional’ dut a terme durant el pujolisme; el politòleg Miquel Vila analitza aquest període des d’una perspectiva de “compromís històric” entre diferents forces polítiques; i els periodistes Àlex Romaguera i David Fernàndez han fet una peça sobre la corrupció durant els governs de Jordi Pujol, de gran rellevància actualment. A més, vàrem entrevistar a Miquel Sellarès sobre la història de la transformació dels Mossos d’Esquadra en la policia catalana i el seu llarg i complex procés d’implementació al territori.

Bona lectura!

Read More

És un personatge que treu pit d’haver actuat sempre amb molta independència. Va ser un dels membres fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (després, seria secretari de comunicació de la Generalitat de 2003 a 2004, en l’època del Tripartit) i de l’Assemblea de Catalunya (1971-77), veritable punta de llança unitària de l’antifranquisme al Principat. Però en una societat catalana que, tot i que no ho sabia, estava presenciant els darrers dies del franquisme i que optava per una ruptura democràtica, parlar de les forces de seguretat era un tema tabú per l’enorme rebuig que provocaven en un règim dictatorial. 

Ell va ser un dels primers que va decidir que s’havia de trencar amb aquest tabú i començar a plantejar, obertament, construir unes forces de seguretat democràtiques i pròpies, és a dir, catalanes i que defensessin el nou marc autonòmic quan arribés.

Ja apuntava maneres, encarregant-se d’assumptes de seguretat de l’Assemblea i de les manifestacions de l’Onze de Setembre de 1976 i 1977; o quan estigué a Israel, formant-se sobre temes de seguretat, fusell en mà. Encara no estava gens clar que la democràcia es consolidés al país, però, per si de cas, la Guàrdia Civil i la Policia se li quadraven davant i li deien «A sus órdenes». Potser, per tot plegat, se’l coneixia com a “El Mariscal”. 

Més tard, va ser un dels arquitectes dels actuals Mossos d’Esquadra, tot i que al principi no estava d’acord en el fet que es convertissin en la nova policia autonòmica de Catalunya. Tanmateix, acabaria esdevenint el primer director general de seguretat ciutadana. El seu ímpetu sovint l’ha dut en algun embolic, com quan va afirmar que Tarradellas estava gran i havia de jubilar-se; però no ha perdut la contundència verbal que sempre l’ha caracteritzat. 

Estem parlant de Miquel Sellarès (Barcelona, 1946), i xerrem amb ell en el bar Set de Gòtic, a qui agraïm que ens deixés fer les fotografies i l’entrevista. L’objectiu? Saber com nasqué i es desplegà la policia autonòmica de Catalunya durant les legislatures de Jordi Pujol (1980-2003).

Podria donar una definició d’ordre públic? Quina és la diferència entre una dictadura i una democràcia pel que fa a la seva aplicació?

Actualment són dues coses absolutament diferents, ja que l’ordre públic en el cas de la dictadura franquista consistia en la imposició d’unes idees. Sempre he diferenciat entre seguretat ciutadana i ordre públic: ordre públic és una definició que s’adequa al context de la dictadura (tot i que ara també s’aplica i no sé per què), ja que imposa les coses i fa actuar per la força; en canvi, seguretat ciutadana (el que vam intentar aplicar nosaltres) és un model democràtic en què la imposició sempre és la justícia, amb la qual actualment tenim un problema.

Ara que farà 12 anys que morí Josep Benet és bo recordar que quan jo vaig fer la primera promoció de Mossos vam fer un pas molt important. En Josep Benet, però, se’m va acostar, em va fer una abraçada i em va dir: «Molt bé Miquel, però tingueu en compte que hauríeu d’haver reivindicat a la vegada la justícia, perquè, si no, no us en sortireu». I bé, els anys li han donat la raó d’una manera aclaparadora perquè qui mana és la justícia; la policia és una policia judicial, motiu pel qual sempre està a la disposició dels jutges.

Dic això perquè s’ha de tenir en compte que quan parlem de societat o policia democràtica es venia de quaranta anys de dictadura després dels quals poca gent crèiem que s’havia de tirar endavant la policia. La immensa majoria de la classe política estava en contra d’aquesta proposta, ja que associava policia amb tortures, forces d’ocupació i enemics. Jo els deia que algun dia hauríem de tenir la nostra pròpia policia perquè, si no, mai tindríem poder; aquesta va ser la gran batalla que vam tenir al començament. En aquell moment en Josep Tarradellas em va rebutjar el projecte i em va dir que l’important era que la Guàrdia Civil es quadrés, que allò era banal. Després, en Pujol em va dir: «Sellarès, has llegit massa tebeos de Roberto Alcázar y Pedrín. Això de la policia treu-t’ho del cap». 

Per tant, vam haver de lluitar ja no només contra els hereus de Franco sinó també contra els nostres, ja que no veien clar tenir una policia pròpia. Ells volien una societat de floreta en mà: aquesta era la idea.

Font: Ab Origine

Els catalans i la seguretat, l’ordre públic, la policia… Creu que a Catalunya parlar d’aquests conceptes és un tema tabú?

És una qüestió que ha evolucionat amb el temps però que a l’acabament de la dictadura es veia com un tema tabú. Els catalans només havien tastat un tipus de policia: la franquista. Aquesta (la Guàrdia Civil i la Policia Nacional o Policia Armada, com es deia en aquell moment) era la pròpia d’una dictadura feixista. Per tant, per a la gent catalana, tot allò que portés uniforme era mal vist (ja no cal dir la concepció que es tenia dels militars), com també era mal vist el fet d’anar a la mili obligatòriament.

Això venia donat, sobretot, per la manca de sentit d’Estat que té Catalunya. Aquesta, després de 300 anys d’història, no té la consciència de ser un Estat (exceptuant, potser, la consciència de la llengua i la cultura de l’escola). Aquell “Todo por la Patria” dels policies i guàrdies civils no existeix a Catalunya. Però nosaltres, malgrat els defectes i les virtuts que s’hi puguin trobar, vam crear una policia diferent d’aquests ideals.

Font: Ab Origine

El 1975, amb la mort de Francisco Franco, s’obre un període complex i controvertit que donarà la possibilitat de recuperar la democràcia d’una manera gradual, període que es coneix com a Transició. Aquest procés té un contrapreu, però: la permanència en els estaments judicials, militars i policials (aquests dos últims essencials) de quadres formats i experimentats durant la dictadura. Com s’encara aquest problema durant la Transició i la primera etapa de la democràcia?

És molt difícil, perquè la ruptura democràtica no va existir. La “ruptura democràtica” va consistir a pactar el canvi d’un règim dictatorial a un règim democràtic però sense que hi hagués sang i perdonant tothom, fins i tot els que havien mantingut una actitud més dura durant el franquisme.

Hi hagué un aspecte que és important manifestar. Jo vaig portar la seguretat de l’Onze de Setembre del 1976 i 1977 (a Sant Boi i al passeig de Gràcia, respectivament). Els policies franquistes i els guàrdies civils que no havien participat en les unitats polítiques (és a dir, en la repressió política) tenien molt d’interès a col·laborar-hi perquè veien que Franco i tot el que havien conegut se’ls acabava. Els més grans encara deien «¡Viva Franco!» quan marxaven i no passava res, però els més joves veien que encara els quedaven molts anys de servei i, per tant, es van trobar amb el fet que, o es posaven de part dels que pujàvem, o res. Recordo que el comandant de la Guàrdia Civil o el comissari Fuentes (del Cuerpo Nacional de Policía d’aquell moment, el cap de l’ordre públic de Barcelona) es posaven a les meves ordres, jo que no era res. Per això em va quedar aquell sobrenom d’El Mariscal, perquè em deien que manaria les forces de seguretat a Catalunya. Jo estava sorprès i esporuguit alhora, perquè era periodista i no tenia ni idea de portar forces de seguretat. Tot i això, jo ja tenia fama d’organitzar coses d’aquestes (sí que és veritat) i ja havia portat el servei de vigilància de la policia de l’Estat. Però, evidentment, una cosa és això i l’altra, el que em deien tots. 

També hi havia una voluntat de canvi vers els polítics que manarien: quan em veien a mi o al senyor Pujol deien que manaríem, i per això em contestaven: «¡A sus órdenes!». Jo estava estupefacte, perquè vaig passar d’anar detingut per la policia a que ella mateixa em digués «¡A sus órdenes!». O sigui que a les forces de seguretat de l’Estat també hi va haver gent que es va adonar que se’ls havia acabat la “ganga” de la dictadura i que havien de seguir treballant.

També van creure que els demòcrates seríem capaços de fer més coses que les que vam fer: pensaven que seríem capaços de reprimir les seves accions de la dictadura. Actualment, que al 2020 encara s’estigui condecorant Billy el Niño n’és un exemple. Segur que aquells policies als quals els tremolaven les cames (perquè n’hi havia i alguns, fins i tot, havien buscat feina fora de la Policia) pensaven que quan manéssim emprendríem accions contra ells. Però la realitat és que vam ser d’una cordialitat enorme: no hi va haver possibilitat de represàlies. Per aquest motiu, però, els que volíem crear una policia pròpia vam tenir més problemes del compte, ja que hi havia una Guàrdia Civil que es va quadrar davant d’en Tarradellas i una Policia que mantenia bones relacions amb en Pujol; per tant, no es veia la necessitat de crear un nou cos. 

Després del 23-F, el president Pujol, sobretot, es va adonar de la necessitat d’una policia pròpia i em va cridar perquè tirés endavant la policia de Catalunya (la que jo volia crear des d’un primer moment, en lloc dels Mossos), però finalment vaig acceptar els Mossos perquè el Pujol va accedir a la inclusió d’altres partits polítics als quadres de la conselleria de seguretat.

Font: Ab Origine

A Catalunya i a Espanya, s’havia pensat prou a fons la necessitat de democratitzar els cossos i les forces de seguretat per part de les forces opositores al franquisme? Vostè havia de tenir un paper destacat en la construcció del cos de Mossos d’Esquadra com a futura policia de Catalunya ja durant el primer govern de Jordi Pujol, però les seves experiències en relació amb la seguretat comencen durant el franquisme. Quines foren?

A banda de ser fundador de l’Assemblea de Catalunya, anava bastant al País Basc i allà vaig descobrir que quan algú entrava al Partit Nacionalista Basc (que era el partit, en singular allà, mentre que aquí ho era el PSUC) podia participar en la unitat de barris, en la sindical, en la de mestres, etc., però que tenien una ertzaintza pròpia del partit, evidentment confidencial. Vaig estar treballant amb aquesta gent i  em va entusiasmar la idea.

Abans, però, com sabeu, havia estat als kibutz, a Israel. Allà vaig estar fent tasques de seguretat de vigilant, metralleta en mà. Penseu que l’Israel que jo vaig conèixer no és el país que es coneix actualment; en aquell moment, encara hi havia gent amb el número tatuat dels camps de concentració. Era un Israel romàntic, socialista i que encantava. A més, jo venia d’una dictadura, de les seves repressions, i de La Salle i tots els capellans repressors; però allà hi havia un món lliure: era tota una altra realitat. Per tant, Israel em va fer entrar en els temes de seguretat. 

Després, com ja he dit, vaig anar al País Basc i posteriorment vaig estar portant aspectes de seguretat a l’Assemblea de Catalunya. Això és el que vaig aprendre jo en àmbit de seguretat.

A la vegada, també vaig aprendre que calia identificar què és el que necessitaríem. Jo em plantejava com podíem crear uns poders fàctics de seguretat per defensar la nostra democràcia i —pensàvem en aquells moments— la nostra autonomia. Així, se’m va acudir aquest projecte de la Policia de Catalunya, una policia creada de cap i de nou que no tingués res a veure amb el cos dels Mossos d’Esquadra. Finalment, però, vam tirar endavant el cos dels Mossos i la Direcció General de Seguretat. Ho vam fer conjuntament amb en Jaume Bosch, que era comunista, i amb en Jaume Curbet, que era socialista. Quan ho vaig proposar a en Pujol, hi va estar en contra. Però quan li vaig dir que en Curbet era d’en Pallach va dir: «Home, doncs aquest endavant!». Pel que fa a en Bosch, li vaig dir que era un noi jove que tenia molta il·lusió; a més, era advocat i aniria bé perquè jo desconeixia les qüestions legals en aquest àmbit. De retruc, en Joan Reventós i l’Antoni Gutiérrez Díaz estarien contents. Així doncs, durant aquells dos anys que vaig ser al Parlament no vaig tenir problemes perquè, d’una banda, tenia en Pujol amb en Macià darrere i, de l’altra, l’Antoni Gutiérrez Díaz (que estava content perquè el seu home era en Jaume Bosch) i en Reventós (l’home del qual era en Curbet).

Espanya volia canviar, però hi ha una cosa que ha fet molt de mal a la policia espanyola en la seva evolució: ETA. Aquesta va permetre que tots aquells que havien lluitat contra els demòcrates en època de Franco es poguessin reciclar passant a lluitar contra ETA. I, per a l’Estat espanyol, contra ETA valia tot. Malgrat que ETA, és clar, també els matava, els qui van assassinar 35 persones amb els GAL van estar només quatre mesos a la presó, i fins i tot el president del Govern espanyol els hi va acompanyar. 

Nosaltres hem format els Mossos com uns nois i noies que han de defensar la democràcia i que han de servir la justícia. Això vol dir una policia tova (perquè ens entenguem). Però ja està bé, perquè era això el que volíem fer: una policia democràtica.

Font: Ab Origine

«Sense disposar de l’ordre públic, no pot haver-hi govern autònom», digué Frederic Escofet (1898-1987) en una entrevista de 1981. Hi està d’acord? Per què urgia tant la constitució d’unes forces pròpies policials una vegada aconseguida l’autonomia?

Hi estic d’acord. 

Pel que fa a la segona pregunta, així com una alcaldia té la Guàrdia Urbana per imposar les lleis que emet, un govern ha de tenir un cos que executi les seves lleis i/o decisions. Però si per a aquesta tasca no disposa de cap cos propi, el govern no existeix. Per tant, tot poder sempre té un poder coercitiu, motiu pel qual era necessari que Catalunya, per consolidar la seva autonomia, tingués les seves pròpies forces de seguretat. Però aconseguir-ho va ser molt difícil.

Primer, per contextualitzar, vull insistir en el fet que jo no volia crear els Mossos. Però vam anar a discutir amb en Martín Villa a Madrid i ell va dir que, de policia nova, ni parlar-ne. Vam arribar a la Generalitat i vam parlar amb els pocs mossos dels quals ens podíem refiar, entre els quals el sergent Moraleda i el sergent Montcada, autèntic referent del cos en aquells moments. Aquests em van animar a tirar endavant: creien que s’havia d’aprofitar l’ocasió i que els cantons foscos dels Mossos ja els procuraríem enfosquir del tot (cal recordar que són un cos amb una història repressiva considerable, especialment al segle XIX). A partir d’aquí vam tirar endavant els Mossos.

Durant els dos anys en què em vaig encarregar dels Mossos, amb el meu equip vam destinar grans esforços i bona part del nostre temps a crear i desenvolupar el projecte, motiu pel qual crec que encara perdura la nostra empremta. Ho vam haver de crear tot: des de l’uniforme (vaig fer una adaptació de l’uniforme antic per reinventar-lo), l’estructura del cos, la primera escola (que no és la que es coneix actualment, sinó una a l’avinguda Pearson en una torre que havia estat de l’Administració pública), la compra dels primers vehicles, etc. Recordo que els primers enfrontaments amb l’Estat van ser perquè jo volia que el poble assumís que tenia una policia pròpia i, amb 54 cotxes nous, vam anar a fer voltes per tot Catalunya: sortia una caravana de Barcelona i anava per diferents rutes comarcals. La gent aplaudia quan passàvem, tot i que sabien que érem quatre gats. Però la policia de paisà ens seguia allà on anàvem i espiava el que comunicàvem amb les emissores perquè no se’n fiaven ni van admetre mai que fos possible una policia catalana. 

Això és el que vam fer en aquells moments. La policia de l’Estat no volia aquesta creació però, d’altra banda, ja els anava bé, perquè amb la gran excusa de la lluita contra ETA aquelles tècniques per doblegar el Partit Comunista ara es podrien utilitzar encara amb més duresa perquè els altres tenien pistoles. A partir d’aquí, el càncer que tenen les forces de seguretat de l’Estat és que molts d’aquests policies es van reciclar. Per exemple, gent com en López de los Cobos o en Baena han estat a Euskadi i han participat de la lluita antiterrorista: és l’escola de formació que han tingut. 

A la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional que viu i treballa a Catalunya els han amagat la realitat dels anys 30 dels seus cossos. No els han dit mai (i quan els ho dius et miren sorpresos) que el 18 de juliol de 1936 la Guàrdia Civil i la Policia d’Assalt es van posar a les ordres del president Companys per aixafar l’aixecament dels militars feixistes, i sort en vam tenir d’ells a plaça Catalunya. També que, quan els militars van entrar l’any 1939 a Catalunya, aquests van afusellar els dos màxims caps de la Guàrdia Civil a Catalunya per traïdors a la pàtria. Tu els ho expliques i es pensen que els estàs dient una mentida. Crec que el que s’hauria de fer, i ho he proposat diverses vegades però no me n’he sortit mai, és fer un gran homenatge nacional a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional que el 18 de juliol de 1936 es van mantenir fidels a la República i que per això van patir, perquè segur que d’entre aquells guàrdies civils n’hi havia de monàrquics o de dretes, però ells estaven a les ordres d’aquells guàrdies civils que, no sent rojos, estaven al costat de la República, la qual era el poder que hi havia. Tot això se’ls ha amagat. El que s’explica és que no hi va haver cap voluntat de canvi. Després, la guerra contra ETA va permetre agafar els sectors de la Policia i de la Guàrdia Civil que havien participat durant el franquisme i els van posar a lluitar contra ETA.

Font: Ab Origine

Durant els primers anys de l’autogovern, hi ha una divisió curiosa entre aquells que defensaven el control de la Generalitat de les forces policials existents en aquell moment (com el president Tarradellas) i aquells que defensaven que els Mossos d’Esquadra (en aquell moment, una guàrdia honorífica de la Diputació de Barcelona) havien d’esdevenir la futura policia de Catalunya, com vostè mateix. Per què acaba guanyant aquesta segona opció?

Crec que acaba guanyant perquè l’Estat no fa res per dignificar la Guàrdia Civil ni la Policia Nacional a Catalunya. En canvi, crec que jo mateix, el meu equip i els successors que van quedar a la Conselleria vam ser capaços de generar il·lusió en determinats sectors de la població i fer-los entendre tot el projecte. Vaig fer més de 150 conferències per tot el territori; tenia un sergent que m’acompanyava i em deia que havia fet més quilòmetres amb mi que amb les campanyes electorals. 

Jo creia que era molt important parlar amb alcaldes, regidors i dirigents dels pobles per explicar-los la necessitat d’una policia pròpia. Els deia una cosa que no els agradava i que encara segueix així: a la llarga, havien de desaparèixer les policies locals, havíem de crear un sol cos de policia. Alguns alcaldes de pobles petits ho trobaven molt encertat, però quan es tractava d’un poble mitjà-gran ja ho veien a desgana. La meva idea era enfortir una estructura de seguretat pròpia: les policies locals com a policia de base, i la policia judicial, tècnica, antidisturbis i d’unitats especials com a Mossos. Això ho vaig complir durant anys i, ja abans del meu cessament amb en Tarradellas, com sabeu, un dels èxits més grans que vaig considerar aconseguir (ja que no havíem aconseguit fer la Policia de Catalunya) era que no hi hagués una escola policia de la Guàrdia Urbana i una altra per als Mossos, sinó que n’hi hagués una d’única: l’Escola de Policia de Catalunya. Això, per a mi, era una il·lusió extraordinària perquè, malgrat que uns portaven una gorra blava i uns altres una de vermella, a l’escola estaven barrejats. Una classe tenia, aproximadament, 35 alumnes, dels quals 15 eren guàrdies urbans i 20 eren mossos; l’únic que canviava era un 10% de la formació els últims dos mesos, en els aspectes de multes i de qüestió ciutadana. Però el fet cabdal era que el policia era una persona polivalent que es podia utilitzar per fer de policia a qualsevol lloc.

Aquesta va ser una batalla que també va popularitzar la nostra policia, formada pels Mossos i per la Policia Local. Aquesta última, si bé en alguns llocs funcionava molt bé, en altres era gent sense formació, contactes dels alcaldes que no havien passat per cap escola… La idea que tothom passés per la formació és el que vam voler aconseguir. Jo vaig voler anar més enllà (i va ser un dels motius pels quals em van fer fora) i vaig voler que la seguretat privada també passés tres mesos a l’escola i tractés bé la ciutadania. És a dir, una persona que volgués treballar a la seguretat privada havia de passar per l’anàlisi psicotècnica i rebre entre dos i quatre mesos d’escola. En l’àmbit tècnic, tothom estava d’acord amb mi, però les empreses-lobbies de seguretat (com Prosegur, amb la Caixa al darrere) em van fer una campanya en contra.

Em van fer fora perquè vam voler fer un salt qualitatiu, sobretot amb en Jaume Curbet: no volíem fer uns Mossos ni una Guàrdia Urbana igual que les anteriors, sinó aprofitar l’oportunitat històrica per fer un salt. Crec que aquest missatge, tot i els defectes, va anar bé i la policia es va començar a estendre pel territori. 

Al llarg dels anys vam tenir una sèrie de dificultats. Ara que teníem “múscul”, necessitàvem més “cervell”, i per això vam intentar assolir l’ordre públic, el qual dóna molta importància però et desgasta molt, ja que t’has d’enfrontar a estudiants, ocupes, el món sindical… Aquest salt qualitatiu va ser difícil, i en Pujol em va dir que ho deixés estar i posés aquest àmbit en mans de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional: la nostra policia era maca i, en certa manera, estimada. Va ser més o menys llavors quan van publicar-me aquella frase al diari: «Els Mossos no són les monges de Calcuta» (volent dir que la policia havia d’actuar). 

Ja no cal dir que vaig plantejar tenir un Servei d’Intel·ligència de la Policia, una Brigada Antiterrorista, Unitats Especials com els GEO, etc. per no dependre dels serveis de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Però no hi va haver l’oportunitat. Hi ha hagut una quantitat de directors generals i de consellers els noms dels quals no es recorden (a excepció, potser, del meu, del de Macià Alavedra, de la Montse Tura i d’algun més), i és que hi ha hagut un problema: això de la policia no interessa a quasi ningú. Tant a un ajuntament com a la Generalitat, totes les conselleries tenen demanda de polítics, menys la conselleria de seguretat. En aquest aspecte, en Pujol, tot i les ganyotes que va fer, va decidir posar-me al capdavant de la seguretat malgrat jo ser una rara avis de Convergència.

Font: Ab Origine

L’intent del cop d’Estat del 23-F de 1981, provocà alguna reflexió al Govern de la Generalitat sobre el tema de la seguretat? Quina era la consideració, durant la presidència de Jordi Pujol, sobre la seguretat i la creació d’un cos de policia propi?

És la gran oportunitat que vam tenir a la nostra base política (a la qual li tremolaven les cames per a aquestes coses) de fer entendre que era molt necessari i important tenir un poder coercitiu.

Però posteriorment, als que volíem tirar endavant aquest projecte ens va tocar una loteria molt important: el 23-F. Va ser un fet important perquè el president Pujol, sobretot, es va adonar que estava exposat, ja que els policies que tenia allà (de la Diputació i alguns coneguts franquistes) van trucar al capità general i van dir: «¿Qué quieren que hagamos con esos payasos?», és a dir, amb en Pujol i tots els que estaven allà. Donat aquest fet, crec que no va ser casualitat que, després d’haver entregat diversos informes a en Pujol i als consellers de Governació d’en Tarradellas, de cop i volta se’m cridés. Estava a casa tranquil·lament i la meva dona em va dir: «Escolta, tens al telèfon el conseller Macià». Ell em va dir que havia de venir a la Generalitat perquè en Pujol volia parlar amb mi sobre el projecte de la policia. 

Em vaig dirigir al Palau de la Generalitat i li vaig dir al president que havíem de tirar endavant la Policia de Catalunya. Des del primer moment en què vaig plantejar la Policia de Catalunya, mai vaig proposar crear els Mossos d’Esquadra, sinó que volia crear una policia netament nova perquè, amb tots els respectes pel cos dels Mossos d’Esquadra, la seva història no era totalment neta. Vaig creure que crear una Policia de Catalunya amb aquest nom i completament nova seria el millor. Però, de totes maneres, vaig acceptar perquè en Pujol em va aprovar una cosa que per a mi va ser importantíssima: com que jo era militant i fundador de Convergència, necessitava que la resta de quadres importants de la Conselleria fossin socialistes i comunistes. En Pujol inicialment va protestar, però, és clar, la policia no pot ser d’un sol color, i en aquells moments el PSUC era molt important: era el gran partit de Catalunya.

Font: Ab Origine

El juliol de 1983, el conseller de Governació Macià Alavedra el nomena director general de Seguretat. Llavors, formarà un equip de treball que Jaume Bosch ha qualificat de «fundacional». Qui integrà aquest nou equip i quins foren els objectius immediats?

La idea va ser meva en col·laboració amb Lluís Renau, de Convergència (el meu segon o adjunt). Ja us he explicat que crèiem important que hi hagués un comunista i un socialista a la Conselleria, no perquè fessin de comunistes ni de socialistes, sinó simplement perquè es donés la imatge que aquella era la policia de tots, i no la de Convergència. Aquest aspecte no va agradar gaire als convergents, però després ho van entendre, com va fer Macià Alavedra. Així doncs, vam començar a tirar endavant el projecte. Jo sóc periodista, motiu pel qual desconeixia alguns aspectes del tema; per això era important tenir en Jaume Bosch, advocat especialitzat en temes de policia. El vaig posar al capdavant de la Subdirecció General de les Policies Locals, perquè controlés totes les policies locals. D’altra banda, en Jaume Curbet tenia una trajectòria de llibres sobre policia, i amb ell vam crear una col·lecció de set llibres (que no entenc per què no han continuat) que anomenàvem “llibres fonamentals” i que tot mosso havia de llegir.

Vam intentar que l’estructura que vam crear fos de gent il·lusionada. Em van acusar d’apartar funcionaris, tot i que, contràriament, els vaig intentar guanyar, però és que durant l’etapa de posada en marxa s’havia de col·locar gent que trenqués amb el que hi havia i que estigués disposada a donar-ho tot i dedicar-hi molt de temps. Després que m’equivoqués dient «Aquells vells, que callin», referint-me a Tarradellas, em van fulminar i em va saber greu per la gent que ho va intentar i ho va fer bé, com en Lluís Renau. Però és cert que la meva personalitat va ser difícil de substituir: tinc els meus defectes, però també sóc un cavall sicilià que vaig al davant de tot. Tanmateix, jo era conscient que no en sabia, de tot, i quan em preguntaven certs aspectes o havia de fer un discurs, m’ho feia en Jaume Bosch. 

També vaig procurar que els meus entorns veiessin que tenia en compte el que feien: al donar la cara, l’equivocació és teva i no dels altres. Aquesta actitud per a mi és molt important, i amb els meus equips de policia va passar el mateix. Vam tenir equivocacions i èxits, però teníem una manera de fer amb la qual ens enteníem entre nosaltres; només ens miràvem i ja ens enteníem. Crec que el que vam crear amb aquell equip, que va perdurar durant deu anys per després desfer-se, va ser molt important.

Font: Ab Origine

Quina és la importància de la figura de Jaume Curbet (1952-2011)?

En Jaume Curbet era l’home que més llibres sobre policia havia elaborat. Com he dit, vam crear aquesta sèrie de “llibres fonamentals”. D’aquest aspecte se n’encarregava en Curbet, que, a més, parlava diversos idiomes.

Jaume Curbet va tenir una importància cabdal. En primer lloc, va ser primer tinent d’alcalde i responsable de la Policia Municipal a Girona. En segon lloc, va començar a trencar el tabú d’evitar els aspectes policials. En aquells anys, com he explicat anteriorment, en un ajuntament els temes de la Policia i la Guàrdia Urbana quedaven a l’aire i ningú se’n volia encarregar; fins i tot es preguntava si algú tenia algun familiar que fos Guàrdia Civil o Policia Nacional perquè pogués ocupar el càrrec. En Jaume es va negar rotundament a aquesta pràctica i a la idea que la Generalitat no fos capaç de generar gent pròpia que assolís aquests càrrecs.

En Jaume també va saber crear escola i va ser el nostre teòric, sense el qual no hauríem pogut tirar endavant la Policia de Catalunya. Quan jo feia un discurs, m’anava assessorant sobre què treure o què afegir i m’ho deia amb una gran autoritat, tanta que fins i tot jo callava (cosa molt difícil).

Font: Ab Origine

Jaume Bosch, en el seu llibre La nostra policia (Eumo Editorial, 2018), situa els anys noranta com la dècada en què s’inicia el gran salt qualitatiu del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Hi està d’acord? A què és degut?

Sí que hi estic d’acord. Aquí és on s’hauria de reconèixer el paper fonamental de Jordi Pujol. Jo, que sóc pujolista, he de dir que va entendre que la necessitat que la Policia de Catalunya s’estengués per Catalunya era una de les batalles que havia d’ajudar la política del peix al cove; és a dir, també havia de posar els Mossos al cove.

Us explicaré una altra anècdota (perquè, com diu en Joan B. Culla, íntim amic meu, les anècdotes són allò bo per als historiadors). Quan en Pujol estava negociant al Majestic em va trucar i em va dir que demanaria les competències de Trànsit a Madrid, però jo li vaig dir que la Guàrdia Civil no marxaria de les carreteres. Tanmateix, em va donar una lliçó perquè se’n va sortir, cosa que no crèiem ni en Jaume Curbet, ni en Jaume Bosch, ni jo mateix.

Font: Ab Origine

El dinamisme i la velocitat del desplegament dels Mossos a la dècada dels noranta xoca amb els alts i baixos i l’estancament del cos a la dècada dels vuitanta. La consolidació del cos de policia va estar subordinada al joc polític dels governs de Jordi Pujol amb el central de Madrid?

Siguem positius: en Pujol aprofitava això per tirar endavant. El gran problema que hi ha hagut va ser aquella etapa en què l’Estat es va trobar que li faltaven molts efectius de la Policia Nacional, promocions de la Guàrdia Civil, etc. en l’àmbit estatal. Això va anar provocant que a Catalunya, on ja s’estava produint el desplegament dels Mossos, s’haguessin de prendre mesures. En aquells moments jo era al Govern amb en Carod Rovira, i a certes localitats hi havia greus mancances, com era el cas de Tarragona, amb línies de guàrdies civils que havien de tenir 60 guàrdies civils però que a la pràctica en tenien disset o divuit; hi havia pobles de Lleida on la Guàrdia Civil pràcticament tenia quatre o cinc efectius (el de l’oficina, el del telèfon i poc més). Per què? Perquè els guàrdies civils i policies nacionals que demanaven plaça no la demanaven a Catalunya; per tant, va produir-se un gran buit. 

Aquest buit tenia dues maneres de solucionar-se: la que jo hauria fet (potser equivocant-me), que era anar a poc a poc i amb bona lletra a l’hora de fer promocions (sense l’angoixa de treure una promoció immediata de 1.500 mossos), perquè Catalunya no tenia (ni té) prou nois i noies joves amb vocació policial; i la segona opció, la d’anar ràpid i treure 1.500 policies. 

En aquell moment hi havia un conseller d’interior d’Iniciativa per Catalunya que va insistir molt en la segona opció. D’aquesta manera, es va produir l’entrada en massa del Baix Llobregat als Mossos. Molts dels guardes privats del moment (que cobraven 700 euros mensuals i treballaven precàriament amb contractes de vuit mesos) van acceptar l’oferta de treballar sense pensar-s’ho dues vegades, aprenent català, passant a cobrar 2.000 euros al mes i tenint un contracte indefinit. Amb aquesta entrada massiva, el cos de Mossos es va descompensar. No dic que l’entrada del Baix Llobregat fos dolenta (de fet, va ser una cosa bona perquè lligava la realitat del país), però es va desequilibrar el cos en tant que la majoria no tenien vocació policial. 

Per a mi això va ser el gran cop a la nostra unitat de Policia. Això t’ho poden dir ara els mossos que d’aquí a poc es jubilaran (els de la meva promoció ara tenen 58-60 anys). Aquests expliquen que, de cop i volta, van entrar milers de nois i noies que podien haver estat en empreses privades, i crec que aquesta va ser la gran dificultat del cos.

Després hi ha hagut una segona dificultat: la frenada d’aquests últims set o vuit anys sense cap promoció. Això ha provocat tant aspectes negatius com positius. D’una banda, molts mossos han marxat a les seves poblacions. De l’altra, en moltes comissaries tots saben parlar català i l’utilitzen per contestar la ciutadania si se’ls adreça en aquesta llengua, però al Baix Llobregat tothom parla en castellà, i a la Brigada Mòbil (si els escolteu parlant pel carrer) la majoria parlen castellà. El parlar no té importància, perquè el castellà és i serà una llengua important a la societat, però evidencia aquest buit omplert ràpidament amb la gent del Baix Llobregat. 

En Pujol va témer per si no érem a temps de formar el cos policial, i per això va creure oportú ocupar tot el territori ràpidament i d’aquesta manera. Molts sectors van pensar que els Mossos serien un aspecte local de Barcelona i els seus voltants, però després es van trobar amb 17.000 mossos a tot Catalunya, van veure la creació de la Policia Científica, de la Policia Tecnològica i Antiterrorista…

Aquest és l’aspecte que crec que s’hauria pogut fer d’una altra manera, però és que Catalunya no és una nació reconeguda, sinó que està sota la tutela de l’Estat. Per tant, crec que vam fer molt.

Font: Ab Origine

Read More


Jordi Peralta Mulet
Julià Gómez Reig
Jordi Peralta Mulet

Les ombres de la bandera tricolor

Quan algú menciona la Segona República, resulta inevitable no analitzar-la com una etapa que va suposar grans avenços per a una societat en molts aspectes endarrerida. Sobretot si la comparem amb la llarga nit del franquisme i amb una democràcia que no acaba d’aportar solucions satisfactòries a molts dels problemes crònics del país. Ara bé, no és or tot el que lluu i cal saber analitzar críticament aquells anys, sense deixar de banda grans fites com el vot femení i la secularització.

L’eterna qüestió de classe

“Espanya és una república democràtica de treballadors de tota classe”, afirma l’article primer de la Constitució aprovada el 1931. Una prometedora declaració d’intencions que va restar, però, lluny d’aquell pla ideal; de fet el mateix juny d’aquell any el problema de l’habitatge va desencadenar una multitudinària vaga de lloguers a Barcelona. La resposta a reivindicacions populars com aquesta seria la repressió, sovint amb noms i cognoms al darrere: José Oriol Anguera de Sojo, Governador Civil de Barcelona, i Miquel Badia, cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat, van oganitzar autèntiques ràtzies contra els anarcosindicalistes. Conscients que es trobaven davant d’un estat clarament hostil, el gener del 1932 els revolucionaris proclamarien el comunisme llibertari a Fígols. Les autoritats republicanes respondrien amb una ocupació militar de l’Alt Llobregat, penes de presó i deportacions a la Guinea Espanyola. Un esquema similar es va seguir a Casas Viejas, Cadis: el govern d’esquerres va enviar-hi la Guàrdia d’Assalt per reprimir una revolta camperola, causant 26 morts. El sud peninsular era un autèntic polvorí on els terratinents continuaven abusant dels jornalers davant la mancances d’una reforma agrària molt incompleta. La massacre que tingué lloc al llogaret andalús va liquidar les esperances que molts treballadors del camp tenien dipositades en la República.

L’exèrcit i el llast colonial

No és cap sorpresa el tarannà reaccionari d’una gran part dels militars. Azaña, conscient del perill que això suposava, va portar a terme una reforma per modernitzar les forces armades, però temptatives colpistes com la Sanjurjada del 1932 indicaven que el govern republicà havia d’actuar amb més fermesa. En lloc d’això, a Sanjurjo se li va permetre l’exili a Portugal, des d’on miraria de liderar l’aixecament que va tenir lloc quatre anys més tard. Un dels grans problemes dins l’exèrcit eren els africanistes, que creien en un ideal imperial d’Espanya forjat en la crua experiència de la guerra al Marroc. Aquest sector va destacar especialment durant la Revolució asturiana de 1934, la repressió de la qual va dirigir ferotgement el general Francisco Franco. Els governs republicans d’esquerres podien afavorir una descolonització que liquidés la qüestió marroquina i manllevés poder als militars, però van optar per subordinar-se a la política exterior francesa, que necessitava la presència espanyola per mantenir l’equilibri a la regió. Un error que pagarien ben car l’estiu del 36.

El centralisme que no marxa

Malgrat que la República es definia com un Estat integral, obria les portes a la descentralització. L’establiment de la Generalitat era un bon inici, però les retallades que va patir l’Estatut de Núria a les Corts revelaven pulsions centralistes que també compartia bona part de l’esquerra estatal. Entre d’altres, el català era relegat de l’oficialitat a la cooficialitat, mentre que la fórmula federal primerenca era substituïda per la de “regió autònoma”. Durant el bienni negre, la tensió va derivar en conflicte obert quan el Tribunal de Garanties Constitucionals va anul·lar una Llei de contractes de conreu que afavoria els interessos dels rabassaires davant dels propietaris. La proclamació de l’Estat català el 6 d’octubre de 1934 i la suspensió posterior de la Generalitat, amb l’empresonament del govern català en bloc, eren símptomes d’un problema territorial que no trobava solució. Cal tenir present que els bascos no van veure aprovat el seu Estatut fins a l’octubre del 1936, ja iniciada la Guerra Civil, i que valencians i gallecs no van arribar a veure en vigor els seus projectes estatutaris.

Arran d’aquests fets, hom podria concloure que tot el període republicà fou un conjunt d’oportunitats perdudes. Però no podem ignorar com el tràgic final de la Guerra Civil, fruit d’un aixecament militar, va acabar d’enterrar tota possibilitat de progrés que encara quedés viva.

Julià Gómez Reig

La Segona República Espanyola (1931-1939): Un projecte liberal i reformista

Interpretar el període republicà i la corresponent historiografia no és un exercici exempt de dificultats terminològiques. Si bé l’entorn acadèmic sol discutir mites, processos i esdeveniments amb el merescut rigor, és evident l’ús públic del relat i la subjecció d’aquest a usos tendenciosos poques vegades perpetrats per professionals de la disciplina. Tanmateix, podríem qualificar de presentisme tot intent de dibuixar un republicanisme radicalment lligat a una causa revolucionària o socialista, com és també excessiu entendre’l com un projecte en benefici exclusivament burgès. Més enllà d’idealitzacions que puguin situar l’experiència republicana com a panacea de l’esquerra, aquest vol ser un repàs al procés de democratització que precedí la caiguda del directori militar de Primo de Rivera i fugida del monarca Alfons XIII.

El 14 d’abril de 1931 no marca l’inici d’una revolució sinó l’obertura d’un procés democràtic liberal a través de l’establiment d’un règim parlamentari representatiu equiparable al d’altres països de l’Europa d’entreguerres. El gabinet del govern provisional d’Alcalá-Zamora, caracteritzat per la pluralitat dels seus actors, pretenia crear un marc polític que permetés superar el restauracionisme borbònic a través d’un procés electoral democràtic. Així doncs, les eleccions del juny de 1931 formaren unes Corts àmplies liderades per una coalició republicana disposada a constituir la primera democràcia de l’Espanya del segle XX. La constitució del desembre del mateix any tingué un caràcter modernitzant que anà més enllà de la constitució formal d’un estat republicà. L’impuls reformista de la vida civil es féu palès en articles poc recordats com, per exemple, el novè o el desè on s’hi reconeix l’autonomia competencial dels municipis i l’ús del sufragi universal per escollir-ne l’alcalde. Fins aleshores les qüestions municipals es regien verticalment a través de comissaris del directori militar.

La carta magna republicana impulsà una reestructuració territorial que va permetre l’elaboració d’Estatuts a través dels articles onzè i dotzè. Particularment, aquests estatuts havien de ser legitimats pels vots favorables d’una majoria d’ajuntaments de la regió autònoma o dues terceres parts del cens electoral. Tanmateix, s’obria la possibilitat d’un autogovern limitat que en última instància s’havia d’aprovar a les Corts. A Catalunya es traduiria en l’Estatut de Núria que, després de ser reformat, s’acabaria promulgant el setembre de 1932.

La qüestió de la separació de l’església i l’estat, evident influència del republicanisme francès, no només constituïa una mesura en termes de jurisprudència i llibertat de consciència. Es tractava, a més, d’una mesura necessària per prendre el control de l’educació i reduir l’analfabetisme (d’un 32% el 1930) dins un programa de construcció cultural d’una ciutadania que s’alliberava de ser súbdita d’un rei. Fou laïcitzant l’educació, construint més escoles i fent-la pública que es prengué el control sobre el professorat i les qualificacions que es requerien per tal ofici. En definitiva, es cercava una renovació pedagògica que pretenia alliberar les classes populars del corpus doctrinal catòlic i l’inherent ensenyament moral d’aquest.

L’eliminació dels privilegis de qualsevol raó (classe social, filiació, sexe, etc.) fou la base per formalitzar drets individuals i col·lectius. La qüestió del sufragi femení, ferventment defensada per Campoamor, suposà una fita històrica gens menyspreable: Les dones eren reconegudes com a ciutadanes i, per tant, com a subjecte polític. Que es garantís des de la llibertat d’expressió, reunió, associació i sindicació fins a l’habeas corpus diu més de la mancança de cultura democràtica existent entre l’aristocràcia terratinent i l’església que de la voluntat revolucionària del primer bienni republicà. Tanmateix, amb l’article quaranta-tres es reconegueren certs drets i deures en l’àmbit familiar dirigits a protegir la infància i reduir així l’explotació d’aquesta, sobretot en àmbits rurals. A més contemplava el dret a la dissolució de la unió matrimonial per mutu acord o desig d’una de les parts, precedent de la Llei de divorci de 1932.

La consecució de la reforma agrària, que esdevingué la cúspide conflictual d’aquest període, hagués tancat la formació d’un règim republicà moderat que no va sobreviure els embats d’una feixistització latent dels sectors reaccionaris de l’exèrcit i l’aristocràcia. El règim republicà, si bé no suposà una ruptura revolucionària que conduís les classes populars vers la seva total emancipació, fou un temptatiu democràtic prou reeixit. No obstant els límits contextuals, mai abans un règim havia estat capaç de garantir drets civils i socials com ho pretengué la Segona República. No reconèixer la rellevància de la dita experiència en termes històrics és un acte d’omissió indigne.

Read More