Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Durant el segon semestre del curs 2018-2019, els doctorands i doctorandes de les universitats catalanes iniciaren un seguit de mobilitzacions arran de l’entrada en vigor, en 16 de març, del Reial decret 103/2019, pel qual s’aprova l’Estatut del Personal Investigador Predoctoral en Formació (a partir d’ara EPIF). Des de mitjans d’abril d’enguany sorgiren i consolidaren diversos col·lectius que s’anaren coordinant fins a conformar Doctorands en lluita. Amb la seva organització, realitzaren diverses jornades de vaga i de lluita amb les quals socialitzar les seves reivindicacions i aconseguint, en el cas de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’aplicació de l’EPIF.

Des d’Ab Origine no podem mantenir-nos aliens a les lluites que es duen a terme en el si de la universitat, i menys encara a aquelles que afecten la comunitat historiogràfica. No en va, el nostre mitjà de difusió històrica sorgeix arran de les mancances observades en l’acadèmia en aquest àmbit. La realització d’aquesta entrevista és, doncs, una contribució a la socialització al conflicte sindical dels doctorands i doctorandes, intentant esbossar, també, les problemàtiques particulars d’aquells i aquelles que escullen la història com a camp de recerca.

Un dilluns de setembre, ens citen al hall a la facultat de geografia i història de la UB Raval amb na Sara Díaz, doctoranda en arqueologia per la UAB i en Marçal Díaz, doctorand en història medieval per la UB. Després de xerrar una estona, ens desplacem fins al bar del pati manning, on acabem d’ultimar detalls. Finalment, ens disposem a començar l’entrevista:

Abans de tot, i a tall d’introducció, deixeu-nos preguntar per vosaltres i pels vostres àmbits de recerca. De què tracten els vostres respectius projectes de tesi doctoral?

S.: jo col·laboro amb el Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya de la UAB i l’ARCHEOM. L’àmbit de recerca de la meva tesi són els processos de producció i ús de la ceràmica prehistòrica, analitzant-los a partir de programes experimentals per tal d’inferir en els processos de treball i les eines involucrades en la producció d’artefactes i objectes. Posteriorment, aplicaré la meva investigació a l’àmbit de recerca arqueològica del Pirineu occidental.

M.: en el meu cas, col·laboro amb el Grup de Recerca en Estudis Medievals d’Art, Història, Paleografia i Arqueologia (MAHPA). L’objecte de la meva tesi són els patrons de poblament al Penedès entre els segles X i XIII, intentant observar com els canvis històrics d’aquest període cronològic afecten concretament l’organització del poblament.

Malauradament, la precarietat del personal investigador en formació ha estat una constant al conjunt de l’Estat espanyol, tot i les diferències particulars entre comunitats autònomes. En quina situació s’han trobat i es troben els doctorands a Catalunya en els últims anys? Quines considereu que n’han estat les seves reivindicacions històriques? Perquè la precarietat dels doctorands és una constant de ja fa temps…

S.: crec que històricament fer una tesi doctoral sempre ha estat una qüestió complicada. Aquestes acostumen a sorgir de gent que ha volgut sortir de la línia més típica i tòpica d’estudiar una carrera i dedicar-se a la docència o alguna activitat professional. Els doctorands/es som gent que, amb molta força de voluntat, volem fer recerca i intentem anar més enllà. Malauradament, no acabem de trencar amb el tòpic d’estudiant-treballador/a. Crec que ha estat un gran avenç que ara estiguem reconeguts com a treballadors/es per part de les universitats i les institucions públiques i això ha fet que la nostra feina sigui reconeguda amb un contracte i no amb una beca. Aquesta va ser una de les victòries de fa uns anys: que poguéssim cotitzar, que se’ns reconegués com a treballadors/es als departaments i, per tant, com a personal docent investigador.

El que patim últimament és una retallada d’aquests drets, ja sigui en l’àmbit salarial com el laboral. Estem patint un retrocés en el qual se’ns torna a considerar com a becaris i becàries, on la nostra tesi doctoral no constitueix un treball i que té unes tasques que van més enllà del nostre objectiu contractual que és la tesi doctoral.

Cal que fem èmfasi en l’oposició social i les lluites contra el Pla Bolonya, a través de les quals es van defensar moltes d’aquestes millores que, parcialment, trobem en l’aplicació de l’EPIF. Tot i això, les universitats i institucions es veuen amb la impunitat de no aplicar-les: perquè segueixen sense concebre’ns com a treballadors/es.

M.: encara segueix molt vigent, i ve de lluny, el fet de considerar-nos becaris/ies i no treballadors/es. Hi poden haver tensions en el funcionament com a doctorand: per les hores de docència que fas i a vegades per algunes tasques alienes a la tesi que poden encarregar-se. Les mateixes universitats diuen que és molt difícil regular la situació a causa de la diversitat de contextos doctorals que existeixen.

Podríem dir que totes aquestes reivindicacions han cristal·litzat, finalment, en l’aprovació i entrada en vigor del Reial Decret 103/2019. Aquesta ha marcat l’inici de les vostres mobilitzacions i l’organització dels doctorands i doctorandes en col·lectius a les universitats. La vostra mobilització sorgeix perquè enteníeu que era una conjuntura favorable per l’assoliment de les vostres reivindicacions o ja des d’un inici preveieu que les universitats catalanes incomplirien el decret?

M.: clar, a mi em van donar la beca pel doctorat l’1 d’abril i em trobo afectat per la inaplicació de l’EPIF des del primer minut. El contracte que jo vaig signar no complia l’EPIF tot i ser vigent. El que ens trobem els doctorands/es que ens acabem d’incorporar és que ningú ens ha informat de l’existència de l’EPIF i que estan començant unes mobilitzacions per exigir-ne l’aplicació.

S.: ja se sabia amb anterioritat que l’EPIF entraria en vigor. Tot i que nosaltres en sabíem ben poc, existia un grup crític que va estar negociant-ho a Madrid i finalment es va aprovar. Què és el que he viscut jo d’ençà que faig la tesi? Que a la UAB i les altres universitats catalanes (també a l’Estat espanyol) anaven sorgint grups assemblearis organitzats i coordinadores contra la precarietat del treball a les universitats, com per exemple l’assemblea de precàries de la UB, l’assemblea d’associats de la UB o la coordinadora sobre la recerca precària d’àmbit català, entre d’altres.

Fins a l’aprovació de l’EPIF no havíem trobat l’esquerda per on entrar i fer una lluita més contundent. Amb l’aprovació del Reial Decret vam veure que les universitats no estaven disposades a posar-lo en vigor, tot i ser d’obligat compliment; la Generalitat i l’Estat espanyol tampoc aportaven solucions i ens donaven negativa a finançar dignament la recerca a les universitats públiques. És per això que gent que ja ens coneixem prèviament ens vam començar a posar en contacte, fent les primeres assemblees de doctorands en lluita conjuntament amb la CGT, per tal de començar a treballar específicament aquesta qüestió.

M.: l’EPIF ha donat un motiu molt concret per a mobilitzar-nos i, en principi, assolible a curt termini. Internament debatem molt sobre la qüestió, concloent que més enllà de l’EPIF ens emmarquem en una lluita més global, que no oblida la resta de col·lectius universitaris.

S.: al cap i a la fi, no són més que fases que les persones van passant a mesura que avancen en l’estructura universitària. Ens cal unitat entre postdocs, associats i interins per tal de fer escoltar les nostres reivindicacions: tots plegats compartim el mateix infrafinançament.

Fotografia presa durant el transcurs de l'entrevista. Font: Ab Origine Fotografia presa durant el transcurs de l’entrevista. Font: Ab Origine

Ja heu anat exposant precedents, però com us origineu com a col·lectius? La iniciativa política sorgeix primer en unes universitats determinades o ho va fent simultàniament en observar la possible no aplicació de l’EPIF? A quines universitats catalanes teniu presència?

S.: com hem dit abans, existien petits grups de massa crítica a les diferents universitats, però sí que és veritat que potser el primer va ser el col·lectiu de doctorands de bioquímica de la UAB i paral·lelament, a la mateixa universitat, hi havia un col·lectiu de doctorands organitzat sindicalment a la CGT. Ambdós es van posar en contacte i vam estudiar en profunditat l’EPIF i les seves característiques. Un cop constituïts com a col·lectiu de doctorands en lluita, a partir del mes de març i abril vam iniciar una tasca d’expansió a altres universitats com la UdL, la UdG, la URV, la UB i la UPF. Davant el desconeixement de molts doctorands i doctorandes (que ni sabien què era) vam explicar què era l’EPIF i afegint gent a aquest ‘nucli gran’ de doctorands en lluita, que s’anava constituint en nuclis locals a les universitats catalanes, podent-se organitzar aquests com volguessin. A partir d’aquí també ens vam anar estenent als centres de recerca. Actualment s’estan fent moltes assemblees a centres de recerca com el CSIC, el VHIR, l’IDIBELL, el CRAG o el CREAF, entre d’altres.

M.: Nosaltres vam anar una mica més a remolc. Tot plegat va començar a l’Autònoma i, en el cas de la UB, un cop ja van venir ens vam començar a organitzar pròpiament entre els doctorands i doctorandes de la universitat.

Tal com heu anat indicant, des d’un inici heu tingut una relació molt estreta amb el sindicat CGT. Quina ha estat i és la vostra relació amb el moviment sindical i estudiantil d’àmbit universitari? Creieu possible coordinar reivindicacions entre investigadors predoctorals, el PDI i l’estudiantat?

S.: la pregunta és complexa. En el cas de la UAB, la gestació de doctorands en lluita hi han confluït doctorands/es que provenien del moviment estudiantil més assembleari (de la Coordinadora d’Assemblees de Facultat) i s’havien integrat a l’assemblea de precàries de la UAB i altres que venien de la CGT o altres sindicats. Evidentment la CGT ens va donar suport legal, jurídic i d’acció sindical des del principi, ajudant-nos a confrontar la negativa de la UAB envers l’EPIF.

Crec que l’important de tot plegat és que els doctorands/es som treballadors/es i que és vital que ens conscienciem i assumim una visió sindical de les nostres problemàtiques. Seguim sent classe obrera tot i fer una tesi doctoral o treballar a la universitat; i em sembla un error pensar el contrari. Cal posar èmfasi en el fet que la lluita sindical i la defensa dels nostres drets es relaciona directament amb la lluita de classe.

En relació amb el moviment estudiantil, hem tingut contacte amb el SEPC i diverses assemblees de facultat, entre d’altres, fent una gran xarxa de suport. També creiem fermament que cal coordinar-nos, no només amb el PDI sinó amb el Personal d’Administració i Serveis (PAS), ja que també formen part de la comunitat universitària. En definitiva, tot i lluitar per qüestions molt concretes no podem oblidar-nos de la situació global de tots els sectors socials de la universitat: tot forma part d’una mateixa lluita i és per això que cal que ens solidaritzem amb tots ells. Treballar així ens pot donar molta força perquè ens permet unificar les reivindicacions dels diferents sectors universitaris contra la precarietat.

M.: tot i sorgir més tard, a la UB la CGT també ens va donar força cobertura logística i sindical però dins el nostre col·lectiu també hi ha gent de Transformem UB i de CCOO. Existeix, doncs, un contacte amb diversos sindicats (potser amb uns més que amb d’altres) però la idea és establir sinergies amb tots. En sorgir durant l’abril-maig i amb el parèntesi de l’estiu pel mig potser ens trobem amb una fase molt inicial del col·lectiu, però volem tenir una visió global de les problemàtiques mantenint el contacte amb la resta de sectors universitaris. I és que el model universitari actual és insostenible: tenim aproximadament un 60% de professors associats fent docència. Aquesta és una situació absolutament precària i que hauria de ser inconcebible per un servei públic com és la universitat.

Predocs i docents universitaris manifestant-se junts durant la vaga del 28 de maig per Via Laietana, mentre es dirigien a la Secretaria d’Universitats i Recerca. Font: CGT UAB.

A les universitats sempre hi ha qui diu que les vagues i la lluita estudiantil i sindical no serveixen. Tot i això, davant de les convocatòries de vaga parcials de l’11 al 14 del passat juny la UAB finalment es va comprometre a aplicar l’EPIF (i la UdL es va comprometre a aplicar un augment salarial). Aquest suposa un precedent clau per continuar la lluita a la resta d’universitats catalanes? El compromís de la UAB és realment sincer, o és possible que es facin enrere?

S.: crec que gran part de la comunitat precària universitària sí que pensem que les vagues serveixen: però no ho hem tingut fàcil. A la UAB tenim l’exemple de l’ocupació del rectorat del 2013 per tal que s’apliquessin les mocions aprovades al claustre on es demanava desobeir la pujada de taxes del 66% del 2012. Hi va haver una resposta de la comunitat universitària (també PAS i PDI) molt forta. Tot i això, la demanda ha acabat en un procés judicial on es demanen entre 11 i 14 anys de presó a 27 persones (25 estudiants, 1 membre del PAS i 1 membre del PDI).

La comunitat universitària es troba, doncs, davant de situacions sistemàtiques d’injustícia que ens imposen els rectorats universitaris, la Generalitat i l’Estat espanyol. Tot i això seguim amb les nostres reivindicacions i, en el nostre cas concret, amb una tan simple com que s’apliqui la llei. A la UAB vam convocar una vaga el 28 de maig que va tenir molt bona resposta per part de la comunitat universitària i d’altres universitats que van venir a donar suport i això ens va animar a entrar preavís de vaga per aquests quatre dies de juny que la UAB va rebre amb gran disgust (ai, la selectivitat -riures-). Gràcies a aquestes vam poder negociar, molt durament, amb la UAB per tal de guanyar el compromís de la UAB per aplicar l’EPIF. Aquest compromís és sincer? En principi el van signar aquest acord entre institució i treballadors/es. És per això que aquest té caràcter de conveni col·lectiu i la universitat no el pot anular. Tot i això, ens hem de mantenir vigilants per tal que no hi hagi problemes en la seva aplicació. És per això que nosaltres continuarem fent assemblees i ens mantindrem a l’aguait perquè la UAB respecti l’aplicació de la llei; i donarem suport als nostres companys/es de la UB, de la UdG, de la UdL i de la resta d’universitats per tal que l’EPIF es faci efectiva.

M.: a la UB la pressió i les mobilitzacions van començar una mica més tard i no vam aconseguir cap compromís en ferm per part del rectorat. Tot i això, de viva veu se’ns deixa intuir que se’ns podrien incrementar els salaris però sobre el 4t any se’ns fa una amenaça prou perversa: els diners han de sortir d’algun lloc així que, si se’ns atorga el 4t any, l’any següent no sortiran les beques i ajuts propis de la UB.

L’aplicació de l’EPIF que ha aconseguit la UAB és un precedent però cal dir que cada universitat és un món particular. De moment sembla que la UB es nega a complir la llei sota l’amenaça que hem explicat. També hi ha veus que diuen que els diners podrien sortir d’empreses privades que finançarien recerques concretes. Però qui finançarà les humanitats? I perquè ha d’entrar en tot això l’empresa privada? Tot plegat és un joc pervers en què nosaltres demanem l’aplicació l’EPIF tal com toca.

S.: tot això és manipulació psicològica en què se’ns fa culpables de l’infrafinançament universitari de la Generalitat i l’Estat espanyol. D’on treguin els diners és cosa seva i nosaltres hem de seguir pressionant i exigint que s’apliqui la llei. Arran d’això vam fer la mobilització del dia 6 de setembre, per tal de trobar-nos cara a cara amb el President de la Generalitat i exigir que, si els diners no vénen de l’Estat espanyol, surtin de la Generalitat.

Assemblea de doctorands i doctorandes de la UAB on es votà favorablement l’acord d’aplicació de l’EPIF i es desconvocaren les convocatòries de vaga dels dies 11 a 14 de juny. Font: Doctorands en Lluita UAB.

La següent pregunta ja anava cap aquí. Amb el curs 2019-2020 a punt de començar, ja us heu mobilitzat notòriament paralitzant el passat 6 de setembre l’acte d’inici de curs de la UPF i impedint-hi l’entrada al President de la Generalitat Quim Torra fins que escoltés les vostres reivindicacions. Com valoreu aquesta primera acció? Com encareu políticament el present curs, tot i les diferències conjunturals de les universitats catalanes?

M.: l’acció del dia 6 va ser molt útil per tal de difondre i visualitzar una lluita que en gran part de l’àmbit universitari amb prou feines es coneixia. No crec, però, que parlar amb el President de la Generalitat ens aporti res substancial…

S.: però l’acció en si va ser molt visual i això pressiona molt. Les universitats públiques i fins i tot la Generalitat només s’acostumen a moure si veuen la seva imatge pública denigrada. Els mitjans de comunicació són una eina que ells temen molt i aquest va ser una acció reivindicativa en què posàvem de manifest que no tot és idíl·lic i que aquest inici de curs és un any més en condicions de precarietat tant per l’estudiantat com per treballadors.

M.: realment és una declaració en què constatem que seguim aquí i que, tot i l’estiu, no ens oblidem del tema.

S.: tot i això, aquesta acció és el tret de sortida del curs. Nosaltres ja preveiem vagues de treballadors/es i l’estudiantat (com la del 19 de setembre) i que continuarem lluitant fins a aconseguir una universitat pública i de qualitat.

Fotografia dels col·lectius de doctorands en lluita entregant les seves reivindicacions al President de la Generalitat Quim Torra. Font: El Punt Avui. Els col·lectius de doctorands en lluita entregant les seves reivindicacions al President de la Generalitat Quim Torra. Font: El Punt Avui.

Per tal de concloure l’entrevista, us volem preguntar quines problemàtiques particulars observeu com a investigadors predoctorals d’història o arqueologia. Tothom coneix o ha escoltat doctorands brillants que abandonaven la tesi per les condicions de precarietat; també hi influeixen les lògiques competitives entre equips de recerca i la infradotació econòmica dels departaments. Quin n’és el vostre parer i quines creieu que haurien de ser, des de les comunitats professionals, les primeres mesures per posar-hi remei?

M.: és el que comentàvem abans. Jo vaig entrar a l’abril i tot això encara no ho he viscut plenament. La falta de finançament a la recerca en arqueologia i història va lligat a què socialment no es valora i en certa manera es prioritzen les ciències naturals. Sobre la situació en els departaments, es poden intuir certes dinàmiques, però amb el temps que duc són similars a les que ja intuïa com alumne (que ja eren bastants coses).

S.: en el món neoliberal, les humanitats i les ciències socials es troben bastant denigrades i no som la font principal d’interès social. Tot això repercuteix en la manca o escàs finançament que rebem per a la recerca.

Crec que en el model acadèmic hi ha dues contradiccions. La primera és que no hi ha un camí marcat per seguir una carrera acadèmica i docent. Se suposa que primar has de fer una carrera, un màster (cada cop més car) i un doctorat (que de vegades fas amb finançament i de vegades fas treballant gratuïtament, arriscant-te a tenir un accident laboral); després has d’entrar en un circuit bastant boig de publicacions en revistes d’impacte, controlades pels poders fàctics (pagant fins i tot per publicar!), sense que existeix cap mena de regulació.Les úniques possibilitats que tens d’incorporar-te al món universitari són patir i publicar molt i que al final algú aposti per tu o ser professor/a associat/da, de substitució o fals/a associat/da, tenint una altra feina fora, cobrant 300 € i sense tenir mai la possibilitat d’estabilitzar-te.

A banda d’això, quan acabes la tesi doctoral per tal de tenir un mínim èxit fa falta que demanis beques postdoctorals, podent-te obligar a deixar el teu país i desarrelar-te. Aquest model polític descol·lectivitza la recerca i n’aïlla els investigadors/es, impedint la creació d’una xarxa crítica de coneixement a les universitats.

Tot això repercuteix en l’educació de l’estudiantat que està cursant la carrera. Entre la difícil situació de gran part d’aquests i el fet que observen clarament com és la vida precària dels investigadors no existeixen al·licients per fomentar la recerca entre l’estudiantat universitari.

M.: entenem que les universitats s’han mantingut com unes institucions conservadores, amb unes dinàmiques i funcionaments molt tancats, que els costa a vegades divulgar més enllà de les seves parets i treballar entre elles. Si a tot això a sobre li sumes la precarietat, la qualitat de l’ensenyament i el coneixement produït en el si de les universitats tendirà a empitjorar.

S.: a més a més, tot aquest model tan tancat de publicacions no et deixa temps per poder divulgar la teva feina i recerca més enllà d’aquests marcs tan rígids, impedint-nos poder fer una història o arqueologia més social i arrelada al patrimoni.

M.: de vegades sembla que ens trobem en microcosmos acadèmics. A 2 quilòmetres pots tenir una altra universitat que està fent recerca del mateix que fas tu i no tenir-hi cap mena de contacte. Caldria trobar noves formes d’organització per la investigació.

S.: al final, he conegut molts més arqueòlegs i historiadors fent lluita sindical que no pas en el transcurs de la meva activitat acadèmica. L’actual situació de la universitat ens aïlla i per tal de canviar aquesta tendència hem de lluitar conjuntament contra la precarietat a la universitat.

Doncs ja estaríem. Moltes gràcies per concedir-nos l’oportunitat d’entrevistar-vos!

I ara, a vosaltres!

Descripció
Descripció curta de l’article

Bibliografia
VisualText
Canvia el panell: Coautor/s
Select
Canvia el panell: Yoast SEO
SEO
Llegibilitat
Social
Frase clau objectiuAjuda triant la frase clau perfecta(S’obre en una nova pestanya del navegador)

Vista prèvia de fragment
Previsualització del títol SEO:www.aboriginemag.com › mag › cal-assumir-una-visio-sindical-de-les-nostres-problematiques-entrevista-a-doctorands-en-lluita
«Cal assumir una visió sindical de les nostres problemàtiques» – Entrevista a Doctorands en …
Vista prèvia de l’URL:
Previsualització de la descripció meta:
Introduïu una descripció meta editant el fragment a sota. Si no ho feu, Google intentarà trobar una part rellevant de l’entrada per a mostrar-la als resultats de cerca.
Previsualització mòbilPrevisualització d’escriptoriEdita la previsualització

Anàlisi SEO Introduïu una paraula clau per calcular la puntuació SEO

Afegeix una frase clau relacionada

Contingut fonamental
El contingut essencial han de ser els articles més importants i extensos del vostre lloc. Apreneu més sobre el contingut essencial.(S’obre en una nova pestanya del navegador)

Marca com a contingut essencial
Desactivat
Avançat
Voleu permetre als motors de cerca mostrar Entrada als resultats de de la cerca?
Voleu permetre als motors de cerca mostrar Entrada als resultats de de la cerca?
Els motors de cerca haurien de seguir els enllaços en aquesta Entrada?
Sí No
Meta Robots avançat
Meta Robots avançat
Opcions meta robots avançades per a aquesta pàgina.

URL canònic
L’URL canònic al qual aquesta pàgina hauria d’apuntar, ll. Deixeu el valor buit per a què apunti a l’enllaç permanent. Els URLs cànonics entre dominis(S’obre en una nova pestanya del navegador) també estan permesos.

Canvia el panell: Content Permissions
Roles
Error Message
Limit access to the content to users of the selected roles.
Administrador/a
Autor/a
Coŀlaborador/a
Editor/a
SEO Editor
SEO Manager
Subscriptor/a
If no roles are selected, everyone can view the content. The author, any users who can edit the content, and users with the restrict_content capability can view the content regardless of role.

Read More

Una tarda de juliol part de l’equip d’Ab Origine espera pacientment una videotrucada a l’ordinador. Malauradament, aquest cop és impossible que l’entrevistador i l’entrevistada es desplacin per conversar cara a cara. I és que na Cristina es troba en plena intervenció arqueològica a Mallorca, al jaciment arqueològic de Son Fornés. De sobte, el so de trucada sorgeix dels altaveus i, després de parlar llarga estona sobre la visió del projecte i acabar d’ultimar els diversos elements del desenvolupament de l’entrevista, ens disposem a començar: 

Podríem dir, no sense absència de debat, que l’arqueologia és una ciència interdisciplinària i que, en conseqüència requereix certa especialització en el si de la comunitat professional. En el teu cas t’has centrat en l’antropologia física i l’osteologia humana. Ens podries explicar en què consisteixen?

Des de l’arqueologia entenem que les persones esdevenen restes materials i no són un tipus de restes diferents. Aquesta visió podria tenir vincles amb moviments molt recents com l’antiespecista o l’animalista. La disciplina que estudia les restes humanes és l’antropologia física o forense. Per què l’osteologia? Perquè malauradament la major part del cos és de natura perible; però en canvi els ossos perduren.

Entre l’arqueologia, la biologia i la medicina hem desenvolupat aquesta disciplina que fa servir molts dels mètodes i tècniques emprats per la pràctica forense, però que es diferencia per la perspectiva, que sempre és poblacional. No ens interessa un individu concret. Tot i que podem fer osteo-biografies tan interessants com la del famós Ötzi, les nostres preguntes es plantegen poblacionalment: perquè la nostra unitat d’anàlisi és la societat, els grups humans i la seva variabilitat.

La mort és, irremeiablement, un fenomen universal. És per això que en la praxi arqueològica és quotidià tractar amb restes òssies humanes i una gran diversitat de contextos funeraris. Quina informació podem extreure de l’anàlisi d’un conjunt de restes òssies?

La primera informació que en podem extreure és la demogràfica. Amb les restes humanes podem saber el sexe i l’edat que tenia una persona quan va morir.  Aquestes dues variables són la matèria primera de l’anàlisi demogràfica. Sense aquesta és molt difícil poder plantejar qüestions que tenen a veure amb fecunditat, el creixement de la població, la taxa de mortalitat i l’esperança de vida.

Però n’hi ha d’altres també importants que tenen a veure amb el que queda enregistrat en el cos, com per exemple l’alimentació. En arqueologia tenim molts indicadors indirectes per saber què menjava una comunitat, però és en els cossos humans on es verifica el consum: deixa de ser potencial i passa a ser mitjançant el metabolisme. És a través de l’anàlisi química dels ossos que podem conèixer l’alimentació, i coneixent també el sexe i l’edat del cos analitzat podem aspirar a explorar possibles diferències socials segons aquestes variables.

A part d’això, també podem analitzar l’estat de salut del grup. No només malalties o traumatismes, sinó una qüestió que em sembla molt rellevant: les càrregues laborals. Treballar (els moviments repetitius -o no-, especialitzats -o no-) deixen també una empremta. Aquí l’antropologia aporta un munt d’informació envers això.

I un altre element molt important i que ara ha tingut un boom amb la possibilitat d’estudiar el genoma humà a partir de les restes òssies és el que té a veure amb l’herència genètica. Mitjançant anàlisis genòmiques s’estan duent a terme interpretacions sobre migracions a gran escala. Hi ha molta polèmica amb això perquè d’alguna manera estem reeditant l’escola historicocultural (això s’haurà d’aturar en algun moment) i s’estan popularitzant novament certes de les seves postures, com ara la identitat entre “sang” i cultura.

Crec que això no és innocent: la qüestió del migrant i l’estranger és quelcom molt actual i també tenim aquesta idea tan arrelada que les migracions són invasions que impliquen conquestes. Potser caldria reflexionar en què moltes migracions han esdevingut per buscar refugi i per moltes altres causes socials, en contraposició a aquesta suposada voluntat conqueridora.

A mi m’interessa molt aquesta altra concepció i amb l’ADN hi podem treballar moltíssim. Un element molt interessant en el que ara comencem a implementar (després de vint-i-tants anys d’agafar mostres sense èxit) és la investigació de les relacions de filiació. Els sistemes de parentiu no descansen només en la biologia, però la xarxa biològica ofereix un patró de relacions socials que avui dia estem en disposició de poder estudiar i que en el cas de l’estudi sobre les dones en el passat i de les societats que podrien haver estat patriarcals és interessantíssim, sobretot per veure quines relacions socials s’estaven implementant en relació a les tipologies de parentiu.

En relació amb la referència que has fet a l’escola historicocultural, i aquesta constant (confusió) sobre què és natural i què és social…

Veig per on vas. Ara sembla que tot és qüestió de noves tècniques i noves anàlisis: que els avenços en el coneixement només depenen d’analítiques ben sofisticades! (riures). No! Les relacions socials no fossilitzen, mai les trobarem en forma d’evidències empíriques!  I tampoc les classes, l’estatus o el patriarcat. Només amb una teoria social potent podem intentar llegir els elements materials del registre arqueològic.

Skype-20190711-201708
Fotografia presa durant el transcurs de l’entrevista, que realitzàrem mitjançant videotrucada. Font: pròpia.

Enllaçant aquesta reflexió entre allò existent i allò teòric, fins a quin punt el context arqueològic en què es troben aquests conjunts ossis en condiciona la seva anàlisi i l’assoliment de conclusions? (p. ex. la presència o absència d’aixovars o de connexió anatòmica dels esquelets). I sobretot la metodologia arqueològica, tant en l’excavació com en l’abstracció de l’estratigrafia pot influir (positivament o negativa) en aquestes?   

Clar! Però és que hi ha tantes decisions que prens que ho afecten des del minut u: a on vaig a picar? A on no? I aquestes mai són innocents! El context arqueològic sempre és la matriu on llegim relacions. Avui dia tothom acceptaria que l’arqueologia va de recurrències espacials i temporals a través de les quals fem agrupacions, però això és la passa u per poder llegir en clau històrica el que li va passar a una comunitat concreta.

Les avaluacions descriptives, materials, empíriques és evident que són necessàries. Però hi ha gent que pensa que amb el Big Data, que quantes més dades tinguem (riures) la lectura històrica sorgirà per si sola. I mai surt així: l’has de llegir en un context i amb referència a una sociologia de la materialitat. I per això el context arqueològic és aquest context de relacions, tant epistemològiques amb la teva teoria social com físiques amb la realitat analitzada. I a parer meu aquí hi ha la gràcia (potser amb certa supèrbia) de l’arqueologia.

Per sort, als equips treballem amb d’altra gent que t’ofereix altres maneres d’esprémer les dades; però la responsabilitat de trobar una teoria de la materialitat social llegida en clau sociològica és responsabilitat de l’arqueologia. I hem de treballar cap aquí, però no només amb analítiques i altres eines quantitatives.

Es fa patent com el positivisme encara impregna l’arqueologia metodològicament, sense que existeixi un debat teòric profund.

Totalment. Mira, perquè tal vegada he tingut la sortada del mil·lenni de ser a prop d’en Vicenç Llull que constantment es qüestiona què és la cosa: del significat de les unitats de sentit en arqueologia. Com per exemple què és un esdeveniment? Què és un fet? Nosaltres entenem, en el nostre grup de recerca, que un esdeveniment cancel·la tot allò que ha estat vigent fins al moment. Però no prediu què és el que passarà després. En conseqüència l’esdeveniment obra noves possibilitats!  És important que ens plantegem aquestes qüestions perquè cada vegada més fem història retroactiva, i això en arqueologia és fatal: interpretem què va passar a l’inici d’una cosa a partir del seu final i això és jugar amb les cartes marcades. No pots retro-teoritzar, sinó que has d’observar quins són els esdeveniments d’inflexió que obren noves possibilitats socials. I això és teoria pura!

Excavació AY Cristina 2016
Cristina Rihuete excavant en una tomba argàrica. Font: Grup de recerca ASOME-UAB

En la darrera dècada el vostre grup de recerca ha treballat intensament en diferents jaciments argàrics de la regió de Múrcia que són exponents, segons les vostres conclusions, de les primeres societats estatals europees. Per què mereixen aquest qualificatiu? Quines han estat les troballes més destacades?  

Nosaltres entenem la caracterització de l’Estat en termes no només de la institucionalització de les formes polítiques sinó en el sentit més materialista del terme: l’eclosió de societats de classe, l’explotació econòmica que genera aquests antagonismes socials i on l’Estat és essencial per garantir l’ordre.

Què passa? Suposadament no existien Estats en el mediterrani occidental; només n’hi havia en el mediterrani oriental. Els Estats només eren aquells que s’havien autoanomenat.  Aquesta nova perspectiva en què entenem que existien Estats a l’occident de la mediterrània és on trobem el nostre exemple.

L’Estat argàric es vertebra en un territori totalment jerarquitzat, amb una societat clarament urbana, amb una jerarquia entre els assentaments i amb l’existència de fronteres, que podem constatar a través de la metodologia arqueològica.

Tot i que no coneixem la seva forma política concreta això és el de manco. Allò important és que estem parlant d’una societat estatal que ocupa un territori de 35.000 km2 (és a dir, 6 províncies; entre Múrcia, Andalusia, País Valencià i Castella-la manxa).

Fins fa molt poc, a través de les intervencions del jaciment de La Almoloya, no havíem tingut oportunitat de localitzar elements tan interessants com l’arquitectura del poder: els llocs on es verificava aquest control de la població sancionant-la funeràriament i  amb uns enterraments de l’elit política com només havíem vist al jaciment de El Argar.

A més, la societat argàrica va provocar un canvi mediambiental irreversible. La desertització a molts de llocs va ser irreversible per culpa de l’impacte que va tenir el món argàric en aquests territoris. I sobretot, l’exercici de la violència per poder mantenir aquest ordre social de desigualtats és una de les claus per entendre la societat argàrica: aquesta especialització tècnica que dóna lloc a una especialització econòmica i a una distribució desigual dels guanys.

L’exemple de El Argar en la difusió de l’arqueologia i la històrica ens serveix per desmentir el falç mite que sempre hi ha hagut rics i pobres. No sempre hi ha hagut gent que ha estat espoliada i usurpada, les coses tenen un inici! I El Argar ens serveix per explicar un d’aquests inicis.

Els inicis i el final. Perquè precisament també observem la desaparició de la societat argàrica.

Clar! I aquest final és una barreja en què s’han passat de frenada en la gestió agrària, obligant a la gent a mantenir una alimentació més pobra i unes diferències socials cada cop més profundes que feien encara més horribles les condicions d’existència de la gent.

Encara no podem respondre si El Argar va acabar amb una gran revolta (és una tesi molt difícil de demostrar), però és un fet que el que ve després nega simbòlicament el passat argàric. Una de les coses més interessants de El Argar és el ritual funerari, que defineix aquesta societat; que a la societat que ve després no s’enterri ens ha de fer pensar en una ruptura social molt gran, que necessàriament ha d’haver estat una reacció contra l’ordre argàric.

La Almoloya
Fotografia aèria del jaciment de La Almoloya en el seu entorn de Sierra Espuña (Murcia). Font: Grup de recerca ASOME-UAB.

Ara farem salt geogràfic des de El Argar fins a les Illes Balears, concretament a Mallorca. A la teva tesi doctoral analitzes la necròpolis prehistòrica de la cova des Càrritx (Ciutadella, Menorca; 1450/1400 i 800 ANE). En arribar a les teves conclusions, potser a les persones no-expertes ens pot sorprendre l’elevada esperança de vida de la comunitat humana (d’entre 35 i 45 anys), la diversitat sexual de la robustesa òssia i la inexistència de diferències significatives entre sexes en la composició dietètica. Grosso modo, podries sintetitzar-nos quins elements consideres essencials per entendre la necròpolis des Càrritx?

La tesi, com ha plogut! De les coses que més m’interessaven era analitzar una necròpolis d’inhumació col·lectiva. Era un repte, perquè els cossos no estaven individualitzats sinó que s’enterraven tots junts i era impossible destriar esquelets en el que semblava un ossari de dimensions colossals. Ara bé, que la tradició de l’enterrament col·lectiu sigui sinònim d’igualtats o homogeneïtat social no està gens clar; i menys en un cementiri que funcionà tants segles.

Aquest va ser el repte. I tenia molt clar que volia explorar metodològicament la diferència sexual. Un cop vaig obtenir els resultats vaig quedar una mica tocada perquè pensava que no podien ser; no m’agradaven, saps allò de quan les teves conclusions no t’agraden? (riures) Avui dia no tinc cap altra resposta, però en realitat és una conclusió que m’ha donat una hipòtesi que encara no puc demostrar (però ara tal vegada amb les millores en l’anàlisi d’ADN podria).

Jo no observava grans diferències entre homes i dones. De fet, hi havia diferències de robustesa òssia però no estaven especialitzades en membres per sexe. També veia que els homes eren molt més alts que les dones i que això contrastava en què les dimensions cranials eren molt semblants. El que ens diuen sempre és que l’herència està en el crani i la vida està en el postcrani. Clar, si l’estatura era tan diferent i partíem que l’arquitectura cranial no, alguna cosa havia passat entre els homes i les dones.

I jo no ho veia enlloc. No ho veia en l’alimentació, ni en el treball ni en res concret. I vaig pensar que la diferència estava amagada. Em vaig fixar, per exemple, que no totes les dones van ser enterrades. La conservació òssia era fantàstica i hi havia un nombre molt elevat d’infants que tenien entre 3 mesos i 1 un any quan van ser enterrats. Però el fet que no hi hagués fetus ni nounats enterrats volia dir que el que no tenia eren dones embarassades enterrades; i això és una cosa que, fins i tot quan estava fent la tesi, en el meu cap no entrava perquè considerava el fetus com a individus. Però el fet de no tenir a dones embarassades era el que calia emfatitzar, perquè m’estava dient coses de les dones.

L’altra qüestió era la del biaix de la mortalitat infantil. Si hi hagués més nines enterrades que no pas nins jo ho podria explicar. Aparentment tenc una societat en la qual no hi ha diferències entre els sexes; però sí que hi ha diferències molt clares en els cossos adults. I aquestes han d’estar fonamentades en un tracte diferenciat durant la infantesa dels individus.

Arran d’això sorgeix la hipòtesi de l’infanticidi femení. I me la van criticar moltíssim. I és que a mi tampoc m’agrada; i menys en una societat que s’està enterrant col·lectivament i en la que pensaríem allò de “ah són iguals, són societats on encara les diferències no són greus”. No és tan clar; cal anar amb compte amb això.

Per mi aquesta va ser la part més interessant de l’estudi perquè va ser la que em va revolucionar més. Ara, amb els nous estudis d’ADN podrem saber el sexe dels infantils podrem contrastar una hipòtesi com aquesta.

Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.
Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.

A la teva obra utilitzes intencionalment la categoria sexe (masculí i femení) a l’hora de referir-te als conjunts ossis. D’aquest fet, podríem induir que el gènere, en tant que construcció social, no seria epistemològicament vàlid per intentar explicar els resultats de les anàlisis osteològiques?

Si entenem que el gènere és una construcció social, novament hem de recordar que el gènere no fossilitza!  El gènere l’has de descobrir. Jo entenc que segurament van existir societats prehistòriques en les quals el gènere tal vegada no era un universal. Jo no tenc gens clar que el gènere hagi estat una categoria que ha funcionat arreu, en tant que el gènere el que tradueix és la socialització de la diferència sexual. Jo no sé si ha estat important per totes les societats perquè la categoria juga amb aquesta diferenciació jeràrquica. El que sé és que és quelcom que hem d’explorar, que no ho hem de donar per suposat i que jo em trob molt més còmode xerrant sobre la materialitat dels cossos i com aquests cossos se socialitzen.

Tal com havíem parlat abans, tot plegat introdueix la qüestió sobre la identitat. I no sé si la identitat és una categoria útil per les disciplines que no tenim l’emic i l’ètic. Dins el marc materialista mos retreuen que no. Amb això l’Almudena Hernando hi estaria totalment en contra: ella creu que tenim una visió molt estreta perquè ella parteix d’aquesta idea de la identitat relacional o individual. Per a jo, com que la identitat té a veure amb la percepció de la construcció social crec que l’hem de refrendar a partir d’aquesta xarxa de relacions que ens proporciona el context arqueològic. Jo em seguesc trobant molt més còmode parlant de cossos sexuats.

Relacionant-ho amb aquesta visió que citaves, potser més “presentista” envers el gènere, també podríem dir que de vegades aquesta esdevé molt binària (Sí, efectivament). Des de l’antropologia se’ns ha mostrat que de gèneres, en tant que construccions socials, en poden existir múltiples en una mateixa realitat social concreta.

Clar, aquesta és la gràcia! No deixen de ser construccions que parteixen de la diferència sexual, amb diferents combinacions de possibilitats de transgressió. Una cosa que podem fer molt bé en arqueologia és estudiar normes i les transgressions de les normes. És a partir d’aquí que entenc que no podem deixar de fer servir una categoria com sexe, perquè ens perdem. Perdem la materialitat del cos. És una mica allò de: què és, el que la gent fa o el que la gent deia que feia? En el cas de la matèria que estudiem seria el primer: què és el que la gent feia i com sancionava les coses.

A més, hi ha un element que l’antropologia aporta i que trob molt encertat: no hi ha unitats de persones sinó cicles vitals d’aquestes; i això ho veiem en els cossos de les dones. Quan abans parlàvem de les dones embarassades (i tot el tema de les “deesses”, “mares” i tot això) trobem aquesta concepció de la “dona mare”, la “dona reproductora” i no: hi ha nines, joves, dones lactants, menopàusiques, àvies, etc. El cicle vital en totes les seves formes és quelcom a tenir molt en compte.

Aquestes consideracions en relació amb el sistema sexe-gènere en arqueologia poden recordar als sostinguts per altres autores i autors sobre les representacions figuratives en societats àgrafes, coincidint en el fet que no podem accedir a la seva simbologia i intencionalitat social original i, per tant, als gèneres. Tot i això, sí que podem observar com algunes d’aquestes representacions són sexuades; i és a través de la seva sexuació que podem intentar hipotetitzar-ne relacions socials. Llavors, ¿seria possible sexuar els conjunts ossis per tal d’arribar a nous resultats a la llum de les anàlisis osteològiques?

Aquest és el gran què. Tu pots sexuar els cossos i pots tenir representacions sexuades dels cossos humans. Però mai no sabràs si el punxó que està al costat d’un cos sexuat de dona era de la dona, l’havia fet servir la dona o quina relació hi havia. Haurem d’establir sempre una relació de proposició, relacional (tal com dèiem abans); i per això has de tenir una materialitat que puguis qualificar i unes relacions que proposes entre la matèria i els cossos sexuats.

Crec que aquesta és la manera de poder caminar, és a dir, “què és el que la gent va pensar de si mateixa i com es conceptualitzava?” Doncs no ho sé i, francament, no sé si m’interessa; a mi m’interessa què li va passar a la gent més que què pensava la gent d’ella mateixa. Avui dia estem en una societat tan preocupada d’ella mateixa que donem molt de pes a aquesta part, quan crec que és més important veure com ens movem en un determinat context més que no pas què se’n pensa. Pot ser molt interessant psicològicament o sociològicament però crec que l’arqueologia es troba fora d’això; o com a mínim amb la metodologia que jo faig servir.

Amb això no vull dir que la part simbòlica no estigui bé, eh? Se’n poden proposar moltíssimes coses. Però has de saber fins a on pots arribar, perquè què passa amb el simbolisme? Dissortadament acabes interpretant segons la matriu de significats de la teva societat. I clar, ni el concepte de persona segurament era igual en aquests grups que estem estudiant dels que tenim avui dia. Perquè sabem del cert que el concepte de persona del segle XIX no era així; les dones no han estat persones fins fa molt poc a molts de llocs. El que vull dir és que hem d’anar molt alerta per no acabar vomitant sobre els altres els nostres prejudicis.

L'antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les fosses comunes. El 2014 Rihuete participà en la intervenció de Sant Joan: la primera fossa comuna de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.
L’antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les desaparicions forçades i els crims de lesa humanitat de la repressió feixista. El 2014 Rihuete participà en la intervenció al cementiri de Sant Joan: la primera fossa de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.

Fins ara hem reflexionat profundament sobre moltes qüestions. Podríem dir que el marc teòric i epistemològic que hem anat observant en l’entrevista sorgeix en confluència entre diversos corrents teòrics arqueològics i feministes. Quin és l’impacte que aquestes han tingut més enllà de la disciplina (i de la prehistòria)? Podria ser útil socialitzar aquestes aportacions entre els actuals feminismes per tal de repensar certs termes teòrics de l’actualitat? 

La fase de la visibilització de les dones més o manco ja la tenim feta. Ara es tracta que tirem endavant epistemològicament en una altra manera de conceptualitzar les asimetries socio-sexuals en els grups humans. I el que a mi m’interessa del debat del sistema sexe-gènere és la qüestió de la contingència: quines coses són efectivament canviants i quines coses són efectivament irreductibles (més enllà dels essencialismes).

Crec que vàrem aprendre moltíssim dels feminismes de la diferència en el fet que, al cap i a la fi, és igual si les diferències són naturals o culturals quan estan enquistades generació rere generació i hem de buscar tenir la capacitat de desfer-les.

Per exemple, amb la qüestió de la genètica. Hi ha aquest debat entre l’herència genètica (què ens constitueix biològicament) i la cultura (en tant allò adquirit) i aquest debat està mal plantejat.  Aquells genetistes que no veien res més que la cèl·lula i gens egoistes (riures) estan pensant i proposant que els gens, el que fan, és utilitzar el medi per posar-se en acció o inhibir-se. Tots coneixem les predisposicions genètiques envers les malalties i altres; ara s’està proposant que l’activació d’aquestes coses té a veure amb l’ambient, i en conseqüència t’estàs carregant la determinació biològica de les coses: hi ha una interrelació dels dos factors que en el debat del sexe i el gènere crec que és molt il·lustratiu, perquè és una falsa oposició.

Aquesta és una visió molt més dialèctica.

I com ha estat sempre la dialèctica, que no és una oposició sinó precisament la superació de l’oposició.

Doncs ja hem finalitzat les preguntes, incidint en moltes qüestions que de ben segur transcendeixen els interessos concrets envers l’arqueologia i la (pre)història. Moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista!

I ara, a vosaltres!

Read More

Ens hem citat a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma amb el Dr. Jaume Medina. Un edifici que, com ens explicarà quan comencem l’entrevista, el mateix Medina va estrenar l’any 1973. Un cop ens trobem en el seu despatx decidim traslladar-nos a un espai més tranquil, ja que a final de curs els passadissos de qualsevol departament universitari són concorreguts per nombrosos estudiants que volen acabar d’afinar els resultats acadèmics. El lloc tranquil, el trobem al seminari que porta el nom de Manuel Balasch, un dels hel·lenistes catalans més importants del segle XX. L’espai és idoni per a parlar del nostre passat en relació amb el món clàssic, i de tot el que en sorgí.

Enguany et jubiles. Com era la universitat quan vas començar, com t’hi veies tu, i com ha anat evolucionant?

En primer lloc us puc parlar de mi mateix, com a part integrant de la universitat. La meva evolució com a professor ha estat l’habitual: des de professor ajudant en una etapa inicial fins a catedràtic ja en els últims anys, passant durant els anys del meu exercici per totes les categories intermèdies.

En l’àmbit de la investigació, cal entendre que es tracta d’un procés llarg, que no s’acaba. Et dediques a un tema i quan has acabat aquest, n’hi ha un altre. Per altra banda cal tenir present que quan jo vaig començar les ajudes per a la investigació eren més aviat escasses, i amb els anys això s’ha revertit, n’hi ha hagut de molt potents. Una altra cosa de l’evolució és que quan comences tens poques publicacions; però ara, amb els meus quaranta-set anys de professor, en tinc més de 350, entre llibres i articles, que són fruit d’un procés lent però constant.

Més enllà d’això, on jo he trobat una evolució gran ha estat amb els alumnes. Quan jo vaig començar, l’any 1972, encara era viu el dictador, Franco. La meva experiència com a estudiant, durant els cinc anys anteriors, va ser a la Universitat de Barcelona. A la universitat, hi havia una activitat política incessant. També et puc dir que varen ser uns anys acadèmicament poc aprofitats, ens van tancar les facultats diverses vegades, mai vam fer un curs sencer. Però així i tot, vam adquirir formació perquè la universitat va més enllà d’anar a classe, hi ha moltes coses que es troben al voltant de la formació purament acadèmica, però que no en formen part directament.

El 17 de gener de 1969 hi hagué diferents incidents al rectorat de la UB. A la fotografia es pot veure l’estat en què va quedar el despatx del rector Manuel Albaladejo. Font: Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona.

Doncs bé, durant la meva època d’estudiant la majoria estàvem molt motivats políticament, i això encara es va mantenir quan jo vaig començar a exercir com a professor, a les acaballes del franquisme, quan el dictador encara era viu. Durant uns quants anys l’activitat política a la universitat es va mantenir. Però en un moment donat, hi va haver molts professors que van passar a dedicar-se a la política, van entrar a formar part dels parlaments, els governs… i van marxar de la universitat. Paral·lelament a això, jo he observat una desmotivació dels estudiants, un procés lent i progressiu en el qual s’han anat tornant més dòcils, començant a anar a la universitat a fer el que realment els toca, que és estudiar. Però no podem ometre que la universitat és també un lloc per motivar-se políticament: l’activitat política no és aliena als estudis.

Els estudiants han esdevingut més aplicats, jo ho veig molt clar quan explico coses a classe. Em diuen: “Professor, una mica més a poc a poc que no ho podem agafar!”. I és clar, la universitat tampoc és prendre lletra per lletra totes les paraules que et diu el professor, el que s’ha de fer és entendre unes explicacions, un ha de saber fer una síntesi d’allò que rep.

I bé, per acabar amb la pregunta, cal fer un petit matís. Els estudiants de vegades davant de segons quins fets, també reaccionen. Jo no vull pas dir que ara ho visquin tot des de la indiferència. Cada any llegim a la premsa o veiem per televisió que hi ha hagut algunes reivindicacions significatives o alguns frecs entre grups polítics en aquesta mateixa universitat, però no és un fenomen tan intens, tan fort com el que havia sigut abans. Ara, arran del procés català, vaig llegir que uns estudiants reivindicaven la lluita que s’havia fet contra el franquisme i deien que ara estaven disposats a fer el mateix per la república. Però no és el mateix, no ha estat igual, la força que hi havia llavors no hi ha sigut aquest cop, la convicció, no sé quina és la paraula més exacta. No s’ha lluitat amb la mateixa contundència que s’havia lluitat contra el franquisme, si parlem dels estudiants.

Les teves recerques en l’àmbit acadèmic s’han centrat essencialment en la filologia i literatura clàssica. Centrem-nos en el primer aspecte. Sense tots els mecanismes mediàtics i coercitius que tenen a l’abast els estats moderns, com s’ho feren les elits romanes per emprendre un procés de substitució lingüística a pràcticament tota la ribera Mediterrània?

En primer lloc vull fer un matís. Em comentes que he centrat els meus estudis en la filologia i la literatura clàssica. I és veritat. Però també és cert que jo he fet recerca bàsicament dos camps: en el de la filologia llatina i, també, en el de la filologia catalana. I podríem dir que tinc un currículum per a cadascuna de les dues especialitats. He fet el doble de feina de la que m’han demanat. La de filologia clàssica me l’han retribuïda perquè jo sóc professor d’aquesta especialitat; en canvi per la catalana no he rebut cap mena de reconeixement acadèmic (encara que sí que m’han donat alguns premis literaris).

Però bé, entrant a la pregunta t’he de dir que els llatins eren en els seus orígens un poble molt reduït numèricament, que, des del Laci, on actualment hi ha Roma, es van anar escampant per tot Itàlia, a través de conquestes polítiques i també militars. Després, van arribar a conquerir els territoris de tot el voltant de la Mediterrània en un procés que va durar segles. Arran d’aquest procés la llengua que havia sigut pròpia d’aquests pocs habitants del Laci va passar a ser la llengua de tots els països que envoltaven el Mare Nostrum, i actualment és la llengua també de tota l’Amèrica Llatina, i de molts estats de l’Àfrica que tenen les seves pròpies llengües, però el francès com a llengua segona. I aquest és el resultat. Però, ¿com s’ho van fer?

En l’expansió romana tingueren un pes important les vies de comunicació. A la fotografia es pot veure un brancal de la Via Augusta que es conserva a Àger, a la Noguera. Font: Viquipèdia

Primer calia conquerir els territoris militarment, després establir un sistema polític, construint un sistema de comunicacions molt important. No tan sols hi havia conquesta, sinó que també es cohesionava el territori. Una cohesió que es va fer basant-se en la implantació de la llengua. Cal tenir present que la substitució de les llengües que hi havia abans pel llatí va ser lenta. Aquí on som es parlava ibèric, i no va ser diferent. Les substitucions sempre són lentes, i imperceptibles. Tu i jo podem estar sofrint un procés de canvi lingüístic i no ens n’adonem. Són processos llargs en els quals la vida d’una persona és un període de temps relativament curt.

A partir d’un moment determinat (segle segon dC) es produeix també un procés de substitució religiosa: la del paganisme pel cristianisme. Un altre procés que fou llarg i progressiu. I aquest canvi és important, perquè el cristianisme tenia com a pròpia la llengua llatina, ja que tota la litúrgia es practicava en llatí.

I en quin punt, aquest llatí que s’havia estès al voltant de tot el Mediterrani dóna pas a les llengües romàniques?

Fou la mateixa església, la que durant els segles vuitè i novè, es va adonar que la gent no els entenia. En aquest punt es decideix mantenir la missa en llatí, però adaptar els sermons a les llengües de cada territori, i és en aquest punt quan comencem a veure l’existència de les llengües romàniques, que marquen el final d’un procés llarg i complex.

El que he explicat fins ara es pot resumir en tres grans fases, una primera on hi havia les llengües autòctones a cada territori, una segona on el llatí s’expandí arreu del Mediterrani i una darrera en la qual sorgeixen les llengües romàniques.

Cal afegir que aquesta darrera fase no es va donar al nord d’Àfrica. Tot i que al nord d’Àfrica hi va haver grans escriptors llatins, no hi va haver l’evolució a llengües romàniques. I no podem atribuir aquest procés a la conquesta àrab. M’explico: ara farà un mes, vaig estar parlant amb un professor marroquí que ve sovint a la universitat. Jo li volia preguntar sobre la possibilitat de trobar textos de Ramon Llull escrits en àrab, perquè sabem que el gran mallorquí, a més d’escriure en llatí i en català, també escrigué en aquesta llengua, però no se n’ha conservat ni una sola línia. El cas és que el professor em va explicar que l’arabització del nord d’Àfrica és un fenomen molt recent. El fet que tothom al Magrib conegui l’àrab ve del segle passat, del XIX i del XX. Fins aquell moment els únics que feien servir l’àrab eren les autoritats militars, civils i religioses. La gent comuna parlava en la seva llengua, com podria ser l’amazic, que és una de les més importants. I aquestes llengües no venien del llatí, perquè no va arrelar en la gent del nord d’Àfrica.

A la península Ibèrica varen sorgir diverses llengües romàniques. Al mapa, hi apareixen els territoris on es parlaven aquestes sobre l’any 1000. Font: llengua.gencat.cat

Les llengües tendeixen inevitablement al canvi. És possible que la llengua llatina, fins i tot quan Roma es trobava en el seu millor moment, patís incipients variacions en diferents punts geogràfics que apuntessin cap a la seva futura disgregació?

Sí que ho és, de possible.

Quan s’estudia la història d’una llengua s’han de tenir en compte tres factors. El substrat, l’adstrat i el superestrat. Aquí a Catalunya el substrat, en el moment en què passa a expandir-se el llatí, seria l’ibèric. L’adstrat serien les llengües que estan en contacte amb la nova llengua. I després trobem el superestrat, que serien les llengües que un cop ja ha sorgit aquesta nova llengua entren en contacte amb ella.

També entra en joc un altre aspecte, el llatí s’implanta en cada regió en èpoques diferents. La llengua llatina també té la seva pròpia evolució: si arribava a un territori al segle II aC, era una parla i, si ho feia en temps posteriors, n’era una altra.

Una de les variants evolutives del llatí és el català. A partir del sorgiment de la nostra llengua romànica, quina fou la seva evolució?

Si parlem del cas català, hem de dir d’entrada, que aquest va sorgir en el territori que avui dia anomenem el Principat. El que antigament es coneixia com la Tarraconense. I ja des d’un inici ens trobem amb un fenomen curiós, que jo no l’he estudiat però sí que ho han fet altres investigadors: des del seu naixement es poden detectar diferències entre el català oriental i el català occidental. I això tindrà una repercussió important posterior en el moment de les conquestes de Jaume I.

El català es va expandir primer cap a València i cap a les Illes, i posteriorment cap a certes parts d’Itàlia, com Sardenya i Sicília, on avui dia encara el trobem a la localitat de l’Alguer. El català era present a gran part del sud d’Itàlia, tot i que no va tenir l’arrelament que ha tingut sempre en la península Ibèrica.

Imatge panoràmica de la ciutat de l’Alguer, a Sardenya.

A les Illes, malgrat que alguna part de la població musulmana i jueva que hi havia originalment s’hi va quedar, des de Jaume I es va donar una arribada important de colonitzadors catalans. Que hi portaren la seva llengua. La gent que anà a Mallorca venia de la part oriental, va importar a Mallorca el català salat, que avui dia encara es parla en molts indrets de la Costa Brava. Hem de tenir present que llavors el fenomen del salat estava molt més estès, arribava a l’interior de la Catalunya oriental.

De la part occidental van sortir les persones que anaren a repoblar el País Valencià. I d’aquí ve, per exemple, el fet de no utilitzar vocals neutres a València. Que sí que es fan servir a les Illes, i marquen la diferència més important entre les dues variants.

Alguns dels teus articles recents analitzen l’accelerada transformació del català en l’apartat lèxic, sintàctic i fonètic. Són normals aquests canvis i la manera com s’estan produint, o són simptomàtics d’un procés d’extinció?

Bé, això és una cosa que queda per veure i que ni tu ni jo sabrem. Si és que realment es produeix l’extinció. Però és cert que jo faig declaracions, en què afirmo que hem de vigilar molt. L’evolució que es produeix en el català actualment pot portar a la seva extinció. Però jo espero, i crec, que això no passarà.

El que sí que és un fet és que el català està vivint grans canvis. Un exemple clar, el trobem amb l’ús de les “elles”, que s’estan perdent. La influència castellana fa que molta gent pronunciï aquesta consonant com una “i”. No hem de confondre aquest fenomen amb un altre, la iodització històrica catalana, que pronuncia com una “i” les “elles” de paraules com “tall” (“tai”) o “dalla” (“daia”). Jo sóc originari d’una terra que ioditzava fortament, i en canvi ara això s’està perdent. No per influència del castellà sinó per l’acció de la llengua escrita i per la pressió de la llengua de la capital.

Tanmateix, enllaçant amb això últim, jo sostinc que en l’actualitat la llengua de la capital no existeix: potser abans de la Guerra Civil sí que podíem distingir un parlar de Barcelona clarament definit, però avui dia no. La immensa varietat de gent que hi ha fa que s’hi parli més d’un centenar de llengües, no tan sols dues. A això cal afegir-hi que hi ha una llengua, el castellà, que va ser imposada durant tot el franquisme amb tota la força de la llei contra la llengua catalana. I això marca.

Durant la primera dècada dels 2000 tingué una repercussió important la campanya “Dóna corda al català” impulsada per la Generalitat de Catalunya. Font: llengua.gencat.cat

En els articles que publico a la premsa, el que jo dic és que ara estem en un moment en què, si les autoritats que tenen poder en el món de la llengua catalana volen realment fer alguna cosa, es podria revertir la situació.

Jo últimament he fet dos llibres, un que es diu “La lenta agonia del català o l’ús de la llengua en els mitjans de comunicació”, en el qual d’alguna manera denuncio el deteriorament de la llengua en la premsa, la ràdio i la televisió. Al costat d’això he fet un altre llibre, que es diu “El parlar d’una família vigatana” (la meva), en el qual demostro la riquesa que té encara avui dia el català. Doncs bé, jo poso de costat aquests dos llibres, que representen dues realitats, perquè les autoritats puguin triar per quina de les dues es volen decantar.

I en aquesta dicotomia, jo mantinc que els qui tenen poder podrien posicionar-s’hi, però no volen. No estan en contra de prendre mesures en defensa de la llengua, però tant els fa, i per tant no duen a terme accions fermes i decidides en cap línia.

Deixem de banda les qüestions lingüístiques i passem a tractar l’herència cultural clàssica. Els autors clàssics i les seves obres continuen exercint una forta influència en la cultura que es fa avui dia?

La resposta és: depèn, però sí. Ahir mateix vaig veure un anunci d’una pel·lícula, on, a sota d’uns noms germànics que eren el títol del film hi apareixia, en lletres petites “Eros i Psique”. Vol dir que aquesta pel·lícula deu tractar el tema que, com ja deus saber, és un mite grec. Amb el teatre passa el mateix, trobem referències al món clàssic tot sovint.

Si parlem de la literatura, veiem que els escriptors d’avui dia presenten molta varietat. Hi poden haver escriptors que considerin que la tradició clàssica és irrellevant. Però aquests autors hauran begut d’altres escriptors que sí que han volgut utilitzar referents culturals clàssics. D’influències indirectes en té tothom. Encara que en molts casos no sigui gaire visible, la tradició clàssica es manté ben viva avui dia.

Més enllà d’això, hi ha autors molt importants, com Carles Riba, que feien servir els temes clàssics constantment en la seva obra. Això, podríem justificar-ho recordant que Riba era professor de grec; però molts altres autors de la seva època també coneixien bé la tradició clàssica. Durant els temps del modernisme i del noucentisme conèixer els clàssics era una cosa que estava molt socialitzada. Però després de la guerra tot això va caure en un cert desprestigi. A tall d’exemple, hi havia un ministre, quan jo tenia uns vint-i-dos anys i feia el soldat a Mallorca, que afirmava: “menos latín y más deporte”, una frase que ens mostra l’ambient de l’època.

Carles Riba en el seu despatx. Font: Núvol.com

I pel que fa al pensament, existeixen línies de continuïtat entre els plantejaments filosòfics i teòrics, o se’ls tendeix a ignorar?

Vivim una època en la qual sembla que tot el que és clàssic, per dir-ho d’alguna manera, no té valor. De fet en general sovint són menystingudes les coses que formen part del passat. Però hem de tenir clar, com deia Carles Riba, que “totes les revolucions s’han fet mirant al passat”. És a dir, implantar una cosa sense que tingui cap arrel és deixar-la flotant en el buit perquè s’estavelli ella sola. Quan tenim una tradició, no se n’ha de prescindir, i no s’acostuma a poder fer.

Et posaré un exemple del que t’acabo de dir, jo no sóc un gran coneixedor de la història de Rússia, però sé que Rússia era un país on la religió ortodoxa tenia un gran arrelament, i, tot i que la Revolució hi va anar en contra, quan es va esfondrar la Unió Soviètica la religió va ressorgir amb tota la seva força. I no va sortir del no-res, sinó que havia perviscut entre la gent. I amb això et vull dir que no hi ha res que es munti sobre el buit.

Quins foren els principals reptes de la civilització romana? Com hi feren front?

Els romans van ser senyors de tot un Imperi, però jo no sé fins a quin punt tot això responia a uns plans preconcebuts: més aviat jo crec que van anar construint el seu imperi a força d’anar fent de mica en mica, sense grans plantejaments. Es van anar trobant que amb les actuacions que duien a terme va sorgir l’Imperi. Però no crec que aquest fos el punt de partida.

Però bé, si parlem de reptes, el primer de tots és el seu afiançament, com s’explica en l’Eneida de Virgili. Existia una rivalitat entre Roma i Cartago, situada allà on avui dia hi ha Tunísia, un país que està just enfront d’Itàlia. No és estrany que hi hagués disputes pel domini d’aquesta zona central de la Mediterrània, des d’on es podien expandir cap a l’est i cap a l’oest. Aquest enfrontament va ser un dels grans reptes de l’Imperi.

Després encara hi ha una altra cosa: Roma va dependre sempre culturalment de Grècia, que va ser un territori conquerit per Roma. Això ens ho explica Horaci: Roma va ser conquerida per Grècia en cultura, en pensament, en tot allò profund. El pensament romà és un pensament grec, la literatura també ho és. Per això no hi va haver una romanització de Grècia. Tanmateix, Roma va desenvolupar sempre la seva personalitat pròpia: tot i que sovint hi hagués importacions d’elements forasters, els romans els feien passar sempre pel seu sedàs, fins a donar-los una forma adequada als seus costums. Això té molta importància. Un dels reptes de Roma és crear un pensament propi, i una bona literatura, que no sorgeix del no-res.

En el camp de la religió fou diferent, hi hagué més barreja, els elements propis i tradicionals es mantingueren a Roma, tot i que també s’importaren formes religioses de fora.

Molt bé, doncs amb això ja acabarem. Moltes gràcies per concedir-nos l’entrevista!

Read More

Tocant a la Plaça Catalunya es troba el “Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunyaon ens hem de trobar amb Ariadna Baulenas. L’entrevista es farà en un edifici cèntric i, perquè no, ostentós, al cor d’una ciutat europea. Però en poc temps farem un viatge important en el temps i, evidentment, en l’espai. De la capital catalana a la serralada andina, la Dra. Baulenas ens parlarà de l’Imperi Inca, protagonista indiscutible de la Sud Amèrica amb la que toparen les tropes castellanes que es disposaven a conquerir-la a inicis del segle XVI.

Comencem pel principi. El Tahuantinsuyu, o Imperi Inca, s’estava consolidant a finals del segle XV i inicis del XVI, coincidint amb l’arribada castellana. L’inca era un estat –si és que podem parlar d’estat– amb un recorregut històric relativament curt. Quins van ser els predecessors dels inques?

Bé en primer lloc sí que podem parlar d’estat. L’inca és un estat sens dubte, el que passa és que les categories per definir els estats, i altres conceptes que s’han teoritzat des del món occidental, a Amèrica no ens funcionen. Però bé, millor que no m’allargui per aquí i entri en matèria.

Certament els inques són la culminació de tot un procés cultural llarguíssim, les primeres piràmides, per posar un exemple, són del 3500 abans de la nostra era, de manera que al final és cert que l’inca és un imperi mol efímer però és l’hereu de tot un conjunt de cultures que al llarg de més de quatre mil anys s’estan estenent pels Andes. Podem parlar de moltes societats, tot i que hi ha períodes de molta integració en els quals una cultura domina tot el territori, durant la major part de la història andina trobem cultures diverses. Hi ha cultures més conegudes, com els mochicas, els nazca, els paracas, etc., però també trobem altres cultures, com poden ser Sican-Lambayeque o Chachapoyas, per posar alguns exemples.

IMG_20190503_165513[1] (2)

I quina importància tingueren en la seva consolidació com a societat? Com aquest conjunt de cultures donen peu al naixement de la civilització incaica?

Els inques el que fan és imposar una estructura política, econòmica i religiosa per sobre de tot un model de societats que ja existien. I aquestes mantenen la seva pròpia cultura. De manera que el que fan els inques és apropiar-se dels coneixements de les cultures precedents. Aquest fenomen és veu molt clar en la cultura Sican-Lambayeque, que fou la cultura orfebre per excel·lència dels Andes, ells són anteriors a l’Imperi, però els inques acaben dominant el seu territori i, en conseqüència, el 90% de les peces d’or d’època inca, són fabricades pels Sican-Lambayeque.

I un cop situats ja al segle XV, què va fer que els inques aconseguissin estendre el seu domini per una part importantíssima de la Sud-Amèrica andina? Ens hem d’imaginar un model “imperial” com el que s’estava consolidant a Europa precisament durant els mateixos anys?

Respecte la darrera pregunta, no, en absolut. Realment els inques s’estenen al llarg d’un territori molt extens en només quatre generacions. Això si parlem purament dels inques imperials, perquè no hem d’oblidar que hi ha una història dels inques abans que comenci l’imperi. És cert que hi ha determinats llocs on els inques han de guerrejar, per exemple trobem el cas de l’Imperi Chimú (a la costa nord), que serà un estat amb prou força per plantar cara als inques. Però en la major part del territori els inques van apostar per una política pactista. S’arribava a aliances amb els caps de les elits de cada zona: els inques oferien sosteniment econòmic (alimentació), a canvi de que els altres paguessin un tribut. Si tu pactaves amb l’Inca podies mantenir el culte als teus déus, malgrat que també haguessis de rendir culte al déu sol, o mantenir les teves lleis si complies les imperials, per exemple.

Aquesta tradició política de pactes i aliances té a veure amb una llarga tradició andina que no està massa relacionada amb el model imperial “guerrer” que ha d’atacar i sotmetre per les armes a una població.

Els territoris que van formar el Tahuantinsuyu tenien una gran diversitat climàtica. Des de la costa del Pacífic a la serralada dels Andes devia haver-hi diferents models econòmics i productius, que portarien a diferents tipus de societats. Els inques varen ser capaços d’articular d’alguna manera aquesta diversitat i d’obtenir-ne beneficis? Van ser els primers en fer-ho? O simplement seguiren una dinàmica que havia estat iniciada per altres societats andines anteriors?

Tenim precedents de societats que hegemonitzen l’àrea, com seria el cas de la cultura Wari, però un imperi com l’Inca no el trobem en cap moment anterior. Però és cert que ells estan aprofitant el coneixement de cada zona: arriben a la costa i venen de la muntanya, per tant qui els hi ensenya com s’ha de produir a la costa són els qui l’habiten. Ara bé, el fet de que hi hagi continuïtats en les formes d’explotació dels recursos, no implica que no hi hagués canvis. Els inques van innovar moltíssim pel que fa a tècniques agrícoles, tenim l’exemple del jaciment de Moray, on trobem unes terrasses circulars enfonsades, que eren un laboratori agrícola per provar diferents cultius a diferents alçades, climes, etc. De manera que, d’una banda van ampliar els coneixements sobre l’agricultura, que és la base de l’economia i de l’altra es van aprofitar de tot el saber que havien generat les cultures precedents.

Terrasses agrícoles al jaciment de Moray, al Perú. Font: Viquipèdia
Terrasses agrícoles al jaciment de Moray, al Perú. Font: Viquipèdia

Com es va relacionar el model econòmic del que acabem de parlar amb el sistema polític? Com s’organitzava el poder al Tahuantinsuyu? Sabem que després de la conquesta hispànica els tributs tingueren un pes fonamental en el sistema que s’organitzà, ja era així en època incaica?

Política i economia van molt lligades en l’Imperi Inca, perquè realment és un imperi econòmic, tot i que encara no hem aconseguit definir-lo bé econòmicament parlant. Hi ha hipòtesis que ens parlen d’un sistema comunista i altres d’un sistema esclavista, i entre els dos grans extrems hi ha totes les variants possibles. En conseqüència encara coneixem poc com va ser realment l’economia durant l’Imperi Inca. Però sens dubte el tribut era clau.

Un tribut que es traduïa bàsicament en treball, qualsevol home adult de l’Imperi havia de treballar durant nou mesos l’any per l’Inca. Ja fos cultivant les terres estatals, o directament perquè l’Inca els obligava a construir un pont, una ciutat, un pont, un camí, etc. Però cal remarcar que eren lliures, no esclaus.

I d’aquest fet deriven les teories extremes, les comunistes beuen de les cròniques que expliquen que durant l’incanat mai és passava gana, perquè hi havia magatzems repartits al llarg del territori i, si a un lloc hi havia sequera i en un altre no, el que feia l’estat era redistribuir una enorme quantitat de recursos. Però llavors, a l’altre extrem, trobes qui al·lega que la gent estava obligada a treballar per l’estat, i en base a això defensen el model esclavista. Però ni l’una ni l’altra tenen prou fonament.

I com es podia organitzar un sistema tant complex en una societat que, aparentment, no tenia un sistema d’escriptura?

Podríem dir que aquest és el gran misteri, però no ho és. L’Imperi Inca el que fa és demostrar-nos, malgrat el que hem pensat sempre a occident, que no és necessari un sistema d’escriptura per controlar un territori tan gran. El que sí que és necessari, sense cap mena de dubte, és un sistema de registre, que et permeti recopilar la informació respecte la població, els tributs, etc. El sistema de registre d’informació dels inques eren els “quipus”, que a través d’una sèrie de fils amb nusos, una eina bastant rudimentària, recopilaven gran part de la informació necessària per controlar l’Imperi.

Quipu inca. Font: Viquipèdia
Quipu inca. Font: Viquipèdia

Un dels aspectes que més pot cridar l’atenció a una persona criada a l’Europa cristiana és el paper dels inques un cop aquest ja havien mort. Hem de pensar que una pràctica com aquesta estava relacionada amb les creences i cosmovisió dels inques. Enllaçant-ho amb aquest fet, quin pes tenia la religió en el sistema polític incaic?

Hem d’entendre que dins l’Imperi Inca hi havia moltes pràctiques funeràries diferents, però suposo que quan parles del paper dels inques una vegada havien mort fas referència als governants. Aquests darrers, un cop morts, eren momificats i es considerava que seguien vius. D’una banda això té a veure amb la religió, als Andes una persona quan mor, sinó es destrueix el cos, d’alguna manera continua viva.

Aquest fet el veiem molt clar durant la conquesta: a Atahualpa, quan el condemnen a mort, li demanen si es vol batejar abans i ell respon que sí. L’Inca sabia que així seria mort al garrot i no cremat, i per a ell, dins la seva cosmovisió, el més important era mantenir el cos.

Però més enllà de la pràctica religiosa, en el cas dels inques aquesta momificació es connecta amb la política. El fet que un governant seguís viu –les mòmies participaven de la vida diària, sobretot ritual, del Cuzco– implicava que l’hereu no heretava.  Quan un nou inca arribava al poder, havia de fer tot el possible per aconseguir tants o més recursos que el seu pare, perquè el progenitor els continuava mantenint. La família del pare formava un grup amb molt de poder i el nou governant s’havia de guanyar el mateix prestigi. Aquesta és una de les formules que explica perquè l’expansió va ser tan ràpida. A cada nou governant li interessava fer pactes, ampliar territoris per poder estar a l’alçada dels seus contrincants, que eren el seu pare i el seu avi que ja havien mort, però que es consideraven vius i es tractaven com si ho estiguessin.

IMG_20190503_165449[1] (2)

Hem parlat del sistema polític, majoritàriament en clau masculina, però sabem que tu has estudiat les diferències de gènere al Tahuantinsuyu. Quin paper tingueren les dones inques en l’exercici del poder durant l’incanat?

Aquesta és una gran pregunta i m’agradaria que em poguessis tornar a fer l’entrevista d’aquí cinc anys, quan hauré avançat més en la meva investigació. Però realment, per estudiar el paper de la dona dins l’Imperi Inca tenim un problema: no tenim fonts primàries, totes les fonts documentals són secundàries i escrites per una població patriarcal del segle XVI. I, en conseqüència, les dones gairebé no apareixen en aquestes fonts. A això cal sumar-li que partim de tota una tradició d’estudis andins, desenvolupats bàsicament per historiadors, i que no han inclòs la perspectiva de gènere en els estudis de l’incanat. Això vol dir que gairebé comencem de zero.

Però bé, us poso un exemple. Una de les coses que jo he estudiat és que les governants, les esposes dels governants, també es momificaven. Quan tens el mateix tractament per l’home i per la dona i és un paper rellevant, alguna cosa ha de voler dir. Tenim el cas d’un cronista que ens explica com era el funeral d’una de les coyas, que és com s’anomena la dona del governant, i segueix exactament les mateixes pautes que es portaven a terme pel funeral d’estat del Sapa Inca, l’home. Si a més tenim en compte que la cosmovisió andina és totalment dual i tot s’explica pel seu oposat –el sol té sentit perquè hi ha la lluna, el sol representa el Sapa Inca i la lluna la Coya–, en és fàcil entendre que la dona devia tenir més poder del que realment les cròniques plasmen.

La dificultat rau en que cal anar detectant els petits exemples que se’ls escapen als cronistes, per poder estirar del fil.

I en la resta de grups socials?

Hem de tenir clar que la història de l’Imperi Inca l’escrivim des de les elits. D’entrada hem de pensar, que “inca” només ho era el que vivia al Cuzco i al seu entorn. Les elits que vivien a la capital. La resta de gent de l’Imperi continuava anomenant-se amb el nom de la cultura precedent. De manera que quan estudiem l’Imperi Inca en el fons estem estudiant sempre les elits. No al poble. Llavors si de les elits ja tenim poca informació respecte la dona, de la resta, els anomenats hatunruna l’estudi és encara més difícil.

Fotografia actual del Cusco, on s'hi veu el centre històric, marcat per la presència colonial. Font: International Traveller
Fotografia actual del Cusco, on s’hi veu el centre històric, marcat per la presència colonial. Font: International Traveller

Has exposat que no existeixen fonts primàries, i que les secundàries tenen força limitacions. En quin punt queda l’arqueologia? Us permet acostar-vos amb més claredat al passat incaic? Genera una informació complementària?

En tot moment he parlat des de la visió de l’etnohistòria, que és com es diu al Perú l’estudi de la història a partir de fonts documentals. Però evidentment tota investigació té, a més de les fonts escrites, fonts etnogràfiques i etnològiques, filolològiques, arqueològiques, etc. que encara avui dia ens poden donar molta informació que ens permeten contrastar el relat dels cronistes.

En paral·lel l’arqueologia ens ha servit de molt, ens ha aportat molta informació, però tenim un problema. Els jaciments netament inques, són els que es troben a l’entorn del Cuzco, un lloc molt turístic, de manera que alguns dels jaciments es van excavar d’una forma que buscava fer les ruïnes més atractives a ulls dels visitants. Això ha canviat els últims anys i ara estem obtenint dades molt valuoses, tot i que encara hi ha un problema en la difusió dels resultats, perquè es publiquen poc els informes d’excavació.

A això s’hi ha de sumar que els jaciments més importants serien els del Cuzco i aquests es troben a sota de la ciutat colonial que va caure al segle XVI, i els jaciments més accessibles són els que es troben a províncies, que no aporten una informació tan central. Tot i així els avenços en l’arqueologia inca dels últims anys són molt importants.

Ja per acabar, parlem de divulgació històrica. Ets directora de l’Institut de Cultures Americanes Antigues (ICAA), una institució dedicada a la recerca però, també, a la divulgació. Perquè creieu que és important difondre el coneixement històric des de l’ICAA? I de quina manera ho feu?

Des de l’ICAA entenem clarament que el coneixement es forma en l’àmbit acadèmic, que és on aquest s’ha de generar i de debatre. Però els estudis no tenen sentit si no arriben a la societat. Un dels motius pels quals vam fundar l’ICAA va ser per això, per donar a conèixer una riquesa americana força poc coneguda. A Catalunya es difon àmpliament la història sobre l’antic Egipte o la Grècia antiga, però Amèrica és la gran desconeguda. Nosaltres fem servir la frase “Amèrica és un món nou per descobrir” entre el gran públic català. De manera que l’objectiu principal és difondre aquest coneixement, i més si tenim en compte que a l’acadèmia ja som pocs (els qui estudiem l’Amèrica antiga) aquí a Catalunya. Arribar a la societat és la funció última, sens dubte, de la ciència. I és que el coneixement històric ens ha de permetre reflexionar sobre molts dels valors que marquen la nostra societat.

I com? Doncs des de l’ICAA col·laborem amb altres institucions que organitzen activitats culturals, i per altra banda organitzem cursos, tallers, conferències, etc. Totes les conferències les fem gratuïtes per poder accedir al màxim de públic possible, els preus dels cursos són els necessaris per cobrir les despeses que generen… perquè així podem arribar a fer que el coneixement vagi més enllà de l’àmbit acadèmic, complint la nostra funció com a historiadors.

Per la preparació d’aquesta entrevista hem comptat amb l’ajuda d’Irene Vilaró Soler, experta en la matèria.

Read More

El 28 d’octubre de 1938, les Brigades Internacionals van ser acomiadades en un trajecte pel Passeig de Gràcia i la Diagonal (en aquell moment, rebatejada com a “Avinguda del 14 d’abril”), a Barcelona. Més de 200.000 persones s’acomiadaren d’aquells voluntaris internacionals vinguts de més de trenta-cinc països diferents que havien vingut per defensar la República espanyola.

La guerra civil espanyola no va ser un simple conflicte armat entre dues maneres d’entendre la societat i la política a Espanya, sinó que també va ser una prèvia del conflicte europeu del futur: el feixisme contra la democràcia i els moviments obrers. Va ser també, per tant, una lluita internacional, on hi participaren també les grans potències del moment, perseguint els seus propis interessos geoestratègics. Es preparaven per a la guerra que venia (la Segona Guerra Mundial).

Per entendre millor les implicacions internacionals del conflicte espanyol, ens trobem amb Arnau Gonzàlez i Vilalta, el qual, serè i metòdic, ens explica què implicà la guerra civil per al món. Pocs dies abans de l’efemèride de la proclamació de la Segona República espanyola (14 d’abril de 1931), ens trobem amb ell al Palau Robert, des d’on es van acomiadar les Brigades, ara farà més de vuitanta anys.

El 14 d’abril de 1931 es proclama la Segona República espanyola (1931-36/39). Quina és la reacció internacional davant d’aquest fet tan esporàdic i inesperat?

Des del punt de vista internacional, allò que és més interessant de veure és com aquesta Europa de principis dels trenta, quan mira aquesta Espanya republicana, comença a pensar en què pot afavorir-la i perjudicar-la en política exterior.IMG_2017

Dit això, cal dir que la instauració d’un sistema democràtic com el que significava la Segona República és un cas aïllat a la dècada dels vint i trenta, perquè allò que s’està instaurant a l’Europa central, al Bàltic i arreu són dictadures. En aquest sentit, hi haurà una reacció de sorpresa. En llocs com a Llatinoamèrica, també hi ha molta incredulitat; allà hi haurà molts diaris conservadors que lamentaran la caiguda de la monarquia espanyola. A Europa, depenent de la premsa, dels partits i dels governs, es tindrà una opinió més favorable, o no.

Tanmateix, tots els governs europeus trigaran uns dies a reconèixer la República perquè no tenen clar si afavoreix els seus interessos, especialment en les seves disputes mediterrànies.

Després del Bienni reformista (1931-33) i del Bienni conservador (1933-36), una coalició d’esquerres molt diverses, el Front Popular, guanya les eleccions de febrer del 1936. Què diran aquesta vegada les cancelleries internacionals d’aquest fenomen?

El 1931, es té clar que ha arribat una república, diguem-ne ‘reformista’, democràtica; el febrer del 1936 la quasi totalitat de governs europeus, incloent-hi els Estats Units i altres governs llatinoamericans, pensen que Espanya va pel camí de convertir-se en la Unió Soviètica, versió ibèrica.

El Front Popular (que també ha estat impulsat en bona mesura per la III Internacional i la Unió Soviètica) ajunta a gent que va des del comunisme extrem fins a elements de l’esquerra moderada, és vista a França o a Gran Bretanya (especialment pels conservadors, però també pels laboristes) com el tret de sortida de la ‘bolxevització’ d’Espanya.

Aquests fets, per tant, es veuen amb hostilitat per part de les dictadures, però també de les democràcies occidentals, inclosos els nordamericans. Qui més se n’alegra és la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i els partits comunistes i socialdemòcrates europeus, però en gran mesura es perceben els resultats a Espanya i a Catalunya com l’avantsala d’una revolució bolxevic. Manuel Azaña, per exemple, és caricaturitzat en molts diaris francesos i italians com el Kerenski espanyol, al qual els bolxevics espanyols (el Partit Socialista Obrer Espanyol –PSOE-) acabaran destronant i portaran a Espanya a convertir-se en una república soviètica, a l’altre extrem d’Europa.

Es genera una sensació de por que es veu en els documents diplomàtics, en la premsa i en les declaracions de l’època, cosa que empitjorarà quan uns mesos després, en les eleccions franceses, també guanyarà el Front Popular.

Davant aquesta situació que genera tantes pors, la República del Front Popular va fer quelcom per calmar tots aquests temors?

Des del 1917, totes les inquietuds que hi ha en el món conservador (i hi incloc també les esquerres democràtiques-reformistes), passen majorment per una por al contagi de la Revolució Russa.

Al febrer del trenta-sis guanyen les esquerres moderades; els diputats comunistes són una ínfima part dels representants del Front Popular i del Front d’Esquerres, a Catalunya. Tot i això, què pot fer la República davant aquestes pors? Doncs la veritat, és que poca cosa. La seva legislació no és d’extrema esquerra i només hi ha una petita part de diputats comunistes; per tant, més enllà de transmetre calma als ambaixadors a Madrid o als cònsols generals a Barcelona i a la premsa internacional, no poden fer moltes coses més. En el fons, és l’ambient internacional que està contaminant les relacions internacionals que divideix el món entre les opcions comunista i feixista.

La República no pot aplacar aquestes pors perquè és una sensació generalitzada i interessada potenciada amb l’arribada de Hitler al poder el 1933. La revolució no té en aquell moment agents destacats a Espanya o a Catalunya: el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i els diferents grups comunistes catalans són molt reduïts. Per tant, és més una por ambiental i una manera de crear un clima que justifiqui un cop militar.

IMG_2034

I quan esclata la guerra civil el juliol del 1936, com reaccionen els principals centres del poder polític mundial?

Quan esclata la guerra civil, en el territori republicà (especialment a Catalunya) es produeix, ara sí, una revolució d’extrema esquerra, liderada pels sectors anarquistes en la costa mediterrània. Les grans ciutats, com ara Barcelona o Madrid queden en mans de la CNT-FAI, la Unió General de Treblladors (UGT), dels sectors més radicals del PSOE, etc.

Ara ja no es té la sensació que hi haurà una revolució, sinó que aquesta ja s’està produint, és una realitat. Això fa que tots els governs europeus, excepte el soviètic, vegin Espanya amb una por absoluta. Governs tan ‘democràtics’, com ara el britànic, el belga, el francès, etc. encara que estiguin a l’esquerra (democràtica), acaben escollint com a preferència la victòria dels sollevats que no pas la instauració d’allò que creuen que, ara sí, serà l’inici d’una Unió de Repúbliques Socialistes ibèriques.

Les principals potències democràtiques abandonen la República, però en canvi les potències feixistes tenen molt clar des del principi que ajudaran els sollevats. Quins són els interessos de la Itàlia feixista o de l’Alemanya nazi per donar-los un cop de mà?

M’agradaria fer una ‘prèvia’. França i Gran Bretanya, com a les grans potències democràtiques, però també Bèlgica (que fabrica moltes armes), Suïssa o els Estats Units no ajudaran a la República perquè volen evitar una nova guerra mundial europea, la qual creuen que pot arribar si intervenen en el conflicte.

En canvi, Itàlia i Alemanya (i Portugal) ajuden de manera desacomplexada els rebels després d’unes hores i uns dies. Dubtaran una mica. Havien mantingut contactes amb els monàrquics i pactat amb ells, tenien coneixements del cop d’estat, però s’ho rumien una mica.

Les potències feixistes intervindran finalment perquè la península Ibèrica té una posició geoestratègica absolutament determinant en una guerra europea: té el control del tancament del Mediterrani, la possibilitat d’atacar Gibraltar i, per tant, tots els canals de comunicació britànics amb l’Índia que van pel Canal de Suez, per algunes matèries primeres que hi ha a Espanya, el control de la façana Atlàntica i sobretot, des del punt de vista italià, la possibilitat de tallar el trànsit marítim entre França i els principals ports de les colònies franceses al nord d’Àfrica.

Itàlia sap que, en cas de guerra europea, França haurà de portar tropes colonials. Si un aliat d’Itàlia controla la costa mediterrània espanyola, es podria tallar tot el trànsit marítim francès. En aquest cas, França es veuria obligada a portar les seves tropes colonials de l’Àfrica negra per l’Atlàntic i llavors entrarien en joc els submarins alemanys.

Alemanya no té un interès clar per intervenir en la guerra. El té en tant que propagandístic i moral, de crear la sensació que les democràcies occidentals són règims decadents i que allà on Hitler marca un objectiu, aquest es compleix. De fet la guerra civil espanyola acabarà sent el principi de tot el seguit de victòries nazifeixistes a Europa: l’Anschluss d’Àustria, l’annexió dels Sudets… Per tant, hi ha un interès geopolític clar, però també un de polític: determinar qui té la iniciativa en l’Europa d’aquells moments. Per altra banda, també interessarà realitzar proves d’armament, especialment quan els soviètics intervenen també en el conflicte.

Treballadors de la CNT, a Barcelona, el 18 de juliol de 1936. Font: El País
Treballadors de la CNT, a Barcelona, el 18 de juliol de 1936. Font: El País

Quines seran les principals línies d’actuació en política exterior del govern de la República, ara que a les principals cancelleries europees es té la sensació que la revolució ha esclatat i que prefereixen una victòria dels sollevats abans que una de la República?

Crec que la clau per entendre aquesta pregunta és entendre que per a la majoria de periodistes o diplomàtics europeus, Espanya no és una democràcia ja. Ara bé, els governs de Casares Quiroga, Largo Caballero o Negrín afirmaran que sí que ho són, i que, per tant, les línies argumentatives dels successius governs de la República dependran d’intentar convèncer a tothom, especialment a l’opinió pública més religiosa i conservadora del món que Espanya continua sent una democràcia. La pregunta és: “és una democràcia Espanya?”. En gran mesura, no. Han sobreviscut un govern, unes Corts, clar, però s’ha produït un procés de trencament i desbordament per part de l’extrema esquerra.

Per tant, el que intentarà el govern republicà és anunciar al món que continuen sent un règim democràtic i legítim i que, per tant, han de poder comprar armes. Les pugnes que tindrà el govern republicà amb la resta de governs europeus, i també el nordamericà (el qual aplicarà la neutralitat absoluta), és que els hi venguin armes. Ningú n’hi voldrà vendre, exceptuant l’URSS i Mèxic… i, curiosament, traficants d’armes alemanys que acabaran venent armes nazis també a la República.

El principal repte que té la República és convèncer al món que continuen sent una democràcia i que després d’uns mesos d’iniciada la guerra (especialment a partir dels Fets de Maig del 1937) s’ha acabat amb la revolució i que, per tant, l’ordre torna a imperar en el territori republicà.

I a Catalunya, la Generalitat tindrà una política exterior pròpia?

Tant el govern de la Generalitat com el govern d’Euskadi (que accedirà a l’autonomia l’octubre del 1936), potencialment haurien d’haver tingut una política exterior pròpia. La Generalitat obre delegacions a Brussel·les, París, Londres… té, a més, contactes directes amb ministres d’exteriors de diferents governs europeus i els consolats generals a Barcelona, pel context de la guerra civil, s’acaben transformant gairebé en ambaixades.

Però per sorpresa de tot el cos diplomàtic repartit per tota Europa i la premsa mundial, la Generalitat no durà a terme una política exterior pròpia. Té un responsable, Rafael Closas; també un Comissariat de Propaganda, el qual tindrà un servei de propaganda internacional, d’informació en diferents idiomes, delegacions a l’exterior, un butlletí escrit en francès a París… però desoint tots els rumors o preguntes per part de cònsols o ambaixadors, la Generalitat no desenvoluparà una política clara.

Només ho farà al final de la guerra civil, una vegada el conflicte sembla clar que ja no es podrà guanyar, quan els delegats a París, Nicolau Rubió i Todorí, i a Londres, Josep Maria Batista i Roca, proposaran als governs francès i britànic una negociació de pau on Catalunya conservi l’autonomia o Espanya es converteixi en una república federal.

Però, en general, la sorpresa en el món diplomàtic europeu, és molt gran, perquè tothom creia (només cal llegir els informes diplomàtics i la premsa) que Catalunya s’independitzarà pel seu context geopolític, pel règim autonòmic que té, per ser fronterer amb França i que rebrà el suport francès de manera inqüestionable.

Quin és l’interès que pot tenir Catalunya per a les cancelleries europees?

Un interès essencialment geoestratègic. Abans hem comentat com n’era d’important la península Ibèrica en aquest aspecte. En aquest context, Catalunya podria ser de vital importància en una guerra europea, sobretot per a França. Si França aconseguia que França quedés fora d’una victòria franquista, que s’incorporés a la república francesa o s’independitzés en un règim còmode per a França, la costa francesa s’allargaria cap al sud i les comunicacions serien molt més fàcils.

Si aquesta república catalana independent, o sent un protectorat francès, aconseguís controlar Menorca, cosa en aquell moment factible (recordem que Menorca no cau en mans dels franquistes fins al final de la guerra), seria extraordinàriament important per a les comunicacions navals franceses i també per evitar l’encerclament aeri que patiria França. Cal recordar que estem parlant dels anys vint i trenta, per tant en un període de perfeccionament de la guerra aèria, i els francesos temen rebre bombardeigs franquistes des dels Pirineus, italians des dels Alps i alemanys des del Rin.

Els francesos, des de les guerres napoleòniques no es preocupaven dels Pirineus. Si Franco guanya i les tropes italianes arriben als Pirineus pel sud, França haurà de tornar a vigilar aquesta frontera. Si Catalunya s’independitza i/o queda sota protecció francesa, els francesos tindrien un peu a la península Ibèrica. Entre el 1936 i el 1939, ningú sap encara que Franco no entrarà a la Segona Guerra Mundial i, per tant, tothom té un interès molt destacat.

En canvi, per als italians, si aquesta Catalunya hipotèticament independent col·labora amb França, trencarà la possibilitat d’encerclar aèriament i naval França, el gran objectiu d’alemanys i italians.

Per tant, a segons quins països, els hi interessava una Catalunya independent

No els hi interessava per una qüestió d’afinitats, malgrat tota la propaganda exterior de la Generalitat que la presentava com l’última institució representant de la democràcia liberal europea que quedava a la República espanyola (i això els podia lligar amb Brussel·les, Londres o París).

Els interessava per una qüestió militar, per poder traslladar més fàcilment tropes d’Àfrica cap a la França continental, evitar que els italians controlessin el Mediterrani occidental i controlar les indústries catalanes… i, sobretot, el port de Barcelona. Aquest port és el més important d’Espanya a la Mediterrània i és essencial, creuen els francesos, per la batalla hipotètica que ha de lliurar-se a la Mediterrània occidental, juntament amb Gènova i Marsella.

Va haver-hi algun intent d’incentivar a la Generalitat per tal que proclamés la independència?

És sorprenent, passades les dècades i llegida la premsa i els informes diplomàtics, tant a París, Madrid, Barcelona o Moscou, la seguretat que tenien tots els ministeris d’exteriors que Catalunya s’independitzaria. Per què? Perquè interpretaven la realitat catalana en clau europea.

La diplomàcia europea pensa en què havia passat després de la Gran Guerra (1914-18). Després de la Primera Guerra Mundial, es crearen múltiples nous estats; no era per tant, un procés estrany, el de crear noves realitats polítiques. A més, coneixien la realitat cultural, identitària, lingüística, etc. catalana i que Catalunya tenia un règim autonòmic que quan esclata la guerra esdevé gairebé un estat. Això feia pensar a tothom, on fos, que Catalunya s’independitzaria.

S’oferirà algú per ajudar a això? La veritat és que no tenim documentació directa que ho acreditin, documents britànics o francesos que facin oferiments. Ara bé, sí que és cert que sabem gràcies a reunions que estan documentades, que l’any 1938 l’Estat major francès, es planteja la invasió de Catalunya per deixar-la fora d’una victòria franquista i tenir-la al costat en cas d’una guerra europea. No s’acabarà fent perquè argumenten que no tenen prou força militar per realitzar-ho, que, si ho feien, Alemanya atacaria França i corrien el perill que la societat francesa no els hi donés suport en aquella acció.

La Generalitat únicament es plantejarà la independència i s’oferirà a finals de la guerra civil. Llavors, els representants de la Generalitat a Londres i París, de manera gairebé explícita, ho plantegen en alguns documents. No parlen, però, d’independència, sinó d’una Espanya federal, on Euskadi i Catalunya tinguin un estatus gairebé de protectorat i de semiindependència. El delegat de la Generalitat a París, Rubió i Todorí arriba a escriure un document a finals de novembre del 1938 on sí que proposa al govern francès que la Generalitat provoqui un cop d’estat en contra de Negrín que ajudi al fet que la República espanyola caigui i que les tropes franceses entrin a Catalunya de manera coetània, proclamant així la independència. Aquest document el coneix el govern de la Generalitat, però mai s’arriba a presentar al govern francès.

Unes setmanes o mesos després que s’acabi la guerra, els representants del catalanisme polític, sigui d’Acció Catalana o Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) lamenten no haver intentat aquest moviment. No s’arriba a fer malgrat que al món occidental tothom considera que és evident. Els italians ho escriuen molt sovint en informes diplomàtics i en la seva premsa. Ja a finals d’octubre de 1936, en una trobada dels ministres d’exteriors italià i alemany, Galeazzo Ciano i Konstantin von Neurath, expliciten en un document que s’oposaran a qualsevol intent de creació d’un estat català soviètic.

Tothom ho té molt clar, però ho estan interpretant des d’un punt de vista europeu. No estan interpretant correctament quina és la visió del catalanisme, el qual, una vegada finalitzada la guerra es plany de no haver-s’ho plantejat.

I per què des de la perspectiva catalanista no es veu clar, o, millor dit, ni es planteja, això?

Es planteja a finals del trenta-sis amb el complot contra Companys protagonitzada per sectors d’Estat Català, ERC i Joan Casanovas (el president del Parlament), que intentaran expulsar del poder la CNT, realitzar una compra d’armes a França i realitzar una mena de cop d’estat per portar, potencialment, Catalunya a la independència.

Per què, però, Lluís Companys i ERC no ho duen a la pràctica? Primerament, perquè la seva cultura política no és aquesta. No són “separatistes”, sinó “federalistes”, “iberistes” i es mostren fidels a l’Espanya republicana. Després, perquè la Catalunya dels trenta és una Catalunya monolingüe, amb una idiosincràsia radicalment diferent (des del punt de vista dels visitants) al conjunt de la República espanyola i no es té la percepció que calgui. I, per últim, perquè la Generalitat està dominada per la CNT; i els anarquistes, per molt catalans o catalanoparlants que fossin, no donaran suport a un moviment d’aquest tipus.

Josep Dencàs i Puigdollers (1900-66), conseller de Governació de la Generalitat que el 1934 havia iniciat una sèrie de contactes amb els feixistes italians. Font: Universitat de Barcelona
Josep Dencàs i Puigdollers (1900-66), conseller de Governació de la Generalitat que el 1934 havia iniciat una sèrie de contactes amb els feixistes italians. Font: Universitat de Barcelona

Des del meu punt de vista, havent estudiat de manera extensa aquest tema durant molts anys, una de les claus de volta és que el catalanisme no té una mirada europea. No analitza bé el context europeu.

Tothom té clar a Catalunya, al final de la guerra civil, que la victòria de Franco provocarà un intent de genocidi cultural i el món associatiu i obrer; llavors és quan començaran a plantejar-s’ho. Però no tenen una percepció real; és a dir, no miren què passa a Europa. Hi haurà molt pocs que després veuran que potser caldria haver jugat la carta geoestratègica, perquè a tothom li podia interessar.

Hi havia hagut també intents de contactes amb Itàlia, amb Josep Dencàs ja el 1934, però al final de la guerra civil ja han jugat a la carta de Franco. Hi haurà una manca d’una mirada europea/ internacional per part del catalanisme, però també una manca de suport social cap a l’independentisme. En qualsevol cas, el que causarà aquesta manca d’intent és estupefacció en les principals cancelleries europees.

Una vegada acabada la guerra civil, i amb la perspectiva de la Segona Guerra Mundial, se’n penediran les potències democràtiques de no haver ajudat la República espanyola? Roosevelt va afirmar que un dels seus majors errors va ser no haver ajudat la República. Hi ha remordiments?

Si comencem per Roosevelt, cal dir que hagués volgut intervenir a Europa, i a Àsia també, molt abans que els japonesos hagueren atacat Pearl Harbor el 1941; ara bé, la política exterior nordamericana està molt condicionada pel Congrés i pel seu aïllacionisme (que no exclou, clar l’intervencionisme en el ‘seu’ hemisferi) tan imperant en aquell moment.

En el cas de britànics i francesos, allò que no volen és una nova guerra europea. A Léon Blum i al govern francès els sabrà molt greu no poder ajudar la República, als socialistes belgues també, però no volen repetir un altre escenari com el de 1914-18. Per tant sacrificaran Espanya, però també Àustria, Txecoslovàquia… En qualsevol cas, són cessions que no servirien per res, perquè allò que volen aconseguir Hitler i Mussolini (en menor mesura) és una guerra; perquè el feixisme italià i el nazisme volien demostrar la vàlua dels seus règims i el valor dels seus homes i els seus pobles, i la guerra era una eina purificadora i adequada per demostrar-ho.

Després del 1945, algú tindrà remordiments pel que havien fet amb Espanya? No crec. A Churchill, per exemple, li feia molta més por Stalin que Franco, perquè assegurava l’ordre social i l’estabilitat geopolítica a la Península. Un cop iniciada la Guerra Freda a partir del 1947/48, ningú té cap remordiment… potser algun per la manera com s’han tractat els refugiats i exiliats espanyols, però poca cosa més.

IMG_2007

Read More

Un dilluns de març, part de l’equip d’Ab Origine ens desplacem ben d’hora al matí fins a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Des d’allà, ens dirigim al despatx de l’Esther Travé, on hem concertat l’entrevista. Ens trobem cordialment a l’hora acordada i comencem a preparar-ho tot. Un cop ens hem assentat, i després d’alguna anècdota informal, ens disposem a començar:

Fins ara hem acostumat a realitzar entrevistes molt centrades en la historiografia, sense aprofundir massa en el vessant arqueològic de la història. És possible que part dels nostres lectors/es no estiguin familiaritzats/es amb la temàtica. És per això que voldríem iniciar l’entrevista molt bàsicament, preguntant-te com definiries la ceràmica en l’arqueologia?

La ceràmica és un artefacte, és a dir: una creació humana, un producte que no existia a la natura per se, sent una creació genuïnament antròpica. Per sobre de qualsevol altra característica, la ceràmica és perenne; l’argila un cop cuita experimenta un procés de transformació irreversible. Es pot trencar però no es desfà ni es desintegra. Això implica que en els jaciments arqueològics el volum de ceràmica que trobem és molt superior en relació amb qualsevol altre tipus de material. A part d’això, la ceràmica és un material arqueològic més i com a tal té una metodologia d’estudi específica; la diferència envers altres materials és la seva característica perpetuïtat.

Precisament per la preponderància quantitativa de la ceràmica respecte a la resta  materials arqueològics, es sol utilitzar el terme “fòssil director” per parlar sobre determinat material ceràmic en les intervencions arqueològiques. Què ens aporta l’estudi de la ceràmica en relació amb la cronologia d’un jaciment o d’un període històric?

En relació amb la cronologia, sempre s’ha dit que la ceràmica és un dels elements que et permet datar un jaciment arqueològic concret o els nivells on s’està treballant. Tot i això, aquesta apreciació té un punt de relativa. És a dir, la ceràmica aporta o no cronologia en funció de tota una sèrie de paràmetres complementaris. Per exemple, el volum d’estudis que hi hagi en un període concret d’un tipus de ceràmica concreta: quanta més ceràmica coneguem d’aquell període en uns contextos més ben definits i amb un volum d’estudis major la precisió cronològica que tindrem serà molt major.

En tot cas, en aquesta precisió hi entren en joc diversos elements fonamentals com són els estils decoratius i les morfologies. Aquestes es transformen en el temps: les modes, els gustos i les maneres de fer canvien de manera més o menys arbitrària. Detectar aquests canvis és el que ens permet fer aquests talls cronològics; veure en quin moment una producció deixa d’estar de moda o de ser funcional. Per tant, la precisió cronològica de la ceràmica depèn molt de la forma i de l’estil decoratiu.

El problema el tenim amb els materials ceràmics amb formes molt homogènies, sense decoració, amb estils decoratius molt senzills o que perduren al llarg del temps. Quan tenim períodes on els materials ceràmics més abundants són d’aquest segon tipus la datació cronològica és molt més difícil. I en conseqüència, acabem dient que tenim uns conjunts ceràmics «que daten» o que aporten més cronologia que d’altres, sent aquesta una apreciació que té un grau significatiu de subjectivitat i relativitat. Per exemple, durant tota l’Alta Edat Mitjana tenim ceràmiques d’ús comú, molt poc decorades, amb molt poca variació tecnològica, que les veiem reiterades de manera continuada durant aproximadament set o vuit segles. Pensar que durant aquests segles hem de renunciar totalment a la cronologia és dur (i intentem buscar solucions en aquest sentit) però pensar que això ens donarà el mateix grau de precisió cronològica que ens pot donar la sigillata per exemple, que manté unes característiques estilístiques i ha estat molt més estudiada, ens posa davant de diferents dificultats en funció de la cronologia i el tipus de ceràmica en el qual treballem.

IMG_1978

Més enllà d’això, quines altres dades consideres que ens pot aportar l’anàlisi de la ceràmica al coneixement històric?

Potser sóc una mica ambiciosa en aquesta qüestió, però crec que pràcticament tot. És a dir, la ceràmica és un producte en el qual tots els processos que s’han dut a terme en la seva fabricació deixen unes empremptes en el material. La selecció de l’argila de la matèria primera, el procés de preparació de la pasta (si s’ha fet  amb unes eines o amb unes altres; de manera més ràpida o més curosa), el tipus de modelatge, el tipus de cocció, etc.; tots els processos que operen fins a tenir la terrissa o la ceràmica acabada deixen unes empremptes, més o menys evidents, en aquesta.

Per tant, analitzar el material sent conscients d’això (més enllà de si data o no data o de si aporta o no cronologia) ens dóna un volum d’informació molt gran. Davant d’un fragment o una col·lecció de materials sempre ens podem fer les mateixes preguntes: on, quan i com s’ha produït, amb quina tecnologia, a partir de quines matèries primeres, amb quina finalitat, quin era l’ús posterior que s’havia de donar o que es va donar a aquest producte, etc. Per tant, la informació que en podem obtenir és pràcticament absoluta, encara que després tingui les seves limitacions.

El teu àmbit de recerca és l’Edat Mitjana a l’actual Catalunya i també en altres espais de la península Ibèrica. Grosso modo, quines metodologies has emprat per analitzar la ceràmica i a quines conclusions has o heu arribat?

Pel que fa a les tècniques, n’he emprat la combinació de tres, tot i que en realitat en serien una-més-dues; n’hi ha una que la faig passar per davant de les altres perquè em permet, entre altres coses, refinar els mostrejos. Aquestes serien: la petrografia ceràmica, la fluorescència de raigs X  i la difracció de raigs X.

La petrografia, potser des del punt de vista de l’arqueologia més clàssica (en el sentit més tradicional) és la que s’assemblaria una mica més a l’observació dels fragments de tota la vida; simplement que ara ho fem a través d’un microscopi, generant un volum d’informació molt més gran. La fluorescència dels raigs X proporciona la composició química de la ceràmica; és a dir, els elements químics que la componen i en quina proporció. I la difracció de raigs X dóna informació sobre la mineralogia; és a dir, de quina manera es combinen aquests elements químics, quins minerals es troben presents a la ceràmica i la presència o absència d’aquests minerals que es formen o es descomponen a partir de la mateixa química en funció de la temperatura o d’altres factors, permetent-nos fer estimacions de caràcter tecnològic (de temperatura de cocció, etc.).

Aleshores, normalment treballo (si es pot) amb un lot determinat amb totes tres tècniques per separat i després comparant-ne els resultats. Però el que em sembla més útil seria: fer l’estudi macroscòpic (a simple vista), fer una anàlisi petrogràfica, fent-ne una selecció el més nombrosa possible i, a partir d’aquí, refinar el mostreig. Veure quina és la realitat del conjunt: quins grups de pastes tinc, quines tipologies tinc, com casen aquestes tipologies amb els grups de pastes i a partir d’aquí veure amb quina proporció apareix cada possible producció o cada grup ceràmic. En conseqüència, aconsegueixo un mostreig més precís que em permet fer fluorescències, difraccions o el tipus d’anàlisis que siguin, però tenint molt més clares les preguntes. És a dir, sé què és el que jo vull obtenir amb aquesta tècnica. I per tant, amb menys mostres (i amb menys pressupost) puc tenir uns resultats que siguin més efectius en aquest sentit.

És a dir, que et permet maximitzar els teus resultats…

Detall d'una de les peces ceràmiques que Esther Travé té repartides pel seu despatx.
Detall d’una de les peces ceràmiques que Esther Travé té repartides pel seu despatx.

Clar. Per exemple, a Catalunya he treballat i treballo en la qüestió dels centres productors i els circuits i espais de distribució i això m’ha permès veure diferències territorials molt significatives en la producció i el consum, ja sigui en centres productors molt més petits en un territori on n’hi ha més i on tenen un centre de distribució o un nombre de clients més reduït i en canvi en altres territoris on les terrisseries tenen tendència a ser molt més grans, amb un caràcter més industrialitzat i amb uns cercles de distribució més amplis.

En el cas de Revenga (Burgos), per exemple, només hem fet petrografia, trobant-nos encara en aquesta fase de mostreig. Però el que veiem és que en un únic jaciment estan arribant produccions força diferenciades, probablement d’un espai regional limitat (no arriben de gaire lluny). Tot i això, sí que arriben productes fets per moltes mans diferents i amb un cert grau de tecnificació. És a dir, no serien produccions de consum propi perquè el que trobem són produccions singularitzables; per tant, el que fem és posar en relació el que hi ha en un o diversos jaciments amb tot allò que està passant en el territori a partir d’aquestes anàlisis comparades.

Així doncs, trencaríem amb aquesta visió sobre l’Edat Mitjana en general i l’Alta Edat Mitjana en particular on aparentment s’entén que la producció ceràmica és de consum propi, existint realment centres productors especialitzats.

Sí. Crec que s’ha de trencar amb aquestes idees sobre l’Alta Edat Mitjana on es concep que no hi ha comerç ni relacions interterritorials i on tot funciona en un sistema d’autoabastiment. És a dir, en el món altimperial o baiximperial existeixen uns grans circuits mediterranis, interterritorials i de llarga distància que a l’Alta Edat Mitjana deixem d’observar en el mateix grau. És per això que diem que l’economia, la producció i les manufactures es regionalitzen al llarg de l’Alta Edat Mitjana.

Ara bé, si arribem a aquesta conclusió, el que no podem fer és quedar-nos aquí. Caldria superar aquesta visió negativa que fa d’aquesta situació històrica un drama on no hi ha economia (riures). Si tot això s’ha regionalitzat, nosaltres hem de canviar les maneres d’analitzar-ho i hem de baixar l’escala, ampliar el zoom sobre un territori concret, veure com funciona aquest i molts altres i aleshores comparar i analitzar els canvis. Si veiem que l’escala d’intercanvi i comercial es transforma nosaltres hem de transformar la nostra anàlisi.

IMG_1970

Entenent aquestes diferències productives en les cronologies anteriors i posteriors a l’Edat Mitjana, on conèixer la procedència de les peces pot resultar més fàcil,  què caldria fer per esbrinar l’origen d’un lot de peces concret?

Aquesta facilitat o dificultat pot existir entre diferents cronologies a l’hora de fer estudis, sobretot de provinença o de circuits d’intercanvi comercial. No hem de perdre de vista que, tal i com passa amb la cronologia, es fa des d’un punt de vista comparatiu.

És més fàcil endevinar la provinença d’un lot ceràmic com més referències en tinguem al voltant. Per tant és molt important construir les anomenades col·leccions de referència; tu analitzes d’on ve una ceràmica concreta per comparació amb les que ja coneixes o bé amb la distribució de matèries primeres al territori. Conèixer la distribució d’aquestes en el territori és relativament senzill; implica tenir una bona cartografia geològica, fet assolit en general a Europa. Pel que fa als elements de referència, aquí és on tenim més dificultats.

Per tant, és cert que a l’Edat Mitjana les col·leccions de referència són menors que en altres períodes, però també és cert que, en funció dels materials, aquestes també es poden trobar en les mateixes dificultats. Per exemple, en el món romà hi ha determinades produccions com la sigillata que té col·leccions de referència molt més precises i treballades que les produccions comunes tardanes, per exemple. Aleshores el problema no seria del període medieval en si sinó de la necessitat de crear bones col·leccions de referència i començar a nodrir una gran base de dades (o de material publicat) a partir del qual cadascú que es posi a treballar en un lot compti amb un volum una mica superior d’informació, sent cada cop més fàcil avançar en la recerca. La clau rau en les col·leccions de recerca i en comparar els materials propis amb altres de similars que s’hagin estudiat abans.

Que hi hagi col·leccions de referència més grans o més petites no és un fet casual: han existit i persisteixen certes concepcions de tall d’antiquari que prioritzen una tipologia ceràmica o una periodització cronològica concreta. Potser la ceràmica grisa medieval i les ceràmiques grolleres i utilitàries n’han estat les grans damnades. Creus que aquesta visió i el valor teòric que atorga l’anàlisi ceràmica ha canviat?

Sí, ha canviat, però compte. El fet que unes ceràmiques s’hagin estudiat més que d’altres no té a veure pròpiament amb la tasca dels arqueòlegs o d’altres branques exclusivament. És a dir, per què les ceràmiques decorades han estat tradicionalment més estudiades que les no-decorades, alternativament anomenades ceràmiques històriques? (tot i que històriques són totes, eh?). Les que tenen un valor històric s’han contraposat amb les que tenen un valor artístic; l’òptica de l’anàlisi ceràmica no ha estat en tant que elements que han estat utilitzats sinó en tant que receptacles o portadors d’uns elements artístics.

És per això que no hem de ser ingenus de pensar que aquests estudis han respost a les preguntes que els arqueòlegs fem a les altres ceràmiques (provinença, tecnologia de producció, etc.); l’anàlisi ha anat per una altra banda (valor artístic, caràcter simbòlic, etc.) i arran d’això s’han pogut fer aquestes seriacions vinculades a la moda i al gust. Per tant, aquestes ceràmiques que són més boniques, des del punt de vista que estan decorades i que hi ha una certa expressió del seu creador en elles, han estat objecte d’estudi des d’aquest vessant de la història de l’art i de l’antiquari, des d’un punt una mica més fetitxista de l’objecte; però les preguntes que fem des del punt de vista arqueològic (sobre la tecnologia i els processos humans que han creat la ceràmica) tampoc no s’han fet. Per tant, no és que aquestes ceràmiques estiguin molt més avançades i que ho coneguem pràcticament tot.

Quan des de l’arqueologia ens aproximem a aquests materials fent aquestes preguntes és cert que, en tant que aquestes ceràmiques decorades estan en un estadi més avançat del seu coneixement, comencem per aquí per aprofitar una mica tot el que ja teníem (informació tipològica, d’estils de creació, etc.) i en aquest sentit és on es produeix el desequilibri. En la ceràmica no-decorada, comuna i sense tractaments de cap mena és on ens hem hagut de fer tot aquest estudi tipològic, formal i més clàssic amb el qual no comptàvem perquè no existeix aquest valor artístic. Però la diferència ve per aquí, depèn de l’estat de la qüestió previ al qual ens enfrontem, però les preguntes acaben sent les mateixes en un cas i en l’altre: i només les fem els arqueòlegs, perquè són les que a nosaltres ens interessen, sempre aprofitant la feina feta per les altres disciplines.

Portada de La ceràmica comuna de cuina d’època medieval: Provinença, tecnologia i comerç al camp català; l'últim llibre publicat de l'Esther Travé per la Societat Catalana d’Arqueologia.
Portada de “La ceràmica comuna de cuina d’època medieval: Provinença, tecnologia i comerç al camp català”; l’últim llibre d’Esther Travé publicat per Societat Catalana d’Arqueologia.

Centrant-nos més en l’àmbit historiogràfic, quina és la teva visió en relació amb el desenvolupament metodològic en l’arqueologia envers la ceràmica medieval? Creus que les aportacions fetes des de l’anàlisi ceràmica són incorporades i valorades per part de la resta de medievalistes? Perquè no tots els medievalistes són arqueòlegs i això podria ser un problema.

No sé si dir-ne problema, o realitat o repte. Fer servir la paraula problema implica que algú en té la culpa i que algú n’ha de buscar la solució. Per tant, partiria de la següent premissa: pensar que jo com a analista de ceràmica medieval aporto i poso unes dades i resultats sobre la taula i que ells, els altres, han d’agafar aquests resultats i incorporar-los als seus estudis per construir el relat històric té dues conseqüències que poden ser perilloses.

La primera és que estaria derivant a altres persones la responsabilitat que tot això s’incorpori o no al relat històric; i la segona és que m’estaria menystenint a mi mateixa. Jo sóc historiadora, estic titulada com a tal i per tant tinc el deure i tot el dret a construir el relat històric. Jo no espero que altres utilitzin les meves dades per incorporar-la als seus relats; jo construeixo el meu relat i en aquesta construcció intento utilitzar totes les fonts que em parlen d’allò que jo vull explicar, que són les societats de l’Edat Mitjana.

Dit això, de què se n’adona una mateixa quan es posa davant d’aquest plantejament? Doncs que és impossible fer-ho sola. Perquè jo sóc especialista en ceràmica però si vull construir un relat honest on s’incorporin totes les fonts he d’incorporar les meves fonts materials i també les fonts escrites, iconogràfiques, els aspectes artístics, filosòfics, culturals, simbòlic, etc. I a mi totes aquestes disciplines se m’escapen; jo puc ser bona en allò en què m’he format i en què sóc especialista però em faig mal metodològicament amb moltes altres fonts. És en aquest sentit que jo veig les meves limitacions a l’hora de construir aquest relat.

Tanmateix, això que jo observo en el meu cas no crec que sigui un problema meu, sinó que és comú a tothom: tothom coneix molt bé les seves fonts i se li escapen (com no pot ser d’altra manera) les altres. Per tant, el que crec és que aquesta construcció del relat històric no pot ser (o no hauria de ser) una tasca individual. Crec que cal generar un equip de treball interdisciplinari on hi hagi diversos especialistes en unes fonts concretes on cadascú, amb la seva metodologia i bagatge, analitza les seves i posa sobre la taula una sèrie de dades en un llenguatge mínimament normalitzat que els altres puguin entendre. I a partir d’aquí, si tots posem en comú aquestes dades i debatem i consensuem la creació del relat històric (que és el nostre objectiu últim com a historiadors) aconseguim crear un relat històric únic però no individual; fet entre quatre, cinc, deu o vint persones. En conseqüència, aquest relat serà molt més sòlid, tindrà una permanència més gran, sent més difícil de demostrar-ne la falsedat (perquè serà un relat honest) i tot i que pot ser parcial o tenir mancances serà transformat, corregit, augmentat i millorat a mesura que avanci la recerca perquè els fonaments del relat històric són sòlids.

La clau rau a superar (crec), no aquella dicotomia entre els que treballen amb fonts escrites i els que treballen amb fonts materials; o en el cas del món contemporani, entre els que treballen amb els testimonis orals i els que treballen amb els fons d’arxiu o, ara cada cop més, amb les fonts materials. La clau rau a superar la idea que l’historiador construeix el relat de manera individual. En pensar que en el món de les humanitats el procés intel·lectual és individual. És a dir, tu processes la teva informació en el teu cervell, sol, i produeixes un relat i una sèrie de reflexions. Si se supera aquesta idea del relat individual, no tinc cap dubte que els resultats que jo pugui aportar des del punt de vista de la ceramologia seran integrats, igual que s’integraran les fonts escrites, els fons d’arxiu, la iconografia, la filosofia, el pensament, la religió, etc. Perquè deixa de ser un relat d’una persona sola per esdevenir un relat interdisciplinari que analitza totes les fonts; i crec que la clau del trencament és aquí.

El que em sap greu és que durant molt de temps s’ha canviat el focus del debat. Sobre les fonts escrites i materials s’ha dit que unes són més importants que d’altres, que hi ha fonts que són auxiliars i complementàries, las ciencias y técnicas auxiliares (els paleògrafs es posen les mans al cap); i em sembla que el problema és que no estem detectant el problema que hi ha realment, que és: treballo sol o treballo en equip?

Si hom és partidari de treballar sol, aquí el problema ja deixa de ser meu. El relat individual serà feble bàsicament perquè una persona sola no pot controlar totes les fonts, no pot accedir a tota la informació. Per tant, en el moment que hom assumeix la pròpia limitació i veu que necessita treballar amb algú altre perquè aquella especialitat no la domina ha canviat el focus del problema i per tant està més a prop de la solució.

Doncs bé, ja hem enllestit totes les preguntes i crec que hem completat les respostes sobradament. Hem començat definint la ceràmica i hem acabat…

Parlant de la Història (riures).

Moltes gràcies per donar-nos l’oportunitat d’entrevistar-te!

I ara, a vosaltres! M’ho he passat molt bé!

Read More

En aquesta entrevista ens centrarem en un període relativament poc conegut. Sovint a Catalunya solem parlar molt dels anys d’auge comercial al Mediterrani, que comença a decaure al segle XIV i, a partir d’aquest punt, passem a centrar-nos en els problemes interns que hi haurà al país a causa de les pestes i els conflictes socials. La relació de Catalunya amb l’exterior és una realitat que no es té en compte si ens situem als segles XV i XVI, possiblement perquè ha quedat eclipsada pels fets que estarien vinculats a altres regnes, com Castella o Portugal.

Per conèixer aquesta realitat ens hem de moure a Barcelona, a la Institució Milà i Fontanals, del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), on trobarem l’Ivan Armenteros, l’historiador a qui entrevistem. Treballa al bell mig del centre històric de la Ciutat Comtal, en un despatx amb vistes a l’edifici que ocupà l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Ens trobem en un espai idoni per parlar del passat medieval i modern de la ciutat, i, també, del país.

Tanmateix, no podem parlar del que passava a casa nostra si no ho situem en el seu context històric, el que ens porta a formular les primeres preguntes. Quin estava sent el paper del Mediterrani a l’Europa de finals de l’Edat Mitjana? Començava a decantar-se la balança cap a l’Atlàntic o per arribar a aquest punt encara havien de passar unes quantes dècades o, fins i tot, segles?

El Mediterrani és un espai que pateix molts canvis al llarg de l’Edat Mitjana. Situem-nos al segle XV. La centúria comença en un moment en el qual el Mediterrani encara té molt vigor fins arribar a mitjans de segle, quan comença l’expansió otomana i això provoca que les regles del joc a la Mediterrània canviïn. Això passa perquè els turcs comencen a posicionar-se sobretot a la mar Negra i als Balcans, i això fa que les línies comercials que havien fet servir fins llavors els mercaders llatins –venecians, genovesos i catalans, bàsicament– canviïn perquè no hi ha opció d’entrar a la mar Negra.

Tot això coincideix en el temps, al voltant de 1450, amb un altre fenomen d’expansió: l’arribada castellana i portuguesa a la Costa Occidental africana. Es produeix un canvi de signe en les relacions comercials i, sobretot, en la geoestratègia política. Ens trobem en un moment de basculació en què la Mediterrània comença a ser un espai poc freqüentat per les naus cristianes occidentals per culpa de la presència turca i, en canvi, s’obre un nou espai de comerç molt gran i molt dinàmic que és l’Àfrica occidental. Gran part del que s’havia estat fent fins aleshores a Europa, especialment al sud, però no només, canvia i se’n va cap aquest nou espai atlàntic africà.

IMG_7583

Europa, o alguns dels seus regnes, comencen a expandir-se més enllà del món que havia dominat l’Imperi Romà als segles XIV i XV. Què estava motivant aquesta expansió, cap a on es dirigiria i amb quins objectius?

El leitmotiv diríem que és la ruta cap a les Índies Orientals. A partir del segle XIV és molt difícil poder endinsar-se en la mar Roja per culpa del sultanat mameluc i així poder tenir una ruta d’accés a l’Índia. D’altra banda, la ruta de la seda ja està tancada pels mongols i llavors el que fan les potències occidentals és intentar buscar una ruta alternativa, que seria circumnavegar el continent africà per poder arribar a les Índies.

El primer factor serà aquest, però l’expansió africana acabarà motivant altres objectius i altres motors d’interès, que seran, en primer lloc, l’accés a l’or africà. Un dels grans catalitzadors de les expedicions cap al sud fou l’intent d’accedir a les regions auríferes que estaven subministrant or a Europa des de l’Alta Edat Mitjana. L’or arriba a Europa per mitjà de les pàries i el que intenten els occidentals és fer la pinça als mercaders musulmans del nord d’Àfrica. El que passa, però, és que quan arriben a Àfrica troben un or de baixa qualitat, generalment en pols, i veuen que no s’hi pot treure gaire profit comercial. Aleshores és quan comença a vertebrar-se el comerç d’esclaus que és, en certa manera, la clau que explicaria l’interès europeu per Àfrica.

Des d’un primer moment s’intentarà fer canvis amb cavalls i esclaus per poder aconseguir l’or subsaharià, però s’acaba veient que és molt més beneficiós el comerç d’esclaus. D’entrada ja existeix una xarxa d’esclavatge ben estructurada a Àfrica de la qual s’aprofitaran per aquest negoci. Així és com es dóna el tret de sortida al tràfic negrer que tots tenim en ment en el període modern.

“Des d’un primer moment s’intentarà fer canvis amb cavalls i esclaus per poder aconseguir l’or subsaharià, però s’acaba veient que és molt més beneficiós el comerç d’esclaus.”

I en tot aquest procés, Catalunya hi té algun paper? Els principals protagonistes del moment eren Castella i Portugal, banyats per l’Atlàntic, això excloïa la Corona d’Aragó?

La Corona d’Aragó és una confederació de territoris diversos molt complexa en si mateixa i cada territori tindrà els seus interessos particulars. No obstant això, per entendre quina és la dinàmica de la Corona d’Aragó cal tenir en compte un esdeveniment: la Guerra Civil Catalana.

Fins aquest moment Barcelona havia estat una potència comercial. Durant les primeres dècades del segle XV la cituat entra en una crisi que desemboca en la guerra civil i que marcarà el moment d’eclosió definitiva. Aquest fet farà que Barcelona perdi importància com a actor comercial marítim dins la Corona, i serà València qui n’agafi el testimoni.

Val a dir que estar ubicats a la Mediterrània no evita que hi hagi grans interessos situats a l’Atlàntic. Ens trobem en un moment de basculació entre els dos mars. Tenim dos actors comercials importants a la Corona d’Aragó que serien València i Barcelona i el que veiem en aquest període és que hi ha certs interessos comercials que apunten a l’Atlàntic. El gran comerç mediterrani és deixat de banda, tot i que hi ha intents per reflotar el contacte amb Alexandria a finals del segle XV. Al mateix temps, estem veient com hi ha noves famílies comercials, en el cas de Barcelona, que comencen a dipositar els seus interessos a l’Atlàntic, una zona molt més dinàmica on veuen que les possibilitats de negoci són molt més grans.

En el cas de València ho veiem amb molta més intensitat. Allà no s’està patint una crisi a causa d’una guerra civil. La ciutat del Túria invertirà molts diners en aquest sector i molts mercaders i companyies comercials començaran a moure’s per l’espai atlàntic. Ens situem bàsicament en el triangle format per l’Andalusia atlàntica, les illes africanes (Madeira i Canàries, en un primer moment, i Cap Verd i Santo Tomé, més tard) i la costa occidental africana. En aquest espai es produeixen una sèrie de moviments de capital, d’inversions en la producció de sucre i en el comerç d’esclaus entre altres.

El que s’acaba d’explicar és un canvi d’era historiogràfic entre la llarga Edat Medieval i els tres segles “moderns”. Més enllà de la periodització artificial, els canvis ocorreguts porten a una transformació ràpida i radical del món durant els segles XV i XVI?

És una pregunta molt complexa. Depèn de la perspectiva que apliquem. Sí que hi ha canvis a nivell polític que entrant al segle XVI es començaran a percebre, potser abans. És un moment de moltes tensions entre velles formes de fer polítiques i altres de noves, més autoritàries i amb una clara tendència a la concentració de poder.

A nivell social podem dir que hi ha canvis? El coneixement geogràfic s’assenta i es comença a percebre el món com un espai molt més complex. Aquest és un canvi profund. Si ens fixem en el fet de l’esclavitud, per exemple, comencem a veure com arriba població subsahariana per primer cop.

Com a especialista d’aquest període puc dir que la meva percepció és que ens movem en terra de ningú, tot i que també és cert que en els darrers cinc anys s’ha engegat recerques, moltes doctorals, que s’interessen per aquest període. La divisió entre baixa Edat Mitjana i Edat Moderna es especialment artificial, ja que estem en un període de canvis continus, sí, però relativament lents, res a veure amb el què passarà en els períodes revolucionaris dels segles XVIII i XIX. De fet, hi ha formes d’actuar que neixen als segles baixmedievals, com la cultura del censal a casa nostra com a mecanisme de crèdit, que perduren al territori fins ben entrat el segle XIX.

En resum, sí que hi ha canvis profunds, però també hi ha moltes continuïtats, i això passa en totes les perioditzacions, ja que sovint responen a divisions artificials.

IMG_7578

Ara que ja sabem en quin moment històric ens trobem podem passar a entrar en matèria, a parlar de l’esclavitud medieval a la Catalunya de finals de l’Edat Mitjana, que, de fet, va ser la temàtica escollida per a la teva tesi doctoral, que se centrava en Barcelona. Alhora, no podem parlar d’esclaus si no parlem de comerç –i aquí entronquem amb el que hem parlat abans. Quin era el paper de Catalunya i de Barcelona en el comerç d’esclaus durant la baixa edat mitjana? Barcelona fou un port esclavista important al Mediterrani occidental?

Barcelona va ser un port esclavista important de la Mediterrània Occidental i va tenir un paper destacat. En aquest moment els grans actors són Venècia i Gènova. Aquestes són les dues potències comercials que dominen la mar Negra, la gran font d’esclaus a partir de mitjan segle XIV. Barcelona, en canvi, queda relegada a la redistribució d’esclaus cap a la península Ibèrica, el que deixa en un segon terme el gran comerç mediterrani d’esclaus.

Convé remarcar que la ciutat comtal és una gran consumidora d’esclaus. Barcelona és un dels centres amb més població esclava del Mediterrani i, de fet, a principis del segle XV es calcula que la població esclava de l’urbs es movia entre un 10 i un 15% del total dels seus habitants. Per posar-ho en context, a l’Alt Egipte, durant el Baix Imperi romà, es calcula que la població esclava arribava a un 7%. Si comparem les xifres amb Barcelona ens n’adonem de la magnitud del fet. A Mallorca, d’altra banda, les xifres voregen entre un 10% i un 36% de la població de l’illa. En aquest cas podem afirmar que la societat és de base quasi esclavista.

No obstant això, Barcelona tindrà una presència destacada en un altre dels espais comercials clau per al comerç d’esclaus intermediterrani: la costa Adriàtica, on destaquen emporis comercials com el de Ragusa (Dubrovnik), que és un dels grans mercats d’esclaus de la regió. No podem obviar, però, el paper secundari que sembla tenir la ciutat catalana en el mercat global d’esclaus, actuant com a porta d’entrada de mercaderia humana des de la Mediterrània Oriental cap a la península Ibèrica.

Partint d’un desconeixement de la temàtica hem de suposar que els esclaus venien de “regnes enemics”, en el moment en què l’expansió cristiana peninsular s’estava acabant de consolidar podem pensar que l’enemic més proper i directe era l’islam que habitava al nord d’Àfrica. Quina seria la relació entre Catalunya i el Magreb en el període que ens ocupa? El gruix dels esclaus que arribaven al Principat eren musulmans, o els orígens foren molt més diversos?

Tot el que comentes depèn del moment cronològic en el qual ens trobem. El que veiem és que des que arriba l’islam a la península Ibèrica, sempre trobarem esclaus musulmans a la ciutat de Barcelona o a qualsevol ciutat que tingui esclaus de l’entorn de l’Europa occidental cristiana meridional. Podem fer-nos la imatge d’un degoteig continu d’individus. Sobretot són homes i això passa perquè eren apressats al mar en accions piràtiques, en saquejos a la costa o a la guerra de frontera. Aquesta dinàmica es trenca en dos moments un al segle XIII i l’altre al segle XV quan veiem un gran augment d’aquesta població esclava d’origen musulmà. El primer pic el trobem durant les conquestes peninsulars del segle XIII (València, Mallorca, Múrcia i Menorca, fonamentalment) que comportaran una grana afluència d’esclaus als mercats cristians. L’altre moment serà la guerra de Granada entre 1481 i 1492, que ens torna a mostrar una arribada substancial d’esclaus.

En paral·lel a aquesta dinàmica hem d’entendre que els orígens dels esclaus eren molt diversos i, de fet, a partir de finals del segle XIV l’esclavitud de tall oriental –de la mar Negra, de les estepes eurasiàtiques i de la regió balcànica– és la més majoritària. En aquest punt la musulmana passarà a ocupar únicament entre un 10 i un 20% de la població esclava. Però per entendre aquest fet també hem de tenir present l’arribada de l’islam.

De fet, la incursió de l’islam a la península Ibèrica i a Europa occidental el que fa és canviar les formes de l’esclavitud. A nivell ideològic suposa un canvi molt profund. Perquè del segle VI fins al XI, els esclaus són d’origen europeu, poden haver estat cristianitzats o no, poden ser pagans, però no hi ha massa impediment en esclavitzar la pròpia població europea per explotar-la dins d’Europa o per exportar-la a Bizanci, i als països musulmans, que són grans consumidors d’esclaus. El que passa és que quan arriben els musulmans al territori europeu, els mandataris tant laics com religiosos arriben a la conclusió que són uns enemics, és contraproduent vendre esclaus europeus, cristians o no, als musulmans perquè això repercuteix amb una minva de la població europea i un augment de la capacitat militar dels musulmans.

“El que passa és que quan arriben els musulmans al territori europeu, els mandataris tant laics com religiosos arriben a la conclusió que són uns enemics, és contraproduent vendre esclaus europeus, cristians o no, als musulmans perquè això repercuteix amb una minva de la població europea i un augment de la capacitat militar dels musulmans.”

És a dir, en un primer moment hi ha venda d’esclaus europeus als musulmans?

Sí, quan irrompen els musulmans són uns grans consumidors d’esclaus, perquè per la seva idiosincràsia fan servir aquests esclaus dins de l’exèrcit i l’administració. Fins que a Europa es veu que s’ha de deixar d’alimentar els exèrcits califals que els podien fer la guerra.

A partir d’aquest moment es consolida una idea, que ja té un origen previ, Isidor de Sevilla ja en parla, Agustí d’Hipona també…que és la teoria de la Guerra Justa, té un impuls definitiu durant els segles IX i X. S’establirà tot un sistema teòric per definir què és una “guerra justa” i des d’aquesta concepció es crea una nova percepció de qui pot ser esclau: l’enemic de la fe que ho és per extensió de ser enemic del príncep. En aquest punt el musulmà esdevé l’estereotip perfecte per poder justificar una esclavització. Es va més enllà, es considera que quan s’esclavitza a un musulmà es fa lliure la seva ànima a través de la conversió. Al segle XIII aquesta teoria s’acabarà de consolidar amb Tomàs d’Aquino i es farà servir contínuament per poder justificar les esclavitzacions, al món islàmic i en altres territoris, si tornem als Balcans i a l’orient veiem que el que es fa és dir que o bé són pagans o bé cristians però de ritus que són gairebé sectes.

En definitiva, la importància de l’arribada dels musulmans és cabdal per entendre el desenvolupament de l’esclavitud medieval i també moderna, perquè és la mateixa concepció que es farà servir a l’Amèrica Llatina, la idea de l’infidel, de la persona que ha de ser sotmesa… també es farà servir a l’expansió africana, de fet a les primeres descripcions d’esclaus negres subsaharians els hi diuen moros, no es fa gratuïtament sinó per poder justificar que es puguin esclavitzar, perquè són infidels, seguint el corpus teòric del moment.

La dinàmica d’una majoria d’esclaus eurasiàtics i balcànics  que es combinaria amb una presència més minoritària d’esclaus musulmans es manté fins a mitjan segle XV. Però també m’havies preguntat sobre les relacions de Catalunya amb el Magreb.

Les relacions són múltiples, no sempre estan basades en l’esclavitud que de fet és un subproducte de les relacions que hi ha. Hi ha pau i guerra, comerç, interessos mutus, companyies catalanes de mercenaris que lluiten al nord d’Àfrica fent costat a mandataris musulmans i al revés també. El que veiem, per exemple si mirem el cas de Mallorca, és molt interessant, són processos d’esclavitud, captura i redempció continus, gent especialitzada en capturar esclaus per portar-los a l’illa i buscar contactes al Magreb per poder redimir els més destacats, alliberar-los a canvi d’un benefici, és com una mena de negoci circular molt ben estructurat. El mateix model es veurà després reproduït a Canàries amb les companyies de saqueig –que els hi deien cavalcades i es constituïen jurídicament en forma de companyia comercial– i les posteriors companyies de rescat, l’objectiu de les quals era rescatar els esclaus més importants a canvi d’un preu en or elevat o d’una quantitat determinada de nous esclaus. Aquesta dinàmica també es combinarà amb operacions comercials molt diverses i amb saquejos, operacions de cors… tot el que s’acaba d’explicar serà bilateral, tant ho faran els cristians contra els musulmans com viceversa.

IMG_7561

Estem parlant de l’esclavitud a finals de l’Edat Mitjana, i quan ho fem no podem ometre la imatge del gran comerç d’esclaus que s’articularia al llarg dels segles posteriors. Però ens interessa més saber què hi havia abans del moment del qual estem parlant. Entre l’esclavitud antiga i els segles que ens ocupen hi ha una bona pila d’anys, durant totes aquestes centúries a Catalunya hi hauria continuat havent esclaus? O als segles XIV i XV hi comença a haver un auge que serà el preludi de l’esclavitud moderna?

Podem dir que, com a mínim en el cas de Barcelona, mai desapareixen els esclaus des de l’Edat Antiga, i segurament abans, fins al segle XIX. L’esclavitud és un continu històric, és consubstancial a les societats, si pensem en la teoria de les dominacions l’esclavitud és la dominació més extrema que hi ha, però les societats d’antic règim, igual que la nostra, estan basades en les dominacions múltiples, per tant mai deixen d’haver-hi esclaus.

El que canvia és el model, o expressió, d’esclavitud. Durant el baix Imperi es desenvolupa el model latifundista que tots coneixem, amb la villa com a centre d’explotació treballat per brigades d’esclaus nombroses. Aquesta expressió d’esclavitud sobreviu la caiguda de l’Imperi Romà i arriba a la seva màxima expansió cap als segles VI i VII, i a partir dels segles VIII-IX entra en crisi. Les últimes mencions a aquest tipus d’esclau europeu que treballa al camp, amb quadrilles d’esclaus de 20 o 25 persones es donen a tot Europa Occidental entre el 1015 i el 1050. Aquest moment coincideix amb l’arribada dels esclaus musulmans. Aquest darrer fet no ha estat tingut massa present pels estudiosos del feudalisme, ja que, pels seus interessos, són més sensibles a la certificació de l’extinció de l’esclavitud rural per anunciar el naixement del feudalisme, i no tant per la pervivència de certes formes d’esclavitud que veurem com, en poc temps, agafen una importància relativa. És a dir, els feudalistes acostumen a descuidar que just quan desapareixen els esclaus rurals a territori europeu, ja fa dècades que es documenten els primers esclaus musulmans, que semblen tenir, en aquest segles altmedievals, una implantació destacada a les ciutats. Des del segle IX quan apareixen les primeres mencions a esclaus musulmans, fins l’XI estem davant d’un període que m’agrada definir fent servir la idea de “frontissa”, on veiem com cohabiten dos models d’esclavitud.

Hi ha documents en els quals es pot veure perfectament aquest fenomen, n’hi ha un de molt maco, un testament on hi ha una sèrie de deixes, crec que era del bisbe d’Urgell al segle IX, on es deixen 8 esclaus en herència i n’hi ha uns que tenen nom cristià i d’altres que el tenen de musulmà. I és molt interessant perquè als que tenen noms cristians els hi diuen servus, utilitzen la terminologia clàssica per a referir-s’hi i als musulmans els hi diuen sarraïns, tenen la mateixa condició jurídica però el canvi ideològic provocat per la irrupció de l’islam porta a un canvi terminològic. Aquest mateix fenomen el veurem en altres cronologies.  Al segle XIV, per exemple, passarà amb els tàrtars, i posteriorment es farà igual amb els negres a l’Amèrica colonial. Es substitueix el terme jurídic per l’adscripció geogràfica o racial, és a dir, trobarem documents en què es deixa en herència un sarraí o un tàrtar, sense necessitat d’especificar que es tracta d’un esclau; l’esclavitud és intrínseca en el terme.

Al carrer del Bisbe de Barcelona, en un lateral del Palau de la Generalitat, entre diferents mènsules hi trobem representada la cara d'un subsaharià. La representació, d'inicis del segle XV, és un reflex de la presència d'esclaus negres a la Barcelona baixmedieval.
Al carrer del Bisbe de Barcelona, en un lateral del Palau de la Generalitat, entre diferents mènsules trobem representada la cara d’un subsaharià. La representació, d’inicis del segle XV, és un reflex de la presència d’esclaus negres a la Barcelona baixmedieval. Font: La Vanguardia

Passem a preguntes més concretes: la imatge preconcebuda dels temps medievals és la d’un món rural, ple de pagesos servils oprimits per una sèrie de senyors feudals. Com entra l’esclavitud en aquest esquema? Quina rellevància tingué en l’economia catalana baix medieval?

L’esclavitud islàmica, la que es consolida a partir del segle XI i ja és plenament medieval està més implementada a la ciutat però no únicament al món urbà, també trobem quadrilles d’esclaus musulmans treballant en grans latifundis. Per exemple l’orde del temple fa servir el treball esclau a les seves propietats i tenim constància de què eren un element estratègic en el seu sistema d’explotació de la terra. S’han pogut documentar quadrilles de 25 a 30 esclaus treballant en construccions com podien ser les d’un molí o d’alguna defensa. Però el gruix de la documentació el trobem a les ciutats, que és on la seva presència és més clara. Això no vol dir que abans del segle XI no n’hi hagués a les ciutats, sinó simplement que no podem detectar-los per la manca de documentació.

Fins al segle XIII es manté la dinàmica de que hi hagi esclaus tant al territori com a les ciutats, però els primers tendeixen a desaparèixer, cada cop s’implanta més la servitud feudal al món rural, tot i que encara trobarem esclaus, ja no trobarem les quadrilles únicament formades per esclaus. El que és possible és que l’amo dels serfs tingui un o dos esclaus que treballaran per ell, però estaran més lligats a la casa.

Però què passa al segle XIII? Doncs tenim la consolidació de l’expansió llatina a la mar negra i als Balcans, que comença al segle XI però ja es veu afermada al XIII després de les guerres de Bizanci i del període llatí de Constantinoble, etc. A partir d’aquest punt els llatins podran instal·lar-se amb garanties a la zona de Crimea que és on hi ha els grans ports exportadors d’esclaus d’aquest moment. Aquests esclaus arribaran primer a Gènova i Venècia i per extensió també a tota la península Ibèrica que consumeix esclaus. En el cas de Castella tenim molt poques dades per una qüestió de fonts documentals, fins a finals del segle XV no arrenca amb força la documentació notarial, i per tant tot el període precedent ens el perdem, sí que tenim indicis indirectes, com que a Sevilla hi ha una “alcabala de los Tártaros” per tant hi havia d’haver població esclava. També es documenten enviaments d’esclaus de Barcelona a Sevilla… però no hi ha dades suficients per poder mesurar l’amplada d’aquesta esclavitud abans de les darreres dècades del segle XV.

A la Corona d’Aragó sí que es tenen dades, tant per Barcelona, com per València o Mallorca, i veiem com a principis del segle XIV comencen a arribar aquests esclaus eurasiàtics i balcànics. La pesta negra serà el gran catalitzador de l’esclavitud, a nivell numèric, a l’Europa Occidental, no serà immediatament després de les epidèmies, caldrà que passin tres o quatre dècades perquè el fenomen realment creixi per una sèrie de factors econòmics que potser no cal que hi entrem. En el comerç d’esclaus a partir del XIV el factor sexe és molt important, arriben més esclaves que esclaus a Barcelona i a València, però no a tot arreu és així, al nord d’Itàlia (Venècia i Gènova) hi ha una gran majoria de dones esclaves durant aquest període, al voltant d’un 90% del total de la població servil, la situació seria menys extrema que als ports peninsulars de la Corona d’Aragó, i al sud, Mallorca i Sicília, el nombre d’esclaus masculins serà superior. Per entendre això hem d’entendre el mediterrani com un mar connectat i complex, on hi ha un gran consumidor d’esclaus que és el sultanat mameluc d’Egipte i Síria que per raons estructurals necessita absorbir molts esclaus homes, per poder fer-los servir a l’administració i a l’exèrcit. Els excedents que quedarien, és la hipòtesi que plantejo jo, serien les dones que arribarien als mercats secundaris que serien els occidentals. Són secundaris perquè no hi ha una necessitat estructural.

Tornant a la pregunta veiem que als segles XIV i XV tot i la pesta l’activitat dels esclaus continua sent eminentment urbana a Catalunya, malgrat que també trobem esclaus que es dediquen a activitats agrícoles, però viuen a ciutat i conreen els camps del voltant de la urbs, els fruiters, els horts… hi ha moltes ordinacions que prohibeixen als esclaus que vagin pels camps i robin fruita o llegums, el que ens porta a pensar que era una activitat que es feia. Malgrat aquests indicis d’esclaus en un entorn agrari si hem de dir quina seria la seva principal activitat sens dubte són totes aquelles feines penoses necessitades de força bruta i de poc o gens de coneixement tècnic, ja sigui en l’esfera industrial/artesanal o en el transport de mercaderies, de material de construcció, etc.

“Als segles XIV i XV les principals activitats dels esclaus sens dubte són totes aquelles feines penoses necessitades de força bruta i de poc o gens de coneixement tècnic, ja sigui en l’esfera industrial/artesanal o en el transport de mercaderies, de material de construcció, etc.”

I, quina seria la relació entre servitud i esclavitud?

És un gran tema, que ha generat molts debats i encara en genera, perquè s’ha estudiat molt l’esclavitud a les ciutats, però el que encara queda per fer, a banda d’acabar de comprendre què significa aquesta en una societat com la barcelonina, és estudiar la implantació al territori. Sí que veiem que hi ha esclaus a Manresa, a Girona, a Sant Feliu de Guíxols, a Roses… hi ha molts esclaus documentats. Però, quina relació hi ha amb la servitud de tall feudal? És una gran pregunta, sí que hem trobat esclaus en castells, baronies, però ens hem de preguntar si simplement estaven al servei del senyor, que sembla l’opció més lògica, o realment cohabitaven i feien feines amb els altres serfs. Tot sembla indicar que principalment devien treballar a la casa del senyor, on farien feines domèstiques molt àmplies, des d’encarregar-se dels cavalls o del bestiar, o netejar, estar a la cuina… i això ho farien tant homes com dones.

La relació encara s’ha d’estudiar i, de fet, genera molt de debat, hi ha medievalistes que desconeixen l’existència mateixa de l’esclavitud, però aquesta és una altra qüestió.

IMG_7570

Podem pressuposar que un dels principals objectius dels esclaus era aconseguir la seva llibertat. Hi hagué fugues d’esclaus importants com passarà a Amèrica durant el període colonial?

Respecte a la primera pregunta hem de tenir clar que no hi va haver grans sublevacions o fugues d’esclaus, només n’hi ha una documentada en període medieval i hem d’anar al segle VIII a Astúries, i està molt poc estudiada perquè hi ha molt poca documentació. El que és més important, més enllà de les grans fugues d’esclaus, són les fugues individuals, de dues o tres persones que decideixen escapar. Això sí que ho trobem sovint i de fet això motivarà la creació d’una institució, que va ser única a la història occidental europea que serà la Guarda d’Esclaus, estudiada per Roser Salicrú, que s’implanta a Catalunya a partir de la Diputació del General, durant el primer quart del segle XV. Era una assegurança obligatòria per als propietaris d’esclaus barons, perquè es va arribar a la conclusió que els homes eren qui més fugien, i estadísticament era així. Hi ha molta literatura al voltant d’aquesta qüestió. A partir del segle XIV les fugues individuals seran comunes. És un mecanisme relativament exitós, no es posa en qüestió el sistema d’esclavitud però és una forma de resistència activa que permet perjudicar a l’amo, encara que no es posi en escac tot el sistema esclavista.

Hem de tenir present que l’esclavitud està molt normalitzada, forma part de la realitat de la gent, qui és esclau ho és perquè li ha tocat, però no hi ha aquesta consciència de que és injust, l’esclavitud és així perquè sempre ha estat així. De fet hi ha esclaus que s’alliberen i acaben sent propietaris d’esclaus, el que ja ens fa tenir una idea d’aquesta realitat tan complexa. Per nosaltres és molt aliena però fins fa relativament poc no ho era.

Els historiadors marxistes sempre es van preocupar molt per trobar les grans sublevacions d’esclaus que podrien certificar la fi del sistema esclavista i el naixement del feudalisme, com una mena de revolta contra una opressió injusta. Clar aquesta consciència no hi era, de la mateixa manera que no hi havia una consciència d’individu, perquè era el col·lectiu el que manava. De fet la Revolta d’Espartac no la podem considerar com una revolta col·lectiva, sinó que és la suma de voluntats individuals, que s’ajunten amb un objectiu comú que és lluitar per la seva llibertat. Però no per posar en dubte el sistema d’esclavitud.

“Les fugues individuals motivaran la creació d’una institució, que va ser única a la història occidental europea que serà la Guarda d’Esclaus.”

I les vies legals? Era fàcil o com a mínim possible per a un esclau de la Catalunya del segle XV aconseguir la seva llibertat?

Hi havia vies legals, estem en una societat basada en el dret romà, “garantista” dins de la seva idiosincràsia. Trobem casos d’esclaus que fan el que jurídicament es diu “proclama de llibertat”, davant de les autoritats, a Barcelona tenim diversos casos documentats, i afirmen que ells o elles han estat injustament esclavitzats i han de ser lliures per dret. Aquest fet inicia un procés legal que pot acabar amb una sentència favorable o desfavorable, en funció de les proves que s’aportin. Els casos per poder demanar la llibertat legal serien per no complir amb allò que dèiem abans de la “guerra justa”, per exemple una persona que hagués nascut aquí. Tenim un cas d’una nena cristiana que l’agafen, l’esclavitzen i en el viatge cap a València no para de plorar i de dir que ella és lliure, que és cristiana. També tenim casos d’esclaves que pateixen agressions físiques per part dels amos i hi ha un cas en el qual l’esclava aconsegueix la llibertat, per haver estat maltractada.

Hi ha un moment en el segle XIV, quan comencen a arribar esclaus balcànics, que són cristians, que el bisbe de Barcelona, volent fer la guitza al poder municipal, utilitza aquests casos, i proporciona procuradors i advocats als esclaus, perquè els puguin defensar. Però el que vol el bisbat en últim terme és intentar erosionar l’oligarquia urbana. Això porta a que s’iniciïn molts processos en els quals moltes esclaves d’origen balcànic demanen la llibertat al·legant que són cristianes. Algunes aconseguiran guanyar la llibertat i altres no. Això s’acaba amb una intervenció del municipi que limita el paper dels tribunals eclesiàstics en aquests casos, a partir d’aquest punt tot passa per tribunals laics i s’estableixen uns criteris molt clars sobre qui pot demanar i qui no la llibertat.

En les compravendes sempre veiem que hi ha una sèrie de clàusules que ha de complir el venedor, i unes altres que ha de complir el comprador, el venedor sempre ha de donar la garantia que l’esclau ha estat justament esclavitzat, que és de bona guerra, segons els preceptes de la guerra justa. Se suposa que hi ha hagut d’haver un “procés de verificació” que dóna garanties i, si el nou propietari veu que hi ha alguna cosa que li pot fer pensar que l’esclau no ho és legalment pot reclamar una indemnització al venedor i, en cas que li toqués ser lliure, s’hauria d’alliberar a l’esclau.

I l’opció de la compra de la llibertat existeix?

Sí, però sempre és un benefici que atorga el propietari, però no sabem exactament com funcionava. Sí que hem trobat casos d’esclaus que exercien la resistència passiva o activa per intentar aconseguir la llibertat. S’intentava arribar a una negociació amb l’amo que els fos favorable. I això es podia fer o a través de la violència, enfrontant-se als amos directament, hi ha casos d’enverinament (aquests evidentment no aconseguien la llibertat), també es podia intentar boicotejar la feina, la productivitat, tu saps que el teu amo està esperant que treballis bé i tu no fas res, intentes minar la teva capacitat productiva per perjudicar l’amo. Les fugues ocasionals també entrarien en aquesta dinàmica, marxar de la casa sense avisar i tornar dies més tard. Quan es donava un cas com aquest, després d’un procés de negociació que no coneixem perquè no queda reflectit en la documentació, es redacta un “compromís de llibertat” que fa l’amo a l’esclau, on li diu, per exemple, que l’alliberarà al cap de cinc anys però amb una sèrie de condicions com podia ser no marxar de casa, treballar bé, guardar fidelitat… si es complien les condicions, s’aconseguia la llibertat.

Un altre model és el contracte de talla, el propietari li ofereix a l’esclau la possibilitat d’alliberar-se a canvi d’uns pagaments que normalment són setmanals, de tants diners durant “x” període de temps. El propietari calcula quin guany vol treure de l’esclau, i l’esclau ha de treballar “per lliure”, un cop a la setmana ha de pagar el que li pertoca a l’amo i demostrar que no s’ha fugat, si al cap del temps acordat no s’ha pogut pagar allò que s’ha acordat, l’amo es queda tots els diners i l’esclau continua sotmès. D’aquests casos se’n troben força, al llarg del segle XIV i fins a mitjan segle XV quan aquest model desapareix i el que es troba més són els compromisos de llibertat a canvi d’un servei que s’han comentat abans.

Podem dir que els processos de llibertat vinculada a un servei o un pagament estan molt vinculats als esclaus que són més difícils de controlar, de dominar. És una forma ràpida de treure-te’ls de sobre però assegurant un benefici.

També hi ha altres formes, com les manumissions gracioses, quan l’amo agafa una certa estima a l’esclau o esclava i decideix alliberar-lo, en el cas de les dones que en molts casos criaran als fills de l’amo es generen vincles d’aquest tipus. La gent gran, els vells, s’alliberen perquè ja no serveixen per treballar i són una càrrega econòmica i això engrossirà el gruix de la població pobra de la ciutat.

IMG_7566

Els esclaus devien tenir alguns espais de socialització, revisant la teva obra crida l’atenció les referències a la Confraria de Negres de Barcelona. Avui dia quan pensem en confraries i processons el nostre imaginari sol anar cap a Andalusia, però segons sembla al segle XV arriba a haver-hi una confraria d’esclaus i lliberts a la Ciutat Comtal, quina era la seva funció a l’època? Podem imaginar-nos una processó a l’estil andalús però integrada exclusivament per persones subsaharianes?  

Comencem pels espais de socialització, el primer que m’agradaria que quedés clar és que els esclaus no constitueixen un col·lectiu, en termes d’antic règim no podem pensar que tenien consciència de formar-ne part. Jo com a esclau tàrtar em reconeixeré en els altres tàrtars si en trobo més, o amb els lliberts, però també em reconeixeré amb la gent amb qui treballo. Serà gent que ocupi un estrat socioeconòmic semblant al meu, encara que siguin lliures. Els esclaus es socialitzen molt amb manobres, jornalers, treballadors ocasionals… amb les capes més desafavorides de la ciutat, amb aquesta gent comparteixen molt de temps i creen lligams.

De fet, hi ha moltes ordinacions a la ciutat que prohibeixen als esclaus, jornalers o mossos, que es llencin pedres o taronges a la ciutat, resulta que era bastant comú que això passés i era una forma de socialització clara, ells s’estan divertint tot i estar creant un problema d’ordre públic. Podríem parlar d’una socialització transjurídica entre població esclava i lliure. També els hi prohibeixen llançar focs d’artifici dins de la ciutat, a esclaus, mossos i jornalers, el que ens porta a pensar que també ho feien. Les tavernes són altres espais de socialització. Tenim normatives que prohibeixen als taverners vendre vi als esclaus, el que ens indica que hi van.

Els diversos espais de socialització que es generen responen als seus estrats socioeconòmics, els esclaus que són de cases benestants no es relacionen amb els jornalers, ho fan amb un altre tipus de gent, van ben vestits i tenen privilegis que molta gent pobra mai tindrà. Ser esclau en una casa rica era molt millor que ser pobre i lliure, tenies menjar, tenies una casa on dormir, un llit… tot el que necessitaves.

Entrant al tema de la confraria, és molt interessant, no perquè sigui una confraria d’esclaus sinó perquè és la primera confraria de la qual tenim notícia que sigui fundada oficialment per la monarquia en tot l’occident cristià. Sí que és cert que a Sevilla hi ha una confraria que sembla que és anterior, però el document fundacional és cent anys posterior al de Barcelona. La gent que l’ha estudiada a Andalusia defensa que és la primera, però el que hem de considerar és que hi ha una primera associació que no sabem quina forma tenia ni a quins objectius responia, aparentment era una casa hospital per guarir els esclaus i lliberts negres i que acaba desembocant en una confraria que serà la confraria de Nuestra Señora de los Ángeles, de los Negritos que avui dia encara existeix a Sevilla.

Però tornant a la de Barcelona, la primera que es funda formalment, s’ha d’entendre en el seu context. La societat urbana medieval s’articula al voltant de la confraria, sigui d’ofici, o religiosa de devoció, que estructura bona part de la vida social de la comunitat. La confraria dels esclaus negres de Barcelona respon al model de confraria de devoció, per estar adscrita a Sant Jaume, però per mi, l’objectiu final de la monarquia és assimilar aquesta població africana negra dins de l’estructura de l’ordre simbòlic de la societat cristiana blanca occidental. És a dir, els poders veuen que han d’encabir a una població que és molt diferent de la nostra, tant en cultura com en fenotip. La confraria ha de garantir la seva assimilació religiosa, per això el culte a Sant Jaume, que no és casual, ja que en l’imaginari cristià aquest sant és el Matamoros de les conquestes ibèriques, i el futur Mataindis de l’Amèrica colonial; és el símbol de la cristianització de l’infidel.

“el culte a Sant Jaume no és casual, ja que en l’imaginari cristià aquest sant és el Matamoros de les conquestes ibèriques, i el futur Mataindis de l’Amèrica colonial; és el símbol de la cristianització de l’infidel.”

El que no sabem és quin paper juga aquesta confraria per als africans, podem pensar que és un espai de resocialització, un espai on es poden crear nous lligams a partir de la pertinença a la confraria i, evidentment, del color de la pell. Però hem de tenir present que és una confraria multiètnica, confraries ètniques pures a la península Ibèrica només va haver-n’hi una a Portugal al segle XVIII formada per negres angola, la resta de confraries eren una mescla d’ètnies diferents que tenia poc sentit, de fet parlem de confraria de negres, hi ha gent que parla de confraries ètniques però no és acurat.

A tot això s’hi ha de sumar les funcions habituals d’una confraria, donar assistència als confrares, crear un espai de socialització determinat.

I ja passant a la darrera pregunta, de si ens podem imaginar una processó només per negres, la resposta és no. A la ciutat hi ha moltes confraries. El que sí que ens podem imaginar són processons encapçalades per negres, de fet quan s’obria la processó en els tres primers grups que hi anaven hi havia una gran presència negra, els timbalers, els que feien sonar els tambors sobre de mules… la companyia de timbalers de la ciutat està formada per negres des de finals del XV fins a finals del segle XVI. Eren timbalers professionals, els pagava el municipi. També sabem que dins de la confraria dels mulers hi havia molta població negra, tant qui estirava dels animals com qui hi els muntava eren, probablement, subsaharians. I al darrere de tot això venia la confraria de Sant Jaume, dels negres. També altres confraries tenien esclaus que participaven en les processons.

Introduir els esclaus en aquestes processons tan complexes, amb entremesos, amb balls, amb molts col·lectius diferents que hi participen… es fa amb la voluntat d’inserir-los, que no d’integrar-los dins d’aquest ordre simbòlic cristià. I aquest fet acaba provocant tensions, a l’Europa Occidental aniran sorgint confraries de negres a tot arreu i solen tenir una vida d’un segle o un segle i mig, al final acaben totes en processos inquisitorials o actuacions dels bisbats per desposseir-les de la seva naturalesa com a reacció a les queixes dels fidels blancs amb qui sovint comparteixen parròquia, estarien escandalitzats per les pràctiques que feien els negres.

Per acabar hem de plantejar una darrera pregunta. En l’imaginari col·lectiu el que té més pes respecte a l’esclavitud i Catalunya són els “indians” del segle XIX i la seva implicació en la tracta negrera. Al llarg de tota l’entrevista hem parlat dels segles XV i XVI, què passaria durant els segles posteriors? Hi ha algun moment, abans del segle XIX, en el qual a Catalunya hi deixi d’haver esclaus de forma habitual?

Sembla que n’hi continuen havent, no és un tema que jo hagi treballat, hi ha un investigador, Eloy Martín Corrales, que no ha fet una anàlisi sistemàtic, però analitzant varies fonts documentals de naturalesa diversa, mostra que hi ha una presència continua d’esclaus a la ciutat de Barcelona, però no la podem quantificar. Sí que sabem que la darrera compravenda que es troba es publica al Diari de Barcelona el 1799, si no m’equivoco, una venda d’una esclava guineana. Després hi haurà esclaus que arribaran com a propietat dels indians, però que no seran venuts in situ a la ciutat.

Podríem dir, és el que jo veig, que a partir del segle XVI comença a haver-hi una baixada en l’esclavitud, en la importació d’esclaus, ho lligo molt amb el fenomen de la migració gascona, és a dir, l’esclau al final és un treballador, forçat, però un treballador, si hi ha una altra opció més econòmica per omplir el nínxol que ocupa l’esclau en el mercat de treball el mercat anirà cap a aquesta altra opció. I en aquest cas veiem el fenomen de la migració gascona que coincideix amb altres moviments de població que es donen després de la Guerra Civil Catalana, d’aragonesos, de castellans, de portuguesos, d’italians… a la ciutat de Barcelona. Això farà, i ho plantejo com una hipòtesi, que el mercat es nodreixi d’aquesta població lliure, que té salaris molt baixos, i això porta al fet que no hi hagi la necessitat d’introduir esclaus.

El que no sabem és com es va donar el procés de desaparició, si hi ha pics en moments de caiguda demogràfica, si en alguns moments es tornen a importar esclaus, o va ser una caiguda molt lenta, molt dolça, fins al segle XIX, no s’ha estudiat, és una cosa que queda per fer, així que a veure si algú que llegeixi l’entrevista s’anima i es posa a fer feina!

Molt bé, doncs amb això ja acabaríem, moltíssimes gràcies!

Read More

Aquest desembre es commemora el 40è aniversari de la Constitució espanyola. La celebració dels actes es produeix en un context de dilatada crisi social i política. El text constitucional s’ha convertit en el centre de totes les mirades i afronta l’etapa de descrèdit més profunda de la seva història. La postura de les forces polítiques s’ha polaritzat en aquesta qüestió. D’una banda, els defensors a ultrança de la Carta Magna reclamen un compliment més estricte del contingut per afrontar els problemes que assolen Espanya. Per l’altra, els retractors consideren que cal obrir un període de reformes per actualitzar la Constitució a la societat del present. A més, el desafiament sobiranista català aposta directament per sobrepassar-ne el marc jurídic i substituir-lo per un de propi. Les posicions es presenten irreconciliables a curt termini.

Històricament, la Constitució fou la culminació de la Transició, un període complex i convuls que restablia la democràcia a Espanya. És en aquesta etapa on s’elabora l’ordenament polític i jurídic actual. Per conèixer l’abast real d’aquest procés ens hem traslladat fins a la Universitat Autònoma de Barcelona per entrevistar Carme Molinero i Pere Ysàs. Els dos catedràtics han publicat de manera conjunta i individual un extens recull de llibres i articles dedicats al franquisme, l’antifranquisme i la Transició. En aquest sentit, destacar la seva publicació més recent, titulada La Transición. Historia y relatos i editada per Siglo XXI.

Ens trobem amb ells al despatx de la Carme. En Pere no hi és i mentre l’esperem encetem diversos temes de conversa. Un cop arriba i, després de presentar-se amablement, comencem l’entrevista.

Quan diríeu que acaba el franquisme i comença la Transició?

Pere Ysàs (PY) – El primer que podem dir és que no hi ha una línia de separació entre franquisme i Transició. No hi ha una etapa franquista i una etapa de Transició, sinó que la Transició és el final del franquisme. Primer, es decideix si el franquisme continua o no, i després es configura un nou sistema polític.

Carme Molinero (CM) – No se li pot posar una data, en qualsevol cas l’any 1976, que és quan es posen les bases del procés de la Transició, ens trobem amb un franquisme nu i cru: tot l’ordenament franquista està en vigor. Així i tot, hi ha alguns elements de diferència, per exemple, en el terreny de la premsa: la premsa publica coses l’any 1976 que l’any 1975, amb la mateixa normativa, no publica de cap de les maneres. Però això no significa cap canvi real. Inclús, si s’hagués de buscar una data –que ja hem dit que no es pot– serien les eleccions de 1977, en les quals ja hi ha un canvi definitiu que obre una nova etapa. Tanmateix, totes les institucions del franquisme segueixen vigents i van desapareixent progressivament. Totes no, però sí algunes de molt simbòliques i importants.

És, doncs, un procés de continuïtats i canvis?

CM – És clar. La ruptura és la mateixa Constitució.

PY – A nosaltres ens ha interessat, en el llibre, destacar que no es pot equiparar la Transició a un període concret amb característiques definides. La Transició, per definició, és un procés de canvi. Per tant, no es pot considerar com una etapa, perquè indueix a l’equivocació. El franquisme no acaba el 20 de novembre de 1975 perquè mor Franco; no acaba en una data determinada i la Transició tampoc. La Transició, més que una etapa, és un procés. Podem parlar del franquisme com una etapa i de la democràcia, quan està configurada, també. Però la transició en si mateixa no és una etapa, no és un període estable i definit.

Amb la mort del dictador s’obrien diferents escenaris que podríem resumir en continuisme, reformisme i ruptura. Tots tres eren possibles aquell novembre de 1975?

CM – Nosaltres hem definit la transició com un procés obert, en què res estava predefinit. Algunes coses eren més difícils que altres, però res era impossible.

El primer govern de la Monarquia, el d’Arias Navarro, intenta fer canvis però mantenint les essències del franquisme. És justament el fracàs d’aquest projecte, pel rebuig que desperta i per la seva incapacitat de generar cap mena d’expectatives, el que dóna pas al govern de Suárez, que no es pot entendre sense l’experiència del primer govern. Molts personatges que tindran protagonisme a partir del juliol de 1976, durant el segon govern de la Monarquia, havien estat en el primer govern, com Adolfo Suárez o Rodolofo Martín Villa, amb unes actituds molt distants amb les iniciatives que prendrà el segon. Això s’explica pel mateix fracàs de les intencions i els objectius que es marca el govern Arias-Fraga.

Si la pregunta és qui fa fracassar el primer projecte reformista, doncs, evidentment, l’acció de l’oposició. En definitiva, el projecte rupturista.

IMG_7534

En aquest sentit, sovint s’ha dit que «Franco mor al llit, però el Franquisme mor al carrer». Quin paper va tenir l’oposició en tot aquest procés?

PY – L’oposició política i l’oposició social estan estretament lligades. Ens referim als grups organitzats i als moviments socials, que tenen la capacitat de mobilitzar i generar conflictivitat. Sens dubte, tenen un paper fonamental en portar el franquisme a la crisi. No hi ha cap règim polític que desaparegui de cop i volta perquè algú pensa que l’ha de canviar, i tampoc hi ha cap dictadura contemporània que desaparegui perquè es mor el dictador. Perquè un règim polític desaparegui, prèviament ha d’haver entrat en un període de crisi.

Què és el que porta el franquisme a la crisi? Bàsicament la pèrdua creixent de control sobre la societat com a conseqüència d’una important mobilització social, que no és suficient per provocar la caiguda i el col·lapse del franquisme però sí que ho és per fer molt difícil el seu manteniment. Per tant el paper de l’antifranquisme en un sentit extens és capital, però no és l’únic.

Justament aquesta situació és cada vegada més difícil per l’aparell franquista. Les dificultats per assegurar el futur més enllà de la vida de Franco generen discrepàncies internes i divisions entre la classe política franquista. Per tant, la divisió interna també és un factor que contribueix a agreujar la crisi. Ara bé, no es pot perdre de vista que aquestes divergències en molt bona mesura també procedeixen de no saber com fer front a la contestació de la societat. En definitiva, el paper de la societat i de l’antifranquisme és fonamental, encara que no sigui l’únic, per portar el règim a la crisi. És a partir de la crisi que podem entendre la transició.

CM – El cas espanyol és molt diferent dels altres casos que es donen a l’Europa Occidental en aquest pas de les dictadures a les democràcies. El procés és intern. Cap règim polític resta al marge de l’escenari internacional i el seu entorn, però les causes de la desfeta del franquisme són endògenes, provenen des de la mateixa societat. D’altra banda, també és ben diferent del de Portugal.

Entre 1975 i 1982 hi va haver 665 víctimes mortals per causes polítiques a l’estat, que és una xifra considerable i que sovint passa per alt. La Transició va ser un procés pacífic?

CM – En el cas espanyol sempre hi ha el record de la Guerra Civil i, si prenem de referència aquest esdeveniment, el procés va ser absolutament pacífic. S’ha de tenir en compte que estem parlant d’una dictadura que ha aguantat gairebé 40 anys, que ha fet tot el possible per mantenir-se en el poder i que no tindrà mai cap voluntat d’abandonar-lo. El procés no és en absolut voluntari, malgrat que s’hagi intentat vendre un relat segons el qual la mateixa dictadura vol transformar-se en democràcia. Això és rotundament fals.

Hi ha una intervenció de les forces policials que provoca víctimes mortals, com ara a Vitòria. També hi ha un element que no es pot oblidar, que és precedent però justament en aquests anys s’intensifica, i són totes les accions provinents d’ETA i altres grups armats com els GRAPO.

PY – Podríem afirmar que és una transició pacífica en què, tanmateix, hi ha una elevada violència política. Globalment no hi ha un conflicte bèl·lic civil, però hi ha una gran diversitat de violències polítiques. La de l’aparell dictatorial, la violència de la ultradreta que intenta frenar i provocar el col·lapse de qualsevol canvi. L’atemptat d’Atocha en seria l’exemple més clar. D’altra banda, hi ha l’entrada en escena dels GRAPO, tot i els dubtes que sempre ha generat la seva actuació. El fenomen d’ETA que és el més singular, és el que aporta un nombre de víctimes més gran. El 1979 i 1980 són els anys de màxima activitat mortífera d’ETA.

En tot aquest context, quin paper van jugar les Forces Armades espanyoles i la ultradreta, coneguts popularment com el Búnker, en tot aquest procés? La seva acció va condicionar les decisions polítiques?

CM – Van ser capaços de condicionar algunes decisions concretes. Tanmateix, van demostrar que durant la Transició aquest búnker no tenia cap mena de força social ni política. El discurs del franquisme havia atorgat als militars un paper extraordinàriament important, però en la pràctica el franquisme no va ser mai una dictadura militar. La (seva) capacitat dels militars de pressionar el poder era relativament limitada. A més, en un principi la cúpula militar estava convençuda que les passes que es donaven estaven sota control. En cap moment pensaven que s’obria un procés cap a una democràcia amb les característiques que després va tenir. La seva capacitat de previsió i reacció era bastant limitada. Això no significa que el perill d’una intervenció fos inconsistent.

La profunditat de la crisi va fer agafar consciència a una part de la classe política franquista que no era possible continuar pel camí que marcava el búnker. I en aquest context també hi ha les mateixes necessitats de consolidació de la monarquia, impossibilitant que el monarca es lligués a un règim en una situació de crisi profunda. Aquestes són les coordenades del procés que cal tenir en compte per veure els esdeveniments concrets que aniran succeint-se.

PY – L’anàlisi comparada dels processos de transició en les dècades dels 70-80ens dóna algunes claus per entendre el fenomen. En la major part dels països de l’Amèrica llatina les forces armades van tenir un paper molt important, entre altres coses perquè es procedia de dictadures militars, a diferència del cas espanyol. A països com l’Uruguai o Argentina el poder efectiu romania en mans d’una junta militar. En conseqüència, les forces armades foren un actor col·lectiu amb un protagonisme decisiu en el procés de canvi. En el cas portuguès, la dictadura cau a través d’un cop d’estat militar, en un procés de signe oposat al dels països llatinoamericans.

El fet que les Forces Armades espanyoles estiguin fora del nucli de poder les situa en una posició complicada. Les dificultats per intervenir es manifesten contínuament. No tenen la capacitat per oposar-se a totes aquelles coses amb què estaven en desacord, que eren la majoria. Tampoc s’ha de perdre de vista que l’exèrcit és un exèrcit franquista. Si d’ell hagués depès, el procés es regiria per un continuisme estricte. Una altra cosa és que això fos sostenible per la situació de crisi i la manca d’alternatives i solucions que oferia l’opció continuista.

En tot cas, la seva posició ideològica i política era aquesta. Malgrat ser contraris a bona part de les accions que es van emprenent, es troben en una situació molt difícil per poder frenar-les. L’exemple més conegut és la legalització del Partit Comunista. Els militars intenten provocar una crisi de govern per paralitzar el procés. Ho intenten políticament, sense acció de força. No obstant això, els fracassos van alimentant un colpisme que acabarà tenint expressions fracassades: l’Operació Galàxia, el 23-F i altres temptatives posteriors.

Tots els actors són conscients que aquest és l’exèrcit que hi ha i aquestes són les seves actituds. En aquesta institució hi rau la força bruta i això provoca que constantment s’estigui mirant si els militars es mouen o s’estan quiets. En tot moment s’eviten actuacions contraproduents per mantenir-los passius. En un altre ordre de coses hi ha ETA. La seva dinàmica bàsicament busca provocar l’exèrcit i forçar-ne l’actuació.

IMG_7537

S’ha arribat a dir que el Rei va ser l’artífex de la Transició. La seva voluntat era encetar un període democràtic o consolidar la institució monàrquica? A més, és el monarca qui col·loca Adolfo Suárez en la presidència del govern amb l’objectiu de dirigir-lo. Quan deixa d’estar instrumentalitzat?

CM –El rei havia estat nomenat l’any 1969 successor de Franco a títol de Rei. Per tant, l’objectiu del franquisme no és la restauració, sinó la instauració de la «Monarquia del 18 de juliol». Això cal tenir-ho present. Evidentment, Joan Carles I va jurar els principis del Movimiento Nacional. Un altre element de continuïtat és que el primer cap de govern de la Monarquia, Arias Navarro, és l’últim de Franco. Dit això, és evident que el monarca considerava que calia obrir un procés cap a la democràcia. Fins i tot Manuel Fraga, sense definir-ho massa, parla d’obrir un procés democràtic mantenint certa continuïtat amb el règim. En fracassar aquesta via, cal cercar una nova perspectiva.

Sobre la relació entre el monarca i Adolfo Suárez, convé ressaltar que l’objectiu fonamental de Joan Carles és consolidar la institució monàrquica i per això dóna suport a Adolfo Suárez en totes les mesures importants que cal prendre. Una relació que es manté durant força temps. Suárez se sent fort després de l’aprovació de la Llei per a la Reforma Política i comença a prendre la iniciativa, sense consultar totes les decisions amb el monarca. Fins i tot accepta la legalització del Partit Comunista per tal de guanyar legitimitat, un dels objectius principals del govern de cara a les pròximes eleccions, si bé no era una decisió compartida per les persones que rodejaven l’entorn del Monarca. La monarquia en tot moment vol aparèixer com el motor del canvi. El moment de consolidació absoluta es produeix, tanmateix, durant l’intent de cop d’estat el febrer de 1981. Joan Carles I l’aconsegueix aturar perquè la seva figura com a cap d’estat és fonamental pels caps dels exèrcits.

PY – Només afegir que la salut política del franquisme estava tan deteriorada com la del dictador. En aquest escenari, independentment del que pensés Joan Carles I, ha d’optar si vol lligar la institució monàrquica a un franquisme en crisi o vol lligar-la a un futur molt indefinit de democràcia, que és una possibilitat molt més prometedora per l’interès de la monarquia.

A partir d’aquí, l’actuació que seguirà serà coherent amb el que intueix –o coneix– que demanda l’opinió majoritària de la població. Si la població vol un canvi democràtic, encara que sigui molt imprecís, la monarquia afavorirà aquesta opció. L’operació va funcionar bé. Ara bé, hi ha exemples que il·lustren molt bé els dubtes que tenia Joan Carles I. D’una banda, davant del referèndum de l’any 1976, segons un informe de l’ambaixador nord-americà –informació de primera mà–, el Rei preferia que hi hagués bastants vots negatius. Això significaria que calia un canvi lent i amb més prudència. Per l’altra, el Monarca és el fre a qualsevol temptativa d’actuació militar malgrat tenir(-ne) dubtes. És ell qui evita determinades dimissions de ministres vinculats a l’exèrcit per tal d’evitar una crisi de govern, com per exemple durant la legalització del PCE. Tanmateix, sobretot després de les eleccions de 1979, en un context on la violència política és molt elevada i la crisi econòmica s’aprofundeix, la inestabilitat governamental genera tensions internes molt importants. En aquest moment Joan Carles escolta amb molta atenció les queixes que li arriben. És coneixedor de nombroses maniobres per forçar un canvi de govern, des de les més moderades, fins a les més radicals, que consideren que la Constitució ha sobrepassat tots els límits imaginables. En qualsevol cas, el que no fa és afavorir el 23-F, (sinó que) però retira el suport a Suárez i considera que ha d’abandonar el govern.

Dos anuncis cridant a la societat a participar del referèndum de la Constitució, el 6 de desembre de 1978. Font: RTVE
Dos anuncis cridant a la societat a participar del referèndum de la Constitució, el 6 de desembre de 1978. Font: RTVE

Quins van ser els apartats de la Constitució més candents i que més divergència van suscitar?

Tots dos – La qüestió territorial.

PY – El concepte de «nacionalitat» determina que només una part dels diputats d’Alianza Popular votin la Constitució. Hi ha una part que vota en contra i una altra part que s’absté. L’AP, amb Fraga com a ponent, presenta un vot particular contra tot el títol 8. Aquest és un dels aspectes que genera més discussió, amb uns discursos molt dramatitzats. Consideraven que si s’aprovava aquell títol es provocaria el finis Hispania. Aquest és un debat molt visible i molt present a la premsa del moment amb el pronunciament de molts actors de signe divers.

Però hi ha altres temes  també molt discutits i que generen controvèrsia. Per exemple, les funcions del cap d’Estat, una vegada queda clar que no hi ha cap possibilitat que la Constitució estableixi com a forma de govern la república –sobretot perquè no hi ha una majoria en aquest sentit, tot i que es debaten diverses esmenes a favor de la república. Pel que fa a les funcions del  cap de l’Estat la qüestió era quin tipus de monarquia que es volia establir. Si es planteja una monarquia parlamentària com les europees, comunistes i socialistes ho accepten; si no és així i la monarquia conserva poders de decisió importants, ho rebutgen. Aquesta decisió pren molta transcendència. Finalment els poders del cap de l’estat són simbòlics i no tenen efectivitat.

En aquests moments, alguns sectors crítics amb el text constitucional, proposaven fer un referèndum sobre la monarquia perquè estaven convençuts que guanyaria el sí a la monarquia. Les enquestes així ho deien. En cas de guanyar el referèndum volien impulsar la consolidació d’una monarquia amb poders reals. D’altra banda, més enllà de la consulta hi havia qui proposava que el cap de l’estat pogués vetar lleis, un poder indubtablement extraordinari.

També es van discutir moltes altres coses que amb el pas del temps han quedat diluïdes perquè tothom ho ha considerat normal, com per exemple una futura llei del divorci o la majoria d’edat als 18 anys. Alianza Popular i una part de l’UCD s’hi van oposar frontalment. I així successivament amb moltes altres qüestions que després s’han considerat perfectament normals i versemblants.

CM – En realitat la discussió va ser intensa al voltant de totes aquelles qüestions que tenien un pes real i que venien a definir quin tipus de democràcia s’establia. Un text constitucional pot marcar les línies vermelles, però després dependrà de la correlació de forces definir aquests límits. La llei del divorci va generar una forta tensió dins de la UCD i va desencadenar una veritable batalla. Un cop passa el temps ningú posa en qüestió aquesta mesura, s’ha volgut vendre aquesta falsa imatge d’acceptació.

PY – El model econòmic de l’estat també fou un punt del debat molt intens. Calia definir si s’anava cap a un model econòmic tancat o obert. Aquí ja no només hi participen els sectors més conservadors de la vida política, sinó també els empresaris. La CEOE va intentar per tots els mitjans que la Constitució definís una economia de mercat sense limitacions. Els debats i les polèmiques foren molt intensos.

CM – Els termes exemplifiquen molt bé aquesta qüestió. La CEOE volia que a la Constitució s’hi definís una «economia de mercat», però finalment  el model definit s’apropava més al concepte d’«economia social de mercat», inclús amb previsions socialitzants.IMG_7530

Incidim breument en les relacions entre Catalunya i Espanya, ara que s’ha posat sobre la taula la qüestió territorial. Josep Tarradellas torna a Catalunya l’octubre de 1977, un any abans que s’aprovés la Constitució. Quina voluntat política hi havia darrere d’aquest gest i quins riscos se’n podien derivar?

CM –Catalunya juga un paper fonamental en el procés de la Transició. N’és el motor, tot i que no l’únic. Recordem que un dels primers viatges que fa Joan Carles, el febrer del 1976, el fa precisament a Barcelona. I val a dir que les forces polítiques catalanes en aquell moment tenien un projecte que passava per la transformació de l’Estat, no per deixar de formar-ne part. Tenien, doncs, sinergies molt importants amb les altres forces antifranquistes d’Espanya. Aquesta era una realitat assumida. La comissió dels nou, que és la comissió formada l’any 1977 al si dels sectors antifranquistes per negociar amb el govern, té entre les seves condicions elementals reivindicar l’autogovern per les nacionalitats històriques. Alhora, els resultats electorals a Catalunya donen la victòria a l’esquerra, un element diferencial força important que en aquell moment es troba vinculat al catalanisme. Tot i que és evident que hi ha grups catalanistes que són de dretes, l’extensió social del catalanisme la dóna l’esquerra.

En aquest context, el govern central intenta que el protagonisme no se’l quedi l’esquerra. I és quan s’inicia tot el procés de retorn de Josep Tarradellas, afavorint que aquesta passa es produeixi prèviament. I quan Suárez ve a Barcelona diu que s’ha de reconèixer una realitat que és innegable. Per tant, accepta la història del segle XX on el concepte de democràcia està associat al concepte d’autonomia.

PY – Per mi hi ha dues qüestions més que són importants. La tornada de Tarradellas també té una dimensió d’operació política per al govern Suárez, davant de la victòria dels socialistes i del PSUC. I, de fet, el procés que acaba amb el «Ja sóc aquí», és un procés molt complex, no és una simple negociació entre Suárez i Tarradellas, sinó a tres bandes, perquè les diferències polítiques entre  Suárez i Tarradellas i les forces polítiques catalanes són molt considerables. Hi ha moments d’entesa molt clara entre Tarradellas i el govern i de desacord  amb les forces majoritàries que ho bloquegen. La seqüència és molt complexa. Atribuir la dimensió d’operació política és raonable, però quin preu té pel govern? Doncs intentar trobar una força que minimitzi el poder de l’esquerra a Catalunya porta a Suárez al reconeixement de Tarradellas i de la Generalitat. Les eleccions són determinants perquè fins llavors no s’havia plantejat en cap moment fer tornar al President de l’exili.

D’altra banda, i això sí que és significatiu, hi ha el tema dels riscos i les reaccions que pot haver-hi. Als militars no els va agradar gens: el Capità General de Catalunya, Coloma Gallegos, va dir que no aniria a cap mena d’acte en el qual hi hagués Tarradellas –un personatge que havia estat cap de govern al període de la República, imagina’t. Per tant, es continuen prenent decisions, que van més enllà dels límits del consens de la classe política que venia del Franquisme, però que la realitat i les necessitats polítiques imposen que s’hagin de prendre. A més, hi va haver una línia de crítiques més enllà dels militars, especialment de l’entorn d’Alianza Popular, que consideraven que aquesta decisió era una barbaritat. Primer s’havia de fer la Constitució i després ja ho veurien. En canvi, la tornada de Tarradellas pressuposava el contingut que tindria la Constitució. Suárez, en la presa de possessió de Tarradellas, diu precisament això: ho hem fet perquè ho havíem de fer, perquè és una necessitat i perquè una Constitució que no contempli l’autogovern de Catalunya, no seria una Constitució que permetés obtenir el consentiment general de la població per assegurar un sistema democràtic.

CM – Sempre s’ha de tenir present en l’acció política que els agents socials, els subjectes polítics fan allò que poden fer o allò que creuen que és convenient, que a vegades no és el que realment voldrien fer. Tanmateix, quan ja s’ha pres una decisió, el que fan és presentar-ho com una opció pròpia per penjar-se la medalla.

IMG_7533

Un altre dels temes més polèmics en els relats de la Transició és la Llei d’Amnistia. Aquesta englobava també les autoritats franquistes i els funcionaris. Aquest fet ha servit perquè des d’alguns sectors se l’hagi descrit com una «autoamnistia». Vosaltres, al vostre llibre, negueu que es tracti d’una autoamnistia. Per què?

PY – Conceptualment, hauria estat una autoamnistia si el govern d’Arias Navarro hagués decretat una amnistia general per qualsevol acció potencialment delictiva que haurien fet els servidors de la dictadura. En canvi, La Llei d’Amnistia és una llei que es fa a proposta de les organitzacions que provenen de l’antifranquisme. S’aprova al Parlament sense els vots dels hereus més directes del franquisme: els d’Alianza Popular, que en aquest cas s’abstenen. Si haguessin volgut autoamnistiar-se hauria estat en una altra situació i amb uns altres actors. Per tant, de cap manera és una autoamnistia.

És una amnistia, a més, pensada bàsicament per tancar aquells problemes greus que continuaven oberts: presos polítics que no han sortit en indults anteriors, condemnats per delictes de sang. Aquí bàsicament parlem d’ETA. Es vol que surtin els presos per veure si s’inicia així el seu final. Aquest és un objectiu claríssim. El que no sabem amb precisió encara és com s’introdueixen dos articles que tenen a veure amb la inclusió (implícita) de l’amnistia pels funcionaris en la seva actuació. Aquest assumpte va passar absolutament desapercebut. Ningú s’estava plantejant que s’havia de portar davant dels tribunals a ningú.

No era un reclam de l’oposició?

No ho era. Sí que sabem que aquests articles eren una proposta d’UCD. El com es proposen encara no l’hem pogut saber. L’amnistia proposava tancar una pàgina negra de la història d’Espanya. Un element de fons és que si es posaven sobre la taula les responsabilitats polítiques de tothom, s’havia de començar pel 1936 i es faria en dues direccions. Per això l’extrema dreta constantment treia el tema de Paracuellos o als assassinats a Catalunya, que són molts més que els executat pel franquisme. En resum, si s’obria la possibilitat de passar comptes penals a tot allò que podia ser objecte de sanció penal, la Transició era impossible. Ni la major part de l’oposició ni els reformistes volen que això es converteixi en el centre del debat polític, prefereixen avançar.

CM – Justament la Llei d’Amnistia pretén que el passat no condicioni el futur. Això, per una banda, i per l’altra, és un element de declaració d’il·legitimitat del franquisme indirecta si es vol. Així, el que el franquisme havia condemnat i perseguit deixa de tenir efectes sobre el futur. Aquest és un element primordial, però n’hi ha d’altres més concrets com l’amnistia laboral. Aquest tema era més recent i intentava reparar totes aquelles persones que havien perdut la feina en les lluites per la democràcia. D’altres elements, en canvi, no s’aconsegueixen. Per exemple, hauria estat molt important, encara que fos simbòlicament, retractar les penes per avortament i adulteri, entre altres, però no s’aconseguirà. Es pretén resoldre aquells problemes més candents sense condicionar el procés democràtic que s’estava obrint.

PY – Nosaltres hem utilitzat  un indicador per demostrar que l’amnistia dels funcionaris franquistes no fou objecte de tensió ni de crítica. Hem observat què diuen de la llei d’amnistia els grups de l’esquerra extraparlamentària. Aquests grups minoritaris critiquen la llei d’amnistia en algunes coses, com el fet que no sigui una amnistia total, que inclogui als presos comuns o socials. Estem parlant de partits com la Lliga Comunista, el Moviment Comunista o el PTE. També critiquen l’exclusió de la reincorporació a l’exèrcit dels militars de la UMD, una crítica compartida en part per l’esquerra parlamentària. Però no es dedica cap atenció a la possible aplicació de l’amnistia a autoritats i funcionaris.

Per tant, ningú en aquell moment sosté el plantejament que cal passar comptes penalment amb els responsables de la dictadura, un fet que serà característic d’altes transicions posteriors sota paràmetres molt diferents.

CM – Aquest és un debat sobretot del finals del XX i del XXI.

Hi ha una autèntica munió de relats sobre la Transició. A grans trets, en destaquen dos. D’una banda, el famós «nosotros trajimos la democracia», provinent dels sectors reformistes del règim. Per l’altra, el crític amb el PCE, destacant la seva traïció pel seu paper d’agent desmobilitzador. Què en comenteu al respecte?

CM – La qüestió de la desmobilització és absolutament insostenible. Per què? Primer perquè no es produeix tal desmobilització. Les mobilitzacions que es van produir abans de 1977 tenien un doble objectiu: un primer en el qual es feien reivindicacions concretes des de cada moviment i un segon on s’impulsava decisivament el camí cap a la democràcia, que en els projectes governamentals de llavors no es veia per enlloc.

Llibre publicat per Carme Molinero i Pere Ysàs (2018, Siglo XXI).
Llibre publicat per Carme Molinero i Pere Ysàs (2018, Siglo XXI).

El concepte de democràcia no és unívoc. Tots podem estar d’acord en anar cap a una democràcia, però després no tothom entén de la mateixa manera el tipus de democràcia que es pretén. Després de 1977, quan s’han aconseguit les fites bàsiques que marquen les forces d’esquerra en el debat parlamentari, el component afegit de lluita democràtica perd força. Tot i així, la mobilització social seguirà sent molt important fins al 1979. El que passa és que té un caràcter diferent. Per exemple, en l’àmbit laboral, l’any 1974-1976 ens trobem amb una mobilització ofensiva. Es tracta que la crisi no la paguin els treballadors i, també, de lluitar per la democràcia. A partir de 1978 quina és la realitat? La crisi econòmica és extraordinàriament important. La mobilització es torna defensiva, perquè les condicions no empitjorin encara més. Només cal veure que el 1979 hi ha un volum de conflictivitat laboral més alt que el de 1976, que fins llavors havia estat el més alt. No existeix tal desmobilització, només que té un altre caràcter.

La desmobilització veïnal no succeirà en cap moment. El que dóna molta força a la mobilització no són només els grups que l’articulen, sinó la participació massiva de sectors molt amplis. Molts d’aquests sectors, i particularment a partir de les eleccions municipals de 1979, troben en els ajuntaments a gent en la qual confiaven perquè havien estat líders veïnals. A més, en qualsevol cas, aquests nous grups municipals tenen com a objectiu fer realitat les reivindicacions més bàsiques dels moviments veïnals. Per entendre’ns: no t’has de mobilitzar per un semàfor si ja te’l posen. La cultura política dels anys 70 és participativa i de gestió. Els discursos de la desmobilització no són de llavors sinó que apareixeran després. En arribar la dècada dels 80 apareixen Thatcher i Reagan, comença l’onada conservadora amb el neoliberalisme i l’escenari és completament diferent. En definitiva, qui fa aquestes anàlisis prescindeix de la història, per això són necessaris aquest tipus de llibres (assenyalant la seva publicació).

PY – A més a més, s’ignora el fet que moviments que no havien aparegut durant la dictadura, per les condicions que aquesta generava, comencen a actuar amb més força a partir d’aquests anys. Parlem del moviment antinuclear, el moviment antimilitarista o el moviment feminista. El grau de mobilització social es manté i en alguns casos anirà més enllà. El PSOE entra en escena tardanament i tindrà una presència feble en aquests moviments. Els comunistes havien continuat tenint-hi presència fins la crisi del partit del 1981. Altres grups no parlamentaris tenen un paper molt important en aquestes reivindicacions. Per això, parlar de desmobilització en els anys amb més mobilització de la segona meitat del segle XX és situar-se lluny de la realitat.

Sobre els altres relats, cal especificar que es forgen amb voluntarietat política. Per una banda, tenim el discurs apologètic extremadament manipulat per la dreta i el seu màxim exponent: el Partit Popular. S’apropien de la transició com si l’haguessin fet ells perquè les enquestes continuen mostrant una opinió majoritària molt favorable als canvis que es van fer durant la Transició. Llavors, s’apropien d’un capital que molta gent segueix considerant importantíssim. Per l’altra, volent fonamentar una crítica cap a problemes molt greus del present, s’ha cregut erròniament que buscar la legitimació d’aquesta crítica en la Transició pot donar-li més força. Ho fan perquè es contraposa amb el que diuen els altres. Aquest error de càlcul impedeix que es busqui l’origen dels problemes actuals en els anys 80 i 90, que és d’on provenen realment, i no en els anys de la Transició.

El bipartidisme, per exemple, no existeix com a tal durant la Transició. Els especialistes en ciència política dirien que és un bipartidisme imperfecte, però no existeix una estructura en el sistema polític que l’afavoreixi. La prova és que amb la mateixa llei electoral hi pot haver dos partits que ho controlen tot o el que passa ara, amb una dispersió més gran. La qüestió no és el sistema ni el marc constitucional, sinó el que la gent expressa amb el seu vot.

Read More

Gonzalo Berger va presentar la seva tesi doctoral (UB) el passat 2017, en la qual estudia detingudament les Milícies Antifeixistes des del seu naixement fins al desembre de 1936. Amb el  seu treball, realitzat a partir d’una exhaustiva tasca d’arxiu, pretén desmuntar certs tòpics que s’han enquistat a la historiografia al voltant de les milícies. Busca així aportar llum a un dels processos més interessants i complexos de la nostra història recent. Fa poc, i fruït de la seva tesi, ha publicat el llibre Les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Voluntaris per la llibertat. (Editorial Eumo). Ens trobem amb ell per parlar sobre els resultats del seu treball i per compartir reflexions al voltant de les milícies.

L’any que ve farà 80 anys del final de la Guerra Civil i segur que les xarxes s’ompliran d’imatges de milicians i milicianes, que s’han plasmat en l’imaginari col·lectiu com el símbol de la lluita del poble contra el feixisme. Fins a quin punt aquesta imatge és real de què van representar les Milícies Antifeixistes?

Són imatges reals, per descomptat. Són reals i corresponen a un moment concret, que forma part de la realitat de la Història de Catalunya. Jo crec que això és el que fa aquest moment, un moment diferent i especial.

Més enllà d’aquesta imatge, sovint s’han sentit moltes crítiques de les milícies. S’ha dit que eren indisciplinades, que no hi havia una coordinació… Són justificades aquestes crítiques o s’han d’agafar amb mesura?

Hi ha un relat interessat per desprestigiar les milícies, ja durant la mateixa guerra i que després es reprodueix a la historiografia contemporània, durant el Franquisme i posteriorment també. Jo crec que la realitat la trobaríem en un punt entremig. Per descomptat que no eren indisciplinades, o poc operatives –tot i que hi ha casos en què es dóna com en qualsevol exèrcit del món d’aquella època–, però també és veritat, i així ho he pogut documentar, que les Milícies eren dures amb els càstigs per indisciplina, amb tot allò que tenia a veure amb abusos sobre la població local, sobretot, i especialment, amb abusos cap a les dones.

En el teu treball, de fet, remarques que la CNT, que sovint s’ha vist com el sindicat més indisciplinat, aplicava severs càstigs contra els seus milicians.

Cal entendre que la CNT és un sindicat amb una ideologia molt potent, que no consentia deslleialtats, abandonament del front, abusos, robatoris… Ni d’oficials ni de la mateix militància. Una frase molt significativa d’Antoni Ortiz és que contra la seva lògica ideològica, va ser una qüestió moral aplicar la disciplina, quan en principi els anarquistes estarien lluny d’aquestes directrius o sempre s’havien pensat que hi estaven lluny. I ell mateix reconeix que va haver d’aplicar condemnes de mort…

Contra la seva lògica ideològica, per la CNT va acabar sent una qüestió moral aplicar la disciplina, fins i tot amb condemnes de mort.

Però això es dóna en general a totes les columnes. En definitiva, tenim una força armada comandada per militars, molt sovint, i per civils armats, amb un component ideològic molt alt que les fa combatives. Això sí, eren poc operatives en alguns casos en front més obert: falta aquesta tècnica militar tan necessària per a la guerra.

Tornant al que deies que estaven comandades per militars, a vegades es té la idea d’unes milícies formades només per obrers i militants d’organitzacions sindicals i polítiques d’esquerres. Però, quin paper tenien els militars en aquestes milícies?

Aquesta ha sigut una de les sorpreses en analitzar els subsidis, perquè sempre s’havia dit justament això, que eren forces de civils. Però la realitat és que totes les columnes tenen comandaments o tropa formats per militars professionals… De fet, en els fronts, sobretot el de Mallorca i el d’Aragó, l’estructura del comandament de l’estat major és formada per militars professionals. Els militars i les forces d’ordre públic juguen un paper important en l’articulació de les milícies des de la rereguarda, en el comandament als fronts i en les mateixes unitats. I fins i tot, també, hi ha tres columnes que són les primeres que surten des de Lleida, Tarragona i Barcelona, el dia 23 [de juliol de 1936] a la tarda, que són formades íntegrament per soldats i forces d’ordre públic.

Totes les columnes tenien comandaments o tropa format per militars professionals. Contra la idea que tots els militars eren reaccionaris, hi havia un gruix de militars que va mostrar la seva fidelitat a la República.

És important destacar que existia una organització clandestina, la UMRA que creix en oposició a una organització de militars feixistes [la UME, Unión Militar Española]. Es dóna el cas que a Barcelona i Madrid hi ha un gran nombre de militars [de la UMRA], suposo que ja intencionadament desplaçats en aquestes guarnicions per tal d’apaivagar una mica els ànims reaccionaris. Per tant, destacar que contra la visió que es té dels militars tots feixistes, tots sollevats i reaccionaris, hi ha organitzacions amb alts comandaments militars, com Josep Guarner o Escobar, que són declaradament antifeixistes.

Militaven a alguna organització política?

Sí. A l’Exèrcit hi ha molts militants d’Esquerra Republicana i del Partit Sindicalista. També de la CNT, sobretot sotsoficials. De fet, molts dels militars que participen de l’octubre del 34, que són condemnats a mort o exiliats, després seran comandaments durant l’etapa del Comitè Central de Milícies. Per exemple, Díaz Sandino, que serà el primer Conseller de Defensa, és oficial d’aviació, i ja havia sigut condemnat el 1934 per negar-se a bombardejar el Palau de la Generalitat. Amb [la victòria] el Front Popular el 1936, tots aquests militars seran restituïts en els seus càrrecs i posteriorment seran els que articularan les milícies.

IMG_7413

Què diferenciaria per tant les milícies d’un exèrcit convencional?

Que els soldats i també els oficials són voluntaris. Hi ha una part de professionals que estan al capdavant de la força, de manera voluntària també, per fidelitat a la República, a la Generalitat o a les organitzacions. També la massa de combatents és voluntària. I això és la gran diferència respecte a un exèrcit tradicional, format per gent obligada a anar al front: les lleves. Això i que malgrat buscar l’eficiència militar, almenys durant l’etapa de les milícies, desapareixen les salutacions i els privilegis dels oficials respecte a la tropa, i apareix un nou esperit.

També els salaris eren iguals en totes les capes dins de les milícies?

El salari és igual per tots, no es fa distinció, tots són voluntaris de les milícies i tots, quan comencen a cobrar, cobren les 10 pessetes al dia.

Referent a aquest nou esperit que has mencionat, George Orwell en el seu Homenatge a Catalunya va escriure que per ell, participar de les milícies era «viure a l’avançada un tast del socialisme». Fins a quin punt, per aquells milicians i milicianes, la seva experiència els primers mesos era això, viure el socialisme o l’anarquisme dut a la pràctica? 

Diverses coses aquí. George Orwell no va estar mai a les Milícies Antifeixistes. Ell va anar al front cap al gener o febrer del 1937, i en aquell moment ja és l’Exèrcit Popular de Catalunya. Les milícies ja s’han militaritzat. A l’octubre comencen les lleves i el desembre l’Exèrcit de Catalunya ja està funcionant. Hem de tenir en compte que George Orwell és un estranger que arriba i que té una perspectiva i que després publica un llibre en funció de la seva ideologia. Però ell no va viure en cap cas els moments inicials ni les dinàmiques de les milícies. George Orwell o Homenatge a Catalunya són part d’aquesta idealització –en aquest cas en el sentit positiu– de les milícies.

George Orwell no va estar mai a les Milícies Antifeixistes. Quan ell va arribar, aquestes ja s’havien militaritzat i eren l’Exèrcit Popular de Catalunya. Homenatge a Catalunya és part d’aquesta idealització de les milícies.

Respecte com ho van viure els protagonistes, crec que evidentment amb eufòria i entusiasme. Estem en una societat catalana amb una tradició antimilitarista molt forta, que a marcat gran part de les sublevacions i insurreccions populars a la Història de Catalunya. Una tradició antimilitarista generalitzada que no significa que sigui no-violenta, ja que la societat catalana, com la resta de societats europees del moment, era violenta.

Tenint en compte aquest antimilitarisme, sorprèn com en qüestió d’hores, desenes de milers de voluntaris i voluntàries estan disposats a anar al front a combatre. I això només s’explica perquè existeix el convenciment de la lluita contra el feixisme i el que implica la seva victòria. Per tant hi ha eufòria, convenciment en què s’està fent allò que s’ha de fer, en què el feixisme implicava la derrota total de les idees, de les organitzacions o del país; i suposo que pels que ho van viure, va significar un moment únic. Si t’hi fixes, hi ha un tema molt curiós, que és que en totes les fotografies de l’època, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, els milicians miren molt a càmera i somriuen. Aquesta és la convicció de ser subjecte històric, o sigui, estan fent història, estan fent alguna cosa excepcional que els fa enfocar aquesta mirada a càmera amb la il·lusió d’aquest moment inicial de defensar allò amb què es creu.

Milicians i milicianes mirant a càmera de forma somrient i amb el puny alçat. Font: Solidaridad Obrera
Milicians i milicianes mirant a càmera de forma somrient i amb el puny alçat. Font: Solidaridad Obrera

Parlant d’aquests voluntaris que van amb el convenciment que estan fent història, arriba un moment, el 30 de setembre, en què es fa el primer Decret de Mobilització. No hi havia prou voluntaris per defensar el front d’Aragó?

Aquest és un fet curiós també. Hi ha una primera efervescència revolucionària però de seguida es veu que no són prou. El que comença sent una lluita a Barcelona amb unes columnes de voluntaris per anar al Front d’Aragó acaba convertint-se en una guerra: una guerra que demana recursos i combatents. Les organitzacions i columnes al front informen de la falta de voluntaris, malgrat que la premsa està venent en aquell moment que les forces antifeixistes estan combatent i vencent a tots els fronts. Hi ha tota una operació de propaganda que d’alguna manera fa baixar el nivell de voluntaris que s’adrecen als fronts. Mentrestant, les organitzacions demanen més homes i més armes.

Hi ha tota una operació de propaganda que d’alguna manera fa baixar el nivell de voluntaris. Mentrestant, les organitzacions demanen més homes i més armes.

Anant al tema de les armes i els subministraments, en la teva tesi també analitzes els esforços de la Generalitat per obtenir armes i per crear una indústria de guerra. Amb quines dificultats es troba la Generalitat? Fins a quin punt podem afirmar que l’Estat intenta boicotejar la creació d’un exèrcit català?

És absolutament així, tot i que més subtil. Catalunya assoleix l’autonomia política a partir de la creació d’aquest Exèrcit i la veritat és que el Govern de la República no ho veu amb bons ulls. Per tant, boicoteja per sistema les aspiracions catalanes, tant des de la vessant llibertària –que seria el front d’Aragó–, com l’expedició de Mallorca –que seria una empresa dirigida des dels interessos del PSUC, sobretot, i ERC i Estat Català, malgrat que també hi hagi la CNT–.

Catalunya assoleix l’autonomia política a partir de la creació d’aquest Exèrcit i el Govern de la República no ho veu amb bons ulls.

Catalunya té poques armes, sempre les ha tingut, degut fonamentalment a les insurreccions. Les armes mai estan a Catalunya, sempre estan al voltant de Catalunya i no hi ha capacitat financera per comprar-les, sobretot a partir del Tractat de No-intervenció de la República francesa i Anglaterra. Per tant, no hi ha ni armes ni capacitat financera, i el Govern de la República no en subministra. Això fa que les forces catalanes no puguin assolir els objectius que en principi es marquen a curt termini. És el gran problema que tindrà l’organització de Catalunya durant els mesos inicials de la guerra: la falta d’armament i de pólvora.

IMG_7414

I això s’aprofitarà per desacreditar les Milícies Antifeixistes, que no aconseguiren recuperar territori, quan el que passava és que no tenien armament, municions ni subministraments en general.

Clar, per això m’interessava documentar bé tot el tema de l’armament i el finançament. La gran excusa per atacar el poder polític de la Generalitat i del Comitè va ser la ineficàcia de les milícies, quan no existia aquesta ineficàcia: hi havia militars i voluntaris disposats a lluitar i a combatre, però el que no hi havia eren les armes necessàries per assolir els objectius. El Govern de la República estrangulava econòmicament–de forma subtil i no declarada– la Generalitat, i minvava les capacitats operatives de les milícies.

La gran excusa per atacar el poder de la Generalitat i del Comitè va ser la ineficàcia de les milícies, quan aquesta ineficàcia no existia. El que existia era la falta d’armament i municions.

Per això no es pot recuperar Mallorca?

No, per això no. Mallorca no es pot recuperar perquè el Govern de la República decideix retirar la tropa republicana d’un dia per l’altra i abandona o no els combatents que estan a l’illa en funció de si aquests accepten retirar-se o no. És una qüestió del ministre de la Marina que decideix que Mallorca no és un objectiu pel Govern de la República, per diferents motius, i ofereix al capità Bayo el reembarcament i el desembarcament d’aquesta força a Andalusia, on s’especifica que sí que tindrà el suport de la Marina i de la força aèria republicana.

És a dir, de recursos sí que n’hi havia.

Recursos n’hi havia: per combatre a Andalusia però no per combatre a Mallorca, no per recolzar una campanya dirigida des de la Generalitat. Hem de tenir en compte que hi ha una acta del dia 30 o 31 d’agost on es pot veure una discussió molt gran en la qual es parlava de Mallorca. Hi ha informes que asseguren les possibilitats d’èxit a Mallorca, un objectiu que es considera vital per la supervivència de Catalunya a la guerra.

Recursos n’hi havia, però per combatre a Andalusia, no a Mallorca.

Si això passa el 30 d’agost, el 3 de setembre, Prieto, Ministre de Marina, envia un telegrama en el qual es comunica que amb tres hores s’ha de procedir al reembarcament de la força. No es comunica a Barcelona ni al CCMA… No només no es comunica a Barcelona, tampoc es diu res a la força que està a Mallorca. Bayo és l’únic que ho sap i no li diu ni als seus oficials ni a la tropa, sinó que els diu que desembarcaran a Palma. Un cop als vaixells els porten a Barcelona i a València. Clar, el cabreig a Barcelona és enorme, i el cabreig dels soldats i dels milicians, també, perquè bàsicament els han enganyat: s’hi han deixat la pell molts companys i es veuen traïts.

El tema de Mallorca respon únicament a què el Govern de la República es nega o no veu amb bons ulls una victòria catalana a les Illes. Mallorca era un objectiu bàsic per Catalunya, i així ja ho veuen els propis membres del comitè i els militars, sobretot per la por als bombardejos des de l’illa, com després acabarà passant. A més a més era un objectiu que estava a l’abast.

IMG_7411

De fet Menorca no havia caigut i Eivissa i Formentera les conquereixen ràpidament i ningú dubta de la victòria sobre Mallorca. Mallorca està aïllada. Semblava possible recuperar-la.

Mallorca no té possibilitats de resistir. I de fet, clar, l’embarcament de les tropes de Mallorca passa entre el 3 i el 4 de setembre, i el 7 comencen a sortir milers de milicians cap a Madrid. Aquests milicians estaven preparats per marxar a Mallorca: la Columna Macià-Companys, la Columna Tierra y Libertad… Tots aquests anaven a anar a Mallorca i aquestes forces en joc hagueren desnivellat la balança perquè l’Exèrcit franquista a Mallorca no tenia capacitat d’augmentar les seves forces. Era qüestió de temps que Mallorca caigués.

I després part de les milícies catalanes són enviades al front de Madrid. La capital era un objectiu estratègic?

Era un objectiu simbòlic. Ho era fins i tot pel Govern de la República que abandona la ciutat. I no només l’abandona el Govern, també l’Exèrcit. De fet, Madrid és defensada per la gent de Madrid i a un preu altíssim. Hi deixen la vida milers de madrilenys i madrilenyes i gent de tota la Península que va a defensar la ciutat i és abandonada, a més a més de mala manera. La sorpresa és que després la ciutat resisteix.

Madrid era un objectiu simbòlic, però no estratègic. El Govern de la República va abandonar la ciutat amb l’Exèrcit, i Madrid va ser defensat per la seva gent.

Amb tota aquesta lògica de la guerra la pregunta és, com és que els milicians van a Madrid? Perquè en definitiva no és un objectiu estratègic ni per Catalunya ni per la guerra. És una ciutat que no té cap valor més enllà de la capitalitat. Però Mallorca és una lliçó que a Catalunya queda molt clara. A partir d’aquell moment, Catalunya considera que ha d’enviar forces i contribuir a l’esforç de guerra per no rebre més boicots. El mateix Durruti es nega a anar a Madrid.

Però hi va acabar anant, no?

Perquè l’obliguen. Els comunistes comencen a enviar les seves forces a Madrid i la CNT no vol quedar enrere i acaben obligant a Durruti a anar-hi.

Arribats a aquest punt, m’agradaria preguntar-te si, com sovint s’ha afirmat, la conversió de les Milícies Antifeixistes en l’Exèrcit Popular de Catalunya és una victòria del PSUC i ERC sobre la CNT. Es pot fer aquesta lectura?

Rotundament, no. És absolutament desencertada aquesta visió de la història. I a més a més està molt documentat. El mite que la CNT no participa o no hi creu és només això, un mite, no la realitat. El Comitè Central de Milícies és creat per la mateixa Generalitat. Però fins i tot la CNT –els comitès superiors de la CNT i la FAI– el 20 d’agost estan decidint dissoldre el comitè, per donar-li tota la força a la Conselleria de Defensa.

La mateixa CNT-FAI decideix dissoldre el CCMA per donar-li tota la força a la Conselleria de Defensa de la Generalitat, de la qual hi formarà part.

De la qual hi formaran part després, no?

De la qual de seguida que es dissolgui el comitè, Joan Garcia Oliver en serà el sotssecretari, i com a tal organitzarà tots els decrets i la formació de l’Exèrcit de Catalunya. Però posteriorment, Francisco Isgleas, que serà després un dels homes més importants de la regional catalana de la CNT, serà el Conseller de Defensa, i serà qui militaritzarà les milícies, qui crearà l’Exèrcit Popular de Catalunya.

Potser tenim una mica el tòpic arrelat d’aquesta CNT revolucionària…

La CNT està al front, i sap el que passa, i veu que no poden afrontar amb garanties la guerra com s’està fent amb les milícies, perquè els hi falta capacitat operativa. Per tant, consideren que la millor opció és la militarització. No hi ha aquesta fractura ERC-PSUC-CNT, estan tots junts. És una qüestió de matisos. Ells debaten, però sobretot per temes d’economia, no per temes de l’Exèrcit. Els grans problemes de la rereguarda són per la tensió econòmica i per quin ha de ser el model econòmic: una economia centralitzada per l’estat, col·lectivitzacions… Però amb l’Exèrcit ho tenen molt clar: la militarització és la millor opció per guanyar la guerra.

La reunió clau de tot això és a principis d’octubre, on participen el conseller Díaz Sandino, Joan Garcia Oliver, Durruti, Ortiz, José Del Barrio… tots els caps de les columnes. I Durruti, Ortiz i Garcia Oliver són els primers que defensen el comandament únic i la militarització de les milícies, perquè són conscients que la guerra es pot perdre en qüestió d’hores.

Amb l’Exèrcit tothom ho tenia molt clar: la militarització era la millor opció per guanyar la guerra.

Tot i així, part de les columnes o alguns dels combatents de les columnes òbviament s’oposen a la militarització, per una qüestió ideològica o perquè estan cansats de la guerra –cal tenir en compte que molts milicians estan cansats: ha arribat l’hivern, fa fred i les condicions són pèssimes, potser simplement volen tornar. Sí que hi ha algunes columnes que s’hi oposen, però la majoria es militaritzen. Aquells que no accepten la militarització marxen de les milícies, com en la Columna Durruti on marxen entre mil i mil cinc-cents voluntaris; però moltes de les columnes es militaritzen ràpidament.

I el POUM? Perquè el POUM ja no formarà part del Segon Govern Terradellas i per tant no tindrà poder de decisió en aquest procés de militarització.

Però no s’hi oposa en cap cas. El POUM accepta la militarització a la primera de canvi. Saben que és la manera d’aconseguir millors armes i més eficàcia militar. La resta de columnes al mateix.

Tornant a la CNT, s’ha d’entendre que al cap i a la fi, la lluita no és per la militarització, la lluita és pel control ideològic de l’Exèrcit. La CNT el que vol garantir és el control mitjançant el comissariat de guerra, i aquí hi ha la lluita amb els comunistes. Els comunistes, sent una organització més petita, ràpidament col·loca molts comissaris i per tant té el control ideològic de l’Exèrcit. I això és el que entorpeix la relació amb la CNT.

La lluita no és per la militarització, la lluita és pel control ideològic de l’Exèrcit.

I després ja venen els fets de Maig?

Això degenera cap a la situació prèvia al maig. Fruit també de la tensió econòmica que viu la Generalitat, que és de col·lapse financer.

IMG_7417_2

Millor no hi entrem, als Fets de Maig. Canviant una mica de tema, en el treball també has intentat quantificar quantes dones van participar de les milícies.

Sí, també era un dels mites que havia de combatre. A partir de la bibliografia es pot veure com han nascut molts tòpics al voltant de la dona miliciana: que eren o bé prostitutes, o de la CNT… En el sentit pejoratiu de la vessant llibertària. La visió que es tenia era que eren putes o anarquistes o totes dues alhora. A partir d’aquí, es deia que havien anat molt pocs temps al front i que de seguida havien tornat. I també que eren molt poquetes.

Però quan t’acostes a les fonts i comences a analitzar els percentatges comencen a sortir moltes, moltes i moltes dones que estan combatent a primera fila i amb un perfil ideològic molt divers. Al voltant del 3% a les milícies van ser dones. Que encara és un nombre residual però molt significatiu si tenim en compte que la guerra era un espai reservat als homes. Per tant, la dona hi participa, hi participa massivament, durant les primeres setmanes de la guerra. El percentatge ideològic també és brutal, perquè de les aproximadament 1.200 dones que estan a les milícies entre el 24 de juliol i el 31 de desembre, les de la CNT no arriben a ser 400.

Les dones van ser el 3% dels voluntaris a les milícies. Tot i que encara és un nombre residual, és molt significatiu si tenim en compte que la guerra era un espai reservat als homes.

Sempre s’havia cregut que eren majoritàriament de la CNT… De fet el PSUC organitza unes milícies femenines…

No és que les organitzi. És des de la Secció Femenina del PSUC que les dones que en formen part creen unes milícies femenines obertes a totes les dones de les organitzacions antifeixistes, cosa que no agrada a la directiva del PSUC, que en principi pretenia mobilitzar-les a la rereguarda i enquadrar-les a la seva organització.

Elles tiren pel dret i acaben muntant un Batalló Femení de Catalunya, format íntegrament per dones, i no només del PSUC, també d’Esquerra Republicana, d’Estat Català, del Partit Sindicalista, del POUM, d’Izquierda Republicana, de la FAI… Diferents organitzacions que aporten dones d’una manera significativa, unes dones de les quals moltes ja tenen una tradició de lluita molt potent i que identifiquen el feixisme com el seu gran enemic. Són dones que estan decidides a combatre: i lluiten i moren i pateixen igual que els homes.

Així i tot, amb la militarització les dones van ser expulsades de les milícies. A la teva tesi documentes com, per exemple, la Columna Libertad, que es trobava a Madrid, decideix retornar les dones a Barcelona. Com es produeix aquesta expulsió?

La Columna Libertad, del PSUC, però també altres de llibertàries, de seguida comencen a purgar les dones per culpa d’una concepció masclista, perquè no hi ha cap motiu objectiu per fer-les fora. Això ja passa durant les milícies: primer les acusen de prostitutes i de contagiar malalties venèries, i després es permeten el luxe de desprestigiar-les des de la premsa –llibertària, comunista i altres–. Diuen d’elles que per qüestions físiques són incapaces de córrer o de disparar, que els pits les desequilibren, que quan corren cauen de cul… que són físicament inferior als homes. I això des d’una visió comunista, anarquista o al cap i a la fi revolucionària, que no deixa de sorprendre.

Les dones catalanes van viure una doble derrota: la primera per part dels seus companys i organitzacions; la segona, la repressió que vindrà després, amb el franquisme.

Així i tot, la majoria de les dones es queden i no és fins a la militarització que les expulsaran definitivament. Per tant, cal remarcar aquesta doble derrota de les dones catalanes: la primera per part dels seus companys i organitzacions; la segona, la repressió que vindrà després, amb el franquisme.

Crec que ho podem deixar aquí, hem tocat molts temes. Moltes gràcies.

Moltes gràcies a vosaltres.

Read More

A principis d’aquest juliol, part de l’equip d’Ab Origine es desplaçà fins al jaciment arqueològic de Santa Margarida (Martorell, Baix Llobregat) per trobar-se amb l’Alfred Mauri Martí. Des de fa anys dirigeix (conjuntament) les intervencions arqueològiques del jaciment, en el qual acaben d’iniciar les excavacions amb un equip format tant per professionals com per estudiants universitaris d’arqueologia i història. En aquest cas, però, acudim per conversar amb ell sobre l’arxivística: de la situació en la qual es troba actualment i de la relació que s’estableix amb la resta de disciplines històriques.

Per tal d’iniciar l’entrevista, i introduint al lector/a, com definiríeu l’arxivística? Quina és la seva tasca?

És una tasca que fins a cert punt podríem dir que ha anat evolucionant o recuperant els seus orígens. En les últimes dècades l’arxivística ha estat vista tradicionalment i popular per la nostra societat com una activitat que es situa al final de la vida dels documents.

És a dir: les organitzacions públiques, privades i les persones produïm documents que en un moment determinat es guarden; i aquesta activitat de custòdia i de recuperació dels documents un cop han finalitzat la seva vida és la imatge que s’atribueix habitualment a l’arxiu i a l’arxiver: l’arxiu com a lloc on es guarda i l’arxiver com a persona que custodia aquells documents.

Hi ha hagut un canvi important que reposiciona la figura de l’arxiver. Avui podríem dir que s’ha convertit (o s’està convertint) en l’administrador dels sistemes que dins les organitzacions gestionen la informació i els documents que la suporten.

Això representa un canvi molt important en relació amb la ubicació dels professionals de l’arxivística, tenint també té unes implicacions molt directes en relació el tipus de formació que han de tenir.

Encara ara moltes vegades la tasca arxivística és vista com una tasca auxiliar; no només en la visió de l’arxivística com a ciència auxiliar de la història sinó també dins qualsevol organització. En tant que la tasca de l’arxiu és ordenar i custodiar sembla que s’hi pot atribuir una funció molt mecànica i, en conseqüència, es pot atribuir a una persona que tingui aquestes capacitats: capaç de posar en ordre alfabètic, tenir cura dels documents, ser ordenada i poca cosa més. Per tant la formació que es demana a aquesta persona moltes vegades és sovint la d’un especialista auxiliar.

Fins i tot tenim l’extrem de trobar a l’arxiu aquelles persones que no encaixen dins l’organització; quantes vegades no ens hem trobat a un castigat o castigada en un arxiu. Aquella persona que té problemes amb altres persones o de la que no es sabia massa bé que fer-ne se l’enviava a l’arxiu. Això és un tòpic que fins i tot podem trobar en sèries de televisió i en pel·lícules.

Evidentment, però, la tasca de l’arxivística queda molt allunyada de totes aquestes visions i la formació que es necessita per exercir la professió és molt diferent de la que dicten els tòpics.

Fotografia de l'inici de l'entrevista, que ha transcorregut als despatxos on es gestiona la informació i material arqueològic. Font: Centre d'Estudis Martorellencs.
Fotografia de l’inici de l’entrevista, que ha transcorregut als despatxos on es gestiona la informació i material arqueològic. Font: Centre d’Estudis Martorellencs.

Enmig de la seva resposta, hem vist que la documentació prenia una posició central però, què és en si un document? Defugint dels tòpics citats, semblaria que la documentació és quelcom més extens que no només els documents històrics:

Sí. Popularment s’entén el document com un paper escrit. Avui en dia, dins l’arxivística entenem i definim un document com la informació enregistrada en un suport. Poden ser imatges, textos, etc.

Ara bé, aquest sentit de document s’amplia quan parlem del document d’arxiu. No pas perquè aquell document s’hagi de conservar (que un document sigui d’arxiu no implica que no pugui ser destruït) sinó que ens referim al document com evidència de les activitats que porta a terme una persona o una organització desenvolupant les activitats que li són pròpies.

Podríem dir, doncs, que l’objecte d’estudi de l’arxivística és qualsevol informació enregistrada en un suport?

Clar, és que a través del document el que analitzes i gestiones és la pròpia organització. És a dir: què fabrica una organització? Una organització privada, per exemple una fàbrica de cotxes, fabrica cotxes. Però aquesta fabricació està suportada per una informació que s’enregistra en documents; documents que poden ser coses molt diverses: poden ser plànols, fotografies, projectes redactats en text, gravacions de vídeo, de so, etc. Tot això constituirien documents.

Però què ens interessa d’aquests documents? Que van lligats a l’activitat que duu a terme una organització. Per això deia que avui en dia un arxiver és l’administrador del sistema. Serà un sistema més o menys eficient i organitzat, però algú gestiona tota la producció i els fluxos de tota aquesta informació i, en conseqüència, de tots els documents que la suporten.

És per això que la funció de l’arxiver en aquest moment és l’administració: de la matèria primera que és la informació fixada en els documents. Per tant el document és, per una banda, el suport de la informació i, per l’altra, l’evidència de com actua una organització o fins i tot una persona.

Per exemple, la correspondència d’una persona pot ser el seu escrit, però aquesta no només constitueix un document que és la carta escrita sinó que ens està donant informació i pautes sobre l’activitat d’aquesta persona. Per tant, el document té avui en dia un sentit molt més ampli.

Fotografia de l'estat de l'excavació, adjacent a la masia on realitzavem l'entrevista a l'Alfred. Font: Guillem Garcia Solé
Fotografia de l’estat de l’excavació, adjacent a la masia on realitzavem l’entrevista a l’Alfred. Al centre, podem observar l’església romànica que dona el nom al jaciment. Font: Guillem Garcia Solé

Llavors entendríem que l’arxivística constitueix una ciència per ella mateixa i que deixa de ser la tòpica ciència auxiliar de la història?

Sí. Avui en dia i sense cap mena de dubte podem dir