Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Ab Origine no acostumem a escriure sobre el present. Ho fem sobre el passat mirat des del present, però ara que ens toquen viure dies històrics en el nostre present, no podem mantenir-nos neutrals amb els nostres temps, doncs estaríem ignorant la nostra realitat i el rol que hi tenim nosaltres en ella.

Independentment de les posicions i valoracions polítiques de cada un, la desproporcionada acció policial que ha patit avui el poble català per voler votar en un referèndum és digna de quedar fixada en els capítols més foscos de la democràcia espanyola. Res podia justificar tal comportament.

El govern espanyol ha decidit substituir el diàleg per la violència i en lloc de fer partícep a Catalunya del projecte espanyol, oferint-li un rol, ha buscat imposar-li un per la força. Defensem el dret d’aquest poble a autodeterminar-se i ser escoltat sobre la classe de relació que vol mantenir amb l’estat i el poble espanyols.

Per la premissa tan bàsica i elemental de defensar l’autogovern català i les llibertats democràtiques més essencials, l’equip editorial ha decidit sumar-se a la jornada de vaga declarada per al dia 3 d’octubre de 2017 en senyal de protesta i expressar l’enorme indignació que comparteix entre tots els seus membres.

Aquesta classe de repressió, mai més, enlloc, contra ningú.

Barcelona 01 09 2017 referendum 1-O policia nacional en la escola ramon llull Foto Ferran Nadeu

Read More

Arribem a l’edifici antic (bé, no tant, del segle XIX) de la Universitat de Barcelona on hem quedat, al seu despatx, amb la Dolors Bramon. La seva fama la precedeix. La Rosa Lluch, la seva filla i antiga professora nostra, ja ens va parlar de la seva mare com a una eminència respecte al món islàmic… Efectivament, no s’equivocava.

Entrem a la sala on trobem la Dra. Bramon esperant-nos. Ens comenta que normalment sol allargar-se molt a les entrevistes i li diem que intentarem evitar-ho, tot i que, a causa del nostre interès, no estem del tot segurs de si ho aconseguirem.

Esperem que aquesta filòloga – i historiadora – nascuda a Banyoles ens pugui explicar els principals trets definitoris d’un passat que, malgrat ser nostre, desconeixem força: la presència de l’islam a les nostres terres, a Catalunya i també més al sud, durant gran part de l’època medieval, un passat que ens acosta a una riba del Mediterrani, l’altra, que sovint veiem com molt llunyana però que segles enrere no ho fou tant.

És prou conegut que, al segle VIII, la península Ibèrica fou “conquerida” per les tropes musulmanes de Tariq i Musa, donant inici a un establiment musulmà que no acabaria de forma definitiva fins a 1492. Com es va donar aquesta entrada? Què va permetre que un nombre relativament petit de tropes controlés en tan poc temps un espai com la península Ibèrica?

Efectivament, hem de posar entre cometes el terme de “conquerit”. Jo crec que no va ser una conquesta, sinó una invasió, el que passa és que a certs governs, durant l’Antic Règim per exemple, els interessava parlar de “conquesta” per després poder parlar de “Reconquesta”.

Pot sorprendre que un nombre tan petit de tropes pogués apoderar-se d’un espai tan gran. En realitat, s’ha d’entendre que va comptar amb la col·laboració de la població indígena hispànica. Per tant, sabem que van col·laborar, tenim notícies per exemple dels jueus que van obrir les portes de les muralles de Toledo. A Catalunya, només sabem que oferissin resistència Tarragona, Badalona, Mataró, potser Castelló d’Empúries, i Tamarit de Llitera. Les grans ciutats, Barcelona, Girona, Terrassa… van obrir les seves portes. Per tant, donada la inferioritat numèrica, l’entrada i la invasió dels musulmans s’explica per la col·laboració dels indígenes.

IMG_1758

I quines eren les causes d’aquesta col·laboració?

Doncs que l’imperi visigot, que era aleshores vigent, estava en plena decadència, en plena disbauxa, la societat estava desfeta, com a conjunt. Fills que marxaven de casa els pares, esclaus que fugien… Estava en descomposició, el món anterior, i va arribar una gent que semblava que oferien, com a mínim, pactar. Oferien un pacte que et deixa ser cristià, suposant que fossin cristians, o que et deixa seguir sent jueu, pagant una mica més. Per als jueus, que a més tenien el maltracte continuat dels visigots, i van creure que canviant d’amos millorarien, fou un encert.

“La ràpida conquesta musulmana s’ha d’entendre per l’àmplia col·laboració dels ‘indígenes’, cansats del desgavell visigot. Minories com la jueva, a més, hi sortirien guanyant en drets.”

A Catalunya, tant a l’escola com a la universitat ens han ensenyat que la frontera amb el món musulmà queda marcada pel riu Llobregat. Però no deixa d’intrigar-nos qui habitava aquests dos mons, teòricament separats. Al Nord hi havia els habitants de la Marca Hispànica, que a la llarga donaria pas al naixement de Catalunya. A l’altra banda, al Sud del Llobregat, hi va haver un moviment de població important arrel de l’entrada dels musulmans?

Evidentment, la frontera, al Llobregat, hi va ser, però a partir de l’any 801. És a dir, que va haver-hi gairebé 100 anys de no frontera, i que tant Girona com Barcelona formaven part del territori andalusí. Realment hi havia moviment de població? Sí. Sabem que, en general, la gent de la ciutat va anar cap al camp, i la gent del camp va anar cap a la muntanya. Poca gent, evidentment, i depenent de si la muntanya la tenien lluny o a prop. Fins i tot sabem que alguns van creuar els Pirineus i es van establir al que era l’imperi Franc, perquè les cròniques franques parlen d’uns “hispani”, per tant vol dir que venien del sud. El Penedès, per exemple, sabem que va quedar pràcticament deshabitat. És a dir, que hi havia gent als dos cantons, però els cristians van guardar aquesta frontera del 801 i la van fer més llarga. No anaven Llobregat avall, i s’instal·laven al Penedès, sinó que s’hi van instal·lar com si fos la conquesta de l’Oest. Per tant, tothom vivia com podia, però els que estaven a prop de la frontera, tenien cura de deixar una terra de ningú. Això sabem que no només va passar a Catalunya, sinó a tot arreu.

La “frontera” del Llobregat no era estàtica, i estava envoltada per una “terra de ningú”

I a la banda musulmana, qui hi havia?

Doncs sobretot hi havia, això s’ha de dir, els antics hispànics, que s’havien quedat perquè havien pactat, i en general es van anar convertint a l’islam. Per dos motius: un, perquè podien quedar-se, i molta gent no estava formada en el cristianisme. Podien adorar el Sol, la pedra, la muntanya o la Lluna. Quan se’ls explica la idea d’un Déu únic, és més racional creure en un Déu creador, per tant no hi havia el cristianisme tan arrelat com ens han explicat, sinó que encara hi havia paganisme. Ve una idea superior, que és la de la unicitat de Déu: hi pots creure o no, però és superior a creure en vint Déus, i que els del teu costat creguin en uns altres vint, o en dos-cents. Per tant, es constata una superioritat cultural i religiosa. I, en segon lloc, els antics hispànics es van quedar perquè l’islam havia de protegir a cristians i jueus, pagant aquesta protecció.

És fàcil de dir que els catalans es van convertir de seguida a l’islam per estalviar-se els diners, però no és així, perquè més mala fama tenen en aquest sentit els jueus, i no es van convertir. No es van convertir al cristianisme massivament; tard o d’hora, més endavant o endarrere, sí que es van anar convertint. En resum, quan els comtes catalans arriben a Tortosa i a Lleida, les troben plenes de minarets: no hi ha esglésies.

IMG_1760

Entrant de ple al món musulmà medieval, des de l’actualitat ens pot sorprendre que un habitant de Tortosa, un de Sevilla i un del Caire compartissin religió, sistema polític i unes formes de vida similars. Es va aconseguir, durant el domini musulmà de la península, una integració d’aquesta en el món musulmà? Es podia equiparar, per exemple, en la integració de l’imperi romà abans de la seva caiguda?

Sí, tan musulmana era considerada una persona de Còrdova, una de Toledo, una del Caire o una de l’actual Iraq. L’imperi musulmà, o islàmic, va tenir aquesta virtut: saber integrar la gent, cadascú ocupant el seu lloc i si no eres musulmà, pagaves més, però tenies drets i deures semblants. I es va aconseguir una unitat de llengua, de cultura, d’interessos… va ser un imperi com Déu mana. Com el romà, diguéssim. Es parlava àrab, i aquest va ser un dels motius que va fer que els jueus triomfessin tant des del punt de vista cultural: perquè un jueu de Còrdova podia passar tot el Nord del Mediterrani parlant àrab, arribar als que s’havien quedat a Jerusalem, i en àrab s’entenien. Després podien escriure en hebreu, però l’àrab va ser la lingua franca de tot el Sud de la mediterrània, pròxim Orient, interior d’Àsia… va ser una llegua importantíssima.

“Tan musulmana era considerada una persona de Còrdova, una de Toledo, una del Caire o una de l’actual Iraq”

És prou conegut que, durant la baixa Edat Mitjana i l’Època Moderna, les minories religioses com jueus i musulmans que visqueren a la Península Ibèrica van patir en diversos moments persecucions importants per part de la població. Aquesta realitat va tenir lloc també a Al-Andalus? Hi va haver un nivell de tolerància equiparable o major al dels regnes cristians?

Es diu que la tolerància, dins del món islàmic, va ser molt superior a la que després hi va haver. Si parlem de jueus sabem que a la Granada del segle XI hi va haver algunes persecucions contra ells, però va ser una cosa puntual. També va haver-hi una escabetxina de cristians, els famosíssims (i ho dic amb to irònic) “màrtirs de Còrdova”, que no els van matar perquè reneguessin del profeta de l’Islam, sinó per desordre públic, perquè eren uns provocadors que buscaven el martiri, com seria el cas Santa Flora. Tolerància en època cristiana? Jo crec que s’ha fet massa èmfasi i s’han dit massa mentides respecte a la “España de las tres culturas”. Això s’ha de dir en castellà, perquè és una bestiesa. No hi va haver unes tres cultures pacíficament: en teoria sí, però a la pràctica no, i seria hora de començar a desfer aquest mite.

Prou sovint, es pot sentir a persones que defensen que Catalunya, i la resta de regnes cristians de la Península Ibèrica, nasqueren precisament per la lluita contra l’islam. Fins a quin punt aquesta afirmació és acurada, o té una voluntat política al darrera? Les relacions entre regnes cristians i musulmans a la península van ser sempre conflictives?

No van ser sempre conflictives, es pactava. Per exemple a l’època dels Taifes, al segle XI, els comtes catalans podien pactar i els soldats catalans es podien llogar com a mercenaris a un exèrcit islàmic. És a dir, primava la qüestió econòmica.

Els regnes nasqueren per la lluita contra l’Islam? Es diu, i és una cosa més folklòrica o de les glòries catalanes, que realitat. La realitat històrica és que els de de més enllà del Pirineu pressionen, hi ha emigració d’occitans i del que avui diríem catalans del Nord cap aquí, i es va guanyant terreny. Es va guanyant terreny, i de vegades de manera insospitada per molta gent: va ser abans cristiana Saragossa que Lleida i Tortosa. I això, als catalans, de vegades els costa d’entendre. Alguns catalans pensen que a Catalunya no va passar cap ‘moro’: es van posar dos cocodrils a l’Ebre, i mossegaven a tot moro que passés. Doncs no, o els cocodrils eren mansos o els moros eren molt llestos, van travessar l’Ebre, es van instal·lar, i van travessar els Pirineus, i s’hi van instal·lar.

Les relacions entre cristians i musulmans no foren sempre conflictives

Això són coses que ens han mal educat, malgrat que s’està corregint. Els professors portem un pòsit de mala educació franquista: “España es una unidad indivisible en lo universal”. I això què deu ser? Doncs encara no ho sé. Però hi ha hagut molta mala interpretació i tergiversació per raons polítiques, evidentment.

I, a risc d’entrar en un terreny pantanós, és acurat parlar de reconquesta a l’hora de fer referència a l’expansió cristiana sobre el món musulmà a la Península Ibèrica?

Evidentment no, si no hi ha hagut conquesta no hi pot haver reconquesta. Que hi va haver conquestes cristianes cap avall? Sí. Però també hi va haver molt de pacte, perquè els catalans, els cristians, havien après què havien fet els musulmans: arribar, pactar… el mateix va passar en l’expansió cap al sud. Per tant, Tortosa va quedar plena de moros, i dic moros expressament; Lleida també hi va quedar, d’altres llocs… A mesura que al nord s’havia anat recuperant terreny cristià més possibilitats tenien aquests de baixar.

A Tortosa i Lleida, doncs, els musulmans s’hi van quedar, perquè els seus habitants estaven ja dedicats a l’agricultura: són terres de regadiu gràcies al Segre, a l’Ebre, el Cinca… van quedar-se arraconats, això sí, amb uns drets inferiors, pagant també els seus corresponents impostos superiors, però hi va haver relativa convivència, bé, de fet, relativament bona coexistència, seria més acurat.

I un cop els territoris quedaven sota domini cristià quin era el paper dels musulmans? Existí un mestissatge entre poblacions cristianes i musulmanes en territoris on els segons no foren expulsats o massacrats?

Hi va haver mestissatge evident, perquè les lleis que es van dictant prohibeixen aquest tipus de relació, no prohibeixen el matrimoni, però prohibeixen relacions sexuals entre cristians i musulmans, sobretot entre cristianes i musulmans. Per tant si les lleis van reiterant una prohibició, és que era necessari fer-ho; per tant hi va haver barreja evident. Ara, no en tenim el detall perquè se’n solien amagar, aquestes coses eren prohibides i per tant s’amagaven.

Hi ha territoris on la influència musulmana és molt clara en la toponímia, si anem cap al sud de Catalunya o cap a ponent, o encara de forma més evident al País Valencià, trobem centenars de pobles i ciutats amb noms amb arrels àrabs. I més enllà de la toponímia quina influència ha tingut la cultura arabomusulmana en la nostra pròpia?

IMG_1761

Evidentment, com més cap a ponent anem i com més cap avall marxem (País Valencià), més toponímia trobarem perquè hi van estar cent anys més i per tant s’ha de notar, i hi ha encara molta toponímia d’origen àrab i encara n’anem trobant.

Et posaré un exemple: vaig fer un article a un congrés que hi va haver sobre els topònims “Ràpita”. Aleshores, vaig trobar diversos pobles, a part de la Ràpita de Sant Carles, de la de Vallfogona de Balaguer… doncs vaig trobar diversos pobles del Penedès que tenien un barri o un carrer dit de la Ràpita; vaig fer una llista, i n’hi havia cinc o sis, però un d’ells era Cabra del Camp. Per aquest cas va sorgir una polèmica molt divertida, i una persona que es deia estudiosa deia: “no, no, el carrer de la Ràpita de Cabra va tenir aquest nom perquè hi havien viscut uns veïns molt ràpids en fer-se els amos dels altres”, i li dic home: “prefereix vostè venir de lladre que de moro?”

La influència musulmana és innegable en camps com la farmacologia, la gastronomia, l’agricultura, la ciència o la toponímia

En definitiva, va avançant la trobada de noms de pobles catalans que venen de l’àrab. És una feina lenta que s’ha de fer amb molta prudència. Mai sabrem si l’hem encertada; malgrat això, a poc a poc anem avançant.

Més enllà de la toponímia, la influència va ser molta: en els menjars, no cal ni dir-ho. En l’agricultura, tampoc, ja que porten molts productes de fora, no només productes nous: llegums, fruita sobretot sinó sistemes de conreu, regadiu especialment. En el camp de la medecina, de tot: productes de farmacologia que no es coneixien, com la canya de sucre fins aleshores s’havia utilitzat la mel com endolcidor i el sucre a l’Edat Mitjana s’utilitza només per farmàcia, era un producte car. Si parlem de ciència pura també varen aportar una quantitat important de coses com l’astrolabi, el sextant, etc.

L’any 1609 es decretà l’expulsió dels moriscos de la Monarquia Hispànica, realment marxaren i la influència musulmana desaparegué o en quedaren reminiscències perceptibles?

 Sí, el 1609, 1613 i 1614 s’expulsen moriscos, però, els moriscos catalans s’havien assimilat moltíssim: parlaven català, vestien com els cristians vells i van tenir la sort de que va haver-hi tres enquestes informatives, una d’elles del Bisbe de Tortosa, que va escriure que el que ell veia en la pràctica cristiana d’aquells moriscos i d’aquells musulmans obligats a convertir-se era igual que la dels cristians vells. Això no ens indica gaire res, perquè ves a saber com era la pràctica dels cristians vells, però ens mostra que no es podien distingir de manera tan automàtica, per la qual cosa, gràcies a aquestes enquestes, un bon nombre de moriscos catalans no van ser expulsats i, a més a més, alguns dels que van ser expulsats van tornar. Perquè es podien dissimular perfectament, haver-se convertit no els havia fet canviar de cara, la gent tenia les mateixes faccions barrejades. Catalunya va viure, en aquest cas dels moriscos, una  situació molt particular.

En territoris on hi havia més presència musulmana, com el País Valencià no consta que tornessin en gran nombre i sabem que van quedar pobles totalment buits i el territori agafa una davallada impressionant des del punt de vista agrícola. Els moriscos aportaven una riquesa agrícola i ramadera que es converteix en erms a la seva expulsió i de fet va ser una gran davallada d’un País Valencià que durant l’Edat Mitjana tenia una capital que equiparava o superava la importància econòmica de Barcelona.

IMG_1757

Parlem de dones, quina era la situació de la dona en el món islàmic, l’expansió de la religió musulmana suposava un retrocés o era beneficiosa per a les dones que habitaven en els territoris que s’hi convertien? Era molt diferent la situació de la dona musulmana medieval de la de la cristiana?

Bé, aquí jo sóc bastant atrevida i evidentment estic parlant en termes religiosos, però la dona musulmana avui i abans tenia una situació millor que la cristiana, repeteixo, si parlo en termes religiosos, és a dir, pot obtenir el divorci i demanar-lo, té separació de béns, té cura de la seva economia, tot això és teòric però ho he de dir, perquè religiosament parlant era així.

Ara, a l’hora de la veritat, quan anem a la pràctica, a l’Edat Mitjana no hi devia haver massa diferencies, fins i tot amb el vestir, perquè si la dona musulmana portava vel la dona cristiana també, no per res sinó perquè la dona cristiana sense vel des de Sant Pau era qualificada de prostituta, això es veu molt bé quan es miren quadres on apareix Maria Magdalena, que es representa amb una llarga melena, la pobre Maria Magdalena va heretar aquesta fama, si ho era o no, de prostituta, jo no hi entro perquè no hi era en aquell moment.

És possible, això sí, que algunes dones musulmanes portessin la boca tapada sense que fos un fet generalitzat ni obligatori. Si que és cert que en alguna representació gràfica com la que hi ha al sostre de la catedral de Terol, apareixen dues musulmanes traginant sacs amb un vel transparent a la cara, i això és l’única cosa que diferencia les dones musulmanes de les cristianes d’aquella pintura. Si és simbòlic o era real tampoc ho sabrem gaire mai.

En definitiva, la dona estava fotuda tant en el món cristià com en el món islàmic, però teòricament en el món islàmic no hauria d’haver passat, perquè si es llegeix l’Al Corà,  a mi m’agrada molt dir que l’Al Corà en llenguatge actual és feminista.

Per acabar, malgrat que ens interessi difondre les realitats passades no podem deixar passar la ocasió de parlar de l’actualitat amb una islamòloga reconeguda com vostè. En els darrers anys l’islam està sent actualitat als nostres països, l’islamisme més radical està agitant amb força el món musulmà i de rebot les seves accions estan arribant a Europa. La pregunta és: quina relació té l’islamisme actual amb el passat i si grups com Estat Islàmic que diuen que defensen volen tornar a un model anterior, fins a quin punt aquest model anterior existeix o és una invenció?

Tota la vida i a totes les societats hi ha hagut grups més papistes que el papa, grups que és llegeixen els llibres sagrats d’una manera restrictiva i coercitiva. Més enllà d’això, que aquest pretès Estat Islàmic digui voler tornar a les condicions de vida de l’època del profeta, del primer islam… doncs bé, ho diuen però tots tenen telèfon mòbil, armes de tota mena, no van amb la fletxeta. Estan en una eterna contradicció.

I al principi de l’islam hi va haver molta més llibertat per a les dones (que en el període anterior), cosa que ells no estan respectant, sinó que les consideren gairebé com a esclaves; i les que no són musulmanes esclaves del tot, quan l’Al Corà, i per tant l’islam i la conducta del profeta no van ser així. De fet, Mahoma ordena protegir els grups que no són musulmans però que tenen una creença, els anomenats dimnís.

Terrorisme n’hi ha hagut sempre, i lamentablement n’hi haurà sempre, perquè de bojos i d’assassins, n’hi ha a tot arreu.

Read More

No és cap secret que els editors de la revista vam néixer intel·lectualment a la Universitat de Barcelona (UB), concretament a la facultat de Geografia i Història que es troba al centre de la Ciutat Comtal. Al ‘rovell de l’ou’ del seu epicentre cultural: davant del CCCB, al costat del MACBA, a pocs minuts de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Biblioteca de Catalunya, de l’Ateneu Barcelonès, i una mica més enllà pots trobar la Filmoteca de Catalunya entre riuades de turistes que ja formen part del paisatge barceloní.

Potser per allunyar-nos de la nostra àrea d’influència, de tot aquest ambient on hem après història i a fer història, fer una presentació del projecte a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) era un repte, que ens feia cert respecte.

En Jordi Vives, un dels coeditors de la revista i en Marc Comerma, estudiant d’Història a la UAB, com a arquitectes de l’acte de presentació d’avui, han acabat compareixent davant de més d’una setantena d’assistents. El primer ha parlat del projecte a un nivell més general i ha remarcat la importància de divulgar història; mentre que el segon ha enfocat la seva explicació en la seva experiència com a col·laborador i enllaç de la revista a la UAB.

L'assistència del públic ha estat molt considerable. S'ha omplert la Sala de Graus de Filosofia i Lletres de la UAB. Font: Ab Origine
L’assistència del públic ha estat molt considerable. S’ha omplert la Sala de Graus de Filosofia i Lletres de la UAB. Font: Ab Origine

Ferran Gallego (Barcelona, 1953), per la seva part, ha sigut el convidat d’honor. Aquest historiador de ment preclara és un dels pocs especialistes d’aquest país que s’ha atrevit a agafar el tema del feixisme i de l’extrema dreta analitzant les fonts originals (cosa que pot fer gràcies al seu coneixement de les llengües alemanya i francesa), sense haver de recórrer insistentment a bibliografia secundària i que li han permès fer història comparada entre les diferents experiències feixistes i de l’extrema dreta (per cert, hi ha alguna diferència?) de l’Europa central i occidental.

Combatiu, enèrgic i contundent en les seves argumentacions, Gallego ha fet una ‘transició’ entre el tema introductori (la presentació de la revista) fins al seu (l’explicació sobre com ha arribat l’extrema dreta francesa, encarnada per Marine Le Pen, a unes quotes de poder polítiques tan altes) d’una manera tan progressiva que ha fet innecessari establir una ruptura discursiva entre un bloc i un altre.

Com ha estat possible que un grupuscle feixista nascut als setanta i liderat per un veterà de la guerra d’Argèlia (Jean-Marie Le Pen) hagi evolucionat durant més de trenta anys i s’hagi convertit en una força política amb possibilitats de col·locar a la seva candidata (Marine Le Pen) al Palau de l’Eliseu? Les claus tornen a ser l’arribada de la globalització neoliberal, que va acabar amb el consens de postguerra europeu, va beneficiar a uns pocs i precaritza a capes creixents de la població. Però també culpa a una esquerra creixentment captada per poders supranacionals i que ha oblidat de llegir correctament la situació social, cada vegada més descol·locada.

Jordi Vives (esquerra) Marc Comerma (centre) i Ferran Gallego (dreta), en un moment de la internvenció del professor de la UAB. Font: Ab Origine
Jordi Vives (esquerra) Marc Comerma (centre) i Ferran Gallego (dreta), en un moment de la internvenció del professor de la UAB. Font: Ab Origine

Tot i allargant-se una mitja hora (arribant a les dos hores), l’acte ha gaudit d’una forta afluència de públic que ha mantingut l’atenció durant totes les explicacions i que ens anima a continuar organitzant actes d’aquesta naturalesa.

Read More

A vegades, penso que només vàrem iniciar aquesta revista per tenir una excusa i poder entrevistar totes aquelles figures, aquells personatges, aquells professors que, en les seves classes, ens deixaven esmaperduts, plens de coneixements i amb la boca oberta per la profunditat dels seus coneixements. Salvador Claramunt (Barcelona, 1943) és un d’aquests.

Gat vell de la universitat, irònic i incisiu, és catedràtic des de 1983 a la Universitat de Barcelona (UB) i expert en època medieval. Hi ha poques coses que el sorprenen, tant dins com fora de les pàgines dels llibres d’història: veu en les conxorxes polítiques d’avui dia el mateix repartiment de poder que practicaven els monarques i privilegiats de l’època medieval; o l’intervencionisme alemany al sud d’Europa com una reminiscència del de l’imperi otònida al segle X… La història es repeteix, i és un ferm partidari d’aquesta tesi. Es podria dir, gairebé, que la naturalesa humana ja l’avorreix… Però, per sort, parlar de la història de Rússia encara no.

Rússia ha estat un país determinant en la història europea dels últims 600 anys. Però quan podem parlar de Rússia com a tal?

Podríem dir que Rússia és com el déu Janus que té dues cares: una que mira a Àsia i una altra que mira Europa. A més, forma la part més important del que geogràficament es diu la Plana Sermàtica: una planura que va des dels Urals fins a França, gairebé.

Això és molt important, perquè moltes invasions provinents d’Àsia han passat per Rússia, que és un lloc de pas. Personalment, crec que tots els llocs són de pas, però és veritat que n’hi ha alguns que ho són més que altres i Rússia ha sigut sempre un pont per a tots els pobles d’origen asiàtic: des dels escites antics, molts pobles provinents d’Orient han passat per Rússia per assentar-se al centre d’Europa.

És interessant que avui considerem Rússia com un estat eslau, ja que aquests no arribarien fins als segles IV i V per ocupar un territori buit que havien deixat altres poblacions, com els sàrmates, els escites i, més endavant, el món germànic, que havien anat avançant cap el centre d’Europa.

L’arribada dels pobles eslaus a Rússia data del segle IV, però el seu gran element cohesionador seran els víkings. Riúrik, un normand del segle IX, va crear el primer principat de Novgorod i una dinastia que duraria fins al segle XVI

Aquestes tribus i pobles tenien una organització desfeta i l’element cohesionador que van fer servir va ser l’element germànic: aquell format pels “varegs” o víkings, que eren procedents de Suècia. Fins i tot en la formació del primer Estat Rus.

Riúrik, un normand que va assetjar París i més tard va arribar a Rússia, va crear el primer principat de Novgorod. A més de la vessant Occidental i l’Oriental, Rússia té una vessant sud connectada amb l’Imperi Romà d’Orient, el mal nomenat Imperi Bizantí. En aquest aspecte Rússia és molt complexe. Aquest principat poc a poc s’anirà expandint i aglutinant al voltant del nucli de Novgorod i del de Kiev.

Més tard, serà el principat de Moscou, que voldrà tenir mar al nord i mar al sud. Això farà que xoqui amb les potències de l’època, al mateix temps que bascula, com ja hem dit, entre Àsia i Europa. Quan Pere el Gran (1672-1725) creà Sant Petersburg, creà una ciutat europea. Per això diem que Moscou és una aldea asiàtica, Sant Petersburg és una ciutat europea.

Com es va formar aquest estat que acabarà sent un dels més grans i poderosos del món? Quin procés pateix?

És un procés expansiu, de mica en mica, aprofitant la feblesa dels altres. Els prínceps de Moscou són els hereus del primer estat de Novgorod i Kiev. L’element que es va fer servir per unir a totes aquestes masses va ser la crisitanització. Quan es bategen Olga de Novgorod (descendent de Riúrik) i Vladímir, Príncep de Kiev, és en època de l’emperador bizantí Constatí VIII (960-1028) en el sínode de l’Església Oriental, l’ortodoxa. A més, adopten l’escriptura cirílica, que van crear Ciril i Metodi: va ser un moment d’expansió cristiana i cultural de l’Imperi Romà d’Orient. 

Representació de Ciril i Metodi a Roma. L'adopció de l'alfabet inventat pels dos germans i la conversió dels prínceps de Kiev és una bona mostra de l'enorme influència cultural que sempre tingué l'Imperi Bizantí a Rússia. Font: Viquipèdia
Representació de Ciril i Metodi a Roma. L’adopció de l’alfabet (“cirílic”) inventat pels dos germans i la conversió dels prínceps de Kiev és una bona mostra de l’enorme influència cultural que sempre tingué l’Imperi Bizantí a Rússia. Font: Viquipèdia

Més endavant, començaran a passar molts pobles per la zona russa, com els mongols, els tàrtars i molts altres pobles del Caucas. Tot això acaba cristal·litzant en el Principat de Moscou i, d’allà, en surten governants que actuen en nom dels mongols, que cobren els impostos d’aquesta civilització fins que arriba Ivan el Terrible (1530-1584); però és un procés llarg, lent i ple de matances. I sobretot, protagonitzat per una gent que posseeix la terra i que, com passa sempre en la història, per mantenir les seves rendes i el seu poder pacten amb qui sigui: aquests són el boiars.

Quins eren el pobles autòctons de la zona i què els va passar?

Primer hi havia els sàrmates, que donen nom a la planura sarmàtica, i els escites, que ja apareixen en les Guerres Mèdiques entre els perses i els grecs. També hi ha una expansió del poble Khazar (originaris de la desembocadura del Volga i tot el sud del mar Caspi), que van jugar un paper decisiu a l’hora d’estendre el judaisme pel món (l’any 800, com que no sabien si convertir-se al cristianisme o a l’islam, el seu líder reuní dos teòlegs perquè enraonessin i arribà a la conclusió que ambdues religions procedien del judaisme i es convertí a aquesta religió). Però finalment van ser expulsats pels mongols i es van dispersar per Europa i l’Orient mitjà.

Aquest fet passa molt en la història. Rússia és un ventilador que envia cap a Europa tots els pobles asiàtics, primer amb els huns, després amb els magiars (que si no els arriba a parar Otó I, s’haguessin plantat a París). Un fet que passarà és que els diversos pobles que entren per Rússia, com els polonesos, van ser cristianitzats per occident. Per tant, els polonesos i els russos són pobles culturalment semblants, però uns seran europeus occidentals (polonesos) i els altres europeus orientals (russos), exactament igual que va passar amb els croats i els serbis.

Rússia és un lloc de pas i un ventilador que envia cap a Europa tots els pobles asiàtics

Primer, el Principat de Novgorod, després el de Kiev i finalment el de Moscou, que és l’hereu dels altres dos. Aquest últim és el que s’allibera del domini tàrtar i, a partir d’Ivan el Terrible, va absorbint els altres territoris. En un moment donat, Ivan queda lluitant per una banda contra els germànics i, a l’altra, contra els mongols. Aquesta serà la lluita constant de Rússia fins avui dia: o s’inclina cap a Orient o cap a Occident, però mai cap als dos alhora.

En aquesta situació, és quan el príncep de Novgorod, Alexander Nevski (1220-1263) lluita a la vegada contra tots i salva la ciutat de la destrucció i es converteix en governant de Rússia en nom dels mongols. Fa poc, Putin va celebrar el mil·lenari de Rússia, celebrant la fundació de Novgorod i intentant donar un sentiment d’unitat i d’un caràcter concret a les arrels del país.

Alexandre Nevski (1220-63) és venerat com a sant i és una de les grans icones de la història russa. Font: Viquipèdia
Icona d’Alexandre Nevski (1220-63) és venerat com a sant i és una de les grans icones de la història russa. Font: Viquipèdia

Alexander Nevski es diu així pel riu Neva i, de fet, l’avinguda principal de Sant Petersburg es diu la Nevsky. Al final d’aquesta avinguda hi ha el monestir d’Alexander Nevsky, on està enterrat actualment. Just al costat hi ha un cementiri nomenat “el Cementiri dels músics”, on són tots els músics importants, juntament amb els grans escriptors, com Dostoyevski: tots ben a prop de Nevsky, i no és cap casualitat. Estan allà per connectar amb les arrels, cosa molt important a Rússia. [Riu] És com si Jordi Pujol es fes enterrar a Ripoll al costat de Guifré el Pilós.

Després d’Olga, Nevsky i la formació dels principats, quan veiem Rússia com la coneixem avui dia, amb la seva cultura i el seu sentiment d’unitat? En quin moment i circumstàncies podem dir que apareix?

La identitat russa apareix amb els Romanov, al segle XVIII. Miquel Romanov, sortint del caos que hi havia, instaura una dinastia que és feble al principi, però que a partir de la figura de Pere I (1672-1725)  busca occidentalitzar el país, ja que la fortuna no està amb els tàrtars i els mongols, sinó a Occident.

Pere I, que havia estudiat a l’actual Txèquia i treballat a les drassanes d’Amsterdam, quan torna a Rússia ha de lluitar contra el rei suec Carles XII. A la batalla de Poltava (1709), Rússia aconsegueix sortida directe al mar del nord, al Bàltic.

Més tard, Catalina la Gran (1762-1796) aconsegueix sortida al mar negre lluitant contra els tàrtars, traient-los de Crimea i portant-los a la desembocadura del Danubi (per això a Romania hi ha avui dia minories tàrtars).

Per tant, la prioritat de Rússia és primer l’expansió immediata de nord i sud, i després la lenta colonització de Sibèria, buscant sortida a l’oceà Pacífic. Aquesta última la veiem molt ben retratada a la novela Michel Strogoff de Jules Verne (1876). Un cop tenen aquesta línia, al segle XIX, avancen cap al sud, en el que és avui l’Uzbekistan i el Caucas, on es troben moltes minories i ètnies, les quals, les unes contra les altres acaben provocant una gran inestabilitat i guerres en la zona. I si aquí hi afegim els turcs, tenim un còctel explosiu. A qui van ajudar, Gran Bretanya i França, en aquest conflicte? Als turcs, per aturar l’avenç rus fins a la Mediterrània. Per contra, Rússia envia tropes a Bulgària en la seva lluita per la independència per expandir la seva influència sobre l’Europa central. I tenim moltíssima influència russa a Bulgària actualment. Al cap i a la fi, com es diu la catedral de Sofia? Alexander Nevski… Els russos tenien molt clar que s’havien d’expandir cap al mar per no quedar tancats a Moscou com havia passat anteriorment.

Quines característiques polítiques tenia Rússia en els primers segles de la seva creació abans de la dinastia del Romanov, que la feia diferent dels seus estats veïns?

Bàsicament, el seu objectiu de consolidar-se. A part d’això, no és el mateix Kiev que Novgorod o Moscou. La prioritat dels prínceps de Moscou és evitar les invasions tàrtares i si això vol dir subordinar-se, no dubten a fer-ho. Hi ha un moment en què tota Rússia està dominada per l’Horda d’Or mongola, una de les quatre tribus de les que es van separar després de la caiguda de l’Imperi Mongol, que va ocupar tot el sud de Rússia. La gran lluita de Rússia és alliberar-se d’aquesta dominació i la gran fita al respecte és quan Ivan el Terrible aconsegueix derrotar-los i conquerir Khazan. A partir d’aquí començarà el període d’expansió, pròpiament, per Sibèria. L’objectiu bàsic és defensar-se: a occident, del món germànic; i a Orient, dels tàrtars.

El gran objectiu de Rússia ha sigut durant molt de temps el de consolidar-se i alliberar-se del domini mongol. És un procés molt llarg i que no es clourà fins al regnat d’Ivan el Terrible

El problema d’avui dia amb Ucraïna continua essent aquest. Ucraïna vol ser europea, però les seves arrels són russes. Crimea sempre ha sigut russa, des de la conquesta de Catalina la Gran, i ho va ser fins que Jrushchov (1953-64) la va cedir a l’estat satèl·lit d’Ucraïna. Però aquesta fase de defensar-se i consolidar-se poc a poc també passa en els estats occidentals: a Castella, la Corona d’Aragó o França; l’única diferència és la immensitat de l’estepa russa envers els petits territoris de les nacions europees. Ara mateix en quatre hores vas de París a Varsòvia; però de Varsòvia a Moscou també tardes quatre hores.

I com s’estructurava la societat en aquesta època?

Com totes: qui té la terra és qui mana i els altres són serfs de la gleva. I aquests posseïdors de la terra, els boiars, són els que pacten políticament amb els invasors per a seguir mantenint les seves propietats. El nom pot canviar, però la manera d’estructurar-se dels pobles és la mateixa a tot arreu.

Quins van ser els esdeveniments més destacats de la primera part de la història de Rússia?

Primer de tot la figura d’Alexander Nevski, el príncep de Novgorod que va alliberar-se lluitant contra els cavallers teutònics, per una banda, i els tàrtars per l’altra. Aquesta és l’arrel primordial de la història russa. Curiosament, una de les batalles més importants que van lliurar en aquella guerra contra els germànics va ser la batalla de Tanenberg; i a la Primera Guerra Mundial, contra els alemanys, en el mateix lloc n’hi va haver una altra.

Retrat d'Ivan el Terrible (1547-84), penúltim membre de la dinastia ruríquida, va ser el tsar que va posar punt i final a la dominació mongola i va iniciar l'expansió seguida pels seus successors. Font: Viquipèdia
Retrat d’Ivan el Terrible (1547-84), penúltim membre de la dinastia ruríquida, va ser el tsar que va posar punt i final a la dominació mongola i va iniciar l’expansió seguida pels seus successors. Font: Viquipèdia

Després, cal destacar la conquesta de Khazan per part d’Ivan el Terrible. Això representa l’alliberació total del domini mongol. Finalment, la pujada al poder dels Romanov i, especialment, la figura de Pere I, quan s’occidentalitza el país, eliminant tots els boiars que hi estiguessin en contra. Finalment, la culminació de l’occidentalització ve amb Catalina la Gran. El nét de Catalina va ser Alexandre I, que va derrotar Napoleó. L’entrada a París per part dels russos després de la derrota de Waterloo és un somni fet realitat per ells. Per això els grans monuments de Sant Petersburg són per a aquest trio: Pere I, Catalina la Gran i Alexandre I, vencedor dels francesos.

Cal recordar que el títol de rei a Rússia és “Tsar”, que vol dir “Caesar”, el Cèsar romà. És una herència de l’Imperi Romà d’Orient. Per això, l’escut vigent avui dia a Rússia porta l’àguila bicèfala, amb dos caps, el cap que mira a occident i l’altre que mira orient, igual que els alemanys.

Durant molt de temps, hi hagué una clara influència de l’Imperi Romà d’Orient. Com s’estén aquesta des d’Anatòlia fins tant amunt?

Això passa a través de les tribus que creuen Rússia i s’assenten més al sud, com els búlgars. Els búlgars van fer de pont entre l’Imperi Romà d’Orient i els estats del nord amb l’expansió del cristianisme i l’extensió de l’idioma. La conversió d’Olga de Kiev (890-969) va ser vital per fer entrar el principat de Kiev i Moscou en l’òrbita romana, i això crea una estabilitat. L’estructura és germànica, la població eslava i amb la mentalitat oriental de l’Imperi Romà d’Orient. Aquestes tres bases són fonamentals per entendre la idiosincràsia russa actual. Abans d’ahir que va ser el Nadal ortodox (aquesta entrevista es va realitzar el 8 de gener del 2017) vam poder veure Vladimir Putin presidint les cerimònies a la vegada i de la mateixa manera que passava a Atenes, a Sofia o Belgrad. Aquesta “Commonwealth Bizantina” té les seves arrels en els segles IX i X, en plena Edat Mitjana. Per tant, veiem que Rússia vol ser una nació europea, però que sempre està agafada per la seva part asiàtica, que sovint pesa més que la europea.

Quins trets de la cultura russa tenen una clara vessant oriental o asiàtica?

Evidentment, si mirem ciutats de Sibèria com Irkutsk, al centre de Sibèria, veiem que és clarament més asiàtica que cap altra cosa. Si en canvi hom està en ciutats com Kiev, Moscou o Sant Petersburg, veu molt més present la penetració de la cultura occidental. Tot i això, hi ha tres elements claus propis de Rússia d’herència asiàtica: la mentalitat, la gastronomia i el vodka.

Europa es pot dividir fàcilment en tres bandes: els països del vi, els països dels fermentats com la cervesa i els països de vodka. En aquesta aspecte, Rússia té una mentalitat exagerada, desmesurada. Un bon exemple és el llibre Els germans Karamazov (1880) de Dostoyevski, on mostra perfectament la rauxa, la degeneració entre la família i els germans. Un d’ells és capellà, de vessant occidental, l’altre és militar i el tercer és un depravat. Dostoyevski descriu perfectament els estils de vida propis russos: el que prega, el que defensa i el que no fa res.

Si un va al Kremlin o al Palau d’Hivern de Sant Petersburg, veu clarament el luxe d’estil oriental propi de la cultura de Tamerlan, Samarcanda o fins i tot propi de la Xina. També s’ajunta amb l’herència de l’Imperi Romà d’Orient en estil decoratiu i arquitectònic. En canvi Sant Petersburg és un una ciutat pròpiament barroca, amb avingudes rectes d’estil clarament occidental. És molt interessant i hem de tenir present que la literatura és occidental, però a tots els surt la vena oriental.

També ho veiem en la música: si agafem Músorgski o Korsakov, també veiem que és una música fortament occidental, però amb uns tocs orientals. L’únic que no té res d’oriental és Tchaikovsky, que representa clarament l’esperit rus occidentalitzat, molt concentrat en el savoir-faire de la bellesa plàstica. Però Músorgski és una música més complicada. La mentalitat de l’home és complicada, però l’oriental encara ho és més.

Read More

El passat dijous 24 de novembre a dos quarts d’una del migdia va tenir lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona la presentació del nostre projecte. L’acte va ser dinamitzat per tres ponents, per una banda Andreu Mayayo, catedràtic d’història de la UB i vice-degà de la facultat, i per l’altra banda, en nom de l’equip Ab Origine, varen intervenir en Marc Geli i en Jordi Vives.

L’acte, convocat a la Sala Gran de la facultat, comptà amb la presència d’una cinquantena de persones, majoritàriament estudiants i graduats en Història de la universitat. Després de la introducció de l’acte realitzada per Andreu Mayayo, es passà a explicar la visió que l’equip de la revista tenim sobre la història com a disciplina i a exposar els principals objectius d’Ab Origine a mitjà i llarg termini.

tuitaborigine_2
Twit d’@ArqueoMontsec on apareixen, d’esquerra a dreta, Marc Geli, Andreu Mayayo i Jordi Vives. Font: Twitter

En primer lloc Andreu Mayayo exposà el seu parer sobre el projecte d’Ab Origine acompanyant-lo d’una reflexió al voltant dels diferents projectes de divulgació històrica que han anat sorgint al llarg de les últimes dècades des de la historiografia catalana i des de la Universitat de Barcelona.

En segon lloc Jordi Vives va fer referència al concepte d’història, a la importància d’aquesta per poder entendre la realitat i, sobretot, a la rellevància que té la divulgació, l’àmbit en el qual s’enfoca el projecte d’Ab Origine, a l’hora de fer incidir el discurs històric en el debat públic i en el conjunt de la societat.

La darrera intervenció, realitzada per Marc Geli, va consistir en un repàs de les principals línies de treball o objectius de la revista, fent especial èmfasi en el caràcter cooperatiu d’Ab Origine. En aquesta línia Geli va procurar remarcar la importància dels col·laboradors en la revista, com a part imprescindible del projecte. A més a més es va animar els assistents a participar del projecte i es va incidir en la idea d’Ab Origine d’esdevenir una plataforma per a joves, i no tant joves, historiadors on aquests puguin difondre els seus treballs i coneixements a un públic tant ampli com sigui possible.

L’acte es va concloure amb un torn obert de preguntes on alguns assistents van transmetre als ponents les seves propostes i dubtes respecte la revista.

Per acabar des de l’equip Ab Origine volem mostrar el nostre agraïment a tots els assistents, a Andreu Mayayo per la seva presència i el seu suport a la presentació i també a tot el professorat i alumnat de la Facultat de Geografia i Història de la UB que ens ha ajudat a difondre la presentació i el projecte en general.

Read More

Mirada desperta (ulls d’inquisidor), ‘chupa’ de cuir negre i mans sempre ocupades amb algun cigarret. Gonzalo Pontón rep a l’equip d’Ab Origine a la seu de l’editorial Pasado & Presente (pasadopresente.com), però actua com si fos casa seva. Normal: l’editorial, que aquest any ja en fa cinc, és una creació de nova planta després d’haver deixat l’editorial Crítica… la qual també va fundar el 1976.

Què li deu aquest país a Gonzalo Pontón? Publicar els grans i imprescindibles historiadors marxistes britànics (Eric Hobsbawm, per exemple) i els necessaris de casa, dels quals Josep Fontana pot ser un exemple ben significatiu. No és agosarat dir que el panorama cultural a Espanya no seria el mateix sense el treball silenciós d’un home que assegura que vol morir fent el que sempre ha fet: editar. La professió a la sang.

Feia anys que estava preparant el primer (i segurament últim) llibre: La lucha por la desigualdad, una història global del segle XVIII que ha vingut per trencar esquemes, per fer preguntes incòmodes; com ara si la desigualtat social que està creant el capitalisme global actual, més que una tara, no és sinó el projecte mateix del capitalisme i el mètode pel qual s’ha mantingut fins ara. I hauria de fer que molts historiadors s’avergonyissin; no només per comprar el discurs acrític de la Il·lustració passat de generació en generació durant més de 250 anys, sinó també perquè ha calgut algú de fora el gremi per escriure un llibre amb voluntat global i d’una ambició que sobrepassa les còmodes, fragmentadores i limitades fronteres de l’academicisme de la universitat… i amb una utilitat social qüestionable. 

Font: Ab Origine
Font: Ab Origine

Gonzalo, tu ets fundador de  les editorials Crítica i Pasado y Presente. Historiador de formació i editor de professió, recentment has publicat el llibre La lucha por la desigualdad en el mundo occidental en el siglo XVIII. T’has passat tota la vida editant i recentment vas fer dos anys de pausa forçada de l’editorial Crítica que vas aprofitar per finiquitar el teu llibre. Et sents més historiador o més editor?

És clar que editor. Fa més de cinquanta anys, aviat en farà 53, que faig d’editor i vull continuar. Per altra banda, per raons contractuals, quan em vaig jubilar, durant dos anys no podia treballar en el món editorial. Em vaig trobar en un període sabàtic i vaig decidir dedicar-lo a l’heurística, és a dir, a la recopilació d’informació, per poder redactar aquest llibre. Evidentment quan al 2011 vaig fundar Pasado y Presente ja no li vaig poder dedicar tantes hores com abans i per això he tardat 7 anys a enllestir-lo.

No tothom en els seus dos anys sabàtics es dedica a redactar un llibre d’aquesta magnitud…

Jo és que sóc un viciós.

Tu creus que la història ven en el món editorial? Hi ha una demanda social de consum d’assaig històric?

En el món de les humanitats i les ciències socials, quasi que m’atreviria a dir que l’única cosa que ven és la història. Si publiques un llibre d’antropologia, sociologia o fins i tot economia, no vendràs res.

En el món de les humanitats i les ciències socials, gairebé m’atreviria a dir que l’única cosa que ven és la història.

L’única cosa que s’aguanta és la història; i encara ho seria més si fóssim capaços (que en aquest país no ho som) de fer una història d’alta qualitat però divulgativa, per al públic general. Perquè el que es fa molt des de l’acadèmia són tesis doctorals de dues mil pàgines que estudien les varietats del cranc vermell al Delta de l’Ebre. No tenim la tradició anglosaxona d’explicar al món obres de gran cabal, però, tot i així, si una cosa es ven és la història.

El títol La lucha por la desigualdad evoca un esforç constant per contenir qualsevol classe de progrés per al gruix de les capes socials. Un tema important en un moment en què les quotes de desigualtat estan pitjors que mai. Quasi podem dir que en tota la història de la humanitat mai tants pocs havien acumulat tanta riquesa. Imagino que no és atzarós que publiquessis el llibre en un moment així. Quines consciències pretens despertar amb l’obra?

Justament preocupat pel fenomen de la desigualtat, el que he tractat era veure d’on surt aquesta desigualtat tan brutal. No és una idea que em sortís ahir. Ja feia 15 o 20 anys que hi donava voltes… Volia veure qui i per què construïa aquesta mena de desigualtat que provoca un trencament d’equilibri en la història.

Desigualtat n’ha existit sempre, però què passa en la lluita de la burgesia contra l’Antic Règim? A l’Antic Règim, la desigualtat era estàtica, establerta. El treball de la burgesia, utilitzant la bandera del progrés, consistia a crear una desigualtat molt més gran, perquè ja no era una desigualtat que es basés en la diferència de renda ni una cosa només sorgida de la plusvàlua. Ells van generar, a més, una desigualtat vital, existencial i intel·lectual. Van generar allò que un sociòleg ha denominat com a “desigualtat categòrica”.

La burgesia va generar una desigualtat vital, existencial i intel·lectual

Com ho van fer? D’una manera molt senzilla: aquesta classe, que tenia suficient poder econòmic i que volien el poder polític, va construir una societat de cara a aconseguir el seu projecte social. Van comprar els intel·lectuals de l’època, nomenats il·lustrats, perquè donessin una base intel·lectual de suport al seu projecte polític-social. Això va crear una forma de fer política que avui dia encara existeix i que veiem constantment, que consisteix en una retòrica tramposa que en el llibre nomeno “la retòrica del trampantojo”: està basada en l’antiga tradició del ice dice, és a dir, quan una autoritat li parla, el poble (que ha estat degudament separat de les possibilitats del coneixement i per tant, allunyat dels mitjans de producció) escolta i el que diu aquesta eminència va a missa. Avui ho veiem: quan Rajoy parla tothom l’escolta i el voten 11 milions de persones.

Aquest model d’explotació, sobretot de les dones i els infants, juntament amb el model de falta de respecte a la terra i els productes naturals que d’allà en surten és encara el model imperant. Aquest model només podia generar una enorme desigualtat que al llarg de les diverses crisis del capitalisme no només generava pobresa, sinó que també generava malalties. Ha donat lloc a grans drames personals, suïcidis cada cop que hi ha un cicle de depressió…

Aquesta crisi que estem vivim està generant una desigualtat tan gran que, en un article de la Oxfam, es diu que l’1% de la població mundial és tan rica com els 7.000 milions restants. I dóna una dada que a mi em sembla molt interessant: quan comença la gran recessió (entre l’any 2007-2008), 500 persones són tan riques com la meitat del món, que són 3.500 milions.

Al començament d’aquesta crisi, 500 persones eren tan riques com la meitat del món. Ara en són 50

Deu anys després, a l’any 2016 aquestes 500 persones s’han reduït a 50 i han guanyat mig bilió d’euros durant la crisi, mentre que els 3.500 milions que dèiem han perdut un bilió d’euros. És a dir, que la desigualtat que avui coneixem va més enllà que aquella provocada pel sistema capitalista de finals del segle XVIII. Però el pitjor no és això, el pitjor és la tendència. Què passarà quan una sola persona tingui tanta riquesa com els 7.000 milions restants? Estic segur que l’anomenarem Déu; serà l’home més poderós del planeta sense competència.

Els propis ideòlegs dels neoliberalisme estan preocupadíssims. La presidenta del Fons Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde, ha afirmat que la creixent desigualtat és molt dolenta per els negocis, perquè la gent no consumeix i té por que el sistema se’n vagi en orris perquè la gent no està consumint.

Com assenyales en el llibre, el consum és una necessitat del capitalisme limitat a uns pocs. Des del 1945 el consum de masses era necessari per moure, per fer funcionar el tipus d’economia que s’havia perfilat durant la Guerra Freda. Ara que això ja no és necessari, el sistema pot prescindir d’aquest model.

Perquè ara només és necessari que consumeixin uns quants. Per tant es continua la tradició del segle XVIII. Quan s’inicia la producció de manufactures a Anglaterra amb el que serà l’inici de la Revolució Industrial, que no es produirà realment fins el segle XIX, es pensa en un consum destinat a les classes burgeses.

Ells, allò que venen molt bé i hàbilment amb l’ajut dels intel·lectuals és la noció del progrés. Venen que gràcies al capitalisme, les màquines i la producció, la gent tindrà millors cases, menjarà més i tindrà millor roba… en definitiva, serà més feliç. Ells són molt conscients que aquest discurs és mentida.

Bé, és veritat, però només per a un sector reduït de la humanitat. No només per a un sector reduït d’Europa, sinó fins i tot per a un sector reduït de Gran Bretanya. En la Revolució Industrial, contràriament al que es pensa, els industrials no necessiten capital. Són gent que s’aprofita dels recursos naturals.

En què consisteix l’inici de la industrialització? Consisteix en utilitzar la llum del sol, la cloritització de les plantes i els minerals de la terra. Perquè els pilars sobre els que es basa el desenvolupament industrial de Gran Bretanya són el cotó i el ferro. El cotó al final és aprofitar la clorofil·litació de la terra i fer-ne teles explotant el personal. Com conrees aquest cotó? Doncs amb la gent negra que has raptat i has dut a Amèrica perquè et conreïn el cotó. I aquest cotó qui el fila? Els pobres a casa seva. Els paraires distribuïen la matèria prima i recollien el producte. Un producte que creava la gent del camp, a més de treballar de sol a sol en les seves estones lliures (sobretot les dones i les criatures): es dedicaven a filar cotó per aquests proto-industrials.

El capitalisme s’inaugura amb l’explotació dels més dèbils

Per tant, és un sistema creat en base a l’explotació, sobretot, de les persones més vulnerables, no per cap altra raó. D’aquí sortien uns diferencials de beneficis escandalosos per als amos de la manufactura. Tot es basava en una desigualtat categòrica perquè tots ells s’havien format una mica en un circuit on hi havia una gran osmosi. Aquests burgesos temptaven als terratinents, que ja eren rics, però volien fer una vida burgesa. Plegats van crear una nova classe social amb uns trets distintius, tant de l’Antic Règim com del poble que havien d’utilitzar com a carn de canó. És a dir, ells planejaven utilitzar els vassalls de la mateixa manera com els utilitzava la noblesa, amb un altre nom i amb una mecànica diferent; per exemple, amb sous lliures i contractació lliure, cosa que volia dir un xíling al dia.

Què necessitaven, a més? Doncs necessitaven vendre la mercaderia, i la van vendre utilitzant a Hume o a Locke. Van vendre la seva idea. Venien el progrés de la humanitat indefinit sabent que era mentida. El que hem d’entendre és que aquesta desigualtat no neix del sistema capitalista com a conseqüència, sinó que està pensada i organitzada.

Això ho podem veure quan aquests burgesos creen un sistema de desigualtats a les escoles, ja que a tots els països d’Europa, tots els burgesos estan en contra de l’educació dels pobres: neguen aquest dret categòricament als pobres i munten el sistema per tal que els pobres no puguin estudiar. Això ho fan, per exemple, impedint que l’Estat posi diners per a l’educació. L’únic ensenyament al qual tindrien accés els pobres era el d’un capellà de torn que ensenya uns pocs mesos l’any, bàsicament el catecisme i a llegir amb prou feines.

La burgesia va vendre, mitjançant els seus intel·lectuals, la idea del progrés general, però ells sabien que del nou sistema només se’n beneficiaven ells

Els propis il·lustrats ho sabien, com diu Philip Delamgadene, un il·lustrat poc conegut: “el pitjor que podem fer és ensenyar als pobres. Perquè si els ensenyem s’adonaran de com els estem explotant” i aleshores es podrien revoltar. També diu que s’ha d’aconseguir per tots els mitjans que els pagesos segueixin sent pagesos, que no vulguin ser cap altra cosa. La preocupació, doncs, d’aquests intel·lectuals és que els pobres treballin per mantenir els rics.

Per tant, aquesta desigualtat no és una conseqüència del capitalisme, sinó que forma part de la gènesi del capitalisme. Han passat dos-cents anys. I el sistema basat en l’explotació, el consum i la renuncia a l’oci i la vida comunal neix d’aquí. És interessant entendre aquests orígens justament ara amb aquesta tendència tan desaforada a la desigualtat perquè la gent comprengui que, per ser tan salvatge, el capitalisme ens necessita.

La desigualtat no és conseqüència del capitalisme, sinó que forma part de la seva gènesi

Si la desigualtat es va aconseguir gràcies a mitjans polítics nosaltres hem d’utilitzar també aquests mitjans per aturar-la. Aquest és el fonament del meu llibre i la base de les meves reflexions. La desigualtat ni és genètica ni cap déu la va escriure en taules de pedra. La desigualtat es va aconseguir forçadament amb mesures polítiques, per tant, la manera de revertir-la és també amb mesures polítiques. La gent neix diferent, però no desigual. La desigualtat, al meu entendre, és una greu violació de la desigualtat humana.

Tot i així, la versió de la història que ens ha arribat és molt diferent. Precisament llegint aquest llibre sembla que hagis redescobert alguns dels autors il·lustrats. Però les coses ja estaven escrites així. Potser només calia que algú ho llegís de la manera adequada. És curiós perquè a través de fons antigues i molt conegudes tu has elaborat un missatge bastant nou i molt oposat a l’escola tradicional anglesa de la “història del progrés”, que és la imperant avui dia. És interessant sobretot el missatge que llences que la desigualtat que patim avui dia no és una tara del sistema ni una conseqüència d’ uns banquers concrets que s’hagin excedit en els seus límits: el sistema és l’essència d’aquestes desigualtats.

El sistema no pot funcionar sense la desigualtat. Qui ha explicat la història del progrés és una historiografia d’una gent que ja ha arribat al capitalisme i a qui ja van bé totes les seves virtuts, que en té, i es dedica a cantar-ne les seves excel·lències. Són els que estan d’acord amb aquest sistema, els que han escrit els llibres d’història. Si tu mires els manuals d’història del segle XVIII, la majoria són tots copiats els uns dels altres. Els que estem en contra d’aquest sistema hem tornat a les fons, als filòsofs francesos, que van ser els gran propagandistes del nou sistema de producció. La resta porta acceptant un discurs de manera acrítica durant dos segles i mig. He anat a totes les fonts que he pogut en totes les llengües que domino i he trobat que els il·lustrats bàsicament van practicar els jocs florals del capitalisme.

El capitalisme permet que una persona negra o un boig arribin a ser president dels EUA. També permet a tothom l’oportunitat del cel a la terra. És una religió laica esplèndida. Mentre que les religions tradicionals diuen que ara toca patir i gaudir més endavant, en la pròxima vida, el capitalisme respon: “mira, passa’t-ho bé ara”. És molt antròpic, va molt bé  a la mena d’homes que som ara en aquest punt de l’evolució humana: és molt adequat. Segur que d’aquí quatre dies ens oferirà un nou producte molt bo per a les estones d’oci, que haurem d’hipotecar per aconseguir-lo, i fins que no siguem capaços d’estar satisfets amb el que tenim i parem d’anhelar nous productes, el capitalisme no pararà d’oferir-te noves eines per al consum.img_5206

I quins són els mecanismes que porten el gruix de la societat de “comuns” d’una mentalitat d’Antic Règim a una mentalitat de tipus capitalista?

Jo crec que aquests comuns són obligats. Al llarg del segle XVIII, de cara a construir aquest món de les manufactures, tenen lloc una sèrie de moviments legals o semilegals que alguns historiadors han nomenat “Revolució Liberal”. Des del punt de vista que ens interessa, hem d’entendre que hi ha un punt a Gran Bretanya en què els famosos “encerclaments” que venien de l’Edat Mitjana fan un ‘boom’ extraordinari per una llei del Parlament. Fins aleshores, el pagès treballava la terra que ja conreava el seu besavi, fins que li diuen: “miri, ara tancarem això i vostè ens haurà de vendre la seva terra, perquè quatre cinquenes parts són meves i ara fa nosa, haig de tancar el total, no el 80% de les terres”. En això el pagès responia: “és que jo, a més de dret sobre aquesta terra, tinc dret a la terra comunal: a més de llaurar i cuidar el bestiar, vaig al bosc i agafo llenya i caço el que puc”. Però amb la nova llei del parlament, perdia aquests drets i aquestes terres comunals. I què pot fer aquest pobre analfabet? Contractar un advocat? Anar a Londres i gastar-se tots els diners que tenia per obrir un cas legal que no tenia cap garantia de guanyar? No ho fan i els fan fora de les terres.

Aleshores, tota una munió de pagesos van ser expulsats dels camps amb els encerclaments i cap al 1780 he calculat que 1.300.000 persones s’han quedat sense feina, sense terres i sense res. Aquesta gent es veu obligada a anar a les ciutats angleses.

A les ciutats, on el sistema econòmic es basava en gremis, amb una jerarquia que anava dels mestres als aprenents, passant pels oficials i que determinaven uns preus fixes per als seus productes. En aquesta època, des del poder es fan fora els gremis i tothom es converteix en obrers, treballadors que han de vendre la seva força de treball. De cop i volta, tens la gent que ve del camp i tota la gent de ciutats; tots s’han convertit en obrers que s’han de llogar. Sumem-li un increment notable de la demografia que hi ha hagut des de la segona meitat del segle XVIII, que també es veu obligada a emigrar a les ciutats per buscar-se la vida. Tota aquesta massa vol feina. Aquí és quan esclata el negoci de les manufactures: utilitzant tota aquesta gent com a força de treball. Doncs amb aquesta enorme oferta de mà d’obra, els sous que es paguen són els mínims possibles: tenen un exèrcit per a produir les manufactures i tot un exèrcit de reserva per si algú es rebel·la i vol un augment de sou més digne.

El capitalisme destrueix les antigues relacions socioeconòmiques al camp i a la ciutat i després farà un ús intensiu d’una nova mà d’obra massiva i barata: els obrers

No només això, sinó que aquests burgesos anglesos pensen que el millor que poden fer és donar feina a les dones i els nens, ja que els paguen, respectivament, un 50% i un 30% del que cobren els homes. El seu ús va ser tan intensiu, que quan apareixen les màquines filadores i altres, els burgesos les encarreguen a mida de dones i nens. Les primeres filadores tenien els espais massa separats entre agulles cosa que feia que només les poguessin operar homes; doncs s’encarreguen nous tipus fets a mida perquè poguessin ser operades per nens de cinc anys, ja que les seves mans eren més adequades per filar la seda, que requeria unes mans més petites per posar els dits entre les agulles. Tot al revés de com ens ho han explicat. No és que encarreguin màquines per millorar la producció i aleshores posen la gent a treballar, sinó que miren la mà d’obra que tenen i llavors inventen les màquines per poder explotar millor.

La historiografia d’avui diu “clar que en el capitalisme hi van haver coses molt dolentes per a la gent, però van ser els burgesos els que van posar el capital per engegar-lo”. No és cert. No van posar gens de diners: el capital fix era ridícul. Hom podia comprar una petita fàbrica de filats per dues-centes lliures, un preu baixíssim. El negoci el van fer amb el capital variable, que el van mantenir el més baix possible gràcies a les colònies amb esclaus negres i amb dones i nens, que ben aviat van descobrir que no només eren molt més barats, sinó que a més eren molt més dòcils que els homes.

L’explotació de dones i nens va ser tan gran que es manaven construir les noves màquines a la seva altura

L’explotació no és cap miracle que caigui del cel a la burgesia, és fruit d’una anàlisi quasi científica, amb moltes etapes d’assaig i error i molts invents per aconseguir la màxima acumulació del capital. Aquests industrials del segle XVIII seran els que al segle XIX posaran el vapor i molts fills d’ells heretaran l’enorme patrimoni dels pares i mantindran les classes socials allà on són.  Així és com es crearan dinasties de rics i pobres, on la tendència serà que els rics cada cop seran més rics i els pobres cada cop ho seran més.

En el teu llibre dediques moltes pàgines a posar en dubte i desmentir l’elit intel·lectual que justifica aquest nou sistema, com els philosophes francesos, com Diderot o Voltaire.

Sí, però també als economistes polítics anglesos, els cameralistes austríacs, els pietistes prussians o els jurisdiccionalistes italians. Els cameralistes creen una disciplina, la Sozialwirtschaft, que busca la manera d’esquilar encara més a la gent per treure’ls més impostos per al tresor del Príncep. La història els recorda com aquells que van desenvolupar la ciència de l’administració de l’Estat, però bàsicament el que fan és defensar un estat policíac fiscal. Eren gent, a més, que defensava que s’havia de donar una educació basada en l’acatament de la posició que Déu havia donat a cadascú. Bàsicament, que els pobres no poden mai deixar de ser pobres, com sosté Smith quan afirma que en una societat civilitzada els pobres han de procurar per ells mateixos i per l’immens luxe dels seus superiors. Com a mínim Smith no se n’amaga; els filòsofs francesos són més hipòcrites.

La pregunta és: i per què això no s’ha explicat en els llibres d’història? Doncs perquè no interessa. Tots coincideixen al llarg d’Europa: els rics han de seguir sent rics i gaudint d’una vida de lleure i els pobres han de treballar. També ho diu Voltaire que arriba a afirmar que el poble vulgar no mereix ser il·lustrat. Nou de cada deu persones no mereixen ser educades o anar a l’escola. És més, han de ser tractats com poc més que “animals”. Ho havíeu sentit mai això de Voltaire? No. Què se n’ha dit? Doncs que estava a favor de la tolerància, en contra de l’Església i la seva manera de fer excloent…

Tot això és cert, però hem sigut incapaços d’entendre que aquesta gent s’ha d’analitzar en el marc de la seva realitat social i política. Com podem pensar que tota aquesta gent estava a favor de la llibertat i la democràcia quan eren tots comtes, marquesos, rics podrits que es passaven el dia al salons parisencs prenent copes i dinant amb banquers i prínceps? No té cap sentit.

No m’estic carregant la il·lustració, carrego contra el mite de la il·lustració. Ells no van voler ser mai en el que ens hem convertit. No trobaràs en cap dels seus escrits alguna cosa semblant a “en el futur, la prosperitat i la llibertat…” perquè no tenien cap interès en això. La seva intenció era viure com a bons burgesos en un món burgès. És després, i per altres raons, que tots hem comprat la idea que van ser la cúspide de la civilització i del pensament humà i que el motiu pel qual no vivim en la barbàrie va ser per la Il·lustració i els seus responsables.

Com podem pensar que els il·lustrats estaven a favor de la llibertat i la democràcia quan eren tots comtes, marquesos i rics podrits que es passaven el dia al salons parisencs prenent copes i dinant amb banquers i prínceps?

A aquesta gent no li importava tot això. Voltaire es guanyava la vida amb usura. Deixava diners a tots els prínceps i nobles mig arruïnats de tota Europa i els cobrava uns alts interessos. Tenia una rendes anuals de 200.000 lliures. Tant ric era, que es va fer construir a Suïssa, tocant a França, un castell que a dins tenia un teatre per a representar els seus drames i vivia rodejat de gent que li feia la pilota i que menjava d’ell. Amb això vull dir que van ser gent de la seva època, ni més ni menys. Jo el que em pregunto és per què els vam comprar la moto del segle XIX i els vam convertir en el que no van ser mai.

Els filòsofs francesos eren els filòsofs de la burgesia. Un exemple? L’Enciclopèdia de Diderot, tan alabada perquè estava basada en la racionalitat burgesa, té entrades on es demana la supressió dels gremis i el comerç lliure del gra. És un instrument de la burgesia que era qui estava pagant la seva creació.

Eren homes de la seva època com ho han sigut tots al llarg de la història. En cada país cada un feia la seva; com aquí a Espanya, on hi havia un nacional-catolicisme en què només existia Déu i el Concili de Trento. La idea que la Il·lustració és una idea comuna a Europa és una bestiesa. Això ho hem d’entendre amb ulls nous. Tots sabem que la història no és objectiva, sinó el contrari, i que sempre respon a un projecte político-social. I la història d’avui dia és la història del capitalisme i el progrés entès en termes burgesos. Per tant, la història sempre serà esbiaixada. La meva també, perquè em preocupa més el 98% de la població europea del segle XVIII, que el 2% d’arquebisbes, prínceps o burgesos rics. I per tant és esbiaixada perquè té un enfocament clar en un sector de la població i no en el seu total.img_5200

Una de les coses que planteges en el llibre és que la era de la industrialització i el lliure comerç no eren necessàriament l’única via de progrés per la qual la història podia avançar. Sé que això és fer història-ficció, però, per on podria haver avançat?

Un historiador no ho hauria de fer mai això, perquè mai sabràs què hauria passat perquè senzillament no ha passat i no serveix de res pensar-hi. Però com dic en el meu llibre, en un moment com era ja el final del segle XVIII, ja havien desaparegut les grans epidèmies, començava la inoculació i la vacuna, s’havia començat a produir un creixement demogràfic important, la gent vivia més anys i de manera més saludable… La taxa de mortalitat infantil havia baixat i anteriorment havia estat terrible.

Hem convertit els pensadors de la Il·lustració en quelcom que no eren

I era el moment en què s’obria el món de les manufactures i on ja no hi havia només una oferta de productes del camp, sinó que es podia accedir a menjars diferents que es podien portar d’altres països; es podia menjar en recipients, molt millors que la peltre que es feia servir fins aleshores, començaven a haver-hi estufes a les cases per no passar tant fred a l’hivern, etc… En el moment en què es podia fer això, la gent que va ostentar el control dels mitjans de producció va decidir que aquest camí no els interessava. I aquests eren els que tenien el poder polític.

Com tots sabem, l’inici de la Revolució Industrial és a Gran Bretanya perquè allà els burgesos havien fet la seva revolució burgesa l’any 1688, cent anys abans que els francesos fessin la seva. Aquesta gent va ser la iniciadora del sistema, ja que la burgesia ja manava, ja tenia el control de la Cambra dels Comuns i controlava quasi tota la vida parroquial anglesa, molt important per crear un teixit de gent que opinava de la mateixa manera i que volia avançar cap a aquesta societat de progrés.

Aquesta gent va veure la oportunitat i ho van fer. I per què la resta d’Europa els va seguir? Perquè no va tenir més remei. A finals del segle XVIII els anglesos tenen la flota mercantil més important del món i l’armada més important del món i per bones o per males són una societat de venedors. Els problemes militars entre Gran Bretanya i Espanya al segle XVIII vénen d’aquí, perquè els anglesos volen vendre les seves mercaderies a les colònies espanyoles i els espanyols s’hi negaven. Venen a la Índia, venen a Àsia, venen a tot arreu, és la globalització iniciada per ells.

Europa i el món van haver d’adaptar-se a la nova globalització començada per la marina anglesa

En el llibre explico els diversos models d’industrialització. Què passa quan els anglesos tenen aquesta quantitat de poder i mercaderies barates? Doncs que les han de vendre. França, per exemple, per un acord que firma amb gran Bretanya al voltant del 1780, l’Acord Tiden, ha de comprar les mercaderies angleses sí o sí, perquè si no, van a la guerra. De sobte els teixidors i els filadors francesos veuen que se’ls abraona un munt de material barat i els productors francesos es veuen obligats a fer uns productes tan barats com els anglesos, tot i que havien seguit una altra línia. Els francesos es van veure obligats a mecanitzar-se a corre-cuita, igual que els prussians o els italians… menys els holandesos que es van convertir en financers.

Aquesta és la resposta sobre per què es tria aquesta via i no cap altra: qui la decideix té el poder polític i econòmic i acaba imposant a la resta la seva manera de fer. Totes aquestes decisions que veiem al llarg de la història només amaguen el menyspreu per al 98% de la gent del món.

Read More

Boris Mikhàilovitx Skóssirev havia nascut a Vilnius en el sí d’una família de la petita noblesa russa. La revolució soviètica frustrà les pretensions del jove Boris i l’obligà a demanar asil polític a la Gran Bretanya on s’incorporà a la Royal Navy. El posat aristocràtic, el caràcter aventurer i la facilitat pels idiomes, el van conduir a desenvolupar tasques d’espionatge al llarg dels anys vint fins que s’instal·là definitivament als Països Baixos. Sense cap ocupació reconeguda, Boris vivia a Holanda de la rifeta dels títols nobiliaris. Dels que tenia per herència i dels que s’inventava. A final de la dècada es casa amb Maria Lluïsa Parat, una rica divorciada de Marsella amb qui no conviurà gaire temps. Ja a inicis dels anys trenta i de la mà de la seva amant, una jove anglesa, visita Andorra per primera vegada i decideix instal·lar-se a Santa Coloma d’Andorra. La seva presència desperta l’expectació de les gents de la vall, cosa que aprofita per obtenir informació i establir contactes en tots els nivells. Alertades, les autoritats andorranes l’avisen per escrit el 17 de maig de 1934: “que no se introdueixi en assumptes polítichs de les Valls”. Finalment, cinc dies després és expulsat del coprincipat.
Boris “s’exilia” a la Seu d’Urgell on viu com un autèntic monarca i on posa en marxa una hàbil tasca propagandística i diplomàtica. A França és presenta com el darrer lloctinent del rei destronat per la revolució, cosa que desperta les simpaties dels sectors reaccionaris i de les famílies d’arrel aristocràtica. Quan viatja a Madrid es presenta com un defensor dels drets dels espanyols de les valls pirinenques contra les pretensions dels veïns del nord, i a casa nostra, organitza misses en honor al recentment traspassat President Macià. La carta guanyadora de la seva baralla és però el programa polític que ha plasmat en el seu projecte de constitució andorrana. Aquest document planteja la modernització i l’enriquiment de la vall gràcies a l’establiment d’un règim de paradís fiscal. El preu a pagar seran les institucions tradicionals de la vall i com em vist al principi, el resultat no va deixar lloc a dubtes. La República de França i el consell de ministres espanyol ja havien deixat clar amb anterioritat que respectarien la decisió del Consell General i així les coses, la instauració monàrquica és un fet.
Tots sabem però, que aquest episodi no va passar mai d’anècdota. Qui va posar el punt i final al prometedor regnat del rei Boris? El 21 de juliol, tot just deu dies després de proclamada la república, quatre guàrdies civils encapçalats per un sergent detenen a Boris I i el condueixen emmanillat fins a Barcelona davant la passivitat dels seus súbdits. Sembla ser que al Bisbe i de la Seu i copríncep d’Andorra no el va satisfer la idea de deixar la Vall en mans d’un desconegut.

Read More

Corria l’any 798 i a Aquisgrà, la capital de l’imperi carolingi i residència de l’emperador Carlemany, arribava un monumental present vivent de les llunyanes terres d’Orient. L’emperador no s’ho podia creure, aquell era un animal mai vist al Nord d’Europa, i ja ens podem imaginar la cara d’estupefacció de tots els que veieren aquell monstruós animal per primer cop a la seva vida. A la cort carolíngia, per primera vegada, arribava de les llunyanes terres orientals un elefant albí, un present del califa abbàssida Harum al-Rashid per a l’emperador de la cristiandat i pare d’Europa. Aquell regal era una mostra més del poder que s’havia aconseguit reunir sota els califes de Bagdad i és d’aquesta manera com ho exhibiren: regalant un animal totalment desconegut, original de les càlides terres orientals.

A més d’una demostració de poder davant d’Occident i l’emperador cristià, el present d’Harum també va ser una mostra de l’amistat i l’afecte que unia els dos sobirans. Aquell elefant fou anomenat Abul-Abbas i es convertí ràpidament en una eina de propaganda del poder imperial carolingi: l’emperador de tota la cristiandat havia de donar una imatge que ultrapassés els límits occidentals europeus, i aquest animal fou la millor manera per demostrar-ho. Sabem per les fonts que el propi emperador el rentava i raspallava personalment, i fins i tot parlava amb ell, com una autèntica mascota de més de tres tones. Sabem també que el va fer participar en alguna batalla contra els danesos, en una de les múltiples campanyes que el rei franc realitzà en vida. No obstant, aquell animal no es degué acabar d’adaptar al clima d’aquelles zones del continent europeu, on la humitat i el fred eren sempre presents, i, segons la versió oficial, l’elefant morí d’una pneumònia després d’haver creuat el Rin nedant. L’emperador es degué sentir molt trist i desconsolat i va decretar uns dies de dol en memòria del seu estimat company, que ja no tornaria a veure mai més.

Read More

Ens trobem altre cop a la Facultat de GeografiaiHistòria de la UB per entrevistar a Pau Castell, guanyador dels premis Noguera i de d’Institut d’Estudis Catalans i el tercer premi del Claustre de la UB per la seva tesi “La caça de bruixes als segles XV i XVI a Catalunya”.  Primer de tot: Què s’entenia aleshores per bruixeria i quines pràctiques eren reconegudes com a tals aquests segles a Catalunya?

El que hem d’entendre primer de tot és que el “crim de bruixeria”, com se l’entenia llavors, apareix per primer cop a la història el segle XV, durant aquests anys de crisis profunda de l’època baix-medieval, que vol dir que no existia abans. És un crim que apareix per l’acumulació de tradicions anteriors molt relacionades amb el malefici, el mal donat, amb la persecució de l’heretgia… que també tenen a veure amb la creença amb diversos esperits nocturns que tenen la capacitat d’entrar a les cases i donar mal. És el que entenem com el “concepte acumulatiu de la bruixeria” que finalment es reformula i dóna lloc a aquesta nova creença, aquest nou crim, que coneixem com a bruixeria. Aquest crim consisteix en la creença que existeix uns grups de homes i dones que es reuneixen de nit i que juren fidelitat al diable, en forma de boc normalment, abjuren de la fe cristiana i porten a terme una sèrie de rituals orgiàstics i demés. I sobretot aquesta creença es basa que aquesta gent o suposada secta herètica són capaços de donar mal: bàsicament de provocar la malaltia i la mort de persones, animals i conreus per mitjans malèfics. Alguns d’aquests mitjans són tangibles, com els verins, les metzines que recullen els documents on es descriuen com “bruixes i metzineres”, o bé altres més intangibles com ara maleficis, conjurs o la capacitat d’entrar a les cases tancades de nit per esclafar o cruixir les criatures amb les seves pròpies mans, etc… Això és el crim de bruixeria, un crim que es formula a partir del segle XV i que de fet aquí a Catalunya tenim alguns dels primers exemples de persecució d’aquest nou crim.

Podem dir que tenim el dubtós honor de ser el primer lloc d’Europa on es fa la primera llei europea, al 1424, contra aquest nou crim de bruixeria contra Déu i la societat, ja que aquell any a la Vall d’Àneu el comte del Pallars i els prohoms es reuneixen i formulen aquesta llei amb la pena que es mantindrà al llarg dels segles que és la mort, la confiscació dels béns de l’acusada per part del senyor i l’execució. Normalment era la forca seguida de la cremació del cadàver.

Què causava tanta por a la societat respecte aquestes pràctiques i persones? I si causaven tants mals tràngols per què no havien estat anteriorment perseguides?

Hi ha una tradició d’origen  baix-medieval que la historiografia anomena “la por del complot diabòlic”, una creença molt actual, de fet, que considera que les desgràcies que arriben a la societat són causades per un grup de gent malèfica. Això ja havia passat amb anterioritat: pensem amb el tema del càtars o dels templers. Aquesta idea normalment va vinculada amb la heretgia, grups herètics que atempten contra la societat cristiana. Però havia passat sobretot al segle XIV amb els jueus i els leprosos. En el segle XIV hi ha la ferma creença que el Diable ha provocat un complot on els leprosos, instigats pels jueus, han enverinat els pous i que fa estendre la gran epidèmia que es vivia en aquell moment. Aquesta creença s’estén i hi ha una resposta a això: hi ha persecucions de leprosos, hi ha persecucions de jueus, la justícia actua… es va arribar fins i tot a tancar les fronteres. Aquests episodis van deixant la idea del complot diabòlic, i ho acabarà recollint el tema de la bruixeria i la caça de bruixes. S’acaba creient que totes aquestes morts d’infants, de bestiar no són per causa divina sinó que les provoquen persones, encarnades en la figura de bruixes i bruixots. Tot això és el que fa que la gent en èpoques de gran mortalitat, d’epidèmies, de desgràcies, acudeixin a les autoritats per tal que facin la seva feina, que investiguin, que identifiquin els culpables d’aquells mals i que els castiguin. Aquesta imatge trenca el tòpic que s’havia tingut durant els anys 50, 60 i 70 com a fenomen vinculat a la Inquisició, als tribunals eclesiàstics, en una espècie de croada contra les bruixes i la cultura popular en aquesta dicotomia, de la qual se n’abusa molt, entre la cultura popular i la cultura d’elit. I avui en dia sabem que això no és així.

Pau Castell a la Facultat de Geografia i Història de la UB
Pau Castell a la Facultat de Geografia i Història de la UB

A partir dels anys 70 es va començar a publicar moltíssima documentació de l’època que ha canviat aquesta visió i que presenta la cacera de bruixes com un fenomen que va de baix a dalt, les acusacions de bruixeria s’inicien quasi sempre a nivell local i a partir d’acusacions dels veïns i veïnes de les sospitoses. És a partir d’aquests acusacions que els tribunals actuen i porten a terme uns processos judicials contra les acusades, en canvi, tribunals eclesiàstics com la Inquisició aquí a Catalunya tenen un paper molt limitat. De fet el tribunal de la Inquisició és un tribunal molt escèptic pel que fa al crim de bruixeria i a més és un tribunal rigorós en l’aplicació del dret. Per tant, en un cas de bruixeria, que judicialment és molt difícil de demostrar (com es demostra que han entrat de nit en una casa amb les finestres tancades o que a través d’un malefici han provocat la mort del fill?)… deixa els casos de bruixeria dins de l’àmbit de la superstició. En canvi els tribunals civils, aquests tribunals locals, que estan molt més a prop de la gent i de les seves pors, van ser molt durs i sovint no van complir l’ordre del dret. Per exemple feien un ús molt alegre de la tortura o turment judicial, no respectaven les bases ni les defenses de les acusades per mirar d’aconseguir aquestes sentències de culpabilitat, per, com diuen els documents de l’època, “purgar la terra d’aquesta plaga”.

Un cop una veïna o veí era acusat de bruixeria, quin era el procés judicial que es duia a terme per aconseguir la confessió? Quins mètodes s’aplicaven?

En principi aquí a Catalunya un judici per bruixeria no es distingia d’un judici per assassinat, té les mateixes fases. El que passava és que l’ordre del dret s’alterava per aconseguir aquestes confessions. Els judicis començaven sempre de la mateixa manera: a partir d’una denuncia, que es podia iniciar amb una acusació particular de les pròpies veïnes o veïns o es podia actuar d’ofici el propi tribunal perquè li havia arribat la noticia que s’havia comès un crim, que estaven donant mal en una determinada zona. Quan el tribunal accepta la denuncia el primer que fa és una enquesta de testimonis. Aquesta és la primera fase del judici, l’enquesta o inquisició, que diuen els documents, del verb “inquirir”, investigar o preguntar. En aquesta inquisició el que es fa és cridar diverses persones de la comunitat per interrogar-los sobre la presència de bruixes i bruixots a la zona, si sospiten d’algú, si hi ha alguna dona que tingui fama de bruixa o que hagi estat acusada amb anterioritat, si se’ls ha mort animals o criatures en circumstàncies estranyes, etc… S’intenta extreure informació per determinar la presència de bruixes en la zona i qui són. Amb tota aquesta informació el procurador fiscal ja pot identificar i detenir les sospitoses. En el primer interrogatori les sospitoses en la gran majoria declaren ser innocents, no hi ha pràcticament cap dona que es declari bruixa només començar. Davant d’això el tribunal tenia una sèrie de mecanismes per determinar la culpabilitat de les acusades. Aquests mecanismes estaven bastant allunyats de l’ordre del dret i un dels més utilitzats va ser un peritatge corporal que es coneixia com l’examen de senyals. Aquest examen consistia en despullar l’acusat o acusada per buscar en el seu cos una espècie de marques del Diable o de bruixes i bruixots, ja que se suposava que el Diable marcava els seus vassalls. Aquestes senyals es trobaven en el 100% dels casos. Sovint aquestes marques només les podien veure certes persones, normalment infants més suggestionables, o només apareixien quan es fregaven amb aigua beneïda o es punxaven amb determinades agulles i, en cas de les dones, també es fixava com a senyal la falta pèl, en especial la falta de pèl a les aixelles o del pubis com senyal inequívoc de pertinença a secta.
Amb aquestes proves un tribunal ja podia dictaminar sentència. El que passava sovint és que arribats a aquest punt el tribunal dictaminava el que es coneix com a “sentència interlocutòria” més concretament de “turment” o de “qüestions”. A partir d’aquest punt el fiscal podia continuar l’interrogatori amb l’ajuda de la tortura. És en aquesta segona fase del judici que apareixen totes aquestes confessions i que formen part de l’estereotip de la bruixa: vols nocturns amb ungüents per volar fins a l’aplec, els aplecs diabòlics amb la presència del Diable, el petó al cul del Diable com a jurament de fidelitat, l’abjuració de fe cristiana, rituals orgiàstics i altres. I sobretot, és en aquestes confessions que apareix, per part de les acusades de tots aquells crims, totes aquelles morts o enverinaments que havien anat sortint al llarg de l’enquesta: coses com “sí, jo vaig entrar de nit a la casa i vaig matar el fill de casa tal” o “aquelles vaques que van morir fa dos anys, vaig ser jo qui les va emmetzinar”. D’alguna manera, a través d’aquelles sessions de turment s’obté una confessió que confirma les sospites que tenia la comunitat sobre l’ intervenció malèfica en la mort del seu bestiar, les malalties, etc.. Els documents parlen de “extreure la veritat de la boca de l’acusada”.
Davant d’aquesta confessió acostumava a seguir una sentència, perquè ja no hi havia defensa possible. La prova definitiva en el 90% dels casos és la confessió de la pròpia acusada, el fons no hi ha cap altra prova que aquesta. Això porta a la sentència de mort i l’execució pública on es llegien els càrrecs de la sentència i, així, es va reafirmant aquesta creença popular que eren realment responsables de les desgràcies que passaven a la societat i eren penjades i cremades seguidament.

Quines maneres tenien les acusades de sortir-ne ben parades un cop es veia que se les acusava i que el judici agafava aquest camí cap al turment?

No gaires, la veritat, perquè el propi sistema judicial que acabem de descriure deixava poc marge d’actuació a les acusades. En alguns casos si podien aconseguir el suport de familiars per pressionar o negociar, sobretot si el tribunal era més just o més rigorós en l’aplicació del mètode, podien aconseguir el se’n deien les defenses. En aquestes defenses, si les podia presentar, la persona tenia possibilitats de sortir-se’n perquè es podien presentar testimonis a favor de l’acusada que deien que era una bona dona, que mai havia fet res. O bé en aquestes defenses s’intentava invalidar els testimonis contraris dient, per exemple, que eren “enemics manifestos” o que l’estaven acusant perquè tenien un conflicte de terres o un conflicte polític d’algun tipus i això els invalidava com a testimonis. A través d’aquestes defenses trobem que algunes dones, efectivament, van sortir-se’n, van ser absoltes o condemnades a penes lleus.

L’altra via de sortida per a aquestes dones, contràriament al que pugui semblar, era el recurs al tribunal de la Santa Inquisició de Barcelona, perquè va ser un tribunal molt escèptic davant d’això. Tenim els casos de dones jutjades prèviament per un tribunal local que en un moment donat aconsegueixen apel·lar i portar el seu cas a la Inquisició. Aquests inquisidors es llegeixen aquest judici, veuen totes les irregularitat comeses, que no s’aguanta a nivell legal. Normalment les tornen a interrogar, a vegades les tornen a torturar, i en aquests casos, les dones, en veure’s en un ambient diferent i la possibilitat de salvar-se, normalment es desdiuen de tot allò que han confessat. Diuen que tot era mentida, en el cas concret d’una dona diu “no me acuerdo de lo que dije pues esa noche había bebido vino” (Nota del Redactor: les actes de la Inquisició es prenien en castellà en aquella època) i per tant no tenia validesa el que havia dit. De manera que davant la reclamació d’innocència per part de l’acusada i les irregularitats comeses durant el judici moltes vegades el tribunal inquisitorial acabava absolent aquestes dones o condemnant-les a penes lleus per superstició, com una penitència.

Com evoluciona la caça de bruixes des d’una persecució popular i més esporàdica com era al segle XV fins a la caça estesa i sistematitzada dels segles XVII i XVIII a tota Europa?

La cacera de bruixes és un fenomen que dura més de tres-cents anys i per tant té moltes fases diferents i no funciona igual en època medieval que en l’època moderna. El primer tret distintiu és a nivell geogràfic, ja que quan s’inicia aquesta caça es limita a unes zones molt concretes d’Europa, que són les zones dels Alps Suïssos fins a la zona centre i nord d’Itàlia, i per altra banda la zona de la Provença francesa i baixant fins als Pirineus incloent Catalunya. Podem parlar, així, d’un triangle entre Barcelona, Basilea i Milà on apareixen els primers casos.

A partir de finals del segle XV i amb la publicació de grans tractats contra aquest nou crim de bruixeria, de manuals per als inquisidors, com el famós Maleus Maleficarum, el Martell dels Malvats, el fenomen s’estén cap Alemanya i els Països Baixos i salta cap a les Illes Britàniques. Veiem una extensió progressiva, a mesura que van passant les dècades, cap al nord d’Europa i trobem les caceres més fortes en llocs com Polònia al segle XVII, dos-cents anys més tard que aquí comencés aquest procés. També és cert que a mesura que passen les dècades es va fent més intensa aquesta caça ja que va arrelant més en la gent la idea del complot, i fins i tot es professionalitza. Apareixen una sèrie de personatges com els caçadors de bruixes professionals o descobridors de bruixes o endevinaries que es deien a l’època. Eren sempre homes amb la suposada capacitat d’identificar les dones que eren bruixes de la resta, i és que evidentment a nivell físic una dona no es diferenciava en res d’una bruixa; per tant, eren necessaris tots els processos esmentats com els exàmens de senyals per demostrar que eren bruixes d’alguna manera. Doncs a aquests descobridors, la gent els atribuïa la capacitat quasi sobrenatural de detectar-les, per tant s’anaven movent pel territori i en èpoques d’especial mortalitat o epidèmies feien el seu agost perquè sovint les pròpies vil·les, ciutats o consells municipals els cridaven expressament perquè identifiquessin les seves bruixes, la causa del seu mal.

Aquí Catalunya en tenim uns quants de famosos, com un del segle XVI que va actuar a la zona del camp de Tarragona, un morisc que es deia Malet i es va escampar la brama que era capaç de identificar les bruixes. Va iniciar una espècie de gira per les viles del camp de Tarragona com Reus, Montblanc, Alcover, Sitges o Tarragona mateix i va arribar fins a Cervera i veiem que les autoritats municipals el contractaven perquè els lliurés de les seves bruixes amagades. Quan arribava a la vila en qüestió les dones sortien al carrer i ell les identificava. S’iniciaven desenes de processos com els que comentàvem, allunyats de l’ordre del dret, molt ràpids i sovint amb l’aplicació de la tortura que conduïen a l’execució d’aquestes dones. El final d’aquest Malet és quasi poètic ja que va acabar a mans de la Inquisició, acusat per els familiars d’algunes de les dones processades que van apel·lar a la Inquisició de Barcelona, que va acceptar jutjar alguns d’aquells casos. El fiscal inquisitorial en va condemnar a mort sis o set i quan la Inquisició Suprema de Valladolid es va assabentar d’això immediatament van enviar un visitador que va aturar tots els processos al·legant que no tenia cap sentit el que estaven fent, va alliberar totes les dones que quedaven i va castigar els propis inquisidors de Barcelona per permetre tot allò. És curiós veure la correspondència entre les Inquisicions de Barcelona i Valladolid ja que els primers diuen que, si no actuen ells, els tribunals municipals cometen autèntiques escabetxines i que com a Inquisició han d’actuar davant dels casos d’heretgia i si aixequen la mà d’aquí els tribunals civils agafaran la justícia per la seva mà.
Aquesta aparició de caçadors de bruixes demostra el procés de professionalització de la cacera, que veiem també en els propis jutges. Ja en el segle XVII tenim algun document del Pirineu que ens parla de determinats jutges i notaris que pagant-los un preu ja fixat s’encarregaven de dur a terme una cacera de bruixes en una determinada zona i cobraven a tant per bruixa executada, així que realment ja estem parlant d’una altra dinàmica.

Quantes bruixes van ser ajusticiades, sobretot als segles XV i XVI?

Aquesta és la gran pregunta. No ho sabem realment. No ho sabem perquè la documentació que s’ha conservat és una petita part de tots els judicis que es van celebrar. Conservem uns quants centenars de casos dels segles XV i XVI, que vaig recollir a la meva tesis, però sabem que van ser milers i no sabrem mai quants n’hi van haver realment. Per posar un exemple, a principis del segle XVII, coincidint en períodes de carestia i epidèmies a Catalunya, es van produir grans caceres de bruixes i algun dels documents de l’època diu “de algunos años a esta parte se han ejecutado a más de tres mil mujeres”. Estem parlant d’una execució massiva de dones en poc més de tres anys. Són unes xifres comparables als gran focus de caceres de bruixes a Europa com Bòsnia o Països Baixos i altres zones d’Europa central on la caça de bruixes va ser més intensa. Doncs a Catalunya l’hem de posar al mateix nivell com a punt especialment dur de la persecució.

Els poders intel·lectuals d’elit del moment, com la noblesa feudal, prohoms o cortesans urbans o el propi estament eclesiàstic més il·lustrat, quina posició prenien en aquest tema?

Durant el segle XV el tema de la bruixeria va aixecar grans debats intel·lectuals. Es van escriure molts tractats i es van formar debats al voltant del tema. En els propis concilis de l’Església es pronunciaven sermons i es discutia si aquesta nova secta existia realment o no, si efectivament aquestes dones eren capaces de desplaçar-se per l’aire a través de diables o a través de determinades formules o si només ho somiaven. Si eren fantasies o somnis o si eren transportades corporalment al lloc de l’aquelarre perquè això tenia unes implicacions a nivell teològic i filosòfic, a nivell metafísic, molt importants. Era realment el Diable capaç d’interactuar amb els objectes corporis o només podia temptar i provocar al·lucinacions? Hi havia autèntics debats tant entre eclesiàstics com seculars, entre jutges, humanistes de l’època que escrivien sobre això. Això demostra la importància que tenia per aquesta elit aquest tema, sobretot per les implicacions religioses i de filosofia natural. Per exemple hi ha un humanista castellà del segle XV que escriu un tractat sobre la superstició i que esmenta aquesta creença que les dones van de nit i cavalquen amb els diables per entrar a les cases i xuclen la sang de les criatures, i que afirma que és impossible tant a nivell espiritual, pel que han dit anteriorment els teòlegs, com a nivell natural, perquè un cos amb tres dimensions no pot passar per aquests forats tan estrets i per tant les mares no han d’excusar-se en les bruixes si les criatures moren per falta de cura. Aquí veiem una opinió contrària i en canvi en trobem d’altres de la mateixa època que afirmen que efectivament el Diable és capaç de moure cossos, que aquestes dones actuen en nom del Diable i que el mateix fet d’argumentar que aquest fet no és possible és, d’alguna manera, col·laborar amb aquesta heretgia i ser còmplice d’aquest mal.

las-colgaban-del-pulgar-para-arrancarles-confesion_media_1-1453667045245

Totes aquestes creences que xuclaven sang, que viatjaven per l’aire, etc., eren restes del vell paganisme morint a Europa per imposició final del cristianisme i de l’aparició del proto-estat als segles XV i XVI?

Tots els elements que historiogràficament s’anomenen el “estereotip de la bruixa” o la “mitologia de la bruixeria” beuen de fonts diferents i una d’elles és la creença en aquests esperits nocturns. És una creença que ve de temps molt antics, que trobem en època medieval però que ja és present en època antiga, i si tinguéssim documentació la trobaríem abans, també. Parlem de figures com les estries, les làmies, esperits femenins que es convertien en ocells i que precisament entraven a les cases per atacar els infants, i que les trobem documentades ja en època grecoromana. Figures com el Dimoni del malson que en diuen pesadilla en castellà, una criatura malèfica que entrava de nit a les cases i oprimia el pit els dorments i els esclafava els ossos, d’aquí el nom de pesadilla, de pesar (en català també se li diu la pesanta).

També trobem a tota Europa la creença de les cavalcades nocturnes de determinats esperits, a vegades els dels morts, a vegades de determinades divinitats femenines com la Cort de la deessa Diana o el Seguici d’Herodies, que cavalquen de nit amb el seu seguici, i hi ha testimonis de certes persones, sobretot dones, que afirmen haver cavalcat de nit amb aquestes comitives. Això són creences que ja trobem època medieval, però tot això es reformula en sentit diabòlic a finals d’època medieval i s’integra dins de l’estereotip de la bruixa.
En català, la pròpia paraula bruixa ja ens explica moltes coses, perquè etimològicament la paraula “bruixa” ve d’una paraula indoeuropea que vol dir precisament “esclafar” o “trencar”, com el francès antic brixent o l’irlandès brixant; i d’aquí la paraula bruixa. D’alguna manera seria “la que esclafa” i fa referència precisament a una figura, no una dona de carn i ossos, si no a un esperit femení malèfic que es creia que entrava a les cases i ofegava als dorments, en especial a les criatures. Això era una bruixa en l’origen, però a finals de l’època medieval aquesta paraula es desdobla semànticament i passa a significar també una dona que té una relació amb el món d’aquests éssers espirituals ja sigui perquè és capaç de contactar-hi i mitjançar-hi o perquè és capaç de realitzar determinats rituals per protegir les persones, en especial les criatures. Moltes de les primeres dones jutjades a Catalunya són precisament dones que tenen relació amb aquest món màgic. El primer document judicial on apareix per primer cop la paraula “bruixa” és d’aquí Barcelona, del 1419 i és un judici contra una dona que és llevadora. Precisament durant el seu interrogatori el que ella confessa és que quan neix una criatura fa un ritual perquè les bruixes i el exèrcit reial no ataquin a la criatura: posa damunt una taula amb unes tovalles, un mirall, aigua i pa perquè les bruixes s’entretinguin menjant, bevent i mirant-se al mirall i així no ataquin al recent nascut. Aquesta dona se la jutja justament vinculant-la amb la mort d’una d’aquestes criatures. Per tant, veiem que, les primeres dones acusades de bruixeria, se les acusa aquí Catalunya sobretot “d’anar amb les bruixes”, un detall molt important. En aquesta primera llei que comentàvem (1424) no es condemna a bruixes i bruixots, si no que es condemna a homes i dones que van de nit amb les bruixes al Boc de Biterna. Aquí encara es conservava aquesta connotació espiritual o mitològica que eren les bruixes en origen i que s’acabarà convertint únicament en bruixa com a dona de carn i ossos. És important perquè un esperit, evidentment, no el pots arrestar i interrogar, però a una dona real sí i la pots torturar i fer confessar els seus crims.

Per què hi havia tanta diferència entre el número de dones acusades enfront al número d’home acusats?

El crim de bruixeria és un crim principalment femení. S’associava en l’època a dones. La pròpia paraula original de “bruixa” en català no té masculí, si no que apareix després el concepte de “bruixot” i apareix com un derivat. És molt difícil parlar de xifres per la poca quantitat de documents que han arribat als nostres dies, però en línies generals a tota Europa es calcula que sobre el 80% de acusats van ser dones. En el cas català aquest percentatge és encara superior i passa del 90%, i els casos d’homes són anecdòtics. El que he pogut trobar al llarg de la tesi és que, sovint, alguns dels pocs homes acusats de bruixots són jutjats en judicis múltiples o bé que aquests homes tenen alguna relació familiar amb dones acusades prèviament per bruixeria, o són de la mateixa casa. D’alguna manera sempre entren les acusacions per via femenina.

Finalment per acabar, avui dia tenim una visió molt concreta de la bruixa: amb escombra voladora, barret, vestides de negre, la berruga, lletges amb gat negre… Com ha anat evolucionant l’estereotip fins avui dia fins a tenir aquesta imatge tant concreta quan abans era tant diferent?

Això ja forma part de la pròpia cultura europea fins arribar a la cultura de masses en el segle XX, quan aquests estereotips convergeixen. És veritat que si ens fixem en la història del cinema veiem molt bé les fases d’evolució d’aquest estereotip al llarg del segle. Perquè abans la figura de la bruixa era una figura vinculada al malefici, a la mort d’infants, etc… un gran contrast amb les bruixes d’avui dia com la Bruixa Avorrida, que són personatges per als nens o personatges de contes infantils, quan en època medieval i moderna els nens eren precisament la víctima principal. En tot cas, fins al segle XIX l’estereotip de la bruixa és el mateix: la bruixa malèfica, perillosa, i la pròpia paraula està molt connotada negativament. Això comença a canviar a finals del segle XIX amb el moviment romàntic, sobretot a través de l’obra de Michelle, que d’alguna manera reivindica la figura de la bruixa com a una víctima de la opressió del sistema medieval i, una mica, una espècie d’heroïna enfrontada als poders del moment dins del moviment romàntic i nacionalista de l’època. Això passarà al segle XX, quan trobem una tendència marcada al llarg del segle i que arriba al seu punt àlgid als anys 60, que reivindica la figura de la bruixa com a heroïna proto-feminista sobretot per la via del marxisme i del feminisme. Sobretot les dues primeres onades de feminisme, que agafen aquesta figura com a símbol i la reivindiquen, i és quan apareix la idea de la “dona sàvia” enfrontada al patriarcat. Fins i tot trobem aquests eslògans als anys 60 dins del moviment feminista de “nosaltres som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar”, o dones que es reivindiquen com a bruixes elles mateixes vinculant-se amb tots aquests moviments del neopaganisme, el wickans i altres.

En general és això: una reivindicació i una reinvenció d’aquesta figura de la bruixa que és interessant en el context del segle XX, però evidentment té poc a veure amb la realitat històrica dels segles XV i XVI. Com a fenomen cultural i històric del segle XX és molt interessant i dóna lloc a discursos molt potents precisament sobre les relacions de gènere i poder, però poc a veure amb la història real sobre la cacera de bruixes.

Moltes gràcies per haver-nos apropat a una realitat històrica de la qual només tenim una visió sovint molt influenciada pels mitjans de comunicació. Felicitats pels premis rebuts i la tesi i per haver-nos acompanyat avui.

Read More

 

Com és sabut, la Guerra de Successió forma part d’un dels capítols més estudiats i sotmesos a continuats estudis de la nostra història. No hem de caure en l’error de pensar que la Guerra de Successió va ser un conflicte entre Espanya i Catalunya o que Catalunya va lluitar per independitzar-se de la corona de Castella. La Guerra de Successió va ser un conflicte a nivell mundial i europeu. Els dos bàndols (aliats austríacs i partidaris del candidat borbó), lluitaven a Europa per frenar l’expansionisme militar i polític que l’avi del jove Felip, Lluís XIV, que en l’últim terç del segle XVII feia temps que intentava sotmetre els territoris i monarques veïns i erigir-se com a un veritable emperador francès per aconseguir una hegemonia militar i política indiscutible. És per això que Gran Bretanya, Holanda i l’Imperi Austríac, entre d’altres, van aliar-se per frenar aquest expansionisme francès; un expansionisme que semblava posar en perill tot l’equilibri polític, tant a Europa com en els dominis colonials americans. Molts dels fronts i batalles que es van lliurar no solament es desenvoluparen a la Península Ibèrica, també al continent europeu les lluites foren ben presents. Aquesta és la primera cosa que ens ha de quedar clara. Ara veurem què va suposar la derrota de Catalunya el 1714 i la capitulació de Barcelona. Barcelona no es va rendir mai, com alguns poden pensar, una capitulació és l’entrega de les claus de la ciutat a canvi, sempre, que es respectarà la gent, les cases, els drets i els llocs dels seus habitants. Això és el que van fer les autoritats barcelonines quan veieren la causa austriacista – que s’havia convertit en la causa catalana- totalment perduda.

mapa politic europa
Mapa polític d’Europa durant el conflicte.

Aquest succés va donar peu a un fenomen en el qual m’agradaria parar atenció: la repressió. La repressió que es va dur a terme per part dels borbònics en tot el territori català va ser diversa, brutal, devastadora i es podria dividir en molts àmbits. Es va desplegar una maquinària repressiva amb un objectiu: eliminar la Catalunya pre-borbònica. Això passava per exercir la repressió sobre les persones, els símbols, els privilegis, la llengua, el dret, l’economia, l’aparell fiscal, les institucions, la història, la divisió territorial, les cases, les campanes, els monuments, els arbres i fins i tot es va prohibir fer volar estels. Certament, quan els francesos ocupen l’Aragó i València, ja s’aplica un “terrorisme borbònic” que sembra la por, el terror, el caos i la devastació allà on els francesos van avançant i ocupant el territori que s’havia alçat en armes i era partidari de l’arxiduc Carles III. Aquest fenomen l’analitza molt bé l’historiador Josep Maria Torres i Ribé en la seva obra Felip V contra Catalunya. Va ser una cosa que no s’havia vist mai. Es va aplicar a la majoria de poblacions l’anomenat “diezmo de horca” pel qual 1 de cada 10 resistents era penjat, i els altres 9 eren enviats a les galeres en condicions similars a les dels esclaus (això podia variar, podia durar 7 o 15 anys).

Sin título
Retrat de Felip V.

Què volia aconseguir Felip V amb tota aquesta repressió? Que la por, el terror i la incertesa s’inserissin per sempre més dins del cor i ànima dels catalans. Que se’ls fiqués al cap que vivien en un estat de guerra permanent on la justícia militar era la que manava, on aquella Catalunya que havia gaudit de lleis pròpies, institucions, privilegis, furs, constitucions i llibertats ja no existia. Aquests drets quedaven esborrats per sempre més per donar pas a un model d’estat absolutista i centralitzador, on les decisions es prenien des de Castella i s’implantaven sense cap mena de dilació.

Des de Catalunya, què va suposar la batalla de Barcelona? Ja us ho podeu imaginar: la lluita a vida o mort per la supervivència com a poble, per preservar tot allò que s’havia forjat en els segles medievals i moderns i que feia tant característica la nació catalana. Per això es va decidir resistir a ultrança, perquè no volien perdre tot el que havien aconseguit al llarg de la seva història i els havia caracteritzat per sempre més (la llengua, les institucions, el dret, el comerç, l’economia, els privilegis, les constitucions i les llibertats). Però en cap moment és una lluita per un procés de secessió. És una lluita per fer front a un candidat al tron, que volia imposar un model polític que en el fons perjudicaria i arruïnaria el model polític, econòmic i comercial català. És per això que els catalans es van decantar finalment per l’arxiduc Carles III, ja que a part del fet que aquest candidat se’l va veure amb més bons ulls, responia millor als interessos de Catalunya establir  un model polític, econòmic i comercial calcat al britànic, holandès i alemany.

La repressió sobre les persones s’ha analitzat en base als consells de guerra, als judicis sumaríssims, a la documentació, les cartes i decrets que historiadors han treballat. Totes les bombes que van caure a la ciutat s’han excavat i totes estan documentades, a dia d’avui s’han calculat exactament 30.068 bombes. Es calculen uns 7.000 morts en la batalla de Barcelona, uns 6.000 morts pel terrorisme borbònic i uns 25.000-30.000 exiliats (en un país de 400.000 persones). Molts dels exiliats se’n van anar a Viena, a posar-se sota les ordres de l’arxiduc Carles III, que allà es va proclamar emperador sota el nom de Carles VI. També, els exiliats van fundar una ciutat a Tamesvar, anomenada Serjara. Francesc de Castellví ens ho relata molt detalladament, és un d’aquells personatges que els historiadors agraeixen i molt, perquè gràcies als seus relats, cartes, escrits i sobretot les famoses Narraciones Históricas sabem molt més de la repressió a les persones i també com es va desenvolupar la vida en aquesta ciutat fundada per exiliats austriacistes catalans. Els principals dirigents i caps militars de la defensa de Barcelona van ser empresonats i morts, com va ser el cas del general Batet i Antonio de Villarroel, aquest últim mort a les presons borbòniques de La Coruña. Un cas singular és el del general Moragues, que va ser esquarterat. El seu cap va ser penjat a dins d’una gàbia al portal del mar i, tot i les súpliques de la seva dona perquè el despengessin, la gàbia no es va treure fins al cap de dotze anys. Felip V havia donat instruccions a Berwick sobre què havia de fer amb la població de Catalunya: “es mereixen ser sotmesos al màxim rigor segons les lleis de la guerra perquè serveixi d’exemple per a tots els altres súbdits que, a semblança seva, persisteixen en la rebel·lió”.

villarroel
Retrat d’Antonio de Villarroel.

A finals del 1714 el Capità General, que era el marquès de Castelrodrigo va auspiciar la celebració d’un acte ritual de l’abolició dels privilegis i les constitucions. Es volia fer entrar en l’imaginari que no només s’havia produït la derrota, sinó que aquesta era irreversible i era necessari destruir i abolir els privilegis i les constitucions per esborrar-los de la memòria catalana. D’entrada tots els nomenaments, títols i càrrecs atorgats per Carles III van ser decomissats i cremats. Tots els exemplars de les constitucions resultats de 1706 van ser requisats. Tot allò que havia escrit Narcís Feliu de la Penya (un dels grans ideòlegs dels austriacistes) va ser liquidat. Les obres anteriors o posteriors del 1714 considerades contràries a Felip V van ser prohibides. Va ser decretada una estricta censura d’impremta sota un ferri control per part del Consell de Castella. Desenes de pobles i vil·les van ser incendiades, com per exemple Sallent, Prats de Lluçanès, Oristà, Torelló, Sant Feliu de Sasserra, Espinelves, Viladrau, Arbúcies, Manresa, Vilassar de Dalt

Dos dies després de la capitulació de Barcelona, José Patiño, la mà dreta de Berwick i l’encarregat de la repressió a Barcelona, va anar a la seu del Consell de Cent per dissoldre’l. Es van endur llibres, documents, insígnies dels consellers; van recollir més de 40 banderes de la milícia gremial, la famosa Coronela, que havia defensat a mort la ciutat durant més de 14 mesos; van agafar el penó de Sant Jordi i el de Santa Eulàlia entre d’altres, i tot va ser portat direcció a Madrid.

El duc de Berwick,  un militar d’origen anglès (fill bord del rei d’Anglaterra a les ordres del rei de França) va ser qui va agafar el relleu del setge de Barcelona des de finals de juliol del 1714 i va aconseguir fer capitular a la ciutat. Va imposar una multa a tots els que es trobaven a Barcelona i una altra als que estaven a les esglésies i als convents per tal de pagar el botí que tant esperaven.

berwick
Retrat de James Fitz-James, duc de Berwick.

Berwick entrà a la catedral de Barcelona i obligà els dirigents de la resistència a agenollar-se davant seu, llavors allotjà a 10.000 soldats a Barcelona, es començà a planificar la destrucció de castells i masies fortificades i es van tirar els arbres de les vores dels camins per tal d’evitar que es fessin assalts i emboscades a les patrulles borbòniques. Una altra mesura que no es va voler aplicar va ser l’obligació  que la gent visqués en zones de poblament concentrat per tal de bombardejar-les millor en cas d’amotinaments o possibles futures revoltes. Es van retallar molts castells retallant elements defensius com merlets, baluards, torres i muralles.

Les campanes de Barcelona també van ser víctimes de la repressió borbònica, un cop es va entrar a Barcelona el marquès de Castelrodrigo va ordenar despenjar les campanes de la ciutat, les mateixes que havien tocat dia i nit a defensar la ciutat de l’enemic, que estava fora muralles. Es va ordenar fondre-les i del ferro fos es van fer canons que es destinarien a la Ciutadella per tal de bombardejar la ciutat, si aquesta es tornava a revoltar o amotinar durant l’ocupació borbònica.

Pel que fa a la Ciutadella, és un dels temes més coneguts sobre la repressió de Barcelona. La Ciutadella va ser una fortalesa ideada per un dels enginyers militars de Felip V, anomenat Joris Prosper van Verboom. Aquesta fortalesa tindria una única funció: tenir atemorida la ciutat, controlar la seva població i reprimir a canonades les “possibles” revoltes que els barcelonins provoquessin. Aquesta Ciutadella és un cas excepcional a tota Europa, no solament per les funcions que se li atribuïren, sinó perquè, a més, la seva construcció s’ordenà fer-la al Barri de la Ribera, un barri de menestrals i mercaders. Van tenir la idea monstruosa de fer enderrocar 800 cases, destruïdes pels seus propis habitants, i portar cada pedra a una altra zona on es destinaria tota aquesta amalgama humana, el que avui dia és la Barceloneta. Es calcula que aquesta gent suposava el 10% de la població barcelonina i que eren aproximadament 4.000 persones, que van estar durant dies i mesos vivint en barraques a la platja, esperant a que es construís el barri on s’havien d’instal·lar.

ciutadella
Plànol de la ciutat de Barcelona al 1714. A la dreta es pot veure la fortificació de la Ciutadella.

També es va voler desarmar a tota la població de Catalunya. A les noves autoritats no els interessava que la gent anés armada, i tampoc ho volien, perquè era un privilegi que atorgaven les constitucions catalanes i que ara els borbons s’encarregaven d’esborrar per sempre. Es van decomissar unes 72.000 armes, de les quals 62.000 eren armes de foc, i, d’aquestes, 29.000 eren escopetes i fusells. Tot això es fa perquè hi ha guerrilles, que després de la guerra segueixen fent emboscades als borbons. Podríem dir que eren semblants als maquis durant el franquisme. Els borbons per parar això van ordenar fer esquadres, que són l’origen dels actuals mossos d’esquadra, amb la missió de frenar i eliminar qualsevol tipus de rebel·lió, emboscada o sabotatge, i per suposat, eliminar qualsevol tipus d’enemic polític contrari al règim de Felip V. Un dels caps més importants d’aquesta resistència és Joan Barceló, àlies “carrasclet”, un personatge molt rellevant però eclipsat per d’altres que s’ha considerat més importants per part de la historiografia.

En l’àmbit lingüístic, per una monarquia absoluta que té com a model l’estat francès, la llengua catalana és ja d’entrada un obstacle per a l’assoliment de la uniformització, perquè la llengua catalana té a inicis del XVIII un estatus important i no és fàcil relegar-la a l’àmbit privat. El castellà va passar a ser l’idioma de tots els àmbits de l’administració borbònica (des de la reial audiència fins a l’àmbit municipal). El castellà no existeixia a Catalunya, el 1714, i es va imposar de manera brutal. Els capellans tornen a escriure en llatí, perquè no sabien escriure ni parlar en castellà i tampoc els alcaldes dels municipis a finals de 1714. A més, el volen imposar en les prèdiques, obligant a fer els sermons en castellà. Es pretenia “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, és a dir, Patiño considerava que el català o el fet que els catalans parlessin en un altre idioma, al seu entendre, no podia ser permès. La història de la llengua catalana al segle XVIII  mostra els intents reiterats i reeixits de bandejar-la de tots els àmbits públics de prestigi. Les disposicions oficials contra l’ús del català en temps de Carles III van ser abundants. El 1768 s’obliga per la Reial Cèdula de Aranjuez que l’ensenyament de primeres lletres, de retòrica i de llatinitat es faci en castellà i que el català desaparegui de l’escola. Una altra cèdula, 4 anys després, mana que tots els mercaders i comerciants han de portar els seus llibres en castellà. El 1825, en un altre segle però amb la mateixa retòrica, queda per escrit que la gramàtica i la ortografia siguin en castellà. Al 1862 la llei de notariat prohibeix els contractes i escriptures i testaments redactats en català, i finalment una ordre de 1867 dicta que no s’admetran a censura les obres de teatre que estiguin redactades en qualsevol dels dialectes. La controvèrsia sobre el català a dia d’avui emana d’aquestes fonts.

nova planta
Document del Decret de Nova Planta de 1716.

Finalment, caldria parlar del famós Decret de Nova Planta, que es va promulgar al 1716. D’aquest decret interessa primer de tot el nom, Nova Planta: volien fer tabula rasa, i un país nou, volien bastir un nou marc per a Catalunya. La gran part de les seves disposicions fan referència als tribunals catalans, però a partir d’aquí es farà una disposició que serà piramidal. Al capdamunt hi haurà el Capitán General al qual s’atorga totes les funcions que tindrà el virrei i serà com una mena de cap militar a  Catalunya. Tenia un poder il·limitat, sempre per sota del monarca. No tenia limitacions perquè no hi havia institucions catalanes que regulessin les seves accions. Aquest actuarà juntament amb la Reial Audiència,  que ha de formar el “real acuerdo”, que es coneix com el “real desacuerdo” per tots els problemes que hi va suposar. Aquesta nova estructura de poder implica també un canvi en la divisió territorial. S’implanten els corregiments i s’aboleixen les vegueries, cosa que afectà l’àmbit municipal. Deixaren d’existir comuns i universitats (solament es permet la Universitat de Cervera), i es crearen els ajuntaments borbònics. S’acabaren les assemblees de veïns que deliberaven, els càrrecs de conseller, paer i cònsols; tots són substituïts per regidoresTota ombra de participació ciutadana queda morta. Aquella gent actuaria a l’ajuntament per servir els interessos del rei i de Madrid, fent de corretja de transmissió per tal de fer complir les ordres que venien del monarca i que s’implantaren sobre la població.

Aquests són alguns dels efectes que tingué la derrota catalana en la Guerra de Successió. Realment, és molt necessari conèixer amb exactitud la repressió que els borbons van exercir al nostre país, a la seva gent, a les seves institucions, a la seva llengua, al seu dret, a les seves ciutats, al món universitari, als seus símbols… Una de les feines més importants, doncs, que tenim els historiadors, pel que fa a aquest procés d’implantació de la monarquia borbònica, és l’explicació de tota la maquinària de repressió que la va acompanyar.

Tot això s’ha de saber perquè són els fonaments de la relació entre el territori català i l’Espanya borbònica, que es va encunyar a principis del segle XVIII, i el seu coneixement sense enganys – i evitant posicionar-nos – és transcendental per resoldre els litigis que són latents encara.

 

Read More

Editorial Ab Origine: especial de març 15/III/2016

El passat dia 8 de març va ser el Dia Internacional de la Dona Treballadora, segons l’organització de Nacions Unides. Per què és necessari dedicar un dia específic  de l’any a més del 50% de la població humana? Doncs perquè durant molts anys les dones han estat desplaçades i invisibilitzades de la vida pública, relegant-les a l’àmbit familiar i domèstic. Privades fins ben entrat el segle XX del sufragi i la ciutadania a diferència dels seus congèneres masculins. Actualment, tot i que l’estatus legal hagi canviat en favor de la igualtat, segueixen patint una discriminació en certs àmbits socials, professionals i polítics que demostren que la igualtat no s’ha aconseguit encara i que cal treballar plegats per assolir-la.
Des de l’equip editorial hem volgut fer la nostra modesta aportació, dedicant el número d’aquest mes de març al paper oblidat i menystingut de la dona en la història. Perquè és un paper en el qual no se li fa justícia; sovint es diu que han sigut les guardianes de la llar al llarg dels segles i que la realitat històrica és la que és i que no és el paper de l’ historiador jutjar-la… Però sí que és la responsabilitat de l’ historiador qüestionar com es fa la història i com s’estudia. I creiem que actualment es fa poc èmfasi o s’oblida que les dones han contribuït tant com els homes a crear el món i a fer Història.
És cert que alguns noms propis han brillat amb la seva pròpia llum gràcies a les seves accions: Hatsetsup, Messalina, Hipatia,  Ermessenda o Clara Campoamor; però sempre en segon terme, mai al nivell dels seus homòlegs masculins com Ramsès II, Juli Cèsar, Arquímedes, Carles V o Manuel  Azaña.  A més, hem preferit centrar-nos del paper col·lectiu de la dona, no només en noms propis, tot i que també és molt important reivindicar-los al mateix nivell que els noms propis masculins. Però creiem que és molt important reconèixer la feina de tot un sexe que ha patit l’ostracisme de la vida pública durant gairebé tots els períodes de la història.

Esperem que el gaudiu i que junts aprofundim en aquestes protagonistes tan poc valorades de la història de la humanitat.

Equip editorial Ab Origine, 8/III/2016

Read More

Si Víctor Gavín Munté entrés a un bar i comencés a parlar de geopolítica, de les relacions internacionals o sobre els inicis de la construcció europea a qui fos, aquella persona tornaria a casa sabent molt més que alguns dels nostres líders mundials. Té una facilitat innata per transmetre les problemàtiques i conceptes més enrevessats amb unes poques frases i una o dues paraules encertades. Potser és per aquest motiu que les seves classes estan sempre tan plenes; i el seu tracte amable potser explica per què els seus alumnes (que fins feia poc escoltaven embadalits les seves classes) el paren pels passadissos com aquell qui para un company més de promoció. Aquest tracte no l’ofèn; ans el contrari, i les seves classes continuen al bar, on diferents grups d’estudiants es congreguen al seu voltant. A l’hora de fer l’entrevista, veient que el seu despatx se’ns quedava petit, ens obre la sala del departament entre rialles… com sempre. L’entrevista registra només un moment d’una conversa més llarga, però aquí va ser especialment acadèmic en un dels temes que més controla: la geopolítica i Europa després de la Segona Guerra Mundial i de la Guerra Freda.

Martí-Pau Villares. Una de les coses de les quals parlarem en aquesta entrevista és sobre la geopolítica i sobre geoestratègia. En quin moment neix, en quin context sorgeixen aquests temes? I quan es comença a parlar?

Quan parlem de ‘geopolítica’, ho fem d’un invent alemany del segle XIX. És un concepte que desenvolupen essencialment geògrafs i politòlegs germànics; però cal remarcar que la idea que aquells senyors tenien al cap té molt poc a veure amb el que nosaltres coneixem com a “geopolítica”, i és lògic: ells estan en un context que no té res a veure amb el nostre.

M-PV. I com evoluciona aquest terme fins als nostres dies?

Evoluciona d’acord amb la marxa del món. Dit d’una manera molt planera, allò que busca la geopolítica és veure com l’entorn d’un territori afecta les decisions polítiques que pren aquest territori. En la mesura que aquest entorn va canviant, evidentment la geopolítica va canviant també.

És a dir, mai pot ser una cosa fixa o congelada en el temps, però quan parlem de geopolítica estem parlant d’això; com es veuen afectades les decisions polítiques dels responsables d’un territori per l’entorn on es troba aquest territori: com condiciona aquest entorn les decisions polítiques. Aquest entorn pot ser tant el polític com pot ser-ho el geogràfic: no és el mateix ser un país amb fronteres en quatre països que ser una illa al mig del Pacífic. Això també és una cosa que condiciona. No és el mateix tenir de veïns a Noruega i Suècia que tenir de veïns a dos estats fallits, per exemple.

M-PV. Ens agradaria entrar en la geopolítica actual, després de la Guerra Freda. Has comentat alguna vegada que l’analista polític Francis Fukuyama ja enunciava la fi de la història…

Ja se n’ha desdit, eh? [Riu]

M-PV. Deia això i que aquest fenomen obria la porta a un món multipolar que ha arrossegat uns conflictes de la Guerra Freda i n’obre de nous.

Bé, de fet Fukuyama no parlava de multipolaritat mundial. Ell anava cap al món unipolar. La idea de Fukuyama és que havia un sistema que havia triomfat i que la victòria d’aquell sistema, com qualsevol altre, anul·lava l’alternativa i que per tant a tots els països del món no els hi quedava cap altra alternativa que fer seu el sistema que havia guanyat. Per tant, aquí estaríem parlant d’un món unisistèmic que, evidentment, la realitat ha desmentit.

M-PV. I quins conflictes s’arrosseguen de la Guerra Freda i quins de nous obre? Quina mena de conflictes es desenvolupen a partir del final de la Guerra Freda?

Els conflictes que es podien arrossegar de la Guerra Freda són veritables relíquies, perquè estem parlant d’un món que no té res a veure amb el nostre. El món de la Guerra Freda, si ho vols dir cínicament, era molt estable, des d’un punt de vista geopolític, perquè els problemes estaven molt clars: hi havia dos hegemons que s’enfrontaven i eren els que dictaven els termes.

Per tant, tots els conflictes que podien haver-hi per sota s’emmarcaven en funció de la zona que estiguessis, amb una sèrie de termes i conceptes molt clars. Un exemple de conflicte que s’arrossega fins avui dia és el conflicte de Corea. El problema que tenen els conflictes que s’arrosseguen de la postguerra Freda és que tota aquella claredat i simplicitat han desaparegut. Aquest és un món molt més complex: no hi ha un sol sistema, no hi ha un sol concepte…

El món de la Guerra Freda era molt estable des d’un punt de vista geopolític. Els conflictes s’emmarcaven en funció de la zona que estiguessis

Va haver-hi la il·lusió (i molta gent encara la té) que tot el món té ganes de ser una fotocòpia del model occidental i evidentment, això no és així. I jo considero que en el món actual la conflictivitat principal prové de que allò que hem conegut com a “Primer Món” (especialment a partir de la segona meitat del segle XX) entengui que no és l’únic món. I que, per tant, haurà de conviure amb altres mons i sistemes.

Probablement, la persona que crec que ha desenvolupat això amb més claredat és un especialista nord-americà d’origen indi, Amitav Acharya, el llibre del qual The End of American World Order, molt llegit en el món anglosaxó, aplica un concepte que no té res a veure amb la geopolítica, i és el de “multisala”. Ell afirma que ens haurem d’acostumar que el món serà un complex multisala; i de la mateixa manera que en un complex multisala, a la mateixa hora, es fa una política d’intriga, una de suspens, un western i una de ciència-ficció, el món haurà de ser organitzat així. Al costat del sistema occidental conviuran una sèrie d’altres sistemes; per tant, la pau i estabilitat d’aquest món dependrà de que aquests diferents mons aprenguin a conviure entre ells, es tolerin els uns als altres i es respectin.

M-PV. En aquest sentit, quin és el paper dels Estats Units (EUA) i quines visions tenen en relació a aquesta davallada, si és que s’accepta aquesta davallada…

No els queda cap altre remei! Una altra cosa és que acceptin i que acceptin de bon grat. Per exemple, el que ens està dient el món xinès ara mateix és que ells no tenen cap problema amb el sistema capitalista, per paradoxal que això sembli perquè estem parlant d’un país nominalment comunista, però que de fet té un capitalisme desbocat gestionat per un partit comunista. Ells no tenen cap problema amb l’economia capitalista; ara bé, una altra cosa és amb el sistema de valors occidental, perquè ells diuen que el seu és igual o més vàlid que els nostre i que s’han de respectar igualment i que ells buscaran un lloc en el món d’acord els seus interessos, no en funció dels del món occidental o d’altres mons. Quina possibilitat tens d’impedir això? Quina capacitat tenen els EUA o un altre conjunt d’estats a impedir que la Xina ho faci? No la tenen. Per tant, és una cosa que s’acceptarà de major o menor grat. Per això, si mires les primàries republicanes als EUA et vénen autèntics calfreds, perquè no hi ha ningú allà amb la mínima capacitat per a entendre aquestes coses.

Però la realitat és aquesta. Darrere el pacte que acaben de firmar els EUA i Iran, en el fons, el que hi ha és el reconeixement del rol d’Iran a la regió i en aquella àrea del món. Quina possibilitat tens d’impedir això? Clar, si hom fes cas als falcons israelians, que proposen agafar l’aviació i bombardejar el país des de Teheran i cap al nord i cap al sud… Però això l’administració d’Obama ja ha deixat ben clar que ni de broma.

M-PV. Però encara hi ha visions que no accepten aquesta davallada

Efectivament, n’hi ha, perquè són coses que no són fàcils d’acceptar. A prop tenim el cas anglès, que porta en davallada bona part del segle XX i encara avui dia hi ha molts anglesos en el govern que pensen que encara tenen un paper independent per jugar al món. Per tant, són processos que no són fàcils ni digeribles d’avui per demà… Però la realitat és molt tossuda. Aquí, moltes vegades, en el que convé fixar-se és en la diferència entre retòrica i fets, que a vegades van per camins diferents. Moltes vegades, la retòrica és per al consum domèstic: hi ha un públic que la demana. Després les accions són unes altres.

M-PV. I ja parlant d’Europa, encara domina aquesta geopolítica des del punt de vista de la nació o de la Unió Europea (UE)? Què pesa més?

L’Estat. La idea aquesta que l’existència de la Unió Europea d’alguna manera ha permès superar completament el concepte d’estat com a primer marc de referència d’un ciutadà no ha passat. Potser hi ha una minoria que no concorda aquí, no cal ser categòrics, però a nivell general, ni en broma. El marc de referència per a bona part de la població i per a bona part del món polític.

La idea que la Unió Europea ha permès superar completament el concepte de l’estat-nació és mentida

Això moltes vegades és més simple del que sembla. Quan veiem determinats polítics pels mitjans de comunicació, preguntem-nos d’on deriva el seu càrrec; de l’estat o de la Unió Europea? Si deriva de l’estat, ells tenen molt clar d’on prové el càrrec que ocupen en aquells moments.

A més del fet que de la UE ja fa anys que dic que hi ha una confusió molt gran; i a això la pròpia organització hi ha ajudat molt amb la seva retòrica. La UE, Comunitat Europea abans o la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer anteriorment mai va ser quelcom per a substituir l’Estat! Va ser un invent per a complementar-lo: formant part d’aquest club, es podia arribar on ja no s’era capaç d’arribar. Per tant, és quelcom que t’ha de permetre aterrar allà on jo ja no podies a través del sistema tradicional de relacions bilaterals entre els estats. Té el potencial per fer això que hem estat comentant? Sí, però llavors cal repensar el projecte.

M-PV. I què és el que ens ofereix el futur? Per on passarà la nova geopolítica?

No se sap. Està en un estat de flux total. Hem passat d’un món molt pautat, el dels cinquanta anys de la Guerra Freda, a un que no sabem cap a on va. I el que és pitjor: els seus responsables tampoc ho saben ben bé, cap a on hem d’anar. A on els agradaria anar, sí, però.

M-PV. És a dir, no només veure la fi de determinats conflictes històrics, sinó a no saber quan acabaran

Aquí s’ha de crear un ordre internacional que tindrà molt poc a veure amb l’actual i amb el qual estem acostumats. El ja citat Acharya fa alguna proposta en aquest sentit: cal oblidar-se d’un món unipolar on tothom viu amb el mateix sistema i d’acord amb el mateix sistema de valors, etc. Aquí cal que convisquin diferents sistemes de valors i haurem de saber conviure tots. Caldria crear un marc de convivència global.

El nou ordre internacional que hem de crear tindrà molt poc a veure amb el que estem acostumats

Marc Geli. Hem estat parlant a nivell mundial, però focalitzem cap a Europa, ara. Al segle XIX, en forjar-se els estats-nació clàssics, es deia que una de les coses que els feia característics era el control de la frontera, el de la moneda i el servei postal. Avui dia tenim l’Espai Schenguen [espai de lliure circulació de persones entre els seus firmants]…

[Rient] Encara el tenim? [Aquesta entrevista es va fer poc després del tancament de fronteres dut a terme per Dinamarca i Àustria per a regular forçosament el flux d’immigrants vinguts de la guerra de Síria]

MG. Bé, almenys sobre el paper encara! Bé, a més de l’Espai Schenguen, tenim l’euro i tenim els e-mails. Afirmes que el marc de referència encara és l’estat, però què li ha passat? Perquè ja no és el mateix que el dels 50-60!

Tot i que encara hi ha qui s’ho vol creure. Hi ha gent que es pensa que encara es pot plantejar una realitat estatal en 2016 (per tant, en ple segle XXI) com l’estat que tu em deies del XIX. Lligant els dos blocs de preguntes que m’heu plantejat i citant un altre autor, en Dani Rodrik i la seva La paradoxa de la globalització, perquè va introduir un concepte que mai ningú havia dit abans: el concepte del trilema.

El trilema al qual s’ha de respondre avui dia és com combinar la sobirania nacional, la globalització i la democràcia. I no podem tenir els tres al mateix temps

El trilema a resoldre l’estructura en tres conceptes: sobirania nacional, globalització i democràcia. Rodrik afirma que en pots tenir dos, però no tres. Tal com ho argumenta és molt suggestiu, perquè afirma que si volem més globalització, i volem que aquesta estigui governada democràticament, haurem de crear estructures globals de govern per governar aquesta globalització; i això aniria en detriment de la sobirania nacional. Si volem sobirania nacional i democràcia, haurem d’embridar la globalització. Per tant, lligant les dues coses, el gran dilema plantejat a l’estat en aquests moments és que hi ha molts problemes que l’estat no pot resoldre en no disposar d’aquestes eines.

MG. Igualment, no creus que el traspàs de sobirania nacional ja ha començat? Pot ser que de sobirania nacional en tinguem cada vegada menys? Estaries d’acord en aquesta afirmació que ja és un lloc comú que la sobirania nacional està anant a grans institucions supranacionals sense cap control democràtic? No parlem només de la UE o del Fons Monetari Internacional (FMI), sinó també d’altres agents com les transnacionals? Aquí també estaríem parlant del famós tema del TTIP… I, per altra banda, l’estat també pateix una deconstrucció per avall, com demostrarien els Länder alemanys o les comunitats autònomes espanyoles.

Clar. L’estat és una estructura que com a tal, ja porta molts anys en crisi, perquè està perdent competències cap a dalt i cap avall. Cap avall, com ja has dit, serien els Länder o les comunitats autònomes, i cap a dalt hauríem de distingir dues coses. Perquè una cosa és perdre competències cap a la UE, cap a una entitat amb els seus problemes, si vols, i amb seu a Brussel·les; però una altra cosa seria parlar dels grans protagonistes de la globalització, que no és la UE, sinó tots aquells ens que ja han trencat completament amb la sobirania nacional i que es troben en un món globalitzat on ningú els controla.

Els grans protagonistes de la globalització són aquells ens que ja han trencat completament amb la sobirania nacional, en un món on ningú els controla

Perquè aquelles estructures de govern que encara no són estructures de govern estatal o supraestatal mai s’han transformat en unes estructures de govern que tinguin la capacitat de controlar això. Tot això no s’ha fet lluitant contra els governs. Moltes vegades ha comptat amb la seva col·laboració.

MG. Eric Hobsbawm deia [Guerra y paz en el siglo XXI; Crítica. 2013] cap al 2003-05 que l’estat estava desapareixent i que no sabíem què el substituiria. Deu anys després…

Estem exactament igual, al mateix lloc. Primerament perquè si optem per més globalització democràtica, això implica un canvi copernicà, perquè significa transformar-nos mentalment en una espècie de ciutadans globals, dotar-nos d’unes eines de govern globals; si volem que siguin democràtiques, llavors caldrà votar a la gent que vagi a aquestes estructures globals… Crear una espècie de governança mundial, de la qual tothom parla però que ningú sap ben bé com fer-ho ni com pot ser. A vegades per coses molt bàsiques…

A classe a vegades faig un exercici molt il·lustratiu. Quan introdueixo el tema de la governança mundial, i pregunto: “estaria bé que hi hagués una governança mundial?”, tothom respon que sí; “ha de ser democràtica?” i diuen que també. Llavors això significa que ens han de governar xinesos i indis, oi? Llavors tothom calla. [Silenci]

Quan parlo de governança mundial, sempre pregunto el mateix: si ens sembla bé una governança mundial democràtica, acceptaríem que ens governessin els xinesos i els indis?

Clar, això implica trencar molts esquemes. Si cal anar cap a una estructura global de govern mundial i volem que sigui democràtica, cal acceptar que la meitat dels 7000 milions de la Terra viuen a la Xina i a l’Índia! Seria molt difícil defensar la quota de poder enorme tradicional que ha tingut Europa occidental i que nosaltres hem conegut. Per tant, serien moltes coses les que es trencarien.

Al mateix temps, deu haver-hi molta gent que se sent molt més còmode en aquest estadi de flux interí, si vols dir-li així, que en un escenari com el descrit. Segurament se sentirien més còmodes en un escenari cap enrere perquè és un món conegut que tots sabem com era. En canvi, aquest món d’anar cap endavant, ningú sap com pot ser.

MG. I que ens agrada menys…

I que ens agrada menys, clar. Moltes vegades, quan parlem de temes com la globalització, centrem molt el tema en les elits que ens governen; però el problema també el tindríem a nivell de carrer. Hauríem de demanar a la gent uns canvis molt grans.

Hi ha una globalització àmpliament acceptada, que és la de les línies low cost, poder menjar mangos tot l’any… parlant en plata, la globalització consumista, poder comprar coses d’arreu del món. La globalització com a productor ja és una altra cosa.

La globalització entesa com a motor consumista està àmpliament acceptada

MG. I en aquest estat de flux interí, quines són les competències de l’estat i com està canviant?

Penso que ets molt optimista [riu] quan dius que està canviant, perquè ho està fent molt a contracor. Sincerament, les estructures d’estat europees no les veig canviant cap a aquesta dinàmica global, que, per altra banda, Europa ja no controla: Europa ja no defineix l’agenda mundial ni els grans temes. No veig a la gent que ens governa preparada per moure’s del vell al nou món, cap a unes estructures totalment noves.

El que estem vivint en aquests darrers mesos, per no dir en el darrer any, de la crisi dels refugiats és… Veient les actituds que tenen aquests estats em costa molt veure l’arribada d’un nou món: tancar-se a cal y canto, Schenguen suspès temporalment, per no parlar de coses com les que avui ha aprovat el parlament de Dinamarca, com ara la confiscació dels béns dels refugiats, tal com entren al país; cosa que ens porta a pàgines molt negres de la història europea.

Parlant del cas dels refugiats, bé ens haurem de llegir la lletra petita, però a mi el que no em queda clar és què et donen a canvi de la confiscació. El gran argument és dir que et deixaran l’anell de casat, perquè té un valor sentimental i tota la resta és per a pagar els costos de la teva estada. A mi m’agradaria veure definit a canvi d’això quina és la classe d’estada que els oferiran a Dinamarca… Perquè si allò que els hi ofereixen és estar tirat als carrers de Copenhaguen (això sí, amb l’anell de casat al dit), doncs potser millor que no els haguessin deixat entrar!

Tornant a la pregunta, aquestes actituds que veus dels representants dels estats europeus quan es veuen enfrontats en una crisi no em permeten de veure una actitud nova… aquell tòpic que diu que una crisi pot ser una oportunitat per a canviar, aquí no es demostra.

MG. I de portes cap endins? I de cara a la població, aquests estats no han canviat? No són cada vegada més policials, cada vegada més buits de contingut ideològic i social i potser cada vegada més merament administratiu?

És que hi ha una altra manera de mirar-ho. Potser més cínica. Jo crec que si la cosa no canvia, segurament arribarem un punt on el representant estatal, al marge de la llei i l’ordre, ben poca cosa li quedarà. És potser molt cínic, però crec que és una manera realista de veure-ho.

Hem arribat a un moment on l’estat, a banda de la llei i l’odre, li queda ben poca cosa

Si cada vegada perden més competències, si cada vegada controlen menys coses, però que afecten al dia a dia de la seva gent, crec que no està massa lluny el dia en què, a aquest estat, a banda de la llei i l’ordre, poques coses li quedaran. Si es troba que aquesta població li reacciona malament davant del que està patint… la manera de fer-se present ja sabem quina és.

Els fluxos financers cada vegada els controlen menys. Si comencem a pensar en la capacitat que tenia un estat al XIX per a solucionar els problemes que passaven dintre de les fronteres de l’estat i ho comparem ara amb la capacitat que té ara aquest estat per a solucionar els problemes del segle XXI, veiem que la capacitat real, independent que té per a solucionar aquestes dificultats és molt més petita que al XIX. I té el problema que, per a molt bona part de la població, encara és el referent per a la majoria de la seva gent, i per tant a qui li demana solucions és a l’estat.

MG. Yanis Varoufakis fa poc ha deixat anar algunes pistes sobre un nou moviment polític a nivell europeu ja, que es diu “Democràcia Europa 25” i on defensa, a partir de la seva experiència com a (intent de) ministre de finances grec que la reforma d’Europa no pot fer-se a partir d’un únic país europeu, sinó en el conjunt de la UE. Però és Europa encara reformable?

Si no ho és, té data de caducitat. Jo crec que quan Varoufakis diu que el canvi no pot venir d’un sol estat europeu, ho fa perquè ve d’una lliçó apresa. Si has de reformar Europa, no ho pots fer solament des de Grècia. Falta força per a reformar Europa, per tant necessites molta més força que la que et dóna un sol país.

Si la Unió Europea no és capaç de reformar-se, té els dies comptats. Com volen engrescar al gruix de la població europea amb un discurs opressiu i una narrativa d’austeritat duríssima i dient que tot això està aquí per quedar-se?

Per mi el que representa Varoufakis o Syriza, s’estigui d’acord o no amb ells, i anant més enllà de com es paga o reestructura el deute, crec que és quelcom molt necessari. És necessari que hi hagi gent que digui: “les coses es poden fer d’una altra manera”. Perquè jo crec que un dels grans problemes que té Europa respecte a la seva població és vendre aquesta idea totalment folla que només hi ha un món possible i una sola manera de fer les coses. Quan sents algun responsable parlar, sembla que no tinguis ni dret a pensar que hi ha una altra manera de fer les coses.

Per això crec que és necessari que hi hagi gent que digui que tot pot ser diferent. Europa, o canvia la seva narrativa o serà una cosa cada vegada més allunyada de les seves poblacions; i això ho hem vist molt clar en la seva evolució. Quedant-nos en el nivell merament retòric, sense analitzar el funcionament de l’organització ni els seus objectius reals.

El pal de paller de la narrativa europea, si ens anem a l’inici, era “per evitar que hi hagi més guerres a Europa”. Era un món on convivien generacions que havien viscut dues guerres mundials i això els sonava com música celestial. Entrant  als anys seixanta, és la prosperitat econòmica; aquella Europa dels sis era un dels nuclis més pròspers del món. Si ara la narrativa és austeritat i la prioritat és pagar el deute receptar cullerades d’austeritat i més austeritat, i fer creure que aquest món està aquí per quedar-se i que rebel·lar-se és encara pitjor… Com volen que el gruix de les poblacions europees s’engresquin amb això?

Read More

No para quiet. Havia de rebre’ns al seu despatx, en la seu del districte de Sant Martí, però se li ha allargat una reunió. No passa res; és un home ocupat com a conseller tècnic del districte de Sant Martí (Barcelona), treballant en les institucions que sempre ha vist des de l’altra banda de la trinxera: des de la lluita social, des del periodisme de carrer i des de la perspectiva de l’estudi dels moviments socials de la seva Ciutat Comtal, que és la popular. Ja fa més de mig any que va aparèixer el seu llibre Barris, veïns i democràcia (L’Avenç, 2015), i avui ja tocava que li preguntéssim sobre una obra que està cridada a ser la primera pedra a omplir el buit historiogràfic referent als moviments veïnals durant la Transició democràtica… i potser també xerrem d’alguna cosa més. Preparem el material per a l’entrevista en el seu despatx, ample, però auster, ordenat i animat per diversos llibres que reposen sobre unes poques prestatgeries. Apareix justament quan acabàvem d’enllestir els materials per a l’entrevista, amb carpetes i papers sota el braç i a grans gambades. Hi ha sempre un somriure a mig començar en la seva cara i uns ulls que no paren quiets, com si sempre estigués maquinant… o com si ja sabés tot el que li preguntarem.

Tu has xuclat activisme i moviment veïnal des de ben petit. Quan tenies uns pocs mesos, els teus pares et van portar a reclamar un institut per al barri. També has absorbit molt periodisme de carrer, de barri, i has estat en certa mesura deixeble del periodista Josep Maria Huertas. Així doncs, era inevitable que fessis la tesi doctoral sobre un moment històric que tant vas viure? No és jugar amb una mica d’avantatge?

Jo parteixo de la base que un tesi doctoral és un objecte d’estudi del qual un s’ha d’enamorar, perquè si no, tota la feina que suposa, difícilment la tires endavant. Si no t’emociona, t’enamora, t’apassiona, malament. Potser sí que era inevitable, però no per genètica, sinó per pràctica. Era molt amic de Huertas, el qual em va recomanar que fes periodisme, però també història. I li vaig fer cas, perquè de petit i de jove vaig participar del moviment veïnal. Quan vaig començar a fer periodisme, va ser amb el periodisme local, i per tant era un objecte d’estudi del qual tenia coneixement i que va facilitar les coses. L’any 96 vaig escriure el meu segon llibre, amb Josep Maria Huertas, que es diu Barcelona en lluita: el moviment urbà 1965 – 1996, que ha acabat sent un esbós de moviment veïnal a Barcelona i que després ha acabat sent el treball de la meva tesi. Potser sí que venia una mica predeterminat, però no pas per genètica, sinó per pràctica.

Quan vas fer la tesi doctoral sobre el moviment veïnal a Barcelona i també quan va sortir publicat el teu llibre, senties que estaves omplint, d’alguna manera, un buit bibliogràfic?

Sí. Això ho tenia molt clar. Perquè, de fet, no hi havia res. De Barcelona tenim moltes coses; hom pot llegir de tot sobre urbanisme, per exemple. Però sobre el moviment veïnal hi havia un desert, fins i tot a nivell de coses no publicades. Vaig mirar tesis i tesines, però no hi havia res. Era un buit bibliogràfic i historiogràfic, i ha sigut una de les coses que en els més de 10 anys de duració de la tesi n’he pres molta consciència. Quan començava a redactar la tesi, abans de convertir-la en llibre, pensava en fer-ho molt bé, perquè seria la primera cosa que es feia amb cara i ulls sobre el tema. Sabia que estava omplint un forat: la primera pedra que es posava. Tot i que el buit s’ha anat omplint amb altres publicacions, segueix sent una peça important i s’havia de fer òptimament.

Sobre el moviment veïnal hi havia un desert bibliogràfic, fins i tot a nivell de coses no publicades

Fa un any i mig, vas fer una entrevista a Xavier Domènech per a Crític [http://bit.ly/1NPeNYi], en la qual deia que la mala lectura de la Transició podia portar a que els moviments socials es llegissin en clau de derrota. En el teu llibre parles que el moviment veïnal derrota durant el franquisme ni més ni menys que a tres alcaldes, incloent Porcioles, Masó el 1975, Viola el 76 i marca també l’agenda de Socías Humbert. Domènech i tu, entre d’altres i altres coses, intenteu revitalitzar o reivindicar els moviments socials de la Transició?

Xavier Domènech ha estudiat molt l’àmbit de Sabadell i després el del moviment obrer, i ell defensa una cosa que jo també plantejo i que he vist plasmat en el procés llarg de l’elaboració de la tesi (on hem tingut diàleg i ens hem nodrit mútuament de reflexió intel·lectual). Coincideixo molt amb ell, ja que fa una reivindicació dels papers dels moviments socials, no ja abans de la Transició, sinó durant aquesta; penso que és un enfocament important i que poca gent fa. Domènech defensa que l’any 76 és més important, fins i tot, que el 75, perquè hi havia un moment d’una forta efervescència política, com mostra la vaga general de Sabadell. Jo em trobo amb la mateixa situació agafant no tant el moviment obrer, sinó el moviment veïnal com a objecte d’estudi. Hi ha conquestes i victòries. Ell diu que vigilem amb les lectures crítiques de la Transició, ja que ens poden portar a llegir el període en clau de derrota dels moviments socials. I és veritat: si tu observes en detall i en el seu context el moviment veïnal o el moviment obrer, trobem victòries. Potser no són absolutes i rotundes, però sí parcials, i en alguns casos, molt importants.

Per tant, si fem el discurs global que la Transició va ser una baixada de pantalons i que els moviments socials que venien amb molta força del franquisme van ser derrotats per la tradició dels partits polítics (i de l’esquerra en concret), veus que això no encaixa del tot amb l’anàlisi de victòries obreres i conquestes socials i ciutadanes que hi ha. Partim de la lectura de la derrota més absoluta, però en canvi, en el cas de Barcelona, tres alcaldes franquistes són cessats per pressió social… això no passa enlloc de l’Estat espanyol.

Porcioles al 73 és forçat a dimitir per una protesta veïnal; ja tenia tot el plom a l’ala a causa de la corrupció i la pressió popular, però el fet que desemboca en la seva destitució és una ocupació del ple municipal per part de veïns de Nou Barris i del Carmel; al desembre del 76 qui acaba fent tombar Viola es també la pressió veïnal de Salvem Barcelona per la Democràcia!; i pel mig l’alcalde Masó, que era més o menys un alcalde reformista, és obligat a dimitir el 75 a causa de l’extrem oposat del moviment veïnal, és a dir, per les forces del “búnquer” franquista, que veuen que aquest és massa permissiu i forcen la seva dimissió. I després hi ha el cas de l’alcalde de la Transició, Socías Humbert, l’últim batlle nomenat a dit pel cap d’estat successor de Franco a títol de rei, Joan Carles I. Aquest alcalde és un home de Martín Villa, que ve del règim (tot i el tarannà dialogant que pogués tenir). A ell, però, qui li marca l’agenda durant dos anys és el moviment veïnal!

A Socías Humbert, últim alcalde del Règim, qui li marca l’agenda durant dos anys és el moviment veïnal

Per tant, són victòries concretes que cal explicar bé. El discurs crític actual que puc compartir en línies generals sobre com es va desenvolupar la Transició ha de baixar al detall; no pot quedar-se amb el discurs ideològic a vegades esbiaixat des del presentisme. S’han de veure les circumstàncies concretes del moment, què va passar a cada lloc concret. Jo defenso que a Barcelona hi ha ruptura i no reforma, i en aquest sentit coincideixo totalment amb Xavier Domènech. Cal alertar sobre com expliquem els fets, perquè si tot és un fracàs, arribarem a la conclusió que no fa falta l’acció dels moviments socials: igual que van fracassar fa 40 anys, poden fracassar ara. Conseqüentment, s’ha de valorar molt amb detall i precisió.

El discurs crític actual que puc compartir en línies generals sobre com es va desenvolupar la Transició ha de baixar al detall; no pot quedar-se amb el discurs ideològic a vegades esbiaixat des del presentisme

Al moviment veïnal a Barcelona li dones característiques molt concretes que segons tu són úniques, no només a Catalunya, sinó també al conjunt de l’estat espanyol. Són la “punta de llança” del moviment veïnal a tota Espanya. Per què Barcelona i no Madrid? Quines característiques més o menys concretes li van permetre a Barcelona ser la “llança” antifranquista i que no es dóna en cap altre lloc de l’estat?

En llenguatge polític de l’època, la “punta de llança” vol dir “avantguarda”. Penso que Barcelona i el moviment veïnal barceloní fan d’avantguarda dels moviments socials durant el final del franquisme i la Transició al conjunt de l’Estat. Per què a Barcelona i no a Madrid? [Somriu] Aquesta pregunta me la van fer en un congrés a Madrid, també. Jo exposava aquesta defensa del caràcter de Barcelona com avantguarda dels moviments socials, i hi havia gent que també els estudiava (només historiadors) que deien: “Ja surten aquests catalans a dir que allò seu és sempre millor!” Bé, això que dels catalans sempre en surt el millor no és veritat, però si analitzem aquest cas concret és veritat.

Barcelona i el moviment veïnal barceloní fan d’avantguarda dels moviments socials durant el final del franquisme i la Transició al conjunt de l’Estat

Quatre dies abans de la mort de Franco, el governador civil de Madrid denega per enèsima vegada la legalització de les associacions de veïns de Madrid, que s’emmirallava en la FAVB de Barcelona, existent des del 1972. D’altra banda, dies després de morir Franco i denegant a Madrid el que ja tenia Barcelona, la federació de veïns de Barcelona presidida per un “bombillaire” amb passat afí al règim, però dominada en la seva junta per gent d’oposició al règim i, singularment als barris en molts casos de signe comunista, és rebuda oficialment pel governador civil Martín Villa, que pren la temperatura a l’oposició en uns moments tan delicats.

Això què demostra? Que a Barcelona es va un pas endavant. Existeix documentació d’arxiu que constata com des de Galícia, Màlaga o Berga, la gent dirigia cartes a l’Associació de Veïns de Barcelona preguntant com és munta una associació de veïns. És llavors quan te n’adones del paper referent i d’avantguarda que estava jugant Barcelona. Per què això? Penso que no està en discussió que el teixit social i el món associatiu, això que a vegades en una indefinició del concepte es parla de societat civil, a Catalunya ha estat molt més viva que a la resta de l’estat, i a Barcelona encara més que la resta de Catalunya. La tradició ja ve del segle XIX amb associacionisme de tota mena: del món cooperatiu, del sindicalisme… no oblidem que la UGT es crea a Barcelona!

Això que a vegades en una indefinició del concepte es parla de societat civil, a Catalunya ha estat molt més viva que a la resta de l’estat, i a Barcelona encara més que la resta de Catalunya

Això és així durant els segles XIX i XX, i la malla associativa és molt més important a Barcelona que a Madrid. Si vas venint cap aquí en el temps resulta que als anys cinquanta i seixanta, amb tot el component migratori, la relació del teixit social i la vitalitat associativa que hi ha fa que es decanti un moviment més avançat en el temps. No dic que sigui millor, perquè clar que hi ha moviment veïnal a Saragossa, Madrid, Bilbao, Sevilla o València, però Barcelona té un estadi de desenvolupament que el converteix en referent.

Això s’oblida ràpidament. Es té la sensació que la resta de l’Estat no reconeix la singularitat de Catalunya com a motor i referent als anys 70’ i la Transició. Això és innegable i s’oblida fàcilment. I no només en relació el moviment veïnal. Des de l’Assemblea de Catalunya fins a les Comissions Obreres (CCOO), Barcelona i Catalunya es convertiren en aquests anys en referents a l’Estat. Qui acabaria dirigint les CCOO de tot l’Estat mentre Marcelino Camacho és a la presó? Doncs Cipriano García, qui venia de les CCOO de Catalunya; i tot i no ser formalment el secretari general, va ser el dirigent principal. I passa amb això i amb altres coses: Barcelona va marcar la pauta.

És una avantguarda que sorprèn perquè gairebé no hi ha presència dels partits polítics en l’àrea d’acció dels moviments veïnals. Sembla un moviment bastant autònom, autòcton. És més, partits comunistes com el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) o Bandera Roja fan plantejaments teòrics a partir de la praxi dels moviments veïnals.

Cal ser precisos. Sí que hi ha presència dels partits organitzats en el moviment veïnal, molta. Hi ha militants que treballen en el moviment veïnal i en juntes d’associacions on hi ha gent amb carnet del partit. Ara bé, no sempre actuen en funció de la filiació política o com a corretja de transmissió. Convé explicar-ho: és veritat que una bona part de l’anàlisi política que es fa des dels partits d’esquerra es basa en el moviment ciutadà, però no és teoria en abstracte, que d’altra banda, també n’hi ha. Si hom agafa textos de diferents forces polítiques i de tota la constel·lació de l’extrema esquerra, hi ha molta palla sobre l’evolució teòrica del moviment veïnal que sembla que estigui fet per algú tancat en una habitació havent llegit un manual i elucubrant, però sí que és veritat que una part de la teoria ve d’una praxi concreta que la gent militant en els partits veu en els barris. Què passa? Que en l’origen del moviment veïnal, havent gent de l’àmbit antifranquista organitzat, sota el paraigües de les sigles que siguin, hi ha també gent que no és dels partits. En l’origen, per exemple, dels moviments cristians de base com la Joventut Obrera Cristiana (JOC) i organitzacions com la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), hi ha gent que a partir dels casals i centres socials dels barris comencen a organitzar el moviment veïnal on no hi havia cap predefinició de partit; per tant, això marcarà la dinàmica i l’anàlisi.

Una bona part de l’anàlisi política que es fa des dels partits d’esquerra es basa en el moviment ciutadà

Abans parlaves de la Federació de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), de com neix i es legalitza al 72 perquè la representen els bombillaires, és a dir, una part de la burgesia barcelonina. Les institucions la legalitzen pensant que aquesta era dels seus i contrarestarien el moviment veïnal de base més popular. Històricament, s’acostuma a veure com moviments o institucions genuïnament populars, o bé són destruïdes pel poder o acaben segrestades per aquest. Aquesta vegada, el cas és justament el contrari: la FAVB, com a associació bombillaire “d’ordre”, com la descrius en el llibre, que s’acaba convertint en un dels timons de la Transició a Barcelona i com a element de ruptura. Com és possible?

És cert que la FAVB neix i és legalitzada pel Règim en el 72 amb la intenció esmentada de neutralitzar un moviment veïnal que ja existeix als barris que han fet servir el paraigües de la Llei d’Associacions de 1964. El règim té molt clar i identificat al 72 el perill comunista que ve del món associatiu als barris. I intenta legalitzar i donar forma a una realitat que també és preexistent, que són les associacions de bombillaires (de veïns i comerciants de carrer) que durant els anys cinquanta i seixanta tenen presència al centre de la ciutat. Se’ls diu bombillaires perquè posaven llums de Nadal per festes i que l’Ajuntament subvencionava. Al final, aquestes associacions que alguns comerciants i carrers organitzen servien per a que l’Ajuntament subvencionés a base de repartir diners per, teòricament, muntar els llums de Nadal.

La FAVB neix i és legalitzada pel Règim el 1972 amb la intenció de neutralitzar un moviment veïnal que ja existeix als barris que han fet servir el paraigües de la Llei d’Associacions de 1964

Aquesta realitat existeix, se li dóna forma sota la FAVB com a coordinació i entitat de segon grau i el Règim, l’Ajuntament i el governador civil pensen: Ostres, aprofitem que això existeix, donem-li una forma legal i a veure si aconseguim curtcircuitar els moviments veïnals que estan creixent als barris, que són combatius, ens estan fent la punyeta i ens estan donant problemes”. Aquesta és la seva intenció inicial.

Què passa llavors? Inicialment fan aquest paper i ofereixen a les associacions de barris entrar a la FAVB, amb un previ debat sobre si entrar a col·laborar o no amb les institucions. Una mica semblant, i salvant totes les distàncies, era el que passava amb l’activisme sindical de Comissions Obreres dintre del Sindicat Vertical del règim.

“Això existeix, aprofitem-ho: la FAVB existeix, és legal i la controlen els bombillaires, però una vintena d’associacions de barri decideixen d’entrar-hi per donar-li la volta. I al final, com la terra és per qui la treballa, aquestes entitats de barri amb moltes ganes de treballar i de lluitar es fan seva la FAVB. Sense ser majoria a les assemblees, però amb una filosofia d’hegemonia gramsciana, aconsegueixen fer-se seva l’entitat. Llavors quan el règim se n’adona al 1974-75, perquè aquest és un procés molt ràpid, ja no està a temps de revertir la situació. El que està pensat com un instrument d’anul·lació de l’oposició d’esquerres veïnal en els barris, acaba convertint-se en una institució legal que el moviment dels barris sap utilitzar contra el règim.

El procés era una cosa molt ràpida…

També molt ràpida perquè els tempos històrics s’acceleraven. Aquesta precipitació a vegades succeeix, i aquest n’és un cas. Això també explica que passin moltes coses en molt poc temps.

Precisament una de les coses per les que el règim franquista tan desconfiava de Catalunya i sobretot de Barcelona (i d’altres àrees industrials), és que veien en la industrialització de la societat l’arribada de conflictes moderns i, en certa mesura, tot i que no en aquestes paraules, de la ciutat com un nucli problemàtic constant. El temps els va acabar donant la raó, irònicament, als franquistes?

Sí, el que passa és que tinc el dubte de que se n’adonessin tan aviat. Per exemple, quan vaig entrevistar a Martín-Villa pel meu treball de tesi, ell sí que m’ho reconegué. Ell havia estat a Barcelona als seixanta com a càrrec sindical i governador civil del 74 al 75. M’explicà que quan arribà a Barcelona el 1974 sabia que tindria oposició obrera i sabia que hi hauria oposició estudiantil (per la seva època de sindicalista estudiantil, quan ja havia copsat aquesta realitat de l’antifranquisme). Ell ja s’ho esperava, i també sabia, perquè era públic, que quan arribés a Barcelona l’any 74 s’hauria d’enfrontar a tota l’oposició catalanista.

Tot això anava entrellaçat, però ell ja coneixia la resistència que tindria. I quan va arribar aquí va comprovar que allò, efectivament, existia, però que en aquell moment històric en concret el que tenia més volada era una cosa que ell no sabia que existia: l’oposició del moviment veïnal. I li va sobtar, perquè justament en aquell període del 74-75, amb la detenció dels 113, va veure que tenia més força el moviment veïnal que l’Assemblea de Catalunya. Al menys, aquesta era la percepció que tenia el governador civil.

Quan Martín Villa arribà a Barcelona el 1974 va veure que tenia més força el moviment veïnal que l’Assemblea de Catalunya. No s’ho esperava

També és veritat que a principis dels ’70 hi ha alguns informes dels serveis secrets policials del franquisme, que s’anomenen “Plan Barrio”, que identifiquen que el moviment urbà i el moviment veïnal són potencialment molt subversius. I alerta amb les autoritats. Ho dic especialment perquè a finals dels 60 constaten que “la oposición y los comunistas tomaron Barcelona como ciudad piloto para extender este movimiento”; i un cop vist que funcionava, expandir-lo a la resta de ciutats. En aquest sentit el Règim ja identifica que Barcelona va un pas endavant. Però aquesta identificació és molt tardana. Penso que hem d’anar a l’any 51, a la Vaga de Tramvies (això ho ha explicat molt bé Sebastian Balfour), quan es produeix a Barcelona una actualització dels mecanismes de protesta social i obrera, molt característics de Barcelona, que provenen de la tradició de les bullangues del XIX, i que té en la seva trajectòria tota la lluita obrera, el moviment anarcosindicalista… Tota aquesta tradició de barricada, que Engels ja identifica per a Barcelona a mitjans del XIX. El que passa al 51 és que s’actualitza amb unes formes que després trobarem als anys 60, 70 i 80 en la protesta suburbana. DSC_0004

El que passa el 1951 amb la vaga de tramvies, de fet, no és una vaga sinó un boicot: la gent s’organitza per protestar perquè li han pujat el preu del tramvia, i a més amb un greuge comparatiu pel que fa el preu del tramvia a Madrid. I amb qui s’organitza hi ha, evidentment, gent de la oposició antifranquista, que acabarà a la presó injustament per això. Però hi ha també gent de la societat civil i catòlica. Qui fa un dels primers treballs importants sobre la vaga de tramvies és, precisament, Hilari Ragué, monjo de Montserrat, historiador, però perquè ell ho viu en aquell moment i hi participa. És a dir, tenim comunistes, antifranquistes, catòlics catalanistes… fins i tot tenim entre qui promou aquella vaga falangistes i enllaços sindicals emprenyats amb el Règim. I qui acaba participant en tot això seran els treballadors, perquè tot plegat acaba convertint-se en una vaga general, molt important, que acabaria fent desembarcar a Barcelona la infanteria de la Marina… però en origen és un conflicte ciutadà.

Un conflicte ciutadà transversal on hi participa molta gent: qui agafa el tramvia són els treballadors, els estudiants, els joves, les mestresses de casa, etc. I fins i tot passa al Barça: quan hi ha partit aquell diumenge i, a sobre, plou, el règim pensa que es trencaria el boicot, però la gent acabà anant-hi a peu. I això, com he dit, ho explica molt bé en Balfour: s’actualitzaren uns mecanismes de protesta tradicionals a Barcelona, que és una ciutat de barricada típica del segle XIX, sota les noves formes que el moviment urbà farà servir. Perquè els boicots són els que farà servir el moviment veïnal quan demana un institut, quan demana que hi hagi serveis bàsics als barris, quan segresta un autobús per exigir transport públic…

Durant la Transició, s’actualitzaren uns mecanismes de protesta tradicionals a Barcelona, que és una ciutat de barricada típica del segle XIX, sota les noves formes que el moviment urbà farà servir

Per tant, el règim se n’adona molt tard, als anys 70, d’una cosa que ja passa a principis dels 50 i que durant gairebé 20 anys es va gestant. Això segurament també explica l’èxit que té, perquè com se n’adona tan tard no té temps de barrar-li el pas.

La transversalitat de la qual parlaves entre comunistes, antifranquistes, el món cristià de base i el món més familiar, que són els que acaben confluint per a crear el moviment veïnal, és molt rupturista. Tu al llibre no dubtes en qualificar la FAVB com a un element netament rupturista, però llegint l’obra també tenim la sensació que es van marcar uns objectius que anaven més enllà dels aconseguits per la Transició, o per la primera democràcia. La següent pregunta és una mica tramposa, ja aviso, però… estava més a prop la FAVB de proclamar el comunisme que el PSUC?

No, perquè el moviment veïnal no hagués proclamat el comunisme o el socialisme llibertari ni la independència si es donés el cas sense l’aquiescència dels partits. El moviment veïnal no era una corretja de cap partit, però els partits sí que hi tenien molt a veure. Això també passa amb l’Assemblea de Catalunya, que és un ens autònom on juguen les forces polítiques, alguns més que d’altres, d’elaboració de discurs, de relat. La FAVB no hagués proclamat el comunisme si el PSUC, que també tenia presència dintre la FAVB d’alguna manera…

Clar, però em referia més a l’element rupturista. La FAVB no va fer més que el PSUC al Parlament o el PSC de Narcís Serra a l’Ajuntament de Barcelona?

Més que el PSC de Narcís Serra, sens dubte. El moviment veïnal, no només la FAVB, és molt divers. Fent una analogia actual, podríem comparar-ho amb la CUP [Candidatura d’Unitat Popular], on hi ha organitzacions juvenils, partits, etc. És una amalgama, com el moviment veïnal: hi havia associacions, professionals universitaris, companys de viatge… per tant, no s’actua com un sol actor. Sí que el pots estudiar com a unitat per entendre’l, però no actua amb lògica de centralisme democràtic.

Sí que és veritat que les transformacions concretes que el moviment veïnal aconsegueix són més revolucionàries que la fraseologia revolucionària del moment. Parlem per exemple, d’en Manuel Vital, president de l’Associació de Veïns de Torre Baró, alhora sindicalista de CCOO i alhora militant del PSUC. El seu acte més revolucionari no el fa com a militant del PSUC ni com a sindicalista de CCOO, sinó quan un dia, en plena Transició, agafa l’autobús que condueix, el segresta i el porta pels carrers sense asfaltar de Torre Baró, amb pendent, per a demostrar la viabilitat del transport públic en la zona, ja que des de l’ajuntament els hi negaven perquè afirmaven que era inviable per aquells carrers. Va ser una acte organitzat conjuntament amb l’Associació de Veïns per a demostrar que sí que es podia fer. I al final s’hi acabà portant l’autobús. I això és un acte molt revolucionari, més que qualsevol octaveta.

D’aquests actes en trobem molts, i sí que podem afirmar que, al final, la ruptura es produeix via les coses quotidianes. Algú, en clau molt ideològica, pot pensar que això només són conquestes molt reformistes. Potser sí, però al final la suma de petites reformes i canvis és el que fa que el canvi acabi sent revolucionari. Doncs en aquest context és el moviment veïnal qui aconsegueix arrencar petites (i algunes grans) victòries, a molts nivells. També, per exemple, que el desembre del 76 el nou alcalde Socías, segurament pressionat pel moment històric, posés per escrit que durant un any cedia el Palau d’Esports a la FAVB perquè fes el que volgués, gratuïtament. La FAVB organitzà allà assemblees, fins i tot alegals. L’Assemblea de Catalunya hi acabaria fent activitats de cap de setmana, algunes massives, perquè la FAVB en té el permís.

En perspectiva actual, quin Ajuntament cediria un equipament equivalent al Palau d’Esports del 74 (ara podria ser el Palau del Fòrum o el de la Virreina), gratis, a les associacions de veïns per a que facin el que vulguin? Això és revolucionari, i aquestes coses són a les quals em refereixo.

Fa uns mesos vam entrevistar a Andreu Mayayo [http://bit.ly/1OrB7mO], el teu director de tesi, que ens parlava que va ser la democràcia la que va fallar, i no tant la Transició, que es va portar de manera bastant impecable. Això també es compleix en el cas veïnal?

Sí. És evident que el moviment veïnal havia pensat una ciutat i una democràcia amb una clau potser no revolucionària, però sí amb un horitzó socialitzant que després sí que es va sentir una mica traïda. Però aquesta frustració arriba ja amb la democràcia, als anys 80. La culpa, per entendre’ns, no cal anar-la a busca a la Transició, sinó en la democràcia.

Això hi ha qui ho explica en clau general pensant quan els socialistes arrasen en les eleccions de 1982, després de l’intent de cop d’Estat del 23-F. Eren ells qui tenien la capacitat per acabar la feina feta durant la Transició, però no ho van fer. I aquí podem parlar des d’obrir cunetes de la guerra civil o depurar la judicatura els cossos policials, etc. En el cas veïnal i del ciutadà va passar també. El canvi és molt ràpid: quan l’any 1979 Narcís Serra és escollit alcalde, ja democràticament, tot el terreny guanyat pel moviment veïnal durant la Transició amb en Socías es perd. Narcís Serra diu que això s’ha acabat, i que ara eren els partits qui tenien la legitimitat democràtica per a fer i desfer.

Quan l’any 1979 Narcís Serra és escollit alcalde, ja democràticament, tot el terreny guanyat pel moviment veïnal durant la Transició amb en Socías es perd. Narcís Serra diu que això s’ha acabat, i que ara eren els partits qui tenien la legitimitat democràtica per a fer i desfer.

Això s’il·lustra molt bé quan el Barça guanyà la final de Basilea, i vingué d’allà amb la copa. En aquella època no era tan habitual guanyar copes i recopes, i l’alcalde tenia una reunió convocada amb les Associacions de Veïns, i de fet estaven citats un centenar de dirigents veïnals en uns instal·lacions molt properes a la Plaça Sant Jaume. Els havien de rebre diversos tinents d’alcalde i regidors, però els dirigents van estar esperant i allà no es va presentar ningú. Per què? Perquè a l’hora de la reunió tots els regidors decidiren, sense avisar, que volien anar a rebre el Barça. Això representa el que pensava Serra del moviment veïnal: no en volia saber res. També ve donat per la poca presència socialista dins del moviment: el PSC ho veia com un niu dominat per l’oposició de l’extrema esquerra no parlamentària i per la gent del PSUC. Des del punt de vista de la participació i de donar importància al moviment veïnal, qui ho frena és la democràcia.

Cal diferenciar entre què passa a la Transició i què durant la Democràcia. És clau entendre-ho per estudiar-ho bé. Ara bé, també s’ha de dir que la major part de victòries veïnals s’aconsegueixen durant la Democràcia. Tot el treball de reivindicació sembrat durant la dictadura i la Transició és, amb la democràcia, quan es fa realitat: escoles, parcs… Però també a un ritme més lent. Durant els dos anys de transició hi ha un ritme d’una victòria veïnal cada mes. És a dir, en un moment de canvi històric, el mateix governador civil de l’època 1977-78, el senyor Belloc, parla de clima prerevolucionari a Barcelona fent referència a l’acció veïnal i als conflictes que hi ha en moltes escoles. Després en democràcia numèricament són més, però a un ritme més lent, de dues victòries a l’any si analitzem el període que va del 1979 al 2011.

Volant una mica més cap als nostres dies, creus que el fet que l’Ajuntament de Barcelona, en aquell moment governat per Convergència i Unió (CiU), es negués a cofinançar el teu treball, es pot deure a una certa por del record del moviment veïnal, en un moment de cruïlla o de crisi que, salvant totes les distàncies, també és el nostre? I també, relacionat amb això, es té més consciència a les institucions del que va ser el moviment veïnal que al carrer?

Generalitzar així és difícil, el que sí és evident és que mentre Convergència ha estat a l’Ajuntament, no hi ha hagut tanta sensibilitat. Exceptuant al ja exalcalde, que tenia una certa inquietud. És [Xavier] Trias qui acaba donant sortida a la reivindicació de senyalitzar amb plaques i plafons tot el món del barraquisme de Barcelona. Però, en general, Convergència té en el seu ADN les vivències de la seva gent, del seu món, però no tenen inscrit la participació en el moviment veïnal; i fa que tot aquest món els soni una mica estrany. I això que en l’origen del moviment veïnal, Convergència hi té un paper important: la gent de Pujol, als anys 70, té un paper important en el moviment veïnal. En alguns casos perquè són bombillaires més o menys avançats i catalanistes, i en altres casos perquè hi participen. Però aquest fil el perden, no és el seu món.

Tota la constel·lació d’esquerres, com els socialistes, són els que posen pals a les rodes al moviment veïnal a partir dels 80, però tota aquesta gent ha viscut el moviment als barris, i els codis es comparteixen. Pot haver-hi enfrontaments de l’Ajuntament socialista amb el moviment veïnal, però comparteixen els codis i parlen el mateix llenguatge. Amb Convergència no passa, en bona mesura, i això fa que existeixi aquesta insensibilitat, salvant les excepcions com la de l’exalcalde Trias.

Tota la constel·lació d’esquerres, com els socialistes, són els que posen pals a les rodes al moviment veïnal a partir dels 80, però tota aquesta gent ha viscut el moviment als barris, i els codis es comparteixen

D’acord. En l’inici del llibre també esmentes els perills de la reinterpretació històrica. Parles d’una representació que va fer Joel Joan interpretant la Transició com un escenari preindependentista. I també parles sobre la “cultura de la transició”, la qual consideres que és una bona lectura però no ben bé una obra històrica. Ara mateix hi ha un ‘boom’ editorial de la Transició, però sembla que els historiadors hi tenim un paper secundari aquí, tot i que sigui el nostre camp. Què és el que estem fent malament a l’hora d’explicar aquest període?

Penso que la Transició s’explica bé a nivell acadèmic. Lògicament, hi ha de tot, i algunes tesis les pots discutir i altres compartir-les, però no s’explica malament. El problema és que qui ho està explicant no són els historiadors. O que hi ha historiadors que, quan ho expliquen, ho fan en clau menys històrica i més política. Mirem el cas de l’homenatge de Xirinacs i la manifestació de l’1 de febrer de 1976.

És gràcies a la manifestació de l’1 de febrer del 76 sota el lema “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” que convoca el moviment veïnal, que Le Monde acaba fent el titular aquell del ‘Desafiament Català’, i aquesta manifestació la va convocar el moviment veïnal de Barcelona. Quan el Rei, el juny del ’76, en el seu primer viatge a l’estranger com a cap d’Estat, se n’anà a Washington, en la transcripció de la reunió que té amb Gerald Ford i Henry Kissinger al Despatx Oval de la Casa Blanca (consultable als arxius desclassificats), li pregunten com anava la Transició democràtica. Ell respongué que anava bé, però que havia tingut moments complicats, com el mes de febrer a Barcelona. És més, el Rei els comenta que no cometria l’error del seu avi, Alfons XIII, i que convocaria primerament eleccions generals, que acabarien sent les de la primavera de 1977, abans que les municipals (que es farien el 1979) perquè no es repetís una hipotètica proclamació d’una III República. Això demostra que aquest escenari gaudia de la màxima prioritat.

Juan Carlos Monedero és un politòleg i ha fet un llibre molt crític amb la Transició. Emmanuel Rodríguez que és historiador, i també sociòleg, també té un llibre molt recent amb el qual puc compartir la línia crítica; però no expliquen prou bé les coses. Es fa presentisme amb una lectura política i no s’entra en el detall del tema històric. I tornem a la referència que feia del Xavier Domènech: vigilem, perquè si no ho expliquem en clau històrica, no entenem moltes coses.

Es fa presentisme amb una lectura política i no s’entra en el detall del tema històric

I a l’homenatge que esmentava a Xirinacs, que acaba amb la reconstrucció de la manifestació del febrer del ’76 amb el muntatge de Joel Joan, hi participa un historiador com és el senyor Oriol Junqueras, però segurament actua no tant en clau d’historiador sinó en clau política. El que representen al Palau de la Música és que aquella manifestació va acabar amb crits a favor de la independència. I la gent és capaç de creure’s això si no li expliques que no va anar així. Que a l’any 76 hi havia independentistes és cert, però era un sector molt minoritari de l’oposició antifranquista. Sí que el moviment veïnal va defensar davant de Rei, el febrer del 76, el dret a l’autodeterminació de Catalunya, clarament, però no es cridava independència; s’exclamava: ‘’Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Fa falta explicar això, perquè si no ho expliquem, la gent es pot creure que es cridava independència. I políticament ens poden narrar, com els Monedero i Rodríguez diversos, que la Transició va ser la derrota dels moviments socials, però expliquem-ho bé i entrem en detall. Perquè en global sí que va ser així, però a Barcelona no passa. El moviment obrer va aconseguir moltes coses aquells anys, i protagonitzà diverses vagues que van aconseguir moltes victòries. Bona part de l’Estat del Benestar que ara se’ns està retallant es guanya aquells anys. Una cosa és que als 80 això no es consolidi i es comenci un procés de “desdemocratització”. Aquest concepte explica que, a partir de 1982, allò que s’ha guanyat es comença a perdre, però això ja passa en democràcia.

El moviment obrer va aconseguir moltes coses aquells anys, i protagonitzà vagues que van aconseguir moltes victòries

Durant la Transició hi ha victòries. No són revolucionàries com la instauració de la república, ni del socialisme o la independència, però sí victòries, i en bona part gràcies a la lluita sorda i constant, que diria en Raimon, dels moviments socials: veïnal, sindical, obrer… estem parlant que no existia l’accés a la sanitat pública universal. El primer qui posa oficines de planificació familiar és l’ajuntament de Barcelona, manat per Socías, el qual estava quallat per les reivindicacions de les Associacions de Veïns. Coses tant important com aquestes són victòries del moviment veïnal. Sí que es pot fer un discurs des del presentisme, que va molt bé dir que s’han de trencar les baules del ’78, perquè tot allò va ser horrible; o dir que la solució és la independència. Pots estar-hi d’acord, però això no et pot fer negar que, en aquell moment històric, van passar coses. No sé si m’explico…

Perfectament. Llavors, això implica que el discurs polític, des de la democràcia, s’ha fet més conservador, o és una altra cosa?

D’entrada s’ha de definir qui és el que decideix que una cosa estava bé al 69 i no ara. Sí que es cert que els universitaris entren al Rectorat de la UB, llencen el bust de Franco per la finestra i això acaba amb un estat d’excepció. I en canvi ara es llença el bust del Rei i es munta un sidral mediàtic. Però socialment la mesura és, segurament, més aplaudida que criticada. Cal saber definir qui marca el criteri: si el marca La Vanguardia o La Sexta, per exemple.

I pel que dius que la democràcia ha conservaduritzat una mica el discurs, crec que no és ben bé així, però sí que la democràcia, dels anys 80 ençà, i no només aquí (que anem una mica més tard), sinó en el conjunt de l’Europa Occidental, per efecte del neoconservadorisme es trenca el discurs positiu dels moviments socials. Thatcher al Regne Unit, però també aquí Felipe González i després amb Aznar, i a Catalunya amb Pujol. Tot allò col·lectiu, la protesta organitzada, etc. s’acaba estigmatitzant, però per la penetració de la filosofia de vida neoconservadora. Tot això pot estar canviant, com mostrarien el 15-M o el procés social sobiranista, que encara s’han d’analitzar bé. No crec que tot això estigui tan mal vist, i no arrenca del 15-M ni de l’11 de Setembre; altra volta hem d’anar abans. A Barcelona ja segurament l’any 96, amb l’ocupació del Cinema Princesa, torna agafar força el discurs de la reivindicació social, com va passar amb el “No a la guerra” i el moviment antiglobalització, amb gran força a Barcelona… I que lliga amb el dels anys 70; enmig hi ha un fil molt prim, de vegades invisible: i que no deixa mai d’articular la protesta social és el moviment veïnal, que tot i la contraofensiva desdemocratizadora no plega veles ni tanca la paradeta. Té crisis i desertitzacions, però manté el discurs crític, que enllaça la pràctica dels moviments socials dels anys 70 amb la que es dóna als 90s, 2000s i 2015.

Per tant, no tinc tan clar que la protesta social estigui tan mal vista ara ni que fos ben vista durant el franquisme. Són moments històrics diferents: el sentit que té, i també el risc, de treure el bust del Rei de l’Ajuntament és que qui ho acaba fent són activistes socials que ara estan investits d’institucionalització política, són regidors. El significat simbòlic pot ser similar, però és un altre context que quan tires el bust de Franco pel rectorat de la Universitat. Cal distingir aquestes coses.

Doncs això és tot, Marc. Moltíssimes gràcies pel teu temps, i deixa que et digui en nom de la revista que creiem que Gramsci estaria orgullós del teu llibre.

[Riu] Això estaria molt bé. Moltes gràcies a vosaltres.

DSC_0006

Read More

Quan la vida l’abandonà a causa d’un afusellament, el 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys i Jover rebia el terrible honor de la història de ser l’únic president d’un govern escollit democràticament que era assassinat pel feixisme. Va ser al Castell de Montjuïc, després d’un judici-farsa on l’únic motiu realment de pes per a la seva execució era que havia sigut ser el president de la Generalitat catalana republicana. Moria l’home, l’advocat laboralista, el republicà d’esquerres, el president; naixia el mite, tot i que va haver d’esperar alguns anys per ser reconegut com a tal.

Setanta-cinc anys després, la seva memòria perdura i l’Ajuntament de Barcelona va desplegar una digna ‘performance’ del personatge que havia d’homenatjar: al Centre Cultural del Born, a prop del Fossar de les Moreres, on “no s’hi enterra cap traïdor”. En deien “acte d’homenatge”, però entre les cançons interpretades pels diferents artistes convidats (repartits entre les ruïnes del Born de 1714), les intervencions audiovisuals i els parlaments, hom sentia que, si bé Companys va morir, el seu record continua present i arriba als nostres dies com un autèntic referent.

En tot acte de memòria, el context condiciona com concebem i recordem; i el cas Companys no és diferent. Setanta-cinc anys després de la seva mort, en una Catalunya que es debat entre independència sí-independència no i la projecció d’un nou ‘president màrtir’, una part substancial de l’independentisme ha creat un Companys màrtir per a Catalunya, molt símbol nacional i poc símbol obrerista. El mateix catalanisme conservador que va recuperar Companys com a símbol nacional és el mateix que a principis del segle XX el perseguí com a republicà catalanista i progressista. No podem entendre el Companys-màrtir-nacional sense entendre’l també com l’incansable advocat laboralista que va patir la pèrdua quan el pistolerisme de la patronal s’encarregà de l’assassinat dels seus companys Francesc Layret i Salvador Seguí.

I aquest va ser el gran encert de l’acte organitzat per l’Ajuntament, on, malgrat la considerable emoció posada per part de tots els participants (incloent un vell i cansat Paco Ibáñez que va provocar la llàgrima d’algú), la sensació d’equilibri i ‘cientifiscisme’ al voltant de la figura de Companys van ser imperants.

Els crits d’independència al final de l’acte s’emmarquen en una percepció potser excessivament nacionalista del president Companys; i s’entenen també per un Estat espanyol que encara no ha declarat la nul·litat del judici-farsa fet per un règim criminal, mentre a països com Alemanya o França, malgrat no provenir del III Reich o del règim col·laboracionista de Vichy, han interioritzat els actes de la Segona Guerra Mundial com a part de la història del seu país i han ofert disculpes i reparacions a les víctimes. Setanta-cinc anys després, Companys, però, espera.

“Visca Companys, visca Barcelona, la Rosa de Foc, visca Catalunya i visca la República!” clamava l’alcaldessa Ada Colau en l’última intervenció de l’acte. En una Catalunya que es considera sobirana per decidir el seu propi futur i on es torna a lluitar per recuperar i ampliar drets socials, Companys continua sent i serà.

Visita del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys (el primer a mà esquerra) a l’Institut Escola M. B, Sabadell, el 16 de març de 1937. Font: Viquipèdia
Read More