Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Amb la mort del rei Pere el Catòlic, el 1213 a Muret s’entregava un país a un exèrcit alçat en croada i s’acabava un somni que feia anys que era latent en el cor dels monarques de la Corona d’Aragó. Efectivament, a partir d’aquesta data Occitània es va veure desprotegida, avesada a la guerra i al carnatge dels croats francesos comanats per Simó de Montfort, un membre de la petita noblesa de l’Ille de France que anà conquerint el vescomtat de Carcassona, Besiers, Albi i la joia més preuada, el comtat de Tolosa.

Fins aleshores, l’Europa cristiana del segle XIII havia protagonitzat quatre croades, sempre dirigides al gran enemic comú: l’islam. No obstant això, aquesta croada fou molt diferent de totes les anteriors, era la primera croada feta per cristians i dirigida contra cristians, una carnisseria protagonitzada per militars francesos del nord i orquestrada des de la Santa Seu, feu en aquells moments del papa Innocenci III, qui realment movia els fils de tota la política de la cristiandat occidental. L’objectiu era clar: incorporar Occitània als dominis de la monarquia francesa de Felip August mitjançant una croada amb l’excusa d’alliberar aquella regió d’una de les heretgies més famoses de l’Edat Mitjana o, com deien els teòlegs del moment, “netejar-la de les males herbes que havien crescut a la vinya del Senyor”

Però quines eren aquestes “males herbes” que posaven en perill l’estabilitat del cosmos i la cristiandat, havien provocat la intervenció directa del Papa i que havien esdevingut l’excusa per cridar una croada en la qual Pere el Catòlic, el pare de Jaume I, hi va perdre la vida defensant els seus vassalls?

Mapa de la situació política a Occitània. Font: Fundación de Estudios Historicos Catalanes.
Mapa de la situació política a Occitània. Font: Fundación de Estudios Historicos Catalanes.

El catarisme, una dissidència cristiana

Aquestes males herbes van ser els càtars, un moviment religiós i cristià que va aparèixer a mitjan segle XII a Alemanya, Itàlia, França, Flandes, Anglaterra, Catalunya i de forma molt puntual a Castella. El mot càtar ve del grec katharos que significa ‘pur’, però ells mateixos es feien anomenar bons homes, bones dones, bons cristians o bones cristianes. La seva doctrina es basava en la concepció dualista del món, és a dir, que Déu havia creat el món espiritual i les ànimes pures, que no es podia corrompre ni destruir, mentre que Satanàs havia creat el món terrenal, els cossos i els afers materials que es corrompien i estaven condemnats a la violència, al desordre i a la mort. Creien que aquest món terrenal era una barroera còpia del món espiritual i vertader creat per Déu i que era a allà on residia el veritable Paradís i la salvació de l’ànima. Per ells era la reencarnació el mitjà per arribar a la perfecció espiritual i assolir aquest Paradís. Rebutjaven la creu i no admetien els sagraments tret d’un, el consolamentum, una mena de baptisme espiritual o baptisme de foc que es feia amb la imposició de mans i la col·locació de l’evangeli de Sant Joan al cap del batejat, no es requeria aigua beneïda com en l’Església catòlica i s’acompanyava de la lectura del Nou Testament i la pregària del Pare Sant.

El rebuig del món material els va dur a promulgar una vida de pobresa, castedat i una dieta totalment vegetariana, en la qual rebutjaven tot aliment que provingués d’animals, i sobretot la carn, ja que era vista com la gran font del pecat que portava a tots els vicis. Al contrari del que feien els membres de la jerarquia eclesiàstica, no exigien cap mena d’impost eclesiàstic i això vol dir en època medieval l’exempció de cobrar delmes, primícies i moltes altres rendes amb les quals l’Església catòlica finançava el seu patrimoni i omplia les seves arques.

El papa excomunicant heretges. Miniatura d’un còdex del segle XIV. Font: http://mundohistoria.org/revista/mh-magazine-2/los-c-taros-cristianismo-no-deseado
El papa excomunicant heretges. Miniatura d’un còdex del segle XIV. Font: http://mundohistoria.org/revista/mh-magazine-2/los-c-taros-cristianismo-no-deseado

Estaven també en contra de la violència i la seva doctrina els prohibia empunyar qualsevol classe d’arma, així i tot, els que van simpatitzar amb l’heretgia (com veurem més endavant) sí que van agafar les armes per defensar les comunitats càtares. La seva església s’organitzava en diverses diòcesis administrades per bisbes que eren al seu torn itinerants i recorrien els camins, viles i pobles atorgant el baptisme sempre que aquest fos requerit. Les seves pregàries i predicacions es feien en les anomenades “cases de càtars” on a més oferien descans i confort a tot aquell que ho desitgés. Predicaven amb la pobresa, l’austeritat i respectaven escrupolosament els preceptes de no matar, ni mentir, ni robar, ni blasfemar, ni cometre adulteri i alhora es regien amb els vots d’abstinència i continència, proves amb les quals preparaven i purificaven el seu esperit per a la reencarnació i la salvació eterna. Foren precisament tots aquests aspectes els que van fer que es guanyessin l’admiració i respecte de la gent local allà on anaven, juntament amb aquesta predicació dels valors cristians més purs i primigenis, dels quals l’Església catòlica i especialment l’alta jerarquia eclesiàstica s’havia allunyat feia temps. Era una nova forma d’entendre el cristianisme.

Efectivament, titllaven l’Església catòlica de corrupta, opulent, vanagloriosa, pomposa i voluptuosa. El clergat gaudia d’unes cotes de corrupció com mai s’havien vist aleshores, s’havia enriquit molt amb les croades i exigien tot un seguit de drets que no feien més que augmentar el seu patrimoni. A més, el seu clergat estava molt poc format sent incapaç d’adaptar-se a les necessitats espirituals dels seus fidels, cosa que havia provocat que molts d’aquests abandonessin les tasques espirituals i s’haguessin dedicat a administrar negocis lucratius de tota mena. Aquest mal exemple tard o d’hora hauria de despertar l’antipatia i hostilitat entre una de les societats més laiques d’Europa: Occitània.

Una frontera permeable: el retrobament de dues cultures

És precisament a allà on el catarisme va arrelar amb més força, ja que va saber aprofitar la conjuntura política i espiritual del moment en una societat que era més oberta en comparació amb els “llops del nord”, com així els anomenaven. Una regió en la qual el substrat grecollatí havia impregnat una societat que amb el dret romà a la mà s’havia sabut organitzar amb eficàcia. Una cultura que gràcies a la fundació i consolidació de monestirs com Sant Miquel de Cuixà, Sant Quirze de Colera, Ripoll o Sant Joan de les Abadesses entre d’altres havia pogut preservar, copiar i difondre el llegat cultural clàssic juntament amb les innovacions que arribaven de Toledo i Còrdova. És també la regió on els grans senyors feudals s’integraven als cercles culturals i literaris del moment i això implica parlar breument de la cultura trobadoresca, molt present a les corts de Tolosa, Montpeller, Carcassona i Foix.

La cultura trobadoresca va tenir una gran acceptació i difusió per tot el sud de França donant grans figures o trobadors encara ben coneguts avui dia: Bernat de Ventadorn, Guillem de Peitieu, Pèire Cardenal o Guilhem Figueira entre d’altres. Els Pirineus no van suposar mai un obstacle per tal que tots aquests nous corrents culturals i literaris afloressin de manera profunda a l’altra banda de la serralada. Els segles XII i XIII són els grans segles dels canvis a tots els nivells, són els segles dels viatges, aventures i peregrinacions, cosa que va ser possible gràcies al canvi conjuntural de l’economia, política, cultural i artística. Les ciutats van experimentar un creixement notable, tant a nivell físic com econòmic,; el sorgiment de la figura del mercader i de l’art mercantil va permetre introduir noves tècniques comercials i obrir noves vies terrestres i marítimes que posaran en contacte i sintonia moltes ciutats del Principat amb les occitanes. Els Pirineus no van ser mai una barrera geogràfica rígida entre Occitània i la Corona d’Aragó sinó que va ser un passadís que permetria a dues cultures retrobar-se, emmirallar-se i establir lligams de tota mena.

Miniatura en què es representen dos trobadors amb els seus instruments particulars. Font: http://www.musicaantigua.com/cantigas-de-santa-maria-for-singers/
Miniatura en què es representen dos trobadors amb els seus instruments particulars. Font: http://www.musicaantigua.com/cantigas-de-santa-maria-for-singers/

Occitània va ser un conjunt de diversos territoris que s’articulava a partir d’una complexa xarxa de relacions humanes a banda i banda del Pirineu, això implicà intercanvis econòmics però sobretot culturals, artístics, literaris i l’entrada de les noves idees que hi estaven a aflorant a allà. En l’àmbit polític cal recordar que tant la casa reial catalana com les cases occitanes de Foix i Tolosa van establir un seguit d’aliances matrimonials i pactes de vassallatge que conduí a un predomini clar del poder dels monarques aragonesos al Llenguadoc, predomini que assolí el seu punt culminant amb Pere el Catòlic. És precisament aquest darrer aspecte que ens permet entendre la política prooccitana del rei en defensa dels seus vassalls contra els croats francesos i que no deixa de ser fruit de la lògica del sistema feudal.

Per últim, cal destacar que en aquesta època es documenten un seguit de corrents migratoris a través dels Pirineus degut a a causa de nombrosos motius, un dels més importants és la gent que es desplaça per buscar seguretat al Principat i a Aragó fugint de la croada. Aquesta va representar un dels conflictes bèl·lics més devastadors que amb el pretext d’acabar amb el catarisme estava arrasant un país sencer, sotmès a l’espasa francesa primer i al foc inquisitorial després. Serà precisament amb aquests desplaçaments que molts càtars aconseguiran travessar els Pirineus i entraran als dominis reials catalans portant amb ells les doctrines per les quals estaven essent perseguits i aniquilats. Els territoris pirinencs i prepirinencs es convertiran en llocs on el catarisme podrà començar una nova vida.

El Pirineu català, territori d’heretges

Quan s’estudia la presència càtara al Principat hom es troba amb un problema important: la falta de documentació pròpiament càtara, de manera que s’ha d’anar a buscar la presència de càtars i les mesures repressives a les fonts documentals que va generar la inquisició. Aquesta documentació resulta diversa i es tracta de cartes, butlles papals i documents legislatius que posen de manifest l’enorme preocupació que hi havia a Catalunya per part de la jerarquia eclesiàstica pel que fa a l’heretgia. De manera que si es vol estudiar el catarisme a Catalunya a partir d’aquest tipus de fonts que, remarquem-ho, són les que disposem pel que fa al Principat, cal anar amb peus de plom per què no és neutral, ja que va ser generada pels grans detractors del moviment.

El castell de Foix. Font: https://pixabay.com/es/castillo-medieval-foix-542417/
El castell de Foix. Font: https://pixabay.com/es/castillo-medieval-foix-542417/

L’historiador urgellenc Carles Gascón Chopo elaborà una obra excel·lent i imprescindible en la qual analitza l’important paper que van tenir les zones pirinenques i prepirinenques en la difusió del moviment càtar. La primera declaració inquisitorial oficial en la qual es documenten càtars a Catalunya és la declaració d’Arnau Bretós, un creient càtar originari de Berga el qual afirmava ser creient des dels 12 anys i situava la presència de càtars en aquesta vila almenys des del 1214, quan la seva mare anomenada Guillema o Guillemeta estava patint una malaltia greu i rebé el consolamentum a mans de càtars cercats a Puigvert. Aquesta declaració segueix anomenant llocs i noms, fet que ens permet traçar sobre el mapa els principals nuclis i zones on el catarisme arrelà més profundament. El següent lloc que anomena és Castellbò, on segons Arnau en aquesta vila l’any 1224 hi havia una comunitat càtara bastant ben organitzada i portant fins i tot a la conversió dels seus senyors, els vescomtes de Castellbò. Aquesta família es veuria atreta per la doctrina càtara, segurament, a causa de les estretes relacions que tenien amb la casa de Foix. Una de les dones més destacades pel seu paper amb el catarisme fou Ermessenda de Castellbò, que entraria en contacte amb el cercle herètic gràcies a les nombroses visites que feia a la cort de Foix. Destacà per la seva protecció als heretges, acudir a les seves cerimònies i envoltar-se de la seva companyia rebent fins i tot el consolamentum abans de morir el 1230.

El pare d’Ermessenda, anomenat Arnau, també va mantenir relacions estretes amb el catarisme i fins i tot va autoritzar l’obertura de dues cases de perfectes a les seves terres i l’establiment d’un diaca per tenir cura de l’Església càtara catalana. També va rebre el consolamentum abans de morir el 1226. La família vescomtal de Castellbò mantenia bones relacions amb Josa del Cadí, de manera que el corrent herètic entraria també a les sales del seu castell, i un dels membres més destacats d’aquesta família nobiliària fou Ramon de Josa, protector de càtars i profund creient fins a la seva mort. Altres membres de famílies nobles que s’emparentaren amb la doctrina i el moviment foren Guillem de Niort, Bernat de Llo, Nunó Sanç i els Bretós de Berga.

No obstant això, serà la cort de Castellbò la que esdevindrà un referent de la sofisticada cultura trobadoresca i la veritable caixa de ressonància de les noves formes culturals i religioses que arribaven des d’Occitània. Aquesta cort serà el gran nucli a partir del qual el catarisme arrelarà profundament al Pirineu català. Gràcies a la protecció dels senyors locals que simpatitzaven amb el moviment, els càtars van aprofitar la situació per anar difonent les seves doctrines a altres zones. Alguns d’aquests nuclis secundaris on trobem presència càtara són Berga, Gósol, l’Urgellet, el Pallars Sobirà i la vall de Querol a la Cerdanya. Usaven els camins transhumants per a consolidar la seva difusió, i al voltant d’aquests camins, articulats econòmicament a partir d’una sèrie de mercats i fires, les idees càtares viatjaran de forma quasi ininterrompuda cap al sud de Catalunya. La Cerdanya unia les seves pastures amb les zones més septentrionals del país, i en aquest cas, Lleida va ser molt important en tota aquesta història. La ciutat de la Seu Vella fou el principal nucli on s’articulaven les carreteres i vies principals que venien dels Pirineus occidentals, redistribuint-les més al sud, a muntanyes tarragonines i fins i tot més enllà del Maestrat, al Regne de València. Aquesta difusió ininterrompuda dels corrents herètics va fer saltar les alarmes en el si de la monarquia i dins dels mateixos murs del Vaticà.

Mapa d’una de les rutes transhumants més transitades a l’Edat Mitjana entre Foix i Castellbò. Font: GASCÓN CHOPO, CARLES, 2003.
Mapa d’una de les rutes transhumants més transitades a l’Edat Mitjana entre Foix i Castellbò. Font: GASCÓN CHOPO, CARLES, 2003.

Les primeres mesures contra els heretges

Les primeres mesures per combatre el catarisme les tenim documentades fins i tot molt abans del desplegament del marc legislatiu que duria a la formació de la Inquisició a casa nostra. La gran majoria foren mesures dictades pels mateixos monarques catalans en les corresponents constitucions i decrets que anaven promulgant durant els seus regnats i foren sobretot els llegats pontificis que arribaven des de Roma els que vetllarien pel seu bon compliment. El rei Alfons, dit el Trobador o el Cast, impulsà un decret el 1194 en el qual instava als seus súbdits a l’expulsió de valdesos i altres heretges de la Corona d’Aragó, cosa que òbviament incloïa els càtars. Es prohibia als vassalls del rei ajudar, amagar o encobrir heretges a les seves senyories i tenien un termini concret per sortir del regne fins a l’1 de novembre. Si en arribar aquesta data no ho havien complert, es procediria a la seva detenció i a la confiscació dels seus béns i a més, qualsevol persona tindria dret a infligir-los qualsevol mena de càstig. Aquest decret establia un precedent en la legislació contra l’heretgia.

Pere el Catòlic ratificà el decret del seu pare Alfons dos anys abans de pujar al tron el 1196, i el va ampliar considerablement. Ordenava que tots els bisbes, arquebisbes, eclesiàstics, prelats de Déu, rectors, comtes, vescomtes, batlles, veguers, magistrats, homes d’armes, burgesos i tots els seus ciutadans del regne separessin els heretges del consorci dels fidels i sortissin de les seves terres. En aquest moment, l’heretge ja era considerat enemic de Déu, violador de la fe catòlica i enemic públic del rei i del regne. En aquest cas, el rei es reservava el dret d’aplicar la pena de mort pel foc com a mesura de purificació. Les propietats de l’acusat serien repartides en tres parts: un terç per al denunciant i els altres dos per les arques de la Corona. També advertia que tots els que ajudessin, amaguessin o donessin suport als acusats se’ls aplicarien les mateixes penes. Amb aquest nou decret veiem com el catarisme no és solament un problema religiós, sinó també polític, ja que qui és heretge també és un enemic públic del rei i per tant comet el crim de lesa majestat, el pitjor dels càrrecs pel qual es podia condemnar a algú. Tot canvià, o més ben dit, s’intensificà, quan el papa Innocenci III va assumir el pontificat el 1198, ja que el primer que va fer va ser tractar el tema dels càtars escrivint una carta a l’arquebisbe de Tarragona per tal d’aplanar el terreny i començar la lluita contra l’heretgia. Començava la carta insistint en l’enorme dolor i pena que sentia en veure que hi havia diverses comunitats que volien construir esglésies diferents o, com ell les anomenava, “sinagogues de Satanàs, amb les quals volien alterar la doctrina evangèlica, apostòlica i profètica amb l’objectiu de defensar el seu error”. Definia els heretges com “petites guineus que espatllen la vinya del Senyor, que tenien diferents cares però totes estaven unides per la cua”.

Innocenci III va decidir enviar un llegat pontifici per a tractar el problema de l’heretgia amb plena potestat per pronunciar sentències d’excomunió als heretges i a tot aquell que els protegís donés refugi, comercialitzés amb ells o assistís a les reunions on feien les seves cerimònies. Poc després es produïa un fet destacable, es promulgava el 1199 la butlla Vergentis in senium la qual va suposar un pas fonamental per catalogar l’heretge en matèria legislativa i les bases que permetran als dominics actuar contra els càtars. Entrats al segle XIII amb l’orde dels dominics establerts i sota el marc legal de Ramon de Penyafort es procedirà a combatre l’heretgia durant el regnat de Jaume I. El rei conqueridor dictava que no s’ajudés als heretges i ordenava per primer cop als seus barons, soldats, vicaris, jutges i ciutadans de castells i viles que no rebessin ni col·laboressin amb els heretges o enemics de l’Església. Com podem veure, tot s’anava preparant per consolidar i assentar definitivament la maquinària legal i repressiva per fer front a l’heretgia, tant al Principat com a la resta de regions europees, i el Papa que ho va permetre fou Gregori IX el 1232 amb la butlla Declinante iam mundi: la Inquisició s’havia instaurat a Catalunya.

Imatge del Papa Innocenci III (h.1219). Font: http://revistamito.com/la-carta-magna-de-juan-sin-tierra/
Imatge del Papa Innocenci III (h.1219). Font: http://revistamito.com/la-carta-magna-de-juan-sin-tierra/

Les grans inquisicions a Catalunya

La segona meitat del segle XIII fou condicionada per la fi de la guerra amb els occitans, la dispersió de l’heretgia cap a altres regions i la consolidació dels predicadors dominics al capdavant de la Inquisició. La presència càtara augmentà a zones com Mallorca o València a causa de les conquestes de Jaume I. Tanmateix, el potent desenvolupament de la Inquisició va desarticular l’estructura del catarisme, i provocà la fugida del clergat així com la jerarquia dissident càtara. El 1237 a Castellbò es va fer una gran inquisició on es van condemnar un total de 78 heretges. A Berga també es van inculpar un centenar i mig en el transcurs d’un procés que va durar 5 anys i dels culpables més coneguts en destacaven Guillema de Bretós i els seus fills Arnau, Ramon i Pere. Altres zones on es van detenir sospitosos i van ser condemnats foren la vall de Querol, Josa i Gósol, Ramon de Josa fou condemnat després de mort, igual que Arnau I, vescomte de Castellbò i la comtessa Ermessenda de Foix el 1269.

A Lleida també tenim documentades actes de condemna per heretgia, fet que ens porta a pensar en la importància que va tenir el catarisme en viles i ciutats més allunyades com la Segarra, el Segrià, la Conca de Barberà, les muntanyes de Prades, Siurana, Tortosa, Beseit i la Terra Alta. Una enquesta feta el 1250 al Pirineu per tal de conèixer la situació de la zona mostrà la importància que el catarisme tenia encara a allà, ja que molts pobles encara tenien una relació molt estreta amb càtars. Un dels testimonis més famosos és el de Maria Pocha, una dona que declarava les zones on hi havia heretges i que alhora coincidien amb les principals vies i camins transhumants. El seu testimoni revelava que a Andorra, Tarrés (Les Garrigues), Foguet (Montsià), Josa (Alt Urgell), Gósol (Berguedà), Balaguer (La Noguera), Gramenet (Pallars Jussà), Solsona, Agramunt, Lleida, Sanaüja, Prades, Siurana de Prades i Ripoll eren llocs de refugi i activitat càtara. Malgrat això, tal com hem dit la Inquisició desarticulà el moviment al Principat i els càtars es van desplaçar a zones com València, Mallorca i la ciutat de Lleida com a únic nucli important a partir de 1250. A Lleida tenim nombroses referències als documents que parlen del catarisme com un problema per la ciutat així com les mesures que els batlles, Inquisició i el rei aplicaven per solucionar-lo.

El segle XIV, l’últim alè càtar

El 9 d’abril de 1310 els germans Authier van ser cremats a la foguera per intentar reconstruir l’Església càtara a Occitània, concretament a la zona del Razés, Lauragais, Tolosa, Albi i Quercy, però fou un intent no reeixit. Amb la seva detenció i condemna, molts càtars van ser també presa de la Inquisició, d’altres en canvi van aconseguir fugir, travessar els Pirineus i donar un últim alè a les comunitats de Catalunya. Un dels personatges que es va encarregar de fer això fou Guilhem Belibasta, un pare de família que entre el 1305-1306 es va veure involucrat en una baralla que va acabar amb la mort d’un pastor anomenat Bartomeu Garnier. La seva família sempre va estar vinculada amb el catarisme i això va propiciar-li l’accés al moviment amb facilitat.

Mapa del recorregut fet per Guilhem Belibaste (1309-1321). Font: National Geographic, article: Cátaros, el trágico final de la iglesia clandestina, DALMAU ANTONI, 2012.
Mapa del recorregut fet per Guilhem Belibaste (1309-1321). Font: National Geographic, article: Cátaros, el trágico final de la iglesia clandestina, DALMAU ANTONI, 2012.

Guilhem va conviure molts anys amb els germans Authier dels quals va aprendre la doctrina càtara, es va fer batejar com ells i es va canviar el nom pel de Péire, fet que també li va servir per passar desapercebut. El 1308 fou detingut, declarat culpable d’assassinat i empresonat a Carcassona però va aconseguir fugir i travessar els Pirineus per, finalment, arribar a Empúries. Des d’allà va viatjar fins a Tortosa on hi va viure 3 anys exercint de pastor en diferents pobles i viles per instal·lar-se a Morella el 1315. Durant aquests anys mantindrà contactes amb Raimon de Tolosa que en morir el 1316 farà que Belibasta es converteixi en el màxim representant de la comunitat càtara de Morella. Complia amb les obligacions de la doctrina, visitava malalts per atorgar-los el consolamentum, feia el melhorement, no menjava carn, beneïa el pa i feia les oracions sempre que no hi haguessin desconeguts a prop. Era un catarisme totalment clandestí el que quedava a Morella, i durà fins que Belibasta va ser traït i entregat a la Inquisició per Arnau Sicre, un home que es va fer passar per creient i demanà a Guilhem que anés a la Seu d’Urgell per tal de visitar una parenta seva que estava malalta. Belibasta no va arribar mai i va ser a Tírvia que fou assaltat i detingut per agents de la Inquisició, conduït als calabossos de Carcassona, jutjat per Jacques Fournier (futur Papa Benet XII) i posteriorment condemnat a la foguera a Villerouge- Termenès dins dels dominis de l’arquebisbe de Narbona. Amb ell moria el darrer representant del catarisme a Occident, i els últims intents de reconstruir l’Església dels bons homes es van esvair com el fum de les fogueres que mai van deixar de cremar fins a fer cremar l’últim dels bons homes.

Read More

 

El 28 de juliol de 1345, el convent de la Santa Creu de Nàpols estava ple a vessar de persones que volien dir l’últim adéu a una de les reines que més havia fet pel regne napolità. Sança de Mallorca havia arribat als últims dies de la seva vida i moria intitulada com a reina consort de Nàpols, infanta de Mallorca, reina de Jerusalem i Sicília als seixanta-un anys. Fou una dona estimada i adorada, tant pels framenors, altrament anomenats franciscans, com per tota mena de col·lectius religiosos o espirituals de signe pauperístic, és a dir, aquells ordes religiosos que es van dedicar en cos i ànima a tota una vida entregada a la pobresa, a deslliurar-se de tota mena de béns materials i al perfeccionament de l’esperit, posat a prova contínuament al món terrenal. Les despulles de la sobirana foren dipositades en un sarcòfag amb una doble imatge que exercia alhora una doble funció performativa al monestir de la Santa Creu, però avui dia aquesta peça artística roman desapareguda. Malgrat això, disposem d’algunes il·lustracions que Caroline Bruzelius, una historiadora americana, es va encarregar de copiar de les imatges que es conserven a la Biblioteca Apostòlica Vaticana, unes imatges que es trobaven dins d’un àlbum de Seroux d’Agincourt (Tresserra i Castellano, A; 122; 2013).

El sepulcre és, sempre basant-nos en les imatges que apareixen a l’obra de Bruzelius titulada La pietre di Napoli: l’architettura religiosa nell’Italia angioina: 1266-1343, una tomba amb imatges ben diferents de la reina a cadascun dels seus laterals. En una de les cares es pot veure Sança representada com a reina, amb posat hieràtic, asseguda al seu tron, amb la corona, una túnica i un mantell lligat al pit amb un camafeu, una representació que li confereix una imatge de “Maestà”. A la seva mà dreta porta una esfera. Al seu voltant, s’hi agrupen deu figures de frares mendicants i deu de monges agenollades que miren la reina en senyal de veneració. Si observem ara l’altra cara del sepulcre, veurem que s’aprecia la figura de la reina, sempre al centre de la imatge, però vestida d’una forma molt diferent de l’anterior. Sança es va fer representar com a monja i mare protectora de les monges clarisses i els monjos franciscans. Hi ha una característica molt curiosa a destacar d’aquest lateral de la tomba i és que l’escena que veu l’espectador el transporta inevitablement a l’escena del Sant Sopar de Jesús i els apòstols, de manera que enlloc de veure Jesús al centre de l’escena, hi trobem la reina, mentre que els apòstols han estat substituïts per monges clarisses (Tresserra i Castellano, A; 122; 2013).

tomba-cara-reina

tomba-cara-monja
Les il·lustracions que Bruzelius va copiar de les representacions que es van fer de la tomba de Sança. A dalt un lateral de la sobirana representada com a reina, a baix l’altre lateral amb la sobirana representada com a monja i vestida de penitent. Imatges extretes de: Bruzelius, Caroline (2005) Le pietre di Napoli. L’arhitettura religiosa nell’Italia angioina, 1266-1343, Roma: Viella. p. 170

Aquesta tomba aporta una gran quantitat d’informació sobre la vida que va dur la reina Sança: la seva política vers els ordes mendicants, les seves tasques fundacionals de monestirs a Nàpols, les seves accions de poder exercides al costat del seu espòs i, sobretot, que és segurament el que més s’ha destacat de la seva biografia, tant la seva forma de relacionar-se amb Déu com la seva profunda espiritualitat i devoció.

Per una banda, fou una dona pietosa, justa i extremadament devota que va acabar erigint-se com una veritable mare protectora dels ordes mendicants (especialment de les clarisses, que és la branca femenina dels franciscans; el seu nom es deu a Santa Clara, germana de Sant Francesc d’Assís i fundadora de l’orde). Per altra banda, el seu vessant polític i el paper que va jugar al regne napolità juntament amb el rei Robert I d’Anjou porten a considerar-la com una gran governadora, que aconsella i col·labora en les diverses accions de govern estatals; exerceix de mitjancera entre diversos conflictes, presideix el consell de regència i executa les darreres voluntats testamentàries del seu marit (Jornet-Benito, N; 2013; 146). Al llarg d’aquest article, també hem cregut necessari analitzar el rol que va tenir en el camp de la teologia i, especialment, en els debats teològics a l’entorn de la pobresa espiritual que s’estaven discutint a l’Europa de la primera meitat del segle XIV, un moment extremadament delicat per l’orde franciscà, com veurem més endavant.

Una jove amb una consciència espiritual molt marcada

La futura reina de Nàpols, Jerusalem i Sicília va néixer probablement a Montpeller el 1286 i fou filla de Jaume II i Esclarmonda de Foix i, per tant, néta per part de pare de Jaume I el Conqueridor. El 1300, la tenim documentada a Mallorca per rebre una sòlida formació intel·lectual. Aquesta formació -que ja de ben joveneta fou netament marcada per influències franciscanes gràcies a les doctrines d’Arnau de Vilanova i del mestre Ramón Llull-, que va ser el primer puntal sobre el qual recolzaria el pensament i la devoció. Aquest sentit espiritual, que tant va caracteritzar la seva personalitat, es veuria reflectit en la major part d’accions que Sança duria a terme els anys posteriors (G, Musto, R; 1985; 181).

Però no només s’hauria de destacar la formació acadèmica que també va rebre dels dos filòsofs i teòlegs més importants de la Corona d’Aragó, sinó que en el si de la seva pròpia família havia existit una relació molt estreta amb l’orde dels framenors. Sança va tenir cinc germans; Jaume, que fou el primogènit i per tant era l’hereu del Regne de Mallorca però renuncià a tot això i abraçà la vida i l’ideal franciscà; Sanç, que va ser el futur rei entre 1311-1325; Ferran, que fou príncep consort i sobirà de Morea. Isabel, que va ser l’esposa del primer prosista en llengua castellana l’infant Don Juan Manuel; i, finalment, Felip que es va dedicar a la vida eclesiàstica freqüentant nombrosos cercles d’espirituals franciscans i exercí el paper de regència del Regne durant la minoria d’edat de Jaume III.

talla-en-marbre-de-sanca-al-sepulcre-de-robert-i
Talla En marbre de la reina Sança que actualment es troba al sepulcre del seu espòs Robert I, darrera l’Altar Major del convent de Santa Clara (1343-1344). Imatge extreta de: Alomar, Esteve, G (1976) “Iconografia y heraldica de Sancha de Mallorca, reina de Napoles”, dins de: Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 35, p. 33

Com es pot veure, Sança tenia nombrosos parents que d’alguna forma o altra estaven estretament lligats amb els ordes mendicants, especialment els franciscans. De fet, ella mateixa, en una carta datada del 25 de juliol de 1334 i dirigida al Capítol general de l’orde franciscà reunit a Assís, es va presentar com aquella mare que volia ser pels framenors. Era plenament conscient que se sentia molt vinculada a ells, no solament per simpatitzar amb l’espiritualisme franciscà, sinó que a més va fonamentar el paper que volia exercir sobre ells en l’aspecte genealògic. Per tal que el lector pugui comprendre-ho de forma més clara, Sança justificava el llinatge que tenia la seva família i el seu parentiu per erigir-se la protectora de l’orde al Regne de Nàpols. La carta la tenim transcrita gràcies a la historiadora Núria Jornet-Benito:

Heu de saber que el senyor em va fer néixer en aquest món de tal estirp i prosàpia que va ser la meva senyora i mare, Esclarmunda, reina de Mallorca de santa memòria, filla del benaurat pare sant Francesc. Va voler també la majestat divina que jo fos germana de Fr. Jaume de Mallorca, que essent primogènit, renuncià a la corona per amor de Crist i es va fer fill de Sant Francesc, entrant a la seva religió. Va fer també l’altíssima clemència que jo fos del llinatge de la benaurada Isabel, reina d’Hongria, germana de la meva àvia, la mare del meu senyor i pare, el rei D. Jaume de Mallorca. Va fer també la divina majestat que jo tingués com a senyor i marit a Robert, rei de Jerusalem i Sicília, singular devot de Sant Francesc, fill de la reina Maria d’Hongria, la meva senyora, que va ser mare també de sant Lluís, que renuncià a aquests regnes i es va fer framenor. Carta 25 de juliol 1334 (Jornet-Benito, N; 2013; 134).

sarga-dels-dos-esposos-adorant-la-creu-monestir-de-santa-croce-di-palazzo
El matrimoni regi agenollat davant la creu en una de les sarges que decorava una capella del monestir de Santa Croce di Palazzo (1345). Imatge extreta de: Alomar, Esteve, G (1976) “Iconografia y heraldica de Sancha de Mallorca, reina de Napoles”, dins de: Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 35, p. 46

Aquesta quantitat d’arguments genealògics a favor de la sobirana coincideixen perfectament amb les relacions de la casa reial de Mallorca i els ordes mendicants. Els propis pares de Sança havien tingut estrets lligams amb els franciscans, i havien conegut les doctrines de Pere Olivi i Arnau de Vilanova, alhora que va tenir dos germans molt vinculats amb el moviment, fins a tal punt que un, com hem vist anteriorment, renuncià a la corona i es dedicà fervorosament a l’estil de vida framenor.

Robert d’Anjou, el futur rei de Nàpols intitulat com a Robert I, va enviudar de la seva primera esposa, Violant d’Aragó, el 1302. A l’estiu de 1304, ja s’estava concertant el matrimoni amb Sança quan aquesta tenia aleshores uns divuit anys. Els autors i historiadors que han estudiat i investigat la biografia de Sança no han pogut precisar on s’efectuà aquest matrimoni. Gabriel Alomar afirma que es va celebrar a Colliure el 19 de setembre de 1304 (Alomar, Esteve, G; 1976; 11), Ronald G. Musto diu que es va realitzar a Provença i que fou un matrimoni de conveniència de la casa d’Anjou contra la casa reial d’Aragó (G, Musto, R 1985; 185) i, finalment, Mario Gaglione proposa Nàpols com a lloc on se celebraren les noces (Gaglione, M; 2004; 30). A partir d’aquesta unió matrimonial Sança de Mallorca es convertiria en reina consort de Nàpols i les notícies que tenim sobre ella durant aquest període són escasses, fins el 3 d’agost de 1309 quan a Avinyó adquiriria, gràcies al papa Climent V, els títols nominals de reina de Jerusalem i de Sicília. A la sobirana se li obrien nous horitzons a la Península Itàlica, on desenvoluparà un paper fonamental als territoris napolitans.

Infanta de Mallorca i reina consort de Nàpols (1304-1343)

Després de ser intitulats reis de Jerusalem i de Sicília, la parella es trasllada definitivament a Nàpols per establir-hi la seva cort. La propera notícia que tenim de Sança és del 1312, quan demana al Papat l’autorització per conviure amb dues monges clarisses “in hospitio sue”, és a dir, amb ella a la cort, cosa que la seva pròpia mare, Esclarmonda, havia fet anteriorment. La parella reial, com podem veure, era perfectament conscient de la connexió genealògica que representaven per la devoció franciscana i mendicant. No només era la casa de Mallorca la que en el passat havia tingut vinculacions estretes amb els moviments mendicants i espirituals de signe pauperístic, sinó que, a més, la casa angevina, de la qual procedia el rei Robert, també havia estat lligada amb la tradició franciscana. Robert descendia de Sant Lluís (que havia sigut conegut com Lluís IX), rei de França, per línia paterna i de Santa Isabel d’Hongria per línia materna. Cal destacar també que el propi germà de Robert, el bisbe de Tolosa, anomenat Lluís, va mantenir una constant relació a través de cartes amb Pere Olivi i participà en les idees franciscanes (Jornet-Benito; N; 2013; 133). Robert mai va qüestionar les accions religioses i polítiques que Sança va dur a terme en relació als franciscans i clarisses, ja que fins i tot ell semblava tenir simpatia per aquests ordes mendicants. D’aquesta manera, doncs, aquesta devoció espiritual que es respirava a la cort napolitana durant el regnat de Sança i Robert es va plasmar de forma molt clara en les seves accions de govern entre les quals la promoció reial i el patronatge artístic van tenir un pes fonamental fins a la mort del rei el 1343.

La propera notícia que tenim de Sança és una altra carta enviada al papa Joan XXII del pontificat d’Avinyó, entre 1316-1317 aproximadament, en què li demanava permís per divorciar-se de Robert i poder entrar així en un convent. Ronald G. Musto explica que els historiadors han posat sobre la taula dues explicacions per entendre la conducta de la reina: la primera, és la que defensen Caggese i Frede, la possibilitat que Sança fos físicament estèril, cosa que justificaria que amb Robert no hagués tingut mai fills; l’altra explicació de la demanda de divorci es fonamentaria en el coneixement que la reina tenia de la relació del rei amb una amant anomenada Cantelma Cantelmo que fou vídua de Bertrand d’Artois, governador de Nàpols que morí l’any 1305 (G, Musto, Ronald; 1985; 186).

Sigui quina sigui l’explicació per aquesta decisió, el cert és que el matrimoni no tingué descendència directa i l’única línia de successió possible i per tant l’hereva al tron reial era la que havia fructificat del matrimoni anterior de Robert amb Violant d’Hongria. El fet que Robert enviudés de Violant abans de les noces amb Sança no va impedir que aquesta tingués cura dels fills que Robert havia tingut amb la reina hongaresa. Ans al contrari, ja que la reina mallorquina va tenir cura primer dels dos fills petits de Robert, que foren Carles, el primogènit, duc de Calàbria i per tant l’hereu al tron napolità, i Lluís, el segon, infant de Nàpols, que morí el 1310 a l’edat de nou anys. També ho féu amb les nétes del rei Robert, ja que el futur rei Carles va morir el 1328 i deixà orfes a Joana i Maria. Sança tindria cura de preparar el govern de Joana I quan encara era menor d’edat, i presidí el Consell de regència fins el 1343, el mateix any en què moriria el rei Robert I.

biblia-de-nicolau-dalife-la-genealogia-dels-anjou-a-napols
Pàgina de la Bíblia miniada de Nicolau d’Alif, obra de Cristòfor Orimina (1340) que es troba a la Biblioteca del Seminari de Malinas. Imatge extreta de: Alomar, Esteve, G (1976) “Iconografia y heraldica de Sancha de Mallorca, reina de Napoles”, dins de: Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 35, p. 47.

En matèria de govern i política Sança es destacà sobretot per la seva habilitat administrativa, d’organització i gestió del patrimoni reial així com també del paper que exercí com a mediadora en diversos afers i, sobretot, en diplomàcia. Aquests dots administratius els assenyala molt clarament Mario Gaglione, qui afirma que alguns documents confirmen les capacitats administratives de la sobirana i la seva competència jurídica. El 1335, a jutjar per alguna notícia documental, la reina podria haver estat exercint de control administratiu del regne de Nàpols, i el 1338 el rei Robert li va encarregar la reforma de l’ofici del Mestre Racional, que corresponia a una espècie de tribunal de comptes. La reina no solament es va ocupar de reformar el funcionament d’aquest ofici, sinó també d’examinar personalment els funcionaris substituint-los o expulsant-los quan considerava que no feien correctament les seves tasques. La ordenació que va fer en aquesta precisa matèria d’organització pot ser considerada, segons Gaglione, com una de les primeres normatives en matèria arxivística (Gaglione, M; 2004; 37-38). En la matèria diplomàtica, a la qual ens hem referit anteriorment, Sança també exercí com a mediadora en alguns conflictes entre el rei i diversos senyors feudals. El 1341, Sança va ser encarregada pel rei Robert, amb l’ajuda d’una comissió especial, a obligar els barons a prestar el servei feudal i retre els comptes a la règia cúria que encara quedaven pendents de l’any anterior. Fou aquest afer el que el rei encarregà resoldre personalment a la seva esposa, segurament perquè ja coneixia les seves habilitats diplomàtiques i mediadores. En definitiva, segons el que diuen les fonts i els documents, podem veure la reina Sança al costat del seu marit treballant en bé del regne napolità, encarregant-se personalment de qüestions administratives i organitzatives de les finances, de l’arxiu i dels diversos afers d’estat que podien suposar una amenaça per a l’estabilitat de Nàpols.

Fou una dona culta, que coneixia de primera mà la política del regne, alertada de tot el que succeïa i sempre amb propostes negociadores, reformadores o mediadores a la taula. Aquestes qualitats han fet que s’hagi parlat de Sança com una de les “dones excel·lents”, és a dir, dones assenyalades per la “sapientia, bonitas, potentia” que en determinades situacions intervenen, participen i són escoltades, ja sigui en matèria política d’estat o concilis religiosos discutint qüestions de fe (Jornet-Benito; N; 2013; 136). La seva forta personalitat, juntament amb la seva devoció i espiritualitat, és el que caracteritza tota la política que fa al llarg del seu regnat a Nàpols. La cort reial, amb Sança i Robert, esdevé un paradigma de cort culta on les arts adquireixen un paper preponderant. Són nombroses les notícies que tenim d’artistes, arquitectes i autors literaris movent-se a la cort napolitana durant aquest període i fins i tot la mateixa reina gaudia llegint les obres dels autors més famosos del segle XIV: Bocaccio i Petrarca. Per altra banda, la cort angevina de Nàpols fou també un focus artístic i sobretot pictòric de gran importància, però no fou el millor, ja que no podia igualar-se a les ciutats de  Florència o Siena en aquest segle. Artistes com Giotto, Cavallini, Simone Martini o Tino de Camaino van deixar petjada en nombroses obres artístiques que la pròpia reina patrocinà com una veritable mecenes cultural i que han pervingut fins els nostres dies (Alomar, Esteve, G; 1976; 16).

En aquest article s’ha resseguit una de les vessants, potser menys conegudes, de la reina Sança. Parlem de “menys conegudes” perquè la majoria d’autors i historiadors s’han centrat sobretot en el rol espiritual que va exercir al costat de franciscans, clarisses, fraticelli i altres col·lectius espirituals que vivien moments difícils. Hem vist a la Sança política, la que aconsella, la que governa al costat del seu marit, la diplomàtica i la mediadora en diversos afers d’estat. La seva figura com a reina napolitana no fou menys representativa que la del seu espòs i tot ens fa pensar que la parella reial governava colze a colze en benefici del regne, obrant amb justícia, serenor i bon enteniment. Aquesta sens dubte fou una etapa en la vida de la reina que es consolidà amb els anys, i encara havia de fer moltes més coses que traspassarien fronteres, crearia horitzons i configuraria un futur en el qual ella, a través de les seves obres, voldria deixar un testimoni difícil d’esborrar en la Història.

 

Read More