Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Dones, rols de gènere i modernitat després de la Primera Guerra Mundial

Les noves dones ocupen l’espai públic

Marlene Dietrich, actriu i cantant alemanya, vestida de garçonne el 1933. Fou amenaçada amb ser detinguda per anar vestida d'home. Font: Viquipèdia
Marlene Dietrich, actriu i cantant alemanya, vestida de garçonne el 1933. Fou amenaçada amb ser detinguda per anar vestida d’home. Font: Viquipèdia

El 1922 el novel·lista i dramaturg francès Victor Margueritte va publicar La garçonne, una novel·la on es dibuixa una dona masculina, no només en actitud, sinó també físicament, la qual vol ser independent econòmicament, porta la llibertat sexual a l’extrem i és representada simbòlicament per un element que es tornaria icònic, el cabell curt. Aquesta publicació va aixecar molta polseguera perquè col·locà el tema d’aquest nou model de dona rebel en boca de moltes i molts. La majoria la consideraven amoral, ja que acariciava els límits de la perversió i s’allunyava massa del prototip de dona cuidadora.

Paral·lelament, les anomenades flappers, en els contextos nord-americà i britànic, eren tema de conversa recurrent no només entre la gent a peu de carrer o bar, sinó també a la premsa, en poemes, el cinema, obres de ficció i, fins i tot, cançons. Eren un model molt semblant a la garçonne de Margueritte, però menys masculines, també marcades per un nou estil, ja que abandonaren les cotilles per adoptar vestits llisos a l’alçada dels genolls, sens dubte una indumentària molt més pràctica, i portaven el cabell curt sense cobrir. Segons la premsa i l’imaginari col·lectiu, les flappers tenien unes pautes de conducta molt marcades: freqüentaven els locals de moda i els encantava ballar jazz, opinar, flirtejar, beure, fumar, és a dir, desafiar l’autoritat masculina i la moralitat convencional. Entre els seus detractors, eren titllades de mandroses, poc responsables i, fins i tot, acusades de debilitar la causa feminista. L’aparició de les figures de la garçonne i la flapper s’emmarca en el context dels anys vint, en una Europa que està recuperant-se de la desfeta material i moral de la Primera Guerra Mundial. D’una banda, la guerra va suposar la conquesta de l’espai públic per part de moltes dones que, per primer cop, arribaven al mercat de treball perquè havien d’ocupar els llocs de feina que els homes havien abandonat per complir amb el servei al front. En aquest sentit, van dur a terme tasques que eren tradicionalment masculines, com les de conduir camions, muntar armes o manipular mercaderies perilloses, i fins i tot algunes se’n van anar a primera línia de front per realitzar tasques d’assistència als soldats. En relació a això, també les feines tradicionals femenines, com la d’infermera o de cuinera, van ser revaloritzades i visibilitzades, ja que era essencial que les dones participessin activament de la contesa.

No obstant això, i si bé sí que és cert que un nou model de dona associat a la modernitat va popularitzar-se, seria molt agosarat afirmar que la Gran Guerra va suposar un punt d’inflexió en la situació de les dones a Occident. No podem negar que la guerra segurament va accelerar algun procés que s’havia anat gestant durant els anys anteriors, com la concessió del sufragi femení. D’altra banda, la veritat és que, com a norma general, els governs dels diferents estats, els quals ja havien dotat amb una retòrica especial la participació de les dones a la guerra, lligada al paper de mare que cuida de la societat, van intentar frenar el perill que suposava el desafiament dels rols de gènere i l’ocupació excessiva de les dones de l’espai públic.


El deure de les dones

Durant la guerra va exaltar-se el treball femení remunerat perquè estava al servei a la pàtria. Fins i tot moltes feministes, com la sufragista britànica Emmeline Pankhurst, van deixar les seves reivindicacions a banda perquè van veure necessari posar tots els esforços en guanyar la guerra. De fet, si abans de l’esclat del conflicte podríem afirmar que existia el feminisme com a fenomen de caràcter internacional amb el dret a vot com a reivindicació en comú, quan s’inicia la guerra aquests vincles es trencaran a favor de la defensa de la nació. Les paraules de Jane Misme, escriptora i feminista francesa, a La Française del 10 de novembre de 1914, defineixen molt bé aquest consigna: “Mentre duri la guerra, les dones de l’enemic també seran l’enemic”.  

Delegades al Congrés de Dones per la Pau celebrat a l'Haia el 1915. Font: Viquipèdia
Delegades al Congrés de Dones per la Pau celebrat a l’Haia el 1915. Font: Viquipèdia

Tanmateix, el final del conflicte suposà, en paraules de Françoise Thébaud, una desmobilització femenina ràpida i brutal. Les dones que havien ocupat els llocs dels homes a les fàbriques foren expulsades no només perquè aquests darrers poguessin recuperar els llocs que els pertanyien, sinó també per la necessitat de deixar les coses com estaven abans de la guerra. Per tant, la reacció dels governs dels diferents països va anar encaminada a combatre el desafiament de la divisió sexual del treball i el reforçament de les identitats femenina i masculina dins i fora la llar respectivament.

En molts llocs es va fer èmfasi en la necessitat de repoblar el país després de les pèrdues humanes provocades per la guerra, apostant per polítiques pro-natalistes que exaltessin el paper de la mare i la imperant necessitat que les dones es dediquessin en cos i ànima a aquesta tasca. Les polítiques pro-familiars comptaren amb el suport de l’Església catòlica per posar-les a la pràctica i tingueren com a blanc principal el treball de les dones casades. La disminució de la població masculina i la baixa natalitat també implicaren la imposició de la puericultura i el control mèdic de la infància, circumstància que va reforçar la pressió de la dona per quedar-se a casa i tenir cura de les criatures.

A la vegada, es va utilitzar l’estratègia basada en realçar el treball domèstic de les dones, accentuant la importància d’una dona ben preparada i instruïda en les tasques de la llar per tirar endavant la família i l’economia domèstica. A Alemanya, per exemple, s’estimulava aquesta formació a partir de l’organització d’un concurs de mestresses de casa; i a França, durant els anys vint es recompensava les bones mares amb una festa dedicada a elles. Amb tot, cada cop es va fer més difícil que les dones poguessin optar a una feina fora de casa, ja que la seva principal ocupació era tenir cura de la seva descendència perquè deixar-la en mans de persones desconegudes era considerat una negligència. La dona tenia la funció social essencial d’assegurar l’equilibri de les famílies, base per aconseguir la prosperitat de la nació.


De la teoria a la pràctica

Tot i que la retòrica oficial familiarista encoratjava les dones a servir de mares i esposes i la majoria van haver d’abandonar les feines que havien dut a terme durant la guerra, perquè les van fer fora o simplement perquè aquestes feines van desaparèixer, això no vol dir que no participessin del mercat de treball remunerat. A França i a Alemanya les dones suposaven entre el 30 i 40% de la població activa, a Gran Bretanya una mica menys del 30%, mentre que a Espanya el percentatge era força menor, un 12% del total als anys vint.

Women in the sand core shop where sand is mixed with oil and baked to create the mould for the castings. Circa 1930s Rarely seen early photographs of the Leys Malleable Castings Company will be exhibited for the first time at the FORMAT International Photography Festival, Derby, opening on the 8th March – 7th April 2013 Dating from the 1920’s the collection of old black and white prints of the Leys Factory offer a glimpse of the working practises of one of the most significant industrial companies based in the UK during the late 19th and 20th centuries. Leys opened in Derby in 1874 and during its time as a manufacturer of castings for motor cars, was the largest of its kind in Europe, finally closing its operation in 1987. The photographs were donated to the Local Studies Library in 2005 and have sat largely untouched in boxes until the FORMAT research team uncovered this treasure of Derby’s industrial history. The photographs reveal the company fire brigade, made up from regular workers, who, housed near to the factory had alarms fitted in their homes to attend emergencies in the factory. Women are seen casting mouldings in the coreshop and men grind down the metal work in preparation for despatch to customers. Leys had its own railway, bringing raw material to the factory and taking finished products to the rail head for onward delivery around the world. The Leys Malleable Castings Company photographs will displayed in the Market Hall in Derby in an exhibition entitled Stood Still Time during the FORMAT International photography Festival, Derby, 8th March – 7th April 2013.
Dones obreres treballant a la indústria metal·lúrgica britànica als anys trenta . La fotografia és de la fàbrica de Leys Malleable Castings Company situada a Derby, Anglaterra. Font: Daily Mail

Les dones van ocupar feines a diferents sectors, començant per la indústria tèxtil, passant per la mecànica, la química i l’alimentària. Es veuran beneficiades del desenvolupament de la maquinària, ja que algunes tasques a les fàbriques deixarien de requerir la força física. Alhora, la seva presència va fer-se notable al sector terciari, dins d’àmbits com el comerç o els correus. Les dones van ocupar espais anteriorment molt masculinitzats com les oficines, convertint-se en secretàries, fet que va comportar la feminització d’aquesta professió, igual que la feina de dependenta, d’assistenta social o d’infermera. A França les dones també incrementaren la seva presència al camp, a les explotacions ramaderes i agrícoles.

Treballadores de les oficines de l'empresa britànica Leys Malleable Castings Company a Derby als anys vint. Font: Daily Mail
Treballadores de les oficines de l’empresa britànica Leys Malleable Castings Company a Derby als anys vint. Font: Daily Mail

Moltes foren les dones joves que s’inclinaren per la recerca d’una feina per les possibilitats que aquesta oferia: un espai de sociabilitat i un sou que, tot i que en la majoria de casos precari, els permetia gaudir d’una certa autonomia econòmica. No obstant això, no totes les treballadores eren dones solteres, ja que a França, per exemple, el 1920 la meitat de les treballadores eren dones casades que continuaven treballant fora de casa a causa de la necessitat de complementar els baixos salaris dels marits; en canvi, la xifra de dones casades dins de la població activa a Gran Bretanya era tan sols d’un 15%. Com és d’esperar, les condicions d’aquestes dones treballadores dins del mercat de treball remunerat no es podien comparar amb la dels seus companys homes. De fet, la seva incorporació al món laboral naixia d’una lògica de gestió del personal que va aprofitar-se de les dones per cobrir certs espais i tasques, sempre en pitjors condicions laborals, amb salaris més baixos i a la part de sota de la piràmide de la jerarquia dins de la fàbrica o l’oficina, sense aspiracions a poder aconseguir cap mena de promoció.


Dones i ciutadania

La ballarina i agent secreta Josephine Baker a París ballant el charleston, un estil molt popular a l'Europa dels anys vint (1926). Font: Viquipèdia.
La ballarina i agent secreta Josephine Baker a París ballant el charleston, un estil molt popular a l’Europa dels anys vint (1926). Font: Viquipèdia.

En la majoria de països europeus, així com Canadà i EEUU, els drets polítics de les dones es convertiren en una qüestió important després de la guerra. Alguns països van finalment legalitzar el vot femení, després d’anys de lluites per part dels moviments de dones sufragistes, però la concessió no va ser conseqüència directa de la guerra ni del paper de les dones en ella, sinó que va dependre totalment del context polític de cada país. A Gran Bretanya el sufragi femení es va legalitzar el 1918 però no en les mateixes condicions que els homes, ja que només les dones a partir de trenta anys podien votar. A Alemanya fou també a finals del 1918 que es va aprovar el sufragi universal, però segurament com a mesura per pal·liar l’agitació social que inundava el país.

Alguns dels països que nasqueren de la descomposició de l’imperi dels Habsburg i de la reestructuració de Rússia després de la revolució d’octubre, com els Països Bàltics o Txecoslovàquia, també instauraren el sufragi femení fins i tot abans del final del conflicte, igual que ho faria la Rússia soviètica, de manera que reconegueren el paper de les dones en els processos de construcció nacional. A Espanya no seria fins a la Segona República, concretament el 1933, que les dones podrien votar, no sense un acalorat debat dins les Corts republicanes sobre la conveniència d’aquest fet. Les dones franceses haurien d’esperar encara més, fins al 1944, perquè aquest dret se’ls fos atorgat. Així mateix, els governs van ocupar-se bé de mantenir les dones allunyades del poder polític en els cossos legislatius.

Vides quotidianes

Una de les característiques més conegudes d’aquest període històric és l’ocupació dels espais d’oci per part de certes dones i un canvi en els costums i la manera de relacionar-se entre els sexes. Podríem dir que aquest espai, l’oci, fou un dels elements on més es va deixar veure l’arribada de la modernitat, però no totes les dones hi accediren, ja que la majoria d’aquestes dones modernes formaven part de les classes mitjanes i altes. Tanmateix, la modernitat va traduir-se en altres realitats que canviaren les vides de les dones i les seves maneres de relacionar-se i ocupar els espais, i és en “la cultura d’allò quotidià”, com apunten Ana Aguado i María Dolores Ramos (2007), on millor podem entendre i visualitzar aquests canvis.

Ja hem vist que la tecnologia va modificar el mercat de treball, però també va començar a facilitar les tasques de la llar, gràcies a la introducció de l’aigua calenta, l’electricitat i els electrodomèstics, encara que aquests no eren assequibles per totes les butxaques. Aquesta revolució domèstica no va suposar que les dones es deslliuressin de certes càrregues, sinó que ara en podien fer més en menys temps. La ràdio va generalitzar-se i va fer-se molt popular entre les dones; a més, mentre l’escoltaven podien continuar complint amb les feines de casa, fet pel qual aquest aparell tampoc suposà un desafiament a la divisió sexual del treball.

Que les dones treballessin fora de casa també va permetre que es visibilitzessin més. Els nous estils de vestir i de pentinats es varen difondre acompanyats de les noves idees sobre la independència i l’alliberament sexual de la dona, una dona que sortia de nit i tenia actituds fins al moment només masculines. Arran de la Gran Guerra, ciutats com Madrid i Barcelona es convertiren en centres d’especulació, però a la vegada d’oci nocturn, on les dones prendran un protagonisme especial, a mesura que nous estils de música i la passió per sortir a ballar s’encomanava a totes les classes socials. Alhora, moltes dones van iniciar-se en l’esport.

Anunci de la marca nord-americana Universal Appliances. La dona li diu al marit "No m'importa fer la neteja una mica!" (1920) Font: Flickr
Anunci de la marca nord-americana Universal Appliances. La dona li diu al marit “No m’importa fer la neteja una mica!” (1920) Font: Flickr

Les imatges de la nova dona ocupaven les portades de revistes, servien de reclam publicitari i també eren presents al cinema. Les idees de llibertat sobre les quals s’erigí el nou ideal femení es popularitzaren de la mà d’un nou patró de consum de masses, destinat sobretot a un públic femení. La publicitat va aconseguir construir i transmetre efectivament un nou model de dona, moderna i urbana, encara mestressa de casa, però amb total control de la seva vida, lliure de consumir el que volgués: la dona nord-americana moderna. Articulat a partir de l’absorció dels missatges del feminisme de caire liberal, fou un model que va exportar-se i va penetrar, a través de la publicitat i el cinema, en les societats europees del moment.

Pel que fa a les relacions personals, van estendre’s noves idees sobre la maternitat i les relacions de parella. L’alliberament sexual es va convertir en un tema polèmic, ja que en posar-se sobre la taula es desafiava inevitablement la concepció tradicional del matrimoni. En relació a això, va aparèixer el concepte de maternitat conscient, lligada a la proliferació de l’ús dels mètodes anticonceptius. Noves idees sobre les relacions entre els sexes s’obriren pas quan es va començar a parlar de conceptes com la companyonia, l’afecte i l’amor-amistat que idealment haurien de regir els lligams sexoafectius.


I el(s) feminisme(s), què?

La vida de les dones abans i després de la Primera Guerra Mundial no fou la mateixa, ja que el conflicte armat no només va transformar les fronteres i va deixar grans pèrdues al seu pas, sinó que també va penetrar més profundament, incidint més enllà dels límits de la vida privada. No obstant això, els canvis, perceptibles, tingueren un abast limitat, ja que en cap cas arribaren a desafiar directament els pilars del sistema patriarcal.

Així mateix, la Gran Guerra va suposar un daltabaix dins del feminisme. D’una banda, suposà una ruptura del feminisme internacional a causa de les divisions entre les dones que donaven suport a la guerra i les pacifistes. En segon lloc, durant el conflicte van aconseguir moltes de les reivindicacions per què tants anys havien lluitat, com el dret al treball fora de casa o la presència en l’espai públic, però realment no van desafiar els rols de gènere, ja que el seu paper era assistencial i extraordinari. Amb la consecució del sufragi femení, a més de l’accés de les dones a l’educació superior, moltes van veure realitzada la seva lluita i deixaren la militància, ja que el moviment sufragista va perdre la seva raó de ser. Moltes d’elles acabarien recolzant els tories o els liberals a Gran Bretanya. A França, la revolució russa havia despertat il·lusions en relació a l’emancipació femenina o la lluita de la classe treballadora que aviat s’apaivagaren, encara que algunes continuarien lluitant pel dret a vot o la igualtat salarial.

Les feministes foren vistes cada cop amb més recel per ser considerades radicals i culpades d’interferir en la recuperació de la nació o de destruir la família. Foren testimonis de com l’obtenció del vot no va comportar una més elevada influència en les decisions polítiques, com elles esperaven, ja que idees com la domesticitat i la maternitat continuaven centrals en les polítiques de reconstrucció nacional. Els ideals liberals havien triomfat. Després d’això, algunes feministes continuaren la seva lluita dins la lògica de la complementarietat dels sexes i la maternitat social, mentre que d’altres, una generació més jove, centraren les seves forces en la consecució d’una igualtat real que resultés en sobirania i ciutadania completes per a les dones. No obstant això, el cert és que el(s) feminisme(s) com a moviment(s) quedarien en pausa fins anys després del final de la Segona Guerra Mundial.

Read More

“Què és la dona nova? Realment existeix? No és el producte de la imaginació creadora d’escriptors moderns que busquen novetats sensacionals? Mira al teu voltant, observa, reflexiona, i et convenceràs: la nova dona està aquí, existeix”

Alexandra Kollontai, 1918

Les dones ocupen els carrers

El 8 de març de 1917 del calendari julià, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora, milers de dones de Petrograd van sortir als carrers declarant-se en vaga general en demanda de pa i pau com a reacció a les precàries condicions de vida derivades de la gran guerra. Aquesta va ser l’espurna que va encendre la flama de la coneguda com a revolució de febrer, ja que soldats i moltes altres treballadores i treballadors no van trigar a unir-se a la protesta, en contra d’un règim tsarista autocràtic que havia sumit la població russa en la fam, la misèria i la mort. Van ser les dones les qui van donar el primer pas ocupant els carrers perquè eren elles les qui cada dia havien de patir les dificultats de mantenir les famílies en peu, fent cues interminables sota el gèlid hivern rus per aconseguir queviures bàsics, amb preus cada cop menys inaccessibles a causa de la marcada inflació, mentre els homes eren al front.

En aquells dies de febrer poques persones s’haurien imaginat que aquesta manifestació pogués desencadenar els fets que la seguiren, sobretot perquè la majoria de líders bolxevics no creien en l’autonomia, el poder i la capacitat d’autoorganització de les dones per liderar un procés revolucionari, i fins i tot alguns reaccionaren amb ràbia davant d’aquells fets, ja que havien tirat endavant sense l’aprovació i la direcció dels seus camarades. No obstant això, la capacitat d’autoorganització de les dones a Rússia va fer-se patent una altra volta pocs dies després, el 19 de març, quan desenes de milers de dones tornaren a ocupar els carrers del centre de Petrograd en una manifestació en demanda del sufragi femení en la que constituiria la manifestació de dones més gran de la història de Rússia fins al moment, però recurrentment invisibilitzada per la historiografia.

 

La qüestió de la dona

La revolució d’octubre de 1917 a Rússia i la subsegüent configuració de les noves estructures d’estat van comportar l’articulació d’una nova societat basada en preceptes marxistes que perseguien l’eliminació de les classes socials i tota mena de desigualtats entre les persones, incloent la desigualtat de gènere, però l’estratègia a seguir per a la consecució d’aquest darrer punt va ser objecte de debat. Les idees bàsiques sobre la qüestió de la dona desenvolupades per Lenin i altres bolxevics tenien les seves arrels en els treballs de teòrics marxistes com Friedrich Engels en L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884) o Auguste Bebel en La dona sota el socialisme (1904), i partien de la idea que l’establiment del socialisme resultaria automàticament en l’emancipació de la dona i la igualtat entre els gèneres, ja que era la propietat privada l’origen de l’opressió de la dona i l’abolició d’aquesta tindria com a objectiu últim la incorporació de la dona al mercat del treball, després de l’abolició del matrimoni i la institució familiar de tall burgès.

Per aquesta mateixa raó, la majoria dels líders bolxevics no van parar massa atenció a la situació de la dona, i fins i tot Lenin arribaria a criticar el feminisme per considerar-lo innecessari i l’acusaria d’interferir en la lluita real contra el sistema capitalista, però d’altra banda sí que reconegué la necessitat de polititzar les dones per tal de convertir la política en un afer de masses real. L’adveniment de la revolució i l’establiment del socialisme havien d’alliberar les dones de les càrregues domèstiques per poder participar en el mercat de treball en igualtat de condicions amb els homes, garantir igualtat en els drets socials, acabar amb la institució familiar a favor de la unió lliure i socialitzar la maternitat. En consonància amb aquests principis, durant els primers mesos posteriors a la revolució nous drets van ser atorgats a les dones, com el dret a vot, el divorci, l’avortament, o l’abolició del matrimoni per l’Església.

En contrast amb el punt de vista majoritari, Alexandra Kollontai, juntament amb altres intel·lectuals i revolucionàries bolxevics com Inessa Armand o Nadezhda Krupskaya, eren plenament conscients de la necessitat de dur a terme transformacions que anessin més enllà ja que temien que la Revolució acabés sense abordar de manera satisfactòria la qüestió de la dona. Aquestes revolucionàries creien que l’establiment del socialisme no era suficient per a la consecució de la igualtat real entre els sexes ja que la subordinació femenina anava més enllà del sistema econòmic, raó per la qual era imprescindible la introducció de polítiques més concretes en relació a la criança, el treball domèstic, les relacions maritals, la maternitat o la sexualitat.

Alexandra Kollontai va ser una de les primeres dones de la història en formar part d’un govern i servir de diplomàtica. Font: Viquipèdia
Alexandra Kollontai va ser una de les primeres dones
de la història en formar part d’un govern i servir de
diplomàtica. Font: Viquipèdia

Entre altres qüestions, Kollontai va posar gran èmfasi en la creació de guarderies públiques i altres organismes que permetessin a les dones alliberar-se de les càrregues domèstiques i dedicar-se a formar-se, a socialitzar i a tenir temps per a elles mateixes. Les idees de Kollontai eren especialment innovadores perquè va parar especial atenció al tema de la sexualitat i a la urgència de transformar la manera en què les persones concebien les relacions sexuals, tot plegat dins d’aquest procés de reeducació de la societat per tal d’acabar amb l’individualisme i la manera en què les dones i els homes es relacionaven entre sí. Amb l’objectiu de posar en pràctica aquestes mesures, el 1919 Armand i Kollontai van establir el Zhenotdel, concebut com a eina temporal clau en la lluita per a l’eliminació de les desigualtats que les dones encara havien de fer front al nou Estat soviètic.

Malgrat els esforços d’aquestes i altres dones revolucionàries, el seu radical punt de vista era només una clara minoria entre els líders bolxevics. Mai va haver-hi un ampli consens entre els ideòlegs del nou Estat soviètic sobre quin havia de ser el camí a seguir en relació a la qüestió de la dona i, tot i que eren conscients de la necessitat de polititzar les dones a partir de canvis amb impacte sobre la consciència col·lectiva, les polítiques a seguir no eren molt fermes ni estables i sovint anaven subordinades a objectius politicoeconòmics més amplis o simplement pretenien evitar que altres organitzacions atraguessin les dones a les seves files. En general, els homes creien que les dones eren enrederides i analfabetes i les organitzacions de dones com el Zhenotdel eren vistes amb recel i sovint acusades de desviar-se de l’objectiu principal de consolidació del socialisme.

Entre la teoria i la realitat quotidiana

Les que hem apuntat són algunes de les idees que desenvoluparen les i els intel·lectuals bolxevics sobre la qüestió de la dona, però quin impacte real sobre la vida quotidiana tingueren les polítiques que s’aplicaren?

La dona soviètica, en aquest pòster de 1920, ens mostra tot el que la revolució ha donat a la treballadora i a la camperola: biblioteques, guarderies, escoles, i altres espais comunals de socialització i de cures. Font: Viquipèdia
La dona soviètica, en aquest pòster de 1920, ens mostra tot el que la revolució ha donat a la treballadora i a la camperola: biblioteques, guarderies, escoles, i altres espais comunals de socialització i de cures. Font: Viquipèdia

En primer lloc, cal destacar que el procés d’incorporació de la dona al mercat del treball remunerat va ser molt més lent del que s’hauria pogut esperar. Tot i que durant els segles anteriors a la revolució d’octubre la majoria de la població russa es concentrava al camp, amb una divisió sexual del treball molt marcada i emmarcada en una societat acusadament jeràrquica i patriarcal, a partir de finals del segle XIX aquesta situació es va veure alterada amb l’inici de la incorporació de la dona al treball productiu. Els dos conflictes bèl·lics més importants del període, la guerra sinojaponesa (1894-1985) i la primera guerra mundial (1914-1918), van deixar molts llocs de feina vacants perquè els homes havien de complir amb el servei militar al camp de batalla. Les dones ocuparen els seus llocs de manera temporal i sovint per només dues terceres parts del salari mig. Les dones també jugaren un paper actiu a la guerra civil russa (1917-1923), combatent en unitats femenines o treballant en camps com la metal·lúrgia o la mineria, però foren acomiadades quan el conflicte s’havia acabat per deixar pas de nou als homes. Encara que dins del nou Estat soviètic va establir-se la igualtat de salaris i fins i tot es varen promoure facilitats per a les dones, com assegurances en cas d’embaràs, el 1923 hi havia 300.000 dones menys ocupades a la indústria que el 1914 i continuaven cobrant menys pel mateix treball que els homes, a més de tenir una taxa més alta d’atur.

La lenta inclusió de les dones al treball remunerat podria lligar-se a la dificultat que van tenir per ser considerades membres de ple dret de la classe treballadora, a causa de la idea de dona com a element burgès i inculte, lligat massa estretament a l’esfera privada. Tot i que l’Estat havia promès la creació de tot tipus de serveis socials que permetessin l’alliberament de la dona de les càrregues burgeses i el desenvolupament de la seva consciència de classe, al cap de poc va fer-se patent la incapacitat de l’Estat soviètic de materialitzar el projecte, fet pel qual a finals dels anys vint la propaganda va començar a encoratjar les dones a autoorganitzar-se per crear espais comunals de cures.

No només es van regular aspectes com el treball remunerat, sinó que l’Estat soviètic va exercir control sobre el treball reproductiu i la vida privada, regulant de manera estricta els rols de gènere i sobretot la identitat femenina. Durant els primers anys, un dels eixos fonamentals va ser la lluita contra el matrimoni burgès mitjançant el foment de les unions lliures, fins al punt que l’amor va ser declarat un assumpte burgès i sovint vergonyós. El Codi de Família de 1918 va establir els mecanismes per facilitar el divorci o per abolir la distinció entre descendència legítima i il·legítima, però en molts dels casos aquests mecanismes acabaven deixant la dona i els infants desprotegits. Fins i tot es van establir pautes de vestimenta i de bellesa. La roba havia de ser austera i sòbria i la bellesa proletària aquella que naixia del treball, de la consciència de classe i que no s’interposava en la participació en el procés productiu.

 

La qüestió de la dona subordinada al procés d’industrialització

A la segona meitat dels anys vint Stalin pren el poder i inicia els seus plans de ràpida industrialització materialitzats en el llançament del primer pla quinquennal (1929-1934). A partir d’aquell moment, la qüestió de la dona passarà a ser un important assumpte d’estat, ja que el principal objectiu serà la seva completa proletarització per a un òptim servei a la classe i al país.

La participació de les dones en el treball productiu va dibuixar-se com el seu paper fonamental de classe. Entre 1927 i 1935 gairebé quatre milions de dones començaren a treballar a les fàbriques a canvi d’un sou, encara que la seva desigual situació romangué gairebé la mateixa, ja que com a norma no se les deixava dur a terme feines més qualificades a causa de la falta de confiança en les seves capacitats. A més, la majoria d’homes les consideraven analfabetes i retrògrades, idea que pot ser il·lustrada a través de l’establiment de l’anomenat funktsional’naya sistema el 1931, pel qual brigades de dones eren enviades a les diferents fàbriques per determinar quines tasques o feines podien ser qualificades de femenines i, per tant, eren susceptibles de ser realitzades per dones. Molts gerents de les fàbriques ignoraven aquestes ordres al·legant coses com “En què pot ser útil una baba? Hauria d’estar a casa cuinant sopa de col i no treballant a una fàbrica”.  Les treballadores també havien de fer front de manera recurrent a la discriminació de gènere i l’assetjament sexual, a més de ser assenyalades com a culpables d’aquestes agressions.

Segell soviètic de 1939 on es mostra la indumentària típica d’una proletària: uniforme de treball i mocador vermell al cap. Font: Viquipèdia.
Segell soviètic de 1939 on es mostra la
indumentària típica d’una proletària: uniforme
de treball i mocador vermell al cap. Font:
Viquipèdia.

Sota el mandat d’Stalin el matrimoni va recuperar el seu aspecte tradicional com a base articuladora de la família, mentre que la sexualitat lliure va ser reprimida i la procreació considerada la seva finalitat única. El Codi de Família va modificar-se el 1926 per millorar les condicions de les dones i es va reconèixer el treball domèstic no remunerat, però a la vegada  també recuperava la dependència econòmica de les dones envers els homes. A més, com que era necessària la col·laboració activa de les dones en el procés d’industrialització i l’Estat no podia proveir els serveis comunitaris de cures, les dones havien de compaginar el rol com a mares i cuidadores de la llar amb el de camarades i treballadores a les fàbriques. Tanmateix, la seva identitat com a proletària era la principal i la que s’havia de visibilitzar, mentre que les tasques reproductives i de cures s’havien de quedar a l’esfera privada. La dona-camarada era una proletària treballadora, forta i robusta, que vestia la mateixa roba que l’home i era imaginada amb atributs masculins a causa de la dura feina a la indústria.

La propaganda va tenir un paper fonamental en aquest procés, a través de revistes com Zhenskii Zhurnal a partir de les quals es donaven a conèixer les normes de conducta i d’estil que s’esperaven de la vertadera dona soviètica, basades en el rebuig del modus vivendi i costums burgesos i en la preponderància de la vida social per sobre de la privada. Les dones ara eren encoratjades a involucrar-se en feines relacionades amb la indústria pesant, a anar a l’escola i la universitat, així com també a participar en àrees com l’aviació o la defensa, i a gaudir de llocs de responsabilitat i lideratge, dins del procés desenvolupat sota el mandat d’Stalin de donar forma a la nova dona soviètica. Es van llançar moltes campanyes i es van organitzar esdeveniments pertot el territori soviètic, a mesura que anava creixent la presència de la dona als mitjans de comunicació. Va aparèixer un nou gènere propagandístic, les biografies curtes, la majoria de les quals seguien un mateix patró i normalment descrivien dones d’entorns rurals i pobres les quals, gràcies a l’Estat soviètic, havien estat capaces d’evolucionar i integrar-se totalment al nou món industrial i urbà.

A mode de reflexió

Tal com assenyalava la historiadora Joan W. Scott (1986), el gènere com a categoria analítica ajuda a entendre des d’una perspectiva històrica com s’han organitzat i s’organitzen les relacions de poder i desigualtat en les diferents societats, i com el control sobre els cossos de les dones també és una qüestió política, encara que des de la historiografia poques vegades s’hagi identificat com a tal. Aquest breu repàs de les polítiques i els ideals desenvolupats durant les dues primeres dècades posteriors a la revolució d’octubre ens mostren com els articuladors de l’Estat soviètic, tot i perseguir teòricament la igualtat entre homes i dones, van acabar subordinant les mesures reguladores que afectaven les dones a altres objectius polítics.

Les dones van poder començar a gaudir de molts drets sense precedents en la història de la humanitat, però aquests van ser retallats per centrar esforços en el desenvolupament econòmic del país. L’Estat soviètic va posar els cossos de les dones sota el seu estricte control, regulant-ne la capacitat productiva i reproductiva, i fent recaure sobre les dones les tasques de les quals ell mateix no havia pogut fer-se càrrec. Un dels exemples més il·lustratius és l’assumpte de l’avortament ja que l’Estat soviètic va ser pioner en descriminalitzar-lo i despenalitzar-lo a partir del decret de 1920 que el legalitzava, però el 1936, a causa de la baixa natalitat i la importància que Stalin va tornar a atorgar a la família com a unitat base de la societat soviètica, l’avortament va ser il·legalitzat de nou.

La revolució socialista no va comportar una emancipació real de la dona perquè el pensament i estructures patriarcals que regulaven les relacions entre els gèneres al territori rus durant el règim tsarista van continuar existint. Tal com advertiren Kollontai i les seves camarades, l’establiment del socialisme no era suficient per acabar amb aquestes relacions de poder. Era necessari, igual que en els temps que corren, entendre que el feminisme no és una conseqüència lògica de qualsevol procés revolucionari, sinó que ha de ser un dels seus motors fonamentals.

Read More