Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Epidèmia o crisi?

La Pesta Negra impactà en una Europa en crisi. Com avui ho és el coronavirus, l’epidèmia fou un element més d’un sistema en fallida. El feudalisme europeu va experimentar els seus límits socials i econòmics (sens dubte també ecològics) des de poc abans de la meitat del segle XIV i al llarg del segle XV. Una crisi que ha sigut debatuda a bastament entre els estudiosos i que ha generat multitud de teories explicatives i ha fet córrer rius de tinta al voltant de les seves causes, donant peu a interessantíssims però esgotats debats historiogràfics durant la segona meitat del segle XX. En tots ells, però, s’accepta sense embuts que l’epidèmia no va provocar aquesta crisi. La cronologia i l’ordre dels fets no enganyen. Si bé es detecten els primers brots de l’epidèmia a Itàlia vers el 1348, ja tenim documentades grans fams al nord europeu durant el 1317-18 i al sud durant la dècada dels trenta. Recordem que a Catalunya, «lo mal any primer» coincideix el 1333, segons les cròniques.

Potser on el debat va obtenir major volada fou durant la segona meitat de la dècada dels setanta, arran de l’anomenat Debat Brenner, que va tenir lloc a les pàgines de la revista Past&Present i que va implicar un diàleg, no mancat de tensió, entre el marxisme i altres tendències historiogràfiques, especialment, l’anomenada escola neomalthusiana. Aquest debat és rellevant perquè en el fons no es dirimien només les causes de la crisi baixmedieval, sinó com la seva sortida —desigual en funció de cada regió— hauria pogut consolidar una determinada estructura social i econòmica responsable del posterior desenvolupament econòmic. En altres paraules, si la societat resultant de la crisi estaria més o menys enfocada al desenvolupament d’una economia capitalista o no. És en el marc d’aquest que trobem, per exemple, la proposta de Brenner sobre l’articulació d’un model agrari a Anglaterra enfocat a l’obtenció de beneficis comercials a partir del tancament i privatització de terres, l’arrendament de les mateixes a un pagès-comerciant per part del terratinent, i a la seva explotació amb l’ús de treball assalariat. Un model que ja trobem esbossat en el capítol XXV del primer llibre de El Capital de K. Marx i posteriorment per altres autors com Maurice Dobb, exponent del marxisme historiogràfic britànic.

Sobre el paper que en la societat feudal hi va tenir la crisi, amb l’ineludible component demogràfic que va comportar la Pesta, en parlarem en aquestes línies. Tot evocant l’exemple il·lustrador de la Catalunya remença.

Una panoràmica de l’epidèmia

És força acceptat que la Pesta Negra tenia el seu focus a Orient. La malaltia, provocada pel bacil Iersinia pestis, va arribar a Europa de la mateixa manera que s’han transmès la majoria de malalties infeccioses, gràcies als contactes humans regulars que, al segle XIV, tenien molt a agrair al restabliment comercial propi del renaixement urbà de la Baixa Edat Mitjana. Sembla que el focus s’originà a partir del setge de la ciutat de Caffa, situada a l’Àsia Menor i sota control genovès, durant el 1347. Durant el setge que les hordes mongoles havien sotmès a la ciutat, es van llançar cadàvers infectats amb la malaltia dins les muralles. Sembla ser que, en emprendre la retirada, els vaixells genovesos duien a bord rates, les quals eren portadores de la malaltia a partir que aquesta podia ser transmesa per puces infectades pel bacil.

Habitants de Tournai, enterrant els morts ocasionats per la Pesta Negra. Font: Wikimedia Commons

En pocs mesos, l’epidèmia ja s’havia estès per bona part de la Mediterrània occidental i el 1349 ja es constata la seva arribada al nord d’Europa a partir de les rutes comercials. Malgrat que la malaltia es va acarnissar entre els sectors socials més humils, cap estament va escapar a la mortaldat. Un aspecte que determinarà alguns canvis en les mentalitats d’aquella època, especialment pel que fa al caràcter —democràtic, diríem avui— de la Mort i la seva dèria de treure a ballar a pobres i rics, Papes i reis, plebeus i nobles.

Malgrat els inevitables balls de xifres que ha donat la historiografia, hi ha un acord generalitzat en atribuir a aquesta crisi demogràfica un descens del 30% de la població europea del període (en termes generals). Una clatellada important de la qual la societat va trigar a recuperar-se tant per la recurrència de brots epidèmics, com per la situació catastròfica en què es trobava una economia agrària que, tal com ens diu G. Bois, havia sigut empesa fins als límits per part dels senyors.

Els efectes de l’epidèmia al Principat de Catalunya

A Catalunya, com ja hem esmentat, els primers senyals d’esgotament ja els podem detectar durant la tercera dècada del segle XIV, en una comprensió, dirà P. Vilar, d’un canvi general de la conjuntura, de l’entrada a un moment de crisi.

Les dades de l’impacte de la malaltia el 1348 es troben circumscrites a estudis locals, tot i que els coetanis arribaren a dir que afectà a tres quartes parts de la població, una dada ben segurament exagerada. En tot cas, si ens atenim a l’evolució demogràfica posterior, les xifres són esfereïdores. Segons el fogatge de 1365-70, s’hi comptabilitzaven 104.069 focs arreu del Principat (aprox. 470.000 habitants). Aquests focs havien caigut a 83.171 durant el fogatge de 1378. Encara el 1497, les xifres són de 62.234 focs. No hi hagué recuperació demogràfica fins a mitjan segle XVI i així i tot, les xifres encara no recuperen els nivells immediatament posteriors a la pandèmia.

Pel que fa a les ciutats, l’exemple de Barcelona és il·lustratiu. Tenim notícies que la pesta ja es troba causant estralls des de la primavera de 1348 a la ciutat, on tenim notícia de la mort de quatre dels cinc consellers i de la majoria del Consell de Cent. A escala econòmica, és cert que la davallada demogràfica va conduir a un augment dels salaris, tot i que la migració de pagesos a la ciutat, atrets pels sous alts van provocar la moderació de la tendència. En tot cas, el que també va patir una tendència alcista van ser els preus, especialment el preu del blat, tant per la mortaldat que obligava a importar-lo de centres productors com Sicília, com per les situacions bèl·liques (Guerra amb Castella). Aquesta situació va generar un fort descontentament que va agreujar les tensions dins les ciutats que van protagonitzar avalots a Barcelona, Girona, Lleida i Perpinyà enmig de demandes de participació en els organismes de govern com el Consell de Cent, una reclamació pròpia dels grups reformadors des d’inicis del segle XIV, descontents amb la gestió que en feia l’oligarquia, temorosa de cedir el poder. Dins dels furors populars, també hi destaquen episodis de tancament social i culpabilització envers minories com ara els jueus. Els calls foren atacats durant la primavera de 1348 a Barcelona i durant el període de conflictivitat social que viuran les darreres dècades de la centúria, el cas més paradigmàtic del qual ens el mostra l’atac al call de Girona durant el 1391.

L’epidèmia també féu estralls al camp català. Més enllà d’unes xifres sempre variables, podem fer com Pierre Vilar i plantejar alguns episodis locals que mostren la gravetat de la situació: a l’Empordà manquen notaris, a Santa Maria de Ribes el prior s’escollirà a si mateix. Al rerepaís, les mortaldats de l’epidèmia deixen famílies amputades, emigració a les ciutats i explotacions abandonades. El cas de la Vall d’Amer il·lustra a través dels documents com el senyor (el monestir d’Amer) ha d’innovar a l’hora d’establir nous pobladors que reprenguin les explotacions.

Els pagesos estaven lligats a la terra que conreaven gràcies als “mals usos”, dels quals en treia profit el senyor feudal. Font: Blog d’en Salvi Jacomet

Els senyors han de reposar les famílies que han mort o s’han desestructurat durant l’epidèmia, alguns cedeixen masos a parceria, però com sempre l’opció preferida és tornar a establir un contracte que fixi una nova família al mas. Malgrat la voluntat dels senyors, però, els intents per tornar a establir aquests masos no reeixiran i en alguns casos, impossibles de quantificar, els pobladors hauran ocupat els masos abandonats (rònecs) o hauran aprofitat per incrementar les seves explotacions a costa de les parcel·les circumdants abandonades (el mas no conformava una unitat territorial compacta, sinó que les diverses parcel·les que tenia annexades es trobaven distribuïdes en un parcel·lari irregular). Aquesta primera ensulsiada, però, vindrà acompanyada de rebrots epidèmics durant la dècada del 1360 (dita «la mortaldat dels infants») i del 1370 («la mortaldat dels mitjans») que expliquen en gran part les enormes dificultats per recuperar el saldo demogràfic fins ben entrat el segle XVI.

Més enllà de l’epidèmia, la crisi a Catalunya

La crisi demogràfica i el buidatge del camp català va propiciar un conflicte latent entre senyors i pagesos al voltant dels drets d’explotació de les terres que havien quedat abandonades i que, com dèiem, els senyors requerien desesperadament que fossin posades en marxa. Aquesta situació, que en bona part es revestí d’un conflicte jurídic (sobre la legitimitat o no dels «mals usos») va provocar el que Pierre Vilar anomenà com una autèntica «qüestió agrària».

Abans, però, caldria situar el context de l’organització agrària al camp. Com en la majoria de les societats de l’Europa precapitalista, la immensa majoria de la població de la Catalunya baixmedieval es trobava al camp. L’agricultura era la principal font de riquesa i sustent del conjunt de la població. Això però no havia impedit que des de finals del segle XII es donés un procés d’urbanització, en concordança amb el creixement de les xarxes comercials a tot l’Occident llatí. Sí, malgrat algunes interpretacions esbiaixades però que malauradament tenen força acollida encara avui entre el públic, camp i ciutat formaven un tàndem reeixit dins l’economia feudal i en cap cas eren sistemes antagònics. El feudalisme, a Europa, va créixer i es reforçà gràcies al paper comercial i administratiu de les ciutats.

Com és sabut, les relacions productives que regulaven les relacions entre els productors (la pagesia) i els propietaris de la terra era la servitud. La servitud catalana, com en altres indrets, tenia com a principal funció vincular el productor (la família pagesa) a la terra. Durant els primers segles de la Baixa Edat Mitjana, els senyors van poder imposar unes determinades condicions sobre els seus serfs. Enmig d’un procés d’ofensiva senyorial, la senyoria —laica i eclesiàstica— va liderar el procés de creixement agrari iniciat durant els segles anteriors i el va capitanejar, imposant els seus drets sobre les unitats productives que, en el cas de la Catalunya Vella, eren els masos.

El domini senyorial sobre els pagesos obeïa evidentment a una pràctica rendista, però aquesta no se centrava només en una captació major o menor dels productes generats pel mas. L’element principal era el control de la família pagesa i la seva fixació a l’explotació. És en aquest sentit que cal interpretar els famosos «mals usos», els quals tenien com a principal funció assegurar la reproducció ampliada de la família pagesa a partir de penalitzar l’adulteri (cugucia) o l’absència de testament (intestia) o hereus (eixorquia) i, evidentment, controlar la mobilitat dels serfs imposant el pagament d’una taxa per abandonar el mas: la redempció o remença. És en aquest interessant punt que cal interpretar el feudalisme no com un sistema «extra-econòmic» sinó amb clares implicacions pel que fa a l’organització de la producció, més enllà de la captació d’excedent.

Aquest impediment sobre la mobilitat tenia la seva lògica en un moment on els elevats salaris de la ciutat exercien de pol d’atracció de la població rural. Alhora, la condició expressa de romandre al mas (allò que es coneixerà en els segles posteriors com la condició d’afocat, és a dir, de fer-hi foc) impedia als pagesos mantenir dues explotacions alhora, encara que fossin de senyors diferents, ja que el pagès es declarava també home d’un sol senyor (soliu).

Cal esmentar alhora que lluny del que se sol pensar, la remença no era sinònim de pobresa. Ja al segle XIII trobem explotacions pageses que es declaren en servitud amb uns nivells de benestar equiparables a sectors urbans benestants en els seus inventaris. Inclús la firma d’un contracte de servitud podia suposar per algunes famílies l’accés a unes millors condicions de vida. Com hem dit, la servitud era més aviat un mecanisme per garantir la continuïtat de l’explotació que no pas per extreure rendes.

Precisament és en els impediments que podia suposar a una pagesia àvida de terres i en conflicte amb els interessos senyorials, que cal situar les tensions que desvetllarà l’epidèmia.

Pere III, el Cerimoniós (1336-1387), el regnat del qual estigué totalment condicionat pels temps de crisi durant els quals regnà, en una representació imaginària del segle XIX. Font: Wikimedia Commons

De la crisi sanitària a la crisi social

Com hem exposat fins ara, el feudalisme català es troba ben consolidat ja a finals del segle XIII. No obstant això, l’epidèmia havia suposat una bona sacsejada a un sistema de relacions consolidat. La pagesia havia «aprofitat» la situació per engrandir les seves explotacions. És habitual, com mostren molts estudis, detectar processos de desaparició de masos en paral·lel a l’augment de la mida d’altres, en un procés de concentració patrimonial que sens dubte va aportar beneficis als supervivents de l’epidèmia i a aquelles famílies disposades a annexar-se la terra dels seus veïns absents.

Sens dubte, aquest procés, realitzat en alguns casos via un dinàmic mercat de la terra, no comptés amb l’aprovació  dels senyors que preferien tornar a establir els seus amos situant-hi una nova família. Com diu P. Vilar:

“El que és segur, a l’est català, és que les crides al repoblament llançades per l’Església i per certs senyors van mancar, malgrat els avantatges que s’oferien, d’eficàcia general. Tal vegada fora un rebuig conscient: els pagesos es beneficiaven més incrementant la seva explotació que dispersant-se.” (P. Vilar, Cataluña en la España Moderna, vol. I, Crítica, 2018, 1a ed. 1978)

És a dir, la forma en com s’havia de generar la recuperació del camp era un punt de xoc entre senyors i pagesos. Si bé els senyors intentaran assajar diverses fórmules per restablir les explotacions seguint la lògica feudal exposada més amunt, els pagesos no estaven disposats a renunciar als possibles beneficis que els havia obert la situació deixada per la pandèmia.

Aquesta pugna, però, no es donarà només en els tribunals, sinó també, com en tota lluita de classes, al marge de la legalitat. Precisament, durant la dècada del 1380 (un cop passat el pitjor moment de l’epidèmia) la pagesia comença a organitzar-se rebutjant el sistema jurídic (els «mals usos») que impedien el seu domini sobre la terra i comencen els atacs i sabotatges en venjança del desallotjament que els senyors pretenen fer en virtut dels seus drets de senyoria. Els pagesos supervivents de l’epidèmia havien ocupat i posat en explotació les terres abandonades i un cop recuperades per al cultiu, els senyors hi van voler reprendre el seu domini de la forma que millor s’articulava als seus rendístics interessos i ho feien amb la legitimitat que atorgaven els mals usos.

Així doncs, la defensa dels interessos econòmics d’una pagesia que havia aconseguit refer (i inclús incrementar) les seves explotacions després de l’epidèmia s’alineava amb una lluita de caràcter plenament antisenyorial. Després de la crisi, doncs, i en contrast amb l’ofensiva senyorial anterior al segle XIV, hi ha un canvi en la correlació de forces. Ara la pagesia es trobava organitzada i armada per defensar les pràctiques i usos que s’havien donat al marge de la llei. Al voltant de la reivindicació de la supressió dels «mals usos», la pagesia de remença començà a configurar-se com un agent propi.

Això fou a partir d’una contesa que abraçà bona part del segle XV i que acabà amb l’arbitratge de la monarquia el 1486, el desenllaç del qual afanyà a alguns historiadors a declarar la victòria dels pagesos catalans en la supressió del feudalisme. No ens interessa tant aquí discutir sobre el desenllaç de la guerra remença i l’accelerada proclamació de la derrota del feudalisme. El cert és que, com bé va puntualitzar la historiadora Eva Serra, el feudalisme restava lluny d’haver sigut abolit.

En tot cas, i a tall de conclusió, cal constatar que, efectivament quelcom havia canviat en el panorama agrari català i en la particular estructura de classes agrària. Precisament, la tesi que Robert Brenner va mantenir amb els historiadors neomalthusians (o ricardians) i també enfront d’altres historiadors marxistes durant el famós debat a Past&Present té molt a veure amb aquest desenllaç —malgrat la interpretació de Brenner pel que fa a la victòria pagesa en el conflicte català fos totalment errònia—. La Pesta Negra va generar un context en el qual van esclatar les contradiccions d’un feudalisme en crisi i que van dur a una decidida acció política per part d’una pagesia que va reconfigurar el seu paper social i econòmic. Un nou segment de pagesos —encara considerats de remença— va emergir com un nou grup dirigent i director de la rearticulació del camp català després de la crisi del segle XIV, gaudint d’un paper destacat en el procés de represa i creixement que visqué el camp català (especialment al nord-est) durant els primers segles de l’Edat Moderna.

Read More

Les revoltes són un camp d’estudi prolífic per a la investigació dels i les historiadores modernistes. Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII s’esdevenen per tota Europa nombrosíssims esclats que van sacsejar l’ordre social i van qüestionar bona part de les polítiques que els grans magistrats reials van decidir-se a impulsar, en una època on les grans monarquies europees maldaven pel control dels emergents mercats i en mantenir la seva hegemonia (cas de la Corona Hispànica) o imposar-ne una de nova (cas del Regne de França).

La qüestió ha sigut un tema prou conegut per la historiografia, sobretot a Europa, més que a casa nostra. La historiografia francesa, sobretot, va centrar-se en aquesta qüestió durant els anys 60 i 70 del segle passat, en gran part esperonada pels grans tumults que s’ocasionaren a partir del Maig del 68 i les lluites obreres dels setanta. Avui dia, el debat ha perdut pistonada tot i que, com llavors, les recents experiències de mobilització social donen peu a obrir velles qüestions que tenen a veure, com llavors, amb la comprensió de la societat a partir d’aquests fets que anomenem “revoltes”(Gauthier, 2015).

Les revoltes dels segles XVI i XVII tingueren, en la seva gran majoria, un fort component antifiscal i de rebuig a les ordinacions dels grans ministres reials (Richelieu, Olivares o Mazzarino). Els casos de la Corona francesa i de la Corona Hispànica sobten per les seves similituds en aquest cas. El segle XVII, sobretot en la seva primera meitat, és un moment en què es fa notar una crisi secular que durarà fins els darrers decennis de la centúria. Això es traslladà en males collites i crisis de subsistència, que van agreujar-se per la irrupció d’epidèmies de pesta (a Catalunya, fou famosa la de 1649-52) i per l’esclat de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Pel cas de França, cal tenir en compte la devastació del territori causada per les Guerres de Religió (1562-1598) durant la segona meitat del segle XVI i que en algunes regions s’allargà fins els primers decennis del XVII, moment en què es va desfer totalment el partit hugonot en 1629 després del setge de La Rochelle.

La necessitat de mantenir mobilitzats els exèrcits, en gran part mercenaris i el manteniment de la burocràcia estatal “obligaren” als monarques ha augmentar les exaccions fiscals. Això en força casos comportà al mateix torn una reformulació de l’estructura de recaptació dels territoris, sobretot aquells vinculats a la Corona de forma “composta”, com el Principat de Catalunya (amb l’arxiconeguda Unión de Armas), o els anomenats Pays d’États a França, amb privilegis i amb prerrogatives pròpies pel que fa a la recaptació i ordenament d’impostos com la taille.  

Pillage d’un village, 1640. Sébastian Vrancx. Il·lustra a la perfecció els abusos comesos per les tropes de soldats en el seu pas pel territori.
Pillage d’un village, 1640. Sébastian Vrancx. Il·lustra a la perfecció els abusos comesos per les tropes de soldats en el seu pas pel territori.

Les revoltes del sis-cents al Principat de Catalunya

En aquest punt, voldríem fer un ràpid repàs del que foren els principals aixecaments que es van donar a Catalunya (i els Comtats) al llarg del segle XVII. Aquests són el cas dels aixecaments i motins posteriors al Corpus de Sang, al llarg de l’estiu de 1640, l’anomenada Revolta dels Gorretes o Barretines de 1687-89 i la revolta dels Angelets de la Terra, entre 1667-75.

El Corpus de Sang va fer esclatar tot un conjunt de tensions que es venien patint al territori català (a les vil·les i ciutats, però sobretot al camp) d’ençà que França declarà la guerra a la Corona Hispànica en 1635. La intenció del Comte-duc d’Olivares de fer contribuir fiscalment a Catalunya i la resta de regnes que conformaven la Corona, i que va topar amb l’oposició de les Corts de 1626, es va acabar concretant amb la política d’allotjaments malgrat en les constitucions catalanes estava escrit que la presència de soldats del rei al territori només podia ser en cas de tropes enemigues al Principat i amb l’acceptació dels catalans. Aquest fet, sumat amb què no es va voler respectar les exempcions que moltes vil·les tenien pel que fa a aquesta pràctica, va generar una escalada de tensió entre soldats i comunitats que va tenir com a conseqüència la crema de vàries cases de Santa Coloma de Farners i de l’església de Riudarenes a la primavera de 1640.

Després dels fets del 7 de juny de 1640, i ja encetada la Guerra dels Segadors, diversos grups de revoltats es van anar movent pel territori, portant la flama de la revolta arreu. Un cas paradigmàtic fou el de l’entrada dels “segadors” a la vila de Vic, a la tardor-hivern de 1640. Allà es van repetir els fets que havien tingut lloc a Barcelona durant l’aixecament del Corpus, així relatats pel pagès Joan Guàrdia en el seu dietari:

Y aprés, dins pochs dias, a la siutat de Vich varen antrar de nit molta gent y varen matar lo conseller an cap, y varen posar foch a casa d’en Graniollachs y aspallaren la casa a don Lluís y varen fer un bel foch al Marcadal y cremaren molta cosa d’en Parés, y lashoras se n’anà y va renunciar lo bastó de sot-vaguer.” (Guàrdia, Pladevall, & Simón Tarrés, 1986, p. 61)

Violència contra els “traÿdors”, aquells qui havien facilitat els allotjaments en contra de les protestes de la gent de “la terra”, saqueig dels seus domicilis i crema pública dels seus béns. Tots ells elements claus de les revoltes cinc i sis-centistes que comentarem tot seguit. La violència, però, fou també contra els escamots de soldats. Uns dies abans dels fets de Santa Coloma i Riudarenes, ja comentats, podem esmentar el setge que patí el tercio de don Juan de Arce a la vil·la d’Amer, per part d’un contingent de 3000 amotinats; o l’enfrontament entre revoltats i soldats a Sant Celoni poc abans del dia del Corpus.

El cas dels Angelets de la Terra, al comtat del Rosselló, tingué lloc contra els intents d’uniformització fiscal que van encetar-se a França entre 1620-1630 i que va comportar no pocs enfrontaments amb els “pays” durant bona part del segle XVII (almenys fins ben entrat el darrer terç del segle XVII). En el cas del Rosselló, cal tenir en compte que era un territori recentment incorporat a la Corona francesa a partir del Tractat dels Pirineus de 1659. La causa última de l’aixecament fou el rebuig a l’establiment de l’impost de la gabella. Una taxa sobre la sal que els francesos van voler aplicar als Comtats en 1661 i que implicava l’encariment d’aquest producte, que servia per alimentar al bestiar i, per tant, prou necessari per a les economies pageses. El primer aixecament tingué lloc en 1667-68, i s’estengué ràpidament per tot el Vallespir. El grup dels revoltats, dirigit pel pagès Josep de la Trinxeria, van dedicar-se a perseguir i executar els cobradors de l’impost de la sal. Després d’un període de treva, les hostilitats es van reemprendre a partir de 1670, amb la captura arbitrària de Joan Miquel Mestre, un dels líders dels revoltats i lloctinent de Josep de la Trinxeria.

Durant aquest segon aixecament, es van prendre les viles d’Arles i Ceret durant l’hivern i la primavera de 1670. La revolta fou aturada amb la intervenció armada de prop de 5000 soldats, els seus líders executats o fugits i les vil·les que foren epicentre de la revolta, com Prats de Molló (d’on era Josep de la Trinxeria) o Sant Llorenç de Cerdans, durament reprimides i multades entre 1674-1675.

L’arbre dels penjats de Jacques Callot. Mostra del destí que esperava a molts dels revoltats. El mateix que també van patir molts cabdills dels aixecaments catalans.
L’arbre dels penjats de Jacques Callot. Mostra del destí que esperava a molts dels revoltats. El mateix que també van patir molts cabdills dels aixecaments catalans.

Finalment, no podem pas deixar d’anomenar l’anomenada Revolta dels Barretines o dels Gorretes, també coneguda pel nom de Revolta de la Terra per part d’alguns historiadors. Aquesta tingué lloc en la forma d’un aixecament pagès en 1688, després d’un any de males collites causades per una plaga de llagosta de la qual “ya no hay más que una muy pequeña parte de la provincia que no haya padecido esta epidemia”, tal i com relatava el tresorer del Consell de Cent de Barcelona en una missiva destinada al Consell d’Aragó (Dantí i Riu, 1982). Juntament amb aquesta situació, s’hi van sumar altra volta els allotjaments. Primer es provà de resoldre amb la intervenció de tres diputats eclesiàstics que van elevar les queixes dels pagesos al rei, essent immediatament destituïts dels seus càrrecs per haver actuat al marge de la institució. Durant el mes d’octubre, el capità Fèlix de Ballaró va exigir als habitants de Centelles una contribució per a l’allotjament de les seves tropes de 24 rals diaris, aquests es negaren i el virrei envià a la vila dues companyies sota les ordres del napolità Domingo Pignatelli i el castellà Antonio Serrano. El dia 7 esclatà el conflicte a partir d’una brega entre un soldat i una dona de la vila, Centelles s’alçà en armes al crit de “via fora!” i van aconseguir expulsar els soldats. Els sublevats van emprendre llavors vàries accions, van dirigir-se a Barcelona per a fer valdre les seves queixes contra els allotjaments i per altra banda van convèncer a les localitats i comarques veïnes per unir-se a ells, conformant una autèntica força armada que es plantà a les portes de Barcelona a la primavera de 1688 exigint la fi dels allotjaments, el perdó general i la restitució dels diputats cessats.

Durant l’estiu de 1688, es donaren diversos aixecaments a Manresa, Sabadell, Berga, Puigcerdà i al Baix Llobregat. Aquests motins tenen un caire antisenyorial (cas de Manresa, contra les intencions dels canonges de la Seu de cobrar delme a productes fins llavors exempts de renda) i contra els potentats locals que en moltes d’aquestes localitats es trobaven exempts pel que fa a l’allotjament de tropes i a les contribucions associades. A la tardor, amb el virregnat del duc de Villahermosa s’ideà que qui cobrés l’impost relatiu a l’allotjament de tropes fos la noblesa local, sota el caràcter d’un “donatiu”; només van acceptar-ho les vil·les de Mataró, Moià, Hospitalet i Sabadell. Les àrees rurals d’Osona i el Vallès, d’on principalment provenien els revoltats, s’hi van negar.

Durant el mes de novembre i quan el virrei, amb el suport de les institucions catalanes, comença a introduir tropes al Principat, hi ha el darrer aixecament pagès armat, amb un contingent de fins a 1200 pagesos que en el seu camí cap a Barcelona intenten alçar les localitats vallesanes i maresmenques, amb èxit relatiu. Al mateix torn, la noblesa catalana s’alinea totalment de part del virrei i participa a partir de llavors de la repressió dels revoltats. La revolta finirà als inicis de 1689 amb els principals líders de l’aixecament executats o bé fugits en territori francès.

Els aspectes interpretatius de la revolta a l’Antic Règim

La gran quantitat d’investigadors que han treballat sobre aquests fets, han permès d’assajar una certa “sociologia” de la revolta que ens permet entendre els aspectes més rellevants de les expressions populars violentes. Elements, més que reiteratius, podríem dir que ben presents al llarg de tota la geografia europea del període, també pel cas català.

Per començar, la religió és un aspecte central en l’articulació social de les societats precapitalistes. Dota d’una cosmovisió, unes pautes i una moral que permeten ordenar la vida social i dotar-la d’un “sentit comú” que delimiti allò que és lícit d’allò que no ho és. No és gens estrany trobar-se amb crits de “Visca la Sancte Mare Església” o “Visca el Sanct Offici” a Catalunya durant els successius aixecaments populars del Corpus de Sang i abans i després de 1640. En el cas de la Guerra dels Segadors, és especialment rellevant l’aspecte legitimador que exerceix el fet religiós, quan el bisbe de Girona decideix excomunicar els tercios responsables de la crema de les esglésies de Riudarenes i Santa Coloma de Farners. A ulls del poble, es tracta de l’element definitiu que dóna aire a l’ús de la violència contra la soldadesca.

El reialisme és també ben present en l’univers comunicatiu dels revoltats. Les constants advocacions al rei sobten atès que és precisament la necessitat recaptatòria per a pagar les guerres el que generarà noves pressions fiscals que seran contestades per les comunitats per la via violenta. El rei, però, com la religió (no oblidem que el monarca era el virrei de Déu a la terra) és un element de justícia suprema i d’ordre. En la visió popular, l’advocació reial tenia un element legitimador de la seva protesta: el rei es deu als seus súbdits i no ha de voler la seva desgràcia, un cop fet saber que el poble desaprova unes ordenances que generen rebuig, el rei actuarà sàviament retirant l’impost; tal i com reclamaven els Nu-Pieds normands en 1639 al crit de “Vive le Roi sans gabelle”. No està clar si per una banda la voluntat popular considerava el rei com una figura presa pels enganys de ministres i recaptadors d’impostos corruptes, que seran sovint els objectius principals dels aixecaments antifiscals, o bé entrava dins una estratègia de legitimació.

El que està clar és que malgrat alguns van considerar les revoltes populars com a actuacions cegues, els seus objectius eren totalment específics i tenien com a finalitat última la restauració d’un ordre que havia sigut pertorbat per les accions desmesurades dels “traïdors”. Aquests, seran els recaptadors d’impostos (gabeleurs o gabellots -com els anomenen els Angelets de la Terra), els magistrats de l’Audiència i oficials del Virrei que obliguen als allotjaments, els especuladors i mercaders que s’enriqueixen amb el preu del gra, els soldats que es desplacen devastant el territori… Durant els aixecaments, els revoltats proposaran a notables locals (gentilhomes, magistrats de les vil·les, eclesiàstics) unir-se a la causa i, en el cas de les revoltes iniciades al camp, de permetre la seva entrada a la vil·la. La voluntat dels revoltats és estendre les seves reivindicacions per tot el país i sumar el màxim de suports i complicitats possibles al motí: així ho feren els Croquants del Périgord, convocant als pobles circumdants a unir-s’hi en assemblea; de la mateixa manera, els revoltats d’Osona durant 1688, juntament amb el poble menut de Mataró, van obligar als fins llavors reticents jurats de la ciutat a unir-se al front comú contra els allotjaments, sota amenaça de cremar-los llurs cases.

Escrit del virrei Villahermosa advertint de la revolta de 1689. El toc de campanes fou també una senyal clara de crida a la revolta durant els aixecaments populars al regne de França durant el mateix període.
Escrit del virrei Villahermosa advertint de la revolta de 1689. El toc de campanes fou també una senyal clara de crida a la revolta durant els aixecaments populars al regne de França durant el mateix període.

La violència contra els “traïdors” era un tret característic dels motins. Gairebé sempre s’exercia de forma col·lectiva; els revoltats entraven a les seves cases, els treien fora i allà eren apallissats, assassinats, o bé arrossegats; rebent el mateix tractament que els lladres (no de forma casual els Croquants s’anomenaven també a sí mateixos Chasse-Voleurs (caça-lladres). Els seus béns (mobles, objectes comuns, papers) eren també trets fora de l’habitatge i sovint cremats enmig del carrer, com se’ns relata durant el Corpus de Sang quan “els de la terra” es van dedicar a assaltar i saquejar les cases dels magistrats de Barcelona i els “traïdors” de Vic. Tota aquesta actuació era un acte catàrtic per la multitud, en la mesura que, d’aquesta manera, s’intentava punir una actitud que havia atemptat de forma directa contra els consensos comunitaris. D’aquesta manera, els revoltats actuaven conscientment i de forma solidària amb el que s’ha anomenat “cultura de represàlies”: davant una actuació considerada il·lícita, el poble tenia el deure i el dret de castigar-la per retornar l’ordre que havia estat maculat.

Les revoltes doncs, no són pas en cap cas tumults de violència cega i descontrolada, malgrat així siguin relatats pels contemporanis, molts d’ells possibles objectius del furor popular (el terme francès émeute (emoció) és recurrentment utilitzat, fent referència a actuacions mancades de tota racionalitat). Els revoltats en un inici sempre cerquen justícia, en la definició de la qual sempre hi ha un component religiós, diví, o en apel·latiu al governant “natural” de la nació, el rei. Els elements que hi ha sobre la taula són els abusos i les traïcions d’aquells que actuen en profit propi i en contra de la comunitat, no les jerarquies socials: els objectius a punir no seran els “rics” en sí, sinó els “enriquits”, el mercader, l’especulador, el soldat o el senyor feudal que actua de forma desmesurada, o bé aquells que actuen de costat dels desestructuradors de l’ordre pagès: els “traydors”

Lluita de classes sense classes?

El cèlebre treball de l’investigador rus Boris Porschnev (Les seulevements populaires en France au XVII siècle, publicat en 1963) va ser criticat pel fet de plantejar els aixecaments populars de l’època moderna com a lluites de classes. En el seu assaig, plantejava que un front format pel poble menut i els pagesos s’enfrontava a la burocràcia estatal i l’exèrcit, als quals en darrer terme s’hi unirien els propietaris (noblesa i també burgesia, renunciant al projecte revolucionari) per a esclafar les revoltes. El seu principal crític, Roland Mousnier, respongué demostrant com la presència de burgesos i aristòcrates locals no era estranya entre les fileres dels revoltats. Davant una interpretació basada en els “fronts de classe”, Mousnier va preferir-ne una que posava l’accent en les “solidaritats verticals”, abans que les horitzontals (Lublinskaya, 1979). Es tractava d’una lluita de les comunitats contra l’Estat; una lluita conservadora i reaccionària, atès que demanava tornar a un estat de coses anterior. Però com hem dit, els aixecaments no són fets esporàdics, instigats per moments puntuals. Els objectius immediats que apareixen en les reivindicacions dels subalterns fan referència a una lògica de confrontació que no s’esdevé només en el fenomen de l’aixecament. Com si no podem valorar el fet que no poques revoltes adquireixen conats de radicalització que els porten a qüestionar l’ordre social?

La qüestió doncs, ens porta a plantejar-nos si les revoltes populars del període preindustrial no obeïen a una lògica de lluita de classes. Les comunitats pageses o el poble menut vilatà de l’edat moderna no constituïen una classe si com a classe entenem un subjecte social que expressa de forma conscient la seva situació d’explotació donada per la posició que ocupa en les relacions de producció. Sens dubte la seva situació com a productors directes els situa amb interessos contraposats amb aquells que es volen apropiar de l’excedent produït, siguin senyors laics o eclesiàstics, recaptadors de l’impost reial, soldats que exigeixen allotjament, etc. El problema el tenim quan volem donar compte d’aquestes constants relacions d’un grup social a partir d’un fet puntual com són les revoltes. Efectivament, al llarg dels segles XVI i XVII la conflictivitat que genera una comunió d’interessos contraposada no es vehicula només a partir de l’expressió violenta. Tenim nombrosos exemples de comunitats que pledegen contra els seus senyors pel pagament del delme, per l’ús dels comunals o per les ingerències que aquests fan en els sistemes d’elecció dels representants comunitaris. Aquesta conflictivitat tenia els seus canals amb els quals s’arribaven a certs nivells de consens, però prefigurava un agent com era la comunitat pagesa o la vil·la, zelosa de les prerrogatives arrencades al senyor o al rei. Un agent que si ve no s’expressava en els termes moderns de “classe” havia desenvolupat una consciència d’ella mateixa situada, indubtablement, sobre el fet de l’explotació econòmica i el domini polític per part dels senyors i l’Estat feudal. Prerrogatives, totes elles, que conformaven aquest concepte articulador que s’expressa en l’inconcret, però poderós, terme de “terra”.

Read More

Els debats entorn els comuns han portat i porten una llarga tradició historiogràfica de discussions sobre els drets de propietat i el canvi social en el pas del feudalisme al capitalisme. Nosaltres no entrarem en aquest punt per qüestió d’espai i perquè preferim remetre al lector a estudis molt més complets entorn aquest tema. La nostra aportació serà donar a conèixer el context particular (la Catalunya moderna) on va tenir lloc aquest fenomen lligat a l’avenç del capitalisme i a la desestructuració del món feudal, intentant afegir elements de complexitat que defugin conceptualitzacions simplificadores i idealitzades del conflicte social en el món precapitalista.

Els comunals han tingut un pes rellevant en els debats entorn el pas del feudalisme el capitalisme. En l’apartat sobre l’acumulació originària d’El Capital, Marx va posar de relleu que els processos  de tancament de terres, que van tenir com efecte el final dels usos i la privatització dels béns comunals, van tenir un fort impacte en les economies de subsistència d’una bona part de la pagesia preindustrial, van expulsar els productors directes del camp i els van llençar a les bosses de població immigrada a les ciutats, cosa que suposà la creació de la massa de desposseïts que seria necessari per a l’avenç de la indústria capitalista. El fenomen fou prou estudiat en diversos països europeus però a Catalunya i la resta de l’Estat, en tractar-se d’uns processos força més “amagats”, van trigar a sortir a la llum (Gifre Ribas, Bosch, & Congost Colomer, 1997). En els estudis sobre els tancaments de terres catalans, que van significar una faceta del final de la societat feudal i tots els modes de vida associats amb ella, tota una generació d’historiadors van posar de relleu les vies per les quals es van donar aquests processos dins les universitats catalanes entre finals del segle XVII i el segle XIX.

Però, què van significar els béns i usos comunals en el període precedent? Com es regulaven? I a partir de quines dinàmiques es van generar les condicions socials pel qual l’individualisme agrari va poder imposar-se a les pràctiques comunitàries? En els propers apartats provarem de respondre aquestes preguntes exposant els canvis que patí la pagesia catalana sorgida de la crisi de la Baixa Edat Mitjana i situant el paper dels béns i usos comunals i les institucions que els regulaven en els segles XVI i XVII.

Quina pagesia? Evolució social i econòmica del grup pagès a l’època moderna

Portada del text de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486)

En el moment de parlar de la pagesia dels segles XVI i XVII, és obligatori començar amb la data de 1486, en la qual es firmà la Sentència arbitral de Guadalupe per part del rei Ferran II com a resolució definitiva als conflictes que havien enfrontat els diversos sectors socials del país al llarg de la centúria i que van tenir el seu apogeu en la primera guerra remença (1462-1472), coneguda com la Guerra Civil que enfrontà els pagesos de remença, amb el suport de Joan II, contra les institucions catalanes, representants de les classes propietàries. Certament, després d’una conjuntura, la dels segles XIV i XV, marcada per un descens demogràfic imponent causat per la pesta i la guerra civil, la pagesia es trobava en condicions inigualables per a fer sentir les seves reivindicacions d’abolició dels mals usos i per a la incorporació de les masies abandonades.

En la Sentència, els senyors havien de cedir i permetre la redempció de la remença i els mals usos, una reivindicació eminentment pagesa; motiu pel qual un dels principals estudiosos del conflicte, Jaume Vicens Vives, sentencià la victòria del grup pagès sobre els senyors, essent la pagesia catalana pionera en l’abolició de la servitud a Europa occidental. Una interpretació que Robert Brenner es va afanyar a incorporar en les seves pròpies interpretacions en el pas del feudalisme, regit per la servitud i l’extracció de rendes per via extra econòmica, a un capitalisme agrari caracteritzat per la gran propietat gestionada per arrendataris capitalistes i l’ús preferent de la mà d’obra assalariada.

La tesi de Vicens Vives, però, fou reformulada i esmenada per Eva Serra a finals dels 70, que replantejava que realment Guadalupe havia significat un reforçament del domini feudal i que la victòria que Vicens Vives percebia no era pas aplicable en el conjunt de la pagesia, la qual presentava una realitat heterogènia. És a partir de les tesis d’Eva Serra que sorgeix la necessitat d’investigar a fons aquesta realitat del grup social pagès. La pagesia remença no era pas una representació del món pagès, travessat per diferenciacions importants, i amb relacions de dependència i explotació en el si de la pròpia pagesia. Dins el contingent pagès, Serra identificà els sectors humils, representats per la figura de Pere Joan Sala i amb autèntiques demandes de supressió del règim feudal, i uns sectors, representats per la figura de Verntallat, conformats pels grans pagesos de remença confrontats amb els senyors a partir del principal element que els identificava com a classes oposades: la renda feudal. Una realitat, però, que no trobem especialment definida durant el XIV i XV però que començarà a configurar-se a partir dels segles moderns.

Portada de l’article d’Eva Serra “El règim feudal català abans i després de la Sentència Arbitral de Guadalupe”, publicat a Recerques el 1980.

Certament, la pagesia baixmedieval, malgrat que no fou mai un grup homogeni (Byres, 2006), no mostrava els signes de diferenciació social que trobem característics a partir de finals del XVI i al llarg del XVII. En aquest element la distinció que féu Eva Serra entre els grups propietaris de mas, principals beneficiats de les possibilitats que obria l’arbitratge de Guadalupe, i els sectors més humils del conjunt de la pagesia ens obliguen a una aproximació molt més curosa a aquest grup social. Guadalupe va permetre, en definitiva, la continuïtat i pervivència del domini útil que tenien els pagesos benestants sobre la terra; això va permetre una nova configuració social del camp català, on la base de la producció agrària es centrà en el mas com a principal unitat productiva. La propietat del mas per part de l’antiga pagesia remença a partir del contracte emfitèutic va permetre la prosperitat d’alguns patrimonis que durant els segles XVI i XVII van aconseguir esdevenir propietaris de grans extensions de terres a partir de la incorporació de masos abandonats durant el despoblament que patí el camp català o bé provinents d’altres patrimonis pagesos. Aquestes explotacions foren cedides a famílies pel seu conreu a partir de contractes de masoveria. Juntament amb el manteniment de les explotacions a partir de la masoveria, els masos funcionaven amb l’ús puntual de treball assalariat, representat per mossos i jornalers, molts dels quals eren immigrants de provinença occitana, sobretot durant els primers decennis del XVII.

Tal com defineix Jaume Dantí pel Vallès Oriental, el procés de diferenciació s’iniciaria a finals del XVI a partir d’una dinàmica de preus alcista i creixement demogràfic. L’accés a la propietat útil per part de molts pagesos a partir del crèdit (censals) es veurà truncada amb el canvi de conjuntura econòmica a partir dels primers decennis del segle XVII, a la qual cal sumar les malvestats causades per les guerres i conflictes socials de bona part de la centúria. A partir d’aquí, els pagesos, ofegats pels deutes, es veuran obligats a la venda a carta de gràcia per salvar les seves heretats. Això serà aprofitat pels grans emfiteutes, en gran part provinents de llinatges remences, per acaparar les terres dels seus veïns i accelerar els processos de diferenciació. Així, molts pagesos es veuran abocats al jornalerisme i a l’arrendament via masoveria.

D’aquesta manera, la dinàmica de classes durant el final del segle XVI i el llarg del XVII consistirà en la reconfiguració d’una pagesia que, a partir del domini útil del mas, anirà eixamplant les seves diferències endògenes. El procés de sorgiment d’autèntiques oligarquies rurals durant aquest període ha estat detectat, a part del Vallès Oriental, a l’Anoia (Valls Junyent, 1990) i a l’Empordà. A les comarques gironines, per exemple, els estudis de Pere Gifre (Gifre i Ribas, 2003) han evidenciat el sorgiment d’aquesta elit pagesa a partir de les oportunitats que oferien tant el mercat del crèdit, les polítiques matrimonials i, sobretot, el mercat de la terra. Estratègies que seran també seguides pel capital urbà, el qual enmig d’una conjuntura de «terciarització» i «desindustrialització» de les viles i ciutats de la vegueria de Girona hauria acaparat el mercat de masos i terres. Precisament, durant la crisi del drap d’inicis del s. XVII, els mercaders gironins decidiran invertir els seus capitals en la terra, esdevenint així senyors de masos.

Representació i dissecció de les diferents parts de l’edifici del mas català. L’accés a la propietat del mas, principal unitat de reproducció de la família pagesa, serà el principal element diferenciador dins les comunitats agràries del feudalisme tardà a Catalunya.

Comunals a Catalunya? Béns i usos comunals i institucions comunes de la pagesia

Primer de tot cal diferenciar els béns comunals dels usos comunals, així com les institucions del comú, també conegudes com universitats. Els béns comunals es trobaven definits en l’usatge Stratae dels usatges de Barcelona i consistien en zones tals com boscos, prades i torrents dels quals l’empriu (l’ús) era regulat per part de les institucions pròpies del lloc, que durant l’edat moderna reben el nom d’universitats. Pel que fa als usos comunals, principalment parlem dels diversos drets d’ús de les herbes i el bosc. Entre ells, els més comuns eren el dret de tots els habitants de la comunitat a fer pasturar els seus ramats en les terres dels seus veïns un cop recollida la collita o en la possibilitat de “llenyejar” en les terres boscoses. L’accés a les zones d’ús comunitari i la regulació dels usos comunals seran motiu de conflicte entre els diversos grups que conformen la universitat, la qual també tindrà especial cura de conservar-los davant les ingerències externes, principalment dels senyors i d’altres universitats.

Les institucions pageses que regulaven els béns i usos comunals són el principal òrgan d’actuació política de la pagesia durant tot el període referit. Les universitats sorgeixen d’un procés municipalitzador iniciat a la baixa edat mitjana sota la pràctica del consell obert i a partir de dures disputes amb els senyors pel reconeixement dels seus drets i privilegis.  A l’Edat Moderna, de fet, la sobirania de la institució recau en el Consell General, que podríem definir com la reunió o assemblea de tots els caps de casa, és a dir, els pagesos tenidors i domiciliats. Així doncs, resten exclosos els masovers i els parcers (i evidentment també treballadors, jornalers i estrangers). El Consell General sovint delegava les funcions en el Consell Estret o Ordinari, el qual estava conformat per figures representatives que rebien diversos noms en funció del lloc; paers, jurats o cònsols. És òrgan de govern i en cas de discòrdia, es fa crida al Consell General, l’aprovació del qual és del tot necessària per a determinades actuacions, com ara endeutar-se i alienar béns propis del comú (com les herbes per a fer pastures, la carnisseria, etc.). Els cònsols concentraven atribucions i funcions o bé les repartien entre diversos “oficials” de la universitat (cosa que passava en aquelles més poblades): oïdors de comptes o clavaris, encarregats de fiscalitzar la gestió del govern de la universitat i a retre comptes en acabar el seu mandat, els sobreposats -figures dedicades a les causes rurals- i el mostassà, figura encarregada de regular el mercat local. En el cas de les comarques de Girona, trobem 2 o 4 cònsols en funció de la mida de la universitat. La tria dels cònsols es feia via el mecanisme de la insaculació, però les bosses insaculatòries es veuen des del segle XV limitades i no representen el conjunt de la universitat. Sovint es tracta de les mateixes persones o bé d’individus que formen part d’un grup específic, com ara els pagesos propietaris. El mateix passa amb els clavaris i altres oficials.

Durant el segle XVII,es tendeix a limitar la representació del Consell General. Principalment a causa de les tendències demogràfiques, que fan inoperativa tota la representació dels caps de casa, així com la cada cop major diversificació social (amb l’aparició de mans que representen els diversos grups en què es divideix la comunitat)  en el cas de vil·les i ciutats. Aquestes tendències afavoreixen l’oligarquització i el manteniment de les institucions en mans de determinades famílies emfiteutes. Així, segons habitants de Verges, el 1602 s’afirmava que el consell estava compost per “les persones que tenen més patrimoni y propietats en lo terme” i per això “los que no són del consell de dita vila, bona part són pobres i altres no tenen propietats ni possessions y molts són menestrals que viuen de son diürno treball” (Olivares i Periu, 2000, pp. 232–233).

Les universitats tenien diverses atribucions en el desenvolupament de la vida comunitària i també dins l’entramat institucional de l’època, típic del feudalisme tardà. Així doncs, d’entrada, les universitats seran unitats fiscals contributives. Seran les universitats les que pagaran via l’ús de fogatges els subsidis que les Corts faran al rei, com també seran sobre les quals recaurà el pes dels allotjaments de tropes durant les guerres del segle XVII. En aquesta conjuntura, els ingressos de la universitat, provinents d’arrendaments de serveis, com la taverna, la fleca, la carnisseria o la gabella en règim de monopoli (sovint amb privilegis pels arrendadors i sempre mirant pel benefici general del comú) no seran suficients i cada cop més sovint es requerirà de recursos extraordinaris, amb el beneplàcit del Consell General de la universitat.  L’endeutament serà un element recurrent en totes les universitats catalanes a finals del segle XVII i serà una de les causes principals per les quals el govern de les Universitats començarà a privatitzar els béns comunals, no sense una forta conflictivitat social (Badosa, 1990).

Per l’historiador Pere Gifre, la conflictivitat ve donada de dins mateix de les universitats; “unes universitats que es troben immerses en uns importants processos de canvi i, per tant, d’enfrontament per l’accés a uns béns i uns usos d’interès col·lectiu que alguns voldran utilitzar amb exclusivitat; i també d’enfrontaments amb altres universitats veïnes per l’aprofitament de les pastures” (Gifre, 2009, p. 689). Les disputes entorn el comunal mostren una cara ambigua. Són elements de cohesió, però també mostren l’esquerdament de les comunitats pageses i la puixança de l’individualisme agrari durant els darrers segles moderns.

Conclusió. Dinàmica de classes abans que estructura fixa

Tot i que la pagesia no és un grup social homogeni, amb interessos idèntics per tots els seus components, no podem caure en el tòpic que assimila les seves elits amb els poders senyorials en una sort de “bloc de dominació”. La qüestió és més complexa i tot i que cal que rebutgem aquesta idea, tampoc podem caure en la pretensió d’idealitzar la pagesia com una unitat cohesionada a partir de solidaritats grupals i sistemes d’organització social igualitaris en tots els contextos històrics.

La diferenciació en el si de la pagesia a partir de la possibilitat d’accedir a la terra és una realitat, però el conjunt de la comunitat camperola es troba sotmesa a unes estructures juridicopolítiques que cerquen el manteniment de l’extracció de la renda. En la defensa dels béns i usos comunals, que patiran durant tota l’edat moderna la ingerència senyorial, com en d’altres aspectes polítics característics de l’explotació feudal, les institucions del comú seran un element de cohesió dels diversos grups de la comunitat pagesa, sovint portadors d’interessos enfrontats. Les elits pageses, tot i fer-se amb el control dels òrgans de govern de les universitats, no podien anar per lliure i desvincular-se del conjunt de la comunitat (Olivares i Periu, 2000, pp. 27–28). No només per la dificultat que existiria en el trencament d’una dinàmica consuetudinària forjada a partir de la lluita en els segles precedents, sinó perquè la universitat realment tenia poder vers els senyors quan actuava unida per fer front a tot el que implicava pledejar-hi.

El que cal posar en relleu, però, per entendre el destí dels comunals a partir de la segona meitat del XVIII i durant el període de desenvolupament del capitalisme agrari, és que el funcionament de les universitats no consistia en espais assemblearis en el sentit que donem actualment, sinó que es tracta d’espais de confrontació i deliberació entre els diversos grups que conformen la comunitat pagesa: propietaris emfitèutics, masovers, menestrals, jornalers o treballadors. En algun moment es va truncar aquesta lògica, ja posada en dubte en molts moments en què la conflictivitat social dins les universitats fou notable. Llavors, els propietaris sorgits de la pròpia comunitat van imposar les pràctiques que els beneficiaven en detriment de la resta d’habitants, amb l’inici dels tancaments de terres via ban i la privatització dels béns que van dur a la definitiva desaparició del comunal. El triomf de l’individualisme agrari en el naixent capitalisme va segellar així el final de les pràctiques associades a l’anterior ordre feudal, però aquesta història mereix ser explicada a part.

 

Read More