Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Que l’estat del benestar no és model insostenible en temps de crisi és un argument habitual del discurs neoliberal d’ençà dels anys setanta. Aquesta màxima repetida com un mantra ha precedit i justificat el desmantellament del sistema de prestacions socials de molts països europeus. Si això és o no cert a dia d’avui, el temps ho dirà. La història ens demostra però, que l’estat del benestar va ser, en el passat, capaç de crear riquesa i superar crisis més profundes que l’actual. L’estat del benestar és, de fet, fill de la major crisi humanitària i econòmica de la història europea contemporània.

Un dels impulsors del model europeu d’estat del benestar fou Clement Attlee, 2primer ministre britànic pel partit laborista. Quan Clement Attlee entrà per primera vegada al número 10 de Downing Street l’any 1945, Londres era una ciutat en runes on acabaven de morir al voltant de 30.000 persones com a conseqüència dels bombardejos alemanys. L’economia del país estava sota mínims degut a la mobilització d’obrers al front, la reorientació de la producció per a satisfer les necessitats militars i la destrucció d’infraestructures. L’enfonsament de bona part de la flota mercant havia precipitat el descens de les importacions i calia racionar l’escassetat d’aliments. Altres serveis bàsics com l’aigua estaven seriosament afectats. Attlee, entrà per primera vegada al número 10 de Downing Street el 26 de juliol de 1945. Cinc anys després la Gran Bretanya era el país més avançat en matèria de prestacions socials de l’Europa occidental. En aquest article parlarem del sorgiment del Welfare State, el model britànic d’estat del benestar. El primer i més exitós exemple d’economia mixta, a mig camí entre el lliure mercat i la planificació econòmica.

La Gran Bretanya fou el primer país en anar a eleccions després de l’inici de la Segona Guerra Mundial. De fet, els comicis es van celebrar el 5 de juliol de 1945, quan el conflicte encara cuejava al continent asiàtic. Degut a que gran part dels votants estaven mobilitzats en els diferents fronts, l’escrutini es va endarrerir tres setmanes. Winston Churchill va haver d’abandonar precipitadament la taula de negociació de Potsdam per anar a Londres a fer públics el resultats. Sorprenentment, els britànics van decidir deposar el líder que els havia dut a la victòria. Per a molts Churchill havia complert satisfactòriament la tasca de conduir el país en la guerra però no era la persona adequada per a iniciar la reconstrucció del país en temps de pau.

Malgrat la duresa de la guerra, la majoria de la societat britànica tenia clar que no volia 9tornar al punt de partida. En els barris obrers de les ciutats industrials encara es mantenia viu el record de l’atur, la precarietat i la fam del període d’entreguerres. Molts s’havien prestat a derrotar el feixisme però no per a mantenir l’statu quo sinó per a edificar un món nou en base a uns altres valors. La victòria del laborisme sota el lema “Deixeu-nos a nosaltres encarar el futur” va ser esclatant. Van obtenir 393 dels 640 escons. El doble dels 197 obtinguts pels conservadors de Churchill. El poble britànic havia atorgat a Attlee una majoria més que suficient per a complir la seva promesa: posar l’estat al servei de les necessitats dels ciutadans. Això era: plena ocupació, habitatges dignes per a tothom, educació i sanitat gratuïtes. El repte era faraònic.

Ja en plena guerra, Erns Bevin, ministre de treball del govern de concentració encapçalat per Churchill havia encarregat al diputat liberal William Henry Beveridge un estudi destinat a trobar vies de millora de les condicions de vida dels ciutadans britànics. Fruit de l’encàrrec ministerial, el 1942 el diputat liberal publica Social Insurance and Allied Services, més conegut com a Informe Beveridge, constitueix la Bíblia de l’estat del benestar britànic.

Beveridge, més enllà de ser l’autor de l’informe que l’ha fet passar a la història, és un bon exemple d’un tipus molt determinat de polític britànic. Nascut a Bengala fill d’un funcionari colonial, era una persona marcada pel seu compromís social. Tant és així que va deixar la carrera de Dret per a dedicar tot el seu temps i esforços a tirar endavant una fundació humanitària. La cerca de mecanismes per tal de millorar la societat el van conduir a la política i el seu talent el va catapultar a les mes altes cotes de l’administració.

El que Beveridge proposava 7era, ras i curt, la intervenció estatal de l’economia. I sí, no ens hem equivocat abans: era un liberal! No es tracta a més d’un cas aïllat. A principis del segle XX es feia evident a ulls  d’alguns observadors que l’èxit industrial podia contenir les claus de la seva pròpia destrucció. La desigualtat social posava en perill l’estabilitat política del país. Sorgeixen doncs un seguit de reformistes convençuts que veuen que cal posar remei a les necessitats dels sectors de població més perjudicats per les conseqüències de l’explotació industrial. El que en un primer moment són postulats morals canalitzats a través d’organitzacions i entitats religioses, principalment anglicanes, amb el temps es polititzen. La necessitat d’intervenir en l’economia, ja sigui de forma directa mitjançant regulacions o de forma indirecta per mitjà de la protecció de la ciutadania dels seus efectes adversos passa a ser un pilar fonamental de la ideologia laborista.

Progressivament es generalitza el convenciment que calia una major intervenció de l’estat en la vida d’uns individus cada vegada més vulnerables davant dels efectes de les lleis del mercat. La Primera Guerra Mundial serà el fet definitiu que materialitzarà aquests postulats de forma dràstica. La Guerra Total suposarà la infiltració de l’estat en totes les esferes de la vida dels ciutadans i la vessant econòmica no se n’escaparà. Economia de guerra: reconversions, nacionalitzacions, planificacions… L’any 1919 tothom havia comprovat fins on podia arribar de lluny l’estat a l’hora de controlar i dirigir la societat de masses.

3

No és d’estranyar d4oncs, que deu anys després, davant de l’ensorrament de l’economia arran del crack del 29, molts veiessin l’enfortiment de la intervenció estatal com una idea lògica. La Segona Guerra Mundial va ser una altra guerra total. A la Gran Bretanya, on la població civil va esdevenir objectiu predilecte de les armes del Reich, el conflicte es visqué com una guerra popular. Els seus efectes es deixaren sentir sobre tota la població diluint les fronteres de l’ancestral classisme britànic. En acabar el conflicte resultava evident que l’esforç compartit de tota la societat per a salvar l’estat s’havia de traduir en la materialització d’una política que garantís més altes cotes de benestar per a tothom. La guerra total va empènyer la societat britànica pel camí d’una major democratització. Les classes populars foren les víctimes principals del conflicte però també les qui en sortiren més enfortides. Conscients dels sacrificis que havien assumit i del seu protagonisme en la derrota del nazisme, l’any 1945 el poble britànic es veia legitimat i capacitat per a exigir les regnes de l’estat o, si més no, esdevenir el principal objectiu dels programes de govern. Per altra banda, la por de les elits tradicionals davant de l’avanç del comunisme d’arrel soviètica va facilitar l’assoliment dels plantejaments de tall socialdemòcrata.

6

La bona gestió dels laboristes en el govern de concentració també va afavorir la seva victòria. Abans de l’acabament de la guerra els ministres laboristes i liberals ja havien posat en marxa iniciatives de caire socialitzant. Així doncs l’Education Act de 1945 va allargar la instrucció pública fins als 15 anys i la Family Allowances Act oferia majors quotes de protecció als  menors.  El laborisme proposava la construcció d’un estat fort, capaç d’intervenir en l’economia per tal de disposar dels recursos suficients per assegurar el benestar dels ciutadans. La planificació, la nacionalització i la racionalització de la despesa permetrien el desplegament de l’Estat del Benestar. La victòria electoral del 1945 va obrir la porta a la construcció d’aquest futur.

L’any 1946 l’administració Attlee va nacionalitzar un Banc d’Anglaterra ja molt intervingut 98durant la guerra. També es van nacionalitzar les empreses dedicades a l’extracció de carbó, el telègraf i l’aviació civil. L’any 1947 va ser el torn de la nacionalització dels transports, l’indústria elèctrica i el gas. La nacionalització de l’acer va haver d’esperar al 1949, ja que aquesta comptava amb la desaprovació dels conservadors. Paral·lelament, el 1946 va entrar en funcionament el Health Service, és a dir, la Seguretat Social i l’any següent l’aplicació de la reforma escolar. Al final de la legislatura els britànics comptaven amb l’estat més avançat socialment del món capitalista.

El país però, travessava serioses dificultats econòmiques que posaven en perill el somni d’assolir un sistema mixt a mig camí entre el capitalisme liberal i el socialisme. L’hivern de 1946 a 1947 fou el més dur del segle. Tant és així que durant tres setmanes l’economia va restar totalment paralitzada pel gel. La situació fou tan critica que diversos mercants nord-americans carregats de carbó van haver de modificar la ruta i deixar el carregament a les illes per tal d’evitar la catàstrofe. Austràlia i Nova Zelanda van fer un aportació de 30 milions de lliures per a rescatar una metròpoli que amenaçava de caure en bancarrota. El racionament alimentari continuava i paradoxalment fou més restrictiu durant aquest període que durant la guerra.

En aquest context el propi Maynard Keynes, inspirador de l’orientació econòmica 8cap a la denominada economia mixta, va encapçalar una comissió negociadora amb la missió d’obtenir un crèdit avantatjós de Washington. Les negociacions van ser més dures del que l’amistat anglo-americana feia pressuposar. El que va passar a la posteritat com el “Préstec del Segle” es va materialitzar en una aportació de 3.750 milions de dòlars a tornar en cinquanta anys a un interès del 2%. Per la seva banda els anglesos van haver d’accedir a fer la lliura esterlina convertible al dòlar i encara més important, renunciar a la tradicional política comercial de preferència imperial en l’economia. Els territoris controlats per Westminster no presentarien cap restricció a les importacions nord-americanes. Això va suposar de facto la mort econòmica –que és tant com dir la mort– de l’imperi. És evident que alguna cosa es va esquerdar en la mentalitat imperial britànica el dia que van arribar a Londres els milions d’ajuda provinents d’Austràlia i Nova Zelanda per evitar la catàstrofe econòmica de la metròpoli. El ceptre imperial és el preu que va haver de pagar la Gran Bretanya per a constituir el seu model d’estat del benestar.

L’any 1950 quan els ciutadans tornin a ser cridats a les urnes, ho faran en un país que ha optat per l’enfortiment interior a costa del clar debilitament exterior. Els comicis els guanyarien els laboristes però per un estret marge. Una part de l’electorat es va despenjar del proSense títoljecte laborista considerant que ja s’havia arribat prou lluny. Clement Attlee fracassaria a l’hora d’intentar mantenir la cohesió d’un govern afeblit quan prengués la decisió de reduir les prestacions socials en ares de l’estabilitat pressupostària. Ni els efectes de la política d’austeritat contra les despeses supèrflues decretada el 1947 van evitar excloure de la cobertura mèdica les ulleres i determinades intervencions dentals. Quan això passés, la dimissió de part del govern provocaria la dissolució del parlament i la convocatòria de noves eleccions.

En les eleccions de setembre de 1951 els laboristes traurien el percentatge de vot més elevat de la seva història (48,8%), però els conservadors obtindrien la majoria i tornarien al govern de la mà de Churchill. Un cop al govern però, els conservadors no aplicarien una política d’enrunament sistemàtic de les estructures de l’estat del benestar. Cert és que, més enllà de la liberalització de la indústria de l’acer que era el seu cavall de batalla, el conservadors es farien partícips del consens creat al voltant de l’estat del benestar. I així seguiria durant els següents trenta anys, fins que una figura política cridada a treure el conservadorisme de la crisi dels anys setanta, Margaret Thatcher, declarés la guerra a l’estat del benestar en nom del neoliberalisme.

Read More

La història oficial apunta que el carlisme va néixer en mateix llit de mort de Ferran VII. Que la mort del monarca l’any 1833 va obrir un conflicte successori en el marc de les disputes entre absolutistes i liberals que va desembocar en la guerra civil. No és cert. En aquest article veurem com el carlisme era una idea madura ja a les acaballes del regnat de Ferran. La Revolta dels Malcontents o “Del rei cap per avall” s’ha de llegir com un primer intent d’insurrecció clarament carlista abans de la mort de “el Deseado”. Vegem-ho:

El fracàs liberal

Tirando una línea desde Balaguer por Solsona, Berga y Ripoll a S. Lorenzo de la Muga, los facciosos son poseedores tranquilos de todo el terreno que media entre ella y el Pirineo”. Això es podia llegir a la premsa barcelonina l’estiu de 1822. Qui són aquests “facciosos”? Ex-guerrillers de la Guerra del francès, ultrareialistes, absolutistes… antiliberals. Encara no fa tres anys de la instauració del primer govern liberal de la història espanyola i les seves institucions es mostren incapaces de controlar bona part del Principat. Una persistent crisi econòmica agreujada per la sequera, l’increment dels impostos i la política d’amortització de béns de l’Església són alguns dels motius de la desafecció popular contra el govern. Tot està a punt perquè sectors dels dos col·lectius més directament perjudicats pel liberalisme, aristocràcia i clergat, posin en marxa el que Jaume Torras anomena “la politització del descontentament”.  Quan l’any següent, a petició de Ferran VII, el duc d’Angulema creui la frontera al capdavant dels Cent-mil Fills de Sant Lluis per fer caure el govern, aquests escamots encapçalaran l’avanç de l’exèrcit francès. A principis de novembre de 1823 el cos de Rafael del Riego penja del coll a la Plaza de la Cebada de Madrid i Ferran VII torna a ser rei absolut. És la fi del Trienni Liberal. 

malcontents 2

Una restauració insatisfactòria

Reinstauració de l’absolutisme. Repressió sagnant dels liberals mal anomenats “negres”. Censura, por i clandestinitat. Malgrat tot, la situació econòmica no millora, el descontentament popular persisteix i el projecte reaccionari no convenç a tothom. La incapacitat tant dels uns com dels altres d’imposar-se obre la porta a l’enquistament del conflicte polític. L’estat se sumeix en el desgovern i perd de facto el control sobre part del territori. Aquest fet s’acusa més a la perifèria peninsular. La pèrdua de control territorial afavoreix la consolidació i organització dels sectors descontents.

Els primers a posar la mà al pedrenyal no seran els liberals. Aquests, encara escarmentats per la repressió, romanen en la clandestinitat. Els primers a sortir de casa amb les armes encebades i esperonats per la benignitat del govern seran els absolutistes radicals. Veterans de les partides antinapoleòniques durant la guerra del francès i que poc després havien contribuït arma en mà a la caiguda del govern liberal. Excombatents coneguts com a Voluntaris Reialistes a qui l’estat concedia paga pels serveis prestats però que havien sigut exclosos de les files de l’exèrcit regular. Molts d’ells camperols o menestrals que la situació econòmica havia deixat desocupats. Guerrillers experimentats i aguerrits moguts per la nostàlgia i les profundes conviccions religioses. La seva decepció amb la realitat era proporcional als esforços que havien dedicat a la causa del rei Ferran. El rei Desitjat. Decebuts per la materialització de la darrera restauració de l’absolutisme d’ençà del 1823, posen les esperances en el seu germà Carles, qui s’ha forjat una aurèola de defensor a ultrança del reaccionarisme.

Abril de 1827. Un grup indeterminat d’homes armats intenta prendre Tortosa.  Sembla ser que compten amb col·laboradors a l’interior de la ciutat. Famílies aristocràtiques i el bisbe Víctor Damián Sáez. Es tracta d’una primera acció simbòlica i molt ambiciosa. L’objectiu era induir a un aixecament generalitzat i activar els grupuscles instigadors com la famosa societat secreta ultra reaccionaria  “El Ángel Exterminador” que Pere Anguera situa a  Poblet. El pla fracassa. Només s’alcen algunes petites partides al sud del país que són abatudes amb facilitat. A finals de mes el govern concedeix un indult i a inicis de maig la situació sembla controlada.

Mentre a l’Ebre i al camp de Tarragona regna una calma tensa, les autoritats comencen a sentir preocupació per la presència de grups armats a la província de Girona. Arriben notícies d’assalts a pobles i els testimonis parlen de conductes estranyes que fan pensar en quelcom més que una mera reacció irada. Quan entren als pobles, els assaltants fan ostentació de simbologia antiliberal, realitzen proclames contra els francesos i criden visques a la Santa Inquisició. Fins aquí res de nou. Però allò que inquieta a propis i estranys -com posen de manifest els informes del cònsol francès- és que parlen d’un Carles -germà del rei- a qui anomenen Carles Cinquè i duen imatges del rei Ferran VII de l’inrevés. El poble els comença a conèixer com “els revoltats del rei cap per avall”. També sorprèn la capacitat econòmica, material i organitzativa que demostren. Per a molts resulta evident l’existència d’una conspiració política planificada. Intrigues de palau i qui sap si orquestrades pel propi germà del rei. En paraules de l’agut fiscal Juan Dehesa: “Des del principio de la sedición hubo bastante dinero para comprar caballos, pagar oficiales, enganches y prest de 4 y 6 reales diarios a los soldados, lo que indica que alguna mano oculta los protege”.

Malgrat tot, els revoltats topen amb serioses dificultats a l’hora d’estendre la revolta. El que havia de ser la guspira d’un foc devastador no passa de flamarada. Molta gent que podria simpatitzar amb la causa no veu gens clar l’atac descarnat a la figura del monarca. Josep Fontana ha recollit el testimoni d’un perspicaç informador francès: “Veient l’esperit que anima avui determinada classe de la Península, es pot reconèixer d’entrada d’on surt la indignació de la revolta, i entreveure, fins i tot, que determinats projectes han estat confessats massa aviat”. Cal un canvi de rumb.

En els següents mesos el caràcter declaradament carlí s’abandonarà segurament per la impopularitat d’aquest tipus de posicionaments entre la població. El discurs vira clarament cap a les proclames tradicionals de la revolta camperola d’Antic Règim: crítiques descarnades als governants i apel·lacions a l’Església i l’arbitratge del rei, figura neutral i paternal. Els pilars de l’Absolutisme: Església i Monarquia. “Visca el rei! Mori el mal govern!”. Ferran VII té la voluntat segrestada pels membres del govern, traïdors a sou del liberalisme i de l’enemic francès.

malcontents 3

La presència de malcontents creix a Vic, Girona i Figueres. En un primer moment es tracta de grups petits que eviten les poblacions grans. Es mantenen gairebé sempre a les muntanyes i només baixen per a fer incursions de caire guerriller. Davant l’arribada de forces regulars, la resposta d’aquests grups acostuma a ser la dispersió, i rarament s’hi enfronten. A finals d’estiu, a mesura que la finalització de la sega posa els braços dels camperols a la mercè dels reclutadors, la revolta es consolida sobre zones més àmplies de territori. Unir-se als revoltats pot resultar una forma seductora de passar l’estiu, que al camp és sinònim de desocupació, a més d’una activitat rendible, ja que els revoltats reben soldada i pel que sembla força generosa.

Els líders del moviment acumulen força i atreviment. Les partides baixen al pla, s’hi mantenen i entaulen combats contra columnes mòbils de l’exèrcit regular. Els insurrectes es planten a les portes de ciutats importants com Girona i Figueres. Aquí Fontana sembla entreveure-hi l’ombra d’un pla premeditat: apoderar-se de Figueres, Vic, Manresa i després fer el salt fins a Solsona on el moviment compta amb el suport implícit del Bisbe. No es tracta de pura indignació. En els territoris que controlen posen en marxa mecanismes i estructures polítiques. Edifiquen una rèplica de l’estat en base al seu programa polític. Quan prenen Manresa s’instaura la Junta Superior Provisional del Govierno del Principado. Funden fins i tot un diari: “El catalán realista”.

Amb Manresa s’apoderen de Vic, Cervera i Berga. De la mà del reputat reialista Joan Rafí Vidal, el moviment fa el salt al sud i a inicis de setembre cauen Valls i Reus. Aquesta darrera, ciutat de primer ordre econòmic i demogràfic. El 10 de setembre es posa setge a Girona i el 19 a Tarragona. A mitjans de mes el govern ha perdut el control del país. És incapaç de garantir la seguretat de viles i ciutats i molt menys la lliure circulació pel territori. En molts casos les poblacions del rerepaís estan incomunicades i l’exèrcit se sent seriosament amenaçat no només pels revoltats sinó fins i tot per la població local. Les xifres comunament acceptades parlen de 20.000 homes en armes en aquest moment de la revolta.

Principals escenaris de la revolta. La línia indica la traçada de Fontana com a probable pla d'actuació dels revoltats amb la finalitat de dividir i fer-se forts al Principat
Principals escenaris de la revolta. La línia indica la traçada de Fontana com a probable pla d’actuació dels revoltats amb la finalitat de dividir i fer-se forts al Principat

Com s’explica un despropòsit tal de l’administració davant el que segons la versió oficial eren poc més que bandits? En un context marcat per les convulsions polítiques, la inestabilitat, els pronunciaments i les intrigues de palau, el clima conspiranoic paralitzava l’administració i aplanava el camí a la revolta. Així ho descriu una font diplomàtica francesa: “Amb la incertitud de no saber si fan massa o massa poc, amb el temor que tots aquests manejos potser tenen l’aprovació secreta del govern, o almenys el suport d’un partit que exercirà sempre una temible influència en els afers del país, s’estimen més de restar en la inacció o afavoreixen secretament les empreses dels rebels”.  

La carta del rei, la carta guanyadora

Finalment, davant del perill que el moviment s’estengui a d’altres part del regne, el govern es decideix a fer moviments seriosos. Primerament destitueix el marquès de Capo Sagrado al capdavant de la capitania general del principat.  En el seu lloc hi col·loquen el sinistre Carlos de España, el comte d’Espanya. En segon lloc s’inicia la constitució d’un nou cos de combatents dipositaris de la confiança del govern: els “Tiradores del Rey”. Finalment, l’estat decideix jugar la carta del rei. El 22 de setembre Ferran VII es desplaça a Catalunya. La maniobra pretén desmuntar l’argument dels revoltats que apuntava en el sentit que els membres del govern tenien segrestada la seva voluntat. Ferran VII entra al principat amb la missió de convèncer els milers de revoltats que deposin les armes. Al seu pas, el moviment sembla perdre força i es desinfla. Són molts els que decideixen marxar cap a casa. Alguns fan el camí de tornada cap a l’exili i altres convençuts de les promeses de perdó reial simplement s’entreguen. El 2 d’octubre apareix el darrer número d’”El Catalán Realista” on simptomàticament podem llegir la notícia de l’entrada del rei a Tarragona.

El monarca s’hi estarà poc temps, al Principat. Durant la seva presència es respecten escrupolosament les promeses fetes als reialistes. Es constitueix un Consell Suprem de Guerra encarregat de jutjar els capitosts de la revolta. Una maniobra perfectament planificada allunya el monarca de Catalunya en direcció a València. Un cop Ferran travessa la frontera sud del Principat, el comte d’Espanya executa la repressió sagnant. Pressió indissimulada als magistrats i sentència exprés. Els principals dirigents de la revolta afusellats i posteriorment penjats. Es fa córrer la versió que el Capità General s’ha pres la justícia per la seva mà en acabar amb la vida dels patriotes que el rei volia perdonar. Resultat: el monarca torna a Madrid sense una gota de sang a les mans i amb la popularitat restablerta. Els mecanismes de preservació de l’aurèola mítica de la figura del monarca propis de l’absolutisme encara resulten efectius. malcontents 5Ferran VII tornarà al Principat l’abril de 1828 quan tot just fa un any de la revolta. De pas per Cervera, un prohom li llegirà en el claustre de la famosa universitat el següent poema:

Siempre te hemos querido
cual dulce padre y rey incomparable;
y aunque lo sucedido
en la última facción tan lamentable
fue crimen e insolencia,
en ella un loco amor tuvo influencia.
El francmasón taimado
hizo creer que el solio peligraba:
y el realista airado
ceba el fusil; pero al ver que erraba
y es libre el soberano,
deja pronto las armas de su mano
.”

Read More

Ha saltat la polèmica. El candidat més ben posicionat per a liderar el Partit Republicà en la cursa a la presidència dels Estats Units és un milionari racista. Donald Trump diu coses com: “Demano el bloqueig complet i total a l’entrada de musulmans als EUA”, “Mèxic ens envia a la gent que té problemes, que porta drogues, crim i que són violadors”, per després concloure: “Un mur a la frontera amb Mèxic ens estalviaria molts problemes”. Tots estem d’acord en que allò que preocupa no és el personatge sinó el fenomen que hi ha al darrere. Arribats a aquest punt ens preguntem: Pot la història explicar el fenomen Donald Trump? Ras i curt: No. Per a explicar aquest fet necessitaríem la col·laboració de bona part de les disciplines socials: antropologia, politicologia, sociologia…  No és objecte de la història explicar el present sinó el passat.  En aquest article ens limitarem a gratar el passat cercant les arrels del que en el fons, és un repunt de la xenofòbia en una part de la societat nord-americana.

***

Els Estats Units són un país d’immigrants i sempre ho ha sigut. L’any 1782, J. Hector St. John Crèvecour, un immigrant francès arribat a Amèrica, es preguntava en plena Guerra de la Independència: “Què és doncs ser nord-americà, aquest home nou?” I es responia: “Una estranya barreja de sangs com no es troba en cap altre país”. És sabut que els americans van comptar amb ajuda estrangera durant el procés d’independència. El que no és tant conegut -perquè el mite ho oculta- és que aquesta ajuda responia a motivacions geopolítiques. El cert és, que a ulls de la immensa majoria d’europeus aquell procés era una aberració. Les colònies americanes no complien cap dels requisits comunament acceptats per a constituir-se en subjecte independent. Les tretze colònies no comptaven amb límits territorials clars, ni amb una llarga història compartida, ni obeïen a una única religió ni disposaven d’una cultura comuna ni d’un llinatge compartit. La realitat social de les colònies era més heterogènia del que solem pensar.  El repte era difícil. Calia construir sobre la diversitat ètnica un sentiment d’unitat nacional.

La comunitat blanca, protestant i anglòfona era la més ben situada social i econòmicament a les colònies i fou aquesta la que liderà el procés de secessió. Però no tots els colons eren tant blancs ni tant protestants ni tant anglòfons com els “Pares Fundadors”. Ells són els artífexs de la construcció nacional nord-americana. Un cop van disposar de bandera, el primer i un dels més importants símbols nacionals, els patriotes la van seguir fins al camp de batalla. De la guerra, més enllà de moltes derrotes, en van obtenir alguns dels seus mites fundacionals de valor i sacrifici patriòtic: la matança de Boston, Washington creuant el Delawere… Tot correcte. S’està construint una nació.

Comunitats culturals als EUA en 1790. Font: elaboració de l'autor
Comunitats culturals als EUA en 1790. Font: elaboració de l’autor

Si bé és cert que en el moment de la independència tots els colons eren súbdits del rei d’Anglaterra, no és cert que tots fossin de cultura anglesa. Segons l’historiador Arthur Mann, en el moment de la independència les colònies comptaven amb gairebé quatre milions d’habitants, dels quals un vint cent eren d’origen africà, una quarta part eren immigrants europeus no britànics i la resta, una mica menys de la meitat, eren de cultura anglesa. El relat dels orígens blancs i protestants de la nació nord-americana presenta esquerdes.

El primer gran obstacle fou la religió. Com ja hem explicat en altres articles d’aquesta revista, la religió va tenir un paper cabdal en al llarg del procés de colonització. Comunitats religioses de diferents tendències havien abandonat la populosa i amoral Europa per a crear assentaments homogenis al Nou Món on viure l’espiritualitat sense interferències. Com apunta l’historiador de les religions Martin E. Marty, “la llibertat de creença de Rhode Island, Pennsylvania i la diversitat religiosa de Nova York eren irregulars i subversives en la vida colonial”. El sectarisme religiós era especialment acusat en les colònies puritanes del nord-est, partidàries de la homogeneïtat: “El mariner confinat al port, el foraster que seguís el seu camí, el comerciant havia de ser restringit i el dissident desterrat”. L’objectiu era aconseguir una sola font de caràcter i cultura. En ple procés d’independència, per a salvar el projecte polític de la desintegració, calia crear una consciència nacional amb la que tots els habitants de les colònies se sentissin identificats des dels protestants als catòlics. La resposta la va oferir la Il·lustració.

L’assumpció dels principis i valors il·lustrats va permetre superar els problemes plantejats per l’heterogeneïtat ètnica i religiosa de la societat americana. Més enllà de la bandera, el punt de confluència del poble nord-americà seria la voluntat de constituir-se en comunitat política, la democràcia, el liberalisme i la civilitat. A la pregunta de Crèvecoeur “Què és doncs ser nordamericà?” Un il·lustrat Joel Barlow podia respondre “El que els estatunidencs pensen és el que els estatunidencs són”. Pel que fa a la religió, es va optar per una curiosa barreja entre protestantisme i Il·lustració: l’acceptació que els Estats Units són una nació subordinada a Déu. Un Déu abstracte que tant pot ser el protestant, el catòlic o l’asèptic Gran Arquitecte il·lustrat. La Primera Esmena a la Constitució de 1792 s’encarrega de garantir la llibertat religiosa.

Els impressionants índexs d’immigració als Estats Units expressats en milions d’arribades. Font: www.susps.org
Els impressionants índexs d’immigració als Estats Units expressats en milions d’arribades. Font: www.susps.org

Els Estats Units constitueixen doncs, el mecanisme ideat per l’elit il·lustrada provinent de la comunitat protestant anglòfona americana per a evitar les tensions ètniques i les forces centrífugues que d’aquetes se’n pogués derivar. Paradoxalment, és precisament la comunitat blanca, protestant i anglòfona la que ha tensat històricament el debat ètnic identitari. Escudats en el mite que els converteix en comunitat nativa o originària, des de mitjan segle XIX el racisme WASP (White, Anglo-Saxon and Protestant) ha posat el seu punt de mira sobre catòlics, jueus, negres, hispans, asiàtics i amerindis. Des d’un bon inici, sectors minoritaris de la comunitat ètnica dominant, critiquen les concessions de legisladors i governants a la diversitat. El cert és però que aquest discurs és inacceptable políticament en un país que necessita altes cotes d’immigració per a créixer. Racisme i dependència de les races considerades inferiors és clara als estats esclavistes del sud.

Classificació racista. Font: elaboració pròpia de l'autor
Classificació racista. Font: elaboració pròpia de l’autor

Aprofitant l’onada del pensament positivista i l’ascens de les teories paracientífiques racistes com el determinisme genètic i el darwinisme social, el darrer terç del segle XIX veurà una ofensiva anglosaxona en el camp de la història i la resta de ciències socials. L’objectiu: demostrar la superioritat dels blancs protestants. Coincidint amb un període d’arribada massiva d’immigrants, pensadors conservadors teoritzen i difonen la idea que les característiques morals i intel·lectuals són heretables així com les físiques. Seguint aquest raonament jerarquitzen les diferents ètnies en base a la connotació negativa o positiva dels seus atributs intel·lectuals, ètics i morals. Al capdamunt els europeus anglosaxons i a la base de la piràmide, els negres; entremig i per aquest ordre: europeus meridionals i de l’est i asiàtics. Els primers són l’encarnació de les virtuts nord-americanes; els altres són els causants de la pobresa, les vagues, el radicalisme, la desintegració familiar, l’alcoholisme, el crim, la prostitució l’analfabetisme…

Els anys trenta representen l’assalt dels postulats racistes a les fonts de poder polític. L’any 1929 entra en vigor la llei Johnson-Reed, la reivindicació històrica dels xenòfobs nord-americans: l’establiment de quotes a la immigració en base a l’origen ètnic dels sol·licitants. Es redueix dràsticament l’acceptació de nouvinguts, es prohibeix l’entrada d’asiàtics, es permet un limitat accés a europeus del sud i orientals, en major mesura a europeus del nord i finalment, barra lliure a anglesos i irlandesos del nord. El missatge és clar: només són benvinguts els que són com nosaltres. És la victòria dels postulats racistes d’una part minoritària de la població però influent, auto-legitimada i hegemònica en els cercles de poder.

La llei Johnson-Reed mantindrà sota mínims l’afluència d’immigrants durant els vint anys següents. A parir dels anys cinquanta, el canviï de posicionament de bona part de la població davant de qualsevol legislació amb càrrega racista i l’empoderament dels fills de la immigració, ajuden a suavitzar les postures. L’any 1960 un J. F. Kennedy, d’origen irlandès i catòlic, es converteix en el primer president en posar una nota de diversitat cultural i religiosa a la Casa Blanca. Serà però el seu successor, Lyndon Johnson, qui derogarà el 1965 la llei de quotes Johnso-Reed. En l’acte de derogació declararà “[aquesta llei] Ha sigut anti-nord-americana en grau extrem perquè no és fidel a la fe que va atraure a milers de persones a aquestes costes fins i tot abans que fóssim un país.”

Els gràfics mostren la repercussió de la llei Johnson-Reed sobre l’origen de la immigració. Font: Viquipèdia.
Els gràfics mostren la repercussió de la llei Johnson-Reed sobre l’origen de la immigració. Font: Viquipèdia.

D’ençà dels anys seixanta, la dreta americana ha jugat a flirtejar amb els sectors racistes de la societat. El Partit Republicà ha alimentat el discurs extremista seguint una estratègia mal vista fins hi tot per sectors importants de la pròpia organització. Molts no entenen la necessitat de barrejar conservadorisme amb un discurs falsament identitari. Fer-ho posa en evidència la ignorància d’aquells que no han entès que la identitat nord-americana no es basa en la cultura o la ètnia sinó en l’acceptació d’uns símbols (bandera, himne i presidència) i uns valors (liberalisme, civilitat i tolerància religiosa). Si pensem en què és el que tenen en comú la comunitat hispana de Florida i la comunitat irlandesa de Chicago entendrem el perquè de la omnipresència de símbols com la bandera en carrers, estadis i televisors. “El que els estatunidencs pensen és el que els estatunidencs són”. I poca cosa més. És per aquest motiu que Donald Trump, aquest descendent d’escocesa i d’alemanys casat amb una txeca, no arribarà gaire lluny amb el seu discurs xenòfob i anti-immigració que és en essència, com diria Lyndon Johnson, un discurs antipatriòtic en el país de la immigració.

Read More

← El naixement dels Estats Units (II): 13 estats   

El 3 de setembre de l’any 1783 es va firmar a Versalles el tractat que posava fi a la Guerra d’Independència Americana. Aquest fet ratificava la victòria de les colònies sobre la metròpoli. No conservem cap document que acrediti la reacció oficial del President dels Estats Units en el que fou segurament el dia més important de la història del país. No el conservem perquè l’any 1783 ni existia el càrrec de President dels Estats Units, ni Casa Blanca des d’on signar documents. De fet, tampoc existia encara la ciutat de Washington. Malgrat la denominació oficial, l’any 1783 el que hi havia a Amèrica eren tretze nous estats que distaven força d’estar units.

 

2
Els representants americans en la firma del Tractat de París del 1783. Com es pot comprovar els representats de la metròpoli humiliada van rebutjar aparèixer i l’escena va quedar a mitges.

 

L’objectiu d’aquest article és reconstruir el procés pel qual tretze nous estats americans van anar confluint i modelant l’entramat institucional del que avui coneixem com a Estats Units. A diferència del que se sol pensar, aquest no va ser un procés lineal. El sistema polític dels Estats Units és el resultat d’un dolorós part de set anys que va culminar amb l’aprovació de la constitució federal del 1789, encara vigent. Ens endinsem en la gènesi d’un estat. Terreny abonat a la mitificació i la distorsió interessada. Aquí creixen robustos els tòpics que -com escrivia Pierre Vilar- mai són innocents. Terreny hostil a l’objectivitat i pantanós per l’historiador. Matxet en mà, som-hi!

Quan Thomas Jefferson redacta la famosa Declaració d’Independència, no parla en el cos del text en cap moment dels “Estats Units”. Parla de colònies i de colònies que volen esdevenir estats:

En nom i per l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple poder per declarar la Guerra concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar Actes i Providències a què tenen dret els Estat Independents”.   

La denominada “Guerra d’Independència dels Estats Units” és en realitat la guerra per a la descolonització de les tretze colònies. El matís és important perquè cal destacar que durant la guerra –i fins i tot durant les dècades posteriors– no hi havia un projecte clar ni molt menys unànime d’unió dels tretze nous estats en una sola entitat política. És ben cert que en tot moment –sobretot durant la guerra– molts apel·len a la unió. Unió per vèncer a l’enemic, unió d’estats germans. Un dels primers símbols compartits entre els estats va ser la bandera on apareixia una serp partida en diferents trossos que simbolitzaven cadascun d’ells una colònia. Sota la serp s’hi podia llegir: ”Join or die” (Unió o mort). Existia doncs la necessitat i fins i tot la voluntat d’una entesa però pocs o cap tenien en ment la creació del gran ens polític de les Barres i estrelles.

 

3
L’al•legoria de la serp dividida en diferents parts simbolitzant la necessitat d’unió de les colònies per tal de sobreviure fou un recurs molt habitual entre els propagandistes al llarg de la guerra.

 

  Un altre aspecte a destacar és el caràcter eminentment burgès del procés iniciat el 1776. Molts historiadors parlen d’aquest període com el de la Revolució Americana. La denominació no és gratuïta. Al cap i a la fi, no estem parlant de l’expressió violenta del descontentament davant d’un govern o d’un monarca com tantes que hi ha hagut al llarg de la història. En trobem davant d’un procés panificat de substitució de règim. Hi ha textos, assemblees, congressos, articles, declaracions, aliances, polítics, ideòlegs, Jefferson, Adams, Frankin… Darrere del procés de secessió hi ha un projecte. Hi ha la voluntat d’expedir l’acta de defunció de l’Antic Règim i obrir les portes als plantejaments de la il·lustració. La Revolució Americana té els mateixos propòsits i implicacions que la Revolució Francesa, amb una excepció: mentre que en la segona el programa i lideratge burgès es veu compromès i acaba descarrilant, la burgesia i oligarquia americana controlarà admirablement en tot moment el timó del procés i assolirà els seus objectius. Hi ha, doncs, una voluntat clara al llarg del procés de superar el marc de l’Antic Règim i assajar en cadascuna de les colònies els conceptes polítics, econòmics i filosòfics de la il·lustració europea: sobirania popular, igualtat, ciutadania, republicanisme, liberalisme polític i econòmic, etc.

Totes les comunitats en el seu pas de colònies a estats van deixar enrere les estructures administratives i polítiques pròpies de colònies dependents de la monarquia i les van substituir per més o menys ambicioses estructures republicanes representatives deutores de la racionalitat il·lustrada. Hi ha certs indicadors que evidencien que la ruptura definitiva amb la Gran Bretanya va significar un avenç en el camp de les llibertats polítiques i socials. A partir d’aquest moment la lògica del sistema republicà s’imposa i  són les cambres legislatives i no la Corona qui designarà els governadors i molts més càrrecs importants passen de ser escollits per cooptació a ser electes. A més, les lleis aprovades pels americans dels diferents estats ara estan resguardades del veto del monarca. Molts dels nous estats es deixen endur pels nous aires i rebaixen els condicionants per tal d’obtenir el dret de vot, eliminen la pràctica de la primogenitura o expropien les terres dels grans latifundistes fidels a la Corona i les possessions de l’Església anglicana. El republicanisme imposa una nova estratificació en base al mèrit i elimina els privilegis hereditaris. Es pot apreciar una relaxació en determinats aspectes externs com per exemple en el fet que els jutges de determinats estats deixen de dur perruca i toga porpra o que cada vegada resulta menys habitual seure a l’església en funció del rang social.

 

4
El Kings college fou una de les moltes institucions educatives expropiades a l’església anglicana durant la Guerra d’Independència. La que actualment es coneix com a Universitat de Colúmbia va pertànyer durant un breu període a l’Estat de Nova York fins a la seva privatització l’any 1787.

 

També són destacables els avenços que alguns estats van fer en matèria educativa. Durant la guerra i en els anys immediatament posteriors es van fundar set colleges i tres universitats públiques. A més, el Decret Sobre Terres de l’any 1785 va dotar les escoles públiques amb milions d’hectàrees de terres expropiades als reialistes exiliats per tal d’engrandir els seus patrimonis. En opinió de l’historiador nord-americà Merrill Jensen:

un cop acabada la guerra hi havia la consciència generalitzada d’haver dut a terme, no només un alliberament nacional sinó una veritable revolució en tots els camps. Una revolució ordenada que no buscava la subversió de l’ordre social sinó materialitzar una millora substancial de l’ordre existent.

Bufen vents de canvis profunds i la societat americana orienta les veles amb l’objectiu d’allunyar-se al màxim possible de les pràctiques i costums anteriors. El Vell Món mai havia semblat tan vell. La voluntat de distanciar-se d’un passat monàrquic tendent a la tirania sumada a l’autodeterminisme purità condiciona la creació d’estructures polítiques i de govern minimalistes. En la societat americana s’imposa una animadversió transversal  a tota estructura i forma de poder o control. Sobretot pel que fa a l’existència estructures supraestatals que puguin limitar les llibertats de les diferents comunitats o dels individus. En aquest sentit, sobreviu la dèbil estructura confederal del temps de la guerra. Merament un mecanisme de coordinació entre estats.

L’estructura confederal quedava delimitada per un document legal: Els Articles de la Confederació. Com el seu nom indica, es tractava d’un seguit de disposicions legals acordades per tots els estats l’any 1777 que delimitaven les funcions i límits de l’autoritat delegada a un organisme supraestatal: El Congrés Continental. Aquest però, era un organisme sense poder de decisió sobre l’establiment d’impostos ni sobre la seva recaptació. Tampoc disposava de mitjans executius per fer complir les disposicions legals que promulgava. A més, el fet que no es tractés d’una cambra representativa sinó d’un fòrum d’estats sobirans on cada un d’ells disposava d’un vot, dificultava enormement l’establiment de consensos o majories en una confederació d’estats amb interessos diversos, sovint contradictoris i a vegades irreconciliables. En poc temps, el sistema confederal va donar símptomes d’estancament. En el Congrés Continental, la paràlisi va resultar habitual.

 

5
En el Segon Congrés Continental de 1777, en el context de la guerra, s’estableix que les diferents colònies han de dotar-se de constitucions escrites i estructures d’estat. També aquí es dóna forma a l’estructura confederal i es redacten els Articles de la Confederació.

 

 

A nivell econòmic la situació es veia agreujada per les conseqüències lògiques de la guerra. La confederació, sense poder sobre la fiscalitat, havia de fer mans i mànigues per fer front al deute nacional. Però no només el Congrés Continental es veia ofegat per problemes de deute. Els governs estatals també havien contret nombrosos deutes però aquests, en tenir-ne la capacitat, van augmentar dràsticament els impostos. Això va afectar directament a empresaris,  petits i mitjans propietaris que es veien ara pressionats per l’augment de la fiscalitat i pels seus creditors, que especulaven amb el deute públic i privat. El país es trobava al límit de la bancarrota. Va augmentar la sensació de malestar generalitzat en tots els nivells de la societat i a mitjans de la dècada de 1780 la indignació popular va esclatar en forma de revoltes, com l’aixecament agrari liderat per Daniel Shays, un veterà de la guerra d’independència que havia format part en un dels primers episodis armats i posteriorment mitificats pels propagandistes: La Batalla de Bunker Hill.

 

6
La desil•lusió creixent en alguns sectors de la societat americana es va materialitzar l’any 1786 en la revolta camperola liderada pel veterà Daniel Shays a l’Estat de Massachusetts.

 

 

Mentre que en molts estats la situació social s’agreujava, a nivell polític els conflictes d’interessos divergents van anar distanciant els estats. Aquesta situació va ser explotada per les potències estrangeres amb la voluntat de debilitar la Confederació. El regne d’Espanya, amb interessos a la regió, era un dels principals interessats a fer fracassar el projecte nord-americà. Conscient de la debilitat del Congrés Continental, va decidir mostrar la seva força barrant el tràfic comercial americà a través del Mississipí. Aquest fet representava un fort perjudici per a l’economia dels estats del sud en expansió cap a l’oest i en plena colonització dels voltants del riu. El Congrés Continental, amb un poder tant limitat no disposava de capacitat negociadora i la falta del suport necessari per part dels estats del nord en la negociació amb Espanya van impossibilitar un acord. Aquest fet va suposar un distanciament tan gran entre els estats del nord i els del sud que a mitjans 1786 el trencament semblava inevitable.

 

7
Alexander Hamilton, autor dels Federalist Papers, el corpus argumental dels federalistes i un dels màxims postulats n favor de l’aprovació de la nova Constitució.

 

Amb el pas del temps es va anar consolidant la idea que era necessari un enfortiment del poder central per tal de convertir-lo en una entitat capaç d’ajudar als estats a plantar cara als desordres i evitar el trencament. En una reunió interestatal a Annapolis l’any 1786, Alexander Hamilton exhorta a les assemblees legislatives de les diferents colònies a nomenar comissionats amb la idea de buscar una solució conjunta als problemes derivats del sistema l’organització confederal. El maig de 1787 s’inicien a Filadèlfia les converses entre els delegats de la majoria d’estats. George Washington, heroi indiscutible de la guerra d’independència, és nomenat president de la comissió que treballarà en base  a un document previ: El Pla de Virgínia. En fer-ho els delegats incompleixen les instruccions del Congrés Continental que els havia investit d’autoritat per reformar els Articles de la Confederació, però s’emparen en el manament més generós de les respectives assemblees legislatives que els havien dotat de la capacitat de “buscar acords per a una constitució adequada a les exigències de la Unió”.

Les converses es van efectuar a porta tancada i van partir d’un acord tàcit prèviament estructurat en dues vessants: per una banda, no es podia deixar el govern en mans d’un únic grup o sector mogut per interessos excloents  de caire econòmic, i, per altra banda, calia donar la veu al poble però també establir mecanismes de control sobre les seves decisions. S’havia d’evitar que l’adopció de la democràcia subvertís l’ordre social establert.

Partint d’aquest acord de mínims, les negociacions van estar protagonitzades per la disputa entre dos sectors. Per una banda els federalistes, partidaris de l’establiment d’un sistema federal administrat per un govern fort. Enfront d’aquests, els anti-federalistes, defensors del model confederal i partidaris de mantenir elevades cotes de sobirania per als estats. Al llarg dels mesos que van durar les negociacions, la clau de volta va ser la conciliació més o menys harmònica entre dues legitimitats: la dels estats existents i la de la futura federació, així com en els mecanismes de blindatge de les respectives parcel·les de poder i de sobirania.  

Thomas Jefferson s’erigirà com un acèrrim anti-federalista, defensor del manteniment de la democràcia directa i contrari a tot tipus de control de l’estat sobre els individus. Davant d’aquest,  trobem personatges com Alexander Hamilton, qui va arribar a defensar el caràcter vitalici de la Presidència del Govern talment com si d’una monarquia electiva es tractés. Si bé en aquest punt no se’n va sortir, Hamilton va aconseguir introduir molts dels seus postulats en el redactat final de la Constitució, moderant les aspiracions dels sectors més progressistes. Hamilton va fundar el Partit Federal dels Estats Units –el primer partit polític de la història d’aquest país–; malauradament, no el va poder liderar molt de temps ja que va morir l’any 1804 en un duel contra Aaron Burr, tercer vicepresident de la història dels Estats Units, en el càrrec en aquells moments.

 

8
Thomas Jefferson, l’acèrrim anti-federalista que fou el tercer President dels Estats Units. Els seus plantejaments de radicalitat democràtca el portaren a defensar la intervenció americana en la Revolució Francesa en ares de la fraternitat universal.

 

Les friccions i l’origen del desacord era, com de costum, fruit d’un inevitable xoc entre estructures econòmiques i sociològiques molt diferents. Mentre que un nord molt poblat s’erigia en defensor de la democràcia proporcional –una persona, un vot–, el sud, molt menys poblat i amb un alt índex de població esclava mancada de drets polítics, defensava el tradicional sistema de vot per estat. Al final, es va arribar a una sortida força sorprenent. Com que els estats del sud tenien interès a fer prevaler l’existència de la població esclava però no estaven disposats a concedir-los drets polítics, les parts van determinar que un esclau equivalia a tres cinquenes parts d’una persona a efectes de representativitat política i tributària.

També s’arriba a la conclusió que la millor manera de preservar el pes polític dels estats, i especialment dels més petits o despoblats, és per mitjà d’un sistema bicameral amb una cambra alta controlada pels estats amb una representació igual en vots entre ells i una cambra baixa representativa proporcional. A més, s’acorda delimitar clarament les funcions de l’executiu federal per tal que tota la resta puguin quedar automàticament en mans dels estats.  Aquests, però, perden determinades competències, com la capacitat d’encunyar moneda o d’exercir la política exterior.

 

9
Organigrama de l’entramat institucional de la República Federal.

 

La divisió de poders queda garantida per mitjà d’un complex sistema d’eleccions directes, representatives,  nomenaments, sistemes de control i limitacions; és el que es coneix com a estructura de cheks and balances. Els representants dels tres poders federals seran, per una banda, el Congrés, format per la unió de les dues cambres: el Senat i la Cambra de Representants; al capdavant del poder judicial trobem el Tribunal Suprem i, finalment, l’executiu, encapçalat per la figura d’un President, Cap Suprem de les forces armades i de la República.

 

El resultat de mesos de deliberacions a Filadèlfia serà l’actual Constitució dels Estats Units. El text que descriu el funcionament federal de la República Presidencialista serà definit com a Llei Suprema i per tant superior a les constitucions i lleis de la resta d’estats de la Unió en un intent d’evitar els xocs de legitimitats que es van produir durant l’etapa de la confederació. No es tracta en cap cas d’un document de consens. És més aviat de la materialització negre sobre blanc del projecte polític dels partidaris d’una major centralització del poder. La batalla per l’aprovació del text estat per estat va ser aferrissada i en alguns estats la cosa va anar molt renyida. De fet, els ressons d’aquella confrontació encara són vigents avui en dia. El debat sobre el pes de les estructures federals i el nivell d’incidència d’aquestes sobre els estats i la vida dels ciutadans és un dels punts més controvertits de la política interna nord-americana. En aquesta qüestió plana la por històrica a caure en la tirania.

Estudiant el posicionament dels ponents, Merril Jensen distingeix dos tipus de personatges: aquells marcats per l’experiència de l’administració colonial britànica –Samuel Adams, Patrick Henry i Richard Henry– i que, recelosos de qualsevol tipus d’autoritat centralitzada, seran ferms anti-federalistes; i aquells que en un o altre moment van haver de fer front als handicaps derivats de la debilitat de l’estructura confederal –George Washington, John Jay, James Madisson, etc. Aquests, no cal dir-ho, constituiran el nucli dur del federalisme.

Les disposicions de la pròpia constitució requerien l’aprovació per part d’un mínim de nou dels tretze estats per tal d’entrar en vigor. Les primeres cambres legislatives estatals en adoptar-la, i que ho van fer per unanimitat foren Delaware, New Jersey i Georgia. Pensilvanya, Connecticut, Maryland i Carolina del Sud van fer-ho més tard però amb marges amplis de vots favorables. La qüestió va estar més renyida en estats com Massachusets (19 vots de diferència), New Hampshire i Virgínia (10 vots de diferència en ambdós casos) i a Nova York, on va passar gràcies a una diferència de només 3 vots. Els darrers estats en adoptar el text van ser Carolina del Nord i Rhode Island i ho van fer un cop aquest ja estava en vigor.

 

10
Resultats dels processos de ratificació de la Constitució en les diferents cambres legislatives estatals.

 

Un cop aprovada per les assemblees legislatives d’onze dels tretze estats, el gener de l’any 1789 es van celebrar les primeres eleccions de la república federal. Els federalistes van obtenir la victòria en la Cambra de Representants i George Washington va esdevenir el primer President de, ara ja sí, els Estats Units com ara els entenem.

 

 

Read More

El naixement dels Estats Units (I): 13 colònies

El Naixement dels Estats Units (III): els estats s’uneixen

NorthAmerica1700Map
mapa de nord Amèrica a principis del XVIII

Som a l’any 1710. Tot just fa cent anys de l’establiment del primer enclavament a l’Amèrica del Nord continental i els britànics ja controlen bona part de la costa est des de la Florida Espanyola fins a la frontera amb el Quebec. No només han aconseguit assentar-se sinó que les colònies britàniques compten amb nombrosos exemples de societats pròsperes ben organitzades i ben integrades en l’economia regional. No ha estat fàcil. Les dificultats climatològiques, les epidèmies, la fam, les malalties i la violència amb els pobles indígenes han suposat greus desafiaments. Diversos assentaments han hagut de ser abandonats. En altres tota la població ha sucumbit a la fam o a la violència. Els primes colons han hagut de fer front a aquestes dificultats amb escàs o nul suport de la Corona. Malgrat les dificultats, en les colònies reeixides ja podem trobar pels carrers exemples de les primeres generacions de britànics nascuts a Amèrica i perfectament adaptats a les condicions i característiques del continent.

Numerous small knife cuts and punctures in the mandible of "Jane of Jamestown" are seen during a news conference at the Smithsonian's National Museum of Natural History in Washington, Wednesday, May 1, 2013. Scientists announced during the news conference that they have found the first solid archaeological evidence that some of the earliest American colonists at Jamestown, Va., survived harsh conditions by turning to cannibalism presenting the discovery of the bones of a 14-year-old girl, "Jane" that show clear signs that she was cannibalized. (AP Photo/Carolyn Kaster)
L’any 2013 investigadors nord-americans van mostrar evidències de canibalisme en restes humanes trobades en l’assentament de Jamestown, Virginia. Aquest fet posa fins a quin punt van ser extremes les adversitats que van haver d’afrontar els impulsors del primer assentament britànic a Amèrica.

Mentre els colons afrontaven els reptes de l’expansió demogràfica i econòmica i feien front als continuats conflictes amb les poblacions indígenes, les coses pintaven força bé per als interessos geoestratègics de la metròpoli. La Gran Bretanya havia iniciat el seu fulgurant ascens cap a la primera posició dels imperis mundials. Aquest però, mai ha estat un camí fàcil ni pacífic. Com a súbdits britànics, els colons americans es van veure involucrats en tots els grans conflictes europeus. La Guerra de la Gran Aliança (1689-1697), la Guerra de Successió Espanyola (1705-1714) i la Guerra de Successió Austríaca (1744-1748). Totes aquestes guerres tingueren ressonàncies en el món colonial americà. En el context geopolític del moment, França era  el principal rival de la Gran Bretanya. Assentats  a la riba del riu Mississipí i al Quebec, els francesos practicaven incursions als territoris colonials britànics. Cadascuna de les colònies defensava el seu territori mitjançant les milícies colonials i només si el conflicte pujava d’intensitat o si des de Londres es planificava un atac d’envergadura superior, es desembarcaven contingents de l’exèrcit regular.

La darrera d’aquestes guerres, la Guerra de Successió Austríaca,  va significar una gran victòria de les milícies colonials contra els francesos i es va saldar amb l’ocupació de la regió de Nova Escòcia, al nord de Nova Anglaterra, i Saint Louis, a la riba del Mississipí. Aquest fet va reforçar l’orgull de les colònies i la confiança en sí mateixes i en la seva capacitat d’organització i combat. Ara bé, la firma del tractat de pau d’Aquisgrà el 1748, que posava fi a la guerra i estipulava el retorn de part dels territoris conquerits per les colònies britàniques a França, va caure com un gerro d’aigua freda. Foren molts els colons que es varen sentir traïts per part de la metròpoli, que al cap i a la fi retornava  a l’enemic allò que els les milícies colonials havien aconseguit sense ajuda de l’exèrcit.

Malgrat tot, el tractat de 1748 serà més una treva que una renúncia sincera a la violència, si més no en el continent americà. La construcció d’una línia de fortificacions franceses a l’oest de Virgínia motivarà que la colònia hi enviï la milícia sota les ordres d’un jove coronel George Washington. Un cop formalitzada la rendició d’aquest davant dels francesos, la metròpoli accedirà a enviar-hi un cos d’exèrcit regular comandat pel general Edward Braddock. Malgrat tot, aquest també patirà una severa desfeta en caure en una emboscada dels francesos aliats amb comunitats índies de la regió. La derrota humiliant de l’exèrcit regular evidenciarà a ulls dels colons els perills de la dependència militar respecte la metròpoli. Alguns fins hi tot recelen de la verdadera implicació dels polítics de Londres a l’hora de defensar els seus interessos. En alguns cercles comença a quallar la idea que cal confiar més en el poder de la colònia que en el de la llunyana i a vegades poc sensible metròpoli. En aquest sentit, un jove Benjamin Franklin ja propugna la formació d’un Gran Consell Intercolonial que administri la defensa i les relacions amb els indis sense la intermediació de Londres. Aquestes idees, però, eren encara els somnis d’una minoria en l’equador del segle XVIII.  

L’any 1756 comença la coneguda com a Guerra dels Set Anys, fet que implica, de nou, la declaració formal de guerra entre la Gran Bretanya i França. En el continent americà on, com ja hem vist, les hostilitats havien començat abans, la declaració formal implica un salt notable en l’escala del conflicte. La metròpoli desembarca al continent 25.000 soldats britànics i en recluta 25.000 més d’americans. El Tractat de París, que posa fi a la guerra set anys després, ratifica la victòria fulgurant de la Gran Bretanya en tots els sentits. A partir de la firma del tractat l’any 1763, la Gran Bretanya assolirà la indiscutible primera posició dels imperis colonials mundials. Arran de les victòries de l’exèrcit  i de les milícies colonials contra els francesos en els territoris de l’oest i del Canadà, aquests últims deixaran de ser competidors colonials a Nord-Amèrica. Paradoxalment però, la victòria fulgurant de la Gran Bretanya i l’eixamplament dels seus límits colonials, posarà les bases de la pèrdua de les seves colònies més importants en territori americà.

El fet és que l’engrandiment del món colonial britànic va suposar un augment considerable de les despeses i una desestabilització de les balances comercials. És necessària una reorganització econòmica i administrativa de l’imperi i això afectarà directament a les tretze colònies, les regions més pròsperes i que fins al moment havien gaudit d’un major grau d’autonomia. L’encarregat de dur a terme aquesta reorganització fou George Grenville, ministre del rei que a més d’intentar fer sostenible l’imperi colonial, té el repte de sanejar els comptes derivats d’una guerra guanyada a costa de l’endeutament nacional.

Grenville promulga l’any 1764 la Llei del Sucre, un augment dels impostos sobre les importacions i les exportacions que anirà acompanyada d’un enduriment de la lluita contra el contraban, activitat, aquesta darrera, que les autoritats colonials no s’aplicaven gaire a combatre ja que no suposava gaires perjudicis per a l’economia colonial. Aquell mateix any també es prohibeix l’ús del paper moneda i s’inicia el desplegament permanent de l’exèrcit regular en les colònies. L’any següent apareix la Llei del Timbre que grava els documents oficials i que origina una forta controvèrsia perquè afecta de manera transversal a tots els sectors de la societat, en gravar des la documentació notarial fins als daus passant per les llicències de matrimoni.

Malgrat que totes aquestes mesures es duen a terme amb el suport d’un sector de la comunitat colonial, els coneguts com a king’s friends, favorables al centralisme, aquestes mesures desperten les suspicàcies d’una societat orgullosa de la seva autonomia. Aquests recels seran més forts en les colònies de forta presència i tradició puritana o dissident assentades en valors clarament antiautoritaris. En determinades ciutats comencen a sorgir grups que acusen directament al govern de tirania. Com apuntà l’historiador anglès  Maldwyn Allen Jones, “després de la guerra els americans estaven preparats per afrontar un menor control imperial, no un de major”.

En aquest context comencen a guanyar partidaris personatges com Patrick Henry, representant en la Càmara del Burgesos de Virgínia, que defensava que només les assemblees legislatives de les colònies tenien dret a gravar amb impostos els colons. Aquest raonament en aparença innocent entranya l’acceptació d’una única sobirania, la de la colònia, i el que és més arriscat, nega de manera implícita l’autoritat britànica sobre la població americana. Aquests postulats reben rang d’oficialitat quan són adoptats pel Congrés Intercontinental sobre la Llei del Timbre de 1765. Una altra de les decisions que es prenen en aquest Congrés amb el vot favorable de nou de les tretze colònies és donar suport a un boicot contra els productes britànics. Davant d’aquest seriós desafiament, Londres decideix fer marxa enrere i revoca al cap d’un any la Llei del Timbre.

L’any següent, però, el ministre d’Hisenda grava amb nous impostos les importacions de vidre, plom, paper i te. Paral·lelament des de Londres malden per fer complir la Llei de Motins que determina que les despeses d’aquarterament dels soldats britànics corrin a càrrec de les assemblees legislatives de cada colònia. La resposta a aquestes noves mesures decretades per Londres serà la popularització de la màxima de Samuel Adams: “No taxation without representation. La crispació arribarà a un dels seus moments culminants l’any 1770 quan un grup de soldats britànics obriran foc contra un grup de colons exaltats i deixaran 5 morts. Aquest fet, convenientment magnificat per Samuel Adams i un grup de propagandistes, serà conegut com la “Massacre de Boston” i determinarà de nou un canvi de rumb en la política de Londres.

El Boston Tea Party suposarà un punt d’inflexió en l’escalada de les discrepàncies entre les colònies i la metròpoli.
El Boston Tea Party suposarà un punt d’inflexió en l’escalada de les discrepàncies entre les colònies i la metròpoli.

El ministre Townshend decretarà la derogació de totes les mesures impopulars menys l’impost sobre el te, mantingut com una prova de l’autoritat del Parlament britànic. El fet és, però, que el Parlament britànic ja no gaudia de l’acceptació, si més no, d’una part de la població, que el desafiava obertament i que s’erigia com a representant dels interessos de tots els colons americans sense gaire oposició. L’any 1773 un grup de colons disfressats d’indis mohawk llencen al mar el carregament de te d’un vaixell britànic en el conegut com a Boston Tea Party. La Corona és conscient de la gravetat del desafiament i Londres té clar que una nova claudicació suposarà la renúncia de facto al control polític sobre les colònies, i sense control polític no pot assegurar-se el control econòmic de la pedra angular del sistema colonial. És per aquest motiu que l’any 1774 entren en vigor les Lleis Coercitives, conegudes a les colònies com a Lleis Intolerables, un seguit de mesures repressives que conduiran a la definitiva escalada del conflicte.

Congrès philly
Congrès de Philadelphia del 4 de juliol de 1776.

La reacció de les colònies davant de l’enduriment de la política de Londres és agrupar-se i, responent a la crida de l’assemblea de Virgínia, representants de les tretze colònies es reuneixen en el que serà el Primer Congrés Continental. En aquest congrés s’acorda una Declaració de Drets i es decideix suspendre les relacions comercials amb la metròpoli condicionant la seva represa a un possible retorn a la situació anterior a 1763. El 18 d’abril de 1775, una escaramussa entre la milícia de Massachusetts i una columna de l’exèrcit britànic que es dirigia a Concord amb la intenció de destruir un polvorí significarà l’inici de la violència armada i la fi de qualsevol reconciliació.  És l’inici de la Guerra d’Independència nord-americana. Amb les hostilitats ja començades, els representants de les tretze colònies s’adhereixen un any després a la Declaració d’Independència.

Sobta que un any després del fets de Concord i en plenes hostilitats, el Congrés Continental encara refusava trencar de forma definitiva amb la Corona. Cal recordar en aquest sentit que, malgrat que moltes vegades s’ha intentat magnificar el contingut revolucionari del procés d’independència de les tretze colònies, aquest moviment va estar en tot moment encapçalat per una elit acomodada i recolzada per sectors de la mitjana i petita burgesia mogudes més per l’anhel de preservació que no pas les ànsies de ruptura i subversió. El xoc d’interessos confrontats entre l’elit colonial i la metròpoli van conduir a l’enfrontament però cal recordar que també existien xocs d’interessos entre les elits de les diferents colònies. El procés d’independència no va ser un procés tant uniforme com la historiografia tradicional o els mapes històrics mostren. En algunes colònies del sud les oligarquies plantadores, ben integrades en el mercat imperial, actuen a remolc de les decisions preses per les elits del nord, convençudes de la necessitat del trencament.  La intensitat amb què la població de Boston o Filadèlfia viu el conflicte contrasta amb la passivitat de les poblacions del sud, on, si no fos per l’última etapa del conflicte, la guerra hagués passat gairebé desapercebuda. Tampoc l’adscripció de la població per un bàndol determinat va ser unànime: mentre que indrets com Massachusetts eren ferms partidaris de la secessió, en l’estat de Nova York els reialistes eren majoria, fet que va motivar que en determinats indrets el conflicte prengués aspecte de guerra civil.

El suport directe o indirecte de les potències europees, ansioses per erosionar el poder de la hegemònica Gran Bretanya, va tenir una gran importància al llarg del conflicte. En aquest sentit, destaca, com no podia ser d’altra manera, l’ajuda inestimable de la gran rival: França. Les hàbils gestions de Benjamin Franklin a Paris, afavorides pel prestigi que tenia com a científic, van ser claus per aconseguir el reconeixement i suport de la monarquia francesa. Un cop reconeguda la independència per part de França, Franklin, convertit en el primer ambaixador dels Estats Units a París, va haver de negociar la concessió d’ajuda material, en forma de diners i armes, i posteriorment l’entrada directa de tropes franceses en el conflicte. Al llarg del conflicte Benjamin Franklin va saber jugar una carta sorprenent: fer creure a França que si no donaven suport a les colònies aquestes acabarien pactant amb Londres i París hauria deixat perdre una oportunitat magnífica –qui sap si l’última– de debilitar al seu enemic.

Aquesta estratègia sorprenent que passava per fer creure a Lluís XVI que la victòria beneficiava més a França que a les pròpies colònies va donar resultat. L’entrada directa de la Corona Francesa en el conflicte arrossegava de retruc a Espanya, vinculada en matèria de política exterior a França pel Tercer Pacte de Família de 1761. Espanya però, es va mostrar molt crítica amb aquesta operació. L’exemple de les tretze colònies entrava clarament en conflicte amb els seus interessos colonials. En aquest sentit, Floridablanca, Secretari d’Estat espanyol, no va permetre mai l’entrada de diplomàtics americans a Madrid, al·legant que Espanya no havia reconegut la independència de les colònies i qualificant-los sempre d’insurgents.

a rendició del general Cornwallis en el setge de Yorktown l’octubre de 1781 va precipitar als britànics que es trobaven en desavantatge al continent però que encara gaudien del control sobre el mar, a firmar un tractat de pau amb les colònies des d’una posició de força relativa.
La rendició del general Cornwallis en el setge de Yorktown l’octubre de 1781 va precipitar als britànics que es trobaven en desavantatge al continent però que encara gaudien del control sobre el mar, a firmar un tractat de pau amb les colònies des d’una posició de força relativa.

Malgrat la participació tardana en el conflicte de les tropes de Lluís XVI, a qui beneficiava l’allargament del conflicte, un seguit de victòries estratègiques per part dels exèrcits francoamericans va posar fi a la guerra. L’any 1783 amb la firma del Tractat de Versalles la Gran Bretanya reconeix la independència de les colònies i França i Espanya obtenen importants concessions colonials. Les negociacions de pau no van estar lliures de polèmica i friccions. La firma del tractat de pau va significar el bateig en matèria diplomàtica per als representants dels nounats tretze estats americans. Aquests van quedar molt decebuts de les formes arcaiques i encarcarades de les velles corts europees tan allunyades de l’esperit que volien confegir a les seves futures Repúbliques. En paraules de John Adams, futur segon President dels Estats Units:

Tenen interès en separar-nos de la Gran Bretanya; i en aquest punt, crec, que desitgem dependre d’ells, però no els interessa que ens convertim en una nació formidable i gran i no ens ajudaran a aconseguir-ho.

Read More

 El Naixement dels Estats Units (II): 13 estats

La colonització britànica de la costa est de Nord-Amèrica va començar a inicis del segle XVII. A diferència del que passa amb les colonitzacions espanyola i portuguesa del segle anterior, la colonització britànica va recaure en mans de la iniciativa privada. Un cop aconseguida l’autorització necessària per part de la Corona, companyies comercials o propietaris adinerats podien posar rumb al Nou Món amb la intenció d’establir un enclavament colonial. Fruit daixò, la colonització britànica del continent americà i la conformació de les tretze colònies respon un procés poc planificat. La colonització fou deutora de les motivacions més diverses; des de les més utòpiques fins a les més mundanes. Des de l’anhel de congregacions senceres de puritans que cercaven allunyar-se dels vicis del Vell Món, fins a companyies comercials que buscaven extensions de terra on estendre plantacions treballades per esclaus. En aquest sentit, la fundació l’any 1607 de Jamestown, el primer enclavament colonial britànic en la regió, respon l’intent per part d’una companyia comercial d’obtenir beneficis econòmics amb el beneplàcit de la monarquia britànica.

Reconstrucció gràfica de l’assentament de Jamestown en els seus inicis c.1607
Reconstrucció gràfica de l’assentament de Jamestown en els seus inicis c.1607

Una altra diferència cabdal respecte les colonitzacions peninsulars, és el fet que els britànics van arribar a terres pràcticament despoblades. Això impedia la utilització de mà d’obra indígena i per tant, frustrava les expectatives d’imitar la vida ociosa dels seus predecessors Reconstrucció gràfica de l’assentament de Jamestown en els seus inicis c.1607 europeus. Fins hi tot els colons britànics arribats al continent o a les illes del carib amb la intenció de fer negoci i millorar el seu estatuts social i econòmic, van haver de treballar més que no pas els seus homòlegs espanyols i portuguesos.

Altres factors van condicionar enormement el caràcter de les primeres comunitats colonials: la duresa de les condicions ambientals i climàtiques i l’hostilitat de la població indígena. Les malalties, els conflictes amb els indis i la malnutrició derivada d’una mala adaptació de les pràctiques agrícoles a la realitat americana, suposaven uns índexs de mortalitat altíssims que reduïen ràpidament el nombre d’habitats. La colònia depenia totalment del desembarcament constant de nous contingents de colons vinguts d’Europa per tal d’evitar l’extinció. Davant d’aquestes enormes dificultats, una total implicació i correcta organització de la comunitat constituïen factors imprescindibles per la supervivència.

Aquells qui arribaren a Amèrica del Nord moguts pel mite de El Dorado, van haver d’entomar el dur impacte de la realitat. Treballar la terra per a subsistir va desplaçar ràpidament altres activitats gens rendibles com la cerca d’or. Els colons europeus van haver d’abandonar les metodologies i cultius tradicionals i adaptar-se a les condicions climàtiques americanes. El cultiu del tabac es va convertir en el negoci més lucratiu i va activar el comerç de les colònies amb la metròpoli. Les primeres comunitats van iniciar el camí cap a la diversificació de cultius que permetia la venta d’excedents a les colònies britàniques caribenyes dedicades al monocultiu del sucre. Cap a la dècada de 1630 les colònies de Virginia i Massachusetts estaven prou assentades com per incentivar l’arribada de dones i criatures. Malgrat tot, els índex de natalitat d’aquestes comunitats primerenques eren molt baixos i de fet, no serà fins a la segona dècada del segle XVIII que el creixement demogràfic natural de les colònies britàniques continentals superarà el creixement derivat de l’arribada d’immigrants europeus.

Els motius que portaven als europeus a embarcar-se literalment en una aventura tant arriscada i de resultat incert eren molt variats. La cerca d’aventures o d’oportunitats, la pressió demogràfica en els països d’origen, la dissidència política, la discrepància religiosa, etc. El cert és que un cop passada la primera dècada i mitja de grans dificultats, la colonització americana va començar a resultar cada vegada més atractiva per gent d’origen ben divers. Per als grans terratinents era una oportunitat per tal de fer augmentar les seves possessions i rendes mentre que per a la gent humil representava la possibilitat de treballar la terra i aconseguir-ne la propietat amb una facilitat que resultava impensable en l’atapeït camp europeu.

En aquest context va sorgir el denominat sistema de servitud contractada. Aquest mecanisme oferia al camperol britànic la possibilitat de dur a terme el costós viatge al continent americà i a més li brindava l’oportunitat d’aconseguir terra en propietat. El procediment era el següent: Un propietari assentat en sòl americà i necessitat de mà d’obra assequible, s’oferia a pagar el viatge i el manteniment d’un camperol europeu a canvi de quatre anys de treball no remunerat. Passat aquest temps es considerava que el camperol ja havia saldat el seu deute i per tant quedava lliure i obtenia terra en propietat per a cultivar-la. Aquest sistema -semiesclavatge encobert- va ser força recurrent. Tant és així que es calcula que un terç dels colons arribats a Virginia el 1625 ho van fer seguint aquest procediment.

En aquesta primera etapa de la colonització, la implicació privada de les companyies comercials va ser vital. Segurament la més important fou la Virginia Company. Quan l’any 1624, profundament afectada per les males noticies provinents de l’assentament de Jamestown, la companyia es va declarar en bancarrota, els territoris per aquesta controlats van passar a ser territoris directament dependents de la Corona.

Per altra banda, com ja hem apuntat, el procés de colonització podia ser liderat per un sol individu. Aquest és el cas de la colonització de Maryland impulsada per l’aristòcrata catòlic lord Baltimore. Per a aquest latifundista anglès, salar l’Atlàntic significa la possibilitat de seguir expandint els seus dominis territorials cosa impossible en l’atapeïda Anglaterra del moment i per altra banda, la possibilitat d’oferir refugi als seus correligionaris catòlics allunyant-los del control anglicà.

Més al sud, colons i funcionaris britànics provinents de Barbados es van assentar seguint els patrons de l’explotació sucrera imperants en l’illa caribenya. Amb ells va arribar al continent l’establiment de grans explotacions administrades per una minoria blanca i explotades per grans quantitats de població esclava d’origen africà. En poc temps va resultar evident que les característiques climàtiques i ambientals del continent no eren les adequades per al cultiu de la canya de sucre i aquest va ser substituït pel cultiu d’arròs seguint el mateix model d’explotació. Mentrestant, a les veïnes Virginia i Maryland, situades més al nord, s’anava estenent el cultiu extensiu del tabac. Fruit d’això, una oligarquia de plantadors de tabac va anar guanyant pes polític en aquestes societats.

Un cas completament diferent és el que trobem més al nord, en el territori denominat per l’explorador John Smith com a Nova Anglaterra. Les motivacions d’aquesta colonització més tardana són d’origen religiós. L’any 1620 arriba a la badia de Massachusetts el Mayflower, un vaixell ple de puritans que busquen edificar en el continent americà una nova societat allunyada dels vicis, de les males pràctiques i del control de les autoritats civils i religioses europees. A diferència dels altres casos de colonització, en aquest els colonitzadors no disposen d’una autorització formal de la Corona.

Per a fer front a la desprotecció jurídica derivada d’aquesta situació, abans de desembarcar, els colons firmen un document que els compromet en nom de Déu i com a súbdits britànics i es doten a si mateixos de la capacitat de legislar i de fer complir la llei per ells acordada. És cert que totes les colònies, des de les dependents de la Corona fins a les dependents d’un gran propietari es dotaven d’estatuts, sistemes de govern i mecanismes legislatius més o menys electius. Ara bé, a diferència d’aquestes disposicions, més en la línia de cartes atorgades pel rei, la companyia o el senyor, el pacte del Mayflower, entranya una interessant i determinant noció de pacte social mútuament acordat pels individus que formen part de la futura comunitat política.

“Havent emprès, per a la glòria de Déu i la propagació de la fe cristiana, i per a honor del nostre Rei i país, un viatge per a fundar la primera colònia al nord de Virginia, per la present, solemne i mútuament, en presència de Déu, i d’un en un, pactem i ens reunim en cos civil i polític…” – Pacte del Mayflower, 1620.

Aquesta noció serà una constant i constituirà una singularitat determinant que farà de l’estat de Massachussets i de la seva àrea d’influència, la punta de llança de la reivindicació de llibertats individuals i polítiques profundament relacionades amb la preservació i reivindicació de la moralitat i els valors cristians.

Pacte del Mayflower
Pacte del Mayflower

Els puritans del Mayflower van crear l’assentament de Plymouth i un cop ben assentats en aquest punt, la colonització de la resta del territori es va dur a terme gràcies a la intervenció de la Companyia de la Badia de Massachusetts. Aquesta institució comercial estava controlada per un grup de prominents i adinerats puritans anglesos que van poblar el territori amb milers de correligionaris provinents de East Anglia i West Country, reconeguts bastions del puritanisme. En alguns casos van arribar a emigrar congregacions senceres. D’aquesta manera s’aconsegueix crear un híbrid entre la colonització de motivacions religioses i la de motivacions comercials.

L’acció de la Companyia de la Badia de Massachusetts es va complementar amb un seguit de mesures sorgides de la pròpia colònia que facilitaven l’emigració a Amèrica de minories religioses no només d’Anglaterra sinó d’altres indrets d’Europa. D’aquesta tasca se n’encarregaven els denominats redemptioners, agents de les colònies que es desplaçaven a Europa amb l’objectiu de reclutar possibles emigrants sobre el terreny. Renània, Suïssa o Àustria fou l’origen de molts d’aquetes creients que fugien de la implantació de la ortodòxia estatal i que iniciaven el viatge gràcies a préstecs concedits per les comunitats puritanes.

Totes aquestes mesures buscaven la preservació en la colònia de destí d’una societat el més homogènia possible estructurada en base a la religió i als valors que d’aquesta es desprenen i que afectaven a tots els aspectes de la societat, la política inclosa. En aquest sentit l’arribada de gent d’altres procedències que no fos Anglaterra o l’Europa central o septentrional estava molt mal vista i el rebuig a l’esclavisme era un fet generalitzat, en part per objeccions de tipus moral però també per objeccions de tipus racial.

És evident que el govern de la colònia de Massachussets està fortament influït per la religió. En un primer moment les institucions estan controlades per una oligarquia puritana que limita l’accés a la intervenció política als individus de religiositat i moralitat contrastada. Més endavant, els propis valors igualitaris del puritanisme tiraran per terra aquestes limitacions però això no impedirà que l’heterodòxia sigui durament castigada. Tant és així que les ciutat de Providence i New Hampshire foren fundades per exiliats, expulsats i dissidents que fugien de la duresa doctrinal de Massachusetts.

L’arribada al poder de Carles II l’any 1660 implica un canvi de model en el procés colonitzador britànic. Ara ja si, plenament assentades en el continent, les colònies britàniques, ben organitzades, cada vegada més poblades i motor d’una economia variada però prometedora i en alguns punts excedentària, es revelen com una oportunitat de negoci. La regió nordamericana, que cent anys abans era un indret inhòspit i ple de perills insalvables, ara es presentava davant dels grans prohoms de la societat britànica com un indret força segur i una extensió insondable de terra, un dels béns més escassos en l’Europa del moment. Així doncs, a partir d’aquest moment, es reparteixen grans extensions de terra a aristòcrates i polítics prominents que figuraran com a propietaris de la colònia seguint el model de Maryland. El naixement de Georgia i la partició de Carolina en Carolina del Nord i Carolina del Sud responen a aquesta nova dinàmica colonitzadora. Quan Carles II s’apodera de Nova Amsterdam, la colònia que els holandesos tenien al nord del riu Hudson, la regala seguint aquest model al seu germà, el duc de York, qui la batejarà com a Nova York.

Com veiem doncs, a mitjans de segle XVIII trobem ja les tretze colònies amb les seves característiques derivades en gran part de diferències marcades al llarg del procés de poblament. Tenim un sud de granges disperses i de grans plantacions explotades per esclaus africans controlades per nobles o rics aristocratitzats en les seves formes. Això implica una economia molt poc diversificada i subjecta al control de la metròpoli, una societat clarament dividida entre lliures blancs i esclaus negres i una política controlada per una oligarquia latifundista. Al nord, tenim una economia diversificada, plenament integrada al mercat antillà i permeable al contraban. Una societat molt cohesionada al voltant de valors i creences religioses amb translació al món de la política que proporciona als habitants una concepció més elevada d’individu i de comunitat capaç d’autoregular-se. Aquest fet s’aprecia sobretot en la gestió del món local on l’exercici de la democràcia directa en el marc del municipi al nord, contrasta amb un sud organitzat en comtats controlats pel poder judicial i la figura del sheriff.

Malgrat aquestes diferències, a mitjan segle XVIII els habitants de la costa est nordamericana es consideraven encara colons súbdits del rei i amb més o menys reticències, acceptaven la protecció del paraigües de la Corona. La gran majoria es consideraven britànics a Amèrica essent Amèrica un concepte de connotacions purament geogràfiques. Haurem d’esperar a la segona meitat del segle XVIII perquè això canviï.

 

 

colonies usa
Mapa de la franja de costa americana que dominava la Gran Bretanya a inicis del segle XVII
Read More