Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Cap a la Unitat Popular: El procés de fundació d’Herri Batasuna (1974-1978)

Cap a mitjans de 1978 les forces polítiques basques es trobaven en una situació força complicada. Havent passat un any de les eleccions generals del 1977, cap dels partits sabia exactament quines serien les seves expectatives electorals ni el seu sostre demoscòpic. Aquells primers comicis, a causa de les seves peculiaritats, com poden ser l’abstenció de bona part de l’esquerra abertzale o l’omnipresent amenaça d’un cop militar, no reflectien les realitats polítiques de la incipient comunitat autonòmica basca ni de la futura Comunitat Foral de Navarra. D’aquesta situació, derivaria una lluita entre els tres grans partits nacionalistes: Partit Nacionalista Basc (PNB), Euskadiko Ezkerra (EE) i Herri Batasuna (HB), per aconseguir l’hegemonia del vot nacionalista.

D’una banda ens trobem amb un PNB que segueix reivindicant la idea del Partit-Nació, auto erigint-se com els veritables portadors de l’essència nacional basca. El partit jeltzale [El sufix -zale, en euskera, s’utilitza per definir a un aficionat o seguidor d’alguna cosa, així que Jeltzale vol dir seguidor del JEL. Per la seva banda JEL és el lema que va adoptar Sabino Arana, el fundador del PNB, per al seu partit, és a dir Jaungoikoa Eta Lagi Zarra (Déu i llei antiga) referint-se als furs bascos] havia moderat notablement el seu discurs dretà durant els darrers anys del franquisme, sobretot en temes de política econòmica i religiosa, fins al punt d’acceptar en el seu interior certes tendències que podrien ser qualificades de socialdemòcrates. D’aquesta manera, el PNB intentava agrupar sota les seves sigles la quantitat més gran de nacionalistes moderats. Per la seva Banda Euskadiko Ezkerra també havia moderat considerablement el seu discurs. La branca política dels “polimilis” considerà positivament la idea d’un futur i encara hipotètic estatut d’autonomia, així com la participació en les institucions, pel que queda clar que EE intentà fer-se amb el votant nacionalista que, radical o no, era pragmàtic i possibilista. Per últim, la nova i flamant Unitat Popular representada per Herri Batasuna, que pretengué aglutinar sota el seu paraigua el votant abertzale maximalista, el rebuig del nou règim constitucional que estava en procés d’implantació, així com una identificació amb la lluita armada d’ETA.

Herri Batasuna va ser capaç de captar bona part del vot de les classes populars basques. Font: Arxiu UAB

Davant d’aquesta situació, s’inicià una batalla pels votants abertzales, que tindria la seva primera materialització en la campanya del referèndum constitucional del desembre de 1978. El primer partit a moure fitxa seria el PNB, partit que no es trobava en una situació gens fàcil. En el si del partit jeltzale existia un rebuig majoritari al nou projecte de constitució, que mai va acabar d’entusiasmar als militants ni als dirigents del partit. A més, cal esmentar que la constitució no contemplava qüestions relatives als furs, finançament o concert econòmic, que eren veritablement la màxima preocupació del PNB, motiu pel qual l’actitud d’aquest partit a la carta magna va ser de relativa passivitat. Tot i això, el PNB no podia recolzar activament el NO en el referèndum, ja que això els hi suposaria cedir la iniciativa a HB, i quedar-se a l’ombra de la coalició abertzale radical. D’altra banda, els jelkides tampoc podien recolzar el SI a una constitució tan limitada en l’aspecte nacional, pel que bona part del potencial electoral del PNB podria abandonar l’òrbita del partit. En aquesta conjuntura complexa, el Partit Nacionalista Basc optaria per una estratègia ambigua (fet que sempre ha caracteritzat al partit). El dia 28 d’octubre, el PNB juntament amb el PSOE, convocaria una manifestació amb el lema “Contra el terrorismo”, amb la intenció d’oferir una cara moderada i amable a Madrid. Paral·lelament, es comunicà que els jelkides no farien cap campanya per al referèndum constitucional. Aquell mateix dia, HB convocaria una contramanifestació amb el lema de “Por los gudaris de ayer y hoy”, que seria duríssimament reprimida per la policia. Aquest punt mostra un punt de no retorn en les relacions entre HB i PNB, els quals trigarien 20 a posar-se d’acord en quelcom (fins a l’acord de Lizarra de 1998). Per la seva banda EE no convocà cap trobada, i els militants de la formació es dividiren entre els qui assistiren a la manifestació del PNB i a la d’HB.

Amb el món abertzale totalment dividit, tindria lloc el referèndum constitucional el dia 6 de desembre. La constitució quedava ratificada amb mes del 90% dels vots afirmatius, tot i que tan sols es registraren al voltant d’uns 16 milions de vots a nivell de tot l’estat, és a dir, 1 de cada 3 ciutadans amb dret a vot no el va exercir aquell dia. Aquesta alta abstenció fou especialment notable a Euskal Herria, i en especial, a la comunitat autònoma basca, on la població que va recolzar la ratificació del text constitucional no va arribar al 50% de la població total. Aquesta situació, feia de la pròpia constitució, del possible estatut que emanés de la carta magna, així com de les institucions sorgides d’aquest textos, quelcom il·legítim per Herri Batasuna.

Un cop aprovada la ponència constitucional, Herri Batasuna i la resta de partits nacionalistes bascos haurien de trobar-se de nou amb les urnes, amb la convocatòria d’eleccions generals per l’1 de març de 1979. Herri Batasuna s’estrenà amb uns no res menyspreables 172.000 vots i 3 diputats que mai serien ocupats degut a la política d’escons buits. El PNB, amb gairebé 300.000 vots seria el guanyador en les tres províncies que acabarien formant la comunitat autònoma basca, obtenint 7 escons. Por la seva banda EE repetiria l’escó obtingut en el 1977. Aproximadament un mes després, el 3 d’abril concretament, els ciutadans tornaven a ser convocats a les urnes per les eleccions municipals, les primeres des de la mort de Franco. HB obtingué 165.000 vots i uns 250 regidors, obtenint especialment bons resultats als consistoris de Bilbao, Sant Sebastià i Pamplona. Tot plegat demostrava que l’èxit inicial de la coalició abertzale radical no era fruit de la casualitat, i que realment existia una base social que donava suport als postulats d’HB.

Font: Arxiu UAB

No queda dubte que la fundació d’HB havia suposat la unificació d’una bona part del nacionalisme basc sota unes sigles, i que havia acaparat una bona capacitat d’atracció del votant mitjà. De quina manera es pot explicar aquest fet? D’una banda, HB mantingué la capacitat mobilitzadora de l’esquerra abertzale. Des del final del franquisme, el nacionalisme basc radical i d’esquerres sempre havia dut a terme accions espectaculars com les marxes de la llibertat en el 1977, que aglutinaren a milers de bascos i basques. També dugué a terme concentracions i manifestacions de forma constant de tal manera que HB es convertí amb diferència amb la força política amb major capacitat de mobilització de masses de tot l’estat. Aquest és un fet determinant en tenir en compte els resultats electorals, ja que d’aquesta manera HB va empènyer cap als col·legis electorals una part de la societat que en altres casos es trobaria electoralment desmobilitzada. Considero oportú citar literalment l’autor John Sullivan, qui arribà a afirmar que: “ETA militar y Herri Batasuna habían creado una estrategia de movilización extremadamente eficaz que contribuía a evitar que se diera en Euskadi la desmovilización política lograda en el resto de España”. Resulta evident la importància de la política al carrer per HB i no pas la política institucional. En aquest aspecte HB va dur a terme en el seu primer any d’existència una enorme tasca de difusió, divulgació i aproximació a la població, molt més potent en la resta de partits. La tasca propagandística va ser de gran abast i fou en aquesta època quan proliferaren les famoses “Herriko” tabernes, bars que també servien de seu de l’esquerra abertzale. D’aquesta manera s’aconseguia traslladar la política a totes les esferes de la vida, fins i tot a les més quotidianes.

Però l’èxit i impacte que tingué Herri Batasuna en les seves dues primeres cites electorals no només s’explica per la capacitat de mobilització, sinó que cal analitzar altres factors. Alguns autors han considerat a la Herri Batasuna més primerenca com un lluitador capdavanter de totes les causes perdudes a Euskal Herria. D’una banda, HB protagonitzà la lluita obrera i sindical, fins al punt que es podria a firmar que HB va ocupar el lloc natural del Partit Comunista. Aquest fet s’explica arran d’una inacció total del PCE a les terres basques després de la mort de Franco, que no va saber trobar el seu lloc en un context de conflicte nacional. També cal afegir que el PCE va estar més pendent d’aconseguir la seva legalització, i que un cop aconseguida, aquest partit va assumir el nou règim, un fet que no va ser entès ni compartit per bona part dels sectors esquerrans bascos. Aquesta situació es traduiria en una via lliure per a HB per a actuar en l’esfera laboral i sindical atraient nombrosos votants de les classes populars. L’omnipresència del sindicat LAB (lligat a l’esquerra abertzale i a HB) també cal ser considerada com un factor d’èxit, així com la figura de Periko Solabarria, un antic religiós que va abandonar la doctrina eclesiàstica per convertir-se en obrer. Solabarria esdevindria un ferotge lluitador contra la classe empresarial basca i compaginaria la seva labor de sindicalista amb la de diputat d’HB. La formació abertzale radical obtindria un gran nombre de vots d’aquelles zones generalment castellanoparlants i de naturalesa obrera, com els municipis situats en el marge esquerre de la ria de Bilbao (Sestao, Barakaldo, Portugalete, Santurtzi…), fet que delata una certa iniciativa en les qüestions socials per part d’HB.

Altres factors a tenir en compte són la notable capacitat de mobilització de la coalició, i és que ja havent avançat la Transició, HB es mantenia com a l’única força política rellevant que seguia mantenint un total i frontal rebuig a la instauració d’un nou règim constitucional. Mentre que a altres pobles de l’estat, com a Catalunya o Galícia, les agrupacions polítiques que no acceptaven la constitució tenien una influència testimonial, i que Euskadiko Ezkerra havia acceptat el règim, HB es convertí en la marca electoral de sectors de la societat políticament marginals, sobretot provinents de l’extrema esquerra (LCR, Bandera Roja, PTE…) que després del franquisme van perdre tota la seva capacitat d’actuació. De la mateixa manera, alguns autors han lligat la catastròfica situació que estava vivint Euskal Herria amb relació a la plaga d’heroïna que tant estava afectant la població. Molts dels joves, en una situació d’atur considerable (cal no oblidar que tota la Transició va ser un període de crisi econòmica), de la qual no veient una sortida, amb poques oportunitats i amb addictes, buscaven, votant a HB, castigar la societat que els havia dut a aquella situació.

Cartell d’Herri Batasuna per a les eleccions municipals de 1995. Font: Wikimedia Commons

La lluita feminista també esdevindria un afer capital per la formació abertzale. Ben aviat HB es manifestà a favor de reivindicacions històriques com el dret a l’avortament o el divorci. Una part no gens negligible dels vots provinents del feminisme actiu i militant d’Euskal Herria anirien a parar a HB. El conjunt de l’independentisme era conscient de la importància d’aquesta lluita, per aquest fet la mateixa coordinadora Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) impulsaria una organització feminista, Egizan, tot i que aquesta no faria aparició fins al 1987. HB també dugué a terme una enorme tasca en l’aspecte ecologista i antinuclear. L’exemple més clar d’aquesta lluita el trobem entre els anys 1979 i 1981, quan des de l’esquerra abertzale es mobilitzà potentment contra la posada en marxa de la central nuclear de Lemoiz.Queda clar com la multiplicació de l’activitat d’Herri Batasuna en tots el fronts possibles va fer que aquesta formació recollís votants de caràcter divers, esdevenint un conjunt demoscòpic força heterogeni. Però va ser d’aquesta manera, amb l’enorme treball de camp realitzat i protagonitzant lluites i reivindicacions de diferents tipus, com HB va passar de ser en qüestió de pocs mesos, un grup de partits acabat de fundar i amb diverses crisis internes, a esdevenir tot un referent per bona part de l’electorat basc. No obstant això, Herri Batasuna es veuria incapaç de mantenir aquest impuls inicial en les següents convocatòries electorals, la consolidació del règim del 78 i el punt i final a la Transició, així com una tendència uniformitzadora que existí dins d’HB, serien alguns dels causants d’una davallada a les urnes. Malgrat aquestes circumstàncies, HB mai perdria la seva capacitat de mobilització.

Read More

Herri Batasuna (HB) fou durant poc més de vint anys el referent polític i institucional de tota l’esquerra abertzale d’Euskal Herria. La seva aparició causà un terratrèmol en el tauler polític basc, i al llarg de la seva intensa existència, centrà no poques atencions mediàtiques. Admirada i idolatrada per uns i odiada i temuda per altres, no hi ha cap dubte que Herri Batasuna ha esdevingut en la història recent de l’estat espanyol un cas totalment singular, a l’haver estat l’única força política d’un pes més que considerable, que mai va acceptar el règim del 78, inclús en els temps en el que l’esmentat règim gaudia de bona salut. D’altra banda, ha esdevingut junt amb el PCE(R), l’únic partit polític il·legalitzat per la qüestionable llei de partits aprovada l’any 2002. Per aquests motius, cal recuperar de l’oblit del passat els orígens d’aquella coalició que, amb totes les llums i ombres de la seva existència, es mereix una revisió històrica del seu passat.

L’origen més immediat d’HB el trobem en l’any 1974. Fins aquell any, el nacionalisme basc girava entorn de dos grans pilars; el primer, el PNB, partit conservador i clerical, que fins a la dècada dels 50 havia acaparat plenament l’hegemonia nacionalista. La joventut basca dels anys 50 va deixar de veure al PNB com un referent vàlid, a causa de la seva total inacció en la lluita antifranquista, motiu pel qual, en el desembre de 1958 sorgiria una nova organització que donaria resposta a les inquietuds nacionalistes i socials de molts joves bascos: Euskadi Ta Askatasuna (ETA), i que alhora, esdevindria el segon pilar del Nacionalisme basc en els anys 60 i 70. Amb el pas de les seves assemblees, ETA aniria prenent forma, fins que a finals dels 60 s’adopta una organització interna força peculiar que la historiografia anomena “Estratègia dels 4 fronts”. Segons aquesta estratègia, ETA seguiria actuant com una organització cultural, tal com s’havia concebut en la seva fundació (Front cultural d’ETA). També actuaria com a organització armada (Front militar d’ETA). Una divisió de l’organització actuaria com a partit polític clandestí (Front polític d’ETA). I per últim, un grup d’ETA duria a terme tasques sindicals (Front obrer o sindical d’ETA). D’aquesta manera la totalitat de l’organització actuaria a la vegada com a organització armada, partit, sindicat i associació cultural.

Aquesta organització breument resumida acabaria col·lapsant en el 1974 per diversos motius. Un d’ells era l’evident perill repressiu que comportava mantenir aquesta estructura, ja que, la detenció d’un activista sindical d’ETA, per exemple, podia comportar detencions massives en la resta de fronts. Això provocà que cada cop més militants creguessin convenient emfatitzar i profunditzar la divisió orgànica entre cadascun dels quatre fronts. Altres fets que causaren el col·lapse foren dos atemptats en concret: sent el primer el de Carrero Blanco en el 1973. Aquesta acció contra el president del govern franquista atorgà al front militar d’ETA una popularitat immensa entre les classes populars de tot l’estat. Aquesta situació començaria a causar una subordinació de les activitats dels altres fronts a la del militar, fins al punt que algunes fonts indiquen que el front polític es va convertir en una simple oficina de reclutament per al militar. Aquesta situació es va veure latent quan a inicis del 1974, el front obrer d’ETA pateix una escissió per part de sindicalistes que no volien veure la seva tasca subordinada, creant els Comitès Obreres Abertzales-Langile Abertzale Komiteak (COA-LAK). El segon atemptat que causaria el col·lapse fou el de la cafeteria Rolando a Madrid en el 1974, dut a terme pel front militar d’ETA, que resultà un fracàs a l’haver força víctimes civils. Les conseqüències internes de l’atemptat acabarien per consolidar el ja evident cisma en el front militar. D’aquesta manera tindria lloc l’escissió entre ETA-militar i ETA-Politicomilitar. L’esquerra abertzale es troba en una situació en la qual no li quedaria més remei que reorganitzar-se, davant l’evidència que cadascuna de les diferents branques de lluita, requeria la seva independència. 

Santiago Brouard, fundador de HASI i un dels personatges més rellevants de la fundació d’HB. Va morir assassinat pels GAL el 1984. FONT: 30 minuts: País Basc, la pau més lluny

Entre aquell 1974 i el 1975, es materialitzaria una reorganització a l’aparèixer en el panorama un bon grapat d’organitzacions de diferent caire (Partits, sindicats, organitzacions culturals…) les quals no estarien orgànicament lligades a ETA, donant per finalitzada l’organització en quatre fronts. En l’àmbit sindical, a la ja esmentada LAK, li seguiria el sindicat Langile Abertzaleen Batzordeak (LAB), d’una grandíssima rellevància i actiu encara avui dia. LAB es convertiria en la formació sindical de referència de tota l’esquerra abertzale. En l’àmbit polític sorgirien nombroses organitzacions, que, tot i mantenir en major o menor grau, bones relacions amb ETA-militar, cap d’elles tenia vincles orgànics amb l’organització armada. En el 1974 sorgirien: Herriko Alderdi Sozialista (HAS) i Eusko Alderdi Sozialista (EAS), que en el 1975 s’unificarien donant pas a Euskal Herriko Alderdi Sozialista (EHAS). En aquell mateix 1975 hi trobem l’aparició d’Eusko Sozialistak (ES). En el 1977 EHAS i ES protagonitzarien una nova fusió, naixent d’aquesta manera el partit Herri Alderdi Sozialista Iraultzailea (HASI), un dels més rellevants per la fundació d’Herri Batasuna. Tornant a 1974, cal esmentar l’aparició en escena del partit Langile Abertzale Iraultzaileen Alderdia (LAIA), d’un caràcter marcadament més marxista i esquerrà que la resta. El tercer partit a tenir en compte és el Partit Socialista Basc (ESB-PSV), fundat per Txillardegi, exmembre d’ETA i un destacat membre de la branca cultural, que havia abandonat l’organització per discrepàncies amb els mètodes d’ETA. ESB esdevenia el partit de l’esquerra abertzale més moderat en l’aspecte social, ja que s’autodefinien com a socialdemòcrates, però més exigents en el tema nacional. El darrer partit a tenir en compte és Acció Nacionalista Basca (ANV-EAE), un antic partit fundat en el 1930. Mentrestant, en l’àmbit militar, ETA(M), considerava que com a organització armada que eren, ells només havien de limitar-se a assumptes de violència armada revolucionària, i que la barreja entre el fet militar i polític no havia portat res de bo. Per la seva banda, ETA (Politicomilitar) creia viable aquesta conciliació, tot i que no acabaria de concretar la seva proposta fins a 1976.

D’aquesta manera, i en qüestió de pocs mesos, l’esquerra abertzale havia dut a terme una reorganització d’enorme calibre, basada en una especialització de les organitzacions, encarregades d’afrontar els diferents fronts de lluita i sense cap lligam orgànic, però quelcom faltava. L’any 1975, es creava la Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS), que, com el seu nom indica, s’encarregaria de coordinar l’estratègia i accions de cadascuna de les formacions integrants. S’incorporarien a la coordinadora: HAS i EAS (posteriorment EHAS), LAIA, els sindicats LAK i LAB, i els polimilis. ETA(M) no s’incorporaria, però assistiria a les reunions. A l’any següent, KAS feia públics un seguit de punts mínims que haurien de ser acceptats per l’estat, en cas contrari, l’esquerra abertzale no acceptaria el procés de reforma que s’estava duent a terme en l’estat espanyol. És a dir, des de l’EA no es faria costat a la transició i el sistema sorgit d’aquesta si no es respectaven les propostes presentades. Aquest conjunt de propostes foren conegudes com l’Alternativa KAS. El contingut de l’alternativa KAS es pot sintetitzar en:

  1. Establiment de les llibertats democràtiques sense cap mena de restricció.
  2. Amnistia total: llibertat per a tots els presoners polítics i sindicals així com retorn dels exiliats.
  3. Adopció de mesures destinades a millorar les condicions de vida de les masses populars, i en particular de la classe obrera. Satisfacció de les seves aspiracions socials i econòmiques immediates expressades pels seus organismes representatius.
  4. Dissolució dels cossos repressius (Guàrdia civil, Policia Armada i Brigada PoliticoSocial) i exigència de responsabilitats per als qui més activament havien participat en la repressió a Euskal Herria.
  5. Reconeixement de la Sobirania Nacional d’Euskal Herria, el que comporta el dret del poble basc a disposar amb tota llibertat de la seva destinació nacional i la creació d’un Estat propi.
  6. Establiment immediat i a títol provisional d’un Estatut d’Autonomia que agrupés Araba, Gipuzkoa, Nafarroa i Bizkaia.
  7. Constitució, en el marc de tal Estatut, d’un Govern Provisional d’Euskadi.

L’agrupació de totes les forces abertzales sota el paraigua de KAS i l’articulació de totes aquestes entorn de la seva alternativa, va fer créixer a l’esquerra abertzale de forma vertiginosa, al dotar als partits d’un programa ben definit, fàcil d’entendre i atractiu per les capes populars basques. Malgrat l’èxit inicial, no trigarien a sorgir tensions en el si de KAS. ETA(PM) seguia mantenint la idea de compaginar lluita armada i política. Un dels militants polimilis més rellevants, Eduardo Moreno Bergaretxe, més conegut com a Pertur, presentava la seva estratègia d’acció en la Ponència Otsagabia. En la ponència s’afirmava que, davant la previsible transformació del franquisme en un règim més o menys democràtic, s’havia de crear un partit polític per impulsar i aconseguir conquestes democràtiques, i rellevar la lluita armada a defensar aquestes conquestes si estan en perill degut a les forces reaccionàries de l’estat. Pertur desapareixeria a l’estiu de 1976 sota circumstàncies encara no aclarides, però la seva idea es portà a la pràctica amb la fundació del partit EIA Euskal Iraultzarako Alderdia, un partit per a la revolució basca, una formació que s’integraria dins de KAS. La irrupció d’EIA no fou gens fàcil de digerir per part d’altres membres de KAS, ja que per EIA, la coordinadora havia de tenir només un poder consultiu, mentre que per altres partits com LAIA, els partits havien de subordinar-se a les decisions preses en la coordinadora. Però si fins llavors la convivència dins de KAS era difícil però possible, cap a 1977 ja esdevindria una quimera.

Moment d’octubre de 1982, en què ETA(PM) anuncia que abandona la seva
activitat. Destaca la fotografia de Pertur, qui, tot i la seva mort, mai va deixar de ser
el referent. Font: El correo.

El fet que dinamità la convivència fou la convocatòria d’eleccions generals el 15 de juny per part del president Suarez. En l’esquerra abertzale es plantejà el debat abstenció vs participació, que no seria gens senzill. Per mirar de potenciar la forca demoscòpica del nacionalisme i amb la intenció de crear una unitat d’acció, l’històric dirigent Telésforo Monzón feu una crida a tots els partits abertzales a trobar-se en una taula. Després d’algunes complicacions s’iniciarien per fi les converses a un lloc anomenat Club Xiberta. En les converses de Xiberta hi participaren les dues branques d’ETA, el PNB, LAIA, ANV, ESB, EIA, EHAS, ESEI, EKA (Partit Carlí) i el grup d’alcaldes abertzales. Els debats foren d’una complexitat enorme i acabaren amb un PNB decidit a participar i totalment distanciat de l’esquerra abertzale, ANV i ESB que decidiren participar, i EIA, que es decantaria també per la participació junt amb el Moviment Comunista d’Euskadi (EMK), creant la coalició Euskadiko Ezkerra. Per la seva banda LAIA i EHAS decidiren abstenir-se.

La manca d’unitat d’acció acabaria costant molt car a l’esquerra abertzale, ja que només EE obtindria representació. D’altra banda, la participació fou notablement alta, pel que aquestes dades no deixaren en bon lloc als qui optaren per l’abstenció. Aquesta situació acabà de fer irrespirable la convivència dins de KAS, ja que ETA(M), LAIA i el recent format HASI, culparen a EIA i als polimilis del fracàs estratègic de les eleccions, fet que comportà l’expulsió de les dues organitzacions de la coordinadora. De seguida es configurà en KAS un sentiment de necessitat de confluència de totes aquelles forces que havien optat per l’abstenció pel que HASI i LAIA estaven disposats a parlar d’una possible coalició. D’altra banda, els altres dos partits que quedaven en la coordinadora, ANV i ESB, tot i haver-se presentat als comicis, també estaven disposats a parlar de coalició, en trobar-se ambdós amb una situació força crítica. ANV havia patit escissions i ESB es trobava forca endeutat a causa del finançament de la campanya, pel que una confluència semblava l’única manera d’evitar la desaparició. D’aquesta manera, l’octubre de 1977, HASI, LAIA, ESB i ANV, iniciaren en la localitat d’Altsasu les converses per crear una unitat popular. Cal esmentar que en les primeres reunions, el recentment expulsat EIA també hi va participar, però de nou, les tensions no trigarien a aprofundir el cisma.

En el manifest fundacional de la Mesa d’Alsasua, els components s’hi comprometien a:

  1. Crear de cara a les eleccions vinents municipals la constitució d’una àmplia coalició d’esquerra basca que des d’una perspectiva nacional suposi una alternativa real al poder central i a la política de qui el recolza o pacta amb ell.
  2. Manifestar la voluntat d’establir i desenvolupar una coordinació permanent de la seva activitat política, mostrant-se des d’un inici disposats a ampliar-la sense condicions prèvies a totes aquelles forces polítiques d’esquerres que estableixin la seva estratègia per a la transformació i progrés social a partir del marc nacional basc.
  3. No acceptar en l’Euskadi sud, un règim preautonòmic, o quelcom similar, que suposi la segregació de Navarra de la resta d’Hegoalde.
  4. Posada en marxa d’un conjunt d’un programa que contingui les mesures necessàries per a: la plena instauració de les llibertats democràtiques, reconeixement de la sobirania integritat territorial d’Euskal Herria, consecució d’un estatut per les quatre províncies, urgent democratització dels ajuntaments bascos, realització de transformacions econòmiques que permetin la millora de les condicions de vida de les classes populars.
  5. Compromís de tots els signataris per dur a terme polítiques lliures d’ingerències burgeses i foranes d’Euskal Herria
Sessió de la Mesa d’Alsasua el 1978. Font: Viquipèdia

Després de dures discussions al llarg de la tardor de 1977 i de l’hivern de 1978, la situació en la Mesa semblava encaminar-se cap a bon port. Cadascú dels quatre integrants que hi restaven varen presentar diferents esmenes i propostes. Per exemple, HASI considerà que els partits abertzales necessitaven aliar-se amb altres sectors de l’extrema esquerra i que calia compaginar l’acció tant al carrer com a les institucions. També afirmava que les decisions en la cúpula de la nova organització haurien de ser preses per majoria absoluta, i el programa no s’hauria d’identificar amb la lluita armada, un fet que també demanava ESB. Per la seva banda, ANV proposava la incompatibilitat de formar part d’aquesta coalició amb altres, en clara al·lusió a EE. Finalment, el fruit de les converses es collí el dia 27 d’abril de 1978, quan la Mesa d’Alsasua presentà un document fundacional d’una nova formació política abertzale. En l’esmentat document s’estipulaven, entre altres qüestions, els objectius del programa polític, democràtic i popular, la majoria d’elles ja plantejades anteriorment per KAS: llibertats democràtiques, estatut nacional d’autonomia per les quatre províncies del sud, institucionalització i suport públic de l’èuscara, democratització urgent de les entitats de poder municipals i provincials… Com a mitjans de lluita d’aquesta nova formació s’establien, d’una banda la participació en les institucions i d’altra banda la lluita de masses. Fou l’historiador Joseba Agirreazkuenaga qui, en mig de diverses propostes per a batejar la nova coalició (“Un poble”, “Poble unit”, “Unitat del poble”…), es decantà, malgrat tots els records negatius que encara estaven latents de l’experiència xilena de Salvador Allende, per “Unitat Popular”; en èuscara: “Herri Batasuna”.

D’aquesta manera, i després d’un tortuós periple de quatre anys, l’esquerra abertzale girava entorn d’un referent polític nou. Al cap d’un any, aquesta Unitat Popular hauria d’enfrontar-se per primera vegada a unes eleccions, les municipals del 1979, en les quals captaria 220.000 vots. Tenint en compte aquesta dada, es posa realment en valor la tasca d’HB, que fou capaç en un any d’aglutinar a un grapat de partits petits i amb escassa incidència, a convertir-los en el referent polític de bona part dels bascs i basques. La història d’HB no havia fet res més que començar.

Read More

Durant el llarg de l’any 1988, les elits polítiques així com analistes econòmics ja podien fer balanç de les innovadores mesures de caràcter econòmic preses per el govern soviètic fins al 1987, com la llei d’empreses, i quins efectes reals havien tingut sobre l’economia del gegant soviètic. El panorama no fou gaire esperançador, les dades econòmiques de 1987 no varen continuar el bon rumb que havien pres les de 1986 (relativament positives), i les autoritats hagueren d’afrontar el nou any amb un creixement econòmic del 2,3%, força inferior al 4,1% previst per el pla quinquennal, convertint-se d’aquesta manera 1987 en el segon any més pobre en creixement econòmic des de la Gran Guerra Pàtria després de 1979. La producció industrial per la seva banda fou lleugerament inferior a l’esperat, un 3,8% respecte al 4,1% planificat, però el veritable desastre tingué lloc en el rendiments agraris els quals varen ser del 0,2%. En aquest context cal esmentar que la escassetat de productes es va començar a notar de forma continuada, que tot i haver nombroses teories al respecte (Culpa del rendiment agrari, del mecanisme de distribució, de l’augment dels estalvis que propiciaren mes consum…) no hi ha dubte fou un dels principals problemes els que l’URSS va haver de fer front.

Al tractar un tema com la dissolució de l’URSS, no es pot obviar l’afer nacional, que com si d’una taca d’oli es tractés, s’expandí per les repúbliques federades així com dins la pròpia República Socialista Federativa Soviètica Rusa. El primer símptoma d’aquest afer nacional tingué lloc al Caucas, on el soviet de la República Autònoma de Nagorno-Karabag (Integrada dintre la RSS de l’Azerbaidjan però poblada de forma majoritària per armenis) declarà de forma unilateral la seva unió a la RSS d’Armènia. Tota la lluita política entre ambdues repúbliques federades, el poder central a Moscou i el soviet de la petita regió del Karabag es dugué a terme de forma molt complexa (fins al punt que es tracta d’un conflicte encara no resolt avui dia).  Es pot identificar com una de les conseqüències principals d’aquest conflicte en la seva etapa inicial la proliferació de pogroms i matances que tingueren lloc a l’Azerbaidjan contra armenis, i que foren contestades per aquests de la mateixa manera i que trasbalsaren de forma notable al poder central de Moscou. Per el que fa l’URSS, el problema del Karabaj fou el primer assumpte nacional a atendre, i que ja s’anunciava que no seria l’únic. Poc després quelcom similar ocorria a la república soviètica de Geòrgia, que afrontava moviments prorussos per part de la regió d’Abjasia i Adjaria i que eren contestats per un ultranacionalisme georgià des de Tbilisi. També cal identificar aquell 1988 com l’inici de les reivindicacions bàltiques. Per tant, veiem com la situació per a Gorbatxov, per al seu govern, i per al seu país, no era ni molt menys la desitjada.

Pogrom de Sumgait, considerada com la primera manifestació violenta del conflicte del Karabaj al febrer de 1988. Font:https://aquellasarmasdeguerra.wordpress.com/2014/04/21/armas-utilizadas-en-la-guerra-de-nagorno-karabaj-1988-1994/
Pogrom de Sumgait, considerada com la primera manifestació violenta del conflicte del Karabaj al febrer de 1988. Font:aquellasarmasdeguerra.com

Paral·lelament a aquests aspectes, comença a generar-se el que seria un nou concepte que s’uniria als de “uskorenie” acceleració, i al mateix concepte de perestroika, es tracta de la Glasnost, és a dir transparència. Una de les conseqüències d’aquesta política fou la potenciació d’una societat civil que durant dècades havia estat minimitzada. Es començaren a publicar llibres inèdits que havien patit la censura d’autors condemnats pel règim. La censura deixà d’estrènyer als artistes, que ara es veien amb mes llibertat a l’hora de representar teatre o films al cinema. Aquest nou concepte també es traduiria en un augment de l’accés a la informació per part dels ciutadans. Tots aquests fets farien de la Glasnost un concepte clau i que explicaria en bona mesura el ritme dels esdeveniments.

En aquest context, des de el PCUS calia moure fitxa. En l’aspecte econòmic s’aprovava la llei de cooperatives al maig del 1988, la qual permetia als ciutadans abandonar els seus llocs de treball per emprendre negocis cooperatius a partir de 3 socis. La llei hauria de esser un complement a la legalització del treball individual (Llei del treball individual aprovada al 1987), i d’aquesta manera poder dinamitzar i donar un impuls a l’economia. També es perseguia que molta economia submergida sortís a la superfície legalitzant aquesta mena d’activitats. No obstant, la aplicació de la llei es va dur a terme de forma maldestre, les fortes mesures sobre el control de preus, el altíssims impostos que podrien arribar al 90%, així com les enormes traves burocràtiques posaven pals a les rodes del desembolupament d’aquesta nova tipologia d’empreses, evitant que aquestes acabaren tenint l’efecte desitjat inicalment. De nou es va comprovar com una idea aparentment positiva, es veia afectada per la ineficiència dels responsables d’aplicar les lleis, fet constant al llarg de tota la Perestroika.

La mesura mes important presa pel PCUS fou la convocatòria d’una conferència extraordinària del partit que es duria a terme entre juny i juliol d’aquell any i que comptava amb l’objectiu d’accelerar i ampliar els objectius de la Perestroika, així com renovar una part dels càrrecs sense la necessitat d’haver d’esperar al següent congres. D’una banda s’acordaria una reforma constitucional que afectaria a 55 articles, deixant irreconeixible la versió original del 1977. En aquesta reforma s’intentà delimitar les competències entre Moscou, les repúbliques i altres subjectes federals, una de les assignatures pendents a l’URSS, tot i que, com de costum, s’evità arribar a alguna conclusió concreta i es decidir resoldre la qüestió en un ple del comitè central que tindria lloc al 1989. La transparència informativa (“Glasnost”) sí que es debatria, modificant els articles 49 i 50, relatius a l’accés a la informació i a les llibertats d’expressió. La hipertrofiada estructura burocràtica de l‘estat, també seria posada en dubte, procedint d’aquesta manera a una disminució del cos de funcionaris.

Primera sessió del Congrés de Diputats Populars el maig de 1989. Font: https://bashny.net/t/es/86485
Primera sessió del Congrés de Diputats Populars el maig de 1989. Font: https://bashny.net/t/es/86485

Però aquesta conferencia fou especialment rellevant degut a la reforma de les institucions polítiques i de la llei electoral que s’acordà. L’objectiu va anar encaminat a la separació entre l’estat soviètic i el PCUS i per tant, delimitar les funcions del partit i les dels soviets, les quals mai ho havien estat, fent del partit i de l’estat pràcticament una sola institució. En el que a la reforma respecta, s’aprovà la creació d’un Congrés de Diputats Populars, per primera vegada l’URSS tindria un òrgan de representació de caràcter legislatiu aliè als soviets. Aquest nou congrés 2250 diputats, els quals 750 seran elegits en les circumscripcions territorials (que obeeixen a criteris demogràfics), 750 en les circumscripcions nacionals (criteris nacionals), i els 750 restants serien escollits per les organitzacions socials, de forma que: La unió de dones de l’URSS escollirà a 75 diputats de manera interna, 75 per la associació de veterans de guerra, 75 per associacions juvenils, 100 per als sindicats, 100 per les cooperatives, altres 100 per al PCUS i 75 per a les associacions d’artistes.

Aquest nou òrgan tingué la funció d’escollir el soviet suprem, de manera que els 1500 diputats escollits per les circumscripcions territorials i els de les organitzacions socials, foren els encarregats de nomenar els 271 membres del soviet de la unió, i els 750 diputats escollits en les circumscripcions nacionals ho van fer respecte als 271 membres del soviet de les nacionalitats (ambdós soviets formen el soviet suprem). Va ser aquest soviet suprem l’encarregat de nomenar al president de consell de ministres, elecció, però, que hauria de esser ratificada per el mateix congrés de diputats populars. El president del consell de ministres, fou l’encarregat de proposar un consell de ministres, elecció que de nou havia de ser ratificada, però en aquest cas per el soviet suprem. Per últim, aquest congrés va ser l’encarregat de nomenar el president del soviet suprem, que no seria un altre que el mateix Gorbatxov.

Les eleccions a aquest parlament tingueren lloc al març del 1989, amb unes conseqüències força inesperades per Gorbatxov, que va poder comprovar de primera mà el poder i la capacitat d’influència que havia tingut la Glasnost en el conjunt de la societat. El cap d’estat soviètic va haver de fer front a un seguit d’oposicions i de procedència variada, fet insòlit i impensable abans de 1985, on el centralisme democràtic característic del PCUS acostumava a uniformitzar les opinions dels membres, un cop la decisió havia estat pressa. Per una banda sorgiren grups de pressió dins el PCUS que demanaven reformes més radicals i accelerades, liderats per Boris Yeltsin. Aquest grup es caracteritzava per una critica a la burocràcia i per una defensa de les llibertats, no sense mostrar també un cert autoritarisme i demagògia. Altres sectors del PCUS, afirmaven que les reformes havien arribat massa lluny i que s’estaven duent  terme de forma excessivament ràpida. Aquest grup bastant heterogeni, ha arribat a ser definit com la “vella guàrdia del PCUS”, mentalment situada en l’etapa prèvia a Gorbatxov, una guàrdia que encara conservava molta influència en les esferes del poder, i que dintre d’aquest nou parlament estava representada per Yegor Ligatxov. D’altra banda cal destacar a presencia de molts dissidents històrics, que havien pogut tornar a l’URSS gràcies a la Perestroika i d’entre els quals destaca Andrei Sajarov. La qüestió principal, i el que dota de rellevància a la conferència extraordinària i a la conseqüent convocatòria del nou parlament, es que, tot i encara no discutir el monopoli del poder al PCUS aquest ja no era una sola veu monolítica, sinó que des del seu sí se sentien diverses veus, algunes de elles poc controlables.

La primera sessió del congres que transcorri en el maig del 1989, fou protagonitzada per Yeltsin i els seus correligionaris, els quals fent ús del seu habitual populisme atacaren fermament a Gorbatxov, fent que finalment ell mateix Yeltsin formes part del soviet suprem. D’altra banda, també tingué lloc quelcom impensable anys enrere. El diputat Endel Lippmaa, representant d’Estònia, preguntà al politburó sobre els arxius originals del pacte germano-soviètic, que entre d’altres coses acordava l’annexió de les tres repúbliques bàltiques a l’URSS. El cap d’estat i els seu ministre d’exteriors, Eduard Shevardnadze, amb un mes que notable nerviosisme degut a la pregunta incòmoda, insistiren en afirmar que aquells documents havien estat ja destruïts (amb posterioritat de la desaparició de l’URSS es va saber que els documents encara existien). La pusil·lànime resposta no va acabar de convèncer a ningú, fent que la qüestió estigues sobre la taula fins les independències de les repúbliques i afectant clarament a la credibilitat de Gorbatxov. Sajarov, apart de ser una de les figures mes mediàtiques del congrés, també dugué a terme activitat parlamentaria, com la de llençar a l’arena del debat l’article 6 de la constitució, o el que es el mateix, debatre sobre el monopoli del poder del PCUS. La seva proposta no va trobar gaires adeptes, no obstant, la qüestió del monopoli del poder no trigaria gaire a posar-se realment sobre la taula.  Durant la segona reunió del congres al desembre, de nou Sajarov (dos dies abans de morir) treia el tema de nou, però per segona vegada quedava rebutjat per una votació amb un marge molt estret.

Una de les manifestacions ultranacionalistes a Geòrgia. Font: https://www.pi www.Pinterest.com/pin/425027283560367477/?autologin=true
Una de les manifestacions ultranacionalistes a Geòrgia. Font: Pinterest.com/pin/425027283560367477/?autologin=true

Dos afers mes varen trasbalsar de forma notable el futur de l’URSS i les intencions de Gorbatxov. Un d’ells es la pèrdua de tot el teló d’acer que es va dur a terme al llarg de tot l’any 1989. Però d’altra banda, quelcom similar va ocórrer dintre de les fronteres soviètiques, un fet que per una part de la historiografia ha estat batejat com el nom de Desfilada de sobiranies. Geòrgia fou un dels focus iniciadors d’aquest procés, com hem comentat abans, on dues regions de la república, a les que ara cal afegir Ossètia del Sud, exigiren a Moscou unir-se a la federació russa. Les ambigüitats del poder central no varen transmetre confiança a Tbilisi, disposat a mantenir la seva unitat territorial per sobre de tot. Aquesta situació sumada a la repressió d’una manifestació el dia 9 d’abril que tingué lloc en la capital kartveliana varen propiciar que el soviet de Geòrgia, proclames que les seves lleis estaven per sobre de les federals, i que a partir d’ara no estaven obligats a complir-les. A aquest fet cal afegir la situació de les repúbliques bàltiques, en les quals ja en 1988 s’havien creats fronts populars nacionals amb la intenció de reforçar la perestroika i de ampliar de forma notòria la autonomia. La situació derivà en l’any següent en declaracions de sobirania ( que no d’independència ), i en el cas de Lituània la separació del Partit comunista local del PCUS. La desfilada de sobirania continuà en el 1990 amb la segona república mes important de l’URSS, Ucraïna. També afectà a Moldàvia, on es produguè un ressorgiment de nacionalisme romanes i que de retruc seria el causant del conflicte de Transnistria (1990-1992), conflicte encara no del tot resolt avui dia. Fins i tot la mateixa RSFS de Rússia dugué a terme la seva declaració a l’estiu de 1990.

Davant de tot aquest panorama, Yakolev, una de les persones mes properes al líder soviètic, proposà la idea de crear un règim presidencialista amb molts poders per Gorbatxov, que suposaria la concentració de tots els poders del estat en una sola persona. Gorbatxov dubtà, però fidel a la seva tradició decidí per aplicar unes mesures intermèdies per intentat acontentar a tothom, però que finalment no ho varen fer a ningú. Finalment s’optà per convocar una assemblea plenària del PCUS, la qual decidirà avançar la convocatòria del XVIII congres del partit al juliol de 1990, congrés que d’altra banda acabaria sent el darrer del partit.

Read More

Tot i el gran debat historiogràfic general al voltant de la mateixa naturalesa del projecte de la Perestroika, actualment podríem dividir el global del procés en una reforma encaminada a l’economia i al rendiment d’aquesta, i, en segon lloc, de caire polític, dirigida a la modificació de l’aparell estatal i les seves institucions. Cal deixar constància del fet que, si bé els intents de reforma econòmica ja van aparèixer des del mateix nomenament de Gorbatxov, el mes de març de 1985, l’aspecte polític no va centrar gaire les atencions dels reformadors fins al 1988. Aquesta desincronització va ser deguda a una planificació vinguda des de les altes esferes i motivada per mantenir en tot moment aquesta “revolució” sota control, tot i que, d’altra banda, pogué haver estat fruit de la improvisació de les reformes econòmiques, que sense voler-ho els dirigents conduí a una situació en la qual ja es precisava de reformes en altres àmbits, més enllà del purament econòmic.  Tot i que tota la discussió historiogràfica ha estat, i és, molt ampla i complexa, existeix si més no un denominador comú, l’existència d’un bienni econòmic entre els anys 1985 i 1987, que copsarà les fases inicials del projecte reformador.

Així que moria Konstantin Ustinovitx Txernienko, el fugaç cap d’estat immobilista de l‘URSS, Gorbachov ja era designat com el seu successor. Des de l’exterior del bloc oriental, la imatge del jove líder oferta pels mitjans de comunicació era la d’un polític intel·ligent, estratega, amb prou força i dinamisme com per dur a terme una renovació en el si del monolític règim soviètic, i que sens dubte podria encaixar a la perfecció en l’espiral desarmamentística que imperava en aquell moment. Dins l’Estat socialista l’acolliment general no era gaire diferent: per primera vegada en molts anys existia un cap d’estat allunyat de la idea de l’establishment per part del poble, tot i la llarga carrera com a funcionari del PCUS que hi tenia al darrere Gorbatxov. En un llarg regnat com el de Brezhniev, on s’aguditzaren tot tipus d’alertes referides a l’economia i en uns “interregnes” on poc es va poder (i voler) fer, es va anar anant gestant en la societat la idea, força diluïda cal dir, de la necessitat d’adopció de mesures que posaren final a la depriment evolució dels rendiments econòmics, qualitat de la producció, i benestar. L’elit política va dur a terme un bon diagnòstic de la situació, i, atenent als clams de la població, elaborà durant els anys de la Perestroika un seguit de conceptes que foren venuts al poble soviètic, en els quals s’haurien de basar les directrius polítiques i que determinarien el destí del socialisme real. Conceptes notablement atractius però poc definits en contingut, que serien: Uskorenie o Acceleració, Glasnost o transparència, Demokratitsia o democratització i Perestroika o reestructuració (essent aquest darrer qui passaria a la posteritat com a sinònim de tot el procés de reforma en global). Davant l’actitud força populista del nou cap d’estat, no és d’estranyar la gran popularitat de la qual gaudia, popularitat que com la situació econòmica s’aniria degradant cada cop més.

Portada de La Vanguardia parlant de la successió de Gotbatxov. Font: hemeroteca de La Vanguardia.
Portada de La Vanguardia parlant de la successió de Gotbatxov. Font: hemeroteca de La Vanguardia.

Les primeres paraules de Gorbachov en haver estat escollit anirien referides a la situació geopolítica mundial, sobre la qual adoptà un to diplomàtic i curós, tot i que també faria referencia a la situació econòmica. En aquest punt es confeccionà el primer dels quatre grans lemes reformadors, “ускорение” o acceleració, concepte que començaria a ocupar bona part dels discursos dels dirigents del PCUS. Les primeres manifestacions de canvi podrien considerar-se com una recuperació del discurs andropovià, en el qual la recerca del creixement econòmic qualitatiu i la lluita contra la corrupció serien claus. Quan el nou secretari general no portava encara un mes en el càrrec, ja va anunciar als directors industrials que un seguit de fons destinats a la construcció de noves fàbriques, aniria a parar a la renovació tecnològica de les ja existents per impulsar un creixement relatiu, que feia falta pel compliment del pla quinquennal. Una millor organització del treball, mobilització de totes les forces creatives i reserves, augment de la responsabilitat dels directius, una major disciplina laboral lligada a l’enfortiment de la planificació central, un nou sistema de càlcul d’inversions i despeses, i un augment dels drets de les empreses, serien els mètodes que literalment Gorbatxov va esmentar per seguir amb la lluita contra l’estancament. Aquestes paraules es podrien traduir en: les empreses tindrien més autonomia, fet que dotaria als consells d’obrers de les dites empreses de poder per determinar la planificació de la producció. D’altra banda es dotaria a cadascuna de les empreses d’un pressupost fixat i determinat, el qual hauria de ser gestionat per elles mateixes, fet que trenca amb la situació anterior on la sobreinversió en fàbriques feia d’aquestes un pou sense fons.  La indisciplina laboral, per la seva banda, seria combatuda amb l’intent d’involucrar als treballadors en la direcció de l’empresa i amb un seguit d’incentius que apareixerien en els anys posteriors. La corrupció, per la seva banda, també va estar al cap del Politburó, el qual en una reunió a inicis d’abril va cessar del càrrec prop d’un miler de funcionaris per incompetència o delicte fiscal.

A finals d’abril de 1985 Gorbatxov tindria per primera vegada l’oportunitat d’oficialitzar l’inici de la seva política amb el ple del comitè central del PCUS. En aquesta reunió Gorbatxov va gairebé eliminar la vella guàrdia del partit, incloent als seus peons dins el politburó i assegurant-se d’aquesta manera l’aplicació de les mesures sense haver de rendir comptes a l’ala conservadora. D’aquesta reunió també sorgí una actitud reconciliadora amb la República Popular de Xina, insòlita en els 25 anys que feia des del trencament sino-soviètic i certa bel·ligerància contra la prepotència de Reagan en les converses de desarmament.  Des del PCUS es reiterà en el camí que haurien de seguir els destins econòmics de l’URSS, és a dir, l’acceleració del rendiment econòmic mitjançant la reorganització de la direcció i planificació, el progrés científic-tècnic, l’optimització de les inversions, lamillora de disciplina laboral, etc.  La rellevància d’aquest fet recau que després d’aquest ple, aquestes mesures, que fins llavors s’havien limitat a paraules, ara ja estaven posades per escrit en les actes, i ja s’havien convertit en la política oficial del partit, no només de Gorbatxov. Per tant legislativament, administrativa i econòmica podem identificar l’inici oficial de la Perestroika en aquest ple del PCUS, on de pas es fixaria la data per al XXVII congrés del partit per el febrer del 1986, on s’hauria de ratificar aquest rumb emprès pel cap d’Estat.    

La tendència de Gorbatxov va ser constant i uniforme, i omplí d’aquesta manera els diaris del 1985 de notícies referides a funcionaris corruptes deposats del càrrec, a les intencions de la renovació del sistema econòmic i a discursos destinats a apaivagar les tensions de la Guerra Freda. Però la realitat fou diferent. En el mes de juny d’aquell 1985 tingué lloc una reunió entre membres del comitè central i del consell de ministres amb l’objectiu de fixar quins haurien de ser els mètodes per aconseguir el progrés científic tècnic necessari per donar l’impuls necessari a l’economia soviètica. Les resolucions d’aquella reunió són força ambigües i per a res esclaridores, però sobretot prudents, fets que no ajudarien a desencallar la situació. Aquesta reunió no és pas un fet aïllat, sinó que esdevé paradigmàtic als intents de reforma de tot el 1985, ja que Gorbatxov, tot i haver-se referit innumerables vegades als problemes de l’economia soviètica, mai va fer servir la paraula “reforma” sinó que divagà difusament sobre les mesures que s’haurien d’aplicar en concret. Gorbatxov reconegué les dificultats, però les incrustà en un marc de creixement i desenvolupament econòmic continu, simplement feia falta re accelerar el mecanisme. La síntesi final dels canvis aplicats aquell any fou pobre, canvis de caràcter cosmètic que en cap cas avançarien cap a un dinamisme ni revertirien, d’aquesta manera,  la situació. Semblava clar que cap a inicis de 1986, el concepte “Uskorenie” havia decebut i que calia quelcom més que aquelles mesures superficials destinades a la millora tècnica, la lluita contra la corrupció i a una nova gestió de la planificació per redreçar el rumb decreixent de l’economia de l’URSS. Si mes no, aquestes mesures no havien estat capaces d’acabar d’acomplir algunes previsions de l’11è pla quinquennal, ni tampoc alguns objectius plantejats en el darrer congrés del PCUS de 1981, com els referits a la qualitat dels productes alimentaris. Amb aquest context d’èxit parcial arribà el congrés del PCUS, sobre el qual grans sectors de la població hi tenien dipositada la seva confiança.

Gorbatxov, al XXVII congrès del PCUS. Font: wikipedia.
Gorbatxov, al XXVII congrès del PCUS. Font: wikipedia.

Al XXVII congrés sorprengué els observadors occidentals més escèptics amb les possibilitats de canvi del sistema soviètic, ja que els seus dirigents posaren el fil a l’agulla, deixant l’ambigüitat de banda i establint fets i mesures ben concretes pel compliment dels objectius. D’una banda amb l’objectiu de reconvertir l’economia nacional sobre la base del progrés tècnic i científic, s’establí la necessitat de controlar els índexs qualitatius de producció fins ara obviats, així com el traspàs de pressupost públic ,inicialment destinat a l’augment de la producció extensiva, destinat ara cap a la renovació de la maquinària, objectiu que gaudiria d’uns 200.000 milions de rubles (3.000 milions d’euros) en aquell pla quinquennal. Aquesta modernització s’hauria de dur a terme, per descomptat, sota control d’un organisme estatal creat expressament per aquest fet i que hauria de seguir un pla ja predeterminat pel partit. En l’àmbit energètic, es durien mesures per reduir la contaminació i l’ús de fonts d’energia contaminants, la utilització de les  energies no contaminants ara serien un 150% majors que en el quinquenni anterior. Les inversions en els centres de recerca així com de les universitats augmentarien substancialment, que a més també comptarien amb un augment quantitatiu d’investigadors, ja que es facilitaria la tasca de recerca als estudiants, augmentant d’aquesta manera el contingent científic de forma notable amb l’objectiu també de fer que la població civil es beneficies dels avenços en aquests camps, fet que sens dubte havia estat un dels assumptes pendents de l’URSS.

Per augmentar els pobres i preocupants rendiments agraris, les mesures adoptades en el congrés es basaren en un augment de la inversió per la renovació de les explotacions, acompanyada d’una descentralització de la gestió que dotaria tant als Koljos com als Sovjos d’una notable autonomia, fent partícips als agricultors del producte comú. També s’atorgà la llibertat de venta dels productes, fet bastant limitat fins llavors, que pretenia incentivar personalment a cada agricultor. Per millorar la gestió del camp, moltes competències foren transferides a les repúbliques federades, com la capacitat de subministrar econòmicament a les cooperatives agràries. En general s’obriren grans possibilitats per les manifestacions emprenedores i d’iniciativa personal, encara que limitades a l’àmbit agrari. Pel que fa a l’administració de l’economia, des de el comitè central i el politburó s’elaborà un text que en resum establia: l’optimització de la gestió econòmica mitjançant l’augment d’autonomia dels eslavons inferiors de la cadena de planificació (Consells de fàbrica per exemple), establiment d’incentius eficaços, ser curosos amb el sistema de finançament de les empreses que ara haurien de ser autogestionades en part, així com una desburocratització de l’administració que afectaria  organismes intermedis.

Tot i que el congrés va ser molt profund i afectà a diverses esferes de la vida soviètica, no només la econòmica, fou rellevant per un fet, i es que per primera vegada Gorbatxov pronuncià la paraula “reestructuració”, per tant ja no calia potenciar lo ja existent, si no que ja s’hauria de canviar mitjançant “una reforma radical” segons paraules del propi líder.

Al llarg d’aquell  1986 s’anirien aplicant les diferents mesures pactades: la reforma de la agricultura al març, l’establiment de controls de qualitat al juliol així com la legalització de petites iniciatives privades a la tardor, a mode d’experiment. Aquesta situació creà les primeres tensions entre els sectors més conservadors del PCUS, que tot i així poc varen poder fer per aturar les reformes, que es justificaven amb el bon rendiment obtingut, ja que a finals de 1986 els indexos econòmics del país havien superat, aparentment, l’estancament. També apareixerien els primers signes de transparència, tot i que encara estava lluny de convertir-se en la política oficial del partit com ja era la reestructuració. Els resultats del 1986 es van veure tacats per el desastre de Txernobil, que demostrà la incompetència del govern soviètic, i que va fer veure a Gorbatxov que el seu idíl·lic objectiu era molt mes lluny del que pensava.

L’activitat política del 1987 s’inaugurava amb el ple del  comitè central en el mes de gener, dins d’un cima de tensió, ja que aquest ple tingué lloc tot i les resistències de Gorbatxov, qui no volia rendir comptes al sector conservador en aquella reunió. Tot i així, no es va poder violar els estatuts del PCUS, i finalment es convocà el ple i servint d’aquesta manera com a baròmetre de la popularitat de les polítiques reformistes en el si del poder. Gorbatxov sortí triomfant de la reunió, en la que criticà durament les polítiques de Brezhniev i acusà els conservadors de tenir “una visió petrificada de les relacions de producció socialistes”, fet que obria les portes a la possibilitat d’establir noves relacions diferents a les hagudes durant dècades a l’URSS. Per primera vegada es posava sobre la taula l’aplicació a gran escala (ja no només experimental) de formes d’iniciativa privada en l’economia soviètica. El problema principal residia en la substitució el sistema d’administració mitjançant ordres per un sistema radicalment nou basat amb la utilització dels mitjans econòmics com el desenvolupament del mercat i dels mecanismes financers i crediticis i amb l’acceptació de l’autoadministració.

La idea a partir de 1987 era la d’un nou sistema de direcció on s’hauria de proporcionar independència econòmica als eslavons de la producció, és a dir, les empreses de les quals l’estat no es farà càrrec dels seus deutes. També s’acceptaria la diversitat de les relacions de producció, que seria fixada mitjançant dues lleis importants i que marcarien el futur de l’URSS, com són la llei del treball individual, en vigor a partir del mes de maig, que legalitzava el treball autònom, i la llei d’empreses de l’estat, aplicada parcialment des de l’estiu del 1987 i que establia les condicions del nou finançament. Posteriorment, en un nou ple, aquesta vegada el mes de juliol, s’adoptaren resolucions sobre l’aprofundiment de la remodelació de la planificació, les finances, el sistema bancari, preus… Amb l’agosarat salt referent a les relacions de producció en el que es va endinsar el país, juntament amb els resultats econòmics del 1987 força negatius, l’URSS afrontava el 1988 amb una economia debilitada i amb una estructura econòmica diferent de la que havia tingut al llarg de la seva història, creant el context perfecte per a un canvi polític, segons la teoria marxista, que va demostrar estar encertada, ja que en el 1988 la Perestroika canviaria de rumb cap altres àmbits extra econòmics.

Read More

La desaparició de l’estat soviètic i el desmantellament del camp socialista entre el final dels anys 80 i els inicis de la dècada següent ha fet que conceptes com “Perestroika” (reestructuració) i “Glasnost“ (obertura o transparència) siguin entesos i vistos, majoritàriament, com quelcom no acabat de materialitzar; com conceptes que no varen arribar a superar una definició purament teòrica per donar pas a una realització fàctica i plasmada en fets. La formulació teòrica d’aquestes idees no va ser acompanyada per un full de ruta pràctic i aplicable a les realitats politicosocials i econòmiques del moment i del país. Per aquestes raons podem trobar tantes definicions del concepte “Perestroika” com persones han escrit sobre ella. Tot i això, existeixen trets característics d’aquesta “segona revolució leninista” (tal com va ser definida per Gorbatxov) que va tenir lloc en la Unió Soviètica i que permeten crear una idea general de la concepció. La Perestroika pot ésser definida com l’esperit de canvi i renovació de l’economia soviètica en un primer terme, i del sistema polític en un segon. Més concretament, alguns dels objectius fixats d’inici van ser:  

– Superar el retard estructural de l’economia de l’URSS i l’estancament en el qual estava immersa. L’augment de l’autonomia de les empreses estatals i l’ampliació del camp d’actuació de la iniciativa privada varen ser els dos eixos principals sobre els quals va girar aquest aspecte.

– “Desbrezhniavitzar” l’economia, és a dir, canvi rotund amb la manera en què es feia funcionar i es dirigia l’economia respecte a l’etapa anterior i tot allò que la caracteritzava (corrupció, ineficàcia i indisciplina laboral, burocratització).

– Iniciar un procés cap a una economia post industrial, i crear, com a conseqüència, un sector econòmic basat en la tecnologia, pràcticament nul fins el moment.

– Democratitzar les relacions socials i de producció, així com les institucions.

– Apaivagar les tenses relacions geopolítiques de la Guerra Freda, fet que pressuposa la reducció de despesa armamentística.

Considero oportú citar literalment:

“La política de Gorbachov se nos presenta diferente de cualquier otro intento reformista anterior, ya que, más que una reforma, el de Gorbachov se asemeja más a un proceso revolucionario, que ha ido invadiendo todos los aspectos de la vida soviética. Aunque sin embargo, la intención primordial de Gorbachov no era realizar ningún cambio drástico en la URSS, si no hacer funcionar a corto plazo el sistema económico soviético (Aracil, Oliver, Segura; 1998).

Aquest ideari es va confeccionar sense cap intenció de trencar amb el socialisme ni amb el materialisme històric (pràcticament considerada com una religió laica). Els seus impulsors van promocionar i vendre la Perestroika com una autèntica revolució, que permetria al socialisme real seguir funcionant i superar la ja evident crisi en la qual es trobava. Però la realitat fou que sis anys després de l’inici de l’aplicació de la reestructuració, el món veia com el gegant soviètic s’enfonsava, com els paradigmes geopolítics canviaven cap a un nou món unipolar, i com el principal estat sorgit de la desintegració de l’URSS, la Federació Russa, era víctima de la teràpia de xoc neoliberal aplicada des d’occident. La Perestroika va acabar per conduir a la destrucció de la planificació econòmica estatal però sense oferir un model politicoeconòmic alternatiu, cosa que portava les 15 repúbliques a un salt al buit. Fins a quin punt era necessària l’aplicació de reformes? Era tan nefasta la situació de l’URSS com per emprendre aquella travessia a cegues que va ser la Perestroika? Era sostenible l’immobilisme? A continuació, i posades ja mínimament les bases del que va ser i suposar la Perestroika, quedarà exposat el periple de la societat, l’economia i la política soviètiques des de l’inici del període Brezhniev fins al del període Gorbatxov, moment en què es van gestar totes aquelles necessitats, vicis i mancances del sistema soviètic que varen requerir la Perestroika.

Fidel Castro i Nikita Kruschev. Font: Diario de la Américas

En termes econòmics, el símptoma mes llunyà d’afebliment el trobem en el 1959, any en el qual el rendiment de la producció industrial, per primera vegada des de temps de la Gran Guerra Pàtria, seria menor que l’any anterior. Tot i que aquest fet difícilment feia preveure en aquell moment la crisi en què es veuria immersa l’economia soviètica, ja es començava a projectar un desgast a llarg termini. Tot i així, el gran gruix dels greuges econòmics i socials en l’URSS varen venir com a conseqüència de la resposta que la nomenklatura va dur a terme per a reaccionar davant de les polítiques desestalinitzadores que varen tenir lloc en el mandat de Nikita Kruitxev (1953-1964). Durant aquesta etapa hi va haver un intent d’obertura del règim, la condemna de l’estalinisme i l’adopció per part d’alguns dirigents del PCUS (entre ells Kruitxev) d’una política exterior més diplomàtica amb l’altra superpotència, tot i que aquesta actitud envers els EEUU i el bloc occidental no va servir per evitar un dels moments més tensos de la Guerra Freda, la crisi dels míssils de Cuba l’any 1962. L’actuació del cap d’estat soviètic en aquell esdeveniment, és a dir, la retirada dels caps nuclears de Cuba a canvi de la retirada també d’armament nuclear, en aquest cas de Turquia per part dels EEUU, va crear una imatge de venut i traïdor dins les esferes del poder soviètic. Aquest fet, sumat a la poca aprovació que les seves mesures tant polítiques com econòmiques van tenir per part dels sectors més conservadors del PCUS, va crear el perfecte caldo de cultiu per retirar del poder a Kruitxev l’any 1964.

El nou govern, bàsicament dirigit en un inici per Brezhniev, Kosygin i Podgorni, (tot i que en aquest triumvirat Brezhniev no trigaria gaire a fer-se amb el control), ja va tenir en compte la situació econòmica, que anava preocupant cada cop més a mida que passaven els anys. En aquell punt, l’agricultura se sumà a la indústria en el grup d’activitats econòmiques amb rendiments decreixents. Davant l’evidència que un retorn a l’estalinisme era completament inviable, es plantejaren dues possibilitats: la d’una reforma que continués la tasca de Kruitxev però que arrisqués les posicions de les castes i amb uns resultats imprevisibles, o bé la de fer com si no passés res i mantenir l’statu quo de l’URSS. La resposta de Brezhniev va ser l’immobilisme, fet que agreujaria els problemes existents i en crearia de nous, fins al punt que 20 anys després els dirigents es trobaren amb el mateix dilema, tot i que la resposta escollida va ser la contrària. Per tant l’etapa Brezhniev (1964-1982) por ser definida com un salt en el temps per l’economia, societat i política soviètiques, que no varen avançar gens en els 18 anys en què va durar.

L’immobilisme no va fer res més que agreujar la crisi i fer més evidents els seus símptomes en la segona meitat dels anys seixanta. La particularitat més característica del sistema econòmic soviètic i socialista en general, la planificació de l’economia, va ser una de les principals causants dels decreixements en el rendiment industrial. No deixa de ser paradoxal que el mateix principi econòmic que va portar Rússia i la seva perifèria de ser un estat agrari a un de plenament industrialitzat, i que va permetre afrontar la invasió nazi, es convertís ara en el botxí. La planificació econòmica, que atribuïa uns objectius de producció, senzillament va deixar de ser complida per part de les empreses estatals, tant industrials com agrícoles. Aquest fet, sumat a la passivitat dels responsables del compliment dels objectius establerts, creava una situació on era suficient la falsificació de les estadístiques de la producció real i la indulgència dels controladors per provocar un panorama de baixada notable del rendiment productiu.

Les empreses estatals eren subjecte d’un doble flux de comunicació, a través dels quals rebien dels ministeris i del Gosplan instruccions sobre el que s’esperava que produïssin, el volum d’aquesta producció, la remuneració, els recursos que havien d’invertir per a la producció dels objectius… i retornaven les dades de les produccions als organismes dirigents. El flux de l’empresa cap a l’organisme planificador era retocat i hipertrofiat, fet que provocava que les dades estadístiques plasmades sobre paper no fossin reals, i dificultava com a conseqüència l’acció de qualsevol mínima reforma per part d’economistes, que sumada a la inacció governamental, no deixava cap altra opció que l’estancament.

L’any 1988 Gorbatxov va reconèixer que l’administració de Brezhniev havia inflat artificialment els índex de productivitat; la falsificació d’estadístiques, doncs, no va ser quelcom exclusiu de les empreses. Citant textualment a l’historiador i politòleg soviètic Kiva Maidanik obtenim una clara pinzellada del funcionament del sistema:

“la planificació es basa, en primer lloc, en un procediment de comandament autoritari i administratiu. Tot està concentrat en un aparell central, de l’estat. Tot es veu planificat des del centre, reglamentant-ho des de dalt fins a baix […]. Cada empresa ho rep tot de l’estat, que determina què, quant i com s’ha de produir, els salaris, el preu, el destinatari de la mercaderia… El pla adopta forma de llei”.

La baixa productivitat fou quelcom comú en la dècada dels 70. El creixement industrial tenia lloc en termes extensius, és a dir, en xifres absolutes. Quan el rendiment industrial creixia, era perquè hi havia més gent treballant a les fàbriques. L’èxode rural de finals dels 60 i inicis del 70 va aportar capital humà a l’activitat fabril i per tant va esmorteir les conseqüències de la crisi de productivitat industrial. En acabar-se el flux migratori cap a les ciutats, aquest creixement extensiu va arribar a la seva fi. Atès que el creixement intensiu (consistent en la millora relativa de la productivitat), a causa de les limitacions del sistema brezhnevià i al retard tecnològic fou un quimera, l’URSS entrà a la dècada dels 80 amb una crisi totalment accentuada i fruit dels vicis del funcionament econòmic. Paral·lelament, un problema endèmic en l’URSS d’aquest període impossibilitava qualsevol aspiració d’un creixement intensiu: les dificultats de traslladar els avenços tecnològics dedicats a l’àmbit militar cap a l’àmbit industrial o civil. Ens trobem, doncs, un país amb capacitat per fabricar transbordadors espacials avantguardistes tecnològicament, mentre que algunes fàbriques tenien contractades més persones per a dur a terme tasques burocràtiques (a causa de la poca informatització) que no pas obrers per a les feines mecàniques.

Estadísticament, des de 1970, el creixement anual disminuí entre un 1 i un 1,5% per any, de manera que, entrats ja els anys 80, arribà a ser negatiu. L’estat tampoc va fer gaire esforços per aturar alguns dels principals obstacles, com eren l’absentisme laboral i l’alcoholisme. A l’URSS dels inicis dels anys 80, la producció dels dilluns era un 4% menor que en la resta de dies ja que el nombre d’obrers que decidien allargar el cap de setmana era substancialment considerable. D’altra banda, l’alcohol, que també influïa notablement en l’absentisme laboral, causava unes enormes despeses sanitàries a l’estat. L’any 1985, per comprar alcohol clínic a les farmàcies de l’URSS es va començar a precisar de recepta mèdica, ja que la gent se’l bevia, arran de les limitacions que des de l’administració es varen posar per a l’adquisició de begudes alcohòliques.

La productivitat agrícola no va tenir un destí millor que la indústria durant el mandat de Brezhniev. La productivitat, que ja de per si no era excessivament alta a causa dels condicionants climàtics, va patir un enorme descens que obligà a l’URSS a importar una part dels productes agrícoles que consumia (les importacions de cereals van augmentar dràsticament de 7,3 tones el 1964 a 55,5 20 anys després, mentre la producció, tot i que amb daltabaixos, es mantenia constant). El 1981, un agricultor soviètic alimentava 8 persones; un homòleg nord-americà ho feia a 65. Aquesta estadística no és l’única que delata la baixa productivitat: les parcel·les privades, que tan sols ocupaven un 3% de la terra laborable, produïen un 26% de la producció agrícola, fet que denota la ineficàcia dels Koljoz (granges col·lectives) i Sovjos (granes estatals), així com la necessitat urgent d’una reforma agrària. Aquesta, però, difícilment tindria lloc amb un immobilisme com el que imperava aleshores.

Els números de l’estat soviètic també es veien malmesos a causa de la manera de procedir pel que fa als recursos naturals. L’URSS patia una excessiva dependència de recursos energètics no renovables, sobretot petroli i gas natural, que van ser explotats sense la més mínima consciència que es tractava de recursos finits i limitats.  Aquest fet no només causà desastres en l’ecologia, com el del Mar d’Aral, sinó que també va ser catastròfic per a la economia. Els anys 80, l’extracció d’una tona de petroli era nou vegades mes costosa que 20 anys abans. L’immobilisme també va deixar constància de la seva empremta en aquests aspecte, ja que es va deixar el problema latent enlloc de recórrer a fonts d’energia renovables, menys agressives amb el medi ambient i que haguessin permetés a l’URSS no dependre tant del petroli.

En l’etapa Brezhniev, la mesura que s’adopta enfront les empreses deficitàries fou senzillament la d’aportar més inversió estatal per pal·liar aquest dèficit, cosa que, malgrat tot, no deixava de ser una mesura superficial que no atacava l’arrel directa del problema. La idiosincràsia brezhneviana optava més aviat per la sobreinversió en una empresa deficitària en comptes de millorar la tecnificació del treball o recórrer a la consulta dels consells de fàbrica i sindicats per a la elaboració de la planificació, fets que sens dubte haguessin exigit sortir de l’immobilisme en què estava immersa l’URSS. Aquest fet, juntament amb  la necessitat d’importar gra i altres productes bàsics -és a dir, una balança comercial negativa-, el manteniment de la influència soviètica a l’Europa de l’est, la cursa d’armament i la Guerra d’Afganistan a partir de 1979 (entre altres aspectes), van fer de l’URSS un estat fortament endeutat exteriorment, i amb una pesada llosa de la qual Gorbatxov era ben conscient.

L’any 1967, Yuri Andropov es fa amb la prefectura del KGB. Des d’aquell any els departaments analítics del KGB van adquirir consciència de la situació: s’afirmà des del comitè que, si el país pensava mantenir la política de blocs sorgida de la Segona Guerra Mundial, era necessària una profunda reforma econòmica, ja que en cas contrari difícilment es podria mantenir la influència soviètica en els països del Pacte de Varsòvia. El KGB elaborava una mitjana d’entre 300 i 400 pàgines d’informes només en política exterior, que ni tan sols era llegida pels membres del politburó, cosa que feia palès que l’immobilisme era la manera de fer de la gerontocràcia soviètica. L’any 1970, un grup de dissidents publicà el que s’anomenà “la carta oberta de dissidents”. Aquests demanaven respostes a les exigències del desenvolupament econòmic sense trencar amb el socialisme ni discutir el paper dominant del PCUS. També es va fer cas omís d’aquestes peticions.

Però l’immobilisme brezhnevià no va ser quelcom que només es manifestà en termes econòmics. La consolidació d’una forta nomenklatura amb interessos propis i l’actuació política calmada, conservadora i estabilitzadora que fes apaivagar les pors dels apparatxiks del PCUS són dos dels afers mes característics de la política soviètica en aquesta etapa. Durant els anys de l’immobilisme, l’URSS va passar de ser aquell estat que motivava i movia esperances d’obrers arreu del món a convertir-se en el regne de l’estabilitat i la burocratització. Segons Helene Carrère, una de les kremlinòlogues més influents, Brezhniev es va comprometre amb els alts aparells i amb el funcionariat del partit. Aquest fet fou la causa de la seva actitud excessivament conservadora, que el va portar a tenir una autèntica al·lèrgia a les reformes. L’immobilisme polític va fer que l’ideal revolucionari que s’identificava amb l’URSS perdés molta força, cosa que, entre d’altres efectes, provocà l’aparició de l’Eurocomunisme a l’Europa occidental o, que es el mateix, la pèrdua de la capacitat del PCUS d’influir en els partits comunistes del bloc capitalista.

A la imatge, correcció del peu de foto: Brezhniev, el responsable de l'immobilisme. A partir de 1975, a causa del seu estat de salut, es mostrà senil i incapacitat per als actes públics. Font: europebetweeneastandwest.com
Brezhniev, el responsable de l’immobilisme. A partir de 1975, a causa del seu estat de salut, es mostrà senil i incapacitat per als actes públics. Font: europebetweeneastandwest.com

El factor nacional també va ser quelcom subjecte a canvis en el període 64-82. L’URSS com a federació de diverses nacions sempre havia respectat (tot i que amb daltabaixos) els caràcters nacionals dels pobles que la conformaven. En l’etapa Kruitxev els habitants de les repúbliques federades (excepte la russa i els russòfons) tenien com a primera llengua la pròpia de la república i com a segona llengua el rus, que servia de llengua auxiliar. Aquest fet s’invertiria durant el mandat de Brezhniev, sota el qual el rus passaria a ser primera llengua i la llengua de cada república, la segona. La russificació de l’URSS va ser quelcom constant en els anys 70, quan un creixement vegetatiu pobre dels russos i altres eslaus feia perillar l’hegemonia demogràfica d’aquest grup respecte als pobles musulmans de l’Àsia central i el Caucas, els quals es multiplicaven considerablement més que els eslaus. La constitució soviètica del 1977 centralitzava en Moscou, en detriment de la capacitat de prendre decisions dels soviets locals de de les repúbliques federades.  Aquesta actitud causà un augment del nacionalisme, que fou especialment notable a les repúbliques bàltiques, que a l’hora de la independència van ser més pragmàtiques que les caucàsiques, que acabarien per combatre’s les unes a les altres, i les de l’Àsia central, les quals es recolzarien en l’islam, impulsades per la Guerra d’Afganistan. La Perestroika va haver d’encarar aquesta situació causada per Brezhniev i el seu govern, a la qual tampoc es va trobar solució.

Yuri Andropov seria l’encarregat de succeir Brezhniev després de la mort d’aquest el novembre de 1982. Andropov, que durant 15 anys havia estat advertint del perill que suposa l’immobilisme, tenia ara l’oportunitat de fer quelcom per revertir la situació. Alguns autors arriben a definir el govern d’Andropov (1982-1984) com una pre-Perestroika caracteritzada per una reducció d’armament en un 25%, mesures contra la corrupció que van ser força populars i una renovació del politburó [Màxim òrgan dirigent i de presa de decisions del PCUS], que va permetre l’arribada de nous i joves dirigents com Gorbatxov. La solució al problema del retard tecnològic també va ser objecte d’anàlisi per part d’Andropov. Però tot i les bones idees inicials, la realitat va ser substancialment diferent: l’any 1983, els EEUU anunciaven la creació del SDI (sistema estratègic de defensa), fet que no va possibilitar en la mesura del previst i del necessari aquella reducció anunciada en el pressupost. L’altre fet és que Andropov, malalt, va haver de ser connectat a la maquina de diàlisi tres mesos després d’ocupar el càrrec i es va veure obligat a passar gran part del seu any i mig de mandat a l’hospital, cosa que dificultà la posada en pràctica de la seva idea de renovació.

Gorbatxov amb el cap d'estat de la RDA Honecker, l'any 1985. Una de les tasques del líder soviètic va ser la de la reformulació de les relacions entre l'URSS i la resta de països del pacte de Varsòvia. Font: wikipedia.
Gorbatxov amb el cap d’estat de la RDA Honecker, l’any 1985. Una de les tasques del líder soviètic va ser la de la reformulació de les relacions entre l’URSS i la resta de països del pacte de Varsòvia. Font: wikipedia.

Després d’un any i mig, el març de 1984, Andropov moria i fou substituït per Konstantin Txernienko, el qual va seguir amb la política brezhneviana d’immobilisme, d’aturar el reformisme del seu predecessor en el càrrec i tornar als temps de la passivitat de Brezhniev. El seu curt mandat (1984-1985) serviria de preludi a l’etapa Gorbatxov. L’elecció d’aquest darrer no fou casual, sinó que va respondre les necessitats urgents de l’adopció de mesures que posaren fi als desastrosos resultats econòmics de dècades d’immobilisme i dels vicis operatius tant de l’economia com de la política i la societat soviètiques.

El març de 1985 la televisió soviètica anuncià la mort de Txernienko, i Gorbatxov seria el seu successor. L’esperava la dificultosa tasca de tirar endavant la maquinària econòmica de la superpotència oriental, especialment costosa per culpa dels vicis, en tots els aspectes, que havia adquirit l’URSS durant l’immobilisme. La Perestroika s’iniciava amb una urgent imperiositat; la seva aplicació, 2000 dies després, va constatar que l’immobilisme ja havia condemnat l’URSS a mort.

Read More