Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

L’any 1462 els remences catalans es van alçar en armes contra els seus senyors i varen iniciar un conflicte que s’allargaria fins a l’any 1486, moment en què Ferran II, fent ús de la potestat reial i basant-se en l’acatament del seu arbitratge, va estipular un conjunt de disposicions que posaren formalment punt i final al conflicte del camp català del segle XV.

mals usos

Segons la definició tradicional, un remença era un pagès adscrit i lligat a la terra i també al propietari d’aquesta. Aquest lligam suposava la no llibertat i que segons la norma no es pogués abandonar la terra sense permís del senyor. Aquesta situació de servitud i de conseqüent control senyorial, s’associava a un conjunt d’exaccions anomenades mals usos que donaven poder als senyors per treure profit econòmic de la pagesia en les circumstàncies més diverses. Altrament, també hi hagueren les anomenades “costums intolerables”, com ho eren el dret de dida, de primae noctis o bé el dret de maltractar i que juntament amb els mals usos, van acabar identificant a un col·lectiu mancat de llibertat i que va arribar a constituir una quarta part de la població del Principat.

Bona part dels estudiosos, exposen que l’empitjorament de la situació dels remences i l’expansió de l’asserviment en els anys anteriors a l’alçament, va tenir com a conseqüència la contestació camperola que donaria lloc a dos enfrontaments armats dirigits per dos líders de diferent tarannà, Francesc de Verntallat (1462 – 1472) i Pere Joan Sala, antic lloctinent de Verntallat (1484 – 1485) i líder de la facció radical que en aquest cas, lluitaria al marge del poder reial.

Jaume Vicens Vives, autor essencial per a l’estudi del conflicte, va considerar que la lluita per suprimir els mals usos i aconseguir la llibertat individual tot conservant la propietat, fou la raó de les guerres remences. Segons aquest, el moment s’explicaria pels efectes propiciats per la Pesta Negra de 1348, que varen comportar que els senyors protagonitzessin una violenta reacció que es va traduir en una major presència i encariment dels mals usos. Malgrat això, noves recerques mostren que no es pot atribuir una única conducta homogènia envers la pagesia, ja que trobem exemples que no s’adeqüen del tot a la pauta acceptada de brutalitat i irracionalitat de la classe senyorial catalana.

Els remences es concentraven majoritàriament a la Catalunya Vella (a les terres del nord i l’oest del Llobregat).
Els remences es concentraven majoritàriament a la Catalunya Vella (a les terres del nord i l’oest del Llobregat).

La vigència dels mals usos

Com és sabut, els remences van focalitzar les seves demandes legals en la seva injusta submissió a la servitud i en la voluntat d’obtenir la llibertat personal. L’any 1455 els remences es van organitzar i van aconseguir que el rei Alfons el Magnànim publiqués una Sentència Interlocutòria que suspenia provisionalment els mals usos. El desitjat compromís va durar poc, ja que l’any 1481, el nou rei Ferran el Catòlic, va aprovar la constitució Com per lo Senyor que invalidava la Sentència Interlocutòria i en conseqüència tornava a atribuir als senyors directes l’ús de les servituds i dels drets sobre els remences.

Tot i aquestes demandes legals, recerques sobre la població remença gironina ( indret on es documenta la major densitat de focs remences) evidencien que pocs anys abans del primer alçament armat els mals usos s’havien deixat d’aplicar i que la servitud va anar disminuint en el transcurs de la primera meitat del segle XV. En aquests anys, la documentació mostra que la sentència de 1455 es va respectar i que la posterior invalidació no va suposar que els mals usos es tornessin a aplicar de nou.

Ferran II amb la reina Isabel. Font: sapiens.cat
Ferran II amb la reina Isabel. Font: sapiens.cat

En aquest punt, i constatant que la matèria legislativa no sempre es concorda amb la realitat social de totes les senyories, és lògic que ens qüestionem sobre les motivacions que realment varen portar als remences a alçar-se en armes. Si els mals usos ja no tenien la vigència anterior i la pretesa reacció senyorial posterior a la pesta no va reeixir a tots els indrets, és possible que hi haguessin altres      motivacions darrere de les reivindicacions?

Sentència Arbitral de Guadalupe, fi del conflicte?

L’abril de 1486, Ferran II va estipular un conjunt de disposicions per tal de reglamentar les relacions jurídiques i socials al camp, restaurar l’autoritat i castigar els culpables de la revolta. Amb Guadalupe, els odiats mals usos quedaven abolits, a canvi, però, els pagesos van haver de pagar 10 sous per cada un dels mals usos a suprimir o bé 3 sous anuals en concepte de cens fins que fossin totalment redimits. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però van haver de seguir prestant homenatge al senyor i pagant els drets emfitèutics i feudals.

Gran part dels historiadors, seguint les tesis de Vicens Vives, consideren que la sentència va suposar un triomf ja que va pacificar el camp i va solucionar el conflicte remença. Lluny d’aquesta visió optimista, altres autors defensen que en els segles moderns va continuar la presència d’una resistència col·lectiva pagesa amb motiu que la sentència no va cobrir l’abast de totes les demandes. Exposen que aquesta resistència ja no es produiria a gran escala per la via armada, sinó que prendria altres formes com ara el frau o aixecaments puntuals de rebuig als pagaments i capbrevacions. D’altra banda, la continuació del rebuig a la dialèctica pagès/senyor també es constataria en el fet que l’aparell legislatiu català dels anys posteriors, es va encaminar a exercir mesures preventives i de vigilància dirigides a defensar i, si calia, endurir el sistema feudal.

L’any 1492, Joan de Canyamars, pagès de remença, va protagonitzar un intent de regicidi contra Ferran el Catòlic. Font: wikipedia.org
L’any 1492, Joan de Canyamars, pagès de remença, va protagonitzar un intent de regicidi contra Ferran el Catòlic. Font: wikipedia.org

Només mals usos?

Noves recerques evidencien que els remences es van alçar promoguts per altres aspiracions que anaren més enllà de la seva submissió als mals usos. Les altres motivacions, es verificarien, per la presència de pagesos no remences en el transcurs de l’enfrontament i també per la continuïtat del malestar pagès tot i la supressió de 1486. Com més avança la recerca, més confuses semblen les causes que varen portar als remences a plantar-se i a dir prou. Entre altres, s’ha apuntat que ho feren per tal d’aconseguir l’abrogació de totes les càrregues senyorials, també per aconseguir més poder polític o bé per consolidar la seva propietat amb els masos rònecs (masos abandonats arran de la crisi demogràfica).

En aquest punt, és important tenir present que, en la mesura que no ens trobem davant d’un col·lectiu homogeni, difícilment podem delimitar l’enfrontament a la presència d’una única motivació. La diferenciació econòmica en el si de la pagesia i la diversitat de situacions, fou un factor clau que va poder propiciar que és posés més o menys èmfasi en les diferents demandes. Tot i això, s’ha de precisar que, tot i no estar davant d’un grup homogeni pel que fa a la seva condició econòmica, sí que ho eren en referència a la seva situació jurídica i simbòlica, que els definia com a persones no lliures i que, malgrat els canvis de conjuntura, s’havia anat mantenint amb el pas dels anys. És possiblement aquest un dels factors que va propiciar que la supressió dels mals usos constituís una demanda comuna per a la pagesia sotmesa,  la qual, considerà que els temps de la servitud havien quedat obsolets.

Com defensa Rosa Lluch, els mals usos poden ser considerats com l’excusa o la bandera que va permetre canalitzar tot el malestar o sentiment d’injustícia que, amb el pas dels anys, s’havia anat covant al camp català. Aquestes exigències abusives sabem que s’exigien sobre la pagesia remença, però també envers els altres pagesos, que van poder aprofitar el moment per reivindicar altres demandes, com ara l’adquisició de major protagonisme polític o bé l’alliberament del conjunt de rendes i censos de la terra. Lògicament, i sense ser excloents, per aquells remences rics que al seu torn podien posseir altres remences possiblement no els hi va interessar un canvi tant radical, sinó més aviat reinstal·lar-se en millors condicions. En canvi, per aquella pagesia més miserable, el fet d’acabar amb el conjunt d’obligacions feudals i qüestionar el sistema, sí que va poder ser una opció a temptejar.

Actualment, no hi ha unanimitat entre els historiadors en avaluar quines van ser les motivacions que varen dur als remences a alçar-se en armes. Com s’ha constatat, des de les tesis de Vicens Vives, s’han generat noves explicacions i s’han obert nous interrogants. El tema continua obert i caldrien nous estudis que ens ajudessin a apropar-nos amb major rigor a la situació de la pagesia de remença i conseqüentment a les aspiracions de la revolta.

Read More

Com amb altres poblacions africanes, la identitat nacional sahrauí es va anar forjant a conseqüència del procés colonitzador, iniciat per Espanya a finals del segle XIX. Amb les dècades es va anar consolidant i definint un moviment d’alliberació i d’independència política que aniria en augment en motiu de la conjuntura internacional i de la impossibilitat de diàleg amb les autoritats ocupants.

L’any 1960, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovava la resolució 1514 (XV) a la qual es proclamava el dret a la lliure determinació i independència dels països i pobles colonials. Seguint els processos descolonitzadors la major part del territori africà s’estava alliberant de la tutela colonial, però el Sàhara Occidental juntament amb les colònies portugueses i els territoris administrats per Sud-àfrica constituïen l’excepció. Al mateix temps, el socialisme panarabista de l’egipci Nasser, així com el triomf de la revolució d’Algèria i la seva independència de França, varen produir una profunda commoció entre la població sahrauí que acabaria influenciant la seva maniobra posterior.

A finals dels anys 60, assistim al sorgiment del primer grup independentista sahrauí organitzat: el Moviment Nacional d’ Alliberació Sahrauí (MNSL), liderat per Sidi Brahim Basiri i la seva estratègia de resistència pacífica. Basiri seria empresonat i desapareixeria en mans de l’administració espanyola després que les tropes reprimissin brutalment una manifestació organitzada pel MNSL al Aaiun l’any 1970.

Tot i les recomanacions de l’Assemblea General de les Nacions Unides per tal d’impulsar el procés de descolonització, Espanya no es va mostrar favorable a iniciar-la. Aquesta falta de predisposició de les autoritats espanyoles va acabar comportant la defensa de la lluita armada davant de la impossibilitat de realitzar una descolonització pacífica. Així, al maig de 1973 es va fundar el Front Polisario (Frente Popular para la Liberación de Saguia el Hamra y Río de Oro), considerat com l’únic i legítim representant del poble sahrauí. Durant els anys següents, el Front Polisario va emprendre una guerra de guerrilles contra les forces militars espanyoles.

Es considera que a partir de 1974 el posicionament d’Espanya entorn la problemàtica sahrauí es va fer cada cop més compromès i difícil d’argumentar internacionalment. Una sèrie de circumstàncies, com ara la desaparició de Carrero Blanco com a principal defensor de les tesis integracionistes, la inestabilitat del règim franquista del moment i la pressió del moviment nacionalista sahrauí, van fer que les autoritats espanyoles optessin per comunicar a les Nacions Unides la decisió del govern de celebrar un referèndum d’autodeterminació per marxar del territori.

Davant d’aquesta decisió, el Marroc va pressionar les Nacions Unides, amb el recolzament de França i els Estats Units, per paralitzar la consulta; al·legant drets històrics sobre el territori, l’anomenat Gran Magreb. Aquests drets es justificarien en base als postulats Allal- elFassi, fundador del partit nacionalista Istiqlal, qui defensaria retornar a les fronteres del l’imperi del s.XI (Sàhara Occidental, Mauritània, zones occidentals d’Algèria, zona nord de Mali, Ceuta i Melilla).

A causa de la dificultat de decidir quin era l’estatus jurídic internacional del territori del Sàhara en el moment de la colonització, es va sol·licitar a la Cort Internacional de Justícia de la Haya la seva “opinió consultiva”. El Marroc, per tal de reforçar els seus arguments i aconseguir més recolzament, va oferir a Mauritània la partició del territori sahrauí a canvi de la seva associació i de la renúncia a les seves aspiracions territorials sobre el país. L’any 1975 la Cort Internacional feia públic el seu polèmic veredicte:

“Se reconoce la existencia, en el momento de la colonización española, de lazos jurídicos de alianza entre el Sultán de Marruecos y algunas tribus que vivían en el territorio del Sahara Occidental (…) La corte no ha constatado la existencia de vínculos jurídicos que hagan modificar la aplicación de la resolución 1514 referida al principio de autodeterminación…”

Tot i que es negava l’existència d’una relació de sobirania sobre la totalitat del territori, Marroc el va interpretar en benefici de les seves aspiracions territorials. El monarca Hassan II es va dirigir a la població i els va convidar a realitzar una marxa humana amb l’objectiu “d’entrar pacíficament en el territori del Sàhara i abraçar als germans del sud”. És l’anomenada “Marxa Verda”, on 350.000 civils , 25.000 soldats reials i aviació marroquina es van dirigir cap al Sàhara Occidental.

Fotografia de la Marxa Verda. Font: El Mundo
Fotografia de la Marxa Verda. Font: El Mundo

Segons diferents autors, aquesta marxa respondria a una estratègia política de la monarquia per desviar l’opinió pública cap a problemàtiques externes, en motiu de la prolongada crisi interna que patia el Marroc i que havia portat a l’exèrcit a protagonitzar dos intents de cop d’estat al 1971 i al 1972.

Davant de l’ocupació, de la inestabilitat governamental de l’Espanya del moment amb Franco moribund i de la negativa a entrar en una guerra amb Marroc, l’11 de novembre es varen signar els Acords de Madrid. En aquests, Espanya cedia l’administració del Sàhara al Marroc, que s’establiria al nord i a Mauritània, que es faria amb el sud. D’altra banda, es van establir certes contrapartides econòmiques i polítiques, com ara la participació econòmica en els fosfats de Bucraa en un 35% així com acords pesquers en benefici de la flota espanyola.

L’any 1976 amb l’abandonament efectiu del territori per part dels espanyols i sense la realització de la conseqüent descolonització, el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Disposats a evitar la consolidació de l’ocupació pels estats veïns, les forces sahrauís es varen enfrontar a les Armades Reials Marroquines i amb l’exèrcit maurità en una guerra de guerrilles, on finalment, Mauritània debilitada econòmicament i políticament va acabar firmant la pau amb la RASD l’any 1979. Tot i això, la seva retirada fou seguida per l’ocupació de l’exèrcit marroquí.

Amb l’objectiu d’obtenir beneficis estratègics en l’enfrontament, als anys 80 Marroc va iniciar la construcció d’uns murs defensius al voltant de les zones ocupades per tal d’impossibilitar les incursions polisàries a l’interior del territori del Sàhara ocupat i al sud de Marroc.

L’enfrontament va acabar arribant a un empat tècnic el 1988, les dues parts varen prendre consciència de la impossibilitat d’obtenir una victòria militar. Es va realitzar un acord de pau encaminat cap a un procés de negociació liderat per les Nacions Unides i la Organització per la Unitat Africana i que té com a proposta realitzar un referèndum d’autodeterminació. Les negociacions es van iniciar un any més tard, però aviat van sorgir les disputes entorn al cens a utilitzar. El Front Polisario defensaria la utilització del cens espanyol de 1974, el Marroc en canvi, un cens posterior a la seva ocupació. Com és lògic, l’ús d’un o altre cens hauria suposat la clara victòria d’una de les parts. A causa d’aquestes disputes el referèndum es va aplaçant. L’any 1991 es va establir la MINRUSO (Missió de Nacions Unides pel Referèndum del Sàhara Occidental) amb l’objectiu de supervisar la consulta i l’alto al foc.

Mapa del Sàhara Occidental. Font: Viquipèdia.
Mapa del Sàhara Occidental. Font: Viquipèdia.

Posteriorment al 2003 es va realitzar el Plan Baker II que proposava més autonomia per al Sàhara com a fase prèvia a la celebració del referèndum. No obstant, les dues parts no el van acceptar però sí que es va incloure l’opció d’autonomia al referèndum.

En l’actualitat les negociacions es troben en una situació de bloqueig, la població autòctona continua dividida entre la zona ocupada, l’alliberada i els camps de refugiats. Marroc segueix insistint en el fet que la seva proposta d’autonomia, presentada al 2007, és al màxim al qual es pot aspirar. Mohamed VI, en motiu del 39 aniversari de la Marxa verda, afirmava: “Marruecos va a permanecer en su Sáhara y el Sáhara en su Marruecos, hasta el fin de la existencia” negant així qualsevol possibilitat d’independència.

Mentrestant, el Marroc, amb el suport d’altres potències, continua explotant i enriquint-se dels recursos del territori i ha anat reforçant la marroquinitat de la zona amb constants trasllats de la població. Exerceix repressió cap a qualsevol reivindicació a favor del Front Polisario i de l’autodeterminació, violant constantment els drets fonamentals dels sahrauís. Trobem un fort control mediàtic per silenciar les denúncies sobre la vulneració dels drets humans, alhora que s’ha vetat l’entrada al territori a moltes organitzacions.

A l’altra banda dels murs, El Front Polisario manté les seves tropes i milers de sahrauís viuen en camps de refugiats a Algèria (Tindouf) a l’espera de la solució del conflicte. El primer ministre de la RADS, Abdel kader Taleb Omar anunciava al 2016 l’intent del Marroc de violar l’alto al foc, assegurant que s’estava disminuint la zona de separació entre els territoris ocupats i els alliberats (120 m).

Davant d’aquesta situació de bloqueig, de la passivitat de la comunitat internacional i de la incongruència del dret internacional, cada cop són més les postures que es plantegen el retorn a la lluita armada. Tal com afirmava el 2016 Jadiyetu El Mohtar (responsable a Espanya de la UNMS), “el Frente Polisario se reserva el derecho de utilizar todos los medios que considere oportunos para defender sus derechos y aquí, está claro, cabe la posibilidad de retomar las armas. No podemos esperar hasta el infinito.”

Read More