Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Catalunya, al darrer terç del segle XIX

Per poder entendre les particularitats de les milícies catalanes formades a les invasions angleses, cal tenir en compte alguns dels episodis que van forjar una nova generació de comerciants.

Per esmentar-ne dos, varen ser molt importants la militarització feta per a la Guerra Gran i els canvis que va portar el Reglament de Lliure Comerç amb Amèrica (RLC). Aquest, una de les conegudes «reformes borbòniques», va esdevenir un trampolí pel creixement de l’economia catalana. Després de dècades superant el desastre de la Guerra de Successió, es va arribar a un nou model econòmic que, primer va impulsar una expansió a altres punts de la Península per a establir bases comercials -Galícia- i, amb l’obertura dels mercats, va possibilitar una xarxa comercial catalana directa amb Amèrica. Sense entrar en detalls, el sistema comercial català del darrer terç del segle XVIII es caracteritzà per una divisió de les despeses i dels guanys entre molts inversors -«setzè», «parçoners»-, la qual cosa les feia molt atractives, ja que fins i tot les petites economies en treien beneficis. A més, els capitans i mariners també es lucraven, la qual cosa feia que agilitzessin les travessies i aprofitessin els «temps morts» per fer d’altres negocis a ports propers. A diferència d’altres grups comercials -bascos o la generació anterior de comerciants catalans-, no es limitaven a negociar només amb productes de grans beneficis, sinó que els combinaven amb d’altres més barats però molt demandats, com els draps o el “tasajo”. Aquest dinamisme va permetre que molts comerciants catalans es poguessin adaptar millor a les convulses èpoques que vindrien.

La majoria van arribar a Montevideo i Buenos Aires al darrer terç del segle XVIII i la seva incorporació a la vida i a les institucions comercials va ser ràpida, un «assalt dels catalans», tal com ho va definir Arturo Betancur. Serà llavors quan comencin a aparèixer els seus noms al Consolat de Comerç de Buenos Aires: Jaume Lavallol, Miquel Antoni i Salvador Cornet, Jaime Nadal i Guarda, Jaume Alsina i Verjés, Domènec Matheu o Juan Larrea.

Els Miñones de Montevideo i la Junta de los catalanes de Buenos Aires

Com ja vaig analitzar, després de la victòria anglesa a Trafalgar, es van iniciar els plans de l’almirall H. R. Popham per a envair el Riu de la Plata. El petit exèrcit comandat per W. C. Beresford, va vèncer ràpidament a les forces portenyes i van conquerir la ciutat el 27 de juny de 1806. Molts oficials espanyols van haver de jurar que no tornarien a agafar les armes en contra dels invasors, el que significà que l’aparell militar virregnal va quedar minvat i desprestigiat. Ràpidament es van iniciar plans de reconquesta, dins i fora de la ciutat.

A Montevideo, el governador Pascual Ruiz Huidobro va afegir a les forces regulars dues milícies voluntàries: els corsaris d’Hipòlit Mordeille -francesos- i els 120 Miñones, finançats pels comerciants catalans. Un dels atractius d’aquest grup era que estaven comandats per dos ex-oficials del Terç de Tarragona, amb experiència militar a la Guerra Gran -Rafael de Bofarull i Josep Grau- i una tropa que segurament també en tenia. L’exèrcit reconqueridor marxà a la capital liderat pel capità de navili Santiago de Liniers, que no havia fet jurament davant dels anglesos.

A dins de Buenos Aires també es van organitzar grups de resistència. Un dels més importants va ser la Junta de los catalanes, liderada per Felip de Sentenach i Guerau Esteve i Llach que, juntament amb 5 comerciants més, van fer dos túnels per bombardejar una caserna i el Fort, on vivia el governador anglès. Amb altra gent, també van fer un campament fora de la ciutat, a la chacra del Perdriel, per a entrenar-se i donar suport a les forces reconqueridores. Tot i que els plans van ser molt discrets, l’aparició del grup de Juan Trigo i Juan Vàzquez Feijoo, els va posar en perill i van decidir afegir-los per a tenir-los controlats.

Els Miñones de les dues bandes del riu i els Patriotas de la Unión

Un cop aconseguida la victòria, el 12 d’agost, es va iniciar un gran canvi polític. Al Cabildo Abierto de dos dies després, es va decidir treure atribucions al virrei, desacreditat per la seva actuació contra els anglesos, i ascendir a Santiago de Liniers a la comandància d’armes de la ciutat, encarregant-se de la defensa pel nou atac anglès. El 6 de setembre, aquest va fer una convocatòria on cridà a tota la població -masculina- a organitzar-se en milícies territorials, peninsulars i americanes. Aquesta proclama va ser molt important perquè per primera vegada s’anivellà a tota la població a l’hora d’utilitzar les armes, cosa que no s’havia fet per la por a possibles insurreccions de criolls o esclaus, no en va, quedaven properes les revoltes de Tupac Amaru II i d’Haití. Tot i això, el 19 d’agost, els comerciants catalans de Buenos Aires ja havien enviat una petició al Cabildo per a organitzar una milícia com la de Montevideo. Liniers ho sabia, ja que a les fonts surt el seu vistiplau a la formació del nou cos, i dies després, quan es va demanar que els nous grups anessin a mostrar la seva organització a les autoritats, els catalans van ser els primers convocats. Sense aquella petició dels comerciants seria estrany, doncs no eren el grup peninsular més nombrós ni important de la ciutat, segons criteris econòmics o polítics.

Petició enviada a Liniers el 19 d’agost de 1806 i confirmació d’aquest. Font: Imatge personal feta a l’AGN-Argentina, Sala VII, caixa94, Documentos varios, año 1797-1842, doc. 99.

Dos són els detalls que diferencien a les milícies homònimes de les dues bandes del riu: Els Miñones de Montevideo, demanaven al seu reglament un sou per a qui ho necessités, però també el dret a obtenir botins de guerra. Això mostra que, segurament, les seves economies no eren fortes. Per contra, els oficials dels de Buenos Aires, pertanyien a la classe comercial mitjana-alta i, ni demanaven sous ni botins. Això pot indicar que aquest grup, que no tenia  experiència militar, va veure en les milícies una forma d’accedir a noves cotes d’influència que abans no podia i, també, un pont per a demanar futures mercès al rei. Fabián Harari diu que, en aquestes noves organitzacions, hi predominà més el caràcter polític que el militar, allunyant-se del model de milícia tradicional. Aquesta vinculació «comerciants-oficials» es va donar a tots els cossos, noms com Pedro Cerviño –Gallecs-, Cornelio Saavedra –Patricios (criolls)- o Juan Martín de Pueyrredón –Húsars (criolls)- van iniciar aquí un nou camí que portaria, a més d’un, a seguir la carrera de les armes i aconseguir una força, que en el futur, els ajudaria a fer la revolució.

Pel que fa a la Junta, ells també van ser dels primers a organitzar-se. El 12 d’agost, es van reunir els principals líders i van enviar una petició al Cabildo per a convertir-se en una milícia d’artilleria, els Patriotas de la Unión. Sentenach i Esteve i Llach van ser escollits comandants, i la resta, capitans i tinents. Fora van quedar Vàzquez i Trigo, per ser considerats de poca confiança. Liniers no la va acceptar inicialment perquè, com al grup el finançava el Cabildo, el Comandant d’ Armes va creure que si els acceptava, les forces que no depenien d’ell serien molt nombroses. Però el cert és que les noves milícies criolles -i algunes peninsulars- el van veure a ell com un líder a qui seguir, ja que els beneficiava.

Francisco Javier de Elío Font: Wikicommons

El segon episodi de la lluita es va iniciar amb l’arribada de nombroses forces angleses a la Banda Oriental, que aconseguiren conquerir Montevideo el 3 de febrer de 1807. En aquestes lluites hi participaren de nou els Miñones, que s’havien reorganitzat amb la nova invasió, ja que abans, com no estaven en peu de guerra, s’havien dissolt perquè no els hi tocava cobrar. Al seu nou reglament tornaren a demanar el dret a aconseguir botins i exigiren un premi per als que havien anat a la capital, el que mostra que no van aconseguir els botins que havien fet allí.

De les accions dels Miñones de Buenos Aires vull destacar-ne un conflicte que van tenir amb les autoritats virregnals. Per intentar frenar l’avenç anglès, Buenos Aires envià una expedició a la Banda Oriental comandada pel coronel Francisco Javier de Elío, que havia arribat feia poc. Les seves tropes no van tenir temps de descansar ni d’analitzar el terreny, abans d’iniciar un atac nocturn a Colònia de Sacramento. Algú va disparar un tret sense voler, que va alertar als enemics, els quals atacaren al grup d’Elío, que per sort, van poder fugir. Va ser llavors quan el coronel va acusar els Miñones d’haver sigut els causants del desastre, cosa que ells trobaren fals i ofensiu, i es van rebel·lar. El problema va ser que Elío sempre va tractar aquelles milícies com a les antigues, que estaven sotmeses als militars, en canvi, els nous cossos de «veïns en armes» havien deixat clar als seus estatuts que només obeïen als seus oficials i al comandant en cap -Liniers-, i que no quedaven sota jurisdicció militar. La picabaralla va continuar i Elío es va queixar a Buenos Aires dels insurrectes catalans, als que mantingué retinguts. Finalment els hi va oferir tornar, pensant que serien jutjats per rebels, però tot el contrari, Liniers els va afegir ràpidament al pla de defensa.

Pel que fa als Patriotas, van tenir una bona participació com a artillers, i a més, van sofrir un conflicte intern que ens mostra quines altres lluites s’estaven iniciant. A la mateixa època de la caiguda de Montevideo, els oficials es van revoltar contra Sentenach perquè no havien cobrat, i ell els va acusar d’insubordinació. Quan van declarar davant de les autoritats, Esteve i Llach va denunciar a Sentenach de voler posar aquells territoris en independència. Tots dos van ser engarjolats per fer les investigacions pertinents, però de forma diferent: Esteve, va ser confinat a casa seva i Sentenach, enviat a Mendoza. Llavors, Liniers va escriure a la Reial Audiència dient que no podia fer el judici perquè faltava Sentenach i que a l’altre l’haurien d’alliberar perquè el seu comerç sofria pèrdues. Quan els combats van arribar a Buenos Aires, Esteve i Llach hi participà com a cap dels Patriotas.

Sentenach no va tornar a Buenos Aires fins l’abril de 1808, un cop acabat el conflicte bèl·lic, i va ser declarat innocent. Això vol dir que va ser acusat falsament i a Esteve i Llach l’haurien d’haver engarjolat, però no va ser així: va quedar com a cap dels Patriotas i a Sentenach no li van restituir el càrrec. A partir de llavors, aquesta milícia va recolzar al grup de Liniers per sobre del Cabildo.

Després de les invasions, canvis i nous camins

«El Cabildo» de Emeric Essex Vidal Font: Wikicommons

Ja a inicis del 1807 es va decidir en una junta general, treure el títol de virrei a Sobremonte per les seves accions a Montevideo. Cal recordar que aquesta figura política era designada pel rei, però segons la tradició legal peninsular, en cas de no complir amb el seu deure, la població podia revertir la cessió de la sobirania que voluntàriament havien dipositat en els representants del rei. Les invasions havien demostrat que les forces tradicionals de l’administració -militars inclosos- no havien respost al repte i que eren les «noves forces» les que havien aconseguit la victòria, ocupant els espais de poder que la pròpia estructura perdia. És per això que no és estrany que el Cabildo de Buenos Aires, després d’escollir al comerciant Martín de Álzaga com a Alcalde de Primer Voto, agafés un pes polític que feia anys que no tenia. La Real Audiència va donar de forma interina el càrrec de virrei a Santiago de Liniers, cosa que va conformar dos pols de poder en la capital, on a poc a poc s’inclouria tota la ciutat.

Com que existia la por a una tercera invasió, que estava programada però no es va fer per la geopolítica europea, les milícies es van mantenir en estat d’alerta. És per això que la influència sobre les milícies va ser una arma que els dos blocs intentaren utilitzar, esdevenint peces d’un joc, on també elles van treure profit. Per tal de rebaixar despeses, Liniers va proposar desfer la majoria de les milícies, deixant a sou només als Patricios, als Patriotas i als Hússars. El Cabildo, que no veia amb bons ulls el creixent poder de la població no peninsular, va proposar que fossin les milícies espanyoles les que vigilessin, sense sou. Finalment, van mantenir-les a totes. El tema dels sous no és menor, ja que els cossos vinculats als comerciants forts, aquells que gaudien del comerç monopolístic -catalans, gallecs i bascos-, podien viure dels seus negocis però les formacions criolles i peninsulars -persones provinents d’Andalusia o Cantàbria- que veien en les milícies una forma estable de guanyar-se la vida, necessitaven que estiguessin sempre actives.

Per la seva banda, Elío, havent esdevingut nou governador de Montevideo, es va oposar fortament a Liniers, sobretot a partir del canvi d’aliances a Espanya el 1808. Això li va servir d’excusa per a desconèixer al virrei, ja que era francès i va dubtar a l’hora de jurar entre Josep I o Ferran VII. Llavors, Elío va organitzar una junta autònoma, similar a les d’Espanya, que desobeïa a Liniers. Tot i que la milícia de Miñones estava dissolta, els seus membres sí que defensaren la nova Junta, actitud que mantindrien amb la resta d’autoritats, fins a la caiguda de la ciutat el 1815.

Pel que fa als Patriotas, Esteve i Llach va deixar clares les seves inclinacions polítiques. El 1808 es va enfrontar amb el delegat del Cabildo, perquè l’un entenia que, com eren els que pagaven, podien participar de les decisions internes del cos. Esteve i Llach va respondre que ell no els reconeixia com a cap, sinó al virrei, i davant l’amenaça de quedar-se sense sous, va replicar que algú ja ho faria. I així va ser. A finals de 1808, amb els partidaris de Liniers cada cop més forts, es va decidir que els sous dels Patriotas sortirien de nous impostos, trencant el darrer fil que els unia al Cabildo.

Cap a la Revolució

Però el veritable cop polític on les milícies van tenir un paper fonamental, va ser en la coneguda com a “Asonada de Àlzaga”, que va trencar l’equilibri entre els nous grups de poder.

A l’elecció capitular de l’1 gener de 1809, van sortir escollits molts opositors a Liniers. La seva intenció era portar la llista perquè la signés el virrei, i com que s’hi negà, l’obligarien a deixar el càrrec i fer una Junta, segurament liderada per Àlzaga. Aquest moviment polític s’havia de reforçar amb una manifestació a la Plaça de la Victòria, defensada per diferents cossos de milícies, on la gent cridaria en contra del govern de Liniers. El problema va ser que el Cabildo va sobreestimar l’acceptació que tenia entre la població. La participació popular no va ser tan nombrosa com esperaven i les milícies van respondre de forma desigual, ja que en aquest moment és quan van xocar totes les contradiccions generades amb les invasions, tan polítiques, com econòmiques i personals. Així, només una part dels Miñones hi van participar, i alguns oficials influents com Domènec Matheu, no hi van donar suport. Pel que fa als Patriotas, Esteve i Llach es va negar a secundar al Cabildo.

Llavors va actuar el grup de Liniers, si bé ja quedava clar que no era ell qui els liderava, sinó que el defensaven perquè els beneficiava. Qui si que va destacar va ser Cornelio Saavedra, desfent la pressió dels enviats del Cabildo i mostrant al virrei que a la plaça, les forces havien canviat. Ara es sentien crits a favor de Liniers, i les tropes eren les seves, inclosos els Patriotas. Anys després, el propi Saavedra diria que tant ell com els seus companys, on incloïa a Esteve y Llach, ja sabien del joc del Cabildo pels espies que tenien.

Cal insistir en la multiplicitat de conflictes que es van posar en joc, ja que moltes vegades s’ha vist només com una lluita entre peninsulars-criolls, però tal com es pot veure a la taula, els bàndols enfrontats tenen diferents lluites:

Font: Taula de composició pròpia

Després de la desfeta es va iniciar una forta repressió. No només es van detenir als oficials de les milícies contràries, sinó que, segons alguns testimonis, tenien ordres de prendre a tots els catalans, bascos i gallecs. Aquestes milícies van ser desfetes i els membres que tenien càrrecs públics, van ser apartats. També es va detenir als capitulars contraris a Liniers i, sense judici, se’ls va enviar per mar a Carmen de Patagones. El que alguns testimonis, com Juan Manuel Beruti, destaquen és que es culpés al Cabildo, però els capitulars no contraris quedessin lliures. Alguns informes parlen de com els encarregats de les detencions, on mencionen a Esteve i Llach, també feien requises dels diners dels inculpats, que s’utilitzaren per pagar els sous als milicians favorables. En definitiva, es va dur a terme un «extermini» polític dels grups contraris a Liniers.

El que ajuda a veure les dimensions d’aquesta repressió, és l’intent d’esborrar la «memòria» dels mèrits que va tenir el grup «revoltat» a les invasions angleses. Es va iniciar un judici per investigar l’asonada i es va denunciar a Martín de Àlzaga, Miguel de Ezquiaga -dels Patriotas, oposat a Esteve i Llach- i Felip de Sentenach -tot i que la seva participació no està clara-. A aquesta causa es va afegir una segona, per una denúncia de Juan Trigo on les acusava d’haver parlat durant les invasions de voler independitzar aquell territori. El judici es va iniciar a principis del 1809 i va finalitzar el juliol de 1810 -en mig d’un nou sistema de govern-, van ser interrogats 87 testimonis i es van escriure 936 fulls d’expedient.

Però no tot va ser favorable per al bàndol de Liniers. Per una banda, els membres del Cabildo van ser alliberats per un vaixell enviat per Elío, que els portà a Montevideo. Allí iniciaren una forta oposició contra Liniers i els seus, tant a Buenos Aires com a Espanya. Tot i que la Península estava en guerra, les institucions romanents van llegir els informes i van enviar un nou virrei, Baltasar Hidalgo de Cisneros. Aquest, va arribar a Montevideo el juliol de 1809 i el primer que va manar va ser desfer la Junta a Elío, cosa que va fer ràpidament perquè Liniers ja no tenia el poder. El següent pas va ser reunificar a la societat tancant la investigació de l’asonada, com si no hagués existit. L’altra acusació es va mantenir, però va canviar els fiscals, els quals reiniciaren les investigacions. Un efecte immediat va ser que molts dels testimonis van variar les seves declaracions a favor dels acusats, el que mostra que hi havia interés per a culpar-los, fins i tot dels anteriors fiscals, designats per Liniers. Els acusats van ser trobats innocents, però no van ser compensats, «per no provocar més mals».

Pel que fa a les milícies eliminades, se’ls hi van tornar els honors però no van poder reorganitzar-se ja que, amb l’excusa de rebaixar despeses, Cisneros va voler treure poder a les milícies provincials, canviant-les per nous cossos. Però com que va mantenir als oficials –Saavedra, Esteve i Llach,…-, les seves adhesions i força, també perduraren.

Finalment, va ser la pròpia situació a Espanya la que va accelerar el canvi polític a Buenos Aires. Com la guerra a Europa va trencar les rutes comercials, Cisneros va obrir una mica el comerç, la qual cosa va treure poder als monopolistes i va beneficiar als més liberals. Per a una altra banda, a la caiguda de la Junta Central de Sevilla i el seu trasllat a Cadis, els territoris americans van entendre que aquest reducte ja no representava la sobirania espanyola i per tant, aquesta havia de tornar «al poble», que havia de decidir el seu futur. Així, mentre que Montevideo es va mantenir fidel a les institucions peninsulars, Buenos Aires va iniciar un Cabildo Abierto, que va proclamar el 25 de maig de 1810 la Primera Junta Governativa Provisional, amb 9 membres:

Francisco Fortuny “Primera junta”, per ordre: President:
 Cornelío Saavedra(1), Comandant dels Patricios; Secretaris:
 Juan José Paso(2)  i Mariano Moreno(3) advocats; Vocals: Juan José Castelli(4), advocat
Manuel Belgrano(5), advocat Miguel de Azcuénaga(6), militar Manuel Alberti(7), sacerdot. Font: Wikicommons

Tots ells eren criolls, però els altres dos vocals eren comerciants catalans, capità i tinent de la 2a companyia de Miñones de Buenos Aires Joan Larrea(8)  i Domènec Matheu(9). Tots dos gaudien d’un reconeixement social entre els criolls i eren comerciants pròspers, que van promoure el canvi econòmic i polític.

Conclusions

Les invasions angleses van permetre que molts sectors de la societat que no tenien poder fins llavors, trobessin en les noves milícies una forma d’ocupar, de mica en mica, els espais que l’estructura virregnal deixava lliures. En aquest context, el grup de catalans, va saber adaptar-se d’una forma més ràpida en el canvi que es va donar de la societat corporativa, típica de l’Antic Règim, cap a la nova societat de ciutadans, d’individus. A més, amb la seva evolució podem analitzar els tres nivells de conflictivitat que van aparèixer el 1806: el conflicte general de la monarquia -creació de les milícies-, el local -entre les institucions virregnals- i el personal -Sentenach i Esteve i Llach-.

Per saber-ne més

BERUTI, Juan M., «Memorias curiosas». A: BIBLIOTECA DE MAYO. T.IV, 1960, pp.1(3.647)-504(4.150).

BETANCUR, Arturo A., El puerto colonial de Montevideo (2 vols.), Universidad de la República, Montevideo, 1997.

HARARI, Fabián, Hacendados en armas. El cuerpo de Patricios, de las Invasiones Inglesas a la Revolución (1806-1810),  2009.

MARTÍNEZ LLAMAS, David, De tropas libertadoras a traidores a la patria: los milicianos catalanes durante las invasiones inglesas y el proceso de independencia del virreinato del Río de la Plata (1806-1812), 2019 [tesis en línea]  http://hdl.handle.net/10803/667200

Proceso seguido contra Martín de Álzaga, Felipe de Sentenach y José Miguel de Ezquiaga, acusados de haber intentado independizar el Río de la Plata, del dominio del monarca español. A: BIBLIOTECA DE MAYO, T.XII: Sumarios y expedientes, Senado de la Nación, Buenos Aires, 1962, pp. 1(10905)-552(11456).

Read More

Un nou virregnat en l’època de les reformes fallides

El virregnat del Riu de la Plata, creat el 1776, va ser una de les darreres incorporacions a l’estructura política de la monarquia hispànica. Va ser ideat tant per optimitzar el circuit dels recursos gestionats pel gran virregnat del Perú, com per reforçar el sistema defensiu contra els bandits, els atacs dels pobles indígenes i els avenços de la colònia portuguesa del Brasil. Ben aviat, els dos centres de poder del nou virregnat -Buenos Aires com a capital administrativa, i Montevideo com a port comercial i de la Marina Reial-, van créixer considerablement.

Tot i això, el nou virregnat no va estar lliure dels efectes de les crisis econòmiques i polítiques de la Península, la qual cosa va afectar el seu sistema defensiu. A més de les mancances de reforços humans i recanvis materials que la metròpolis no enviava, existien qüestions pròpies del territori que feien poc atractiu el servei militar -sous minsos, grans extensions de campanya per a vigilar, absència de grans poblacions, o la necessitat constant de mà d’obra pel camp-. És per això que les autoritats virregnals van patir una constant sensació d’intranquil·litat enfront dels enemics externs, però també interns. No gens menys, el 1780 es va iniciar la revolució indígena de Tupac Amaru II, a zones del virregnat peruà i riuplatenc, que van desgastar significativament les seves forces.

Però si va haver-hi una potència que va intentar influir i beneficiar-se dels territoris americans de la monarquia hispànica, aquesta va ser Anglaterra. Van elaborar diversos plans, alguns del revolucionari veneçolà Francisco de Miranda, amb la intenció tant d’obtenir beneficis econòmics -matèries primeres i mercats-, com evitar que França, aliada de la monarquia hispànica, pogués utilitzar les riqueses d’aquests territoris hispànics.

Retrat de William Carr Beresford. Font: Wikimedia Commons

Va ser a la victòria anglesa a Trafalgar, del 21 d’octubre del 1805, on es va convertir definitivament en la potència dominant al mar, trobant-se amb el ferm tancament del continent europeu per part de Napoleó Bonaparte i els seus aliats. Va ser llavors quan l’almirall Home Riggs Popham va decidir envair el Riu de la Plata. Aquest militar ja havia participat en l’elaboració de diversos plans contra els territoris hispànics a Amèrica i coneixia de primera mà, pels espies que hi tenia, les deficients defenses de Buenos Aires i Montevideo, així com la notícia d’un proper embarcament dels capitals del virregnat riuplatenc i del Perú, cap a la Península. Un cop es va unir a la campanya el militar William Carr Beresford, les tropes britàniques iniciaren la invasió.

La caiguda de Buenos Aires i la Reconquista de 1806

El dia 25 de juny de 1806, els 1.641 oficials i soldats anglesos, comandats per Beresford, van desembarcar a la costa de Quilmes, a pocs quilòmetres de Buenos Aires. Ho van fer amb relativa facilitat, sense una gran oposició per part de les autoritats virregnals.

El seu avenç va ser igualment ràpid i demolidor, com mostra que el dia 27 de juny, la capital ja havia caigut en mans angleses. A banda de les ja mencionades mancances, també va tenir molta incidència la decisió del virrei Rafael de Sobremonte, de no armar a la població -i en especial alscriolls-, per por a una possible revolta en contra seva. També va ser molt important l’actitud de les mateixes autoritats virregnals, que no van prendre accions agosarades per retenir l’avenç enemic, contrastant amb les ganes de lluita que tenia una part de la població, enfervorida. No va ser ben vist pels veïns de Buenos Aires que el virrei, tot i que així ho marcaven els plans defensius oficials, sortís de la ciutat cap a Còrdova, juntament amb el tresor de la ciutat i els capitals d’alguns grans comerciants. Certament, el problema no va ser la seva marxa, sinó la sensació de fer-la a correcuita, sense haver emprès cap acció significativa per a la defensa.

Mapa d’elaboració pròpia

Un cop la ciutat va canviar de mans, la majoria dels oficials de l’exèrcit, les grans famílies i les autoritats administratives i comercials van optar per apropar-se als nous governants, alguns de bon grat i d’altres, en aparença. Els anglesos els hi van prometre respectar les seves propietats i el culte catòlic, a canvi d’una jura, més o menys pública, on afirmessin que no lluitarien en contra d’ells. Això va afectar una nombrosa part dels oficials presoners, molts dels quals es van negar posteriorment a formar part de les accions de reconquesta. Com els anglesos no tenien ordres directes del seu govern que els permetessin assegurar la independència del territori riuplatenc, molts dels que els havien vist com a possibles alliberadors, finalment es van posicionar amb els que volien tornar al sistema hispànic.

Va ser en aquest moment quan, tant a Buenos Aires com a Montevideo, va néixer la idea de, enfront de les accions poc efectives de les autoritats virregnals, ser els mateixos habitants els que iniciessin la defensa contra els anglesos. El primer gran moviment de rescat per a la capital va començar a Montevideo, ideat pel governador Pascual Ruiz Huidobro amb el que quedava de les tropes regulars, que havien creuat el riu per si de cas l’atac inicial es feia contra aquella costa. Però no només van ser els militars els que van reaccionar, els comerciants de Montevideo, i entre ells destacaren catalans com Miquel Antoni Vilardebó o Jaume Illa, van oferir diners, productes i acolliren als militars en campanya en les seves propietats. Aquest col·lectiu català, tal com van fer també un grup de corsaris francesos, es van oferir a formar milícies per ajudar a la reconquesta.

Finalment, el dia 22 de juliol van marxar cap a Buenos Aires els 906 efectius, regulars i milicians, liderats per Santiago de Liniers, oficial de la marina espanyola d’origen francès, que estava destinat a Ensenada quan es va iniciar l’atac anglès. Quan va marxar cap a Buenos Aires per, en teoria, posar el seu càrrec sota la nova administració, va rebre informacions dels grups de resistència de Buenos Aires i va marxar cap a la Banda Oriental, on Huidobro li va confiar el comandament de les forces que havien d’iniciar la coneguda com a Reconquista. Dies després, des de Colonia de Sacramento, aquestes tropes van aconseguir creuar el Riu de la Plata sota la pluja, esquivant el bloqueig anglès del riu.

Mentrestant, dins de la capital portenya, es van portar a terme uns moviments de resistència. Com destaca Alejandro Rabinovich, les primeres operacions les van dur a terme particulars o petits grups que, sense planificació, es dedicaren a robar i a atacar a soldats anglesos de forma indiscriminada. A poc a poc, aquests individus es van començar a unificar per portar a terme actes coordinats de sabotatge. Un dels més importants va ser el grup liderat pels comerciants Felip de Sentenach i Guerau Esteve i Llach, finançats en secret pel cabildo de Buenos Aires, que van iniciar el pla de fer dos túnels per sota de la ciutat per tal de minar la caserna “de la Ranchería”i el fort de la ciutat, on residien les autoritats angleses.

Quan aquest grup ja va ser gran, van decidir fer un campament al Perdriel on poder emmagatzemar armes i entrenar a tropes perquè reforcessin al grup de Montevideo. Tot i la bona organització dels complotats, van haver d’incloure a gent que no va ser tan discreta -borratxeres, anades i tornades del campament…-.  Els anglesos, per la seva part, ben aviat van prendre mesures contra el sabotatge que, unides a les informacions obtingudes pels seus espies, van fer que finalment descobrissin el campament, atacant-lo i dispersant als que estaven allí. Molts d’ells van marxar per trobar-se amb l’exèrcit de Liniers, que creixia ràpidament a mesura que avançava cap a la ciutat.

Plànol d’elaboració pròpia

Tot i la coneguda perícia bèl·lica britànica, aquestes no s’esperaven que els riuplatencs aconseguissin un gruix de gent suficient, ni suficientment preparada, per oposar-se al seu govern. Tampoc van creure que la població de la ciutat, un cop iniciats els atacs el 12 d’agost, participaria tan activament de la recuperació de la ciutat, juntament amb les tropes de Liniers. Així, el llançament d’objectes, d’aigua bullent i l’ajuda a les avançades dels “reconqueridors”, a poc a poc van donar el seu fruit. Un cop guanyades posicions fortes, gràcies a atacs furtius que capturaren canons i obusos, juntament amb el retorn de les tropes del Perdriel i la fusió amb el grup dels sabotejadors interiors, ben aviat van aconseguir arraconar als anglesos a la Plaza Mayor -actual Plaza de Mayo-. Finalment, la pressió va fer que es rendissin, per evitar un mal major.

Intranquil·litat externa i canvis interns

La victòria no va ser definitiva, tot i que important, ja que Popham continuava a l’entrada del riu amb la seva flota, a l’espera dels reforços que Anglaterra els enviava. Els oficials i soldats anglesos empresonats van ser dispersats pels pobles de l’interior, per evitar possibles revoltes.

Mentrestant, a Buenos Aires es va iniciar un procés molt important pels posteriors esdeveniments polítics. El cabildo de la ciutat va fer un canvi, per tal de recuperar les atribucions que la resta d’autoritats li havien pres amb el pas dels anys. A més, per l’oposició entre els capitulars i el virrei Sobremonte -discussions sobre el protocol, parcel·les de poder…- no va sorprendre que al 14 d’agost convoquessin un Cabildo Abierto amb tota la resta d’autoritats, civils, militars i milicianes, per decidir quines mesures havien de prendre per la nova lluita amb els anglesos. Però  també, aquesta reunió va servir per afectar a la figura del virrei, al qual van denunciar de no haver complert amb la primera funció del seu càrrec, defensar a la població. Acusat de covard i de mirar només pels seus interessos, es va decidir que no era digne de liderar la lluita defensiva.

S’ha d’entendre que la figura del virrei era l’alter ego del rei als seus territoris i que aquesta iniciativa del cabildo va respondre a la idea que la sobirania, que residia en la població, la delegaven en el rei -o les seves autoritats- mitjançant un pacte, i si aquest es desfeia, la sobirania retornava al poble o al seu representant, el cabildo. Tot això va ser possible, tant pel trencament de les comunicacions entre el Riu de la Plata i la metròpoli, com per la no l’oposició de la Reial Audiència, tribunal que esdevenia el darrer reducte de la legalitat virregnal. Per tot això, finalment es va aprovar dividir les atribucions del virrei en dos: l’Audiència, seria la dipositaria de les funcions polítiques, i Liniers assumiria el càrrec de comandant d’Armes, encarregat de supervisar la defensa de la ciutat.

Uniforme dels Patricios (criolls) Font: Wikimedia Commons

Una de les primeres iniciatives que va prendre, va ser la militarització de tota la població de Buenos Aires. Tot i que va haver-hi peticions prèvies, el 6 de setembre es va fer una convocatòria oficial on es va proclamar que tots els homes en edat de portar armes, s’havien d’organitzar en milícies per províncies de naixement, incloent-hi a la nombrosa població criolla. Així, van sorgir-ne les milícies de bascos, gallecs, catalans, andalusos… però també la de “Patricios” (criolls de la ciutat de Buenos Aires), els “Arribeños” (de les províncies “de arriba”) i fins i tot una de “pardos, negros y morenos”, amb oficials blancs. El grup de sabotatge que lideraren Sentenach i Esteve i Llach, també es van organitzar en una milícia, vinculada a l’artilleria, anomenada els “Patriotas de la Unión”, pagada pel cabildo.

Aquesta militarització no només va significar que persones que depenien de feines inestables, o de baixa categoria, ara gaudirien d’un sou mentre estiguessin en campanya, sinó que una de les característiques d’aquests cossos milicians va ser la seva participació en política. Sense entendre aquesta en el sentit actual, és cert que a partir d’aquest moment el pes de les decisions i  els suports d’aquests milicians, van ser decisius, esdevenint “el Poble”, un subjecte actiu de la política.

Aquestes no van ser les úniques conseqüències de la primera invasió, ja que també es va iniciar un allunyament entre Buenos Aires i Montevideo, el qual cada cop es faria més gran. És cert que les dues mantenien una relació tibant, donada la submissió administrativa d’una sobre l’altra, però aquesta es va agreujar, tant per la lluita pel reconeixement a la cort dels honors de la victòria, com per les accions presses per a la defensa contra el segon atac dels anglesos. Buenos Aires va iniciar una política restrictiva i d’autoconservació de les forces i els materials bèl·lics, que va agreujar l’escassetat existent a Montevideo. La capital argumentava que si els hi concedia el que demanaven, ella quedaria desprotegida, actitud que contrastava amb les iniciatives presses per Montevideo el juny de 1806.

Aquest aspecte es va agreujar quan, el 14 de gener de 1807, els reforços anglesos van arribar i iniciaren els atacs contra Montevideo. Les mancances bèl·liques, i algunes qüestionables decisions estratègiques, van permetre, de nou, un plàcid desembarcament de les tropes angleses, que ben aviat iniciaren el bombardeig contra les muralles de la ciutat. A la defensa de Montevideo tampoc va ajudar la participació de Sobremonte, el qual havia marxat cap allí després d’assabentar-se de les decisions del Cabildo Abierto. Molt aviat, es van fer paleses les divergències amb el governador Huidobro i l’oposició de la població de la ciutat contra ell, cosa que el va obligar a retirar-se fora de les muralles, a un campament a la zona de Las Piedras.

Retrat de Martín de Álzaga Font: Wikimedia Commons  

Buenos Aires, en mig d’una reorganització general per a la defensa, va enviar -tard- algunes partides per ajudar a Montevideo. Aquestes, es van trobar amb la mala feina -o mala fe- de Sobremonte, que havia d’enviar cavalls a Colonia per facilitar-ne la mobilitat dels reforços, cosa que no va fer. Això va afectar el grup que liderava Pedro de Arze, que tot i el retard, va arribar a Montevideo poc abans de ser atacada. Però també va provocar que el segon dels reforços, liderat pel propi Liniers, es va haver de tornar cap a Buenos Aires en rebre les notícies de la caiguda de la ciutat, el 3 de febrer de 1807, mentre esperaven els cavalls promesos.

A més de la caiguda de Montevideo, a inicis de 1807 també es va produir un canvi important al cabildo de Buenos Aires. En les eleccions que cada 1 de gener es celebraven per a renovar els seus càrrecs, van sortir com a batlles de 1r i 2n vot, Martín de Álzaga i Esteban Villanueva, dos comerciants reconeguts defensors del sistema de comerç monopolístic, sistema restringit als peninsulars. Això va provocar el rebuig dels comerciants criolls i de les milícies de les quals en formaven part, així com dels peninsulars no vinculat a aquest comerç. És aquí on la participació política miliciana es va començar a notar, al oscil·lar la seva adhesió cap els grups de poder que sí que els podien beneficiar, mentre que els grups de catalans, bascos i gallecs, així com inicialment els Patriotas de la Unión, es van mantenir al costat del cabildo i els seus. És a dir, mentre es lluitava contra els anglesos, internament es va iniciar una altra pugna per ocupar els espais de poder oberts al sistema virregnal a causa de les invasions, on participaren els grups propers Àlzaga i els que seguien a Liniers, ara virrei interí.

Com s’havia produït aquest canvi? Amb les notícies de la caiguda de Montevideo es va saber de les incompetències de Sobremonte. Això va fer enfurismar a la població, que va peticionar la destitució del virrei, cosa que es va fer efectiva a la Junta de Guerra del 10 de febrer de 1807. Aquesta, va comptar amb el beneplàcit de la Reial Audiència, la qual va quedar com a representant interina del poder virregnal. Amb l’arribada de notícies de la Península, el 30 de juny, es va saber per una Reial Ordre que a tota Amèrica, en cas de mort o incapacitat del virrei, el poder polític, militar i la presidència de la Reial Audiència, passava al militar de major rang. Com que Huidobro, qui havia de ser el destinatari, estava pres pels anglesos, i com que Liniers havia rebut en el mateix correu l’ascens a brigadier de la Reial Armada, l’Audiència el va anomenar ràpidament virrei interí, fins a la confirmació per part de la cort, la qual va arribar al juliol d’aquell any.

La Defensa de 1807

De nou, l’avenç anglès va ser molt ser ràpid i, sense una forta oposició virregnal. Ja el 28 de juny de 1807, els 9.100 soldats (aprox.), van creuar el riu i van desembarcar tranquil·lament, a Ensenada, a uns 68 quilòmetres de Buenos Aires. Liniers, va decidir plantar-los cara, traspassant el rierol que quedava davant de la capital, abandonant d’aquesta forma una situació estratègica, acció que molts van considerar errònia. Després de diversos combats, els anglesos van aconseguir avançar i entrar en la ciutat, dispersant les tropes de Liniers cap a l’interior de la capital, quedant aquest desaparegut durant unes quantes hores.

Retrat de Santiago de Liniers Font: Wikimedia Commons

Dins de Buenos Aires, va ser el cabildo qui es va reunir amb els comandants de les noves milícies i els militars que quedaven, per tal d’organitzar un pla de defensa. La idea va ser fortificar el centre de la ciutat amb canons, barricades i fusellers a les terrasses dels habitatges. Cal recordar que la immensa majoria de les forces milicianes no havien tingut més formació militar que la donada entre la primera i la segona onada de les invasions. Tot i això, les accions fetes pels veïns-milicians van ser superiors que les de les tropes formals. Un cop tornat Liniers, va ser posat al capdavant de la defensa de la ciutat, i va ser llavors quan es va produir la definitiva transformació de Buenos Aires en una ciutat armada.

Els anglesos van decidir formar columnes per diversos carrers de la ciutat, sense portar els fusells carregats per evitar endarrerir-se en escaramusses, per tal d’avançar ràpidament cap a l’altra punta, on estaven les institucions virregnals, per tal d’ocupar-les. De nou, no van comptar amb la ferocitat dels veïns i veïnes de la ciutat, ni amb trobar-se amb unes forces virregnals més entrenades, ni amb una disposició defensiva feta per a desgastar als enemics. Així, van sofrir atacs ferotges al carrer i als sostres de les cases, la qual cosa els hi va comportar força baixes i els va obligar a atrinxerar-se als punts que ja havien ocupat, algun d’ells d’importància. Finalment, tot i que els virregnals no van aconseguir desfer-se de totes les forces enemigues, aquests es van rendir el dia 7 de juliol.

Un cop reconeguda la victòria riuplatenca, les negociacions van imposar la marxa dels soldats anglesos i el retorn dels presoners fets, per cadascun dels bàndols, a les dues invasions. A més, tal com va exigir el cabildo, havien de retornar Montevideo, decisió molt criticada per a gran part de l’oficialitat anglesa, ja que era una plaça on encara tenien molta força.

En definitiva, les conseqüències sociopolítiques de les invasions angleses van suposar un gran canvi pel virregnat. Després de la marxa dels anglesos, la presència de les milícies es va mantenir per por per a una tercera invasió -que estava prevista però no es va produir-, la qual cosa es va aprofitar a les lluites, cada cop més fortes, entre el grup d’Àlzaga i el de Liniers, que finalment es van enfrontar el 1809. També es van aprofundir les oposicions entre Buenos Aires i Montevideo, especialment a partir de 1808, amb els canvis que es van produir a la Península per l’ocupació francesa. Va ser gràcies a un nou canvi a la Península que es va instaurar una junta autònoma de govern a Buenos Aires el 25 de maig de 1810, la qual va provocar un terratrèmol polític a tot el territori. Però aquesta, és una història per a un altre moment.

Read More