Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

“Ells parlen diferent que nosaltres perquè no senten de la mateixa forma, parlen com salvatges, perquè són veritablement salvatges al bell mig de la brillant civilització europea.”

Cesare Lombroso, L’uomo delinquente (1876)



Cesare Lombroso (1835-1909) és considerat un dels màxims exponents de la criminologia positivista i el fundador d’una nova ciència: l’antropologia criminal. Graduat en medicina per la Universitat de Pavia, va exercir com a professor de medicina legal, higiene, psiquiatria i antropologia criminal en la mateixa institució, i va ser director del manicomi de Pesaro des de 1871. La seva aportació més rellevant la va fer l’any 1876, amb la publicació de “L’uomo delinquente”, un estudi sobre els trets antropològics dels criminals.

Els seus estudis aportaran un nou enfocament per explicar l’origen la delinqüència. Si bé els primers diagnòstics el van portar a parlar d’atavisme al fer una anàlisi purament biologista, Lombroso acabarà considerant altres factors, com l’epilèpsia i la bogeria, en la seva anàlisi.  Una de les contribucions més importants va ser la introducció del concepte de “perillositat social”. A partir d’aquesta idea s’originaren sistemes com el dobble binario a Itàlia, el qual va suposar l’aplicació de mesures de seguretat –com és el treball forçós– en aquells casos no imputables. Les mesures van ser aplicades fins ben entrat el segle XX. N’és exemple el cas del règim feixista de Benito Mussolini als anys trenta.

Fotogravat i signatura de Cesare Lombroso, nascut a Verona el 6 de novembre de 1835 i mort el 19 de desembre de 1909 a Torí als 73 anys. Font: Wellcome Collections.

Influenciat per la teoria evolucionista de Charles Darwin, l’italià incorpora en el seu pensament el determinisme biològic. La influència del sociòleg britànic Herbert Spencer és igualment palpable en la seva obra. Lombroso, a través del positivisme, trasllada a les ciències socials les idees i els mètodes que fonamenten el camp de les ciències naturals. A la segona meitat del segle XIX, el plantejament arbitrista recolzat per l’escola clàssica de Francesco Carrara va ser reemplaçat per la concepció determinista, representada per l’Scuola Positiva. Enrico Ferri i Raffaele Garofalo van ser altres dues figures destacades de la nova escola fundada per Lombroso, la qual va rebre la influència del materialisme alemany en detriment d’una concepció metafísica pròpia de l’etapa precientífica de la disciplina.

El canvi de paradigma va tenir lloc en un context marcat per la unificació italiana i pel triomf del liberalisme. Enmig d’un clima de pobresa generalitzada i d’una desigualtat social puixant, la classe obrera planteja vies alternatives que buscaven revertir l’ordre establert. Els interessos de la burgesia, la classe dominant, semblaven perillar a causa dels canvis que estava generant el procés d’industrialització. No perdem de vista que Lombroso és fill de la ciutat de Verona, al nord d’Itàlia, la regió més industrialitzada del país. 

El fenomen també va afectar les dinàmiques socials de l’època. L’augment de la criminalitat guarda una estreta relació amb les precàries condicions de vida i treball. Una important part de la població urbana estava conformada per immigrants provinents dels entorns rurals, els quals es desplaçaren fins a les ciutats a la cerca de feina. Malgrat les esperances, la desocupació i la pobresa empenyia a qui patia els seus efectes als marges de la societat. La delinqüència esdevindria una forma de subsistència. L’alarma social no es va fer esperar i el concepte de “perillositat” va irrompre amb força en el si la societat decimonònica.

La burgesia va trobar en els intel·lectuals el suport necessari per fer front a la nova realitat social, resultant de l’avenç del sistema econòmic que aquesta classe defensava. D’entrada, la burgesia es negà a acceptar la desigualtat social com a un factor explicatiu que justifiqués els desordres de la nova societat. Les reticències la van portar a buscar altres raons que permetessin impulsar polítiques de control i coerció social efectives. Va ser en aquest punt quan la jove criminologia positivista, impregnada per un conjunt d’idees que vetllaven per la conservació de l’ordre establert, va erigir-se com a garant dels interessos dels poderosos. El liberalisme, assumit com un ordre natural i legítim, el qual hauria de ser preservat pel bé de la “brillant civilització europea”, trobaria en la ciència moderna un dels seus principals baluards.

Llavors, quina era l’explicació que atribuïa la burgesia a l’existència de determinades conductes delictives? L’objectivitat científica va ser l’encarregada de resoldre l’interrogant. Cesare Lombroso va realitzar en 1871 una primera investigació forense del crani de Giuseppe Villella, un criminal calabrès de l’època. L’estudi conclou que existia una relació de similitud morfològica entre els cranis dels delinqüents i els dels animals. Va ser llavors quan l’antropòleg va elaborar una hipòtesi que incorporava la teoria darwinista de l’evolució humana. Lombroso afirma que l’home delinqüent és un esglaó entremig en l’escala evolutiva. Un ésser atàvic i primitiu, el qual presenta trets diferencials, tant anatòmics com de comportament, que ens porten a poder considerar al criminal un anormal. La inclinació al crim estaria lligada, segons el seu estudi, a factors hereditaris que determinen biològicament a l’individu. Alhora, el crim serà percebut com una “necessitat natural”. Per tant, malgrat que no seria possible la seva erradicació total, sí que podria preveure’s.

Imatge de l’obra “Les applications de l’anthropologie criminelle” (1892), amb un dibuix dels instruments antropomètrics. Font: Wikimedia. Fondo Antiguo de la Biblioteca de la Universidad de Sevilla

L’autòpsia de Villela va ser complementada posteriorment amb altres estudis que van permetre l’elaboració de la teoria del criminal nat i l’establiment de diverses categories. Lombroso realitza quatre-centes autòpsies forenses, analitza al voltant de sis mil delinqüents vius i observa un total de vint-i-cinc mil presoners d’arreu d’Europa. Arribats a aquest punt, convé aclarir que les dades recollides en tots aquests estudis no proven res per si mateixes. Partint del que hom pot considerar simplement indicis, Lombroso articula un discurs recorrent a judicis de valor, però el qual troba en la ciència un rígid suport que dota de coherència el seu discurs.

L’estudi al detall del cos humà es va dur a terme a partir de la mesura acurada del crani, del nas, de les extremitats, de l’alçada i del pes, i va complementar-se amb fotografies i esbossos que eren presentats a la societat com un recurs probatori de les anomalies diagnosticades. Segons la teoria lombrosiana, els delinqüents són fàcilment reconeixibles si ens hi fixem en els trets facials, la forma del crani i les dimensions corporals. Destacarien, per exemple, en el cas dels assassins els ulls freds, les orelles allargades i el cabell fosc i rinxolat. D’igual manera, els carteristes podien ser identificats per les seves mans prominents; els falsificadors per tenir una gran circumferència cranial; i els violadors pel seu cabell ros, per tenir les mans petites i per presentar anomalies als seus genitals. El metge també incorpora la fisiologia i l’algometria als seus mètodes d’estudis, analitzant la sensibilitat dels criminals amb la primera i la resistència al dolor amb la segona praxi.

El criminal va ser representat com un malalt i un monstre alhora. Així doncs, van ser classificats en sis categories: a) El criminal nat, atàvic, salvatge i supersticiós, b) el boig moral, amb una capacitat cognitiva normal però amb un desviament moral, c) l’epilèptic, amb tendència per les accions violentes, d) el boig, un malalt mental que es trobava alineat, acostumava a ser addicte a l’alcohol i resultava fàcilment reconeixible pels seus brots d’histèria, e) el delinqüent ocasional, i f) el criminal passional, el qual actuava imbuït per la ira i la ràbia. Posteriorment, van ser incloses dues categories més, amb la dona delinqüent i el delinqüent polític. El denominador comú per Lombroso era evident, i és que la majoria presentaven causes biològiques-hereditàries. Nogensmenys, també identifica trets típics dels criminals que serien producte del seu comportament, com per exemple les arrugues causades pel seu riure cínic.

A banda de les categories, Lombroso elabora un esquema amb els patrons que sobresortien de la suposada normalitat. Segons l’esquema, els criminals eren encabits al grup dels antisocials, els considerats com a alineats formarien part dels extrasocials i aquells altres que destaquessin per la seva alta capacitat intel·lectual al grup dels suprasocials. Aquest darrer cas va ser profusament estudiat per l’italià a “Genio e degenerazione” (1897), una obra a la qual equipara els artistes amb els criminals, en la mesura que tant uns com els altres es deixaven emportar per un mateix sentiment: la passió. De fet, partint d’aquest esquema, Lombroso arriba a titllar a l’escriptor francès Émile Zola de malalt.

La impulsivitat és un dels conceptes més recurrents a l’hora d’analitzar determinats grups humans. Per exemple, Lombroso no dubta a recórrer al testimoni de l’historiador romà Tàcit quan aquest ens parla de l’alta taxa d’homicidis comesos pels esclaus, per parlar de la suposada impulsivitat dels antics pobladors germans (bàrbars). El criminòleg arriba a afirmar que “los pueblos normalmente más indolentes y perezosos se entregan a las danzas más desenfrenadas y ruidosas, hasta llegar a una especie de delirio furioso” a efectes de la impulsivitat que pateixen les seves gents. La mateixa idea serà emprada per justificar les formes de vida nòmades d’alguns pobles i el rebuig cap a les tasques mecàniques i continuades per part d’alguns individus.

En darrer lloc, un últim element a tenir present de la seva obra és com Lombroso percep el càstig i la condemna. O, millor dit, quines solucions proposa per afrontar el problema. Si anem als casos més greus, Lombroso arriba a defensar la pena de mort quan la situació sigui incorregible. Ara bé, criticarà tant la tortura com el sistema de presons de llavors, ja que opiniava que aquest pervertia als criminals i no feia més que agreujar algunes situacions. Més bé, es mostrà partidari d’ajustar les penes en funció del grau de perillositat que presentava el delinqüent. Individualitzar-les segons el perfil, trencant així el principi d’igualtat. D’aquesta manera, les penes haurien de ser molt més contundents pels criminals nats que en altres casos.

Paral·lelament, durant la segona meitat del segle XIX l’anarquisme sacsejava amb força molts països arreu del món. L’Espanya de finals de segle, per exemple, va viure un turbulent clima social al qual es va escampar la preocupació entre les autoritats i la burgesia davant l’onada d’atemptats perpetrats suposadament pels anarquistes –no pocs de dubtosa autoria. Cesare Lombroso va fer la seva particular contribució amb la publicació de “Gli Anarchici” (1894). Malgrat dedicar unes poques pàgines a reflexionar al voltant de la situació de penúria i desesperació d’alguns dels seus coetanis, el seu posicionament és ferm: “no puede ser considerada una teoría como la anárquica, que representa la vuelta al hombre prehistórico […], sino como un enorme retroceso.”. Els anarquistes, prosegueix Lombroso, “tienen perfecto tipo criminal”. Entre els arguments antropologics que sustenten tals afirmacions trobem l’ús de la “jerga” criminal, elements simbòlics com els tatuatges de cors, calaveres, ossos creuats i àncores, a més de diagnosticar en els anarquistes una “falta general de sentido moral, falta por la que les parece sencillísimo el robo, el asesinato y todos los crímenes que á los demás parecen horribles.”

Imatge de la cinquena edició de “L’uomo delinquente” (1897) amb una il·lustració dels tatuatges que llueixen els delinqüents. Font: Wikimedia. Fondo Antiguo de la Biblioteca de la Universidad de Sevilla

El descrèdit de part de la seva obra arribà al final de la vida de l’autor. A la dècada dels noranta les crítiques començaren a qüestionar la validesa de l’enfocament. Sociòlegs com el francès Gabriel Tarde, autor de “La criminalité comparée” (1886), van refutar les seves tesis. Gina Lombroso va ser l’encarregada de biografiar la vida del seu pare, a més de continuar la seva obra. Encara avui dia la figura de Cesare Lombroso suscita una certa polèmica. Són molts els seus detractors i de fet, el Museu d’Antropologia Criminal que porta el seu nom ha estat tancat en diverses ocasions. 

En definitiva, Cesare Lombroso va presentar un diagnòstic innovador basat en el determinisme biològic, el qual va gaudir d’una notable acceptació científica i popular durant dècades. La deshumanització del delinqüent, representat com una bèstia primitiva a remolc entre el simi i l’humà en l’escala evolutiva, va tenir un gran impacte en la societat de l’època, estigmatitzant-lo i creant estereotips al voltant de la seva existència. El dret penal i la medicina legal també es van fer ressò de les seves publicacions. Els seus estudis van servir com a prova a l’hora de dictar sentències judicials i de perseguir conductes titllades de ser “perilloses” per a la societat. L’alarma social que generava la delinqüència va trobar resposta per part del positivisme científic, amb discursos imparcials i instrumentalitzats que lluny de dibuixar un horitzó de millores socials, contribuí a condemnar a la marginació als més pobres i a la seva estigmatització. Segons les tesis lombrosianes, el delinqüent era poc més que un anacronisme que reapareixia a la societat moderna.

Read More

“Somos una escuela ambulante […]
donde no hay que aprender con lágrimas”
Manuel Bartolomé Cossí, 1931

Sens dubte, tant l’educació com la cultura són eixos vertebradors de qualsevol societat. De fet, fins i tot es podria dir que el conjunt de valors i coneixements que conformen cada un dels eixos, són el fonament en virtut del qual interpretem i organitzem la nostra realitat particular. Nogensmenys, hom considera l’accés a la cultura com un mecanisme d’apoderament popular. Per la seva part, les «missions pedagògiques» (1931-1937) van ser una experiència d’educació popular sense precedents. Considerades una de les primeres iniciatives culturals de la II República espanyola, les missions van formar part d’un ampli projecte educatiu de reforma amb una innegable significació cívica i cultural, però també política. Així doncs, no pot ser menystingut l’interès de la jove República per fer-se amb el suport d’una població rural que es malfiava de les urnes. I encara més, es tractava d’una població tradicionalment desposseïda dels grans avenços que arribaven a les ciutats. En els casos més extrems, el seu estil de vida era més proper a l’existent en els segles XVI i XVII que no pas a la mentalitat d’una societat moderna, i, per postres, totes aquestes asimetries van contribuir a engrandir una més que notable desconfiança enfront el nou projecte polític republicà.

Amb el decret del 29 de maig de 1931, el govern provisional de la República accedia a les demandes que la cèlebre Institución Libre de Enseñanza venia plantejant des de la segona meitat del segle passat. El decret donava pas a la creació del Patronato de Misiones Pedagógicas, amb l’encàrrec –segons dicta l’article primer– de “difundir la cultura general, la moderna orientación docente y la educación ciudadana en aldeas, villas y lugares con especial atención a los intereses espirituales de la población rural.”. S’encetava així un projecte pedagògic que es proposava, ni més ni menys, acabar amb l’aïllament que distanciava dos mons propers geogràficament, malgrat que allunyats en termes físics i morals.

L’abast de les missions

La primera de les missions va tenir lloc el 17 de desembre, en el poble segovià d’Ayllón. Fins allà es van desplaçar els components de la primera missió organitzada pel Patronato. És destacable que portessin ja en aquesta primera visita un cinematògraf amb so. Sobretot si es té en compte que –com a molts dels pobles que visitaren– a Ayllón encara no havia arribat l’electricitat. Poc després arribaria la missió de Navaclán (Toledo); més tard –al febrer de 1932, la de Valdepeñas de la Sierra (Guadalajara). Així fins a traslladar-se cap aproximadament 1.200 localitats en poc més de cinc anys. Encara més, gairebé 7.000 pobles es van beneficiar de les més de 200 missions que s’organitzaren i de la resta de serveis i activitats promogudes pel Patronato.

Missions Imatge 2
Públic durant una sessió de cinema a la fresca a les Alpujarras (Andalucía). Les cares dels assistents parlen per si mateixes. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).

Van contribuir a l’empresa pedagògica més de mig miler persones. Entre aquestes poden ser destacades personalitats del món de les lletres, com María Moliner, Rafael Dieste, Antonio Machado, María Zambrano, Federíco García Lorca o Luis Cernuda; del món de l’art, com els pintors Ismael de la Serna i Ramón Gaya i Pomés, o el músic Eduardo Martínez Torner, entre tants altres artistes. No obstant, faltaríem a la història si reduíssim la qüestió a l’acció d’uns pocs noms coneguts. Van ser moltes les persones –gairebé anònimes– que van participar, amb el seu entusiasme i la seva voluntat, en les successives missions. Només així s’entén la rellevància del projecte. Una mostra és suficient: van ser les biblioteques rurals a càrrec del Patronato, les encarregades de dur a terme la que fou la més gran de les campanyes de lectura mai organitzades a la història espanyola. Els missioners van repartir 5.522 biblioteques a les diferents escoles rurals que es beneficiaren de la seva acció.

La majoria d’aquestes escoles s’ubicaven en petits pobles repartits al llarg del territori. De fet, algunes pertanyien a aldees que tímidament superaven el centenar d’habitants. D’altra banda, la major part de les localitats visitades l’any 1932 es concentren geogràficament a les províncies de Madrid, Toledo i Càceres. Els missioners van participar aquell any en dinou missions diferents. La seva durada vorejava els sis dies, tot i l’excepció que va suposar la visita de dinou dies a Alcubilla de Avellaneda (Soria) i als seus voltants. Per la seva part, el ministre d’Instrucció Pública –el tarragoní Marcelino Domingo– ho havia deixat bastant clar en el preàmbul del decret: “Se trata de llevar a las gentes, con preferencia a las que habitan en las localidades rurales, el aliento del progreso y los medios de participar en él […] aun los más apartados”. El repte era difícil, tot i que no impossible.

Bona part de les experiències van ser recollides a les memòries dels llibres del Patronato (1934 i 1935). En ells els seus protagonistes ens parlen de pobles poc assidus a les visites. Així doncs, no hauria de sorprendre’ns les múltiples reaccions i rebudes que van trobar al seu pas –menys encara si atenem la gran quantitat de públic que es va beneficiar de les seves activitats. L’acollida, generalment, va ser afectuosa i cordial. Si bé uns pocs van recelar de la presència de desconeguts al seu poble, uns altres quedaren sorpresos al veure per primera vegada un vehicle a motor, o directament s’espantaven al cinema quan observaven la imatge en moviment, d’un tren que es dirigia cap a ells

Missions Imatge 3
Cartell del Coro y Teatro del Pueblo anunciant la seva propera actuació en algun poble de Madrid. Font: Museu Reina Sofía.

Malgrat que la major part de les activitats van ser ben rebudes, no tot van ser flors i violes. Per exemple, els missioners encarregats de visitar La Baña (Lleó) ens expliquen com en un primer moment, els veïns van optar per ignorar l’arribada dels missioners. Tampoc van ser fàcils les primeres hores als pobles de Zalduendo (Alava) i Respenda (Palència). En ells havien estat difosos rumors i falsedats que buscaven “prevenir” contra les missions. Tot i aquestes primeres impressions, la immensa majoria de persones  (infants, dones, homes i gent gran, sense excepcions) van participar i gaudir amb l’experiència. Manuel Bartolomé Cossío, president del patronat, els prevenia de la següent manera: “No tengáis miedo. No venimos a pediros nada. Al contrario; venimos a daros de balde algunas cosas”.

Entre les activitats més destacades trobem el servei de biblioteques (que repartí mig milió de llibres); el Museu del Poble o Museo Circulante (el qual comptava amb reproduccions de les obres més destacades del Museu del Prado); el Retablo de Fantoches; el cinema; així com el servei de música i el Coro y Teatro del Pueblo. Centenars d’activitats omplen les memòries dels llibres. Milers van ser les persones que es van beneficiar de l’empresa pedagògica. Una obra que volia arribar a petits i grans per igual, i on l’aprenentatge era assumit com el producte d’un procés de gaudi i enriquiment. Per a molts allò significava una novetat totalment imprevisible i desconeguda. Sens dubte, aquells pobles abandonats, tant diferents i distants del món de les ciutats on es gestava la modernitat, suposaven tot un repte pel republicanisme i la República.

L’institucionisme i les «missions ambulants»

Fins a l’arribada de la Segona República, el projecte va estar desproveït de qualsevol suport oficial per part dels diferents règims i governs que es succeïren en el poder. Per posar només un exemple, l’any 1907 la força dels conservadors durant el «govern llarg» de Maura –amb Faustino Rodríguez-San Pedro al capdavant del ministeri d’Instrucció Pública– rebutjava la proposta de crear un cos de missioners ambulants. Malgrat els impediments, la reivindicació dels institucionistes no va defallir. El camí va ser llarg i tortuós, tanmateix, la confluència política que es donà durant el bienni progressista (1931-1933) entre institucionistes, socialistes i el regeneracionisme democràtic va possibilitar la materialització de les missions.

Com ja s’ha deixat entreveure, des de finals del XIX s’havia escampat entre diferents cercles intel·lectuals una reivindicació que reclamava la necessitat d’intervenir espiritualment en les zones rurals. Però, què és ben bé l’institucionisme i quines eren les seves propostes? Els principals impulsors del moviment van ser Francisco Giner de los Ríos i Manuel Bartolomé Cossío. El seu nom dimana de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), creada l’any 1876 com a mostra de rebuig al «decreto Orovio» –el qual prohibia la llibertat de càtedra. De la ILE, primer Giner i després Cossío van ser els seus directors. Les seves demandes es basaven en la necessitat de modernitzar l’educació espanyola, per això, entre les diverses aportacions convé ressaltar la introducció a l’Estat espanyol d’aquelles corrents pedagògiques més modernes i innovadores que existien a l’Europa de finals de segle. D’altra banda, tampoc hi ha dubte de la connexió que es donà entre el moviment institucionista i el krausisme. Talment, paga la pena aturar-se un moment en aquesta qüestió.

Missions Imatge 4
D’esquerra a dreta: Manuel Bartolomé Cossío, Francisco Giner de los Ríos y Ricardo Rubio. Font: Aguilar Digital.

A grans trets, es podria dir que el krausisme va ser un dels pensaments més genuïns de totes les corrents progressistes espanyoles. Convé aclarir que el krausisme no fou una filosofia unitària, sinó que anà canviant amb les successives generacions. De fet, si comparem el pensament de Giner amb el d’altres krausistes, les diferències són més que notables. També altres personalitats –com Altamira– s’adheriren al moviment institucionista, però mantenint les distancies amb el krausisme. Per a no allargar-ho gaire més, només puntualitzar que sense la influència de la filosofia krauso-institucionista, es fa dificil comprendre bona part dels arguments que donaren pas a les missions republicanes. Tan difícil com dissociar els influxos del regeneracionisme, del context en que es desenvolupa l’institucionisme. Em limitaré a escampar algunes de les seves idees a mesura que avancin els fets.

En el seu marc de reivindicacions, l’institucionisme sostindrà durant dècades la necessitat de crear «missions ambulants». Sota aquesta idea, més o menys genèrica, s’agrupaven un conjunt d’accions concretes que prendran forma a mesura que s’oficialitzi i s’implementi el projecte. Un breu repàs cronològic aclareix la seva evolució.

La primera figura que va reclamar la posada en marxa de les anomenades «missions ambulants», va ser el llavors director de l’ILE Giner de los Ríos (1881). El succeïren d’altres com el ja esmentat Cossío (1882); l’historiador Joaquín Costa (1899); el pedagog Ángel Llorca (1909); el llavors director de primer ensenyament, Rafael Altamira (1912); i una dècada després, tornaria a insistir el mateix Cossío (1922). Com a mostra de l’arrelament de la proposta en aquest mig segle de reivindicacions, és un fet destacable que fins i tot el comte de Romanones s’afegís a la demanda en 1913. A més a més, també es van donar iniciatives fora de l’institucionisme, com la de Puig Cherta a Falset.

Dos mons i un Estat

Més enllà del fonament teòric que donà consistència al projecte, cal també que ens preguntem per quina era la realitat rural a la que s’adreçava. A l’albada de la Segona República, l’economia espanyola continua sent predominantment agrària. D’altra banda, si bé llavors l’estructura demogràfica es trobava immersa en un procés de canvi gradual, cal també recordar la desigual repartició de la seva població arreu dels territoris. En efecte, l’augment demogràfic (dels 18,6 milions d’habitants en 1900 als 23,5 milions per 1931) coincideix amb un notable trasbals interior de població. Aquest desplaçament de persones que abandonen les zones agrícoles menys dinàmiques per incorporar-se a la vida productiva de les ciutats industrioses, farà encara més evident la distància que separava els dos mons.

A començaments del segle XX, els alts nivells de desigualtat certificaven l’endarreriment de l’Estat en quant a legislació social tuïtiva i extensió de determinats drets fonamentals. Un 35% de la població era encara analfabeta quan l’opció republicana venç a les urnes. El mateix Patronato ho deixaria ben clar: “el aislamiento es el origen de las Misiones y la justicia social su fundamento”. Així i tot, trobem alguns antecedents importants. Un dels esdeveniments polítics de major rellevància tingué lloc amb la creació del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes (1900). No obstant, tampoc aquest va ser capaç d’acabar amb les desigualtats; ni socials ni territorials. Malgrat tot, val a dir que pels institucionistes l’arrel del problema no era ben bé de caire polític. Per a ells es tractava, fonamentalment, d’un dilema «cultural» i «espiritual». És novament palpable la seva connexió amb la filosofia krausista.

Exposició organitzada pel Museo Circulante en algun poble segovià. La imatge també és prova de l’enorme afluència de públic. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).
Exposició organitzada pel Museo Circulante en algun poble segovià. La imatge també és prova de l’enorme afluència de públic. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).

D’altra banda, la influència de l’Església –encara més pesant en el món rural– impel·lí igualment una reforma en el model educatiu. A la pràctica, la seva mentalitat conservadora s’oposava a qualsevol novetat pedagògica que la modernització pogués suggerir. De la mateixa manera, tampoc estava disposada a perdre poder polític ni privilegis. El descontentament eclesiàstic fou especialment ostensible en ser aprovada la proposta d’ensenyament laic, inclosa dins la Constitució republicana de 1931.

De poc o res van servir les veus que insistien en que «laic» era sinònim de «neutre» i no d’«ateisme anticristià». La dels eclesiàstics era una educació basada en l’aprenentage memorístic. En la repetició i en l’obediència, és a dir: en la jerarquia. D’aquesta manera mantenien una sèrie de principis i valors que, en la seva finalitat última, acabaven per integrar la desigualtat gairebé com una institució divina. Quasi tan divina com ho era la institució social i jurídica de la propietat pels seus feligresos de dretes. A més, per a disgust de l’Església, les missions republicanes no van ser plantejades com una acció de «beneficiència»; més aviat, formaven part d’un pla general de reforma social, empès per l’afany de «solidaritat» i de «justícia social». Arribats a aquest punt, convé matisar que el projecte mai es va plantejar cap tipus de meta revolucionària –en el sentit clàssic del terme. Per una banda, l’Estat no podia permetre’s els excessos revolucionaris. Per l’altra, les accions van estar sempre controlades i limitades pel poder republicà que les sostenia.

L’Església mai va estar disposada a rendir-se en la seva pugna amb l’Estat. A tall d’exemple, l’ordre de les carmelites es van encarregar d’organitzar el que es coneix com les «missions catòliques». Existia, per tant, una veritable competència per plantar cara a les missions «laiques» de la República.

En darrer lloc, també mereixen ser mencionades algunes iniciatives de l’àmbit institucional com a motor del futur canvi. En aquest cas, són exemple els mestres pensionats des de 1911 per la Junta de Ampliación de Estudios. El cos de docents va tenir l’oportunitat de visitar diferents escoles rurals belgues i franceses. Al seu retorn, van portar amb ells tot un seguit de novetats pedagògiques i metodològiques. El viatge per Europa també els va permetre comparar el retràs i les mancances del sistema espanyol. S’estava gestant la consciència en torn un problema estructural i, per extensió, nacional. Per descomptat, les experiències i els coneixements adquirits en aquestes estades a l’estranger acabaren nodrint el futur projecte de les missions republicanes.

Els missioners i la Segona República

“[…] no abandonará en ningún momento la prudencia
y la templanza, fuentes de la paciencia y de la simpatía
y normas infalibles de conducta misionera.

Fragment extret del primer volum de memòries del Patronato de Misiones Pedagógicas, 1934

Missions Imatge 5
Camioneta del Museo Circulante descarregant una còpia de l’obra “El príncipe Baltasar Carlos a caballo” (1635), de Diego de Velázquez. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).

Bona part dels homes i dones que participen en el projecte, ho faran de manera conscient i amb una denotada voluntat d’intervenció en l’afeblit panorama rural que heretava la República. D’antuvi, no va ser fàcil pel Patronato fer-se amb un cos de voluntaris disposats a recórrer les insospitats del territori. No obstant això, sempre va sostenir que “a la misión le basta para existir el misionero”. Aparentment, no sembla una feina massa atractiva, si no fos per la conscienciació prèvia que requeria. El perfil dels missioners ens ofereixen algunes de les claus per comprendre-ho millor.

Uns eren professionals de l’ensenyament (mestres, inspectors, pedagogs, etc); altres gastaven un perfil més vinculat al món de l’art i la cultura (pintors, actors, músics, escriptors, etc). A més, amb l’adveniment de la República, antics alumnes de l’ILE i de l’Institut Escola van trobar encàrrecs que complir gustosament. Altres simplement es mourien per la convicció de les seves idees. Molts d’ells compartien el gust per la ciència, les lletres, les tecnologies i, en definitiva, per tot allò que portés l’etiqueta del progrés. També coincidien en altres aspectes, per exemple, la immensa majoria dels missioners provenien del món de les ciutats; compartien una visió prou similar dels problemes socials i de la noció de «modernitat»; alguns insistien en la necessitat d’homogeneïtzar els territoris; d’altres parlarien obertament de «nacionalitzar» aquells indrets on semblava que encara la «modernitat» no havia penetrat. A grans trets, la seva percepció no anava gens errada.

Els missioners es van trobar alguns pobles que no disposaven encara de carreteres. En d’altres, aquesta simplement quedava inutilitzada ja que ningú al poble disposava d’un vehicle a motor. Si bé en alguns casos les barreres físiques eren difícilment franquejables, en altres ocasions, les diferències morals i culturals suposaven un repte majúscul. Fins i tot Cossío parlaria de la necessitat d’establir una “comunicación para enriquecer las almas”. Tot i així, la tasca dels missioners no significava començar una «guerra cultural». En qualsevol cas, el seu encàrrec era el de facilitar un apropament cultural. Era necessari aixecar ponts que integressin a la població rural en el projecte republicà; construir espais d’intel·ligibilitat entre els dos mons, això era: acabar amb la falta de conviccions comunes des d’on partir. En el terreny polític, l’objectiu seria, en paraules del socialista i director general d’ensenyament primari Rodolfo Llopis: “sacudir la modorra de esa España rural. Había que conquistarla para la República”.

El republicanisme d’aleshores confiava en la figura del mestre com el primer element de la modernitat amb el que penetrar en les zones rurals. Així doncs, no és estrany que la seva també fos coneguda com la «República de los Maestros». Aquells baluards de la cultura van contreure, alhora, una tasca de suport als mestres rurals. Així ho disposava l’article tercer del decret, esdevenint les escoles rurals en el centre d’operacions de les missions. Els missioners també organitzarien cursos que vetllessin per formar als mestres rurals en una pedagogia moderna i innovadora. En definitiva, calia que els mestres rurals es mostressin oberts als impulsos del progrés, familiaritzant a la gent dels seus pobles amb els avenços científics i tecnològics tan comuns a les grans ciutats europees. D’això va ser un exemple la campanya de 1932 a San Martín (Madrid), on els camperols es van familiaritzar amb tècniques de conreu per a ells encara desconegudes. Tan bon punt marxessin els missioners, el mestre del poble seria l’encarregat d’assessorar a la comissió veïnal que vetllava per la continuïtat de les millores en els camps santmartinencs.

El final de missions republicanes

Malgrat que des de 1934 la partida de pressupostos va ser cada vegada menor, les missions es van prolongar fins a finals del maig de 1937. Les necessitats de la guerra s’anteposarien llavors a les urgències culturals del poble. Tot i  així, no està de més esmentar la participació d’alguns missioners enrolats a les Milícies de la Cultura, així com les publicacions d’uns altres a revistes com ara El Mono Azul o Hora de España.

Les darreres activitats van tenir lloc en un clima d’una innegable preocupació. En 1935, el pressupost del que disposava el Patronato era gairebé la meitat (unes 400.000 pessetes) de l’assignat dos anys enrere. No és casual que el descens coincideixi amb l’ascens de les dretes al poder. Des del novembre de 1933 fins el febrer de 1936, el nou govern de la República intentarà, per tots els mitjans possibles, acabar amb les reformes iniciades durant el bienni progressista. El Patronato va haver de fer front als embats dels contrareformistes, denunciant públicament la situació, alhora que intentava organitzar noves missions.

La victòria dels franquistes tampoc augurava res de bo pel futur de les missions. Per a la seva desgràcia, bona part de la transcendència social i política que va tenir el projecte inaugurat a Ayllón, és constatable per l’ímpetu de la repressió franquista. Molts dels missioners van haver d’exiliar-se, altres van ser assassinats i encara avui continuen desapareguts. La depuració de mestres només acabar la guerra, confirma igualment la transcendència de la reforma educativa en la que s’emmirallen les missions. Però també la premsa –nacional i internacional– es va fer ressò, durant els anys en que van existir, de la transcendència del projecte. Són exemple, entre d’altres, els corresponsals francesos, suecs, anglesos i nord-americans que s’interessaren per les missions.

Més enllà la tragèdia que va suposar la derrota, resta encara a la memòria republicana l’obra de les «missions pedagògiques». Amb elles, la Segona República va demostrar el seu afany de justícia social i nacionalitzador, alhora que deixava constància de la seva naturalesa reformista. S’aspirava llavors, en línies generals, a la construcció d’un sistema educatiu públic i modern. L’aposta contemplava la defensa d’un model laic; difusor dels valors democràtics del republicanisme; gestat en l’avantguarda pedagògica del moment, i del qual les «missions pedagògiques» van ser una de les seves expressions més sinceres i entusiastes.

Read More