Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Li agrada molt i, quan en parla, ho fa amb passió. I va mirant a l’entrevistadora i avisant-la: «podria enrotllar-me més, eh? Fa falta?». La Laura Miquel (Barcelona, 1990) gaudeix molt parlant del seu tema de recerca: la crisi financera de Barcelona durant la guerra civil catalana (1462 – 1472).

I és que, malgrat que no s’ensenyi massa a les escoles o que els historiadors no l’hagin tractat massa, el Principat s’enfonsà en una llarga guerra civil de deu anys entre el rei Joan II (1458-79), i les institucions catalanes. Durant una dècada, el municipi de Barcelona hagué d’encarar-se a una situació insòlita, sostenint una guerra contra el seu monarca i intentant fer front a les obligacions rutinàries que el govern d’una ciutat tenia. Això provocà l’inici (o la confirmació?) de la seva decadència.

Però abans de tot això, Barcelona també havia sigut l’escenari d’un experiment singular: la Taula de Canvi (1401), considerat el primer banc públic europeu. Un fet que demostra una gran vitalitat per part de la ciutat i que posa, ni que sigui una mica, en contradicció les tesis que asseveren que Barcelona estava en decadència des de principis del segle XV. Aquest organisme també tindria una gran importància a l’hora de finançar la ciutat en la seva guerra contra Joan II.

La Laura Miquel ens parla amb fascinació sobre la Taula de Canvi i la guerra civil catalana, dues peces essencials del gran trencaclosques que fou la Catalunya del segle XV.

Quina situació política, social i econòmica hi havia a Barcelona abans de la guerra civil catalana (1462-1472)? La situació econòmica correspon amb la visió de la historiografia que ha catalogat la Barcelona del segle XV com una ciutat dèbil arran de les conseqüències de les crisis del segle XIV?

En primer lloc, aclarir que el meu àmbit d’estudi s’ha centrat en el municipi de Barcelona, per la qual cosa quan parli de Barcelona estaré fent referència sobretot al municipi en si, al govern, i no al conjunt de la ciutat. 

La situació econòmica de Barcelona abans de la guerra civil catalana era bastant estable. És cert que detectem que els ingressos disminueixen una mica respecte als de l’inici del segle XV, però, abans de la guerra, Barcelona era una ciutat que tenia el seu deute molt ben controlat i que disposava d’ingressos notables. És a dir, era una ciutat solvent que fer front a les seves despeses, tant aquelles de caràcter ordinari com d’altres de més extraordinàries.

Pel que fa a la situació política, ens trobem amb la qüestió del príncep Carles de Viana. A finals de 1460 el rei Joan II (1398 – 1479) va empresonar el seu fill primogènit Carles de Viana (1421 – 1461), fet que provocà un daltabaix en la societat catalana i, de fet, aquesta fou una de les espurnes que van acabar conduint a l’esclat de la guerra civil l’any 1462. 

Socialment, des de 1430 aproximadament, la societat catalana i més en particular la barcelonina, estava exaltada i patia conflictes interns com el de la Busca i la Biga. De fet, poc abans de l’esclat de la guerra fou quan la Biga aconseguí recuperar el poder municipal després d’uns anys en què la Busca havia governat la ciutat. Aquest conflicte i crispació afectaren la resta del Principat. D’altra banda, també tingué lloc el conflicte remença. Així doncs, ens trobem en un moment de canvi social en què apareixen noves aspiracions i nous problemes que costaran de canalitzar, també per part de la monarquia. La incapacitat d’aquesta de fer front i de gestionar aquestes inquietuds i problemàtiques socials que van apareixent al llarg dels anys centrals del segle XV és un dels aspectes que també va acabar portant a l’esclat de la guerra civil.

Respecte a com les crisis del segle XIV afecten el segle XV, és un tema que s’ha discutit molt últimament en l’àmbit historiogràfic. El consens diu que no s’ha d’atribuir a Barcelona aquesta decadència que sovint se li ha associat al llarg del segle XV. És cert que el segle XIV va ser un període de crisi en què, evidentment, la pesta tingué un impacte inqüestionable sobre la població; però també és cert que la ciutat de Barcelona va aconseguir recuperar-se de forma més que correcta. A finals del segle XIV i principis del XV veiem que és una ciutat amb vida, amb projectes, emprenedora, que tira endavant. És a partir de 1430 que detectem que els indicadors econòmics ja no presenten unes xifres tan altes, per la qual cosa sembla que alguna cosa estava passant o que aquesta bona situació que es tenia a principis del segle XV perdia intensitat. Però d’aquest punt a anomenar-la crisi hi ha certa diferència. La ciutat anava trampejant sense grans problemes, tot i que sense tanta esplendor com a principis del segle XV. Però sí que podem afirmar que l’esclat de la guerra fou l’estocada final per al Principat i Barcelona, no tant l’esclat de la guerra en si, sinó el fet que aquesta durés molts més anys dels que ningú havia previst. Quan aquesta esclatà, segurament es preveia que seria un conflicte ràpid de resoldre, però finalment va durar deu anys i aquest fet, evidentment, enfonsà de forma completa i absoluta el Principat i Barcelona en particular.

Font: Ab Origine

L’any 1401, prèviament a la guerra civil catalana, apareix la Taula de Canvi dins d’una societat que, com apunta Pierre Vilar, ha deixat de ser emprenedora i ha passat a ser rendista. Què fou la Taula de Canvi, una institució que marcà l’últim segle medieval de Barcelona i que suposa una referència per a la història bancària europea?

L’any 1401 van coincidir les fundacions de dues de les institucions més representatives de la Barcelona del segle XV i posteriors: la fundació de la Taula de Canvi i la fundació de l’Hospital de la Santa Creu. Aquest fet evidencia que Barcelona no era una ciutat morta, ja que, si ho hagués estat, no tindria capacitat per aquestes fundacions tan solvents.

Si parlem concretament de la Taula de Canvi, aquesta és un banc municipal. Fins l’any 1401, a Barcelona trobem bancs privats que feien préstecs, acceptaven dipòsits i transferències, etc.; però amb la Taula de Canvi tot això canvia, ja que és un banc públic, municipal, en què els seus fons estaven garantits pel conjunt dels seus habitants. Aquesta és la principal diferència amb els bancs privats, en els quals el principal garant era el propietari.

La Taula s’ha considerat el primer banc públic obert a Europa. Durant molts anys també s’ha parlat del Banco di San Giorgio, obert a Gènova l’any 1407, sis anys més tard que la Taula de Canvi. El de Barcelona fou un projecte exitós que va intentar ser copiat per altres ciutats de la Corona d’Aragó, tot i que amb poc èxit. Es va obrir una taula a València i, per crear-la, es van copiar les Ordinacions de la de Barcelona, si bé va haver de tancar poc temps després. També se’n va obrir una altra a Perpinyà, però en sabem molt poca cosa. No és fins el segle XVI que se’n van obrir d’altres i de forma més generalitzada, com a Girona, Lleida, Cervera, València altre cop… Però al principi només Barcelona la va poder sostenir.

Font: Ab Origine

Què creus que significava socialment i per als treballadors de la Taula de Canvi treballar en aquesta institució malgrat que les seves condicions laborals no fossin les millors entre els oficis del context? L’estatus i el posicionament sociopolític dels treballadors reflecteixen les ja presents tensions entre la Biga i la Busca?

Qui pagava els sous dels treballadors de la Taula de Canvi era el clavari, el tresorer de la ciutat de Barcelona, ja que la Taula era un banc públic. La majoria de treballadors tenien un càrrec vitalici excepte els administradors, els quals canviaven cada dos anys. Per a aquests, queda clar que treballar a la Taula de Canvi formava part d’un equivalent al “cursus honorum” cívic de la ciutat. Els ciutadans que trobem fent d’administradors els veurem posteriorment en altres càrrecs municipals, fins i tot com a consellers de la ciutat, cònsols de la mar o mostassafs. Per tant, els administradors eren part de la màxima magistratura municipal i per a ells treballar a la Taula formava part del circuit de càrrecs cívics de la seva carrera política. 

Però la resta de treballadors eren càrrecs vitalicis. Com que no comptem amb sèries de preus o salaris d’aquella època, se’ns fa difícil establir si aquests treballadors cobraven o no un bon sou, cosa que podria ser un incentiu a l’hora de treballar a la Taula. Però el fet és que no tenim la sensació que cobressin un bon sou. De fet, sembla que alguns treballadors de la Taula tenien altres feines a part d’aquesta. Ocupant aquest càrrec potser volien estar en contacte amb la crème de la crème de la ciutat, ja que, al capdavall, a la Taula de Canvi hi operava un gran rang de persones i, per tant, si hi treballaves estaves al dia d’allò que passava a la ciutat i podia ser útil en l’àmbit dels negocis. Però tampoc veiem una intenció clara per part dels treballadors a l’hora de treballar a la Taula.

Hi havia queixes dels treballadors exposant que els pagaven massa poc per la feina que feien, que necessitaven un ajudant, que estaven molt vells i que volien que els “jubilessin” donant-los una paga equivalent a la pensió. Moltes vegades se’ls hi concedia tot el sou de forma vitalícia encara que ja no estiguessin treballant, o bé una part del sou, que se’ls hi seguia pagant com a agraïment pels serveis prestats.

Pel que fa a la segona pregunta, el dels administradors és l’únic càrrec que canvia cada dos anys, i és el més prestigiós i honorífic. Però la resta de càrrecs són vitalicis i, per tant, càrrecs molt poc sensibles als canvis polítics. Tinc pendent un estudi per detectar les identitats i les trajectòries polítiques dels administradors de la Taula per tal de veure de quines famílies formaven part, quins possibles contactes i interessos podien tenir per exercir el càrrec, etc. Però, de moment, és un aspecte que encara no està gaire clar.

Font: Ab Origine

Durant la guerra, els consellers de Barcelona van ser els responsables de tota la política municipal. Com van finançar la guerra? En funció de la seva voluntat política, com van organitzar i fer funcionar la Taula de Canvi, els seus ingressos i les seves despeses durant el conflicte?

Primer de tot, hem de tenir clar com es finança un municipi baixmedieval. Ho fa principalment mitjançant dues vies: d’una banda, a través dels impostos, sobretot els indirectes i especialment aquells sobre els productes de consum bàsic (el cereal, el vi, la carn i el peix), però també de les rendes provinents de territoris dels quals Barcelona era senyora. De l’altra, a través de l’endeutament: el municipi emetia deute públic (censals morts) que qualsevol persona o institució podia comprar, adquirint així el dret a cobrar una pensió anual del municipi calculada segons la taxa d’interès aplicada a cada títol. A banda, en cas de necessitat també podia demanar un préstec a la Taula de Canvi, que sempre era a interès zero.

En el moment en què esclatà la guerra, però, hi van començar a haver costos excepcionals i en aquest moment entrà en joc un cop més la Taula de Canvi, perquè amb els pressupostos habituals no es podia fer front a la nova situació i necessitaven un ingrés de líquid molt més elevat del normal. Així, el municipi demanà préstecs a la Taula de Canvi, ja que Barcelona era l’únic cos que podia demanar préstecs al banc. Però amb la sol·licitud del préstec s’havia d’establir també amb quines garanties es tornaria aquest, ja que, al capdavall, a la Taula hi havia els fons del municipi, però també el de molts altres dipositaris, i era important que els diners es reintegressin com més aviat millor.

Així doncs, la manera que van tenir els consellers de finançar la guerra van ser els préstecs de la Taula de Canvi, la venda de títols de deute municipal i l’augment de les tarifes dels impostos indirectes -no tant els del comerç, suposem que per preservar la vida comercial i econòmica de la ciutat, com els que gravaven els productes de consum bàsic. Però això a la llarga comportà que els costos de la guerra recaiguessin en bona part sobre les classes populars. Els primers anys de la guerra la ciutat s’endeutà astronòmicament, però això volia dir que la gent estava interessada a comprar deute. Tot i això, al cap de dos o tres anys de guerra aquesta situació va canviar: ja no s’emetia deute, sembla que la gent ja no el comprava, i la ciutat cada vegada tenia més problemes per finançar el conflicte i aconseguir ingressos. A la vegada, la Taula de Canvi s’estava quedant sense fons perquè havia prestat grans quantitats al municipi i, a banda, és probable que els ciutadans haguessin anat retirant els diners que hi tenien. Així doncs, es troben amb la disjuntiva que la Taula de Canvi no tenia diners i, per tant, davant d’una situació econòmicament molt delicada, la qual acabà amb la declaració d’una suspensió de pagaments per part de la Taula de Canvi l’any 1468. 

A partir d’aquí s’hagué de redimir la relació entre el municipi i la Taula. Hi havia diverses mesures per aconseguir rescatar la Taula, es va aconseguir i es reobrí, però a un preu bastant elevat per al municipi: aquest ja no podria obtenir préstecs de la Taula. Per tant, una de les vies per finançar la guerra quedava anul·lada, afectant-ne així el transcurs. El setge de Barcelona d’entre finals de 1471 i la tardor de 1472 va suposar la ruïna econòmica definitiva de la ciutat, ja que en aquell context era impossible l’entrada i sortida de productes de la ciutat, de forma que els ingressos obtinguts gràcies als impostos indirectes van caure en picat. El resultat fou que l’estiu de 1472, i per primer cop a la història, la ciutat començà a endarrerir-se en el pagament de les pensions degudes als seus creditors. Barcelona estava arruïnada.

Font: Ab Origine

Dins del context del creixent autoritarisme reial, considerat el precedent de l’absolutisme, què implica l’existència de la institució de la Taula de Canvi i el seu control per part del Consell municipal? Ho consideres un element hereu de la política pactista?

Barcelona a l’Edat Mitjana sempre va ser una ciutat molt gelosa dels seus drets i llibertats, i del poder que tenia com a ciutat important. Al cap i a la fi, la Taula de Canvi no deixa de ser un exemple d’aquest fet, ja que per obrir-la calia un privilegi reial. Pel que fa al pactisme, sospito que no van haver d’oferir res al rei per tal d’obrir la Taula, ja que era una eina que afavoria el finançament del municipi de Barcelona i, per tant, al rei a l’hora de demanar préstecs i finançament a la ciutat. Així doncs, el monarca segurament estaria interessat en què la Taula seguís en funcionament. De fet l’any 1468, quan la Taula es declarà en suspensió de pagaments, va obtenir un privilegi reial de Joan de Lorena (el primogènit de Renat d’Anjou, un dels anomenats reis intrusos escollits un cop declarat enemic Joan II), protegint encara més la Taula de Canvi. Per tant, la monarquia era la primera interessada en què la Taula seguís vigent. Un cop acabada la guerra, Joan II es va ocupar de confirmar aquest privilegi.

Font: Ab Origine

Quines van ser les conseqüències de la guerra i de la Capitulació de Pedralbes (24 d’octubre de 1472)? I concretament per a l’economia de Barcelona i la seva població?

La Capitulació de Pedralbes no va dur gaires conseqüències directes (més enllà, evidentment, de l’esperada fi de la guerra), ja que com a capitulació no fou gaire dura: grosso modo no hi havia vencedors ni vençuts i el rei Joan II perdonava els rebels. Així doncs, pel que fa a l’economia barcelonina no va suposar cap conseqüència directa. Només va haver-hi problemes destacables amb els censals que s’havien emès des de la Diputació del General (no des del municipi de Barcelona), bàsicament perquè durant la guerra havien conviscut dues diputacions, la rebel i la fidel a Joan II.

Però el que sí que va tenir conseqüències va ser el fet de passar una guerra en si i que, quan aquesta es va acabar, Joan II inicià una guerra contra França per tal de recuperar el Rosselló i la Cerdanya. En aquell moment la ciutat de Barcelona econòmicament estava esgotada i la càrrega d’una nova guerra féu que Joan II comencés a exigir donatius per fer front al conflicte. Però el monarca es trobà amb una ciutat absolutament drenada per tot arreu. Aquesta situació va fer que la recuperació de Barcelona fos molt més lenta del que ho hagués estat sense la guerra. La ciutat esperava un ressorgiment que no hauria de ser immediat però sí bastant ràpid donada la vitalitat de Barcelona, però li caigué la llosa d’una nova guerra i arrossegà el cobrament dels impostos de la guerra civil, ja que, sinó, l’economia i les demandes del rei no es podien sostenir. 

Per tant, jo no diria que la Capitulació de Pedralbes tingué un impacte molt directe en l’economia barcelonina, sinó que més aviat el va tenir la guerra contra França. L’esperit de la guerra es va mantenir durant bastant de temps.

La Llotja de Mar de Barcelona des de l’exterior. Font: Ab Origine

La crisi econòmica que observem després de la guerra civil catalana sovint s’ha interpretat com una crisi de creixement que precedeix i forma el model econòmic capitalista. Creus que la crisi es donà únicament per la conjuntura de la guerra civil catalana o que s’hagués donat tard o d’hora pel canvi de model d’una societat feudal a una societat rendista i especulativa?

El que està clar és que la guerra civil catalana feia molts anys que es coïa i que suposà un canvi de paradigma. Joan II aprofità el conflicte per, un cop acabat, fer-se valer més davant dels rebels, que no deixaven de tenir la por de tornar-se a enfrontar amb ell. I Ferran el Catòlic també l’aprofità molt bé per aconseguir marcar posicions i immiscir-se en el govern de la Diputació del General. És una crisi de creixement? Repeteixo, abans de la guerra ja detectem alguna cosa, però també és cert que la guerra fou l’estocada final i el moment en què tot esclatà. Què hagués passat si no s’hagués produït la guerra civil? No t’ho sé dir, és més aviat història ficció. No sé si Barcelona hagués aconseguit trampejar la situació (probablement sí), ja que la ciutat demostrava tenir una certa vitalitat al segle XV, fins i tot després de la guerra. Això ho ha estudiat en part l’Ivan Armenteros, que mostra la presència de barcelonins en el comerç atlàntic, buscant nous recursos i sortint-se’n a través de noves vies

És veritat que a principi del segle XX va haver-hi molta crítica al model de les anomenades protoburgesies, de tendència rendista, i a la societat del censal. S’havia insistit molt en el fet que una de les causes de la decadència de la mercaderia catalana i barcelonina era el suposat “prendre-s’ho a la fresca” dels que n’havien sigut el motor, els quals preferien comprar rendes i viure d’aquestes. Però les recerques que s’han dut a terme durant les últimes dècades no semblen indicar això, sinó que la societat barcelonina i catalana era una societat amb energia, tant abans com després del daltabaix de la guerra civil. Tanmateix, encara hi ha molt camí per córrer.

Font: Ab Origine
Read More

Principis del segle XV. En aquell moment, i tal com s’indica al Manual quart del notari Joan Torró, conservat a l’Arxiu de l’Hospital de la Santa Creu, la comtessa siciliana Anastasia Spatafora arribava a costes barcelonines al servicium domini regis aragonum. El seu rastre es perd fins que la trobem treballant a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona tenint cura dels infants orfes, com a mínim, els anys 1412, 1413 i 1426 i 1429, i sota el nom de madona Estàcia.

Ella, com altres dones que van passar per l’Hospital barceloní, constituïren un grup laboral molt heterogeni en tasques, condicions, salaris, estatus i vocacions laborals, però totes dedicades a l’assistència de persones malaltes i d’infants, i als treballs domèstics de l’Hospital.

L’Hospital de la Santa Creu, un referent assistencial

Abans d’entrar en detall en la tasca de la comtessa madona Estàcia a l’Hospital de la Santa Creu, ens hem de situar en el context en el qual va viure i treballar: al segle XV es produeix a bona part d’Europa el fenomen conegut com a reforma hospitalària, la qual dotà les grans ciutats de nous hospitals de caràcter públic, amb funcions més centralitzades i especialitzades, i amb una organització laboral més estructurada i documentada.

El primer que s’ha de tenir en compte és que els hospitals no s’han d’entendre des de l’actual òptica hospitalària de curació mèdica, sinó que s’han d’entendre, com apunta Antoni Conejo, des de l’àmbit de l’assistència física i espiritual a les persones més desvalgudes de la societat (pobres, leproses, prostitutes, orfes, peregrines, empestades…), partint dels principis de la caritas i l’hospitalis cristianes. En l’assistència als pobres es veia reflectida l’assistència a la pobresa de Crist; per tant, assistir-la era un acte de pietat, caritat i d’amor envers Déu. Però la pobresa no es pretenia erradicar sinó controlar, ja que suposava un element per aconseguir la redempció dels pecats i la salvació de les ànimes de les persones benestants; és l’anomenada “economia de la salvació”, en què els pobres, per tant, eren subjectes imprescindibles.

Les funcions dels hospitals, per tant, eren les d’assistir els col·lectius marginats i l’assistència consistia a tenir cura i guarir els pacients: alimentar i cuidar els més pobres i els malalts, redimir els captius, albergar pelegrins, ajudar les noies sense recursos a aconseguir el seu dot i cuidar i mirar d’inserir a la societat els infants abandonats o expòsits. Una funció molt destacada, i en la qual treballà madona Estàcia, va ser l’assistència als infants abandonats o expòsits: l’hospital els acollia i els intentava donar una supervivència física (alletant-los si eren criatures de pit) i social (inserint-los en la societat si superaven els primers tres anys de vida).

Fresc Cura dels malalts (1441-1442), de Domenico di Bartolo, situat a l’Hospital de Santa Maria della Scala de Siena. Font: Wikimedia Commons

Més concretament per l’hospital que ens ocupa, l’Hospital de la Santa Creu es fundà a Barcelona l’any 1401 com a resultat de fusionar els sis hospitals existents a la ciutat, i arribà a ser el més pioner en política assistencial a l’Occident baixmedieval pel que fa a organització i funcionament, esdevenint motiu d’orgull cívic gràcies al seu caràcter públic (van ser el Consell de Cent i el Capítol de la Catedral de Barcelona que van impulsar la seva fundació).

A principis d’aquell segle la ciutat estava castigada arran dels desastres del segle XIV (crisis, fams, epidèmies, guerres, desastres naturals, etc.) però tenia afany de créixer. Hi havia una situació generalitzada de crisi i de col·lectius marginats. Amb aquests, l’Hospital actuava com a centre d’assistència, ja que les autoritats volgueren establir un control sobre la pobresa, garantir certa pau social i organitzar i higienitzar més bé l’espai urbà. A la vegada, es concebia l’assistència com un afer públic i pretenia garantir el bé comú (principi desenvolupat posteriorment en l’Humanisme). Sota aquestes premisses, es dugué a terme una beneficència institucionalitzada al llarg del segle XV.

L’Hospital i el treball de les dones

Abans de focalitzar-nos en l’espai hospitalari, cal dir que totes les dones de l’època, independentment de la seva condició i estatus socials, realitzaven tasques que actualment podríem catalogar de domèstiques i que s’associen a l’espai privat i al gènere femení (cura dels familiars, neteja d’espais, educació dels fills, etc.). Cal recordar, però, que al segle XV la concepció d’allò “domèstic” i “privat” era diferent i les fronteres entre les esferes “privada” i “pública” eren molt difuses i, en molts casos, se superposaven. A banda d’aquests, també treballaven en el que coneixem com a esfera pública, i la seva casuística laboral era tan àmplia com dones hi havia i situacions tenien. Com apunta Ana del Campo, les dones eren presents en quasi totes les activitats laborals però amb un reconeixement social molt diferent del dels homes.

En l’àmbit laboral de l’assistència hospitalària, i partint de la classificació del treball assistencial feta per Salvatore Marino, els homes ocupaven càrrecs d’administració legal i gestió comptable, d’assistència sanitària als malalts, d’assistència a la infància abandonada, d’assistència espiritual i recaptadors d’almoines i de personal “domèstic” (reparar instal·lacions, tenir cura de l’hort, etc.). D’altra banda, les dones que treballaven a l’Hospital de la Santa Creu ho feien només en els treballs d’assistència sanitària a dones malaltes i infants (on trobarem madona Estàcia), d’assistència a la infància abandonada i a treballs “domèstics”. Aquestes treballadores constituïen un grup molt heterogeni amb gran diversitat de càrrecs, tasques i retribucions, motiu pel qual es fa difícil englobar-les sota una mateixa categoria. El que sí que es pot establir és que es dedicaven a la cura, a l’assistència -concretament de dones i d’infants- i a les tasques domèstiques de l’Hospital, tot d’acord amb la separació d’espais hospitalaris per sexes i sense ocupar càrrecs mèdics ni administratius.

El que destaca d’aquest treball de cures i dels serveis domèstics, que tradicionalment s’han associat al gènere femení, és que, a diferència de bona part de la realitat social, aquest treball era remunerat (monetàriament o en espècie), tret que fos exercit voluntàriament per decisió personal de les dones en qüestió.

Madona Estàcia: caritat i influència

La comtessa Anastasia Spatafora, o madona Estàcia, es va dedicar a la infància abandonada, i és que a la Barcelona del segle XV s’abandonaven molts infants (expòsits), majoritàriament nadons lactants. L’Hospital es feia càrrec d’ells i els intentava garantir l’esperança de vida i la seva reinserció social. Residint a l’Hospital (Anastasia de Spatafora comorans in hospitali Sancte Crucis Barchinona), madona Estàcia va ser la dona responsable d’assistir i tenir cura dels expòsits al llarg de la seva infància a l’hospital, càrrec que es coneix com a “mare de les dides”.

Sala interior de la Biblioteca de Catalunya, antiga sala hospitalària de l’Hospital de la Santa Creu. Font: Josep Renalias, Wikimedia Commons

Primerament, i en tant que mare de les dides, Estàcia rebia els expòsits deixats a les portes de l’Hospital: els recollia, els feia documentar i cridava les dides internes de l’Hospital, que residien en aquest, perquè els alletessin per tal de mantenir-los sans.

En segon lloc, contactava com més aviat millor amb la xarxa de dides externes a l’Hospital per trobar-ne una com més aviat millor. Aquestes dides eren contractades per un llarg període de temps (el que trigués la criatura a deixar de mamar) i els infants expòsits es traslladaven a casa seva. En total, l’hospital comtal va arribar a tenir contractades més de 400 dides (dones residents a Barcelona, foranes, esclaves, casades, solteres que havien tingut fills il·legítims, etc.), les quals, per Ximena Illanes, conformaven un «mercat complex de la llet» i per Ana del Campo una «lactància mercenària». Cal recordar que la feina de les dides no era exclusivament la d’alletar els infants de pit, sinó que també consistia a donar una estabilitat afectiva i física a la criatura, així com vestir-la, curar-la quan estava malalta, ensenyar-la a caminar, etc. 

Si les dides en qüestió residien a Barcelona, signaven elles mateixes el contracte de didatge i, posteriorment, acudien a l’Hospital per recollir la paga pels seus serveis. En el cas de les dides d’àmbit rural, si estaven casades eren els seus marits els que acudien a l’Hospital a formalitzar el contracte i a recollir la paga econòmica. El salari habitual de les dides externes era de 16 sous i 6 diners, però podia modificar-se en funció de la condició de l’infant. Pel que fa al salari de les dides internes o de l’Hospital, segons Salvatore Marino l’any 1427 representava un 7,7% dels salaris totals de l’Hospital i un 20,4% l’any 1428: una proporció considerable i oscil·lant. Per últim, cal destacar les dides externes que no cobraven, bé per amor de Déu o caritat, o bé per salvar-se la llet perquè eren esclaves o dides d’altres cases i estaven esperant que la seva mestressa donés a llum. En aquest cas, aquesta obligació de didatge suposava una mercantilització dels cossos de les esclaves i de la seva capacitat d’alletar

Tant l’ofici de madona Estàcia com el de didatge podien comportar una forta càrrega emocional i implicació personal més enllà del salari establert. Inicialment les dides es mourien per necessitat econòmica, utilitzant el seu cos com a mitjà per obtenir un sou; però estar al càrrec d’una criatura lactant implicava desenvolupar-hi càrregues emocionals, ja fossin positives o negatives. D’una banda, es documenten dides que no tenen ben cuidats els infants. Algunes els alleten amb llet de cabra, un precepte prohibit per l’Hospital perquè, d’una banda, indicava que la dida tenia un fill propi al qual alletar (condició prohibida per les dides) i, de l’altra, es pensava que la naturalesa animal de la cabra es transmetria a la criatura. D’altra banda, trobem mostres d’amor de les dides vers els expòsits: adopcions de les criatures que han estat alletant, trasbalsos en episodis de mort (destaca un cas en què la dida i la seva família paguen de la seva pròpia butxaca l’enterrament de la criatura per amor de Déu) i mostres de bons tractes (com el cas que recull Teresa Vinyoles sobre l’infant Rafael, alletat per l’esclava del moneder barceloní Bartomeu Cervera i mort l’octubre de 1413; l’Hospital documenta que va ser tractat com si fos fill de rei). Aquests gestos i actituds fan palès que el didatge comportava una gran implicació: econòmica, física i emocional. El mateix podria passar amb l’ofici de mare de les dides, ja que comporta un tracte continu amb els expòsits al llarg de la seva infància.

En tercer lloc, madona Estàcia tenia cura dels infants un cop desmamats i tornats l’Hospital, fins que tinguessin edat considerada suficient per inserir-se a la societat: bé amb un contracte d’aprenentatge, bé amb un afermament o bé amb una adopció (afillament). Estàcia era l’encarregada directa de la modalitat d’encomanament o afermament: una adopció emparaulada amb les persones que es volien fer càrrec dels expòsits per lliure elecció; de manera que, com apunta Ximena Illanes, aquestes persones afermadores realment estarien interessades a fer-se càrrec dels expòsits, ja que no hi buscarien un profit econòmic com sí que podia passar en els contractes d’aprenentatge. Així doncs, en madona Estàcia requeia el futur social i afectiu dels expòsits dins la societat i amb les persones afermadores. Excepte dos casos de mort de dues expòsites, tots els afermaments realitzats amb la intervenció de madona Estàcia garantien un futur social i afectiu molt bo pels infants: estaven molt ben cuidats i es destaca que són molts bons nois i noies. Aquests testimonis fan palesa la bona i curosa elecció de persones afermadores per part de madona Estàcia.

Per tant, ella vetllava i era la responsable i administradora de les necessitats físiques, emocionals, econòmiques i socials dels petits expòsits, involucrant-s’hi personalment fins al punt de tenir cura directa d’alguns infants i d’acudir al rei Ferran I quan uns malfactors van atacar una noia de l’Hospital que estava al càrrec de madona Estàcia per tal de castigar-los. Per tant, la seva influència no es limitava a l’Hospital ni a les pertinents xarxes de dides i persones afermadores, sinó que podia arribar fins a la Cort reial.

A partir de la residència de les persones afermadores, així com dels marits de les dides registrats, s’ha pogut elaborar un mapa de les zones d’influència i actuació de madona Estàcia a Barcelona:

Mapa on es mostra el perímetre aproximat de les zones d’influència i actuació de madona Estàcia a Barcelona a partir de les residències de les persones afermadores i de les dides dels expòsits. Font: elaboració pròpia al Treball de Final de Grau Dones i assistència a la Barcelona baixmedieval. L’exemple de madona Estàcia (Eulàlia Saguer, Universitat de Barcelona) mitjançant el mapa de base Un nou perímetre urbà, Museu d’Història de Barcelona.

A més, la seva influència anava més enllà de Barcelona. Actualment s’han localitzat evidències documentals que madona Estàcia tenia influència a Sant Feliu de Llobregat i a l’Ametlla del Vallès.

Gràfic en què es mostra la localització de les persones en contacte amb Anastasia Spatafora segons el seu municipi, a partir de la documentació fins ara recercada. Font: Saguer, Eulàlia, Dones i assistència a la Barcelona baixmedieval. L’exemple de madona Estàcia, Treball de Final de Grau, Universitat de Barcelona.

Econòmicament, el càrrec de mare de les dides feia que la comtessa Estàcia, gestionés els pagaments i els salaris de les dides, coordinant-les tant físicament com econòmicament. En relació amb l’economia, també era ella qui transmetia a l’escrivà de ració i als administradors de l’Hospital els pagaments i les despeses destinades a la secció d’expòsits. Madona Estàcia treballava amb un grup de serventes, les quals l’ajudaven en la higiene i en el manteniment de la roba i el calçat de les nenes i nens expòsits, així com de les medicines que rebien.

Conclusions preliminars

Si bé ara per ara es desconeixen els motius o les causes personals per les quals madona Estàcia va traslladar-se a Barcelona, se sap que en va marxar momentàniament el 7 de setembre de 1415 per anar a Nàpols com a ambaixadora reial. Ho sabem gràcies a la donació que va deixar a l’Hospital per por de morir en el viatge (timensque periculum mortis), donació de la qual se’n conserva una còpia del notari Joan Torró a l’Arxiu de l’Hospital de la Santa Creu. En aquesta còpia s’hi troben grans mostres de la seva implicació amb l’Hospital, amb les quals ens podem apropar a la seva vivència assistencial.

A la donació, madona Estàcia deixava diners per l’obra de l’Hospital, per la compra de llençols pels pacients hospitalitzats i per la compra d’una esclava que servís tant els infants de la institució com els que madona Estàcia tenia sota custòdia i càrrec. Aquesta donació evidencia un gran compromís, preocupació, dedicació i estima vers els infants amb els quals ja havia establert lligams, vers els infants de l’Hospital en general i vers la institució en si. Tot i això, aquestes voluntats no s’arribaren a complir, almenys les d’aquesta donació en concret, ja que Estàcia tornà del viatge a Nàpols a jutjar per la seva aparició documental en el període 1426-1429.

Ella i les altres dones dedicades al treball assistencial representaven un nombre de treballadores inferior al nombre d’homes. Aquest fet es podria explicar, d’una banda, perquè el nombre de dones i d’infants ingressats (assistits per dones hospitaleres) era inferior al dels homes (assistits per homes hospitalers); i, d’altra banda, perquè les tasques del servei domèstic associades al gènere femení (cuinar, rentar, etc.) eren inferiors en nombre a les associades al gènere masculí (medicina, administració, transport, il·luminació, reparació d’instal·lacions, etc.).

Fresc Accoglienza, educazione e matrimonio di una figlia dello spedale (1441-1442), de Domenico di Bartolo, situat a l’Hospital de Santa Maria della Scala de Siena. Font: Sailko, Wikimedia Commons.

Com el de madona Estàcia, l’estatus social de les dones que treballaven a l’Hospital de la Santa Creu era tan divers com oficis i estatus personal tenien: en són dos clars exemples l’alt rang de madona Estàcia en tant que comtessa i el baix rang de l’esclava que estableix a la seva donació. Pel que fa als seus salaris, però, tot i haver-hi varietat, les categories que podien ocupar impedien que cobressin els salaris més alts de l’Hospital, destinats a tasques administratives i mèdiques, tasques ocupades per homes.

La motivació laboral de les dones dedicades a l’assistència era econòmica (en el cas, sobretot, de les dides externes, que complementaven així la seva economia), però en molts casos s’observa un fort component vocacional en l’exercici de l’assistència voluntària per amor de Déu (com també és el cas de les beguines i algunes viudes) i en les múltiples mostres d’amor vers els pacients (sobretot vers els infants ingressats i expòsits).

En la donació i implicació personal de madona Estàcia vers els expòsits i vers la institució, veiem aquest component vocacional a banda de l’incentiu econòmic que pogués tenir. Amb tot, la biografia d’aquesta interessant comtessa resta encara poc estudiada, però permet conèixer l’assistència hospitalària femenina de primera mà i des de la vivència de, com apunta Ximena Illanes, una dona abnegada, caritativa i influent.

Read More

El conflicte de les Guerres Bòer

A mitjans del segle XVII a l’actual Sud-àfrica, en aquell moment territori britànic, s’hi van assentar colons neerlandesos, posteriorment anomenats bòers o afrikàners, que temps després van fundar dos estats independents: l’Estat Lliure d’Orange, creat el 1854, i l’estat de Transvaal, creat el 1857. Aquests estats bòers es caracteritzaven per tenir una economia rural i mà d’obra esclava amb la població local. 

Entre els estats bòers i Anglaterra constantment es produïen conflictes colonials pel control dels recursos naturals i per la sobirania dels territoris bòer enfront l’Imperi Britànic. És d’aquesta manera que començaran les Guerres Bòer a finals del segle XIX

A la Primera Guerra Bòer (1880-1881) els dos bàndols es van disputar l’estat de Transvaal, el qual, finalment, va aconseguir un autogovern a canvi de reconèixer l’autoritat de l’Imperi Britànic. 

L’any 1886 es van descobrir grans jaciments d’or a Pretòria, la capital de Transvaal, i això va provocar que molts colons britànics s’hi mobilitzessin. Després d’una escalada de conflictes entre els dos col·lectius, va esclatar la Segona Guerra Bòer (1899-1902). Des de la metròpoli, el bàndol britànic va enviar un exèrcit més equipat que les tropes bòer, les quals tot i ser oficialment vençudes van seguir la lluita canviant la naturalesa del conflicte i iniciant una guerra de guerrilles, més avantatjosa per a elles.

La pau, amb victòria britànica el maig de 1902, establia que els estats bòer formaven part de la jurisdicció britànica sota el nom dUnió Sud-africana.El conflicte va ser molt cruel i costós, especialment la Segona Guerra Bòer amb la implantació  per part del govern colonial britànic de camps de concentració amb l’objectiu de tenir internada la població bòer per aïllar els comandos. Es van diferenciar entre els camps de població blanca i els de població negra, aquesta última més explotada i amb menys registre documental. En total, els camps van deixar 27.927 víctimes mortals de població blanca  (1.676 homes, 4.177 dones i 22.074 infants menors de 16 anys) i com a mínim 14.154 de població negra.

Els camps de concentració de població blanca

A partir de la documentació oficial se sap que 4.177 dones, 22.074 infants i 1.676 homes van morir als camps de concentració. (South African History Online. Women & Children in White Concentration Camps during the Anglo-Boer War, 1900-1902 [en línia]. 20 de març de 2011 [consulta: 10 de gener de 2019]).

Creació

Horatio Herbert Kitchener, comandant en cap de les forces britàniques, va haver de fer front a la guerra de guerrilles. Després de, sense èxit, crear un sistema de forts que incapacitava part del territori usat pels comandos bòer i d’aplicar la política de la terra cremada a les cases i granges dels possibles col·laboradors i/o integrants dels comandos, a finals de 1900 va internar en camps de concentració tant les famílies d’aquestes cases o granges com les que no tenien relació amb els comandos.

Lord Kitchener. (Font: Viquipèdia)
Lord Horatio Herbert Kitchener. (Font: Viquipèdia)

Kitchener va justificar la política dels camps de concentració al·legant que així es protegien les famílies lleials al bàndol britànic (de fet, els dos primers camps creats, el de Pretòria i Bloemfontein, tenien refugiada població partidària del bàndol britànic). També privava els comandos de qualsevol suport que poguessin rebre i se’ls coaccionava d’abandonar la lluita al veure les seves famílies internades. Al desembre, per ordre de Kitchener, els camps de refugiats van passar a ser camps de concentració, és a dir, s’hi van enviar, ara de manera forçosa, tan familiars dels integrants dels comandos com la població negra bòer de les granges.

Vista del camp de concentració de Bloemfontein. (Font: Viquipèdia)
Vista del camp de concentració de Bloemfontein. (Font: Viquipèdia)

Malgrat tot, els guerrillers bòer van seguir amb la lluita, fins i tot més aferradament tal com va exposar Albert Milner, l’ambaixador de Sud-àfrica: «Sense res a defensar i sense res a perdre, [les guerrilles] són més provocadores […] que les genuïnes armades de Joubert i Cronje» (ROBBINS, James Jewell. Using Barbaric Methods in South Africa: The British Concentration Camp Policy during the Anglo-Boer War. Scientia Militaria. 2012, vol. 31, núm. 1. Pàg 7).

La vida als camps

Les persones internades eren dones, infants i gent gran, és a dir, població que es considerava no apta per lluitar. Estaven classificades en dos grups: les persones refugiades (famílies de la població neutral, no combatents i persones lleials als britànics) i les famílies dels homes que integraven les guerrilles bòer. Aquest últim grup, i especialment les dones, va ser l’objecte utilitzat per coaccionar els comandos. Tal com s’ha explicat, un objectiu en la creació dels camps de concentració era fer que els guerrillers es rendissin mitjançant l’internament de les seves famílies. Lord Kitchener escriu: «Evidentment que no els agrada veure les seves dones internades, i crec que això els ha fet més desitjosos d’aconseguir la pau» (South African History Online. Women & Children in White Concentration Camps during the Anglo-Boer War, 1900-1902). Al camp de l’Estat Lliure d’Orange es va intentar persuadir les dones bòer perquè convencessin els seus marits d’abandonar els comandos. Però aquesta mesura no va tenir èxit.

Dones i infants Bòers en un camp de concentració britànic. (Font: Viquipèdia)
Dones i infants Bòers en un camp de concentració britànic. (Font: Viquipèdia)

Destaquen les dones anomenades probationers: joves bòers que col·laboraven en tasques d’infermeria i feien d’intermediàries entre les famílies i els hospitals. Els britànics consideraven que se’ls oferia una gran oportunitat perquè creien que les estaven disciplinant i educant. Es pot observar una visió britànica de superioritat envers les dones bòer, ja que se les associava a un medi rural poc desenvolupat. Tot i això, la majoria de dones que van viure als camps van aconseguir bons coneixements de nutrició i de pràctiques sanitàries, per mínimes que fossin, que desconeixien. D’aquesta manera, moltes van poder optar a feines d’infermeria un cop acabada la guerra.

Els britànics no esperaven que, un cop implementada la política dels camps, la guerra s’allargués tant. És per això que, al produir-se un gran augment de població als camps entre 1901 i la fi de la guerra, el nombre de camps va augmentar i les condicions van empitjorar molt (a finals de gener de 1901 es documenten deu camps de concentració, mentre que a finals de febrer s’havien creat sis més).

Els índexs de mortalitat van ser molt elevats en tots els camps i el col·lectiu amb més mortaldat van ser els infants. Les causes de mortalitat derivaven dels mals serveis (mèdics, alimentaris, d’habitatge…) que a la vegada condicionaven la propagació de malalties com el xarampió, la pneumònia o el tifus.

Lizzy Van Zyl, una nena internada al camp de Bloemfontein que va morir. Va ser fotografiada per l’expedició d'Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)
Lizzy Van Zyl, una nena internada al camp de Bloemfontein que va morir. Va ser fotografiada per l’expedició d’Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)

La gent vivia o en tendes o bé en estructures metàl·liques dividides en “apartaments” superpoblats i que rarament tenien matalassos. L’alimentació era insuficient, estava en mal estat i la seva cocció era molt dolenta a causa de la falta de combustible. A més, molts dels trens que transportaven provisions eren assaltats pels comandos bòer i els subministraments sovint no arribaven. Pel que fa a l’aigua, molts cops es contaminava propagant malalties, cosa que obligava a reduir el subministrament diari d’aigua.

L’atenció mèdica era molt pobra, sobretot durant l’any 1901 quan en molts camps no es tenien els recursos mèdics suficients per combatre les malalties. El 1902 van arribar cossos sanitaris d’Anglaterra i els recursos mèdics es van modernitzar i millorar.

A dalt, personal hospitalari del camp d'Springfontein. A baix, dones internades en el mateix camp rentant roba. (Font: The National Archives UK, Flickr)
A dalt, personal hospitalari del camp d’Springfontein. A baix, dones internades en el mateix camp rentant roba. (Font: The National Archives UK, Flickr)

A la tardor de 1900 es va plantejar crear escoles als camps de concentració però no es van implementar fins a finals de la guerra. S’hi van destinar com a mestres quaranta dones procedents d’Austràlia, aleshores sota domini britànic, menors de quaranta anys, de classe mitjana, amb experiència en l’àmbit de l’educació, la majoria nascudes a Anglaterra, solteres i patriotes. Eren enviades als camps de dues en dues i se’ls proporcionava habitació i racionament, però això també implicava una exposició a les malalties (es documenta la mort d’una mestra).

El rerefons d’aquesta educació era “britanitzar” la població bòer: les mestres «no lluitarien per l’imperi amb espases però completarien la missió començada pels soldats» (ANAE, Nicole. Among the Boer Children: Australian women teachers in South African concentration camp schools, 1901-1904. History of Education Review. 2016, vol. 45, núm. 1, p. 28-53. pàg 29). Sovint els infants es negaven a aprendre certs continguts, tal com documenta la mestra Ida M. Robertson: va intentar ensenyar i fer cantar l’himne nacional britànic i els infants s’hi van negar. Als documents oficials a les mestres se les presenta com la personificació dels ideals imperials de coratge, tenacitat, força i compromís.

Escola del camp de concentració de Heilbron. (Font: The National Archives UK, Flickr)
Escola del camp de concentració de Heilbron. (Font: The National Archives UK, Flickr)

Els camps de concentració de població negra

Molta població bòer negra esclava va veure’s obligada a lluitar pels seus amos blancs a les guerres bòer. Per tant, també va patir la política de la terra cremada i va ser internada en camps de concentració. A la discriminació de la internació se li afegia la visió colonial racista, tant britànica com bòer. Segons Kitchener, els bòer autòctons eren «incivilitzats salvatges africans amb una petita capa de blancs» (ROBBINS, 2012. Pàg. 4). 

Es calcula que unes 14.154 persones van morir en aquests camps de concentració, però podrien haver arribat a les 20.000 defuncions. Sigui com sigui, molts documents i dades dels camps de població negra són incomplets, inexistents, o bé van ser destruïts.

Es van crear 36 camps a la colònia de Transvaal, 24 a l’Estat Lliure d’Orange i 4 a la colònia del Cap. Si els camps de població blanca ja eren insuficients en serveis, els de la població negra encara ho eren més.

Com en els camps blancs, la població que acceptava treballar rebia una paga i podia adquirir més aliments que els interns que no treballaven. Però hi havia aliments, com per exemple la carn, que només es podien adquirir comprant-los, mentre que als camps de població blanca la carn formava part de les racions habituals tot i estar en mal estat.

Grups i cossos humanitaris

Alguns grups humanitaris es van desplaçar als camps de concentració per documentar-los. La primera delegació era anglesa, va arribar el gener de 1901 i estava integrada per tres dones entre les quals destaca Emily Hobhouse. Van visitar quatre camps de concentració blancs i van realitzar la majoria de fotografies que es tenen dels camps.

Segons els oficials dels camps, la delegació de Hobhouse causava problemes i és per això que les tres dones van ser retornades a Anglaterra malgrat voler visitar els camps de població negra. A Londres van publicar la situació dels camps i Hobhouse va començar a pressionar el govern britànic perquè s’hi impliqués, va ser l’única interessada en els camps de població negra, proposava l’abolició del sistema de camps de concentració i amb diverses campanyes va aconseguir diners per millorar la situació de dones i infants interns.

Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)
Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)

El govern britànic va crear una segona comissió, el Comitè Fawcett, per valorar l’estat dels camps blancs basant-se en els informes de Hobhouse. Ella no en va formar part perquè el govern no la considerava neutral. La comissió la van integrar sis dones (doctores, infermeres, escriptores i inspectores del benestar infantil) però només van visitar els camps de població blanca. Els seus informes van fer que al juliol de 1901 els camps de concentració passessin d’estar sota control militar a estar sota control civil.

Tant els informes d’Emily Hobhouse com els del Comitè Fawcett van aconseguir millorar les racions de menjar, la sanitat i l’educació, tot i que van seguir sent insuficients. Com va apuntar Hobhouse, «facin el que facin les autoritats, les quals, crec, estan fent el millor que poden amb els béns limitats, tot és un insignificant pedaç tapant una gran desgràcia» (ROBBINS, 2012. Pàg. 14).

Les dones que van integrar aquests grups de supervisió i control dels camps, van documentar la situació per fer-la pública i denunciar-la. Per la seva militància van ser mal vistes per gran part de la societat britànica. Hobhouse va ser titllada d’histèrica, rebel, mentidera i enemiga de la nació; Kitchener la va anomenar «maleïda dona» (ROBBINS, 2012. Pàg. 14). Pel que fa al grup de dones del Comitè Fawcett, un metge que les va acompanyar en la seva tasca va referir-s’hi com «unes quantes dones histèriques i privades de sexualitat preparades per sacrificar-ho tot per la mala fama» (ROBBINS, 2012. Pàg. 17). 

Si bé el govern britànic les va tenir en consideració, totes aquestes dones van ser menyspreades per certa part de la població, que veia en elles una desviació del rol, considerat natural, del gènere femení. Amb adjectius com “maleïda” o “histèriques” se’ls atribuïa un vessant irracional que deslegitimava la professionalitat de la seva tasca.

També cal destacar els cossos mèdics vinguts d’Anglaterra el 1902, gràcies als quals van millorar les condicions dels camps. Les dones que els integraven van ser presentades com a exemple de gentilesa i feminitat britànica, associant-se d’aquesta manera el gènere femení amb l’exercici de treballs de cures.

Conclusions

En general, el fenomen dels camps de concentració de la Segona Guerra Bòer són un aspecte poc conegut. Es considera que van ser una mesura poc encertada per combatre els comandos bòer, en primer lloc perquè no van tenir l’efecte esperat de rendició en els comandos, i en segon lloc pel devastador impacte econòmic sumat a l’allargada no prevista de la guerra. 

Però per damunt d’aquesta mala gestió i previsió cal afegir-hi la discriminació als col·lectius d’infants, dones i població negra. Els infants van ser el col·lectiu amb taxes més altes de mortalitat. Les dones internades, a més d’haver de suportar les dures condicions dels camps, havien de continuar exercint el rol femení de cures a altres persones exigit socialment, de la mateixa manera que les dones dels grups humanitaris que van implicar-s’hi. En tots els casos observats, a les dones se’ls va pressuposar una manera innata de ser, d’acord amb els rols femenins de gènere. Les que no responien a aquest perfil van ser durament criticades.

Dones i infants bòer a un camp de concentració. (Font: Wikimedia Commons)
Dones i infants bòer a un camp de concentració. (Font: Wikimedia Commons)

Pel que fa a la població negra, va ser el col·lectiu del qual se’n té menys informació però dels més afectats: a més de veure’s implicat forçosament en la guerra, la discriminació racial va convertir-lo en una de les parts més malparades del conflicte.

Sense menystenir la visió negativa i inhumana dels camps, Elisabeth van Heyningen (HEYNINGEN, Elizabeth Van. A tool for modernisation? The Boer concentration camps of the South African War, 1900-1902. South African Journal of Science. 2010, vol. 106, núm. 5–6, p. 52-61. Pàg 52) hi dóna un altre enfocament i sosté que les mesures i els protocols establerts als camps van suposar la modernització de la societat bòer en els àmbits de l’educació i la sanitat. La majoria de població va tenir accés a millores sanitàries i a una nova cultura sobre higiene de vida. Pel que fa a l’educació, l’escolarització va ser un terç més elevada que en temps de pau, almenys a l’Estat Lliure d’Orange, i va assentar les futures bases del sistema educatiu. En l’àmbit laboral, després de la guerra moltes dones bòer van ocupar llocs de treball relacionats amb la sanitat i l’educació gràcies a les tasques realitzades als camps de concentració.

Però malgrat aquest enfocament més optimista, la Segona Guerra Bòer va ser el conflicte més costós en vides humanes entre la fi de les Guerres Napoleòniques i la Primera Guerra Mundial, i ho va ser en gran part a causa dels camps de concentració. Aquests van acabar provocant un genocidi, indirecte però genocidi al capdavall, tot i que en un primer moment els camps s’havien creat amb un altre objectiu.

Els camps de concentració del conflicte bòer es poden considerar un dels precedents dels futurs camps de concentració moderns, tot i que no el primer ja que aquest el trobem als camps de reubicació forçosa de la guerra de Cuba (1895- 1898). Andreas Stucki exposa que, si bé els mètodes de fortifiació de l’espai i de concentració forçosa aplicats als primers camps de concentració (segle XIX) seran la base dels camps de concentració moderns, els camps del segle XIX no es poden considerar els antecedents directes dels camps moderns perquè no tenien una política concreta d’obligació del treball i d’extermini, política que sí que presentaran els camps del segle XX. 

Per tant, els camps de la Segona Guerra Bòer, si bé no són els antecedents directes del que avui en dia s’entén per camp de concentració, van influir de tal manera en la seva configuració que se’ls pot considerar un dels seus precedents, juntament amb els que es documenten al segle XIX a la guerra de Cuba o a Filipines.

Read More

Una vall atrapada per la industrialització

Ens situem entre finals del segle xix i la primera meitat del segle xx a la vall de la Vansa, dins la comarca de l’Alt Urgell. El sistema econòmic tradicional, basat en l’agricultura i la ramaderia, va topar de cop amb la industrialització i amb la necessitat de tenir diners en metàl·lic per adquirir tot tipus de béns, pagar impostos o afrontar deutes. Les zones urbanes es van adaptar a la nova situació però per als medis rurals allunyats i mal comunicats, com és el cas de la vall de la Vansa, això va suposar un veritable trasbals.

En el cas de les cases amb poc nivell econòmic, la vall no els aportava els recursos suficients per guanyar prou salari i fer front a aquestes noves necessitats, ja que l’agricultura i la ramaderia només aportaven autoconsum i subsistència. Així, el diner en metàl·lic s’havia d’aconseguir fora de l’àmbit local en treballs de mobilitat estacional, a banda del treball habitual. Gran part de la població es va mobilitzar a zones urbanes, on la indústria creixent oferia una bona oportunitat per guanyar-se la vida. A Espanya, en aquest context, els sectors secundari i terciari van créixer, mentre que el primari va disminuir. En conseqüència, la població de classe més baixa que es va quedar a la vall es va veure obligada a adaptar-se a la nova situació i a adoptar una pluriactivitat laboral.

Vall de la Vansa. Font: Carlesdanon blogspot
Vall de la Vansa. Font: Carlesdanon blogspot

Amb la pluriactivitat es van marcar més les dues esferes laborals: l’extradomèstica i la domèstica. En l’extradomèstica hi havia diferències entre gèneres: durant l’època de cultiu els homes es dedicaven plenament a la terra, ja fos a la pròpia o les terres de les cases benestants. Quan no era temps de conreu ni de sega emigraven a altres pobles o ciutats a fer treballs estacionals, com fer de llenyataire. No era estrany que, a més, també es dediquessin al contraban de tabac o a fer de traginers.

Les dones podien dedicar-se al servei domèstic d’altres cases, a fer de dides, de marxantes, de segadores de cereals als camps on treballaven els homes de la família, o fins i tot de venedores de tabac que passaven de contraban de la veïna Andorra. Destacava, però, una activitat estacional de les dones: fer de trementinaires.

En l’esfera productiva domèstica també hi havia diferències de gènere, tot i que no tantes: dones i homes treballaven el seu tros de terra i dominaven totes les tasques agrícoles per l’autoconsum i per la casa, és a dir, aquell treball productiu dins la unitat de producció domèstica. Però, a més, les dones s’havien d’ocupar de criar els infants i de la resta de les tasques de la llar (treball reproductiu domèstic, ja en fossin les mares, germanes, padrines, dides…). Aquesta flexibilitat laboral va augmentar degut al treball estacional, que comportava l’absència temporal dels membres de la família, tant dones com homes. Si bé és cert que les dones al món rural sempre han participat del treball productiu dins la unitat de producció domèstica, quan els homes de la família marxaven a treballar estacionalment, les dones havien de suplir les seves tasques domèstiques. De la mateixa manera, quan les dones (sobretot les que feien de trementinaires) eren fora al treball estacional, els homes havien de suplir també el treball domèstic de les dones. Però no el substituïen tot, ja que el treball reproductiu normalment seguia quedant en mans d’altres dones (familiars o conegudes).

Així, dones i homes havien d’incrementar la majoria de tasques laborals per poder suplir el membre de la família absent quan aquest marxava de casa temporalment. Però les dones ho feien en major quantitat, s’encarregaven de més tasques domèstiques que els homes.

Trementinaires: les dones que anaven pel món

Les autoanomenades dones que anaven pel món, conegudes fora de la vall amb el nom de trementinaires, van ser les dones de Tuixent, Cornellana, Ossera i altres pobles de la vall de la Vansa que es dedicaven temporalment, dos cops l’any, a recórrer pobles i ciutats venent productes que obtenien dels recursos naturals de la seva zona per guanyar un salari extra i poder mantenir la família. La seva manera d’adaptar-se al nou context econòmic va consistir a obtenir un rendiment monetari dels coneixements populars sobre les propietats guaridores de la flora autòctona.

Venien bolets secs, herbes remeieres, olis, pega i trementina, tot de la vall. El repertori bàsic d’herbes, que constava d’hisop, orella d’ós, corona de rei, corner, te de roca i salsufragi, es podia ampliar fins a ben bé vint-i-cinc plantes diferents. La trementina (d’aquí el nom de trementinaires) era el seu producte estrella: tradicionalment s’havia elaborat amb la resina que deixa anar el pi roig quan se’l fa sagnar i que, un cop purificada, ja es podia fer servir. Però la trementina que venien les trementinaires l’elaboraven mesclant pega grega amb essència de trementina, dos ingredients que compraven a les drogueries. Aquest procés era més ràpid i menys costós que no pas el mètode d’obtenció tradicional, i cada trementinaire tenia, amb matisos diferents, la seva pròpia recepta de trementina, que solia ser la base dels seus pegats, pomades i ungüents de propietats guaridores per a cops, punxades, picades d’insectes, erupcions a la pell, refredats… Les trementinaires portaven la trementina en llaunes metàl·liques, mentre que la resta de productes eren transportats en sacs i coixineres.

Feien dues sortides fora de la vall: la primera durava de Tots Sants a Nadal, i recorria del Pla d’Urgell fins al Camp de Tarragona; la segona durava de Reis a Pasqua i passava pel Berguedà, el Bages, el Vallès, el Maresme, la Selva, el Gironès, l’Empordà, la Garrotxa i el Ripollès.

Una parella de trementinaires a punt de marxar. La de l’esquerra és la dona experta i la de la dreta la jove aprenent. Font: Duoda
Una parella de trementinaires a punt de marxar. La de l’esquerra és la dona experta i la de la dreta la jove aprenent. Font: Duoda

Aquestes rutes quilomètriques les feien a peu, amb un calçat poc adequat i en parelles, per poder carregar tots els productes que traginaven i per suportar més bé les dures condicions del viatge (fred, neu, agressions, robatoris, llops i tota mena animals salvatges). D’aquesta parella de trementinaires, una dona era l’experta en l’ofici i l’altra era una jove aprenenta. La noia solia ser de la mateixa família, i en aquest cas no cobrava. Si no n’hi havia cap de disponible a la família, l’aprenenta es llogava a una altra família per un sou molt baix. I si tampoc se’n trobava, els nois eren els qui feien d’acompanyants, tot i que se’n troben pocs casos documentats.

Durant el llarg viatge, les trementinaires havien de dormir al ras, o bé feien nit en alguna casa que els venia de camí: el paller, un llit sobrer o qualsevol altre aixopluc eren benvinguts en èpoques de fred. Els vilatans, que ja les esperaven any rere any, també els posaven un plat a taula a canvi de fer algunes tasques domèstiques o de donar consells de medicina popular.

Durant l’absència de les dones, com s’ha comentat anteriorment en parlar de l’esfera laboral domèstica, eren els marits qui suplien les tasques productives domèstiques de les dones. Però les tasques reproductives domèstiques quedaven en mans d’altres dones ja que no totes marxaven a fer de trementinaires.

Des del punt de vista econòmic, les trementinaires eren les qui aportaven els ingressos principals i en moneda per mantenir la família. Normalment a les famílies de nivell socioeconòmic baix es vivia del que la dona guanyava fent de trementinaire. Els homes reconeixien el protagonisme econòmic de la dona i l’ofici de trementinaire tenia un gran respecte.

Les dones treballadores a Espanya als segles XIX i XX

Al segle XIX les dones treballaven majoritàriament al camp, a domicili, en serveis domèstics o en els sectors industrials. En general estava mal vist que les dones tinguessin accés a les relacions laborals. Es considerava que havien de treballar en l’esfera domèstica i, per tant, no hi havia motiu que justifiqués la necessitat de rebre cap salari. A les dones que aconseguien un treball remunerat, a més, se’ls exigia com a aspecte natural del gènere femení el compliment de les tasques domèstiques. Per tant, també hi havia dues esferes laborals: la domèstica i l’extradomèstica.

Era mal vist que les dones camperoles (la majoria a Espanya) fossin jornaleres assalariades. S’encarregaven de traginar l’aigua, de la cuina, de tenir cura dels fills, malalts, padrins i marits, de preparar remeis i medicines… Però sempre entès dins d’una obligació laboral domèstica, no entès com un treball remunerat.

Pel que fa a les dones treballadores a la indústria, en van ser moltes i en unes condicions de sobreexplotació laboral. Per necessitats econòmiques van trencar amb els rols de producció i reproducció domèstics, fent-se un lloc a la producció extradomèstica assalariada (tot i que sense abandonar la producció i reproducció domèstica), començant a ocupar espais públics. A Catalunya normalment van treballar en indústries tèxtils o de tabac, ja que, en tractar-se de feines manuals i que no exigien força física, es considerava que les dones les farien millor. Al País Basc (pioner de la industrialització juntament amb Catalunya), però, les dones van ocupar llocs de treball a la indústria siderúrgica, que sí que exigia força física.

Il·lustració de dones a Catalunya treballant en la indústria tèxtil. Font: Sapiens
Il·lustració de dones a Catalunya treballant en la indústria tèxtil. Font: Sapiens

D’aquest manera, les dones tenien doble treball: l’extradomèstic assalariat i el domèstic natural, pel qual es considerava que no havien de rebre un salari. El salari que rebien treballant a la indústria era poc i molt inferior al sou masculí, malgrat realitzar les mateixes tasques. Cobraven entre un 50 i un 60% menys que els homes, sent una mà d’obra molt barata que aportava grans beneficis econòmics als empresaris. Pel seu treball assalariat, les dones eren vistes com a usurpadores de llocs de treball que podien ocupar els homes. Inclús els homes que treballaven a les indústries van mobilitzar-se en contra de les dones que treballaven a les fàbriques, com és el cas de la protesta de 1868 a la fàbrica tèxtil d’Igualada.

El sector dels serveis domèstics, com en el cas de les dides, era el segon sector laboral més ocupat per les dones, però també era dels més mal pagats. Cobraven molt poc, o de vegades ni tan sols cobraven, i solament se’ls proporcionava llit i menjar, ja que no es considerava que una dona hagués de rebre remuneració per les feines domèstiques. També hi havia les treballadores a domicili, que compaginaven les tasques domèstiques amb algunes de remunerades: cosien, rentaven roba, planxaven o confeccionaven teles per a tercers. Però les condicions eren dures: no tenien horaris ni contractes, ni tan sols sous estables. D’aquesta manera també trobem la prostitució com una activitat freqüent en les dones que no tenien qualificació ni feina.

Les dones de classe mitjana o alta, malgrat el prototip de dona burgesa, tenien una gran càrrega laboral domèstica, però públicament no havien d’aparentar cap ocupació, ja que era un descrèdit que les dones de classe alta treballessin. Per tant, tenien dues facetes: la pública, només de cara a l’ostentació social del marit, i la privada, en què treballaven sense consideració.

En general, doncs, el treball femení tenia un caràcter de simplicitat manual i de poca força física, reportava molt poc sou i s’exercia en unes males condicions horàries i de treball. Però les dones, a més, pel simple fet de ser dones, fossin de la classe que fossin, tinguessin un treball remunerat o no, havien de dur a terme una sèrie de serveis domèstics imposats per la societat i el gènere.

Les lluites i els avenços de la dona al segle XIX van fer que al segle XX, tot i que continuava havent-hi doble treball (extradomèstic i domèstic), les condicions dels treballs extradomèstics experimentessin millores: les dones van accedir a professions més liberals, amb més remuneració i més reconeixement social. Va augmentar l’ocupació laboral femenina en la indústria i en els treballs agrícoles, i la dona va començar a formar part de partits polítics, a tenir veu i a fer reclamacions laborals i no laborals, tal com es reflecteix en el dret a vot. Tots aquests factors van comportar que els salaris augmentessin, malgrat continuar essent inferiors als dels homes.

Comparant les trementinaires amb les condicions laborals femenines del mateix context

Hi ha molts trets que fan que el treball de les trementinaires sigui un fenomen únic i exclusiu per la seva època, si bé és cert que també tenien força punts en comú amb la resta de dones del país. Tots dos perfils de dona compaginaven els treballs de l’esfera domèstica amb els de l’extradomèstica.Però la figura de la dona treballadora que guanya el seu propi sou no era mal vista a la vall de la Vansa: contràriament al que passava a la resta del país, a la vall es veia amb normalitat. Es desconeix si en altres zones es repetia aquest perfil de dona treballadora, però al segle xix no era ben considerat en els nuclis relativament grans, tot i que al segle xx aquesta visió ja va començar a canviar.

A aquest model de dona treballadora, en el cas de les dones de la vall calia sumar-hi el paper de protagonistes i pilars econòmics de la família. La quantitat més gran d’ingressos en monedes l’aportaven les dones, i això era un fet ben vist allà. A la resta del país, que les dones fossin les responsables de la màxima font d’ingressos familiars era una cosa impensable.

Dues trementinaires. Font: Revista Flora Catalana, núm 1, juny 2018. Imatge d’Anna Arenas i Emilia Llorens
Dues trementinaires. Font: Revista Flora Catalana, núm 1, juny 2018. Imatge d’Anna Arenas i Emilia Llorens

Pel que fa a l’esfera domèstica, en tots dos casos l’encarregada era la dona. Però mentre que a la resta del país les feines de casa obligades requeien exclusivament en la dona, a la vall només ho feien temporalment: quan les dones marxaven a fer de trementinaires eren els homes els qui realitzaven l’activitat domèstica, cuidant els fills i mantenint l’ordre i la neteja de casa.

El caràcter manual associat al treball femení es complia en part a la vall. És cert, com s’ha dit, que ajudaven els homes en tasques com la sega, i que dominaven quasi totes les activitats que feien els homes, però recordem que quan les dones no estaven en temporada d’anar pel món es dedicaven principalment a recollir productes boscans. La recol·lecció es feia a mà; per tant, durant major part de l’any, a més de conrear la terra i dur les feines de casa, es dedicaven a una activitat manual. Veiem, però, que quan venia l’època en què les trementinaires marxaven, en la feina de recol·lectar, trinxar i assecar plantes i bolets s’hi implicava tota la família, independentment del gènere.

En ambdós casos, tasques com ara cuidar la família o tenir cura de l’ordre domèstic eren uns serveis mínims socialment imposats al gènere femení.

Una visió general del fenomen que van comportar les trementinaires

Veiem que a la vall de la Vansa, en el context de mitjan segle xix i fins la primera meitat del segle xx, hi ha una diferència de sexes pel que fa a les activitats laborals, però no hi ha incapacitat ni rebuig a fer les tasques (ja fossin domèstiques o extradomèstiques) que tradicionalment s’han associat a cada gènere. A la vall es trenca el model del treball diferenciat de gènere socialment imposat. La versatilitat laboral i la seva acceptació és un cas remarcable en el seu context.

Econòmicament, les trementinaires van suposar una revolució: dones que mantenien la família i que aportaven més benefici econòmic que els homes. Després d’analitzar la situació de les dones a la resta del país en el mateix període de temps, es pot dir que la condició de la dona a la vall de la Vansa era molt diferent. Van ser les dones les que es van fer un lloc en l’economiai van trencar moltes barreres del treball laboral femení en comparació amb els casos exposats. A més, en la seva activitat no hi havia cap figura masculina d’autoritat que la controlés, sinó que els marits de les trementinaires, juntament amb els fills (si en tenien), exercien un paper de col·laboradors en la preparació dels productes.

La fi de l’ofici però la pervivència del llegat

L’ofici de trementinaire, abans de donar-se per acabat, només es va aturar durant la Guerra Civil espanyola, després de la qual es va continuar exercint.

Es va acabar definitivament quan les comunicacions de la vall es van millorar a mitjans del segle xx, cosa que va permetre els vilatans exportar productes agrícoles i obtenir beneficis econòmics. Això també va fer que els compradors fidels de trementina poguessin anar a la vall, i en especial a Tuixent, pels seus propis mitjans. En aquest context, l’ofici de trementinaire ja no era un guany per subsistir sinó un guany extra, i es va abandonar a causa de la duresa dels viatges. A més, moltes trementinaires, quan passaven per algunes localitats més “modernes”, sentien vergonya de la indumentària pròpia de ofici: els farcells a coll i les llaunes penjant denotaven una manera de viure, de guanyar-se la vida, inherent al medi rural i a una baixa condició social. L’última trementinaire va ser Sofia, del poble d’Ossera. Va fer l’últim viatge l’any 1982 amb el seu marit.

Sofia i el seu marit fent l’últim viatge de trementinaire. Font: Revista Enderrock
Maria Cortina Majoral (1838-1911) i el seu marit Pere Puigdemasa Marqués (1839-1906), de Ca la Matilda de Tuixent. Segurament van ser dels primers Trementinaires (juntament amb la Antonia Costa Coll, de Cal Foguetó, Tuixent) i dels únics matrimonis trementinaires, talment com la Sofia Montané i el seu marit Miquel el Gorra Tort, d’Ossera. Font informativa: Josep Moles Roca, descendent de Trementinaires de Tuixent. Font de la imatge: Revista Enderrock

Malgrat la desaparició de les trementinaires, la seva figura continua viva a la vall de la Vansa com a gran símbol identitari de la zona, sobretot a Tuixent. Però el seu llegat va molt més enllà, perquè, d’un saber popular i tradicional, les dones van saber-ne crear un ofici que els va permetre subsistir en un món cada vegada més industrialitzat i urbà: les trementinairesvan adaptar-se a la modernitat amb elements tradicionals i, el que és més destacable, van ser les protagonistes econòmiques del seu territori.

Read More