La destrucció d’edificacions i ciutats ha estat al llarg de la història una part gairebé inevitable de l’intercanvi d’hostilitats entre bàndols enfrontats en un conflicte armat. Així, dins la mateixa dinàmica bèl·lica, la destrucció del patrimoni cultural i urbanístic d’un poble determinat ha sofert una guerra especialment dura contra ella, sent un dels principals blancs per tal de dominar-lo, dividir-lo i, fins i tot, eliminar-lo. Tanmateix, aquestes pràctiques destructives no es produeixen exclusivament en temps de guerra, sinó que també es poden perpetrar en temps de pau i poden estar emparats sota el paraigua de la modernitat i del progrés. Sigui com sigui, la major part de casos de destruccions urbanes s’han produït com a resultat de les guerres i l’ocupació militar, ja que en el moment que un bàndol sotmet l’altre, es produeix una reconfiguració arquitectònica que permet al guanyador de la guerra reestructurar al seu gust la població dominada.

Per aquest motiu, el concepte d’urbicidi, que enllaça els termes llatins d’urbs(ciutat) i caedere (assassinar), ha pres força en la historiografia occidental d’ençà que Michael Moorcock l’utilitzes en l’àmbit literari durant la dècada dels anys seixanta del segle XX. Com explica l’investigador Fernando Carrión, una de les seves utilitats pels acadèmics està a ajudar a entendre els efectes devastadors que produeixen les guerres en les ciutats i a conseqüència dels enfrontaments bèl·lics i la posterior ocupació, es configura una nova ciutat sorgida de les cendres i de la destrucció física i material. Tanmateix, la multidisciplinarietat del terme, que engloba camps com la història, política, urbanisme, antropologia i sociologia, fa que encara hi hagi un debat obert per definir-lo.

Sigui com sigui, existeix un cert consens científic sobre com detectar els possibles casos. Així, perquè una ciutat que ha patit l’impacte directe d’una guerra es consideri que ha sofert un urbicidi, cal que convergeixin diferents elements com: modificacions estructurals a escala política, cultural i social; la destrucció de bona part de l’entramat urbà i substitució per una altra política urbanística que no respecti l’anterior; l’eliminació mitjançant la violència física o l’expulsió de la població que habita en ella; la cerca d’una homogeneïtzació forçosa de la ciutadania (pot ser religiosa, política o cultural); l’anihilament dels símbols d’identitat locals i de la memòria col·lectiva i, fins i tot, l’enderroc d’espais significatius de la vida urbana com poden ser les places, monuments i centres de culte. Com podem observar, l’enfocament per a perpetrar un urbicidi és, majoritàriament, amb objectius polítics i militars estratègics que cerquen sotmetre la ciutadania d’una determinada ciutat hostil mitjançant la violència, la guerra psicològica i, un cop pres el nucli urbà, la repressió a tots els nivells socials i urbanístics.

Alguns exemples d’urbicidi que poden ajudar a comprendre el concepte i la seva dimensió són Varsòvia durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), Sarajevo durant la guerra de Bòsnia (1992-1996) o, més recentment, el cas d’Alep provocat durant la sagnant guerra civil siriana (2011- en curs). Aquest seguit d’exemples tenen en comú que van patir, arran de les conseqüències d’un conflicte armat envers un poder polític superior i culturalment diferent, una nova configuració urbanística i social diferent del desenvolupament que havien viscut prèviament a la guerra.


Destrucció de la ciutat de Gaza causada per les bombes d’Israel, 2014. Font: Wikimedia Commons

La motivació de l’aniquilació d’espais on la comunitat de la ciutat vençuda es reuneix representa un altre element clau per entendre que significa un urbicidi. Principalment perquè una biblioteca, museu o església són la prova visible per als habitants d’un passat col·lectiu que provoca la conscienciació d’una memòria històrica. Memòria que en determinades circumstàncies pot abocar a revoltar-se contra aquella comunitat opressora que cerca l’eliminació o assimilació de la comunitat derrotada. En altres paraules, la demolició ha estat utilitzada sovint com un mitjà per a desintegrar nuclis de resistència entre la població. Tal com afirma de Robert Bevan: ‘’La eliminación de elementos arquitectónicos es un reflejo polvoriente y agrietado del destino de las personas a manos de sus exterminadores’’.

Per aprofundir en alguns dels principals plantejaments teòrics que han donat pes al concepte, podem destacar les tesis de Martin Coward, qui defensa que el terme no s’ha d’associar amb el genocidi i l’eliminació deliberada de grups humans per motius ètnics, nacionals o religiosos. D’aquesta manera, l’investigador britànic prefereix donar més importància als efectes de la destrucció urbana i la diversitat urbanística que als efectes que pot produir dita destrucció per a la població. En paraules de Coward: ‘’The destruction of the built environment is an end in itself’’. Per a ell, la destrucció urbana cerca homogeneïtzar l’urbanisme anterior per tal de crear una nova ciutat que segueixi els patrons establerts pel conqueridor. Amb aquests plantejaments, Coward divergeix substancialment dels arguments defensats per Martin Shaw. Per aquest altre investigador és més encertat integrar els urbicidis com una pràctica inclosa dins el concepte de genocidi. Principalment perquè interpreta que amb l’eliminació d’edificis d’una població, l’invasor destrueix un dels pilars d’aquella comunitat i, per aquest motiu, l’urbicidi es constitueix com un element que complementa el genocidi físic. Un altre exemple d’autors que han investigat en relació amb els urbicidis és el cas de Nurhan Abujidi, qui ha centrat els seus estudis en el conflicte entre Israel i Palestina. Per aquesta investigadora la raó de ser de l’urbicidi resideix en el fet que en destruir els espais comuns on la població es reuneix de manera planificada i intencionada, s’eliminen les connexions socials derivades de la interacció i, per consegüent, les resistències polítiques desapareixen amb major facilitat.

Amb tot, aquest seguit d’acadèmics se centren exclusivament en els conflictes recents com la Guerra dels Balcans, la guerra terrorista que afecta tot el món i el sempre latent conflicte arabo-israelià. Aquesta fixació en els fenòmens de destrucció moderns, però, limita substancialment el concepte des d’una perspectiva històrica perquè no contempla casos d’urbicidis provocats anteriorment al segle XX i no permet, a més, analitzar l’evolució dels mecanismes de dominació i assimilació social i urbanística que s’han perpetrat al llarg dels segles.


Estat del barri del Bronx de Nova York, dècada de 1980. Font: Wikimedia Commons.

D’altra banda, en els darrers anys han sorgit nous autors que s’han allunyat de la contemporaneïtat del terme i l’han emprat per estudiar casos anteriors als segles XX i XXI. Entre aquests hi ha Samuel M. Olyan, qui de la mateixa que Abuijidi ha estudiat els fenòmens de destruccions urbanes des d’una perspectiva cultural a Orient Mitjà durant l’Edat Antiga. Olyan argumenta: ‘’It is not enought that the city be conquered, […], the urbicide is enacted through strategic, symbolically significant action that annihilates the city’’. Paradoxalment, Walter Benjamin (1892-1940) va descriure el que es podria considerar un urbicidi preventiu. Per a ell, les remodelacions imposades a la ciutat de París a mitjans del segle XIX, i en plena revolució industrial, són un exemple que mostra de com amb la destrucció urbana i la creació d’un nou urbanisme s’intenta evitar aixecaments i revoltes dels obrers envers el poder estatal. Seguint aquesta línia, el filòsof Marshall Berman (1940-2013) va apuntar en aquesta direcció però a través del cas dels suburbis de Nova York. Segons Berman, en el cas de la ciutat nord-americana les autoritats van promoure la reconfiguració de certes zones marginals de la ciutat  amb l’objectiu de destruir la infraestructura existent i, així, diluir la identitat de la comunitat que habitava aquell espai urbà.

Si bé podem arribar a pensar que aquest concepte només és aplicable a casos forans derivats de les guerres modernes, dins el Principat i els territoris de parla catalana també s’han produït en els darrers segles diferents casos de destruccions urbanes que poden ser susceptibles de ser considerats com a urbicidis. En són exponents, així, la ciutat de Xàtiva, al País Valencià, i Lleida, a Catalunya. Ambdues ciutats van ser arrasades durant la guerra de Successió per part de les tropes francoespanyoles lleials a Felip V. Per il·lustrar el grau de destrucció, en el cas de la ciutat valenciana destaca com sota l’empara del derecho de conquistaes va expulsar la població que havia sobreviscut al setge a Castella i la ciutat, batejada amb el nom de Nueva Colonia de San Felipe, va ser repoblada per castellans fidels a la causa borbònica. A part de l’expulsió demogràfica, bona part de l’urbanisme de Xàtiva va ser eliminat durant i després dels combats i, posteriorment, va ser substituït per un altre afí als canons filipistes. Aquesta política creava, així, una nova realitat sociopolítica i urbanística completament diferent de l’anterior a 1707 i la consolidació del nou sistema polític imposat amb els Decrets de Nova Planta i el nou govern municipal.


Castell de Lleida durant el període que va ser caserna militar, principis del segle XX. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).

Per la seva banda, la capital del Segrià va sofrir uns episodis de repressió semblants a Xàtiva un cop pressa la ciutat entre octubre i novembre de 1707. Tanmateix, urbanísticament l’arribada francocastellana va suposar la destrucció total de part de l’entramat urbà ubicat dalt el turó, l’arribada de nous càrrecs administratius -en la seva majoria militars castellans- i la consolidació d’una ciutadella de grans magnituds que un cop completada va servir com a caserna de l’exèrcit que, a efectes pràctics, allunyava de la ciutat el que fins aleshores havia estat el seu nucli urbà i centre de reunió. Demogràficament la ciutat va patir una davallada important de població. Aquesta era producte dels efectes de la guerra i l’exili forçós de membres de les elits polítiques de la ciutat. A més, l’Estudi General va ser tancat en favor de la Universitat de Cervera i el sistema polític i representatiu de la ciutat va ser canviat per un altre totalment oposat que va ser controlat per uns militars que comptaven amb el suport d’individus, majoritàriament castellans, afins al govern borbònic.

Malgrat els avenços realitzats en les últimes dècades en relació amb el concepte d’urbicidi, encara queda un llarg recorregut per explorar-lo i obrir un nou ventall de noves perspectives, dinàmiques socials vinculades amb el poder i els fenòmens d’uniformització i eliminació social o, inclús, els marcs temporals i geogràfics que posseeix. A més, i des de la nostra perspectiva, considerem aquesta jove forma d’encarar les anàlisis relacionades amb els fenòmens de la violència, la coerció i la dominació, com una oportunitat per aprofundir de manera multidisciplinària en aspectes vinculats a la consolidació de l’Estat que ha conquerit o remodelat una població hostil i com a la llarga han permès crear una realitat sociopolítica i urbanística nova afí als interessos del poder.