Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La figura de la Deessa Mare ha estat sempre símbol de vida, esguard i protecció de la naturalesa fèrtil. La base de moltes civilitzacions ha estat fundada en una o diverses figures ginecocèntriques a partir de les quals s’organitzà l’imaginari cultural de les comunitats. Pensem en les paganes Kore, Afrodita i Kali, cadascuna d’elles pertanyents a un dels tres estadis que componien el món: la verge, no casta en el sentit heterosexual, sinó lliure en si mateixa; la mare de la Terra (la dona fèrtil) i, per últim, la sàvia, poderosa i inspiradora, deessa de la mort i del renaixement.

L’absència del culte a les divinitats femenines, com a originàries del món, és la nostra herència d’un matricidi simbòlic. A mesura que l’home s’imposava com a patriarca en la dimensió humana, subordinava també la feminitat en l’imaginari religiós. L’ordre simbòlic de la mare, en el qual la deessa és, en cos i paraula, origen de la vida, estava essent cancel·lat per l’ordre del pare, un ordre que, sens dubte, necessitava fornir-se de referents masculins. Aquest fou un pas que calà en les tradicions i en el culte religiós i que tingué la seva traducció en el monoteisme del Déu Pare. A un ordre de naixement i de matriu femenina el substituirà un ordre masculí de càstig, guerra i mort. Tanmateix, sabem que durant l’Edat Medieval el principi femení de la divinitat seguí viu en l’espiritualitat i en el saber de moltes dones i de qui les rodejava.

El segle XII fou un període especialment transformador per a l’espiritualitat cristiana d’Occident. Si bé la Verge Maria ja era venerada per l’Església, aquest fou el moment del ressorgiment del culte marià i de la recuperació de la figura de la Verge Maria com a mare del creador. Augmentà exponencialment la presència de la maternitat en la imatgeria i en els textos religiosos, a la vegada que es popularitzà el culte a moltes altres santes. La historiadora Caroline Walker Bynum ha denominat aquest fenomen com la «feminització del llenguatge religiós», un fet que podem considerar com un preludi d’allò que arribaria un segle més tard.

La Verge amb el Nen a l’absis de Santa Maria de Taüll. Font: Wikimedia
La Verge amb el Nen a l’absis de Santa Maria de Taüll. Font: Wikimedia

El desenvolupament del culte marià no suposà essencialment un canvi en la situació de les dones. L’Església romana es negava a crear nous convents femenins, oferint a les dones l’única opció d’ingressar en monestirs regits per regles masculines. Això no obstant, aquesta feminització del llenguatge religiós tingué la seva repercussió, un segle després, amb l’eclosió a les ciutats d’uns models religiosos lliures protagonitzats per dones. És el que s’ha anomenat la feminització de la vida religiosa.

El segle XIII és el brillant segle de l’espiritualitat i la mística femenina. La Reforma de l’Església confluí amb una activa participació dels laics i laiques a la vida religiosa i amb la recerca d’unes pràctiques devocionals encarnades en la humanitat de Crist i els ideals penitencials. En aquest context, neixen els ordes mendicants, franciscans i dominics, especialment aquests últims sorgits com a rèplica ortodoxa de les “heretgies”, sobretot del catarisme.

La recerca espiritual d’aquests nous temps concorre a les ciutats amb unes pràctiques devocionals centrades en l’acció i en la contemplació, seguint els ideals apostòlics de la imitatio christi, basats en la pobresa i en una vida errant, en imitació de la vida de Jesucrist. Proliferà aleshores el conegut moviment penitencial, iniciat amb el Papa Innocenci III i el IV Concili de Laterà (1215), en el qual es prohibí la creació de nous ordes religiosos i s’oferiren als laics, tant homes com dones, noves formes de participació religiosa in domibus propriis, és a dir, a la pròpia llar. L’Orde de la Penitència i els ordes tercers mendicants, pensats per a homes i per a dones laics, mantingueren un especial lligam amb el moviment de les beguines.

La presència femenina en aquests nous corrents espirituals i formes de vida religiosa no fou tan sols un fet quantitatiu, és a dir, un augment de les dones que dedicaren la seva vida a Déu. Fou, sobretot, un fenomen polític que donà lloc a noves pràctiques relacionals entre dones i entre homes i dones, ja que transformà les mediacions espirituals i polítiques entre ambdós sexes.

Aquesta feminització de la vida religiosa tingué la seva matriu en la recerca de noves formes religioses seculars i rebé suport, inicialment, de l’Orde del Cister i dels franciscans. Aquestes dones, conegudes genèricament com a mulieres religiosae, foren devotes, beates, beguines i rescluses; dones que es mogueren pel seu desig de dur una vida dedicada a Déu, sense que la seva relació amb la divinitat fos mediada per altri.

La dicotomia evangèlica de la Marta, la dona dedicada al proïsme, a la cura dels desvalguts, pobres i malalts respecte a Maria, la cristiana contemplativa i submisa, es difumina i es perd en el model de vida de les beguines i les mulieres sanctae. Un cop més els patrons femenins elaborats pel poder masculí i pensats per a les dones quedaren relegats per l’exercici de la llibertat femenina.

Juliana de Norwich a la Santa Abadia de Westminster, epresentada amb el seu llibre Revelations of Divine Love. Font: Wikipedia
Juliana de Norwich a la Santa Abadia de Westminster, epresentada amb el seu
llibre Revelations of Divine Love. Font: Wikipedia

A la recerca d’una lliure unió amb Déu, el Déu Amor substituirà el Déu escolàstic i extern de la mística especulativa (especulativa perquè especula sobre Déu sense viure l’experiència divina). En aquesta tradició amorosa (que recull l’amor cortès del segle passat) hi trobem també la visió de “Jesús com a mare”. Catalina de Siena (1347-1380), mística, escriptora i predicadora, associà el Crist crucificat amb la mare que alleta el seu fill. Dos segles més tard, Maria de la Visitació (segle XVI), monja de Portugal, recollirà també la mateixa tradició. Juliana de Norwich (1342-1416), emmurada, mística i teòloga, plasmarà en les seves Revelacions de l’amor a Déu aquesta visió de Déu com a mare, elaborant així una genealogia femenina que restitueix a la deessa mare un lloc prominent, no tan sols en l’espiritualitat, sinó també en les relacions entre homes i dones representades en l’imaginari religiós. Matilde de Magdeburg (1207-1282), beguina, mística i escriptora, evoca en un dels seus escrits la maternitat de la Verge Maria, el seu cos matern i espiritual, ja que «veritablement, vaig veure molt sovint els teus pits tan plens que d’un pit fluïren set raigs contra el meu cos i la meva ànima».

Tornem ara a la figura de la Verge Maria per entendre com aquesta figura es transforma. Les divinitats neixen i es modelen, creixen paral·lelament a l’imaginari cultural i polític de les comunitats que les veneren. Així doncs, seria estúpid pensar en una única Maria, fixa i permanent en el temps. La figura de la Verge ha estat remodelada per exegetes, teòlegs i dones, moltes dones que la prengueren com a referent femení de la divinitat. De fet, sabem que l’Església es veié pressionada a distingir i a honrar la figura de Maria a causa de la seva popularitat (i no pas per una pròpia voluntat teològica i política). Fou així com se li atorgà la categoria de “Mare de Déu” en el Concili celebrat a Efes l’any 431.

És llavors durant el segle V quan, segons una de les biògrafes i estudioses de Maria, Hilda Graef, la Mare de Déu agafa el relleu d’una de les deesses mare. El culte a Theothokos (del grec Θεός Theós, ‘Déu’ i τόκος tokos, ‘part, infantament’) ocupà el lloc del culte a la pagana Artemisa, antiga fundadora de la ciutat d’Efes i de qui Maria prengué el simbolisme planetari: la lluna, les estrelles i l’aigua. Una combinació d’elements que esguarda l’origen i la cura de la vida i que roman sota la protecció de la Dona-Deessa.

A la Itàlia del segle XIII la filòsofa Luisa Muraro descobrí l’heretgia femenina dels “guigliemites” milanesos, personalitzada en la seva fundadora Blazena Vilemina, més coneguda com a Guiglielma, del qual pren nom el moviment. Els guigliemistes foren seguidors de la fundació femenina d’una nova Redempció. En un intent de trencar amb el passat, no tenien com a referència els ideals evangèlics i creien que la renovació de la societat cristiana havia de partir de les dones; una renovació que inicià Guiglielma convertint-se en mare i en mestra espiritual. Un segle després apareix a la mateixa ciutat el culte a una divinitat femenina, la Madonna d’Orient o la Domina Ludi. Sibila Zanni i Pierina Bugatis són els testimonis de dues dones adoradores de la Senyora del Joc, una deïtat femenina, sàvia i receptora de secrets, coneixedora dels misteris de les herbes.

Anys abans, concretament el dia 1 de juny de 1310, Marguerite Porete (1250c.-1310) fou cremada a la foguera acusada d’heretge. Aquesta beguina havia escrit l’Espill de les Ànimes Simples, un tractat de teologia traduït a diverses llengües i que va fer la volta a Europa. La beguina d’Hainaut mostra el reflex de la veritat espiritual exposada al mirall. En el seu text protagonitzat per la Dama Amor, l’Ànima és lliure en la seva fusió amorosa amb Déu: «Aquesta filla de Sió no desitja misses, ni sermons, ni dejunis, ni oracions… Aquesta ànima no té pensament, ni paraula, ni obra, fora de l’ús de la gràcia de la divina Trinitat». Marguerite Porete és només l’exemple de moltes dones que visqueren i promulgaren una vida religiosa sense intermediaris, essent elles mateixes les mediadores de la seva relació amb la divinitat.

La Verge Maria apareixerà en totes elles com a referent femení i com a portadora de l’amor de la mare, amor originari que dona lloc a la llengua materna. No és casualitat, doncs, que la mística femenina del segle XIII es caracteritzi per l’ús original de la llengua materna, en un període en el qual el llatí era la llengua oficial per parlar de Déu.

Aquesta recerca del simbòlic femení continua i es reformula amb la Querella de les Dones i l’aportació literària d’altres escriptores, fins a arribar a l’Època Moderna. Maria serà reina de la Ciutat de les Dames de Christine de Pisan (1364-1430) i Isabel de Villena (1430-1490) la farà Doctora de l’Església en la seva Vita Christi. Personatge d’una gran saviesa, en la famosa obra d’Isabel Maria es reconcilia amb Eva, trencant-se així la dicotomia patriarcal de la dona pietosa versus la dona pecadora i dibuixant un nou model femení basat en l’afecte i en el reconeixement entre dones.

Sens dubte, les dones trobaren en Maria un referent del simbòlic lliure femení i li retornaren l’autoritat que l’ordre del pare havia cancel·lat. Amb l’autoritat restituïda a Maria, aquestes dones ressituen la potència creadora de la maternitat en el primer plànol del culte diví, fent-lo cos i paraula, ja que anomenen la seva experiència en llengua materna.

Teresa d’Àvila (1515-1582) demanà a la Verge Maria que ocupés el lloc de la seva difunta mare. La Mare de Déu apareixerà en les seves visions «vestida de blanco con grandísimo esplandor, no que dislumbra sino suave” i exercí amb ella el mestratge de les monges de la seva comunitat, les quals reconegueren també en Teresa una mare espiritual.

Veiem com la Verge Maria encarna la díada mare-filla i restableix una relació amorosa i de reconeixement entre ambdues figures, separades per la voluntat i el poder del pare. Valentina Pinelo, monja agustina i escriptora del segle XVII, escrigué la història d’Anna, la mare de Maria, a partir de textos clàssics i les Sagrades Escriptures. Aquesta és una de les poques obres escrites per dones que relaten la vida de la mare de Maria i que ressalten el seu paper en la vida de Crist. El seu Libro de alabanzas y excelencias de la Gloriosa Santa Ana (1601) és la història de la mare de la mare, i és també el testimoni d’una de tantes dones que restituïren a la divinitat l’ordre simbòlic de la mare.

Read More

Fa un temps una col·lega nostra es preguntava en un article “existeix realment una literatura femenina -per a dones?”. Si bé és cert que la Història ha brindat a la literatura universal el llegat de moltes dones escriptores, val a dir que ha estat el signe masculí el que l’ha ordenada: literatura femenina, literatura per a dones, no són termes lleugers, ans al contrari, carregats de simbolisme que classifiquen, en clau antagònica, aquella literatura que és per a elles. Sovint, una literatura prevista, segurament plena de colors clars i paraules dolces, amors trencats i cartes perfumades.

Parlant amb altres col·legues, historiadores, filòsofes, periodistes, … és indiferent, a la fi, dones feministes que estimen la literatura, m’he trobat sorpresa, immersa en un debat que pretenia endinsar-se a l’arrel de la qüestió: “existeix l’escriptura femenina?

Recordo la primera vegada que vaig trobar-me enmig d’aquest debat i, certament, he de dir que no vaig entendre’l. “Ostres, per què hauríem de preguntar-nos si existeix?- vaig pensar- és evident que existeix!” Jo era als meus primers anys d’universitat, formació històrica, a la recerca de grans afers polítics i socials. La diferència sexual no era, encara, una realitat històrica que hagués pogut conèixer a través de cap llibre. Sentia que alguna cosa no quadrava en les meves lectures, probablement per aquesta mancança, probablement perquè les dones estem encara immerses en el neutre universal històric, un personatge mític de l’epistemologia històrica, entre l’astúcia del Gat amb Botes i l’amenaça de l’Home del Sac.

He de dir, però, que des d’aquell moment l’existència de l’escriptura femenina m’acompanyaria al llarg de la meva vida, com en un estira i arronsa, jugant al fet i a amagar amb el que per mi es presentava com una evidència inexplicable!

Vaig adonar-me de la riquesa de l’escriptura femenina quan vaig llegir, per primera vegada, els textos de les dones que escrigueren al llarg de l’Època Medieval. La relació que elles establiren amb l’escriptura no podia haver estat neutra i, evidentment, al contrari del que la literatura universal-masculina havia classificat com a literatura de dones, els seus textos són espais de llibertat i punts de partida per a la creació d’una genealogia femenina en la història.

Però escriure i llegir no tenen el mateix valor a l’Edat Mitjana, ni tan sols el mateix significat polític i social que tenen ara per a nosaltres.El llibre era quelcom que “es deia”, concebut des de la paraula dita, el dictat iniciava el camí oral de l’escriptura, conclòs per la recitació del text, moltes vegades col·lectiva.

L’oralitat, la riquesa comunicativa medieval, l’herència dels sabers transmesa de generació en generació, de dones a dones, exigeix i esdevé un fenomen vital, en constant moviment: difícilment trobem a l’Època Medieval un manuscrit idèntic, un tresor que ha estat transmès de mà en mà per a la còpia, algunes vegades des de la desconeixença de la pròpia escriptura.

hortus deliciarum. les set arts
“Philosophia et septem artes liberales”, Hortus Deliciarum (c.1180)

Així doncs, a l’Època Medieval, la relació entre l’oralitat i l’escriptura es desenvolupa interrelacionadament de forma circular, a partir del dictat, la redacció, la còpia i la recitació. Un cercle d’elements comunicatius que parlen entre sí, desdibuixant la frontera entre la cultura oral i la cultura escrita; formant part de la boira que embolcallava l’autoria. Voldria agafar aquest element de col·lectivitat, ja que la relació esdevé un fenòmen crucial en l’escriptura femenina medieval. Pensem en l’Hortus Deliciarium, una enciclopèdia miniada pensada per Herralda de Hohenburg i elaborada en comunitat al monestir femení de Hohenburg, al segle XII. L’objectiu no era altre que la formació de les joves, com diu Herralda:

Que aquest llibre et sigui útil,
et sigui font d’amor, llegeix-lo amb el cor
que ajuda l’intel·lecte.

L’Hortus Deliciarium, el Jardí de les Delícies, és una obra col·lectiva exemple de la formació de les dones, basada en el “trivium i el quadrivium, d’on neixen les set educadores atenenques, és a dir, les arts liberals, dites així precisament perquè alliberen l’ànim de les ocupacions terrenals.”

Unes arts concebudes a l’Època Medival com la base del coneixement, estructurades al voltant de la sapientia, la saviesa representada com una dona al centre de la concepció del saber:

portada
Maria de França, escrivint els seus Lais. BnF, Arsenal Library, Ms. 3142 fol. 256, Manuscrit copiat a París (c.1285–1292), il·lustrat per Maître de Jean de Papeleu.

Però comptem també amb altres testimonis que ens ensenyen una forma diversa de relacionar-se amb l’autoria. Maria de França, de qui encara sabem ben poc, escrigué el segle XII el pròleg dels seus Lais, on ella es presenta “Marie hay num, si sui de France” i inicia amb el que jo en diria una declaració d’intencions:

Si Déu t’ha brindat el do de l’eloqüència i una preciosa erudició, no has d’ocultar ni callar res. Ans al contrari, has de fer públics els seus talents.”

No hem d’oblidar que l’escriptura fou a l’Època Medieval un espai concebut i reservat pels homes, una eina de transmissió del poder lligada al llatí, la llengua de la religió, i la paraula de Déu, la paraula de la Veritat, custodiada per l’Església al scriptorium del monestir. Així doncs, l’exercici lliure de la paraula escrita era, en una dona, un exercici carregat de significat.

Hildegarda de Bingen, una de les escriptores més prolífiques de l’Edat Mitjana, no tan sols per l’envergadura de la seva obra, sinó també per la seva genialitat i originalitat, dictà els seus textos al segle XII. Podrien sorprendre’ns les seves repetides, i quasi avorrides, disculpes al respecte de la pròpia escriptura:

“I com és possible que Déu treballi a través de mi, si jo sóc conscient que no sóc més que una pobra criatura? Déu obra la seva voluntat per a la glòria del seu nom, no per a la glòria de qualsevol persona terrenal. De fet, jo sempre tremolo de por, ja que sé que no puc confiar amb seguretat en la meva pròpia capacitat innata.”

Això no obstant, quan llegim les escriptores medievals, la insistència en la humilitat de la pròpia escriptura esdevé, pràcticament, un signe dels textos femenins. També Hroswitha de Gandersheim sembla perdonar-se pel que ella considera la baixa qualitat del seu text:

[…] confesso que m’he equivocat, no només al distingir la naturalesa de síl·labes , sinó també en les paraules que componen [el llibre], i moltes coses dignes de crítica que aquí s’amaguen .”

Hildegrada escrivint al seu Liber Scivias (c.1151-1152)

Tanmateix, aquesta és la mateixa autora que al segle X reinventà el teatre litúrgic de la mà de les protagonistes femenines dels seus Drames. Personatges que viatgen, que superen tortures i persecucions, que es deslliuren d’homes caricaturitzats per la seva ànsia de poder, atemorits pel perill que comporta la llibertat femenina:

”ANTÍOC: Una dona, una estrangera, ha arribat fa poc a aquesta ciutat de Roma, acompanyada de tres criatures, fruits del seu propi cos.
ADRIÀ: De quin sexe són les tres criaturetes?
ANTÍOC: Totes del femení.
ADRIÀ: I l’arribada d’unes quantes donetes pot esdevenir perillosa per a l’estat?
ANTÍOC: Perillosíssima.
ADRIÀ: Com?
ANTÍOC: Amenaça la pau.
ADRIÀ: De quina manera?
ANTÍOC: Hi ha quelcom que pugui trencar la concòrdia de la pau civil més que la diversitat de cultes?
ADRIÀ: Res de més greu, res de més perniciós. Ho testimonia l’orb romà des que l’ha infectat per tot arreu la pesta mortal de la brutícia cristiana.
ANTÍOC: La dona de qui et parlo, exhorta les nostres a abandonar els ritus ancestrals i a lliurar-se a la religió cristiana.

ADRIÀ: I per atzar prosperen les seves exhortacions?
ANTÍOC: Molt; ja que les nostres esposes ens han agafat aversió i ens menyspreen, fins al punt que es neguen a menjar i, fins i tot, a dormir amb nosaltres.
ADRIÀ: Reconec el perill”

Potser el primer que ens ve a la ment és que aquestes escriptores arribaren a menysprear les seves obres, en un excés d’humilitat. Tanmateix, la subjectivitat i l’erudició dels seus textos ens parlen d’una altra cosa: la consciència de qui està ocupant un espai que no li pertany i que, això no obstant, està decidida a fer-se’l seu.

La seva és una consciència lliure de la diferència sexual, el que a mi m’agrada anomenar la construcció de vies d’existències dissidents. Matilde de Magdeburg ens parla amb paraules clares d’aquesta consciència:

“Ay, Senyor, si jo fos un home religiós y lletrat, y haguéssis orat en ell aquesta gran meravella, rebries per això un etern honor […] “

I la dissidència esdevé la presa d’espais de llibertat, ja que per fortuna, el patriarcat no ha ocupat mai tots els espais de la història:

“He de creure, per ser dona, que no hauria de parlar-vos […]?”

Les paraules de Nazhun Bint Al-Qala’i parlen d’aquesta llibertat femenina que viu coartada entre la paraula lliure:

 He pagado poema por poema
por mi vida, ahora dime quien es mejor poeta;
si soy mujer por mi naturaleza
mi poesía es hombre

D’aquesta manera, la littera est vox: la presa de la paraula per parlar de si mateixes i de la concepció del món. Novament allò que se’ns revela com el més important és el nostre punt de partida: pensem en la llibertat femenina en la història, en la possibilitat que hagi existit una voluntat històrica de “donar sentit lliure a la diferència femenina” (Varela, 2011: 878). Tan sols llavors, podrem apropar-nos a la realitat des de la qual escrigueren, per exemple, Hroswitha de Gandersheim i Maria de França. La primera ens recorda sempre la importància de no perdre de vista a qui estem llegint: Hroswitha, la que parla fort, el seu nom prové de l’antic terme alt-alemany ruhmstarke: ruhm (fama, glòria) i stark (fort). La segona, la que “mai serà oblidada”, com diu al seu pròleg. Testimonis que ens parlen de la femina verbipotens, tal com parlà Alcuí de York de Gisela, germana de Carlemany, al segle VIII.

Read More