Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

La restauració democràtica de 1977 va suposar un punt i a part a les pràctiques corruptes que havien anat succeint-se al llarg de la història a Espanya, però no un punt i final. La renovació del personal polític i la pèssima situació econòmica que travessava el país a finals de la dècada de 1970 van tallar la majoria dels cercles viciosos inherents al franquisme, així com l’entrada en vigor d’un nou sistema tributari va ajudar a reduir l’evasió fiscal. Tot i així, aquest nou escenari, en el qual la pressió popular va anar perdent força i en el qual prendria molta importància la descentralització administrativa a partir del desplegament autonòmic -que canviava i creava nous canals de relació amb l’Administració-, no va tardar a oferir oportunitats d’enriquiment il·lícit. El boom econòmic de finals de segle XX -lligat, sobretot, al sector de la construcció- va disparar el fenomen de la corrupció fins a nivells de crisi sistèmica.

El clima de regeneració política que havia acompanyat la Transició va començar a quedar enrere durant la segona meitat de la dècada de 1980, moment en què van començar a sorgir escàndols de finançament irregular de partits polítics, el que suposava una novetat perquè fins aleshores la corrupció era més de tipus particular que a nivell d’organitzacions. El gran protagonisme que els partits polítics van adquirir immediatament en el nou context polític van fer que la seva necessitat de recursos creixés de manera exponencial. El finançament d’aquestes entitats va quedar marcat per llei que havia de ser majoritàriament públic (depenent dels vots rebuts i la representativitat aconseguida), ja que els ingressos provinents de les quotes de la militància eren força limitats (al voltant d’un 10%) i es volia evitar una dependència dels donants privats que, justament, poguessin conduir al retorn de favors des del govern. Tot i així, les aportacions privades no van quedar prohibides, sinó en una espècie de buit legal de trenta anys de durada que ha permès el cobrament de comissions per totes les formacions polítiques que han ocupat posicions de poder arreu de l’Estat (sigui al nivell administratiu que sigui), ja fos directament a través de donatius directament al partit o a les fundacions vinculades a les formacions polítiques, ja que fins el 2007 no va regular-se el finançament autonòmic i municipal dels partits polítics ni de les fundacions vinculades.

Portada de "El Mundo" enunciant el "cas Filesa", el primer gran escàndol de corrupció de la democràcia. Font: El Mundo
Portada de “El Mundo” enunciant el “cas Filesa”, el primer gran escàndol de corrupció de la democràcia. Font: El Mundo

El primer gran escàndol de finançament irregular d’un partit polític a l’Espanya contemporània va protagonitzar-lo el PSOE, amb el cas Filesa, quan el maig de 1991 un empleat d’aquesta empresa va filtrar a la premsa que Filesa era una empresa-pantalla del Partit Socialista Obrer Espanyol, a través de la que es lucrava il·lícitament. L’entramat -inspirat en el posat en marxa pel Partit Socialista de França- era ben simple: el partit havia creat una consultoria a la que bancs i empreses públiques i privades encarregaven informes innecessaris -i que en molts casos directament no arribaven a redactar-se- a preus infladíssims, i Filesa, gestionada per l’encarregat de finances del PSOE al Congrés del Diputats, pagava part de les factures a proveïdors del partit socialista, sobretot les relacionades amb les campanyes electorals. Alguns membres de l’organització socialista van ser castigats penalment pel cas Filesa, però com evidencia el cas de Josep Maria Sala, que després de ser condemnat a tres anys de presó -dels quals va complir quinze dies-, va ser readmès dins de les files del Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE com a secretari de formació, des de la formació socialista no es va establir una clara política de rebuig als seus polítics corruptes.

El segon gran escàndol des de la Transició va ser el cas Naseiro, que en aquest cas afectava al Partit Popular. El nom es deu al fet que el tresorer del PP era llavors Rosendo Naseiro, i es va destapar el 1990 per casualitat: la investigació d’un cas de narcotràfic va incloure unes escoltes telefòniques que van revelar que el Partit Popular s’estava lucrant a través d’una xarxa d’extorsió política-financera dirigida pel seu tresorer del moment -Naseiro- i per Ángel Sanchis, el seu predecessor en el càrrec. El sistema consistia en la petició de comissions a canvi de futures adjudicacions de contractes amb l’Administració pública. Al juny de 1992 el Tribunal Suprem va ordenar l’arxiu de la causa ja que considerava il·lícit el sistema d’obtenció del contingut de les converses telefòniques que havien destapat el cas: segons el seu criteri s’havia vulnerat el dret a la intimitat dels acusats al gravar converses entre tres polítics i un dels empresaris. Concretament, es asseverava que “no es pot obtenir la veritat a qualsevol preu, no tot és lícit en el descobriment de la veritat”. Malgrat l’escàndol públic i d’aquesta polèmica absolució judicial, el PP no va variar les seves males pràctiques: al descobrir-se els anomenats papers de Bárcenas, en els quals es registrava la comptabilitat oculta del partit, es demostra que aquest sistema irregular va gaudir de continuïtat ininterrompuda fins, com a mínim, 2012.

Paral·lelament als casos que afectaven a les principals formacions polítiques a nivell estatal, en l’àmbit autonòmic també van anar esclatant diversos escàndols, tots ells relacionats amb el cobrament de comissions il·legals percebudes d’empresaris -normalment relacionats amb la construcció- o ens públics a través d’institucions o empreses intermediàries. Ha sigut el cas de l’hegemònica entre 1980 i 2003 Convergència Democràtica de Catalunya -la percepció per part del partit (o de la seva fundació, la Trias Farga -posteriorment CatDem) del 3% del contractes adjudicats des de les institucions governades, tot i que segons diversos testimonis al judici que investiga el cas aquest percentatge podria haver sigut superior-, però també el d’Unió Democràtica de Catalunya (cas Pallerols) o d’Unió Mallorquina (cas Maquillatge). Així mateix, el PSOE andalús hauria desviat més de 850 milions d’euros entre el 2000 i el 2012 a través de concessions d’ajuda als expedients de regulació d’ocupació, en un entramat en el que hauria necessitat la col·laboració de diverses organitzacions polítiques i sindicals, entre elles UGT i CCOO (el conegut com a cas ERE, encara es troba en fase judicial en el moment de redactar-se aquest article). Pel seu cantó, el PP ha protagonitzat diversos escàndols a nivell autonòmic, com la trama Gürtel a València o la Púnica a Madrid, Castella-Lleó, Múrcia i València (espionatge polític amb recursos públics i cobrament de comissions il·legals d’adjudicacions públiques, 250 milions d’euros desviats només entre 2012 i 2014).

Destacades personalitats espanyoles s'han valgut de la seva posició política per enriquir-se il·lícitament, com per exemple, l'actual rei emèrit, Joan Carles I. Font: El País
Destacades personalitats espanyoles s’han valgut de la seva posició política per enriquir-se il·lícitament, com per exemple, l’actual rei emèrit, Joan Carles I. Font: El País

A nivell individual, alguns dels episodis de corrupció més destacats d’aquesta etapa han estat protagonitzats per persones que treballaven en el finançament il·legal del seu partit -com Rolando Naseiro o Luís Bárcenas per part del PP; Juan Guerra en el cas del PSOE; etc. Encara així, l’abús de posició pel simple enriquiment personal ha estat estès a totes les institucions de l’Estat, des de la Casa Reial -el New York Times  calculava en 1.800 milions d’euros la fortuna personal de Joan Carles I el 2012 malgrat que l’actual rei emèrit accedís al tron sense gairebé recursos econòmics; Iñaki Urdangarín, cunyat de Felip VI, és actualment a la presó per tràfic d’influències i frau; etc.- fins a la judicatura -el jutge Lluís Pasqual Estevill va ser apartat de la carrera judicial per extorsionar a alguns dels acusats que jutjava; etc.-, passant pels estaments policials -Luís Roldán va cobrar a finals de la dècada de 1980 comissions il·legals mentre era director general de la Guardia Civil; el comissari jubilat Villarejo, element clau de les clavegueres de l’Estat, va ser empresonat el 2018 acusat d’extorsió, prevaricació i blanqueig de capitals, etc. És en aquest marc que cal entendre l’amenaça de Jordi Pujol l’any 2014, pronunciada davant la comissió parlamentària que investigava el seu enriquiment il·lícit: “si es talla una branca pot caure tot l’arbre” -denotant fins a quin punt el sistema s’havia podrit en menys de quaranta anys. A més a més, el deteriorament de la imatge del sistema democràtic lligada a les pràctiques corruptes de personatges dels seus principals partits -que en actuar com a clan en defensa dels “seus” cada vegada que ha aparegut algun escàndol d’aquest tipus no han fet més que contribuir a estendre la idea que l’entitat sencera estava afectada per aquestes pràctiques corruptes- s’ha vist reforçat pel benefici dels indults que han rebut alguns d’aquests delinqüents polítics després de ser condemnats per la justícia. L’any 2017, gairebé el 25% dels indults concedits pel govern espanyol eren a condemnats per corrupció, seguint una dinàmica de llarg abast -des de 1996 fins a mitjans de 2014 es van indultar fins a 409 condemnats per corrupció, tot i les nombroses queixes des del sector judicial i de la societat civil. El fet que els principals escàndols de corrupció del període democràtic hagin estat destapats per delacions -de persones properes als delinqüents, antics empleats seus o empresaris cansats de l’extorsió- i no pels organismes de control passa normalment inadvertit per l’opinió pública, no deixa de ser significatiu de les mancances del sistema.

"Si es talla una branca pot caure tot l’arbre" amenaçà l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, davant la comissió que investigava el seu enriquiment il·lícit. Font: RTVE
“Si es talla una branca pot caure tot l’arbre” amenaçà l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, davant la comissió que investigava el seu enriquiment il·lícit. Font: RTVE

Malgrat que aquelles alçades ja havien esclatat tots els casos de corrupció aquí citats, l’any 2011 encara van presentar-se més d’un centenar de candidatures a les eleccions municipals i autonòmiques amb imputats per delictes de corrupció. El Partit Popular presentava a més de la meitat d’aquests presumptes corruptes a les seves llistes, mentre que els que figuraven en les del PSOE suposaven un 35% del total. En el cas del PP, els seus membres estaven majoritàriament encausades per trames d’abast estatal (Gürtel, però també provincials com Brugal -Alacant), mentre els socialistes es veien afectats bàsicament per casos menors de petites i mitjanes localitats. Tot i conèixer aquestes dades, la majoria d’implicats en els escàndols referits van tornar a sortir elegits, sent probablement el cas més flagrant el de Francisco Camps, president de la Generalitat valenciana, que va haver de dimitir al cap de poc temps a l’afrontar el primer judici com a acusat per corrupció -del que va sortir absolt per decisió del jurat popular-. Entre el gairebé 40% d’alcaldes imputats que van ser reelegits hi figurava l’aleshores alcaldessa de València, Rita Barberá, també compromesa en el cas Gürtel, que va aguantar la legislatura sencera i no va perdre l’alcaldia de la ciutat del Túria fins el maig de 2015. Poc després, la totalitat del seu grup municipal va ser imputat, acusat de finançar il·legalment precisament la campanya electoral de les municipals de 2015, en el qual s’ha anomenat cas Taula, però tot i haver estat suspesos de militància i assenyalats per la Justícia van negar-se a dimitir en un primer moment. Mentrestant, Rita Barberá va ser nomenada senadora després de la seva sortida del consistori valencià i protegida pel seu partit fins a la seva mort sobtada l’any 2017 -de la que diversos càrrecs del PP i mitjans de comunicació afins van culpar a la pressió popular per les acusacions de corrupte. Aquesta protecció no és estranya si pensem que el maig del 2014 el PP de Calvià (segon municipi més gran de Mallorca) encara incloïa al seu argumentari oficial davant les eleccions locals la màxima “No hi ha votant més fidel que un estómac agraït”.

Mariano Rajoy s'acomiada del Congrés de Diputats. Malgrat que la sentència del cas "Gürtel" va acabar fent caure el govern Rajoy, la corrupció ha anat perdent protagonisme en aquests darrers anys i no passa factura als grans partits polítics. Font: El Periódico
Mariano Rajoy s’acomiada del Congrés de Diputats. Malgrat que la sentència del cas “Gürtel” va acabar fent caure el govern Rajoy, la corrupció ha anat perdent protagonisme en aquests darrers anys i no passa factura als grans partits polítics. Font: El Periódico

No va ser fins l’any 2015 que la indignació generada per la crisi econòmica i la corrupció estesa entre totes les capes de les institucions públiques, que va esclatar el 15 de maig de 2011 i va cristal·litzar en moviments polítics com el partit Podem i altres confluències de forces d’esquerra, va aconseguir desplaçar als partits tradicionals d’alguns dels principals ajuntaments del país, com són Madrid (recentment ‘recuperat’ pel PP), Barcelona o València. Aquell mateix any, el PP va perdre el control dels governs autonòmics de les Illes Balears i el País Valencià, on durant dècades es van registrar alguns dels casos més ignominiosos de mala gestió pública i malbaratament amb finalitats populistes i electoralistes, però ni el PSOE va perdre Andalusia (fins, per primera vegada, a les eleccions autonòmiques de 2018) ni els populars, la Comunitat de Madrid. Podem i Ciutadans, dos partits nascuts al segle XXI i que defensaven la urgència de renovació política a Espanya com a un dels seus principals arguments polítics, van aconseguir trencar el bipartidisme imperant a Espanya des de 1982 en les eleccions de desembre de 2015, en què el PP perdre un terç dels seus escons i el PSOE va obtenir els seus pitjors resultats electorals des de la restauració democràtica. Però ja després del fracàs dels intents posteriors a aquests comicis a l’hora de formar govern, la repetició electoral del juny de 2016 va retornar més de mig milió de vots al PP, van mantenir al PSOE en segona posició i van abocar als partits alternatius a un paper de comparsa. Des d’aleshores, la crisi generada dins del sistema polític espanyol per la precipitació dels esdeveniments relacionats amb el procés independentista català han fet virar el principal focus de preocupació política, deixant la corrupció a un segon pla, fins al punt que Ciutadans -que ha patit escàndols de tupinades a les seves pròpies eleccions primàries per les autonòmiques de 2019- ja gairebé ja no en fa esment i campanyes com la de les autonòmiques andaluses de 2018 han girat més al voltant del tema català que de la realitat i els escàndols d’aquella comunitat autònoma. Tot i que la sentència judicial inculpatòria del cas Gürtel provoqués la caiguda del govern de Mariano Rajoy després de la moció de censura presentada pel PSOE, i després de la nova ronda de comicis electorals durant la primavera de 2019 sembla que, de nou, la lluita contra la corrupció ha de jugar un paper minoritari en el futur immediat de la política espanyola.

Read More

Encara que no sigui un element tan estudiat com el terror que va desencadenar la dictadura franquista entre la població espanyola, la corrupció va ser un element d’igual importància per al seu funcionament. I és que de la mateixa manera que va realitzar una campanya bèl·lica més llarga de l’estrictament necessari i va desfermar una repressió (física i ideològica) brutal entre els espanyols per assegurar-se la submissió del conjunt de la ciutadania, el general Franco també va dissenyar un sistema de recompensa de suports als que l’havien ajudat durant la Guerra Civil (1936-1939) que va permetre-li afermar la seva posició al poder i crear una base estable d’adeptes a la dictadura –i que s’aniria renovant al llarg de les quatre dècades que va durar el franquisme en funció de l’evolució econòmica del país. L’establiment d’un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS), va restringir moltíssim les possibilitats de promoció social dins l’Espanya franquista, pel que la proximitat al poder que comportava ser membre del partit resultava molt més profitosa econòmicament que la vàlua individual real que es pogués tenir en un estat arbitrari com el franquista. Sent així, no és estrany que en la FET-JONS hi hagués, des de l’establiment de la dictadura, un partit amb un fort component de classe, un clar predomini de les oligarquies locals (propietaris rurals, comerciants, industrials…) que havien exercit tradicionalment el poder. És per tot això que experts en el període com Borja de Riquer defineixen el franquisme com un règim que bàsicament “responia als interessos generals dels vencedors socials de la guerra civil: les classes dominants del camp i de les ciutats”.

El mercat negre va tenir unes proporcions descomunals durant la postguerra espanyola. Els màxims beneficiats de la situació serien aquells que es van aprofitar de la misèria de la població. Font: Los ojos de Hipatia
El mercat negre va tenir unes proporcions descomunals durant la postguerra espanyola. Els màxims beneficiats de la situació serien aquells que es van aprofitar de la misèria de la població. Font: Los ojos de Hipatia

Consubstancialment a l’arbitrarietat que caracteritzava el franquisme, el fenomen de la corrupció va ser omnipresent durant la totalitat de la dictadura, i, com bé assenyalen alguns historiadors, va ser un element de càstig afegit sobre la població espanyola durant tot aquest període, però especialment durant els anys de la postguerra. Entre els anys 1939 i 1952, Espanya va patir –fruit del nacionalisme castrense conservador que impregnava la ideologia del règim– la implantació d’un model econòmic autàrquic que de seguida es va mostrar contraproduent, ja que la incapacitat d’autoabastir-se que tenia el país van fer que durant tot aquest període hi hagués racionament dels productes alimentaris i dels béns de producció. Aquesta carestia generalitzada va ocasionar la immediata aparició d’un Mercat Negre de grans dimensions, que va revelar-se com a una eina política terriblement eficaç. Per una banda, l’escassetat d’aliments va permetre a la dictadura castigar les classes urbanes –a les que així es feia pagar el seu passat pro-republicà– amb la fam, pel que durant la dècada de 1940 la malnutrició va esdevenir un problema estès a Espanya. Per altra banda, l’existència d’un Mercat Negre permetia fidelitzar als grans i mitjans productors agrícoles, molts d’ells antics propietaris que havien recuperat les terres després de la contrarevolució agrària protagonitzada pel franquisme, i que comptaven amb la connivència del Servicio Nacional de Trigo (SNT –un organisme creat el 1937 per gestionar de manera centralitzada la producció de blat i cereals a l’Espanya nacional), per tal d’obtenir grans beneficis tant de les seves activitats lícites com de les il·lícites. Els productors es veien afavorits pels baixos criteris de qualitat que imposava el SNT, així com per la compra de la totalitat de la producció a preu fixe –que quedava, a més, al marge de les lògiques de mercat– garantida per part de l’Estat. A més a més, per il·lustrar fins a quin punt un organisme estatal com el SNT estava més al servei de les oligarquies agrícoles que del propi Estat només cal tenir en compte la negativa d’aquesta agència a facilitar al ministeri d’Hisenda la informació sobre els imports que pagava als productors pel gènere que li compraven, no podent-se arribar a comprovar així si la seva situació tributària era correcta o no. La situació d’impunitat de la que gaudien els grans productors agrícoles va fer que molts cops no entreguessin la totalitat de la producció a l’agència estatal i revenguessin a preus inflats el que havien amagat. Tot plegat va acabar generant un frau fiscal tolerat descomunal al sector agrícola, pel que es calcula que durant la dècada de 1940 es va deixar de pagar un 50% de l’impost de contribució rústica.

L’encobriment de les agències estatals i la participació de molts dels membres de les classes dirigents del país (a escala estatal, provincial o local) al Mercat Negre va generar grans fortunes entre els que es dedicaven a revendre productes usurpats als circuits legals. Aquests agents de la venda il·legal eren coneguts com a estraperlistes, al haver quedat ben viu en la memòria popular l’escàndol del cas l’estraperlo que l’any 1935 havia sacsejat la vida política de la Segona República –fins al punt de generar la dimissió d’Alejandro Lerroux com a president espanyol-. La pràctica de l’estraperlo (ara ja amb el sentit de contraban) va ser especialment greu en el camp alimentari, on, segons els càlculs de Carlos Barciela, durant la dècada de 1940 aproximadament un 40% de la collita de blat i un 33% de la producció d’oli van anar a parar al Mercat Negre, on –aquest cop segons han calculat Carme Molinero i Pere Ysàs– a mitjans d’aquesta dècada els preus es multiplicaven per deu en el cas del sucre, per vuit en el del pa, per set en el de l’oli i per cinc en el de l’arròs. Per entendre fins a quin punt les classes dirigents eren responsables i còmplices de tot plegat, el testimoni escrit de Bartolomé Barba, governador civil entre 1945 i 1947, és prou il·lustratiu:

“Concretamente, en el campo de los abastecimientos pude observar varias veces el curioso fenómeno de la irremediable e inmediata desaparición de un género no bien se declaraba intervenido; pero no la desaparición total, sino simplemente su ocultación a la vista del público y su consiguiente venta clandestina. Entonces era cuando se sumaba al antiguo precio del producto de recargo correspondiente, por la necesidad de dar qué ganar a los intermediarios i por la elemental precaución de cubrir el riesgo ante la posibilidad de una inspección afortunada, inspección que, por otra parte, el comerciante intenta desviar con ofrecimientos. De ser aceptados, contribuyen a recargar aún más el precio del producto, y en todo caso, a elevar el grado de inmoralidad, extendiéndolo a sectores que nunca habían llegado a contagiarse de ella”.

Malgrat la retòrica oficial contra l’estraperlo, el cert és que la dictadura franquista mai va perseguir seriosament aquesta pràctica –sobretot perquè entre els principals estraperlistes del país hi figuraven els seus dirigents. Mentre la plana major franquista (inclòs el propi dictador, com s’ha encarregat de desemmascarar Ángel Viñas recentment al seu llibre La otra cara del Caudillo, 2015) feia negoci al Mercat Negre, els únics detinguts van ser traficants menors. Entre els estaments més corruptes de l’època hi trobem l’Exèrcit, aleshores totpoderós, on els companys d’armes de Franco feien servir la seva posició privilegiada per fer negoci –són conegudes la impunitat amb què el general Orgaz va enriquir-se il·lícitament mentre era Alt Comissari al Marroc o que el Caudillo, davant dels rumors d’irregularitats a la fàbrica de sabons del general Saliquet havia dit que no el destorbessin amb aquestes informacions. Però els negocis dels militars no acabaven aquí: durant els anys de l’autarquia van registrar-se protestes a les casernes d’arreu d’Espanya per l’escassetat d’aliments i de productes bàsics, que des d’intendència havien estat desviats al Mercat Negre. Totes aquestes pràctiques, com bé demostra el cas del general Saliquet, eren permeses per un Franco que entenia que li permetien fidelitzar als que les realitzaven, així com amenaçar-los d’actuar contra d’ells en cas de perdre el seu favor. Un dels pocs casos que sembla que no va controlar el dictador va ser el de l’“Operació de la Cavalleria de Sant Jordi”, dissenyada pels serveis secrets britànics i consistent en el suborn continuat d’una trentena de generals franquistes entre els anys 1940 i 1943 amb la intenció que dissuadissin a Franco de fer entrar Espanya en la Segona Guerra Mundial –una operació que va tenir un cost total de 13 milions de lliures esterlines.

Entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. L'exèrcit no només va ser un agent repressor del franquisme, sinó que també va ser un dels grups que més va beneficiar-se dels negocis fraudulents del Règim. Font: El País
Entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939. L’exèrcit no només va ser un agent repressor del franquisme, sinó que també va ser un dels grups que més va beneficiar-se dels negocis fraudulents del Règim. Font: El País

En l’Operació de la Cavalleria de Sant Jordi va jugar-hi un paper determinant, tal com ha acreditat Paul Preston, el banquer mallorquí Joan March, que va fer d’intermediari entre totes les parts. March era aleshores ja un personatge poderosíssim, conegut arreu d’Espanya des dels últims compassos de la Restauració i enemic declarat de la República per la persecució judicial a la que havia sigut sotmès per corruptor al proclamar-se el règim republicà. Aquest fet havia provocat que March dediqués grans esforços a l’èxit del cop d’Estat del juliol de 1936: va ser ell qui va llogar l’avió que duria Franco de Gran Canària al Marroc després de la insurrecció de les tropes del nord de l’Àfrica, així com va tenir un rol fonamental en la gestió de les ajudes econòmiques exteriors al bàndol nacional durant els primers mesos de la guerra –a banda d’aportar-hi ell mateix quinze milions de lliures esterlines. Com a recompensa pels serveis prestats, March va rebre de part de la dictadura la quarta empresa espanyola amb més actius econòmics –i principal companyia electrònica d’Espanya–, la Barcelona Traction Light and Power (més coneguda com La Canadenca), després de dissenyar conjuntament amb el ministre d’Indústria (i director de l’Institut Nacional d’Indústria) José Antonio Suanzes una complicadíssima operació que va permetre, l’any 1952, declarar insolvent una companyia que no ho era i fer que el banquer mallorquí se la quedés mitjançant una subhasta per 10 milions de pessetes, quan ell mateix la valorava en 1.500 milions –i actualment alguns historiadors de l’economia en calculen el valor real en 3.000 milions de pessetes. March va canviar-li el nom a l’empresa, que va ser rebatejada com a Fuerzas Eléctricas de Catalunya, Sociedad Anónima (FECSA).

Si bé el cas de March és el d’un home que ja era poderós abans de la guerra que millora encara més el seu estatus gràcies a la proximitat a les capes dirigents de la dictadura, el Franquisme també va crear molts nous rics, la majoria d’ells a partir de l’estraperlo. Un dels casos més cèlebres és el dels germans Muñoz Ramonet, dos germans barcelonins que havien actuat com a quintacolumnistes durant la Guerra Civil i que, com a recompensa, van rebre cupons de racionament de cotó de manera regular a partir de la instauració del racionament. Inicialment, els germans Muñoz Ramonet revenien aquests cupons, però de seguida van començar a especular amb ells, aconseguint arruïnar fàbriques tèxtils que després compraven a preu de saldo. És així com van adquirir una vintena de fàbriques a Barcelona –la més emblemàtica d’elles, Can Batlló– i van poder bastir un imperi empresarial que va arribar a incloure l’Hotel Ritz de la Ciutat Comtal i diverses cadenes de grans magatzems i companyies d’assegurances.

Julio Muñoz Ramonet (dempeus) va ser un dels nous rics del franquisme que va fer la seva fortuna gràcies a la corrupció del règim franqista. Font: La Directa
Julio Muñoz Ramonet (dempeus) va ser un dels nous rics del franquisme que va fer la seva fortuna gràcies a la corrupció del règim franqista. Font: La Directa

Malgrat que l’aixecament i la marxa d’aquest imperi estiguessin plens d’irregularitats, els germans Muñoz van estalviar-se problemes amb la justícia ja que, segons el testimoni del seu advocat, tenien a sou diversos membres de l’administració judicial franquista, entre ells jutges i fiscals, pel que a Barcelona va fer-se popular la dita “en el cielo manda Dios, y en la tierra, los Muñoz”. De tots dos germans, el que més va sobresortir va ser Julio, que va arribar a casar-se amb la filla del president del Banco Central i iniciar una aventura en el camp de la banca –tant a Espanya com a l’estranger– en la que va acabar ajudant, entre d’altres, al dictador de la República Dominicana Leónidas Trujillo a traslladar tots els diners robats al seu país a Suïssa. Només la liberalització econòmica de la dictadura a partir de mitjans de la dècada de 1950 –obligada pels estralls que estava fent l’autarquia en l’economia estatal– i la borratxera de poder en la que havia caigut van fer que comencés el seu declivi.

La liberalització econòmica empresa a la dècada de 1950 va fer que el règim cooptés dirigents dels nous sectors més dinàmics de l’economia –industrial i financer–, que actuaven amb absolut privilegi gràcies a la seva proximitat al poder i l’arbitrarietat de les seves lleis. En un país on no existia l’impost sobre les persones físiques i on no hi va haver llei d’incompatibilitats fins l’any 1968 entre els sectors públic i privat, només casos sonats d’irregularitats van arribar a ser notícia. L’especulació immobiliària rampant de l’època passava normalment inadvertida –tot i que va acabar plantant la llavor de les queixes del moviment veïnal–, però no era perseguida. A Barcelona, per exemple, durant els anys de Josep Maria Porcioles a l’alcaldia (1957-1973) el regidor d’urbanisme era el cunyat del principal constructor de la ciutat, Josep Maria Figueras, i la majoria de pisos de nova construcció es registraven a la notaria de l’alcalde; un entramat que mai va ser castigat. Sí que va acabar sent empresonat, en canvi, el president del R. C. D. Espanyol i empresari Joan Vilà Reyes, que gràcies a les seves bones connexions amb les classes dirigents del règim va poder arribar a estafar fins a 10.000 milions de pessetes en concepte de pre-finançament al Banc de Crèdit Industrial per a la seva empresa Matesa. L’escàndol, que va esclatar el 1969, va obligar a Franco a una remodelació del seu gabinet ministerial en què van ser purgats també els ministres que havien criticat que s’hagués pogut produir un cas així. Cap responsable polític va anar, però, a la presó; i Vilà Reyes només va complir dos dels set anys als que havia estat condemnat perquè el 1971 se’l va amnistiar en ocasió dels 35 anys de l’arribada al poder de Franco.

El ràpid repàs fet a alguns dels tipus de corrupció més importants del franquisme justifiquen l’afirmació que la corrupció era un element fonamental de la dictadura franquista. Franco tenia immersos en casos d’irregularitats a tots els sectors (o famílies) del règim, i això li permetia jugar un paper d’àrbitre entre ells que alhora el feia inviolable. Per exemplificar l’ús que feia de la corrupció com a eina política basta amb l’anècdota de la conversa entre el dictador i el general Varela el desembre de 1949, quan davant les crítiques per l’escassetat de blat per culpa dels estraperlistes i la manca d’un combat efectiu contra el contraban, el Caudillo va respondre que era conscient que dotar a les Corts franquistes d’un major poder i a la premsa d’una major autonomia podien ajudar a solucionar el problema, però en podia causar de més grossos. La custodia dels papers de Franco per part de la fundació que du el seu nom i la supervivència de la impunitat del règim fins avui en dia han fet que fins ara no s’hagi començat a saber que el dictador no només usava la corrupció com a assegurança al poder, sinó que ell era el més corrupte de tots. Es fa necessari, per tant, continuar investigant el molt que encara queda per saber-se.

Franco i Porcioles durant la visita del primer a Barcelona pels "30 anys de pau". El dictador va ser el valedor últim de la corrupció del Règim, ja que li ajudà a crear i mantenir una xarxa clientelar que el continuaria sustentant en el poder fins als seus últims dies. Font: El Punt Avui
Franco i Porcioles durant la visita del primer a Barcelona pels “30 anys de pau”. El dictador va ser el valedor últim de la corrupció del Règim, ja que li ajudà a crear i mantenir una xarxa clientelar que el continuaria sustentant en el poder fins als seus últims dies. Font: El Punt Avui
Read More