Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Què se’n va fer dels visigots a partir del segle VIII? Per què sembla que un cop finalitzada l’antiguitat tardana hagin desaparegut? Quin va ser el seu paper en la “Reconquesta”? Com apliquem el terme “visigot” abans i després dels segles VIII-IX en la documentació? Aquests dubtes són tractats en aquest article realitzat amb una intenció divulgativa, contrastant historiografia i fonts històriques.

El capvespre visigot

L’Estat visigot va desaparèixer del poder per la invasió musulmana l’any 711; un poder que havien acaparat de forma irregular tot i haver estat una minoria poblacional respecte als hispanoromans (prop de 200.000 gots van governar com a elit militar una població indígena de vuit milions, aproximadament, d’hispanoromans, segons Thomas G. Glick). L’arribada dels musulmans a la península Ibèrica va ser possible gràcies a diferents esdeveniments històrics: l’estat de guerra civil a la península i el comportament d’un cert nombre de visigots.

Amb la mort del rei visigot Vítiza l’any 710 a Toledo, la península va quedar dividida en dues faccions: els partidaris de Roderic, que va ser el nou rei legítim pels seus defensors de 710 a 711, i els d’Àkhila II, rei de la Tarraconense i de la Septimània de 710 a 713. La historiografia tradicional va afirmar que en un context de guerra civil, els musulmans van entrar a la península convidats per una de les faccions, la d’Àkhila II. Aquesta teoria se sosté amb la crònica mossàrab del 754, en la qual l’escriptor Ibn al-Qutiyya (en àrab Ibn al-Qūṭiyya) va relatar que “Don Julián (YLYÂN), pare de Florinda (QAHBA), va escortar la flota de Tàriq ibn Ziyad (en àrab: طارق بن زياد, Târiq ibn Ziyâd) en el pas de l’estret en revenja per l’ultratge de la seva filla per part del rei Roderic”.

Per una altra banda, la història clàssica convé que Vítiza havia pactat abans de la seva mort la conquesta musulmana de la península Ibèrica per al control del regne. Els que sostenen que va ser Àkhila II mantenen que les forces del Califat Omeia, després d’haver conquerit el nord d’Àfrica, van creuar l’estret de Gibraltar i van conquerir Toledo, vencent i matant a Roderic a la batalla del riu Guadalete (o de la Llacuna de la Janda). La batalla de Guadalete (en àrab clàssic: معركة وادي لكة) és el nom amb el qual es coneix una batalla que, segons la historiografia tradicionalment admesa, basada en cròniques àrabs dels segles X i XI, va tenir lloc a la península Ibèrica entre el 19 i el 26 de juliol de 711 prop del riu Guadalete (Bètica) i les conseqüències de la qual van ser decisives per al futur de la península. A la batalla, el rei got Roderic va ser derrotat i probablement va perdre la vida a les mans de les forces del Califat Omeia (un exèrcit format per uns 7.000 berebers als quals, posteriorment, se’ls van sumar 5.000) comandades per Tàriq ibn Ziyad. Tàriq va creuar la frontera des de Ceuta (Septem) i va desembarcar a la roca que encara duu el seu nom, Gebel-al-Tarik, el nom aràbic de Gibraltar, i va començar a saquejar les ciutats, tal com explica E. A. Thompson.

La derrota va ser tan completa que va suposar el final de l’estat visigot a la península Ibèrica. Una de les causes de l’èxit de la invasió musulmana de la península va ser la inestabilitat de la monarquia visigoda i que el seu rei, Roderic, es trobava lluitant al nord contra els vascons. La notícia de l’atac va trigar dues setmanes a arribar-li, cosa que impedí que pogués ser a temps d’arribar al sud, a Guadalete, per lluitar contra el berber Tàriq, i el feu partir ja des d’una posició de desavantatge. En una sola batalla, Roderic va perdre el seu tron i la seva pàtria —i probablement la vida, ja que no es torna a saber res d’ell. L’entrada de les forces del Califat Omeia va ser imparable i dos anys més tard assetjaven Saragossa.

El rey Don Rodrigo arengando a sus tropas en la batalla de Guadalete, de Bernardo Blanco. 1871. Representa a les tropes visigodes a la batalla de Guadalete.
El rey Don Rodrigo arengando a sus tropas en la batalla de Guadalete, de Bernardo Blanco. 1871. Representa a les tropes visigodes a la batalla de Guadalete.

Pel que fa a la conquesta musulmana, primerament es va produir, com s’ha mencionat, la invasió de l’any 711, encapçalada pel bereber Tàriq ibn Ziyad, que es va decidir amb la victòria invasora a la batalla de Guadalete. Un any més tard, l’àrab Mussa ibn Nussayr (en àrab موسى بن نصير, Mūsà ibn Nuṣayr) va passar amb un exèrcit de divuit mil homes a territori visigot. Segons Jacinto Bosch, arabista i historiador català, 50.000 àrabs i 350.000 berebers van penetrar a la península, dels quals entre 150.000 i 200.000 eren combatents, segons apunta Pierre Guichard, historiador francès i especialista en al-Àndalus.

Enric A. Llobregat afirma que després de la batalla decisiva amb prou feines va haver-hi enfrontaments d’importància. Les columnes musulmanes van seguir els camins romans sense sobrepassar els fortificats límits romanovisigots del limes. Els exèrcits musulmans van rebre la rendició de la noblesa goda de les principals ciutats i en alguns casos van deixar enrere les guarnicions jueves. La majoria de les vegades els musulmans van exigir total submissió a la seva autoritat, encara que en alguns casos van fer pactes amb els senyors visigots garantint-los una considerable autonomia. Aquest va ser el cas de l’acord amb Teodomir, l’administració del qual en els primers temps va seguir un model d’autonomia local molt difós en l’última època del domini visigot. El regne de Tudmir, segons Julio Valdeón Baruque, era un vast territori entorn de la ciutat d’Oriola, a les actuals províncies d’Alacant i Múrcia, i es mantingué «acceptant el patronat i la clientela d’Alà… amb la condició de que no s’imposarà domini sobre ell ni sobre cap dels seus».

Per al segle IX, tota la península, a excepció del nord peninsular, quedaria sota el domini musulmà. A la zona occidental vivien pobles d’origen remot, com els asturs, els càntabres, els gal·lecis i els vascons, que no es van veure afectats pràcticament per la influència cultural dels romans els quals, com veurem just a continuació, tingueren certa importància en el procés de “Reconquesta”. Existeixen altres teories minoritàries per explicar la fi del Regne visigot substituït pel predomini musulmà.

L’impacte de la Romanització va ser desigual a la Península

Que l’impacte de la romanització fos desigual a la península va determinar la fragmentació política de l’estat visigot i la permanència de pobles preromans al nord. Aquests, entre els quals trobem els asturs i càntabres, tot i estar controlats per l’imperi Romà des de la conquesta de l’emperador August l’any 19 a.C., sempre es van mantenir en un cert grau d’autonomia degut, principalment, a les condicions geogràfiques i de llunyania respecte als nuclis plenament romanitzats. Amb l’arribada dels visigots al poder i després de la creació del Regne de Toledo, els pobles del nord van patir un pràcticament complet aïllament.

Mapa simplificat de la conquesta d’Hispània. Font: Geofrafía infinita
Mapa simplificat de la conquesta d’Hispània. Font: Geofrafía infinita

Amb la invasió islàmica es va establir, arreu de la península, una política de pactes i es va atorgar una sèrie de llibertats als habitants a canvi del pagament de determinats tributs. A més, tenim constància que els senyors territorials visigots van actuar com a reietons, tal com afirma José María Mínguez.

Tot fa pensar que els àrabs, berebers i sirians arribats a la península es van assentar als territoris més romanitzats. Així doncs, els pobles preromans del nord, abans esmentats, van quedar, de nou, al marge, en gran mesura, de la nova situació administrativa, cultural, econòmica, jurídica, política i religiosa. Als sistemes muntanyencs Càntabre i Pirinenc, indrets on va haver-hi pràcticament una absència de romanització, el domini musulmà es va limitar a la imposició de tributs.

Estat de la qüestió

La historiografia tradicional afirmà que diversos nobles visigots van escapar a Astúries, una zona fora del control musulmà, encara que les fonts històriques ressenyen la presència de governadors musulmans (com el famós «moro Muza», en realitat Munuza), i un d’ells, un oficial  de Roderic i antic espatario dels reis visigots, anomenat Pelai, va aconseguir derrotar el 722 a una expedició de conquesta musulmana a la Batalla de Covadonga. Pelai va ser triat príncep dels asturs i així s’aconseguí la creació d’un petit però ferri nucli de resistència que donaria lloc a la formació dels primers regnes cristians. Les proves històriques no permeten corroborar tal afirmació, ni la localització exacta del lloc de la batalla, ni la data concreta, que abasta el període inclòs entre els anys 718 i 722.

Asturs i càntabres van frenar l’expansió dels musulmans cap al nord i van començar el procés d’expansió territorial tradicionalment anomenat “Reconquesta”. Però, aquests pobles van expandir-se encapçalats realment per nobles visigots, tal com afirma la historiografia tradicional? O aquesta tesi és únicament un intent de legitimar la conquesta sobre els musulmans, justificant que els visigots van realitzar la “Reconquesta” per recuperar un territori que els havia pertangut, i els visigots, simplement, van quedar homogeneïtzats amb la societat hispanoromana al llarg dels anys?

Per resoldre aquest dubte, el qual no té una única resposta historiogràfica, hem d’estudiar la formació dels nuclis cristians prefeudals al nord de la península Ibèrica i, per poder estudiar correctament la història medieval de la península Ibèrica, hem de conèixer la influència, major o menor, dels diferents pobles que, tenint un origen divers, es van assentar a la península Ibèrica durant l’antiguitat i l’alta edat mitjana.

La transformació social dels asturs i els càntabres

Un fet transcendental va ser la transformació social dels asturs i càntabres, pobles del nord peninsular que, a partir del segle VIII, van començar a expandir-se.

Aquests pobles, durant l’edat antiga, tenien com a activitat fonamental la cacera i la guerra, un caràcter matriarcal i tribal, una estructura econòmica preagrícola, un règim de subsistència i practicaven el nomadisme. No va ser fins els segles I i II d.C. que els pobles del nord van adaptar-se a noves formes de producció i d’organització social. Van començar a practicar l’agricultura i la ramaderia i van patir un procés de sedentarització. A més, gràcies a les millores productives, asturs i càntabres van tenir un creixement demogràfic tendencial que va forçar una expansió territorial, intensificada a partir del segle VIII.

Ja des d’època medieval, les fonts han volgut legitimar la conquesta dels pobles del nord, produïda per una necessitat d’expansió territorial causada pel creixement demogràfic. Un exemple d’aquesta necessitat de legitimació ja el trobem a la Crònica d’Alfons III. En aquest document s’atribueix a Pelai I, primer rei del Regne d’Astúries i iniciador de la conquesta dels asturs i càntabres, una ascendència visigoda. D’aquesta manera, es justifica el discurs de que van ser els descendents dels visigots qui van conquerir els musulmans i que, per tant, van “reconquerir” el territori peninsular que havia estat dels seus ancestres.

L’inici de l’expansió astur i càntabra

L’inici de l’expansió astur i càntabra està documentada l’any 722, quan es va produir la Batalla de Covadonga, un fet històric que va consistir en la trobada dels habitants de les muntanyes càntabres amb l’expedició musulmana de reconeixement, dirigida per Àlqama —en àrab علقمة, ʿAlqama— que havia enviat l’emir cordovès. Els asturs i els càntabres lluitaven per mantenir la seva independència, com havien fet en el passat en enfrontar-se tant a romans com a visigots. Dues fonts contraposades diferents que tracten la batalla són la narració musulmana de la resistència de Pelai, versió d’Al-Maqqari a Nafh al-tib, i la narració cristiana de la resistència de Pelai i de la victòria de Covadonga, versió d’Alfons III a la seva crònica.

El cronista musulmà tardà, Al-Maqqari, afirmà que les hosts d’Àlqama van decidir retirar-se de les muntanyes càntabres perquè allà només hi havia «trenta ases salvatges», per la qual cosa es van preguntar «quin dany poden fer-nos?». Els cristians, contràriament, van magnificar aquell esdeveniment, fins al punt de considerar-lo, alguns eclesiàstics pròxims a la cort, anys més tard, res més que «la salvació d’Hispània». Aquesta interpretació, segons l’historiador Julio Valdeón Baruque, en canvi, té un clar component ideològic.

Segons Amancio Isla Frez, Professor Titular a la Universitat Rovira i Virgili, la historiografia astur va recollir aquest esdeveniment i el va adornar amb elements de tot tipus, hagiogràfics i llegendaris en general, desdibuixant molt la trajectòria de Pelai i, per suposat, inflant la magnitud de la batalla i el sentit i els efectes de la mateixa.

La Crònica d’Alfons III és un clar exemple de font que ens presenta a Pelai (Pelagio, segons la crònica) com a descendent dels reis visigots Vítiza (Vitizano), rei del 695 al 710, i Roderic (Ruderico), rei entre els anys 710 i 711. Pelai, segons la font, va fer promoure un cabdillatge vitalici, una cohesió de diferents clans i una hegemonia estable. Va frenar l’expansió dels musulmans cap al nord, va començar la “Reconquesta” i se l’ha considerat tradicionalment com el fundador del Regnum Asturorum, encara que recents recerques arqueològiques suggereixen que podria haver-ho fet sobre una organització política local prèvia.

Quina conclusió en podem treure?

Asturs i càntabres van expandir-se encapçalats realment per nobles visigots, tal com afirma la historiografia tradicional? En el cas que hagués estat així, com es va produir la connexió entre els nobles visigots refugiats a la serralada Cantàbrica i els pobles que habitaven aquelles terres? La resposta continua a l’aire. Contràriament, aquesta teoria podria ser una manera, ja des d’època medieval, de justificar la conquesta cristiana sobre els musulmans, teoria que consisteix a fer creure que els visigots van realitzar la “Reconquesta” per recuperar un territori que els havia pertangut.

Com els resultats sobre investigacions historiogràfiques, tradicionals i recents, que tracten la participació o no de visigots durant els primers anys de la “Reconquesta” son divergents, així com la informació que ens donen les fonts escrites i les troballes arqueològiques, es considera que aquest és un tema obert d’estudi fonamental sobre quina va ser la realitat durant aquest període de l’alta edat mitjana a la península Ibèrica.

Certament, part de la historiografia més recent és favorable a creure que asturs i càntabres van expandir-se territorialment responent a una necessitat expansiva a causa del seu creixement demogràfic, tal com s’ha explicat anteriorment, sense que els visigots fossin determinants en aquest procés històric. En aquest cas, no seria correcte parlar de “Reconquesta” (visigoda) sinó de “Conquesta” (astur i càntabra), ja que els pobles del nord peninsular es van expandir per un territori el qual no havien trepitjat en un temps anterior.

Read More

El dia 27 d’octubre de 2016, durant la sessió d’investidura del president del Partit Popular Mariano Rajoy al Congrés dels Diputats, el secretari general de Podem, Pablo Iglesias, va afirmar que “Las dos instituciones tradicionales a prueba de crisis son la Monarquía y el PNV, bien unidos por la Cruz de Borgoña”.

Origen de la Creu de Borgonya

La Creu de Borgonya és una variant de la Creu de Sant Andreu en la que els troncs que formen la creu estan representats amb els seus nusos als llocs on es van tallar les branques. Aquesta representació va arribar a Espanya perquè Felip I de Castella, conegut com «el Bell», es va fer incloure la creu a partir de 1506 als seus uniformes i escuts d’armes i a les seves banderes, ja que Sant Andreu era el patró de Borgonya, lloc d’origen de la seva mare Maria.

No va ser fins el 1525 que la Creu de Borgonya es va reconèixer totalment com a emblema de la Monarquia Hispànica. Aquell any la bandera va ser utilitzada per primer cop com a insígnia espanyola a la batalla de Pavia, conflicte dut a terme el dia 25 de febrer, on les tropes espanyoles van vèncer a les franceses. Com a conseqüència del resultat final, el rei francès Francesc I va haver de renunciar, mitjançant el tractat de Madrid, al Milanesat, als Països Baixos espanyols, al Regne de Nàpols, a l’Artois i a Borgonya. A més, la victòria de l’emperador va donar l’hegemonia d’Itàlia de Francesc I a Carles V. Durant tota l’Edat Moderna els regiments d’infanteria de la Monarquia hispànica i les unitats militars de l’Exèrcit espanyol de la Casa d’Àustria, conegudes com a terços, van continuar utilitzant la bandera de la Creu de Borgonya.

La Creu de Borgonya i la simbologia carlina

La borgonyona va ser incorporada progressivament al moviment carlí a partir de 1833. Anteriorment, havia estat substituïda com a bandera d’Espanya per la bandera actual, a partir de que es va canviar l’emblema per a les naus de l’Armada. El carlisme; que defensava els privilegis, la monarquia i els furs i que sentia un cert enyorament de l’Antic Règim i un gran patriotisme espanyol; és probable que adoptés la Creu de Borgonya perquè li feia recordar l’època de màxim esplendor de la Monarquia hispànica. Els carlistes la van arribar a utilitzar durant la Primera Guerra Carlina de 1833, encara que també era la bandera de les forces regulars liberals de la reina Isabel II i dels partidaris d’assentar les bases d’un sistema liberal a Espanya.

Imatge de la desfilada victoriosa feixista després de la caiguda de Bilbao. 19 de juny de 1937. Font: llibertat.cat
Imatge de la desfilada victoriosa feixista després de la caiguda de Bilbao. 19 de juny de 1937. Font: llibertat.cat

De totes maneres, l’Aspa de Borgonya no es va convertir pròpiament en l’emblema polític carlí fins el 24 d’abril de 1935, quan el grup paramilitar clandestí Requetè es reorganitzà. Els requetès carlins i els tradicionalistes, partidaris al bàndol nacional durant la Guerra Civil, van continuar utilitzant l’emblema. L’objectiu dels requetès, també anomenats boinas rojas, era defensar la religió catòlica i oposar-se al marxisme, segons afirma Román Oyarzun al llibre Historia del Carlismo. A més, entre 1936 i 1939 la Creu de Borgonya va ser el símbol distintiu que marcava les cues dels avions de l’Exèrcit de l’Aire.

La Creu de Borgonya, el nacionalisme basc i la monarquia espanyola

El secretari general de Podem no s’equivocava quan atribuïa, durant el discurs d’investidura de Mariano Rajoy, la Creu de Borgonya a la monarquia espanyola, ja que aquesta es va mantenir a l’escut monàrquic fins a la proclamació de l’actual rei Felip VI.

Ara bé, quina relació té el nacionalisme basc amb la Creu de Borgonya? Doncs resulta que el nacionalisme basc es va veure influenciat a finals del segle XIX per la mentalitat carlina. Sabino Arana, fundador del Partit Nacionalista Basc, es proclamava profundament carlí i considerava que les seves pàtries eren Espanya i Biscaia. Tot i així, va patir una transformació mental a partir de 1882, quan va començar a dubtar sobre quina era la seva pàtria real després de que al seu germà Luis un home de Santander li hagués dit que era un mal espanyol degut a que si els biscaïns tenien furs “no servien a l’exèrcit espanyol ni contribuïen amb diners al Tresor de la Pàtria” (El despertar de la conciencia nacional vasca). Arana era monolingüe castellà però va aprendre perfectament l’èuscar. A més, va estudiar a fons la història i les lleis de Biscaia. Després d’un any d’haver tingut aquella conversa amb el seu germà en la que aquest li va explicar la seva vivència amb l’home de Santander, Sabino Arana va admetre que la seva única pàtria era Biscaia.

La Creu de Borgonya va ser utilitzada per primer cop pel nacionalisme basc l’any 1922, quan va ser adoptada com a emblema de l’Euzko Mendigoizale Batza (Associació de Muntanyencs Bascos). La bandera dels “mendigoizales” tenia la Creu de Borgonya de color verd i una vora vermella que la rodejava. Aquesta variant de l’Aspa de Sant Andreu també va ser incorporada posteriorment al Jagi-Jagi, una escissió sabiniana del Partit Nacionalista Basc.

Ensenya del batalló Jagi-Jagi. Font: Lubakikoak
Ensenya del batalló Jagi-Jagi. Font: Lubakikoak

Al País Basc i a Navarra, durant la Guerra Civil, la Creu de Borgonya va estar present als dos bàndols ja que la portaven els requetès (grup carlista espanyolista favorable al bàndol nacional) i els gudaris biscaïns, seguidors de les idees de Sabino Arana, que van lluitar en el bàndol republicà. L’Aspa de Sant Andreu que duien els nacionalistes bascos era la variant de color verd i la que duien els requetès era la de color vermell. Una altra diferència entre les dues creus és que la utilitzada pels gudaris tenia a cada braç dos nusos a un costat i un tercer a l’altre; en canvi, la creu adoptada pels carlins estava formada per quatre nusos disposats a la mateixa altura.

Els gudaris (soldats o guerrers en èuscar) eren les persones que formaven l’Eusko Gudarostea, l’exèrcit del Govern d’Euzkadi durant la Guerra Civil. Aquest cos militar va passar a formar part de l’Exèrcit Popular de la República. Una de les hipòtesis del perquè els gudaris biscaïns duien l’Aspa de Borgonya és la influència del carlisme en el nacionalisme basc que acabem de veure.

En canvi, Aitor Estevan, representat jeltzale al Congrés dels Diputats, va desvincular l’origen carlí i monàrquic de la Creu de Borgonya verda utilitzada pels gudaris biscaïns a la guerra. Ell donà la versió de que la Creu de Sant Andreu que apareix a la ikurriña i que va ser utilitzada pel gudaris biscaïns és originàriament vermella per la batalla d’Arrigorriaga (pedra vermella, en èuscar) i que més tard va ser representada en verd per les fulles de l’Arbre de Gernika i pels Furs.

Segons els nacionalistes bascos, la Creu de Sant Andreu la va incorporar Sabino Arana no pel seu ideari carlí sinó perquè la batalla d’Arrigorriaga (o de Padura) va succeir el dia de Sant Andreu. Aquest conflicte, que és un “símbol de la independència basca per a Sabino Arana” segons Aitor Estevan, és un enfrontament imaginari entre les tropes lleoneses i les biscaïnes dirigides per Jaun Zuria (“el senyor blanc”), mític primer senyor de Biscaia.

Batalló ‘Loiola’ de l’Euzko Gudarostea davant de l’Arbre de Guernica l’any 1937. Font: Auñamendi Eusko Entziklopedia
Batalló ‘Loiola’ de l’Euzko Gudarostea davant de l’Arbre de Guernica l’any 1937. Font: Auñamendi Eusko Entziklopedia

Poques obres fan referència a la figura real o imaginària de Jaun Zuria. Per aquest motiu el seu nom sempre ha anat acompanyat de polèmica entre historiadors, escriptors i polítics. Segons les primeres referències escrites sobre aquest personatge; les obres de Pere Alfons de Portugal, comte de Barcelos, (Livro das Linhagens) i de l’historiador biscaí Lope García de Salazar (Crónica de Siete Casas de Vizcaya y Castilla); Jaun Zuria va ser un home d’origen llunyà que va arribar a les costes biscaïnes a finals del segle IX. En aquell moment resultava que els biscaïns estaven obligats a pagar tribut a un comte asturià que es deia Moniño. Diu la llegenda que el Jaun Zuria va oferir ajuda als biscaïns a canvi de convertir-se en el seu senyor. Quan Moniño va anar a reclamar el pagament del tribut, el Senyor Blanc es va negar a fer-ho. Aquest fet va provocar enfrontaments entre el comte i el senyor a diversos indrets, sent el més significatiu el de Padura, ja que va ser a on els biscaïns van vèncer. Els guanyadors de la batalla van perseguir als derrotats fins a l’arbre de Luyando. Per la quantitat de sang que es va derramar a la batalla, al camp on es van produir els fets se li va donar el nom d’Arriorriaga, que, com hem mencionat anteriorment, en èuscar vol dir pedres vermelles.

Read More