Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Passen els anys i també les generacions, i avui una àmplia majoria de la societat catalana se sent identificada no només amb algunes accions d’Òmnium Cultural, sinó amb la seva raó de ser. Però què ho fa això?

Partim de trobades a porta tancada, per obligada clandestinitat, vora l’11 de juliol de l’any 1961. Uns empresaris decideixen posar de la seva part per salvar la cultura catalana. La seva tasca de mecenatge, acompanyada pel voluntariat (cosa que acompanyarà per sempre més l’ADN de l’entitat), permetran difondre la literatura, la música i la llengua catalanes en temps difícils.

Es veuran obligats, per culpa de la persecució, a obrir fins i tot una seu a París. Ara li modificaríem el nom per Brussel·les i veuríem que Espanya no ha canviat tan.

Arribarà al seu esplendor l’any 1982, després d’una feinada ingent procurant l’educació en llengua catalana, conjuntament amb els moviments de renovació pedagògica i en la seva fase final amb sindicats, partits i associacions de veïns, que farà possible la immersió lingüística. D’aquest patrimoni en sorgeixen iniciatives posteriors com la plataforma educativa Somescola i en cristal·litza un altre dels seus vectors: la cohesió social.

Aquí l’entitat tocarà el seu sostre, ja que la seva activitat s’havia enfocat a suplir les institucions, i l’aparició de la Generalitat amb els seus clarobscurs, li traurà la transcendència que havia tingut durant el franquisme i la Transició. Això i l’envelliment, farà aflorar noves propostes i veus dins l’entitat. Aquestes prendran forma, finalment, amb el nom d’Òmnium 21.

Amb l’objectiu d’enfortir el catalanisme cívic, ampliant la seva base social, potenciant altres entitats sectorials i la coordinació amb la Federació Ramon Llull, de la qual formen part Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, tindrà la vocació de passar de suplir a complementar la tasca de les institucions. Tindrà un component renovador a nivell generacional amb un to independentista, ja que una part del nous quadres seran vinguts d’espais com el BEI (Bloc d’Estudiants Independentistes).

Aquí és necessari fer un apunt. Com bé explica Jordi Muñozno es pot entendre l’independentisme actual sense la fortalesa del teixit associatiu, i aquest és el punt sobre el que pivotarà l’entitat a partir de llavors.

El 7 de març de 2002 seran cridats a les urnes els 15.000 socis per escollir entre l’opció continuista Josep Millàs i el renovador Jordi Porta. Els comicis acabaran amb acusacions de frau mutu i la mediació del mateix president de la Generalitat Jordi Pujol i advocats externs en les que seran, segurament, les eleccions més seguides mediàticament en una entitat sense ànim de lucre, per l’època. El novembre del mateix any hi haurà una nova contesa electoral que acabarà finalment, després d’una campanya renyida, amb la victòria d’Òmnium 21.

palaudalmasses
Palau Dalmasses. Seu d’Òmnium Cultural del 1961 a 2003.

A partir d’aquí la història és coneguda; l’entitat amplificarà la seva acció amb nova imatge, nous programes, noves campanyes com Free Catalonia i nova seu, passant del Palau Dalmasses al carrer Diputació, incorporant un torrent de nous socis i tècnics que ja no cessarà fins a l’actualitat. L’eclosió es donarà amb l’èxit de la  manifestació impulsada per l’entitat el 10 de juliol de 2010 amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, amb una assistència històrica de més d’1 milió de persones després de la resolució del recurs contra l’Estatut.

Es consolidarà com agent de primer ordre i revalidarà l’aposta per l’estat propi. En paraules de Muriel Casals, a la Declaració de Santa Coloma el 2012, on es ratificarà aquesta postura:  “1961 cultura, 1982 llengua, 2010 país, tres dates d’unes cruïlles clau en el camí que venim fent”.

Es treballarà colze a colze amb la naixent ANC (Assemblea Nacional Catalana) i es succeiran campanyes com Un país normal i Ara és l’hora enfocades a conscienciar sobre la necessitat d’un referèndum on Catalunya pugui decidir democràticament el seu futur amb el 9N com a primera pantalla a superar, fins arribar al Pacte Nacional pel ReferèndumSense tot aquest recorregut seria impensable, provablement, el Referèndum de l’1 d’octubre.

El dret a l’autodeterminació s’anirà entrellaçant cada cop més amb la vessant social traspuant el propi món del sobiranisme; prova d’això en seran també Lluites Compartides i Crida per la DemocràciaAquesta capacitat d’integrar la convertirà en l’organització civil més gran de Catalunya i la més representativa del catalanisme.

sanchez cuixart_15_970x597
Jordi Sànchez (expresident de l’ANC) a l’esquerra i Jordi Cuixart (president d’Òmnium Cultural) a la dreta durant la campanya pel Referèndum de l’1 d’Octubre. 22 de setembre durant la Marató per la Democràcia a Plaça Universitat.

El país que tan s’anhelava navega a la deriva i el seu president, Jordi Cuixart, resta empresonat acusat de sedició. No obstant això, l’entitat continua creixent, enfortint-se i marcant nous horitzons; Demà pots ser tu. 2018 drets, podria dir la Muriel. Qui sap què ens depararà el futur que hem de compartir.

Segurament aquesta és una visió molt sociopolítica de l’entitat, i Òmnium també és el Sambori el concurs literari infantil i juvenil amb més participació d’Europa, la coordinació de la Flama punt d’unió dels Països Catalans, programes ambiciosos com el Quedem? posant en valor la diversitat cultural, el treball al territori dels milers de socis i sòcies i moltes coses més. I es clar, per copsar la dimensió d’Òmnium cal pensar en gran.

 

Read More

De nou, ens trobem recorrent els passadissos de la Facultat de Geografia i Història. Cerquem una de les persones més clares i directes que fan vida en aquest node de la ciutat comtal. Ens referim a la Paola Lo Cascio, una catalana d’origen italià que va arribar ja fa una colla d’anys a Catalunya i hi ha posat arrels, ja que a més de professora associada de la casa i estar implicada en diferents projectes, des de fa un any és la responsable de formació i continguts de Catalunya en Comú.

Versada en l’estudi del feixisme, el nacionalisme, les elits econòmiques i noves formes de govern entre altres matèries, ha centrat el seu treball i producció acadèmica en les darreres dècades, el que coneixem com història del món actual. Aquesta història comença a tenir una ombra cada cop més llarga i ens ha portat a celebrar efemèrides com el 50è aniversari del conegut Maig del 68. Icònica data d’una dècada carregada d’esdeveniments com la Guerra del Vietnam o l’arribada de l’home a la Lluna, de moviments socials com el dels drets civils als Estats Units o d’arreu del planeta com el pacifista, i de morts tan sonades com la de Kennedy o el Che Guevara.

Ara bé, aquesta amalgama d’elements potser no ens deixa veure què hi ha darrere. Moltes vegades, visions de poca amplitud poden portar a caure en apriorismes a la societat – i també els estudiosos – quan els recorden. Tenim davant un entramat molt complex a nivell econòmic, social, cultural i sobretot geopolític que hem de desgranar per entendre’ls en tota la seva magnitud.

Què millor doncs, que començar amb una efemèride del famós discurs de comiat, del primer General i després president Eisenhower, del gener de 1961, per entrar-hi de caps:

“Esta conjunción de un inmenso sistema militar y una gran industria armamentística es algo nuevo para la experiencia norteamericana. Su influencia total (económica, política, incluso espiritual) es palpable en cada ciudad, cada parlamento estatal, cada departamento del gobierno federal.

Reconocemos la necesidad imperativa de esta nueva evolución de las cosas. Pero debemos estar bien seguros de que comprendemos sus graves consecuencias […] En los consejos de gobierno debemos estar alertas contra el desarrollo de influencias indebidas, sean buscadas o no, del complejo militar-industrial.”

Què representa això del complexe militar-industrial?

Primer de tot ens hem de situar: estem en plena Guerra Freda. Es produeixen esclats armats deslocalitzats, que no impliquen directament a les dues superpotències, els EUA i la URSS; es produeix una confrontació multinivell, no només és ideològica, política i geoestratègica, sinó que també militar. La confrontació anirà, però més enllà dels casus belli, tenim una gran producció d’armes que es tradueix en una cursa armamentística i això donarà una dimensió mai vista, fins llavors, a un conflicte, així com una força emergent d’un conglomerat privat que produeix aquests productes.

El món doncs, es troba en una dicotomia entre la URSS i els EUA. És per això que després de la crisi dels míssils de Cuba de 1962, els seixanta esdevindran l’inici de l’època de ‘distensió’. Què significarà aquesta política?

Aquesta crisi, així com per exemple la construcció del mur de Berlín de 1961, esdevindran un moment clau en què els actors acabaran percebent que el conflicte nuclear pot ser catastròfic. S’activaran mesures com el conegut telèfon vermell que portaran un fer el pas al costat (com ens agrada a dir-ho avui en dia a Catalunya), en què la confrontació es mantindria, però hi hauria la voluntat per part de les dues superpotències de no tornar a nivells tan pròxims al DEFCON 1.

Aquí juga un paper important la presidència Kennedy, també en certa mesura la presidència Johnson, i evidentment pel que fa a Khrusxov. Un dels elements pel qual es veu que hi ha una sublimació d’aquesta confrontació, és la cursa espacial. No deixa de ser una mena de competició en què cadascuna de les dues superpotències s’atribueix trofeus.

És la manera de continuar la confrontació sense derivar en conflictes militars.

Augmenten les produccions de bens de consum. Si agafem el conjunt de la producció tan nord-americana com soviètica veurem que les magnituds no són gaire diferents. El que és molt diferent és allò que es proveeix. Hi haurà un canvi de tendència relativa de la indústria pesada als béns de consum, sobretot a la URSS, advocant ambdós per cohesionar-se internament cobrint primeres necessitats.

Paola Lo Cascio al seu despatx, conversant amb Jordi Vives i Faig.

En aquesta línia Kennedy i sobretot Johnson després, així com Khrusxov han estat presentats com a reformadors. Quins són els límits d’aquestes apostes?

El cas de Khrusxov està clar. Hi ha una reforma moderada després del XX Congrés del PCUS, en la que s’acceptaran crítiques, s’ampliaran els marges de la disponibilitat de béns que poden accedir els ciutadans i s’obriran línies de crèdit. Aquests canvis també es traslladaran als països satèl·lits.  No obstant això, les seves reformes no s’acabaran consolidant, ja que Bréjnev farà un nou viratge, amb noves restriccions de llibertat, titllant de contrarevolucionaris els canvis anteriors.

Pel que fa a Kennedy, per exemple, prepara les reformes en relació als drets civils, tot i que es concretaran després de la seva mort.  Per entendre l’interior, tan per aquesta reforma com per d’altres, cal recordar que EUA són un país federal. Llavors dependrà en cada moment de la resposta que tindran els estats. Ara bé, sí que hi ha un poder de coerció federal. En el cas del sud per l’aplicació de la Llei de drets civils.

Però tornem a mirar de cares enfora. Els EUA continuaran intentant derrocar governs a Llatinoamèrica com el de Castro a Cuba o el de Joao Goaulart a Brasil que pretenia nacionalitzar el petroli, i amb implicacions en assassinats com el del Che Guevara. Què diferencia aquests casos, en els que també hi apareix un fort component de lluita guerrillera, amb el de la intervenció al Vietnam?

Hi ha diferències i similituds. La diferència més important és el compromís explícit que tindrà els EUA al Vietnam, a partir d’un cert moment, en el que hi ha una escalada militar i es passa d’un recolzament als vietnamites del sud a un compromís militar directe, que acaba com acaba, el 1975 amb l’entrada del Viet Cong a Saigon, certificant una gran derrota.

En el cas dels països de l’Amèrica llatina, hem de mirar més enrere i recordar com des de la segona meitat del segle XIX, amb precedents com la doctrina Monroe de 1823, s’havia convertit en l’esfera d’influència privilegiada dels EUA i per tant la capacitat d’intervenir en la política interna dels diferents països partia d’una posició avantatjosa i propiciada per altres vies.

La seva ingerència es farà més evident a partir de la Revolució cubana dels anys 50, la qual té una repercussió enorme en tot el continent llatinoamericà, ja que acaba esdevenint un referent de com desfer-se de la tutela americana. Això provoca una onada de reorganització, no només de  l’esquerra, sinó als moviments favorables a la limitació de la tutela nord-americana. Els EUA intentaran escapçar i frenar la seva capacitat, aprofitant els tentacles construïts amb el temps (xarxes clientelars, mitjans comunicatius, espionatge, assassinats, etc.) però sense una acció a gran escala tan directa com al Vietnam.

El seu alter ego, la URSS, també patirà fortes contradiccions internes quan les forces del Pacte de Varsòvia intervinguin a la República Socialista Txecoslovaca. Allà s’estava produint la coneguda Primavera de Praga. Per què és un cas tan singular? Quines possibilitats de canvi oferia?

És singular per moltes raons, però principalment per dues. En primer lloc Txecoslovàquia és dels països de l’òrbita sovièticel a, que té, en certa forma, més desenvolupament econòmic i capacitat de cobrir necessitats primàries a la població.  En segon lloc, la manera per la qual s’hi estableix el socialisme es prou diferent, perquè hi existeix un partit comunista autòcton fort amb una base social sòlida, que ja havia guanyat les eleccions el 1941 abans d’esdevenir una filial del PCUS.

Arriba un moment que aquestes bases socials creuen que el mateix partit s’hauria de reformular, per harmonitzar-se, de nou, amb una població que té demandes noves com la llibertat d’expressió, per renovar l’aposta comunista. Llavors, Dubček encapçalarà aquestes reformes, que a diferència de la Revolució d’Hongria del 1956, no plantejaven sortir del Pacte de Varsòvia.

La intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia, és molt dura i acaba provocant un descrèdit del PCUS. Fins llavors, la URSS – encara que avui pugui sonar exotèric –  havia gaudit d’un gran prestigi en tan que guanyador de la IIGM, derrotant els nazis. Tot plegat canviarà la percepció dels txecoslovacs i la URSS rebrà crítiques des de l’esquerra arreu del planeta.

Possiblement la Primavera de Praga és l’element polític més disruptiu dels anys 60, almenys del bloc oriental.

Resposta de la població txecoslovaca a l’entrada de tropes del pacte de Varsòvia a Praga el 21 de’agost de 1968, la qual s’allargarà fins a principis del 1969. Accions com aquesta i la opinió internacional, finalment no foren suficients per fer triomfar la revolta.

Canvis, a priori, són els que trobem en el punt àlgid de la descolonització. La ONU el 1960 aprova la resolució que esdevé el document constitucional dels processos descolonitzadors. El Tercer Món, el no-alineament són conceptes que es construeixen en aquest context. Què ens en pots dir?

Ens trobarem amb dirigents com Nasser, Tito i Suharto que procedeixen de mons diferents, que volen trobar una tercera posició entre els altres dos.

Després de la IIGM, cada cop es fa més difícil per part les potències europees, reivindicar el colonialisme com a forma de gestió del territori. Europa ha perdut el seu pes específic que encara conservava en el període d’entreguerres i hi ha qui ho entén més ràpidament, i qui li costa més…

Roberte Delavignette explicava que la descolonització implicava fer un bon negoci i tenir una bona consciència. Quins són els models preferents a l’hora de descolonitzar els nous estats independents?

Tenim dos models molt clars. Un és el model britànic que ho entén molt ràpidament i fa això precisament, com ara en el cas de l’Índia que s’intenta sortir de pressa i de la millora manera que es pot, tot i que la partició de la península indiana en dos portarà molts maldecaps interns. En general refaran lligams preferencials amb els països que s’havien colonitzat a través de la Commonwealth, bastint un espai que quedarà vertebrat per unes relacions econòmiques privilegiades, de les quals els britànics en trauran molts beneficis.

Després també hi ha un altre model, que podria ser exemplificat pel que fa a França, que després de la IIGM es resisteix a abandonar la idea de mantenir, encara que sigui sota un altre nom, els seus territoris colonials. En el cas francès acaba essent un pèssim negoci. El trasbals comença a Indoxina i arribarà al seu màxim, als anys 60, amb el cas algerià, que generarà un trauma a la societat francesa.

I el que no els interessava l’eliminaven com a Patrice Lumumba?

Sí, exacte, amb americans i belgues implicats. Aquests processos de descolonització a Àfrica i Àsia entroncaran amb la Guerra Freda, i llavors tota aquesta nova fornada de països independents acabaran essent un teatre de conflictes que ens portaran molt sovint aquests titulars.

L’exemple més preeminent, d’aquesta interconnexió, és el de la Guerra del Vietnam. Si tu li preguntes a un vietnamita si la Guerra del Vietnam és una o dues, ell et dirà una, en canvi nosaltres aquí ho llegim primer com la Guerra d’Indoxina i després la Guerra del Vietnam.

Quina relació podem establir entre els conflictes al Pròxim Orient i aquest procés de descolonització amb episodis com la Guerra dels 6 dies?

Allà la descolonització emergeix en forma de projecte panarabista, el qual vol crear una unitat dels països àrabs. Prova d’això n’és la República Àrab Unida (comunió d’Egipte i Síria). Ara bé, aquí hi ha una distorsió important i és Israel, ja que al ser un aliat molt ferm dels EUA torna a portar per la via directa les conseqüències de la Guerra Freda.

Paola Lo Cascio prenent notes durant l’entrevista per la Revista Ab Origine.

No ens oblidem que un altre país amb un pes específic en el taulell de joc… Com deia Mao “Qui són els teus enemics? i qui són els teus amics? Aquesta és la pregunta més important per la revolució” Després del Gran sal endavant, la Xina es submergeix en la revolució cultural. Hi havia una intenció sincera de desburocratizar i renovar l’ortodòxia marxista o bé sols era un moviment per recuperar el poder?

Són les dues coses alhora. Mai tenim blancs i negres tan marcats. És una aposta que farà Mao perquè el seu control sobre el país, i també dins el partit, es veu afectat. La Revolució Cultural és la forma que troba per donar-hi resposta, recolzant-se amb els joves i l’exèrcit, dos fonaments de la República Popular de la Xina, tot i que al final li explotarà a la cara i ho haurà d’acabar parant en sec ell mateix.

Per revolucions culturals les múltiples expressions que van sorgir en aquesta època. Des de l’àmbit musical, fins a l’estètic, passant pel moral i ideològic amb l’eclosió de l’ecologisme i el feminisme. Quina és la seva raó de ser?

Hi ha molts 68’s: la revolució dels estudiants, la primavera de Praga, les lluites sindicals a França i Itàlia… Estem en un moment econòmicament bo i hi ha una disputa sobre com s’han de repartir els excedents. Tanmateix, molts moviments estudiantils reivindiquen un malestar gairebé existencial dels joves respecte a tota una sèrie de construccions i autoritats. Es conceptualitzarà les universitats com a mecanisme de reproducció de les elits que s’aprofitaran dels treballadors i  es farà una certa crítica al consumisme.

Aquí s’ha de fer una reflexió que és una mica arriscada: en el fons tot és molt postmodern.

Comencen a ser reivindicacions més segmentades i que tenen més a veure amb qüestions més d’identitat que de classe. Així doncs, no té tan a veure amb el contenciós clàssic de la reivindicació social, sinó que té a veure amb les llibertats individuals, tot i que es generaran sinergies amb el moviment obrer.

Entrem de ple doncs, en l’icònic Maig del 68. És més simbòlic-contestatari que real? Es va quedar a mitges d’alguna esperança?

Els estudiants del maig del 68, en el fons, en cap moment parlen de prendre el poder. L’èxit o el fracàs s’ha de mesurar en funció de quins són els objectius que tu et planteges, i si tu no et planteges conquerir el poder, doncs això no és un fracàs.

Si ens movem als EUA, veurem com també estaven tenint lloc moviments socials contestataris molt importants, molts d’ells relacionats amb el rebuig a la Guerra del Vietnam i a la lluita pels drets civils encapçalats per somiadors com Martin Luther King. Quina és la naturalesa d’aquestes reaccions?

Tu abans ho has dit, si s’hagués de buscar una etiqueta general, s’hauria d’anomenar antiautoritarisme. El cas dels EUA és bastant evident, com també en el cas del maig francès. Ens hem de preguntar quin tipus de societat hi ha i no ho podem deslligar d’elements com que molts combatents del Vietnam tornen en caixes de fusta. És un tipus de societat on les organitzacions socials i polítiques són ja d’abans més fragmentades. És a dir, els partits polítics s’activen molt durant les eleccions, però no funcionen com un partit a “l’ús” com en cas europeu. Justament el 68 crea formes de mobilització noves, i en realitat als EUA ja existeixen, hi ha la idea d’agrupar-se i de fer pressió sobre la base d’un element: les dones, les minories, etc.

En aquells anys es dóna una tempesta perfecta, els moviments troben formes de dialogar entre ells, amb esdeveniments com la vaga de treballadors més gran de la història a França, les mobilitzacions més importants dels afroamericans i apareixen les mobilitzacions del moviment homosexual entre molts d’altres. És un moment en el qual, una galàxia de moviments es troba.

Ara és quan et freno per preguntar-te perquè això no va acabar bé [riures]. Hem anat comptabilitzant pulsions més o menys revolucionàries i possibilitats de canvi, però què va fallar?

Com dèiem, depèn dels objectius que et marquis. En realitat el que té a veure amb la democratització de la universitat, fins i tot amb la democratització de les fàbriques o l’alliberament de les dones o el naixement dels drets de les minories, això no va ser un fracàs. Tot el contrari. Es va canviar la mirada de les societats respectes moltes coses. Serà una renovació de les maneres de fer política, amb l’aparició de l’assemblearisme com a instrument.

Ara, si agafem experiències més concretes en clau de prendre el poder, com la Primavera de Praga, sí que podem dir que va fracassar.

Imatge d’una de les moltes manifestacions que es produiren a París durant el maig de 1968, protagonotizada per estudiants, després que el Moviment 22 de Març, nascut a Nanterre s’extengués i es fes fort. Fotografia de Henri Cartier Bresson.

Mentrestant aquí l’antifranquisme prenia forma. Esdeveniments com la Caputxinada, moviments com el de la nova cançó, l’activitat frenètica dels partits clandestins, l’articulació de Comissions Obreres obrien la possibilitat de derrocar el règim. Fins a quin punt, fent al·lusió a Montserrat Roig que apuntava que “La nostra lluita era molt distinta [a la del moviment de revolta dels estudiants del món occidental], la nostra lluita era política”. Realment això era així?

Aquí hi ha un element decisiu, que era la dictadura.Això ho canvia tot, ja que era un context molt més repressiu. Hi haurà punts de contacte com la lluita pels drets civils, tot i que aquí s’acabarà concretant més tard.

Aquí hi va haver un moviment molt ideològic a les universitats, però que no va interessar a gaires persones. Entre altres coses, perquè aquí la universitat no es trobarà un moment de massificació fins als anys 80 o 90. Jo posaria l’accent en la creació de les Comissions Obreres, més que els fets ocorreguts a França. Sempre es fa la broma que tothom estava a París, però la gent s’estava preocupant més del que passava a Praga.

Òbviament no és divergent amb les coses que passen i els ecos de tot això, també arribaran. Hi havia gent amb molt de cabell i s’utilitzà la cançó com un recurs per la politització, però si hem d’anar a buscar els canvis més estructurals i té a veure  – com deia  – amb les Comissions Obreres, amb el procés de Burgos, l’Assemblea de Catalunya, etc., al cap i a la fi, una cronologia interna pròpia.

Gràcies per tot. Sempre a punt per debatre, però sobretot per compartir, com en aquelles tardes de cafè al Pavelló de la República de les que en guardo un bon record.

Read More

Qui sap el que és un intel·lectual? El segle XX en va anar ple, d’ells: Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Émile Zola (aquest darrer, del segle XIX), Thomas Mann, Ortega y Gasset, Elias Canetti, Joan Fuster… La seva importància i el debat intel·lectual que propiciaven és potser una mica més difícil d’entendre avui en una societat que ha fragmentat l’ensenyament fins a uns límits gairebé ridículs i ha encimbellat a l'”expert” i al tertulià. Gris és el panorama en què ens trobem; igual de gris que el dia en què vàrem entrevistar al catedràtic Jordi Casasses, un dels pocs que pot parlar amb autoritat sobre aquesta figura i un dels pocs que es pot considerar hereu d’aquesta tradició.

Jordi Casassas va néixer a Barcelona el 1948 en una època fosca de la nostra història caracteritzada pel silenci i la repressió. Així doncs, podríem veure com una certa antítesi que com a referent familiar tingués un pare comunista i una educació, a l’escola Isabel de Villena, amb altres referents liberals i catalanistes. Després d’estudiar Filosofia i Lletres es decantà per la Història Contemporània; el 1974 va signar el primer contracte com a professor a la Universitat de Barcelona, on aconseguí la càtedra l’any 1989.

Actualment és director del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals i del seu portaveu: “Cercles. Revista d’Història Cultural”. A més és rector de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) i acaba de ser reelegit president de l’Ateneu Barcelonès. A principis  d’aquest any sortia publicat el seu nou llibre “La voluntat i la Quimera. El noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme”, després que l’obra guanyés el Premi Carles Rahola d’assaig 2016.

“El noucentisme és i va voler ser explícitament una cosa del segle XX, i va entendre aquesta inclusió de manera reivindicativa com una forma de sublimació i com una exigència per aquells clarividents que entenien tot el negatiu que hi havia en la deriva que prenien les coses del vuit-cents […]” i més endavant fineixes “una forma de culminació del segle XIX”. Però què és exactament el noucentisme?

És complicat de definir només amb una frase. És el resultat d’uns intel·lectuals, que per tot Europa, no només aquí, pensen que el món del segle XIX ha entrat en contradicció amb ell mateix. El progrés no és justificable, el liberalisme parlamentari és corrupte, els problemes de les ciutats que creixen són problemes no resolts i així, un llarg etcètera. El positivisme ja no ho pot explicar tot. O sigui, és un moment d’incertesa i els intel·lectuals el que fan és buscar maneres d’intervenir en aquesta conjuntura. I el noucentisme és una de les formes que els intel·lectuals utilitzen per intervenir, en aquest cas, en la societat catalana.

El noucentisme ens permet, doncs, entre d’altres coses, repensar la cronologia de la irrupció catalana al segle XX? Ho hem d’entendre en un marc europeu i desmarcar-nos de la crisi colonial de 1898?

En part sí, la historiografia espanyola ens ha marcat molt en postular que el segle XX comença amb la crisi colonial de 1898, quan tota Europa diu que comença amb la Primera Guerra Mundial (IGM). El noucentisme ens porta a aquest moment de la IGM, i una mica, per tant, en sintonia amb el que passa en el conjunt europeu; a mi em sembla més adequat.

El que passa és que el principi i el final d’un segle és un aiguabarreig. És un moment de transició, pel que encara hi ha coses del segle XIX que funcionen i n’hi ha d’altres del segle XX que comencen a arrancar. Del que es tracta és que les del segle XX predominin definitivament sobre les del segle XIX. És així com acabarà aquesta transició, quan allò nou predomina sobre allò vell. Això, em sembla que durant els anys de la IGM és quan s’acaba produint, amb la irrupció d’una societat massificada i els nous problemes que presenta.

Jordi Vives Faig (a l'esquerra) i Jordi Cassasas Ymbert (a la dreta) durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

És aquí on hem d’entendre aquesta relació entre la voluntat i la quimera? Et refereixes a un grup de joves intel·lectuals davant del projecte europeu i les propostes que s’articularan en el catalanisme polític?

La voluntat i la quimera vol dir això, que hi ha uns intel·lectuals que tenen una gran voluntat d’intervenir en la seva societat. Aquesta és la part de la voluntat. Quan dic “i la quimera” és perquè no deixaven de ser poca gent; no deixaven de no tenir estat propi; no deixaven de tenir unes rèmores del segle XIX amb una educació deficitària, amb uns índexs d’analfabetisme molt alts, en una societat com la catalana que és una societat composta sempre per immigració, i per tant tot això produïa una gran tensió social. En aquest sentit quan parlo de la “quimera” és perquè hi ha una societat que s’està bellugant; tensa i violenta, que els obliga a evolucionar, i que mai podran acabar de transformar-la del tot.

Prat de la Riba, amb obres com La nacionalitat catalana (1906), i la pròpia Mancomunitat serien els grans exponents del noucentisme? Quines seran les seves fites? Una d’aquestes és el que has anomenat la nacionalització de la massa?

La nacionalitat catalana seria el llibre que adapta el que és el catalanisme a l’actuació d’aquests intel·lectuals i La Mancomunitat de Catalunya no deixa de ser la seva gran realització. Dissenyada des de 1907, a través d’equips de treball a la Diputació de Barcelona, es posarà en funcionament en un mal moment, perquè coincideix amb l’esclat de la IGM, fet que trastoca les seves aspiracions.

La nacionalització de la massa és el que intenten. És un concepte generat per intentar estudiar amb perspectiva el que serà el nazisme pel gran historiador nord-americà de la cultura George Mosse i l’hem anat adaptant. Després Weber ho fa servir també, sense dir-ho, per explicar el procés que ell anomena “de pagesos a francesos”, de nacionalització de la població francesa. És a dir, com els poders públics acaben integrant en la nació a una gent que fins aleshores tenia una consciència molt dispersa i ben poc nacional, segons ara ho entenem nosaltres. El noucentisme, doncs, intentarà això. I es clar, intentar-ho sense disposar d’una estructura d’estat al darrera és una veritable quimera. La van emprendre amb tota la il·lusió i l’entusiasme, però era complicat. Tot i així, Déu n’hi do el que varen arribar a fer.

És la Lliga Regionalista l’únic o el màxim representant, doncs, del noucentisme?

No, perquè el noucentisme va ser definit inicialment per gent d’esquerres. Penso que l’exemple més clar és Gabriel Alomà, un home d’esquerres. El que passa és que la Lliga Regionalista és el gran partit, que té la capacitat d’integrar aquests intel·lectuals, els professionals, els joves universitaris en una estructura política. Per una banda, és un partit que va concurrent a les eleccions amb un caire conservador, que ha d’interessar a les classes mitjanes més benestants amb la dificultat sempre, doncs, d’arribar a la classe obrera, pel que té una frontera social clara. Emperò, per altra banda, també és la plataforma que permet que gent d’esquerres i de dretes col·laborin en aquest projecte noucentista.

Parles de 3 grans cosmovisions a nivell català: el romanticisme, el noucentisme i el marxisme. Perquè aquesta triada i no una altre?

Doncs perquè és la única que funciona en el cas català. Quan jo dic cosmovisió, em refereixo que és un moviment cultural que té una idea de Catalunya, Espanya i el món, i que té la capacitat d’integrar gent de tendències diferents. Una cosmovisió ha de tenir la capacitat d’integrar dretes i esquerres, per entendre’ns en llenguatge modern. Aleshores, el romanticisme o la Renaixença té un projecte fonamentat en un liberalisme conservador amb personalitats com Manuel Durán i Bas,  Joan Mañé i Flaquer i companyia, que realment es constituiran en un grup molt actiu de la política catalana en front de Madrid i també de la pròpia Catalunya.

El noucentisme és aquest que hem explicat. I el marxisme és el que intenta sobreposar-se a la caiguda d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a rel del resultat tràgic de la guerra civil, aprofitar la conjuntura mundial, sobretot posterior a la Segona Guerra Mundial (IIGM), i crear una hegemonia en base a atacar o a arraconar, els que l’han precedit; cada cosmovisió té aquesta idea de suplantació del passat.

A posteriori es recupera part del passat, però primer s’ha de crear terreny propi. Assenyalar que els del passat ho han fet malament, que no ho entenien, o el que sigui, i imposar la seva cosmovisió. De fet, no n’hi ha cap altre, ja que no es pot dir “no, però podria haver estat diferent…” I per tant, “és de carrer”.

Jordi Cassasas Ymbert amb el seu nou llibre La voluntat i la quimera durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

Avances també per aclarir que tenen ramificacions, però com podríem entendre en relació aquestes altres mentalitats o filosofies com la liberal o la republicana?

No són incompatibles. Jo he exposat per exemple, que el marxisme (com les altres), intenta imposar una forma política. En el període d’hegemonia marxista hi ha altres opcions polítiques, però mai tindran ni la força ni la capacitat d’imposar el seu discurs contra l’hegemonia cultural i política que és la del marxisme, en la cultura de l’antifranquisme. I per tant és absolutament compatible, no interfereix en el discurs. En cada període hi ha diverses opcions polítiques, sindicals, culturals, etc. Podríem dir que el republicanisme és un corrent de fons que des del segle XIX fins a l’exili és importantíssim i que després serà anorreat.

Cal dir també que els intents de consolidar una hegemonia a vegades són desertitzadors, perquè intenten imposar-se d’una manera molt forta i fa la sensació que no existeix res més. A vegades pensem que en l’antifranquisme només hi havia el PSUC, i en canvi hi havia catòlics, republicans, socialistes… al cap i a la fi una mica de tot, però el discurs oficial és aquest.

Tenint en compte la versatilitat del noucentisme que va més enllà de la Lliga Regionalista i recuperant l’experiència d’Acció Catalana Republicana (ACR), que serà una de les fonts de les quals beurà ERC. Ens hem de preguntar què passà a partir de l’etapa republicana? Quina serà la relació entre els noucentistes i el nou projecte polític català que s’enceta després de la dictadura de Primo de Rivera? Es crea una mena de tercera via entre Cambó i la Unió Socialista de Catalunya (USC), i fins i tot la pròpia ERC?

El que passa és una cosa molt clara que he apuntat abans: la IGM significa una frontera. Amb aquesta “gran guerra” canvia el panorama radicalment. Una de les conseqüències és que el sistema polític generat abans de la guerra s’envelleix. Però l’altra idea és que molts dels polítics que funcionen en aquest moment han nascut en el segle XIX i, per tant, el que han “mamat” a casa seva són problemes del segle XIX. Tots ells tenen una consciència elitista de la vida: la idea que tot ho fan per la gent però ells són els bons, per la qual cosa és normal que ells dirigeixin.

Amb la IGM es produeix un procés de rapidíssima democratització de la societat, que introdueix la necessitat d’adaptar-se en primer terme a aquesta democratització. No de creació de partits demòcrates, sinó que la gent digui “jo també hi sóc”, cosa que els costarà bastant de pair. I en segon terme s’imposarà un sistema polític nou, i qui l’interpretarà bé serà ERC. Un partit creat de nou que recollirà totes les aspiracions disperses que mai havien tingut un vehicle polític (conjunt) i per això tindrà aquest èxit inesperat. Els noucentistes segueixen però ja no tenen el comandament polític, que ha passat a altres mans. Alguns van abandonant, però d’altres no. Aquest és el cas de personatges com Antoni Rovira i Virgili de la ACR, i d’altres de la USC, que també segueixen. Ara bé, d’altres noucentistes típics com Bofill i Mates van abandonant el protagonisme polític per convertir-se en referents. És a dir, la política educativa, cultural, de tot tipus, de la Generalitat republicana, en definitiva, és la política creada per aquests noucentistes amb la Mancomunitat, però ara amb una forma política republicana democratitzada.

Què passa amb el noucentisme després de la Guerra Civil? Queda totalment desarticulada aquesta cosmovisió?

Sí, perquè aquesta cosmovisió havia estat identificada inicialment amb una política anterior a la IGM, i després perquè havia de viure en un medi polític favorable per fer quelcom. No es poden fer institucions, cultura, etc. en una situació de conflicte, de guerra, de tensió. Per tant, aquí el noucentisme entra en contradicció. Ha d’intentar sobreviure en una situació molt més hostil, que és l’exili, i és terrible. Psicològicament, els exilis, el que fan – des del punt de vista de l’intel·lectual –  és donar peu a pensar “què és el que s’ha fet malament”, “de qui és la culpa”, etc. Aquí es deteriora molt la vida cultural. L’altra vessant és la interior, en la qual ens trobem amb execucions, persecucions, pors, exilis interiors, i aquí els noucentistes es veieren obligats a viure, com aquell que diu, en el menjador de casa seva. No poden fer res: estan definitivament aïllats, dispersos. Llavors, en no tenir aquesta incidència i en viure en un medi tan dramàtic, perden la seva posició, i aquí on es comença a sobreposar la nova visió marxista d’una manera molt similar al que passa a Itàlia i a França. No és només a Espanya, sinó que de forma paral·lela passa el mateix que a altres llocs propers d’Europa on s’ha de revisar un passat dolorós.

Quina és la seva herència des de llavors?

El noucentisme va ser anorreat per la cultura marxista, deixant-lo laminat absolutament. De fet, patia el gran desgast de la història. Després mica en mica retorna; les coses sempre retornen. Retorna l’intent que va fer aquella gent de crear un país modern. I com que ara estem en una situació en la que la part fonamental – a banda de la mobilització ciutadana – és reivindicar que tenim un país modern al qual només li manca l’estat, i que quan s’aconsegueixi  aquest estat tindrem moltes coses ja muntades, aleshores és quan ens adonem que bona part d’aquestes coses que funcionen i que realment són sòlides han estat generades per aquell corrent i per aquella gent. I això és important.

En aquest llibre fas una crida a la centralitat de l’element cultural en el discurs històric. Per què necessitem, doncs, una història cultural?

Jo em faria una pregunta. Com és que malgrat tot resisteix una persona a Síria en una trinxera indeterminada o en una situació deplorable? Resisteix perquè té una forma de vida; resisteix perquè té una concepció del que vol que sigui la seva vida; resisteix perquè té una idea molt clara d’allà on ve i que se sent agredit. Hi ha gent que pot arribar a sacrificar la vida -i no cal arribar aquest extrem – per una visió del món que considera irrenunciable. Per tant, en aquest sentit, no tot és econòmic. Nosaltres hem viscut molts anys en plena crisi, i, vulguis o no, ens influeix en la forma com analitzem les coses. I a vegades són les mateixes que abans no semblaven tan greus, però que ara des d’una situació de crisi s’aguditzen i ens fan reaccionar.

La forma com nosaltres vivim o pensem que vivim, i la nostra aspiració de viure d’una determinada manera ens determinen molts comportaments, que no tindríem en unes altres circumstàncies. Aquest factor cultural no és un quadre, no és la literatura, no, és un factor que podríem dir que és cultural, polític, social, antropològic i fins i tot psicològic. La història cultural és una història transversal, interdisciplinària, no és una història segmentada, per això penso que s’ha de reivindicar.

Jordi Vives Faig (a l'esquerra) i Jordi Cassasas Ymbert (a la dreta) durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

Així doncs, hem de subordinar les qüestions políticodiplomàtiques i les socioeconòmiques a aquesta per superar la concepció de la història cultural com un simple corrent? O com hi han d’interactuar?

Em vaig formar en una època en què tot estava molt clar. Tu començaves sabent quin era el mode de producció i acabaves sabent per què s’havia pintat la Mona Lisa. Aquest mecanicisme s’ha acabat demostrant inoperant. A part que hi havia una altra cosa, també, ja que s’havia acabat fent una història molt avorrida, perquè o era ideologia pura o era història econòmica i social, en què mai sabies qui havia fet les coses, si era la classe obrera o la pèrfida burgesia. I la pròpia classe obrera i els heterodoxes d’aquell marxisme van demostrar que prenien consciència de ser-ho amb el pas del temps, en un procés històric de base cultural essencial.

Per tant no era un tema de a major explotació, major consciència i major acció. No, aquest mecanicisme no funciona en història. El que funciona és un procés històric en el qual es va prenent consciència amb aquests factors en conjunt, i això és el que fa que la història sigui atractiva i que no sigui una partida del “tres en ratlla” en la qual si tu surts primer acabes guanyant.

Sabem que has sigut fan des de la teva joventut d’Antonio Gramsci, que t’ha donat eines per valorar la figura dels intel·lectuals i la cultura en la societat.

M’ha agradat molt. M’ha influït sobretot la matisació que fa, el raonament complex que intenta fer, i això és una de les primeres experiències que em va fer adonar que hi havia coses de les quals al final no me n’explicaven res i altres que sí; que l’anàlisi històrica és apassionant quan adquireix aquesta profunditat.

Has anat llançant al llarg de l’entrevista elements com “hegemonia”, “el vell món que no acaba de morir, i el nou no acaba de néixer”, que són pròpiament de la literatura de Gramsci. Com és que has estat tan crític, doncs, amb la historiografia marxista que es va consolidar els anys 70? Creus que hi ha una possible reconciliació entre el noucentisme i el marxisme?

Jo el que dic és que hi ha un moment – que he viscut biogràficament – en el qual les hegemonies ofeguen. Quan una hegemonia cultural o política ofega, has de treure el cap de dins de l’aigua, perquè, si no, t’ofegues. I la forma d’ofegar-te és convertir-te en un acòlit d’una església determinada. És igual la catòlica que la marxista, o qualsevol altra. I jo em sento marxista, no és que sigui un renegat, però me’n sento com un ingredient més de la meva forma de pensar,  sense la parròquia, perquè – des de la meva perspectiva –  la parròquia ha fet mal.

El que hem de fer és tenir les nostres conviccions polítiques, i tenir una cosa que és molt complicada, com és la capacitat de pensar per un mateix, ja que llavors tens mig cel historiogràfic guanyat. En els llocs on hi ha unanimitat de pensament és que ningú pensa. Per tant, l’exercici que s’ha de fer és aparcar els “credos” (sense deixar de tenir-los) i pensar per un mateix i treballar. Això et porta a descobrir coses. És molt diferent anar a descobrir coses per justificar el teu “credo”, que deixar a un costat el teu “credo” i anar a descobrir coses. És fer història, no doctrina.

Hem estat parlant molt d’idees

És el que m’has preguntat tu [riures]

En sóc culpable [riures], però després de tot això seria interessant fer una petita regressió i tornar a la teva tesi doctoral. Jaume Bofill (1878-1933): l’adscripció social i l’evolució política, llegida el 1977. Aquest llibre d’ara, doncs, és producte de més de 40 anys d’estudi dels intel·lectuals. Què hauríem d’entendre per intel·lectual?

Aquest és un concepte mòbil, perquè no és un concepte que depengui només de la persona que se’n considera, sinó que depèn fonamentalment de com el considera la resta de la societat. No depèn únicament de l’especialitat o de la preparació, sinó de la funció que fa i com la resta de la societat el veu. Per exemple, en el món anglosaxó està mal vist el concepte d’intel·lectual: allà es parla d’especialistes, perquè rebutgen aquest intel·lectual més del continent que és la persona que fa servir el seu prestigi, sortint de la seva especialitat, per dir a la societat “no anem bé”. Quan un intel·lectual diu això, la gent pot respondre amb un “ja t’apanyaràs perquè ens importa un pito” o dir “en sap molt, té molta raó” perquè la seva opinió té un valor per ella mateixa, no necessàriament parlant del que li concerneix acadèmicament o professionalment.

El que passa és que ens hem fet tots molt anglosaxons i si mireu la televisió – ara ja no es mira, però vaja, algun cop la mirareu – a vegades hi ha entrevistes, i a sota hi surt indicat “especialista” o “superespecialista” en el que s’està parlant,  pel que la reacció és “m’ho escolto”, i si no sortís aquesta mena de cartellet diries “m’importa un rave”. Estem anglosaxonats, per entendre’ns.

Connectant amb aquest passat. Vas estar també implicat en el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la UB (SDEUB)

Això és una altra història [riures]

Però d’alguna manera també és la nostra història [riures], i ara a més formes part de diferents projectes culturals. És necessari o fins i tot inevitable que un historiador es postuli políticament i culturalment? És a dir, el lligam entre el present i l’origen del nostre present determina  la feina de l’historiador?

Per mi és essencial, però no podem confondre política amb partit. És molt lícit que un historiador, com també un lampista, es posi a militar en un partit i treballi per la causa que sigui, això és evident. El que fa és de ciutadà que sap història o de lampisteria, però que milita en un partit. Si comença a “xulejar” que ell és historiador i per aquest motiu ha de tenir una funció més important, el que fa és el “merda”, que dèiem nosaltres de petits al barri. S’ha de tenir molt de compte en pensar-se o sentir-se superior per uns estudis determinats.

Ara bé, implicar-se amb el país, amb la seva gent; implicar-se amb la societat en general em sembla lògic i equivalent amb la feina de l’historiador, però en igualtat de condicions als altres ciutadans. Partint d’aquests criteris, he vist convenient implicar-me.

El Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals, que dirigeixes, pretén ser un espai de reflexió permeable als límits que pot imposar la universitat actualment. Com valores projectes com aquest i el seu futur de cara a promocionar l’estudi de la història dels recents graduats, la major part dels quals passaran pel coll d’ampolla que no els deixarà quedar-se a la universitat?

Sí, això darrer és una desgràcia. A veure, no pot ser tota la societat professor universitari, perquè aleshores seria una birria de societat. En tot cas, estem en una època de major dificultat i confusió, referides per exemple al recorregut que s’ha de fer per accedir a la docència o la recerca universitària.

Aquest grup va néixer l’any 1989 a petició d’una colla d’estudiants, com el Carles Santacana per exemple, amb inquietuds i que tenien la necessitat de tenir un lloc per discutir bibliografia. Madurat el debat historiogràfic, es va decidir d’emprendre recerca col·lectiva. En aquell moment érem els únics d’Espanya en història contemporània i se’ns va reconèixer com un grup pioner.

Penso que el treball col·lectiu enriqueix moltíssim. La possibilitat d’entendre – quan comences – que els teus problemes són els mateixos que els dels teus companys i avances, és molt positiu, fins i tot bonic. Això ben aprofitat pot permetre fer un salt qualitatiu molt important, i el grup va ser pensat amb aquesta finalitat.  A més, jo pensava que aconseguint la càtedra, devia alguna cosa més a la universitat que no només el fer classes i això va ser per mi de les coses més satisfactòries.

Jordi Cassasas Ymbert amb el seu nou llibre La voluntat i la quimera durant l'entrevista al Seminari d'Història Contemporània de la UB.

Així doncs, quan parlem dels projectes com el grup d’estudis i l’Ateneu Barcelonès (culturals, però d’alguna manera també polítics) entre d’altres estem parlant de la funció social de l’historiador? En què consisteix ben bé aquest ús social de l’historiador?

Sí, l’ús social, és l’ús en l’espai públic. Aquest es pot quedar reclòs en la seva parcel·la treballant i donant un producte, que després serà utilitzat com sigui, o pot sortir al carrer. Consistiria en fer servir la pròpia formació per contribuir en el nivell del país, però vaja, cadascú ho orienta com pot. Jo sóc de l’opinió que l’ús social de la història ha de fer possible que la gent que no té una preparació sistemàtica en aquest àmbit pugui entendre’s a ella mateixa a través de conèixer un passat propi emmarcat en un món ampli, cada vegada més complex. Al cap i a la fi, és bo que l’historiador faci aquesta funció.

Per acabar, què els recomanaries als joves historiadors?

Que treballin molt, sobretot. Això és com en una carnisseria, si tu peses un quilo de carn, sempre serà un quilo de carn; si tu peses una unça de carn o un quart de quilo, no vulguis que sigui un quilo de carn. Per aquest motiu si tu investigues, llegeixes, discuteixes, en definitiva, et formes, el resultat de la teva feina serà molt millor que no pas sinó ho fas.

No hi ha d’haver desànim. Una altra cosa és, desgraciadament, viure del tema i aquí no sé què dir, la veritat. Veus gent molt bona i no saps ben bé què fer per ajudar-la en aquest sentit. Però, de totes maneres, si es persegueix i persisteix tard o d’hora surten les coses. No és una llei, però tinc la convicció que tard o d’hora, si hi ha una formació, una capacitat, etcètera, es pot aconseguir. Sortosament ara es trobarà amb moltes més sortides per exercir, que no abans que només hi havia un treball en una editorial, en un institut, o bé una minoria en una universitat.

Read More

[Les dates d’aquest article corresponen al calendari Julià, vigent fins el 1918, i que anava 13 dies endarrerit respecte el calendari Gregorià utilitzat per Europa]

La revolució russa es troba en la memòria de moltes persones, però aquesta acostuma a ser recordada per fets puntuals, com la seva cristal·lització l’octubre de 1917. Hem d’escapar de reflexions de tan poca magnitud i procurar entendre-la com un procés més ampli. La Revolució de Febrer de 1917 constitueix, doncs, una etapa més en aquest entramat tan complex i que avui en dia encara suscita controvèrsia.

La intenció d’aquest article no és parlar tant de les conseqüències, precisament perquè existeix un consens al voltant d’aquestes: la caiguda de la dinastia dels Romànov (després de 300 anys al tro), la formació del Govern Provisional governat pels kadets amb Lvov al capdavant i després per Kerenski, i la formació del Soviet de Petrograd, que crea una dualitat en el poder. Tot plegat constitueix, així, una de les sacsejades sociopolítiques més fortes del segle XX, la qual disposa el terreny per a la culminació de la revolució uns mesos més tard.

El cap d’una estàtua del Tsar poc després de la Revolució de Febrer de 1917.

La finalitat d’aquest breu article, doncs, és posar sobre la taula què va portar a unes conseqüències de tal calibre en poc menys d’una setmana (examinar-ne, doncs, les causes), tot centrant-nos en l’acció de les masses i si aquestes van ésser dirigides o actuaren espontàniament. És molt interessant veure quina és la naturalesa i la praxi endegada en un procés de ruptura amb l’statu quo. Cal dir també que, en última instància, no es vol realitzar un judici sobre els actors històrics, sinó recuperar el debat de per què va acabar reeixint un procés revolucionari com el de febrer de 1917.

Com ha passat amb la Revolució Francesa, un esdeveniment tan polititzat, ha comportat que els seus estudiosos patissin certs biaixos per qüestions d’ideologia. Els autors que presentarem en aquest assaig no en són una excepció i és molt important veure la seva posició política i analítica vers el debat, ja que, d’aquestes, se’n deriven multiplicitat de perspectives. Treballarem amb algunes idees d’aquests autors i paral·lelament exposarem els antecedents i 5 dies determinants de la Revolució de Febrer de 1917.

Els antecedents

Després de l’experiència revolucionària fallida de 1905 i la derrota de Rússia en la Guerra russojaponesa s’obtingueren una sèrie de concessions en forma de llibertats fonamentals i es creà la Duma, que actuaria com a assemblea legislativa. No obstant això, aquestes llibertats quedaren en paper mullat i la Duma no tindria poder efectiu, ja que tot el pes recauria en el Consell d’Estat i el propi Tsar. A més a més hi hauria casos de persecucions directes als contraris a la participació a la guerra com els bolxevics.

L’entrada de l’Imperi Rus a la Primera Guerra Mundial (IGM) i la implicació de la població en la mobilització al front, de més de 13 milions de soldats (entre els quals hi va haver 2 milions de morts) i el gran nombre de derrotes provocà un descontentament general. Paral·lelament trobem que en els anys i mesos anteriors a la Revolució de Febrer de 1917 va continuar havent-hi confabulacions per tal de derrocar el poder imperial, amb intents destacats des de diferents posicions polítiques com el de la tardor de 1916. S’havia parlat d’una “revolució de palau” per part de l’oposició legal i s’organitzaven vagues i accions per part de l’oposició il·legal tot i tenir la seva direcció a l’estranger.

El que explica molt bé aquesta situació prèvia, per exemple, és Marc Ferro. Aquest és un dels actuals directors de la coneguda revista Annales d’histoire économique et sociale i és deixeble de Fernand Braudel. S’autodenomina d’esquerres i no comunista. Estretament vinculat al bagatge de  l’Escola dels Annals, es centra en les relacions socials i va més enllà  de concebre la classe obrera com agent revolucionari i el partit bolxevic com a actor principal, atorgant protagonisme a d’altres agents. Es contraposarà, en part doncs, a la historiografia soviètica. No obstant això, cal dir que tant ell com la majoria dels autors comparteixen que durant aquests anys es produirà molta activitat política i totes les organitzacions contràries al règim tindran cada cop més presència i quantitat de quadres, bastint estructures de milers de militants.

Com s’alinearen els astres, doncs, perquè el que havia teoritzat Lenin poc abans de l’experiència fallida de 1905, en el Què fer?, es fes realitat? Perquè la revolució triomfés, segons relatava, era necessari que tingués un caràcter de masses i que afectés el gruix de l’exèrcit.

Els 5 dies determinants

Cal puntualitzar abans de res que les conseqüències polítiques varen tardar uns dies més a arribar i que no tractarem els afers directament relacionats amb la constitució del Soviet de Petrograd i la formació del Govern Provisional, ja que la intenció és focalitzar-nos en si aquesta revolució va ser una concatenació de fets espontanis o no.

Grup d’obreres manifestant-se sota el lema “Pau i Pa” els primers dies de la revolta.

El malestar va augmentar amb la carestia d’aliments. A mitjans de febrer s’imposaren les cartilles de racionament i en pocs dies totes les botigues eren buides. El 23 de febrer (dia internacional de la dona treballadora, partint del calendari Julià) les dones de la fàbrica de Vyborg sortien al carrer al crit de “pau i pa”. A partir d’aquí hi hagué una escalada de manifestants sumant-se, així com molts altres comitès de fàbrica l’endemà mateix, i també els professionals de coll blanc. El tercer dia eren centenars de milers els manifestants i s’estava estenent més enllà de Petrograd. Hi torna a haver aquí una comunió d’opinions de diferents autors que postulen que sindicats i forces, com els bolxevics, apadrinaren la revolta i la dotaren de contingut polític, a causa que ja tenien un bagatge com a motor d’aquestes accions, però sense advocar que hi ha tingut res a veure d’un bon inici, que s’hi ha vist obligats un cop veien que tirava endavant, i altres intervencions però amb el mateix rerefons.

Segons el prestigiós historiador E.H. Carr “La Revolución de Febrero de 1917 que derribó la dinastía de los Románov fue el espontáneo estallido de unas masas exasperades por las privaciones de la guerra y por una evidente desigualdad en el Reparto de las cargas bélicas. La Revolución fue bien recibida, y luego utilizada, por un amplio estrato de la burgesia y de la classe de los funcionarios, que habían perdido la confianza en el sistema autocrático de gobierno […] este sector de la población fue el que suministró los Hombres que formaron el primer Gobierno Provisional. Los partidos revolucionarios no tuvieron una participación directa en el desarrollo de la revolución.”

E.H Carr és un conegut historiador anglès que participà activament de les relacions internacionals de Gran Bretanya. Va realitzar un dels treball amb més profunditat a nivell europeu sobre la Revolució Russa, i, avui en dia, encara es considera la seva obra com una referència necessària per qualsevol estudiós del tema. Es centra en una forta crítica al burocratisme i té una posició liberal.  Va residir durant uns anys a Letònia, i es va amarar de cultura russa.

Si estudiem altres obres que tracten aquesta temàtica, ens trobem amb autors com Jean Meyer, el qual  continua advocant per l’espontaneïtat dels fets, rotundament, al·legant que “Los líderes revolucionarios se encontraban en el extranjero o en Siberia y no tuvieron ningún papel, por más que la historiografía soviètica haya inflado el del Partido Bolchevique. Movimiento masivo, movimiento espontáneo, movimiento que no encuentra ningún obstáculo.” I segueix dient “El imperio cayó en cinco o seis días sin violència.

Eric Hobsbawn es troba més en una posició ambivalent, ja que treballa més en termes de percepció i trepitjant el camí de Ferro i Carr. Primer testifica que el règim zarista es va veure superat per “una oleada creciente de descontento social”. Després diu que “fue un acontecimiento esperado, recibido con alborozo por toda la opinión política occidental […] exceptuando tradicionalistas. Així doncs, ho explica sense fer èmfasi en els temes organitzatius i ho posa més en un pla d’interessos.

Josep Fontana es limita a esmentar, també, que va ser un moviment que sorgí espontàniament, sense líders que la dirigissin, ja que els partits revolucionaris tenien els seus capitosts a l’exili. Richard Pipes, per fer referència a aquest aspecte, cita l’últim informe de la Ojrana del 26 de febrer en el qual s’explicita que el moviment revolucionari es desencadenà de forma espontània, sense preparació i basant-se exclusivament en la crisi de subministres.

El que passa després ja és sabut. Els cosacs, en la manifestació del tercer dia, s’interposaren a l’acció de la policia quan aquesta es disposava a carregar sobre la multitud. El Consell de ministres consternat va assumir finalment la consigna del Tsar de fer cessar els desordres. Tanmateix, l’endemà (el 4rt dia) la població tornà a sortir al carrer i encara eren més els que es manifestaven. Interpel·laren els soldats que es trobaven en els seus llocs de combat i suposadament els convidaren a unir-se a la revolta. Els oficials, finalment, per interrompre les conversacions, ordenaren als soldats que obrissin foc. Aquests en resposta dispararen al cel i foren finalment alguns oficials que dispararen sobre la població amb metralladores. Així fou com la gentada es dissolgué entre crits i corredisses i hi hagué desenes de morts.

Manifestants a l’avinguda Nevsky de Petrograd, el tercer dia de la Revolució de Febrer, poc abans de rebre els trets de metralladora dels oficials de l’exèrcit.

Aquella mateixa nit els soldats s’amotinaren contra els seus oficials, els quals, teòricament, no perdonaven el que havien fet als manifestants. Ràpidament s’estengué d’uns quarters a d’altres empresonant tots els oficials i la notícia corregué. La població tornà a sortir el carrer en massa, però amb més precaució. Va ser quan es començaren a trobar amb els soldats, que veieren que ja no estaven capitanejats per oficials i que no es trobaven en posició defensiva. Confraternitzaren ràpidament. Conjuntament amb els soldats s’apoderaren d’armes de diversos arsenals i prengueren punts estratègics i simbòlics de la ciutat de Petrograd. Penetraren en el palau d’hivern i canviaren la bandera imperial per una de roja. Així fou com, en 5 dies, s’havia posat fi a la dinastia Romànov.  Així és com un altre cop, la majoria d’autors, presenten doncs, els soldats com persones que per simple vincle al poble, a diferència de 1905, no atacaren la societat civil i finalment, a més, es revoltaren contra els seus oficials.

Única perspectiva?

Els autors fins ara coincideixen que els socialistes construïren la seva organització durant anys, que lluitaren a les fàbriques i propugnaren un canvi polític amb el derrocament del Tsar. Ara bé, tot i que sempre havien sigut omnipresents en les lluites fabrils, semblava que els havia agafat desprevinguts i s’hi havien afegit per sorpresa. I després de la caiguda del Tsar tornaren de no se sap on i lideraren pocs mesos després la Revolució d’Octubre. Així és com, a priori, aquest esdeveniment és un punt de discontinuïtat.

És evident que si recorrem a historiografia soviètica tots sabem el que passarà, un possible enaltiment dels bolxevics de per se a cadascuna de les etapes prèvies i posteriors a la revolució. Per no entrar a fins a quin punt és cert aquest testimoni he seleccionat dues persones que no són sospitoses de parcialitat per apropar-nos als fets.

Édourd Burdzhalov narra com la presència dels bolxevics era molt alta a les fàbriques, sobretot a les més grans com Vyborg en la qual van començar els esdeveniments i que els lemes i accions empreses eren incitades pels propis bolxevics (fóra individualment o col·lectivament). En un primer moment es va utilitzar la seva tècnica d’anar fàbrica per fàbrica a proposar als altres obrers que s’unissin a les accions. Gràcies al fet que controlaven les fàbriques més grans i que  la densitat d’obrers era molt alta, els era molt fàcil tenir capacitat de convocatòria.

Míting a la fàbrica Putilov durant la Revolució de Febrer de 1917, una de les més grans de Petrograd.

En referència a l’exèrcit, exposa que els nous reservistes, que serien part dels que es trobaven al front però també òbviament a la ciutat a partir del segon i tercer any de la guerra (1915-1916), eren militants socialistes. Això té sentit, si entenem que la major força del Tsar residia en l’exèrcit i aquest no volia fer una lleva que inclogués tota una llista negra de persones sospitoses d’activitats revolucionàries. Però es va veure obligat a convocar-los per necessitats bèl·liques a causa de l’alt nombre de baixes. Aquests portarien la seva dinàmica militant al nou espai que seria l’exèrcit i ajudaria a entendre, en certa mesura almenys, com es pren una opció que no s’havia pres el 1905.

Aquests, a més, no es van capficar a prendre simbòlicament el palau d’hivern, sinó que per exemple foren els impulsors del propi Soviet de Petrograd, el qual tampoc sorgí espontàniament.

Édourd Burdzhalov es confronta amb les tesis dels historiadors més liberals europeus i també refuta el propi Trotsky, que tot i rebutjar finalment la tesi de l’espontaneïtat, hi feia molt d’èmfasi. Era comunista, tot i ser crític amb la preeminència del partit bolxevic. Participà de publicacions com la coneguda revista russa Questions of History. La lectura de la seva obra Russia’s Second Revolution. The February 1917 Uprising in Petrograd és un estudi més que destacable en aquest sentit per apropar-nos al context.

Un altre autor, Jason Yanowitz, teoritza que la Revolució de Febrer de 1917 està assentada en 3 grans mites. El primer és que els socialistes no pensaven que la revolució fóra una possibilitat a curt termini, i que, per tant, la seva ignorància no els permetria accelerar el procés revolucionari. Aquí explica quins eren els pensaments i directrius que tenien aquests. Per exemple, rescata una carta de Krupskaya a un amic dues setmanes abans de la revolució, on li deia que havia de venir ràpidament o es perdria el “principi.  El segon versa sobre la incapacitat d’imprimir direcció en els esdeveniments, ja que des d’un primer moment els havia agafat a peu canviat.  Aquí exposa la referencialitat organitzativa en diferents espais i en la capacitat de donar consignes que tenien els militants socialistes, més enllà de possibles disputes internes. Per últim, es creu que van trobar aïllats perquè no obtingueren representació als soviets inicials i al Govern Provisional. Exposa com en una situació d’inestabilitat els menxevics foren els que capitalitzaren que tots els socialistes (entre ells els bolxevics) i altres forces estiguessin d’acord a donar suport al govern provisional, sumat al fet que els soldats buscaren una aprovació legal al motí poc després amb el govern legítim de la Duma.

Per últim presentem un autor pràcticament anònim com Jason Yanowitz. Si bé encara és menys conegut que els altres, ens proporciona una altra posició en l’espectre que crec que és interessant contemplar i un treball específic d’aquesta temàtica. Tot i ser trotskista (encara és més llunyà, doncs, a l’oficialisme soviètic) critica la versió de Trotsky en February’s Forgotten Vanguard: The Myth of Russia’s Spontaneous Revolution. Posa molt l’accent en el paper del Comitè Interdistrial, que seria un espai coordinador o plataforma política format per membres o ex-membres de diferents forces polítiques revolucionàries, cosa que el sobredimensiona per sobre de les pròpies organitzacions.

Conclusions

No és estrictament de continguts, però és necessari apuntar què passa, pardoxalment, amb les fonts. Per una banda, és escandalós que en biblioteques com les de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, els llibres especialitzats en la matèria siguin tan pocs i es redueixin als volums de Historia de la Rusia Soviética de Carr i algun més com la de Ferro, el mateix Trotsky o un assaig d’Andreu Nin. El més nou d’aquests fa 40 anys que es va editar! Per altra banda, la manca de producció científica en la nostra llengua i els pocs editors que ens porten llibres d’aquesta temàtica, ens impossibilita de tenir material accessible per divulgar entre la població i perquè el puguin treballar investigadors, estudiants i interessats en la història.

Hem pogut observar com la majoria d’autors occidentals o bé ratifiquen la tesis de l’espontaneïtat o bé hi passen de puntetes, a diferència de part dels autors soviètics que s’hi contraposen. Tanmateix, tant uns com altres, majoritàriament, ens presenten elements com una creixent politització i l’augment dels quadres polítics en les organitzacions russes des de finals del segle XIX fins llavors. Els posicionaments polítics molts cops influencien en aquestes posicions, i veiem com grans autors o bé una font que es considera referencial, serveixen per amplificar una concepció a molts altres estudiosos i a la societat.

Arribats a aquest punt estem obligats a revisar el relat d’aquest procés revolucionari, ja no només per resoldre fins a quin punt va ser espontània l’acció de les masses el febrer de 1917, sinó perquè, fins i tot, aquesta concepció s’ha extrapolat moltes vegades a d’altres processos revolucionaris. Personalment sóc escèptic en el tema i cal anar a les fonts primàries i indagar encara amb més estudis i autors.

No obstant això, almenys, no m’acaba de convèncer que siguin sols les condicions conjunturals, moltes vegades plantejades en clau de crisi de subsistència, les que portin els resultats de la Revolució de Febrer de 1917. Més enllà de la presència o capacitat de decisió de les espases de diferents partits (Keresnski, Miljukov, Kàmenev, Lenin, Stalin…) hi havia un arrelament de les dinàmiques polítiques i sindicals que possiblement van ser determinants en l’organització i els primers moments, d’aquesta.

I a vosaltres, què us convenç?

Atac a la policia tsarista en l’apogeu de la Revolució de Febrer de 1917.
Read More

Podeu trobar aquest article també a Llibertat.cat

El passat dissabte va culminar la Marxa Pagesa a la ciutat de Barcelona. “Cal incorporar la Catalunya pagesa al nou model de país i superar els reptes que posen en qüestió la seva funció bàsica […]Així quedava palès en el Manifest Lluita amb Unió de Pagesos. Aquesta acció col·lectiva de la pagesia liderada per Unió de Pagesos pot suscitar moltes preguntes. Es tracta d’una acció deslocalitzada o té un sentit històric? Com és que aquest sindicat s’emmarca en un projecte nacional català, com indiquen els seus estatuts i parla de model de país? Lligat amb els seus estatuts, com és que propugna el canvi d’estructures socials al camp perquè aquest quedi en mans dels pagesos? I per últim, quan parlem de la pagesia ens hi hem de referir com a classe social o moviment social? Anem a pams.

Són molts els elements històrics a tractar en el camp català les darreres dècades i centúries, i molt complexes; com l’acció i la composició en el camp, i els canvis en l’agricultura. Cadascun d’aquests elements ja mereixen un article per si sol. Per això, sols es farà una fotografia general molt més enfocada a elements sociopolítics que econòmics, per tal d’aproximar les respostes a aquestes preguntes. I s’assenyalaran algunes obres per tal que el lector pugui aprofundir en la temàtica.

Unió de Pagesos, la construcció d’un referent

Les darreres dècades Unió de pagesos ha protagonitzat diverses mobilitzacions com tractorades, talls de carretera i manifestacions. Des de les primeres manifestacions a Lleida i Tarragona l’any 1976 contra la sindicació vertical al camp, i la tractorada de l’any 1978 contra les noves Cambres Agràries, les quals no donaven resposta a les de demandes de democratització d’aquestes, han estat moltes les accions que s’han dut a terme per arribar a assolir fites; com les eleccions democràtiques a les Cambres Agràries per primer cop el 1994. A partir de llavors s’ha anat consolidant com agent hegemònic al camp, tan en mobilització com en representació  i afiliats. Esdevenint un canal de mediació i capaç d’interpel·lar des de la localitat fins als despatxos dels ministeris.  Per entendre això i la situació al camp català el darrer quart del segle XX i Unió de pagesos, Andreu Peix constitueix un autor de referència.

Imatge d’una assemblea pagesos de Gandesa en la primera vaga pagesa després de la dictadura el 1977. La nova tàctica de lluita pagesa va ser la convocatòria de tractorades. Els pagesos feien la seva protesta ocupant les carreteres principals per fer sentir la seva veu. Font: Alfatara digital

En aquest recorregut apareix la (suposada) contradicció de que Unió de Pagesos, de signe progressista, sigui hegemònic en el camp, tot i que fins a l’actualitat, hi hagi hagut un domini electoral de CIU en les zones rurals. Andreu Mayayo en el seu llibre De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya 1893-1994 relata que “Cal tenir en compte que el nombre d’afiliats és un fet d’organització social, mentre que el nombre de vots és un fet d’opinió. És perillós comparar dos fets d’ordre diferent. Una tradició que al capdavall, ha impossibilitat el trencament de la Unió de Pagesos per part de CIU i el PSC o la consolidació d’una clara alternativa sindical. Una tradició que ha dut Unió de Pagesos a donar suport a mobilitzacions socials de caràcter cívic i progressista, com és ara la convocatòria d’aturada general del 14 de desembre de 1988 decretada per les centrals sindicals CCOO i UGT, en què participà de forma activa […]És evident que hi ha hagut conflictes amb el poder polític de torn, però anem més enllà d’això i de l’argument de l’organització social. Què ha fet conviure realment els vectors nacional i social?

Segurament la resposta es troba en la mateixa fundació d’Unió de Pagesos l’any 1974. La seva matriu ideològica beu de l’antifranquisme català en el qual hi havia una comunió dels elements nacional i social, i d’una estratègia interclassista del PSUC (amb el suport d’altres partits de l’espectre polític de diferent ideologia) com la utilitzada en les CCOO. L’adscripció de la major part dels seus membres (fins a dia d’avui també!), a nivell  socioeconòmic, eren petits pagesos propietaris. Aquest a més, es considera hereu de la Unió de Rabassaires i ha recuperat com a pròpia la Revista Terra, d’aquest sindicat.

Si entenem tot això, no ens pot estranyar que tingui un fort component democratitzador i que no hagi de sobreviure enmig d’una suposada contradicció entre el fet nacional i la qüestió social. És necessari però, endinsar-nos en la història de la pròpia Unió de Rabassaires per comprendre com aquest va de la mà d’un model nacional català. I com s’ha incorporat aquest fort component progressista i reformista. Aquest darrer,  és un terme usat moltes vegades de forma despectiva, però veurem com això no treu que Unió de Rabassaires fora un sindicat de classe, per la seva lluita en relació a la propietat de la terra, i que el seu reformisme servís per articular algunes de les respostes més ambicioses que reeixiran en el camp català.

Unió de Rabassaires i la trajectòria històrica del sector agrícola

Durant el franquisme va desaparèixer tota la organització sindical o cooperativa agrària i es va confiscar i  expropiar  els  locals  de  la  Unió de Rabassaires. Però que havia estat la Unió de Rabassaires? Nascuda l’any 1922 com a federació de d’entitats camperoles d’àmbit municipal i comarcal estava formada principalment per rabassaires i parcers, tot i que incorporava a jornalers i petits propietaris. Com explica Jordi Pomés, un dels màxims experts en la matèria “Lluís  Companys  va  fundar  el  1922  el  sindicat  Unió de Rabassaires  amb tres objectius principals: col·laborar en la pacificació social i sindical en l’àmbit rural català, aconseguir més justícia social per a la pagesia sense terra, i recuperar per al conjunt del sindicalisme pagès català un programa clarament reformista que  deixés  de  banda  els  postulats  revolucionaris  que  havien  imperat  en  bona part de les lluites sindicals agràries durant el conflictiu trienni de 1918-1920. Es pot afirmar que durant els anys en què ell fou el principal dirigent de la Unió de Rabassaires, entre 1922 i 1931, va aconseguir complir clarament l’últim objectiu, alhora que va fer contribucions destacables en l’assoliment dels dos primers.

Manifestació de rabassaires el 1934 a favor de la Llei de contractes de conreu. Font: Nodo50

Aquest arribà a ser majoritari a principis dels anys 30.  Les seves arrels en el republicanisme i el catalanisme popular propiciaren una entesa amb ERC. Això serví per confrontar-se políticament amb la Lliga Regionalista i el seu sindicat de propietaris: l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), dit en altres termes, la patronal. La proposta de reforma agrària engegada pel primer govern de la Segona República Espanyola, fou portada de forma més radical a Catalunya, centrada en els contractes de conreu. El reivindicaven com a perpetu i amb la possibilitat de redimir-lo com un cens. La Unió de Rabassaires es radicalitzà el 1934 després que la Generalitat aprovés la Llei de contractes de conreu, la qual era una millora molt moderada en la seva situació, i fora posteriorment tombada per la pressió dels propietaris al govern de dretes del Bienni Negre. Tot i ser molt important l’etapa del 1922-1930 per entendre la conformació d’una organització molt potent entre el radicalisme obrerista i la via cooperativista, o el període de guerra en què hi haurà un acostament amb Unió Socialista de Catalunya, un rebuig al col·lectivisme i l’assumpció del control de la Unió de Sindicats Agrícoles;  l’etapa republicana ens serveix per entendre com es versaven els interessos de classe amb les apostes polítiques catalanistes i contrastar com acabaria prenent forma l’organització sindical al camp.

Ara bé no és una experiència nascuda d’una problemàtica del segle XX.  La lluita rabassaire s’estén des del segle XVIII al segle XX i neix amb el cooperativisme vitivinícola. Aquesta dinàmica es consolidà a finals del segle XIX; pels nous reptes imposat per la crisi agrària (amb la fil·loxera) i l’Estat liberal; per la resposta pagesa davant la defensa de la propietat i el control social dels propietaris; per la Llei d’associacions de 1887 que permeté proliferar el caràcter societari de la pagesia. I la construcció del sindicat com a eix a partir del qual es vehicularà; pivotant amb el catalanisme d’arrel popular.

Com expliquen Marc Badia-Miró i Enric Tello en el seu treball Vine-growing in Catalonia: the main agricultural change underlying the earliest industrialization in Mediterranean Europe (1720–1939) s’engegaren reformes agràries moderades – en aquesta línia que es consolidaria a finals del XIX i a principis del XX -, durant les etapes democràtiques del trienni liberal de 1820-23 i durant la Primera República Espanyola de 1873. A l’igual que el 1934, totes amb una forta presència del camp català; totes engegades amb una pulsió progressista i tombades per forces polítiques retrògrades, com a denominador comú.

Durant aquests segles d’impàs de l’època moderna a la contemporània de Catalunya es produirà un procés econòmic lligat a la necessitat de rendes, després de la Guerra de Successió, que portarà a una especialització vitícola i farà aparèixer amb força tan la figura dels rabassaires amb els nous contractes emfitèutics; esdevenint un dels elements principals de la industrialització catalana.

A través d’estudis com Remences i Rabassaires de Francesc Bonamusa, per exemple, trobem que hi ha un fil històric molt més llarg. Podríem descobrir altres etapes i esdeveniments passant per la més que coneguda Revolta dels Segadors, a les assemblees de Pau i Treva i encara endinsant-nos més en la nostra història en la que els pagesos hi ha tingut una forta presència. No obstant això, aquest grup no ha estat mai homogeni ni en composició ni en interessos, pel que s’ha contemplar en el seu estudi amb més profunditat. Fa unes poques setmanes publicava una radiografia del camp a la Catalunya Moderna.

No és un fet diferencial català. Aquesta situació corre de forma paral·lela arreu del món, resseguint la història de l’agricultura fins als seus inicis fa més de 10.000 anys. Per qüestió d’espai no podem entrar en les diatribes de la participació de la pagesia a cadascun dels conflictes socials i polítics, però es pot constatar que pràcticament sempre hi està implicada de forma central o accessòria. I és que l’agricultura (com a peça històrica fonamental del teixit productiu amb les relacions de producció) ha estat una de les màximes que ha anat vehiculant l’organització social.

Classe social o moviment social?

Al parlar d’organització social no podem fer cap pas en fals. Categoritzar pot ser perillós, però a la vegada és elemental per dotar de sentit els anàlisi que puguem elaborar. És pertinent categoritzar-los com a classe social o moviment social. D’entrada no penso que siguin termes oposats o antagònics, són més aviat complementaris a l’hora de descriure la pagesia en l’actualitat i a nivell històric. No hem de posar la pagesia en un paquet que anomenem classe social per se, sinó recollir-la de forma general amb aquesta eina i destriar-ne les seves especificitats. La pagesia sens dubte és un grup d’individus que comparteixen unes característiques comunes que els vinculen social o econòmicament, sigui per la seva funció productiva o pel poder adquisitiu. Com apuntàvem no es tracta d’un grup homogeni en composició ni interessos, però si que es pot identificar com una classe social de la qual se n’ha de saber desgranar la seva complexitat a cada geografia i cronologia.

Cartell de la Unió de Rabassaires editat durant la Guerra Civil Espanyola. Font. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
Cartell de la Unió de Rabassaires editat durant la Guerra Civil Espanyola. Font. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Ens serveix per contrastar les diferències d’interessos dins el propi grup i respecte els altres per exemple. En època contemporània, tot i que tindran molta presència els rabassaires i els parcers que seran els màxims protagonistes d’Unió de Rabassaires , també hem de comptar als petits propietaris i jornalers com a actius en el sindicalisme agrari. No obstant això, l’espectre de la pagesia era molt més ampli comptant els pagesos propietaris, alguns dels quals en el procés d’industrialització s’adscriuran cada cop més properament a la burgesia. Prova d’això n’és l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) conformat per mitjans i grans pagesos propietaris. Per retrocedir més en el temps és molt útil l’obra  Classes socials i poder polític a Catalunya de Fausto Miguélez i Carlota Solé.

Ara bé, tornem en el context fundacional d’Unió de Pagesos. Si bé, els seus membres eren propietaris de terres, aspiraven fer un front comú en pro d’una retribució justa per la seva producció agrària. Hi ha un vincle unificador entre petits i mitjans propietaris, masovers, parcers, etc. La lluita contra els que es queden amb el fruit del seu treball: les grans empreses monopolistes de transformació i comercialització de productes agraris en el I Congrés d’Unió de Pagesos per exemple. D’això se’n desprenen dos coses. Una mutació a un projecte interclassista enfocant part de les lluites a la millora de preus i la preeminència cada cop major de propietaris, però mantenint-se una contraposició als grans propietaris i una certa presència de treballadors agrícoles sense propietat.

Quan Unió de Pagesos va convocar la darrera mobilització constatava que “urgeix un paquet legislatiu que garanteixi la justícia i l’equitat en el comerç i la distribució dels productes alimentaris”. Hi ha hagut una davallada de la renda de pràcticament el 40%. Segons ells, a causa “d’una Política Agrària Comuna que ha deixat de sostenir els preus, tenallada per la liberalització deslleial en l’accés al mercat interior de la Unió Europea i pels oligopolis agroindustrials i comercials que rebaixen, fins i tot sota costos, els preus pagats als productors.” Es constata doncs, aquesta continuïtat descrita, des de la seva fundació. A més de l’ampliació de demandes com instruments de suport, les mesures compensatòries, el respecte a l’entorn, etc.  El canvi de model productiu cada cop més enfocat al sector terciari, ha fet passar progressivament la qüestió de la propietat a un segon terme, fent èmfasi en les mesures monetàries.

Tanmateix, cal tornar a la pregunta inicial. Què vol dir exactament que propugna el canvi d’estructures socials al camp perquè aquest quedi en mans dels pagesos? No es refereix de forma vaga a una suposada sobirania alimentària, sinó que més enllà d’aquestes mesures monetàries es garanteixi l’accés als mitjans de producció, d’acord amb la realitat objectiva actual del sector agrícola que són les petites explotacions familiars. És simplement una qüestió de realitat material; la resposta que dóna la pagesia és el requeriment de sobirania com a tal.

Situem-nos ara en el camp de la l’acció i la mobilització. En la pròpia resposta dels pagesos podríem resseguir teories neoclàssiques o més contemporànies com la de Scott relacionada amb la pròpia subsistència, però en aquest cas, per manca d’espai també, ens quedarem amb la definició bàsica de l’acció de la pagesia per destacar-ne la seva naturalesa com a moviment social centrat en les darreres dècades.

Cartell de la Marxa Pagesa organitzada per Unió de Pagesos
Cartell de la Marxa Pagesa organitzada per Unió de Pagesos. Font: Unió de Pagesos

Per tots els elements descrits, el camp esdevé un espai de pugna entre diversos sectors polítics i econòmics. I la resposta que han donat certs sectors de la pagesia (en aquest cas centrant-nos en els que podríem denominar progressistes),  ha sigut intentar articular un moviment social prou fort per satisfer els seus interessos. Els sindicats, en aquest cas tan Unió de Pagesos com Unió de Rabassaires, serien els agents organitzadors, però d’aquests se’n desprèn una mobilització periòdica, pel que se li pot atorgar un sentit de permanència històrica.

Perquè doncs, no ens és tan familiar com a moviment social? Partint d’una formulació clàssica de moviments socials com explica Josep Pont i Vidal  en el treball A què ens referim quan parlem de Moviment Social? Com podem analitzar-lo? S’observa que manca posar l’accent en els moviments socials històrics. La introducció en les darreres dècades dels Nous Moviments Socials (NMS) com serien el pacifisme, l’ecologisme, el feminisme, moviments urbans, etc. Rellevants per les noves dinàmiques socials més contemporànies, sembla que hagin deixat en un segon pla les de més recorregut i lligam amb l’anatomia social com la pagesia.

Conclusions

L’acció del passat diumenge no és una qüestió puntual, ja que es troba enquadrada en l’acció general durant les darreres dècades i centúries en el camp català. “El sindicalisme agrari de caràcter inequívocament progressista i d’esquerres ha estat, en els períodes de llibertats públiques, hegemònic fins ara al camp català” com relata Mayayo. Però a més, aquest ha pres forma al llarg del temps exigint un model propi en base a unes necessitats pròpies, molt vinculades a l’àmbit polític.

Les necessitats de la pagesia han sigut canviants, tot i que n’hi ha d’estructurals com la que presenta actualment la mateixa Unió de Pagesos relacionades amb la demanda del canvi d’estructures socials. És a dir, partint de l’herència dels rabassaires que posaven l’accent en la propietat de la terra i no en els preus dels producte. Tot i que ha tendit a una organització amb demandes interclassistes, adaptant-se les noves necessitats del context i del grup pagès actuals, els petits propietaris. Més enllà d’això es pot constatar com continua sent un moviment social fort per les seves accions i amb un pes específic important per la seva naturalesa.

Per acabar m’agradaria interseccionar dos elements. Per una banda les necessitats actuals que ha exposat la pagesia com combatre la gran disminució de la renda agrària catalana, la manca del suport públic davant l’avenç de nous mercats i grans propietaris, etc.  I per altra la formulació d’aquestes al voltant del model de país.  Quina serà la relació que s’establirà  amb els actors polítics en el marc del procés independentista? Quin paper pot jugar la pagesia en aquest? És evident que ens hem de preguntar si els pagesos tindran prou força per revertir aquesta situació i quina resposta hi donarà l’Estat solament, per exemple. Però tenint en compte precedents com l’aliança entre ERC i la Unió de rabassaires durant l’època de la Generalitat republicana, en un context com l’actual és molt interessant veure com pot versar els seus interessos, sobretot tenint en compte que ha mantingut aquesta caràcter nacional català.

Cal fer una major introspecció del paradigma de la pagesia i de la possible projecció. La meva intenció era simplement posar de relleu la seva posició en el present des d’una perspectiva històrica, de cares a treballar en l’actualitat. Ara bé, tenint en compte les qüestions finals, les quals el futur ens anirà donant resposta, una cosa és més clara; qui oblidaria almenys en aquest tauler de joc, que és la societat, que la pagesia ha tingut (i té!) una gran força i arrelament com a moviment i classe social? Potser fa falta tenir-ho més present.

Finalització de la Marxa Pagesa a Barcelona liderada per Unió de Pagesos. Font: Unió de Pagesos
Read More

Manel Risques ens espera al seu despatx, endreçant meticulosament desenes de llibres que acaba de portar. És capvespre i tot i que a la facultat encara s’estan impartint classes, a la zona de despatxos es denota com la jornada estudiantil sembla que està tocant a la seva fi.

Atent, intenta buscar totes les comoditats per a nosaltres. Després d’un impàs assajant quin pot ser el millor espai, finalment ens instal·lem en el seminari del Departament d’Història prop del seu despatx. Mentre els companys de l’equip tècnic s’instal·len anem a buscar unes aigües, perquè ja ens coneixem, i sabem molt bé que en tindrem per una bona estona. Feia temps que havíem parlat de fer aquesta entrevista i en tenim ganes. Abans de començar, resseguint els passadissos, ens intercanviem unes quantes paraules, bastant d’actualitat (política i no tan política),  amb un to  familiar, degut a una relació que s’ha consolidat més enllà del professor i l’alumne.

Risques va néixer el 1952 en un moment d’apertura del règim franquista a nivell internacional per conveniències d’altres potències en el marc de la Guerra Freda. Estudià història a la Universitat de Barcelona, universitat de la qual actualment n’és professor amb la tesi “El Govern Civil a la Barcelona del segle XIX: desenvolupament institucional i acció política”. D’això se’n deriven desenes de publicacions nacionals i internacionals en poc més de 20 anys com autor, coautor i director tan en aquest camp com en d’altres de la història contemporània.

Durant aquests anys també ha destacat dirigint vàries exposicions com “Catalunya sota el franquisme”, “Barcelona any zero” i ha sigut guardonat amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya per l’exposició “Les presons de Franco”. La darrera exposició que ha comissariat és la controvertida “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà”.

dsc_0013

L’exposició “Franco, Victòria, República” que es va inaugurar el passat 17 d’octubre i es pot visitar fins al 8 de gener ha aixecat molta controvèrsia. S’ha utilitzat políticament per part de certs actors? Què li sembla aquest fet? És normal que això passi amb polítiques de memòria?

Anem per parts. L’exposició tenia la voluntat de generar una certa polèmica pel seu contingut. Sempre, quan es tracten qüestions de memòria i simbòliques, són polèmiques, de fet. Encara que ens sembli que són qüestions menors generen debat en les societats perquè la memòria és plural, no és única, i aquesta pluralitat a vegades costa de ser acceptada. Hi hauria gent que voldria que hi hagués una memòria única en un país. Partint d’aquí, el debat que s’ha generat és un debat pervers, perquè ha vingut contaminat abans que es fes l’exposició. Al mes d’agost, quan hi estàvem treballant, va sortir la notícia que es posava l’estàtua de Franco davant el Born Centre Cultural i això va ser exposat com un element en contra de l’exposició. Per dos premisses: no es podia posar Franco a l’espai públic i no es podia posar Franco al Born, ja que era com un ultratge. D’això se’n derivava una altra qüestió, que és que era una ofensa a les víctimes del franquisme i a la resistència de 1714. Tot això va distorsionar el debat que volíem generar.

L’efecte, doncs, de l’exposició ha sigut l’esperat? Està d’acord amb el que han fet a l’estàtua?

L’exposició ha tingut una repercussió que no s’havia vist mai en aquest país! Les exposicions tenen un abast limitat en la societat en la que estem, amb una repercussió limitada, i aquesta ha tingut una repercussió extraordinària per l’ús polític que se’n va fer inicialment; destinat a desgastar el govern municipal. A partir d’aquí hi ha una part que m’agrada, que és que generi debat sobre la memòria i la presència del franquisme, el qual és un debat que hem d’abordar. Per altra banda, m’ha semblat fora de lloc l’ús polític que se n’ha fet.

Lligant amb el que comentes, creus que el lloc és l’adient? Seria el lloc el punt de controvèrsia principal, doncs?

El lloc és el Born Centre Cultural, un equipament cultural que depèn de l’Ajuntament de Barcelona. Durant el tricentenari va haver-hi un sector polític que va voler fer del Born un espai d’homenatge exclusiu de memòria de 1714. Això no era compartit per altra part de la ciutadania, la qual considerava que havia de ser un espai de memòriaampli i que no es podia reduir la memòria de la ciutat i de Catalunya a un sagrari destinat al 1714. Aquest va ser el plantejament: el Born ha d’eixamplar la seva visió. A més a més, partint del fet que aquesta interpretació del Born només es va fer durant 3 anys. Què havia estat abans? No havia estat tampoc això. Havia sigut moltes altres coses i fins i tot un espai indefinit. Jo celebro que s’hagi transformat en un equipament cultural que és de primera magnitud i que aculli les memòries traumàtiques de la ciutat, que són moltes.

Una de les altres arestes per les quals va generar controvèrsia és la capacitat de conscienciar que ha tingut. Els mecanismes que s’han utilitzat per aplicar les polítiques de memòria són els correctes? S’ha anat massa lluny sense fer una feina prèvia? O realment era un bon moment i s’ha fet d’una manera adequada?

Què vol dir una política de memòria? Hauríem de començar per aquí. Una política de memòria significa posar al servei del ciutadà el coneixement d’un passat que és present. Això requereix uns instruments (uns programes, uns objectius, etc.). Fins que al 2004 no es va començar a impulsar el Memorial Democràtic, no s’havia fet. Ho havien fet l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat durant la democràcia d’una manera absolutament erràtica. No hi havia una política memorialista clara. Amb el tripartit s’inicia una certa política memorial però queda escanyada per la falta d’inversió un cop acaba aquest govern.

Moltes polítiques de memòria des de les institucions no s’han fet

L’exposició del Born arriba, doncs, en un moment en què es pretén ampliar la política de la memòria per al conjunt de la ciutat després del tricentenari, com he dit. Errors en aquest plantejament, sobre si era massa d’hora o no? Jo crec que les ciutadans i ciutadanes de Catalunya estan absolutament preparats per poder assumir, pensar, reflexionar, debatre el seu passat; si no estaríem parlant d’una societat infantil encara, i no penso que ho siguem. Una altra cosa són totes les interferències que aquí s’hi juguen. Són els ciutadans o són interessos polítics? És un interrogant.

Recuperant com gestionen les institucions les polítiques de memòria, aquí ens trobem amb les interseccions que plantejaves. En aquest sentit, quines podrien ser les mancances i les polítiques de memòria de l’Estat Espanyol, de la Generalitat, etc? Quina relació guarda tot això amb la societat civil, amb organitzacions com l’Amical i l’Associació de represaliats pel franquisme? En quina situació ens trobem?

Els crims del franquisme, el passat franquista i els agents que van protagonitzar aquest passat han aconseguit imposar un model d’impunitat que distorsiona, que interfereix, que dificulta dur a terme determinades polítiques memorials. Aquest model interfereix en tot el tema dels consells de guerra, ja que continuen tenint vigència i no s’ha aconseguit il·legalitzar-los (…) els consells de guerra ens situen davant de víctimes i botxins amb uns simulacres de judici que no tenien cap mena d’entitat jurídica, acompanyats amb totes les morts que hi ha encara que hi hagin les fosses sense obrir. Reconèixer tot això representaria suprimir articles de la llei d’amnistia i acceptar que es pogués impulsar el coneixement de l’abast de la repressió. Voldria dir també que la Generalitat i l’Estat es dotessin de mitjans per conèixer tot això. Cap d’aquestes premisses em sembla a mi que es compleix. Mentre no superem això, dur a terme polítiques de memòria serà molt complicat.

Així doncs, la tasca engegada des de la transició resultaria insuficient per a la pròpia essència de la Transició?

No, jo crec durant la Transició es van dur a terme una quantitat d’accions de recuperació del passat extraordinàries que les va realitzar la pròpia població civil. Des de canvi de noms de carrer, obertura de fosses, reivindicacions democràtiques, etc. Ben cert és que es fa una Llei d’Amnistia que contempla el fet que els responsables dels crims de la dictadura no podrien ser jutjats, pel que té un cert sentit de punt i final. És un moment molt conflictiu (…) són els governs democràtics a l’Estat Espanyol i a la Generalitat els que els anys 80 es neguen a dur a terme polítiques memorials que suposessin un coneixement del passat franquista. Per exemple, a Catalunya a principis dels 80 Jordi Pujol en una interpel·lació del senador Josep Benet, perquè es reconegués els catalans que havien mort als camps nazis, van dir que no tocava. No es va dur a terme, doncs, perquè no hi havia voluntat política. Després hi ha una cosa encara més important.

A partir del 1986 s’instal·la la idea de que la Guerra Civil va ser culpa de tothom

Per tant no hi ha una responsabilitat a exigir perquè la culpa es reparteix entre els contendents. Això serveix de base a una perversa idea de la reconciliació nacional, perquè reconeixent que la culpa és de tothom, ja ens han reconciliat i no s’ha de fer una mirada que no sigui aquesta cap al passat. Es creuria doncs que els dos bàndols eren equiparables, en cometre ambdós actes de violència. Ningú nega els actes de violència (…), però no són equiparables, ja que es produí un cop d’estat contra un govern democràtic i la violència de la rereguarda no hagués existit sinó hi hagués hagut un cop d’estat. Això és el que es va voler ocultar o diluir els anys 80 i 90. No obstant això, la investigació històrica va anar per davant de moltes d’aquestes coses i va proporcionar un coneixement molt més gran del que havia estat el cop d’estat i la repressió posterior. Era evident que el règim franquista era absolutament equiparable als règims feixistes en termes de criminalitat, entesa com a crims contra la humanitat. Això no es va començar a trencar fins a principis del segle XXI.

Responsabilitat de la transició? És clar que no. La transició es va fer amb una sabata i una espardenya. Va aconseguir trencar amb el franquisme en determinats aspectes: es va fer una constitució que els franquistes no volien. Això no ho perdem de vista, perquè va ser resultat d’unes eleccions en les que la UCD no va tenir el resultat que s’esperava i va haver d’acceptar que d’aquelles eleccions portessin a fer una constitució democràtica que els hereus del franquisme no tenien prevista. Quan, després dels anys 80, es tenen majories absolutes i tu tens força pots fer polítiques i aquestes polítiques no es van voler fer. No es van voler fer perquè en el fons hi havia aquesta idea que la culpa és de tots, ja ens hem reconciliat, per la qual cosa ja no és necessari mirar al passat (…)

Així doncs el que no han pogut aconseguir les institucions comença i acaba amb la societat civil a nivell de polítiques de memòria?

Clar, la societat civil ha estat la gran impulsora, des d’associacions que esmentaves com d’altres, les que han empentat a trencar aquesta crosta que impedia aquest reconeixement del passat.

Parlem d’espais de memòria. Això ens porta a un espai com és Montjuïc, en el qual has treballat. Després dels nombrosos treballs de memòria efectuats al voltant de Montjuïc, quina importància li atorgues com a espai simbòlic i de memòria per als barcelonins i catalans?

És un espai simbòlicament molt important, perquè és un recull de memòries. Montjuïc existeix des d’una memòria patriòtica vinculada a 1640-41, que continua amb una memòria patriòtica vinculada a 1705-14 on és un bastió de resistència austriacista; per tant aquest és un component. A partir d’aquí canvia i es converteix en una fortalesa borbònica. Això vol dir que té una funció de defensa exterior, però sobretot una dimensió de fortalesa per controlar la població. Aquesta funció propiciarà unes actuacions que tindran un impacte molt gran en la població barcelonina. Quines són? Molt fàcil, els bombardejos a Barcelona de 1842, 1843 i 1856, i després centre d’execució i tortura d’anarquistes i republicans a finals del segle XIX i el primer terç del segle XX. És tot un altre paquet de memòria importantíssim. És un espai on també s’executen els colpistes del 1936, començant pel general Goded, els col·laboracionistes, espies, desertors i a partir del 1937 incorpora també dissidents anarquistes i poumistes. Tot això constitueix un altre pack. A partir del 39 esdevindrà un espai de memòria franquista.

Realment és una metàfora molt gran d’aquesta diversitat i conflicte de memòries.

Ho hem d’ocultar? En absolut, s’ha de conèixer i hem de posar les bases perquè la població conegui el que ha suposat aquest castell per la ciutat.

Doncs així, com en el text “Barcelona. Public Space and Historical Memory Policies” publicat a la revista “Public Space and Memory” (2016), com es superposen aquestes memòries que ara explicaves (des de Guerra dels Segadors fins al franquisme)? Com podem afrontar la seva visió social com un lloc de memòria, sobretot quan se’n superposen tantes?

Explicant-les [riu], les memòries s’han d’explicar. Per exemple l’exposició permanent que s’ha fet a Montjuïc on es van recollint i explicant tots aquests aspectes. Es podria fer molt més? Sí, però de moment els passos que des de fa molts pocs anys s’han fet a Montjuïc, són passos que ens ofereixen amb perspectiva un cert optimisme per la recuperació del castell en aquest sentit (…) Montjuïc té un problema i és que està molt apartat de la ciutat i sempre tindrà la dificultat d’accés i és un tema que s’haurà de solucionar.

dsc_0017

Dèiem al principi que estàs especialitzat en governadors civils. Crec que és important començar parlant d’aquest tema citant l’article que vas fer per una publicació portuguesa sobre estructures polítiques, “Gobierno Civil y orden público, Barcelona en la primera mitad del siglo XIX.”

“Barcelona, a lo largo del siglo XIX, fue una provincia con un elevado grado de conflictividad social y política en buena medida derivadas tanto del proceso de industrialización […] como de su intenso dinamismo político, que reposaba en la fuerza de las alternativas políticas de cambio y de las opciones reformistas al Estado centralista […] que emergieron en ella durante ese periodo. Esta situación incidió directamente en el despliegue de goviernos civiles como nuevas instituciones del Estado liberal […]” I segueix articulant la narració al voltant del naixement dels governadors civils.

Segons això, quina serà la importància històrica dels governadors civils a Catalunya? Com actuen en relació a la dinàmica social de conflicte creixent a la Barcelona del XIX?

Podríem estar-hi molta estona [riu]. Jo penso que és un càrrec interessant i important en diversos sentits. El governador civil al segle XIX ens permet conèixer la realitat, o almenys una de les realitats, de Barcelona com qualsevol altra província: la del representant de l’estat a la província. Això vol dir que ha de portar a terme unes polítiques que li mana el govern i ha d’aplicar-les. Per un altre cantó ha de saber el que passa a la província per comunicar-ho al govern. Molt resumit seria això.

Això voldria dir que els governadors civils poguessin ser uns agents professionals com esdevindran els prefectes a França, que acaben essent unes persones amb una formació política molt densa. Aquí ens trobem que això no passarà, i tenen uns mitjans per actuar menors. Una anècdota simbòlica que té molta gràcia: abans que s’instal·lessin al palau de la Duana de Barcelona, n’hi havia que vivien en un hostal a la Rambla. Imagina’t el sentit d’autoritat que podria tenir això [riu].

En canvi aquesta manca de mitjans contrasta amb tota una sèrie de grans competències que tenen. Això és especialment sensible en l’àmbit de l’ordre públic, perquè en tenen la competència però moltes vegades no l’exerciran. No tenen instruments, com hem dit, però essencialment perquè hi ha una autoritat que té molt més poder que ells: el Capità General. Aquest és qui ja des del segle XVIII fa l’exercici de l’ordre públic i el règim liberal no aconseguirà treure dels capitans generals l’exercici d’aquestes competències.

Predominarà sempre una idea de que l’ordre públic és un espai d’enfrontament entre la població civil i l’estat.

El governador civil difícilment podrà dur a terme unes polítiques al respecte, les quals estan basades exclusivament en la concepció administrativa de l’ordre públic. Qualsevol alteració d’aquest, s’entén com un qüestionament a l’Estat, la qual no es pot acceptar. Això condueix a unes dinàmiques molt dures de repressió que propiciaran una cultura de la confrontació que dificulta moltes vegades el consens.

En destacaries algun exemple, d’això darrer?

A la Barcelona del 1919, a l’època de la vaga de la Canadenca, entrat el segle XX i quan el governador civil té més entitat, se succeeixen fins a 5 governadors civils en un any. Això no és normal. Un d’ells, Carlos Montañés, que era enginyer vinculat a la Canadenca serà agafat pel Capità General del moment (Martínez Anido), el posarà al tren i l’enviarà fora de la província. Què et mostra? És un fet que transcendeix l’anècdota que transcendeix: qui continua decidint què s’ha de fer en relació a la conflictivitat social és el capità general.

Tenim testimonis de governadors civils al segle XIX com Antonio Guerola, que era un home que es creia el càrrec i intenta ser un professional i explica que a Catalunya és impossible exercir de governador civil perquè el pes del capità general és tan gran que els equipara als paixàs turcs. Qualsevol decisió que prenguin els governadors civils, el capità general n’havia de ser informat. Això ens porta a veure que hi ha una subordinació de l’autoritat civil a l’autoritat militar.

A la tesi ja es llegeix entre línies, i ho acabes de certificar d’alguna manera, que es produeix una militarització de la política. Es passa a comprendre des d’un prisma militar el que seria concurrent a l’administració civil.

Des d’un prisma militar en termes de que davant de la conflictivitat la resposta de l’estat ha de ser la repressió directa. Això ens remet al fenomen de la militarització que és canviant, va mutant, però que és present al llarg del segle XIX i XX. Al segle XIX hi ha una militarització de la política en el sentit que participen directament de les decisions polítiques els militars. El segle XX la militarització adopta una altra dimensió. Sorgeix tota una tendència, per la qual es concep que aquest ha de ser el que disciplini la societat, qui s’encarregui de la defensa de la unitat de la pàtria i de preservar determinats valors. Això és retroactiu, provoca que l’exèrcit incideixi en la política.

El franquisme no s’inventa gaires coses. Hi ha determinats aspectes que són una radicalització de tradicions polítiques anteriors.

Quan aquests militars ocupen càrrecs, habitualment, és des d’una perspectiva de fer front i enfrontar-se directament amb qui provoca conflictivitat. I el franquisme d’alguna manera heretarà també aquesta idea.

Malgrat els punts de continuïtat, com evolucionen les figures del Governador Civil, o del Capità General, juntament amb l’administració de l’ens militar amb la victòria del franquisme?

El franquisme recull aquesta tradició militarista, però li dóna una volta més perquè converteix l’exèrcit com a tal en una base capil·lar, central, del règim. Això no havia estat així abans, i la presència de l’exèrcit es constitueix com un dels grans pilars sobre el que reposa el règim franquista.

Això es tradueix, al llarg del franquisme, en moltes coses: des de l’ocupació de càrrecs importantíssims en l’administració, i no només vinculats, ni de bon tros, amb la repressió. Per exemple trobem presència militar a indústria, a ministeris civils, als òrgans de decisió dins el mateix franquisme i ens trobem, curiosament, que la presència de l’exèrcit a una institució com el govern civil va disminuir. Els governadors civils, prescindint de si són militars o no, durant el franquisme tenen una capacitat d’actuació que no havien tingut mai, és el màxim moment de poder dels governadors civils, exerceixen una autoritat de forma autònoma del capità general. Pràcticament no hi ha interferències.

Continuant en aquesta línia: aquest procés comença l’any 1939, podríem posar-hi noms? Tu ens en podries donar més? Com podrien ser els tribunals militars, o el que has treballat a l’exposició, com comentàvem abans, amb les presons de Franco?

Hi ha tot un altre àmbit en el que el paper de l’exèrcit és fonamental: en la repressió judicial. L’exèrcit tindrà una comesa bàsica que són els tribunals militars, dels que coneixem els consells de guerra, sentències, etc. El sistema tendirà a una fidelització dels militars envers Franco perquè el dictador els implicarà de ple en la repressió judicial.

Per entendre-ho: al segle XIX, l’any 1856 o 1896, sortia l’exèrcit al carrer per reprimir; amb el franquisme l’exèrcit no actua llevat del fenomen del Maquis, que és una qüestió molt específica on tindrà una implicació molt directa. Però, qui reprimeix les manifestacions, les accions… no és l’exèrcit, és la policia i la Guàrdia Civil, cossos policials militaritzats però civils. La implicació de l’exèrcit és mantindrà amb la repressió militar durant tot el franquisme i aquesta és una dimensió diferent perquè no trobem aquesta sortida al carrer que teníem abans.

Lligant amb el que estem dient sobre la repressió al carrer, l’ordre públic ha sigut un vector constitutiu en la construcció de l’estat liberal. La problemàtica s’ha perllongat en el temps, des de la transició fins l’actualitat, què en queda de tot plegat?

Aquí si que hi ha hagut un canvi radical, podem observar una transformació molt gran del paper de l’exèrcit, en tots els sentits, ja que aquest ha perdut presència i importància. La gran reforma que va fer Narcís Serra, en termes col·loquials, va ser que els militars aprenguessin anglès i s’inserissin dins de la OTAN, etc.

Hem anat cap a un perfil del que ha de ser un exèrcit en una societat moderna i per tant la força militar ha perdut el paper tradicional que tenia en el passat espanyol, fins els anys 1981 i 1982.

Actualment no tenim una societat militaritzada ni de bon tros. Jo crec que aquest és possiblement un dels canvis històrics més profunds que van tenir lloc als anys 80, i per sort en queda molt poc, de tot això. No podria dir res perquè sí que hi ha hagut una tradició de mentalitat molt conservadora dins de l’exèrcit que s’ha perpetuat mentalitat conservadora, que avui dia ja és residual i s’expressa, molt esporàdicament, en determinades circumstàncies.

No obstant això, podem concebre d’alguna manera les contradiccions de l’estat espanyol a nivell democràtic, social i nacional  a partir de l’evolució d’aquesta mentalitat en l’estructura de l’estat, més enllà de l’exèrcit?

L’exèrcit ha quedat al marge d’això, però continua havent-hi una cultura, de llarga durada, que no es liquida amb un dia. Hi ha permanències importants d’actuacions, d’actituds polítiques i de maneres de fer. Les tendències autoritàries en la gestió de l’ordre públic per part d’agents civils es pot trobar fins i tot en partits polítics democràtics situats a l’esquerra, al PSOE. Hi ha una cultura democràtica deficient en l’aspecte que l’aposta pel pacte per resoldre els conflictes no està prou ben instal·lada en la societat ni en els gestors polítics (més enllà, a vegades, de les declaracions d’intencions). Negociar, intentar l’entesa, intentar acceptar les peticions o el que sigui possible és una cultura que no predomina. La raó d’estat hi ha moments que s’imposa, la Llei Mordassa que tu dius, a mi em sembla que és una llei absolutament representativa d’aquesta idea que a l’ordre públic s’ha de continuar intervenint a través de la repressió directa, prescindint fins i tot de la presència de l’autoritat judicial. Que és el que permet.

Actualment tenim un altre problema important que interfereix i que distorsiona tot això que és el terrorisme i que sota la persecució del terrorisme moltes vegades s’emparen comportaments que van molt més enllà del que seria una lluita anti-terrorista

Com passaria amb la llei anti-terrorista que s’utilitzà per actuar sobre àmbit que anaven més enllà del terrorisme pròpiament dit.

Exacte, però això té antecedents: el 1896 es fa una llei anti-terrorista que després serveix per perseguir l’anarquisme. Prescindint del terrorisme es perseguirà l’anarquisme, com a ideologia.  Per tant sota la denominació de terrorisme, la lluita antiterrorista pot ser una empara que permet actuar contra ideologies dissidents, com passa algunes vegades, i en aquest tema els controls democràtics haurien de funcionar

dsc_0016

Veiem doncs, que queda un pòsit dels governadors civils i l’ordre públic del segle XIX. Són molts els temes que deixem de banda, com podrien ser la República o la Transició, ja que ens hem centrat en polítiques de conservació de la memòria històrica o en l’exposició del Born i en el tema dels governadors civils. M’agradaria acabar aquesta entrevista, però, parlant un moment  de la importància de les imatges i els objectes com a fonts per investigar i divulgar la història. En molts llibres en què has col·laborat hem pogut observar que dónes una importància especial a les fotografies. Creus que no són prou valorades com a fonts històriques?

Jo crec que són una font històrica extraordinària, que ara comencen a tenir molta més volada

Es planteja la fotografia com a font històrica i no com a element decoratiu, és a dir, com a element que explica amb una semàntica pròpia quan  l’analitzes i que permet ser usada històricament. Una bona fotografia és un element extraordinari que capta el moment, t’informa sobre com es vivia, com anaven els personatges, actituds in situ… Et pot il·lustrar situacions de conflicte o quotidianitat aportant una sèrie d’elements que les fonts escrites no et donen. Una fotografia s’ha de llegir, interpretar  i s’ha de treballar com a font. Té una riquesa molt gran que s’ha d’aprofitar. Actualment hi ha una tendència a valorar molt més fins i tot els fons fotogràfics, protegir-los i divulgar-los.

Si tornem enrere i veiem el tema de les exposicions com dèiem al principi, trobem elements com els objectes. Què ens poden proporcionar aquests objectes a l’hora tan per investigar com per divulgar? Podem aprofitar sinergies entre objectes, fotografies i altres disciplines per posar-les al servei de la història? La història ha abusat massa de les fonts històriques i s’ha allunyat massa d’altres camps?

Tradicionalment ha estat així, però ara avui dia ja està canviant; el que volem d’aquestes noves fonts com la fotografia com a temes de recerca, o el seu ús com a objectes de divulgació en el marc de les exposicions. Les exposicions han de ser instruments molt visuals per explicar la història. Aquí juguem amb objectes, fotografies, recreacions o construccions d’espai perquè la història es pot explicar més enllà de les fonts escrites. Es pot fer a través de molts altres objectes que a més tenen l’avantatge que molta gent que no aniria o no coneixeria aquelles problemàtiques  perquè a través de la lectura no li arriba amb suficient facilitat, és molt més susceptible d’entendre o d’interessar-se per el passat a través d’aquests mecanismes. A mi el tema de la divulgació històrica em sembla importantíssim i el meu propi interès per les exposicions deriva d’aquí, ja que em semblen un mecanisme molt important per divulgar; tan o més que fer llibres de divulgació.

Essent professor de la Universitat de Barcelona, potser estàs tractant temes que no estan tractant altres professors que es dediquen a la investigació per una banda i a la docència per l’altra. Quin futur a nivell social veus en aquesta disciplina? Quin futur social té la figura de l’historiador?

Jo crec que el coneixement de la història és indispensable en tota societat. Una altra cosa és com s’explica, com es treballa o com es divulga, però cap societat es pot desenvolupar plenament si no es coneix a ella mateixa. No és l’única disciplina que permet això, però és indispensable per a entendre el que som i hi ha altres àmbits que també ajuden en això com la literatura, que és una altra font extraordinària (…) Cada una d’aquestes disciplines ens aporta un coneixement únic i molt important del passat.

La història és, però, irrenunciable i el futur és el de continuar investigant, continuar treballant i obrint noves perspectives i noves portes.

Actualment la diversificació de problemàtiques que hi ha en la història és d’una riquesa que no existia fa vint anys i obren les portes a altres mirades i perspectives, com la història de gènere, i a col·laborar amb altres disciplines, com l’antropologia, etc. La col·laboració amb altres disciplines és fonamental en tot això.

D’això se n’està adonant, la societat i els estudiants?

Espero que sí, si no, vol dir que ho estem fent malament. Si això no arriba a la societat hem de mirar què no estem fent bé. Els estudiants, aquí, hi tenen molt a dir. Tinc l’esperança que el treball que hem estat fent ha sigut útil per a molta gent per ajudar a conèixer la societat on viu i d’aquesta manera és més “fàcil” actuar-hi. Tu tampoc pots actuar en aquesta societat si penses que parteixes de zero i que tot és nou des del moment en què neixes. Quan portes molts anys veus que ben poca cosa nova has fet, moltes coses que fas les havien treballat antecessors teus i per tant conèixer tot això és importantíssim.

Moltes gràcies Manel per respondre totes aquestes preguntes per les quals era necessari deixar passar un temps, com les que hem plantejat al principi del Born, i de treure a la llum molts altres temes.

Gràcies a vosaltres.

dsc_0015

Read More

Tal dia com avui de l’any 1978 es ratificava la Constitució Espanyola. Aquest document, conegut com la carta magna, ha estat la peça jurídica de més pes dels darrers 40 anys a Espanya. Però com es va arribar a plantejar i resoldre? I què va suposar?

constitucion_espanola_de_1978
Facsímil de la Constitució, versió original de 1978. Es poden apreciar varis elements com la preminència de la figura del rei així com l’àguila de San Juan franquista. Font: Wikipedia

Per respondre a aquestes preguntes és necessari remetre’ns al context de l’època. Després de la mort de Franco el 1975, el franquisme es trobava en hores baixes, però no tenia la intenció de plegar les veles i marxar. Va ser la lluita antifranquista la que va propiciar el procés de Transició: hi havia esquerdes evidents en el sistema que contribuïen a posar les bases de quelcom diferent. Això era a principalment causa de la tasca duta a terme des les forces de tot l’espectre antifranquista. Des d’un punt de vista nacional cada cop més aguditzat, amb actors en joc com la ETA. I acompanyats essencialment d’un context socioeconòmic cada cop més magre que portà a multiplicar els ja nombrosos conflictes laborals, els quals es van haver de polititzar en no poder resoldre’s en la lògica del règim. Altres actors com els GRAPO doncs, també en serien protagonistes.

A mesura que passaven els mesos els franquistes cada cop es van fer més seva l’expressió de “hacemos el cambio o nos lo hacen.” Durant aquest període, com també a posteriori, no es deturà la repressió; prova d’això són els coneguts Fets de Vitòria, entre molts d’altres. Això ens indica que la situació de violència i conflicte estava augmentant de forma exponencial. A més, es constituïa La Platajunta, espai de les mateixes característiques que l’Assemblea de Catalunya, però a nivell espanyol, la qual s’havia consolidat com espai d’acció unitari entre totes les forces reformistes de caire espanyol i que intentaria incidir en el futur procés de canvi cap a una democràcia representativa. Després de descartar una reforma des de dalt de Fraga i la continuïtat del franquisme amb Arias Navarro, el rei va escollir Adolfo Suárez, un falangista que no era del sector reformista, perquè redactés un projecte llei que posés les bases d’una reforma política. Un petit parèntesi. Per entendre més bé la relació entre els màxims mandataris del moment Joan Carles I, Adolfo Suárez, Torcuato, Arias Navarro, Fraga, etc., així com els esdeveniment i accions d’aquells anys podeu consultar Els orígens catalans del Partit Popular (II) i Relacions de poder, Forces Armades i la Corona entorn al 23-F:

Fontana ens dóna un magnífic resum de com es va procedir i quina era la seva essència. “Cal entendre que el projecte de llei de reforma no significava cap ruptura amb la legalitat franquista, ja que es presentava com una nova “ley fundamental”, que oferia un sistema per reformar-les totes. El problema era que, abans de sotmetre’l a referèndum havia de passar primer pel Consejo Nacional del Movimiento i després per les Corts franquistes.” És interessant recordar les peripècies que es van fer per facilitar la seva aprovació, com enviar a Panamà i Cuba, una setmana abans que es votés, els senadors que havien d’oposar-s’hi. Finalment doncs, va tirar endavant, tot i que UGT i CCOO, entre d’altres organitzacions, van pressionar amb accions i mobilitzacions. El govern va superar aquestes resistències i va convocar un referèndum el 1976 que aconseguí una participació del 77,7% i un 94,1% de vots afirmatius a tirar endavant el projecte llei. Després de recórrer aquesta via, la seva ratificació es produí el 6 de desembre de 1978 amb una participació del 67% de la població i el 88% del vot favorable.

rc78
Resultats del referèndum sobre la Constitució el 6 de desembre de 1978. Una comparativa entre els resultats generals a Espanya a i segons regions. Font: Navarraconficencial.com

Una barreja entre l’acceptació per una part de la població de les propostes del règim, una altra part que tenia el desig de poder començar a canviar coses com abans millor, la por a una nova guerra civil, la incapacitat de trencar amb el règim per part de les forces antifranquistes i l’acord final de moltes d’aquestes forces (des dels seus mandataris per suposat), les quals després es coneixerien com les reformistes, per avalar el si la reforma, són les claus per entendre aquest resultat tan aclaparador. Sols les forces més esquerranoses i nacionalistes, conegudes també com a rupturistes, per una banda, i el búnquer franquista representat per la falange per l’altra, es van situar en posicions contràries durant aquest procés. Així doncs, aquest encarrilament podria consistir més en una correlació de febleses que en una correlació de forces. Assolirien la centralitat i l’hegemonia del procés de la transició espanyola les forces més moderades del franquisme i l’antifranquisme.

eglyaxryys5kuec_94262_6188_1-276x395
Portada del llibre La Traïció dels líders de Xirinacs. Un dels grans referents de l’antifranquisme, que va ser dels primers a criticar el paper dels polítics post-franquistes duran el procés de transició.

Són moltes les conseqüències que es deriven d’aquest procés del 1976 al 1978 i de l’aprovació final de la Constitució Espanyola. L’inici d’un procés que acabaria per no liquidar el règim anterior, sinó transformar-lo. Es produí el que s’anomenà la traïció dels líders, ja que no només es van ajornar els objectius plantejats per part de les organitzacions antifranquistes com el PCE o el PSOE, sinó que s’hi va acabar renunciant. Prova d’això és la legalització del PCE a canvi d’acceptar la unitat de la pàtria, la bandera bicolor i la monarquia (tracte segellat en un despatx, més que per la militància). En podríem anomenar però, moltes altres. Els 82 morts per violència policial del 1975 al 1982, els Pactes de la Moncloa per part del sindicats, el maltracte a les nacionalitats perifèriques i la potenciació del nacionalisme espanyol, la manca de reconeixement en termes de memòria històrica, i un llarg etcètera que arriba fins a l’actualitat.

Recordem avui, doncs, què és el que celebrem. L’Estat i tots elements constitutius que hi pivoten, com a resultat d’aquest procés, han utilitzat aquest dia per recordar tota la significació i importància que té per ells la Constitució Espanyola. És molt interessant veure com a l’igual que avui, el 6 de desembre de cada any des de 1979, també es produeixen un altre tipus de vindicacions paral·lelament. El rebuig a la Constitució espanyola i tot el que aquesta va suposar per part de persones, col·lectius, entitats, partits polítics, ajuntaments, etc. Això és imprescindible tenir-ho present per avaluar també l’estat de salut de la constitució i el règim vigent, els quals no es troben en escac, però sí en entredit.

Read More

Davant l’abstenció del PSOE a la investidura de Rajoy, propiciada per la comissió gestora, deixa el PSC un una posició molt delicada. El PSC – com altres federacions de zones perifèriques –  té per sabut que això pot suposar una pèrdua de l’espai polític en favor de partits com Podemos.  Més enllà d’aquet ràpid apunt i de les diatribes per tal de que no hi hagi represàlies cap al PSC, per no abstenir-se, que s’han vist els darrers dies hi ha una qüestió de fons que és quin projecte té el PSC a Catalunya.

Com la resta de partits polítics que des de finals del segle XIX han governat Catalunya, el PSC ha intentat  imposar el seu projecte en el marc del catalanisme. No obstant això, les seves postures (del PSC actual) durant la trajectòria del partit, les dels seus fundadors i la d’altres corrents i partits emmarcats en el camp del socialisme català amb una relació més o menys directa amb el PSOE han anat variant al llarg de la història. Per entendre doncs, en la situació que es troba actualment és necessari fer retrospectiva.

La relació històrica: dels inicis a l’actualitat

En el I Congrés del PSOE celebrat precisament a Barcelona l’any 1879, 16 de les 32 agrupacions que el conformaven eren catalanes. Dos fets cabdals el configuraren primigèniament: l’escissió de Josep Pàmies, dirigent d’un dels sindicats més importants a la Catalunya de l’època Les Tres Classe del Vapor, i l’establiment del Comitè nacional  del PSOE a Madrid. Això sumat ala direcció de la UGT i el trencament amb Solidaridat Obrera suposaren que la Federació Catalana del PSOE coneguda com la Federació Socialista Catalana (FSC) creada el 1903 tingués tan sols 8 agrupacions i aplegués uns escassos 300 afiliats; xifres més o menys constants fins a la II República.

Tot i les conseqüències de la direcció – en paraules de Ricard Alcaraz “era un fet evident el caràcter ferrenyament contrari al catalanisme, de qualsevol signe que mantenia el PSOE, basat en un internacionalisme abstracte que esdevenia, en la pràctica, una pura justificació del centralisme espanyol”-, aquesta intentarà guanyar-se els sectors populars afectes al catalanisme. Cal dir a més, com apunta Josep Termes que “Durant els primers anys del segle XX un sector del catalanisme evoluciona per atansar-se a les reivindicacions obreres i s’inicia un procés d’integració entre el catalanisme i el socialisme.” Això serà tingut en compte i aprofitat per alguns dirigents.

El primer va ser Andreu Nin, qui inicià un procés d’obertura envers el nacionalisme català en el context de la Mancomunitat. Tot i l’oposició del vell dirigent Antoni Fabra i Ribas, s’acordà proposar la inclusió en el programa del partit referent a l’organització de l’Estat Espanyol com a  “Confederació Republicana de totes les petites nacionalitats ibèriques” i que el PSOE s’estructurés com una federació de partits amb autonomia. Això va ser aprovat en el IV Congrés del partit a Tarragona el 1916 on a més es reclamà “el lliure ús de la llengua catalana a tots els efectes de la vida pública”, fent-ho extensiu a l’administració i l’ensenyament. Aquesta empenta la va capitanejar Recasens que es manifestà partidari que el PSOE esdevingués a Catalunya “un partit d’extrema esquerra i nacionalista.” Tot i que Recasens es retirà per motius laborals, aquesta línia continuà amb el relleu de les dues noves espases del partit: Campalans i Serra i Moret, i la seva bona sintonia d’aquests amb els intel·lectuals espanyols del partit, com el futur successor de Pablo Iglesias, Julián Besteiro. Prova d’això n’és el conegut acte en pro de l’autonomia de Catalunya realitzat al teatre Bosch el 22 de desembre de 1918.

a000352
No podem resignar-nos ni un sol instant al fet que Catalunya no sigui lliure, cal fer-la lliure tot seguit per passar a formar part dels Estats Units d’Europa on, a nosaltres, ens abelliria de veure-la” Ciutadania catalana, Manuel Serra i Moret.

Degut a la crisi econòmica del 1919, després de la IGM, la crisi social augmentarà i els sectors més conservadors del catalanisme van fer marxa enrere amb les seves demandes. El PSOE, superat per la CNT, amb esdeveniments com la vaga de la Canadenca es replegarà i es desentendrà de Catalunya i d’intentar l’hegemonia en el camp obrer català. Com narra Alcaraz “De fet, això posarà en evidència que, malgrat els acords i la tàctica precedents, el PSOE no havia alterat essencialment el seu caràcter anticatalanista. Aquesta realitat es farà cada cop més evident a partir de 1920 a mesura que les posicions de Prieto, hostils a qualsevol regionalisme, guanyin el terreny sobre les de Besteiro.”

Durant aquest període ens trobem que paral·lelament existeixen una sèrie de corrents i organitzacions catalanistes de caire socialitzant. En són exemples la Unió Catalanista de de Martí i Julià, la Unió Federal Nacionalista Republicana amb líders com Layret i Esquerra Catalanista de Rovira i Virgili. La desfeta de les seves apostes conjuntament propiciaren vencles cada cop més forts amb personalitats del sindicalisme com Companys i Seguí, així com  Campalans i Serra i Moret de la Fracció Catalana del PSOE que davant el retrocés del seu partit respecte la qüestió catalana sentien la necessitat de forjar un nou partit socialista català. Aquest seria la Unió Socialista de Catalunya.

Alcaraz, el més gran estudiós d’aquest partit explica que “allò que feu de detonant per constituir la USC fou  que […] el gener de 1923, dos destacats dirigents del partit Indalecio Prieto i Antoni Fabra i Ribas, pronunciaren unes conferències el contingut de les quals era un atac contra el nacionalisme en general, i el catalanisme, en particular.” A partir d’aquí la línia de la Fracció Catalana del PSOE va ser una constant; allunyant-se del catalanisme amb fets com la col·laboració amb la dictadura de Primo de Rivera, mentre la USC, com moltes altres forces catalanistes, participava activament de la lluita contra el dictador.

Un cop encetat el període de la II República ens trobem que la Fracció Catalana del PSOE havia quedat dissolta i la USC s’havia recompost després de la il·legalització que havia sofert. Les dinàmiques ideològiques del moment tot i les diferències en el camp català facilitaren un contacte fluid entre elles fins al punt que la USC estava disposada a representar també la extinta Fracció Catalana del PSOE. Cal matisar que l’essència de la USC no era dividir el socialisme català, sinó que fora una plataforma d’actuació política que inclogués la Fracció Catalana del PSOE (sobretot la seva militància), però que anés més enllà de les seves limitacions organitzatives. No obstant això, aquestes intencions i relacions duraren més aviat poc. La política del PSOE de no coalligar-se amb la resta de forces d’esquerra espanyoles a diferència de la USC que ho va fer amb ERC van ser determinants. Degut a això veiem com la presència del PSOE a Catalunya durant la II República fou irrisòria. La USC participà del govern de la Generalitat amb ERC.

El seu màxim dirigent Joan Comorera propicià la creació poc després del conegut PSUC a través de la USC i altres forces catalanistes i obreristes, així com les restes de la Fracció Catalana del PSOE. El socialisme català no només es desentenia de l’espanyol sinó que adoptà les tesis marxista-leninistes i ingressà a la III Internacional. Cas paradigmàtic, ja que llavors Espanya es convertiria amb l’únic estat amb dos partits dins aquesta. Crec que és rellevant anotar-ho, ja que exemplifica fins a quin punt era important l’ingredient del catalanisme a l’hora de fer política a Catalunya.

Algunes de les tensions més fortes es produïren amb l’Estatut del 1932, del qual Joan Comorera deia: “L’Estatut per damunt de tot! Ha de ser acceptat o rebutjat en blog per Madrid, que no té cap dret per discutir-lo o retallar-lo […] Volem l’Estatut contra la voluntat de les burgesies catalana i espanyola i de molts republicans espanyols. L’Estatut vol dir sobirania […], el reconeixement del dret que tenim a governar-nos.” Després de la desaprovació tan del PSOE com de la majoria de partits fou aprovat (i retallat) de forma pragmàtica a posteriori del cop d’Estat de Sanjurjo, ja que el govern no podia suportar més inestabilitat.

retrat_de_joan_comorera_i_soler
“L’Estatut sols els catalans poden discutir-lo, aprovar-lo, rebutjar-lo […]” Joan Comorera, Justicia Social (11-VII-1931)
No ens allunyem però de la narració. Tot i la consolidació de les diferències que portarien a que el PSOE no tingués presència com a tal a Catalunya fins als anys 50 i realment amb cert pes fins als 70, hi va haver una recuperació parcial dels lligams amb el socialisme català. Òbviament, aquests es produirien per un context d’adversitat. La construcció del Front d’Esquerres a Catalunya i el Front Popular a Espanya per acabar amb el bienni negre, la segona part de la Guerra Civil en la que el PSUC entrarà al poder de la Generalitat i el PSOE estava al capdavant del govern de la II República i en darrera instància en la lluita antifranquista. Cal ara desmarcar-se del PSUC però, abans de continuar, ja que durant els anys 30 els referents socialistes catalans – com hem vist – van evolucionant cap al comunisme i s’exhaureixen altres referents del socialisme català perquè s’integren a aquest partit principalment. Ara bé, un cop tancada aquesta etapa observem com es recomponen els agents polítics i naixen nous referents del socialisme català de matriu més o menys espanyolista que arriben fins a l’actualitat.

Amb la fi de la guerra civil el PSOE és il·legalitzat i perseguit com la resta de partits pel que queda pràcticament inoperatiu. De fet la seva activitat durant el franquisme va ser molt limitada, ja que el pes de la resistència va recaure amb els maquis en primera instància i amb altres forces arreu de l’estat tals com el Partit Comunista d’Espanya. Tanmateix cal assenyalar que durant aquests anys es bastirà de nou un partit català d’orientació socialista que serà determinant en el procés de creació del PSC. El Moviment Socialista de Catalunya (MSC) fundat el 1945 i que aplegava des de membres del POUM i membres de la USC com Serra i Moret disconformes amb el PSUC, fins a militants d’ERC. Participaran, per exemple, en les vagues de tramvies i intentaran mantenir relació amb el PSOE. Segons Jose Luís Martín Ramos “el MSC va ser una referència constant del socialisme a Catalunya, […]amb una presència permanent en la resistència política i cultural i en les instàncies unitàries, des del Consell Nacional de la Democràcia Catalana fins a l’Assemblea de Catalunya. Aquesta va ser una aportació històrica fonamental, que superà la desaparició temporal del socialisme en la política catalana del 1936; sobretot en els anys cinquanta i seixanta, en els que la presència de la FSC(PSOE) era mínima, discontinua i políticament confusa en l’acció general del MSC.”

Tot i que hi ha altres organitzacions paral·leles que després s’integrarien (alguns dels seus militants) al MSC o directament al PSC tals com Front Obrer de Catalunya (FOC) o la Federació Socialista Federal (FSF) cal focalitzar-nos en el MSC per entendre la gestació del PSC. El 1968 es va dividir en dos corrents ideològicament diferenciats. Finalment desembocarien el 1974 per una banda, amb la creació de Convergència Socialista de Catalunya de Joan Reventós, més conegut com a PSC-Congrés, catalanista i no nacionalista – en paraules del seu líder -, amb un marcat to marxista però no leninista. Aquest aniria a les eleccions de 1977 amb la Federació Catalana del PSOE, que havia sigut creada després de la infructífera Conferència Socialista Ibèrica, amb la que el PSOE intentava reorganitzar els diferents partits socialistes de la resta de l’estat a la seva empara. Poc després intentaria resoldre-ho amb un apropament cap aquestes en el congrés de Suresnes en el qual advoca pel dret a l’autodeterminació dels pobles.

1977-g
La traïció dels líders: Felipe González (esquerra) i Joan Reventós (dreta). Malgrat comprometre’s amb el dret a l’autodeterminació mai el van fer efectiu. FIns i tot van reconèixer haver-lo jugat simplement com una carta electoral.

Per altra banda, Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya liderat per Josep Pallach també, més conegut com a PSC-Reagrupament, el qual era reformista i més catalanista, que tot i ser partidari d’una Espanya federal pretenia bastir una aliança amb forces liberals de centre esquerra. Degut a aquest fet es presentà amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 1977. La mort de Josep Pallach poc després, i la restitució de la Generalitat Catalana facilitaren un nou apropament amb el PSC-Congrés. Això cristal·litzà, poc després, amb el procés de creació d’un únic partit entre PSC-Reagrupament, PSC-Congrés i la Federació Catalana del PSOE.

El 15 i 16 de juliol de 1978 es constitueix finalment el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) en el qual hi apareixen en els principis “el reconeixement del dret a l’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol.” En la declaració de constitució hi ha un apartat que es diu “El socialisme i la realitat nacional”. Aquest s’obre amb el següent paràgraf: “La nostra alternativa s’inscriu i es desenvolupa en una nació concreta, Catalunya, amb un marc territorial, una historia pròpia, una llengua, una economia diferenciada i una voluntat de continuar la seva pròpia historia. L’opressió nacional a què s’ha vista sotmesa els darrers segles ha incidit fonamentalment sobre les seves classes populars, que sempre han participat en primera línia en la lluita per la recuperació de les llibertats nacionals.” I no només això, tot i la seva vinculació orgànica amb el PSOE, es mantenia la seva capacitat d’autonomia traduïda per exemple amb la capacitat de tenir un grup propi en el congrés. El partit va haver d’integrar una multiplicitat de tendències i des del principi restà sotmès a la tensió permanent entre la voluntat d’afirmar la sobirania del partit i el seu caràcter catalanista, i la supeditació als imperatius de la política espanyola marcada pel PSOE.

image0020
Imatge de la versuó original dels Estatuts i Declaració de Constitució del PSC on es reconeixia el dret a l’autodeterminació de Catalunya.

En el marc català es recolzà l’estatut de 1979 i hi havia la perspectiva de que es governaria la Generalitat, però finalment CDC s’imposà. Es construí des de llavors una dinàmica que arribà fins a principis del segle XXI. Per una banda, les eleccions a la Generalitat eren guanyades repetidament per CIU i les espanyoles pel PSC. Per altra banda, els grans ajuntament (essencialment el cinturó roig) els governava el PSC i els de zones més rurals eren controlats per CIU. Aquesta distribució va donar a peu a que personatges com Jordi Solé i Tura teoritzessin que existien dues catalunyes. La urbana anacional d’esquerres i la rural nacional i conservadora. Aquestes tesis feren que el PSC s’allunyés cada cop més del camp catalanista i es difuminessin apostes com les del dret a l’autodeterminació, ja que com sentenciava un dirigent de l’època: “Queremos un espacio propio en muchas cosas y, a la vez, queremos los votos que nos da el PSOE”

Lligat amb això, en el marc espanyol ens trobem que des del 1982 ja es van presentar de forma integrada al PSOE, en les eleccions que Felipe González esdevindria president. Hi va haver mostres de descontentament tals com  la votació contrària a la LOAPA per part d’alguns diputats del PSC en el congrés, però cada cop s’adquirirà una línia més sucursalista. Cal recordar l’acceptació de mesures com l’Operació Garzón en el marc dels Jocs Olímpics de 1992, quan el PSOE encara governava.

El 1995, com a resposta al descontentament de la deriva que havia pres el partit es fundarà Ciutadans pel Canvi que pretenia agrupar els sectors d’esquerres catalanistes exteriors als partits polítics. A partir d’aquí es concorrerà a les eleccions autonòmiques com a PSC-Ciutadans pel Canvi. Finalment l’estreta relació entre el PP i CIU a més del cas del 3%, farà que a les eleccions del 2003 es formi el primer tripartit català encapçalat pel PSC de Pasqual Maragall, promotor de Ciutadans pel Canvi. La gran aposta d’aquest mandat era un nou Estatut per Catalunya.

Després de la seva aprovació al Parlament i la ratificació d’aquest per part del poble català. En la comissió mixta que es va formar entre l’Estat-Generalitat, el PSOE va presentar un text en el que esmenava la majoria d’articles amb el pretext de garantir-ne la constitucionalitat.  Finalment un intercanvi de cromos en el pacte Mas-Zapatero o CIU-PSOE, es va acordar una modificació (coneguda popularment com a retallada) del 50%, aproximadament, d’aquest estatut, a canvi del suport recíproc; és a dir, el dels diputats de CIU al PSOE en el Congrés i el del PSC a CIU a Catalunya en el cas que CIU guanyés les eleccions. Cal afegir abans de continuar que la victòria de CIU es va produir poc després, però el PSC va tornar a reeditar el tripartit.

mara
El primer tripartit (2003-06) va desmarcar-se de renovar l’Estatut català.

El PSC que havia sigut un dels actors principals de la recuperació de l’autogovern i impulsor en l’aprofundiment d’aquest per la via estatutària; després de la sentència del Tribunal Constitucional l’estiu de 2010, va obligar a reposicionar-se a tot l’espectre polític, perquè en essència venia a dictaminar que no era possible una entesa per reforçar l’autogovern català. D’aquí en van sortir reforçats els extrems, mentre que el PSC quedava en terra de ningú.

Això es fa evident en els anys precedents. En el segon tripartit amb Montilla, el problema de fons era que el govern es va formar en clau d’esquerres i la reivindicació nacionalista el va desbordar. Proba d’això n’és la manifestació del 10 de juliol de 2010 “Som una nació. Nosaltres decidim.” El seu successor, Pere Navarro, que després d’anunciar que s’abstindrien sobre les qüestions referents al dret a decidir, va acabar votant que no a que Catalunya demanés al govern un traspàs de competències per poder fer legalment el referèndum sobre el dret a decidir, tot i que en primera instància havien trencat la disciplina de vot el congrés el 2013 per posicionar-s’hi a favor. L’actual secretari general Miquel Iceta no difereix massa dels darrers, continua reticent al procés independentista i advocant per una via federalista sense una definició massa clara.

En aquesta darrera etapa la línia del partit ha estat cada cop més allunyada del catalanisme i el partit patirà un degoteig constant de baixes, algunes del calibre de Geli, Tura i Castells. Moltes d’aquestes baixes impulsaran Nova Esquerra Catalana (NECat) encapçalat per Ernest Maragall, que després de vàries confluències actualment s’anomena Moviment d’Esquerres (MES). Aquest ha anat conjuntament a les eleccions europees i als ajuntaments amb ERC i es va integrar a la coalició de Junts pel Sí.

A mode de cloenda

La investidura de Rajoy, pot ser avalada per molts motius, entre d’altres per la possible caiguda en picat en unes terceres eleccions, però penso que és important apuntar que en gran mesura s’ha pres aquesta decisió com a conseqüència de la inviabilitat de fer un govern amb Podemos. Això s’explica a que no només la formula amb Ciutadans era impossible (invalidada abans d’aquests segons comicis), sinó que tampoc han volgut plantejar-se arribar acords amb les forces catalanistes (les úniques que per qüestions matemàtiques podien), les quals plantejaven com a requeriment sols la convocatòria d’un referèndum d’independència a Catalunya. L’animadversió del PSOE cap al catalanisme ha estat un dels factors primordials per canviar totalment la praxis del partit, després de 40 anys de la mort de Franco. Han preferit facilitar un govern de dretes a encapçalar un govern d’esquerres, a canvi d’un referèndum d’independència.

L’acció empresa, en aquesta dinàmica, per part dels diputats del PSC és simplement una resposta a la conjuntura que ha provocat això. No és que estiguin a favor de parlar aquesta possibilitat amb els independentistes, sinó que és una decisió tàctica per no quedar-se sense espai polític a Catalunya.  Al renunciar a l’aposta majoritària del catalanisme que és l’independentisme i donar suport a la dreta espanyola, es quedarien sense espai polític, ja que – com deia al principi –  segurament es transvasaria als comuns. D’aquí moviments com el que vam veure fa un parell de dies quan Iceta deia que volia anar a les autonòmiques amb el partit de Colau. Com ha dit un company molt lúcid: “si no puedes vencerlos únete a ellos.”

 

Read More

← Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (II)

Josep Pla ens dóna l’entrada per reempendre el fil del protagonista: “Mateu és un personatge sinistre, un burgès dominat per la por, per una ànsia econòmica sense límits, l’autèntic representant del franquisme a Catalunya.”

En aquest tercer i darrer article, finiré aquesta aproximació a la biografia històrica de Miquel Mateu. Un estudi que m’ha permès conèixer més bé la història social i política de Catalunya i Espanya al segle XX. Volia doncs, primer de tot, aprofitar per reivindicar el gènere biogràfic com a eina de cares al coneixement històric. Els grans Fébvre, Bloch i Braudel de l’escola dels Annals advocaven per una història total o integral. Això queda patent en la trajectòria vital d’un home on es mostren coordinades de forma complexa totes les seves funcions  de pensament, acció i sentiments. Com bé apuntava Fébvre “el mètode és l’home”, quan estudiava a Luter com a exercici també per analitzar les estructures determinants de la societat; així ho han subscrit intel·lectuals de la talla de Joan Fuster amb llibres com “L’home, mesura de totes les coses”. D’aquesta manera, més enllà de qüestions tècniques com l’elaboració d’un relat encadenat lògicament a partir de dades suficientment provades i contrastades, voldria ressaltar-ne la finalitat; el coneixement més enllà d’una sola figura. Una història individual que mai deixi de traduir-se simultàniament en una història col·lectiva.

Des del 1945 (en deixar l’alcaldia de Barcelona) fins a la seva mort el 1972, va seguir sent un pes pesat dins l’entramat franquista adquirint càrrecs i posicions de primer ordre. Ambaixador a París, president de Fomento del Trabajo Nacionalprocurador de Cortes, i president del Comitè Espanyol de la Liga Europea de Cooperación Económica (LECE) en són alguns dels principals i ara ens detindrem a esbossar-los. A més, també traurem a la llum el seu paper com a propietari del Diario de Barcelona, el qual actuarà de portaveu dels seus interessos. No obstant això, els que farem servir com a vectors principals d’estudi són l’etapa com a ambaixador a París i la seva etapa com a empresari a través de la seva posició de president del Fomento del Trabajo Nacional.

L’ambaixador a París i el seu recorregut institucional dins el règim

Entre els anys 1944 i 1945 Miquel Mateu va experimentar un altre dels grans canvis en la seva carrera. Aquest seria la presa de possessió del càrrec d’ambaixador a París. En la mateixa presa de possessió del càrrec ja s’entreveu la seva transcendència. Al començar a exercir-lo encara era alcalde de Barcelona, pel que va haver de renunciar a aquest darrer per tal de realitzar operativament el primer. En segon terme, les investigacions més sòlides apunten que volia realitzar aquest moviment degut als interessos de la seva empresa i va aconseguir-ho gràcies a la seva amistat personal amb Franco. Sigui com sigui és cert que Mateu va desenvolupar tasques importants en la reorganització de les filials franceses d’Hispano Suiza i ja disfrutava de bons contactes en aquella geografia.

ambaixada-despanya-a-paris
interior de l’ambaixada espanyola a París

Quan arribà a França la IIGM havia acabat, i el règim franquista degut al seu alineament amb les forces de l’eix es veia exclòs de les dinàmiques internacionals. Si bé els EUA i Gran Bretanya, tot percebent les noves dinàmiques de la Guerra Freda, propugnarien amb el temps certa necessitat  d’entesa amb el govern franquista; França per la seva banda, liderada per Charles De Gaulle, amb una important influencia dels partits comunista i socialista al si de la opinió pública, va mantenir una política d’animadversió clara respecte el govern franquista, amb moments tensos com el bloqueig comercial a Espanya per part de França l’any 1946.

En aquesta conjuntura, durant la seva estada a França, Mateu va intentar acostar posicions amb la monarquia a l’exili. En aquest sentit hi ha qui planteja que aquests contactes amb Juan de Borbón l’any 1945 eren fruit d’una estratègia de Franco per a guanyar-se a la monarquia cap a la seva causa. Però aquestes condicions estaven lluny de ser acceptades per l’hereu dels Borbó, que confiava en un aixecament dels militars monàrquics contra Franco, i així ho va fer saber a Mateu; informació que aquest va decidir no transmetre al Caudillo.  Aquest darrer detall només s’entén per les seves conviccions monàrquiques, ja que si hagués transmès aquesta informació s’haguessin tancat les portes a una restauració controlada de la Monarquia espanyola, que donés pas a un règim acceptat a nivell internacional molt més favorable per al desenvolupament industrial i el comerç exterior en el qual ell hi tenia grans interessos personals. Així doncs, ens trobem que la gran majoria d’autors el presenten com un monàrquic que intentà desestabilitzar el règim i propiciar un canvi. Tanmateix, aquest no es produirà i Mateu, tot i ser acusat per part de certs element del règim de formar part de la maniobra emmarcada en el Manifiesto de Lausana,  continuarà formant part del règim i no se’n veurà esquitxat.

Podem trobar exemples d’altres accions que empendrà, tals com la reunió organitzada al Castell de Perlada el gener de 1945, en el que es va discutir sobre les activitats guerrilleres dels maquis als Pirineus i on la part francesa es va comprometre a posar-hi fi, desarmant als refugiats espanyols i traslladant-los a 50 quilòmetres de la frontera. Un altre dels temes en els que Mateu va haver d’encarregar-se, va ser el dels exiliats espanyols a França. La comunitat republicana exiliada estava començant a organitzar-se per a expedir documents d’identitat i permisos per a poder viatjar, el Govern franquista volia evitar que les organitzacions d’exiliats fossin les qui s’encarreguessin de donar aquests documents ja que això suposaria un reconeixement per part de França d’aquestes organitzacions i Mateu va intercedir-hi.

Per poder tenir ple coneixement de la seva activitat formal com a ambaixador i extraoficial en la seva etapa a París aquells anys, ens és necessari un treball exhaustiu encara. Com combinà una tasca empresarial paral·lelament a l’actuació com representant d’un estat amb el que França es trobava pràcticament en un casus belli? Quins moviment va fer a favor de la monarquia espanyola? Amb quins interessos i fins a quin punt eren deslleials al règim franquista i al mateix Franco?  Ara bé, tot i els nombrosos dubtes s’entreveu que aquest episodi podria ser una mostra de l’olfacte de Mateu a l’hora de saber conciliar i aprofitar al màxim els seus càrrecs i influència al si de l’entramat del poder franquista per als seus propis interessos particulars.

cortes-franquistas
Fotografia durant la realització de les corts franquistes a Burgos.

El 1947 va deixar de ser ambaixador, però  no suposà el seu final dins el circuit institucional franquista. Després d’aquesta etapa, va continuar sent procurador de Cortes durant 24 anys com a conseller nacional de la Falange i, després com a membre vitalici, formant part dels coneguts com els Cuarenta de Ayete (en referència al grup de consellers escollits personalment pel Caudillo en el palau guipuscuà que du aquest nom).  A més, més endavant es va permetre declinar l’oferta de ser ministre, que finalment Franco acceptà el 1957 després d’oferir-li repetides vegades i acabà sentenciant – cosa poc habitual -, que estava molt ocupat pels seus negocis i era normal que ho rebutgés. Seria un altre cas anecdòtic dins el franquisme, ja que ningú no acostumava a rebutjar res que se li oferís, i menys del mateix Franco.

Empresari i portaveu dels industrials catalans: president del Fomento del Trabajo Nacional

El Fomento del Trabajo Nacional havia continuat existint després de la guerra però subordinat al Sindicato Vertical. Miquel Mateu va ser elegit per ocupar el càrrec l’any 1952 i no el deixaria fins la seva mort l’any 1972. Durant el seu mandat, l’entitat va formular de forma entusiasta, mitjançant publicacions, l’adhesió al règim, més que cap altre publicació econòmica, amb una perspectiva anticomunista que atacava fins i tot als americans per ser massa dòcils amb ells. No obstant això, més endavant als anys 60, es veurà defensant un posicionament que no concordava amb les d’altres organitzacions corporatives de l’empresariat, sobretot pel que fa a la qüestió de l’entrada al Mercat Comú (fet que veurem quan parlem de la seva tasca a la LECE).

La nova legislació laboral franquista de la mà de la llei de reglamentacions del treball i la nova llei de contracte de treball, van reforçar enormement la posició de l’empresari en les relacions laborals “[…] els patrons varen ser els encarregats d’efectuar les depuracions en llurs empreses.” (Molinero i Ysàs, 1991, 67). Un cop ocupada Catalunya, per ordres del Ministerio d’Organización y Acción Sindical els patrons van haver d’efectuar informes de depuració per causes d’actuació contràries al Movimiento Nacional, actes contra l’autoritat o propietats de l’empresa. Molts patrons, tot i que havien de tramitar-ho segons els canals legals per ser ratificats pel delegat de treball, ho feien directament, obviant passos i també recursos.

Els empresaris, amb un notable allunyament del poder polític, varen gaudir de plataformes organitzatives vàlides i varen poder sobreviure al marge de l’Organització Sindical, formant entitats empresarials i fins i tot plataformes intersectorials per coordinar els interessos comuns. Les entitats patronals, tot i ingressar a l’OSE van mantenir “[…]la capacitat d’influir sobre els òrgans directius dels sindicats nacionals i sobre la pròpia Delegació Nacional de Sindicats […]” (Molinero i Ysàs, 1991, 67), el patrimoni la seva personalitat, i algunes fins i tot l’autonomia. Serà des d’aquests espais amb els que interactuaran amb l’espai públic franquista. Riera afegeix que això serà gràcies a que els privilegis de l’empresariat quedaven assegurats pel sindicalisme vertical i que per tant no hi va haver motiu de disputa en les estructures del règim.

Tanmateix, a mesura que avanci el règim hi haurà una presa de poder per part de la classe dominant pròpiament espanyola, que aconseguirà imposar els seus interessos a Catalunya. La burgesia catalana no perdrà la seva condició, però perdrà la iniciativa i la preeminència vers la resta d’Espanya que tan l’havia caracteritzat. En seran exemples la pèrdua de la banca catalana amb la seu a Catalunya, les restriccions elèctriques i les dificultat per la indústria tèxtil catalana. En aquest últim cas Cabana presenta com també s’asseguraven a resoldre les complicacions econòmiques i en certs casos rebien tractes de favor.

És en aquest context en el que comencen a emergir una sèrie de demandes per part de la burgesia catalana en el terreny econòmic, que van desembocar, l’any 1954, en una reunió sense precedents, entre els presidents de les corporacions econòmiques de Barcelona amb el governador civil, de la qual Mateu va participar. Un aspecte que van atacat homogèniament va ser  la implantació dels “jurats d’empresa”. La burgesia ho va interpretar en aquests casos com un atac personal a la limitació de la seva activitat, per la pèrdua de competència i per la por a perdre la seva posició novament, que provenia dels anys anteriors a la implantació del règim franquista

En segons quins casos intentaren combatre l’autarquia i l’intervencionisme, però la seva crítica era força incoherent, ja que en funció dels interessos més immeditats, es defensava tan la desregulació com la intervenció. Serà també, perquè eren conscients que era inevitable i fins i tot la situació més avantatjosa possible, pel que no participessin de les crítiques de la majoria d’entitats empresarials.

Una mostra d’aquest fort intervencionisme és el cas de la nacionalització de Hispano Suiza per part de l’INI. Cap a voltants de l’any 1945, l’INI tenia interès en la creació d’una empresa de camions. En un primer moment es van mantenir converses amb Ford Motor Ibérica però finalment es va optar per negociar amb Mateu per l’adquisició d’Hispano Suiza, de la qual des de 1944 l’INI ja comptava amb una participació del 50% del seu capital.

Algunes fonts donen a entendre que aquesta nacionalització va ser forçosa i que Mateu la va haver d’acceptar, però d’altres apunten a que en realitat Hispano Suiza es trobava en hores baixes, i tenint en compte tant el fet de que la nacionalització que es va produir per via de l’adquisició de les accions en mans de Mateu per part de l’INI a canvi d’una retribució econòmica, com la realitat de que Mateu va mantenir el seu càrrec com a cap de la direcció, fa pensar que aquesta nacionalització ja li va estar bé, i que realment va ser una ampliació d’un procés que feia anys que havia començat. Això va comportar el naixement de l’Empresa Nacional de Autocamiones S.A. (ENASA) en la qual Mateu va jugar un paper important. Aquesta podria ser una mostra de com fins hi tot l’únic català amb línia directa amb el Pardo  no es trobava del tot lliure de les polítiques autàrquiques. Aquest episodi és una mostra més de com Mateu, més aviat proper a les idees del lliure mercat com veurem tot seguit, va ser per sobre de tot un personatge pragmàtic que va saber moure’s en temps complexos.

En aquest sentit també val a dir que Mateu va utilitzar la seva influència política pels seu benefici propi sempre que va poder, tal i com il·lustra Bohigas. “[…] I, en el terreny privat, anà menjant-se de mica en mica el Convent dels Àngels, convertint-lo en el seu magatzem de ferros i en les seves oficines, malmetent un cor junt gòtic tardà ben interessant i degradant amb afegits de pobrissalla fastigosa un centre de la ciutat històrica encara prou significatiu.” (Bohigas, 2014, 195-6): Un altre episodi d’aquest estil és el que Vilanova apunta sobre el fet de que la Societat Nacional Industrial d’Aplicacions Cel·luloses s’havia finançat amb diner públic durant el mandat de Mateu com a alcalde.

Mateu destacarà entre els grans grups monopolistes privats, a partir de la fusió del capital industrial i bancari, formant part del grup Urquijo-Hispano. Va ser nomenat president de la Caixa de pensions l’any 1941, amb una tasca que segons algunes fonts va deixar molt que desitjar, i va ostentar càrrecs de conseller al Mercantil de Tarragona i al Banc d’Espanya. Això el situa com un dels màxims exponents de la banca catalana de l’època.

Posteriorment, després de vint anys de franquisme, el Pla d’Estabilització, va suposar per la burgesia catalana un canvi que sintonitzava plenament amb les seves aspiracions. El pas cap a una industrialització i liberalització dels sectors productius accentuant el paper de la iniciativa privada feia que connectessin plenament amb les línies mestres de la política econòmica franquista. Tanmateix, va haver-hi conflictes entre els dirigents industrials, defensors d’una llibertat econòmica il·limitada i molts empresaris que tenint en compte els seus interessos personals demanaven liberalisme o protecció quan els convenia. Aquesta disputa es traslladà també a la incorporació espanyola a la CEE.

foment_del_treball_nacional
Seu de Foment del Traball Nacional. Via Laietana, 32, Barcelona

És important fer notar que malgrat les postures defensades pel Fomento del Trabajo Nacional, veiem com posteriorment Miquel Mateu donarà peu a que el propi Cercle d’Economia, el lobi per excel·lència a favor de la integració econòmica al mercat europeu, totalment oposat a la política que havia mantingut el Fomento del Trabajo Nacional fins aleshores, publiqui i per tant utilitzi, el Diario de Barcelona per difondre el seu missatge. Tal i com hem explicat existeix una coincidència temporal amb l’aparició dels primers plans d’estabilització i que la política d’autarquia comenci a ser deixada de banda pels equips dirigents de la política econòmica franquista. En aquest sentit es podria entreveure que Mateu va mantenir una relació ambivalent pel que fa al seu paper com a portaveu dels empresaris catalans, donat que les seves postures en matèria econòmica es van mantenir estrictament fidels als posicionaments del règim, virant només informalment i quan era possible. Això ens porta a pensar que Mateu va fer ús de la seva influència i els seus càrrecs en organitzacions corporatives, mirant de mantenir un equilibri entre els seus interessos com a empresari i la seva posició al si dels cercles de poder del franquisme. Per tot això, probablement va ser dels catalans de Franco que més poder va acumular com a industrial i com a financer.

Aquí és necessari apuntar dos aspectes més per complementar i finir aquesta narració. Per una banda, com hem assenyalat, va utilitzar el Diario de Barcelona (empresa que posseïa per herència del seu pare) com a tribuna des d’on defensar els seus propis interessos i els del conjunt de la burgesia catalana, utilitzant la seva amistat amb Franco. És interessant tenir en compte les posicions més liberals de Mateu contraries al falangisme, que van saber posicionar el seu “barcelonismo” enfront del “madrileñismo” de la Vanguardia de Galingosa, a una nova època d’esplendor que li va permetre posicionar-se com a l’únic interlocutor vàlid dels industrials, refermant així la seva posició a Catalunya. Ara bé, sembla ser que el Diario de Barcelona no va ser l’únic contacte de Mateu amb el món de la premsa sinó que també va dirigir l’Agencia EFE des de 1967. Observem doncs, com donava importància el lligar la lluita d’idees amb la seva acció política i econòmica.

Per altre banda, ens trobem que va utilitzar la LECE  (espai,  en el que fins el 1956 no es va poder participar, el qual coordinava  un mercat comú amb els països del bloc europeu occidental) segons els seus interessos. Es buscava un perfil fidel al règim i que no es contaminaria pels aires democratitzadors. Ara bé, cal apuntar que es col·locà com a president del comitè espanyol, en un context de preparació del Pla d’Estabilització del règim, fet que facilitaria portar les seves posicions reals en aquest espai. Veia inevitable la liberalització del mercat i la necessitat de deixar enrere les polítiques aïllacionistes. Intentà promocionar les idees d’obertura al mercat europeu i mirar de reclutar empresaris per aquesta causa. De fet la seu del comitè espanyol del LECE es situaria a la seu del Fomento del Trabajo Nacional, sent aquesta una mostra del paper que prendria la burgesia catalana com a interlocutora amb l’Europa Occidental. Estaríem llavors, davant d’una nova mostra d’aquest esperit camaleònic de Mateu que sempre va defugir de dogmatismes ideològics, i que per contra va saber moure’s en una direcció més favorable als interessos dels empresaris mirant de preparar el terreny per una futura integració econòmica dins el mercat europeu. Tot i els seus esforços, l’aïllament d’Espanya va continuar i no va poder participar de les primeres iniciatives d’integració europea com la CECA o el Pla Marshall.

A mode de cloenda

Podríem parlar de desenes d’accions específiques i objectes d’estudi per aprofundir com el seu paper de mecenes o la seva acció i posició a l’empordà i Peralada pivotant amb el conegut Castell de Peralada i les més que conegudes estades de Franco. No obstant això, crec que ha sigut encertat acabar parlant d’ell, a través de la seva etapa com a ambaixador a París i com a president de Fomento del Trabajo Nacional, els quals són els més rellevants per explicar la dinàmica socioeconòmica a nivell nacional, del moment. Així doncs, aquests no sols ens han servit per veure les seves accions, sinó per ser testimonis de primera mà de la situació del règim durant el complot monàrquic i l’època en què el règim tenia les relacions exteriors més tenses. Ara bé, sobretot m’agradaria posar en valor la praxi d’un empresari preeminent, que ajuda a comprovar en primera persona, la psique de la radiografia feta sobre la burgesia catalana, durant el franquisme.

1923
Miquel Mateu al Castell de Peralada

No voldria acabar sense esmentar tampoc que va deixar lligada i ben lligada la continuïtat (i alhora l’expansió) de l’imperi familiar per la via matrimonial, casant la seva única filla, Carmen Mateu Quintana, el 1957, amb Artur Suqué Puig, hereu d’una família d’industrials centrada en el llavors  sector tèxtil, el qual es trobava en auge. Suqué -amic personal de Jordi Pujol, amb qui havia compartit estudis al Col·legi Alemany de Barcelona- i la seva dona, convertiran el Castell de Peralada en un casino i fixaran, a partir d’aleshores, el gruix de la seva activitat en aquest àmbit del joc recreatiu.

Després de tota una vida a la primera plana (de l’Espanya del segon terç del segle XX), va intentar marxar sense fer gaire soroll. Va acabar els seus dies retirat l’any 1972  – segons diuen, “(…) fent-se portar un Diaro de Barcelona retallat d’aquelles notícies desagradables – cròniques de successos i vagues – que poguessin deformar-li la imatge de la pau franquista que tant va contribuir a instaurar als inicis de la seva llarga trajectòria i de la qual va saber aprofitar-se durant la resta de la seva vida.”

 

Read More

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (I)

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (III)

El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entraven a la ciutat de Barcelona. L’endemà mateix Miquel Mateu seria nomenat alcalde de la ciutat (càrrec que ocuparia fins l’any 1945). Abans de continuar la introducció m’agradaria obrir un parèntesi.  Els governadors civils van ser els encarregats arreu del territori d’elegir els alcaldes i les comissions gestores. No obstant això, el nomenament de les alcaldies tant de Madrid com de Barcelona de forma extraordinària, pel fet de ser les ciutats més importants i conflictives, van escapar a la voluntat dels governadors. Va ser Franco per orde directe que va elegir una persona d’absoluta confiança. Aquest fet ens ajuda a ressituar-lo i  identificar, d’entrada, que no estem parlant d’un col·laborador qualsevol. Reprenem el fil. Aquell canvi pel qual havia lluitat Miquel i que vam veure en la primera partes posaria en pràctica, realment, un cop finida la guerra. Paral·lelament a la significació i les activitats que desenvolupà durant la seva primera etapa com a participant orgànic del règim a l’alcaldia de Barcelona, ponderarem aspectes com la implantació d’aquest règim, amb el consegüent desplegament del projecte, la posició que ocupà la burgesia i la relació d’aquesta vers el teixit social.

La instauració del franquisme a Catalunya vindrà donada per la creació d’estructures (jeràrquiques), a partir del final de l’ocupació del Principat l’any 1939. Es forjà un nou marc legal, unes noves institucions i s’efectuà “la prohibició de la totalitat de les organitzacions socials – polítiques, sindicals, culturals, etc. – i la temptativa, en bona part reeixida, de destruir les considerades contràries al “Movimiento Nacional” segons expliquen Molinero i Ysàs. En el cas dels ajuntaments de l’època hem de precisar que “[…] foren concebuts més com a ens administratius dependents dels organismes centrals de l’Estat que com a entitats pròpiament polítiques, estigueren mancats de recursos, amb moltes competències assumides […]”, com avança Huertas. Tal cosa propiciarà la confrontació d’entrada amb el governador civil González Oliveros abocat a les tesis purament feixistes que xocaven amb les idees monàrquiques i reformistes que tenia Mateu de rerefons. A això se li ha de sumar el fet que aquest volgués constantment acotar les accions de Mateu intentant relegar-lo a una posició subalterna. En canvi amb Correa (el següent governador) va tenir una molt bona relació, degut a l’autonomia que va donar a industrials i financers dins un espai tutelat, facilitant-li també l’aplicació de les seves polítiques.

dins el fitxer word la descripció
Descoberta d’una placa commemorativa de la victòria franquista a l’Ajuntament de Barcelona. D’esquerra a dreta. Miguel de los Santos Díaz de Gómara (adminsitrador de la diòcesi de Barcelona). Miquel Mateu i Pla, Eliseo Álvarez Arenas (general en cap de les forces d’ocupació) i Josep M. Milà i Camps (president de la Diputació de Barcelona i comte de Montseny). 19 de maig de 1939. Branguli, Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquestes estructures a nivell municipal pretenien esborrar el passat més recent i implantar uns nous patrons, sobretot, ideològics. Més enllà d’això sols es podrà parlar de repressió. Una atribució específica que tindran els ajuntaments serà la de depurar l’administració pública i vigilar la ciutadania. Barcelona serà el cas més preeminent amb un inventari d’aquestes pràctiques més extens que qualsevol altra ciutat tant en quantitat com pràcticament també en densitat. Soriano testifica que “Les primeres mesures que va prendre l’Ajuntament foren readmetre […] els que havien estat acomiadats per l’Ajuntament republicà a partir del juliol del 1936, fer cessar els funcionaris que havien ingressat a partir d’aquesta data i obrir expedient de depuració a tots aquells que havien entrat amb anterioritat a la data i que posteriorment havien continuat prestant els seus serveis.” Cal superar la visió que els ajuntaments no executaven perquè això era una competència militar, ja que aquests hi intervenien en altres vessants i nivells.

Banquet d'inauguració de la Feria de Muestras Nacional e Internacional al Ritz amb totes les personalitats de l'època
Banquet d’inauguració de la Feria de Muestras Nacional e Internacional al Ritz amb totes les personalitats de l’època.

Hem de posar el punt de mira més enllà de la “[…] transformació del nomenclàtor urbà […], la reelaboració del calendari i de la litúrgia de celebracions i festes ciutadanes, els usos i costums de la pràctica pública institucional foren les seves activitats més visibles, però no pas les fonamentals.” Com ens relata Marín en aquesta cita; s’acostuma a donar molta importància a la cara pública dels ajuntaments i això comporta que sigui complicat de definir l’actuació concreta del personal polític. Participarà de les tasques de reconstrucció, dels projectes urbanístics i l’ordenació de la ciutat, emprenent grans obres públiques; això li suposarà una oportunitat per treure’n benefici. Trobarem casos com l’ordre de demolició del Palau de Belles Arts perquè les seves empreses n’aprofitessin el ferro. Mateu aspirava a alguna cosa més que reconstruir la ciutat, cosa que es veurà amb la gestió del pressupost general i les finances. Intentarà utilitzar les seves influències, saltant-se la jerarquia, per tal d’obtenir els crèdits i marges de maniobra suficients per garantir el finançament que les seves ambicions reclamaven, batallant amb molts organismes i augmentant la recaptació municipal.

Pel que fa referència a l’activitat social, es dedicava a celebrar banquets i participava d’actes ostentosos amb la burgesia mentre hi havia restriccions, racionament i la beneficència arribava a límits inhumans. A nivell cultural veurem que aplicarà els criteris franquistes i acabarà transformant la cultura de Barcelona a imatge i semblança de la cultura oficial del franquisme. Esborrarà i substituirà la identitat catalana en base a la construcció de la identitat local i potenciant en aquest cas el conegut com a “barcelonismo”, i efectuarà també una reorganització a nivell artístic i històric realitzant una depuració específica d’aquests espais.

Heinrich Himmler en un primer pla i Miquel Mateu a darrere en ela seva visita a Montserrat
Heinrich Himmler en un primer pla i Miquel Mateu a darrere en la seva visita a Montserrat.

No podem oblidar que des de la seva entrada va donar cobertura a la internacionalització, que alguns elements del règim com el mateix González Oliveros o Serrano Suñer, van voler donar a la ciutat. Barcelona intentarà esdevenir un enclavament del feixisme durant els primers anys després de la guerra. Per exemple, quan Ciano (ministre d’assumptes exteriors de la Itàlia feixista) va visitar Barcelona, ell expressament demanarà que s’engalanessin els balcons amb domassos i banderes espanyoles. Cal afegir que poc abans havia enviat missatge de gratitud, personalment a Mussolini, pel suport durant la guerra. L’altra gran visita va ser la de Heinrich Himmler (mà dreta de Hitler i cap de les Schutzstaffel, més conegudes com a SS). En aquest cas – entre d’altres anècdotes de la visita – va fer decorar la ciutat amb multitud de banderes amb la creu gammada. En tot cas, al tornar a matisar que ell no ideà els actes, sinó que simplement es dedicà a organitzar-los en la mesura que era l’alcalde de la ciutat.  Pel que fa a afers ideològics interns – Mateu continuarà al capdavant de la gestora el 1942 quan es renovin alguns dels regidors i es faci patent l’entrada de la línia dura de la falange amb l’ingrés dels seus màxims exponents. Aquí podem recuperar la tesi exposada a l’anterior article sobre la seva naturalesa camaleònica. Si bé com dèiem abans, tenia conflictes amb els sectors més totalitaris del règim perquè no era partidari de les polítiques d’índole més estrictament feixista, va seguir les seves directrius i va ser un executor d’alt rang.

A nivell de repressió hem d’anar amb peus de plom – com he explicat anteriorment -, per tal de valorar la responsabilitat de Mateu. S’ha d’entendre que les comissions depuradores demanaven informes als alcaldes, però tenint en compte la dimensió de Barcelona, aquesta feina era duta a terme per càrrecs intermedis de l’administració municipal. Tanmateix, s’ha de reconèixer que la seva responsabilitat política, en tan que màxima autoritat de la ciutat, és total i absoluta. Trobem casos, però, en els quals es personificarà, durant el període que ell va ser alcalde. No sempre tindrà la mateixa actitud. En alguns casos, ja sigui per tornar possiblement un favor, com per ajudar antics amics, s’intercedirà favorablement; serà el cas d’Eusebi Bertrand, en el qual, a diferència de les declaracions de la resta d’agents addictes al règim, ell intervindrà favorablement. Vell company de la burgesia catalana i membre de la Lliga Regionalista, el presentà com una persona d’ordre netejant-li de l’expedient les accions d’estraperlo i desentesa durant el conflicte bèl·lic. En canvi tindrà una actitud diametralment diferent en d’altres informes, que segons Vilanova, feia amb desdeny. Un dels exemples el trobarem vers els seus predecessors en el càrrec d’alcalde: aquests eren Carles Pi i Sunyer i Hilari Salvadó i Castell (alcaldes per ERC durant la II República), els quals van ser perjudicats solament amb sancions econòmiques al romandre a l’exili.

Per sintetitzar la seva tasca com a alcalde trobo que Riera, autor del millor estudi sobre els catalans franquistes, ho resumeix molt bé: “Aportó sentido de organización y una falta absoluta de escrúpulos a la hora de hacer limpieza política, tanto de los rastros del catalán institucional como de los funcionarios sospechosos de veleidades a favor de la República y/o de la Generalitat.”

De Barcelona, normalment es recorda a Porcioles, com a alcalde, pels més de 15 anys que va exercir el càrrec i per ser també dels darrers de la dictadura. No obstant això, Salgado-Araujo – cosí de Franco – ens explica que segons Franco seria difícil trobar un alcalde amb tan bona relació amb la Falange (membre i home dur de FET JONS);  amb unes excel·lents aptituds en tots els sentits i, sobretot, que a nivell administratiu tingués l’energia de Miquel Mateu. Com encaixa que Mateu fóra tan ben vist per Franco si hem pogut constatar els conflictes i les desavinences amb membres del règim? Podríem afegir també fets controvertits com la permissió d’actes culturals en la clandestinitat, entre d’altres, però sobretot la seva proximitat a la conxorxa reformista de caire monàrquic en aquells primers anys del règim; especialment quan serà ambaixador a París del 1945 al 1947 (fets que tractarem més detingudament en el següent article). Per tot això, dins el règim se’l veurà com un oportunista.

Com comprendre-ho, doncs? Aquí s’ha de posar en valor dos aspectes principals. Per una banda, per entendre la seva fortalesa en el règim hem de copsar – com explica Marín – que comptà amb el fet de tenir la confiança personal del dictador. Mateu es convertí en un alcalde poderós perquè era amic de Franco, i Franco l’admirà pel fet de ser un alcalde poderós.” Franco, que era desconfiat de mena, sempre el considerarà fidel i el tindrà en alta estima. Per altra banda, per concebre aquesta posició camaleònica que he exposat, se l’ha d’emmarcar en l’evolució de la burgesia catalana en aquell context. Tot i que per inducció no podem generalitzar l’actuació d’aquest subjecte, si que ens ajuda a entendre-ho en gran mesura, ja que Mateu s’acosta fidedignement al paradigma de burgesia catalana de l’època.

L’alcalde Mateu i Pla, a l’esquerra de Franco, a Barcelona el 30 de gener de 1942, per celebrar el tercer aniversari de l’entrada a la ciutat.
L’alcalde Mateu i Pla, a l’esquerra de Franco, a Barcelona el 30 de gener de 1942, per celebrar el tercer aniversari de l’entrada a la ciutat.

Un cop acabada la Guerra Civil Espanyola la burgesia torna, a Catalunya, a recuperar les seves propietats de la mà dels vencedors, com també serà el cas de Mateu. A canvi d’això, la burgesia catalana va renunciar al seu poder polític com a classe social. S’ha de matisar el fet de la pèrdua del seu poder polític, ja que el que perdrien realment, seria la seva capacitat d’autogovern. Per a la burgesia catalana, participar del nou règim va suposar recuperar les relacions de producció tradicionals i esborrar les fites polítiques dels segments més importants de la població i, a la vegada, impossibilitar-ne de nous; asseguraria els seus interessos com cap altre sistema des de la primera etapa de la Restauració. Moltes vegades l’anàlisi purament polític desdibuixa aquesta dominació classista que va exercir el règim.

Un dels trets lligats històricament a la burgesia catalana havia sigut el catalanisme. On quedaria aquest llavors? Consignes com les de Ferran Valls i Taberner exposades en el seu article La falsa ruta, dibuixarien la concepció per part de la dreta sobre el catalanisme durant el franquisme. Els propis burgesos van veure que el seu passat catalanista despertava malfiances amb els nous companys de ruta i varen decidir accentuar el seu rebuig i condemna per tal de resoldre-ho. I totes les mostres de suport al règim que va efectuar la burgesia catalana no anaven solament dirigides a la restauració de l’ordre social, sinó també a la política del nou règim, que col·locà els propietaris en una posició de preeminència en les relacions socials. La identificació del 39 com “ensulsiada” va afectar profundament la trajectòria i l’abast del catalanisme. L’exili i la repressió franquista (un altre intent de posar fi al “problema de Catalunya”, ara d’una virulència i una violència molt més grans) va fer la resta. A l’hora de resseguir l’actitud de la burgesia, i per extensió la de Mateu, haurem de tenir en compte, doncs, la qüestió del poder polític, la qüestió de l’activitat econòmica i les propietats i la qüestió del catalanisme. Totes tres com a eixos principals per posar-nos a la seva pell.

Sense títol
Fragment de l’article “La Falsa Ruta” de Fernando Valls Taberner, publicat al diari La Vanguardia el 15 de febrer de 1939.

“Era la hora en que los empresarios catalanes se habían visto obligados a reflexionar sobre su futuro.” Marín ens explica la impossibilitat de mantenir el catalanisme dins el franquisme. La burgesia es preocupà de teixir les relacions de forma directa o indirecta amb les estructures orgàniques del règim, des del partit a les institucions, però, realment, sols els més primats com Miquel Mateu, podrien gaudir de cert poder i posicions rellevants.

Després de veure la seva formació com a industrial i polític i també la seva implicació en la Guerra Civil Espanyola, en aquest article hem pogut resseguir com es consolidà com a un actiu col·laborador amb el règim i quines foren algunes de les seves actuacions en aquesta primera etapa. En el pròxim article veurem quins varen ser els altres vincles que va tenir amb el règim i el seu recorregut fins a la seva mort l’any 1972.

Posar el focus en aquesta etapa ens serveix també per evidenciar no només el seu fort lligam amb el règim i les seves actuacions, sinó per col·locar-lo en el seu context i entendre què va suposar la implantació del règim franquista a Catalunya en general i a Barcelona concretament; com també l’evolució d’un subjecte importantíssim en la història contemporània de Catalunya, com és la burgesia nativa. Dissociar el personatge de la seva conjuntura seria, doncs, un error. L’anàlisi de figures rellevants com Miquel Mateu ens permet fer aquest important exercici de comprensió històrica des d’una perspectiva d’estudi biogràfic, posant-lo en escena.

 

Read More

Avui ens trobem a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, amb en Borja de Riquer, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ens trobem aquí perquè avui, al paranimf de la UB, hi ha un acte en record dels 50 anys de la “Caputxinada” i hi intervindrà d’aquí uns minuts. Ens ha concedit amablement aquesta entrevista abans d’entrar-hi.

Riquer és un home tranquil, amb pas ferm i sostingut; passeja amb la mateixa agilitat i seguretat amb la qual exposa els fets històrics. És impossible que ningú no quedi embadalit per la contundència i claredat del discurs del professor… Potser la prova és que una entrevista que havia de durar 30 minuts va acabar durant-ne 50. I ho tornaríem a fer. DSC_0077

Jordi Vives: Igual que Tony Judt, aquest barceloní nascut l’any 1945 ha viscut en carn pròpia alguns dels esdeveniments històrics dels quals més endavant ell mateix donarà cobertura científica. Especialista en història d’Espanya i Catalunya en els segles XIX i XX, el catedràtic s’ha guanyat una justa reputació en aquests camps. Seves són algunes obres fonamentals d’investigació, les últimes de les quals tracten sobre el catalanisme conservador durant la II República i la Guerra Civil centrant-se en la figura de Francesc Cambó. La més important, però, és l’obra que es troba emmarcada en els volums Historia de España editat per l’editorial Crítica i coordinada pels doctors Villares i Fontana, i dels quals ell va fer el volum La Dictadura de Franco, on analitza de manera solvent i rigorosa el període del 1939-1975.

M’agradaria començar amb una cita d’aquest llibre, concretament el capítol que tracta sobre els estudiants i en el qual explica com es desenvoluparà la Caputxinada, quins antecedents té i cap a on anirà: “La lucha de los estudiantes logrará crear grandes problemas en el gobierno al extenderse diversas universidades y actuará como uno de los principales elementos de descredito y deslegitimación del régimen franquista”. Dit això, com definiries la Caputxinada i com s’hi arriba, Borja?

Tot i que ja ha esdevingut un tòpic, a mi no m’agrada parlar de “Caputxinada”. Jo crec que el més rellevant és la constitució d’un òrgan propi d’estudiants de caràcter democràtic en un procés d’enfrontament amb les autoritats acadèmiques i polítiques, perquè aquest és un episodi extraordinari i insòlit.

Cal pensar que no hi ha exemples similars. No hi ha cap cas que en un règim feixista, en una universitat, hi hagi un procés ampli d’estudiants que, democràticament, vulguin crear una organització pròpia enfrontada a la del règim. És un cas únic i insòlit i el cas de Barcelona és encara més remarcable que el d’altres llocs de l’estat espanyol com Madrid, Sevilla o Granada, on va haver-hi processos similars. Perquè el de Barcelona va tenir, primer, una força i un suport molt més massiu que enlloc i, després, perquè va haver-hi l’acte espectacular de constituir-se en una assemblea de quasi 500 delegats, tots elegits pels seus companys, que va ser encerclada i assetjada per la policia per convertir-la en un incident més. 

El fet important és la constitució d’un òrgan propi dels estudiants en contra del règim i que tenia el suport de la immensa majoria dels estudiants. El Règim perd la batalla a la universitat

Però no és la Caputxinada, el fet important. El fet important és la constitució d’un òrgan propi dels estudiants en contra del règim i que tenia el suport de la immensa majoria dels estudiants. Per exemple, en les eleccions convocades pel sindicat, que foren declarades il·legals pel rector García Valdecasas, van participar el 80 o el 90% dels matriculats, i a les eleccions oficials de les APE [Asociaciones Profesionales de Estudiantes] convocades oficialment en algunes facultats com la de lletres no va participar ni el 7%, tot i que amenaçaven en treure les beques al becaris. Un suport d’aquesta envergadura durant la dictadura és una cosa excepcional. És un desafiament! 

Entrevistat i entrevistador, en un moment de l'entrevista
Entrevistador (esuqerra) i entrevistat (dreta), en un moment de la ‘conversa’

Això s’ha d’estudiar en paral·lel a la constitució de Comissions Obreres (CCOO), perquè són paral·leles i coetànies. Ambdues són organitzacions nascudes d’una base de protesta que exigeixen ser reconegudes com a legals i esdevenen un desafiament a la dictadura. Això posa a les autoritats polítiques en un greu compromís: si accepten el sindicat democràtic de Comissions Obreres, si el legalitzen, és una victòria de l’oposició i una desfeta del règim brutal. Si la reprimeixen, com faran, el que demostraran és que malgrat els discursos ‘desarrollistes’ i aperturistes d’alguns tecnòcrates, el règim no té altre política que la repressiva. Això el desemmascara i queda deslegitimitzat a ulls dels estudiants. Com rebran els molts estudiants que han votat, que persegueixin i reprimeixen els seus delegats electes? El règim perd la batalla a la universitat.

Tot i que ja hem entrat a gran trets en els fets de la Caputxinada [llegiu els dos articles El moviment estudiantil, la lluita contra el franquisme i La Caputxinada: http://bit.ly/1Rzozvq i http://bit.ly/1YMMU6h], com s’arriba a aquests fets? Quina importància tenen els fets de Madrid del 58 i l’homenatge a Ortega y Gasset? Com passem d’aquests fets a la Caputxinada del 68?

És impossible entendre la creació d’aquests sindicats democràtics universitaris sense veure que és un procés que ve d’abans i es caracteritza per dues coses: en primer lloc per l’existència d’una organització oficial franquista, el Sindicato Español Universitario (SEU), que és una organització imposada i dirigida pels “delegados nacionales”, com Rodolfo Martín Villa, que va ser delegat  fins l’any 64; i el que jo nomeno la irrupció d’una nova generació a la universitat, aquella gent nascuda després de la Guerra Civil que portarà un sistema de valors i unes actituds crítiques diferents de les anteriors.

Això es fa palès a l’Assemblea Lliure del Paranimf. El 21 de febrer del 1957, per primer cop, els estudiants de la Universitat de Barcelona es reuneixen lliurement. Gairebé un miler d’estudiants es reuneixen i allà aproven un manifest que, entre altres coses, afirma que volien una organització pròpia, no vinculada al SEU i que desitjaven una renovació de la vida universitària enfront d’uns plans d’estudis caducs i un sistema de valors que estava imposat pel règim franquista.

Això és l’inici. Hi haurà una fortíssima repressió, però malgrat això, és evident que continuen per sota organitzacions, comitès universitaris creats a instàncies dels estudiants més motivats, que van mantenint caliu amb una estratègia que inicialment serà ocupar el SEU des de dins. És a dir, presentar-se a les eleccions a nivell de base als cursos de les facultats i guanyar-les.

Recordem que el màxim a que podien presentar-se era a ser delegats dels cursos de les facultats.

Exacte. Aquest és el procés que va des del 58 fins al 64. En aquest any es veu que, si bé això s’ha aconseguit de forma claríssima (fins i tot hi ha un informe del governador civil de Barcelona dient que “los estudiantes de Barcelona se han apartado totalmente del Régimen”, és a dir, ja no els controlaven), es veu que és insuficient, que s’ha de fer un salt polític i que no es podia democratitzar una organització autoritària. El que s’ha de fer és crear una organització pròpia sense cap mena d’hipoteca vinculant al règim.

Això no es fa de cop. S’elabora en un procés de discussió que dura més d’un curs. Per exemple, s’organitzen unes Jornades de Renovació Universitària. En aquestes setmanes, estudiants i alguns professors parlen en què hauria de consistir la renovació de la universitat. Es parla de tot: plans d’estudis, de formes d’accés, de la relació amb la societat, de la relació amb la cultura i, evidentment, de l’organització del estudiants i  a partir d’aquí comença a difondre’s la idea que havia d’anar-se cap a una organització pròpia, i que hi tenien dret.

El 1965, en l’Assemblea de Districte a Barcelona, els delegats de les facultats aprovarien la creació d’una organització d’estudiants pròpia. Això és tan important que el govern de Franco es veu obligat a dissoldre el Sindicato Español Universitario i crear una organització diferent

I no és fins el 1965, en l’Assemblea de Districte (perquè era el districte de Catalunya i Balears) a Barcelona, on els delegats de les facultats aproven la creació d’una organització d’estudiants pròpia, al marge del SEU. Això és tant important que, a Madrid, el govern de Franco es veu pràcticament obligat a dissoldre el SEU i crear una organització diferent: les APE, l’Asamblea Profesional de Estudiantes.

Això també s’ha d’entendre en el marc de tensions entre falangistes i tecnòcrates de l’Opus Dei, en el marc polític del règim. Els tecnòcrates de l’Opus havien entrat al govern amb un discurs modernitzador, de reformes econòmiques i administratives però mantenint les mateixes estructures autoritàries de la dictadura; és a dir, el seu discurs era que podien modernitzar el règim sense alterar el resultat de la victòria militar de 1939. Per això fan uns discursos de modernitzar, d’obertura, d’obrir el règim a certes sensibilitats que poguessin haver-hi en la societat. En això s’enfronten als sectors falangistes més durs, que defensaven unes institucions més primigènies; i aquí estan, per exemple, els dirigents del SEU.

La liquidació del SEU i la imposició de les APE respon a això: els tecnòcrates diuen “fem una cosa nova, no lligada a la Falange, ni al partit ni res” i creen aquesta contradicció: la Asociación Profesional de Estudiantes. Si són professionals, no són estudiants, no? En qualsevol cas, el que volen és treure-li el caràcter blau, falangista, i fer-lo veure com una cosa nova i moderna. Però això no resistirà la primera prova de la protesta. Neix l’any 65 i és boicotejada immediatament perquè als estudiants ja no els interessa un succedani del SEU de l’Opus amb un altre nom. Ja estan per l’organització pròpia.

Per exemple a Madrid i València es van discutir quines estratègies se seguirien; Madrid van boicotejar les eleccions de l’APE sense anar més enllà, tot i que ja hi havia la idea de crear un sindicat d’estudiants pròpia, i a València va passar una cosa similar. A Barcelona es va prendre una altre decisió.

A Barcelona les coses estan més madures, més avançades, per tant a Barcelona es diu “no només les boicotejarem, abans farem les nostres; unes eleccions lliures, encara que les autoritats no vulguin i després boicotejarem això”. A Madrid hi ha allò que en diem ‘divisió d’opinions’ perquè hi ha facultats on les APE van fer eleccions, amb participació no massa alta, això sí. Ortega Ascós era delegat de la facultat de dret de Madrid perquè l’havien escollit, és a dir, a Madrid hi ha alguns sectors encara propers al règim i en algunes facultats van aconseguir tirar endavant les seves eleccions; a altres les boicotegen clarament. A Barcelona, però, es pot anar molt més enllà. 

M’agradaria puntualitzar alguns aspectes abans de continuar. Hem vist, doncs, com certificaves, que el SEU era una espai teòricament de masses com seria la “Sección Femenina”, la “División Nacional del Trabajo” o els “Sindicatos Verticales”. El SEU era un símbol més del franquisme, on s’intentava enquadrar de manera massiva tots els estudiants universitaris i que quedarà obsolet i acabarà sent dissolt de manera oficial l’any 65 per donar peu a les APE, les quals seran boicotejades…

Veiem per primer cop que una institució de masses del Règim es declara ineficaç i és substituïda. Lligat amb tot això, la reflexió que fan els estudiants és el fet de traçar, com bé has dit, a través de les jornades de renovació universitàries, un conglomerat d’actes culturals i una ebullició del moviment estudiantil. Els estudiants creien que s’hauria de fer alguna cosa més per aconseguir aquesta renovació o creien que es podia regenerar la universitat des de dins del propi règim autoritari? Aquesta reflexió portarà al moviment a tenir connexions amb l’antifranquisme?

Evidentment. Per exemple, en les Setmanes de Renovació Universitària es va convidar a moltíssima gent (intel·lectuals, professionals…), notòriament gent d’oposició, demòcrates o molta gent d’esquerres a participar-hi i a donar la seva opinió sobre la universitat i el seu paper. És evident que d’allà sorgí un element fonamental: no podia haver-hi una illa democràtica en un context no democràtic.

En les Setmanes de Renovació Universitària es fa evident que no es podia pretendre una illa democràtica (la universitat) en un context dictatorial. També calia descobrir fins on arribava la prepressió del Règim

N’eren conscients, però calia forçar les coses i descobrir fins on era capaç, el Règim, d’arribar en la seva repressió i fins on podien, els estudiants, mobilitzar la gent. Se sabia que tard o d’hora això acabaria portant a un conflicte. Era evident, però era un tipus d’estratègia nova. Els estudiants ja no eren els quatre gats dels anys quaranta i cinquanta que feien pintades durant la nit per a que no els veiés la policia. Ara, amb la paralegalitat, la immensa majoria dels estudiants votaven una organització pròpia al marge del règim.

El rector Valdecasa va sancionar a 16.000 estudiants de la Universitat de Barcelona amb la pèrdua de matrícula i va expulsar del districte a més de 1000

És totalment excepcional: mobilitzar el 70-80% dels estudiants en front de les prohibicions del rector no era un assumpte menor. Cal pensar que el rector Valdecasas va sancionar a 16.000 estudiants de la Universitat de Barcelona amb la pèrdua de matrícula, va expulsar del districte amb pèrdua de curs a més de 1000; i aquests, a sobre, van patir repressió de caire governatiu, penal i militar! I malgrat tot això, el moviment va continuar! Se sabia que hi hauria repressió, tot i que l’abast i les formes concretes, no; se sabia que acabaria en una topada. Però què s’havia de fer? Mostrar que hi havia una generació inconformista. Jo parlo de la generació “Diguem no”, del Raimon, que diu “no” a tantes coses.

Això m’agradaria lligar-ho amb el canvi que hi ha de la universitat dels anys 40-50 a la dels seixanta. Tu comentes molt bé en el llibre [La dictadura de Franco; Crítica, 2010] el canvi que hi haurà en el nombre d’estudiants i professors. La universitat es trobava amb uns 20.000 estudiants…

Uns 22.000-24.000 en l’època de la Caputxinada. Això significa, i així ho diré en el meu discurs [parla de la seva intervenció en l’acte oficial de commemoració del 50è aniversari de la Caputxinada en el paranimf de la Universitat de Barcelona], que dels nois i noies de 18 anys n’entraven molt pocs a la universitat: de cada 100, quatre n’entraven i 96 no. Eren una clara minoria. Avui dia entra a la universitat el 40% de la població. Eren una dècima part de l’actual. I, en certa mesura, era classista: hi anaven els fills de les classes altes i mitjanes, no hi havia fills de treballadors, perquè el sistema ja havia anat filtrant durant tota la secundària bona part dels sectors populars de la societat.

La universitat del moment era molt minoritària i, fins a cert punt, classista, atès que no hi entraven els joves de les classes menestrals

Per tant, era una universitat minoritària, amb poca gent, però que es va sensibilitzar i comprometre ràpidament. És sorprenent que, malgrat les amenaces, s’aconseguís votar i d’aquesta manera. Recordo com les monges de la meva classe, les quals eren adoctrinades per la seva superior sobre allò que havien de votar a les eleccions oficials, es van negar a votar; desobeint així a les seves superiors i sent ovacionades per tots els companys. Tot plegat era una cosa insòlita.

De totes maneres, tu has comentat que no hi havia massa estudiants, però els anys seixanta, coneguts com a aperturistas, són coneguts en termes econòmics com aquells ens els quals Espanya tindrà el creixement més important del segle XX. Llavors, d’alguna manera influirà l’augment dels estudiants, tot i que siguin classes mitjanes…

Sí, però aquesta universitat que ara té 20.000 estudiants, a l’any 75 en tindrà 35.000… Haurà crescut molt, però és que partia de tant baix… Naturalment, hi ha una incorporació de molts nois, però fins a arribar a les xifres actuals hi ha molta diferència. Actualment, cada any, a les proves d’accés, quanta gent hi ha? A Catalunya, em sembla recordar, n’hi ha 30-40.000; en aquell moment n’entraven a la universitat uns 1.000-1.500 estudiants. També hi havia menys habitants, però hi havia més de 5.000.000 de persones, igualment!     

Relacionat amb el creixement de les universitats i de l’accés encara baix a la universitat, com és que l’estratègia del PSUC o l’estratègia comunista entra i ho lliga amb un espai paral·lelament molt més proletaritzat com Comissions Obreres (CCOO) i que tindrà quasi el mateix efecte o més?

Perquè és una estratègia que en el fons és relativament similar. Quines estratègies tenien els partits opositors fins als 60? Una resistència clandestina i intentar mobilitzar la gent tot prenent unes precaucions que feien molt difícil arribar a molta gent. El canvi d’estratègia, en què consisteix?

En el setembre del 66, en el mateix curs que la Caputxinada, hi hagueren unes eleccions sindicals que a Catalunya, CCOO, amb les seves candidatures encobertes, guanya a quasi a totes les grans empreses

Tant a nivell universitari com a nivell de CCOO, aprofitar la legalitat. En el món universitari, les eleccions del SEU; en l’obrer, les eleccions sindicals. El setembre del 66, el mateix curs que la Caputxinada, hi hagueren unes eleccions sindicals que a Catalunya, CCOO, amb les seves candidatures encobertes, guanya a quasi a totes les grans empreses: del metall, del tèxtil, de la construcció… Una victòria tan brutal, que Martín Villa afirma que els comunistes havien guanyat. Es van adonar que CCOO havia guanyat les eleccions.

Llavors, la gent del PSUC, que eren una minoria molt ben formada políticament i amb un tacte especial, s’adonaren que calia canviar les coses: l’oposició no podien ser quatre gats. Calia mobilitzar la majoria de la gent, i no traient-la al carrer per cridar consignes directes contra el franquisme, sinó a partir de mobilitzacions per reclamar drets. En el cas dels estudiants, eren drets que passaven per la pròpia associació lliure, una millor universitat, etc. Amb això sí que la majoria de la gent et podia seguir: a partir de les necessitats més properes.

La gent del PSUC s’adonà que calia massificar la resistència al Règim

CCOO també ho fa. No proclama acabar amb la dictadura, sinó que busca presentar plataformes reivindicatives: salaris, condicions laborals, contractes… Això la gent sí que podia sentir-ho com a propi, perquè són necessitats i mobilitzen. Aquest és el gran canvi qualitatiu dels anys seixanta: la capacitat de mobilitzar milers de persones per problemes propis que acabaran polititzant-se, evidentment, perquè la dictadura es negarà contínuament a cedir i reprimirà i sancionarà.

Estem parlant de persones implicades. I en el context de lluita del moviment estudiantil, un dels agents fonamentals en la mobilització serà el professorat. Què en podríem dir d’aquest?

El professorat dels seixanta serà diferent del dels setanta. El dels seixanta és un professorat que ha estat contractat per una universitat una mica més massificada. És jove, no numerari; és a dir, no fixe. Aquí hi ha una notable diferència: la majoria dels fixes, els catedràtics, són gent (globalment) bastant conservadora; no necessàriament del Règim, però poc disposada a arriscar-se… Tot i que sempre hi haurà algun catedràtic que estarà en una certa complicitat amb el moviment universitari.

El professorat nou és molt jove i sintonitza bé amb les demandes de l’alumnat. Després de la Caputxinada, 30 professors seran sancioants i expulsats.

Per contra, el professorat nou, jove, molt d’ell de la generació del Paranimf, és una gent que sintonitza amb l’alumnat. En l’exposició que farà avui Ramon Torrent [a l’acte de commemoració] es tracta la relació professors-joves en el moviment. Això és molt important: cal pensar que després de la Caputxinada hi haurà 30 professors que seran sancionats i expulsats. Potser no eren la majoria, però començaven a ser un nucli important.

Aquí sí que s’estableixen unes relacions de complicitat, perquè estan bastant d’acord amb això. I amb tot això, alguns d’aquests professors són del PSUC; de la mateixa manera que entre els delegats també en trobem, sobretot entre els més destacats. I és interessant de veure que seran escollits sempre des de baix. Per exemple, el delegat de la facultat de lletres, en Paco Fernández, el votaven tots els delegats de curs de la facultat: va guanyar amb el 80% dels vots… i, per descomptat, sabien que era del PSUC. Allò que deia era el que la gent pensava, i la gent li donava confiança en retorn. Aquí també es trenca aquest tabú que els comunistes del PSUC portaven cua i banyes; desapareix el sectarisme. Això també és un element nou.  DSC_0092

L’Església tenia els seus tentacles en l’educació en aquella època. Com podem entendre que els poders religiosos, que històricament, analitzant els segles XIX i XX, són defensors del conservadorisme, o la part més dretana de la societat, de les elits, etc. acabin tenint aquesta relació amb el moviment estudiantil?

Bé, a l’Església catalana s’anà produint un cisma intern; també en el món dels cristians, diria. És evident que hi ha hagut el trauma de la guerra i la persecució religiosa que es desencadenà; també hi hagué la instrumentalització d’aquests fets per part del franquisme i del seu pacte amb l’Església, sobretot amb la jerarquia i tot el que seria el discurs nacionalcatòlic, que identifica franquisme amb defensa de la catolicitat.

En un cert moment, cap als anys 50, hi hagué sectors de l’Església i dels cristians laics que comencen a posar en qüestió tot això perquè s’adonen del caràcter dictatorial del Règim, antipopular, classista, a favor dels sectors més benestants…

Cap als anys 50, hi hagueren sectors de l’Església catalana que posaren en qüestió el Règim i iniciaren un cert compromís social i polític en contra del franquisme. Això, però, no ho trobem entre l’alta jerarquia eclesiàstica

S’iniciaria llavors el que podríem anomenar un cert compromís social i polític d’alguns individus i fins i tot comencen a ser sensibles en alguns sectors; no en la jerarquia, no en els bisbes. Els caputxins, un orde mendicant que s’ha dedicat sempre als pobres, a la caritat, etc. coneixien la societat catalana i la misèria que hi havia. Per tant, eren una gent amb sensibilitat i coneixedors del caràcter del règim.

Els caputxins sabien que se’ls posava en una situació complicada, però mai haurien pensat que hi hauria un setge. Però aquí hi havia la protecció d’un local religiós, que no pot ser envaït per la policia sense l’autorització expressa del bisbe. En aquell moment, hi havia un bisbe bastant curiós, monsenyor Modrego, que era un bisbe castrense, és a dir, mig militar. Era general de divisió, que no és poc! Ja havia estat castrense durant la guerra i llavors era general de divisió. El governador de Barcelona en aquell moment, Ibáñez Freire, era coronel i havia de quadrar-se davant el bisbe, perquè era general i ell no.

Quan el bisbe de Barcelona es rentà les mans amb la tancada al convent, Franco donà personalment l’ordre d’entrar-hi

Modrego, tot i que podia entendre certes coses, no deixava de ser un bisbe franquista. Es va acabar rentant les mans i no va defensar els caputxins. Va mirar cap a una altra banda, i llavors va ser quan la policia va entrar. Això es va arribar a discutir al consell de ministres, i el mateix Franco va ser qui va acabar donant l’ordre d’entrar, sabent que en Modrego no s’hi oposaria.

Hem arribat doncs a la Caputxinada. Va ser impossible, tot i que els estudiants ho van intentar, de fer la reunió a les facultats…

Van veure-ho molt difícil. Primer, perquè les facultats estaven molt vigilades. S’enunciava des de feia setmanes la celebració d’un acte de constitució del Sindicat Democràtic, però ni el dia ni el lloc.

Es van explorar diversos llocs i es va arribar a la conclusió que, tal com feia CCOO a l’hora de triar els llocs més segurs, aquests eren els religiosos. Es triarien els caputxins pel fet que estaven a la part alta de Barcelona, en aquell moment poc urbanitzat, i perquè era més fàcil anar allà que en qualsevol altra part de la ciutat; i ja no parlem de les facultats, plenes de policia secreta… els quals, per altra banda, no eren massa difícils d’identificar.

Allò que es volia fer es va aconseguir: la constitució, l’aprovació de la declaració de principis, els estatuts i el Manifest per una universitat democràtica. Això es va plantejar, es va debatre i es va aprovar

Eren ben pocs els que sabien el lloc on es faria l’acte. Es va aconseguir mobilitzar a 500 delegats de curs i facultats en poques hores i van aconseguir també portar a intel·lectuals, professors, i també algun o altre periodista. Què en destacaríem, d’aquests tres dies en què es va dur a terme la Caputxinada?

Jo diria primer que es va poder fer allò que es volia fer. És a dir, la constitució, l’aprovació de la declaració de principis, els estatuts i el Manifest per una universitat democràtica. Això es va plantejar, es va debatre i es va aprovar; això ja es va fer la tarda del dia 9. Per tant l’objectiu fonamental es va aconseguir. Evidentment allò s’hauria d’haver acabat cap a les 9 del vespre, però com que estaven encerclats per la policia i varen decidir no sortir, en solidaritat els intel·lectuals i els professors s’hi varen quedar. Només varen sortir els periodistes. Hi havia uns quants periodistes convidats: natius i estrangers que van escampar de seguida la notícia. La mateixa policia demanava la seva marxa de forma específica amb un “los periodistas que salgan”. Des de dins es va recomanar als periodistes que sortissin. Algun es va voler quedar, però es va dir que sortissin tots. Més enllà d’aquest col·lectiu, es va dir que es quedessin només aquells que volguessin. No obstant això, no va sortir ni un dels altres convidats i cap dels delegats estudiantils.

Hem parlat de molts agents, ara ha sortit el tema dels intel·lectuals. Quina importància els hi atorgues? En destacaries algun?

D’entrada allà hi havia la figura referencial de Jordi Rubió Balaguer, que tenia gairebé 80 anys. Era un home represaliat pel franquisme i que havia estat director de la Biblioteca de Catalunya. Era referent per molts motius. El fet que ell, que podia ser l’avi de tots aquells estudiants es mantingués allà, es volgués quedar fins al final i elaborés, segurament, el discurs més important de l’acte; un discurs preciós adreçat als estudiants universitaris.

Alguns altres de la generació de la guerra com el Joan Oliver (Pere Quart) i altres més joves com l’Antoni Tàpies, que ja començava a ser un dels grans pintors mundials. De fet, l’impacte que el Tàpies fóra allà dins va servir per escampar-ho a tot arreu.

La presència de figures com Jordi Rubió Balaguer, Joan Oliver o Tàpies va servir per escampar el fet a tot arreu

Destacaria com a més compromesos, per una banda, a Manuel Sacristán (professor de filosofia que havia estat expulsat aquell mateix curs) que és un dels promotors, ja que el Manifest per una universitat democràtica el va redactar ell -evidentment després els delegats el retoquen i hi afegeixen coses per fer-lo seu. També s’ha de tenir en compte que ell actua com a portaveu del professorat. A més, tothom sabia que era del PSUC, però dins l’antifranquisme ell generava un consens amplíssim, de manera que ningú troba excessiu que qui parli en nom dels professors en aquell acte sigui el Manuel Sacristán.

El SDEUB resistirà un curs més, però serà escapçat després. Tot i així, el moviment universitari no desapareix, sinó que adopta altres formes. La universitat a partir del 1968 i 1969 serà constantment objecte d’entrades de policia a causa de les mobilitzacions polítiques

D’acord. Ens trobarem que després d’aquests 3 dies es rebrà l’ordre directa des del Consell de Ministres, per disposició de Franco mateix, que es desallotgi el convent. Quin paper tindrà a partir de llavors (després de la Caputxinada) el moviment estudiantil a diferència de com ho havia fet fins llavors? Quin paper jugarà el SDEUB?

Això és important. El SDEUB resistirà un curs més, però després serà escapçat, perquè hi haurà una repressió brutal. Tots els delegats seran sancionats de forma més o menys dura; els de la Caputxinada tots, però els del curs següent el mateix. Alguns acabaran davant del Tribunal de Orden Público (TOP), fent la mili al Sàhara o a Melilla i allargant el servei militar; expulsats i havent d’haver de fer la carrera quan tornin de la mili i fora del districte, havent d’anar a Madrid, Galícia, Bilbao… Però tot i la repressió brutal i la desaparició del SDEUB, no desapareix el moviment universitari. Pren altres formes d’acció i d’agitació a partir del 1968 i 1969, sobretot fins al 1973 esdevindrà més minoritari i més radical, que paralitza les facultats, que s’enfronta amb la policia més durament i amb les autoritats i que aconsegueix una cosa claríssimament: parar la universitat. La universitat a partir del 1968 i 1969 serà constantment objecte d’entrades de policia a causa de les mobilitzacions polítiques. A partir del 1973 i 1974, quan es veu venir la fi biològica del Generalísimo, el moviment universitari es desprèn d’aquestes formes més radicals i més minoritàries i es va progressivament afegint a un moviment general de masses contra el franquisme.

Hi hauran dos temes importants que refaran el moviment. Per una banda, la lluita contra la Ley General de Educación, més concretament contra els plans d’estudis de Suárez, el qual era l’encarregat d’una reforma –en el marc de les reformes tecnocràtiques– que va ser brutal. Per altra banda lligar-se a organismes com l’assemblea de Catalunya. Llavors tot i que ha estat molt radical (lligat a comitès d’acció) amb accions molt violentes com l’assalt famós al rectorat en el qual es va llençar el bust de Franco per la finestra entre moltes d’altres, el moviment torna vinculant-se a tots els moviments populars. Per què torna? Perquè gran part, la immensa part de la gent del SDEUB, no són els delegats i subdelegats sinó els militants que ja han acabat la carrera i que estan involucrats en els partits polítics, en els col·legis professionals, en les associacions de veïns, etc., esdevenint moltes vegades els tècnics i experts d’aquests en aquests espais. Estaran a tot arreu; a entitats de la societat civil, en els partits clandestins i en la revifalla de Comissions Obreres (CCOO). Aquesta generació (la generació del 66), és la generació que trenca més radicalment amb el franquisme i que serà la gran protagonista no solament del que passa a la universitat l’any 1966, sinó que seran els grans protagonistes de la lluita antifranquista, de la transició i de la creació de la democràcia.

Molts dels delegats universitaris durant la Caputxinada acabarien sent diputats, dirigents de partits, professionals de prestigi, acadèmics, etc.

Aquesta generació, si es repassa la llista no solament de la Caputxinada, sinó dels delegats, i mires aquests 20 anys posteriors on són, et quedes de pedra. Diputats, dirigents de partits, professionals de prestigi, catedràtics d’universitat; gent que està en el món professional i cultural destacant moltíssim. Això marca a una generació. Alguns tindran més protagonisme potser després, que en aquell moment, però vaja, ens podrem arribar a trobar ministres més endavant. L’Ernest Lluch i el Narcís Serra sense anar més lluny.

Has anat donant resposta a moltes de les coses que et volíem preguntar. Ens has explicat que no podíem fer paral·lelismes reals i per tant no t’ho preguntaré i em dono per contestat. Abans d’acabar però,  et volíem demanar quelcom més. Estem atorgant molta importància al moviment estudiantil; aquest ha sigut un agent transformador de la societat catalana i espanyola més enllà de l’època franquista?

Jo penso que després no tant. És a dir, el moviment estudiantil canvia. Participa als anys 80 i 90 de la transformació de la universitat en un paper més passiu, ja que seran més protagonistes els professors. Molta part del professorat jove són provinents d’aquesta generació del 1966 que esmentàvem. Són els que transformen la universitat catalana amb la complicitat dels estudiants. Els claustres i els equips rectorals durant aquells anys estaven conformats en gran part per persones que havien estat participant en el SDEUB. Els estudiants tindran un paper important, però en aquest cas els professors tindran un paper més destacat. Això s’esgotarà en part als anys 90 i la universitat entra en una paràlisi de model. S’ha massificat molt, s’ha fragmentat molt i aquí entren aspectes d’organització general i aspectes i el gran debat de què serveix la universitat, en el qual participen estudiants i professors. La meva opinió personal és que des del 2000 al 2015 no se sap per on navega. No veig ni en professors, ni en estudiants, ni en autoritats, que quedi clar el model de cap a on es vol anar. Això és un repte pels que en formeu part ara mateix.

El moviment universitari canvia i anirà adoptant un paper cada vegada més passiu en els 80 i 90, cedint protagonisme als professors

Per acabar m’agradaria fer-te una darrera pregunta. Tu vas viure de primera la Caputxinada, tot i que no hi fossis a dins del convent, ja que participaràs en manifestacions i mobilitzacions (en aquells mateixos dies per exemple). Una de les reflexions que hauríem de fer nosaltres com a historiadors i que per això et pregunto és: com a historiador, com has d’estudiar un fet que has viscut?

La història del temps present, i molt més si ets testimoni, pot quedar una mica distorsionada per la teva visió subjectiva. Jo he intentat relativitzar-ho, tenint en compte que hi ha molts testimonis; jo he intentat parlar amb d’altres i el que trobes són petites diferències que al cap i a la fi són matisos. La mateixa valoració que faig a l’acte de commemoració al avui Paranimf de la Universitat de Barcelona i que us he transmès a vosaltres té el consens de la immensa majoria d’aquella generació i el membres del SDEUB concretament. Ens hem passat els discursos de les intervencions que faríem avui abans per llegir-los i han estat coneguts pels organitzadors, els quals ens han dit: “endavant, que pensem igual”. Per què? Doncs, perquè em distancio i cal ser suficientment rigorós per no exagerar; però sobretot, per trobar els punts que són fonamentals de cara a explicar-ho a la societat d’avui, a la gent com vosaltres que no havíeu ni nascut, per exemple.

Moltes gràcies, Borja, pel teu temps i les teves aportacions, sobretot tenint en compte que has d’intervenir en uns minuts a l’acte del 50è aniversari de la Caputxinada. Ens ha agradat molt poder comptar amb la teva presència.

A vosaltres. Sempre

 

<a rel=”license” href=”http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/”><img alt=”Llicència de Creative Commons” style=”border-width:0″ src=”https://i.creativecommons.org/l/by-nc/4.0/88×31.png” /></a><br />Aquesta obra està subjecta a una llicència de <a rel=”license” href=”http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/”>Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>

Read More

El moviment estudiantil, la lluita contra el franquisme i La Caputxinada (I)

També podreu trobar aquest article a Llibertat.cat

Com vàrem veure en l’anterior article, després de tot el procés d’aprenentatge i acumulació de forces del moviment estudiantil a Barcelona, cada cop  amb més presència a les facultats, més vinculat a les lluites socials i havent fet salts qualitatius com aconseguir realitzar unes eleccions lliures, aquest es trobava amb l’empresa de constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Aquest seria la culminació d’un procés que tenia com a motiu principal tenir més força a l’hora de plantejar un canvi de gestió de la universitat. No obstant això, es va anar més enllà de trobar solucions tècniques universitàries. S’hauria de tenir present que anava lligat amb l’antifranquisme, ja que suposava la destrucció d’un espai de masses del règim i la disputa pel control del sistema universitari que imposava el franquisme; com també la lluita per la cultura (llibertat d’expressió per exemple), que era sinònim de lluita per la llibertat d’un poble.

Per poder celebrar l’acte de constitució el SDEUB els estudiants eren conscients que necessitaven suports exteriors. Un suport en forma d’espai on poder realitzar l’acte fora de les facultats (ja que no es va trobar cap degà favorable a proporcionar-lo) i es va aprofitar la protecció legal que oferien els locals religiosos en una conjuntura en què part de l’església començava a ser crítica amb el règim (sorgiment del moviment cristià progressista); un suport polític per part de la societat que es va concretar demanant l’assistència a l’acte per part de professors i intel·lectuals, com també periodistes i estudiants provinents d’altres regions. Aquests dos vectors són fonamentals per entendre la rellevància que va prendre l’acte. Els estudiants buscaven la implicació de la societat catalana i van aconseguir d’entrada, certificar el posicionament de part de l’església, del professorat i de figures rellevants del món de la cultura.

Fotografia de l'acte de Constitució del SDEUB al convent dels caputxins de Sarrià
Fotografia de l’acte de Constitució del SDEUB al convent dels caputxins de Sarrià

Finalment, els organitzadors acordaren amb els caputxins de Sarrià que l’acte es celebraria al seu convent. Durant tot el mes de febrer hi havia hagut difusió de l’acte en forma de cartells que anunciaven el dia de l’assemblea constituent del SDEUB sense determinar el lloc. Eren conscients que havien de comunicar-ho als estudiants, però havien de ser discrets per poder dur-la a terme. Serà el mateix dia 9 de març de 1966 al migdia que les 10 úniques persones que fins llavors sabien l’indret on es celebraria la reunió que contactaran amb la resta i aconseguiran mobilitzar en poques hores els més de 450 delegats  de curs i consellers (estudiants electes de les eleccions lliures de l’octubre anterior) juntament amb estudiants d’altres universitats espanyoles, europees i americanes, professors, intel·lectuals i fins i tot periodistes. Alguns d’aquests a causa del seu estat de salut arribaran més tard. Serà el cas de Salvador Espriu i Jordi Rubió. Segurament serien de les espases més rellevants de la societat catalana. Aquest darrer presidiria l’assemblea. Jordi Rubió era a ulls de la societat catalana la resistència i pervivència d’aquell catalanisme que s’extirpà amb la mort de la II República Espanyola. Serà per això que se li atorgarà la presidència moral de l’acte tot i no ser estudiant. Podríem citar multitud de persones i figures rellevants, Antoni Tàpies, Joan Oliver, Oriol Bohigas, Maria-Aurèlia Capmany, Jose Agustín Goytisolo, etc. Per part del professorat també hi hagué figures rellevants com Manuel Sacristán, García Calvo, Antoni Jutglar, Jordi Solé Tura, Xavier Folch  i un altre llarg etcètera. El moviment estudiantil donà veu a moltes de les figures rellevants de la intel·lectualitat catalana (i també espanyola) que es trobaven enquadrades en l’antifranquisme sociològic, però que no havien participat activament d’aquest. Aquest fet significà un augment del grau socialització. Acció i unitat de molts actors sota un mateix paraigües que es traduïren en força i legitimació de l’antifranquisme.

Les hores a dins del convent foren intenses. Durant els 3 dies es succeïren les intervencions dels presents i s’aprofitaria l’espai per realitzar ponències de tot tipus (filosofia, arquitectura, etc.) i recitals de poesia. Abans de res però, s’aprovaren una sèrie de documents: els estatuts, la declaració de principis i el programa sindical del SDEUB. Com també un dels documents més importants, “ja que circularia profusament després de La Caputxinada […] el Manifest per una Universitat Democràtica, el qual seria passat a signar tant per estudiants i catedràtics com a tothom que estigués interessat en la problemàtica universitària (Colomer, 1978). La lectura que faran del sistema universitari i la conjuntura social del moment serà compartida per un ampli sector de la societat.

Em veia obligat a descriure què era més tècnicament La Caputxinada, d’alguna manera. Tanmateix voldria tornar a citar la perspectiva dels estudiants comunistes del PSUC de l’època a la revista Universitat, per recuperar les meves tesis. “Més important, doncs, que el nom, que els detalls estatutaris i que el programa estricte del SDEUB sembla ser des de la perspectiva política actual del moviment universitari, aquella unitat d’acció de les masses amb llur organització, aquella fusió de l’assemblea i els seus delegats i aquella concepció segons la qual l’espontaneïtat i la direcció conscient s’enllacen i es complementen.” El moviment estudiantil havia arribat al seu clímax i portaria conseqüències en totes direccions.

La policia davant les portes del convent dels caputxins-de Sarrià durant el setge
La policia davant les portes del convent dels caputxins-de Sarrià durant el setge

La policia envoltà la tarda mateix l’edifici i tot i les ordres de desallotjament i dissolució immediata de l’assemblea al ser un espai religiós no hi pogueren entrar i fer-ho efectiu. Llavors s’establiren canals de comunicació entre els frares i els assistents amb la policia. Es demanà que es deixés sortir a tots els assistents sense represàlies, però reberen la lògica negativa de la policia. El setge continuaria i la situació quedaria en un punt mort momentani; ambdós bàndols intentarien fer-se forts. Per una banda la policia intentà  va fer moviments tals com intentar pressionar a personalitats com Tàpies de que sortissin i es desvinculessin de l’acte. El suport de figures reconegudes dificultava enormement la intervenció. Per altra banda, els assistents – entre d’altres coses – es distribuirien les tasques quotidianes per facilitar l’estada i redactaren cartes notificant la situació a diferents associacions europees; Entraren en contacte amb advocats, les facultats tancaren,  reberen el suport de diferents manifestacions que anirien confluint durant el dia 10 (que serien dissoltes), missatges d’adhesió a la causa, solidaritat i d’ànim, i altres personalitats que s’arribaren al convent per donar el seu suport, però no se’ls hi permetria l’entrada. Els caputxins i el Liceu francès (edifici contigu al convent des d’on es llançaren des d’entrepans, a paquets de tabac i missatges d’encoratjament) esdevindrien vies per intentar aconseguir queviures, ja que escassejaven a l’interior. Eren moments d’incertesa i tothom estava a l’expectativa; hi havia un vincle i conflicte permanents amb l’exterior.

Finalment el dia 11, després d’una altra proposta rebutjada pel governador civil, de sortir sense escorcolls ni detencions a canvi de facilitar les dades personals, es procedí al desallotjament per ordre de Franco en persona, al sortir del Consell de Ministres d’aquell mateix matí. Els caputxins obstaculitzaren el pas i la policia s’obri a cops de porra fins a la sala on es trobaven els assistents. L’escaramussa durà ben poc. Els testimonis no tenen pèrdua. En un tres i no res els tenien a tots fora i identificats. Tanmateix alguns foren amagats en altres dependències del convent i altres aconseguiren fugir a través del Liceu Francès, pel que no passaren per comissaria.  Les conseqüències serien immediates i la seva ombra s’allargaria dies, mesos i anys.

En aquell moment, desconeixedors del desallotjament, una manifestació d’estudiants que encarava l’avinguda Pedralbes en direcció al convent dels caputxins fou dissolta durament per la policia muntada a cavall. “Aviat la notícia del desallotjament es va estendre per Barcelona […] Començava aquí una setmana d’intensa agitació popular a diferents nivells la qual […]culminaria en la gran manifestació del dia 17.” (Colomer, 1978) Seran nombroses la manifestacions, concentracions, actes i mostres de suport, però la repressió serà del mateix calibre. La comissaria, el Tribunal de Orden Público (TOP) i el servei militar obligatori a indrets recòndits de l’Estat Espanyol foren les destinacions més habituals dels estudiants mobilitzats; especialment els dirigents i els delegats.  Uns 16.000 estudiants van perdre el dret a la matricula i 69 professors foren expulsats de la universitat per donar suport al SDEUB. “Era evident que les autoritats acadèmiques i polítiques havien rebutjat les actituds més moderades i pactistes per centrar-se exclusivament en la repressió política.”(de Riquer, 2010)

Assemblea d'estudiants universitaris abril del 1966 a Barcelona
Assemblea d’estudiants universitaris abril del 1966 a Barcelona

La repressió i la consegüent solidaritat (mostres de suport) amb La Caputxinada motivaren el que es coneixeria com la Taula Rodona. “D’ençà de la victòria franquista del 1939 no havia estat possible crear un organisme polític unitari que aplegués totes les forces catalanes antifranquistes” (Creixell, 1987). Fins llavors no hi havia hagut cap espai unitari on hi participessin independentistes (FNC) i els comunistes (PSUC). “Amb la Caputxinada la Taula Rodona es materialitzà […] Cal tenir en compte que dins del convent dels Caputxins hi havia estudiants i intel·lectuals de tot l’arc polític català. Per tant, la solidaritat envers els tancats calia fer-se sense exclusions i tothom hi estava interessat” (Creixell, 1987). Així doncs, l’estratègia dels comunistes en l’àmbit universitari engegada amb el Comitè de Coordinació Universitària (CCU) el 1958 es trasllada ja en aquests moments a nivell de partits i organitzacions polítiques.

Aquest espai organitzà tot el suport als represaliats mitjançant les accions de suport més immediat, però a posteriori el suport mediàtic amb els contactes amb corresponsals de la premsa internacional, contactes amb entitats cíviques, el suport judicial amb recursos presentats i seguiment dels casos, i les campanyes per recaptar els 2,5 milions de pessetes que demanava l’estat en multes. Es consolidà en base als vincles que establiren per treballar per aquests motius tots els agents involucrats. Un cop tancat l’episodi de La Caputxinada continuà reunint-se. Esdevindrà un espai d’intercanvi d’informacions en un context clandestinitat, que ajudaven a traçar estratègies i tenir un millor coneixement de la realitat del moment. L’altre element important serà l’absència de confrontació ideològica en pro de lluites per drets democràtics. Aquestes dinàmiques portaran a crear comissions de Solidaritat, Amnistia, Onze de Setembre i Vietnam, la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC) i la coneguda Assemblea de Catalunya. Tots aquests espais seran crucials en els darrers anys del règim i en la Transició.

Cal esmentar també com el creixement del moviment cristià progressista en contraposició a la caiguda del nacionalcatolicisme, va trobar la seva clau de volta també en aquest esdeveniment. “L’impacte de La Caputxinada fou decisiu per la constitució del Secretariat d’Apostolat Laïcal (SAL), com a òrgan de reflexió i coordinació de certs sectors del laïcat. Aquests sectors no es resignaven al silenci i volien expressar el testimoniatge comú d’un sector de moviments i associacions cristianes progressistes davant dels nombrosos reptes de caire eclesial o social que se’ls plantejaven” (Creixell, 1987).  I això no és tot. La primavera del 1966 es creà el Grup Democràtic de Periodistes, els quals també reconeixien que la participació en La Caputxinada fou condició sine qua non pel sorgiment de la iniciativa. Aquest buc organitzarà un sector professional tan important com el dels periodistes per bastir la contrahegemonia a nivell comunicatiu i lluitar per afers tan punyents – abans esmentats – com la llibertat d’expressió. Vèiem com espais transcendentals en la lluita antifranquista com són la Taula Rodona, el Secretariat d’Apostolat Laïcal i el Grup Democràtic de Periodistes tindran el seu origen en La Caputxinada.

Tornem al moviment estudiantil. La repressió derivarà amb la debilitació del SDEUB i la seva il·legalització al cap de dos anys (1968). Tot i que a nivell català el moviment estudiantil aquells dos anys quedarà força neutralitzat cal destacar que l’experiència del SDEUB donarà peu a altres sindicats democràtics arreu de la geografia espanyola que debilitaran el  règim franquista. En aquest context es produïren també els fets del maig del 68. Són molt encertades les paraules de Montserrat Roig al respecte.  “La nostra lluita era molt distinta [a la del moviment de revolta dels estudiants del món occidental], la nostra lluita era política”. No obstant això em vaig obligat a destacar però els seus efectes per l’evolució del moviment estudiantil i la transcendència política que va tenir. Per una banda, el moviment estudiantil es reafirmà amb tesis com les de Marcuse, rebrà influències ideològiques de la New Left  que arribaren en gran part a través dels centres universitaris, es produirà l’eclosió de la nova cançó que anirà lligada a causes estudiantils, es realitzaran noves accions com l’ocupació d’espais públics, etc. Per altra banda, hi haurà la destitució del ministre d’educació Manuel Lora i diferents rectors, per altres més disposats a acceptar algunes propostes estudiantils i no prioritzar tan la repressió amb la finalitat de rebaixar la tensió. Tot plegat acabarà amb fets com l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona, la mort d’Enrique Ruano i la declaració de l’estat d’excepció a principis del 1969.

Càrrega de la policia a cavall en una manifestació, 1968
Càrrega de la policia a cavall en una manifestació, 1968

Inherent al que passà en aquests darrers anys de la dècada dels 60, ens trobarem amb un moviment estudiantil a partir dels anys 70 que encara que continuarà lluitant, amb exemples com el rebuig a la nova Ley General de Educación de 1970, estarà condicionat pel desballestament dels espais unitaris. Primer a partir de la repressió i després mitjançant polítiques més moderades (propostes de reforma i renovació de la vida acadèmica) desinflaren el quotes d’estudiants mobilitzats.  Els estudiants treballaren principalment doncs, en les diferents organitzacions estudiantils, les quals patiren fortes distensions a nivell ideològic (es produí una radicalització ideològica) i estratègic amb la conseqüent manca d’unitat i accions amb grans resultats.

Tot i les problemàtiques i desavinences en el si del moviment estudiantil, la universitat, durant aquests anys posteriors continuarà essent un centre d’activitat política constant i actuarà com a caixa de ressonància en la societat. Ho hem pogut observar en els anteriors paràgrafs amb la creació de la Taula Rodona el Secretariat d’Apostolat Laïcal i el Grup Democràtic de Periodistes. Però no només això. Aquesta nova generació dels anys 60 seria totalment diferent a l’anterior i determinant en els anys posteriors. “Molts d’ells seguiran com a militants actius als partits i sindicats d’oposició i prosseguiran en la lluita contra el règim franquista, exercint un paper destacat en els moviments professionals i intel·lectuals, o com a assessors del moviment obrer o veïnal. Del moviment estudiantil de la dècada dels 60 sorgiran molts dels futurs quadres i dirigents dels partits democràtics que protagonitzaran la transició.” (de Riquer, 2010). El moviment estudiantil actuarà com a escola de formació  i encara que a  la universitat no hi trobaríem els fills de les capes més baixes de la societat, serà aquí i d’aquesta manera com confluiran i imprimiran la força necessària per afrontar els darrers anys del franquisme.

Per acabar voldria fer una darrera conclusió a tall de síntesi. La Caputxinada suposà un punt de no retorn en la lluita contra el franquisme. Sens dubte aquells 3 dies de març van marcar un abans i un després en la història del nostre país. Serà un acte inèdit amb el que no hi podem trobar paral·lelismes a cap altre acte dut a terme a l’Europa occidental sota un règim dictatorial en el segle XX. Com hem pogut observar, simplement (sense manllevar-li importància, però fent èmfasi en el procés) va actuar com a pont determinant entre la construcció i desenvolupament del moviment estudiantil i la lluita antifranquista en general des de mitjans dels 50 fins a mitjans dels 60 i l’evolució d’aquests en els darrers 10 anys (aproximadament) de la dictadura amb prou bona posició com per tombar-la.

Read More

El moviment estudiantil, la lluita contra el franquisme i La Caputxinada (II)

També podreu trobar aquest article a Llibertat.cat

Moltes vegades s’ha vist o s’ha donat a entendre La Caputxinada com un aflorament democràtic enmig de la dictadura i no s’acaben de clarificar els nexes tan posteriors com anteriors a aquesta. Aquest article pretén donar una visió més integral d’aquest fenomen per no perdre de vista la seva tan anomenada importància en el 50è aniversari. Des del meu punt de vista, es troba emmarcada en un procés de lluita continua contra el franquisme que va anar prenent diverses formes i en el qual el moviment estudiantil va actuar com a agent reactiu. Sense obviar el què va ser La Caputxinada i sense treure-li la seva gran rellevància pretenc desenfocar aquest esdeveniment per trobar més respostes sobre la seva naturalesa. Així doncs, no tractaré tan qüestions concretes d’aquelles jornades, que estan essent tractades amb profunditat aquests dies, com les seves característiques fonamentals per entendre la importància del moviment estudiantil en la lluita contra el franquisme. Motiu pel qual el títol conjuga en darrer terme La Caputxinada.

Tan és així que m’agradaria recuperar un esborrany, fet a mà, de la introducció de l’acte de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB): “no podem copsar la significació d’aquest acte si no el veiem com la culminació d’un procés iniciat ja des de fa molt temps”.

La Universitat, després de la Guerra Civil Espanyola, va quedar orfe. La mort o l’exili de gran part de l’intel·lectualitat catalana i la depuració ideològica marcaren el seu llarg hivern. Ben aviat, el 1943 entrarà en vigor la Ley de Ordenación Universitaria que marcarà les coordenades de la universitat franquista.  Entre d’altres mesures els rectors serien nomenats i controlats pel govern, la innovació fagocitada, la pluralitat en la representació i participació estudiantil destruïda i l’església i la falange hi tindrien presència i capacitat de decisió. L’interès doncs, era controlar tan com fora possible la producció i transmissió intel·lectual. Però la falta d’acceptació d’aquesta visió farà que ràpidament es converteixi en un espai de reivindicació i lluita política amb connexions permanents entre els estudiants i la resta d’espectre social antifranquista.

Carnet del Sindicat Español Universitario (SEU)
Carnet del Sindicat Español Universitario (SEU)

Lligat a això el franquisme utilitzarà, el Sindicato Español Universitario (SEU) per afiançar aquesta política. Aquest el qual es trobava emmarcat en l’ús d’estructures de masses per enquadrar la població al voltant del règim amb la intenció de reproduir-lo (com és el cas del Frente de Juventudes, la Sección Femenina i  la Central Nacional Sindicalista, coneguda popularment com a sindicat vertical) i aquests esdevindran els únics canals d’organització permesos. Tot i que els altres tampoc acabaran acomplint la seva funció, el cas del SEU és un paradigma singular, perquè serà el primer que més enllà de quedar obsolet serà combatut i substituït des de l’antifranquisme per un espai de masses alternatiu.

Aquests resultats o esdeveniments com La Caputxinada, no es podrien haver donat mai si la lluita en el camp universitari no hagués tingut un llarg recorregut. Tot i que podríem parlar de fets aïllats com una vaga d’estudiants d’enginyeria a Barcelona el 1950 hem de situar com a punt de partida els successos de Madrid del 1956. L’homenatge des de sectors contraris al règim a Ortega y Gasset, mort el 1955, sumat a la no aplicació de les reformes esperades (que provocaran el descontentament per part del professorat) van derivar amb el manifest del Congreso Nacional de Estudiantes  que volia acabar amb el SEU. Això desembocarà amb una de les primeres manifestacions després de la guerra amb el suport puntual del moviment obrer. Tot i la forta repressió que neutralitzà temporalment el moviment estudiantil, el SEU quedà tocat de mort.

Portada del diari "Arriba" durant els Sucesos de 1956 a Madrid
Portada del diari “Arriba” durant els Sucesos de 1956 a Madrid

Els universitaris catalans van prendre aquest exemple. Amb l’ordre dels factors invertits aquesta vegada (de la mà de mobilitzacions del moviment obrer s’hi unirà el moviment estudiantil) “arran del nou boicot per la pujada de preus del tramvia i aprofitant la visita del Director General d’Enseñanza Universitaria el 21 de febrer de 1957, els universitaris organitzen una assemblea d’estudiants a la que conviden el claustre de professors. És la Primera Assemblea Lliure d’Estudiants de la Universitat de Barcelona; en aquesta, els estudiants reivindiquen la sortida de la policia de la universitat, la tornada a la normalitat acadèmica, l’eliminació del SEU, la llibertat d’expressió… Per suposat, aquesta assemblea acabà amb detencions i una dura repressió policial” (Agustí, 2008). Podem continuar observant doncs, com a Catalunya la lluita estudiantil es trobarà íntimament lligada a les altres lluites socials i específicament al moviment obrer, prenent un paper cabdal.

“El curs 1956-1957 a Barcelona, com l’anterior a Madrid, significava un profund trencament amb del conformisme i la frivolitat de la majoria dels estudiants universitaris, i l’inici d’un procés de conscienciació social i política que havia de portar a la configuració del moviment estudiantil – juntament amb el moviment obrer, que també renaixia per aquelles dates – com una de les forces de combat antifranquista més ferm i continuat (Colomer, 1978). En aquest context trobarem el posicionament de catedràtics com Vicens Vives, Solé Tura i Sacristán entre molts altres i l’enquadrament dels universitaris en partits i organitzacions d’esquerra entre elles el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), amb la política de reconciliació nacional en la que l’eix principal passava a ser la lluita per recuperar les llibertats democràtiques. Hi haurà multiplicitat de forces: el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el Front Nacional de Catalunya (FNC), Front Obrer català (FOC) entre d’altres impulsant noves organitzacions estudiantils i el renaixement d’anteriors com la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC). Aquestes  tindran la capacitat de fer evolucionar el moviment mantenint-lo estabilitzat, ja que “van permetre que existís una continuïtat en la lluita universitària, amb una renovació periòdica de militants, solventant així el problema que suposa la desvinculació de la universitat un cop acabada la carrera” (Creixell, 1987). Serà reduït i embrionari, però actuarà com a punt d’inflexió per la construcció de l’antifranquisme després de la primera etapa de derrota dels opositors al règim, en la dècada dels 40.

Aquesta efervescència motivà la creació de plataformes unitàries. Es creà el Comitè de Coordinació Universitària (CCU) el 1958. Constituirà un espai de masses en el que participarà gran part de l’estudiantat. A través d’aquest es vehicularan tota mena d’actes culturals, reivindicacions específiques universitàries i més generals com el dret a la llibertat d’expressió. A l’horitzó hi havia la idea de crear una organització democràtica d’estudiants que fos legal. Per fer-ho intentaran fer entrar en contradicció al SEU (intentar democratitzar-lo) impulsant una política de parasitació de la seva estructura (delegats de curs i de facultat) presentant candidatures democràtiques a les llistes. Imitant així, la  tècnica que també va ser emprada pel PSUC en els sindicats verticals.  L’èxit va ser aclaparador, els estudiants van aconseguir gran part dels llocs de representació.

Manifestació d'estudiants a Barcelona el 1957 per a donar suport a la vaga de tranvies
Manifestació d’estudiants a Barcelona el 1957 per a donar suport a la vaga de tranvies

Per tal de coordinar-se millor van crear la Interfacultats, més coneguda com a Inter, que agrupava tots els representants antifranquistes del SEU. La resposta de l’estat va ser posar impediments per què els estudiants es presentessin, ser més durs a nivell de sancions i renovar la seva estructura organitzativa. No obstant això, el moviment estudiantil antifranquista continuarà creixent mostrant el seu múscul en actes públics anomenats Assemblees Lliures d’Estudiants i es consolidarà en les estructures del SEU. Fins al punt que el 1962, en un Consejo Nacional del SEU, s’aconseguirà aprovar un document que preveia la seva democratització. Com era d’esperar aquesta resolució va ser bloquejada i no es va aprovar al consell de ministres. La resposta, per part del moviment estudiantil (el curs acadèmic 1963-64) va ser deixar de prioritzar la CCU i posar tots els esforços en reconvertir la Inter en una plataforma estable d’oposició que s’anomenarà Associació Democràtica d’Estudiants de Catalunya (ADEC). Aquesta es coordina amb altres plataformes semblants a la resta de l’estat a la Confederación Universitaria Democrática Española (CUDE). En aquesta última “s’acordà […] la radical transformació democràtica de la Universitat, tan en continguts com en formes i mètodes […], l’amnistia per tots els presos polítics i les llibertats nacionals dels pobles de Catalunya, Euskadi i Galícia” (Colomer, 1978). També va donar peu a la realització de la Primera Setmana de Renovació Universitària. Unes jornades que “es varen convertir un clam unànime de llibertat sindical (Creixell, 1987).

Al començar el curs acadèmic de 1964-65, unes declaracions en les que Jefe Nacional de SEU acusant al professorat de ser part implicada dels problemes sorgits a la universitat, va propiciar una aliança entre els professors i els estudiants en contra de les jerarquies seuístes que es varen traduir en major maniobrabilitat dels estudiants a les facultats i la participació en eleccions de representació estudiantil lliures. Es començaren a realitzar periòdicament assemblees lliures amb participació de milers d’estudiants i es creà la Junta de Delegats per a coordinar l’acció dels nous representants a les diferents facultats. “Aquests actes signifiren, també que l’ADEC, com a impulsora del procés sindical, quedava desbordada per la realitat dels fets: un moviment veritablement de masses” (Colomer, 1978).  Els tempos s’acceleraren i la repressió que patiren estudiants i catedràtics a Madrid a finals de febrer del 1965 (amb reivindicacions semblants a les de Barcelona), desembocaren en mobilitzacions i finalment en l’aprovació d’un projecte de declaració de principis del que hauria de ser un sindicat dels estudiants i un esquema de funcionament organitzatiu provisional en una assemblea lliure en la que participaren més de 3000 estudiants. Moviments com aquest sumat a unes mobilitzacions més intenses, més assemblees i actes, com també el treball coordinat en els diversos districtes universitaris de l’Estat, tots encarats a la construcció d’un sindicat democràtic d’estudiants, obligaren al règim franquista a moure fitxa. Es dissolgué l’obsolet SEU i es crearen les Asociaciones Profesionales de Estudiantes (APE) intentant reconduir la situació. Les APE amb similar organització i mètode i mateixa funció que el SEU, ràpidament foren rebutjades pels estudiants. Acompanyat d’aquest nou espai s’aprofitaren els mesos d’estiu per ampliar les facultats repressives dels alts càrrecs universitaris, per expedientar estudiants i expulsar a professors.

En el curs acadèmic 1965-1966 s’havia de decidir quina seria l’estratègia. Finalment a Barcelona, a diferència d’altres universitats que seguien models anteriors (tornar a parasitar les APE com s’havia fet amb el SEU), es va decidir avançar cap a unes eleccions lliures i crear una nova organització paral·lela per boicotejar les APE, com a evolució natural de la praxis portada en els darrers cursos. D’entrada els representants no ho veien del tot clar. Es va fer així, al veure que la majoria dels estudiants de les facultats hi estaven disposats. Les eleccions van tornar a ser un èxit rotund i van donar una posició de força per deslegitimar les eleccions oficials, les quals no van tenir pràcticament cap seguiment tot i els esforços en forma de pressions i amenaces en totes direccions. Això va suposar la força necessària per plantejar-se la construcció ja definitiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, el qual seria fundat oficialment pocs mesos després al Convent dels Caputxins de Barcelona. Allà s’hi gravaria una de les pàgines més importants de la nostra història recent.

Imatges d'un forceig entre la policia i un estudiant el 1965
Imatges d’un forceig entre la policia i un estudiant el 1965

A mode de cloenda m’agradaria reflexionar sobre aquesta estratègia que va prendre la Universitat de Barcelona el curs 1965-1966 i apuntar alguns elements estructurals sense els que no es podria entendre aquesta evolució. En primer terme pel que fa a l’estratègia citar les valoracions dels estudiants comunistes del PSUC (en la seva revista: Universitat): “el triomf a Barcelona d’aquesta postura és una prova del grau de combativitat assolit en aquell moment. I és una prova també que les majories, les masses, no s’inclinen sempre forçosament per les reivindicacions mínimes i les línies més possibilistes. Precisament aquella iniciativa política, adoptada malgrat els pronosticadors dels sempre repetit “no hi ha condicions” fou el punt de partida de la unitat entre els diferents corrents existents en el si del moviment estudiantil i de la identificació entre la majoria dels estudiants i els seus representants elegits.”

En segon terme cal apuntar diversos aspectes, sense els quals no hauria pogut ser possible aquest desenvolupament. A partir dels anys 60 ens trobem amb canvis a nivell polític, en el que s’intentarà rentar la cara al règim de la mà dels tecnòcrates i un fort creixement a nivell econòmic (el més important d’Espanya al segle XX). Això contribueix directament en què les classes mitjanes puguin accedir a la universitat. Augmentarà significativament el nombre de joves que treballarà políticament en el món estudiantil; convertint-se en una escola de formació en la que es buscaran contínuament els mecanismes per debilitar el règim que es trobava en reestructuració.  Per altra banda, es pot certificar com hi ha un canvi qualitatiu en el moviment estudiantil. Els estudiants dels anys 50 pensaven primordialment en canvis acadèmics, fora condicionat pel perfil social (classe alta), per la inexistència de les condicions internes i externes del moviment estudiantil que es donarien més endavant o pel que fora. Es varen trobar que els canvis que reclamaven comportaven canvis en el deganat, que a la vegada comportaven canvis al rectorat i aquests al ministre, al govern i al règim franquista. Serà a partir dels anys 60 on es bastirà una dinàmica política, que superarà les demandes purament acadèmiques,  entenent que s’havia de fer un canvi en profunditat a la universitat (reforma democràtica) que cada cop s’era vist com quelcom més indissociable d’un canvi polític al país.

Fins aquí hem pogut observar el moviment estudiantil en la lluita antifranquista fins a mitjans dels anys 60, contrastant la seva rellevància i presentant el fil que es va seguir per arribar a La Caputxinada, donant sentit al motiu de la seva realització. En la segona part d’aquest article parlarem de l’esdeveniment de La Caputxinada, les reaccions més immediates, les seves conseqüències, la posada en marxa del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), la construcció del Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris (SDEU), quina va ser la importància i l’evolució del moviment estudiantil en la lluita contra el franquisme els darrers anys del règim, per acabar explicant com va arribar a la Transició.

Read More

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (II)

A dia d’avui, després de 40 anys de la mort de Franco ens trobem amb un buit de memòria històrica. La resolució de la Transició en format de pacte i no de ruptura amb el règim anterior és la matriu creadora de mancances com aquesta a l’Estat Espanyol. Això ha comportat una amnèsia a nivell psicològic i un malestar a nivell sociològic, com a poble. Les respostes han estat nombroses i des de diversos fronts. Entitats com l’Associació per la recuperació de la memòria històrica de Catalunya han esdevingut cabdals; com també  centenars de treballs que ens retornen a totes aquelles persones i projectes que un dia la força de les armes ens va voler arrabassar. No obstant això, la feina que queda per fer és immensa i cal continuar reivindicant aquest greuge.

Moltes vegades, quan parlem d’aquests aspectes ens referim a la història dels oblidats, la història dels exiliats, o bé la història dels silenciats; però moltes menys vegades a la història dels botxins o de la història de l’Alzamiento Nacional. Aquesta és tan o més important, ja que – com la cara d’una moneda – ens explica i ens serveix per comprendre com i per què va ser possible l’altre. Ens trobem, per exemple, amb nombroses obres sobre l’existència d’alguns maquis; sobre la vida a l’exili de nombrosos republicans, personalitats que seran assassinades, etc. Però la relació entre aquestes i les obres especialitzades en les grans personalitats, que no solament es van quedar durant el franquisme, sinó que varen tenir un paper important en el seu desenvolupament, és totalment asimètrica.

Aquesta crònica doncs, la trobem personificada amb diferents personatges. Qui no recorda figures com les de Juan Antonio Samaranch, o bé José María de Porcioles? Emperò n’hi ha d’altres com Miquel Mateu (1898 – 1972) que no són tan presents. La meva preocupació per aquest tema i la meva condició de peraladenc em varen empènyer a estudiar-lo i finalment dedicar-hi el Treball Final de Grau. Al principi semblava que la manca de treballs exhaustius es traduirien en l’examen d’un franquista més, però aquesta hipòtesi quedaria ràpidament descartada.

Model francès del caça SPAD VII. Avió amb motor Hispano Suiza que s’utilitzà abundantment en la IGM

Miquel Mateu tenia una genealogia que el distingia d’entrada. Era fill del conegut industrial català Damià Mateu, “una de les figures més importants de la burgesia emprenedora catalana durant el primer terç del segle XX”. Aquest va fundar la companyia Hispano Suiza que va ser capdavantera a Europa en el camp de les construccions mecàniques com element dinamitzador del sector metal·lúrgic. Per entendre’ns, va arribar a proveir una bona part dels motors d’avió – ja fora per patents o per pròpia producció – al govern francès principalment, però també als altres països de la Triple Aliança, en la IGM. A més “una altra vessant de l’herència que Mateu va rebre del seu pare, no menys important i inseparable de la patrimonial és la ideològica”. Tenia una afiliació monàrquica i autonomista, que derivà en posicions cada cop més espanyolistes. Ell no donava tanta importància de quin règim formava part, sempre i quan es resolguessin les seves demandes. Mateu heretà les conviccions del seu pare del rebuig al comunisme, però amb un refús molt més acusat. Cal assenyalar que l’any 1934 va ser un dels fundadors de la Lliga Anticomunista de Catalunya. L’altra persona influent en la seva família va ser el seu oncle Enrique Pla i Deniel – del qual parlarem més endavant – que arribaria a ser cardenal, després de ser bisbe de Salamanca, arquebisbe de Toledo, primat de Franco i exponent del nacionalcatolicisme. Tot plegat marcarà, doncs, la seva l’adscripció socioeconòmica i ideològica.

Miquel Mateu estudiarà comptabilitat a París, on el seu pare pocs anys abans havia obert una sucursal de la Hispano Suiza (a causa dels conflictes laborals entre obrers i patrons al Principat). Amb aquest pretext es formarà com a quadre tècnic – sent només un adolescent -, ja que aprendria la llengua del país on començava a tenir molts interessos econòmics, a la vegada que adquiriria les nocions necessàries per menar-la. Al començar la IGM marxarà a estudiar dret als EUA. Cal ponderar dos aspectes. Per una banda, que era l’hereu, pel que s’allunyava del conflicte. Per altra banda, que era una opció poc freqüent, ja que el francès (llengua de diplomàcia a nivell internacional) anava per davant de l’anglès i el poder econòmic i intel·lectual encara residia a Europa en gran part. Tanmateix, cal remarcar que era un país que s’havia industrialitzat a passes de gegant, i en el context de la seva arribada s’hi produïen fenòmens, com la producció en cadena, que en aquell moment estava sent perfeccionada per Henry Ford. Ell seria dels primers industrials espanyols que coneixeria el fordisme, que caracteritzaria un nou nivell de desenvolupament de les forces productives. Aquest aspecte li seria molt propici, ja que la Hispano Suiza es dedicava a vendre llicències en no poder assumir la demanda de producció.

El rei Alfons XIII, Damià Mateu i Bisa, i Miquel Mateu i Pla al castell de Peralada. Josep Mª Segarra

En acabar la seva formació tornà Catalunya per encetar, després de fer el servei militar, la seva vida empresarial com a tal. Es posarà al càrrec de l’empresa filial a França de la Hispano Suiza i s’involucrarà en la construcció d’una central hidroelèctrica de la mà de l’empresa FHASA, com també s’engrescarà en l’àmbit de la indústria vitícola engegant el que més tard derivarà en Vins i Caves Castell de Peralada. La primera corporació que va encapçalar va ser la Lliga Aeronàutica de Catalunya quan va esdevenir-ne president el 1927. El 1928, havent complert els 30 anys, el seu pare li confiarà el control de les empreses. Veurem doncs, com certificarà la successió del seu pare; com es consolida com un personatge dins el món empresarial (exercint monopolis com el del sector metal·lúrgic a nivell regional), ocupant llocs d’importància, posant en pràctica noves iniciatives, establint contactes (com el d’Alfons XIII), etc.

Mort el seu pare el 1935, heretant tot el que era seu i amb el naixement de la seva filla Carme el 1936, començava un nou cicle en la seva vida personal. El que no sabia és que ben aviat – aquell mateix any -, començaria una nova etapa econòmica, i sobretot política, de la seva vida.  Es casà amb Júlia Quintana Ilizarbe, que era filla del representant de l’empresa química Basf a Barcelona. Serà doncs, un casament que tindrà importants connexions industrials. Després de tornar de la lluna de mel a Alemanya, començarà a treballar en el condicionament del Castell de Peralada, que el seu pare li havia donat com a regal de noces i que es trobava molt descuidat. Aquest, a partir dels anys 40 serà un lloc de trobada per a reunions importants i per estades del Generalísimo. Segons relata Ramon Guardiola, Damià Mateu pretenia que suposés una nova empresa i repte pel seu fill. El Castell de Peralada, que ell preferia que s’anomenés el Palau, va passar a ser a partir de llavors una nova insígnia que el caracteritzaria. Mitjançant aquest va dinamitzar l’activitat del poble, al seu voltant. Com he explicat abans, creà una empresa al poble i va assalariar en aquesta bona part dels seus habitants. A més, en tenia al seu servei en la reconstrucció i manteniment del nou palau i d’alguna manera també, a la resta de vilatans. En revitalitzar aquest espai, doncs, va substituir els comtes que hi havien residit, passant a ser el nou centre de l’activitat de la població. Tot plegat també influiria que esdevingués una persona d’importància a la regió empordanesa per tots aquests factors i d’altres. Així doncs, comprendre el que era el Castell de Peralada des de l’arribada de Miquel Mateu és copsar en gran mesura qui era.

Miguel Mateu i Pla

El 1936 “quan esclatà la guerra Mateu es trobava amb la seva família a Peralada”. Com a la resta del Principat, a Peralada hi havia un comitè revolucionari, el qual el va recloure al seu domicili per la seva adscripció socioeconòmica. En aquell context començaria una repressió a la rereguarda vers empresaris, propietaris i dirigents d’associacions patronals sobretot. En aquesta conjuntura Miquel Mateu va decidir marxar. Com en tants altres casos la Generalitat va intervenir, aconseguint-li els permisos necessaris. Després d’algun entrebanc creuarà la frontera acompanyat d’alguns dels subordinats de Léon Blum (cap del govern francès amb el qual hi tenia una relació, gràcies a la seva activitat econòmica a París). Abans de continuar cal fer patent que havia forjat vincles especulatius i tràfic d’influències amb personatges com aquest.

Un dels aspectes fonamentals que implica i explica el comportament de Miquel Mateu  és el posicionament del que podem anomenar burgesia catalana vers el cop d’estat. Moltes vegades s’ha entès aquest conflicte com un atac del nacionalisme espanyol al catalanisme, o bé solament com una guerra de classes. És indispensable entendre-ho tenint en compte ambdues, indestriablement. Per citar només uns dels molts acadèmics dels que parlen d’aquest posicionament davant el cop d’estat: “Independentment del major o menor grau d’identificació de la burgesia industrial catalana amb els insurrectes el juliol de 1936, l’inici de la guerra civil va portar a un profund trencament de la societat catalana i a l’alineament de la gran burgesia amb el moviment antirepublicà”. Cal afegir a més, per desmentir alguns mites, que “les explicacions, tan esteses i repetides darrerament, sobre si aquesta o aquella persona va col·laborar o va tenir un paper en el franquisme perquè l’estiu del 1936 va ser amenaçada pels incontrolats, tenen una consistència més aviat baixa i un recorregut curt”.

Tot i que “Abans de la guerra, les activitats de Miquel Mateu, van ser només d’home d’empresa (no obstant això, hem vist que tenia vinculacions polítiques directes i indirectes). […] Poques setmanes més tard, […] s’incorporava a la “zona nacional” i es posava a disposició del govern de Burgos […]”.  La seva presència a Burgos no passaria desapercebuda. A diferència de la majoria de persones que estaven allà ell tenia estudis, sabia idiomes, tenia un fort poder econòmic i contactes a l’estranger.

La seva col·laboració, fins a l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, consistirà, primerament, en proveir de material de guerra als nacionals i sabotejar els intents de fer-ho per als republicans. També col·laborà amb la propaganda anticomunista, ja que portava l’anticomunisme com unes de les banderes de presentació. Miquel Mateu, que participava de diverses publicacions i resseguint el fil del butlletí de l’Entente Internationale Anticommuniste, va ser un dels promotors de la propaganda ideològica, després de comprovar l’hegemonia que tenia la Segona República Espanyola en aquest camp. Podríem afirmar amb certesa que va ser un precursor d’allò de què pocs anys després Goebbels esdevindria un exponent en el nazisme.

Participarà del servei d’espionatge donant informació des de moviments dels rojos als dos costats de la frontera, informació sobre la situació al Principat, entrega de mapes, etc. Poc a poc, el seu pes va fer que aconsellés i fes molts suggeriments sobre els moviments que havia d’efectuar el govern de Burgos. Això s’exemplifica sobretot amb la seva actuació com a diplomàtic. Per tot això, es pot afirmar que l’avenç de la política exterior de Franco s’aconsegueix gràcies a persones com Miquel Mateu. En primer terme, gràcies a les tècniques molt més subtils i conciliadores a l’hora de relacionar-se que la de militars i molts d’altres. En segon terme, per les seves múltiples amistats tant amb el govern francès, com en d’altres països com Anglaterra, Alemanya, Itàlia i Suïssa. Tot això evidencia com les relacions professionals de primer ordre econòmic suposaven molt bons contactes de pes polític. Normalment  aquestes relacions, com podem suposar, es vehiculaven amb el bescanvi de favors. 

No obstant això, també va tenir problemes i va intervenir en situacions molt delicades. Per exemple, quan el govern francès va acusar als nacionals d’entregar Mallorca a Itàlia, o bé quan França va estar apunt d’intervenir mitjançant l’exèrcit si hagués començat la contesa europea. “Les missions encomanades a Mateu van anar augmentant a poc a poc en quantitat, importància i dificultat.”

Una missió rellevant i també contradictòria per exemple, a nivell d’implicació i discussió amb Franco, són les interrupcions d’electricitat de FHASA (Empresa que controlava una central hidroelèctrica a Andorra) a Barcelona, quan la guerra ja es trobava en un estadi avançat. Això, va comportar que  actués com a interlocutor, a la vegada que part implicada. Miquel Mateu va efectuar un tall de subministrament elèctric per debilitar la Barcelona republicana. Al cap de pocs mesos se li va tornar a demanar. Llavors va aconsellar que no es fes efectiu, ja que tenint en compte la conjuntura internacional i que d’altres centrals encara funcionaven, el règim podria sortir molt mal parat a nivell de relacions exteriors sols per condicionar relativament el subministrament. Tanmateix, Franco va insistir i Miquel Mateu, al·legant un deute que no es pagava des del juliol de 1936 i utilitzant condicions contractuals va aconseguir aturar la producció d’electricitat. Realment el consell de no intervenir el subministrament era per benefici per la causa nacional? O per un benefici personal? La causa concreta no la puc certificar. Ara bé, aquí podem observar un fràgil equilibri entre interessos econòmics i interessos polítics amb els quals Mateu havia de fer contínuament malabars, per tal de no quedar ell mateix perjudicat o fora de joc.

Central Hidroelèctrica FHASA. Gabriel Casas.

Sigui com sigui, se’n va sortir. Després de ser vetada durant un període la seva entrada a França, la situació amb el govern francès es va anar enrarint fins al punt que aquests van decidir requisar FHASA. No obstant això, Miquel Mateu va aconseguir evitar-ho. Un cop més, mitjançant noves pressions al govern francès. Abans de continuar, he de dir que serien les experiències com aquesta el que el portarien a ser ambaixador a París durant l’etapa més dura de política exterior franquista. Un dels aspectes que va influir que tot es resolgués segons els seus interessos, entre d’altres motius, és el subministrament de queviures als andorrans (els quals tenien seriosos problemes per autoabastir-se de cara a l’hivern) que,  “[…] la majoria, però, no sabia que ni havia estat de grat ni de manera gratuïta.” S’ocupà d’efectuar el primer subministrament el 1937, intercedint directament i com avalador del crèdit, fet que “repercutirà en el bon nom de Mateu a Andorra” i “[…] l’Espanya nacional no trigà en veure el ressò de la transacció” . Miquel Mateu jugà hàbilment, perquè a la vegada que es guanyava la confiança dels andorrans, aconseguia que en un moment crític a nivell internacional per als nacionals, suposés un reconeixement del govern francès, en certa manera, a l’autoritat franquista. Tornarà a ser peça clau en el següent enviament: Mateu argumentà que si s’arreglava la situació internacional, llavors seria necessari fer el segon enviament de provisions. Voldria dir que si les relacions amb França haguessin passat a ser hostils i s’hagués perdut el control sobre FHASA, ja no hagués sigut necessari fer l’enviament que tan necessitava el poble andorrà?

Veiem com, deixant de banda les moltes incògnites que encara queden per resoldre en casos concrets com aquests i accions per treure a la llum, Miquel Mateu va ser, doncs, dels catalans de Burgos més implicats. Estranya per una banda que la historiografia no l’esmenti en els conflictes que es produïren a Burgos entre carlins i falangistes catalans, en els quals ell es posiciona repetidament vers una restauració de la monarquia. Per altra banda, es pot arribar a entendre, perquè “[…] la major part dels prohoms de l’alta burgesia catalana […], no entraren gaire en la lluita de faccions i mostraren la seva adhesió al Movimiento Nacional, especialment a Franco […] i es preocupaven més de com organitzar-se per la tornada a Catalunya que d’altres coses.” . Segons J. Mª Fontana “De don Miguel Mateu […] hablaban mucho los catalanes […] Explicaban que, mientras su pariente el obispo Plá y Daniel jugaba al tenis con el Generalísimo, él hacía de árbitro”. Ell afegia que malgrat ser una anècdota inventada parlava del seu pes – i com veurem en la segona part d’aquest article-, portaria conseqüències polítiques.

En el pròxim capítol narrarem la seva vida durant el franquisme. Des del seu nomenament com a alcalde de la ciutat de Barcelona, l’endemà mateix de la seva caiguda (27 de gener de 1939), passant per les diverses actuacions i responsabilitats en càrrecs com aquest, però també com a ambaixador a París, com a president de la Caixa de Pensions (l’actual La Caixa), com a president de Fomento del Trebajo Nacional (actual Foment del Treball) i un llarg etcètera. Una radiografia fins al final de la seva vida (1972) que ens ajudarà a comprendre també, no solament aquest personatge, sinó també les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola i el franquisme a Catalunya i l’evolució de la posició de la burgesia catalana.

 

Read More