Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La República de Salé va ser una ciutat-estat de curta durada que va existir durant el segle XVII. Per estar situada entre les dues ribes del riu Bu Regreg, també ha estat denominada –entre molts altres noms– com a República de les Dues Ribes, així com a República de Rabat-Salé, ja que mentre que Salé està ubicada en la riba nord, a la riba sud, just davant, es troba Rabat. La cronologia aproximada de la república se sol establir entre 1624 i 1668 i està estretament lligada a l’expulsió dels moriscos dels regnes d’Espanya decretada per Felip III que es va dur de manera esglaonada entre 1609-1614.

L’esgotament a causa del constant estat de guerra de la Monarquia Hispànica en múltiples fronts simultàniament durant tot el segle XVI es va fer evident a la fi del regnat de Felip II. El monarca, conscient de la situació i sentint la manca de preparació del seu hereu, va decidir començar a replegar-se. El mateix any de la seva mort, en 1598, va assentar les paus amb el nou rei de França Enric IV de Borbó. Així mateix, en el seu testament va cedir els Països Baixos a la seva filla Isabel Clara Eugènia i al seu marit l’arxiduc Albert d’Habsburg. El jove Felip III i la facció del seu valido el Duc de Lerma, van decidir portar una agressiva política exterior durant els primers anys al front anglo-neerlandès que encara quedava obert. El fracàs a Irlanda –que es volia convertir en el Flandes anglès–, on els rebels catòlics irlandesos havien ofert la corona a Felip III, juntament amb la successiva mort de la reina Elisabet, va fer que se signés el Tractat de Londres (1604), quedant únicament la rebel·lió dels súbdits neerlandesos. Malgrat els intents, el momentum per reconquerir els Països Baixos ja havia passat i la Monarquia no va tenir més remei que acordar l’anomenada Treva dels Dotze Anys amb les Províncies Unides (1609-1621), reconeixent de facto la seva independència. Aquests anys de pau, han estat denominats pels historiadors com a Pax Hispanica (1598-1621).

La Monarquia va haver de mirar al seu interior i el que va trobar, li va desagradar: una crisi econòmica deguda a les diferents bancarrotes i a la devaluació de la moneda; la gradual disminució de l’arribada de recursos vinguts des d’Amèrica i no obstant això una major densitat de pirates i corsaris; aquestes coses i altres més, acompanyades del sentiment de fracàs de l’elit dirigent i els seus ideòlegs, que sentien com derrotes els –avantatjosos– tractats signats amb els seus enemics. És per això que la Monarquia passa per un període de reconfiguració a tots els nivells –fins i tot la capital es trasllada a Valladolid–, amb l’objectiu de posar remei a tots els mals existents. Una de les coses a què es presta atenció és a la minoria no assimilada dels moriscos.

El perquè de l’expulsió dels moriscos

Els moriscos són aquells súbdits de la corona que per a romandre en els territoris i ser respectades les seves propietats van haver de convertir-se forçosament al catolicisme, abjurant de la fe de Mahoma. Pel que els mudèjars –musulmans en territoris cristians– van passar a ser moriscos –cristians nous–, al llarg del segle XVI. Encara que són difícils de comptabilitzar, s’estima que hi havia al voltant de 325,000 moriscos (rondant del 3% de la població), assentats principalment en els regnes d’Aragó (on se’ls anomenava «moros»), València (denominats «sarraïns») i Granada i en la Corona de Castella, lloc últim, on el seu percentatge era inferior i on en general, estaven millor integrats que a la resta.

Tot i que el cost econòmic i demogràfic va ser molt elevat –especialment a València i Aragó–, des del punt de vista polític i social aquesta decisió estava perfectament justificada. Durant l’època, s’entenia com modernitat l’homogeneïtzació, resumint perfectament el concepte la locució «Una fe, un Rei, una llei». Molts dels moriscos mantenien pràctiques i costums alienes al cristianisme, i molts directament professaven l’islam en secret. A més, resultaven una amenaça militar de primer nivell. Eren considerats com una potencial cinquena columna, com l’enemic a casa, dins de les constants lluites contra l’Imperi Otomà. La prova era a les rebel·lions de les Alpujarras. La primera (1499-1501) es va deure precisament a la forçosa conversió decretada pels Reis Catòlics en la recentment conquerida Granada –que violava les capitulacions de 1491–; mentre que la segona (1568-1571) durant el clímax de l’enfrontament hispano-otomà a la Mediterrània, és la que va atemorir fins i tot als menys inclinats al tracte sever contra els moriscos. La rebel·lió va ser una cruenta guerra de guerrilles que es va encarregar de suprimir el germà de Felip II i posterior heroi de Lepant (1571) Joan d’Àustria.

Encara que en el moment de l’expulsió, existia una treva amb els turcs (signades en secret per Felip II i Murat III entre 1580-1581 per mantenir les aparences com a respectius paladins de la seva fe), la treva no incloïa el veritable mal que assolava les costes mediterrànies: el corsarisme i la pirateria barbaresca. Tot i les diferents esquadres de galeres que patrullaven les costes, de la política de fortificacions i construcció de torres de guaita per tot el litoral, la xarxa de presidis nord-africans i d’informadors existents, la pirateria nord-africana va ser un constant perill no només per a la navegació i el comerç mediterrani, sinó per a les illes i les costes cristianes. El delta de l’Ebre, València i les Balears es van emportar la pitjor part (Felip II va considerar desallotjar Menorca per resultar impossible la seva defensa). Els litorals es van buidar i la població vivia en un estat d’alerta perpètua, ja que no només eren les seves propietats les que corrien perill, sinó i principalment, la seva pròpia vida, ja que l’actiu més preuat eren els captius que més tard eren venuts com a esclaus per tota la Mediterrània. A més, una d’aquestes ràtzies podia resultar ser l’avantsala de l’arribada d’una gran armada otomana. Molts moriscos col·laboraven activament amb aquests pirates, com a informadors o com a intermediaris, i encara que no ho fossin, igualment patien la fúria dels altres súbdits que buscaven a qui culpar d’aquests mals.

L’expulsió dels moriscos (c. 1627) dibuix de Vicente Carducho [Museu del Prado]. Font: Wikipedia Commons

És per tot això que es va iniciar l’expulsió d’aquesta minoria el 1609, coincidint amb la “deshonrosa” signatura de la Treva dels Dotze Anys. Els moriscos van ser deportats principalment al Nord d’Àfrica. Un dels grups expulsats van ser els moriscos del municipi extremeny d’Hornachos. Arribats des de Granada a la fi del segle XV i començaments del XVI, la majoria de la població d’Hornachos era morisca i gaudia d’una bona renda, cosa que no resultava un cas únic. El que sí que era més singular és que molts practicaven obertament l’islam, tenint a més a més fama de rebels i independents, ja que entre altres coses havien comprat a Felip II el dret a portar armes. És per això que el decret d’expulsió de Castella els feia expressa menció a ells.

Consulta del Consell d’Estat urgint al rei Felip III «de tomar resolución y (…) que comience a ejecutar lo que se ha resuelto (…) en lo particular de los moriscos de Hornachos, y en lo general de los demás [moriscos] de este reino». [AGS, EST, leg. 2639, f. 33. Madrid, 18 de juliol de 1609].

Els hornachegos igual que molts moriscos ben posicionats, van fer els preparatius per marxar temps abans de ser expulsats. Els hornachegos van buscar refugi a l’antiga ràbita –o en àrab clàssic ribā–, bastió fortificat a la riba sud del riu Bu Regreg –del qual prové el nom de l’actual capital del Marroc–, just al davant de Salé. Salé es trobava habitada per una acomodada comunitat de musulmans, molts d’ells arribats després de la segona rebel·lió de les Alpujarras. Comptant també amb una població jueva amb la seva jueria. La ciutat era governada per morabits (líders religiosos) i a causa del seu pròsper comerç, gaudia de gran autonomia dins el Marroc de la dinastia Sadita (1554-1659).

L’establiment i l’apugeu de la república pirata de Salé

Els hornachegos es van instal·lar a la zona de fortificada (kasbah o alcassaba) i els moriscos andalusos a la zona de la medina (es calcula que en total foren uns 5,000). La gran majoria no parlava àrab i les seves pràctiques religioses no resultaven les més ortodoxes, especialment la dels vinguts d’Andalusia. És per això que aquests últims van ser anomenats pels moriscos de Salé i d’Hornachos com «cristians de Castella». No obstant això, els tres grups que no eren ben vistos pels autòctons van començar a col·laborar entre ells. Paral·lelament, els espanyols en 1610 van ocupar Larraix (prop de Tànger) i van aconseguir expulsar els pirates de Mamura (1614), els quals van ser acollits a Salé (ara dividida entre les dues ribes: Salé la Vella (Sla el-Bali) i el nou assentament morisc va passar a ser dita Salé la Nova (Sla el-Djedid)). És a partir d’aquest moment, on l’activitat comercial i econòmica de Salé passa a vincular-se amb la pirateria i amb això passen a guanyar la força suficient –aprofitant els problemes interns dels Sadites–, per establir-se com una república independent de facto, encara que era el sultà qui teòricament nomenava al governador i rebia un delme.

Mapa (en francès) de la República de Salé. Font: Wikipedia Commons

El pirata renegat holandès Jan Janszoon, també conegut pel seu nom musulmà Murat Reis el Jove, va ser designat gran almirall i més tard també segon governador de la República de Salé. Janszoon havia nascut a Haarlem en 1575 i des d’allà es va dedicar al corsarisme i a obstaculitzar la navegació als vaixells espanyols. Excedint la seva patent de cors, va arribar a la Mediterrània, on va començar a col·laborar amb els diferents principats pirates semi independents de la costa de Barberia. En 1618 va ser capturat per altres pirates a prop de Lanzarote i d’ençà d’aquest moment va renegar del cristianisme i es va convertir a l’islam, arribant a Salé en 1619. Actuaria a Salé fins que en 1627, quan a causa de les tensions polítiques entre les diferents faccions, la va abandonar i se’n va anar a Alger on va prosseguir amb la seva activitat. Com a curiositat Janszoon, que havia abandonat a la seva família neerlandesa, es va ajuntar a Cartagena amb Margarita, una morisca amb la qual va tenir quatre fills. Entre els seus fills destaca Anthony Janszoon van Salee, nascut a Cartagena en 1607 i criat en l’islam, descrit com «mulat» i com a «mig holandès del Marroc», va ser un dels primers i més pròspers pobladors de Nova Amsterdam, en l’actual Manhattan. Entre els seus descendents es troben la influent família Vanderbilt, Jacqueline Kennedy Onassis o Humphrey Bogart.

Jan Janszoon (1650) oli de Pier Francesco Mola [Museu del Louvre] . Font: Wikipedia Commons

El cas de Jan Janszoon no era aïllat. Al començament del segle XVII els més destacats corsaris musulmans nord-africans eren renegats europeus procedents de l’Atlàntic com ara els també neerlandesos Ivan Dirkie de Veenboer (Sulayman Reis) i Zymen Danseker (Simon Reis) o com els anglesos Ahmed el Inglizi (Ahmed l’Anglès ) i Jack Ward (Yusuf Reis). A Salé van començar a conviure gents vingudes de molts llocs entre moriscos, jueus, pirates, renegats, esclaus, autòctons i comerciants per la qual cosa com a lingua franca es va emprar el castellà dels moriscos. S’ha calculat que l’activitat pirata de Salé entre 1618 i 1626 va suposar la captura d’uns 6,000 esclaus i d’uns béns que s’estimen que equivaldrien a tenir un valor d’uns 3.000 milions euros actuals. Siguin o no creïbles aquestes xifres, la veritat és que les expedicions pirates van ser cada vegada més ambicioses. Les costes espanyoles, portugueses, franceses, irlandeses, gal·leses i angleses van patir els atacs dels pirates que operaven des de Salé. El coneixement que tenien de les costes atlàntiques i de les millors tècniques i instruments de navegació va fer que les ràtzies arribessin fins i tot a la llunyana i freda Islàndia.

En 1627 Janszoon al comandament d’una coalició de pirates de Salé i Alger va arribar a Grindavík a la costa sud-oest. Van assaltar aquesta vila i altres més de la zona, m’entra que un segon grup feia el mateix a la costa sud-est, segrestant en tan sols dos dies entre 400-900 persones i assassinant a altres tantes en el procés (400 seguint les estimacions actuals de les fonts islandeses disponibles i entre 800-900 segons els testimonis de l’època). Els fets són coneguts a Islàndia com tyrkjaránið (segrestos turcs). Els capturats van ser venuts com a esclaus en el Nord d’Àfrica, alguns pocs van aconseguir tornar al cap de diversos anys. Entre els segrestats hi havia el pastor luterà Ólafur Egilsson i la seva família. Ell va poder tornar el 1628 tot i la seva dona ho va aconseguir el 1637. Els seus fills, però, mai van tornar, tal com explica el mateix Egilssonar en les seves memòries titulades Reisubók Séra Ólafs Egilssonar (Els viatges del reverend Ólafur Egilsson, editades i traduïdes a l’anglès en 2008). El ràpid èxit de Salé es va deure a la combinació de diners dels d’Hornachos, a la mà d’obra dels moriscos andalusos, als coneixements i vaixells dels renegats i al fantàstic emplaçament de Salé, allunyada de la Mediterrània i per tant protegida dels contra-atacs cristians. Gràcies a tot això Salé es va convertir en poc temps en una formidable capital pirata, rivalitzant amb la mateixa Alger.

Rutes del pirates de Barbaria a Islàndia Font: The travels of Reverend Ólafur Egilsson, p. xxvii

Dissidència interna: l’extinció de la república

Encara que la seva activitat pirata va continuar sent tremendament reeixida, internament la situació era totalment diferent. Va ser a causa de les tensions i enfrontaments entre les diferents faccions que Jan Janszoon va abandonar Salé. Les lluites entre l’elit hornachega i els nombrosos moriscos andalusos, que reclamaven un tracte igualitari, van ser aprofitades pel líder religiós Sidi Mohammed el Ayachi per prendre el control de Salé i declarar la seva total independència, deixant d’obeir i pagar tribut al sultà. És en aquest context quan els hornachegos comencen a entaular negociacions secretes amb la Monarquia de Felip IV.

El 1631 van fer arribar a Sanlúcar a mans del Duc de Medina-Sidonia la proposta de lliurar la ciutat al rei a canvi de poder tornar a Hornachos. En el document aclarien les condicions que demanaven: poder tornar a la seva localitat i ser regits per autoritats municipals de la seva mateixa nació, encarregant-se ells mateixos d’indemnitzar als nous habitants que els havien vingut a reemplaçar. Pel que fa a la religió, demanaven que els únics cristians vells presents entre ells fossin els religiosos que els haguessin d’adoctrinar, demanant immunitat davant la Inquisició durant vint anys per a aquells nascuts fora d’Espanya. Ells deien ser bons cristians nous i aportarien credencials i testimonis fets per captius cristians. Per això demanaven que se’ls retornessin aquells fills que se’ls van arrabassar abans de l’expulsió. Sobre el patrimoni demanaven que se’ls respectés les seves hisendes i pagar els mateixos tributs que la resta de súbdits. Demanant que s’estenguessin aquestes condicions als altres moriscos tant els andalusos de Salé, com aquells ubicats en altres ciutats nord-africanes. A canvi s’oferien a portar els seus vaixells a Sevilla i lliurar-los al rei i entregar la fortalesa de Salé i els seus 68 canons a una guarnició espanyola. A més, lliurarien tota la correspondència i documentació que havien creuat tant amb el rei d’Anglaterra com amb les Províncies Unides. Així mateix, a la vinguda de la guarnició espanyola, aprofitarien per atacar el call jueu i saquejar-lo, fent el mateix amb els comerciants francesos i holandesos allà instal·lats, capturant els seus vaixells i botí que lliurarien a Felip IV a canvi de certa suma.

Aquestes negociacions no van passar desapercebudes per a la resta de faccions que van fer tot el possible per impedir-les. Els enfrontaments es van succeir, moment que van aprofitar forces externes per atacar. En 1637 la ciutat va rebre l’atac d’una esquadra anglesa que tenia la intenció d’alliberar els seus captius. Malgrat el bombardeig, la ciutat va resistir. En 1638 el sultà va poder recuperar el control momentani de Salé, però els seus soldats –al comandament d’un renegat francès–, van ser derrotats pels hornachegos i andalusos, que van decidir aliar-se. En 1641 El Ayachi va ser assassinat i el control va ser pres pels dilaitans, un grup de seguidors d’una escola sunnita majoritàriament berber anomenada zàuiya d’ad-Dila. D’ençà d’aquest moment, la República va quedar subordinada als dilaitans que el 1651 ja dominaven tota la regió nord del Marroc tenint la seva base a Fes. El 1659 el líder de la zàuiya d’ad-Dila, després de derrotar al sultà Sadita, va ser proclamat sultà del Marroc.

Per la seva banda, els moriscos espanyols descontents per haver estat desplaçats políticament pels berbers (a qui consideraven inferiors i poc més que bèsties), es van aliar en 1660 amb un enemic dels dilaitans anomenat Ghalian i el seu grup, i junts els van expulsar, tornant la independència i amb ella, els enfrontaments pel poder. La República no va aconseguir superar les seves lluites internes, les quals van provocar que molts –com va fer Janszoon en 1627–, l’abandonessin per establir-se en un altre lloc. Des del sud, al sultanat paral·lel de Tafilalt, Mulay al-Rashid va començar a conquerir el nord i el 1666 va aconseguir prendre Fes i finalment el 1668 derrotar el líder de la zàuiya d’ad-Dila, proclamant-se sultà de tot el Marroc. D’aquesta manera es donava pas al Marroc Alauita (dinastia a la qual pertany l’actual rei Mohammed VI). Aquest mateix any de 1668 suposa l’extinció efectiva de la República de Salé, que va tornar a estar sota domini del sultà. Tot i la pèrdua de la seva independència, l’activitat pirata prosseguí. El 1670 el francès Germain Moürette va ser capturat i venut pels pirates de Salé. Va viure com a esclau en diverses ciutats, on va tenir diversos amos i exercí diversos oficis. En aconseguir ser rescatat gràcies als religiosos de l’Orde de la Mercè (mercedaris) va tornar a París, on va publicar el 1683 un llibre –molt preuat pels historiadors–, on dóna compte no només dels seus anys com esclau, sinó que també fa un retrat polític i social molt detallat del Marroc de finals del segle XVII.

Banderes de la República de Salé al llarg de la seva existència segons Bowles (1783) (Font: Wikimedia Commons)

Molts dels hornachegos i altres moriscos van acabar fent arrels a Rabat. Avui dia moltes d’aquestes famílies continuen vives a través dels seus descendents i algunes d’elles conformen l’elit de Rabat i de Salé, com és el cas de la família Bargach, descendent de Brahim de Vargas, primer governador de Salé. Entre els Peres destaca la figura de Abdelkader Pérez que va ser gran almirall i ambaixador del Marroc al Regne Unit de Jordi I i Jordi II. Mentre que entre els Fennich trobem al pirata i últim governador de la República Mohammed Fennich entre altres il·lustres descendents. Encara que aquestes tres no són ni de bon tros les úniques famílies d’origen morisc (o andalusí). Entre elles –i per nomenar només uns quants exemples–, hi ha els Qortobi (Córdoba), els Lamdaouar (Almodóvar), els Lamiro (Romero), els Fachardo (Fajardo), els Molato (Mulato), els Chentiak (Santiago), els Dabila (Dávila/de Àvila), els Mulina (Molina), els Balabrej (Palafox), els Dinia (Dénia), els Tamouro (Chamorro), els Baes (Báez/Páez) i un llarg etc.

L’empremta de Salé va perdurar en el temps i va tenir un gran impacte en la cultura i en l’imaginari popular, ja que els diversos captius i religiosos van escriure nombrosos relats a través de les seves experiències o les d’altres, servint d’inspiració a contemporanis i a generacions futures. L’anglès Daniel Defoe, autor de la considerada primera novel·la anglesa Robinson Crusoe (1719), ens explica com el seu protagonista estant a l’altura de les Canàries va ser capturat pels pirates de Salé i portat a la ciutat. Gràcies als hornacheros i a la resta de paries que allà es van refugiar, la fama i la infàmia de Salé perdurarà sempre en el temps.

Read More

A mitjans del segle XVI, tots els intents espanyols d’assentar-se a Florida havien fracassat. Els indis, els huracans i els conflictes entre els mateixos exploradors i colons eren els principals factors d’aquest poc èxit. El que s’havia obtingut, després de la pèrdua de centenars de vides i la despesa de grans fortunes, era la certesa que a Florida no hi havia cap font de l’eterna joventut com deien algunes llegendes, ni ciutats, ni regnes rics i poderosos, ni tribus “civilitzades” i plenes de riquesa, ni or, plata o cap mina que es pogués explotar com sí que n’hi havia a Mèxic o Perú. Allí només hi havia plàtans, densos i obscurs boscos i homes i animals salvatges i perillosos. Tot i això, la Corona considerava necessari establir-se d’una forma permanent al territori.

La raó que motivava aquest interès per una regió aparentment poc atractiva era la situació estratègica i defensiva, perquè la falta de control sobre les costes de La Florida podia posar en risc l’economia de la Monarquia i la defensa de les Índies. La Flota de les Índies que arribava carregada amb l’or i la plata d’Amèrica (a més a més de molts altres productes), després d’arreplegar-se a La Havana, navegava cap a Sevilla a través de l’anomenat Pas de les Bahames, el braç de mar que separa Cuba dels illots de Florida.

Per això, si una potència estrangera aconseguia assentar-se a les costes de la península podia arribar a atacar amb avantatge els vaixells de la Flota de les Índies i amenaçar la mateixa Cuba. Per afegiment, fins i tot sense l’assentament d’una potència enemiga, era inacceptable que els corsaris o pirates, que abundaven en el Carib, utilitzessin les costes per aixoplugar-se i assaltar els galons i altres navilis carregats de les riqueses de l’Amèrica hispànica. Una altra raó que motivava el fet de no rendir-se a Florida, encara que a la pràctica tenia menys pes, era també important: l’evangelització dels indis. Per les butlles papals que “legitimaven” la presència i monopoli hispà de l’Amèrica, els espanyols tenien el deure de convertir als indígenes.

L’enèsim fracàs espanyol a La Florida va ser liderat per Tristán de Luna entre 1559-1561. Els anteriors contactes amb La Florida van córrer a càrrec del seu “descobridor” Juan Ponce de León, que va fer dos viatges, el primer al 1513 i el segon al 1521; aquest fou seguit per Lucas Vázquez de Ayllón, que establí el primer assentament al 1528 i realitzà la primera exploració terrestre dels actuals Estats Units, ja que les anteriors expedicions s’havien limitat a costejar el territori. Dins de la fracassada expedició de Narváez es produeix la llarga odissea protagonitzada per Alvar Nuñez Cabeza de Vaca i altres supervivents, que va durar fins 1536. Les històries que van sorgir d’aquesta aventura (Les Set Ciutats de Cíbola i Quivira) van animar que Hernando de Soto organitzés una nova i ambiciosa expedició al 1539 que el va portar a passejar sense èxit per l’immens territori de La Florida fins el 1542, any que perdé la vida, cosa que va motivar la resta d’expedicions a abandonar la zona al 1543. Finalment, l’últim intent va córrer a càrrec del dominic fra Luis de Cáncer, defensor de la teoria de la conquesta del Nou Món a través de “l’amor i sense armes”. Aquesta darrera va ser la més breu de les expedicions ja que, només arribar a La Florida el 1549, va desembarcar ell sol, amb l’hàbit i la creu, i va ser atacat per indígenes hostils.

Deu anys després de l’intent del dominic parteix l’expedició de Luna, la més ambiciosa pel que fa a número de persones i bastiments. Després de gairebé dos anys de preparació, l’11 de juny de 1559 parteix des de Veracruz la gran expedició, composta per uns 500 soldats i 1000 colons i servents –entre els qual es comptaven dones, nens i missioners–, 450 cavalls i 13 naus. Tot i que l’objectiu final era Pensacola, acabaren per assentar-se a la badia de Mobila (que van batejar amb el nom de Badia de Santa Maria Filipina). Un cop instal·lats i amb els vaixells fondejats a la badia, s’enviaren diferents expedicions per terra i mar. La primera tenia l’objectiu de trobar el poble de Nanipacana, on hi havia uns indis no massa hostils que posseïen gra; la marina havia d’explorar la zona de la badia. Tots els plans es van veure frustrats el 19 d’agost de 1559, quan un seguit de tempestes i huracans van enfonsar la majoria dels vaixells que duien les provisions. Arran d’aquest succés la nova colònia es va limitar a sobreviure fins que la situació es va tornar insostenible i, dos anys més tard, va haver d’ésser abandonada. Tristán de Luna i els supervivents van ser traslladats a La Havana.

D’aquesta manera semblava que la Corona posava punt final al seu desig d’ocupar La Florida, ja que, el 23 de setembre de 1561, va promulgar un Real Decret pel qual «es prohibia anar a aquelles terres maleïdes». Els següents intents de colonització al territori van ser protagonitzats pel principal rival de la Monarquia en el Vell Món, França.

Vençuda després de més de mig segle de constant pugna dinàstica i política amb els Habsburg, França va avenir-se a acceptar la seva derrota i a firmar una pau, la Pau de Cateau-Cambrésis (1559). A partir d’aquest tractat Europa va canviar; mentre aparentment els Habsburg no paraven d’incrementar el seu poder –especialment arran de la incorporació, el 1580, del regne de Portugal i els seus territoris ultramarins a la Monarquia de Felip II−, França per la seva part es dessagnava en un seguit de violentes guerres civils conegudes com les guerres de la religió (1562-1598) que van enfrontar a una ben organitzada minoria protestant coneguda amb el nom d’“hugonots” contra la majoria catòlica. Durant els últims anys de guerra entre la Monarquia hispana i França, l’interès per Amèrica va anar incrementant i es forjà a la cort francesa la idea d’establir-se al Nou Món, més concretament en un territori al qual els rumors atribuïen bones virtuts i riqueses, anomenat Terre Fleurie; el que els castellans anomenaven Florida. Un dels que va donar suport a la idea fou l’almirall de França Gaspar de Coligny, que endemés de ser un poderós noble i una influent figura política era un dels líders dels hugonots.

El primer intent francès de colonitzar va ser dirigit per Jean Ribault, experimentat marí i coneixedor de l’Atlàntic, que va arribar a la desembocadura del riu Mayo (Carolina del Sud) al febrer de 1562 i fundà una mica més al nord l’enclavament de Charlesfort, on va deixar una trentena de colons. Quan intentava tornar a França amb l’objectiu de reabastir-se i portar més colons, va ser empresonat en aigües angleses, fet que va suposar l’extinció de Charlesfort, que va caure per falta de vitualles. Coligny va enviar una nova expedició a càrrec de René Gouliane de Laudonnière que va arribar a Florida l’any 1564. Va fundar, a prop de l’actual Jacksonville, un nou enclavament amb el nom de Fort Caroline. L’assentament, encara que inicialment va aconseguir desenvolupar-se, va haver de patir les inclemències del temps, l’aïllament i l’hostilitat indígena. Quan al juny de 1565 Ribault va ser alliberat pels anglesos va ser enviat immediatament a Amèrica amb una flota composta per 5 bucs i 800 colons i soldats que tenien la missió de preservar, incrementar i defensar la colònia. Mentrestant, des de Madrid es tenia constància dels moviments dels francesos a la zona, així que es va autoritzar i encarregar al militar i marí Pedro Menéndez de Avilés que financés i organitzés una flota amb la missió de localitzar i destruir l’establiment francès i ocupar el territori. Per això, se’l nomenà avançat i governador de Florida:

Y para que con más voluntad, vos el dicho Pero Menéndez de Abiles, hagais y cunplais todo losuso dicho es nuestra merced y voluntad de os hazer nuestro Governador y Capitán general de la dicha costa y tierra de la Florida y de todos los pueblos que en ella poblaredes por todos los días de vuestra vida y de un hijo o yerno vuestro, y abeis de llevar de Nos en cada un año, de salario dos mill ducados, los quales os de ser pagados de los frutos y rrentas que nos pertenescieren en la dicha tierra, y no los abiendo no hemos de ser obligados a os dar y pagar el dicho salario.

Nascut el 1519, Pedro Menéndez de Avilés va pertànyer a una família d’hidalgos adinerats d’Astúries. Durant del regnat de Carles V es va dedicar a combatre als pirates, corsaris i francesos que aguaitaven les costes cantàbriques, accions de mèrit que li reportaren molta fama. Al 1552 Menéndez de Avilés ja havia viatjat a Amèrica diverses vegades i, al 1554, va comandar la flota que portà al futur Felip II a Anglaterra per casar-se amb Maria Tudor, cosa que afavorí el seu nomenament com a capità general de la Flota de les Índies el 1556. També va participar en les accions navals de la campanya contra França que va desembocar en la Batalla se Sant Quintí (1557). Era, doncs, un experimentat mariner, coneixedor de l’Atlàntic, de les costes americanes i que gaudia del favor reial. Al 1561 va dirigir una flota de galons que transportava metalls preciosos des Mèxic a Espanya; en l’expedició es perdé un dels navilis en el qual, entre d’altres, viatjava el seu fill. En arribar a Sevilla, va ser detingut per ordre de la Casa de Contractació i quedà presoner durant dos anys juntament amb el seu germà. Després d’apel·lar al rei, va aconseguir ser alliberat, i se’l va autoritzar a anar a buscar el vaixell naufragat i el seu fill, ja que Avilés creia que aquest havia sobreviscut al naufragi i es trobava a les costes de Florida. El monarca li va posar com a condició que financés una expedició que aconseguís establir un punt estable a La Florida i que expulsés els hugonots d’allà. Així, al juliol de 1565 va partir de Cadis amb una flota de dotze bucs i més d’un miler d’homes, entre els quals hi havia colons, soldats i religiosos, amb els quals havia de fundar una colònia, protegir-la i convertir als natius de la zona.

Després de travessar l’Atlàntic, els vaixells de Menéndez de Avilés es van trobar amb bucs francesos a la costa nord-americana i es produí un indecís enfrontament. La flota espanyola va dirigir-se al sud, on desembarcaren Avilés i els seus homes el 8 de setembre de 1565. Aquell dia va prendre possessió solemne del territori en nom de Felip II i va fundar San Agustí de La Florida. Mentrestant els francesos, que no havien romàs inactius, i Ribault, conscient de l’amenaça, partiren a la persecució dels espanyols amb diversos vaixells, però van trobar-se amb una tempesta que devastà les naus, ocasió que va aprofitar l’expedició castellana per localitzar i atacar per terra l’assentament francès. Després de quatre dies de dura marxa es va arribar fins a Fort Caroline, les defenses del qual estaven preparades contra els atacs des del mar però no des de terra. La sorpresa francesa va ser absoluta i l’assalt espanyol tot un èxit. Tots els homes del fort, uns 200, van ser executats i es perdonà tant sols al mig centenar de dones i nens. El fort va ser rebatejat amb el nom de Sant Mateu i s’hi deixà una guarnició. Poc temps més tard es van localitzar les naus de Ribault; aquestes havien naufragat a causa de la tempesta i els supervivents s’havien refugiat en una platja a uns 20 kilòmetres de Sant Agustí. Amb 50 soldats, Menéndez de Avilés, els va sorprendre i obligar a la rendició. Tot i que el líder francès va intentar comprar la seva llibertat, l’avançat decretà la mort de tots els presoners. A partir d’aquell moment, l’indret fou conegut amb el nom de Matanzas, i Avilés va fer penjar-hi un cartell en el que deia: «Morts no per francesos, sinó per heretges». 

Mapa de La Florida realitzat per Jacques le Moyne, membre de l’expedició de Ribault. Va ser publicat per Theodor de Bry a Frankfurt el 1591 en el "Brevis Narratio".
Mapa de La Florida realitzat per Jacques le Moyne, membre de l’expedició de Ribault. Va ser publicat per Theodor de Bry a Frankfurt el 1591 en el “Brevis Narratio”.

 

Des de Sant Agustí, un cop eliminada l’amenaça francesa, el governador va treballar intensament per consolidar la nova colònia: primer es va dedicar a establir un sistema de defenses que protegís la nova vila, per la qual cosa va edificar-se un fort de fusta denominat Sant Marc; alhora es va fundar una vila a la illa de Santa Elena (Carolina del Sud), amb el Fort Felip. D’aquesta manera s’assegurava la navegació en aquesta zona tant important. Avilés també va animar al poblament de la colònia i va impulsar la labor missionera, labor molt dificultosa per l’hostilitat dels indígenes. Es va dedicar a perseguir pirates i corsaris que abundaven cada cop més pels mars del Carib. Al 1568 va retornar a Espanya per sol·licitar al rei l’ajuda per a la colònia que el governador de Cuba li negava, com a resultat no només aconseguí l’ajut que necessitava sinó també el càrrec de governador de Cuba.

Quan van arribar a França les notícies sobre la sort dels pobladors de Fort Caroline i l’expedició de Ribault, la reina mare Catalina de Médici va exigir a l’ambaixador de Felip II que es castigués el responsable i es recompensés França per l’atac, ja que es tractava d’una acció bèl·lica. Aquesta exigència no va tenir cap resultat i França, cada vegada més dividida i enfrontada, poca cosa va poder fer a banda de resignar-se a acceptar la situació. No obstant això, de forma encoberta, la corona francesa va finançar una expedició de càstig a càrrec de l’hugonot Dominique de Gourgues, que va armar tres vaixells i 500 soldats i va partir de Burdeus rumb al Fort San Mateu, antic Fort Caroline. Allà va desembarcar sense ser descobert i va aconseguir l’ajuda dels indis saturiwas (els quals anteriorment també havien ajudat Avilés) i va avançar en silenci fins el fort. L’atac, a l’hora del sopar, va agafar per sorpresa als gairebé 300 homes que formaven la guarnició i aquests van ser, finalment, executats. Després de destruir fins als fonaments el fort, tornà a La Rochèlle, on arribà al maig de 1568.

Aquell no va ser l’únic atac que va patir la colònia de La Florida el segle XVI. El corsari anglès Francis Drake, durant el seu periple pel Carib entre 1585-1586, i després d’atacar Santo Domingo i Cartagena de les Índies, va arribar a Florida, el governador de la qual en aquell moment era Pedro Menéndez de Márquez, nebot del fundador de Sant Agustí. Drake arribà a aquesta ciutat el 6 de juny de 1586 amb la seva flota de 23 naus i 2000 homes, es presentà davant el port de la ciutat i prengué l’illa d’Anastàcia (just davant de Sant agustí). Des d’allí bombardejaren el Fort de Sant Marc que, com que era de fusta, poc va poder aguantar contra els anglesos; els seus 300 defensors van veure’s obligats a abandonar la posició. La ciutat va ser presa, saquejada i destruïda el dia 7 de juny. Després de marxar Drake, els espanyols van recuperar i reconstruir Sant Agustí. Es va reedificar un nou fort de fusta batejat amb el nom de Sant Joan de Pinos, que també va ser destruït per complet quan el bucaner anglès Roberts Searle (alias John Davis) va atacar i saquejar Sant Agustí l’any 1668. Davant la ineficàcia mostrada per les fortificacions de fusta davant els atacs, es va decidir començar la construcció d’un castell modern amb baluards, no de pedra, sinó fet amb closques de tellerina, que abundaven a la costa. La construcció del castell de Sant Marc va ser acabada el 1685: tenia forma d’estrella, comptava amb cinc baluards ben artillats i estava protegit amb un fossat. La construcció es mostrà summament efectiva, ja que va resistir els successius atacs i el castell mai va arribar a ser pres per les armes; això ha permès, entre altres raons, que avui dia segueixi en peu i, al mateix temps, sigui un dels símbols actuals de Sant Agustí. 

Vista aèria des del nordoest del Castell de Sant Marc
Vista aèria des del nordoest del Castell de Sant Marc

El model de colonització que es va emprar a la regió tenia com a principis bàsics l’evangelització i la pau. Era una terra molt hostil, tant pel seu clima com per les gents que hi habitaven –especialment els bèl·lics timucua− i pobre pels limitats recursos naturals. D’altra banda, La Florida, així com passaria amb Luisiana, era un territori immens que no tenia uns límits definits. El control espanyol de la regió mai va ser complet, ja que se sustentava només en unes poques ciutats i forts que, tret de Peníscola i Sant Agustí, no tenien una població estable. Per això no va servir de base per la colonització interior, la qual va deixar-se en mans dels ordes religiosos que van intentar convertir al catolicisme les diferents tribus índies. Per tot això, el control espanyol del territori de La Florida va ser, tret d’algunes zones, només nominal i es va basar més en un control religiós que militar o polític. Els primers a iniciar aquesta feina religiosa van ser els jesuïtes, portats a Amèrica des de l’inici pel mateix Avilés. Aquests, encara que van fer grans esforços, que a l’inici semblaren funcionar, van acabar desistint i abandonant la zona al 1572. Foren substituïts pels franciscans, que inicialment van limitar la seva activitat a l’àrea de Sant Agustí per després expandir-se i fundar les missions de Guale i timucua. Amb el temps van anar ampliant la seva influència deixant pas a la formació de quatre províncies que s’estenien a tot el nord de Florida i bona part del que avui és Georgia. En aquestes províncies es van assentar els indis cristianitzats: els Apalachee, Guale, Mayaca-Jororo i Timucua; les demarcacions foren traçades de manera que corresponien, aproximadament, als grups de llengües que parlaven els natius. Malgrat la contínua hostilitat dels indis, es pot dir que el sistema missional va funcionar raonablement bé al llarg de tot el segle XVII, ja que es va arribar a comptar, a finals del regnat de Carles II, amb 124 missioners al sud-est nord-americà. No obstant, el gran problema de Florida va ser sempre l’escàs nombre de població espanyola, que es limitava a uns pocs centenars d’habitants a Sant Agustí i als seus voltants, amb uns quants ranxos i petites finques que s’estenien al llarg del que seria el Camí dels Reis (el Camí Reial que unia Sant Agustí amb Ciutat de Mèxic), passant per Apalachee i des d’allà anava a Pensacola, al golf de Mèxic.

Sigui com fora, el cert és que la sobirania espanyola sobre La Florida es va mantenir fins el segle XIX. Després de les guerres napoleòniques, un cop Espanya fou de nou sobirana de si mateixa i mentre el seu imperi americà anava emancipant-se, es firmà amb els Estats Units un tractat pel qual Espanya cedia Florida. És l’antigament denominat Tractat d’amistat, arranjament de diferències i límits entre la seva Majestat Católica i els Estats Units d’Amèrica i, avui dia, conegut com a Tractat de Asams-Onís de 1819-1821. La cerimònia del canvi de sobirania es va dur a terme el 10 de juny de 1821, simultàniament, a les places de Pensacola i Sant Agustí, capitals de Florida Occidental i Florida Oriental.

Read More