Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Una de les conseqüències més evidents de la fi de la Primera Guerra Mundial va ser el canvi radical en la configuració del mapa europeu. Un dels principals motius d’aquest canvi va ser l’ensorrament de l’Imperi Austrohongarès, que desaparegué i donà pas a nous estats: Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i Polònia –en aquests dos últims casos amb terres provinents d’altres països–. A més, alguns dels seus territoris foren annexats a estats existents, com Romania o Itàlia.

Durant els anys noranta del segle passat, força veus van afirmar que Iugoslàvia, al marge de les tensions i contradiccions internes, es va dissoldre per l’interès de les potències occidentals, per tal d’incrementar la seva influència i controlar més fàcilment uns nous estats, més febles que Iugoslàvia. Aquesta argumentació no era nova. Durant els anys vint també era estesa l’anàlisi que les potències victorioses de la Primera Guerra Mundial impulsaren el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès. L’historiador François Fejtö ha estudiat a fons el tema i n’ha aportat moltes proves, com, per exemple, el canvi d’interpretació dels més que famosos Catorze punts de Wilson. Primer s’havia proposat una solució basada en l’autonomia de determinats territoris, però cap al final de la Guerra es va interpretar que bona part d’aquests territoris s’havien de convertir en estats independents.   

No es pot negar que durant el segle XIX alguns intel·lectuals promogueren l’Il·lirisme, teoria que apostava per crear un estat que aplegués tots els sud-eslaus. La incidència real, però, d’aquestes propostes no passà de cercles reduïts. Els autors més citats són els croats Ljudevit Gaj, el bisbe Strossmayer i, en menor mesura, l’eslovè Jernej Kopitar. Les seves propostes, però, van ser canviants, i no sempre volien dir el mateix quan parlaven d’unir tots els eslaus del sud sota un mateix estat. Ara bé, també és veritat que en els anys immediatament anteriors a la Primera Guerra Mundial aquest debat es revifà i tingué més incidència.

Abans de l’esclat de la guerra, els territoris que van conformar Iugoslàvia estaven dividits en diversos estats. D’una banda, hi havia els regnes de Sèrbia i de Montenegro, tots dos independents. D’altra banda, hi havia l’Imperi Austrohongarès, que, de fet, era una monarquia dual. Vinculat a Hongria hi havia el Regne de Croàcia-Eslavònia (no s’ha de confondre amb Eslovènia), relativament autònom, i els territoris de Bačka, Baranja i Banat -al sud d’Hongria-, sense cap mena d’autonomia. Vinculats a Àustria hi havia Dalmàcia, Caríntia, Estíria i Carniola (aquests tres últims poblats per eslovens, tot i que no constituïen una única entitat). Finament, Bòsnia i Hercegovina, que va ser incorporada per l’Imperi l’any 1908, era administrada per un governador i estava desvinculada tant d’Hongria com d’Àustria. Sèrbia, arran de les Guerres Balcàniques (1912-1913), s’expandí territorialment (Kosovo i bona part de Macedònia, el Sanjaq i Novi Pazar) i aconseguí més prestigi. Estava governada per la dinastia Karađorđević i el cap de govern era Nikola Pašić.

Regne de Sèrbia, després de les Guerres Balcàniques (1912-1913), amb Kosovo i Macedònia i sense la Voivodina. Font: Wikimedia
Regne de Sèrbia, després de les Guerres Balcàniques (1912-1913), amb Kosovo i Macedònia i sense la Voivodina. Font: Wikimedia
Mapa ètnic de l’Imperi Austrohongarès. Font: Wikimedia Commons
Mapa ètnic de l’Imperi Austrohongarès. Font: Wikimedia Commons

Quan esclata la guerra, després de l’atemptat de Sarajevo, els eslaus de la zona queden dividits en bàndols enfrontats. Els partits croats i eslovens van fer costat a l’Imperi, i molts sud-eslaus van participar en la dura ofensiva contra Sèrbia. També és veritat que n’hi hagué, sobretot de Bòsnia, que s’allistaren com a voluntaris per lluitar al costat de Sèrbia.     

La creació de la primera Iugoslàvia, molt probablement, va ser fruit de la conveniència dels eslaus de l’Imperi Austrohongarès en el moment que aquest s’esfondra, i de l’interès del Regne de Sèrbia, que així adquiria un rol i un poder de molta més rellevància del que tenia.

A l’hora d’analitzar com es creà aquest nou estat cal centrar-se, sobretot, en tres grans actors: el Regne de Sèrbia d’una banda, els croats i eslovens de l’interior de l’Imperi d’una altra i, finalment, el Comitè Iugoslau, que feia les funcions d’intermediari entre tots dos.

El Tractat de Londres i el Comitè Iugoslau

En el marc de les negociacions perquè Itàlia participés en la guerra al costat de la Triple Entesa, el 26 d’abril de 1915 es va signar el Tractat de Londres, segons el qual acceptava de  participar a canvi, amb l’acord de Sèrbia, de l’annexió de territoris on vivia un percentatge, tot i que minoritari, no menyspreable d’italians (Gorizia, Ístria, Dalmàcia, Trentino, Trieste i Tirol del Sud) i també Carniola i Vlora.   

Aquest tractat era secret, però el seu contingut va ser fet públic per Frano Supilo, que n’havia estat informat pel ministre d’Afers Estrangers rus. El fet que es fessin públiques aquestes informacions refredà l’interès de part de la població de l’Imperi per acostar-se a Sèrbia, reforçà la lleialtat a l’Imperi i provocà, com a reacció, la creació del Comitè Iugoslau, el 30 d’abril de 1915. Aquest comitè estava format per menys d’una vintena de membres, tots exiliats, de totes les nacionalitats eslaves de l’Imperi, tot i que hi predominaven clarament els d’origen dàlmata, els més afectats per les pretensions italianes. D’entre els seus membres, cal destacar-ne Ante Trumbić i Frano Supilo. El seu objectiu era, obertament, la consecució d’un estat que agrupés tots els sud-eslaus.  

S’ha especulat molt sobre la seva funció. D’una banda sembla bastant clar que tenia el vistiplau de bona part  dels croats i eslovens de l’interior de l’Imperi, tot i que no sempre les seves postures eren coincidents. També és innegable que Sèrbia estava interessat a negociar-hi i a tenir-lo com a interlocutor, perquè no volia que Croàcia i Eslovènia esdevinguessin estats independents, i era una manera d’exercir algun control sobre aquests països. Tot i això, les relacions amb la monarquia sèrbia van ser sovint tibants, i de vegades estigueren a punt de trencar-se del tot, com quan Supilo amenaçà amb la independència de Croàcia en cas que Sèrbia no reconegués la igualtat de tots els grups nacionals en el nou estat. No volien, doncs, que el nou estat fos una prolongació de Sèrbia, sinó que fos radicalment nou.

Sèrbia i els eslaus de l’Imperi

A l’interior de Sèrbia, d’altra banda, les coses no anaven gens bé per al govern de Pašić. Les derrotes de 1915 van fer que el seu crèdit polític minvés extraordinàriament, cosa que comportà que el seu partit, el Partit Radical, patís una important escissió, els Joves Radicals. Aquest nou partit volia fer un pas endavant en la democratització del país i eren més oberts a negociar amb el Comitè Iugoslau la formació d’un possible nou estat. Amb aquestes demandes aconseguiren un suport molt important, i arribaren a fer trontollar l’omnipotent Pašić.

Durant tot el transcurs de la guerra, però, l’opció preferida pels croats i eslovens de l’Imperi era la coneguda amb el nom de trialista. Un exemple clar d’això va ser la Declaració de Maig de 1917, impulsada per l’eslovè Anton Korošec, del Partit Popular Eslovè, i signada pels 33 diputats sud-eslaus (eslovens, croats i serbis). En el text s’hi reclamava la unificació de totes les terres de l’Imperi on vivien i transformar-lo de monarquia dual a monarquia amb tres grans entitats.

La Declaració de Corfú

Poc després, però, el 20 de juliol de 1917 es va signar la Declaració de Corfú, un document de gran transcendència. Va ser signat, d’una banda pel govern serbi (pel primer ministre, Pašić)  i, d’altra banda, per Ante Trumbić, president del Comitè Iugoslau. És important, ja que apunta de manera clara cap a la creació d’aquest nou estat, format per Sèrbia i els territoris l’Imperi on vivien serbis, croats i eslovens, sota la dinastia Karađorđević, cosa que entra en contradicció amb la Declaració de Maig. Segons aquest document, el nou estat seria formalment una monarquia parlamentària, plenament democràtica, amb sufragi universal masculí, igualtat dels tres noms nacionals, de les tres religions i dels dos alfabets, encara que no es detallava gaire cosa més i se’n deixava la concreció en mans d’una assemblea constituent, amb la qual cosa no quedava clar quin caire prendria, si tindria un caràcter centralista o més aviat un to federal o federalitzant.

Declaració de Corfú. Font: Wikimedia Commons
Declaració de Corfú. Font: Wikimedia Commons

La dissolució de l’Imperi i la unificació

A partir de 1918 començà a ser evident que l’Imperi Austrohongarès caminava ràpidament cap a la desintegració. Internament, hi havia clars símptomes de decadència, fins al punt que les burgesies mitjanes i petites començaren a optar per trencar-hi, tant a Bohèmia i Moràvia, com a Àustria, Hongria, Croàcia, Eslovènia… Anton Korošec fou un dels polítics que abandonà la idea de romandre a l’Imperi i va començar a defensar la proposta d’un estat iugoslau independent. De resultes d’aquests plantejaments impulsà la creació d’un Consell Nacional (Narodno Vijeće) cap a principis d’octubre.  

El desencís de les tropes ja havia provocat diversos motins -el més destacat el febrer de 1918 a Kotor, a Montenegro- i nombroses desercions, que s’incrementaren quan Bulgària –aliada de l’Imperi- anuncià la rendició, el 29 de setembre. En aquest context, es pot afirmar que l’autoritat austríaca simplement es va fondre.

Malgrat els intents desesperats de l’Imperi per salvar-se, amb ben poc creïbles crides a transformar-se en federació, el 29 d’octubre de 1918 la Dieta croata aprovà posar fi a la unió amb Hongria, s’apoderà de Fiume i lliurà l’autoritat al Consell Nacional, presidit per Korošec. Es convertí, així, en el nou govern provisional de tots els territoris eslaus de l’Imperi. La seva autoritat, però, era molt débil: motins i pillatges eren constants, i no estava gens clar el suport internacional.

Ljubljana, 29 d’octubre de 1918. Font: Wikimedia Commons
Ljubljana, 29 d’octubre de 1918. Font: Wikimedia Commons

Aquests dies d’incertesa foren aprofitats per Itàlia per ocupar Trieste, Pula (Ístria), Zadar, Šibenik…,  ja que considerava legitimats els seus drets a ocupar-los per les clàusules del Tractat de Londres de 1915. La debilitat del govern, el poc suport internacional i l’amenaça italiana acabaren de decantar del tot les elits, que al cap i a la fi eren les que formaven el Consell Nacional, a la unificació amb Sèrbia i Montenegro i amb aquest objectiu s’iniciaren converses amb el govern serbi. Això no vol dir que no hi hagués contradiccions internes: Pribićević, per exemple, defensava la unió immediata amb Sèrbia, Trumbić volia que primer s’unifiquessin tots els territoris de l’Imperi i que després es negociés en peu d’igualtat amb Sèrbia, i, finalment, Radić, que s’oposava al projecte iugoslavista (s’oposava al centralisme serbi i apostava per la forma republicana d’estat). Finalment s’imposaren les tesis de Pribićević.

Simultàniament, a Bòsnia i Hercegovina s’havia creat també un Consell Nacional, similar a l’impulsat per Korošec. El 29 d’octubre, l’anunci fet a Zagreb fou molt ben rebut, i només dos dies més tard, el Consell Nacional es féu amb el poder efectiu a Bòsnia i Hercegovina, quan el governador, Boris Sarkotić, els el va lliurar. El 3 de novembre es constituí el primer Govern Nacional de Bòsnia i Hercegovina, de breu durada.

Ginebra es convertí, el 6 de novembre, en l’escenari de converses entre el govern serbi i el Comitè Iugoslau, que ara sí que representava el Consell Nacional. El 9 de novembre es va signar una declaració en què s’acordava constituir un nou estat, únic i indivisible, amb un govern format per membres dels dos principals partits serbis (els Vells i els Joves Radicals), del Comitè Iugoslau i del Consell Nacional.

Alhora, els fets també es precipitaren a Montenegro. El 6 de novembre, les tropes sèrbies ocuparen el país. Tot  seguit es creà un Consell Nacional, com a govern provisional, encapçalat pel coronel Dušan Simović i, d’altra banda, un Comitè Executiu Central per la Unificació de Sèrbia i Montenegro, que establí les bases per triar una Assemblea, que s’hauria de pronunciar sobre la unificació amb Sèrbia. Moltes persones han criticat les circumstàncies en què es féu l’elecció: sense temps per debatre, se sap que molts electors no pogueren votar, l’exèrcit serbi en controlava el procés… L’Assemblea electa votà, el 24 de novembre, per una majoria aclaparadora la unificació dels dos regnes: 163 dels 168 diputats, una unanimitat  sospitosa.  Tot això ha fet que des de Montenegro s’hagin defensat tradicionalment dos punts de vista sobre aquesta qüestió: per a alguns va ser una reunificació nacional i, per a d’altres, en canvi, una simple annexió.

Estendre’s en el cas de Montenegro és interessant perquè demostra un fet essencial, més enllà de les múltiples interpretacions que se’n puguin fer, que no hi hagué darrere de tot el procés d’unificació una voluntat de refrendar-la democràticament. Només es féu un plebiscit a Caríntia, l’any 1920, per delimitar les fronteres amb Àustria.

Uns fets similars passaren a Bačka, Baranja i Banat (la Voivodina). Un cop dissolt l’Imperi, l’1 de novembre es proclamà una República del Banat, impulsada pel Partit Socialdemòcrata, només reconeguda per Hongria i d’existència efímera. El 15 de novembre, el Banat fou envaït per les tropes sèrbies i la independència fou liquidada. L’any següent, amb el  Tractat de Trianon, el Banat fou repartit entre Romania, el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens i  Hongria.  

L’1 de desembre de 1918, finalment, una delegació croata fou rebuda pel regent, Alexandre I, a Belgrad, moment en el qual proclamà solemnement el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. El nou govern de coalició va ser presidit pel serbi Stojan Protić i en formaren part Korošec, Trumbić i Pribićević. No va ser fins a l’any 1929, després del cop d’estat d’Alexandre I, que l’estat passà a anomenar-se Iugoslàvia. Moltes vegades s’ha argumentat, d’una manera simplista, que aquest nou estat era una invenció i absolutament artificial. És evident que els fets exposats demostren que va respondre a uns interessos concrets d’un moment molt determinat. Durant el període d’entreguerres,  les importants contradiccions internes dugueren l’estat a punt del col·lapse diverses vegades. L’any 1941 les tropes alemanyes, italianes, hongareses i búlgares envaïren el país, fins al punt que fou liquidat com a estat. La lluita antifeixista dels partisans va implicar reconstruir una segona Iugoslàvia sobre unes noves bases.  

Mapa del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, 1918. Font: Wikimedia Commons
Mapa del Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, 1918. Font: Wikimedia Commons
Read More

No  es pot empresonar tot un poble
No es construeix el socialisme amb tancs
Americans, marxeu de Vietnam; russos, marxeu de Txecoslovàquia

Aquests són els textos d’algunes de les pintades que van aparèixer a Praga el 22 d’agost de 1968, després que les tropes del Pacte de Varsòvia ocupessin el país. Aquesta invasió va provocar una extraordinària mobilització popular, absolutament pacífica i pacifista, en defensa de la sobirania del país i de la construcció d’un model de socialisme allunyat del rígid, fred, mecànic i burocràtic socialisme soviètic postestalinista.

El 5 de gener de 1968 marca un punt d’inflexió cabdal en els esdeveniments que s’estaven produint a Txecoslovàquia. Aquell dia es decidí apartar el primer secretari del Partit Comunista, Antonín Novotný, del capdavant del partit. Era la primera victòria dels sectors reformistes. A partir de llavors, els principals càrrecs del país van acabar sent ocupats, un rere l’altre –cap de govern i presidència de la República– per aquests sectors, cosa que permeté tirar endavant un seguit de reformes que tenien com a objectiu la construcció un nou model d’estat socialista. Per a molts encara no era evident la trascendència d’aquella decisió, però els fets posteriors demostren abastament que eren el reflex de canvis profunds en la societat txecoslovaca i la resposta a unes aspiracions que anaven molt més enllà d’un simple canvi de lideratge.

Abans del Congrés del Partit (desembre de 1967-gener de 1968)

En una primera etapa, la pugna entre conservadors i reformistes va ser exclusivament interna, en el si del partit. A partir de 1962, en bona part arran de la mala situació econòmica, els sectors reformistes, alguns dels quals havien estat purgats anys abans, començaren a guanyar-hi posicions, com Husák, Smrkovský o Loebl. Novotný nomenà Lenart, eslovac reformista, com a cap de govern, amb una línia més oberturista. També s’assajaren canvis en l’àmbit econòmic –impulsats per Ota Šik–,  amb una aposta per una relativa descentralització i les reivindicacions eslovaques, que pretenien convertir Txecoslovàquia en una autèntica federació, es feren sentir amb força. La liberalització s’estengué a altres àmbits, com el de la cultura, que permeté que autors com Kafka deixessin d’estar proscrits. De fet, aquests eren, inicialment, els principals objectius dels grups reformistes. Més endavant, un cop es feren amb tots els òrgans de poder, l’abril següent, acabaren de concretar les seves propostes. Per la seva banda, els sectors més conservadors s’oposaven, sobretot, a la renovació dels càrrecs, a les propostes més liberalitzadores, sobretot en el camp de l’educació i la cultura, i a tot el que pogués fer témer un allunyament de l’URSS.    

Antonín Novotný, primer secretari del Partit Comunista i president de Txecoslovàquia. Font: Wikimedia Commons
Antonín Novotný, primer secretari del Partit Comunista i president de Txecoslovàquia. Font: Wikimedia Commons

Aquests moviments, però, es veieren frenats sovint per l’equip dirigent de Novotný, sobretot a partir de principis de l’any 1967, en un moviment de replegament cap a posicions més conservadores, tal com passava també a l’URSS. Així, la reforma econòmica aprovada a principis de 1967  va ser menys ambiciosa del que pretenien els seus impulsors.

Les propostes reformistes i crítiques, però, no s’aturaren, com es palesà en el Congrés de la Unió d’Escriptors, de juny de 1967 –que demostra l’enorme pes de la intel·lectualitat en els esdeveniments de la primavera txeocsolovaca. S’hi van sentir veus clarament dissidents, com Jan Prochazka –expulsat posteriorment del Comitè Central–, de Vaculík o Ivan Klima –després, expulsats del partit. Denunciaren obertament l’antisemitisme del partit, el control que s’exercia sobre els intel·lectuals i l’intervencionisme del partit.

En el Presídium –principal òrgan del Partit–, reunit l’octubre d’aquell any, es van fer evidents les diferències entre els seus components: els elements conservadors, que feien pinya entorn de Novotny, i els opositors, entre els quals destacava Oldřich Černík.

La repressió violenta d’una manifestació d’estudiants que demanaven millores en les seves condicions de vida va tibar encara més les relacions, fins al punt que els corrents antinovitnistes començaren a prendre la iniciativa. La situació fou tan crítica que, fins i tot, Bréjnev viatjà a Praga,  per tal de fer d’intermediari. Finalment, es convocà un Congrés del Partit, inaugurat el 19 de desembre de 1967, que culminà –tal com hem comentat abans– amb la destitució de Novotný com a primer secretari, tot i que continuà ostentant el càrrec de president de la República.

En el Congrés es consolidaren els dos grans blocs, l’encapçalat per Novotný i el liderat per Josef Smrkovský i Oldřich Černík. Fou triat primer secretari un candidat considerat centrista, el cap del partit eslovac, Alexander Dubček. Tot i que no s’alineà obertament amb els reformistes,  les seves declaracions palesaven quina n’era l’orientació, fins al punt que acabà convertint-se en el símbol del socialisme de rostre humà.

Alexander Dubček, primer secretari del partit des del gener de 1968. Font: Wikimedia Commons
Alexander Dubček, primer secretari del partit des del gener de 1968. Font: Wikimedia Commons

La pugna per l’hegemonia, entre gener i març de 1968

Entre gener i març de 1968 es precipitaren els esdeveniments. El conflicte polític sortí del partit i es traslladà al conjunt de la societat. Primer de tot, els elements conservadors intentaren mobilitzar la classe obrera, amb poc èxit. Els reformistes, llavors, també optaren per fer-se presents en els carrers, fàbriques i universitats i aconseguir el suport dels intel·lectuals i estudiants. S’organitzaren reunions a les fàbriques, es revitalitzaren els partits del Front Nacional, fins llavors partits-titella, sorgiren noves organitzacions, algunes no socialistes –KAN o K231.

D’altra banda, els sectors conservadors, aliats de Novotný, començaren a alertar dels perills que representava l’evolució del país i del perill que representaven per al “socialisme”. Intentaren implicar-hi l’URSS, de manera que Alexander Dubček es veié obligat a reunir-se dues vegades amb Brejnev, el gener i el febrer. Finalment, el 5 de març hagué de fer front a una renunió on a més de Brejnev hi havia membres d’altres partits “germans”.

En el pla interior, Dubček es veié abocat a alinear-se cada vegada més amb les tesis reformistes, com ho demostra l’anul·lació de la censura, aprovada precisament el dia 5 de març.  Finalment, el 22 de març, Novotný fou destituït del càrrec de president de la República, que fou assumit per Ludvík Svoboda, el 28 de març.

La primavera de Praga i el model txecoslovac de socialisme

Immediatament després de nomenar Svoboda, es reuní el Comité Central del Partit, on s’aprovà un document d’importància cabdal, que marcava les noves directrius. El nom del document era tota una declaració de principis “La via txecoslovaca al Socialisme”. Es pot afirmar que aquest text era l’autèntic programa polític dels reformistes.

Segons aquest document, el Partit renunciava al poder absolut que havia ostentat fins llavors –que no volia dir renunciar al paper dirigent. Afirmava que no s’havia de pressionar la societat, sinó que se l’havia de servir per aconseguir un desenvolupament lliure i socialista. Reivindicava la separació de poders entre el partit i el govern i considerava que el parlament havia de ser més representatiu. Defensava que els partits del Front Nacional assumissin un paper més rellevant, la llibertat d’informació i proposava una reforma radical de la seguretat, rehabilitar i indemnitzar les víctimes de la repressió, viatjar lliurement a l’estranger, aprofundir en la reforma de l’economia i avançar cap a un veritable federalisme, en què els eslovacs es trobessin còmodes.

El 8 d’abril, dos dies després, es designà un nou cap de govern, el reformista Cernik, amb Ota Šik com a ministre d’Economia i Josef Pavel, empresonat a l’època estalinista, com a ministre de l’Interior. El 18 d’abril, Smrkovský fou nomenat president de l’Assemblea Nacional. D’aquesta manera, els principals càrrecs passaren a ser ocupats íntegrament per reformistes. Per acabar-ho de reblar, es decidí de renovar el Comitè Central, amb la convocatòria d’un nou Congrés del Partit, fixat per al 9 de setembre.

És indiscutible que el paper de l’URSS en les setmanes i mesos següents va ser decisiu, però no es pot menysprear l’actitud dels governs, i partits, de Polònia i la República Democràtica d’Alemanya. A les burocràcies dirigents d’aquests estats no els feia gens de gràcia l’evolució de Txecoslovàquia, que veien com un perill, pel fet que les reivindicacions democratitzadores s’estenguessin al seu país. A la RDA, l’actitud del govern fou molt agressiva, i acusà els comunistes txecoslovacs de trair el socialisme.

Dubček, mentrestant, intentava mantenir posicions relativament “centristes” i no enemistar-se amb l’URSS. Declarà públicament que el paper dirigent del partit no era discutit i que s’havien de combatre les forces antisocialistes. Tot i això, el 25 i el 26 de juny es promulgà una llei sobre la llibertat de premsa i es rehabilitaren els perseguits polítics. També s’aprovà una propsta de federalització del país, per tal de respondre a les demandes eslovaques.

En aquest context cal situar la publicació d’un document de gran transcendència, el 27 de juny, anomenat Dues mil paraules, que feia una crida a lluitar contra les forces retrògrades, i animava la societat a defensar les reformes. Manifestava, també, el suport al govern en cas que el país patís una invasió estrangera. Aquest document fou considerat, tant pels conservadors com pels dirigents de l’URSS, com una provocació. Moscou demanà a Dubček que el desautoritzés i en castigués  els impulsors. Finalment, Dubček i Černík el condemnaren, però no prengueren cap mesura contra els impulsors.

Tot plegat, va fer que el suport de la població a les noves autoritats s’intensifiqués, particularment entre la classe obrera, amb la creació de comitès de defensa de la llibertat de premsa i de consells obrers a les fàbriques, que reivindicaven l’autonomia obrera.

La reacció conservadora arribà llavors, amb l’Ultimàtum dels Cinc (URSS, RDA, Polònia, Hongria i Bulgària) del 17 de juliol, que pretenia que el govern fes marxa enrere en les mesures que havia pres, com a mínim, des del mes d’abril. El Comitè Central, de manera unànime, el rebutjà, el 19 de juliol, amb l’argument que el Partit era capaç de dirigir el país. Poc abans, Dubček havia estat convidat a participar en una reunió, el 14 de juliol, amb els altres membres del Pacte de Varsòvia –tret de Romania, que se n’havia distanciat–, però no hi assistí.

Estiu a Praga, les tropes del Pacte de Varsòvia ocupen Txecoslovàquia

Després de la negativa de Dubček, els soviètics convidaren els dirigents del partit txecoslovac a una reunió bilateral a Cierne, a la frontera amb l’URSS. Davant d’aquesta proposta, s’aixecà una gran onada de suport popular, amb una recollida massiva de signatures de suport al partit, i contra la ingerència estangera. El Kremlin temia que el Congrés de setembre consolidés el canvi de rumb del partit txecoslovac. A més, les reiterades negatives del govern a permetre el desplegament de tropes del Pacte de Varsòvia a les fronteres del país, i l’acostament a Romania i a Iugoslàvia –Tito i Ceausescu visitaren Praga a principis d’agost– irritaren els soviètics, que no volien que es disgregués tota la seva “àrea d’influència”. Albània s’havia alineat del tot amb Mao i Romania seguia ara una línia més independent. Per aquest motiu, ordenaren que les tropes del Pacte de Varsòvia ocupessin el país, cosa que es produí entre el 20 i el 21 d’agost.  

Les tropes del pacte de Varsòvia, a Praga. Font: Wikimedia Comons
Les tropes del pacte de Varsòvia, a Praga. Font: Wikimedia Comons

La mateixa nit del cop, amb el Presídium del Partit reunit, Dubček redactà una proclama adreçada al país –aprovada amb set vots favorables i quatre de contraris–, que la qualificava de contrària als princips de bones relacions entre estats socialistes.

L’ocupació del país fou ràpida, i no hi hagué gaires incidents violents –el que més a la seu de Ràdio Praga. Van ser detinguts Dubček, Černík i Smrkovský, que no oposaren resistència, i foren traslladats a una presó ucraïnesa.

Les autoritats soviètiques intentaren col·locar Indra, fidel a Moscou, com a nou cap visible del partit. Svoboda s’hi negà. Els membres prosoviètics del Comitè Central pretengueren, llavors, convocar una reunió per tal de santificar l’ocupació, però no se’n sortiren, i les directrius adreçades als dirigents locals foren obviades.

Davant els fets consumats, diverses organitzacions del Partit decidiren avançar el Congrés programat per al setembre, i el convocaren immediatament a Praga, a la fàbrica CKD. Hi assisitiren més de mil delegats, protegits per milícies obreres, i aprovaren una resolució que promovia la resistència. S’hi escollí un nou Comitè Central i un nou Presídium, s’expulsà del partit els col·laboracionistes i es confirmà Dubček com a primer secretari. Finalment, van convocar una vaga general contra l’ocupació, per al dia 23 d’agost, que fou un gran èxit. Al marge del partit, la mobilització popular fou extraordinària, tot un exemple de resistència civil pacífica: concentracions, vagues, decàleg de la no cooperació…

Manifestacions populars contra la invasió. Font: Wikimedia Commons
Manifestacions populars contra la invasió. Font: Wikimedia Commons

Svoboda, per la seva banda, optà per intentar negociar amb Moscou, amb la condició que en les converses hi participessin Dubček, Černík i Smrkovský. Finalment, els líders txecoslovacs arribaren a un compromís amb Moscou, el 26 d’agost, que tirava per terra tot el que s’havia aconseguit fins llavors. Txecoslovàquia quedà “tutelada”, a canvi, tan sols, d’alguns compromisos –sense garanties que es complissin–, com per exemple la retirada de les tropes d’ocupació i la no interferència en els afers interns.

Evidentment, les autoritats soviètiques imposaren diverses mesures, entre les quals hi hagué la que obligava a acceptar, el 16 d’octubre, un nombre estable i permanent d’unitats soviètiques. La censura es restablí, es prohibiren les organitzacions no comunistes, s’expulsaren destacats membres del partit (com Ota Šik), i s’anul·là la convocatòria del XIV Congrés. Una de les poques mesures que es respectà fou la de la federalització del país.

La repressió: la purga i les depuracions

Així com en la revolució hongaresa era molt clar que el partit s’enfrontava a diverses forces opositores i que era, precisament, la garantia del poder, a Txecoslovàquia la principal força opositora era precisament el Partit Comunista. Per aquest motiu, els primers esforços depuradors anaren adreçats al Partit, començant pels quatre principals líders de la Primavera de Praga: Dubček, Černík, Svoboda i Smrkovský. Dubček fou destituït del càrrec el gener de 1969, expulsat del Comitè Central el juny i del partit el gener de 1970. L’eslovac Gustáv Husák, acusat anys abans de nacionalista burgès, fou designat per substituir-lo, amb la intenció, com a Hongria, que no fos el sector més reaccionari del partit qui se’n fes càrrec, sinó que fos algú amb una línia més moderada, que pogués assumir algunes reformes, però sotmès a l’autoritat soviètica.

Els efectius del Partit descendiren notablement, tant per les purgues com per baixes voluntàries. L’abril de 1970, havia perdut sis-cents mil militants (del 1.600.000 que tenia), molts dels quals eren obrers –del 35% al 24% de la militància–, molt simptomàtic, i intel·lectuals. L’exèrcit i els partits que formaven part del Front Nacional també foren depurats, així com es van reformar els organismes de seguretat i de la magistratura. Es van tancar diversos mitjans –com Politika, Host, Domu– i canvià radicalment la línia editorial del diari del Partit, Rude Pravo.

La repressió s’abraonà particularment contra els sindicats, que s’havien significat per defensar tesis reformistes. El març de 1969 tingué lloc el Congrés Nacional de Sindicats, on es va fer més que evident que la majoria dels treballadors continuava fidel a les tesis defensades pel Partit durant la Primavera. Insistien en la demanda de legalització dels consells obrers i el respecte a la sobirania nacional. El febrer de 1970, Karel Poláček fou substituït pel prosoviètic Jan Piller, i després per Karel Hoffmann, més dur encara.

El juny de 1969 fou dissolta la Unió d’Estudiants. Els estudiants eren els que de manera més activa s’oposaven al nou règim. El cas més emblemàtic fou el de Jan Palach, que el gener de 1969 es cremà a l’estil bonzo a la plaça de Sant Venceslau. Els seus funerals es convertiren en la manifestació opositora més gran que hi hagué al país després de l’ocupació. El seu exemple fou seguit per dos estudiants més. Abans, el novembre de 1968 s’havia organitzat una gran manifestació amb motiu del cinquantenari de la independència del país, i n’hi hagué una altra de massiva l’agost de 1969. També hi hagué l’activitat clandestina de grups per al Socialisme de rostre humà i es fundà un Partit Revolucionari Socialista Txec, d’inspiració trotskista.

A poc a poc, però, l’activitat opositora perdé intensitat, i a mitjan dels anys setanta ja no representava una amenaça per al poder establert. La Carta 77 –de 1977–, centrada en la defensa dels drets humans, inicià una nova etapa en la dissidència txecoslovaca.

El poder de les noves autoritats semblava totalment afermat, però vint anys després, el 1989, la Revolució de Vellut les va foragitar. Es va esfondrar com si res.

Read More

El passat 22 de novembre es va fer pública la sentència de Ratko Mladic, una de les relacionades amb la guerra de Bòsnia que més s’esperaven. El Tribunal Penal Internacional de l’Haia el va condemnar a cadena perpètua per deu  càrrecs: un de genocidi (Srebrenica), cinc de crims contra la Humanitat i quatre per violació de  les lleis de guerra. D’altres càrrecs de què se l’acusava, però, va ser-ne absolt, com és el cas de matances en sis localitats bosnianes més.

Aquesta sentència, com era d’esperar, ha provocat tota una allau de reaccions en cadena tant a Bòsnia i Hercegovina com a Sèrbia. A Bòsnia, entre la població bosníaca, la majoria han estat de satisfacció, ja que es considera que s’ha fet justícia, tot i que ha provocat desencís que se l’absolgués d’alguns dels càrrecs.

A Sèrbia, i a la República Serpska, en canvi, majoritàriament, les reaccions han estat d’oposició radical a la sentència i s’ha acusat el Tribunal de l’Haia de ser absolutament parcial i de tenir un biaix clarament antiserbi. Això no vol dir que algunes ONG’s, com Dones de Negre, la principal organització pacifista i feminista del país, se n’hagin congratulat.

La guerra de Bòsnia: una guerra ètnica o una guerra d’agressió

La guerra de Bòsnia va ser interpretada, moltes vegades, des d’aquí com una guerra ètnica, on diversos grups nacionals  estaven en conflicte permanent entre ells. Es va insistir molt que havien resorgit vells odis ancestrals, i se’n posava com a precedent el que havia passat durant la Segona Guerra Mundial. Tota aquesta argumentació, sovint, pretenia justificar que aquests  grups nacionals eren incapaços de viure junts i en harmonia. No era estrany que s’afirmés que Iugoslàvia  era un estat artificial i que un cop ensorrat el socialisme s’havia mostrat com a inviable. Evidentment, aquesta interpretació era molt interessada i servia per justificar l’absoluta passivitat d’Europa. Això no vol dir, però, que no es puguin considerar alguns d’aquests arguments, però no n’expliquen tota la dimensió.

D’altra banda, era, i és,  força estesa l’opinió, sobretot a Bòsnia, que aquesta guerra era bàsicament una guerra d’agressió. Segons aquesta interpetació, molt plausible -amb tots els matisos que calgui-, Sèrbia i Croàcia tenien l’objectiu d’apropiar-se del territori d’aquesta república i repartir-se’l, i per aquest motiu van atiar totes les rivalitats per tal de fer inviable un estat bosnià unit, independent i multiètnic.  

Hi ha informacions més  que contrastades que demostren que aquesta tesi no va gens desencaminada. De fet, hi hagué diverses reunions entre Tudjiman (el primer president de Croàcia després de la desintegració iugoslava) i Milosevic que ho confirmen. A més, hi ha fets, anteriors a la proclamació de la independència, que apunten que les veritables intencions d’alguns líders serbosbosnians –Radovan Karadzic, el més destacat- i croatobosnians –sobretot, Mate Boban- anaven en aquesta línia.

La independència de Bòsnia i Hercegovina

El parlament de Bòsnia i Hercegovina va proclamar la independència el 2 de març de 1992  després de fer públics els resultats del referèndum que havia tingut lloc els dies 29 de febrer i 1 de març.  En el referèndum hi va participar el 64% el cens  i gairebé el 100% dels electors va votar  afirmativament la pregunta de si s’estava d’acord amb una Bòsnia i Hercegovina independent i sobirana, un estat  on els ciutadans i nacions (Musulmans, Serbis, Croats i d’altres que hi vivien) visquessin en peu d’igualtat.  El percentatge d’abstenció, però, va ser molt elevat, cosa que s’explica pel boicot actiu de bona part de la població sèrbia.

Alija Izetbegovic, president de Bòsnia i Hercegovina entre 1990 i 2000. Font: Wikimmedia Commons
Alija Izetbegovic, president de Bòsnia i Hercegovina entre 1990 i 2000. Font: Wikimmedia Commons

El 2 de març, també, va començar la guerra, que es va prolongar fins a l’any 1995, quan va finalitzar amb la signatura dels Acords de pau de Dayton. La proclamació de la independència no va representar, però, l’inci del conflicte, sinó que senzillament va marcar un pas més en l’escalada. Els incidents armats, la proclamació de regions autònomes sèrbies, la creació d’un parlament serbi independent, l’arribada massiva d’armes… feia temps que havien començat.

Abans de la independència

El desemblre de 1990 van tenir lloc les primeres eleccions multipartidistes a Bòsnia, per triar un nou parlament de la república. El resultat d’aquestes eleccions va implicar que en sortiren reforçades les opcions nacionalistes, de les tres grans nacionalitats presents a Bòsnia. El partit amb més presència en el nou parlament era el Partit d’Acció Democràtica (SDA), liderat per Alija Izetbegovic, que representava el nacionalisme musulmà. Aquesta formació política va obtenir 86 escons. En segon lloc va quedar el Partit Democràtic Serbi (SDS), fundat per Radovan Karadzic, amb 72, i en tercer lloc la Comunitat Democràtica Croata (HDZ), el partit fundat per Franjo Tudjman, amb 44 diputats. Aquests resultats venien a reflectir, a grans trets, el pes ètnic de les tres comunitats. Segons el cens de 1991, a Bòsnia hi vivien un 44% de musulmans –actualment el terme utilitzat per referir-se a aquesta comunitat és el de bosníacs-, un 31% de serbis i  un 17% de croats. La resta quedava repartida entre altres grups, el més nombrós dels quals era el dels iugoslaus, amb el 7%. Al marge d’aquests tres grans partits, cal destacar  els 13 escons del Moviment Musulmà Bosnià (MBO), que malgrat el nom, representava l’opció més cívica i no nacionalista. Cal destacar que, tot i que Karadzic s’autoatorgava la representativitat de tots el serbis, no tots els serbis d’aquest nou parlament pertanyien al seu partit.

Alhora, s’anaven afermant els passos cap a la independència per part d’Eslovènia i de Croàcia, cosa que precipità els esdeveniments en els territoris croats poblats majoritàriament per serbis.

El primer conflicte autènticament seriós va tenir lloc a la Krajina, al sud de Croàcia, l’antiga frontera militar de l’Imperi habsbúrguic per controlar el territori contra incursions turques. Els passos previs a la independència croata van ser mal gestionats: no es condemnà l’estat ústaixa -Franjo Tudjman mateix havia escrit  un llibre on defensava tesis revisionistes-, s’aprovà una reforma constitucional que modificava a la baixa els drets de les minories -era fàcil veure-ho com una agressió- i no s’insistí prou a bastir un projecte d’estat croat de caràcter cívic.Tot això fou aprofitat per elements que van bascular ràpidament cap a un nacionalisme panserbi, que practicà la neteja ètnica. Va ser llavors, quan Mladic començà la seva carrera fulgurant com a principal cap militar serbi. La zona de la Krajina era fronterera amb Bòsnia,  i a tocar hi vivien bosses importants de població sèrbia, que ben aviat donaren suport als seus connacionals de l’altra banda de la “frontera”.

D’altra banda, no cal oblidar, a més, que el juny  de l’any 1990 també va ser anihilada l’assemblea provincial de Kosovo, i Milosevic es feu amb el control del partit a Sèrbia, Montenegro i la Voivodina, amb la qual cosa el perill de recentralització era més que evident.

Ratko Mladic, el carnisser dels Balcans, a la Krajina

Mladic representa perfectament un perfil força estès, el d’un serbi bosnià vinculat a la Lliga Comunista, que va abraçar el projecte polític de la Gran Sèrbia un cop l’estat iugoslau va començar a fer fallida. Va néixer en el si d’una família sèrbia del sud-oest de Bòsnia, a Bozinovici,  prop de Gorazde, l’any 1942. Llavors, el territori de Bòsnia  formava part de l’Estat Independent Croat (conegut com a NDH) controlat pels ústaixes, els feixistes croats que col·laboraren amb els nazis i els feixistes italians. El seu pare va ser partisà, però amb prou feines el va conèixer, ja que morí en un enfrontament armat amb els ústaixes quan  tenia dos anys. Després de la guerra, Mladic explicà que la seva filla formava part de la primera generació de serbis que havien pogut conèixer el pare, i que no es podia tolerar que això no tornés a passar.

De ben jove s’allistà a l’exèrcit, amb quinze anys, i després de passar per l’Academìa Militar Iugoslava es graduà l’any 1965. Simultàniament s’afilià a la Lliga Comunista Iugoslava. Com a militar, les seves primeres destinacions foren Macedònia i a Kosovo.

Ratko Mladic, 1993. Font: Wikimmedia Commons
Ratko Mladic, 1993. Font: Wikimmedia Commons

L’any 1991 va ser destinat a Knin –a la Krajina-, on va comandar el 9è Cos del JNA, l’encara llavors influent Exèrcit Popular Iugoslau, amb l’objectiu de lluitar contra les forces croates. Va ser llavors quan Mladic es començà a fer notar com a “defensor” de la població sèrbia. No només actuà a la Krajina, sinó també a Dalmàcia, a l’Operació Litoral, que tenia com a objectiu separar Dalmàcia de la resta de Croàcia.

Les regions autònomes sèrbies

En aquest context, l’SDS va demanar la secessió de part de zones frontereres de Bòsnia per tal d’incorporar-les a la república sèrbia de la Krajina. A resultes d’això, en el primer semestre de 1991 es crearen tres regions atutònomes sèrbies, seguint el mateix patró de Croàcia. El juliol de 1991 es filtraren –per via del primer ministre federal, Ante Markovic- unes converses que demostraven lliuraments d’armes per part de Milosevic a Karadzic. A més, la presència de milícies paramilitars, com els Tigres d’Arkan o els txètniks de Seselj, molts membres de les quals no eren de Bòsnia, era cada vegada més evident.  

Al setembre, el nombre de regions autònomes ja era de quatre, i els líders serbobosnians van apel·lar a l’exèrcit federal per tal que els protegís de les agressions que, deien, patien. Davant d’aquesta crida, l’exèrcit federal es desplegà per Bòsnia. Part d’aquestes forces intervingueren en el bombardeig de Dubrovnik, i, des de Banja Luka, contra Croàcia, com és el cas de Vukovar.  El nombre de regions autònomes arribà a sis abans de la proclamació de la independència.

La proclamació de sobirania de Bòsnia i la creació d’un parlament serbi a Banja Luka

La proclamació de la independència eslovena i croata, el juny de 1991 va precipitar els esdeveniments i feu evident que l’única sortida possible per a Bòsnia era la de proclamar la independència .  En cas contrari, hauria quedat subsumida en una mena de nova Iugoslàvia que, a efectes pràctics, no hauria deixat de ser més que  la cristal·lització del projecte de la Gran Sèrbia. Izetbegovic arribà a afirmar que triar entre Croàcia i Sèrbia era com triar entre la leucèmia i el tumor cerebral. El parlament bosnià aprovà llavors una declaració de sobirania, tot i que no d’indepèndència, que acabà provocant que els diputats serbis abandonessin el parlament i en creessin un de propi, a Banja Luka, el 14 d’octubre de 1991. Simultàniament, entre la tardor de 1991 i l’hivern de 1992 diverses unitats de l’exèrcit, algunes procedents de Croàcia, havien anat ocupant posicions arreu de Bòsnia, també entorn de Sarajevo.

Una dada fonamental, que va tenir una incidència decisiva en el desenvolupament del conflicte va ser l’aprovació de l’embargament d’armes, el setembre de 1991,  que afectava tots els països de Iugoslàvia. Això representà un hàndicap gairebé insuperable per a una hipotètica Bòsnia independent. Evidentment, l’arsenal militar de què disposava l’exèrcit iugoslau era molt important, i a ningú se li escapa que hi havia diverses fàbriques d’armes a Sèrbia, que fluiren sense  cap problema per tot Bòsnia. Tot això deixà Bòsnia en una situació d’absoluta indefensió un cop esclatat el conflicte.

Pel que fa al bàndol croat, és cert que abans de la proclamació de la independència no s’havia proclamat cap república autònoma, tot i que el març de 1991, en una entrevista entre Milosevic i Tudjiman es parlà obertament de la possibilitat de dividir Bòsnia en dues zones, una per a cadascuna de les dues repúbliques. Això sí, les demandes de l’ultradretà, i força influent, Partit Croat de Drets anaven en la línia d’annexar tot Bòsnia a Croàcia.

L’inici de la guerra. El setge de Sarajevo. Mladic, cap de les forces serbobosnianes

La reacció immediata del bàndol txètnik [Malgrat que els seus orígens es remunten a les guerrilles sèrbies que combatiren l’Imperi turc, el terme “txètnic” està vinculat a posicions ultranacionalistes i expansionistes sèrbies com a resultat de les milícies amb el mateix nom que durant la Segona Guerra Mundial lluïtaren contra partisans i assassinaren a població no sèrbia. Durant la Guerra dels Balcans sorgiren milícies sèrbies que empraren aquest terme, també] a la independència va ser la proclamació formal de la República Sèrbia el 27 de març mateix. Durant el mes de juliol es proclamà la Comunitat Croata d’Herceg-Bosna. Amb aquests dos actes semblaven posades les bases d’una futura partició del país.  

A principis d’abril es va produir un fet que marcà el futur de la guerra, quan les milícies d’Arkan van ocupar la ciutat de Bijeljina. En aquesta ciutat es produí la primera gran matança, quan més de cent musulmans van ser massacrats. Poc després va passar el mateix en altres ciutats com Zvornik (800 morts), Visegrad o Foca.També s’obriren els primers camps de concentració, com a Keraterm, Ormaska…i s’iniciaren els primers atacs contra Sarajevo, tot i que el setge de la capital no començà fins al 5 d’abril. Aquell 5 d’abril, precisament, hi hagué una gran manifestació, que aplegà entre 60.000 i 100.000 persones, que reclamava precisament la pau i reivindicava el dret de viure tots junts.

En el bàndol fidel al govern hi lluitaren persones de tots els grups ètnics, no només bosníacs. Un cas emblemàtic d’això n’és Jovan Divak, general serbi de l’Armija bosniana. La resistència de la ciutat minera de Tuzla va representar un altre gran exemple dels esforços per preservar la diversitat ètnica i un projecte comú.   

Mladic va ser un dels principals responsables del setge de Sarajevo. La ciutat va ser contínuament bombardejada durant més de tres anys, fins al 1995 i els franctiradors van disparar de manera indiscriminada contra la població civil. Són conegudes unes gravacions en què Mladic mateix exhortava els franctiradors a disparar contra la zona de Velusice, un barri on presumiblement hi havia pocs serbis. Segons diverses fonts, es calcula que el nombre de morts a resultes d’aquest setge va ser de més d’11.000. La ciutat va arribar a perdre gairebé dos terços de la seva població.

Parlament bosnià atacat durant el setge de Sarajevo. Font: Wikimmedia Commons
Parlament bosnià atacat durant el setge de Sarajevo. Font: Wikimmedia Commons

Un cop proclamada la República de Sèrbia, els dirigents txètniks crearen formalment l’Exèrcit de la República Sèrbia (conegut per les sigles VRS), i proposaren a Mladic que n’ocupés el càrrec de Comandant de l’Estat major, és a dir la principal autoritat. Va col·laborar estretament amb Radovan Karadzic, el líder polític dels txètniks serbis. A tots dos se’ls considera com els grans responsables del procés de neteja ètnica que va viure Bòsnia.

Un fet que, segons totes les persones que el coneixien, va impactar profundament Mladic va ser el suïcidi de la seva filla, estudiant de Medicina, tot just un any abans del genocidi d’Srebrenica. Sembla que ella no va poder resisitir les notícies que informaven de les terribles atrocitats comeses per les tropes dirigides pel seu pare.

Srebrenica i les altre massacres  oblidades

Sens dubte, Srebrenica, la conquesta de la qual i el genocidi posterior organitzat per Mladic, simbolitza perfectament l’horror que es va viure en aquell conflicte i alhora la impotència, la deixadesa i la incompetència de les potències del moment per evitar-lo. Pel cap baix moriren vuit mil persones davant de la passivitat de les forces honadeses que havien de protegir la població.

Documental de la BBC sobre el genocidi d’Srebrenica

No se n’ha parlat tant, i no va tenir pràcticament cap ressò mediàtic, però poc després d’Srebrenica van caure d’altres enclaus, on també hi hagué autèntiques matances. A Zepa, per exemple, es va  repetir un esquema molt similar al d’Srebrenica. En aquest cas, els Cascos Blaus ucraïnesos van abandonar la zona de seguretat, com havien fet a Srebrenica, quan saberen que les milícies sèrbies s’hi acostaven. Exactament com a Srebrenica es va veure com Mladic negociava, aparentment, -i feia falses promeses- amb dos representants del assetjats sota la supervisió d’un oficial ucraïnès. En aquest cas, Mladic tornava  a oferir seguretat als habitants de la ciutat a canvi de la rendició. El resultat: la mort de tres mil persones més.

Entre el 10 i el 15 d’octubre van desaparèixer entre tres i quatre mil bosníacs més a la zona de Banja Luka, un altra vegada enmig de l’absolut silenci informatiu. Aquests darrers incidents es produïren just en el moment en què s’estaven negociant els acords de Dayton, cosa que explica part d’aquest silenci hipòcrita. En aquells moments el principal objectiu era tancar el conflicte, encara que fos santificant i legalitzant l’agressió i la neteja ètnica que havia comportat.

A part d’això, està totalment demostrada la participació i responsabilitat directa de Mladic en altres bombardeigs i atacs contra la població civil, com a Tuzla o Bihac.

Els acords de Dayton van enterrar la possibilitat de construir un estat en què l’element central fossin les persones i es bastí un estat amb quotes ètniques i una estructura molt complexa, que el fa molt inoperant. Totes les propsotes de pau que es van posar sobre la taula, des de la Vance-Owen –de principis de 1993-, van optar per legitimar les conquestes de guerra i els genocidis comesos, i Dayton no en va ser una excepció.    

Finalment, i molt important, també molts serbis van patir persecució i van ser assassinats. La llista de matances en diverses poblacions també és molt llarga i també  hi hagué camps d’internament on foren tancats, com per exemple Hadzici.   

Bsa_controlled
Màxima estensió de territori controlat per les tropes sèrbies. Font: Wikimmedia
Read More

Aquests dies, arran de la proclamació i la posterior suspensió de la independència de Catalunya, s’ha parlat molt de la via eslovena, que sembla que és el model sobre el qual s’inspiren a hores d’ara alguns sobiranistes catalans.

Evidentment, quan s’analitzen processos polítics que tenen objectius similars, és fàcil trobar-hi aspectes que els fan semblants, però també és important tenir presents els aspectes que els allunyen, i, també, quins són els errors comesos, per tal de no repetir-los.

Algunes semblances i divergències

D’una banda,  és evident que es pot interpretar l’esclat del nacionalisme eslovè dels anys vuitanta com una reacció a algunes propostes recentralitzadores que pretenien redibuixar l’estructura de l’estat iugoslau, i, sobretot, a l’expansió d’un nou nacionalisme serbi, encarnat en la figura de Milosevic, percebut com a potencialment molt perillós per als equilibris de la federació iugoslava. En aquest cas, és evident que hi ha algunes semblances entre tots dos processos.

Ara bé, també és important de destacar, i no és una dada menyspreable, que les elits  republicanes eslovenes també donaren suport a aquest projecte de manera molt majoritària, mentre que a Catalunya, és evident que els principals poders econòmics no són favorables al procés d’independència.

Globalment, el suport al trencament amb Iugoslàvia era molt estès, més que aquí, entre el conjunt de la població. Només cal veure les dades de participació en el referèndum –també unilateral-, i el nombre de vots afirmatius per comprovar-ho, tot i que no hi hagué un boicot de les autoritats federals ni una brutal repressió policial com s’ha esdevingut aquí.

A Eslovènia, els fets es precipitaren amb força rapidesa a partir del moment que es plantejaren seriosament. En un període de quatre anys culminà tot el procés. Hi hagué importants mobilitzacions populars –ni de bon tros com a Catalunya-, però l’empenta del projecte recaigué més en la polítca institucional.

Malgrat que el nacionalisme eslovè s‘havia mantingut viu durant tots els anys de la Iugoslàvia socialista, no havia representat un perill seriós per a l’estat. Això no vol dir que no hi hagués hagut repressió contra persones que havien manifestat obertament la voluntat d’independència, però la seva incidència social havia estat relativa. És absolutament cert que el grau d’autonomia, reforçat amb la nova constitució federal de 1974, el reconeixement explícit d’Eslovènia com a nació i les garanties que tenien la llengua i la cultura eslovena de perviure havien fet que a Eslovènia no hi hagués hagut cap gran oposició a Iugoslàvia. Es pot dir que la Lliga Comunista Eslovena havia assumit plenament un discurs nacional eslovè.

Moltes vegades s’ha comentat que, tant en la Iugoslàvia d’entre guerres com entre la posterior Iugoslàvia socialista, havia funcionat una mena de pacte no escrit entre les elits eslovenes i les autoritats de l’estat, que a canvi de reconeixement i de garanties de defensa dels interessos econòmics eslovens, s’oferia estabilitat al país.

El grau d’autonomia de què gaudia Eslovènia era, doncs, molt superior en tots els aspectes (econòmic, financer, polític, cultural)  al que gaudeix Catalunya, cosa que permetia  garantir de manera efectiva el control del territori, cosa molt més difícil aquí.

Un altre element a tenir en compte, realcionat amb el control del territori, és que a Eslovènia, i al conjunt de Iugoslàvia, hi havia el que se’n deien les Forces de Defensa Territorials (Teritorijalna Odbrana). L’existència d’aquests cossos va permetre a Eslovènia de gaudir d’una relativa“estructura militar” que li podia permetre d’encarar la defensa de la república en cas d’agressió.

La crisi econòmica i política de Iugoslàvia

La mort de Tito el 4 de maig de 1980 va marcar, ni que sigui simbòlicament, un abans i un després en la vida política iugoslava. Es produí en un moment en què el progrés econòmic, indiscutible, i la millora de la qualitat de  vida que havia experimentat el país, es començava a estroncar. Els efectes  d’aquesta crisi, i la conseqüent inestabilitat política, arran de l’esgotament del model socialista iugoslau, es començaren a fer sentir d’una manera dramàtica a principis de la dècada dels vuitanta. Es calcula que l’any 1983 el nivell de vida dels iugoslaus havia baixat un 40% en relació amb el dels anys setanta.

Les tensions nacionals, existents amb força des de feia anys, tornaren a agafar embranzida. Les primeres crisis nacionals d’envergadura s’havien esdevingut a Kosova, l’any 1969, i a Croàcia l’any 1971(Primavera Croata). Aquests edeveniments precipitaren l’elaboració d’un nova constitució iugoslava (1974), que consagrava una més gran descentralització i nous poders per a les sis repúbliques que conformaven Iugoslàvia, i també per a la Voivodina i a Kosovo, ara amb un estatus similar en molts aspectes als de les repúbliques.

Slobodan Milosevic, anys vuitanta. Font: Wikimedia
Slobodan Milosevic, anys vuitanta. Font: Wikimedia Commons

L’any 1981, Kosovo tornà ser escenari d’importants mobilitzacions, protagonitzades  per estudiants, que en denunciaven la pobresa i que reivindicaven la creació d’una nova república. Això provocà una revifalla del nacionalisme serbi –evidentment hi havia altres causes i venia de més lluny-, representat per Milosevic. Milosevic acabà acaparant el poder en el partit a Sèrbia, la Lliga Comunista de Sèrbia, l’any 1987. És bastant clar que les elits republicanes optaren, en aquell moment de profunda crisi política, per abraçar discursos nacionalistes que els permetessin conservar  el poder i sustentar-lo sobre unes noves bases. Aquest fet és, sens dubte, indiscutible, i Milosevic –no només ell- n’és una demostració palpable. S’acostuma a datar com a inici del nou nacionalisme serbi l’any 1986, amb la publicació del Memoràndum sobre la situació de Sèrbia a Iugoslàvia,  de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Serbia, on denunciava els greuges que patia la nació sèrbia.

Eslovènia, que era la república amb un nivell de vida més alt i unes estructures econòmiques més equiparables a les de l’Europa occidental, havia gaudit d’una situació relativament còmoda en el conjunt de la Federació iugoslava, també des del punt de vista polític. Moltes vegades les elits eslovenes havien col·laborat  amb les autoritats sèrbies, cosa que els havia permès mantenir un estatus quo relativament tranquil. Res a veure amb les tensions permanents viscudes entre Croàcia i Sèrbia. La diferencia de renda entre Eslovènia i els territoris més pobres era molt més gran que la que hi ha ara entre Catalunya –que no és la “comunitat més rica” de l’Estat espanyol- i les comunitats amb menys renda.

L’independentisme apareix en escena

Amb la consolidació d’una nova línia política a Sèrbia, encarnada en la figura de Milosevic, que apostava clarament pel nacionalisme serbi i per una recentralització de la Federació, s’encengueren els llums d’alarma, tant entre les elits governants, temeroses de perdre el poder, com entre el conjunt de la població.

Les primeres propostes que qüestionaven seriosament la pertinença a la federació Iugoslava es començaren a fer sentir tot just l’any 1987, en dues publicacions periòdiques, Nova Revija i Mladina. En el número 57 de Nova Revija hi aparegué un article que es pot considerar com el primer manifest independentista eslovè, on s’advoca obertament  per l’abolició del comunisme, per una democràcia parlamentària, una economia de lliure mercat i un estat independent. Aquesta revista era dirgida per Dimitrij Rupel, més endavat ministre d’Afers Estrangers d’Eslovènia, i que fa pocs dies s’ha posicionat envers el procés català.

A Mladina (Joventut) també es publicaren diversos articles que reclamaven més sobirania per a Eslovènia. Finalment, aquest mitjà patí la repressió per part de l’estat, després de publicar un article on alertava dels plans de l’Exèrcit Popular Iugoslau de controlar la república, que culminà amb la detenció i judici de tres col·laboradors de la revista, el maig de 1988. El més popular dels detinguts era Janez Jansa, director i després líder del Partit Democràtic Eslovè.

Aquests fets provocaren una important mobilització popular en defensa dels acusats  i  contra les sentències que reberen, entre quatre mesos de presó i cinc anys. És llavors quan es comença a articular un nou moviment nacional eslovè, on la qüestió de la independència es convertí en l’element preminent.

Si a això s’hi afegeix la profunda crisi política i una economia amb uns números catastròfics –10.000% anual d’inflació- és fàcil d’entendre que aquesta proposta prosperés. No cal dir, a més, que l’enlluernament que provocava la societat occidental, aparentment opulenta, i el discurs segons el qual Eslovènia subsidiava les repúbliques pobres, o les elits d’aquestes repúbliques, també en facilitaren la difusió.

Milosevic havia inicat una intensa campanya per controlar la Lliga Comunista de Iugoslàvia. Per fer-ho, intentà fer-se amb el poder de les direccions del partit de les republiques i províncies. Així, després de Sèrbia, acabà controlant el partit a Kosovo, Voivodina i Montenegro, el gener de 1989. Com que la presidència dels país era col·legiada (vuit membres, un per a cada república o província), i Milosevic ja en controlava quatre, es van disparar les alarmes, sobretot a Eslovènia i Croàcia. Després que Milosevic es fes amb el poder a Kosovo, esclataren grans vagues a les mines d’aquella província, a Trepca, el febrer de 1989. Aquestes vagues provocaren una gran onada de protestes en solidaritat a Eslovènia, i no era estrany sentir-hi encara el lema que Iugoslàvia es defensava a Trepca.

La reforma constitucional eslovena de 1989

El 27 de setembre de 1989, el parlament eslovè va prendre una decisió històrica, que marcà indefectiblement el futur de la república, quan va aprovar 81 esmenes que reformaven la constitució eslovena (cada república en tenia una). Aquestes esmenes representaven una autèntica declaració de sobirania d’Eslovènia. La de més trascendència era la que preveia la preminència de la legislació eslovena per sobre de la federal en cas de conflicte. Cal recordar que el dret d’autodeterminació sí que estava reconegut en la constitució de la RSFI, tot i que en cap cas n’explicava els mecanismes amb què s’havia dur a terme.

Els anys 1989 i 1990 són també els anys de l’esclat del multipartidisme. Es  crearen la Unió Democràtica Eslovena, Cristianodemòcrates Eslovens o l’Aliança Socialdemòcrata. Tots aquests grups formaren una coalició, amb el nom de DEMOS (Oposició Democràtica Eslovena). Aquestes formacions veieren la llum gràcies a la legislació eslovena que en permeté la creació. Això implicà el trencament definitiu del model de partit únic, imperant fins llavors. Aquesta mesura provocà que, poc  després, a Iugoslàvia també s’optés per un model multipartidista, el gener de 1990.

La Lliga Comunista Iugoslava estava, llavors, en ple declivi, que es va fer públic i notori en el seu XIV Congrés, a principis de 1990. En aquest congrés, els comunistes eslovens i croats abandonaren ostensiblement les  sessions, tota una premonició del futur desmembrament de l’estat, prèvia desintegració del partit.

Les eleccions de 1990 i el Referèndum

L’abril de 1990 tingueren lloc les eleccions per triar un nou parlament eslovè, que comportaren la victòria indiscutible de DEMOS, que aglutinava les forces esmentades abans i membres d’altres partits, com els Verds. El fet que l’espectre ideològic fos tan ampli demostra que la proposta que unificava l’electorat eslovè era principalment la nacional.

En aquella convocatòria electoral també es trià el nou president de la república, càrrec que recaigué en Milan Kucan, llavors president del Comitè Central de la Lliga Comunista Eslovena, que s’imposà al candidat de DEMOS, Joze Pucnik. El mes segïent es va formar el nou govern, encapçalat per Lojze Peterle, de DEMOS.

Un element clau en els fets que envoltaren la independència eslovena va ser el de les Forces de Defensa Territorial, la Teritorijalna Odbrana, creades l’any 1969, una mena de forces paramilitars en reserva, formades per reservistes, amb l‘objectiu de defensar Iugoslàvia en cas d’una hipotètica invasió soviètica. Aquest cos es fundà després de la invasió de Txecoslovàquia, molt contundentment criticada per la Iugoslàvia de Tito.

Milan Kucan, primer president de l’Eslovènia independent. Font: Wikimedia
Milan Kucan, primer president de l’Eslovènia independent. Font: Wikimedia Commons

Després de les eleccions quan el govern eslovè rebé l’ordre, de part del govern central de desarmar aquestes unitats, s’hi negà, tot preveient el paper tan important que hauria de jugar en un futur no gaire llunyà.

El parlament trigà poc a aprovar la llei, el 6 de desembre de1990, que anunciava la realització d’un referèndum d’autodeterminació a Eslovènia,  que va tenir lloc tan sols poc més de dues setmanes després, el 23 de desembre. La pregunta era clara i senzilla: Vol que la República d’Eslovènia es converteixi en un estat sobirà i independent? Els resultats definitius, publicats tres dies després eren clars: amb una participació  del del 93,5% i un 88,5% de vots afirmatius.

Entre el Referèndum i la Declaració d’Independència 

En els primers dies de gener de 1991 es precipitaren els esdeveniments. El 10 de gener es reuniren a Belgrad els representants de les republiques i províncies  iugoslaves, sense resultats. Cal destacar que  hi havia una divergència molt important entre la direcció de la Federació iugoslava, liderada en aquells moments –la presidència era col·lectiva i rotatòria-  pel croat Ante Markovic i les autoritats sèrbies. De fet, tot sembla indicar que Milosevic llavors ja donava per perduda Eslovènia. A més, el fet que no hi hagués una minoria sèrbia apreciable a Eslovènia (només el 2,5% de la població) feia que no fos crucial per al seu projecte, cosa que sí passava a Croàcia, amb una minoria sèrbia important.

El 20 de febrer, les autoritats eslovenes aprovaren una esmena a la consitució local que n’anul·lava tots els articles que transferien competències a la Federació, i el 8 de març, s’aprovà la creació d’un nou servei militar i l’anul·lació de l’obligatoriertat del servei militar iugoslau.

Finalment, el 25 de juny, el parlament eslovè aprovà la Declaració d’Independència, després d’assegurar-se el control de ports, aeroports, duanes i comsissaries, i l’endemà, es feu la cerimònia pública a la Plaça de la República, enfront de la seu del Parlament. Croàcia també proclamà la independència el mateix dia. En ambdós casos, les autoritats europees –l’Europa del Dotze, aleshores- havien anunciat, tan sols dos dies abans que en cap cas no reconeixerien aquestes independències unilaterals. La posterior implicació d’aquests mateixos estats sembla demostrar que moltes vegades funciona més la política de fets consumats.

Tropes iugoslaves prop de Gorizia. Font: Wikimedia
Tropes iugoslaves prop de Gorizia. Font: Wikimedia Commons

La Guerra dels Deu Dies i els Acords de Brioni

El 27 de juny s’inicià la guerra coneguda com a Guerra dels Deu Dies, que durà fins al 7 de juliol. Les imatges de les forces armades iugoslaves en acció, tancs per les carreteres, enfrontaments armats… impressionaren profundament Europa, que no veia escenes similars des de la invasió de Txecoslovàquia. Vist amb perspectiva, fou un conflicte de molt baixa intensitat, amb un nombre de víctimes mortals que oscil·la,  segons les fonts, entre els 44 i prop del centenar.

Finalment, la pressió internacional (Comunitat Europea -especialment Alemanya-,Estats Units i URSS) va fer que que s’arribés a una moratòria en l’aplicació de la independència. Els acords de Brioni, de 7 de juliol, implicaren que l’exècit iugoslau cessés els atacs i marxés gairebé del tot d’Eslovènia, i que la independència no es fes efectiva fins al cap de tres mesos.

Aquesta moratòria finalitzà el 7 d’octubre, data a partir de la qual Eslovènia passava a tenir el control de les fronteres i anunciava una nova moneda, el tolar. El 25 d’octubre, les darreres forces iugoslaves que restaven al país, al port de Koper, abandonaren el país. El 8 de desembre, la Comissió d’Arbitratge Badinter, establia que la la RFSI (República Federal Socialista de Iugoslàvia, que n’era el nom oficial) havia deixat d’existir, i els ministres de la Comunitat Europea decidiren reconèixer els estats que sorgissin de Iugoslàvia, sempre que complissin determinats requisits. El 19 de desembre, Alemanya Suècia i Islàndia reconegueren Eslovènia –també Croàcia-, que es feu efectiu el 15 de gener de l’any següent.

Les últimes tropes iugoslaves abandonen Eslovènia. Font: Wikimedia
Les últimes tropes iugoslaves abandonen Eslovènia. Font: Wikimedia Commons

Una taca negra

Just abans de la Declaració d’Independència vivien a Eslovènia trenta mil persones sense residència permanent. El febrer de 1992 més de vint-i-cinc mil persones nascudes en altres repúbliques iugoslaves, que no havien sol·licitat la nacionalitat eslovena, van perdre el dret a la residència en el nou estat, cosa que volia dir que no tenien dret a la protecció social, treball… Aquestes persones, conegudes amb el nom d’Esborrats, van patir  una evident discriminació absolutament inadmissible. El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va sentenciar contra Eslovènia l’any 2012 per aquesta flagrant violació dels drets humans.

Estats sorgits de la desintegració de Iugoslàvia. Wikimedia Commons
Estats sorgits de la desintegració de Iugoslàvia. Wikimedia Commons
Read More

Aquestes últimes setmanes, la qüestió de la possible constitució d’una “Gran Albània” ha tornat a centrar bona part de l’interès polític dels Balcans. Dirigents de Macedònia, de Sèrbia, d’Albània, de Kosovo… n’han parlat, de vegades amb un to que no fa presagiar res de bo.

El desencadenant d’aquest debat ha estat, sobretot, l’anunci de la formació d’un  nou govern a Macedònia, amb el suport dels partits albanesos que prèviament havien acordat una plataforma negociadora. El govern sortint acusa aquests partits de voler destruir Macedònia i de voler crear la Gran Albània. D’altra banda, les afirmacions del cap de govern albanès, Edi Rama, en la línia de no descartar aquesta via en cas que no es duguessin a bon port les negociacions amb la Unió Europea han provocat una allau de reaccions en cadena, entre les quals, les últimes són les William Walker, cap de l’OSCE a Kosovo. De tota manera, el debat no ha deixat mai d’estar present en els darrers vint anys, deprés de l’ensulsiada de Iugoslàvia.  

El projecte d’agrupar tots els albanesos en un únic estat no és una proposta nova. Sovint s’ha utilitzat el terme de Gran Albània –per mimetisme amb la Gran Sèrbia o la Gran Bulgària- per referir-s’hi, sobretot per part dels detractors. Els albanesos, per la seva part, no utilitzen mai aquest terme, sinó el d’Albània ètnica.

Els territoris poblats per albanesos abasten sis estats, però en molts casos no sempre són territoris homogenis ètnicament, i moltes vegades aquesta composició ètnica ha patit nombrosos canvis en el transcurs dels segles.

Per tant, la possible construcció d’aquest projecte planteja alguns interrogants. És evident que actualment el territori d’Albània és poblat molt majoritàriament per albanesos, però en algunes zones “reivindicades” hi viuen altres grups nacionals. A Bujanovac (Sèrbia), per exemple, el 55% dels habitants són albanesos, a Ulcinj (Montenegro) el 60%, a Kumanovo (Macedònia) el 26%… Quin criteri s’ha de seguir en aquests casos? Què hi tenen a dir el altres grups nacionals?…

Fora d’Albània, a Kosovo és on es concentra l’altre gran nucli de població albanesa. Actualment, el noranta per cent de la població ho és, percentatge superior al d’abans de la Guerra de Kosovo (1998-99). Des de llavors, el percentatge de població sèrbia ha minvat considerablement, i molts serbis de Kosovo viuen refugiats a Sèrbia. Tot i això, hi resten  nuclis importants, la majoria al nord (al voltant de Mitrovica), però també al centre o al sud. També hi viuen vuit nacionalitats més.

Territoris poblats per albanesos. Font: Wikipèdia
Territoris poblats per albanesos. Font: Wikipèdia

Kosovo és el paradigma de territori reivindicat per diferents moviments nacionalistes, amb les mitologies respectives. Els serbis el reivindiquen com a bressol de la seva nació i els albanesos es reivindiquen com a descendents dels habitants autòctons del territori, els il·liris. Evidentment, aquestes afirmacions són molt discutibles i difícilment demostrables. Pel que fa a la demografia, tampoc se’n tenen dades del tot fidedignes si reculem gaire en el temps. Segons diversos estudis elaborats pels austríacs, el 1899  vivien al vilayet de Vucitrn un 47,88% d’albanesos i un 47,33% de serbis. Aquest vilayet, però, tampoc no es corresponia ben bé amb l’actual Kosovo, cosa que  fa que se n’hagin de relativitzar les xifres. El que sí que és indiscutible és que ambdues comunitats hi estan assentades des de fa molt de temps.    

A Macedònia, aproximadament, el 25% de la població, concentrada a l’oest i al nord, es declara albanesa. A la capital, Skopje, són el 20% del total. A Grècia, que no reconeix la minoria albanesa, es concentren a l’Epir, entorn de Janina i a tot el nord, a tocar de Macedònia. La població albanesa de Montenegro, cap al 5%, s’agrupa en zones limítrofs amb Albània i Kosovo, on són percentualment importants (al sud -Bar i Ulcinj-, al sud-est de la capital, i a l’est). A Sèrbia n’hi ha en tres municipalitats (Presevo, Bujanovac i Medvedja). Els albanesos les anomenen Kosovo oriental, perquè van ser separades de la resta amb  la divisió territorial de 1945. Anteriorment hi havia hagut enclaus albanesos més a l’est i més al nord encara, com a Toplica, però durant la guerra de 1877-1878 van ser-ne expulsats.

Finalment, els arberesh, població d’origen albanès, viuen a la Península Itàlica i Sicília, on van arribar en diverses onades migratòries entre el segles XV i XVIII.

L’Imperi Otomà, paraigua de tots els albanesos

A mitjan segle XIX, els territoris poblats per albanesos pertanyien en la seva totalitat a l’Imperi Otomà, i estaven organitzats, des de la reforma administrativa de 1864, en quatre vilayets: Vucitrn, Skopje, Monastir i Jànina, el traçat dels quals no responia a criteris ètnics. La llengua albanesa no tenia cap reconeixement oficial i tan sols era ensenyada com a matèria secundària en dues escoles.

Aquesta pertinença compacta dels albanesos a un únic poder polític va patir, des de llavors, dues grans fractures, que van coincidir amb períodes convulsos en el conjunt dels Balcans, que implicaren importants canvis en el disseny de les fronteres. A resultes d’aquestes fractures va sorgir-ne l’estat albanès modern, però també van provocar que molts albanesos en quedessin fora, germen del posterior  irredemptisme.      

La primera fractura: la crisi de 1875-1878 i la Lliga de Prizren

El període comprès entre 1875 i 1878 és molt turbulent a tots els Balcans. La primera espurna esclatà amb les revoltes pageses de Bòsnia, (1875-76). Poc després, a Bulgària, hi hagué un aixecament popular contra l’Imperi Otomà. Els estats més o menys consolidats de l’entorn, Sèrbia i Montenegro, intentaren aprofitar la debilitat otomana per tal d’intentar annexionar-se’n part del territori, bona part del qual poblat d’albanesos.

L’any 1878, Rússia declarà la guerra a Turquia, amb la intenció d’incrementar la seva influència a la zona, i va ser llavors quan els serbis envairen Kosovo, els montenegrins ocuparen el nord de l’actual Albània i els grecs arribaren fins a Saranda (al sud). La guerra finalitzà el 1878, i es clogué  amb el Tractat de San Stefano (març de 1878), que afavoria sobretot Bulgària, que s’annexava gairebé tot Macedònia, on vivien molts albanesos. Rússia veia, així, com s’acomplien els seus objectius.

En aquest context es produí la primera formulació de tipus nacionalista. Es tracta de la  Lliga de Prizren (a Kosovo), el 1878, constituïda el juny de 1878, just després de la signatura del Tractat de San Stefano. Era una assemblea, d’una vuitantena de delegats, impulsada per Abdul Frashëri, on es plantejava quin havia de ser el futur dels albanesos dins l`Imperi Otomà.   

S’hi  manifestaren dues tendències majoritàries, una defensada pels beis més tradicionals i conservadors, que apostava pel manteniment de l’Imperi Otomà tal com estava formulat fins llavors i una altra de més moderna, defensada per la intel·lectualitat i la petita burgesia –entre els quals Frashëri-, que advocava per la creació d’un territori autònom que aplegués els albanesos de l’Imperi en un únic vilayet. Aquesta Lliga, doncs, va ser un moviment reactiu davant els canvis en l’equilibri de forces balcànic.

El Tractat de San Stefano fou rectificat posteriorment pel Congrés de Berlín, a finals de 1878. Les potències occidentals havien reaccionat contra la gran influència aconseguida per Rússia, i en forçaren el redisseny de les fronteres. És llavors quan es confirma que Montenegro s’apropia de les zones habitades per albanesos d’Ulcinj, Bar i Plav. Sèrbia també incrementà el seu territori sensiblement, amb Toplica, Prokuplje, Leskovac, Vranje i Medvedja, tots ells territoris multiètnics.  

La Lliga impulsà una revolta per tal d’evitar que aquests territoris fossin cedits a Sèrbia i Montenegro, però acabà en fracàs.  A més, l’Imperi Otomà no en volgué satisfer, tampoc, les demandes d’autonomia, cosa que provocà un punt d’inflexió en la fidelitat albanesa a l’Imperi.

La segona fractura: des de les Guerres Balcàniques fins a la consolidació de l’estat albanès, 1912-1925

La revolució dels joves turcs (1908), fou molt ben rebuda per la intele·lectualitat albanesa, però l’entusiasme incial aviat s’esvaí amb el caire que adquirí la seva política, profundament nacionalista, i esclataren diverses revoltes, el 1909, 1910 i la més important l’abril de 1912.  

Propostes de diversos traçats fronterers, 1912-1914 Font : Guy Nicola Albanian Question in British Policy and the Italian Intervention
Propostes de diversos traçats fronterers, 1912-1914
Font : Guy Nicola Albanian Question in British Policy and the Italian Intervention

La humiliant derrota de l’Imperi Otomà a Líbia per les tropes italianes (1911), en posà de manifest la fragilitat. Els estats de la zona inicaren, llavors, una guerra conjunta contra l’Imperi. L’octubre de 1912 Montenegro, Sèrbia, Bulgària i Grècia declararen la guerra a Turquia. Esclatat aquest conflicte internacional, els revoltats albanesos (liderats per Isamil Qemal i Hassan Prishtina) s’apressaren a proclamar solemnement la independència d’Albània a Vlora, el 28 de novembre de 1912..

Aquesta independència només fou efectiva en un territori molt limitat, però serví per posar la qüestió albanesa sobre la taula en les negociacions de pau, que culminaren amb el Tractat de Londres (maig de 1913). Amb aquest tractat quedà constituït el nou estat albanès, malgrat l’oposició de Rússia i França, i només amb el suport d’Àustria-Hongria i Itàlia, que tenien com a objectiu evitar la sortida de Sèrbia al mar, evitar-ne la supremacia als Balcans i contrarestar la influència russa. Eren, és evident, els anys del repartiment imperialista de tot el planeta.   

Aquesta independència era més formal que no real, com ho demostra, per exemple, el fet que el nou cap d’estat, Guillem de Wied, fos triat per aquestes potències, i que en la comissió que havia de delimitar-ne les fronteres, només hi hagués un albanès, de set membres que tenia.

Albània neix com un estat dèbil, bàsicament, per dos motius: d’una banda, per la resistència dels grans terratinents del sud i dels clans del nord, que no volien sotmetre’s a un estat modern i, d’altra banda, pels interessos expansionistes, a costa de territoris poblats per albanesos, dels estats veïns -Montenegro, Sèrbia, Grècia i Bulgària-, que eren contraris a la creació d’aquest nou estat.

Les fronteres de 1913 coincidien a grans trets amb les actuals, un territori d’uns 28.000 quilòmetres quadrats i només 800.000 habitants, cosa que implicava que set-cents mil albanesos en quedessin al marge. Això  provocà una sensació de greuge en la majoria de la població albanesa que es veié integrada en estats on sovint eren considerats com a elements a extirpar.  Llavors nasqué l’irredemptisme.

Poc després de la proclamació i reconeixement de la independència albanesa esclatà la Primera Guerra Mundial, que tornà a enfrontar els països de la regió i comportà la pràctica liquidació d’aquesta independència. El país fou ocupat, primer, per tropes sèrbies, gregues i montenegrines,  i després per les franceses, italianes i d’Àustria-Hongria.

El desembre de 1918, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, es constituí un nou govern provisional albanès. A poc a poc, aprofitant les contradiccions entre les potències, i malgrat l’oposició dels estats veïns, acabà sent reconegut una altra vegada, i es consolidà a finals de 1920, quan Albània fou admesa a la Societat de Nacions (SDN).

Albània, molt inestable políticament, no acceptà d’entrada el traçat fronterer, i no ho feu, malgrat la pressió internacional, fins l’any 1925, quan Ahemd Zogu s’autoanomenà president de la República. Zogu havia estat exiliat primer a Sèrbia, cosa que ha fet que es considerés l’acord amb Sèrbia, com una compensació pels favors que se li havien fet.

De resultes de tot això, Kosovo -que ja havia estat repartit entre Sèrbia i Montenegro l’any 1913- passà a pertànyer al nou Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia, des de 1929). La majoria de la població albanesa de la zona, pèro, no acceptà aquesta incorporació i alguns optaren per la resistència armada, per tal d’unificar-lo amb Albània. Aquesta revolta coneguda com a revolta dels katxaks es prolongà fins al 1927.

Grècia, per la seva banda, s’annexionà el territori que els albanesos  anomenen Txamèria, tot i que durant la Primera Guerra Mundial arribaren a ocupar fins i tot Himara i Gjirokaster, al sud d’Albània. Després de la Primera Guerra Mundial, el 1923, n’expulsaren seixanta mil, amb l’argument que eren turcs. L’any 1923 s’acabava de signar el Tractat de Lausana amb Turquia, arran del qual es produïren importants moviments de població, de centenars de milers de persones. L’any 1937, segons fonts gregues, encara hi restaven noranta mil albanòfons. Durant la Segona Guerra Mundial, es cometeren diversos atacs contra la població albanesa, i una guerrilla albanesa, que col·laborà amb els feixistes italians, també perpertà diverses atrocitats contra la població grega. A resultes de tot això, uns vint mil albanesos més abandonaren Grècia i s’establiren al sud d’Albània.

Galica Shote i Azim Bejta,guerrillers katxaks. Font: Wikipedia
Galica Shote i Azim Bejta,guerrillers katxaks. Font: Wikipedia

La Segona Guerra Mundial i la creació d’una gran estat albanès  

L’any 1939, Itàlia ocupà Albània, la convertí en un estat satèl•lit, i hi imposà un Ordre Nou, calcat del feixista. La corona albanesa passà a ser ocupada per Víctor Manuel III, el rei italià. Poc després, l’abril de 1941, Iugoslàvia fou ocupada en tot just tres setmanes per les potències feixistes. Tropes alemanyes, italianes, hongareses i búlgares van fer-se seves àrees que sempre havien considerat que els pertocaven o bé que hi tenien interessos a defensar. Iugoslàvia va quedar esquarterada en diverses àrees d’influència: un estat serbi sotmès a Alemanya, una Croàcia independent controlada pels ústaixes, Bulgària s’apoderà de gran part de Macedònia, i Hongria, de la Voivodina. Itàlia, per la seva banda, s’apropià de gran part d’Eslovènia, d’illes de l’Adriàtic i de la costa dàlmata i de la major part dels territoris albanesos.

L’ocupació italiana d’Albània permeté la constitució d’un estat que aplegués tots els territoris de l’“Albània ètnica”, ja que a Albània s’hi incorporà gairebé tot el territori poblat per albanesos, com Bar i Ulcinj –Montenegro-, la franja occidental de Macedònia, Kosovo i Txamèria. La tendència a la disgregació dels territoris albanesos aparentment es revertí llavors, però només fou fruit de la intervenció italiana i del seu afany expansionista, això sí, amb la participació activa de molts albanesos.

Vlora (sud d’Albània), ocupada pels italians, 1941. Font: Wikimedia Commons
Vlora (sud d’Albània), ocupada pels italians, 1941. Font: Wikimedia Commons

A Kosovo, els italians foren ben rebuts per la població albanesa, que els considerà com a alliberadors. Pensaven que la seva presència serviria per aturar la política de colonització que havia endegat l’estat iugoslau els anys precedents. Entre les mesures adoptades per les noves autoritats hi hagué la introducció de l’albanès a les escoles, la presència dels símbols albanesos…  Tot i això, la zona nord –Mitrovica- no formà part d’aquesta Gran Albània, ja que fou administrada pels alemanys -general Eberhardt-, tot i que amb la col·laboració d’alguns clans albanesos  La població sèrbia va ser víctima de la repressió, que en provocà la mort de molts, potser cent mil, i l’exili d’altres.

La resistència partisana fou molt dèbil a Kosovo, amb diferència on menys presència va tenir a tot Iugoslàvia. El nombre de comunistes albanesos de Kosovo era escàs, com a molt tres centenars. El control itailià de Kosovo finalitzà amb la capitulació italiana del 8 de setembre de 1943. A partir de llavors, els alemanys intentaren substituir-los.

Els nous estats socialistes i la fallida Federació balcànica

La Segona Guerra Mundial acabà, tant a Iugoslàvia com a Albània, amb la victòria de les forces partisanes, que crearen nous estats socialistes. A Bulgària també es formà un u govern de coalició on els comunistes de George Dimitrov tenien un paper cabdal, i que acabaren controlant.

Durant aquells anys, estigué sobre la taula un projecte de creació d’una federació balcànica, Les desavinences, sobretot, entre Ttito i Dimítrov, d’una banda, i la qüestió de si els subjectes de la federació havien de ser Iugoslàvia, Albània i Bulgària, o bé si Bulgària i Albània s’havien d’incorporar a una mena de Iugoslàvia ampliada feren fracassar el projecte.

Amb això, els territoris poblats per albanesos de Kosovo, Macedònia i Montenegro acabaren incorporats a la nova Iugoslàvia, i les propostes panalbaneses quedaren aparcades durant anys, tot i alguns tímids contactes. La qüestió kosovar, però, jugà un paper determinant en la dissolució de Iugoslàvia, durant els anys vuitanta i noranta. És evident que la liquidació de la seva autonomia, el 1989,  marcà l’inici de la disgregació del país, primer amb les declaracions d’independència, i posteriors guerres, de Croàcia  i Eslovènia, el 1991, i després amb la guerra de Bòsnia (1992-1995).

Tot i que a Kosovo feia anys que s’estava covant el conflicte, no esclatà del tot fins al 1998, amb la guerra, l’intent de neteja ètnica i els bombardejos de l’OTAN sobre Iugoslàvia. La creació del protectorat de Kosovo no va ser més que el preludi de la posterior independència unilateral, el 2008. Evidentment la possibilitat d’una possible unificació amb Albània estigué present en tot moment (a Kosovo, a les manifestacions, la bandera omnipresent és l’albanesa).

L’any 2001 esclatà el conflicte armat, també, a Macedònia, entre una guerrilla albanesa i les forces governamentals. Durà només dos mesos, i finalitzà amb els acords d’Ohrid, que han permès, durant anys, l’estabilitat del país. Finalment, també, hi hagué algunes accions d’una guerrilla a la vall de Presevo, a Sèrbia, i l’aparició fugaç d’un Exèrcit d’Alliberament de Txamèria, a Grècia.

Memorial en record dels desapareguts de la guerra de Ksovo, 1999. Font: Claudio Poli
Memorial en record dels desapareguts de la guerra de Ksovo, 1999. Font: Claudio Poli
Read More