Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

“Mandanga”. I, si era de bona qualitat, se l’anomenava “mandanga chachi”. La que circulava entre els bons cabarets era nomenada “cocó”. Tot i que també feu fortuna un altre apel·latiu: “nievita”. I no era un negoci menor. D’acord amb el periodista Paco Villar, el negoci de la cocaïna movia cada nit milers de pessetes de l’època. Tothom en consumia. Francisco Madrid (1900-52), un dels millors periodistes de la seva època, relatava com alguns farmacèutics feien un petit sobresou gràcies a la sobreexplotació d’una substància que en aquells moments encara era considerada medicinal. 

Aquestes transaccions se situaven quasi sempre en un lloc molt concret de la ciutat de Barcelona: el Districte Cinquè. Tot i que potser és més conegut pel malnom que li donà el ja esmentat Madrid, a principis de la dècada dels vint: el “Barri Xino”

No era l’única cosa amb la qual es traficava per aquells carrers estrets, bruts, decadents i atapeïts de gent pintoresca. També es feia amb la carn. Amb la carn femenina, per ser més exacte. En una guia nocturna de la dècada de 1920, sota el suggerent títol de “Direcciones que se buscan” i alternant-ho amb tota mena d’anuncis de preservatius, “meublés”, tractaments per a la sífilis o la gonorrea o clíniques, es llistaven (agrupant-los de menys a més cars) més de 120 prostíbuls… la majoria, com pot imaginar-se el lector, es localitzaven, és clar, al famós Districte Cinquè. Un recompte que no inclou els prostíbuls sense llistar o les moltes prostitutes que s’oferien pels carrers del Raval o Drassanes per preus irrisoris i que sovint havien de fer-ho amb els seus clients en els descampats d’una avinguda del Paral·lel encara en construcció o en cases mig derruïdes i amb condicions higièniques deplorables.

Complementaven aquest panorama de fosc i decadent desig les tavernes, les “societats de ball”, els “music-halls”, cabarets, etc. on la gent podia trobar més o menys allò que buscava acompanyada de generoses quantitats d’alcohol. Ja no era suficient el vi de tota la vida servit en la típica taverna de barri. Des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-18), un nou univers d’alcohols, begudes i la barra americana havien arribat a la ciutat mediterrània i no l’abandonarien mai més.

El recorregut per aquell barri, especialment de nit, era perillós. Qualsevol que s’endinsés en aquells carrers era conscient que s’hi jugava la vida; els lladres podien arribar a matar per unes poques pessetes, però la misèria era massa gran i no tenien res a perdre. Si li sumem, a més, que a partir de 1917 la ciutat s’endinsaria en una guerra social que duraria sis anys (1917-23) entre pistolers sindicalistes i de la patronal (i que el Paral·lel i el Districte Cinquè eren punts actius de trobades de destacats dirigents anarcosindicalistes… i policies). Com si tot això no fos suficient,  durant els anys de la Primera Guerra Mundial Barcelona va ser un niu d’espies i contraespies de les potències europees que s’estaven massacrant en els camps de batalla de la Gran Guerra. Hom arriba a la conclusió que els baixos fons barcelonins eren perillosos i vius. Però tenien un fet que els redimia: oferien un món de vertigen, descontrol, ball, alcohol, drogues, sexe i aventura que fins al 1914 no s’havia vist mai. I, per a vergonya dels apologetes de la Barcelona burgesa (els d’aquell moment i els actuals), el Barri Xino era el veritable cor de la vida nocturna i en molt bona mesura, de la modernitat.

Carrer de l’Om, el 1934, retratat per la periodista austríaca Margaret Michaelis. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Els orígens del Districte Cinquè i els “miserables” barcelonins

El nom oficial de “Districte Cinquè” per referir-se a la zona compresa entre la Rambla i el carrer Pelai; entre el Port, el Paral·lel i les rondes de Sant Pau i Sant Antoni fou vàlid fins al 1984. Però popularment ha tingut dos noms que han calat especialment: el Barri Xino (denominació que li donà Francisco Madrid a principis de la dècada de 1920 en un dels seus reportatges) o Raval.

A partir de les reordenacions urbanístiques del segle XVIII i, per descomptat, a partir del segle XIX, la zona coneguda com a Raval canvià els cultius i molts dels seus monestirs per les noves fàbriques industrials de vapor. Com a conseqüència, tota aquella zona començà a atreure treballadors que decidiren (o es veieren forçats) a viure a prop d’on treballaven. No únicament venien d’altres punts d’una ciutat encara emmurallada. Catalunya començava a industrialitzar-se i Barcelona n’era la punta de llança. Molta gent de diversos punts del Principat va començar a sentir-se atreta per la possibilitat d’obtenir una feina que als seus llocs  d’origen no trobaven (més endavant, s’inicià la immigració provinent de l’Aragó i el País Valencià).

La densificació del nucli històric de la ciutat va fer-se insuportable. Poc abans de la fi de l’enderrocament de les muralles de la ciutat (1853), Barcelona era la ciutat més densament poblada de tota Europa. Ildefons Cerdà (1815-76), la futura ment pensant de l’Eixample, elaboraria un informe on detallava les terribles condicions en què vivien els obrers, el seu amuntegament i les conseqüències sanitàries que això tenia per a ells (essencialment, la propagació de malalties respiratòries, com ara la tuberculosi).

A finals de segle XIX, amb un Eixample en construcció, l’annexió dels pobles del pla de Barcelona i una ràpida expansió demogràfica (entre 1850 i el 1900, el creixement de la població urbana fou del 300%; i entre 1900 i 1930, doblà la quantitat), la Ciutat Comtal ja estava començant a treure el cap com a gran ciutat europea mediterrània i a ser un pol important per als mercats internacionals. Tot i que encara era una ciutat prou provincial, no es pot negar que els seus progressos havien sigut molts i en molt poc temps. El catalanisme polític creixent, a més, li havia donat l’ambició de no ser únicament una capital de província espanyola més, sinó convertir-la en el cap i casal de la nació catalana.

Interior d’una casa del carrer Arc del Teatre, el 1934. Fotografia de Margaret Michaelis. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Tot i això, és innegable també que començava a consolidar-se una dinàmica bicèfala a la ciutat. Malgrat que a partir de l’enderrocament de les muralles que constrenyien el creixement de la ciutat, les capes benestants i burgeses de la ciutat concretessin una ciutat capitalista, projectessin una imatge de modernitat ‘europea’ (“la llum” ens venia “del nord”, afirmava el poeta i burgès Joan Maragall) i malgrat que el record banal general sigui avui dia el d’una ciutat capdavantera del Modernisme i burgesa, la misèria i les males condicions laborals eren el pa de cada dia de la majoria de la població barcelonina. 

En el fons, existien dues ciutats dintre de Barcelona, que vivien d’esquenes una de l’altra: la burgesa i la proletària (o tres, segons Paco Ignacio Taibo II, si comptem la marginal), la qual havia de suplir les carències que les privacions materials i la manca de qualsevol mena de prestació social per part de l’estat espanyol. La utopia de Cerdà, concretada al projecte original de l’Eixample, de crear una ciutat interclassista s’havia vist superada pels interessos burgesos i dels terratinents locals, els quals amassaren una considerable fortuna especulant amb els terrenys on s’havia de construir l’Eixample. 

La realitat fou que els sectors socials benestants de Barcelona anaren deixant el nucli antic de la ciutat i s’autoexiliaren als barris de nova construcció i, amb el temps, les més adinerades acabarien vivint a barris més allunyats com Sant Gervasi, Tres Torres, Bonanova, Sarrià o Pedralbes. Això acabaria generant, en opinió de l’historiador britànic Chris Ealham, una partició urbana irreversible i una generació de “pànics morals” que periòdicament sentien les classes acomodades vers les proletàries, a les quals ràpidament definirien com a subclasse i que, amb el temps, acabarien esdevenint l’“enemic intern” sobre el qual havien d’actuar sense cap clemència les forces de seguretat de l’Estat.  

Aquesta ‘subclasse’ habitava en llocs degradats, bruts (físicament i moral) i la seva caracterització gairebé com a bèsties no era un fenomen exclusiu de la burgesia barcelonina. De fet, era un fet molt comú arreu d’Europa i dels Estats Units. Arreu d’occident estaven àmpliament acceptades les teories racials que apostaven per l’esterilització en massa de certs individus per salvar la raça (que normalment coincidien amb el poder adquisitiu dels individus en qüestió, cosa que permetia desviar el focus de les condicions de vida de la població). En llocs com Anglaterra va arribar a tenir tant èxit que molts dels seus principals polítics (o grans escriptores com Virginia Woolf) eren ferris defensors de les idees eugenèsiques: calia eliminar els elements deficients de la societat per impedir la seva expansió.

La guerra que canvià una ciutat neutral

Abans de la Primera Guerra Mundial, doncs, Barcelona ja disposava d’uns baixos fons ben delimitats. Són els carrers i carrerons que el novel·lista Juli Vallmitjana va retratar en les seves novel·les. Per aquests escenaris hi transita gent humil i treballadora. Però Vallmitjana no romantitza aquestes figures. La situació de misèria material en què es troben és el punt que marca les seves vides i les obliga a cometre actes moralment molt reprovables i les submergeix en una espiral decadent i descendent de la qual no poden escapar. Per molt que alguns lluitin contra aquest destí, aquest es mostra implacable amb ells, especialment amb les dones (les quals acaben prostituint-se, la majoria de les vegades). Amb unes altres paraules, Vallmitjana el que retrata (i amb molta raó) és la quasi inexistència de mobilitat social de la Barcelona de principis de segle XX (només un de cada deu fills dels obrers immigrats entre 1914 i finals de la dècada dels vint podia accedir a una feina no manual).

La febre dels cuplets, en una caricatura de L’Esquella de la Torratxa, l’abril de 1920. Font: Esquella de la Torratxa – La Directa

Els llocs de socialització d’aquests trinxeraires, lladres, borratxos i contrabandistes són ben coneguts i les batudes de la policia, habituals però poc efectives. Els noms de les ubicacions que van apareixent són reals i habituals. Els trobem al carrer del Cid o retratades en tavernes molt conegudes de l’època, com La Mina:

“Aquell interior contínuament atapeït de gent de totes les edats que, amb el cap caigut damunt de la taula, vigilen de reüll qui entra i qui surt de la taverna. Els uns estan amb la por de si hauran sigut descoberts, els altres saben que el jutjat els reclama per haver estat complicats en algun robo o perquè pròpiament han robat. (…) Cada personatge dels que allí es veien, quin cúmul de coses feia pensar! Allí, en aquells barris, ells han creat el seu ambient i li han donat l’aspecte trist, com si per l’espai sols hi rondessin els pensaments malèfics.”

Confrontant amb el seu límit occidental, l’avinguda del Paral·lel (oficialment, del Marqués del Duero) s’havia convertit ja, des de finals del segle XIX en l’epicentre de l’oci nocturn de la ciutat. Malgrat una certa moral puritana burgesa i oficial, les esquerdes contra la decència ja eren abundoses en aquest lloc i se sabia àmpliament que era el lloc on passar-s’ho bé: teatres (en una guia de Barcelona publicada poc abans de la Primera Guerra Mundial, de vint-i-cinc teatres que es mencionen, deu estan ubicats al Paral·lel), cafès (a la Barcino-mecum de 1914 per a ús de la Guàrdia Urbana, de quaranta-nou cafès que se citen per a tota la ciutat, onze es troben al Paral·lel), els incipients cabarets, quioscos de begudes… Tot plegat ja ens dóna una idea que, abans de 1914, Barcelona disposava ja d’una oferta cultural i d’oci (si bé de dubtosa qualitat) en els seus barris baixos i al Paral·lel.

L’esclat de la Gran Guerra trastocà totalment i per sempre la ciutat. El conflicte bèl·lic que canviaria totalment el Vell Continent i que havia de ser, en teoria, una curta passejada militar d’algun dels exèrcits contendents, va convertir-se en el conflicte més destructiu fins aquell moment de la humanitat i semblava no tenir final. De la nit al dia, Barcelona esdevingué un dels ports neutrals més importants de la Mediterrània occidental (especialment després que Itàlia també se sumés a la guerra al costat de l’Entente Cordiale, el 1915) i un centre industrial que havia de suplir allò que les altres fàbriques europees, reconvertides en indústria de guerra, ja no podien produir.

Un transvestit i un home en una cantonada del carrer Cid, a la dècada dels vint. Font: Josep Maria Sagarra – L’armari obert

L’efecte va ser brutal: això no només va ocasionar la vinguda d’un nombrós públic internacional (on es barrejaven refugiats, immigrants que tornaven, intel·lectuals, artistes, espies, diplomàtics i un llarg etcètera de personalitats, com ara el famós boxejador negre Jack Johnson), el qual sovint s’involucrà  amb els conflictes socials in crescendo de la ciutat, en la seva vida cultural o en les corrupteles policials del moment (pensem, sinó, en el baró de Köenig o en el policia espanyol Manuel Bravo Portillo) i que no només ajudà a ‘cosmopolitzar’ la ciutat (incloent-hi la relaxació de les seves conductes morals), sinó que també facilità un nou flux de capitals estrangers que es reinvertirien en nous negocis relacionats amb l’oci i la moda… o, almenys en el fet d’aparentar: una de les societats anònimes constituïdes el 1915 amb un dels majors capitals inicials (1.000.000 de pessetes) portava el nom de “Industria Española de Perlas de Imitación”. 

Però l’enorme creixement de la demanda per a les fàbriques catalanes també suposà una nova onada immigratòria que, per primera vegada en la història del Principat, depassava les tradicionals zones immigratòries (és a dir, Aragó i País Valencià), i també començava a atreure nouvinguts de Múrcia i d’Andalusia (essencialment, d’Almeria). Aquests nous immigrants es concentraren en aquelles zones més enllà dels antics pobles del pla de Barcelona: Can Dragó, Guinardó, el Camp de l’Arpa, Carmel, Sants, Collblanc, Can Baró… autèntiques segones perifèries urbanes aïllades, amb molt males connexions de transport i una infraestructura d’oci i sociabilitat quasi inexistents.

Però els ‘nous catalans’ també anaren a parar en una zona ja coneguda i concorreguda de Barcelona: la ciutat vella. I, més concretament, foren les zones de la Barceloneta i del Districte Cinquè les que més gent reberen. En conseqüència, el Barri Xino es densificà com no ho havia fet mai abans: de 200.000 habitants que es calcula que tenia el casc antic el 1900, s’arribaren als 246.000 vers el 1930. Malgrat que associem els grans canvis urbanístics de la ciutat amb el segle XIX, d’acord amb l’urbanista-historiador José Luis Oyón, entre 1914 i 1936 es dugueren a terme enormes transformacions urbanes que anaren acompanyades de reestructuracions sociològiques molt importants en els barris de la ciutat.

Si bé és cert que Barcelona continuaria essent una ciutat essencialment obrera, el nucli històric de la ciutat anà desfent-se d’aquells elements més populars, formats i més llargament assentats a la ciutat i s’anà proletaritzant progressivament entre els anys de la Primera Guerra Mundial i durant tota la dècada dels vint. Aquest procés de major homogeneïtzació social explicaria també fets com les preferències per la filiació sindical (més inclinada cap a la Confederació Nacional del Treball -CNT-) i la seva pobresa explicaria posicions polítiques més radicals i afins a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) o un major arrelament de les joventuts llibertàries.

El Café Español, un dels cafès més grans de tota Europa, situat al Paral·lel. Imatge de 1930. Font: Barcelona memory

Oci de primera i oci de segona?

La vergonya que ha perseguit sempre els contemporanis de l’època i la recança a investigar l’oci barceloní, particularment el de les classes populars barcelonines, ens ha deixat orfes a l’hora de poder llegir investigacions sobre el Paral·lel o la vida nocturna en el Barri Xino. Malgrat que el Paral·lel fou a principis del segle XX el lloc d’Europa amb una major densitat d’espectacles teatrals per metre quadrat, no disposem de grans estudis sobre l’oci que es consumia en aquestes localitzacions i qui el podia consumir Malgrat algunes aportacions imprescindibles, encara queda molt terreny per cobrir. Sembla que només s’hagi d’investigar la Barcelona del Modernisme i la del Passeig de Gràcia; els escenaris burgesos i la cultura ‘oficials’ que s’hi produïa.

Quan hom parla del Paral·lel de l’època, li venen al cap algunes generalitzacions interclassistes i estrambòtiques: els nous plutòcrates passejant pel Paral·lel amb els seus flamants Hispano-Suiza, menestrals embadalits escoltant la darrera revista musical o joves implorant a les ‘vedettes’ que es treguin la poca roba que duen a sobre. Però fins al dia d’avui no sabem realment si tot aquest oci ofert pels cartells lluminosos del Paral·lel i Nou de la Rambla (una de les fronteres ‘naturals’ d’entrada a la part més degradada del Barri Xino) era accessible a tothom. Malgrat que és cert que els preus de les entrades de teatre eren força assequibles per al públic en general, cal un estudi rigorós sobre quins segments de les classes populars (un terme, per altra banda, massa generalista i ampli) van poder participar de la gran festa en què es convertí Barcelona entre 1914 i 1929. 

Interior de La Criolla, el mític local del Raval, el 1930. Font: Gabriel Casas i Galobardas/ ANC – El Nacional

Malgrat tot, està clar que la ‘cosmopolització’ de l’oci barceloní va filtrar-se fins als espectacles més vulgars, tal com mostra la trajectòria de l’excèntrica Criolla, la sofisticació dels prostíbuls o la creació d’autèntics monstres de l’espectacle com l’Excelsior (amb capacitat per acollir 1800 persones); i també està clar que l’aparició de nous alcohols va ser generalitzada (potser en alguns llocs més que altres). Per la seva banda, el consum de cocaïna va ser suficientment generalitzat en tota la societat per a preocupar els mateixos diaris de tirada popular. El 1917, el diari El Diluvio xifrava en 6.500 els addictes a la cocaïna (sobre una població d’unes 700.000 persones, llavors) i inicià una campanya contra aquesta substància: 

“En los locales del Raval y del Paralelo era de buen gusto esnifar o pincharse a la vista de todos. Entonces todavía era muy fàcil encontrar droga, se podía comprar cocaïna de la marca Merck o  Boehringer a siete pesetas la caja. En aquellos años se pusieron de moda los clubs de cocainómanos, de los cuales hubo un gran número en las calles de Robador, San Rafael o del Este. La conocían como papirusa, y algunes farmacias del Barrio Chino la vendían por debajo del mostrador. El caso más sonado fue el de la botica Zamarreta, donde el propietario también era cocainómano y, a última hora del día, la despachaba sin pesarla, a puñados”

El Barri Xino era també l’obscur objecte del desig de les capes benestants. Malgrat ser un ambient marginal i perillós, exercí una poderosa capacitat d’atracció per a figures d’aquí (pensem, si no, en la Vida privada de Josep Maria de Sagarra), però també de fora de Catalunya, com acredita el llibre de signatures de La Criolla. El poder d’atracció del barri i els plaers prohibits que oferia obviava, aparentment, qualsevol mena de lluita de classes…

Uns baixos que no eren impermeables al món

… o potser no. Durant el gener de 1918, quan les dones de Barcelona protestaren contra la pujada dels preus de les subsistències, recorregueren els camins del vici on els seus marits gastaven bona part dels seus mísers sous: cafès de cambreres o cafès-concert com l’Apolo o el Pompeia tancaren per l’acció directa femenina. Una protesta que acollí en el seu si a prostitutes i on el dia catorze de gener se sumà la famosa ballarina “Neti”. I el febrer de 1919 (mentre començava la gran vaga de la Canadenca) s’iniciava una vaga de treballadors del món de l’espectacle… I a partir del vint-i-u de febrer d’aquell mateix any, els espectacles s’interromperen a causa de l’aturada del flux elèctric produït per la vaga. A l’abril, després de la vaga de la Canadena, i convocada la vaga general, al primer dia només funcionaven tres teatres i un cinema. Un any després, el 1920, en una Barcelona immersa de ple en la guerra social de 1917-23, una bomba col·locada al cabaret Pompeia matava dues persones i en deixava ferides gairebé vint.

Els ambients marginals no atreien únicament els marginats, els obrers o els rics amb ganes d’aventura, sinó que també constituïen un ecosistema que atreia altres figures que apareixen recurrentment en la literatura de l’època: soldats i mariners (molt habituals en les cases de prostitutes), pagesos, carreters, treballadors del port o policies eren visitants freqüents. Sobre aquests darrers, cal destacar l’enorme importància que tingueren per a ells les xarxes que teixiren amb criminals comuns per acabar amb sindicalistes o les seves corrupteles relacionades amb el tràfic de drogues i de prostitució, amb les quals obtenien un suculent sobresou. 

Però també el govern obtenia beneficis d’aquests baixos fons, al mateix temps que en blasmava públicament i qualificava molts dels seus locals com a immorals. El governador civil de Barcelona, José Morote (qui exercí el càrrec entre el 12 de gener i el 14 de juny de 1917), muntà un comitè benèfic per (en teoria) construir un pavelló de l’Hospital de Sant Pau… la realitat era que era un organisme trucat perquè les arques públiques seguissin rebent ingressos provinents del joc i salvar així la seva imatge pública. Potser per coses com aquesta no trobarem la primera legislació contra el tràfic de substàncies estupefaents fins al 1918 (quatre anys després que comencés el seu boom).

Dones fent cua per obtenir carbó. L’augment del preu de les subsistències desembocaria en la vaga de dones de 1918. Font: CTXT

Els baixos fons de Barcelona exerciren una gran fascinació entre la població catalana, com demostraren els llibrets, articles i reportatges que diversos autors i periodistes produïren des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial fins a pràcticament l’inici de la  Guerra Civil (1936-39). Que avui dia aquest engranatge fonamental de la Barcelona contemporània hagi desaparegut del gran discurs històric quan expliquem la ciutat i el Principat es deu substancialment a un discurs purità que no ha acceptat mai aquesta part de Barcelona. Mirador, un dels millors setmanaris mai produïts a la Catalunya del segle XX, punt de trobada de la millor intel·lectualitat catalana, per exemple, sempre menystingué tota la producció artística i literària produïda al Paral·lel, per exemple. Però avui dia sabem gràcies a investigacions com la d’Eduard Molner que Baixant de la font del gat, per exemple, fou un fenomen de masses que feu una feina de normalització per al català molt major que les poesies de Josep Carner o el mateix Mirador

Malgrat algunes recuperacions parcials del llegat dels baixos fons barcelonins, la tasca que encara queda per fer és considerable. I és una feina necessària. Únicament així podrem explicar una part de la nostra història injustament oblidada i que va ser una peça clau del funcionament de la ciutat durant molt temps, i no una d’accessòria. Durant molt temps, el Barri Xino va ser el veritable cor podrit de la capital catalana.

Per saber-ne més:

Blom, Philipp. La fractura: Vida y cultura en Occidente, 1918-1938. Barcelona: Anagrama 2016

Ealham, Chris (2018). La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937. Madrid: Alianza Editorial

Foix, Pere (2019). Apòstols i mercaders. Manresa: Tigre de Paper

Madrid, Francesc (2010). Sang a les Drassanes. Barcelona: A Contra Vent

Molner, Eduard i Albertí, Xavier (2012). Carrer i escena. El Paral·lel 1892-1939. Barcelona: Viena Edicions

Vallmitjana, Juli (2015) La Xava. Barcelona: Edicions de 1984

Villar, Paco (2009) Historia y leyenda del Barrio Chino. Crónica y documentos de los bajos fondos de Barcelona 1900-1992. Barcelona: La Campana

Villar, Paco (2017) La Criolla. La puerta dorada del Barrio Chino. Barcelona: Comanegra

Read More

Va ser un miratge. Els nens tornaven a jugar al costat de la Catedral. Segurament alguns no ho havien pogut fer mai. Qui sap si algú ja n’està preparant postals per vendre-les als turistes: un souvenir d’una ciutat de turistes sense turistes? Amazing! Aquesta entrevista es va fer quan semblava que tornava la tan anhelada “normalitat”. I això, en la Barcelona de 2021, vol dir turisme. Encara estem lluny de la reaparició d’aquells grups massius que col·lapsen el centre històric, però els turistes recuperen el terreny perdut durant la pandèmia i els bars del Born els hi tornen a pertànyer. “Business as usual”. La imatge d’una ciutat que els barcelonins havien anat recuperant, si bé buida (conseqüència de dècades de gentrificació i buidatge de la seva població per afavorir la indústria turística) ja ha format la crisàlide per esdevenir un record.

Els ramats de turistes van tornant, el patrimoni torna a quedar patrimonialitzat pels milions de turistes que marxaran en uns dies. I malgrat tot, és possible fer divulgació de manera diferent en una ciutat així? A “La Bullanga” diuen que sí. És possible mostrar el patrimoni, ensenyar la història de Barcelona i centrar-ho, a més, en els sectors populars que durant segles han construït la ciutat on avui els turistes es fan ‘selfies’? És possible fer-ho, a més, com si estiguessis en un joc de rol? Els germans García (en Marc i en Xavier) i l’Alba Oliveras, els integrants de “La Bullanga” han decidit que sí. Es queden a la ciutat. Els Astèrix i Obèlix de la indústria turística.

El plaer de fer allò que els omple, l’orgull d’haver creat alguna cosa diferent i útil per al públic els impregna els ulls, i fixa la manera com parlen. No tenen secrets entre ells; i per això s’interrompen, riuen i van matisant-se els uns als altres en mig de l’entrevista. La calor i la xafogor encara no són irresistibles i, en una terrassa del centre de la ciutat, ens expliquen què volen oferir… mentre a les taules del voltant no se sent dues vegades el mateix idioma.

Què és una “bullanga” i què és “La Bullanga”?

MARC GARCÍA: Una “bullanga” és el terme amb què descrivim un seguit de revoltes populars a la Barcelona del segle XIX i els seus protagonistes són clarament les classes populars. I “la” Bullanga és un projecte de divulgació històrica del patrimoni de la ciutat de Barcelona i que volem arrelar socialment en el “cap i casal”. Emprem una metodologia ‘gamificada’, del joc, de la interacció.

Avui dia, la Bullanga forma part d’una cooperativa de treball associat anomenat “Prospeccions en Sorra”. Arran de la pandèmia, ara mateix estem en una fase de reconversió del projecte i volem que esdevingui una associació. Però “La Bullanga” continua essent el pal de paller de tot plegat.

XAVIER GARCÍA: Sobre el per què del nom, cal tenir en compte que nosaltres, al principi, ens ho vam prendre molt seriosament. Volíem mostrar coses de Barcelona, genuïnament i amb una sonoritat que no fos massa universal. De mica en mica ho vam anar acotant… però al final ens ho vam jugar gairebé a cara o creu. Vam acabar fent servir un pèndol de decisions [assenyala el seu germà, somrient] que et vaig regalar jo per Reis! A mi m’agradava com sonava “bullanga” perquè d’alguna manera connecta amb el que volíem fer nosaltres: rebel·lar-nos contra el model turístic imperant i que era un fet genuïnament barceloní.

A en Marc li agradava més “carassa” (aquesta mena d’efígies que sobresortien de les façanes d’alguns edificis i que identificaven certes professions perquè la gent era majorment analfabeta; tot i que en molts moments històrics s’associaven a prostíbuls). 

ALBA OLIVERAS: Però ho deia més en el sentit de realçar allò ocult i misteriós!

XG: Clar, clar!

MG:  En qualsevol cas, vàrem agafar aquests noms i altres, que complien amb els nostres desigs de mostrar quelcom veritablement genuí de la ciutat i que remetés a les classes populars de Barcelona i a la història menuda de la gent.

Com a moment històric, les bullangues ens mostren l’incipient divorci entre les masses populars i els nous dirigents liberals que en principi estaven fent la revolució en el nom de tots. Quan s’empra per primera vegada el terme, ho fan els liberals per referir-se despectivament a les classes baixes, a la patuleia (cosa que també passarà amb la futura “jamància”). Avui dia, estic molt content d’haver escollit aquest nom, perquè connecta amb allò que volem fer: divulgació històrica, però amb un toc d’humor i contingut de classe. El 1835, amb la primera bullanga, potser hauríem estat arrossegant el toro per la Rambla [es refereix a l’incident a la plaça de toros que acaba desencadenant la primera bullanga].

XG: Arrossegar un toro és massa per a tu. Et veig més cremant convents!

Els entrevistats, improvisant una ruta. Font: Ab Origine

Com s’articulen els vostres itineraris? Quin és el vostre to diferencial?

MG: Com una recepta de cuina, maridant diferents elements.

XG: La nostra metodologia intenta trobar una harmonia entre una sèrie d’elements que no toca ningú. No conec cap projecte que vulgui ajuntar divulgació històrica, amb una metodologia rigorosa, patrimoni amb unes dinàmiques gamificades.

MG: Hi ha experiències interessants, com la Cultruta, que reivindiquen el fet local i s’allunyen del model ‘tour operador’; un model, aquest darrer, que no aporta res ni té un model divulgatiu seriós i que únicament s’explica d’acord amb l’explotació del model turístic. Però, en qualsevol cas, no tenien el mateix model divulgatiu que el nostre.

Des del principi ens vam plantejar que els grups havien de ser petits, tant per criteris de sostenibilitat, com per l’impacte que té en l’entorn i com per l’atenció que el guia pot tenir. No aspirem a créixer massa, ni un model empresarial. Volem gaudir d’allò que fem. I això significa (encara que soni a tòpic) gaudir d’allò que hem creat. El petit format ajuda molt millor en aquesta transmissió de coneixement.

A més, les històries que hem creat i que són el fil conductor de les rutes, són cent per cent nostres… Tot i que ja sabem que no guanyarem cap Òscar al millor guió. Vam inspirar-nos en el “tria la teva pròpia aventura” que llegíem de petits o els jocs de rol, fins i tot! Per mi, era un somni poder aplicar-ho al camp de la història.

El plat que obtenim de tot plegat és un on hi ha divulgació històrica, gamificació, transmissió de patrimoni, etc. que es transmet gràcies a una metodologia on qui fa el tour és el protagonista de la història durant una estona. Per què tot plegat? Per reivindicar un model diferent i entregar-nos a allò que fem.

XG: El procés de formació històric pel qual hem passat (no som historiadors, tot i que sempre ens han agradat molt la Història i les Humanitats) ha sigut molt enriquidor. Vam descobrir coses que ignoràvem totalment.

Estem molt orgullosos de la metodologia que hem creat, independentment de l’èxit que acabem tenint. Això al final, no dependrà tant de nosaltres, però haver aconseguit crear un model on hem aportat una sèrie de valors com interactivitat, inclusió, sostenibilitat, divulgació… i que ho puguis escalar no únicament a barris d’aquesta ciutat, sinó que tindria potencial per aplicar-se a altres llocs… és important, perquè en el fons el que estàs proposant és reivindicar i redescobrir llocs que, pels temps de voràgine i massificació turística en què ens ha tocat viure, han quedat molt distorsionats.

Hem aconseguit crear un model nou, genuí i ho hem fet inspirant-nos únicament amb les històries de las gent que ha anat habitant aquests barris. Tampoc estic dient que no hàgim estat els únics de tot el món que hi hàgim pensat, en això, però a casa nostra no en som conscients.

MG: Vam arrencar el projecte poc temps abans de la pandèmia del COVID, i ja veurem com tornem a aixecar el cap, però hi ha una cosa interessant; i és que, fins el dia d’avui, el 100% del nostre públic és local: de Barcelona o voltants. Això demostra que hi ha un perfil de gent que té moltes ganes de redescobrir la seva història local i que vol fer-ho amb unes plantilles d’oci alternatiu que està més o menys emergent (scape-rooms, cluedos en viu, etc.)… la resposta ha sigut molt positiva.

Quins avantatges us dóna aquest model mix de tour i rol?

XG: Molt sovint, si paro l’orella, em quedo parat per les inexactituds o falsedats que diuen els qui fan de guies turístics per la ciutat. D’entrada, m’agradaria pensar que el primer factor que ens diferencia és una oferta cultural sòlida i fiable. A més, crec que la metodologia que hem creat ens dóna el millor de diversos mons: a més del coneixement espacial, la persona que fa el tour és el centre de la història i es converteix en un element actiu… això no és possible amb grans grups en els quals uns quants escolten, alguns altres fan fotos o selfies i la resta, que miren els arbres o els ocells. És un panorama que a mi em deprimeix molt, realment.

Els nostres itineraris no tenen cap mena de voluntat de contribuir a la massificació. No estem aquí per avarícia o enriquir-nos i aprofitar-nos de la “marca Barcelona”. Volem difondre la història en uns termes molt concrets. El grup petit, actiu, participatiu i integrant el teixit comercial i botiguer de la ciutat, etc. és per a nosaltres l’única manera de fer-ho. De fet, també hem ofert allò que voldríem que ens oferissin si visitéssim una ciutat estrangera.

MG: Exacte. No deixa de ser un exercici d’empatia. I respecte a això, crec que l’element essencial és la vivència.

AO: De fet, una de les aportacions que fem és que fins i tot per a algú que no li agradi la història, gaudeix quan fa els nostres itineraris, perquè viu les coses i et poses en la pell d’uns personatges i tot. Potser no t’interessa excessivament el període històric en concret, però ho retens tot molt millor. Si no et frapa una cosa, potser ho farà l’altra.

MG: Hi ha alguna gent que es pensa que anem vestits d’època i que fem teatre… però s’emporten un disgust!

XG: Alguns fins i tot ens ho han arribat a demanar, en les recomanacions per millorar els itineraris!

Propugneu una defensa d’un model turístic que respecti el comerç i les dinàmiques locals i un tipus de visites allunyades dels grans i nombrosos grups de visitants… però ho feu en una ciutat, Barcelona, totalment massificada pel   turisme   i   cada   vegada   més   gentrificada!   No   genera contradiccions, això?

Font: Ab Origine

XG: Aquest és ‘el’ tema. Són molt interessants les situacions en què ens hem trobat amb algunes institucions i amb botigues, per exemple. Ningú espera que algú d’aquí tingui una iniciativa com la nostra. Tothom desconfia i es pensa que qualsevol proposta que facis amb olor de turisme serveix per treure diners, a posar més gent pels carrers… és increïble com ningú es planteja que realment algú vulgui agafar la paella pel mànec i transformar un model, fent les coses una mica diferents. Tothom desconfia de tu!

Quan vam anar a fer conèixer el projecte a botigues i altres llocs del centre de la ciutat, era com anar a vendre a porta freda l’Enciclopèdia Catalana el 2021. Ens miraven com si fóssim d’un altre planeta i desconfiaven, almenys, d’entrada. Podríem explicar moltes experiències molt interessants que mostren com la gent, tristament, ha vist com any rere any, la marca Barcelona, des del 1992, ha passat de dos milions de pernoctacions, a trenta. Fins a cert punt, tot anava molt bé fins que ens vam adonar que potser tot plegat era massa, i a partir d’aquell moment, tothom es malfia de tothom.

MG: Quan hom parla de divulgació de patrimoni històric, també ho fem de turisme, perquè un dels públics que hi pot haver, qui ve a conèixer el patrimoni d’una ciutat, al final és un públic visitant. Ara bé, és cert, també, que la nostra proposta ha funcionat és públic local. Es pot entendre com a turisme en el sentit que es desplacen, són de fora la ciutat. No considerem, per tant, que el nostre projecte sigui tan enfocat al turisme com el concebem d’entrada.

Si ve un turista visitant, serà benvingut perfectament, perquè ve apel·lat per l’element central: la cultura. Jo puc voler conèixer Santa Sofia, a Istanbul; o el Colosseu, a Roma. Com es fa possible això, entra dins un circuit econòmic que genera un model turístic. El turisme, com a activitat, quan hi ha interessos econòmics pel mig, s’articula i s’organitza d’una determinada manera: genera uns beneficis i un impacte. I aquest és el problema majúscul de Barcelona: té poc més d’un milió i mig de persones que rebien, abans de la pandèmia, massa gent.

També seria interessant reflexionar sobre l’oxigen que hi ha hagut pel carrer, i el replantejament d’usos que hi ha hagut durant la pandèmia: com la gent s’ha reapropiat de l’espai. Tot i que crec que és una gran oportunitat que hem perdut. Tot apunta al fet que no serà així, quan per la premsa veus que s’està demanant que s’ampliï l’Aeroport del Prat; la qual cosa significa intensificar encara més el que teníem abans: uns marges de gent que costava molt quantificar, però que podia oscil·lar des de catorze milions l’any fins als trenta que abans deia en Xavi.

Sigui com sigui és una barbaritat. Estem parlant d’una ciutat de només d’un milió i mig d’habitants, una ciutat amb una de les densitats de població més altes de tota Europa, 100 quilòmetres quadrats, no pas més. I per més inri, el turisme se centra en un espai que podríem acotar entre la Sagrada Família i Park Güell; però la resta és al centre: Barri Gòtic, Raval, etcètera. L’impacte és bestial, per intensitat i per usos. El veïnat no pot fer els mateixos usos que fan d’un espai que està tan massificat Això genera un conflicte clar.

Si a més, li sumem que allò que dirimeix aquest conflicte passa a ser l’interès econòmic, el problema s’engrandeix. Això és el model Barcelona, i això durant molts anys ha anat tirant-se endavant i anomenant-ho “progrés”, quan en realitat parlem de “benefici”. Un benefici, a més, que no es reparteix de manera igual. La gentrificació en els preus de lloguer és un indicador que no ha parat mai de pujar, una autèntica barbaritat quan entra en conflicte i s’expulsa a la gent. En aquest aspecte, nosaltres estem completament en contra d’això.

Ara bé, la contradicció que ens produeix, a part del que comentava el Xavi, és una que he trobat de molt concreta: proposar un model de divulgació del patrimoni, que vol ser diferent, respectuós amb els usos que dèiem… però que es fa al centre de Barcelona, a l’epicentre del conflicte. Assumeixo la contradicció, però hom també fa la divulgació dels llocs on hi ha la màxima concentració de patrimoni… i això condemna anar al centre. Això fa que et plantegis un dilema, que no està resolt, que o bé renuncies i marxes del centre per descongestionar, dones exemple, abandones el patrimoni que hi ha al mig (i qualsevol alternativa de fer un model diferent) i no participes aleshores en sumar més gent al projecte… o planteges un model que sigui diferent, i vas al front, que és ara mateix això.

Potser no és ben resolt, però nosaltres hem optat per aquesta idea: desenvolupar les nostres activitats aquí, perquè és on hi ha més restes patrimonials, i és on hem pogut desenvolupar el fil argumental: d’una banda l’itinerari romà i d’altra, el medieval. A això també s’hi junta que el 90% de la història de Barcelona es troba al centre. També és cert que en altres barris es podrien desenvolupar altres itineraris amb relació a la seva història: anar a Sants per abordar el moviment obrer, pots anar a Nou Barris als anys seixanta per abordar la immigració de la resta de l’estat, etc., però crec que s’ha de començar pels inicis de la història de la ciutat.

Dit això, nosaltres ens movem dins d’un circuit que és l’economia social. I, mantenint aquesta via, hi ha sectors que són particularment conflictius. No és el sector de l’energia verda, està clar, però si es vol una economia transformadora, ha de ser-ho transversalment i aplicat a tot i d’alguna manera ha de ser factible poder crear un model per anar a conèixer altres patrimonis. I això no es pot fer a través de creuers, ni de 14 milions de pernoctacions.

Es percep clarament, en les vostres visites, una explicació de la ciutat en un   temps   concret   i   posant   el   focus   d’atenció   en   els   seus sectors populars. Feu turisme social? Teniu por que aquesta dinàmica pugui banalitzar algunes experiències populars del passat?

XG: “Turisme social”… a vegades les etiquetes són molt capritxoses, realment no ho sé. El que sí que sé, es que hi ha una part social molt important en el projecte des de l’inici. Per a mi, a nivell personal, el llibre de l’antropòleg Xavier Theros, Barcelona a cau d’orella, vaig trobar que explicava la història de Barcelona a través dels carrers i de la gent que els vivia. El tema social per a mi, a banda de les implicacions socials que hem comentat abans, és una de les coses més interessants de tot el projecte: intentar entendre que al final, històricament, sempre estem repetint situacions o moments, sigui al segle XXI o al XIII. Poder analitzar la història dels carrers de Barcelona, com vivia la gent, què hi passava, les seves classes populars… ha estat tot plegat una de les parts més nuclears del projecte. Sempre hem estudiat una mica la història des de dalt. I des de l’inici d’aquest projecte, allò que més m’ha enriquit és veure la història a escala popular i com es vivia a la Barcelona del segle XIV, o a la Barcino del segle III, quan es construeix la muralla.

Una de les famoses “carasses”. Font: Ab Origine

Pel que fa a la segona pregunta, no crec ni molt menys que banalitzem. En els nostres itineraris, de fet, els personatges que surten són individus que, per exemple, en el cas de l’itinerari medieval, són els remences. Reivindiquem, doncs, unes figures que són uns grans abandonats. Justament, abans comentàvem l’afer de la carassa: la prostitució, la història i la vida real de les persones s’amaguen en etiquetes o tabús que es posen sota la catifa. Al final, les nostres rutes, també toquen gent important, però donem veu a tots els sectors. I crec que això és molt important: reivindicar les vides senzilles i humils que també van construir la història, igual que els grans noms i els personatges nobles.

MG: El fet de dir que fem història social, fa vertigen, des de la humilitat. Sí que és cert que hem intentat posar l’accent en fenòmens més quotidians, utilitzant també la macrohistòria i els grans noms. Per això dic que fer història social, de tal manera que jo l’entenc, té una dificultat física, que és amb relació a l’accés a les fonts.

En la narració, que és el fil conductor, també ens prenem certes llicències que serien difícilment plausibles. Per exemple, què fa un grup de remences entrant el 1486 a Barcelona en ple alçament, format per dos homes i dues dones? Hi ha alguns valors que s’actualitzen, com per exemple, respecte del paper de la dona. Les nostres narracions són paritàries: els nostres protagonistes són tant homes com dones, però segurament en versemblança històrica no es així pel pes que tenien en la vida pública els homes, sobretot en els dos moments històrics que nosaltres treballem. Crec que no és banalització.

Enfocar tours per la ciutat d’una manera alternativa us ha dut a valorar un altre tipus de patrimoni més ocult o que no crida tant l’atenció a les grans guies turístiques?

XG: Totalment. Crec que les grans coses que ens enduem a casa, funcioni o no aquest projecte, són les coses que hem après de Barcelona: redescobrir, que és en el fons el que volem transmetre i de totes les històries que han d’haver-hi dels carrers, que és una mica el que explica el llibre, que per mi ha sigut  molt interessant, ens ha servit i ens ha ajudat, i hem après moltíssimes coses que no sabíem d’aquesta microhistòria, els grans processos més o menys sí que els tens clars, però la microhistòria se t’escapa.

MG: En molts espais sí que és veritat que hi ha hagut una espècie d’intent permanent d’intentar allunyar-se d’aquells espais més mainstream, a vegades reeixit, a vegades no, perquè al cap i a la fi, tornem a la mateixa contradicció-origen: estàs fent divulgació del patrimoni històric i aquest és el que és i ho has d’aprofitar. Alguns cops no pots apartar-te tant, però altres sí. Ens hem basat més en elements que passessin més desapercebuts.

Gaudim molt, i si tenim un descobriment, si localitzem un espai que d’alguna manera no és tan compartit, doncs això té més valor divulgatiu.

AO: De fet, abans quan us parlàvem que al principi un dels noms que volíem posar era el de “carasses”… ara anem buscant carasses per tot arreu, perquè n’hi ha moltíssimes d’ocultes que la gent no coneix! I ens encanta anar mirant. Tanmateix, a vegades no saps si són peces originals, reconstruïdes o reubicades, si complien aquesta funció o no…

Explicar la història ‘des d’avall’ també deu implicar documentar-se d’una manera diferent…

MG: Ens agradaria dir que sí, però potser no tant. Intentem triar de diferents aspectes. M’agradaria pensar al final que sí, però no hem descobert els ous d’or tampoc en això, i les fonts que tenim són les que són. Aleshores com a projecte divulgatiu, no apartem les fonts acadèmiques que són les més expertes en cadascun dels àmbits, per exemple en romà, hem fet molt de cas de figures referencials com la Isabel Rodà, que són molt coneixedores d’aquest tema o figures emergents com l’Alessandro Ravotto, qui va escriure una tesi sobre la muralla romana que ens ha servit molt (perquè la trama romana va al voltant d’això). En el trajecte medieval, hem llegit molt a la Teresa Vinyoles, l’Angel Casals, etc. En resum, gent que ha estudiat molts elements que nosaltres necessitàvem per ambientar les nostres històries. Paral·lelament també ens inspirem en programes o publicacions de divulgació històrica. Per exemple, el programa radiofònic En guàrdia!, o la Sàpiens.

Per últim, hem usat un tipus d’autors que han treballat aspectes divulgatius però molt més orientats cap a elements de la vida quotidiana, de microhistòria, en podríem dir. Visions des de l’antropologia, l’etnologia, etc. Autors com en Xavier Theros, o en Dani Cortijo. També una de les fonts que intentem sumar, sense restar el rigor, és el tema del folklore, la mitologia, etc., hem emprat molt el Costumari Català,de Joan Amades, ja que entenem que enriqueixen una mica la divulgació.

Els integrants de “La Bullanga”: Alba Oliveras (esquerra); Xavier García (al centre i al fons) i Marc García (dreta). Font: Ab Origine

Creieu que existeix un públic ampli per a l’oferta que feu?

XG: A mi m‘ha sorprès molt. L’objectiu principal mai ha estat portar més gent i empitjorar la situació general, però sí que d’alguna manera, la intenció personal en un inici i un dels grans reptes quan va començar tot aquest projecte, era fer una mica de pedagogia amb el públic internacional, intentar reivindicar i lluitar perquè la zona absorbís la quantitat de turistes que pot absorbir per mida i densitat. Personalment, em sap greu no haver pogut arribar a un públic potencial internacional que entengués una manera de venir a Barcelona més sostenible i més personalitzada. No ha estat així, i al final per experiència és molt complicat, i és una indústria molt definida i trillada.

MG: Tenia el dubte a l’inici a qui li agradaria aquesta proposta. Parles de patrimoni i al final parles de visitants que venen a la ciutat, amb un nucli molt important de gent estrangera.

Al final per A o per B, el que fem ha funcionat entre el públic local. Ja sigui per la comunicació que fem i la persona qui ho fa [assenyala a l’Alba. Somriure còmplice], hem arribat més a un públic local. A mi ja m’està bé, per comoditat pràctica, són els grups que jo puc portar… perquè amb anglès no tinc traça, tot i que no tindria res en contra d’expandir-ho.

En qualsevol cas, el públic al qual ens dirigim local i és molt interessant veure com la gent d’aquí no coneix la seva mateixa història… per descomptat, és molt gratificant quan, al final del trajecte, et somriuen agraïts.

Read More

[Aquest article s’ha publicat conjuntament amb Catarsi Magazin]

Ex ante: la derrota de 1848

«Estem dormint sobre un volcà… No s’adonen que la terra tremola  de nou? Bufa un vent revolucionari, i la tempestat es perfila ja en l’horitzó». Quan Alexis de Tocqueville pronuncià aquestes paraules, a principis de 1848, a la Cambra de Diputats francesa, dues grans onades revolucionàries liberals ja havien recorregut Europa durant les dècades de 1820 i 1830. Faltava, però, un darrer moviment sísmic a Europa que acabaria d’assentar el nou ordre liberal que venia coent-se des del segle XVIII.

I és que el capitalisme i el liberalisme polític no foren moviments que s’imposessin ràpidament i total després de la «Gran» Revolució Francesa (1789-99); de la mateixa manera que l’Antic Règim tampoc desapareixeria immediatament i absoluta. Malgrat els intents restauracionistes per rescatar l’Antic Règim després de les guerres revolucionàries i napoleòniques i la derrota definitiva de Napoleó a Waterloo (1815) per part de les principals potències absolutistes europees, cal observar el període 1800-1848 com un temps de transició i de convivència de dos models socials aparentment contradictoris: per una banda, el representat per l’Antic Règim (decadent), i per una altra, el liberal (ascendent). Dit d’una altra manera: no hi hagué una ruptura, sinó una transició cap al liberalisme i el capitalisme; i moltes de les elits de l’Antic Règim s’adaptaren als nous temps (recordem Il Gattopardo).

En aquest sentit, els moviments revolucionaris de 1820 i 1830, tot i que protagonitzats en bona part per les classes populars, no portaren a la terra promesa dels eteris «drets humans» ni a un món millor… per a tothom, sinó que encimbellà una nova classe social i política dirigent: la burgesia (urbana o rural). Mentrestant, les classes populars, el nou cap visible de les quals seria el proletariat, eren la baula feble de l’expressió «l’explotació de l’home per l’home». Només cal recordar que entre 1800 i 1860, es calcula que hi hagué un augment de la productivitat del 400% sense grans innovacions tecnològiques. Un fenomen explicable principalment per la brutal extracció del treball a la qual se sotmetia a les classes treballadores.

La Primavera dels Pobles (1848), l’última potser de les grans revolucions liberals, es diferencià de les anteriors onades revolucionàries del segle XIX europeu pel fort vessant popular que tingué i perquè pot ser definida com a la primera revolució global. En llocs com Alemanya, Itàlia o Hongria, es féu una defensa radical a favor d’implementar repúbliques democràtiques, unitàries i centralitzades, seguint el model de la França revolucionària (la de 1789-99) i democràtico-popular dels jacobins. Fruit de la convergència de diverses crisis (agrícoles, industrials i ideològiques), acabà en un enorme fracàs, amb algunes excepcions. També és cert que confirmà l’aparició d’una nova generació de líders i pensadors obrers que començaven a plantejar obertament i de manera estructurada alternatives al capitalisme i al liberalisme. El 1848, recordem-ho, també és l’any de l’aparició d’un text anomenat Manifest del Partit Comunista.

Imatge icònica de la Revolució de 1848 a Berlin, el març. La Primavera dels Pobles pot ser considerada la primera revolució mundial. Font: Wikimedia Commons

A França, que com altres vegades lideraria l’onada revolucionària a Europa, l’esperança de 1848 s’iniciaria amb un canvi de règim: de la Monarquia de Juliol (1830) de Lluís Felip d’Orleans («el rei ciutadà» que havia encapçalat un «regnat dels banquers») es passà a la proclamació de la II República Francesa (1848-51). Les classes populars de París, que tornaren a ésser un actor indispensable per imprimir un to eminentment republicano-democràtic al nou règim republicà, foren traïdes novament i durament reprimides durant les «jornades de juny» d’aquell mateix any (es calcula que hi hagueren milers de morts, deportats i detinguts). Les diferents eleccions que anaren succeint-se des de l’abril de 1848 fins al 1851 feren la resta, al donar el poder a les classes dominants —especialment als partits monàrquics— que permeteren a la burgesia un marge de maniobra sense precedents per implementar les iniciatives legislatives que més s’adeqüessin a les seves necessitats de classe.

La curta vida de la República, però, acabà entre l’1 i 2 de desembre de 1851, quan Lluís Napoleó Bonaparte, nebot de Napoleó I i president de la República, donà un cop d’estat, aprofitant la debilitat dels partits monàrquics i els seus interessos sovint contraposats, i amb el suport d’amplis sectors de l’exèrcit. Dos referèndums li permeteren, primerament, ser reelegit president i reforçar el poder executiu sobre el legislatiu i, segonament, proclamar el Segon Imperi.

Tot per al poble, però sense el poble: Napoleó III

Napoleó III (1852-70), una caricatura del seu tiet en qualsevol àmbit imaginable, sabé combinar l’autoritarisme amb un cert estil populista que li permeté prescindir de les forces polítiques que havien protagonitzat la vida política de la II República. Es restringiren llibertats individuals i col·lectives i s’afinà l’aparell repressiu. Especialment, l’obscur desig de la repressió del nou règim era la capital: París, l’epicentre de totes les grans revolucions contemporànies que havia viscut França des de 1789. Serà aquesta preocupació per tenir controlada la ciutat la que explica, per exemple, les enormes i cabdals reformes urbanístiques del baró Haussman a la ciutat, les quals no buscaven únicament el sanejament i millora de les condicions de vida de les classes populars que vivien al centre parisenc, sinó també un control eficaç de la ciutat que permetés un desplaçament ràpid de les forces militars gràcies a la construcció de grans avingudes i l’espaiament de la ciutat, si fos menester.

Pintura de 1865, on es veu a Napoleó III i al baró de Haussmann, plegats. Font: Wikimedia Commons

Fins a finals de la dècada dels seixanta, el Segon Imperi visqué un temps de bonança econòmica i creixement que li facilità el suport social de tres sectors socials indispensables: l’exèrcit, l’Església (la qual tenia un paper social enorme via l’educació i que era afavorida any rere any als pressupostos de l’estat) i la burgesia, entusiastament enriquida gràcies al desenvolupament industrial, els contractes públics, l’eufòria borsàtil, etc. Però, com en molts altres escenaris europeus on el capitalisme estava prenent volada, aquest creixement venia acompanyat de desigualtats socials rampants. A París permeté una segregació social molt marcada que seria clau per explicar el posterior aixecament revolucionari de la Comuna.

Així doncs, en un moment de dolça consolidació de l’estat liberal francès i amb una posició internacional remarcable, acrescuda gràcies a una política exterior de prestigi, expansionista i imperialista forçada en bona part per l’exèrcit, semblava que el nou règim napoleònic podria durar eternament, però un nou poder ascendent a Europa acabaria amb el Segon Imperi en uns pocs mesos.

Baionetes prussianes a Versalles

A finals de la dècada dels seixanta, després d’un període de relativa liberalització del règim, els suports socials que havien anat donant suport a Napoleó III estaven erosionant-se, principalment per una conjuntura econòmica internacional menys plàcida generada per la Guerra de Secessió Americana (1861-65). Tot això, sumat al desastre que havia suposat la (cara) expedició militar francesa a Mèxic (1861-67) deixava el règim en hores baixes, però va ser Prússia qui faria col·lapsar França mitjançant una guerra.  

La guerra francoprussiana (1870-71), iniciada el 19 de juliol 1870 fou breu, però contundent. La possibilitat d’una unificació alemanya per part d’una Prússia ascendent era un perill directe per al país gal, ja que no únicament afebliria la posició francesa i comptaria amb un competidor geopolític directe a l’Europa Central, sinó que també obriria la porta a l’annexió de les regions d’Alsàcia i Lorena (considerades com a territoris de cultura alemanya) per part de Prússia. El canceller alemany, Otto von Bismarck (1815-98), després d’assegurar-se la neutralitat britànica i la russa i haver tensat hàbilment les relacions diplomàtiques amb França aconseguí que Napoleó III li declarés la guerra. L’error seria fatal.

L’exèrcit francès, mal equipat i dirigit, i amb efectius dispersos per les seves colònies i Roma  (efectius francesos hi eren presents d’ençà de l’esclafament de la República Romana, proclamada el 1849), no va tenir mai cap possibilitat real davant de la maquinària bèl·lica prussiana: nombrosa i molt millor equipada. Però fou la derrota francesa de Sedan la que posà punt final al Segon Imperi. No fou únicament una desfeta en tota regla, sinó que el mateix Napoleó III seria capturat. A mesura que anaven arribant les notícies de les derrotes a París, un grup de polítics encapçalats per Léon Gambetta proclamà la república a l’Hôtel de Ville, a París. Era la fi del Segon Imperi i l’inici de la III República (1870-1940).

El 19 de setembre, les tropes prussiano-alemanyes iniciaren un setge a la mateixa ciutat de París que duraria quatre mesos i on moriren centenars de persones. Les diferències socials que havien anat aprofundint-se durant l’Imperi determinarien qui passaria gana i qui no (o qui havia pogut marxar de París perquè tenia casa fora de la ciutat assetjada). O dit en altres termes: qui feu front principalment a l’atac prussià i en patí més durament les conseqüències foren les classes populars parisenques.

Proclamació de l’Imperi Alemany a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles. Font: Wikimedia Commons

Per si tot això fos poc, mentre els parisencs aguantaven el setge, arribà la notícia que els prussians havien proclamat l’imperi alemany («Deutsches Reich») i consumat la unificació alemanya ni més ni menys que a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles, un lloc quasi místic de la història francesa (un record de la França gloriosa del Rei Sol) que suposà un cop molt dur per a la moral i orgull francesos. Una jugada de poc tacte, però segurament obligada per a Bismarck, qui no volia proclamar l’imperi a Berlin per no afavorir-la per sobre de cap altra ciutat alemanya.

Mentre els nous capitosts polítics animaven al poble a resistir a ultrança, començaven a negociar ja amb els prussians el final de la guerra i a traçar un projecte de república que tornés a respondre, essencialment, a les necessitats dels poderosos i tornar a la ‘normalitat’ liberal com més aviat millor. O, dit d’una altra manera, traçar una línia de continuïtat entre la II República burgesa antidemocràtica i la nova. Però per poder implementar el nou ordre de coses, calia apaivagar el furor popular i desarmar el poble de París.

18 de març de 1871. «Vive la Commune!»

La fi del conflicte amb Prússia significaria també una factura enorme i de molt difícil gestió. Al final de la guerra, el gener de 1871, França hauria de fer front a les compensacions de guerra als prussians (5.000 milions de francs amb un 5% d’interessos) i mantenir 500.000 soldats al seu territori; una gesta complicada, tenint en compte l’augment de deute públic generat durant el Segon Imperi.

Per la seva banda, Bismarck volia assegurar-se una pau duradora amb el nou govern francès, i per això forçà que es convoquessin eleccions en territori francès, el 8 de febrer de 1871. Com ja havia passat durant la II República, el 1848, el vot rural fou essencial per decantar la majoria parlamentària de la nova Assemblea (emplaçada a Bordeus) a favor dels conservadors i monàrquics, els quals obtindrien 450 diputats dels 750. Per aquest motiu aquesta fou coneguda com a Assemblea «rural», o «parlament dels terratinents».

Això assegurava, no únicament la pau amb el nou i poderós veí teutó, sinó també l’inici de la concreció d’un projecte conservador i classista per a França. Per poder-lo dur a terme, però, calia desarmar el poble de París, el qual s’havia armat per resistir l’invasor prussià, a qui, per cert, ja havia vist desfilar triomfalment pels Camps Elisis.

Després de dues insurreccions menors l’octubre de 1870 i el gener de 1871 contra el govern provisional, del qual les classes populars parisenques desconfiaven enormement, la situació era realment volàtil. El fet que aquestes mateixes classes populars interpretessin com una traïció l’armistici, primer, i la pau amb Prússia després, agreujà la tensió entre el govern provisional i el poble de París. I també posà en guàrdia les classes benestants de la ciutat, les quals odiaven els prussians, però encara més un poble que, cada dia que passava, semblava més disposat a amotinar-se; el nou govern francès també tenia por que els parisencs acabessin implementant una república social (la «Sociale»).

Communards, a la Plaça de la Vendôme. Font: The Blanqui Archive

Però el tret de sortida de la Comuna es disparà en el moment en què el govern republicà envià l’exèrcit francès per confiscar uns canons custodiats per la Guàrdia Nacional (i que havia adquirit per subscripció popular) als barris populars de Montmartre, Belleville i La Villette. Un moviment que estava destinat a ser el primer pas per al desarmament de París provocà una forta contestació popular armada a favor de la Guàrdia Nacional (que durant el conflicte s’havia anat ‘popularitzant’ i tenia una tradició democràtica a l’hora d’escollir els seus oficials i que en aquells moments estava dirigida per un Comitè Central) i de la Comuna de París: «Visca la Comuna!». És el 18 de març de 1871.

S’iniciava un període que s’allargaria fins al maig d’aquell mateix any, curt, però extraordinàriament intens i prolífic que no únicament suposaria una contestació absoluta de l’ordre social tal com portava modelant-se des de principis del segle XIX ja no en el pla teòric, sinó també la concreció d’una alternativa al capitalisme i que ha estat qualificat per molts historiadors com la primera materialització socialista de la història.

 Més enllà del programa concret que proposà i dugué a terme la Comuna, cal tenir en compte que aquest no aparegué per ciència infusa, sinó que partia d’un substrat ideologicopopular de llarg recorregut i que podem remuntar, com a mínim, al període democràtico-popular de la «Gran» Revolució Francesa i al jacobinisme.

La falta d’una ideologia clara és també un dels trets diferenciadors d’aquesta revolució temporalment reeixida. Al contrari que les revolucions del segle XX, les quals es feien en nom d’ideologies (generalment) més definides, la Comuna fou un punt d’encontre de diferents tradicions de pensament popular, obrerista i progressista que feia decennis que estaven fortament arrelades: més enllà del jacobinisme (el líder del qual, Maximilien Robespierre, era àmpliament recordat i reverenciat pels demòcrates de la primera meitat del segle XIX), també hi trobem blanquistes, proudhonians o obrers influenciats per les idees que venien de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Aquests idearis, per altra banda, segurament no haguessin pogut arrelar amb la mateixa força sense l’establiment paral·lel d’un sistema educatiu no reglat organitzat per les mateixes classes populars, en contraposició a l’oficial (amb una forta presència de l’Església i no sempre massa eficient), on s’ensenyaven uns valors ben diferents dels estipulats en les lleis educatives franceses.

Per altra banda, un valor contínuament present abans i durant la Comuna fou el patriotisme ciutadà. I és que el nacionalisme popular jugarà un paper essencial en tot aquest procés: ja sigui cantant la Marsellesa (una acció que fins ben entrat el segle XX significava entonar una balada obrerista i a favor de les classes populars, més que cantar les glòries franceses) o resistint el setge prussià, el patriotisme popular entenia que una nació no podia dominar a cap altra, independentment de la seva força o mida. No debades, això ja havia tingut un primer reflex en la Declaració de Drets de 1795 (altre cop, l’ombra de la Revolució Francesa era llarga), que establia que «cada poble és independent i sobirà, qualsevulla sigui el nombre d’individus que el componen i l’extensió de territori que ocupa. Aquesta sobirania és inalienable». Al mateix temps, defensava la sobirania del comú enfront dels interessos o privilegis particulars.

La concreció d’un vell somni

Així doncs, el programa polític concretat i desenvolupat per la Comuna de París emanava, no únicament de les seves experiències quotidianes o d’una xarxa de complicitats socials notable, sinó també d’un bagatge ideològic de llarg recorregut històric. Es tractava, doncs, de la materialització d’una sèrie d’idearis democràtics, populars i obreristes que s’havien anat formulant durant molts decennis. Com es concretaren les demandes de la Comuna, a partir d’aquest calidoscopi revolucionari?

El primer pas de la Comuna fou legitimar el nou règim mitjançant unes eleccions i el Comitè Central de la Guàrdia Nacional exigí al govern francès (que havia fugit a Versalles amb una part important de l’exèrcit encara fidel a ell i a la majoria de treballadors públics) que reconegués l’autogovern de París, l’autonomia de la comuna. El nou govern de la ciutat estava encapçalat pel Comitè Central de la Guàrdia Nacional, i estava previst que traspassés el poder a un Consell de la Comuna en unes eleccions per sufragi universal (masculí) que no es podrien celebrar fins al 26 de març. El govern revolucionari sabia massa bé que París representava gairebé un país a part de la resta de França i els seus posicionaments socials estaven molt més avançats que la resta de l’Hexàgon i que necessitava polítiques pròpies que responguessin a les seves necessitats. Paral·lelament, se suspengué l’estat de setge, es decretà la llibertat de premsa i s’amnistiaren els presos polítics.

Durant un període d’uns dos mesos, la Comuna aplicà una sèrie de mesures socials d’una modernitat que depassava àmpliament el marc cronològic en què tingueren lloc. Més enllà de les diferències existents entre els diferents actors revolucionaris (les relacions dels quals no foren sempre, ni de molt, bones), s’acordaren una sèrie de mesures socials (també d’altres immediates per assegurar el control militar de la ciutat), algunes de les quals enumerem aquí:

  • Control dels preus d’aliments bàsics
  • Pensions per a les viudes i orfes dels soldats morts durant la guerra
  • Es desplegaren ambiciosos mecanismes per assegurar un habitatge per a tota la població (aturant desnonaments, prorrogant el pagament de lloguers, habilitant mecanismes per resoldre els litigis entre propietaris i llogaters…)
  • Millores en el sistema de beneficència
  • Establiment d’un salari màxim per als funcionaris de 6.000 francs (el salari mitjà d’un obrer parisenc era d’uns 1.500-2.000 francs)
  • El dret de la nacionalització per als estrangers que treballaven a París (especialment important en el cas dels polonesos)
  • Regulació i limitació de la jornada laboral
  • Establiment de la separació entre l’Església i l’Estat
  • Se sotmetia a un estricte escrutini als representants del poble, els quals havien de ser destituïts si no complien amb les seves obligacions
  • Obligatorietat d’anar a l’escola (laica i gratuïta) a tots els infants
  • Proposta de federació de les comunes franceses, posant punt final al centralisme francès
  • Aposta per la democràcia directa
Louise Michel, militant anarquista i una de les figures més conegudes de les jornades de la Comuna. Font: Wikimedia Commons

Malgrat la modernitat d’aquestes mesures i com d’avançades foren per al seu temps, hi hagué un àmbit important on la ruptura no s’imposà a la tradició: en el del gènere. Les iniciatives dutes a terme per la Comuna no tingueren en compte els greuges propis que patia la dona per se i els que havia d’aguantar específicament en el capitalisme vuitcentista (percebien menys salari que els homes, s’ocupaven de les tasques de la llar, patien les conseqüències de la falta d’anticonceptius i de la criança de les criatures, etc.). I malgrat l’enorme presència i protagonisme que tingueren, es mantingué una relació de submissió i paternalisme vers les dones, sovint de menyspreu. Això obligà que les dones fessin valer els seus drets (i formular-los) durant la Comuna. Algunes demandes, com el dret a l’educació de les nenes, foren escoltades i anaren guanyant influència.

En qualsevol cas, i malgrat aquesta deficiència notable vers el gènere, les mesures preses durant el govern revolucionari de la Comuna suposaven una ruptura total i absoluta amb l’ordre burgès anterior i suposaven un salt democràtic que afectava la totalitat de la vida dels treballadors i en millorava la seva qualitat de vida. Amb les deficiències lògiques creades per la situació bèl·lica, la Comuna aconseguí garantir un mínim de subsistència i exercir les funcions bàsiques d’un estat modern (incloent-hi el control de les comunicacions o el seu finançament).

Ara bé, per aquesta mateixa situació bèl·lica, també cal recordar que moltes d’aquestes mesures no varen poder-se adoptar plenament (o es van desenrotllar amb dificultats). I és que, immediatament després d’haver finit la guerra amb els prussians, la Comuna aguantà una altra guerra, aquest de caràcter civil, contra les tropes lleials a la nova República Francesa (burgesa).

La carnisseria repressiva d’Adolphe Thiers

Entre el març i el maig de 1871, coexistien a França dos projectes polítics antagònics: un, encapçalat per la Comuna, suposava l’autoorganització i el govern de la classe obrera sobre premisses democràtiques i ‘socialistes’ (podríem dir); i l’altre, el d’una república burgesa que assegurés la continuïtat del model econòmic capitalista, la preeminència dels interessos de les classes socials afavorides pel mateix i que tenia el seu cap visible en la figura del seu president Adolphe Thiers (1797-1877), personalitat política destacada des de la Monarquia de Juliol de 1830.

La Comuna havia comès un gran error que pagaria car: deixar a l’enemic que s’organitzés. Després de la seva proclamació i que una part de l’exèrcit s’unís a la seva causa, aquesta prioritzà legitimar el nou règim mitjançant l’organització d’eleccions i no considerà interceptar militarment les forces republicanes, que fugiren de la capital i es refugiaren a Versalles. A partir d’aquí, la Comuna estaria sentenciada. Thiers únicament havia d’esperar a rebre reforços de tota França per comptar amb una superioritat numèrica incontestable i acabar amb la revolució per la força de les armes. Dues figures tan importants del socialisme científic com Marx i Lenin consideraren aquest fet com a clau per entendre el fracàs de la Comuna, en les seves anàlisis posteriors.

L’aïllament i soledat de París, a més, eren un fet confirmaven la inevitabilitat del seu tràgic final. Malgrat alguns esclats revolucionaris semblants a París en altres grans ciutats gales, aquests no acabaren de quallar i foren ràpidament reprimits. I els intents d’un nodrit grup de republicans per evitar una guerra civil francesa i actuar com a intermediaris entre els dos contendents fracassaren.

Adolphe Thiers, primer president de la III República francesa i responsable de la repressió de París. Font: Wikimedia Commons

Paral·lelament a l’acumulació de forces reaccionàries, Bismarck donà llum verda a l’alliberament de tots els soldats capturats durant les batalles de Metz i Sedan perquè reprimissin el moviment comuner. Efectivament, la por a què una revolució similar a la de París tingués lloc en el novell imperi alemany va ser un element decisori determinant. Així doncs, les forces militars que havien fracassat en la defensa de la seva nació contra un enemic exterior, encaraven una nova tasca: acabar amb un enemic interior. Patrice Mac Mahon (1808-93), el general responsable de la desfeta de Sedan, i futur president de la República, seria un dels principals botxins.

Un cop van acumular tropes suficients, aquestes arribaren a París i arremeteren contra les tropes revolucionàries. Les reformes urbanístiques de Haussman, que s’havien dut a terme només uns anys enrere, foren essencials per a un ràpid control de la ciutat, gràcies a la major amplitud dels carrers i districtes, que permeteren un desplaçament ampli i ràpid de les tropes.

Les ordres dels comandaments militars foren les d’una repressió física exempleritzant. Es calcula que durant aquelles jornades, moriren (depenent de les fons) entre 5.000-100.000 persones. Si bé es tracta de xifres molt dispars, historiadors com Roberto Ceamanos han deixat constància que poc després dels fets de la Comuna, mancaven unes 100.000 persones en els censos municipals de la ciutat. La ferocitat de les tropes «rurals» s’explicava també en part per l’odi que sentien vers els habitants de París, els quals vivien en una realitat que era totalment incomprensible per a ells; i la demonització que en feren els oficials també hi ajudà.

La ferocitat de la repressió, en qualsevol cas, és únicament comparable a les grans matances del segle XX i no s’aturà únicament en la carnisseria en sí: deportacions, delacions, humiliacions, violacions i empresonaments en massa foren el destí per a molts dels que havien estat involucrats d’alguna manera en la Comuna. La subversió gegantina de l’ordre social que s’havia viscut durant aquelles setmanes no podia tornar-se a repetir mai més. A finals de maig de 1871, la Comuna ja havia deixat d’existir.

Participants de la Comuna assassinats per la repressió de l’exèrcit francès. Font: Wikimedia Commons

El llegat

Aparentment, la Comuna havia fracassat. La història d’aquells esdeveniments comptà amb pocs analistes contemporanis comprensius amb les seves causes. Fins i tot una de les grans figures intel·lectuals franceses, Émile Zola (1840-1902), qui anys després es perfilaria com un dels grans intel·lectuals progressistes del país, qualificà els fets de la Comuna com una febrada popular i que (tristament, això sí), la repressió era l’única solució per solucionar-ho.

La demonització, caricaturització i simplificació dels fets de la Comuna impregnaren la majoria de les explicacions posteriors de la Comuna. Òbviament, no hi havia cap mena d’interès per part de les plomes burgeses d’entendre o explicar un projecte polític totalment antagònic al seu.

Hi hagué llegat de la Comuna de París? Amb el pas del temps, la III República francesa anà relaxant la repressió contra les classes populars i la seva censura sobre el tabú que suposava 1871. Paulatinament, hi hagué una mena de reconciliació nacional, materialitzada per exemple en el retorn d’exiliats i deportats. Per descomptat, això s’explica en bona mesura perquè l’estat francès al segle XIX encarava un dels grans reptes de tots els estats occidentals: l’ascens de les masses i la democratització de l’estat; i això, d’alguna manera significava reconciliar-se amb el seu passat recent i intentar explicar-lo.

També explica que aquella legislació pionera que havia inspirat l’actuació de la Comuna acabés sent desplegada per la III República francesa amb el pas dels anys. Precisament, una de les grans lleis que provocà un terratrèmol polític al país seria la que separava l’Estat de l’Església, el 1905. Vint-i-quatre anys després, doncs, que la Comuna ho apliqués per primera vegada, això tenia una repercussió a nivell nacional.

Portada del diari francès L’Humanité, on s’informa de la marxa multitudinària cap al Mur des Fédérés. Font: Wikimedia Commons

Colofó de l’obrerisme popular del XIX o predecessor dels nous moviments obrers que acabarien imposant-se a finals del segle XIX (essencialment, socialisme i anarquisme)? Les revolucions socialistes triomfants al segle XX es desenvoluparan en contextos geopolítics i sociològics diferents i amb un rol del partit polític molt més rellevant, però moltes tingueren en la Comuna de París un referent clar. Molts dels principals líders socialistes, com per exemple Lenin (qui citava força sovint la Comuna), van estudiar a consciència aquest acte revolucionari i els motius del seu fracàs. Per la seva banda, les noves generacions de líders obreristes poc tenien a veure amb aquella amalgama cultural que havia impregnat la Comuna.

Quan faltaven poques hores per al final de la Comuna, l’exèrcit francès va afusellar uns 150 «comunards» davant d’un mur, al cementiri de Père-Lachaise. Foren enterrats en una fossa oberta als peus d’aquest mur. La memòria popular va nomenar aquell lloc «Mur des Fédérés» i el convertí en un lloc d’homenatge quan, a partir del 23 de maig de 1880, uns 25.000 parisencs, desafiant les ordres de la policia, hi dipositaren flors vermelles a mode d’homenatge. Aquest acte, repetit d’aleshores ençà[1] esdevingué un dels més sentits de l’esquerra francesa i un reconeixement als «“comunards», considerats els pioners d’allò que volia aconseguir. En l’ambient fervorós, popular i reivindicatiu que havia suposat la victòria de les eleccions legislatives franceses pel Front Popular (abril-maig de 1936), el 24 de maig de 1936, 600.000 persones, encapçalades per Léon Blum (secretari general del partit socialista francès) i Maurice Thorez (secretari general del Partit Comunista Francès) hi reteren homenatge. L’esquerra francesa sabia perfectament qui els havia precedit.  


[1] L’acte es traslladà a l’1 de maig, i després de la Segona Guerra Mundial (1939-45), també s’hi començaren a homenatjar les víctimes del nazisme.

Read More

El dos de setembre de 1945, Japó firmava la seva capitulació. La Segona Guerra Mundial arribava per fi al seu punt final, gairebé sis anys exactes del seu inici (l’u de setembre de 1939). Malgrat la seva cronologia oficial (1939-45), cal tenir en compte tots els conflictes i la inestabilitat mundials que des del 1914 portaven sacsejant el món: la Primera Guerra Mundial, la Revolució Russa, els nombrosos conflictes armats a l’Orient, les incipients lluites per l’alliberament nacional a les colònies, el Crack del 29 (i la Gran Recessió dels Trenta), l’arribada del feixisme i del nazisme al poder, la Guerra Civil Espanyola…

D’aquesta manera, per exemple, entre 1933 i 1945, moriren més de catorze milions de persones només a Ucraïna, Bielorússia, Polònia, les repúbliques bàltiques i als Balcans. Després, el gran conflicte de 1939-45 va acabar d’incendiar el món: els càlculs del nombre de morts basculen entre 60-70 milions de morts (d’aquests, 27 foren únicament soviètiques); al Japó, un 40% de l’àrea urbana fou arrasada i en la zona ocupada pels alemanys es destruïren unes 1710 ciutats i uns 70.000 pobles. Les conseqüències a curt termini del final de la guerra també foren turbulentes: 12.000.000 d’alemanys desplaçats, milions de morts causats per les grans fams de 1945-47 i les neteges ètniques de jueus i alemanys a Polònia, Txecoslovàquia…

Així doncs, la Segona Guerra mundial va ser la sublimació destructiva d’un període (1914-45) que repercutí a tot el món i que a ulls de molts havia de ser un capítol de la història europea que no havia de repetir-se mai més: “Nie wieder”. Però com calia construir un nou ordre mundial, més estable, segur i just, després d’haver fracassat tan estrepitosament després de la Primera Guerra Mundial (1914-18)? S’havia après del Tractat de Versalles?

Execució de partisans a Rússia (gener de 1943). Font: Wikimedia Commons

El 1919, l’economista John Maynard Keynes escrigué Les conseqüències econòmiques de la pau. Allà, l’anglès va fer una de les anàlisis més incisives de la pau firmada a París entre el bloc guanyador (les potències de la Triple Entesa i els seus aliats) i el perdedor (Triple Aliança i aliats), particularment del Tractat de Versalles, el “Diktat” de Versalles, que establia les condicions per a la pau entre Alemanya i la Triple Entesa. Keynes va saber veure correctament que les condicions draconianes imposades als teutons, pensades en una clau tremendament revengista, impediria una recuperació econòmica del Vell Continent, atès que deixava greument tocada la principal locomotora europea. I així fou.

Vint-i-sis anys després, Alemanya (almenys, la seva part occidental, ocupada per Regne Unit -RU-, França i els Estats Units d’Amèrica -EUA-, base de la futura República Federal Alemanya -RFA-) havia d’esdevenir part de la solució i, contra tot pronòstic, tornaria a convertir-se en la locomotora de la recuperació europea (occidental): el famós “Wirtschaftswunder” (“miracle econòmic”) de finals dels quaranta i principis dels cinquanta. La recuperació d’Alemanya, la qual havia començat la Segona Guerra Mundial (i la Primera, a ulls de molts polítics del moment), va ser cuidada, no únicament pels mateixos alemanys, sinó també per la majoria dels seus antics enemics al camp de batalla.

Com va ser possible aquest canvi de mentalitat? Què havia canviat a la segona postguerra respecte a la primera?

D’entrada, per descomptat, el conflicte mateix. La Segona Guerra Mundial havia aportat un grau de destrucció fins i tot superior al de la de 1914-18. Havia sigut una guerra total que havia impregnat cada aspecte de la vida de la població civil, qui havia petit les conseqüències directes dels bombardeigs aeris i la repressió durant la invasió del nazifeixisme. Per tant, el 1945, l’economia europea estava en runes.

William L. Clayton, secretari assistent d’estat per a afer econòmics dels EUA descrivia la situació europea, el 1947, amb aquestes paraules:

“Europa s’està deteriorant durament. La posició política reflecteix l’econòmica. Una crisi política rere l’altra únicament indica l’existència d’una greu aflicció econòmica. Milions de persones a les ciutats van morint lentament de gana (…) El sistema modern de la divisió del treball gairebé ha desaparegut a Europa”

Els historiadors que han investigat aquest període clau han arribat a una sèrie de conclusions similars, intentant entendre la diferència entre la primera i la segona postguerra, i que podríem sintetitzar en els següents punts:

  1. Hi hagué un fort creixement econòmic durant la segona postguerra a causa d’un efecte “catch up” propi d’una regió que havia superat els constrenyiments de la postguerra i de més de vint anys de dificultats econòmiques; també d’una alta i productiva inversió; i la instauració d’institucions adients per a la reconstrucció i el creixement.
  2. La presència de dues superpotències (la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques -URSS- i els EUA) que es parteixen el Vell Continent i que forçaran als EUA a intervenir decididament en pro dels seus interessos geopolítics a Europa. Això facilitarà accions com el tan famós European Recovery Program (ERP), més conegut com a “Pla Marshall”.
  3. La reintegració essencial d’Alemanya en l’economia europea.
  4. El naixement d’un nou entramat d’institucions i relacions internacionals estables fixats en nous organismes supranacionals (econòmics, polítics, militars…). Això inclou un dels precedents de la futura Unió Europea: la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer.
Caricatura relacionada amb l’arribada del NHS. Els sistemes de l’estat del benestar no s’haurien pogut fer sense una profunda desconfiança vers el liberalisme clàssic. Font: Wikimedia Commons

Tot plegat, clar, no podia concebre’s sense una profunda desconfiança del liberalisme clàssic. Les solucions als nous problemes no podien passar pel mateix sistema econòmic que havia causat el Crack del 29 i la Gran Recessió dels Trenta i que, per tant, era corresponsable de l’auge del feixisme i de la guerra. (A més, el capitalisme era vist per amplis sectors de la població com a un còmplice necessari de l’auge nazifeixista). Per aquest motiu, els objectius polítics prevalgueren sobre els purament econòmics. Dos mesos després del final de la guerra, el novembre de 1945, l’historiador A.J.P. Taylor posava paraules a la desconfiança àmpliament sentida pels britànics vers el capitalisme a la BBC: “No hi ha ningú a Europa que cregui en el mode de viure americà, vull dir en l’empresa privada; o millor dit, aquells que hi creuen són un bàndol vençut i un bàndol que no sembla que tingui més futur que els jacobites a Anglaterra després de 1688”.

Per altra banda, les forces obreres (especialment les sindicals) optaren per la via de la moderació i acceptaren considerables contencions salarials en pro de l’estabilitat social, si això també anava lligat a canvis que permetessin l’accés a uns mínims de benestar. Es plasmà, per fi, aquella vella reivindicació que concebia l’educació, la salut i l’habitatge com a drets universals; i es feia a partir de polítiques concretes: construcció d’habitatge social, creació d’escoles o de sistemes de salut pública (sent referent i pioner el National Health System anglès), etc. A Itàlia naixeria una constitució que es considerava hereva de la lluita antifeixista.

Per descomptat, aquell no fou un procés lineal o plàcid. Les tensions existiren, tant internament com externament: l’intent d’assassinat del secretari general del Partit Comunista Italià (PCI), Palmiro Togliatti (1948), o el pont aeri de Berlín (1948-49) en són mostres, però malgrat aquests entrebancs, predominà una voluntat d’entesa i estabilitat. A tot això no foren aliens els líders polítics, molts dels quals, nascuts encara al segle XIX havien enviat a dues generacions de joves als escorxadors de dues guerres mundials i sabien que no podien tornar a cometre els errors de la primera postguerra mundial. Tampoc va ser aliè en tot aquest procés la por que generava una alternativa comunista que havia arribat fins a l’Europa de l’Est i la debilitat de les elits econòmiques, vinculades en molts casos al feixisme.

La correlació de forces, doncs, era relativament favorable a les corrents progressistes i a les tesis socialdemòcrates, que defensaven una intervenció més decidida de l’estat en l’economia i impregnaren el debat polític i econòmic durant tres dècades. Calia combinar el creixement econòmic que podia produir el capitalisme amb sòlides polítiques redistributives i un major control de l’economia. Al Programa Ahlen (1947), els democratacristians alemanys plantejaven el control dels sectors estratègics de l’economia alemanya i subordinaven els pagaments/ reparacions de guerra a les forces aliades, al benestar del país.

Per descomptat, aquest procés també tingué les seves limitacions. Els sistemes de benestar es feren sovint a costa d’aquells estats encara colonitzats o que s’independitzarien en els següents anys o no tingueren cap (o poca) perspectiva femenina. A més, les administracions europees no patiren un procés de ‘desfeixistització’ exhaustiu: més enllà dels grans capitosts, els estrats mitjans i inferiors del funcionariat (així com la plana major empresarial) quedaren intactes, o prou sencers. A l’Europa de l’Est, aquesta purga, si bé no fou completa, sí que fou més meticulosa. I, és clar, l’estat del benestar fou un experiment molt limitat geogràficament: únicament els EUA i l’Europa Occidental (i no tota) en gaudiren.

Per altra banda, la construcció d’una societat millor només acomplí la meitat del somni. La Guerra Freda propicià una geopolítica de blocs que propicià una Realpolitik descarnada i la fi del somni de les “democràcies populars” a banda i banda del futur Teló d’Acer. Fins i tot no tota l’Europa Occidental se salvà, com demostrà la guerra civil grega o el manteniment de la dictadura franquista a Espanya.

Cartell en alemany: “Aquí el Pla Marshall ajuda”. Font: Wikimedia Commons

Malgrat aquestes importants limitacions, però, cal reconèixer el canvi copernicà de mentalitat que suposà i la millora material que implicà per als europeus l’arribada dels estats del benestar, possibles gràcies al gran creixement econòmic (4-4,5% anual) que donarà lloc a les Trente Glorieuses (1945-75, aproximadament). Així doncs, després de la seva (segurament) pitjor crisi, Europa decidí reorganitzar-se sobre unes bases molt diferents dels de la primera postguerra mundial i que prioritzaven l’estabilitat social i el benestar general. Únicament a partir dels setanta aquest paradigma començaria a canviar. 

Read More

Mig any abans de l’esclat de la revolució, el març de 1918, l’Imperi Alemany (II Reich) semblava que ho tingués tot a favor per a guanyar una guerra que ja feia gairebé quatre anys que durava. Tenia, per primera vegada des de 1914, superioritat numèrica al front occidental, a la tardor de 1917 havia obtingut una sonada victòria juntament amb el seu aliat austrohongarès: la batalla de Caporetto, que li permeté avançar més de 80 quilòmetres i capturar 294.000 soldats de l’exèrcit italià (gairebé el 15% dels seus efectius); a més, havia aconseguit firmar (o millor dit, imposar) una pau draconiana amb el nou govern bolxevic sorgit de la Revolució d’Octubre (1917) el març de 1918.

Alliberat de la pressió que significava haver acabat amb el Front Oriental (Ostfront), i d’assegurar-se uns enormes guanys territorials amb el tractat de Brest-Litovsk, el govern alemany va ser capaç de traslladar més recursos i homes al front occidental, on la guerra s’havia quedat estancada en sagnants combats des del setembre de 1914, amb el fracàs de la primera batalla del Marne. Des de l’1 de novembre de 1917, fins al 21 de març de 1918 (inici de l’ofensiva Michael), l’Oberste Heerresleistung (OHL), l’Alt Comandament Alemany, va traslladar 38 divisions del Front Oriental a l’Occidental i altres forces que tenien a la península Itàlica. Segons l’historiador David Stevenson, unes hores abans de l’inici de la gran última ofensiva alemanya, l’exèrcit teutó disposava de 136.618 oficials, 3.438.288 homes i 710.827 cavalls. Enfront de les 178 divisions desplegades pels Aliats, Alemanya en posava 191. A partir del 21 de març i fins a juliol, l’exèrcit alemany va llançar cinc grans atacs que posaren els Aliats contra les cordes. París estava a prop, però llavors, Alemanya va perdre la guerra.

Una nació exhausta

Alemanya era, des de la seva unificació el 1871, el principal país industrialitzat d’Europa. A partir de l’agost de 1914, va bolcar totes les seves energies, recursos i capacitats en la guerra que començava. Tan bon punt s’inicià el conflicte, la població en massa sortí als carrers a acomiadar els seus soldats, creient, com deia la propaganda del govern, que després d’una guerra ràpida tornarien a casa abans del Nadal.

Les proclames a favor de la “defensa” de la pàtria en perill, d’un país assetjat per unes forces bàrbares (destacant l’espantall de la invasió russa) i envejoses del progrés alemany, no van poder impedir el deteriorament de la moral de la població civil a mesura que la guerra s’allargava. Tampoc no van impedir la baixada de productivitat de la indústria alemanya, la inflació galopant, un deute públic creixent i insostenible, el racionament dels aliments, les desenes de milers de morts al camp de batalla, etc.

El kàiser Guillem II (al centre), amb Paul von Hindenburg (esquerra) i Erich Ludendorff (dreta). Durant la guerra, Alemanya es convertí en una dictadura militar. Font: Huis Doorn Museum
El kàiser Guillem II (al centre), amb Paul von Hindenburg (esquerra) i Erich Ludendorff (dreta). Durant la guerra, Alemanya es convertí en una dictadura militar. Font: Huis Doorn Museum

Certament, el II Reich afrontava problemes similars als altres contendents de la guerra, però amb dos afegitons que agreujaven la seva situació: el bloqueig marítim britànic (que impedia l’arribada de queviures i matèries primeres per a la indústria) i l’esforç extra que li suposava la debilitat econòmica i militar dels seus principals aliats (l’Imperi Austrohongarès i l’Otomà).

El govern alemany, convertit en la pràctica en una dictadura militar de l’OHL, va anar veient com la seva situació anava decaient. El gener de 1918, malgrat haver fet desaparèixer el front oriental, Àustria-Hongria no tenia forces per a ajudar al seu aliat i es veuria obligat a fer d’espectador passiu fins al final de la guerra mentre col·lapsava la seva capacitat industrial i les nacions que la conformaven es començaven a revoltar; l’Imperi Otomà anava pel mateix camí.

Si la situació dels seus aliats era crítica, la seva no era pas molt millor. Entre gener i febrer de 1918, 500.000 treballadors feren vaga i es van manifestar pels carrers de Berlín, demanant el final de la guerra i una pau sense annexions ni pèrdues territorials, la democratització de la llei electoral prussiana i la fi dels poders especials que tenia l’exèrcit. La resposta del govern va ser igual d’enèrgica: va dissoldre els mítings, va detenir-ne els caps visibles, posà les fàbriques sota control militar i procedí al reclutament forçós de 50.000 vaguistes.

Malgrat que la repressió va deixar tocat el moviment obrer fins al maig-juny, va establir un precedent: va ser en aquestes jornades reivindicatives quan es crearen per primera vegada consells de fàbrica, que reapareixerien el novembre de 1918, integrats pels vaguistes que articularen propostes concretes, sobretot relacionades amb la millora de les relacions laborals i per un salari més just.

Davant d’aquesta situació d’inquietud social, i aprofitant també un moment de desconcert en el bàndol aliat, Paul von Hindenburg (1847-1934) i Erich Ludendorff (1865-1937), els dos màxims artífexs de l’estratègia militar alemanya, decidiren posar tota la carn a la graella i llançar noves ofensives per a poder guanyar la guerra. Malgrat els èxits inicials, els reforços nord americans foren clau per aturar l’embranzida teutona, i quan els Aliats iniciaren la contraofensiva, Alemanya ja no tenia forces per a defensar-se.

El regal enverinat dels militars alemanys

Que l’exèrcit alemany, la quintaessencia del militarisme teutó, estava a punt de col·lapsar era un fet reconegut pels alts comandants alemanys. Després del fracàs de l’última ofensiva, els aliats contraatacaren, obligant els alemanys a retirar-se darrere de la fortificada “Línia Hindenburg”, al nord de França.

Erich Ludendorff (1865-1937). Aquest militar d'origen prussià va ser, juntament, amb Hindenburg, la màxima autoritat militar alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Font: Viquipèdia
Erich Ludendorff (1865-1937). Aquest militar d’origen prussià va ser, juntament amb Hindenburg, la màxima autoritat militar alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Font: Viquipèdia

Per a Sebastian Haffner, el 29 de setembre de 1918 és una de les dates més importants i menys conegudes de la història alemanya. Va ser el dia en què Ludendorff, conscient de la imminent derrota de l’exèrcit (dos dies abans, els aliats havien aconseguit travessar la línia Hindeburg) va decidir “planificar la derrota”. Malgrat que constitucionalment no tenia cap paper rellevant (era el cap adjunt de l’Estat major general), era, juntament amb Hindenburg, l’home més poderós d’Alemanya. Més que el Kàiser, els veritables governants durant aquells quatre anys de guerra foren aquests dos militars. Amb la convicció que la guerra ja no podia guanyar-se, Ludendorff es donà pressa per a salvar l’exèrcit de la desfeta. Però per a fer això calia quelcom imprescindible: un armistici amb els Aliats, acompanyat d’una proposta de pau. Quin polític alemany, però, estava disposat a fer-ho? (Més tenint en compte que quatre anys de propaganda governamental havien convençut a la població alemanya que gràcies als seus esforços, l’exèrcit alemany en sortiria victoriós).

Conxorxat amb alts funcionaris de la maquinària burocràtica alemanya, Ludendorff convencé al Kàiser de democratitzar el país i acceptar un armistici. La primera condició no responia a un genuí interès del militar per a dotar a Alemanya d’un autèntic parlamentarisme, sinó que eren senyals dirigides als Estats Units (EUA), els quals s’havien marcat la democratització del Reich com a un objectiu polític i podien ser més benèvols amb ells durant les futures negociacions de pau. Així doncs, el 3 d’octubre, el kàiser Guillem II nomenà cap de govern al príncep Max von Baden, un aristòcrata d’idees liberals i de temperament més aviat submís. Von Baden formà un govern amb tots aquells partits que des de 1917 estaven intentant cercar la signatura d’un tractat de pau. Per primera vegada en la història del país, hi eren presents també els socialdemòcrates, que portaven essent el partit majoritari al parlament des de feia més de vint anys però que estaven sistemàticament vetats pel poder.

Mentrestant, Àustria i l’Imperi turc estaven començant a col·lapsar i els Aliats avançaven cada cop més endins dels seus territoris. Mentrestant, les tropes alemanyes del front occidental anaven perdent terreny, si bé no tingué lloc el temut col·lapse que Ludendorff havia previst.

L’inici de la revolució alemanya

A finals d’octubre, era un secret mal guardat que el govern alemany estava negociant un armistici. També ho era que els Aliats demanaven unes condicions molt dures als alemanys per a començar a parlar d’una treva i de la pau. Era l’avantsala del Diktat de Versalles de 1919.

A més, el president nordamericà Wilson exigia l’abdicació del Kàiser. Davant la imminència de la derrota militar, i abans que aquesta es consumés, fins i tot els més fervents partidaris de la monarquia dels Hohenzollern defensaren la renúnica al tron de Guillem II per a poder mantenir les estructures bàsiques de l’estat, incloent-hi la corona.

Mariners amotinats a Kiel durant el novembre de 1918. Font: Flickr
Mariners amotinats a Kiel durant el novembre de 1918. Font: Flickr

Durant el confós mes d’octubre, mentre la monarquia començava a batallar per la seva pròpia existència, s’estava gestant un clima d’agitació a l’interior del país. La paraula “revolució” va començar a popularitzar-se i era una creença generalitzada el fet que estava a punt d’ocórrer. Amb prou feines un any després del triomf bolxevic a Rússia el 1917, eren molts (els partidaris i els detractors) els que veien com a possible que Alemanya iniciés també el seu cicle revolucionari que la portaria al socialisme.

L’espurna que inicià la revolució tingué lloc a la base naval de Kiel, el 4 de novembre de 1918, mentre el nou govern de concentració negociava l’armistici. Davant de les exigències inassolibles dels aliats, una part de l’oficialitat de la marina decidí treure la flota de guerra (la qual, més enllà d’alguna batalla puntual, havia tingut una participació gairebé nul·la durant el conflicte i havia estat quasi inactiva entre 1914 i 1918). El moviment no tenia cap mena de sentit, més enllà de l’autocomplaença patriota dels alts càrrecs militars: encara que la marina alemanya hagués sigut capaç d’obligar als britànics a enfrontar-se amb ells a una batalla naval definitiva (i guanyar-la) i haguessin trencat el bloqueig marítim, encara s’haurien d’haver enfrontat a la marina nordamericana… a més, després de quatre anys de conflicte, si alguna cosa havia quedat clara, era que la guerra es decidia en les batalles terrestres.

Però cap d’aquests motius semblava convèncer als oficials de la marina, els quals afirmaven que s’havia d’estar disposat a morir per la pàtria. Però després de quatre anys d’una guerra devastadora, de gana i en un cos caracteritzat per la seva extrema disciplina, els mariners de les tripulacions que estaven a la base naval de Kiel es revoltaren, i entre el 3 i el 4 de novembre s’amotinaren i ocuparen la ciutat. La revolució alemanya havia començat i s’anà escampant per tot el país.

La revolució dels consells obrers i els socialdemòcrates

Els mariners i soldats havien pres el control de la ciutat de Kiel, però no sabien què fer amb aquest nou poder. La improvisació assembleària va ser la protagonista d’aquells dies. Ben aviat, s’organitzaren en consells de soldats, model que copiaren en altres parts del país. Les similituds amb el procés revolucionari rus (que començà la seva revolució a partir dels soviets) semblaven evidents i alguns van començar a espantar-se. Davant els fets que estaven ocorrent, el govern hi envià, entre altres, al socialdemòcrata Gustav Noske (1868-1948). La reacció dels mariners al rebre’l és simptomàtica del tarannà d’aquella revolució. Noske va ser aclamat pels mariners i va ser nomenat pels mariners com a “governador” de la ciutat, és a dir, que l’aixecament no es va dur a terme contra el govern, sinó a favor del govern i contra els elements reaccionaris que pretenien destruir el nou règim democràtic. Unes setmanes després, Noske seria un dels principals artífexs que va ofegar amb sang la revolució que aquells mariners havien començat.

Rosa Luxemburg (1871-1919) va ser una de les ments més brillants de la seva generació. Va criticar durament les noves tendències revisionistes de l'SPD. Font: El Viejo Topo
Rosa Luxemburg (1871-1919) va ser una de les ments més brillants de la seva generació. Va criticar durament les noves tendències revisionistes de l’SPD. Font: El Viejo Topo

Els paral·lelismes amb la revolució russa no anaren més enllà de la seva articulació en assemblees populars, on es prenien les decisions de manera assembleària i horitzontal. Però mentre que a Rússia els soviets es radicalitzaren a mesura que l’estat feia fallida i el govern de Kerenski incomplia sistemàticament les seves promeses i acabaren abocant per la revolució socialista, a Alemanya no hi hagué temps per a això: l’estat estava tocat, però no enfonsat, la Primera Guerra Mundial es percebia com a liquidada i els consells de treballadors i soldats decidiren donar suport a les propostes democràtiques que semblaven emanar del nou govern.

Més enllà d’alguns llocs puntuals, com a Munic (on s’arribà a proclamar una república de consells), la revolució no disposà d’uns objectius clars ni estigué coordinada territorialment. Embolcallada d’una retòrica revolucionària radical i socialista, el moviment serví per a remarcar la naturalesa antimilitarista del moviment i el suport de la població a la democratització del país.

Mentrestant, a la capital, els fets s’acceleraven. La situació era inaguantable i Guillem II va escoltar atònit com el canceller enunciava pels mitjans que el Kàiser (és a dir, ell mateix) havia abdicat. Era el 9 de novembre de 1918. Era el final del II Reich, i es féu per tal d’evitar que la revolució s’enfortís i es radicalitzés: el Kàiser era vist com el màxim garant del militarisme i del vell ordre alemany; sense ell, la revolució seria més fàcil de controlar. Però per a acabar-la de domesticar, faltava un actor clau: la socialdemocràcia alemanya.

No poden entendre’s els moviments polítics entre bambolines d’aquells dies sense tenir en compte la importància creixent dels dirigents polítics del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD, en alemany), especialment del seu líder, Friedrich Ebert (1871-1925).

Ebert simbolitza com ningú altre el viratge que inicià la socialdemocràcia alemanya cap a finals de segle XIX, amb les tesis revisionistes d’Eduard Bernstein (1850-1932) i altres. Des d’aquell període, que coincideix amb l’apogeu electoral de l’SPD a Alemanya, figures destacades del partit havien defensat una revisió completa dels plantejaments marxistes ortodoxos, assegurant que una crisi total del capitalisme era cada vegada menys viable gràcies als nous mecanismes desenvolupats pel capitalisme que asseguraven la seva estabilitat. Davant aquesta situació, el socialisme, defensaven, no arribaria a partir d’una revolució general, sinó a partir de reformes socials continuades i de la presència parlamentària del partit que, gradualment, portarien el socialisme.

Aquesta renúncia als postulats clàssics del marxisme va ser resposta per persones del mateix SPD, com ara Rosa Luxemburg (1871-1919), que asseguraven que part d’aquesta deriva era deguda als desigs de certs sectors del partit per a incorporar la petita burgesia alemanya i negaven la degeneració del capitalisme en la seva versió imperialista. Per consegüent, l’SPD va anar acomodant-se a unes dinàmiques parlamentàries que gradualment anaren llimant-li els desigs revolucionaris i convertint-lo en un ‘partit del règim’. Quan el 4 d’agost de 1914, l’SPD (amb excepcions de renom, com Karl Liebknecht), juntament amb la resta de partits, aprovaren els pressupostos de guerra alemanys, no demostrà únicament que ja no tenia cap intenció d’aprofitar la guerra per a iniciar la revolució, sinó que la Internacional socialista i les seves directives de convocar una vaga mundial, si s’iniciava un conflicte bèl·lic, havien quedat en paper mullat.

Els socialdemòcrates esdevenien peces clau per a domesticar la revolució que s’havia iniciat el novembre de 1918. Ebert esdevingué l’home clau: fou l’arquitecte de l’abdicació del Kàiser i qui assegurà als vells elements de l’administració i de l’exèrcit alemany els seus privilegis i el seu paper en el nou règim que arribava. Ara bé, demanà l’acceptació d’unes noves normes de funcionament: la democratització del país i una nova constitució. Aquests moviments són els que asseguraren un traspàs més o menys ordenat de poders i que en menys de vint-i-quatre hores Ebert rebés la cancelleria, es proclamés la república alemanya (dues vegades) i l’exèrcit no es llancés al carrer. En un únic dia, l’edifici imperial alemany havia caigut, després de 47 anys d’existència. Començava la república.

El moviment de consells obrers i de soldats havia estat canalitzat per un home, Ebert, que havia perdut els seus dos fills a la guerra, per a qui Alemanya no havia estat la responsable de l’inici del conflicte i que odiava la revolució “com el pecat”. El socialdemòcrata sabia que no podia apaivagar-la sense firmar un armistici urgentment amb les potències aliades, motiu pel qual es veié obligat a firmar-ne un, malgrat els mals presagis que enunciava de cara a la firma d’una pau definitiva. Si hi havia quelcom que feia més por a l’SPD no era una derrota militar exterior, sinó una revolució social interior. L’ombra russa era allargada i es projectava a l’Europa de l’Est, com demostrarien totes les revolucions i aixecaments immediatament posteriors a la guerra.

Friedrich Ebert, rebent les tropes alemanyes que tornen del front a la Pariser Platz, de Berlín. Font: Getty Images
Friedrich Ebert, rebent les tropes alemanyes que tornen del front a la Pariser Platz, de Berlín. Font: Getty Images

Els socialdemòcrates havien abraçat la revolució en públic, però la detestaven en privat. Únicament ells podien salvar el vell règim (portaven sent una part essencial del sistema des de l’inici de la guerra), al mateix temps que en proclamaven un de nou. Amb el control de l’exèrcit i de l’aparell estatal, Ebert ja podia procedir a restablir l’ordre. El seu discurs del 10 de desembre a les tropes que tornaven del front ens dóna una idea sobre la concepció que tenia sobre la guerra; i el to que emprà demostra que volia tenir l’exèrcit de la seva part:

“Compatriotes, benvinguts a la República d’Alemanya, benvinguts a la pàtria (…) Us rebem amb entusiasme (…) L’enemic no ha pogut amb vosaltres. Únicament després de constatar l’abassegadora superioritat en efectius i armament de l’adversari, renunciarem a seguir combatent (…) Heu impedit que els enemics envaïssin la nostra pàtria. Heu salvat les vostres esposes, els vostres fills, els vostres pares, de morir assassinats, del fragor d’una guerra. Heu contingut la devastació i la destrucció (…) Per això, de tot cor, accepteu el nostre profund agraïment.”

Els elements més revolucionaris i contestataris amb el nou govern, agrupats al voltant de personalitats del Partit Socialdemòcrata Alemany Independent (USPD, escissió de l’SPD) i la Lliga Espartaquista (reconvertida en el Partit Comunista Alemany -KPD- l’1 de gener de 1919) iniciaren una sèrie d’enfrontaments armats pels carrers de les principals ciutats del país durant l’hivern de 1918-1919. Sense una estratègia coordinada, el nou govern alemany els anà fent caure un a un.

Noske, qui uns mesos abans havia anat a visitar els mariners de Kiel i a dir-los que el govern estava amb ells, fou el màxim responsable de la repressió, especialment brutal contra la Lliga Espartaquista/ KPD, molts membres dels quals eren antics companys seus de partit. “Algú haurà de ser el gos sanguinari” sentencià resignadament Noske. Els dos casos més paradigmàtics van ser Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht (fill d’un dels fundadors de l’SPD), els quals varen ser torturats i assassinats (i llançats al riu des d’un pont de Berlin) pels Freikorps, una milícia ultradretana que comptava amb el vistiplau i els ulls grossos del govern i de l’exèrcit i que tindria un paper destacat en la vida política del país durant la dècada de 1920.

Irònicament, la revolució alemanya moria a mans de l’SPD, el gran partit socialdemòcrata europeu, el referent de la II Internacional, aquell que justificava la seva existència per la revolució socialista. D’aquella traïció en naixeria la República de Weimar (1919-33), la qual no comptaria mai amb el suport de les elits polítiques, econòmiques i militars del vell règim. Precisament, els mateixos sectors socials que havien pactat amb els socialdemòcrates la vinguda del nou sistema, però que no podien tolerar les mínimes concessions democràtiques, salarials, socials i un cert relaxament dels costums que la República oferia i també simbolitzava. Únicament s’havien vist forçats a acceptar-ho davant la possibilitat d’una subversió social. Eliminat aquest perill gràcies a l’SPD, però, ja no tenien cap incentiu per a comprometre’s amb la jova democràcia alemanya, la qual viuria fins al 1933, quan un tal Adolf Hitler va guanyar les eleccions.

Imatge de membres dels Freikorps. Aquests paramilitars d'ultradreta serien molt actius a partir de la Revolució Alemanya. Font: reddit
Imatge de membres dels Freikorps. Aquests paramilitars d’ultradreta serien molt actius a partir de la Revolució Alemanya. Font: reddit

Read More

Si Fontana hagués sigut anglès, avui seria considerat un segon Eric Hobsbawm“, em va dir un dels seus companys que el coneixia força. Paraules grosses. No acostuma a passar que et comparin amb un dels millors historiadors de tots els temps (fins a la seva mort, Hobsbawm va ser l’historiador viu més citat). Amb una companya argentina del màster vam parlar fa uns anys sobre ell i assegurava que al seu país era considerat una mena de “déu”.

No recordo el moment exacte en el qual vaig sentir per primera vegada el nom de Josep Fontana (Barcelona, 1931-2018), però sé que a partir d’aquell moment es quedaria per sempre més amb mi. Apareixia en la bibliografia recomanada de diverses assignatures del Grau d’Història, sonava en els llavis dels professors, parlàvem dels seus llibres, fins i tot abans, durant i després de les cerveses de mitjanit amb els companys de classe. I la primera vegada que el vaig anar a escoltar en una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), va il·lustrar les seves tesis amb llibres que havia devorat, tesis que havia llegit i dades que havia conegut fins a unes hores abans de l’inici de la conferència.

Fill d’un llibreter de vell, criat i vinculat a ambients d’esquerra i catalanista (“Sóc nacionalista, i segueixo sent roig“), Josep Fontana segurament tindria clar que va ser el continuat entrenament en el seu ‘ofici d’historiador’, el convenciment que la història és una disciplina en contínua revisió i una font de coneixement infinita, la disciplina i el rigor el que va fer d’ell l’historiador que era.

Segurament no hi ha una obra millor per a començar a conèixer la personalitat, el recorregut i algunes de les línies d’investigació de Fontana que L’ofici d’historiador (Arcàdia, 2018). És en aquest llibre (una reedició d’un recull de conferències impartides a la Universitat de Girona durant el 2009) on parla, entre altres coses, de la seva formació intel·lectual i dels seus mestres, autèntics gegants de la historiografia catalana damunt dels quals es pujarà per a esdevenir finalment ell mateix un altre gegant: Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives o Pierre Vilar. Alguns d’aquests coneixements eren clandestins, com mostra recordant les classes que impartia d’amagatotis Soldevila al menjador de casa seva en la Barcelona dels anys cinquanta (els Estudis Universitaris Catalans). Un deixeble, doncs, d’algunes de les millors ments pensants durant la llarga nit cultural del Franquisme. De cada un en recalcà una virtut que ell mateix absorbiria: una estima pel país, la consciència de la dimensió cívica de l’historiador, el seu compromís amb la societat i el temps que l’hi havia tocat viure… i quins temps: nascut el mateix any de la proclamació de la Segona República, patí la Guerra Civil espanyola, el Franquisme i la Guerra Freda; però també fou un actor actiu durant la Transició, testimoni de la construcció de la democràcia espanyola, la crisi del 2008, el 15-M, el Procés sobiranista…

L’intel·lectual ja havia nascut, i encarrilà la seva feina amb la voluntat de fer una història… millor dit, una ciència històrica, amb vocació de servei: “El que havia de representar per a mi aquest ofici [el d’historiador] (…) tenia menys a veure amb l’engrescament intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina“. Una defensa apassionada de la seva feina, però respectant sempre la metodologia i el rigor. Com li va dir un dels seus mestres, Pierre Vilar: “No és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència“. La Història (en majúscula, sí) com a eina militant, de combat i de canvi.

Militant també de l’antifranquisme i partícip d’una Transició (1975-83) el resultat de la qual el decebria, més tard seria capaç d’analitzar críticament aquell període en les seves obres més posteriors. Especialment, en destacà la ‘traïció’ dels líders de l’oposició democràtica, per haver permès la supervivència del franquisme a partir del pacte polític, cosa que li permeté mantenir el poder en les estructures de l’estat espanyol. Fontana estaria afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) fins al 1980, atret per veure en ell l’eina més eficaç en el combat contra la dictadura franquista (1939-75) i que buscava, al mateix temps, el socialisme i el dret a l’autodeterminació catalana.

Josep Fontana, en un moment de l'entrevista que li vam fer. Font: Ab Origine
Josep Fontana, en un moment de l’entrevista que li vam fer. Font: Ab Origine

Però també estaria compromès amb la renovació de la historiografia catalana i espanyola, per la qual lluitava després de la fossilització a la qual l’havia condemnat el franquisme; i ho feu a partir de les seves aportacions de caràcter marxista. Per tant, més que voler parlar sobre temes merament acadèmics, o d’una utilitat social limitada, Fontana va destacar sempre per compondre obres que responguessin les preguntes dels nostres temps. A mesura que ens acostarem al segle XXI, Fontana decidí aprofundir en temàtiques d’abast global, on molts historiadors peninsulars no s’atreveixen.

En un món complex, on mor la preeminència occidental, augmenten brutalment les desigualtats socials i amb molta incertesa en el futur, que ens priva de respostes a moltes de les nostres preguntes, Fontana va posar una mica de llum, regalant-nos una monumental història del món que narra des de 1945 (any del final de la Segona Guerra Mundial) fins a l’arribada d’Obama a la Casa Blanca: Por el bien del imperio (Pasado & Presente, 2012), que complementaria amb El futuro es un país extraño (Pasado & Presente, 2013). A arran de l’inici del Procés sobiranista i del xoc Catalunya-Espanya (i la consegüent cerca de preguntes i respostes), Fontana decidí parlar d’aquells elements que havien conformat la ‘identitat’ catalana i la seva dinàmica històrica; el resultat fou La formació d’una identitat (Eumo, 2014)… i per descomptat, El siglo de la revolución (Crítica, 2017) va ser el llibre idoni per a commemorar el centenari de la Revolució Russa (1917), essencial per a entendre la centralitat de la revolució que “capgirà el món” i que es va atrevir a fer una història global des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-18) fins a l’actualitat.

Però els seus orígens acadèmics eren uns altres: malgrat que no li agradés ser considerat un ‘especialista’ en un període concret, Fontana va agafar una ràpida volada a partir de les seves obres sobre el segle XIX català i espanyol; interpretant lúcidament l’ensulsiada de l’Antic Règim i la implementació del liberalisme. Sobresortí per la frescor de la seva anàlisi i la nova documentació que aportà; un mèrit encara més lloable si tenim en compte el desert historiogràfic que existia del període i les connotacions negatives que el franquisme recent li havia atribuït (el liberalisme i la seva implementació al XIX foren una de les bèsties negres de la dictadura, un moment a partir del qual el franquisme considerava iniciada la decadència espanyola). D’especial importància, també, fou la renovació historiogràfica que es dugué a terme gràcies a l’accés a la documentació que començà a investigar durant els anys cinquanta, la descoberta d’autors fora d’Espanya i els seus lligams amb l’editor de Crítica, Gonzalo Pontón, que començaria a publicar els grans historiadors marxistes britànics, com el mateix Hobsbawm.

Fontana demostrà, amb tota la seva producció literària, que era capaç tant d’explicar realitats històriques més concretes (com demostra la seva ingent obra sobre la Catalunya i Espanya dels segles XVIII, XIX i XX) o internacionals. Però també en el pla historiogràfic va combatre amb molta força els tòpics neoliberals que es formularen després de la caiguda del bloc soviètic (i el triomf ‘incontestable’ del model capitalista defensat pels Estats Units després de la Guerra Freda) i la suposada “fi de la història” que plantejà Francis Fukuyama; La història després de la fi de la història (Eumo, 1992) és un exemple d’aquesta lluita.

Deia el líder soviètic Nikita Khrushov (1894-1971) que els historiadors són gent perillosa, perquè són capaços de desballestar els discursos oficials i, en última instància, l’ordre establert. Potser per aquest motiu, segurament, Fontana era un personatge incòmode, perquè li agradava qüestionar a l’engròs i al detall. Serveixi com a exemple l’èmfasi que va posar en els seus últims llibres i actes per a desmuntar i explicar l’imaginari i argumentari neoliberal que va portar el món a la Gran Recessió de 2008 i que ha consolidat una societat més desigual i un sistema més voraç. Gràcies a ell, podem entendre una mica millor aquesta crisi, no com a un accident del sistema, sinó com a culminació d’un pensament econòmic i polític que nasqué als vuitanta i que s’ha anat estenent arreu del món.

No ens ha d’estranyar, per tant, que amb aquest bagatge hagués ensenyat Història Contemporània i Història Econòmica a diverses universitats: la de Barcelona, l’Autònoma de Barcelona, la de València i la Pompeu Fabra. I encara hauríem de parlar sobre la infinitat de cursos, conferències en altres universitats llatinoamericanes (Mèxic, Colòmbia, Perú, Equador, Xile, Brasil…) que impartí. A més, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira Virgili, la de Valladolid i la Universitat Nacional de Comahue (Argentina). A ningú li hauria d’estranyar que el 2006 rebés el Premi Nacional de Cultura de Catalunya, per la seva trajectòria professional. Va ser a la Universitat Pompeu Fabra, però, on es va jubilar el 2001 i on ajudà a muntar una important institució cultural universitària: l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives. El nom, clar, era un homenatge al seu mestre, però que ha servit per a demostrar també que la tasca de represa cultural i historiogràfica durant el franquisme que feu aquell, ha pogut ser transmès a les noves generacions d’historiadors.

En aquest annus horribilis que ha sigut 2018 (amb la pèrdua d’Eva Serra, Toni Muñoz i Jaume Riera) per a la historiografia catalana, hem de sumar-li ara una nova defunció. El 28 d’agost de 2018 ha mort Josep Fontana, un individu extraordinari, que va fer una donació de més de 37.000 documents a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, que tenia uns coneixements amb una profunditat vertiginosa i no va dubtar mai en dir la seva opinió; ja fos perquè volíem saber-la, o perquè sentia que, com a historiador, tenia l’obligació de fer-ho. En un temps on els debats els marca el ritme de Tuiter i sovintegen les opinions superficials a cop de tertulià, la seva pèrdua és especialment sentida. Mestre entre mestres; gegant entre gegants. El seu secret? Sospito que ser de la vella escola: davant de la liquiditat, del relativisme postmodern i d’interpretacions estètiques, la seva millor arma sempre van ser les dades, les dades i les dades, sobre les quals interpretava la realitat. El millor homenatge que hom li pot fer? Llegir-lo, perquè encara el podem trobar allà, entre les pàgines que ens ha llegat; perquè encara ens pot ensenyar molt.

Read More

Han coincidit tantes vegades en xerrades, entrevistes, debats, conferències, presentacions de llibres, etc. que un d’ells es va negar a fer l’entrevista per separat, que preferia fer-la amb ell al costat. Són dues de les persones que més saben sobre l’extrema dreta i el feixisme i que més pedagogia estan fent en aquests últims mesos per a clarificar i explicar en un temps on aquells que alcen el braç i bramen tornen a tenir protagonisme.

Ens trobem amb elles per a parlar de conceptes relliscosos, que sovint emprem com a sinònims, malgrat que no ho siguin: és el mateix parlar d’extrema dreta que de violència ultradretana? Existeixen encara els feixistes? Com ha condicionat (i condiciona) l’extrema dreta la democràcia espanyola? Quin paper va tenir la violència ultradretana durant la Transició? Parlem sobre això: sobre gent que traspassa línies polítiques, de conspiració, de violència, de clavegueres de l’estat… la música de fons, però, és la vida que va transcorrent per la vila de Gràcia (Barcelona).  

Encara no sabeu de qui parlem? Encara no heu sentit a parlar del fotoperidodista Jordi Borràs i de l’historiador Carles Viñas?

El fotoperiodista Jordi Borràs (esquerra) i l'historiador Carles Viñas (dreta). Fotografia: Ab Origine
El fotoperiodista Jordi Borràs (esquerra) i l’historiador Carles Viñas (dreta). Fotografia: Ab Origine

Què és l’extrema dreta? És un eufemisme per a impedir parlar de ‘feixisme’?

Carles Viñas: El feixisme és una cosa molt concreta, en un lloc i període determinats. És un moviment polític que es gesta en el Període d’Entreguerres a Itàlia, després de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Es forma a partir dels “Fasci Nacionale di Combattimento” i de l’establiment del Partit Nacional Feixista (PNF), encapçalat per Benito Mussolini (1883-1945).

A partir d’aquí, trobem diversos intents de plasmar el feixisme arreu, sobretot a Europa (a Hongria, Polònia, Espanya…). Actualment, existeixen reformulacions que intenten emular aquelles pràctiques en un context, l’actual, que és molt diferent del dels seus orígens. Jo el diferenciaria el feixisme del nazisme, perquè crec que són dos moviments diferents, que també tindrà rèpliques en llocs i circumstàncies diferents.

El feixisme és un moviment polític d’un període històric molt concret, en un lloc i període determinats que va intentar ser imitat a altres llocs del món, especialment a Europa. Actualment existeixen reformulacions, però el context és molt diferent del dels seus orígens

Jordi Borràs: L’extrema dreta és anterior al feixisme. Podem trobar moviments d’extrema dreta abans d’aquest, sigui a Itàlia o sigui a on sigui. El feixisme és una cosa molt específica i cenyida a unes circumstàncies concretes, com ha dit en Carles.

Evidentment, els moviments ultradretans o les seves noves onades no es poden entendre sense els que els han precedit. De la mateixa manera que no és el mateix la socialdemocràcia que el marxisme ortodox, no és el mateix el feixisme que el nazisme, l’extrema dreta, la ultradreta o els nacional-populistes. Hem de saber diferenciar.
Per altra banda, hi ha coses o conceptes que no sempre van lligades l’una amb l’altra: es pot ser d’esquerres i ser racista; o es pot ser falangista i no ser racista, per exemple.

C.V: Quan parlem d’extrema dreta ens referim a tot allò que va més enllà de la dreta conservadora tradicional; aquells que dintre d’aquest entramat actuen de manera violenta són la ultradreta. Són matisos importants, perquè a vegades barregem feixisme, extrema dreta, ultradreta, etc.

Trobaríeu, per tant, encertat l’ús que es fa del terme en els mitjans de comunicació?

J.B: Malauradament, molts mitjans de comunicació, per desconeixement, por o inconsciència, acostumen a parlar d'”ultres” o sobre “una manifestació ultra”. Però què és un “ultra”? Ultres de futbol, ultra independentistes, ultradretans, ultra espanyolistes? Es fa servir el terme com a sinònim d’extrema dreta. I això pot generar equívocs.

C.V: La confusió ve per l’ús d’estereotips, fer servir diferents termes com a sinònims quan en realitat no ho són. Cal matisar. És complicat posar-hi remei, perquè avui dia el periodisme busca el fet immediat, tot va molt accelerat i no es poden fer anàlisis més tranquils. Però hi ha un cert desconeixement de tot plegat.

Si haguéssiu de fer un diagnòstic sobre l’estat de salut de l’extrema dreta a Espanya, quin seria? Seríeu capaços de donar algun titular?

C.V: “Entramat ideològic en declivi”. Intenta reviscolar, però té uns hàndicaps molt importants, que eviten que creixi.

J.B: “Falta de renovació”. A França hi ha hagut una renovació ideològica, que ha permès que un partit d’extrema dreta arribi a les institucions. Aquí, l’extrema dreta s’ha quedat (bona part d’ella) ancorada en el passat.

Per altra banda, en Xavier Casals parla del concepte de “presència absent” de l’extrema dreta. Malgrat no estar present en les institucions, les seves idees influeixen i tenen presència en el discurs dels grans partits conservadors; molt sovint marquen part de l’agenda política. Ho hem pogut veure aquests darrers mesos amb VOX: un partit residual que ha marcat l’agenda politicojudicial de tot un estat.

Hem de tenir en compte la “presència absent”. Malgrat no estar a les institucions, l’extrema dreta té capacitat, des de la Transició, de marcar alguns temes de l’agenda política

Com es compon (o recompon) l’extrema dreta espanyola durant la Transició i com sobreviu a la mort de Franco (1939-75)?

C.V: Sortim de quaranta anys de dictadura. Hi ha un sector polític, vinculat als sectors tecnòcrates de l’Opus, que entenen que han de dur a terme reformes per a mantenir-se en el poder (és a dir, acceptar unes fórmules parlamentàries i democràtiques) i un sector immobilista (“el búnquer”) que pretén mantenir les essències del “Espíritu del 18 de julio”.

La pugna entre aquests dos sectors es trenca quan ETA mata a Carrero Blanco, el símbol del sector dur del franquisme i guanya el reformista. A partir de llavors, l’extrema dreta més immobilista quedarà atomitzada al voltant, fonamentalment, d’una figura: Blas Piñar. Aquest liderarà diverses coalicions, essent la més important Fuerza Nueva, que serà l’única força d’extrema dreta que obté una acta de diputat. El perdrà en les eleccions de 1982 i des de llavors l’extrema dreta serà extraparlamentària. Això no significa que no perdi capacitat d’influència a l’hora de marcar l’agenda política; cosa que no deixa de ser un èxit per a ells. Explica en bona part el resultat final de la Transició.

IMG_1930

J.B: El fet que l’extrema dreta estigués inserida a l’estat, va fer que a diferència d’altres països, no calgués una evolució cap a noves formes. Fuerza Nueva no deixa de ser un partit franquista sense Franco. Pretén mantenir l’ortodòxia franquista sense entendre el moment polític de canvi que arribava. Així doncs, mentre Jean-Marie Le Pen, des de França, entra al Parlament Europeu a les eleccions de 1984 amb noves propostes des de l’extrema dreta, a Espanya, Fuerza Nueva perdia el seu escó a les eleccions de 1982.

És a dir, que l’extrema dreta espanyola no s’estava adaptant. Mentrestant, la dreta tradicional del moment (Alianza Popular, per exemple) va saber captar l’electorat d’extrema dreta.

Xavier Casals, en el seu llibre La Transición española. El voto ignorado de las armas, posa en una situació incòmoda a tots aquells que defensen a ultrança una Transició espanyola immaculada, ja que explica el rol de la violència política per a condicionar el curs polític. Quin és el paper de la violència ultradretana en aquest procés?

C.V: Un paper més rellevant del que vol admetre el relat oficial. És una Transició marcada per actes violents, amb més de 500 morts que van determinar l’evolució d’aquesta. Una altra cosa és com interpretem aquesta violència: va ser una violència abduïda pel mateix estat? Va ser utilitzada puntualment? Va ser induïda per forces externes? Va ser una evolució ‘natural’ que va influir la mateixa Transició?

En aquest aspecte encara estem a les beceroles de la investigació. Fins ara imperava el discurs d’una Transició modèlica; s’havia exportat fins i tot com a model arreu del món per a passar d’una dictadura a una democràcia parlamentària. Falta encara un recorregut important per a dictaminar com va marcar la violència la Transició, però ja tenim suficients elements per a afirmar que ho va fer de manera determinant: el procés democràtic, la legalització del PCE i altres forces polítiques en les primeres eleccions democràtiques… tot això no es pot entendre sense aquest pòsit violent que va marcar el període.

Malgrat estar a les beceroles de la investigació, hi ha documentació suficient per a afirmar que existien connexions entre els serveis de seguretat de l’estat i la ultradreta

J.B: Una dita popular d’aquella època era “Incontrolats de nit, uniformats de dia”. Crec que il·lustra prou bé el paper de l’extrema dreta de l’època. El debat interessant que obre el llibre d’en Xavier Casals és com es va instrumentalitzar. Com l’hem d’interpretar? Com una eina de coacció del mateix estat? Com un ens que anava per lliure? És evident (i aquest llibre aporta prou informació per donar suport a aquesta teoria) que el “deep State”, l’estat profund, instrumentalitzava part d’aquesta extrema dreta, com demostren els fets de Montejurra (1974), per a assentar un nou règim polític.

Fa uns dies va sortir una entrevista a Manuel Pastrana, on aquest afirma que el tret de sortida del 23-F (1981) es dóna des de la Zarzuela. Avui dia, tot i que encara hi ha molta documentació que és considerada secret d’estat (fins i tot dels anys de la dictadura), n’hi ha prou que acredita que va haver-hi una instrumentalització d’aquesta violència de l’extrema dreta. Està més que documentat que petites entitats d’ultradreta com el PENS (Partido Español Nacionalsocialista) eren finançats pel SECED i que els serveis secrets que el van succeir també van tenir un paper a l’hora d’utilitzar l’extrema dreta per a aconseguir les seves finalitats.

C.V: La gran pregunta a resoldre és si aquests grups van ser promoguts per l’estat, anaven per lliure… o una barreja de les dues coses, que deu segurament el que va passar.

IMG_1937

Els atacs de la ultradreta gaudiran de la impunitat dels òrgans i cossos de seguretat de l’estat, durant la dictadura i durant els primers anys de la democràcia. De quina mena d’impunitat parlem i de quina manera els cossos de seguretat de l’estat els utilitzaran per a arribar allà on ells no poden?

J.B: Hi ha un moment en què quan el nou règim ja està instal·lat en el poder, deixa d’haver-hi un interès per a seguir instrumentalitzant aquesta violència i l’estat deixa de fer els ulls grossos… en part. Hi ha llocs, com en el País Valencià, en els quals la impunitat de l’extrema dreta és extraordinària, fins ben bé avui. Fa uns dies la justícia valenciana no veia delicte en què un grup d’ultradreta fes un escarni a la porta de Mónica Oltra. Hem de recordar que fins fa uns pocs anys la utradreta, al País Valencià, posava bombes a seus de partits polítics; la llibreria més atacada d’Europa era la llibreria 3i4, de València. Ultradreta i impunitat, al País Valencià, van al mateix pac.

En altres llocs, això no era així. Per exemple, a Catalunya. Però tot i així, encara s’ha d’escriure la història sobre Milícia Catalana, per exemple. En una de les intervencions policials que es fan contra ells, es troben carnets en blanc de l’exèrcit espanyol, documentació confidencial i un expedient reservat sobre el cop d’estat del 23-F. Com hi arriba aquella informació allà no ho podem saber, però és evident que hi ha un vincle entre l’extrema dreta, la policia i l’exèrcit. Històricament també ha sigut sempre així.

C.V: Aquestes connexions també existien ja amb les esquadres dels anys 20, molt vinculats al militarisme i a la capitania general. Això no és nou. Fins a quin punt aquests contactes són oficials, si són de mutu propi… això ja és més difícil de delimitar, per motius obvis (secrets de sumari, documentació prohibida als historiadors, etc.) és molt complicat d’establir.

Arran del Procés, l’extrema dreta espanyolista està de moda; els atacs de la ultradreta tenen més ressò mediàtic cada vegada són més i més agosarats. Però això no és nou, sinó que ja fa molts anys que estan actius i són responsables d’accions prou greus. Agafat en perspectiva, què li ha mancat a la democràcia espanyola per a neutralitzar o minimitzar l’extrema dreta?

J.B: Jo diferenciaria entre la violència ‘fuerzanuevista’ als setanta i la neonazi als 80-90, o fins i tot l’esquadrista dels anys 20, com deia en Carles, de l’actualitat. Fent un estudi sobre les agressions de la darrera tardor [de 2017], arribo a la conclusió que no podem parlar de violència ultradretana, sinó de violència en el sentit més ampli del terme: ja no està circumscrita a membres d’ultradreta, sinó que és més transversal, lligat a un espanyolisme d’ampli ventall. Per a entendre’ns: aquell qui agredeix ja no necessàriament és de Fuerza Nueva, sinó que també pot ser un votant de Ciutadans, Partit Popular o fins i tot del Partit Socialista de Catalunya (PSC). Hi ha hagut un traspàs d’aquesta violència que era característica d’un sector social molt concret cap a un sector social molt més ampli. La meva lectura és que això ve condicionat pel “a por ellos” i per la justificació de la violència per part de l’estat.

Els episodis de violència actuals tenen com a tret diferencial amb la ultradretana que ara aquesta és més ‘transversal’, no necessàriament vinculada a grupúscles ultradretans

C.V: El gran èxit de la ultradreta, com dèiem, va ser marcar l’agenda política. Ara, que aquesta violència que l’havia caracteritzat sigui més transversal. No significa que la majoria de gent que podem anomenar ‘espanyolista’ sigui violenta, però sí que podem observar que aquells que actuen violentament no són necessàriament militants de l’extrema dreta.

Hi ha una acceptació dintre de la societat catalana, que la violència d’ultradreta és espanyolista. Però ha existit mai una extrema dreta ‘catalanista’; i si és així, ha sigut rellevant?

C.V: Segurament, no. Però en canvi, han existit feixistes catalans. No podem dir, però, que ha existit un moviment organitzat catalanista en clau feixista. La cronologia (europea, catalana i espanyola) va evitar que creixés aquest moviment.

Hi ha hagut intents, clar, però han sigut residuals i exigus. No només ara, sinó també als anys vint, trenta, vuitanta, però són irrellevants políticament.

J.B: No podem entendre tot això sense entendre la gènesi del feixisme a l’Estat espanyol i quins objectius tenia. La creació d’un feixisme d’ascendència catalanista no tenia massa sentit perquè hauria sigut anar ‘contra natura’. Si la història hagués sigut diferent, possiblement hauria nascut un feixisme català, tal com ha passat en moltes altres nacions del món.

El suport de l’estat esdevé clau, aquí

C.V: Evidentment. No estem vacunats contra tot això, però qui guanya la Segona Guerra Mundial? Franco estava aliat amb les forces de l’Eix, amb els nazi-feixistes; i Catalunya no pot sumar-se a aquest joc d’aliances, és inviable. El catalanisme, com a moviment polític, està vacunat contra això gràcies a la cronologia.

IMG_1945

Read More

[Aquest article és la continuació de Els orígens del terrorisme islamista (I): el fracàs del nacionalisme àrab http://bit.ly/2y1WzRO]

Precedents. Iran: el primer triomf de l’islamisme polític

El triomf de la revolució islamista a l’Iran en fer fora al desacreditat xa de Pèrsia, Mohammad Pahlavi (1941-1979), el 1979, va ser un xoc per al gran protector del règim del xa, els Estats Units d’Amèrica (EUA), el qual, tan absort amb l’amenaça comunista que podia representar el local Partit Tudeh, no s’havia donat del potencial revolucionari de l’islamisme que donava sortida al malestar d’una important part de la població. L’estupefacció dels serveis secrets nord-americans era màxima, ja que no entenien què estava passant allà, ni els personatges que lideraven la revolució: “Què dimonis és això d’un aiatol·là?”, preguntaria el vicepresident dels EUA, Mondale; la resposta del director de la CIA, Stansfield Turner, fou encara més reveladora: “no estic segur de saber-ho”.

Primerament, aquest islamisme tenia el suport dels antics pilars de l’Antic Règim iranià: els terratinents i el clergat, que s’havien vist desplaçats per les reformes del xa. Seguint l’exemple de la Turquia de Mustafà Kemal (1881-1938), Pahlavi havia impulsat una sèrie de reformes modernitzadores i laiques que havien marginat als antics aliats del règim. La crisi econòmica anirà portant sectors populars al camp dels islamistes.

Una escena de l'Iran de 1979. Font: Al Jazeera
Una escena de l’Iran de 1979. Font: Al Jazeera

Amb la implementació de la primera República Islamista s’inaugurava una etapa sense precedents històrics i que qüestionava el concepte de progrés tal com s’entenia fins aquell moment. De cop i volta es proclamà un nou règim, després d’un referèndum que es guanyà amb un 98% dels vots emesos, que es basava en la xara. L’aiatol·là Joemini, l’antiga figura de consens de la revolució, esdevenia el seu líder fins a la seva mort el 1989.

Aquell nou govern, que establia una teocràcia, va sobreviure a una greu crisi internacional (la crisi dels hostatges de 1979) i a una llarga i dura guerra amb l’Iraq de Saddam Hussein (1980-88). Era el triomf del primer règim contemporani pròpiament islamista i esdevindria un nou referent per als països de majoria islàmica. Semblava que allà on els nacionalismes àrabs havien acabat fracassant, l’islamisme polític podia oferir noves alternatives.

El cas iranià, però, resulta un cas especial, on es barregen elements propis (a l’Iran es parla persa, no àrab, i és un país de majoria xiïta, contràriament a la majoria musulmana, que és sunnita) i fa falta tenir en compte que la seva articulació política es deu en bona part al “fet diferencial iranià”. La modernització del país en els últims trenta anys i la voluntat de construir un bloc polític propi no supeditat al projecte global dels EUA s’hauria de relacionar més al seu nacionalisme i al fet que el país disposa d’un projecte “burgès” propi, independent dels EUA, d’acord amb Samir Amin.

La consolidació de la República Islàmica a l’Iran conforma un pol d’oposició eficaç a l’imperialisme nordamericà. Permet un projecte propi no subordinat als EUA

La conformació d’un possible bloc crític dins la regió encapçalat per l’Iran potencialment en contra dels interessos nord-americans, va fer sumar punts davant de molts actors veïns, que miraven interessats el seu projecte. Però l’enemistà ràpidament amb els Estats Units, els quals varen decidir compensar la pèrdua d’influència en la regió amb una major capacitat d’intervenció militar a la zona.

El tret de sortida: Afganistan

Temorosos que els soviètics poguessin accedir al petroli iranià després de la caiguda del xa de Pèrsia, els EUA decidiren de donar suport als diferents grups islamistes (els quals, irònicament, també rebien l’ajuda del seu nou enemic, la República Islamista de l’Iran) per obligar els soviètics a intervenir en el complex conflicte afganès i allunyar-los del Golf Pèrsic. El 23 de gener de 1980, en el seu discurs sobre l’estat de la Unió, el president Jimmy Carter formulà la “doctrina Carter”, on afirmava que qualsevol intent per part d’una força exterior de guanyar el control del Golf Pèrsic seria interpretat com un atac directe als interessos vitals dels EUA i rebutjat per tots els mitjans necessaris, incloent la força militar.

Per al secretari d’estat Brzezinski, un furibund antisoviètic, aquests grups islamistes eren una “potent força de canvi” que havien de finançar i proporcionar material bèl·lic contra els soviètics. Això es concretà en els acords amb Pakistan i l’Aràbia Saudita per ajudar als mujahidins, aquells freedom fighters (“lluitadors de la llibertat”) que reberen durant la dècada dels 80 “centenars de milers de tones d’armament i de material militar” (en paraules de Milton Baerden, responsable de la CIA a Pakistan) i més de 3.000 milions de dòlars. L’administració Carter s’implicà a fons en un esforç diplomàtic que també lligava la Xina, Egipte i Gran Bretanya per formar un bloc que ajudés als mujahidins.

Lluny d’interpretar allò que realment significaven (una força que lluitava contra el comunisme ateu, però també contra els valors que els Estats Units representaven), els EUA començaren una guerra que encara dura més de 35 anys després.

Mujahidins durant la dècada dels 80 a Afganistan. Aquests guerrers de l'Islam venien de molts diversos punts de la geografia musulmana i foren a bastament finançats per la CIA i l'ISI. Font: Pinterest
Mujahidins durant la dècada dels 80 a Afganistan. Aquests guerrers de l’Islam venien de molts diversos punts de la geografia musulmana i foren a bastament finançats per la CIA i l’ISI. Font: Pinterest

Per la seva banda, la repressió i radicalització del règim ‘comunista’ de Kabul no ajudava massa en la cerca d’un clima d’entesa o compromís amb els mujahidins, els quals disposaven d’una gran infraestructura proporcionada per molts països al seu abast. Amb els mujahidins estaven el clergat, els camperols i bona part de les tribus del país. La intervenció soviètica es va precipitar pel temor que els EUA fessin servir Afganistan com a plataforma per instal·lar-hi míssils, tal com estaven fent per aquelles dates a l’Alemanya Occidental.

Entre 1982 i 1992 la CIA i l’ISI entrenaren a 35.000 musulmans en camps nordamericans i paquistanesos

És en aquest context que apareixen figures com la d’Osama Bin Laden, fill d’una influent i pròspera família saudita (amb lligams de negocis amb la família Bush, que donaria dos presidents als EUA) el qual, juntament amb altres joves de la seva generació cridats a fer una “guerra santa”, lluitaren contra els soviètics. Bin Laden fundà el 1988 “al-Qaeda al-Askariya” (“la base militar”) a partir de voluntaris islàmics d’arreu del món, que tenia com a objectiu primordial la lluita per l’islam i l’establiment d’un califat mundial; anys després, al-Qaeda organitzaria i executaria els atemptats de les torres bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001. Molts dels que es veieren involucrats en la creació d’aquesta i altres organitzacions similars s’encarregaren d’exportar-les a diversos indrets del món amb majoria musulmana i en conflicte (Bòsnia, Filipines, Kosovo, Argèlia, Caixmir…) entre finals dels 80 i durant tota la dècada dels 90.

Tot això es feia amb el total coneixement dels serveis secrets pakistanesos i nord-americans, els quals estaven entrenant els futurs terroristes jihadistes. Es calcula que entre 1982 i 1992 s’entrenaren 35.000 musulmans vinguts d’arreu en camps controlats per l’ISI (Inter-service Intelligence) pakistanès i la CIA (als EUA, primerament; i a Afganistan després).

La guerra afganesa acabaria el 1992, una vegada retirats els soviètics, amb la victòria dels islamistes, els quals, al seu torn, foren substituïts per un govern talibà, una nova força sectària que havia rebut finançament de l’ISI i que sortia de les escoles islamistes (“madrasses”).

La desestabilització del Pròxim Orient i les “guerres brutes”

Paral·lelament, Estats Units i els seus aliats al Pròxim Orient desestabilitzaren la regió per les seves contínues accions armades unilaterals. Malgrat que la meitat de les operacions secretes i guerres brutes foren executades per la CIA a Amèrica Llatina, el Pròxim Orient fou l’altre gran escenari. Sempre justificat en el marc de la Guerra Freda i fruït de la paranoia que s’havia apoderat de l’administració Reagan, el president nord-americà donà suport incondicional al seu aliat Israel contra una suposada amenaça soviètica que ell veia factible allà pel “salvatgisme” de la seva gent.

El juny de 1982, Israel envaí el Líba, en una acció que pretenia acabar amb les milícies de l’Organització d’Alliberament Palestí (OAP), humiliar Síria (on el partit del Baas s’havia oposat fins al moment a l’imperialisme ianqui i israelià) i forçar els palestins desplaçats a tornar a Jordània.

L’islamisme no és una característica inextricable de la manera de fer política en el món islàmic, de la mateixa manera que el cristianisme no ho és a Occident

La intervenció dels EUA i d’Israel propicià al Líban una complexa i sagnant guerra civil de diverses faccions armades per Síria i Israel, en la qual començaria a jugar fort l’Iran, que va ajudar grups islamistes xiïtes que constituirien els fonaments de Hesbol·là. Per la seva banda, l’hegemonia per la lluita pels drets dels palestins virà de l’OAP laica i marxista a l’islamista Hamàs, la qual segurament comptà amb el suport logístic del Mossad israelià per a debilitar l’OAP.

Conclusió: el monstre desfermat

Com hem pogut comprovar, els grups islamistes neixen com a conseqüència del fracàs dels nacionalismes àrabs laics, que foren incapaços d’aturar l’intervencionisme nord-americà i el dels seus aliats. La desestabilització de la regió, desfermada a partir de les últimes dècades de la Guerra Freda, va propiciar el sorgiment d’alternatives islamistes que varen triomfar a l’Iran i a l’Afganistan.

A més, la política exterior nord-americana es tenyí d’un fort component bel·licista i subversiu que tenia a la CIA com a braç executor, però que també se serví a bastament de diferents grups terroristes (sobradament demostrat a Afganistan) per aconseguir els seus objectius. Paral·lelament al finançament d’aquests grups, els EUA normalitzaren el “terrorisme d’estat”, que desestabilitzava encara més la regió, com demostra el bombardeig del Líban el 1986. Noam Chomsky l’assenyalà com “el primer bombardeig de la història programat perquè coincidís amb l’hora de màxima audiència en la televisió”.

Un 48th Fighter Wing. Aquest model d'avió es va emprar durant els bombardeigs nordamericans sobre el Líban (1986). Font: Viquipèdia
Un 48th Fighter Wing. Aquest model d’avió es va emprar durant els bombardeigs nordamericans sobre el Líban (1986). Font: Viquipèdia

La caiguda de la URSS permeté una intervenció occidental sense aturador a la zona, que es veié justificat en el “xoc de civilitzacions” i la “guerra contra el terror” que substituí la guerra per la “llibertat” i la retòrica de la Guerra Freda. Els atemptats de l’11-S marcaren un nou salt qualitatiu en el terrorisme jihadista i inauguraren una nova era en la qual els interessos globals dels EUA i els seus aliats i el creixent control social es veieren justificats en la nova “guerra” contra el terror i el terrorisme.

Un terrorisme, per la seva banda, que continua essent finançat i ajudat pels mateixos actors que s’enfrontaven ja durant la Guerra Freda i que usen els diferents grups jihadistes com a peces en el seu gran joc d’escacs mundial. Molts d’ells són aliats d’EUA i dels estats occidentals que han pres el lideratge dels antics nacionalismes àrabs laics (i els països que l’encarnaven) i que han usat l’accés que tenen al petroli com a una eina de pressió i poder polítics. Al mateix temps, propaguen les corrents més intolerants i rígides de l’Islam.

Patrick Cockburn, periodista irlandès i veterà al Pròxim Orient, ho resumia així: “La enorme riqueza de los Estados petroleros del Golfo -Arabia Saudí, Emiratos Árabes Unidos, Catar y Kuwait- se ha convertido en poder político. Estas monarquías absolutas suníes ejercen actualment el liderazgo del mundo árabe, un liderazgo que hace cuarenta años estaba en gran medida en manos de Estados laicos y nacionalistas como Egipto, Siria, Iraq, Argelia, Libia y Yemen (…) En el mismo periodo (…) La riqueza saudí ha propagado la influencia de esta rama intolerante y reaccionaria del islam, que considera heréticas a las demás confesiones, como el chiísmo, y que coloca a las mujeres en una posición de sometimiento permanente con respecto a los hombres.”

L’islamisme no és una característica inextricable de la manera de fer política en el món islàmic, de la mateixa manera que el cristianisme no ho és a Occident. Això no obstant, tampoc és cert que sigui més alliberador per als seus pobles, com apunta Samir Amin recordant que l’islamisme dels Germans Musulmans s’insereix de ple en el projecte capitalista global liderat pels EUA.

Read More

Afirma que serà la seva entrevista “pòstuma”, que serà l’última vegada que parli “d’aquest país”. El motiu? Que en una època històrica com la nostra, èpica, accelerada, però també improvisada i a vegades hiperventilada, irònicament, la gent no vol “historiadors”, sinó “profetes”.

Quan el vàrem entrevistar, el vàrem notar desil·lusionat i trist amb el moment actual. És un historiador que dubta de la utilitat de la seva professió en la seva societat. I, per a una persona que ha passat tota la seva vida investigant, poques coses poden haver-hi res més terribles que sentir que la propaganda d’uns i altres ha guanyat la partida. 

Però, malgrat tot, una hora després, vaig comprovar complagut que, malgrat tot, la seva lucidesa segueix inalterable. La història no serveix per tot, i no hauria de servir per a legitimar posicions polítiques actuals. Ens serveix per a explicar l’avui, entendre com hem arribat fins on som, evitar errors del passat i qüestionar-nos el present. I d’això precisament vam estar parlant amb Josep Maria Fradera. Què era un català i què era un espanyol a la Catalunya dels segle XVIII-XIX?

 

Què significava “Catalunya” i “Espanya” per a un català a les acaballes del segle XVIII?

Crec que això no ho sap ningú. En primer lloc, no en deien “Espanya”, en deien “monarquia”. La monarquia era un conjunt de regnes sota un rei amb unes institucions diferents segons els llocs, a Catalunya condicionats per la derrota en la Guerra de Successió (1701-15).

No és una derrota pròpiament dels catalans, sinó d’aquells catalans que opten per l’arxiduc d’Àustria. Una bona part, o no participen, o escullen els Borbons.

Però és cert que després de 1714, les relacions entre les antigues parts de la vella corona hispànica passen de tenir unes relacions més o menys d’igualtat a unes de més desiguals.

És que Espanya no existeix a l’altra banda. Existeix la monarquia, i aquesta és encara un imperi enorme. La divisió entre austriacistes i borbònics també és dóna a Amèrica. Els llocs on la guerra s’ha produït tenen un règim de càstig, que en aquest cas és la Nova Planta, que estableix unes normes d’administració diferents.

“La derrota de 1714 no és tant de la societat catalana en el seu conjunt, sinó del partit que es posiciona a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria”

Però no és Espanya vers Catalunya, sinó que dintre de la monarquia, hi ha parts que han escollit procedir contra un rei al qual han jurat fidelitat. Felip V (1700-24/ 1724-46) va venir aquí a jurar unes constitucions que eren molt avantatjoses respecte el règim anterior. No hi ha evidència que l’arxiduc hagués respectat això.

Després s’acabarà imposant l’altre partit [el dels austriacistes], però el rei ha firmat les constitucions de 1702 i s’ha casat a Barcelona, ha donat molts privilegis i després s’ha trobat que se li han girat en contra aquells integrants del partit que s’acaba imposant i que té força bàsicament a Barcelona i en algunes altres parts de Catalunya.

La Guerra de Successió és un conflicte internacional, no de catalans contra espanyols: dues cases regnants a Europa; una centreeuropea [els Habsburg], i una altra francesa [els Borbons] que competeixen per a accedir a uns dominis enormes. Cal dir que una vegada Felip V és nomenat rei d’Espanya, es desenganxa de la influència francesa i que, com que al final hi ha una revolució a França el 1789, aquest distanciament acaba sent total.

En qualsevol cas, no és un conflicte de Catalunya contra Espanya, perquè Espanya no existeix. Sí geogràficament, però no constitucionalment.  Els bascs continuaran mantenint el seu règim foral-municipal i el regne de Galícia continuarà existint. És un conflicte dinàstic on un grup de catalans imposen la seva opció i la seva derrota té unes conseqüències irreparables en termes de l’ajustament constitucional respecte de la monarquia.

Josep Maria Fradera (esquerra) xerrant amb Marc Geli (dreta) a casa seva a Barcelona
Font: Ab Origine

Llavors com definiries la relació entre la monarquia hispànica i Catalunya després de 1714? O potser hauríem de parlar de la relació entre centre i perifèria?

Ja ho deies bé. Podem parlar de Catalunya, ja que sempre ha tingut una identitat pròpia constitucionalment organitzada, tot i que mai ha sigut independent. Era un conjunt de comtats agrupats sota un designi dinàstic amb un rei que ho era perquè era monarca d’Aragó.

“Llegint determinats dietaris, hom pot comprovar que la gent tenia una consciència més o menys clara del fet institucional català”

És una pregunta de difícil resposta, perquè ningú va fer una enquesta preguntant als catalans com se sentien. Tant sols podem resseguir-ho a partir de fonts diverses. Si llegim alguns diaris recuperats per en Xavier Torres, podem veure com la gent tenia una certa consciència del fet institucional, però si agafem el dietari d’en Miquel Parets, que era un artesà de Barcelona, comprovem que escrivia pàgines i pàgines com a barceloní i que no esmenta ni una sola vegada el fet constitucional català… entre altres coses perquè no hi havien Corts normalment, ni les reclamaven, ja que tenien un impacte molt limitat en la vida de la gent. Potser tenien un major impacte entre les classes dirigents, però aquestes tenien també altres canals per a expressar-se en el marc d’una monarquia tan complexa.

Moltes d’aquestes classes dirigents es posen al servei de la dinastia que toca i actuen com a intermediaris en el marc local i no reclamen Corts pràcticament mai. Les Corts servien per a donar privilegis i obrir el marc constitucional. Tot això ho respecta el rei fins el 1714.

Arribat al segle XVIII, crec que podem parlar de tres possibles respostes, tot i que cap d’elles et permetrà una conclusió taxativa.

La primera seria l’oferida pel “Memorial de Greuges”, de la segona meitat del segle XVIII: enyoren un major marge d’independència institucional, perquè l’Audiència borbònica és una audiència de nomenament (on, per cert, hi ha una pila de catalans borbònics i aquells que, passat el temps, s’ajusten a la nova dinastia).

La Guerra de Successió és un cop molt fort. Els catalans juguen a la carta perdedora i fan quelcom que no es podia fer als reis de finals del XVII-principis del XVIII: jurar fidelitat a un rei i després deixar-lo de banda. Però un cop que la societat catalana es va allunyant generacionalment d’això (tot i que mai oblidarà del tot el que va significar aquella guerra), es reclama una reforma que els hi permeti recuperar una mica de poder autònom en el complex de la monarquia.

Això certament passa a la segona meitat del XVIII. Quines són les dues grans forces de la societat catalana en aquella època? L’aristocràcia residual (petita i mitjana) que continuarà tenint un pes al món rural, on sovint també administrarà els municipis, i els ciutadans honrats i la cúpula gremial que en les ciutats potents del litoral (i sobretot, a Barcelona) vol guanyar pes. Aquesta situació no es resol amb cap conflicte identitari de l’estil “Catalunya contra Espanya”, perquè no es planteja en aquests termes, sinó en demandes de reforma que s’ajustin a la seva realitat. No es veuen com a derrotats, malgrat que poguem trobar algun text que presenti els catalans com a vençuts.

 “Al segle XVIII, els conflictes no es plantegen en clau identitària de catalans contra espanyols, sinó en demandes de reformes que responguin a la realitat catalana”

Hi ha una altra possible resposta, que seria la de Pierre Vilar: les monarquies del segle XVIII no són com els estats del segle XX, i deixen un gran marge d’actuació a les forces locals; i les catalanes, al XVIII, jugaven a una carta guanyadora: la viticultura i el comerç. A finals de segle XVIII se senten pròspers. L’estructura gremial es diversifica i alguns menestrals s’enriqueixen (altres es queden igual) i apareixeran uns nous pagesos rics que a vegades creen cases de comerç i que canalitzen una part de l’activitat cap a la costa.

Tots ells aspiren a guanyar pes dintre d’Espanya.  Les primeres corrues de traginers i comerciants catalans es projecten cap a Saragossa, Burgos, Valladolid, Madrid… ningú els hi posa cap problema perquè van a comprar i vendre.

El tercer element, la “cirereta del pastís” és que la Monarquia té un espai immens, molt més enllà de Cadis: el món americà. Allà hi aniran com a súbdits del rei, no tant com a “espanyol”; fins a la Guerra del Francès, la terminologia es refereix més a “catalans”, “bascos”, “montañenses”, etc. Trobaràs grups de catalans que arriben a vendre barrets de llana fabricats a Torelló o a Vic als indis de l’Andes! Això els hi dóna una dimensió del món d’allò que són brutal. Això es veurà quan, ja durant les guerres d’independència, hi haurà catalans (una minoria amb els criollos, aquells que ja s’identifiquen plenament amb els interessos americans) que lluitaran al costat del rei per a que les colònies no se’n vagin. Quan tot això s’hagi anat, es replagaran a les Antilles, quan s’iniciarà el cicle cubà.

És a partir de tot això que es pot especular què sentien els catalans d’aquella època. No dubto que hi havia una forta contradicció entre el marc constitucional que se’ls hi imposa i les possibilitats que la monarquia els hi dóna, no perquè els hi ofereixi, sinó perquè ho busquen: no depèn del rei. Això són els orígens del capitalisme, que és una altra història.

Com que estan mal integrats en la monarquia hispànica, quan aquesta cau estripitosament amb la Guerra del Francès (1808-14) i els catalans van a les Corts de Cadis, ho fan creient que resolen el gran problema: fabricar la nació espanyola intengrant’s-hi amb absoluta igualtat de condicions, no perquè s’hagin sentit moltes vegades injustament tractats, sinó perquè saben que l’error de 1714 els col·loca en una situació que no s’adequa a la seva realitat. Hi ha una contradicció palesa entre el creixent poder d’una protoburgesia emergent que juga amb cartes sòlides amb un marc institucional fruït d’un passat que a finals del segle XVIII ja havien perdut de vista els seus contemporanis (exceptuant casos molt especials com el de Capmany).

Aquesta generació encara no és la més decidida a construir una Espanya liberal. Aquesta és una tasca per a aquells que van a les corts de 1823 (ja durant el Trienni Liberal), quan es veu que les forces de l’Antic Règim no estan mortes i es poden refer.

A Europa, durant el segle XVIII, l’Estat s’enforteix i al XIX es creen els estats-nació. El cas espanyol segueix la mateixa pauta?

I tant! Bé, no hi ha una pauta per a tota Europa. Allò significatiu del cas espanyol, des de la perspectiva que estem explorant del centre-perifèria… tot i que hauríem de saber on és el centre, perquè Madrid encara és ben poca cosa.

Però existeix el Madrid com a presa de decisió política.

Sí, però en la presa de decisió política hi participen molts catalans durant tot el segle XIX d’una manera molt destacada.

Josep Maria Fradera 3

Abans parlàvem sobre com els catalans, durant tot el XVIII i el XIX busquen guanyar protagonisme i pes a Espanya, incidint en la presa de decisions polítiques. Quin és el paper català en la construcció de l’estat-nació espanyol?

Fonamental. Són els més patriotes de tots, gairebé; o, al menys, dels que tenen més consciència de ser-ho, perquè d’això depèn la seva posició política dintre de la monarquia. Fins molt avançat el segle XIX, seran els més patriotes de tots. Pensem en personatges com Prim, Víctor Balaguer, etc.

Ara bé, això no vol dir que deixin de ser catalans o que no percebin les diferències amb els altres o el maltracte que a vegades se’ls hi dóna, per exemple com quan parlen amb molt accent el castellà (i,a més, el dominen poc, ja que la societat catalana del moment és essencialment monolingüe). Cultiven el patriotisme espanyol a la mateixa vegada que el català; jo d’aquesta situació en vaig dir “doble patriotisme”. Això no canviarà fins a finals del segle XIX.

Entenem tan malament la construcció de l’estat liberal, que no veiem que a tots els estats liberals del món hi ha una competència de burgesies nacionals o de liberalismes regionals molt forts. A Anglaterra, els de Manchester i Londres no es poden veure; a França també passa el mateix. Hi ha interessos molt diversos dintre d’aquests països. El liberalisme és també un mercat i construir un estat significa també fixar les finances públiques, els aranzels, etc. Implica també donar uns avantatges a uns i no uns altres.

“El paper català en la construcció de l’estat-nació espanyol és fonamental. Els catalans seran els més patriotes de tots”

La gran batalla de la burgesia catalana no serà sobre Espanya o Catalunya, sinó entre lliurecanvisme o proteccionisme. El primer és l’aliança de Cadis amb Anglaterra; i el proteccionisme l’aliança de Barcelona amb Castella: uns menjaran els cereals castellans i els altres es vestiran amb els teixits catalans. Aquesta és la gran batalla que també es projectarà sobre el món cubà: protegir Cuba per als seus interessos (cosa que també va implicar la defensa de l’esclavitud, on els catalans es van destacar enormement).

En aquestes batalles, la qüestió de la identitat històrica és clau. La cultiva tothom: Don Pelayo, els Berenguers, Pere el Gran… Quan vaig poder rellegir els textos de Milà i Fontanals, de Pefirrer, de la joventut de Balaguer, etc. vaig poder veure que la peculiaritat catalana dins d’aquest complex és que és l’única regió industrial de debò.

Si rasques una mica, veus com darrere els textos que afirmen les bondats de la societat catalana (catòlica, educada, familiar, ordenada, respectuosa…), amagaven una realitat que no era la Barcelona del segle XIX: el 1835 han cremat tots els convents de Barcelona i Catalunya i s’havia cremat la fàbrica de vapor Bonaplata, el 1854 hi havia hagut una vaga a Barcelona, etc. La burgesia catalana demana repressió al capità general, ja sigui català o castellà.

Com que es demana ordre, s’ha de construir la idea d’una societat ordenada, i això es fa a través de la història i de la literatura. Malgrat que la societat catalana estigui profundament escindida.

La industrialització, el “fet diferencial català”? Per què es dóna només a Catalunya i com modela les relacions entre uns i altres?

Catalunya és indubtablement l’única regió espanyola industrialitzada fins a l’aparició de la industrialització a gran escala basca a finals del XIX. Això provoca una disparitat de visions, unes tensions que porten moltes vegades a un trencament intern que porta moltes vegades a un espanyolisme furibund (el 1936 és un altre exemple d’això) i a la vegada porten als grups dirigents catalans a sentir-se mal integrats dintre de l’estructura espanyola. L’estat no entèn bé Catalunya perquè no viu la seva realitat.

“L’estat no entendrà mai Catalunya perquè no viu la seva realitat”

Però aquí la feina de l’historiador és parlar bé del context i de la complexitat; i l’Espanya del segle XIX inclou, per exemple, Cuba i les Filipines. És un complex molt ampli i interralacionat. Tampoc és cert que la industrialització sigui únicament catalana: hi ha molts focus d’industrialització d’una certa rellevància a la resta d’Espanya, però mai tindran la densitat suficient com per a condicionar la dinàmica de tota una regió. I això només passa a Catalunya a partir de 1850-60; abans hi ha diversos punts a Vilanova, Manresa, Barcelona… que fan que Catalunya exploti com una olla a pressió de tant en tant, amb una guerra social intensa entre catalans; això té un reflex també en la futura CNT.

Tot plegat acabarà conformant l’escenari polític català fins al 1939, on les dues línies bàsiques seran el nacionalisme que reclama més autogovern i el sindicalisme obrer.

 

 

 

Read More

Fa unes setmanes, Barcelona va ser una de les últimes víctimes del terrorisme gihaddista. Els motius que han causat la mort de 16 persones sovint han estat caracteritzats de manera vaga i simplista, malgrat que de manera cridanera. S’afirma que, atemptant a Occident, els terroristes busquen “destruir” el nostre “mode de viure”, les nostres “llibertats” o la nostra “democràcia”. Aquests objectius podrien dur-se a terme, en part, gràcies a la “radicalització” de la població musulmana (especialment, la més jova) per acció d’uns imams radicals, lligats a organitzacions terroristes.

En situacions i discursos com aquests, hem d’emprar la perspectiva històrica per a desfer aquest relat simplista que té la gran virtut d’esborrar els principals agents polítics que, durant molt temps, no només van aprovar aquesta classe de comportament, sinó que el van incentivar per motius geoestratègics. Paral·lelament, aquestes actuacions violentes guanyaven suport social en la mesura que els nacionalismes àrabs laics deixaven de ser un far emancipador i font de benestar per al conjunt del Pròxim Orient (hi incloc el nord d’Àfrica també). En molt bona part, per la contínua desestabilització i intervencionisme que Occident està duent a terme a la regió des de fa més de cinquanta anys.

Un nou inici per al Pròxim Orient

No és cap secret que la zona del Pròxim Orient és una de les zones més complexes del planeta. Al mateix temps, és una localització geoestratègica essencial i disposa de recursos naturals de diferent naturalesa i vàlua.

Des de la segona meitat del segle XIX fins a la fi de la Segona Guerra Mundial (1945), l’Europa occidental va intervenir activament en la regió, especialment després de la Primera Guerra Mundial (1914-18). Contràriament al que s’acostuma a pensar, l’època daurada de l’imperialisme occidental va ser després de la Gran Guerra gràcies a la creació de la Societat de Nacions (SDN). Gràcies a aquest organisme, el control d’Occident sobre la regió, que ja s’havia anat perfilant en els acords de Sykes-Picot (1916), fou total i es procedí a un repartiment d’àrees d’influència entre Gran Bretanya i França (Rússia estava inclosa en aquests tractats, però l’esclat de la Revolució Russa impedí un repartiment a tres).

El tractat de Sykes-Picot (1916) permeté el repartiment d’àrees d’influència entre França i Gran Bretanya

Així doncs, França reclamava per a sí una àmplia zona que incloïa Síria i Líban; i Gran Bretanya una que anava d’Iraq al Sinaí. Tot això estava legitimat per la SDN, la qual encoratjava i legitimava diferents nivells de “tutela” sobre aquelles regions, d’acord amb el seu grau de “desenvolupament”; així doncs, Gran Bretanya rebria els “mandats” de Palestina, Jordània i Mesopotàmia; i França rebria els de Síria i Líban. El mapa modern del Pròxim Orient, doncs, es traçà el 1916, sense respectar les diferents dinàmiques socials, econòmiques o polítiques de les seves societats, usant únicament les regles de l’escaire i el cartabó.

Els acords de Sikes-Picot (1916) repartien les zones d'influència entre Gran Bretanya i França. Font: The Economist
Els acords de Sikes-Picot (1916) repartien les zones d’influència entre Gran Bretanya i França. Font: The Economist

Aquests mandats, així com altres antigues colònies europees al nord d’Àfrica, anaren alliberant-se del jou colonialista a partir de 1945. La Segona Guerra Mundial (1939-45) va ser percebuda per a les colònies de les metròpolis (a l’Àfrica i a l’Àsia) com una guerra d’alliberament, després que moltes patissin la invasió de les forces de l’Eix i comprovessin que les seves pròpies metròpolis no eren invencibles.

Els beneficis de les colònies havien beneficiat sempre a una petita minoria

Les colònies havien sigut cares de mantenir i els seus costos sobrepassaven els seus guanys; però això no importava massa, atès que la infraestructura, com assenyala Josep Fontana, es mantenia amb els impostos de les poblacions que vivien a les metròpolis, però els guanys anaven a parar a les mans d’uns pocs. Serà això últim el que expliqui aquest desig per a seguir intervenint políticament en les antigues colònies i seguint absorbent els seus recursos el que explicarà el “neoimperialisme” occidental, fins i tot quan ja havien aconseguit la independència. El nou i gran agent que intervindria en la zona serien els Estats Units d’Amèrica (EUA), que desplaçarien a Gran Bretanya com a gran poder en la zona; i el gran recurs a desitjar seria l’or negre.

La primera guerra àrabo-israeliana

La derrota de la coalició de diversos països àrabs contra el recent format estat d’Israel el 1948 significaria un daltabaix polític espectacular per a tots els bàndols que havien estat derrotat pel nou estat jueu. Això explica les protestes que sorgiren en determinats països àrabs i que acabaren amb la mort de dos primers ministres (l’egipci i el libanès) i amb el rei de Jordània, Abdullah, assassinat per un activista palestí. Més significatiu, però, va ser el tomb que es produí políticament en aquells països, doncs el poder passà a mans d’una nova casta de militars. Com assenyala Fontana, aquests es caracteritzaven per ser d’origen rural i per estar més sensibilitzats amb les necessitats dels seus països. Serien ells els protagonistes de dur els seus països a la independència o d’intentar protegir el seu país de l’intervencionisme occidental.

Aquestes independències es feren amb polítiques socialitzants, i tenien un caràcter nacionalista que els portava a admetre la porositat i artificialitat de les fronteres imposades pels occidentals durant l’època colonial. Conseqüentment, apostaven per un nacionalisme de caire panàrab que agermanés els diferents països àrabs.

La derrota àrab en la primera guerra àrabo-israeliana va dur al poder a una nova generació de joves militars que tenien més sensibilitzats amb les necessitats de la seva gent

A més, en el món de la Guerra Freda, malgrat no estar formalment sota influència soviètica, no era estrany que  el món àrab mirés amb cert apreci la Unió de Repúbliques Soviètiques (URSS), amb la qual podia tenir més afinitats socioeconòmiques. L’acostament cap a la URSS permetia a aquest bloc mantenir una certa llibertat de moviments i independència… cosa que mai va agradar a les diferents administracions de la Casa Blanca, la qual desconfiava d’uns actors polítics internacionals tan independents (i tan rics en recursos) i que basculaven més cap al bloc soviètic que cap al capitalista.

Nasser (al centre), juntament amb Nikita Khrusxov, líder de la URSS entre 1953 i 1964. Font: Viquipèdia
Nasser (al centre), juntament amb Nikita Khrusxov, líder de la URSS entre 1953 i 1964. Font: Viquipèdia

Aquest moment semblava marcar un nou inici per als països àrabs. Entre els cinquanta i els seixanta, el nacionalisme àrab estava en auge. El 1956, el Marroc i Túnissia s’independitzaven, el 1958 es formà una efímera República Àrab Unida, la monarquia iraquiana va donar lloc a una república portada per “oficials lliures” i el 1962, després d’una llarga i cruenta guerra contra França, Argèlia proclamava la seva independència. Però també és un moment on es veu molt clarament que l’intervencionisme occidental és ben lluny d’estar mort: el 1953 la CIA munta un dels seus primers cops d’estat i enderroca el govern populista de Mohammed Mossadeq (1882-1967) a Iran davant els seus projectes de nacionalització del petroli.

Voldria remarcar aquí la laïcitat d’aquests moviments, atès que acostuma a ser comú entre determinats mitjans de voler vincular inexorablement religió i política en el món àrab i/o musulmà. Només fa falta veure la relació que va tenir el dirigent egipci Gamal Abdel Nasser amb els Germans Musulmans, els quals foren brutalment perseguits per l’exèrcit i la policia (aprofitant que alguns dels seus membres planejaven l’assassinat de Nasser amb la CIA des de Suïssa), per a adonar-se’n que això no va ser així.

Crema de material del partit comunista iranià durant els aldarulls que tingueren lloc durant el cop d'estat contra Mossadeq el 1953. Font: CNN
Crema de material del partit comunista iranià durant els aldarulls que tingueren lloc durant el cop d’estat contra Mossadeq el 1953. Font: CNN

La tardor del nacionalisme àrab

La derrota àrab a mans d’Israel en la Guerra dels Sis Dies (1967) va ser total, i la victòria israeliana, absoluta: en sis dies, Israel havia ampliat el seu territori considerablement i es trobava a 50 km d’Amman, a 60 de Damasc i a 110 de El Caire… aquesta nova derrota va canviar per a sempre més el panorama polític àrab. Aquest conflicte va transformar definitivament a Israel en un estat militaritzat, va acabar amb el somni igualitari del quibuts i va fer que els Estats Units toleressin que esdevingués l’única superpotència de la zona, permetent-li tenir armes nuclears i obviant la seva creixent actitud despòtica amb els seus veïns. La Guerra del Yom Kippur (1973), la primera que no guanyaria Israel (si bé tampoc la va perdre) va acabar justificant els seus futurs atacs i guerres “preventius”.

La dècada dels setanta implicà uns canvis geopolítics de primera magnitud que posaren en perill els ideals del socialisme àrab

La resta de països àrabs viurien una sèrie de canvis de règim que portarien al poder a personatges que serien protagonistes de la regió fins fa ben pocs anys: Moammar al-Gaddafi, a Líbia (1969); el ‘clan’ dels Assad (1970), a Síria, etc. Malgrat que la seva bandera continuaria essent la d’un nacionalisme panàrab més o menys socialitzant, la situació geopolítica estava canviant: a més de l’enfortiment d’Israel i del seu sorgiment com a gran potència, Egipte (l’abans totpoderós estàndard del socialisme panàrab) iniciaria un gir cap als Estats Units (que acabaria traduint-se amb el temps en una de les ajudes econòmiques als militars més altes del món, només per sota de la de països com Israel).

El nou dirigent egipci, Ànwar el-Sadat (1918-1981), es desentenia, doncs, dels problemes generals àrabs i iniciava, en contrast amb el seu predecessor, una sèrie de reformes liberalitzadores (infitah) i, de manera ben significativa, dissolia la Unió Socialista Àrab, fundada per Nasser. Els nous impostos sobre el pa i sobre altres productes a causa de la mala situació econòmica acabarien amb disturbis al carrer durant el gener de 1977 que Sadat atribuïa a esvalotadors comunistes, justificant la repressió que dugué a terme i que provocaria 170 morts i centenars de ferits. Moria així el socialisme panàrab en el seu bressol.

Dos anys després, el 1979, a més, dos fets alteraren completament el panorama en el Pròxim Orient i que posarien l’ús de la religió musulmana com a arma política sobre la taula: per una banda, l’inici de la guerra d’Afganistan i, per altra, l’inici de la Revolució Islàmica a l’Iran, que tant trencaren els esquemes occidentals de progrés i, de retruc, les relacions internacionals… l’islamisme polític estava a punt de fer la seva aparició, i ho faria en forma de talibans i ulemes.

Tancs israelians abans d'entrar en combat durant la Guerra dels Sis Dies. Font: Three Lions/Getty Images
Tancs israelians abans d’entrar en combat durant la Guerra dels Sis Dies. Font: Three Lions/Getty Images

Read More

Que entrevistis una de les majors autoritats mundials en qualsevol àmbit, no és una oportunitat que tinguis cada dia. Quan els editors de Pasado&Presente ens varen donar l’oportunitat d’entrevistar a Guy Standing (Gran Bretanya, 1948), la nostra primera reacció va ser d’astorament. Teníem l’oportunitat de parlar amb un dels principals avaladors i defensors d’una renda bàsica universal i considerat per la immensa majoria com el pare del concepte “precariat”: la nova classe social que, a parer de l’autor, ha aparegut com a conseqüència del capitalisme desembridat actual, fill del neoliberalisme dels anys 70-80.

Malgrat que esperàvem un estirat acadèmic britànic, la veritat és que, per a sorpresa nostra, ens vàrem trobar a algú que preferia degustar una bona cervesa, més que atendre set o vuit entrevistes cada dia… La nostra conversa començà i acabà a les oficines de Pasado&Presente, en un pis de la vella dreta de l’Eixample. Quan li vàrem dir que parlaríem d’Història, se li van il·luminar els ulls: “per fi podré parlar de coses diferents!”.

 

[NOTA: Cal diferenciar entre el nostre “treball” i el “labour” anglès. El darrer terme s’usa en llegua anglesa per a expressar aquell treball que es remunera. La paraula s’ha traduït aquí per “treball” o “força de treball”, depenent del context.]

DSC_1154

La desigualtat social i la precarització del treball són dos dels temes més candents en el debat públic i social. Des dels seus orígens, el capitalisme s’ha caracteritzat per la concentració de guanys en les mans d’uns pocs. És aquest un sistema desigual i injust per definició?

Penso que ha anat evolucionant durant centenars d’anys i que hi ha moltes formes de capitalisme. Algú em va preguntar l’altre dia si creia que estava col·lapsant. La resposta va ser clarament: “no”, pel seu caràcter canviant i evolutiu.

És molt important que tots entenguem com el capitalisme ha canviat el seu caràcter en els últims 200 anys. Cal mirar endarrere, històricament, i pensar com el capitalisme agrari començà com desembocà en l’industrial als segles XIX i XX; i com, avui dia, en tenim un altre, que és essencialment diferent.

“El capitalisme no està col·lapsant, està en continu canvi i evolució”

Per a mi, allò important analitzant l’auge del “precariat”, del capitalisme “rentista” i del tema d’aquest llibre, de la corrupció del capitalisme, és mirar-ho des d’una perspectiva històrica. Crec que si no es fa això, no pots apreciar la naturalesa canviant de l’‘animal’.

Hi ha molts historiadors que consideren el període 1945-1973 i la construcció de l’estat del benestar com una concessió que les forces del capital han de fer després de la Segona Guerra Mundial i l’alternativa que la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) representava. Consideres que això és cert? Si és així, com va condicionar l’arquitectura de l’economia de postguerra?

La manera en com enfocaria això és anant a Karl Polanyi i el seu llibre La gran transformació, el qual recomano vivament de llegir. Ell va escriure aquesta obra de pressa, a Vermont (Estats Units) i va haver de tornar a Londres, el 1943, deixant a dos amics seus alemanys arreglant el mecanoscrit.

No és un llibre, per tant, massa ben organitzat, i fins a cert punt s’ha d’interpretar. Però l’essència del que deia Polanyi era que hi hagué una “gran transformació” que començà al segle XIX amb el desmantellament de les velles estructures socials, i en el qual els capitals mercantil i financer esdevingueren dominants. I esdevenint dominants, mostraren una careta ‘disassociadora’ en la transformació. Aquesta noció (“disassociació”), històricament, implica que el sistema econòmic estava fora de control per la societat.

Va ser la persecució del laissezfaire, dels “mercats lliures”, etc. la que va portar a la destrucció sistemàtica dels vells sistemes de regulació, els de redistribució i de protecció social.

De cop i volta, el capital financer estava al poder, així com els empresaris, però els obrers, no. Això va ocasionar, com es coneix als Estats Units, una “època daurada” [La “GildedAge”], un terme inventat per Mark Twain per a descriure les últimes tres dècades del segle XIX, però que també s’usà per a la primera part del XX.

Aquesta etapa es va caracteritzar per la concentració de fortuna en mans d’uns pocs: els robber barons (“barons lladres”), l’equivalent dels nostres plutòcrates. La desigualtat social anava creixent. Tot i que els salaris reals van pujar una mica, les desigualtats socials es disparaven i les inseguretats es multiplicaren fins que, en paraules de Karl Polanyi, hi hagué una amenaça d’aniquilació de la civilització. Va ser el període del totalitarisme, autoritarisme, feixisme; quan aquesta faceta desembridada del capitalisme va ser una amenaça.

Llavors, va venir la Segona Guerra Mundial. I quan Polanyi estava escrivint el llibre, ell deia que aquesta amenaça a la civilització, o bé continuaria, o que necessitaríem una nova cara de la Gran Transformació, on l’existència econòmica fos controlada per nous mecanismes de regulació, protecció social i redistribució de la riquesa per a reduir les desigualtats i inseguretats.

I per a entendre el que ha estat passant ara, hem d’entendre què ha passat, perquè això va permetre l’era de la postguerra (aproximadament, del 1945 fins als anys setanta) on el capitalisme de l’estat del benestar esdevingué la realització d’una agenda progressista. Hi hagué un triomf, en aquest període, de la socialdemocràcia, dels partits socialistes.

Tot això estava assentat sobre la construcció de sistemes dels mercats nacionals; i, per tant, tot depenia, més del que la gent s’imagina, en uns sistemes nacionals tancats: hi havia comerç entre França, Gran Bretanya, Estats Units, fins i tot amb Espanya (encara que hi hagués Franco)… entre països amb uns costos de treball similars. I comerciant amb els països en desenvolupament, on es produïen béns primaris (menjar i recursos) i intercanviant-los amb productes manufacturats produïts als estats del benestar.

Però a la dècada dels setanta, les contradiccions de la Gran Transformació conduïren a la seva implosió. I van explotar perquè cada vegada més érem testimonis de l’obertura del sistema global.

“A la dècada dels setanta, les contradiccions de la Gran Transformació conduïren a la implosió de l’Estat del Benestar, perquè cada cop érem més testimonis de l’obertura del sistema global”

Les contradiccions, tal com les recordo, eren que la inflació pujava, els preus també, va aparèixer l’estanflacció… l’economia era cada vegada més inestable. I per sota de tot plegat, l’estratègia de la socialdemocràcia havia sigut la sistemàtica desmercantilització del treball [“labour”]. Això vol dir, que cada vegada més, la remuneració de la força treballadora havia sigut pagada amb beneficis no salarials: pensions, vacances pagades, permisos pagats, beneficis per malaltia; i el salari mateix estava baixant com a part dels ingressos totals.

El problema amb això és que el sou deixa de ser un premi per a la força de treball: per molt que els treballadors fessin més feina, no rebien més beneficis. Això va generar una crisi i el col·lapse del sistema socialdemòcrata. Ens endinsàrem en una nova etapa del capitalisme.

El que jo nomeno la “Transformació Global” és la construcció dolorosa d’un sistema de mercat global. Això és el que hem estat experimentant els últims trenta anys. És una nova etapa del capitalisme global.

DSC_1188

Has mencionat el laissezfaire i com els sistemes socialdemòcrates col·lapsaren després de l’abandonament dels mercats nacionals. És curiós que l’únic moment en la història de la humanitat on el capitalisme ha pogut redistribuir la riquesa ha sigut quan aquest ha sigut controlat. Creus que vivim en el mite dels “mercats lliures”?

Correcte. El que va passar en aquest període, després de la Segona Guerra Mundial, és que la por va canviar de bàndol. El capital estava fent concessions als treballadors i a l’estat del benestar. La majoria de la gent era socialdemòcrata, encara que tinguessis també partits conservadors, liberals o socialistes. Els seus valors eren molt similars.

No va ser una “època daurada”. Molta gent parla d’una “època daurada” del capitalisme, però no és cert. Hi havia desigualtats, grans desigualtats, entre homes i dones; entre aquells que tenien feines estables i aquells que no. Aquelles desigualtats existien i no és correcte, per tant, pensar que aquella va ser una època de gran igualtat.

Però la desimbridació del capitalisme durant la Transformació Global va provocar un increment espectacular en les taxes de desigualtat i d’inseguretat. I crec que la història de la Transformació Global ha de ser entesa, des d’un punt de vista històric, amb el començament de les polítiques neoliberals, representades per la Societat Mont Pèlerin, Milton Friedman, Friedrich Hayek… gent com aquesta, la ideologia de la qual era privatitzar-ho tot, mercantilitzar-ho tot (fer que tot depengués de les forces del mercat), individualitzar totes les transaccions econòmiques… i, altre cop, reduir la legislació regulatòria, les institucions de la solidaritat social i els mecanismes de reducció de la desigualtat.

Però el que passà, com en el llibre de La gran transformació de Karl Polanyi, és que això va permetre el triomf del capital financer. Va permetre a les grans institucions financeres esdevenir tan poderoses, que elles van poder moldejar l’arquitectura del capitalisme global.

“La desimbridació del capitalisme durant la Transformació Global va provocar un increment espectacular en les taxes de desigualtat i d’inseguretat. Això va permetre el triomf del capital financer.”

Només vàrem tenir un període de 20-25 anys de triomf del neoliberalisme. Avui dia no vivim en un sistema neoliberal. És molt important entendre això. Va fer la seva feina i ara ha transformat la situació en un capitalisme rentista, és a dir, on el control s’exerceix per mecanismes de no-lliure mercat [a través de les rendes, és a dir, d’activitats que generen un guany sense produir res, com ara una patent]. És el que el meu últim llibre intenta explicar [La corrupción del capitalismo, Pasado&Presente, 2017].

“Ja no vivim en el neoliberalisme. Aquest va fer la seva feina i va evolucionar en un capitalisme rentista, on el control s’exerceix per mecanismes de no-lliure mercat”

DSC_1175

Des del teu punt de vista, què és el neoliberalisme i com apareix?

Crec que el neoliberalisme pot ser definit com la creença en la individualització de l’activitat econòmica, privatització total, la reducció del paper de l’estat en ser un agent de policia per a l’activitat econòmica i la restricció de les institucions socials.

En el model neoliberal, els sindicats i les regulacions són distorsions de les forces del mercat. Per a molts de nosaltres, això no és bo, perquè aquestes són institucions que ens donen seguretat i un sentit de solidaritat social. Però en la seva ideologia, tot això és un obstacle per als mercats. I la ironia és que ells creien en la força contra tota classe d’institució que ens representi com a ciutadans.

Tenen també una altra contradicció. Malgrat la seva retòrica dels mercats lliures, permeteren monopolis, l’aparició del capitalisme rentista, i per això, irònicament, hem sigut testimonis d’aquest auge del capitalisme rentista.

John Maynard Keynnes, l’economista més famós del segle XX, en el seu llibre de 1936, La teoria general, va predir l’eutanàsia del rentista. El que volia dir amb això és que, a mesura que el capital esdevenia més global, l’oportunitat de viure de rendes i dels monopolis aniria declinant. Però d’allò que no se n’adonà, és que una vegada tenies una economia global, es podia reforçar el capital financer fins a tal punt que ell establiria les institucions per a permetre altre cop el creixement del capitalisme rentista.

El meu llibre es diu La corrupció del capitalisme, perquè la corrupció és que, mentre la gent continua parlant de mercats lliures, competència, etc. en el sentit neoliberal, en realitat han creat el sistema de mercat menys lliure de la història. És una mentida que quan els polítics ens repeteixen que creuen en el mercat lliure. Han estat fent el contrari.

“La corrupció del capitalisme és que, mentre continuem parlant de mercats lliures en sentit neoliberal, han creat el sistema de mercat menys lliure de la història. És mentida quan els polítics diuen que creuen en el mercat lliure, perquè han estat fent el contrari”

Hem estat veient com aquest capitalisme rentista emergia. I crec que és molt útil veure que la distribució del sistema impositiu s’ha descompost com a resultat d’això. Durant la Gran Transformació, en l’era del capitalisme embridat, era àmpliament acceptat que la part dels ingressos nacionals que anaven al capital i la que anava al treballador era més o menys constant. D’ençà l’inici de l’època neoliberal, la part que anava al capital ha anat pujant, i la que anava a la força de treball ha anat baixant. I està passant arreu del món.

Però, encara més important que això, en aquesta part creixent que va cap al capital, el tall que s’emporten els rentistes, que guanyen els seus guanys amb diferents classes de propietat, ha anat pujant. I en la part declinant de les rendes del treball, les diferents formes de rentisme, ha pujat; i la que va al precariat, ha anat baixant.

Tenim una fractura en el sistema impositiu que és el que està causant essencialment el creixement de la desigualtat i la inseguretat.

David Harvey defineix el neoliberalisme com a un “projecte de restauració classe”, que és acceptat pel comú de la població com a “sentit comú”. Hi estaries d’acord, amb aquesta asseveració?

Em temo que no. Tinc una gran admiració per la seva obra, particularment sobre les ciutats, però crec que l’anàlisi de classes s’ha mogut de la vella perspectiva marxista, i també dels de Max Weber.

El que he intentat argumentar en els meus llibres, és que tenim una nova estructura de classe global. Tenim una plutocràcia que està fora del control del capitalisme convencional i que controlen el capitalisme rentista, les finances, la política… Després tens una elit assalariada, amb la seguretat d’una feina a llarg termini.

“Tenim una nova estructura de classe global, que està fora del control del capitalisme convencional i que controla el capitalisme rentista, les finances, la política…”

No podem parlar d’una classe treballadora homogènia, perquè els assalariats són cada vegada més dependents del capital, i, per tant, hi ha una separació d’interessos entre els guanys i rendes i els salaris.

El vell proletariat, que existia a la Gran Transformació, està enfonsant-se, perdent poder. Els sindicats representaven el proletariat. Això s’està enfonsant, i el precariat està creixent; aquest darrer té diferents interessos dels assalariats i del proletariat… i de la plutocràcia, clar.

Degut a la naturalesa canviant del capitalisme rentista, aquest xupa cada vegada més recursos del precariat. Així doncs, la nova lluita de classes que tindrà lloc en el segle XXI serà entre el creixent precariat i el capital financer, no entre el proletari i els amos. Això significa un canvi de prioritats i una naturalesa diferent del conflicte que està venint.

“El vell proletariat s’està enfonsant i està creixent el precariat. La nova lluita de classes del segle XXI serà entre el precariat i el capital financer, no entre proletaris i amos”

Quines diferències hi ha entre el precariat i el proletari? Com ha canviat el treball des dels 70?

Hi ha tres dimensions en el precariat, que són fonamentalment diferents de les del vell proletariat. El vell proletariat estava subjecte, històricament, a la pressió de ser proletaritzats, que en el cas britànic va ser meravellosament descrit per E. P. Thompson i Eric Hobsbawm, on la gent era disciplinada per a aguantar un treball estable a temps complet, era explotada en el lloc de treball, en el temps de treball. Entraves a treballar al matí i sorties de treballar a la tarda i eres explotat entremig. Això era un sistema industrial.

Ara, en la nostra època, el precariat està sent disciplinat per a ser precaritzat, no proletaritzat. Primerament, està sent forçat a habituar-se a una vida de treball inestable. Molts marxistes obliden que la primera pressió per a donar una feina estable, seguretat, etc. no va venir dels sindicats ni dels treballadors, sinó dels patrons.

“Molts marxistes obliden que la primera pressió per la feina estable i la seguretat no va venir dels sindicats ni dels treballadors, sinó dels patrons”

És un error interpretatiu de la història pensar que els sindicats lluitaven per un treball fix, sinó que foren els amos de les mines i els molins, que volien estabilitzar la força de treball. No volien treballadors que anessis i vinguessin, així que empraren mesures per a que la gent pogués quedar-se en llocs de feina estables a jornada completa. No va ser fins després que els sindicats defensaren el labourism i fessin seva la bandera dels llocs de treball estables. Va ser una reacció defensiva de les unions. Els treballadors per sí sols no ho haurien entès: volien llibertat, fer altres formes de feina.

Avui dia, la diferència amb el precariat és que se’ls hi diu als precaris que han de conviure amb feines inestables i, a més a més, han de treballar fora del lloc de la feina i a dintre del lloc de treball; en el temps de feina, així com després d’aquest temps. És fonamentalment diferent del vell proletariat.

I un altre punt que els marxistes tradicionals no haguessin entès, és la diferència entre el labour i el labourpower. El labour és l’activitat: sóc pagat pel meu treball en un mercat laboral; el labour, com a tal, és una mercaderia (la meva força de treball està subjecta a un preu). El labourpower són les meves competències, el meu conjunt d’habilitats. Al segle XIX i a principis del segle XX, la diferència entre aquests no era molta, perquè eres pagat per les habilitats que tenies, que estaven vinculats al treball que feies a la fàbrica, a les mines, etc.

Amb el precariat, hi ha una gran diferència entre el labouri el labourpower. El nivell d’educació del precariat és molt més alt per la feina que han de fer. Hi ha una gran diferència. El que està passant ara és la mercantilització de la força de treball, perquè el precariat només està obtenint un salari i no aquells beneficis no vinculats al salari: només pot existir en un mercat laboral.

L’altra cosa a destacar és que per al vell proletariat, els ingressos socials incloïa, no només el salari, sinó també beneficis no salarials, de l’estat i accés a una sanitat. Avui dia, el precariat té un ingrés social molt diferent: només obté un salari, i ha estat exclòs de la resta.

Finalment, l’última diferència que jo destacaria entre el proletariat i el precariat és que els primers eren considerats ciutadans: els seus drets van ser expandits; per als darrers el procés és invers, ja que estan perdent drets. Està havent-hi un procés dialèctic que és essencialment diferent. Per a mi, qualsevol que pensi que el precariat no és una classe en el sentit marxista de la paraula, és que està perdent de vista aquestes diferències fonamentals. I són importants perquè marquen les línies d’una nova estratègia política.

“Una diferència entre el proletariat i el precariat és que, mentre els primers van anar guanyant drets, els últims els han anat perdent. És un procés dialèctic essencialment diferent”

DSC_1149

En el teu nou llibre parles del capitalisme rentista i com aquest corromp la democràcia. En un capitalisme amb institucions globals i no escollides per sufragi universal, com salvem la democràcia? És el rentisme la fase superior del capitalisme?

[Riu] No crec que sigui la fase superior de res, però penso que el que ha passat és que el capital financer i les grans corporacions han canviat l’arquitectura i el funcionament a nivell global.

Les Nacions Unides, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional (FMI) eren les institucions dominants després de la Segona Guerra Mundial en el capitalisme global i van acabar donant suport al model neoliberal. He treballat molt de temps a Ginebra, i el que va passar a Ginebra és que en aquell període, les organitzacions internacionals van canviar en tamany i poder.

Avui dia, la institució global més poderosa és la WIPO (Organització Internacional de la Propietat Intel·lectual, en les seves sigles en anglès), i van accedir al poder creant una estructura de drets de propietat intel·lectual. Bàsicament, el que hem anat veient és com, per exemple, el número de registres s’ha triplicat en els últims quinze anys. Més de 3.000.000 de registres són registrats a WIPO cada any. Cada un d’aquests garanteix un ingrés monopolístic per al propietari del registre.

“Avui en dia, la institució global més poderosa és la WIPO (Organització Internacional de la Propietat Intel·lectual). Conforma un sistema bàsicament rentista que no té res a veure amb el lliure mercat.”

Les grans corporacions han anat absorbint tots els registres que poden comprar, de tal forma que les grans corporacions tenen milers de registres que els hi donen bilions de dòlars o euros, aturant així el mercat, perquè la gent no pot produir aquests béns en competició, perquè hi ha un monopoli. Això té el suport del copyright, de les marques i aquesta estructura institucional és un sistema bàsicament rentista, que depèn en institucions que no són pro-mercat.

Els governs de tot el món han estat donant subsidis enormes a les grans corporacions dels contribuents a les corporacions i als putòcrates, permetent-los guanyar més diners, encara! No està justificat ni èticament, ni econòmicament, sinó que té a veure amb un capitalisme rentista que no té res a veure amb el lliure mercat. És el mateix que quan s’usen els mecanismes del deute.

I tot això només pot continuar perquè la classe política i els grups polítics són servents del capitalisme financer. Els partits conservadors han esdevingut partits del capitalisme global.

La veritable corrupció no és dels individus, sinó del fet que els polítics empren portes giratòries: esperen anar de les finances a la política, i viceversa. I fins i tot la gent que no està formalment corrupta, tots els ministres d’economia i altres fan coses que afavoreixen aquests interessos econòmics. És tot un sistema corrupte.

“La veritable corrupció són les portes giratòries. És tot un sistema corrupte. El principal antagonista per al precariat és l’estat.”

Això significa que si volem rescatar la democràcia, i desmuntar el capitalisme rentista, hem de posar pressió al sistema públic per a que canviï. I si únicament juguem per les regles del joc que els financers ens imposen, no triomfarem. És essencial per a entendre on som avui.

Necessitem una nova política per als precariats i hem d’entendre que el principal antagonista per al precariat és l’estat, i que aquest ha de ser canviat. Hem de focalitzar la nostra energia aquí i canviar les institucions de l’estat. Això dóna un camp d’actuació diferent també de la del vell proletari i l’antiga socialdemocràcia. Aquest conjunt de fets requereixen un nou vocabulari, una nova comprensió del capitalisme rentista, d’allò que el precariat necessita i posa noves preguntes sobre la taula.

DSC_1156En el llibre també parles sobre com als anys 70 i 80 la Xina i l’Índia s’obren al món, llençant-hi una descomunal i molt més barata mà d’obra i com això permet als patrons de traslladar grans parts del seu negoci allà. Les conseqüències van ser bestials, però quin és el paper del factor polític aquí? Quin és el rol de Margaret Thatcher o Ronald Reagan en aquest escenari?

Sóc del parer que Ronald Reagan i Margaret Thatcher van ser els instruments que van permetre la implantació de l’agenda neoliberal en una posició dominant. Ells no van anticipar l’emergència de la Xina com a una part essencial del sistema capitalista global. El que va passar, clar, va ser que el dinamisme econòmic, el creixement econòmic mundial ha virat cap a la Xina, l’Índia i el sud-est asiàtic.

Avui dia ens preocupem per creixements econòmics de l’1-2% a l’any. A la Xina, es preocupen si és del 9-10%; i el mateix passa amb l’Índia, on hi estic treballant molt, que tenen un creixement del 9%. Són canvis enormes, els que estan ocorrent.

Avui dia, la major economia rentista del món és la Xina, no els Estats Units. El que això significa per a Europa és que nosaltres hem entrat a formar part del capitalisme global, però són les grans corporacions les que n’estan traient el benefici, mentre que el precariat veu com els seus salaris i les seves condicions empitjoren.

El gran repte, si el poses en termes històrics, és tornar a embridar la Gran Transformació: nous mecanismes de regulació, de distribució, de protecció social. Per això crec en una renda bàsica, per exemple. No podem esperar que pugin els salaris, perquè no ho faran. La pregunta que caldria fer-nos és: com redistribuïm el capitalisme rentista? Com desmuntem el poder de la plutocràcia, dels financers i dels partits conservadors?

“Crec en una renda bàsica com un mecanisme de regulació, distribució i protecció social. No podem esperar que pugin els salaris, perquè no ho faran”

Si ho aconseguim, crec que aconseguirem la saviesa d’aquell gran poema de Shelley, escrit el 1819 i que acaba amb una exhortació a la revolta, perquè nosaltres som molts, i ells són pocs.

Malgrat que ells tenen ara per ara el control de tot, si ens unim i esdevenim una classe per ella mateixa, tindrem la capacitat de desmantellar el capitalisme rentista, però cal adonar-nos que necessitem una nova classe de partits i que l’antiga socialdemocràcia ja no ens serveix. Cal un partit del precariat per al precariat. Només podem canviar el sistema si aconseguim posar-hi pressió. I tinc la lleugera certesa que això ja està passant. No fa falta ser pessimista, el sistema pot canviar, però cap de nosaltres té excuses per a la inactivitat política.

Read More

El proper dijous 27 d’abril a les 19:30, a la Sala Gran de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (UB), la revista Ab Origine organitzarà un debat de caire acadèmic entre la doctora en història Paola Lo Cascio i l’historiador Albert Botran; l’acte serà moderat i introduït per Jordi Casassas, catedràtic d’Història Contemporània de la UB. Per què és important parlar encara de nacionalisme?

A Catalunya, el terme “nacionalisme” té connotacions una mica especials i marca encara bona part del nostre debat polític. Per què col·locar una senyera gegant davant el Museu del Born és una mostra de ‘nacionalisme’ català; però fer-ho a la plaça Colón de Madrid és una mostra de ‘patriotisme’ (i, per tant, se suposa, més sa)?

D’entre totes les possibles definicions de nacionalisme, podríem descriure aquest com una ideologia que té com a objectiu fonamental fer polítiques que tinguin a com a subjecte prioritari la ‘nació’; tot allò que passa dintre d’unes fronteres: apareixen la sobirania nacional i el principi de nacionalitat (tot i que, si seguim l’experiència històrica, això no té per què incloure sempre un igual tractament per a la totalitat de la gent que hi viu). La nació va esdevenir, des de la Revolució Francesa (1789), el nou marc de lleialtat institucional i (amb el temps) popular, que va virar des d’una dinastia de reis a la nació, entesa com a una comunitat de gent a la qual unien diferents trets característics i uns interessos comuns.

"La Llibertat guiant al poble", d'Eugène Delacroix. A la primera meitat del segle XIX, les revolucions liberals varen anar sempre acompanyades del nacionalisme. Font: Viquipèdia
“La Llibertat guiant al poble”, d’Eugène Delacroix. A la primera meitat del segle XIX, les revolucions liberals varen anar sempre acompanyades del nacionalisme. Font: Viquipèdia

El nacionalisme va ser més que una noció, va ser una línia directiva de la política europea des del seu naixement al segle XIX. El gran historiador Eric Hobsbawm ha sigut un d’aquests que ha analitzat el fenomen i el seu paper vertebrador en les societats contemporànies: des de la seva eclosió, que ell vincula estretament als moviments democratitzadors i populars de principis del segle XIX, com demostraria 1848 (i que alguns, a l’hora de citar  Hobsbawm, obliden). Però també remarcà com aquesta idea és manllevada per la burgesia de cada país per a definir els mercats nacionals (no debades, és l’època del proteccionisme econòmic) i ho converteixen en una doctrina d’ordre, conservadora que, ben usada, és capaç de substituir la lògica de lluita de classes per una suposada ‘germanor’ nacional que posa al mateix nivell al patró i al proletari; un fet que mostra la Primera Guerra Mundial i que el feixisme portaria a l’extrem.

Quins són els barems amb els quals jutgem que una col·lectivitat és o no és una nació? Es preguntava Ernest Renan el 1882: “què és una nació?”. I en la França jacobina i republicana on vivia i que estava eliminant el fet diferencial bretó o català a través de l’escola moderna i la vexació pública per a crear l’estat-nació modern (un estat uniforme on les fronteres coincidien amb la llengua i la identitat nacional), arribava a la conclusió que crear una nació implicava viure en un seguit de mites, “oblits” i perdons històrics i admetia que no hi havia una única manera d’arribar a constituir una nació: ja sigui obra d’una dinastia (com els reis de França) o per lliure consentiment, com les Províncies Unides d’Holanda.

Malgrat que el terme “nacionalisme” avui dia té en molts espais connotacions negatives, encara està molt lluny de ser mort. La globalització neoliberal ha fet que molts hi vegin un últim refugi d’un món que es percep com a desordenat i desfavorable als seus interessos. Potser, com diu el politòleg Ramón Cotarelo, la nació no és més que allò que diem que ho és. França, fa uns dies, ho ha demostrat; i Jean-Luc Mélénchon, el candidat de l’esquerra alternativa, ha sabut ensenyar que es pot cantar (o millor dit, recuperar) la “Marsellesa” també com a un himne de llibertat i valors cívics que defineixen els valors de la mateixa République, més enllà del sentiment nacional. A Espanya, Pablo Iglesias i Podemos han volgut recuperar el concepte de “patria” com a quelcom més que portar una polsera amb la bandera espanyola, sinó que és vetllar pel bé comú i treure’l de l’imaginari exclusiu de la dreta.

Francesc Macià proclama la República catalana el 14 d'abril de 1931. Durant la dècada dels 30, es consolidà el viratge del catalanisme cap a l'esquerra Font: El Periódico
Francesc Macià proclama la República catalana el 14 d’abril de 1931. Durant la dècada dels 30, es consolidà el viratge del catalanisme cap a l’esquerra. Font: El Periódico

La idea d’Espanya i de Catalunya (i l’encaix d’una amb altra) continua essent, malgrat la seva vellesa, un dels punts pivotals al voltant del qual gira la política catalana i espanyola. I el catalanisme (o “nacionalisme català”, si us fa il·lusió) potser no és res, però és el gran discurs que ha articulat la política catalana durant més de 100 anys. I ha tingut molt camp per córrer: des de la candidatura dels Quatre Presidents, l’aparició d’ERC o l’articulació de tota la resistència antifraquista. I si bé existí el catalanisme de Prat de la Riba, Cambó i Valls i Taberner, també existí el de Francesc Macià, Lluís Companys o Joan Comorera; tenim catalanisme per a tots els gustos: el de la Lliga, el de Convergència, el del PSC, el del PSUC i arribant fins als nostres dies, JxSí o la CUP.

Potser no és res, o potser és molt; però continua essent important. Us esperem a la Facultat (que, recordem-ho, és de tots) per a esclarir-ho i debatra-ho una mica més.

Read More

Abans del febrer de 1917, abans de l’assalt al Palau d’Hivern, abans de la guerra civil de 1917-23, abans del naixement de l’URSS, hi hagué 1905. El centenari de la Revolució Russa i el triomf de la primera revolució proletària del món (alguns dirien també del triomf del primer estat totalitari del món) sovint ens fan oblidar que les arrels de la revolució venien ja de lluny.

El cuïrassat Potemkin

Afanasi Matushenko es trobaria amb Vladímir Ilitx Uliànov, “Lenin”, a Ginebra, al número 91 de la rue de Carouge, a finals de juliol de 1905. Qui havia estat el líder del motí del cuirassat Potemkin distava molt de ser un ésser extraordinari, almenys físicament: era baix, de faccions dures i intel·lectualment era gairebé nul. No obstant això, des del 27 de juny fins al 7 de juliol, havia posat en escac a l’imperi més gran i poblat del món: el rus.

Sergei Eisenstein va convertir el motí del cuïrassat Potemkin en un símbol revolucionari gràcies al cinema. Font: Viquipèdia
Sergei Eisenstein va convertir el motí del cuïrassat Potemkin en un símbol revolucionari gràcies al cinema. Font: Viquipèdia

La pèrdua d’un dels cuirassats més importants de la flota russa durant deu dies va ser un cop de puny a la credibilitat del règim tsarista, que ja estava patint una fortíssima humiliació en la seva guerra contra Japó. El motí es va convertir en un símbol revolucionari ben aviat, en una època en què la globalització ja estava consolidada i els diaris i notícies arribaven a qualsevol part del món. Tant era així, que el tsar Nicolau II (1894-1917) va rebre desenes de telegrames de diferents governs i alts dirigents europeus que l’incitaven a acabar ràpidament amb aquella rebel·lió.

El seu periple per Odessa, on entraria al port onejant una bandera roja, i la seva participació en una vaga general d’allà (fruit també del clima revolucionari que s’havia desfermat a Rússia a partir del Diumenge Sagnant de 1905) van ser dues accions icòniques, immortalitzades vint anys després pel gran cineasta Sergei Eisenstein (1898-1948): http://bit.ly/2kROys8

Quan el vaixell amarà a Constança (Romania) per escapar de la persecució tsarista, Matushenko, líder del motí, es trobaria amb el líder bolxevic Lenin, al qual sorprenia la poca formació en temes marxistes del mariner, mentre que veia esperançat l’inici de la revolució a Rússia.

Va ser un fet com el del motí del Potemkin un fet inevitable? Com és possible que una de les majors economies del món, amb un dels exèrcits més nombrosos i inserida en la globalització capitalista i imperialista s’enfrontés a uns disturbis tals com els del Potemkin i molts altres entre 1905 i 1906?

La difícil entrada a la modernitat de Rússia

L’entrada a la modernitat (la urbanització de la societat, l’aparició de la indústria, les noves formes de vida, les reivindicacions obreres, l’aparició de l’organització burocràtica, la massificació…) havia tingut a arreu on arribà un inici traumàtic, o, al menys de difícil digestió. La coexistència l’Antic Règim i la modernitat era encara a principis de segle XX un fet constatable. Si bé l’aristocràcia havia perdut bona part del seu antic poder, encara era un actor social a tenir present. De fet, a Alemanya, apoteosi de la industrialització, els junkers continuaven mantenint enormes quotes de poder; i a Anglaterra, bona part de la burgesia aspirava a un títol de nobilitat i la noblesa ocupava la majoria d’alts càrrecs diplomàtics o militars.

Aquest fet estava exacerbat a Rússia. Des del fracàs de l’aixecament desembrista de 1825, l’evolució política de l’imperi tsarista va oscil·lar sempre cap a una política reaccionària que ben aviat desfeia els passos fets en matèria de llibertats polítiques. La Guerra de Crimea (1853-56), que havia enfrontat Rússia amb les grans potències europees, havia fet veure al tsar Alexandre II (1855-1881) l’enorme endarreriment econòmic de Rússia respecte als seus veïns europeus, amb els quals, des dels temps de Pere el Gran (1682-1725), sempre s’emmirallaven.

Les tímides reformes que inicià Alexandre II no tocaren els enormes privilegis de les classes aristocràtiques ni els de la cort, que continuaren disposant d’una influència política desproporcionada. Únicament serví per reafirmar l’antiga classe dirigent i incorporar-la en els diferents organismes i mecanismes de la burocràcia moderna. El seu assassinat, a més, suposà una pronunciada marxa endarrere en algunes de les llibertats polítiques que s’havien anat concedint.

Revisió de tropes a la Plaça del Teatre (Sant Petersburg) al 1900. Font: Wikimedia Commons
Revisió de tropes a la Plaça del Teatre (Moscou) al 1900. Font: Wikimedia Commons

Al mateix temps, s’inicià pròpiament la revolució industrial al país; però, sí bé s’inicià a passes accelerades, aquesta es féu tardanament i amb unes peculiaritats molt marcades. Ja al segle XX, només un 20% de la població vivia en àrees urbanes i el proletariat estava format en bona mesura per camperols que complementaven els seus ingressos amb les feines a la indústria i, per tant, eren estacionaris.

La incapacitat del règim per fer la més mínima concessió a les noves reivindicacions d’una nova societat el  sentencià des de finals del segle XIX. Fou llavors quan les escasses classes mitjanes i urbanes (la intelligentsia) iniciaren una guerra sense treva contra el tsarisme, davant la seva impossibilitat de reformar-se. La prohibició de qualsevol acte mínimament reivindicatiu convertí qualsevol classe de protesta en un acte polític. Mica en mica s’anà perfilant com no es podia dur a terme una vida mínimament digna vivint en l’autocràcia russa.

En aquesta batalla cada cop més radicalitzada, els grans abanderats foren els estudiants, els quals, durant els disturbis de 1899-1900, ja van confirmar el seu trencament amb el règim i intentaren atreure a camperols i obrers a les seves reivindicacions. Amb això provocaren una nova onada repressiva que obrí un nou període d’acció-repressió que conduiria a una nova època d’hiperactivitat de l’Ojrana (la policia política secreta tsarista) resposta amb una nova etapa d’atemptats terroristes que s’emportarien a personatges tan importants com el ministre d’Interior rus, l’arxiconservador Viacheslav Pleve, antic director de la policia, famós per les infiltracions als moviments obrers que havia dut a terme durant el seu mandat.

Fitxa policial de Zinoviev (1908), de l'Ojrana. La policia política del tsarisme va ser un dels símbols més odiats de la repressió del règim tsarista. Font: Wikimedia Commons
Fitxa policial de Zinoviev (1908), de l’Ojrana. La policia política del tsarisme va ser un dels símbols més odiats de la repressió del règim tsarista. Font: Wikimedia Commons

Així doncs, abans de la guerra russojaponesa del 1904-05 i de l’esclat de la revolució de 1905, ja hi havia sectors de la societat russa que havien trencat amb el tsarisme i advocaven obertament en favor de la seva eradicació. Tot i així, aquests sectors encara no eren majoritaris i la inevitabilitat de la revolució no estava a l’horitzó encara. Però el Diumenge Sagnant ho canviaria tot.

La guspira: el Diumenge Sagnant

Una manifestació que havia congregat 100.000 persones va acabar essent dispersada pels trets de cosacs i ulans. D’acord amb els corresponsals presents a Sant Petersburg, hi hagueren 4600 morts; tot i que aquestes xifres s’han relativitzat molt gràcies a diversos estudis, no deixa de ser menys cert que els morts no deurien de baixar de les 200 víctimes; unes xifres escandaloses tenint en compte el caràcter totalment pacífic de la manifestació.

Les masses eren liderades pel pare Gueorgi Apolónovich Gapon (1870-1906), que les havia agrupat en una associació de caràcter mutualista. Aquest personatge, que comptava amb la protecció implícita de la policia per la seva condició d’informant, va ser dels molts que també va trencar amb el règim aquell dia. Així doncs, mentre la cavalleria carregava i els fusellers disparaven sobre la multitud (“no estalvieu bales” havia sigut l’ordre que havien rebut els soldats dels seus oficials), Gapon va ser dels primers a verbalitzar el trencament total del gruix del poble amb el tsar: “Déu ha mort! No hi ha tsar!”

Les reivindicacions que s’havien portat al tsar aquell dia del 9 de gener (en el calendari julià, endarrerit 13 dies respecte a l’occidental) s’havien fet en un diumenge, dia de missa; motiu pel qual molts dels assistents portaven icones de sants, retrats del tsar i anaven vestits de diumenge. Malgrat la inquietud generada per manifestar-se al Palau d’Hivern (molts dels assistents feren testament abans d’anar a la manifestació), es tenia molta fe encara en la figura del tsar. Amb una mentalitat notablement rural i d’Antic Règim, el gruix dels manifestants consideraven al tsar el seu pare i que el cercle de mals ministres que l’envoltava li impedien de veure la misèria dels seus súbdits, dels seus “fills”.

El diumenge Sagnant: els soldats disparen sobre la multitud. Aquest fet significaria el trencament definitiu del gruix de la població amb el tsar Nicolau II. Font: Wikimedia Commons
El diumenge Sagnant: els soldats disparen sobre la multitud. Aquest fet significaria el trencament definitiu del gruix de la població amb el tsar Nicolau II. Font: Wikimedia Commons

Per això no és d’estranyar que la carta que pensaven donar al tsar tingués un to netament conciliador, que incitava al tsar a millorar la seva situació mitjançant la seva interacció. Les seves reivindicacions se centraven en amnistia, llibertats públiques, entrega progressiva de la terra al poble i convocatòria d’una Assemblea Constituent (aquests dos darrers punts van ser una aportació essencial dels representants de les diferents zemstvo locals). La voluntat de trencament amb el règim, com es pot comprovar en les últimes línies de les seves súpliques:

Senyor! [referint-se al tsar] No neguis la teva ajuda al teu poble! Destrueix el mur que hi ha entre Tu i el teu poble! Ordena que es doni satisfacció a les nostres demandes, i llavors faràs feliç a Rússia; si no ho fas així, estem disposats a morir aquí mateix. Només tenim dos camins: la llibertat i la felicitat o la tomba

Molts veurien la tomba aquell dia, però el tsarisme també havia començat a cavar la seva.

La revolució

La guerra que Rússia havia iniciat el 1904 amb el Japó arran de l’atac sorpresa nipó a Port Arthur va començar malament des del principi per a l’imperi tsarista. A casa, a partir del Diumenge Sagnant, l’esclat revolucionari va ser inevitable i 400.000 obrers russos anaven a una vaga general (mai en tota la història russa s’havia arribat a tal èxit de convocatòria); i a l’exterior la guerra anava cada vegada pitjor. Les esperances d’apaivagar la incipient revolució amb una gran victòria patriòtica es van veure ràpidament esfumades amb les males notícies militars que s’enunciaren durant tot el 1905: al febrer, les tropes terrestres eren vençudes a Mukden i al maig, en un desastre sense pal·liatius, la flota del Bàltic va ser aniquilada a Tsushima (un mes després, el Potemkin s’amotinaria). El missatge era clar per a les masses enfervorides: el règim no era invencible, i les forces polítiques que estaven il·legalitzades ressorgiren a l’escena pública.

L’imperi s’acostava perillosament al col·lapse; en les setmanes i mesos posteriors al Diumenge Sagnant, les revoltes, manifestacions i reivindicacions que portaven vint anys arrossegant-se esclataren: Polònia i Geòrgia es tornaren ingovernables i l’estat hi perdé la presència durant setmanes. I, a més de les vagues i manifestacions convocades per tot el país, les tropes que tornaven de l’Orient Llunyà es revoltaren en la línia del transsiberià al setembre.

És en aquest context que sorgiria una institució essencial per entendre els següents dotze anys de la Revolució Russa: la creació dels ‘soviets’.  La paraula, que no significa altra cosa que “consell” o “junta” fou una creació espontània de les masses obreres durant aquelles jornades revolucionàries i ben aviat passà a tenir un caràcter marcadament polític.

El soviet en acció: soviets i comitès de treballadors durant la Revolució de 1917. El seus orígens es troben en 1905. Font: Libcom.com
El soviet en acció: soviets i comitès de treballadors durant la Revolució de 1917. El seus orígens es troben en 1905. Font: Libcom.com

Entre els mèrits primerencs dels soviets hi ha el fet de reforçar el sentiment de classe i agrupar totes les forces opositores del règim tsarista: social-revolucionaris, socialdemòcrates i forces burgeses més o menys radicalitzades. Així doncs, el règim estava assetjat des de totes les perspectives possibles. L’agrupació de totes les forces opositores en una única ‘plataforma’ va ser, com apuntà Andreu Nin, una força i una debilitat. Força, perquè agrupava tots els contraris a l’autocràcia, però debilitat perquè la diversitat en el seu si i les vacil·lacions de la petita burgesia radical entorpiren el procés.

Els soviets, com diu Nin, són constituïts per les classes revolucionàries (obrers, camperols i empleats) i es constitueixen al marge de la legalitat en nuclis organitzatius i comitès de vaga que mica en mica es converteixen en “organismes representatius de la classe obrera; després en òrgans d’insurrecció i en embrió de poder”.

Si bé el primer soviet aparegué a Ivanovo-Vosnesenk (el centre més important de la indústria tèxtil russa), el més emblemàtic fou ràpidament el de Sant Petersburg, on hi havia el proletariat més actiu i reivindicatiu i que a l’octubre organitzà un soviet de “diputats obrers” escollits pels mateixos obrers. A mitjan novembre, el nombre de diputats era “de 562, delegats de 147 fàbriques, 34 tallers i 16 sindicats”. La classe obrera russa estava començant a construir una realitat política i de poder que vivia d’esquenes ja al règim tsarista. Les reivindicacions del Soviet de Sant Petersburg (dominades per la corrent socialdemòcrata) foren adreçades a la Duma municipal i donaren un salt qualitatiu (i molt més polititzat) a la llista de súpliques presentades durant el Diumenge Sagnant:

1- Prendre mesures per a regular l’abastiment de la classe obrera de la capital

2- Concedir edificis públics per a les assemblees obreres

3- Abolir la concessió de locals i de subvencions a la policia

4- Entregar diners municipals al soviet per a l’armament del proletariat de la ciutat (!!!)

5- Constitució d’una república democràtica

6- Jornada laboral de vuit hores

Davant un col·lapse que semblava imminent (el camp també estava àmpliament revoltat), Nicolau II va cedir en importants àmbits, i fent cas del seu influent ministre Sergei Witte, firmà un manifest. Al “manifest d’octubre” es promovien certes llibertats civils, de consciència, expressió i associació i… accedia a la creació d’una Duma (parlament) escollida per sufragi universal masculí. Justament quan semblava que l’autocràcia tenia els dies comptats i el descontentament de certs sectors socials urbans començava a amainar, Nicolau aprofità aquest moment per contraatacar. Havent recuperat part del control del país, esclafà els intents de sublevació armada d’alguns soviets i des de finals de 1905 ja estava desnaturalitzant el projecte de la Duma i s’anà atorgant poders que eren impossible de fer conviure amb la pretesa voluntat d’edificar un règim constitucional.

El soviet de treballadors de Sant Petersburg de camí cap a Sibèria durant la repressió desencadenada per Nicolau II. Lev Trotski és el primer per l'esquerra. Font: revolucionbolcevique.blogspot
El soviet de treballadors de Sant Petersburg de camí cap a Sibèria durant la repressió desencadenada per Nicolau II. Lev Trotski és el primer per l’esquerra. Font: revolucionbolcevique.blogspot

La repressió es desencadenà sobre les corrents socialistes mentre una part creixent de la burgesia tornava a donar suport al tsar. La detenció dels dirigents del Soviet de Sant Petersburg (incloent al seu jove president, un tal Lev Trotski) va ser tota una declaració d’intencions. Malgrat que la majoria dels districtes rurals estaven en oberta rebel·lió, el tsar va poder salvar el tron perquè encara mantenia el control del gruix de l’exèrcit (una cosa que ja no passaria al 1917).

El país semblava haver tornat a l’ordre i a la situació prerevolucionària de 1905, però sota un aparent immobilisme polític, tot havia canviat: ningú creia ja en el tsarisme. La classe obrera, a més, havia après una important lliçó: després de la traïció de la burgesia a la revolució, van veure que només un partit obrer podia representar els seus interessos. Tot plegat va ser una gran escola per als futurs protagonistes i dirigents de la Revolució Russa de 1917: “Sense l’assaig general de 1905, no hauria sigut possible la revolució de 1917”, diria Lenin, 12 anys després.

El tsarisme moria mentre la revolució naixia.

Read More

No som al 1917. Certament, enguany commemorem el centenari de la Revolució Russa (1917-2017), la qual va posar el món “del revés”. Aquest fet va consolidar una alternativa real per primera vegada al capitalisme i va suposar, conseqüentment, un terrabastall geopolític gairebé sense precedents històrics; una afirmació poc exagerada si tenim en compte que en aquell moment el capitalisme havia globalitzat per primera vegada el món i que unes poques potències occidentals (i el Japó) controlaven el món mitjançant el control d’extensos imperis repartits per tot el globus terraqui. 

La Viena de la "Belle Époque" exemplifica perfectament els tòpics d'una existència suposadament perfecta que la Guerra de 1914 acabaria
La Viena de la “Belle Époque” exemplifica perfectament els tòpics d’una existència suposadament perfecta que la Guerra de 1914 acabaria. Font: Té de Violetas

L’ensulsiada que provocà la Primera Guerra Mundial a aquest ordre (“the liberal order”, com recorden profusament diversos mitjans anglosaxons parlant del món ‘pre1914’), fou total i causà una enorme crispació entre les capes dominants d’aquells imperis al mateix temps que començava a despertar esperances d’emancipació social i nacional per les colònies i dominis imperials.

Cent anys després, i uns vint-i-cinc després de la suposada “fi de la història”, alguns evoquen els paral·lelismes entre els nostres dies i els de 1917… però també entre els nostres i els de 1914, 1929, la dècada dels 30… Massa comparacions de diverses etapes històriques amb la nostra. Tant ens costa d’acceptar que els nostres temps també tenen les seves pròpies característiques?

Quan els mals vénen de Thatcher i ningú no ho diu

Lliure comerç, globalització i creixement econòmic. La tríada màgica que va establir i escampar l’“ordre liberal” pel planeta i que la Gran Guerra va enfonsar. En els nostres dies, l’arribada de Donald Trump al poder dibuixa sobre el mapa una congelació de la globalització tal com l’hem coneguda; i la possible arribada de les forces polítiques d’extrema dreta, que defensen una tornada a certes barreres proteccionistes (ergo, de la fi del lliure comerç tal com el coneixem), sembla traçar un paral·lelisme clar entre nosaltres i ells. Altre cop, les semblances són enganyoses.

130408083022-07-thatcher-reagan-horizontal-large-gallery
Ronald Reagan i Margaret Thatcher van ser els primers impulsors del neoliberalisme des de les institucions d’una democràcia occidental. Les desigualtats socials que s’iniciaren durant els seus mandats han empitjorat amb el temps. Font: CNN

Així doncs, mentre que 1914 era un any de creixement econòmic que venia d’un cicle econòmic pròsper, 2017 és un any d’una paupèrrima pujada en els índexs macroeconòmics conseqüència del daltabaix més gran del capitalisme d’ençà de 1929.

Explica Gonzalo Pontón en el seu llibre En la lucha por la desigualdad (Pasado & Presente, 2016) que el capitalisme sempre s’ha caracteritzat per la gran desigualtat social que provoca (a voltes major; a voltes menor). Així doncs, mentre que al 1914 la gent vivia millor que els seus avantpassats (per primera vegada en la història del capitalisme) gràcies a una pujada generalitzada dels sous (fruit de les fortes lluites i reivindicacions socials) des de finals del XIX, avui dia s’han accentuat les desigualtats socials i empitjorat les condicions salarials iniciades a la dècada dels vuitanta.

El 2010, el 10% de la població més rica dels Estats Units ja acumulava el 50% dels ingressos nacionals; un percentatge gairebé calcat al que tenia aquest segment de la població el 1929 i que ha empitjorat en aquests últims set anys; un fet que també succeeix a d’altres països occidentals. El missatge, tan clar com terrible: després d’unes dècades de major igualtat econòmica, tornem a estar socialment als nivells de 1929. No és d’estranyar que en llocs com el Regne Unit (on Thatcher va aplicar l’experiment neoliberal per primera vegada en una democràcia occidental), un dels capdavanters en desigualtat social de la OCDE, destacades figures com Owen Jones hagin afirmat que estem tornant a repartiments de la riquesa propis de l’època victoriana. Només cal recordar que entre 2009 i 2014, els 1000 britànics més rics havien doblat la seva riquesa mentre els ingressos de la classe treballadora s’enfonsaven: http://bit.ly/1lQAd8a

La moralització del debat obvia sistemàticament les falles estructurals del sistema perquè, en el fons, no es pretén canviar-lo: encara funciona per a les capes més benestants

Poques han sigut les crítiques al model neoliberal que sorgí entre els 70 i 80 i que varen iniciar les bombolles financeres cada vegada majors i les desigualtats socials cada vegada més grans que ens han portat on som. Molt més crítics s’han mostrat els mitjans amb algunes de les seves conseqüències que sovint s’atribueixen a la ignorància dels votants: populisme (sigui de dretes o esquerres), Brèxit, Trump o ultradreta. La moralització del debat pels principals mitjans de comunicació obvia sistemàticament les falles estructurals del sistema perquè, en el fons, no es pretén canviar-lo, ja que encara funciona per a les capes més benestants.

Llavors, a quin moment ens assemblem? Som, doncs, al 1914, al 1917, al 1929 o estem tornant a 1933, quan Hitler fou nomenat canceller? Malgrat la gran crisi que estem experimentant (“Gran Recessió”, li diem), és trampós voler fer creure que estem en una situació semblant a la dècada dels trenta, quan, després de l’ensulsiada de 1929, la pervivència del bloc capitalista no era segura. 

La desintegració de l'estat del benestar ha sigut paulatina, però irreversible. A la imatge: Clement Attlee, el primer ministre laborista i arquitecte de l'estat del benestar britànic després de la Segona Guerra Mundial
La desintegració de l’estat del benestar ha sigut paulatina, però irreversible. A la imatge: Clement Attlee, el primer ministre laborista i arquitecte de l’estat del benestar britànic després de la Segona Guerra Mundial

La desintegració paulatina de l’estat del benestar nascut després de la Segona Guerra Mundial ha estat prou lenta perquè encara avui dia hi hagi àmplies capes de la població que se’n puguin beneficiar (si bé cada vegada més de manera més restringida), cosa que encara permet un coixí prim per als sectors socials més desafavorits.

Democràcia sobre el paper i desaparició de l’esquerra

Si bé és cert que existeixen forces polítiques disposades a alimentar-se d’aquest descontentament social, ningú es planteja la fi de la democràcia liberal. Malgrat el seu descrèdit, aquesta és encara el marc normatiu i de convivència indestructible. Al contrari que en el període d’Entreguerres, no existeix a dia d’avui cap força política que defensi la seva supressió per alguna classe de règim autoritari.

Les democràcies occidentals europees van erigir-se en els valors de l’antifeixisme i en un compromís: no repetir els errors que havien conduït als grans horrors de 1939-45, i, de manera més general, del període de 1914-45. Com assenyalava el difunt Tony Judt, la democràcia liberal va haver de demostrar que podia fer arribar a l’hora els trens (Itàlia), construir autopistes (Alemanya) i que podia embridar el capitalisme per a que el conjunt de la població se’n beneficiés: és llavors que naixerien els moderns sistemes de benestar. Una conquesta de la postguerra, dels moviments obrers que permetia avançar la pròpia democràcia: aquesta no només consistia a votar, sinó que significava educació pública de qualitat, assistència mèdica gratuïta i llars dignes. No només s’havia de votar, sinó que es tenia dret a una existència digna. Malgrat les limitacions de les democràcies de postguerra, això va ser un pas endavant molt important i va apaivagar els odis i violències polítics que havien caracteritzat el període d’entreguerres. Paral·lelament, el consum massiu convertia els ciutadans en clients.

Després de 1945, la democràcia va passar d’entendre’s de poder votar cada quatre anys a tenir també tenir educació i sanitat públiques i una llar digna

Deia Sebastian Haffner en la seva magnífica Història d’un alemany que la revolució alemanya de 1918-19 va tornar a demostrar que res del que fan les esquerres funciona. Aquesta perspectiva no era massa compartida per molts dels seus contemporanis. A l’Alemanya de 1918, un govern socialdemòcrata encapçalat per Friedrich Ebert feia els ulls grossos davant l’execució de Rosa Luxemburg i Karl Liebknicht per part dels Freikorps. L’execució d’aquests dos líders de l’incipient Partit Comunista Alemany (KPD) responia a les pors de les classes dominants alemanyes del triomf dels bolxevics a Rússia. Essent més generalistes: l’esquerra tenia un projecte alternatiu al capitalisme i que tenia possibilitats de triomfar. El sol fantasma d’aquesta possibilitat va ser suficient perquè el gran capital optés per liquidar els sistemes parlamentaris i facilitar la presa del poder a militars i feixistes.

La complexa i diversa adaptació de l’esquerra europea en la postguerra europea és diferent en cada lloc, però sí que és cert que després de la Segona Guerra Mundial, la socialdemocràcia europea es va trobar en la còmode situació de controlar un capitalisme condicionat per l’estat en una societat que havia adoptat àmpliament el consens keynesià, ja de per si de caire socialdemòcrata, independentment del color polític del govern del moment.

La capitulació de l'esquerra ha sigut total després de l'aparició del neoliberalisme. Aquí, un retrat d'Antonio Gramsci (1891-1937), un dels grans intel·lectuals marxistes del segle XX. Font: Viquipèdia
La capitulació de l’esquerra ha sigut total després de l’aparició del neoliberalisme. Aquí, un retrat d’Antonio Gramsci (1891-1937), un dels grans intel·lectuals marxistes del segle XX. Font: Viquipèdia

Però gairebé 44 anys després del cop d’estat de Xile contra el govern de Salvador Allende i quasi 38 de la victòria electoral de Margaret Thatcher, no existeix avui dia una alternativa al nou “Consens de Washington”. Després de l’arribada del neoliberalisme, el lliure mercat i el creixement econòmic a qualsevol preu ha passat a ocupar la centralitat de l’acció política: http://bit.ly/2f8AQN9

La falta d’una alternativa sòlida d’esquerres actual és un altre dels grans factors diferenciadors amb 1917, cosa que ha permès al neoliberalisme de construir el seu consens sense oposició ideològica i guanyar la “batalla de les idees”. Avui dia, la globalització ha deixat descol·locada una esquerra que ni tant sols pot aplicar receptes una mica més amables davant un capitalisme voraç, com ha demostrat recentment el govern de Syriza a Grècia.

La falta d’una alternativa sòlida d’esquerres actual és un dels grans factors diferenciadors amb 1917

Actualment, l’única oposició al neoliberalisme són els diversos moviments socials (no sempre units, a més a més) que, per regla general, no plantegen alternatives al sistema actual, sinó que malden per salvar els avenços de l’anterior. Ben paradigmàtic el cas britànic, on un dels moviments socials de protesta més importants dels últims anys ha sigut el de la lluita contra el desmentallament del NHS (National Health Service).

L’extrema dreta no és feixisme (al menys, de moment)

Lògicament, sense alternatives i amb una esquerra inoperant (o inexistent), no és d’estranyar que bona part dels perjudicats per la globalització (que encara estan buscant els beneficis que suposadament portaria aquesta) hagin canalitzat el seu descontentament vers grans pebliscits antisistema (les victòries del Brèxit i de Trump, per exemple), l’extrema dreta (veurem en breu a Marine Le Pen o a Gilbert Wilders arribar a les presidències dels seus respectius països?) o els nous partits d’esquerra (Podemos a Espanya o Syriza a Grècia en el seu moment).

Desdibuixades les vel·leïtats polítiques clàssiques entre esquerra i dreta (ni Le Pen ni Pablo Iglesias es volen considerar com a tals; es parla dels “de baix” contra “els de dalt”; del “poble” contra les “oligarquies” o “la casta”), bona part de la ciutadania occidental ha volcat les seves esperances en una extrema dreta que massa sovint alguns classifiquen massa ràpidament com a “feixistes” o “neofeixistes”.

Altre cop, el paral·lelisme és equívoc. Aquells que critiquen (encertadament) la deriva autoritària del president Trump, el racisme i el tarannà poc dialogant de l’extrema dreta obliden sovint d’apuntar que la deriva ja va començar arreu d’Occident en el moment en què s’impulsaren mesures econòmiques que cada vegada es mostraren més incompatibles amb els drets elementals dels ciutadans que habitaven en aquestes democràcies. I no només això, sinó que la seva acceptació en l’espectre polític i l’absorció de parts del seu discurs (especialment aquella referent a la mà dura contra els immigrants) per part de les forces polítiques tradicionals, han legitimitat la presència de la ultradreta en els parlaments nacionals.

La deriva autoritària a Occident ja va començar amb el neoliberalisme i les seves pràctiques creixentment autoritàries

I, si bé poden ser acusats d’alguns dels mals que tenien els feixistes (com el racisme o l’ultranacionalisme), la ultradreta actual no es postula com a portadora d’un nou ordre polític: es proclamen com a salvadors d’uns països que han estat saquejats amb impunitat per part d’una mala definida elit (no pel sistema) i els seus acòlits al parlament i que han deixat la porta oberta a onades d’immigració que s’aprofita dels seus sistemes de benestar i roba llocs de treball.

Defensa pàtria

Però l’extrema dreta també fa una defensa aferrissada de les institucions nacionals en front de les suprenacionals. Prometre treure França de la Unió Europea és recuperar les fronteres, la moneda i poder tornar a legislar en matèria d’immigració: recuperar la sobirania. Per a què? Això ho saben menys.

La fi de les superpotències

Amb la caiguda de la Unió de Repúbliques Socialsites Soviètiques (URSS) i la pèrdua de l’hegemonia absoluta dels EUA al món, s’acaba la fi de les superpotències. El panorama que es perfila ara és molt més incert: un mosaic de diversos països, potències regionals i grans potències que vetllen pels seus interessos i esperen aconseguir una zona d’influència en una lluita cada vegada més feréstega i menys sofisticada per a l’obtenció de recursos. La solució a aquest fenomen és relativament senzilla: o aprenem a respectar això, amb els diferents valors que cada un representa, o pinten bastos.

Cap guerra pot solucionar els problemes del segle XXI

L’existència d’armes nuclears i, conseqüentment, la potencial aniquilació de la humanitat ha fet impossible des del 1945 la possibilitat d’una gran guerra entre potències (tot i no haver-ne pogut impedir d’altres). Tot i així, la possibilitat de debilitar irreversiblement l’OTAN sota la presidència Trump, una nova hegemonia que vira cap al Pacífic i les tensions creixents entre la Xina i els EUA generen preocupació.

Com molt bé va ha dit Gorbatxev, un dels grans arquitectes de la distensió final entre la URSS i els EUA, fa unes setmanes a la revista Time, sembla que el món està en una carrera armamentística; cosa molt preocupant, tenint en compte la seva capacitat destructiva. Preocupant i absurda ja que, com bonament apunta l’exlíder soviètic, cap dels nostres grans problemes actuals (canvi climàtic, desigualtats socials creixents, pobresa, migracions massives, el creixment mundial de la població…) pot resoldre’s mitjançant bombes atòmiques: http://ti.me/2kqsWAB

 “ El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Això continua sent cert. La història ens serveix com a guia, esclafa certituds falsament anclades, ens ajuda a qüestionar i a plantejar alternatives… però no som al 1917.

Read More

Donald Trump serà, finalment, el 45è president dels Estats Units d’Amèrica (EUA). No hi ha hagut en tota la història recent d’aquest país un candidat més controvertit, polèmic i que hagi generat un consens tan ampli contra la seva figura en l’àmbit internacional. Les reaccions dels grans mitjans de comunicació i dels principals líders mundials han sigut, primerament, d’incredulitat i de ràbia després. Com en el cas del Brèxit, aquesta elecció s’ha convertit en l’acció de protesta més potent d’una part de la societat nord-americana que no se sent beneficiada de la globalització i que ha decidit protestar contra el seu propi sistema econòmic i social. Més que guanyar les eleccions, podríem dir que qui les ha perdut ha sigut Hillary Clinton i Wall Street. 

S’empraran rius de tinta (física i digital) per a analitzar com ha sigut possible la victòria d’un personatge com ell i sobre els perills que encarna per al futur. Ara, l’important és analitzar els últims 40 anys dels Estats Units per a entendre d’on venen els mals que han portat a Trump a la presidència. Perquè la desintegració del teixit social dels EUA és el gran enigma per a entendre-ho tot. Voler reduir el debat a un problema moral de la població és reduccionista i no ens permet copsar la realitat i convé a aquells que no volen revisar o impugnar el sistema completament.

Des de finals del segle XIX fins fa relativament poc, els Estats units havien basat bona part de la seva capacitat de seducció a partir d’un èpic “American Way of Life”: el “mode de vida americà” basat en una sèrie d’estereòtips, llocs comuns i idees vagues i omnipresents que han articulat durant molt temps la manera en què els nord-americans s’han vist a ells mateixos i el món els ha vist. Aquest mode de vida americà es basava en l’exuberància, el cotxe, la bona família tradicional, bons salaris i, temps al temps, una Coca-Cola servida per la dona de la casa.

Molts han sigut els autors que han parlat de la buidor subjacent d’aquest mode de viure: John Cheever, Richard Yates o American Beauty; ja a finals dels setanta, una comèdia com El castañazo (1977) començava ja a retratar aquelles capes socials que començaven a patir els efectes de la desindustrialització.

El gran capital controla el Senat. Caricatura de Joseph Keppler. Font: Wikipedia
El gran capital controla el Senat. Caricatura de Joseph Keppler. Font: Wikipedia

Un dels arguments que més s’ha emprat per a exposar històricament les bondats del sistema nor-damericà ha sigut que des del segle XIX, els salaris de la classe treballadora (exceptuant el període de la Gran Depressió) no havien parat d’augmentar: generació rere generació, el nivell de vida dels estatunidencs hauria millorat. La historiografia nord-americana posterior a la Segona Guerra Mundial es va entossudir a presentar la seva història com la d’un país sense classes, de grans consensos socials i va minimitzar la importància dels moviments contestaris (com la del populisme) i dels de l’esquerra. Ara sabem, però, que la “Gilded Age” va ser una època de grans conflictes socials acompanyada de fortíssimes crisis econòmiques produïdes per una burgesia massa ambiciosa i especuladora.

De manera semblant a l’Europa de postguerra, els Estats Units s’endinsaren en una època de creixement econòmic (tot i que un ritme més lent) que li permeté crear quelcom semblant a un estat del benestar europeu. La preocupació que mostrà l’administració de Lyndon Baines Johnson (1963-69) pels assumptes interiors del país, li permeté de continuar l’obra del president Rossevelt (1933-45) i del seu New Deal, que ja havien obert el camí cap a l’establiment d’un estat del benestar a l’americana.

Aquest procés de millora salarial i seguretat social, però, va anar en paral·lel amb el debilitament del moviment obrer organitzat aprofitant el clima de paranoia anticomunista de la Guerra Freda que va ser utilitzat per la dreta nord-americana per a eliminar la dissensió política o aquells sectors més progressistes del New Deal de Roosevelt, especialment durant la dècada dels cinquanta.

Durant vint-i-cinc anys després del final de la Segona Guerra Mundial, l’economia nord-americana prosperà i l’estat del benestar proporcionà un efecte estabilitzador que l’administració Johnson s’encarregà de reforçar mitjançant l’aprovació d’educació, sanitat públiques i aprovà, a més, l’acta dels drets civils [http://bit.ly/2fdA9DX].

La praxi keynesiana, més preocupada per la plena ocupació i en la intervenció estatal per a estimular la demanda, predominant en l’ortodòxia econòmica de postguerra no pogué fer front a la nova situació macroeconòmica creada per la crisi del petroli de 1973, la qual tornà a fer despuntar l’atur, al mateix temps que s’enfilava la inflació amb xifres de “dos dígits” (el 1975, la inflació era del 13’5%) i els preus del petroli s’enfilaven ràpidament. El petroli barat havia sigut un dels pilars de l’edificació de la prosperitat de postguerra. Però entre 1972 i 1981, l’índex de preus dels combustibles per al consum domèstic dels Estats Units pujà de 118’5 (essent 100 el 1967) a 675,9. En menys de deu anys, els preus del petroli es multiplicaren gairebé per sis i la producció industrial dels països desenvolupats caigué un 10%.

"No gas". La pujada brutal dels preus del petroli va posar en escac a tota l'economia mundial. Font: npr.org
“No gas”. La pujada brutal dels preus del petroli va posar en escac a tota l’economia mundial. Font: npr.org

Al mateix temps que es gestava la crisi econòmica a la qual el keynesianisme ja no tenia resposta, i fins i tot abans, la classe empresarial nord-americana va decidir posar punt final a les concessions socials que havia anat fent des de l’administració Roosevelt, conscients que la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) ja no suposava una alternativa factible ni per als EUA ni per als seus aliats occidentals.

Durant l’últim quart del segle XX es produí un procés que l’economista nord-americà Paul Krugman nomenà “gran divergència”: la progressiva restauració de la concentració del poder econòmic i polític en mans d’uns pocs. Si entre 1945 i 1975 el conjunt dels països desenvolupats havia permès una redistribució més equitativa dels seus ingressos, que havia permès millorar substancialment la vida del conjunt de la societat, a partir del 1975 es produí el procés contrari. No només això, sinó que les rendes més altes ampliarien el seu benestar a costa de les més baixes. Així doncs, l’1% més ric de la població nordamericana tenia el 9% de la riquesa total del país el 1980. L’any 2007, aquesta minoria privilegiada havia augmentat aquest percentatge i l’1% acaparava el 23’5% del total dels ingressos nacionals. Com recull Josep Fontana en el seu llibre El futuro es un país extraño, el març de 2012, un equip dirigit Emmanuel Saez, professor de la Universitat de Califòrnia va publicar unes estimacions on calculava que entre 1993 i 2010, la part del creixement total ‘capturada’ per l’1% més ric havia sigut del 52%… però del 93% entre 2009 i 2010.

Com ha sigut això possible? Certament, l’acaparament de la riquesa mundial per part d’una fracció molt petita de la població és un fet internacional, però en cap lloc del món ‘desenvolupat’ aquest fenomen ha sigut més profund com en els Estats Units.

Lewis Powell aconsellà la captura del poder polític pel món empresarial
Lewis Powell aconsellà la captura del poder polític pel món empresarial. Font: Wikipedia

L’any 1971 (dos abans de la crisi del petroli), Lewis Powell (més tard, nomenat pel president Nixon com a jutge associat de la Cort Suprema dels EUA) escrivia un memoràndum confidencial per a la Cambra de Comerç dels EUA. En aquest informe, Powell insistia en els mals que podien esdevenir-se de l’avenç d’idees contràries al sistema de la lliure empresa. La solució? Assaltar el poder polític: “El món dels negocis ha d’aprendre la lliçó que fa temps que han après els sindicats i altres grups d’interessos. La lliçó que el poder polític és necessari; que aquest poder ha de ser assíduament cultivat que, quan convingui, ha d’utilitzar-se agressivament i amb determinació”, amb una planificació a llarg termini i que diferents organitzacions, associacions i “think tanks” (generosament finançats per grans conglomerats empresarials) durien a terme. Va ser a partir de llavors quan pogueren incidir més fortament sobre els polítics nord-americans (primerament, sobre els demòcrates) a partir dels famosos PAC (Comitès d’Acció Política) i finançant les seves campanyes electorals, rellevant els sindicats que fins ara havien estat finançant el partit demòcrata. La inèrcia política féu la resta.

Després de les mediocres administracions de Gerald Ford (1974-77) i Jimmy Carter (1977-81), arribà a la presidència del republicà Ronald Reagan (1981-89). Figura imprescindible per a entendre la història posterior dels EUA, Reagan partia d’una premissa que condicionaria tota la seva acció política posterior: l’estat era un problema: http://bit.ly/2eJIiiK El segle XX s’havia caracteritzat pel perfeccionament de l’estat i per haver obtingut uns nivells inèdits de control sobre l’economia i sobre la seva població; ara Reagan posava en dubte aquest paper ‘omnipotent’ de l’estat, i no ho feia principalment per consideracions econòmiques, sinó també per causes econòmiques. Va ser també amb Reagan que el Partit Republicà va acabar sent cada vegada més associat pels sectors ‘liberals’ dels EUA com al partit de les elits econòmiques del país, el “partit de l’1%”, que es diria més tard.

Mentre les fundacions privades plantejaven i guanyaven la batalla de les idees (algú en diria “hegemonia cultural”), Reagan preparava el marc polític perquè les noves velles idees del monetarisme de Milton Friedman s’apliquessin. Les mesures acabaren amb la inflació encetada a la dècada dels setanta, però la desregularització financera, sumada a la prèvia fi del patró or (1971) feren de l’economia nacional i internacional quelcom molt més volàtil i difícil de preveure. Les noves polítiques anaren acompanyades d’una reducció en la despesa social i una baixada d’impostos de la qual se’n beneficiarien sobretot les grans fortunes i les classes mitjanes (en tres anys, l’impost de la renda baixà el 27%). L’eliminació de programes federals d’educació, habitatge o ajudes socials, però, aconseguí que la pobresa passés de l’11’7% de la població el 1979 al 15’3% el 1983.

Ronald Reagan (1981-89) va dominar la dècada dels 80 i es va convertir en el gran artífex de la derregularització econòmica. Per a ell, l'estat era "el problema"
Ronald Reagan (1981-89) va dominar la dècada dels 80 i es va convertir en el gran artífex de la derregularització econòmica. Per a ell, l’estat era “el problema”. Font: nationalreview.com

S’iniciava així un empobriment progressiu de la societat nord-americana que ha continuat creixent fins avui dia. La desigualtat aniria aprofundint-se amb cada nova administració. Indistintament del color polític del govern, les polítiques econòmiques del govern han estat dirigides per i per a una minoria econòmicament privilegiada que dicta les normes de joc de la legislació nord-americana i posa les línies vermelles a la Casa Blanca. Mentrestant, una “majoria satisfeta” d’electors nord-amaericans revalidava a les urnes la seva situació econòmica i, els seus privilegis o bona situació social, al mateix temps que naixia o s’ampliava una nova “subclasse funcional” formada per pobres que s’agrupaven a les grans aglomeracions urbanes. Fenòmens com el trasllat de la indústria contribuïren a reforçar aquest fenomen i constataven la paralització de facto de la mobilitat social.

Bill Clinton (1993-2001), president demòcrata fou el reflex nord-americà d’una tendència que ja també es donaria a Europa: independentment del partit governant, les polítiques econòmiques eren molt semblants a les conservadores i afavoriren una major precarització d’amplis sectors socials i, a més, legislaven a favor del gran capital. Valgui a tall d’exemple la derogació de la llei Glass-Steagall (d’un altre demòcrata: Franklin Delano Roosevelt), que separava la banca d’inversió i la de dipòsits; la llei de la “Personal Responsability and Work Opportunity Act” del 1996, per exemple, obligava de facto al treballador a acceptar acríticament qualsevol feina, ja que l’estat li retiraria les ajudes; l’objectiu era clar: reduir les despeses d’assistència socials als EUA i el nombre de beneficiaris (les dels empresaris també es reduirien). Una política totalment favorable a Wall Street, seguint la tendència iniciada per Reagan: “els interessos del president i els de Wall Street van de la mà”.

Va ser amb Clinton que es dugué a terme una segona onada de desregularitzacions financeres que portaren a un seguit de crisis econòmiques cada vegada més freqüents i cada vegada més severes. El culte pel sector privat (i, en contraposició, l’estigmatització del sector públic) arribava al seu auge, cosa que explica fenòmens com el sorgiment de les escoles de negocis. Res massa estrany si tenim en compte que la majoria d’assessors del president Clinton estaven vinculats al món dels negocis i tenien un caràcter molt conservador en termes econòmics.

Un exemple de ciutat postindustrial: Detroit. La fugida de l'indústria ha condemnat a comunitats senceres. La globalització no ha sigut un bon negoci per a elles. Font: el Confidencial
Un exemple de ciutat postindustrial: Detroit. La fugida de l’indústria ha degradat a comunitats senceres. La globalització no ha sigut un bon negoci per a elles. Font: el Confidencial

El discurs triomfalista macroeconòmic contrastava cada vegada més amb la realitat. Mentre Clinton afirmava orgullós que mai en la història dels EUA hi havia hagut més desenvolupament i prosperitat econòmica per a tota la població (http://bit.ly/2eT0F2s), l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) anunciava el 2000 que un nord-americà treballava moltes més hores que un europeu (més de 300 més a l’any), que un de cada tres treballava més de 50 hores setmanals i que tenien menys vacances pagades que a Europa. I la desigualtat social continuava creixent: el 1980, un executiu mitjà estatunidenc guanyava de mitjana 40 vegades més que un treballador industrial; però el 2006 aquesta relació s’havia eixamplat: entre un alt executiu i un treballador hi havia una relació de fins a 475:1… i 45 milions d’estatunidencs no podien gaudir d’assegurança mèdica.

Quan George Walker Bush va arribar a la Casa Blanca, el triomf del conservadorisme era total. Ja no quedava cap rastre del New Deal de Roosevelt, el qual va ser reemplaçat per la idea de maximitzar encara més la riquesa perquè es fes innecessària la seva redistribució. Així doncs, i com diu Josep Fontana, les retallades d’impostos als rics afavorien l’aparició de nous milionaris com Sam Walton, Bill Gates o Ted Turner. Si en el 1955, els 400 majors contribuents dels EUA pagaven en impostos el 51’2% dels seus ingressos, el 2008 aquest percentatge s’havia reduït fins al 18’1%.

Les classes mitjanes s’empobrien mentrestant i, per a mantenir el seu nivell de consum s’endeutaren fortament, preparant el terreny per a la futura crisi de les hipoteques “subprime” portades a terme per un sistema bancari totalment anàrquic i desregularitzat. El motiu de l’endeutament? L’estancament de salaris que s’havia anat produint des de feia dues dècades i el descens dels sous entre 2001-07. Durant gairebé trenta anys, i per primera vegada en la història dels EUA, els salaris no creixien. Al somni nord-americà se li començaven a morir els mites fundacionals.

No és d’estranyar, llavors, que amb l’arribada de la crisi, el rescat a la gran banca després de les seves temeritats (privatitzant el guany i nacionalitzant les pèrdues) per valor de 50.000 milions de dòlars i les connivències cada vegada més clares amb la classe política i amb quotes de pobresa creixents, molts habitants dels EUA se sentissin víctimes del sistema. Després d’una administració Obama que ha frustrat les esperances de canvi que havia promès (lluny queda ja el “Yes, we can”), les primàries dels candidats demòcrata i republicà han comptat amb dos personatges que han acaparat el protagonisme d’aquest procés d’eleccions: Bernie Sanders (pels demòcrates) i Donald Trump (pels republicans). Ambdós es presentaven per un partit totalment coaptat per les elits econòmiques pel país i, en un moment determinat, semblava que volguessin conduir aquest partit lluny de les forces que el tenien segrestat. Cada un a la seva manera i prometent coses que semblen trencar amb el funcionament de la societat nordamericana: Sanders defensava l’aplicació d’un model ‘socialista’ (à la manière socialdemòcrata europea), unes expectatives modestes, però que en uns EUA fortament conservadors i dominats pels interessos empresarials, representaven tota una revolució; Trump, per la seva banda ha estat utilitzant un populisme xenòfob que conté elements rupturistes que han fet que l’stablishment i les elits republicanes li hagin girat l’esquena alarmats. En aquest sentit, cal recordar que Trump ha proposat el restabliment de la Llei Glass-Steagal i de quotes proteccionistes a la indústria… Que Clinton, esposa de l’antic president Bill Clinton i identificada profundament amb l’elit del partit demòcrata i amb Wall Street, guanyés les primàries del Partit Demòcrata, ha impedit de veure què hauria passat si dos presidenciables antisistema haguessin lluitat per la presidència de la Casa Blanca i explica per què importants membres del Partit Republicà hagin donat suport públic a Clinton.

Malgrat que Clinton guanyés les primàries demòcrates, els dos grans fenómens electorals han sigut Bernie Sanders i Donald Trump, dos candidats 'antisistema' que han aparegut pel fort descontentament social imperant als EUA. Font: ABC News
Malgrat que Clinton guanyés les primàries demòcrates, els dos grans fenómens electorals han sigut Bernie Sanders i Donald Trump, dos candidats ‘antisistema’ que han aparegut pel fort descontentament social imperant als EUA. Font: ABC News

El populisme de Trump tampoc podria entendre’s si no tinguéssim en compte el ressorgiment de l’identitarisme religiós i WASP (“White, Anglosaxon, Protestant”) que ha anat sorgint gradualment en els EUA des de la presidència Carter i que ha anat calant en totes les capes de la societat, especialment en aquelles més desfavorides i que sovint ha estat encoratjat i finançat per grans fortunes com el propietari de Domino’s Pizza.

Trump serà el nou president dels Estats Units per un problema vell del país: la desigualtat social i la pobresa creixent causada per unes mal definides elits. Al final, ha tingut més rellevància votar en contra d’una persona que per a molts representava l’elit econòmica de Wall Street i la tecnocràcia de Washington (Clinton). Tenien raó aquells que afirmaven que, sense un candidat constructivament antisistema, Trump guanyaria les eleccions: http://bit.ly/2fCLBGn No és agosarat dir, doncs, que aquestes eleccions no les ha guanyat el republicà, sinó que les ha perdut el sistema: Hillary Clinton i Wall Street.

Read More

“Estamos ganando la batalla de las ideas y debemos redoblar esfuerzos para que esta victoria se haga patente cada vez más. (…) Hoy, más que nunca, las “ideas tienen consecuencias”

-José María Aznar, expresident del Govern espanyol (1996-2004) intervenció a la European Ideas Network (IEN), a Viena després de les eleccions europees de 2009 –

 

Està en crisi un moviment o ideologia polítics només perquè els seus partits polítics no estiguin en les institucions del govern? Com moltes altres coses que s’han anat gestant durant la globalització, la visibilització de la crisi de les “esquerres” polítiques europees s’ha fet evident en els últims anys, amb l’arribada de la crisi econòmica de 2008 i l’inici de la Gran Recessió, en la qual encara ens trobem. De fet, aquesta crisi d’identitat de les esquerres va iniciar-se ja fa quaranta anys i no té res a veure amb la quantitat de països en què aquestes governen.

Efectivament, hom pot pensar que el fet de posar roig (esquerra) o blau (dreta) en un mapa polític mostra en quins països l’esquerra és més forta; i així, definim una crisi de les esquerres a Europa en funció del número de governs en què aquestes (no) són presents. Però la gran crisi de les esquerres és ideològica.

A finals del segle XIX se situa el moment de la configuració dels grans partits socialistes de masses. Destacava, pel nombre dels seus militants i la seva organització, el Partit Socialdemòcrata Alemany (Sozialdemokratische Partei Deutschlands -SPD-), que aviat seria el referent revolucionari d’Europa; i el II Reich alemany, com a estat més industrialitzat del Vell Continent, havia de ser el primer on la revolució socialista triomfaria. 

Rosa Luxemburg (1871-1919), membre del SPD, va parlar de la "crisi de la socialdemocràcia" després que aquesta aprovés els pressupostos de guerra, traint els interessos proletaris que representava
Rosa Luxemburg (1871-1919), membre del SPD, va parlar de la “crisi de la socialdemocràcia” després que aquesta aprovés els pressupostos de guerra, traint els interessos proletaris que representava. Font: wikimedia

L’entrada, però, del SPD a les institucions de govern a Alemanya, prioritzant la lluita institucional, desmarcant-se cada vegada més de la realitat de la classes treballadora i afavorint la via possibilista/reformista acabaria fent del partit una pesada màquina burocràtica que poc a poc va deixar de ser revolucionària, com mostra el fet que el 1914 aprovés els pressupostos extraordinaris de la Primera Guerra Mundial amb al resta de forces polítiques del Reichstag. Malgrat ser el grup parlamentari més nombrós de la càmera legislativa alemanya, Rosa Luxemburg, una de les poques veus discordants i desafiants dintre del SPD, escrivia que la socialdemocràcia estava en crisi. La traïció que el partit protagonitzaria durant la Revolució Alemanya de 1918-19 a la classe treballadora teutona acabà de confirmar el gir conservador del partit i la seva institucionalització com a un partit de règim.

El triomf bolxevic en la Revolució Russa (1917) va accentuar la crisi socialdemòcrata a l’Europa occidental i va propiciar la divisió dels partits d’esquerra entre una socialdemocràcia cada vegada menys revolucionària i uns partits comunistes fortament dependents de Moscou i la seva ortodòxia, cosa que els deixaria amb poca capacitat de maniobra per fer i desfer d’acord amb la idiosincràsia del seu país. Altre cop, el partit comunista més fort del Vell Continent seria l’alemany (el KPD), abans que Adolf Hitler el trinxés una vegada esdevingués canceller del Reich.

Poc abans de la Segona Guerra Mundial. Les directrius soviètiques de prioritzar la lluita contra el “socialdeixisme” (un nom pejoratiu per a parlar de la socialdemocràcia) abans que amb el feixisme donaren peu a una espècie de guerra civil política i ideològica que va impedir a les forces d’esquerra d’aliar-se per a impedir l’ascens del feixisme fins que va ser massa tard. Aquesta política, concretada en els “fronts populars”, tampoc va donar els fruits que s’esperava i només s’aconseguiria formar govern a Espanya, França i Xile; i tots tres tindrien una curta vida.

Des del final de la Segona Guerra Mundial (1945), a Europa, les ocasions en què les esquerres (encabides fonamentalment en la socialdemocràcia) han governat han sigut numèricament inferiors si ho comparem amb les vegades en què el conservadorisme ha exercit el poder (a excepció de les zones nòrdiques). Però, tot i així, això no significa estar en crisi.

A partir de 1945, el Vell continent havia de fer front a la seva reconstrucció després de sis anys d’una guerra total on havien mort milions de persones i s’havien arrasat els grans centres urbans. L’Exèrcit Roig soviètic, gràcies a les seves victòries, havia alliberat Europa Oriental de la barbàrie nazi-feixista, però també delimitaria el futur bloc comunista (l’Europa Oriental) amb la presència dels seus soldats. Al mateix temps, l’avanç aliat conformava el bloc occidental. La creació dels dos blocs no es faria mitjançant acords diplomàtics o deixant que la població decidís sobre el model social en què volien viure, sinó d’acord, com ja hem vist, amb l’avanç de les tropes d’un o altre bàndol. 

L'avenç soviètic durant la Segona Guerra Mundial fins a Europa central va ser la clau per al futur bloc comunista de l'Europa oriental
Soldats de l’Exèrcit Roig a Berlin. L’avenç soviètic durant la Segona Guerra Mundial fins a Europa central va ser la clau per al futur bloc comunista de l’Europa oriental. Font: taringa.net

La reconstrucció d’Europa es faria sobre unes bases molt diferents a les de la fi de la Primera Guerra Mundial. En finalitzar la Segona Guerra Mundial, hi havia hagut 36 milions de morts (comptant només les baixes de diferents nacionalitats europees), de les quals 19 havien sigut civils. Al contrari que 1919, aquesta vegada la refeta intentà dur-se a terme basant-se en la construcció de fortes democràcies liberals que fossin una alternativa real, factible i viable a les dictadures del Període d’Entreguerres i al comunisme que s’estava consolidant a Europa de l’Est. Com havia de fer-se? Al meu entendre, hi ha dos factors que expliquen el canvi de xip fet pels grans nous arquitectes del bloc capitalista: la por a les esquerres, per una banda, i la voluntat de no repetir la inestabilitat social del Període d’Entreguerres.

Al 1945, amb les tropes soviètiques a Berlín i amb el control ferm de tota Europa Oriental, la incertesa permeté que els nous legisladors es veiessin forçats a buscar grans polítiques de consens entre partits polítics molt allunyats entre si. El motiu? Demostrar que, arraconant l’experiència històrica acumulada, també es podia tenir una vida digna i plena amb el capitalisme i la democràcia liberal. Tot això no hagués estat possible sense una esquerra política que s’havia fet molt forta durant la guerra i que havia guanyat molt prestigi en la resistència contra el nazisme. El comunisme era fort en llocs com Islàndia (on Churchill havia planejat d’envair el país si els comunistes guanyaven les eleccions), França o Itàlia, on el Partito Comunista d’Italia (PCI) s’havia convertit en la principal força d’esquerra i havia passat de 3.000 membres el 1940 a 400.000 durant l’hivern del 1944-45.

Per altra banda, els nous governants europeus eren nascuts majoritàriament a la dècada dels 90 del passat segle XIX, motiu pel qual havien tingut una àmplia experiència amb el període més inestable de tota la història contemporània. Aquesta col·laboració cristal·litzaria en la creació dels moderns estats del benestar, que bevia de diferents experiències i ideòlegs (destaquen les aportacions de l’economista britànic John Maynard Keynes) de caire progressista i reformista. Acabava amb la concepció de l’estat com a un element que necessitava ser un agent com més petit millor perquè no interrompés el bon funcionament de l’economia; ans el contrari: l’estat havia de ser un element clau per crear i redistribuir la riquesa en forma de prestacions socials i havia de tenir una major presència en el món econòmic a través del control d’aquells recursos que es consideraven essencials per al funcionament de l’economia nacional. El cas més paradigmàtic va ser el de la construcció de l’estat del benestar a Gran Bretanya, després de la victòria electoral dels laboristes de Clement Attlee el 1945 [llegiu l’article “Allò que Thatcher s’endugué: els orígens de l’estat del benestar britànic”:  http://bit.ly/1XtaZBs] , el qual no tenia cap pudor en declarar-se orgullosament “socialista” en el seu discurs de la victòria electoral.

La victòria electoral laborista de 1945 va ser escandalosa, i va permetre la construcció de l'estat del benestar britànic. El més ambiciós del moment. Font: new-agenda2012
La victòria electoral laborista de 1945 va ser escandalosa, i va permetre la construcció de l’estat del benestar britànic. El més ambiciós del moment. Font: new-agenda2012

L’esquerra europea, coincidint amb el gran creixement econòmic europeu, viuria entre 1945 i 1973 la seva època daurada. Era respectada i acceptada pel nou ordre internacional de la Guerra Freda, jugava en les institucions democràtiques i les seves idees eren àmpliament seguides pel conjunt de la societat occidental, fins i tot pels partits conservadors, que fins a la dècada dels 80 (i encara amb reserves) no s’atreviren a debilitar l’estat del benestar. El preu que va pagar l’esquerra, però, va ser el de renunciar a canviar la societat per ser una administradora del capitalisme de la manera més socialment justa possible.

Paral·lelament, la societat de consum (plenament consolidada ja a la dècada dels seixanta) havia transformat profundament la societat occidental: per primera vegada en la història de la humanitat, la principal font de despesa dels salaris ja no anava destinada únicament a aconseguir aliments, sinó que també podia fer-ho a altres formes d’oci com el cinema, espectacles, la compra massiva, etc. Això no només va desfer les antigues conviccions de l’esquerra tradicional (qui era ara el proletari?), sinó que va permetre consolidar i ampliar les “classes mitjanes”: un nou ampli sector social amb bons sous que basculava preferentment cap als professionals de “coll blanc”, formats generalment en unes universitats cada vegada més massificades i que cap a la dècada dels 60 haurien d’ampliar-se considerablement; lligat a aquest fenomen, era clar que el benestar es veia com quelcom etern. En qualsevol cas, una altra de les grans conseqüències d’aquesta societat seria la pèrdua de la seva capacitat revolucionària: la televisió (que acabaria també amb les velles formes de socialització), la targeta de crèdit i la hipoteca en serien les responsables. Com diria l’empresari William Levitt: “Cap home que sigui propietari de casa seva pot ser comunista. Té massa coses per fer”.

Tot això tingué un feliç desenvolupament mentre la socialdemocràcia imposava el seu discurs i es conformava a ser un administrador social d’un benestar que es creia inacabable. Però tot es trencà ràpidament a partir de 1973 amb la crisi del petroli: la reaparició de l’atur, l’estancament econòmic dels setanta-vuitanta i la conformació d’una nova mentalitat col·lectiva, més individualista, van permetre que calessin molt ràpidament les noves tesis neoliberals. Aquestes, les durien a terme primerament Augusto Pinochet, Margaret Thatcher i Ronald Reagan (i en menor mesura, James Carter), que intentarien tornar al liberalisme primigeni: poc estat i molta llibertat econòmica, precisament, la que causà els grans col·lapses econòmics dels segles XIX i la Gran Recessió dels 30.

Va ser, doncs, durant l’últim quart del segle XX, i veient que la URSS ja no era un perill ni un model alternatiu viable a Occident, que es posà punt i final a la redistribució equitativa dels ingressos, es baixaren els impostos a les grans fortunes i es començà una derregularització financera que seguiria fins a avui dia. La batalla de les idees va ser la més important; i el control dels mitjans de comunicació, de les universitats i la formació de poderoses fundacions privades per a difondre el nou credo es mostraren essencials.

La contraproposta de la dreta neoliberal agafà totalment desprevinguda l’esquerra, que aniria reculant en els seus posicionaments polítics i acabaria acceptant ser un gestor més amable d’un neoliberalisme cada vegada menys amable. La prova d’això és que durant la dècada dels vuitanta, quan al Mediterrani europeu governaven formacions socialistes, aquestes aplicaren programes econòmics molt similars als de la nova dreta en nom del nou “realisme” econòmic. La implementació de l’agenda conservadora va demostrar primerament a Xile que el lliure mercat podia dur-se a terme sense necessitat de democràcia. A Gran Bretanya i als Estats Units, Thatcher i Reagan debilitaren enormement el moviment obrer i desestructuraren el món sindical.

Augusto Pinochet i Margaret Thatcher, pioners polítics mundials del neoliberalisme. Font: eldiario.es
Augusto Pinochet i Margaret Thatcher, pioners polítics mundials del neoliberalisme. Font: eldiario.es

La deslocalització d’empreses arreu del món i la globalització van acabar d’enfonsar el món referencial de l’esquerra. Després de la caiguda del bloc soviètic, l’ensulsiada dels partits comunistes occidentals i la consolidació de nous centres de poder polític i econòmic que escapen al control dels estats no han fet més que accentuar aquesta crisi. L’esquerra ha sigut incapaç d’elaborar en 40 anys idees alternatives destinades a dur a terme una nova praxis política en un món que no sap com canviar i en el qual es troba profundament arrelada i comprada. La formació de nous espais polítics definibles com a “esquerra alternativa” des dels anys 90 són una amalgama complexa i heterodoxa que a dia d’avui ha semblat trobar fórmules de visibilització i possibilitats reals de guanyar governs i adquirir quotes importants de poder en els centres de decisió. Malgrat tot, encara li queda camí per recórrer i, sobretot, no es veu tampoc la voluntat de voler ser agents d’un canvi que impliqui la desaparició del sistema capitalista… Però això ja és una altra història.

[Aquest article és un resum del Treball de Final de Grau titulat “El llarg hivern de les esquerres”. Aquest pot trobar-se en el dipòsit digital de la Universitat de Barcelona: http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/50623/1/TFG_Geli.pdf]

Read More

Com s’arriba a fer una història general de Catalunya essent vostè especialista en història de Catalunya i Espanya del segle XIX?

D’especialista no me n’he considerat mai. Vaig agafar el gust per la història i sempre he procurat llegir tot el que he pogut; de fet, el meu treball de tesina era sobre Catalunya al segle XVII, però si que és veritat que he escrit molt sobre els segles XVIII, XIX i XX.

Em vaig decidir a tirar endavant el llibre Formació d’una identitat perquè m’hi va encoratjar una amiga que aprecio molt, l’Eva Serra, la qual, ensenyant-li els esborranys, em va dir que hi posava massa coses i que simplifiqués. Això sí, vaig haver de fer molta feina de destriament i lectura dels articles que es publicaven sobre la història de Catalunya. Haig de dir, però, que les millors crítiques que he rebut han estat de medievalistes valencians que van fer ressenyes esplèndides i em van deixar relativament tranquil, doncs esperava justament que fossin els historiadors d’aquella època els que més discreparien amb mi!

Al principi, de fet, no volia entrar en el segle XX. Era el que em feia més mandra i el que em costava més perquè crec que ja s’ha dit tot el que volia el dir i molt més. No feia falta que jo repetís tot allò que ja s’havia fet, però és clar, no es pot escriure un llibre d’història general de Catalunya sense entrar en un moment tant important per a aquesta com és el segle XX. També ho havia de fer perquè quan escrivia el llibre veia que en la societat hi havia una gran eufòria. Hi ha actualment la creença que ara es poden fer les coses diferents i sense problemes. Em preocupava que això pogués causar un cert grau de decepció que seria negatiu; i per això em semblava que valia la pena explicar a la gent que aquesta era una cosa que venia de molt lluny.

La batalla per tractar de trobar una manera de conviure dins de l’estat espanyol  ja fa 500 anys que dura, i per tant era important recordar al lector que hi havia hagut una evolució molt llarga i important que ens havia culturalment diferents. Per exemple, que després del 1714 encara es mantingui el dret civil a Catalunya permet que la societat catalana funcioni diferent de la resta de l’estat i que arribi abans a la industrialització.

Per això vaig decidir fer un esforç seriós i embarcant-me en el segle XX el més rigorosament possible utilitzant les fonts adequades, per això no m’he molestat en respondre algunes crítiques que han vingut, sobretot de Madrid, i que quasi sempre vénen d’una gent que no coneix res del que la historiografia catalana ha produït en els darrers 20 ó 30 anys.

De fet guardo un text vergonyós de la senyora Iglesias, directora de la Real Academia de la Historia que deia bestieses del tipus “va ser un error deixar que les comunitats autònomes ensenyessin història” o que “és una llàstima que a Catalunya ens haguem oblidat del tipus d’història que feia Vives”. És a dir, la senyora Carmen Iglesias creu que el nom de l’il·lustre historiador és “Vicens”, i no “Jaume “ [Fontana parla aquí de Jaume Vicens Vives, un dels més importants historiadors catalans, nascut el 1910 i mort el 1960] i demostra així la seva ignorància començant per no saber ni qui és, malgrat que fa uns pocs anys que se celebrà el el seu centenari.

Quan aquest llibre va sortir fa dos anys, Jaume Barberà l’entrevistà a Retrats [http://bit.ly/2cARFgN], el qual insistí molt en la importància que vostè li dóna a la participació popular en la història catalana. Nosaltres ho vàrem entendre com els processos sòcioeconòmics que formen una identitat, en aquest cas la catalana. Això no ho trobem tant sovint en els llibres de historiografia catalana. Pot ser que sigui perquè la historiografia catalana està sobrepolititzada?  Creu que ha fet un llibre singular en el sentit que ha donat més importància als elements sòcioeconòmics que als polítics?

– Efectivament, aquí hi ha una gran història política perquè al cap i a la fi és la història dels reis. Però això passa aquí, a Castella i a tot arreu. És un tipus de relat que ara està desacreditat. Justament fa poc que he llegit una publicació nord-americana que es queixava de la desaparició d’aquest tipus d’història.

Recordo que la senyora Margaret Tatcher una de les coses en què es va esforçar va ser en canviar l’ensenyament de la història. Quan a Gran Bretanya, als anys 20, arriba al poder el primer govern laborista (que no va durar gaire), els elements conservadors, per por que el govern laborista pogués imposar l’ensenyament d’un altre tipus d’història, donaren llibertat  a les escoles perquè ensenyessin la mena d’història que volguessin. Passat el temps, acabà convertint-se en un ensenyament progressista, amb preocupació social, etc. Aleshores, a la senyora Tatcher, se li acudí que el que calia fer era el contrari. Ferma partidària que la societat no existia, pronuncià aquelles frases famoses a la Cambra dels Comuns: “per què en comptes d’ensenyar totes aquests coses d’història social, no es torna a ensenyar aquella bona història dels reis i reines d’Anglaterra i de les batalles que van guanyar?”.

Per tant és normal que els països tinguin tanta història política al voltant de les figures dels seus governants. Però crec que Catalunya peca menys d’això, perquè a Catalunya no tenim reis propis des de principis del segle XV. Però també ctenim la sensació que des del segle XVI fins al 1714, amb un breu interludi durant la Guerra dels Segadors, hi hagué una decadència, que, com a tal, no se’n parlava ni s’estudiava gaire. Però aquí va haver-hi canvis importants.

Font: Ab Origine
Font: Ab Origine

Vicens Vives va ser un gran canvi, però encara ho va ser més Pierre Vilar amb la revisió que fa de la història de Catalunya fins al moment. I quan jo em dedico a fer recerca de la història medieval per a la meva obra, em trobo una sèrie de llibres magnífics d’historiadors francesos que són estudis justament amb aquesta òptica, no històries de reis o similars. Per tant, amb aquest material podia partir d’una bona base per al que jo volia fer. Ara no sé com està el tema, perquè les últimes coses que s’han publicat són obres col·lectives que per a mi tenen un defecte: la fragmentació especialitzada. És cert que permet ocupar-se de molts àmbits, però no permeten donar una visió de conjunt.

Quan va sortir publicat el seu llibre molta gent de fora de Catalunya el va criticar bastant, però sobretot per un aspecte. Creu que la història del Principat és problemàtica perquè s’acaba parlant de la història d’una ‘nació’?

Jo he esquivat el terme “nació” tot el possible, donada la confusió que genera el terme. Per això he preferit utilitzar el terme “identitat”. No volia fer la història d’una nació, si no d’un poble. És el relat d’una gent que se sentia part d’aquesta comunitat, cosa que no passava a França o a la Corona de Castella. Segurament perquè aquest és un país petit, relativament compacte i amb unes característiques i amb una història política pròpia que la distingeix d’altres llocs que, tot i tenir institucions semblants, no funcionen de la mateixa manera.

L’existència de la Diputació, un cos de reunió de Corts amb convocacions periòdiques són un tret diferencial de llocs com Castella, on les corts es reuneixen quan el rei vol. No és fins a finals del segle XVIII quan trobem la idea de “nació”, però entesa com a “nació de la cultura castellana”; per això trobem testimonis del segle XIX que afirmen que la Guerra de Successió és “la incorporación de Cataluña en la Corona de Castilla”.

És una animalada afirmar el que diuen certs polítics que Espanya és la nació més antiga d’Europa, formada amb els Reis Catòlics. El primer lloc en què trobem una consciència nacional és l’Anglaterra del segle XVIII i és el primer lloc on es té un himne nacional (que no és el mateix que el d’ara). Un cant a la nació com aquest aquí no existia, de fet, encara tenim la Marxa de Granaders que li van regalar els prussians a Carles III. Els següents en tenir aquesta consciència nacional són els francesos durant la Revolució, que llavors la fabriquen. A la gent se l’educa amb uns mites i amb una història destinada a crear consciència nacional per el manteniment de l’ordre polític.

Font: Ab Origine
Font: Ab Origine

Per això no vaig voler que es traduís el llibre al castellà. Aquest llibre topa amb totes les conviccions apreses per un espanyol a classe. Els  nostres coneixements d’història que hem adquirit, en un 80%, són conviccions, no són raonats. Per això no tenia sentit que es traduís el llibre. L’única manera de fer veure aquestes diferències a un espanyol educat a Espanya era fer un llibre d’història comparada per ensenyar les diferències en la línia temporal. A un lector castellà l’historia de Catalunya no li interessa, com és natural, com si a nosaltres ens parlessin d’història d’Extremadura o història de la Ciutat de Càceres.

Però el seu mestre, Jaume Vicens Vives, va fer molts esforços perquè la seva Notícia de Catalunya es traduís al castellà, per exemple…

Notícia de Catalunya era un llibre d’assaig que havia de tenir per força un nucli reduït de lectors en aquesta mena de literatura i que a més apareixia en un moment que no era conflictiu. En tot cas tampoc se’n van assabentar gaire del que deia Vicens. Cal dir, també, que Vicens em va ensenyar una cosa: això que fèiem de llegir i escriure sobre història era una cosa que només tenia sentit si era per ajudar el país. En canvi ara estem en un estadi de lluita molt més complicat que aleshores, però no és tampoc el moment d’anar a ensenyar història de Catalunya als dirigents espanyols.

No és que no vulgui determinar si Catalunya és una nació o no, però no he volgut especular en un moment com aquest. A dia d’avui vivim el punt àlgid de les nacions-estat i de la globalització. Jo el que pretenia és que la gent del meu entorn, la gent del meu barri, per exemple, reflexionessin sobre què creuen que són, com se senten. En definitiva, que veiessin que s’havia de seguir lluitant per reclamar la seva parcel·la de drets d’autogovern. Per tant, no em preocupava el tema de la “nació” i més quan es ven la idea que “España es la nación más antigua del mundo”.

Llegint el llibre, una cosa que queda bastant clara és que el tema de la identitat catalana és una cosa que apareix constantment en la història del país com a cosa que es reclama o es percep.

Més aviat jo diria que la identitat és una cosa que es va fent i va evolucionant poc a poc.

És una cosa que ja es constata durant el segle XV, quan durant les guerres civils apareixen aquelles proclames que afirmaven que els catalans tenien un règim de llibertats que els diferenciaven d’altres llocs. I durant els segles XVI, XVII i XVIII, i fins i tot després del 1714, es veu que el poble català té unes llibertats pròpies que sent seves. Com es es manté aquesta identitat?

Més aviat els catalans senten que tenen un una sèrie de característiques i idiosincràsies pròpies. Al cap i a la fi, aquí hi ha unes lleis que garanteixen un cert marge d’autonomia i llibertats. Senzillament jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món. Hem sigut un poble d’esclavistes com tothom, que es va haver de treure del damunt els almogàvers perquè no hi havia qui els aguantés i a més eren uns salvatges sanguinaris, com tots els de la seva mena.

No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents i que hem viscut en unes condicions molt especials. Per exemple, València té unes institucions semblants, però mai arriba a un grau de desenvolupament com el d’aquí. Aquest Principat té unes característiques geogràfiques concretes; per a començar, que està completament obert al mar i que és de navegació fàcil, una costa que portà als francesos a batejar-la com a “costa de Déu” i en bona mesura controlada per Barcelona. Això crea unes característiques pròpies.

En aquest país l’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. De fet, Catalunya no ha estat mai un regne i s’ha d’autonomenar “Principat”. Hi ha un Regne d’Aragó, un altre de València i un de Mallorca, però aquí no hi ha rei propi. I des de molt aviat, com a mínim des de Pere el Gran, aquests reis es veuen obligats a cedir en aquest joc entre la noblesa feudal i la burgesia urbana, principalment de Barcelona. El primer cop que cedeix Pere el Gran(1240-1285) és en el fet que s’han de fer corts regularment. Més endavant aniran augmentant de poder aquelles dues institucions que són el Consell de Cent i la Generalitat, que acabaran cobrant els impostos i fins tot acaben controlant el deute públic… Això és una cosa que no passa a cap altre lloc d’Europa fins el segle XVII amb els anglesos!

El problema és que aquí es va avançar en aquests aspectes massa aviat i massa dèbilment, perquè Catalunya té dos enemics, que són França i Castella, d’una gran força demogràfica. Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la legislació surt de les corts.

La interpretació que s’ha fet fins ara d’aquest fet era que això sempre es traduïa en només privilegis per a les classes dominants, sobretot per la noblesa feudal, però quan ho estudies te n’adones que no és així com ho demostra la Tribunal de Contrafaccions. Un tribunal que es va gestant al llarg del segle XVI i que coincideix amb el moment de prosperitat que és un tribunal paritari entre la noblesa i la Generalitat que permet a la gent presentar les seves reclamacions i queixes i allà s’arbitraven. S’ha demostrat que realment la gent corrent presentava les seves queixes contra els seus senyors i patrons. Per tant, la gent que al 1714 defensa Barcelona no és gent que vol defensar un rei o altre, sinó que defensen conscientment els seus drets i llibertats. I és per això que els caps militars espanyols destinats al territori durant el segle XVIII es queixaven que els catalans encara creien que vivien en una cosa semblant a una república (cosa que fins a cert punt s’acosta més o menys a la realitat) i que només aspiraven a tornar-ho a ser en qualsevol moment.

Font: Ab Origine
Font: Ab Origine

Tot això el moment en què es veu amenaçat és amb l’ascens del liberalisme, quan gent com Capmany acaben convencent-se que en la nació espanyola que estava sortint de les Corts de Cadis hi podia cabre coses que ells havien volgut mantenir i realitzar a Catalunya. I accepten renunciar a una sèrie de coses com la llengua per a ser uns amb aquesta nació espanyola. El que passa és que al final el que surt d’allà no és el que ells s’esperaven, sinó una versió augmentada de la Corona de Castella i que no respon a cap de les coses que ells proposaven.

Podem dir, doncs que l’entrada de la contemporaneïtat a Catalunya és amb el 1714 i els Decrets de Nova Planta. Ara que s’acosta la Diada podria explicar als nostres lectors què va significar realment el 1714? És cert que sobreviu el projecte de modernització econòmic però s’enterra el projecte polític?

El procés de modernització econòmica comença a mitjans del segle XVII i quan arriba el 1714, la ciutat de Barcelona tenia una vida extraordinària i estava en camí d’un desenvolupament important, com demostren els estudis més profunds i rigorosos amb el comerç exterior, sobretot amb la venda vins i aiguardents.

És veritat que durant el segle XVIII l’única cosa que permet cert desenvolupament és el fet de poder penetrar en el mercat interior espanyol (cosa que tampoc és fàcil, doncs durant molt de temps es mantenen les duanes). Hi ha tant poca consciència d’això que en el text de la Novíssima Recopilación, en el recopilatori de lleis que es produeix a començament del segle XIX, encara es mantenen lleis que prohibeixen l’entrada de vins de la Corona d’Aragó a la Corona de Castella. És a dir, no hi havia cap visió d’estat modern.

Aquestes coses, sumades a la ocupació militar i les altes càrregues fiscals, portaren problemes al llarg del segle XVIII, com per exemple l’oposició a la decisió de Carles III de crear quintes [reclutament militar obligatori, en el qual una de cada cinc persones era cridada a files], doncs encara hi havia la consciència del principi del Princeps Namque. Aquí la gent no vol anar a la guerra perquè sí. I seguien un raonament molt clar: si la gent d’aquesta a aquesta edat han d’anar a la guerra estem traient gent del seu lloc que està realitzant una funció important. I en comptes d’això, es proposà pagar per a reunir voluntaris que anessin a la guerra.

És per això que durant el segle XIX es crea aquella creença que la pàtria és Catalunya, però la nació és Espanya, l’estat, on tenen projecció política. Sovint s’ha d’explicar que fins que aquest règim no entri en crisis, aquest no serà precisament el lema de la burgesia catalana. Els mateixos patriarques de la Renaixença que abans havien renunciat a la llengua en favor d’una nació espanyola, s’escrivien en castellà entre ells i els nens a casa s’educaven amb aquesta llengua.

Mentrestant les classes populars seguien parlant en català i quan al voltant del 1860 la burgesia se n’adona que són ignorats a Espanya i que tenen tota una població que els hi pot donar suport, es dirigeixen a ells en català, perquè és la llengua que entenen.

Per tant, no cal oblidar tota aquesta època tan confosa en què la burgesia tenia aquesta doble lleialtat de ser molt catalans de cara endins però negociant els seus interessos de cara enfora i una època d’agitació obrera on l’exèrcit era l’element que els hi garantia la seguretat. La nostre és una història complicada on sovint les classes dirigents han traït allò que prometien. Una de les mostres més evidents va ser durant el franquisme, quan Cambó i companyia, davant del dilema que es presentava en la guerra civil donaren suport al govern del general Franco. Aquesta burgesia ha mantingut aquesta moral fins fa ben poc. El joc polític del pujolisme fent pactes amb el PP és una dinàmica que s’entén quan s’explica tota aquesta història.

Font: Ab Origine
Font: Ab Origine

Una de les línies que marca la història contemporània de Catalunya és justament el catalanisme polític. Escombrant cap als nostres dies, què ha significat la irrupció de l’independentisme? Com creu que s’hi han adaptat els vells partits? Hi ha alguna força política en el panorama actual  el projecte del qual li mereixi la seva confiança?

D’independentistes n’hi ha hagut sempre, però en petits nuclis. El que vaig poder observar en la manifestació de l’11 de setembre del 2011 és la sorpresa dels partits polítics quan la gent es posà a cridar “independència”. La gent que hi participava era ja una gent que havia reaccionat el 2010, però que sobretot estaven reaccionant davant del mal govern, contra la crisi, l’atur i els problemes en general.

El que veia aquella gent és que estem en una situació de desori i indefensió la qual necessitaven tallar. Independència, per a tota aquella gent, volia dir arrencar-ho tot i tornar a començar. És aleshores que els partits s’hi apunten. La conversió de Convergència i Unió al sobiranisme es produeix llavors. Tant és així que el senyor Mas, pensant que se’n beneficiaria, convoca unes eleccions al novembre i perd un 8% dels vots, cosa que demostra que no havia entès que no només hi havia un tema d’identitat.

Estem en un joc que és extremadament complex on la necessitat de canvi és punyent i que és sentida vivament, on és lògic i raonable pensar que qualsevol forma de guanyar espais d’autogovern és important quan no funciona res. És aquesta idea de “deixeu-nos fer a nosaltres” que des de Madrid s’interpreta com un “volen tots els recursos per ells”, però que realment és més una reivindicació per tenir un estatus com el País Basc i poder administrar les coses.

Quan es va fer i aprovar l’Estatut de Catalunya es va fer amb els termes i la idea equivocada, pensant que era un principi i que es podria anar ampliant quan en realitat era un parany. Sempre que surt aquest tema recordo a Felipe Gonzalez i a Narcís Serra, abans que el PSOE estigués legalitzat, quan González digué clarament que no toleraria el concert econòmic per Catalunya ni un Partit Socialista Català independent. El més vergonyós de tot era que això ho deien a la vegada que publicaven manifestos a favor del dret d’autodeterminació dels pobles. Per tant, el règim estatuari que tenim s’ha acabat demostrant sent una trampa on cada cop que s’intenten canviar les coses ve el Tribunal Constitucional i tomba qualsevol projecte. Per exemple: la llei dels horaris comercials, important per a defensar el comerç de proximitat; però per contra el que fa és defensar els interessos de les grans superfícies.

El Tribunal Constitucional ha servit d’actor polític per a tallar qualsevol projecte que pugui afavorir l’autogovern de Catalunya. Per tant, és una cosa absolutament lògica i necessària seguir lluitant per l’autogovern. Ara bé, aquest autogovern es pot aconseguir amb la independència? Jo seria feliç si fos així. A mi la independència no em fa cap nosa. El problema és que justament perquè sóc historiador i he vist què ha passat durant els últims 500 anys. I no em puc creure de cap manera hi hagi un govern espanyol que ho permeti. Només cal veure que ara mateix el gran impediment per fer un govern unitari “d’esquerres” (perquè dir que el PSOE és d’esquerres és perdonar moltes coses) és la negativa total a cedir en termes d’un referèndum, que es podria haver negociat que fos un referèndum a la canadenca. Estem parlant d’un govern espanyol que té a les seves mans la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, i l’exèrcit a l’OTAN (i que els hi expliquin als iugoslaus si l’OTAN no té res a veure amb les demandes interiors dels països).

Creure que tu pots aconseguir pacíficament això és enganyar la gent. Digues que val la pena lluitar per això, o millor, lluita fort per això, però no vulguis enganyar dient que d’aquí 6 ó 12 mesos ho hauràs aconseguit, perquè si alguna cosa t’ensenyen 500 anys d’història és que no hi ha per l’altre banda la disposició d’ànim necessària per acceptar-ho pacíficament i que són els altres els que tenen les forces armades.

A mi em sembla que quan es ven que la independència està a 12 mesos d’assolir-se per aconseguir vots es corre el risc de fer caure la gent en el desengany i d’allunyar-los d’aquesta necessitat d’aconseguir espais d’autogovern propis.

Fa dos anys va publicar aquest llibre i va insistir molt en la necessitat de reclamar, precisament, aquests espais d’autogovern que ara deia. Dos anys més tard, de tot això ha canviat alguna cosa? Què s’ha de fer quan no es poden aconseguir aquests espais?

Doncs que has de seguir lluitant. Jo tinc molts pocs principis polítics. Vicens em va ensenyar una cosa que era molt important: la diferencia entre creure i pensar. Per tant l’únic principi polític que sempre he seguit és que l’únic que no és lícit és resignar-se. S’ha de seguir i a força de seguir, de lluitar i reclamar has d’anar guanyant espais per força. Has d’anar aplicant formes de resistència cívica i negant-te a acceptar l’inacceptable. Ara veurem què passa amb els problemes que es plantejaran a l’ensenyament, però és necessari fer-ho. Sobretot perquè aquest gran moviment sobiranista que neix el 2012 és un moviment de refús de la manera amb què el govern de Madrid aplica les limitacions del govern d’autonomia, però també és un rebuig a les formes del govern propi que s’han acabat menjant Convergència Democràtica de Catalunya, que ha acabat desapareixent com tal. Què en sortirà d’aquí? Tot això és complicadíssim.

Confiança no en tinc gaire; i només en tinc en la gent. El que va tenir de positiu l’aparició de “Podemos” és que van aprendre que era molt important comptar amb el tipus de forces cíviques que sortien de la pròpia societat. El que no van saber veure és que un cop aquestes forces s’haguessin organitzat, cada una voldria anar pel seu compte, com ha passat a València, a Galícia o com està passant aquí. Però a mi sempre que surtin forces cíviques que reivindiquen els problemes del seu entorn i sorgeixin de la societat mateixa sempre em sembla positiu.

Font: Ab Origine
Font: Ab Origine

Read More

Les ordres del general Mola són clares: “eliminar sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”. El 18 de juliol de 1936, José Rodríguez-Medel Briones era el comandant de la guàrdia civil a Pamplona, capital d’una Navarra on el cop militar havia sigut un èxit rotund. Després de negar-se per telèfon a posar-se a les ordres de Mola, arreplega els seus homes i els arenga. El seu final “Viva la República!” no és contestat pels seus, els quals, després de moments de tensió, l’acaben disparant i el maten.

El mateix dia, lluny de la urbanitat que s’havia alçat en armes per a defensar la República i que havia encès la flama revolucionària en llocs com Barcelona, Gonzalo de Aguilera y Munro, oficial retirat de l’exèrcit s’assabenta del cop d’estat organitzat pel general Mola. Aguilera és propietari d’una finca coneguda com a Dehesa del Carrascal de Sanchiricones, a uns 35 quilòmetres al sud-oest de Salamanca. Aquell mateix dia fa col·locar en línia els bracers que cultiven els seus camps i n’escull sis a l’atzar; acte seguit els fa afusellar per a escarmentar la resta. Aquesta va ser una gesta que, segons apunta l’historiador Paul Preston, el terratinent va explicar al menys dues vegades durant el transcurs de la guerra que començava aquell dia.

El cop d’estat havia estat majoritàriament planejat pel general Emilio Mola, el qual, destinat a Navarra per ordre del govern republicà, va començar a donar ordres molt específiques per a un aixecament militar contra la II República, la qual, des de febrer d’aquell any disposava d’un nou govern de coalició d’esquerres [vegeu: “El Front Popular espanyol: gènesi i mites” (I i II) http://bit.ly/1VVQIzi i http://bit.ly/1QTgy7U ], el Front Popular.

Les dretes, enfrontades amb el règim republicà des de la seva proclamació (14 d’abril de 1931), havien decidit de donar-li un respir amb la pujada d’un govern de dretes (el “bienni negre” de 1933-36), que havia reprimit durament tot el moviment obrer i d’esquerres i que havia fet marxa enrere en totes les modestes fites de caire “humanista” (citant a Preston) que la primera administració republicana-socialista havia posat en marxa.

El retorn de  l’esquerra al poder a les eleccions de febrer de 1936, que incloïa a actors molt diversos de l’esquerra sota el paraigües comú d’un programa reformista ambiciós, però moderat, va fer cercar una solució definitiva i contundent contra l’“antiespaña”. No és gens agosarat de dir que la dreta política només va jugar a les regles democràtiques quan senyorejava les institucions.

La vinguda de la República havia sigut percebuda per molts actors de l’oligarquia i la dreta espanyola com una amenaça als seus interessos i privilegis. Des de 1898, l’estructura institucional espanyola feia aigües per tot arreu. L’arquitectura de la Restauració necessitava d’una democratització i modernització per a una societat urbana ja moderna (si bé molt localitzada) que mai va arribar. Els conflictes socials “in crescendo” van poder ser tapats momentàniament per la dictadura de Primo de Rivera, la qual va salvar la Monarquia, una institució creixentment desprestigiada, entre 1923 i 1929.

La República era, com hem dit, un règim humanitari amb objectius reformistes que no volia canviar el mètode de producció del país: és a dir, pretenia fer compatibles els principis liberals i els econòmics capitalistes amb el màxim grau de democràcia possible, modernitzar Espanya i acabar amb les enormes desigualtats socials que es patien. Un dels exemples més greus i visibles era la situació dels jornalers andalusos, molts dels quals vivien, literalment, en coves. Al mateix temps, pretenia posar fi de manera progressista als mals polítics que perseguien al país des del segle XIX, incloent les reivindicacions (més o menys) nacionals de diferents regions de l’estat (essent Catalunya el cas més complex i avançat).

El problema és que aquests objectius topaven amb una oligarquia fortament consolidada fonamentada en els terratinents, la gran burgesia, l’exèrcit i l’Església; tots aquests sectors mai veieren la República com a  un nou marc de convivència que s’havia de respectar, sinó l’avantsala d’una revolució inevitable; és més, estaven convençuts que la creació d’aquesta República era obra del llarg braç de Moscou i d’una conxorxa judeomassònica que atemptava contra els valors més elementals i fonamentals d’Espanya: republicans i esquerres esdevenien així l’“Antiespaña”.

La proclamació de la República va ser mal vista des del principi per les forces hegemòniques de la societat espanyola. Font: El País
La proclamació de la República va ser mal vista des del principi per les forces hegemòniques de la societat espanyola. Font: El País

En la inestable Europa d’entreguerres, el fantasma de la revolució bolxevic havia exacerbat els ànims de les classes mitjanes i benestants, que veien amb preocupació la creixent militància de la classe obrera i recorrien a solucions polítiques que voluntàriament no respectaven la democràcia liberal a canvi de preservar la seva posició social. A més, en un món capitalista que estava patint la seva pitjor crisi de la història, la redistribució de riquesa que implicava un projecte com el republicà, en una economia en contracció, semblava ja en sí mateixa una economia planificada a l’estil soviètic.

Certament, les tensions i esclats de violència van ser constants en tot el període republicà (1931-36), però cal contextualitzar-ho en unes classes menestrals que havien vist l’arribada de  la República amb unes expectatives massa altes i uns estaments oligàrquics que no estaven disposats a cedir res de poder, i que veien els atacs als seus privilegis no només com un atac corporatiu, sinó com una traïció als valors mateixos de la nació.

L’acarnissament de la repressió duta a terme per un jove general Franco en la revolta d’Astúries l’octubre de 1934, quan les tropes espanyoles practicaren el mateix tractament que aplicaven a les cabiles rifenyes rebels (matances, afusellaments, mutilacions…) seria amb el temps un presagi d’on fins a on estava disposada la dreta (en aquell moment, en el poder) i els poders oligàrquics per a frenar les forces organitzades de l’esquerra i les reivindicacions socials.

El triomf del Front Popular el febrer de 1936 va fer que molts elements de la dreta donessin definitivament l’esquena a la República. El sentiment el va expressar amb gran certitud el general Mola, quan clamava (ja al gener de 1936): “nada de turnos ni transacciones; un corte definitivo , un ataque contrarrevolucionario es lo que se impone (…) la destrucción del régimen político actualment imperante en España”. És a dir, matar la República, i sense anestèsia. Molta gent ha volgut veure en aquests fets (també contemporanis, com el periodista català Eugeni Xammar, el qual, des de Madrid, advertia d’un possible conflicte a causa de les tensions socials) la inevitabilitat d’una guerra, però cal dir que aquesta només és possible per una part de l’exèrcit que decideix trair la legalitat republicana i d’una dreta que decideix saltar-se les regles del joc.

Els mecanismes per a posar en marxa la insurrecció armada van començar ja al gener del 36, quan es començà a passar de les paraules als fets. La República ja s’havia enfrontat el 1932 a un intent de cop d’estat encapçalat pel general Sanjurjo (la “Sanjurjada”), que havia fracassat davant dels pocs suports obtinguts; però aquesta vegada seria diferent. Davant del possible triomf de les esquerres en les eleccions de febrer del 36, es decidí que s’havia de respondre amb un ‘Putsch’ el 19 de febrer (les eleccions eren el 16); però es va suspendre per la seva poca planificació… La idea, però, no s’abandonà.

A principis de març, començà a organitzar-se la planificació final del cop. Havien de donar-se pressa davant els plans del govern de reestructurar els comandaments militars i les profundes reformes socials que venien. En una reunió mantinguda entre els generals Mola, Orgaz, Villegas, Franco, González Carrasco, Kindelán i representants de la Unión Militar Española (UME), es planejà un nou cop que es planejà per a abril però, com l’anterior, se suspengué; aquesta vegada, pels coneixements que tenia la República.

Davant els errors del general Rodríguez Barrios, Mola passà a ser el nou organitzador de la conspiració. La seva nova ubicació a Navarra (traslladat pel govern davant la constància de les seves inclinacions colpistes) li va facilitar els contactes amb la Comunión Tradicionalista (carlins), als quals aconseguí d’involucrar. La seva eficiència i força de convicció van fer que sumés, a més, personatges que després tindrien un paper destacat en l’aixecament i en la guerra, com ara Queipo de Llano.

Cap a finals de maig, Mola ja tenia un pla avançat d’insurrecció que, curiosament a com sortiren les coses finalment, deixava en últim terme al Marroc, prioritzant l’aixecament de les guarnicions de Saragossa, Burgos i Valladolid; a aquestes les hauria de seguir València i Catalunya, deixant Sevilla (l’única gran ciutat que a partir del 18 de juliol cauria en mans faccioses) i Madrid per a la conquesta. Sent conscient de la reacció social que podia provocar, Mola va deixar molt clar com s’havia d’actuar. El 15 de maig enviava la següent ordre:

“la acción debe ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego, serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldías o huelgas”

El pla va mantenir-se més o menys intacte fins al juny, quan es va decidir comptar al final amb l’exèrcit del Marroc, el més nombrós i tecnificat, davant la possibilitat que el govern es fes fort a Madrid, ja que se sabia que la capital era quasi segur que no cauria. Va ser també aquest fet el que va situar a Franco en el centre del taulell, ja que hauria de ser ell qui dirigís les tropes del Marroc fins a la capital per la via més ràpida: Despeñaperros.

Francisco Franco (esquerra) i Emilio Mola (dreta), acompanyats per falangistes i guàrdia civil. Mola va ser el cervell principal del cop d'estat del 36. Font: eurasia1945.com
Francisco Franco (esquerra) i Emilio Mola (dreta), acompanyats per falangistes i guàrdia civil. Mola va ser el cervell principal del cop d’estat del 36. Font: eurasia1945.com

La inestabilitat política era notòria, però no pas major que en altres èpoques de la República; tot i així el febrer de 1936 havien mort ja 67 persones a Madrid. Això s’explica en molt bona part per l’estratègia de tensionar els carrers duta a terme pels falangistes (la famosa “dialéctica de los puños y de las pistolas” de José Antonio Primo de Rivera) i les 270.000 llicències privades que el govern del Bienni Negre havia donat. I el 13 de juliol, tingué lloc l’assassinat del polític ultramonàrquic Calvo Sotelo per part de les Guàrdies d’Assalt republicanes en represàlia per la mort del tinent Castillo. Això, contràriament al que es diu sovint, no va ser el detonant del cop, però sí que va fer “accelerar la determinació” de personalitats com Franco i va integrar al “Movimiento” els requetès navarresos.

Malgrat que el 18 de juliol és la data que ha passat a la història, el dia escollit per Mola era el 19 de juliol: era diumenge i significava que els obrers i polítics descansarien. A més, al ser estiu, es comptava que molts oficials fidels a la República estarien de vacances i els conjurats estaven en posicions clau.

Cadàver atrbuït a Calvo Sotelo. Font: Archivo Regional de Madrid
Cadàver atrbuït a Calvo Sotelo. 13 de juliol de 1936 Font: Archivo Regional de Madrid

Tot i així, un registre que havia de dur-se a terme per la Guàrdia d’Assalt el 17 de juliol a un quarter de Melilla va ser impedit per un grup de legionaris. Tot i que no es va arribar a la confrontació, les autoritats civils sabrien en qüestió d’hores que alguna cosa es coïa a les guarnicions africanes. En conseqüència, els sublevats decidiren moure fitxa, i, entre el 17 i el 18 de juliol, després de suprimir alguns petits focus de resistència, Marroc ja estava en mans dels facciosos; i amb ell, 40.000 soldats (un terç de l’exèrcit espanyol). La dreta va saber fer front a la seva forta heterogeneïtat davant l’enemic comú: la República, cosa que els portà a unificar-se sota la Falange Española Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS) a l’abril de 1937, ja iniciada la guerra civil.

Però el cop d’estat no es desenvolupà tal com Mola imaginà. Les zones urbanes i les grans ciutats (amb l’excepció de Sevilla, que ben aviat coneixeria la sagnant repressió de Queipo de Llano), amb una major presència del moviment obrer i allà on les forces de la Guàrdia Civil es van posar del costat de la República, el cop no triomfà. I no només això, sinó que la revolució per la qual tant havien temut els rebels es produí llavors.

Quarters generals del PSUC a Plaça Catalunya. L'aixecament va tenir en llocs com a Barcelona la revolució que els militars tant temien
Quarters generals del PSUC a Plaça Catalunya. L’aixecament va tenir en llocs com a Barcelona la revolució que els militars tant temien

Per contra, les zones rurals, amb un major pes del conservadorisme i on la força dels sindicats era menor, en part per haver patit una repressió molt dura des del 31, van ser un camp de fàcil triomf per als rebels. Aquests darrers van dur a terme una veritable carnisseria contra tots aquells que s’havien significat en la lluita pels seus drets i que sovint amagaven el passar comptes amb vells enemics.

En els tres anys que duraria la guerra civil es calcula que van morir unes 300.000 persones al front i unes 200.000 persones a les rereguardes republicana i franquista; si bé historiadors com Paul Preston han fet una necessària distinció: si bé és innegable la repressió rere les línies republicanes, aquesta es va dur a terme pel descontrol encetat per les forces revolucionàries al començament de la guerra i es va reconduir quan el poder republicà es tornà a assentar; a més, moltes personalitats de la dreta foren salvades per les mateixes institucions republicanes, com l’arquebisbe de Barcelona, Manuel Irurita. Per la seva banda, la repressió del franquisme va formar part del sistema mateix i es calcula que va triplicar les morts republicanes. A tot això caldria sumar-hi els 20.000 republicans ajusticiats pel franquisme un cop acabat el conflicte.

Molts dels participants en el bàndol franquista esperaven veure una reedició de la dictadura de Primo de Rivera; si bé és cert que amb un guerra civil pel mig i amb expectatives d’una major repressió, personatges com Francesc Cambó (1876-1947), que havia finançat copiosament el bàndol franquista es mostraren sorpresos quan no es trobaren amb un nou “cirurgià de ferro” (epítet atorgat a Primo de Rivera), sinó l’establiment d’un nou tipus de règim que no tenia precedent a la història d’Espanya.

Es tractava d’una dictadura que no només renegava del comunisme internacional i dels seus infiltrats que tenia a Espanya, responsables de la creació de l’Antiespanya republicana, sinó que també ho feia del seu passat liberal, argüint que havia traït les essències espanyoles a l’introduir idees foranies a la pàtria i havia trencat l’harmonia social.

El que vindria a continuació és una altra història de la qual ja no tenim temps per parlar-ne, però que va posar el rellotge moltes dècades enrere. Venia la llarga nit del franquisme, que enterrà Espanya en una llarga postguerra de vint anys (els mateixos que es tardaren en recuperar el poder adquisitiu dels temps de la República) i la privà de l’europeïtzació intel·lectual que havia anat aconseguint lentament durant tot el segle XX. La repressió contra la seva pròpia classe obrera tampoc té comparació amb cap altra dictadura europea, arribant al punt que els experts afirmen que ni Hitler exercí tal repressió contra els obrers.

Franco i el president Eisenhower. La pervivència del règim franquista s'explica per la "Realpolitik" de la Guerra Freda. Font: Wikipedia
Franco i el president Eisenhower. La pervivència del règim franquista s’explica per la “Realpolitik” de la Guerra Freda. Font: Wikipedia

La pervivència del Règim del 39 es degué a la Realpolitik de la Guerra Freda, que veié en Franco (després d’un període de fort aïllament internacional. Vegeu: “La política exterior del primer franquisme durant els anys de la Segona Guerra Mundial”: http://bit.ly/1UWLUIC ) un aliat segur davant el retorn d’una democràcia espanyola que podia sortir massa esquerranosa. Amb la consolidació i institucionalització del franquisme com a sistema polític venia també un període on els mites del “Glorioso Alzamiento” del 36 substituïren les explicacions científiques i les causes socials de l’esclat de la guerra civil. Al mateix temps, però, naixien als cinquanta nous moviments de resistència al franquisme que mica en mica acabarien esquerdant-lo des de dins durant els seixanta i setanta.

Read More

El 23 de maig de 2016 serà una data a analitzar en el futur. Serà tractada, juntament amb la primera volta de les eleccions regionals franceses de 2015, com el primer símbol inequívoc del retorn de l’extrema dreta al poder, o de la fi d’una sèrie d’ensurts on semblava possible el retorn de l’extrema dreta al poder?

Alexander van der Bellen (la família del qual es va beneficiar dues vegades de polítiques de refugi en fugir de la Unió Soviètica) va guanyar per la mínima, i només gràcies al vot per correu, les eleccions presidencials a Àustria. Van der Bellen serà, així, el primer president de “Els Verds” (“Die Grünen”) de la història democràtica del país. 

Alexander van der Bellen (Els Verds) serà el nou president austríac. La seva família va beneficiar-se dues vegades de polítiques de refugi fugint de la URSS. Font: Wikimedia Commons

Malgrat que la República Federal austríaca no és presidencialista, i que el paper del cap d’estat és simbòlic, Norbert Hofer (el candidat ultradretà) va assegurar que faria servir fins a les últimes conseqüències totes les seves atribucions constitucionals. Espantava, també, el fantasma del passat: per primera vegada des de 1945, Europa podia tornar a tenir un cap d’estat procedent d’un partit d’extrema dreta.

Com ja va ser-ho abans, Àustria és un reflex d’una crisi política europea que s’arrossega des de fa temps però que s’ha aguditzat des de 2008. Què permet que algú com Hofer tingui opcions serioses de ser el president d’un estat amb quasi la meitat dels vots dels electors? (Recordem que la seva victòria sobre la resta de candidats en la primera volta va ser molt contundent, quan va aconseguir un 36’45% dels vots i el segon candidat va ser el mateix van der Bellen, amb un 20%). La resposta cal trobar-la en la descomposició política del país i de l’ordre polític que s’hi va formar després de la Segona Guerra Mundial.

Més enllà de la legitimació que va donar a la ultradretana Freiheitliche Partei Österreichs (FPÖ) ser soci de govern de coalició tant de socialdemòcrates com de cristianodemòcrates en el passat, el descontentament polític que s’ha intensificat a Europa d’ençà la crisi ha deixat Hofer a les portes de ser el president d’una de les repúbliques que ha tingut tradicionalment un dels estats del benestar més avançats del món. Per primera vegada des de 1945, els dos candidats enfrontats en la segona volta no han sigut de cap dels dos grans partits tradicionals: socialdemòcrates (SPÖ) i cristianodemòcrates (ÖVP). La descomposició del sistema polític és clara i el buit deixat ha permès l’ascens del FPÖ. 

Norbert Hofer (esquerra) i Alexander van der Bellen (dreta). El FPÖ va guanayar credibilitat política després de ser soci en dos governs diferents. Font: Viquipèdia

L’experiència de la Primera República austríaca (nascuda de la descomposició de l’aviat enyorat Imperi Austrohongarès, el 1918) va marcar profundament la construcció de l’Àustria actual, ja després de la Segona Guerra Mundial. Després del conflicte de 1939-45, Àustria va decidir amagar el seu entusiasta paper en la participació de la barbàrie nazi i es va afirmar com a la primera víctima del nacionalsocialisme. Era, aquest, un relat convenient que cap dels dos grans partits va voler truncar, atès que ambdós tenien motius per avergonyir-se del seu paper previ a la Segona Guerra Mundial. 

Àustria es va proclamar la “primera víctima” del nacionalsocialisme, però això contrasta fortament amb la participació entusiasta del país des de la seva annexió a Alemanya. A la foto: discurs mutitudinari de Hitler a la “Heldenplatz” (Viena), el 15 de març de 1938. Font: col·lecció privada de H. Blair Howell (Wikimedia Commons)

Així doncs, si bé els socialdemòcrates podien atribuir-se el paper de doble víctima (primerament pel règim dictatorial d’Engelbert Dollfuβ, i després pel nazisme), igual de cert va ser el seu entusiasme per l’Anschluss, o ‘unió’ amb Alemanya. Els cristianodemòcrates, per la seva banda, (rebatejats com a Partit del Poble Austríac després de la guerra) presumien del rebuig mostrat a ser absorbits per Hitler, però van callar convenientment pel que feia referència a la seva participació en la fi de la Primera República austríaca. 

El consens de postguerra austríac va basar-se en una sèrie de polítiques que buscaven l’estabilització i la pau social del país, coses que no havien pogut tenir entre 1918 i 1945. Per això va ser necessària la col·laboració dels dos grans partits de postguerra i el pacte d’una sèrie de lleis i polítiques que sobrepassessin els seus àmbits ideològics. El resultat va ser la construcció de l’estat del benestar austríac.

Si bé aquest és un esquema que es repetiria en tota l’Europa occidental que va participar durant la Segona Guerra Mundial, Àustria va ser particularment exitosa. De 1947 a 1966 la república alpina va ser governada per una gran coalició cristianodemòcrata i socialista que va edificar un dels estats del benestar més ambiciosos i reeixits del món. En les diferents administracions posteriors, el pacte i certa ‘postpolitització’ de la política austríaca sempre van ser-hi presents. Tant pactista es va tornar Àustria que fins i tot la mateixa administració pública va dividir-se entre els grans partits, en un sistema conegut com a “Proporz” i que ocasionà una xarxa clientelista considerable.

Si bé l’Àustria de postguerra havia perdut l’encant de la seva era imperial i la seva rellevància política, convertint-se en una “òpera cantada per suplents”, la majoria de la seva població va saber acostumar-se a la nova condició postideològica i agrair la monòtona tranquil·litat de la segona postguerra. 

Cartell per a les eleccions de 1959. El SPÖ avisa d’un excessiu poder del ÖVP. El sistema “Proporz” va ser essencial en l’Àustria de postguerra. Font: Wiener Stadt- und Landesbibliothek

Si bé els 70 i els 80 van posar desafiaments al sistema de benestar europeu i veieren aparèixer els partits d’extrema dreta a Europa, no menys cert va ser que es mantingué una despesa social envejable. Àustria resistia l’embat, però en el procés els dos partits polítics tradicionals perderen força durant els últims anys de la Guerra Freda i legitimaren un nou partit xenòfob i ultradretà (el FPÖ) en fer-lo partícip de l’acció de govern. El motiu? Segurament, com analitzà en el seu moment Max Weber, perquè tota organització burocràtica (i podríem afegir política) té interessos propis que vol defensar, i només pot fer-ho des del poder.

La crisi iniciada el 2008 ha accelerat la crisi dels partits europeus tradicionals per identificar-los al servei d’unes mal definides elits econòmiques. Àustria no escapa a aquest esquema i per primera vegada en la seva història l’epicentre de la vida política ha exclòs els pares polítics de l’Àustria actual.

El nou consens polític que es pot construir després d’aquest buit, d’aquest enfonsament, és la pregunta més immediata que ens deixen les eleccions; la resposta la veurem en els mesos i anys vinents a Àustria, als Països Baixos o a França, i és que allà els ultradretans també tenen bons números per a sorprendre’ns. Una cosa és segura; així com en el passat la falta de consciència democràtica va permetre un abandó conscient de la democràcia per part de la majoria de poblacions europees, avui dia el respecte formal per la democràcia és aparentment impol·lut, cosa que obliga els partits ultradretans a intentar guanyar una legitimitat que d’altra manera no tindrien.

Alexander van der Bellen serà el nou president de la República Austríaca, però els resultats electorals són vells. Un camp conservador que ha passat de votar el VPÖ al FPÖ i uns nuclis urbans que han canviat socialistes pel partit verd del ja president van der Bellen. La mateixa divisió historicopolítica d’Àustria des de 1918, però amb nous partits. És clar que el FPÖ no és el VPÖ… 

Resultats electorals del 24 d’abril, en la primera volta de les votacions. Els vots a van der Bellen es concentren en els nuclis urbans del país. El camp, conservador, es decanta cap a la dreta. Una còpia quasi exacte dels resultats de les eleccions del país des de 1919, però amb nous partits. Font: Wikimedia Commons
Read More

← “El Front Popular espanyol: Gènesi i mites (I)

El triomf de l’esquerra va ser una autèntica sorpresa per a les forces de dreta, les quals van subestimar la crida popular a l’antifeixisme i la seva refeta. La constitució del front d’esquerres s’havia fet efectiva a partir del pacte firmat entre els diferents participants el 15 de gener de 1936. Però el FP no va ser una aliança entre iguals i tampoc va pretendre mai la revolució.

Seguint el guió franquista, entrarien ara en escena el desgovern associat a les forces d’esquerra i l’avenç soterrat i imparable de la revolució social que hauria sotmès a Espanya al jou de les forces comunistes de Moscou, els jueus i els maçons. En altres circumstàncies i latituds, potser no caldria assenyalar-ho, però és important destacar que aquestes afirmacions eren mentida llavors i ho són encara avui dia, amb l’afegit que ara disposem de l’evidència històrica.

Cartell del Front Popular, ja durant la Guerra Civil, el 1937. Font: Martí Bas, 1937 – Flickr

Al contrari que el cas francès, on el Partit Comunista Francès i el Socialista eren les forces predominants de la coalició frontpopulista (i on, malgrat tot, actuaren amb gran moderació i cautela), a Espanya les forces predominants de la coalició eren els partits de centreesquerra (IR, UR i ERC tenien més de 150 diputats, més que el PCE i el PSOE junts) i serien les úniques que formaren govern, subordinant les altres a un mer paper de suport parlamentari.

Si bé és cert que el programa conjunt fou una concessió per part de tots els integrants i es prioritzà la lluita unida contra el feixisme (recordem els posicionaments de la III Internacional) i les dretes espanyoles, les forces obreristes donaren el seu vist-i-plau a un programa que no era revolucionari, sinó reformista i que pretenia recuperar les polítiques iniciades el 1931 (si bé amb un nou impuls i anant més enllà en aspectes concrets), malgrat la retòrica revolucionària de Largo Caballero. La moderació del programa deixà sense arguments a la dreta, que llavors clamà per l’existència de clàusules secretes que anaven molt més enllà del document presentat pel FP.

El setè punt del programa és ben significatiu del talant general del FP i de la política reformista i progressista que volien implementar, però sense depassar, en cap cas, les línies revolucionàries:

“La República que conciben los partidos republicanos no es una República dirigida por motivos sociales o económicos de clases, sino un régimen de libertad democrática, impulsado por motivos de interés público y progreso social. Pero precisamente por esa decidida razón, la política republicana tiene el deber de elevar las condiciones morales y materiales de los trabajadores hasta el límite máximo que permita el interés general de la producción”

Tot i que les primeres mesures que emprengué el govern del FP foren l’aplicació d’una àmplia amnistia per a presoners polítics que havien estat empresonats des del desembre de 1933 (motiu pel qual s’afegien diversos detinguts anarquistes) i la restauració de la Generalitat, el gruix de les mesures es focalitzà en l’acció social.

Fotografia de Lluís Companys, el qual tornà a Catalunya després de l’amnistia decretada pel govern del Front Popular. Font: Wikimedia Commons

Altra volta, la reforma agrària va ser el nucli dur de la gestió frontpopulista. Ara bé, això no va suposar una tornada al punt de partida de 1931, sinó que el govern del FP va aprendre dels errors comesos durant el primer bienni i, en línies generals, això li va permetre de realitzar un major nombre d’expropiacions, les quals també varen poder ser millor finançades i la legislació agrària avançà sensiblement. Al mateix temps, l’Institut de Reforma Agrària (IRA) prengué un nou caràcter, més executiu, cosa que explica en bona part la destitució de Niceto Alcalá-Zamora com a president de la República a causa de les moltes traves que posà vers la reforma agrària.

Si bé la reforma agrària no propicià la guerra civil, sí que acabà de decantar l’oligarquia terratinent contra la legalitat republicana i va facilitar que la immensa majoria dels seus integrants donessin suport al cop d’estat de juliol.

Però l’acció del govern se centrava en un reformisme de caire humanista i progressista que abraçava des de la reforma agrària fins a la reforma laboral, on la guerra impedí l’aplicació de la jornada de 40 hores setmanals (la “setmana dels dos diumenges”) que s’aplicaria també en la França frontpopulista. Podem considerar plenament que el 1936 no existia cap revolució en marxa, ni orquestrada pel govern republicà ni tolerada per aquest; només la intervenció militar que ocasionaria la guerra civil va fer saltar l’espurna revolucionària.

Aquesta moderació del gruix de les esquerres revolucionàries descol·locà a la dreta, que aparegué desunida a les eleccions i que només aconseguí arribar a pactes provincials, sense presentar un front nacional unit com havia fet l’esquerra. Amb el triomf de les esquerres, però, la dreta va decidir deixar de jugar amb les normes democràtiques. Com ja havien arribat a la conclusió mesos abans alguns militars i sectors de la dreta abans de febrer de 1936, la salvació d’Espanya havia de jugar-se fora del marc de la democràcia representativa. Com diria el general Mola en un document dirigit a la Unión Militar Española:

“Sería un error funesto planear la batalla a la revolución en el terreno del sufragio y de la actuación legalista (…) Nada de turnos ni transacciones; un corte definitivo, un ataque contrarrevolucionario a fondo es lo que se impone, (…) la destrucción del régimen político actualmente imperante en España”

Això explica doncs, que fossin les dretes les que causaren bona part de la inestabilitat política durant els mesos de febrer-juliol, com demostra que dos terços de les morts atribuïbles a la violència política foren a mans del pistolerisme de l’extrema dreta.

Si bé és cert que la mobilització laboral i les vagues no havien tingut precedent en tota la República (només el 1936, fins a juliol, es compatabilitzaren 1100 vagues), la “inestabilitat” del període varià enormement d’una zona altra, essent Madrid la més ‘conflictiva’ i on entre juny i juliol de 1936 convergeren fins a 100.000 persones en vaga. La projecció a nivell nacional i internacional d’un Madrid subversiu i prerevolucionari sovint ha exercit com a distorsionador de la realitat espanyola: així doncs, mentre a Madrid es registren 54 morts (49 a la capital), a la província de Barcelona se’n registren 10 (vuit a la Ciutat Comtal), a la d’Astúries 22, però a les de Girona, Lleida, Tarragona, Álava, Sòria, Melilla o Terol no se’n registrà cap.

Manuel Azaña, president de la República a partir del maig de 1936, en una fotografia de 1933. Font: Wikimedia Commons

No només això, malgrat la intensa protesta social, aquesta no es feu contra el govern o per anar més enllà de les línies traçades pel mateix; avui dia, la investigació demostra que les protestes “acompanyaven” al govern. Fins i tot aquelles ocupacions de terra fetes durant aquests mesos es feien en previsió d’una normativa que es creia que estava al caure.

El fals mite d’un “estiu calent” ve avalat també per les xifres. Malgrat l’alt nombre de manifestacions, vagues, aturades i altres accions reivindicatives, el nombre d’arrestats el primer semestre és significativament menor que el d’altres anys: 25.109 fins al juny, la meitat dels de 1933 (50.432) i 1934 (51.570) i només 1000 més que el 1932. A més, el clima de major entesa intersindical (especialment entre la UGT –la qual cresqué molt més enllà dels seus tradicionals feus- i la CNT des de 1934) i la tendència de convergència entre socialistes i comunistes (com provava la creació de les Joventuts Socialsites Unificades –JSU-) eliminà tensions polítiques innecessàries entre les esquerres (que no ressorgirien fins a la guerra civil). Tot això prova una esquerra bastant unida que, malgrat les seves discrepàncies, presentava un front unit que preferia donar suport  a un govern reformista i progressista a intentar repetir les tensions partidistes del primer bienni. Sense negar l’evident tensió social existent, les dades inclinen a una bona part de la historiografia que eren problemes que podien estar en vies de solució; a més a més, cal recordar que aquest tipus de problemes també existien en règims com el francès o l’anglès, on no hi hagueren guerres civils ni dictadures fins a l’establiment del Règim de Vichy durant la Segona Guerra Mundial.

La dreta, per la seva banda preparava sigil·losament (o no) un cop d’estat per a canviar totalment el règim. El que vindria a continuació seria un aixecament la virulència del qual no tenia precedent en tota l’època contemporània espanyola i una guerra civil que duraria gairebé tres anys i que acabaria portant a un règim d’una repressió i crueltat també sense precedents en la història espanyola. Per als nostàlgics del franquisme, segurament una de les justificacions deu ser que no hi havia tantes vagues o que els grans interessos de l’oligarquia espanyola no es tornarien a qüestionar. Això és ordre.

El govern del Front Popular no va ser l’avantsala inevitable de la revolució i de la guerra civil. El cop d’estat de juliol de 1936 sí que l’era. A partir de febrer de 1936, un govern d’esquerra dominat pels seus elements més moderats i reformadors va guanyar democràticament unes eleccions i inicià un programa pactat entre amplis sectors i sensibilitats de l’esquerra que renunciaren conscientment, per context internacional i conjuntura interna, a objectius revolucionaris. El suposat desordre i incitació a la revolució s’ha revelat sempre falsa i no té cabuda en l’evidència històrica… En altres circumstàncies i latituds no insistiríem tant en aquests aspectes, però desgraciadament, encara cal insistir-hi. I massa.

Francisco Franco, juntament amb altres generals sublevats. Font: Biblioteca Virtual de Defensa – Wikimedia Commons
Read More