Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Abans de començar hem de tenir present el context econòmic per entendre el sorgiment de l’ecologisme a Mallorca, representat durant la Transició pel Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) i els grups anarco-ecologistes, com Talaiot Corcat. Per tant, hem de tenir en compte que des de la II Guerra Mundial hi ha un creixement molt important de l’economia en els països occidentals, lligat a l’aparició de l’estat del benestar amb les vacances pagades, alhora que hi ha un creixement i abaratiment de l’aviació. Això, lògicament va provocar uns canvis en el turisme essencials, suposant una major pressió sobre el medi ambient, tant a nivell urbanístic com d’infraestructures, alhora que augmentaven les demandes energètiques i hídriques. Així, el 1973, any de la fundació del GOB i últim del primer boom turístic, la població de les Balears era de 557.434 persones, a les quals hem de sumar les  222.680 places hoteleres. En aquesta primera etapa la majoria d’ajuntaments de Mallorca no tenien un pla urbanístic i, per tant, varen anar a remolc de l’expansiva demanda hotelera i de segona residència. A més, les mateixes administracions, que no havien de retre comptes a la ciutadania, promocionaven aquesta expansió. Això es veu amb el Pla Provincial d’Ordenació de Balears de 1973, que permetia la pràctica urbanització de tota l’illa. Aquesta situació no va començar a canviar fins a la Llei del Sòl de 1975, que impossibilitava la construcció si no hi havia pla urbanístic general o si impedia aquest la urbanització.

Després de la crisi del petroli, a partir de 1980, s’iniciarà un nou creixement que va suposar noves infraestructures i una major pressió sobre el territori. Així, el 1981 es construïa la central elèctrica des Murterar i un any després l’aeroport de Son Sant Joan arribava a la xifra rècord de 10 milions de passatgers. En aquesta època comencen a aparèixer els apartaments. Així, els productes immobiliaris de la dècada dels 80 són molt més extensius que no pas els de períodes anteriors. A més, el Consell General Interinsular, l’òrgan preautonòmic balear, deixava en mans del futur govern autonòmic la protecció de l’espai. Per tant, el 1982, a les portes de l’autonomia, les Balears no tenien cap espai natural protegit legalment. Amb aquesta escassa protecció molts d’espais naturals de Mallorca tenien una pressió especuladora i urbanística molt forta, tant de capitals interns com externs. Precisament, davant aquestes pressions especuladores, era necessari dur a terme la protecció legal d’espais on els valors ecològics no estiguessin massa alterats i és aquí on el GOB i una part considerable del poble mallorquí va tenir la causa del seu origen i gran activitat.

Retall de la portada de Tot Inclòs, revista anual crítica amb el turisme, que exemplifica el procés de destrucció ocorregut a Mallorca des dels seixanta, també conegut com el procés de balearització. Font: Tot Inclòs

El GOB va néixer a finals de 1973 amb objectius estrictament ornitològics, però ràpidament va donar-se’n compte que sense la protecció dels espais naturals difícilment podria seguir amb la seva tasca ornitològica. Precisament a finals de 1975 decidien iniciar la primera campanya de protecció a la vegada que afegien el “cognom” de defensa de la naturalesa. La primera campanya de protecció fou per s’Albufera, la zona humida més gran de l’illa situada al nord, la qual sofria per una banda la pressió urbanística de la zona d’Alcúdia i, per l’altra, els abocaments de la central elèctrica. Aquesta campanya encara no suposà grans mobilitzacions populars, ja que els mecanismes no molt rupturistes. No hem d’oblidar que el Dictador havia mort pocs mesos abans. Per tant, imprimiren un calendari de butxaca, 5000 adhesius pels cotxes i un fulletó. A més, varen dur a terme una recollida de firmes, així com excursions reivindicatives o projeccions de diapositives a col·legis i tota mena d’entitat que ho sol·liciti, amb el títol: “Albufera d’Alcúdia 1976 – Mèrits per ésser un Parc Natural”. Aquesta campanya de pressió també va anar acompanyada d’un treball amb les institucions, ja que a finals de 1976 el GOB presentà la Diputació Provincial el projecte de Parc Natural, alhora que demanaren al Ministeri de l’Habitatge que revises els Plans d’Ordenació de la zona. Finalment, l’octubre de 1978, el GOB informava que presentarien unes 30.000 firmes a Jeroni Albertí, president del CGI. Tot i aquest clar suport popular per la protecció de s’Albufera aquesta no es va convertir en parc natural fins al 1988, tot i ser el primer de les Illes Balears.

La primera gran mobilització popular ecologista es produí en favor de sa Dragonera, un illot al ponent de Mallorca. En aquest es volia construir una urbanització per a unes 4.500 persones, sent un projecte molt polèmic, ja que s’havien de construir una gran quantitat de serveis per assumir aquella població, suposant la total destrucció de l’illot. En aquest cas els pioners en la lluita per la seva protecció foren els col·lectius anarco-ecologistes (Terra i Llibertat i Talaiot Corcat), els quals sempre comptaren amb el suport del GOB, centrats sobretot en les  qüestions jurídiques. Així, com a mecanisme de protesta els grups anarco-ecologistes decidiren ocupar l’illot, que era propietat privada, en dues ocasions. La primera fou la del 7 de juliol de 1977 i durà 10 dies, a la vegada que es produïen tot un seguit de mobilitzacions a Palma i Andratx (municipi a on pertany sa Dragonera). Aquesta primera ocupació va rebre moltes crítiques dels sectors interessats en la urbanització, entre les quals destaca l’intent de menysprear la seva acció considerant que realment eren un grup de joves que volia anar de vacances de manera gratuïta. Així, aquests col·lectius respongueren amb una nova ocupació, però aquesta vegada en ple hivern, el 21 de desembre de 1978 i durà 17 dies.

Fotografia de la segona ocupació de sa Dragonera, que es realitzà en resposta a les critiques pel suposat interès en estiuejar dels joves anarco-ecologistes. Font: Salvem sa Dragonera. Història dels ecologismes a Mallorca

Poc després es produí la primera gran manifestació multitudinària de l’ecologisme mallorquí. El 3 de febrer de 1979 sortiren al carrer entre 4.000 i 5.000 persones per defensar sa Dragonera. Encara que puguin semblar uns nombres molt reduïts hem de tenir present la societat mallorquina de l’època era molt difícil de mobilitzar. Així en el mateix 1979 hi hagué la manifestació de l’1 de maig més concorreguda de la història mallorquina amb unes 8.000 persones o la manifestació més important del període preautonòmic fou en favor de l’autonomia i agrupà entre 25.000 i 30.000 persones. Per tant, encara que en termes absoluts pugui parèixer un suport reduït no ho hem d’entendre així en termes relatius. A més, la mobilització en favor de sa Dragonera gaudeix d’un suport continuat, com demostra la convocatòria d’una nova manifestació el 31 de gener de 1981 hi acudiren unes 4.000 persones. A més, al llarg d’aquesta campanya el GOB va promocionar un boicot a Codorniu, ja que el seu propietari –Manuel Raventós– era el promotor de la urbanització. També es va iniciar una recollida de signatures, aconseguint unes 13.000. Finalment, després d’un llarg procés judicial on es va acabar impedint la urbanització el Consell Insular de Mallorca va comprar l’illa el 1987 i el 1995 era declarada Parc Natural.

Una altra campanya important a l’època fou la de protecció des Trenc, un llarg arenal al migjorn de l’illa. La gran campanya popular s’inicià el 1981, encara que en 1978 ja hi havia hagut certs conflictes per un projecte de càmping que no es va arribar a realitzar. El 1980 un grup immobiliari suec va promoure la construcció d’una urbanització per 9.000 persones, sent aprovada per l’Ajuntament de Campos. Aquest projecte en un primer moment ja va rebre una allau d’impugnacions. Al llarg de 1982 i 1983 la protecció des Trenc va rebre un gran suport tant insular, com estatal i internacional, fins al punt que la campanya es va estendre a Suècia a través dels contactes que tenia el GOB a la Universitat d’Uppsala. Tot i aquesta campanya, que va arribar a tenir una gran càrrega simbòlica al col·locar pancartes a favor d’es Trenc a les cases properes el mateix dia que Gabriel Cañelles feia el seu discurs d’investidura, el 13 de juliol de 1983 el flamant govern autonòmic de Cañelles va autoritzar la urbanització parcial d’es Trenc. Com a resposta es va convocar una manifestació pel 30 de setembre, la qual va aplegar a 10.000 persones. El titular del Ultima Hora és clar: “Es Trenc: la mayor manifestación de los últimos tiempos”. Aquesta manifestació va fer trontollar el pacte Alianza Popular, del president Cañellas, i Unió Mallorquina, ja que aquest darrer partit va canviar la seva posició i va passar a la defensa des Trenc. Tot i aconseguir la seva protecció no ha estat fins al 2017 que es Trenc i el Salobrar de Campos han esdevingut parc natural.

Per acabar amb aquest breu recorregut per les principals mobilitzacions ecologistes durant la Transició a Mallorca no podem oblidar la finca de la Trapa, al ponent de la Serra de Tramuntana. Aquesta finca aconseguirà un altre tipus de mobilització, més enllà de sortir al carrer. La Trapa és una finca que Josep Casasayas, un dels fundadors del GOB, va comprar amb la voluntat de conservar-la, però les seves necessitats econòmiques varen fer que es veiés obligat a vendre-la. Així, abans de vendre-la a uns especuladors interessats amb urbanitzar el territori va decidir que ho comprés el GOB. Per dur a terme els pagaments es va haver de demanar una hipoteca i, per pagar aquesta hipoteca, el maig de 1980 es va iniciar la campanya de subscripcions populars a 10.000 pessetes cada una. A més, aquests doblers també anirien destinats a la restauració de la finca. La restauració es va organitzar a través d’excursions de treball s’aniran repetint. Hem de tenir present que pocs mesos després d’iniciar la campanya, pel juliol s’havien aconseguit 2 milions de pessetes. Mentrestant, a finals d’any ja s’havien posat portes al molí, eliminada l’heura que afectava a les cases, s’havia fet net la zona i podat arbres, s’havia preparat llenya pels excursionistes i adequat la font amb l’objectiu de reconstruir l’ermita.

Finca de la Trapa i les seves vistes a sa Dragonera. Font: GOB

Per altra banda, la col·laboració ciutadana va ser molt important. Per exemple, a principis de 1982 es varen fer una sèrie de pipes d’en Bonet de ses Pipes per finançar la compra de la Trapa. A més, a finals de 1982 havien col·laborat econòmicament 15 ajuntaments de l’illa o es varen dur a terme una sèrie de concerts de música amb voluntat recaptatòria. No hem d’oblidar, però, la important ajuda estrangera. Així, el Comitè Nacional Suís per la Protecció dels Aucells va donar 23.000 francs suïssos, al voltant d’un milió de pessetes, i la Societat Zoològica de Frankfurt va fer un crèdit sense interessos de 100.000 marcs alemanys (entre 4,3 i 4,6 milions de pessetes). A  tot això es sumava que a finals de 1982 la subscripció popular ja es trobava al voltant dels 7 milions de pessetes. La compra de la Trapa per part del GOB i la posterior campanya per obtenir els recursos necessaris per dur a terme el projecte va suposar un impacte social molt important, ja que el cap i a la fi era que una entitat privada comprés una part de Mallorca per dur a terme el seu projecte ideològic.

Podem veure a partir d’aquest petit recorregut per les principals mobilitzacions ecologistes a l’illa de Mallorca que la protecció del medi ambient i els espais naturals va passar de ser una qüestió pràcticament desconeguda a mobilitzar nombres de persones considerables tenint en compte la psicologia social dels mallorquins i mallorquines. Això ens dona a entendre que les problemàtiques ambientals ràpidament adquiriren gran importància dins els debats públics, ja que de cada vegada es mobilitzava més població. Aquesta major penetració de les idees ecologistes entre el poble mallorquí la podem vincular a un altre aspecte de la psicologia col·lectiva illenca, la concepció d’un territori finit. Així, podem explicar per què l’ecologisme va calar més entre els mallorquins i mallorquines que no entre altres pobles de l’Estat que sofrien una igual o major pressió urbanística. Una sensació major que el territori, en comparació a les poblacions continentals, fa que l’expansió urbanística es percebi com un perill més gran, ja que més ràpidament i més fàcilment pot ocupar tot el territori d’una illa. A més, al ser un territori finit, no és que només hi hagi la sensació que s’ocupa més territori sinó que hi ha menys zones preservades.

Titular de la manifestació en favor des Trenc del 30 de setembre de 1983. Font: Ultima Hora

Per altra banda, també ens interessa destacar la importància de l‘ecologisme com a moviment social a Mallorca en dos aspectes. En primer lloc, hem de tenir en compte que fou un dels moviments més rupturistes de la Transició, sobretot en la seva versió anarco-ecologista, i que, per tant, a part de lluitar per la protecció del medi ambient també va ocasionar una democratització de les formes de fer política, possibilitant una major participació popular en les decisions de les institucions i, sobretot, en el fet de permetre que la gent prengués consciència de les possibilitats de la mobilització ciutadana, sent un dels principals elements de democratització. En segon lloc i per acabar, no podem oblidar el fet que l’ecologisme des de la Transició fins avui en dia ha estat un dels moviments socials més importants, per no dir el que més en el cas de Mallorca. L’ecologisme després de la Transició es va anar consolidant tant en l’àmbit organitzatiu baix el paraigua del GOB, com en el que respecta a la seva capacitat de mobilització, rompent cada cert temps el rècord de persones assistents a manifestacions a Mallorca, arribant a un màxim de 50.000 el 2005. Aquest rècord no es va rompre fins a la mobilització dels docents contra el govern Bauzà, on hi assistiren 100.000 persones. Tot i això, hem de tenir present que aquesta manifestació fou un fet puntual mentre que les lluites ecologistes són una constant política a Mallorca durant tot el període autonòmic.

Read More

A les eleccions del 1995 per primera vegada el PP va aconseguir majoria absoluta exceptuant al Consell de Mallorca, on Maria Antònia Munar va ser anomenada presidenta gràcies al pacte amb PSOE, PSMa i EU, però el que semblava que havia de ser una legislatura estable es va convertir en un caos amb 3 presidents diferents a causa de la corrupció del túnel de Sóller, en un moment on José María Aznar fonamentava el seu discurs contra el PSOE pels seus casos de corrupció. Per tant, no es podria permetre que un president autonòmic es veiés involucrat en corrupteles. Així que, mes i mig després d’haver-se iniciat la legislatura, un pacte entre el PP estatal i l’autonòmic va forçar la dimissió de Gabriel Cañellas com a president de les Illes Balears i del PP balear.

Discurs d'investidura de Jaume Matas el 1997. Serà en la seva segona legislatura quan la seva gestió despertarà oposicions i actualment se'l considera el president més corrupte de les Illes Balears. Font: Diario de Mallorca
Discurs d’investidura de Jaume Matas el 1997. Serà en la seva segona legislatura quan la seva gestió despertarà oposicions i actualment se’l considera el president més corrupte de les Illes Balears. Font: Diario de Mallorca

Acte seguit era elegit el segon president de l’autonomia, Cristòfol Soler (PP). Soler destacà per una política molt favorable a la promoció de la cultura i llengua catalanes i més proteccionista del medi ambient. Això va anar provocant un major distanciament entre el president i el grup parlamentari, controlat encara per Cañellas. La crisi es va produir 10 mesos després, quan Soler aprofitant l’esclat d’un nou cas de corrupció va intentar formar un nou govern per eliminar els sectors més cañellistes, la qual cosa va ser resposta per Cañellas amb una reunió del grup parlamentari on es va retirar el suport a Soler. Aquest va renunciar i era elegit president Jaume Matas, però en una situació molt caòtica. Per tant, en aquesta legislatura l’activitat parlamentària va ser més aviat escassa a causa de la crisi viscuda pel partit que tenia la majoria absoluta.

Mentre se succeïen els presidents, seguien esclatant casos de corrupció al voltant del PP: a finals del 1996 es veien indicis de corrupció en la compra de la seu de la Conselleria d’Agricultura però a principis del 1997 va ser arxivat pel jutge davant la falta de proves. Poc després, el març del 1997, el jutge va establir l’obertura de judici a Cañellas, cosa que el va obligar a dimitir del grup parlamentari popular, però finalment el juny del mateix any l’absolia per prescripció. Finalment, durant les eleccions del 1999 va esclatar un nou escàndol polític vinculat al PP, el cas Formentera, que consistia en la compra amb fons públics dels vots dels emigrants balears a l’Argentina i l’Uruguai.

L’OCB seguia amb la seva dinàmica de cada vegada més mobilitzacions i, per exemple, es varen realitzar diverses convocatòries, com seria el cas del maig del 1996, on, sota el lema “Som comunitat històrica”, es varen congregar unes 20.000 persones a la plaça Major de Palma.

José Ramón Bauzà i Francesc Antic, dos dels últims presidents de les Illes Balears. Font: Ultima Hora
José Ramón Bauzà i Francesc Antic, dos dels últims presidents de les Illes Balears. Font: Ultima Hora

El 1999 es produïa un gran canvi en la política de les Illes Balears provocat per un pacte de les diferents forces progressistes i nacionalistes, és a dir, UM, PSOE, els PSMs, EU i els Verds. A partir d’aquest moment es produirà un canvi de color polític permanent a les diferents institucions balears. El conjunt d’aquestes forces que entraven al govern investiren a Francesc Antich (PSOE) com a president de les Illes Balears. Mentrestant, al Consell de Mallorca hi havia un govern format per UM i PSM amb el suport extern de PSOE i EU, al de Menorca retornava el PSOE amb un govern format també per PSM i Esquerra de Menorca i, al d’Eivissa i Formentera, per primera vegada, gràcies a la coalició Pacte Progressista d’Eivissa i la Coalició d’Organitzacions Progressistes de Formentera, hi havia un canvi de color polític.

En aquesta legislatura es varen dur a terme grans projectes. Per una banda, es donaven més competències, capacitat executiva i finançament als Consells. En segon lloc, es va dur a terme una política de major protecció del territori que va ocasionar critiques des de la Federació Agrícola i Ramadera de Balears. Aquesta política, a gran trets, va consistir en una moratòria urbanística i la declaració com a Parc Natural ses Salines d’Eivissa i Formentera, la península de Llevant de Mallorca i cala d’Hort-es Vedrà a Eivissa. La iniciativa més polèmica i combatuda va ser l’ecotaxa, aprovada el 2000, que consistia en un impost sobre les estades hoteleres per tal de compensar els trastorns que sofria el medi ambient a causa de l’impacte turístic i regenerar les zones turístiques madures. Aquesta mesura fou virulentament rebutjada pel PP i per bona part del sector hoteler. Així, el juliol del 2001 el govern central presidit per Aznar va presentar un recurs al Tribunal Constitucional, però finalment el gener del 2002 aixecà la suspensió de l’impost entrant definitivament en vigor el maig del 2002.

Al 2003 es produïa un nou canvi en les institucions balears, però aquesta vegada de caire conservador: UM decidia deixar de banda els seus anteriors socis i pactar amb el PP. Això va permetre a Jaume Matas tornar a la presidència balear a la vegada que Maria Antònia Munar seguia presidint el Consell Mallorca i el PP recuperava el Consell d’Eivissa i Formentera. L’única administració que quedava en mans progressistes era el Consell de Menorca gràcies al pacte entre el PSOE i el PSM. El govern de Jaume Matas va suposar desfer bona part de l’obra de govern del Pacte de Progrés, ja que va suspendre l’ecotaxa, va reduir a la mínima expressió el Parc Natural de Llevant i va convertir en reserva natural el de cala d’Hort. A més, va iniciar una política de grans infraestructures viàries arreu de les illes, sobretot a Eivissa i Mallorca, que varen ocasionar una gran oposició popular i ecologista. Així, a Eivissa va haver-hi una sèrie de manifestacions que oscil·laren entre les 6.000 i 22.300 persones segons la convocatòria. Mentrestant, a Mallorca es varen realitzar dues manifestacions amb 50.000 assistents el febrer del 2004 i amb 60.000 el 2007, rompent consecutivament el rècord de manifestants. L’ecologisme durant la legislatura de Matas va arribar al seu zenit de mobilització.

Manifestació convocada pel GOB als carrers de Palma el 2004 sota el lema, que ha fet fortuna, "Qui estima Mallorca no la destrueix". Font: mallorquinsicatalans.blogspot.com
Manifestació convocada pel GOB als carrers de Palma el 2004 sota el lema, que ha fet fortuna, “Qui estima Mallorca no la destrueix”. Font: mallorquinsicatalans.blogspot.com

En aquesta legislatura es va crear IB3, la televisió autonòmica, i es va iniciar la construcció d’un nou gran hospital públic de referència, Son Espases. Aquest darrer projecte va ocasionar, també, una forta oposició popular i ecologista perquè afectava de ple l’entorn rural de la Real. Per altra banda, el 2007 es va produir la reforma de l’Estatut de les Illes Balears. Aquesta reforma va suposar la creació del Consell de Formentera i, per tant, que cada illa tengués el seu propi Consell; augmentar les competències d’aquests; i a nivell autonòmic es rebia competències en seguretat, cosa que permetia la creació d’una policia autonòmica, cosa que no s’ha realitzat.

A més, tornarà a reaparèixer el fenomen de la corrupció. A finals del 2006 esclatava el Cas Andratx amb la detenció de l’alcalde del PP per beneficiar-se de l’urbanisme a la carta. Aquest, però, només serà la primera gota d’una cascada de corrupció.

Per altra banda, va iniciar una sèrie de polítiques que no agradaren en absolut als defensors de la llengua i cultura de les Illes Balears, ja que el 2004 es va aprovar una reducció a les ajudes per la producció de premsa en català i una reducció dels requisits lingüístics en català per entrar dins la funció publica. Així, el 2006 l’OCB engegà la campanya Sus Mallorca, que va culminar amb una manifestació el maig del 2007 de 30.000 persones.

Les eleccions del 2007 varen suposar la derrota del PP i la reedició del Pacte de Progrés, tornant a la presidència Francesc Antich. A més, tots els Consells Insulars estaven governats per partits progressistes. En aquesta legislatura continuà la polèmica per Son Espases, sobretot després que els partits de govern prometessin retirar el projecte i al final només es dugués a terme una remodelació. Pel que fa a la qüestió ambiental en aquest cas el govern no va desenvolupar unes polítiques tan valentes, cosa que va ocasionar les crítiques dels ecologistes. La principal qüestió al llarg de la legislatura va ser la situació provocada per l’explosió de casos de corrupció que afectaven a UM. A finals del 2007 esclatava el cas Son Oms i el cas Can Domenge, on es varen veure implicats els principals dirigents del partit, com Maria Antònia Munar. Ja el 2009 esclataven nous casos, com el cas Peatge i l’operació Maquillatge. Finalment, a principis del 2010 esclatava el cas Voltor. Antich dos dies després decidí expulsar a UM del govern i governar en minoria, cosa que va dur a la paralització institucional. La corrupció, però, també afectava al PP sobretot amb el macrocas Palma Arena, del qual se’n deriva el cas Nóos, que afecta en peces separades a la família real, a Jaume Matas i a diversos membres del seu govern.

Rampa d'accés posterior als jutjats d'instrucció de Via Alemanya (Palma), on els últims anys hem vist desfilar expresidents, empresaris, membres de la família reial, etc. Tots vinculats a casos de corrupció. Font: www.navarrainformacion.es
Rampa d’accés posterior als jutjats d’instrucció de Via Alemanya (Palma), on els últims anys hem vist desfilar expresidents, empresaris, membres de la família reial, etc. Tots vinculats a casos de corrupció. Font: www.navarrainformacion.es

El 2011 va suposar un cataclisme de les forces progressistes, després d’una legislatura marcada pel caos institucional, i una claríssima majoria del PP, després de realitzar una neteja de dels elements marcats com a corruptes, manat per José Ramón Bauzà, que va donar un gir clarament espanyolista. L’única institució que quedà en mans de forces progressistes fou el Consell de Formentera. El govern Bauzà va destacar-se per dur a terme una política de clara desprotecció del català eliminant-lo com a requisit per a moltes places funcionarials i reduint la seva presència a l’educació. El projecte d’introduir el trilingüisme anglès, català i castellà al sistema educatiu es va veure com una manera de reduir la presència del català en l’educació ampliant-la la del castellà. A més, el fet de ser una reforma educativa promoguda sense cap consens amb els agents educatius va provocar una fortíssima oposició entre aquests. Això, sumat a unes grans retallades en el sistema amb la reducció de 1.000 interins o l’augment del nombre d’alumnes per aula més enllà de criteris pedagògics, va provocar la creació de l’Assemblea de Docents, que va ser la principal promotora de la mobilització. Aquesta va promoure una vaga indefinida en l’educació primària i secundària de cara a l’inici del curs 2013-2014 que es va prolongar durant 3 setmanes i va arrancar amb un 92% de seguiment. Per donar suport econòmic als vaguistes es va crear una caixa de resistència. Aquesta situació de conflicte arribà al seu punt àlgid el 29 de setembre, quan es va realitzar la mobilització més massiva de la història de les Balears. Es varen convocar manifestacions a cada una de les illes i l’assistència fou molt gran: 100.000 persones a Mallorca, 10.000 a Menorca, 10.000 a Eivissa i 500 a Formentera. Hem de tenir present que les xifres suposen al voltant d’un 12% de la població de les Illes Balears. Durant la resta de la legislatura el conflicte educatiu continuà perquè s’hi ha de sumar la dinàmica de mobilitzacions en el marc estatal contra la LOMQE.

Punt de partida de la manifestació del 29 de setembre convocada per l'Assemblea de Docents en contra el sistema educatiu que va provocar una marea verda amb l'assistència més elevada de la història de les Illes Balears. Font: deazulaverde.wordpress.com
Punt de partida de la manifestació del 29 de setembre convocada per l’Assemblea de Docents en contra el sistema educatiu que va provocar una marea verda amb l’assistència més elevada de la història de les Illes Balears. Font: deazulaverde.wordpress.com

Per altra banda, pel que fa a la protecció territorial, tot i no destacar-se grans projectes, exceptuant la reforma de la carretera general de Menorca que va ocasionar una fortíssima oposició, sí que es va dur a terme una importantíssima desrregularització medi ambiental, que va ser resposta pels ecologistes amb una ILP per a la Defensa del Territori que va recollir 16.000 signatures.

El 2015 es produïa un trasbals en el marc polític: després d’una legislatura duríssima, el PP aconseguia els pitjors resultats de la seva història i, per primera vegada, es duia a terme un govern sense el sector nacionalista de centre, només el PSOE, Podem, Més per Mallorca (la coalició de PSMa i Iniciativa-Verds) i Més per Menorca (coalició de PSMe, ERC i Iniciativa-Verds). Tots els Consells Insulars quedaven en mans d’aquestes forces i, fins i tot, per primera vegada els sectors nacionalistes d’esquerres arribaven a la presidència a Menorca i a Mallorca. Sembla que s’inaugura una nova etapa on la societat balear està basculant cap a l’esquerra, però falta veure si la gestió d’aquest nou govern encapçalat per Francina Armengol (PSOE), que ja ha rebut nombroses crítiques de sectors més aviat dretans però també de l’ecologisme, serà capaç de consolidar aquest canvi o un PP amb un relatiu retorn al regionalisme folklòric de Cañellas però de cada vegada més rodejat de casos de corrupció aconseguirà recuperar la confiança de la majoria dels electors després d’un clar rebuig a l’espanyolisme furibund de Bauzà.

Ens hem permès, a mode de conclusió analitzar el resultat electoral de totes les eleccions autonòmiques a mode orientatiu per desterrar una sèrie de mites sobre les Balears. En aquest sentit la dreta suposa un 44,14% dels vots, el centre un 10,08 i l’esquerra un 44,49. Per tant, no podem dir que es tracta d’una societat eminentment conservadora, sinó que es tracta d’una societat on hi ha un clar equilibri entre esquerra i dreta i on el centre fa de baula entre un i altre sector, sent la clau de govern. Així, la imatge d’uns illencs profundament conservadors és falsa encara que la seva administració autonòmica hagi estat 24 dels 34 anys de la seva existència governada per partits conservadors. Això es deu, essencialment, a la política de pactes del centre, més propensa a la dreta que a l’esquerra. Per altra banda, l’opció dels partits no estatals té de mitjana, tot i importants alts i baixos d’entre el 25,8% i el 15,2%, la confiança d’un 20,5% dels electors. Per tant, les Illes Balears, amb les seves diferències internes entre una Eivissa més estatalista i conservadora, una Menorca més progressista i una Mallorca més centrista i no estatalista, és una societat que tot i estar mediatitzada per la política estatal la podríem considerar una de les comunitats amb més presència de forces no sucursalistes, sense oblidar els continguts autonomistes d’altres forces.

Read More

El procés autonòmic a les Illes Balears suposava la recuperació de l’autogovern de cada illa, el qual havia desaparegut amb l’abolició dels furs propis, en el cas de Mallorca i Eivissa el 1715 i en el cas de Menorca –amb un segle XVIII de dominacions estrangeres– el 1836 de manera definitiva. Amb la desaparició d’aquests s’havia produït un doble procés de dependència de les Illes Balears cap al centre i de les illes “menors” cap a Mallorca, cosa que es va començar a veure al segle XVIII, però es va reforçar profundament al segle XIX amb la creació de la Diputació Provincial, amb una clara majoria mallorquina, cosa que va provocar les crítiques constants des de Menorca, Eivissa i Formentera en considerar que la Diputació les deixava de banda. Així, en ser entitats i identitats diferenciades pel pas dels segles, hi havia un fort recel pel centralisme mallorquí.

Aquesta voluntat de recuperar l’autonomia va aparèixer al final del Franquisme, després de l’intent fracassat durant la II República pels temors al centralisme mallorquí, a través de les diferents institucions de l’oposició de cada una de les illes i de les Illes Balears. Amb la mort del dictador la reclamació d’autonomia va ser transversal de tots els sectors polítics exceptuant els més dretans. Precisament, les forces nacionalistes i autonomistes, sobretot el PSI (Partit Socialista de les Illes) i la Unió Autonomista, varen aconseguir la participació en el Pacte Autonòmic abans de les eleccions del juny del 77 de totes les forces exceptuant AP (Alianza Popular). Aquest Pacte suposava estar a favor d’una autonomia molt àmplia per cada illa, l’oficialitat del català i una autonomia per la via ràpida. Així, es va consolidar la idea autonòmica però es va afeblir als seus promotors en diluir el seu tret més característic, ser un partit propi i amb un contingut autonomista. Un any després s’aprovava el règim preautonòmic per les Illes Balears.

El 1979 desapareixia la Diputació Provincial substituïda pel Consell General Interinsular (l’òrgan preautonòmic) i els Consells Insulars de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa i Formentera. Els Consells Insulars quedaran presidits a Mallorca i Menorca per UCD i el d’Eivissa i Formentera pels Independents, molt vinculats a AP, partit liderat per Abel Matutes, principal empresari hoteler de l’illa i amb importants connexions polítiques. En els moments de discussió de l’estatut d’autonomia es va dur a terme el cop d’estat del 23-F amb les seves conseqüències pel que fa al procés autonòmic, ja que a causa del pacte estatal per promoure la LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmica), la UCD i el PSOE a les Balears varen decidir rompre el Pacte Autonòmic promovent l’estatut per la via lenta i una menor autonomia pels Consells. Aquest pacte en una societat molt més mediatitzada per la política estatal que la basca o la catalana no va suposar un càstig pel PSOE. Això explica també perquè a partir de 1982, quan entra en crisi UCDAP comença a ascendir en vots. Per tant, durant la preautonomia passam d’un bipartidisme imperfecte UCD-PSOE a un bipartidisme també imperfecte AP-PSOE amb una presència minoritària de les forces nacionalistes/autonomistes.

Sessió constituent del Consell General Interinsular amb les banderes de Menorca, Mallorca i Eivissa. Font: CASASNOVAS, M. À., Història de les Illes Balears, Editorial Moll, 2008.
Sessió constituent del Consell General Interinsular amb les banderes de Menorca, Mallorca i Eivissa. Font: CASASNOVAS, M. À., Història de les Illes Balears, Editorial Moll, 2008.

Finalment, l’estatut d’autonomia de les Illes Balears s’aprovava el 25 de febrer del 1983, un dels últims de tot l’estat, cosa que provoca una certa decepció i manca d’interès per l’autogovern. Aquest retard es deu als recursos presentats per AP, ja que Formentera administrativament no es va considerar una illa per aconseguir la majoria d’ajuntaments a favor de l’autonomia.

Des d’aquest moment s’obriran una sèrie de debats que encara no s’han tancat a les Illes Balears. Un és l’equilibri interinsular, com es veu en el debat importantíssim sobre si el Parlament de les Illes Balears s’havia de formar de manera igualitària per illes o de manera proporcional corregida per tenir un equilibri territorial, opció finalment elegida que ocasionà l’oposició formenterera. Després, les dues altres grans qüestions seran la defensa de la llengua catalana i del territori.

Per entendre el catalanisme serà essencial l’Obra Cultural Balear, creada el 1962 amb objectius similars a Òmnium. Des del principi de la Transició va lluitar per l’oficialitat de la llengua catalana i una autonomia àmplia. Precisament, el 29 d’octubre del 1977 va promoure la manifestació en favor de l’autonomia, la més concorreguda fins aleshores a Mallorca, amb l’assistència d’unes 22.000 persones.

Manifestació per demanar la protecció de l'illot de sa Dragonera (Mallorca), reclamació que explica en bona part l'expansió de l'ecologisme dins la societat mallorquina. Font: mallorcaphotoblog.com
Manifestació per demanar la protecció de l’illot de sa Dragonera (Mallorca), reclamació que explica en bona part l’expansió de l’ecologisme dins la societat mallorquina. Font: mallorcaphotoblog.com

Mentrestant, el 1973 apareixia el Grup Balear d’Ornitologia (GOB) a Mallorca, el qual passà ràpidament a ser una entitat ecologista, com demostra que el 1975 afegí “i de Defensa de la Naturalesa” al seu nom. Poc després apareixerà a Menorca el GOB-Menorca pràcticament independent del de Mallorca, igual que el de Formentera, creat el 1983. En canvi, a Eivissa, va aparèixer el Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN) el 1982 que més tard es convertirà en GEN-GOB. Aquestes entitats apareixeran o adquiriran gran força per les reaccions populars en contra de grans projectes urbanístics. Així, a Mallorca seran importantíssimes les oposicions a sa Dragonera, que també ocasionà l’aparició de col·lectius anarco-ecologistes que arribaren a ocupar dues vegades l’illot el 1977 i el 1979, i es Trenc, a Menorca s’albufera des Grau i a Eivissa i Formentera ses Salines.

Durant la preautonomia es configuren els diversos blocs polítics. En primer lloc hi havia UCD seguit del PSOE. Després, hi havia tres sectors i quatre forces polítiques menors: per la dreta, AP, que amb la descomposició d’UCD esdevindrà la primera força; per l’esquerra estatal, el PCEPCIB, que ràpidament es convertirà en residual; i per l’esquerra nacionalista a Mallorca el PSI que es convertirà en el Partit Socialista de Mallorca (PSMa) i a Menorca el Partit Socialista de Menorca (PSMe). Per altra banda, el sector centre-dreta autonomista va reaparèixer amb la implosió d’UCD i la creació d’Unió Mallorquina (UM).

El 1983 va haver-hi les primeres eleccions. AP governarà el Consell d’Eivissa i Formentera, mentre que el de Mallorca el presidirà UM amb un pacte amb AP i el de Menorca el PSOE amb un pacte amb el PSMe. Mentrestant, al Parlament hi havia un empat entre AP i el PSOE. Finalment, UM va donar suport a AP després d’una reunió a Madrid al despatx de Carles March, el propietari de la Banca March, que havia prestat diners a UM i que eren un dels actors econòmics i polítics principals de Mallorca. Així, Gabriel Cañellas esdevenia president de les Illes Balears i l’únic partit amb certa representativitat que no havia firmat el Pacte Autonòmic era l’encarregat de construir l’autonomiaCañellas va suposar un fenomen polític a les Balears, ja que gràcies a un contingut regionalista i d’enfrontament amb Madrid, governat pels socialistes, va aconseguir convèncer al votant conservador catalanoparlant de les illes. Així, no hem de pensar en aquests moments amb una AP-PP profundament espanyolista. Aquest pacte suposa també l’aparició d’UM, primer regionalista i després nacionalista, com a frontissa entre dretes i esquerres.

Saló de les Cariàtides, seu del plenari del Parlament de les Illes Balears, antic Círculo Mallorquín (lloc de reunió de l'alta societat), que ràpidament es va veure envoltat per un cas de corrupció. Font: www.mespermallorca.cat
Saló de les Cariàtides, seu del plenari del Parlament de les Illes Balears, antic Círculo Mallorquín (lloc de reunió de l’alta societat), que ràpidament es va veure envoltat per un cas de corrupció. Font: www.mespermallorca.cat

Aquesta construcció va tenir importants mancances com demostra que el 1983 el seu pressupost era de 5.539 milions de pessetes, dels quals 2.400 anaven als Consells, quan el de l’Ajuntament de Palma era de 6.101 milions. Així, s’inaugura una tendència històrica, l’autonomia balear té un dels pressupostos més reduïts de tot l’estat. Mentrestant, l’acció legislativa va requerir consensos i va estar encaminada a les primeres mesures de protecció del territori, com la protecció bàsica d’es Trenc o s’albufera des Grau; l’ordenació de l’activitat turística, establint superfícies mínimes per plaça; i la llengua catalana, amb l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística (LNL), que pretenia la normalització del català en tots els àmbits en ser la llengua pròpia. En aquesta legislatura s’inaugura també el que serà una constant a les Illes Balears, la corrupció. Ja el 1984 va esclatar el cas Torcal i Zeus, empreses constructores de la seu del Parlament i el Govern, estant-hi implicat Gabriel Cañellas, tot i que al final es va veure desvinculat.

A la segona legislatura (1987-1991) la situació del govern balear i dels Consells de Menorca i d’Eivissa i Formentera continuà igual, amb la presidència de Gabriel Cañellas (gràcies al pacte amb UM i l’abstenció del CDS), Tir Pons i Antoni Marí respectivament. Només el Consell de Mallorca estrenava president d’AP gràcies al pacte amb UM. En aquesta legislatura es varen seguir protegint espais naturals com s’estany des Peix a Formentera o s’Albufera de Mallorca, sent el primer parc natural (1988). Però en l’àmbit ambiental s’ha de destacar l’aprovació el 1991 de la Llei d’Espais Naturals (LEN) que va suposar una fita en protegir una vuitantena d’espais, aconseguint-se gràcies als vots de l’oposició i un diputat d’UM. A més, poc després Cabrera era declarada Parc Nacional. També es va intentar promoure una millora del sector turístic amb l’estimulació de la reconversió d’hotels obsolets. Per altra banda, el 1991 es va aprovar una proposició de llei orgànica, amb l’oposició només del PSOE a causa dels conflictes que hi havia entre una autonomia conservadora i un gobierno socialista, que demanava una reforma de l’estatut perquè les Balears s’equiparessin a les comunitats històriques alhora que s’ampliaven les competències. Aquesta iniciativa, però, no va prosperar a Madrid.

Els ecologistes continuaven la seva lluita. A Eivissa durant la tramitació de la LEN (Llei d’Espais Naturals), el GEN va veure que no s’incloïa bona part de ses Salines, on Cañellas va reconèixer tenir interessos econòmics. A partir d’aquest moment qualsevol acte polític i públic era lloc on els eivissencs i formenterers mostraven la seva oposició, cada vegada més gran, recollint 8.000 firmes. A Menorca l’abril del 1988 hi hagué una manifestació en contra de la destrucció del medi on assistiren 3.000 persones, cosa que va aconseguir que poc després el Consell demanés al Govern la protecció de molts d’espais, la qual cosa es va produir. Tot i això, l’expansió dels camps de golf va ocasionar el gener del 1991 una manifestació de 2.500 persones.

Segon Govern presidit per Gabriel Cañellas i amb la presència de Maria Antònia Munar que a partir d'aquests anys com a líder d'Unió Mallorquina esdevindrà peça fonamental en el tauler polític de les Balears. Font: Diario de Mallorca
Segon Govern presidit per Gabriel Cañellas i amb la presència de Maria Antònia Munar que a partir d’aquests anys com a líder d’Unió Mallorquina esdevindrà peça fonamental en el tauler polític de les Balears. Font: Diario de Mallorca

De cara a la tercera legislatura (1991-1995), on el Partit Popular es presentava en coalició amb UM, es començaren a produir alguns canvis, tot i que el govern autonòmic seguia presidit per Gabriel Cañellas i el Consell d’Eivissa i Formentera per Antoni Marí. Per una banda, el PSOE va perdre el govern del Consell de Menorca a mans del PP a causa d’un trànsfuga, mentre que al Consell de Mallorca es rompia el pacte entre el PP i UM i, per aconseguir estabilitzar la institució, l’oposició va entrar a diverses àrees de govern. Una de les principals accions de la legislatura va ser una retallada de la LEN, però es protegiren espais com Mondragó després d’anys de reclamacions ecologistes. A més, es proposava una nova reforma de l’estatut menys ambiciosa després del pacte estatal entre el PSOE i el PP en favor de cedir noves competències. En ser menys ambiciosa va tenir l’oposició dels PSMs i d’alguns membres d’UM. És molt important destacar que va permetre assumir les competències en educació i això va provocar que l’educació esdevingués una de les polèmiques constants, com demostra la forta oposició encapçalada per l’OCB a la possibilitat d’ensenyament exclusivament en castellà. Per altra banda, el juny del 1994 va esclatar el cas Brokerval, ja que a través d’aquesta empresa s’havien destinat diners il·lícitament a la concessionària del túnel de Sóller. Aquest cas tendrà més repercussions a la següent legislatura.

Ja entrats els anys 90 l’OCB es mostrarà més combativa com hem vist i organitzarà una plataforma en favor de l’autogovern amb la participació d’entitats molt diverses a la vegada que demanava que es complís la LNL (Llei de Normalització Lingüística) i que s’avancés en l’ús social del català. Precisament, dins el catalanisme, el 1994 naixia Joves de Mallorca per la Llengua, la qual iniciarà una sèrie d’activitats com l’Acampallengua o el Correllengua que implicaran a una gran quantitat de persones, sobretot joves demanant un major ús social del català.

Principal mobilització ecologista a Formentera, en contra del càmping de Ca Marí. Aquesta campanya va arribar a realitzar una vaga general que paralitzà l'illa durant un dia. Font: Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera
Principal mobilització ecologista a Formentera, en contra del càmping de Ca Marí. Aquesta campanya va arribar a realitzar una vaga general que paralitzà l’illa durant un dia. Font: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

Mentrestant, l’ecologisme amb les retallades de la LEN tornà a sortir al carrer. A Eivissa el GEN va aconseguir reunir 4.000 persones en contra de retallar la protecció de ses Salines. Finament, a través d’EU al Congrés dels Diputats es va aconseguir protegir, cosa que 2.000 persones varen celebrar públicament. Mentrestant, a Mallorca 25.000 persones sortiren al carrer per manifestar-se contra la retallada a la vegada que començaven a proliferar plataformes per evitar la construcció de ports esportius, camps de golf, urbanitzacions, i, sobretot, la incineradora de Son Reus. Aquesta plataforma va aconseguir més de 30.000 signatures en contra en forma d’ILP i varen dur a terme un referèndum als pobles més afectats. A Formentera l’ecologisme tenia com a principal objectiu aturar el projecte del càmping de Ca Marí, ja que amagava una urbanització que suposava un 10% de la població de l’illa, realitzant una aturada general el novembre del 1993 que va tenir un gran seguiment a l’illa aconseguint així que el consistori denegués els permisos d’obra, cosa que va ocasionar la inhabilitació de part dels seus membres. En canvi a Menorca la situació era molt diferent: després de la manifestació per protegir Trebalúger, amb assistència de 3.000 persones, el 1993 l’illa era declarada Reserva de la Biosfera per l’UNESCO, cosa que marcava grans expectatives de futur.

Read More