Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La revolució Islàmica de 1979 és considerada un dels episodis principals de la història contemporània de l’Iran. L’ascens al poder de l’ayatollah Ruhollah Khomeini com a líder revolucionari indiscutible amb un poder executiu incontestable, va convertir la República Islàmica en un ferotge estat que buscà revisar l’statu quo internacional de l’escenari de la guerra freda.

Experiències com el cop d’estat contra Mossadeq l’any 1953 influenciaren enormement la cosmovisió dels iranians, i reforçaren el desig de les elits revolucionàries liderades per Khomeini de reforçar la independència política, cultural i econòmica de l’Iran, per tal d’evitar intromissions al seu espai domèstic. A més a més, com a deure constitucional, la República Islàmica de l’Iran va recollir l’obligació de l’exèrcit iranià i la Guàrdia Revolucionària o IRGC d’expandir la sobirania de Déu a la terra, és a dir, exportar la Revolució Islàmica al món.

Tot i això, la mateixa evolució de la República Islàmica de l’Iran durant els gairebé 40 anys de la seva existència han configurat un estat multipolar, caracteritzat per la contínua gravitació entre el rebuig del sistema internacional sorgit de la guerra freda i la mateixa necessitat de coexistir amb la comunitat internacional.

Enterrament del difunt Hashemi Rafsanjani, president de l’Iran entre 1989 i 1997. El seu apropament vers el camp moderat i reformista i el massiu dol que la societat iraniana va mostrar durant els dies posteriors pot ser entesa com un suport molt significatiu a les polítiques aperturistes promogudes pel president Rohaní. Font: www.nytimes.com
Enterrament del difunt Hashemi Rafsanjani, president de l’Iran entre 1989 i 1997. El seu apropament vers el camp moderat i reformista i el massiu dol que la societat iraniana va mostrar durant els dies posteriors pot ser entesa com un suport molt significatiu a les polítiques aperturistes promogudes pel president Rohaní. Font: www.nytimes.com

Al mateix temps que el principi polític khomeinista del Velayat-e faqih continua essent el fonament essencial que legitima el poder de l’actual Líder Suprem i successor de Ruholla Khomeini, Alí Khamenei, l’ortodòxia revolucionària i els mateixos principis polítics de Khomeini s’han vist suavitzats pels successius presidents del país i per la necessitat imperiosa d’endegar el desenvolupament econòmic de la República Islàmica.
Així mateix, la mateixa evolució de la República Islàmica s’ha vist influenciada en gran mesura per la influència que la comunitat internacional ha exercit vers el país. En gran mesura, la brutal guerra amb l’Iraq entre 1980 i 1988, la qual va devastar el país, i la consideració de la República Islàmica com un estat irracional amb aspiracions expansionistes no legítimes han conduït al seu aïllament internacional i ha impedit el seu creixement econòmic.

Tot i l’acceptació per part de Rafsanjani de la resolució 598, la qual podria ser considerada el primer moviment del règim islàmic d’abandonament dels seus plantejaments aïllacionistes, i tot i la defensa del Diàleg de les Civilitzacions de Khatamí, qui va tractar d’enfrontar el posicionament teòric de Samuel Huntington i el seu famós “Xoc de civilitzacions”, la invasió dels Estats Units de l’Afganistan el 2001 i de l’Iraq el 2003 inicià la desconfiança de les elits iranianes vers el món exterior.

La victòria presidencial d’Ahmadinejad i la desintegració dels sectors reformistes a les eleccions presidencials del 2005 va suposar l’expansió del reialme militar vinculat a la Guàrdia Revolucionària cap al món polític. El president Ahmadinejad gaudia d’excel·lents relacions amb figures religioses com ara el secretari del Consell Guardià, l’Aiatol·là Ahmad Jannati i clergues ultra conservadors com ara Mesbah Yazdi. Arran d’aquests contactes, l’extens suport social de les capes de població més desfavorides i l’aura gairebé mística que emanava de l’expresident va col·locar a Ahmadinejad a una posició de privilegi, la qual va arribar a fer ombra fins i tot al propi Líder Suprem Ali Khamenei.

Mahmut Ahmadinejad (centre) rodejat per la Guàrdia Revolucionària mostra la perfecta simbiosi entre el poder espiritual ostentat al país pels aiatol·làs i el poder militar executiu concedit a la Guàrdia Revolucionària des dels inicis del 1980. Tot i que durant les primeres eleccions del 1979 els aiatol·làs ocuparen fins a un 90% dels escons al Parlament, en l’actualitat el reialme religiós ha estat substituït per membres vinculats a les IRGC i per tecnòcrates (ambdues etiquetes no exclusives). Font: en.qantara.de
Mahmut Ahmadinejad (centre) rodejat per la Guàrdia Revolucionària mostra la perfecta simbiosi entre el poder espiritual ostentat al país pels aiatol·làs i el poder militar executiu concedit a la Guàrdia Revolucionària des dels inicis del 1980. Tot i que durant les primeres eleccions del 1979 els aiatol·làs ocuparen fins a un 90% dels escons al Parlament, en l’actualitat el reialme religiós ha estat substituït per membres vinculats a les IRGC i per tecnòcrates (ambdues etiquetes no exclusives). Font: en.qantara.de

Durant els seus dos mandats presidencials, Mahmut Ahmadinejad i el líder militar de les IRGC, Qassem Soleiman, van fer de l’exportació revolucionària el seu dia a dia particular. La interferència a l’espai polític iraquià a través de la manipulació de la política sectària pro-xiïta, el desenvolupament unilateral dels programes de nuclears i de míssils balístics controlats sota la supervisió de les IRGC, l’adoració dels màrtirs de la revolució caiguts i els llargs discursos que bramaven per l’exterminació d’Israel van conduir a la República Islàmica al seu aïllament absolut. L’aplicació de sancions internacionals per part de les principals potències del món va comportar el col·lapse de l’economia de l’Iran: l’atur arribà fins al 25% i hi hagué una inflació de més del 40% mentre el preu del barril de petroli, principal actiu econòmic de l’Iran conjuntament amb el gas, es reduïa al 50%.

Progressivament, el deteriorament del nivell de vida, conseqüència de les condicions econòmiques que patia el país, va deixar un ample marge per la defensa de polítiques pragmàtiques i moderades que defensaven la coexistència pacífica i la necessitat d’establir relacions comercials amb la comunitat internacional.
Al contrari de la tendència del debat polític durant les eleccions del 2009, el debat electoral de les últimes eleccions no va estar fonamentat en la democratització del règim sinó en la idoneïtat d’aplicar una economia de resistència que tractava de ser aliena a les sancions internacionals i al món exterior. Una economia en contra de la proposta més aperturista, que era criticada per l’excés de dependència del món occidental i que dia a dia era inflamada per la por a repetir episodis com el cop d’estat contra Mossadeq l’any 1953 pels Estats Units i el Regne Unit. Dins d’aquest debat, l’expectació que suposava l’apertura econòmica i el conseqüent accés a medicines, tecnologia o la creació de nous llocs de treball derivats de la inversió exterior ha evidenciat la tensa aposta de la societat iraniana per la defensa de l’entesa amb la comunitat internacional.

Dins d’aquest context, durant la carrera presidencial de l’any 2013, Hassan Rohani es perfilà com un candidat del règim que defensava un cop de timó amb un tarannà moderat. Company a l’exili de París dels ja difunts aiatol·làs Khomeini i Rafsanjani, amb el beneplàcit del líder Khamenei i sota la supervisió del Consell de Guardians, Hassan Rohaní va implementar durant el seu primer mandat una política exterior pragmàtica que es fonamentaria en el desenvolupament econòmic, la fi de l’aïllament internacional, la resolució del problema nuclear i el control executiu de la política exterior del país.

La rúbrica del tractat JCPOA fou un acord històric per Rohaní, ja que aconseguí reconciliar els membres del Consell de Seguretat de Nacions Unides i Alemanya amb la República Islàmica. Això no obstant, durant el segon mandat presidencial, el binomi Rohaní-Javad Farid haurà de mostrar la seva valia en una tasca obligatòria que decantarà futur del país i vèncer el control que la Guàrdia Revolucionària ostenta vers l’execució de la política exterior i la economia del país.

Des dels primers moments de la Revolució de 1979, les elits revolucionàries van configurar al voltant de l’aparell governamental un seguit d’entitats públiques que només responien a interessos privats. En aquest sentit, fruit de les expropiacions revolucionàries, els grans contractes de reconstrucció i infraestructures o els processos de privatització concedits pels diferents executius iranians, tant durant les etapes de pragmatisme i reformisme de Khatamí com durant l’etapa ultraconservadora d’Ahmadinejad, han fet de l’economia iraniana un sistema oligàrquic on les fundacions vinculades a la Guàrdia Revolucionària arriben a controlar fins a un 50% del PIB del país. En aquest sentit, els principals dirigents de les institucions financeres, les companyies petrolieres i de gas (que representaven, el 2008, el 60% dels ingressos de l’estat i el 80% de les exportacions del país), així com de l’explotació de centres de peregrinació com la ciutat santa de Mashad (12.000 milions de dòlars) han establert un sistema que impedeix la lliure competència i la inversió estrangera, perpetua l’estancament econòmic i afavoreix l’aïllament internacional.

Tot i que l’executiu de Rohaní, gràcies al vist i plau del Líder Suprem Khamenei, ha aconseguit imposar la seva agenda reformista caracteritzada per la rúbrica dels acords amb els membres permanents del Consell de Seguretat de Nacions Unides (i Alemanya), la multi polaritat del poder a la República Islàmica evidencia que l’executiu dirigit per Rohaní és incapaç de dirigir la política exterior del seu país al complet.

En la seva defensa dels principis revolucionaris, la Guàrdia Revolucionària ha fet de l’exportació revolucionària al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà la seva raó de ser. En aquest sentit, les milícies vinculades a la Guàrdia han obviat la barrera sectària (sunni-xiïta) i, aprofitant diferents episodis històrics, han establert aliances amb diferents organitzacions no estatals com els grups sunnites del Front de Salvació Islàmica a l’Algèria, Hamàs a Palestina, així com el seu principal aliat a la regió, Hezbolà, procedent del Líban.

El ministre d’exteriors iranià Javad Zarif (centre) reunit a Nacions Unides amb els màxims responsables de política exterior de Gran Bretanya, Alemanya, la Xina, Estats Units, Rússia i França. Font: www.rt.com
El ministre d’exteriors iranià Javad Zarif (centre) reunit a Nacions Unides amb els màxims responsables de política exterior de Gran Bretanya, Alemanya, la Xina, Estats Units, Rússia i França. Font: www.rt.com

La guerra civil de Síria ha sigut un altre escenari aprofitat enormement per la Guàrdia Revolucionària en la seva tasca executiva en matèria de política exterior, la qual s’escapa del control de l’executiu de Rohaní. La presència del grup terrorista Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, amb capacitat d’executar atacs al cor de Teheran, afirma el discurs dels sectors més conservadors al país vers la necessitat de jugar un paper més actiu a la regió.

Dins d’aquest context i amb el vist i plau del Líder Khamenei, les IRGC han fomentat l’accés a Síria de milícies xiïtes provinents de l’Iraq i l’Afganistan, barrejant la necessitat de defensar espais sagrats xiïtes com ara l’espai de Sayyidah Zainab, així com el propi govern d’Al Assad.

El control de la política exterior executiva en el terreny sirià ha contrastat enormement la resposta que el president Rohaní ha mantingut al terreny internacional, la qual ha estat condicionada en gran mesura per les sancions internacionals i l’aïllament en què es troba l’Iran. En aquest sentit i tot i la realitat anterior comentada, a través d’acceptar el reclam occidental pel qual els rebels sirians havien de formar part del futur govern del país, Hassan Rohaní ha utilitzat l’oportunitat de la Guerra Civil Siriana com una moneda de canvi en les negociacions nuclears amb el P5+1.

Tot i això, al mateix temps que les negociacions de Ginebra II van fracassar i Estat Islàmic s’ha convertit en una amenaça real per l’Iran, l’executiu de Rohaní depèn dia rere dia en major mesura de la Guàrdia Revolucionària i de la seva interacció a Síria i l’Iraq.

 

Read More

Després d’ocupar la posició d’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR) durant més de 10 anys, el passat 13 d’Octubre el Consell de Seguretat de Nacions Unides va donar el seu vist-i-plau a l’arribada de l’exprimer ministre socialista portuguès Antonio Gutierres a l’avantguarda de la secretaria general de Nacions Unides.

Malgrat que l’Assemblea General de Nacions Unides és el fòrum de discussió internacional on s’aproven importants estratègies pel desenvolupament econòmic, com ara l’agenda post-2015, cal aclarir que les principals decisions de la política internacional queden confinades a les decisions preses pel seu Consell de Seguretat, el qual està composat per la Xina, Rússia, França, Gran Bretanya i els Estats Units (tots amb dret de veto).

En un món on la vella política derivada de les decisions dels estats nació és una realitat en perill d’extinció, cal preguntar-nos, doncs: quins són els principals reptes que afronta al càrrec el nou secretari general Antonio Gutierres?

La reforma del Sistema de decisió política de Nacions Unides

L’estat nació ha mort. Especialment des dels últims compassos del segle XX, la interacció dels grups d’interès i pressió internacional com ara l’AIPAC, el NIAC o l’IRCR han influït i compromès les decisions dels estats nació en base a uns objectius ideològics clarament definits.
En un món de decisió multipolar on ja no sols els estats sinó els grups d’interès tenen un gran poder de decisió, any rere any Nacions Unides evidencia la seva contradicció fundacional, el dret de veto hegemònic que els grans actors que ocupen el Consell de Seguretat de Nacions Unides tenen reservat. Inexorablement, els successius secretaris generals de Nacions Unides hauran d’implementar un procés de descentralització política dins de l’organització multilateral on els membres que conformen l’Assemblea General siguin escollits popularment i no a través d’una lliure designació governamental.

La necessitat de complir amb els objectius de desenvolupament globals

Dins de l’agenda reformista de Kofi Annan, els principis de cooperació pel desenvolupament global es van concretar en els 8 Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM). Aquest era el primer intent de dotar a la comunitat internacional en mans de les Nacions Unides d’una agenda social un cop les dinàmiques de la guerra freda eren cosa del passat, i en un moment en què l’economia internacional era condicionada per la globalització i el neoliberalisme. L’objectiu central dels ODM es va concentrar en eradicar la pobresa. Si fem la vista enrere, treient a la Xina i l’Índia de l’equació, podem observar com els ODM, pel que fa a equitat de gènere, pobresa extrema i seguretat alimentària es van complir, tot i que a l’Àfrica els objectius pactats quedaven molt lluny a l’hora d’assolir quotes mínimes.

Un dels fenòmens més importants als qual s’ha hagut d’enfrontar l’agenda internacional post 2015, han estat els canvis en la concentració internacional de la pobresa. Al mateix moment que l’antiga lògica de països pobres del sud i veïns rics del nord ha quedat desfasada, en l’actualitat els principals pols de pobresa es concentren en països de renda mitjana però caracteritzats amb grans desigualtats, així com estats on les seves minories ètniques són marginades socialment i econòmica. Aquesta tendència ha estat condicionada per la graduació i el desenvolupament de països tradicionalment pobres com ara Bangladesh, Indonesia, Etiòpia, Vietnam, Indonèsia, Xina o Pakistan.

ab-2

Tot i això, és hora de comentar quins han sigut els principals dèficits de la nova agenda post 2015, especialment els elements que tenen a veure amb l’eradicació de la pobresa. En primer lloc, la delimitació de llindar de la pobresa extrema en 1.25$ diaris és una xifra molt inferior, incapaç de satisfer necessitats més enllà de les nutricionals. A més a més, una de les principals crítiques que els Objectius de Desenvolupament Sostenible han rebut ha sigut la manca d’especificació i de mecanismes de control polític a nivell internacional per a mesurar el seu compliment durant els anys en què es desenvolupen. Així, la voluntat de treure de la pobresa en igualtat a nens, homes i dones de totes les edats al 2030 i eradicar totes les formes de pobresa, ha de ser contrastada i treballada a partir d’unes anàlisis sistemàtiques dels nivells i significats de pobresa dels diferents països del món per així assegurar una línia d’actuació comuna consistent.

Canvi Climàtic i Seguretat Humana

Els nivells de diòxid de carboni a l’atmosfera, l’increment de les temperatures i el nivell del mars i oceans, han evidenciat que el planeta terra està entrant en una nova fase de canvi climàtic. S’ha calculat que l’augment de 4ºC al 2080 limitarà en gran mesura la producció de cultius, ja que vaporitzarà grans quantitats d’aigua, cosa que provocarà que les pluges torrencials arribin a les zones elevades i als tròpics. Les zones més afectades seran probablement el Sud d’Àsia i l’Àfrica, regió on la producció agrícola es troba estancada des de 1961. D’aquesta forma, la disminució de l’accés a l’aigua provocarà conseqüentment una limitació en la producció agrícola i ramadera.
Aquesta tendència es coordina amb la previsió de creixement de la població mundial fins arribar als 9 bilions de persones. A més a més, l’augment la capacitat adquisitiva, lligat a aquest creixement de la població, es traduirà probablement també en un canvi d’hàbits alimentaris. És a dir, hi haurà un major accés -o demanda- a proteïnes diàries de carn i peix, cosa que suposarà que es necessitin entre un 40% i un 100% d’aigua extra, i que cada cop més productors i consumidors de productes bàsics competeixin per l’accés als recursos naturals i a l’energia.

Per aquesta raó, partint de la pressuposició que l’augment en la productivitat de cultius és encara un fet possible, la innovació en el terreny agrícola i ramader és l’element clau en el procés d’adaptació al canvi climàtic i les seves potencials conseqüències. En aquest sentit, podríem destacar diferents projectes innovadors que fessin créixer cultius en terrenys que actualment no siguin fèrtils, així com evitar la desintegració de regions actualment productives per conseqüència de les sequeres i l’augment de la temperatura. Un altre punt important seria evitar el desaprofitament dels aliments, el qual s’ha calculat que afecta entre el 30% i el 40% de tota la producció alimentària als països desenvolupats. Així mateix, la inversió en tecnologies d’emmagatzematge d’aliments i la inversió en una cadena d’alimentació equilibrada als països en vies de desenvolupament podria pal·liar enormement les dinàmiques del canvi climàtic.

Dins d’aquest marc contextual, el cas de l’Àfrica subsahariana mereix una menció especial ja que la seva població passarà dels 856 milions de persones als 2 bilions a l’any 2050. Tot i això, el fet que dos de cada tres persones visquin en àrees rurals amb explotacions agrícoles de petita escala presenta un repte i una oportunitat alhora. En aquest sentit, la possibilitat d’invertir en aquestes petites explotacions a través de fer de les dones actors participatius claus és una garantia d’èxit i d’innovació social, ja que faria augmentar la productivitat agrícola, reduir la pobresa i millorar les condicions nutricionals i la seguretat alimentaria de bona part de la població del continent. A més a més, l’accés de les dones al capital productiu, als processos de compra i venda de productes i béns per l’explotació agrícola, així com el posicionament de les dones dins de les comunitats socials, serien unes de les principals eines de canvis per adaptar, amb gran resiliència, la població de l’Àfrica subsahariana al canvi climàtic global.

La necessitat d’acomplir amb l’imperatiu del R2P

La comunitat internacional ha evidenciat la manca d’eficiència a l’hora d’aturar episodis com el de Ruanda (1994) o les neteges ètniques de Srebrenica al 1995.

Tot i que les principals potències internacionals han ratificat el CPPCG, el bloqueig o la desídia patida al Consell de Seguretat de Nacions Unides ha impedit que els crims de guerra comesos a dia d’avui a Síria, Iraq, Israel, Mali o República Centreafricana s’hagin pogut aturar.
Per altra banda, la història ha demostrat, en casos com a Líbia al 2012 o l’Iraq al 2003, quan (part de) la comunitat internacional va trobar motius per fer complir (com a pretext) l’imperatiu moral del R2P, que en aquests episodis ha primat la necessitat d’assolir objectius ideològics o d’aprofitament de recursos que poc tenien a veure amb la defensa dels drets humans dels civils que patien els abusos de governs autocràtics.
Així mateix, si la idea de complir amb aquest imperatiu moral pot ser titllada d’utòpica, el nou secretari general Antonio Gutierres podria trobar la investigació dels abusos sexuals comesos durant les missions de pau de Nacions Unides una estratègia ineficient en la defensa de Nacions Unides com a únic organisme internacional capaç de defensar la pau i els drets humans.

 

Read More

Les manifestacions pacífiques, inspirades en les experiències revolucionàries d’Egipte i Tuníssia de la primavera de 2011, van mutar ràpidament, com a conseqüència de la repressió del règim Sirià i la militarització de l’oposició, convertint-se en una guerra civil oberta.
En un conflicte que s’allarga durant més de cinc anys, el focus mediàtic ha centrat la seva atenció en la interacció dels actors exteriors al país, així com la rivalitat inherent entre la minoria alauita que regna el país i la majoria sunnita. Aquesta simplificació del conflicte impedeix un enteniment clar sobre quins són els principals motors que alimenten el conflicte sirià. Entre aquests factors trobem, en primer lloc, la gran varietat i diversificació dels grups sunnites que lluiten al territori, la lluita per la supervivència de minories ètniques i religioses —com ara la dels grups armenis i cristians—, les tensions inherents al país entre les principals urbs i la perifèria rural, així com la lluita ideològica entre una elit dominant i una majoria reprimida.
En definitiva, la gran varietat de forces socials del país pugna per la construcció religiosa, social, ètnica i política de la nova Síria. Alhora, els interessos dels poders regionals i internacionals juguen també un paper important donant suport a diferents faccions, cosa que conforma un entorn sovint caòtic i anàrquic en la seva lluita per la supervivència.

En un moment en què la guerra civil s’ha estancat després de cinc anys de conflicte, és molt important entendre com les dinàmiques bilaterals a l’àmbit internacional i local conformen una dinàmica paral·lela i provoquen que no s’observi cap sortida negociada ni victòria militar a curt termini.

La relació de poder entre l’oposició armada i el govern de Bashar al-Assad

Durant els primers episodis de violència i insurrecció, el règim sirià va veure’s amb la necessitat d’implementar una sèrie de mesures reformistes  —seguint amb la mateixa agenda soft marcada pel monarca marroquí Mohammed VI o el president algerià Abdelaziz Bouteflika—a través de la reforma constitucional ratificada en referèndum el passat 26 de febrer. Contraris a aquesta fórmula, els hardliners sirians van defensar la idea que les promeses de reforma democràtica i les iniciatives polítiques dirigides a satisfer les demandes dels manifestants sirians només facilitarien la pèrdua de credibilitat i legitimació del sistema Ba’ath liderat per Bashar al-Assad, cosa que provocaria inexorablement la desarticulació del règim polític com a conseqüència de l’enfortiment de l’oposició siriana.

Per la seva banda, els corrents revolucionaris sirians van arribar a la idea que l’acceptació de les propostes de reforma suggerides per Al-Assad durant els primers mesos de revolta tindria un efecte advers, i possibilitaria el silenci de les seves aspiracions en el futur. En aquest sentit, el compromís amb la lluita armada complia, doncs, amb l’objectiu fundacional, la desarticulació del sistema polític ba’athista i el conseqüent desenvolupament dels diferents projectes de construcció nacional, ja fos el naixement d’un nou califat islàmic, d’una nova Síria democràtica —unitària o federal— o d’una república islàmica vinculada a l’autoritat ideològicament “confrontada” dels aiatol·làs Ali Khamenei, Husein Fadlalà o Ali Sistani i els seus projectes políticoreligiosos.  

1
Manifestació en suport del president Al Assad a l’agost de 2013. http://newsrescue.com/nato-data-70-syrians-support-assad-only-10-support-foreign-backed-rebel-terrorists/

La gran varietat de forces que conformen l’oposició

A la guerra civil siriana, les forces del règim de Bashar al-Assad s’enfronten principalment a una autèntica amalgama de grups rebels, entre els quals destaquen el Free Syrian Army, les xarxes militaritzades vinculades a Al Qaeda, les Forces Democràtiques Síries o les forces d’ISIS.

Aquesta gran varietat de faccions que pugnen per la construcció del nou model estatal sirià es caracteritzen majoritàriament per la seva incapacitat de controlar tant a altres faccions rebels com d’exercir autoritat dins de les seves línies, cosa que impedeix que puguin fer promeses creïbles en una taula de negociacions. En aquesta línia, la por a quedar marginades facilita que les faccions minoritàries sirianes vegin la lluita armada com a únic camí possible per la seva supervivència.

2
Manifestació de l’exèrcit lliure de Siria (FSA) a Alep durant l’estiu de 2011 http://www.abc.net.au/news/2013-08-28/syrians-hold-massive-rally-near-aleppo/4918762

Per altra banda, sense cap dubte, la fragmentació de l’oposició siriana ha sigut facilitada per la interacció d’estats exteriors, els quals tenen com objectiu influenciar la construcció de la nova Síria en base a les seves necessitats nacionals i els seus objectius regionals. Aquesta dinàmica ha quedat exemplificada en els constants xocs entre les milícies kurdes assentades a la frontera turca, situada al nord del país, i els extremistes de l’ISIS. En aquest sentit, l’accés a significants recursos econòmics i militars ha estat un factor molt important a l’hora de provocar la desunió de les forces opositores sirianes. Així mateix, ha comportat un augment de la seva activitat armada en la lluita per la supervivència i noves quotes de poder.

El fracàs de les negociacions internacionals

La intervenció militar contra la Líbia de Gaddafi l’any 2011, capitanejada per l’OTAN per donar suport als revoltats àrabs, ha influenciat enormement el conflicte Sirià. El caos i la inestabilitat política i militar que pateix el país ha obligat a repensar el principi internacional R2P (Responsability to Protect), és a dir, la responsabilitat que tots i cadascú dels països adherits a Nacions Unides tenen a l’hora d’evitar que països tercers cometin crims de guerra, actes de genocidi, neteges ètniques o crims contra la humanitat.
Conseqüentment, la resolució del conflicte per la via diplomàtica ha quedat inicialment influenciada pel fet que l’administració Obama ha decidit deixar el futur de Síria a mans del seu poble, al mateix temps que Vladimir Putin dóna suport incondicional al president Al-Assad.  

Entre 2012 i 2016, les successives conferències de pau Ginebra I, II i III han evidenciat els dèficits estructurals de tractar de solucionar el conflicte sirià per la via diplomàtica.
El projecte de configurar un govern de transició nacional on s’hagi d’incloure necessàriament les estructures del partit Ba’ath (evitant així errors del passat com el cas de l’Iraq), ha quedat debilitada pels següents factors. En primer lloc, el règim de Bashar al-Assad s’ha negat a acceptar qualsevol resolució diplomàtica, arran de la seva capacitat de resistir l’avanç dels rebels. En segon lloc, les principals faccions rebels de Síria, com el Front Islàmic, les milícies Kurdes o Al Nusra i l’ISIS, no han estat representades dins del procés negociador i han denunciat públicament qualsevol resolució emesa negant-se a acceptar cap mandat internacional. Així es va constatar a principis d’octubre de 2014 amb la declaració conjunta que les més de 75 principals faccions que conformen el Free Syrian Army van emetre, en el qual rebutjaven la iniciativa de Staffan de Mistura, enviat especial de Nacions Unides a Síria.

Durant l’última ronda de negociacions a Ginebra III (2016), en front del bloqueig internacional i local, els equips negociadors han decidit fer un gir estratègic a l’hora de concentrar els seus esforços a aconseguir un alto al foc provisional, unir forces en la lluita contra ISIS i acceptar que l’Aràbia Saudita i l’Iran entrin a formar part a la taula de negociacions, cosa que deixaria de banda la continuïtat de Bashar al-Assad al poder.

De forma paral·lela a les negociacions de Nacions Unides, al desembre de 2015 Riad va acollir una conferència política on, sota la tutela de les monarquies del Golf Pèrsic i amb la presència activa d’emissaris Russos, d’Estats Units i França, per primer cop, un cos creïble de representants de l’oposició armada siriana va aconseguir agrupar més de cent grups opositors sirians en un ventall que incloïa des de activistes polítics fins a islamistes hardliners. En una clara representació de la gran varietat de projectes de construcció nacional per Síria, els assistents a la reunió de Riad van declarar el seu compromís a engegar un procés polític plural per Síria.

Russian Foreign Minister Sergei Lavrov (L), U.S. Secretary of State John Kerry (C) and United Nations special envoy on Syria Staffan de Mistura (R) attend the ministerial meeting on Syria in Vienna, Austria, May 17, 2016. REUTERS/Leonhard Foeger - RTSELX2
Diàlegs de pau duts a terme a Ginebra, capitanejats per Sergey Lavrov (esquerra), John Kerry (centre) i Staffan de Mistura (dreta) https://timesofislamabad.com/geneva-talks-on-syrian-peace-process-in-jeopardy/2016/06/29/

La interacció de les potències estrangeres

Sense cap dubte, la interacció de potències estrangeres a la regió ha estat una de les causes principals de la implosió del conflicte sirià. Tot i així, la clàssica bipolaritat que ha caracteritzat el conflicte sirià amb l’enfrontament de les faccions rebels recolzades per les monarquies del Golf Pèrsic i l’OTAN contra l’exèrcit de Bashar al-Assad i el tàndem Iran-Rússia ha fet que fins el moment la balança es decanti a favor del president Al-Assad.
En el cas de l’Iran, tot i que el president Rohani hagi centrat els seus esforços en la resolució del conflicte per la via diplomàtica a través de facilitar una transició que empoderi un nou president que ostenti un paper similar al d’Hamid Karzai a l’etapa post-taliban, la seva disposició al diàleg ha quedat parcialment enfosquida per l’acció de la Guàrdia Revolucionària. Amb més de 1000 voluntaris iranians morts, rebuts a la seva tornada amb honors de màrtirs de la revolució, les forces iranianes (Al Quds, IRGC, Fatehin Brigade) han defensat els santuaris xiïtes a Síria i, sense cap dubte, el seu principal aliat a la regió és Bashar al-Assad, al mateix temps que permet l’entrada de milícies shi’is procedents de l’Iraq o l’Afganistan com ara la milícia Asaib Ahl al-Haqq.

Per altra banda, la intervenció russa a Síria va salvar el règim de Bashar al-Assad en un moment en què els rebels sirians arrabassaven al règim més i més territori. Això indicà que no només Rússia, sinó també el propi Bashar al-Assad, tindrà també la paraula a l’hora de decidir el futur de Rússia. Aquesta nova dinàmica va quedar constatada en la victòria que el ministre rus d’exteriors, Sergei Lavrov, es va apuntar a costa de l’ex secretari d’estat americà, John Kerry, qui va acceptar deixar de considerar la continuïtat d’Al-Assad al poder com una línia vermella, obligat per la necessitat de crear una aliança internacional que frenés l’avanç galopant de l’Estat Islàmic.

En aquesta línia, l’estratègia de l’administració Obama vers la solució diplomàtica a Síria s’ha vist centrada, durant la segona meitat de 2016, en la necessitat de buscar una treva permanent entre els rebels sirians i el règim d’Al-Assad, centrant-se en la responsabilitat que el líder alauita té vers la protecció dels civils.

Read More

El passat 7 d’octubre, 34 milions de marroquins van ser cridats a escollir al futur govern entre els 30 partits polítics que competien per ocupar els 394 escons del parlament del Marroc, terreny polític que acabaria sent disputat pel Partit Justícia i Desenvolupament (PJD), el Partit per l’Autenticitat i la Modernitat (PAM), i el partit tradicionalista marroquí, l’Istiqlal.
Amb el vistiplau dels observadors internacionals, el partit liderat Justícia i Desenvolupament va guanyar les eleccions amb un 27% del sufragi, fent que el seu líder Abdelilah Benkirane tornés a ser reescollit com a Primer Ministre.
És hora de preguntar-nos doncs, quin ha sigut el procés polític pel qual el PJD ha esdevingut el principal partit polític al Marroc dins d’un clima de progressiva obertura política i econòmica.
En temps de Hassan II, el PJD va sorgir d’una escissió de l’Al-Shabiba al-Islamiya, o Juventut Islàmica, el qual era liderat per Abdelkrim Mutii durant la dècada dels 70. Tot i que el grup destacava per la utilització de la violència política contra els elements d’esquerra i els espais seculars del país amb el beneplàcit del makhzen, la crítica al sistema autocràtic de Hassan II va provocar que el sector més moderat liderat per Abdelilah Benkirane, sota la tutela del exministre de l’Interior Driss Basri, s’apartés d Al Shabiba i defensés la tesi oficialista del Marroc.
Així, la defensa del títol Amir al-Mu’minin (príncep dels creients), estipula que Mohammed VI és la màxima autoritat religiosa del país, esborrant qualsevol amenaça al lideratge religiós (i polític) de Mohammed VI.

Un segon element en la fidelització del PJD i la seva parcial cooptació dins del sistema polític i religiós del Marroc té molt a veure amb el destí que van córrer els islamistes algerians del Front de Salvació Islàmic (FIS) al març del 1992 quan, tras guanyar les eleccions legislatives, van ser enderrocats per l’exèrcit algerià a la dècada del 1990 davant la possible amenaça que els islamistes del FIS poguessin plantejar al país controlat per Abdelaziz Bouteflika. Així, la por a poder ser esborrats del tauler polític va fer que el PJD decidís abandonar unilateralment qualsevol possibilitat de defensar una democràcia islàmica renovadora i va decidir guardar un perfil baix durant les eleccions legislatives que es succedíen durant el reinat de Hassan II. Tot i això, el suport popular al PJD a les diferents àrees urbanes del Marroc va fer que el partit liderat per Benkirane aconseguir tenir una major representativitat a la càmera de representants situada a Rabat.

Un hite important a l’història del PJD es sitúa l’any 2003, quan l’organització va sofrir un cop polític duríssim fruit de l’estratègia del grup polític Istiqlal i l’USFP vers la vinculació de l’organització social del PJD (el atTawhid wa’lIslah) amb el grup terrorista Al Qaeda fruit dels seus atacs a Casablanca. Tot i això, la condemna total dels atemptats i l’ahesió a les mesures contraterroristes votades al parlament marroquí va fer inútil l’estratègia política dels grups oficialistes marroquins, incapaços de frenar l’avanç del PJD dins del sistema polític tutelat per Mohammed VI des de l’any 1999.

Finalment, un element importantíssim en l’ascens del PJD al poder ha sigut la llarga crisi interna que, des del 2002, els socialistes marroquins de l’USFP arrosseguen. Influenciats pel Makhzen, els ideals progressistes i moderns que en el seu dia defensaven els membres de l’USFP han sigut reconvertits en una estricta estima per l’ordre polític marroquí més conservador. En aquest sentit, l’electoral jove de les àrees urbanes progressivament ha donat confiança als islamistes del PJD fruit del seu missatge polític liberal en terreny econòmic i social.

El Marroc post Primavera Àrab

La mort de Mohammed Boazizi a Tunísia el 4 de Gener de 2011 va iniciar una onada de protestes i insurreccions populars al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà amb diferents intensitats i temps.

Abdelilah Benkirane líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament
Abdelilah Benkirane, líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament

Tot i això, les protestes liderades pel moviment polític marroquí 20 de Febrer van diluir-se amb prou rapidesa al país nord africà per dues raons principals. En primer lloc, el pes de les protestes als principals centres urbans marroquins no va tenir el mateix pes que les revoltes a la plaça Tahrir del Caire o als carrers de Tunísia. De la mateixa forma, el sistema polític marroquí va començar una gradual obertura des de l’arribada de Mohammed VI al poder l’any 1999, obertura que va intensificar-se parcialment a través de la reforma constitucional secundada en referèndum el juliol del 2011.

En el seu conjunt, la nova reforma constitucional del 2011 presentava importants modificacions legislatives com ara la designació del primer ministre d’acord al resultat de les eleccions legislatives. Tot i això, la reforma constitucional del 2011 blindava els poders executius de la monarquia i la influència del makhzen dins del sistema polític, econòmic i social del país.
En aquest sentit, , malgrat el reforç de la figura del primer ministre, el rei Mohammed VI continua sent avui dia la principal figura política i religiosa del país. A més a més, el monarca, fruit del seu titol d’Amir al Mu’ninin, continua estant per sobre de la llei. En aquest sentit, el rei te prerrogatives per nominar al cap del govern i membres dins del seu gabinet i, a més, té capacitat plena per modificar la constitució, capacitat de vetar qualsevol decisió política, així com la capacitat de governar mitjançant edictes (dahirs) a partir de les seves prerrogatives religioses.

Tot i això, l’espai polític marroquí i la capacitat d’acció per part de l’executiu marroquí presenta unes dinàmiques força interessants.

Per primer cop des de la independència del Marroc l’any 1956 ha hagut un canvi de govern a l’aparell executiu. Gràcies a la seva imatge d’incorruptibles, el PJD liderat per A. Benkirane ha aconseguir capitalitzar el descontentament social del Marroc i, després de 15 anys a l’oposició, va obtenir 107 dels 395 escons parlamentaris convertint-se en la principal força al país l’any 2011.

L’arribada al poder de l’executiu de Benkirane va suposar una nova volta a les relacions de poders del triumvirat Mohammed VI-MakhzenBenkirane.
L’evolució natural de la tolerància per part del règim marroquí als partits islamistes que conformen el PJD ha esdevingut en que Benkirane ratifiqui un cop al poder el rol de Mohammed VI com a màxim òrgan al país, tot declarant-se un fidel seguidor. Així mateix, Mohammed VI tracta de distanciar-se parcialment dels assumptes públics i la toma de decisions ja que pot quedar retratat. Un exemple d’aquest allunyament es va poder percebre quan, en la visita oficial del govern espanyol al Marroc, el rei Mohammed VI va decidir perdonar a Daniel Galvan, qui va ser enviat a presó per agredir sexualment a infants. Aquesta decisió del monarca va despertar un alt grau de protesta a l’opinió pública marroquina fent que, una decisió real, sigues totalment contestada des de l’àmbit local amb protestes molt significatives dirigides contra el propi monarca.

Aparició pública de Mohammed VI en un dels seus discursos reials
Aparició pública de Mohammed VI en un dels seus discursos reials

Tot i això, la crítica que Mohammed VI fa en els discursos reials de certes polítiques fallides del PJD demostren com el rei tracta de destacar públicament que ell és l’única figura que garanteix l’estabilitat del país.
Un altre pols dins del triumvirat marroquí queda circumscrit al camp econòmic i al programa liberalitzador del PJD. Recolzat per les directrius del FMI i el Banc Mundial, l’executiu de A. Benkirane ha destacat durant el seu primer període electoral per dur a terme processos de descentralització política, comptabilitat pública i diversificació econòmica a través de polítiques liberals que, tot buscant acabar amb el sistema rendista marroquí, busquen garantir la redistribució equitativa de la riquesa.
En particular, aquesta línia política que destaca per la reforma del fons de compensació ha xocat frontalment amb els interessos del Makhzen, el qual controla dit fons amb un valor de 50 bilions de dírhams (6% del PIB total del Marroc) i assegura el subministrament de sucre i farina als més necessitats a través de grans contractes estatals. Tot i que puntualment la influència del Makhzen hagi aconseguit aturar la reforma del fons de compensació, l’elit de palau ha sigut incapaç d’aturar la liberalització en el subministrament domèstic de gas al país, el qual ha alliberat fins a un 30% la dependència energètica del Marroc vers l’extrior.

Les eleccions del 30 setembre de 2016

La revàlida del PJD a les eleccions del 2011 ha significat la consolidació al poder de la figura d’Abdelileh Benkirane, qui és considerat un líder reformador, islàmic i moderat dins de l’espai polític del país. En el seu conjunt, el líder del PJD ha aconseguit intervenir entre les demandes socials dels seus votants vers la protecció de les capes més desfavorides del país, les exigències econòmiques i liberalitzadores a les quals Marroc s’enfronta i el grau d’influència del Makhzen al Marroc. En aquest sentit, el PJD de Benkirane ha aconseguit, a partir del respecte a la tradició monàrquica del país, guanyar-se el favor de Mohammed VI al mateix temps que la incapacitat de cooptar totalment el grup per part de l’elit de palau ha concedit una gran legitimitat popular al propi PJD.

A més a més, la defensa que el PJD ha fet de nous drets constitucionals com ara la presumpció d’innocència, el dret a la justícia i l’expansió del sistema de salut han aconseguit enfortit la relació entre el partit dirigit per Benkirane i la majoria de marroquins identificats amb el moviment renovador i moderat.

Read More

El pasado 28 de Setiembre el mundo despedía a Simon Peres, padre político de Israel y premio nobel de la paz en 1994 al conseguir el inicio de unos diálogos de paz entre Israel y Palestina.

Sin embargo, pese a que Peres centrase sus esfuerzos en la búsqueda de la paz, el líder israelí fue una figura clave en el desarrollo nuclear del país y, en última instancia, del éxito y supervivencia de Israel en Oriente Medio. Éxito que indudablemente se ha llevado a cabo a expensas de la supervivencia política, económica y social de Palestina.

No obstante, Simon Peres podría ser considerado un hombre de paz tras la firma de los Acuerdos de Oslo de 1994.

1
Simon Peres, ex-Primer Ministre i Pater Patriae israelià, va defensar la construcció de l’estat Palestí com a solució al conflicte.

Uno de los puntos más relevantes en las negociaciones de Paz llevadas a cabo en Noruega fue el hecho que por primera vez el Palestine Liberation Organization (PLO), organización que defendía la defensa armada contra Israel, fue el interlocutor con el cual se llevaron a cabo las conversaciones de paz. Este hecho vino precedido por la victoria del Partido Laborista Israelí en las elecciones de 1992, en las cuales se levantaba la prohibición de negociar con un grupo considerado terrorista.
Por otro lado, el reconocimiento del estado de Israel por parte del PLO tuvo una repercusión internacional enorme, ya que diferentes estados árabes como Jordania (país con un 50% de población de origen palestino), Arabia Saudí, Túnez o Egipto comenzaron a normalizar sus relaciones diplomáticas con Tel Aviv.

De este modo, a lo largo de 14 sesiones, las duras negociaciones secretas llevadas a cabo en enero de 1993 en Noruega bajo la premisa de paz a cambio de tierras consiguieron que, en setiembre del mismo año, Yaser Arafat y el Primer Ministro Rabin firmasen, en la Casa Blanca bajo el auspicio de Estados Unidos, un roadmap para la paz.

Uno de los elementos más destacados de los Acuerdos de Oslo fue el hecho que, en vez de ser una agenda caracterizada por unos pactos completamente alcanzados, las negociaciones establecieron un marco a seguir en la que ambas partes se marcaron un tiempo estipulado para su cumplimiento.

En este sentido, Israel se comprometía a retirar sus tropas de Gaza y Jericó, establecer un conjunto de fuerzas policiales bajo el mando de Arafat así como de suministrarles armamento. Además, se pasaría a transferir un seguido de competencias estatales (excepto en materia de defensa y relaciones exteriores) a la futura autoridad palestina la cual habría de ser escogida mediante un plebiscito parlamentario.

OSLO, NORWAY - 1994: In this handout from the Government Press Office, Israeli Prime Minister Yitzak Rabin (L), Israeli Foreign Minister Shimon Peres (R) and Palestinian leasder Yaser Arafat chat after being awarded the joint Nobel Peace Prize for 1994, in Olso, Norway. (Photo by Government Press Office via Getty Images) *** Local Caption *** Yitzak Rabin;Shimon Peres;Yaser Arafat
Yitzhak Rabin (esquerra), Yasser Arafat (Centre) i Simon Peres (dreta) reunits a Oslo l’any 1994

Como contraparte, Arafat se comprometía a reconocer el derecho de Israel de vivir en paz y de construir su propio estado, además el líder del PLO se comprometía a acatar las resoluciones 242 y 338 del Consejo de Seguridad de Naciones Unidas, así como se comprometía firmemente a no mostrar apoyo a los grupos armados de Hamas y la Yihad Islámica.

No obstante, los acuerdos de Oslo dejaron sin resolver un seguido de asuntos clave en el proceso de paz entre Israel y Palestina tales como la posible futura construcción de asentamientos en los límites de Palestina y la autoridad y control de los asentamientos judíos en el West Bank y Gaza, la vuelta de los refugiados palestinos fruto del éxodo de 1948, la demarcación clara de las fronteras de la propia entidad Palestina y el control de Jerusalén.

Internamente, los sectores más críticos de Israel y Palestina mostraron su rechazo al proceso de paz y minaron cualquier esfuerzo de resolver el conflicto por la vía diplomática. Por un lado, pese a que la mayoría de la población israelí se mostrase favorable a las negociaciones de paz y a la negociación con el propio PLO, desde el Likud liderado por el futuro Primer Ministro Netanyahu se acusaba de traición al propio Simon Peres al haber abandonado a su suerte a los colonos israelíes que habitaban bajo la autoridad del PLO.

Por su parte, los sectores más críticos de Palestina, tales como el Frente de Liberación Popular de Palestina, y el Frente Democrático para la Liberación de Palestina, sometieron a un permanente sistema de acoso y derribo en el parlamento palestino bajo la premisa que los acuerdos de Oslo no suponían el nacimiento de un estado Palestino. A su vez, en el terreno, las organizaciones de Hamas y la Yihad Islámica se opusieron frontalmente a aceptar cualquier negociación con Israel mostrando su poderío armado con numerosos ataques contra su adversario que repercutieron en una espiral de violencia aún sin resolver a día de hoy.

3
Simon Peres va morir el passat 28 de setembre a Israel

 

Read More

 

 

 The Islamic Revolution of Iran in 1979, could be considered the milestone of Iran’s contemporary history. The ascension of Ruhollah Khomeini as the indisputable revolutionary leader with uncontested executive power converted the Islamic Republic into a fierce revisionist state. Backed in the principle of velayat-e faqih, Khomeini sought to develop the basic framework for Iran’s consolidation and transformation of the International System. Past experiences as the coup d’etat against Mossadeq in 1953, influenced enormously the will of Iranians, its elites and the desire of Khomeini to reinforce the economic and political independence of Iran and the avoidance of any interference in its domestic affairs, as well as exporting the Islamic Revolution abroad, reject any imperialism and support the liberation movements and the entire Muslim Community.

Once the charismatic leader passed away in 1989, despite the original ideology which steers the Islamic Republic of Iran has not changed, the control of the state has never been monopolized again. In that sense, it is time to ask who controls the foreign policy decision making in Iran?

Before starting our analytical research, it is important to scrutinize the Iranian foreign policy from a set of social constructions inherent from the modern and the Shia Islamic heritage of Iran. Therefore, the nationalistic pride based on the glorious past of Iran, the Shi’a idealism related to the end of history and the appearance of the Mahdi has configured the constitutional structure of Iran, influencing the disputes of the Iranian elites between the acceptance of change and adaptation in the international system and the continuity and respect of the traditional culture. Thus, it is the Iranian social construction of the world as a framework rather than the Shia revolutionary ideology (Warnaar, 2013) the theoretical structure for understanding the foreign policy behavior and decision-making process of the Islamic Republic of Iran.

The rules of the game

To analyze the balance of power in the Iranian foreign policy decision-making process, it is important to focus on the three dynamics that consolidate the figure of Khamenei as the Supreme Leader of Iran. Therefore, Khomeini’s fatwa in 1989 and the concentration of religious legitimacy under Khamenei’s hands; the Constitutional amendment issued by President Rafsanjani and Khamenei in 1989 and finally the Ascension of IRGC in the political arena should be analyzed.

After the appointment of Khamenei as the future, Supreme Leader of the Iranian 2170Republic by the Assembly of Experts and the ratification of Khomeini, the hard core of Qom ayatollah’s order was not eager to recognize a minor cleric as the source of imitation. This challenge to the future Supreme Leader of the Iranian Republic was initially solved by Khomeini when, moving forward his velayat-e faqih principle, he stipulated the absolute mandate of jurist (Velayat-e motlaqeh-ye faqih). Thus, separating the figure of the Leader with the figure of the emulation source (marja’iyyat), Khomeini tried to legitimize the weaker starting position of Ali Khamenei as the Supreme Leader of Iran. On his way to consolidate his position within the spiritual realm, due to the powers granted by the Article 110 of the Iranian Constitution, Ali Khamenei created and shaped several religious institutions as the Friday Prayer Policymaking Council, the Supreme Council of Religious Seminars of Qom, the Special Court-Clergy, the Imam Khomeini Relief Committee or the Supreme Leader Office, considered the executive branch of Khamenei.

A second dynamic that should be taken into account to understand the central position of Khamenei in the foreign policy decision-making process is the constitutional amendment promoted by Khamenei and Rafsanjani in 1989. According to the Articles 157 and 175, now the Supreme Leader has, respectively, the right to appoint the Head of the Judiciary and to dismiss the President of the Islamic Republic. Moreover, and related to the foreign affairs field, Ali Khamenei has the right to select to representatives in the Supreme National Security Council as well as the Supreme Leader has the right to ratify any decision taken in this institution. Consequently, although his initial position was weak, Khamenei managed to consolidate his religious legitimacy and his personal will in the foreign affairs decision-making process.

Regarding the constitutional framework, the 1989 amendment promoted the Supreme Council for National Security as the key institution where foreign policy decision should be taken. In that sense, the head of the legislative (the speaker of the Majles), the head of the judiciary and the head of the executive (the president), as well as the chief of the Supreme Command Council of the Armed Forces, two representatives nominated by the Supreme Leader, the ministers of foreign affairs, interior and information, and finally, the highest ranking officials from the Armed Forces and the Islamic Revolution’s Guards Corps.  Moreover, the decisions taken under that council are effective only after the confirmation of the leader.

Finally, the third element that has enabled Khamenei to be granted with power 34497992regarding military and social control has been the direct control over the IRGC command. The two main priorities of this group are the defense of the Shia Ayatollah clergy at home, and the export of the Islamic Revolution abroad throughout the Quds militia, which is conceived a coercive instrument of the Iranian foreign policy. Moreover, because the IRGC is granted with the direct support of the Supreme Leader, the military organization has become progressively autonomous from the government, the political factions (despite their ideological approaches with the hard line political groups) and the clerical circles. Furthermore, since the arrival to power of Ali Khamenei in 1989, the Supreme Leader Office has strengthened its ties with the IRGC command, instructing the revolutionary guards in the principles of martyrdom, the glorification of the Ashura, and the absolute respect of the Velayat-e faqih.

Despite that the Supreme Leader holds an enormous control of the Iranian foreign policy and we could appreciate certain degree of continuity in its policies it should be important not to underestimate the degree of autonomy that the President of Iran holds, and the factual capacity of the IRGC to challenge the head of the executive and its foreign policy decisions. In that sense, my research will highlight how foreign policy decisions were taken during the administrations of Rafsanjani first, Khatami then and finally Ahmadinejad, to observe who was the promoter of foreign policy initiatives and which challenges found on its path to fulfill them.

 

 

Read More

El golpe militar contra Mohamed Mursi en la conocida como segunda revolución egipcia puso en evidencia el control total que los militares ejercen sobre el país, el cual en términos económicos, podría traducirse en el control directo de entre el 5 y el 30% del PIB de Egipto.

Sin embargo, la segunda revolución egipcia (obviando la de Nasser en 1952) ha producido un cambio en la política de control social en terreno interno y de fortalecimiento de las relaciones internacionales de Egipto con su vecindad, por tal de asegurar la posición de Al Sisi en el poder.

Si bien se consideraba el régimen de Mubarak como una autocracia liberal en la cual, la Hermandad Musulmana era tolerada como grupo opositor, llegando incluso a que sus miembros participasen de forma individual en las elecciones egipcias, así como el régimen militar se sustentaba en la élite civil del propio NPD, la situación se ha revertido totalmente con la llegada de Abdel Fattah al-Sisi al seno del poder. Esta nuevo escenario ha supuesto la eliminación los militantes de la Hermandad Musulmana en Egipto, ya sea con sus asesinatos durante las confrontaciones con las fuerzas de seguridad egipcia, las sentencias judiciales de muerte a sus líderes, o el encarcelamiento de miles de simpatizantes acusados de terrorismo, espionaje o de incitación a la violencia. Además, en el seno del poder egipcio, al tiempo que los militares están fortaleciendo su posición, la antigua élite burocrática y gobernativa del NDP está siendo marginalizada por el ejército , tal como es el caso de Ahmed Ezz, quien llegó a ser enviado a prisión.

Sin embargo, pese a estas luchas en el seno del poder al-Sisi no ha podido consolidar plenamente su poder ya que existen ciertos elementos independientes en la estructura organizativa del estado egipcio. De entre los diferentes actores  que dominan la denominada estructura híbrida del poder egipcio, cabe destacar la judicatura, actor que tras sobrevivir a la ofensiva del anterior mandatario Mursi, tratan de limitar en base a la constitución la jurisdicción militar a asuntos militares, manteniendo así su cuota de poder autónoma.

Por otra parte, el régimen de Al-Sisi organiza el control social en base  a la violencia estatal mediante leyes contra terroristas que acaban por enviar a prisión a aquellos que critican la versión oficial del régimen; y mediante la hiper-nacionalización del discurso político entorno a la figura mediática de Al-Sisi.  

Por otra parte, en terreno internacional, la lucha doméstica contra la Hermandad Musulmana ha sido una de las acciones político militares por excelencia que el régimen egipcio ha marcado en su agenda. Contando con Arabia Saudí e Israel como principales aliados, el derribo del Airbus ruso el pasado 31 de octubre de 2015 ha sido el causus belli para el control militar del Sinaí, y así proteger uno de sus principales activos económicos, el turismo high class de Sharm el Sheik.

Con el objetivo de estabilizar la península del Sinaí, el ejército egipcio ha llevado a cabo operaciones militares contra Ansar Bair al-Maqdis (afiliado regional de ISIS), así contra los túneles de Hamás que conectaban el Sinaí con Gaza para así deteriorar, si cabe todavía más, la influencia de la Hermandad Musulmana en la región.

Finalmente, esta relación con Israel no podría ser entendida, sino tanto por la aceptación de Al-Sisi de los tratados de Camp David, y el lobby que, desde Jerusalén, el presidente Benjamin Netanyahu ejerce sobre Washington. Del total de la Ayuda Oficial al Desarrollo que desde Washington emana hacia Oriente Medio, Israel y Egipto son los dos principales países beneficiarios. Además, si observamos de forma más detenida esta ayuda, podremos observar como en el caso de Egipto, la ayuda se compone principalmente de asistencia militar que se dirige al presupuesto de defensa egipcio, el cual queda controlado por el Consejo Supremo de las Fuerzas Armadas.

Por otro lado, es interesante comentar en referencia a la cooperación entre Egipto y Arabia Saudí, que principalmente las grandes inversiones realizadas por los saudíes dirigidas a revitalizar y mejorar el comercio en el Estrecho de Suez y el Mar Rojo han sido invertidas principalmente en compañías controladas por el Consejo Supremo de las Fuerzas Armadas.

Habríamos de preguntarnos pues, ¿la consolidación de los Hermanos Musulmanes en el poder de Egipto suponía ciertamente un reto mayor para los militares del país o para sus vecinos regionales?

 

 

Read More

La negociació en el context internacional

Obrirem les fronteres i farem passar tots els refugiats cap al teu territori, va amenaçar Burham Kuzu, assessor en cap d’Erdogan, durant les negociacions polítiques del passat 29 de novembre a Brussel·les on es tractava de gestionar la crisi humanitària que pateixen gairebé tres milions de refugiats.

Si el clima de les negociacions entre Turquia i Brussel·les ha estat tens, la saturació dels camps de refugiats al Líban i Jordània, a banda de la decisió del Pakistan i l’Iran de començar a expulsar els refugiats dels seus territoris, ha suposat una major pressió per l’executiu europeu liderat per Donald Tusk vers les seves decisions preses. 

Donald Tusk, president del Consell europeu va dirigir-se als refugiats europeus amb les paraules: "No vingueu a Europa"
Donald Tusk, president del Consell europeu va dirigir-se als refugiats europeus amb les paraules: “No vingueu a Europa”

En aquest sentit, amb el Pacte Europeu sobre Migració i Asil de 2008 com a rerefons, i amb la voluntat d’Ankara d’esdevenir estat membre de la Unió Europea, des de la seva petició formal el 1987, la crisi humanitària que pateixen aproximadament entre 2.2 i 3 milions de refugiats sirians s’ha convertit en una eina de negociació política entre Brussel·les i Ankara.

La negociació en el si d’Europa

La decisió unilateral de encapçalada per Angela Merkel d’acollir a 800.000 refugiats al territori alemany ha contrastat amb el clima enrarit i el nerviosisme de la seva població davant l’arribada de població refugiada. El neguit s’ha agreujat després de les agressions sexuals a Colònia i els rumors, estesos arran dels atemptats de París, que entre els refugiats pogués haver-hi amagats militants de l’ISIS. Aquest neguit no ha fet més que influenciar la política europea respecte com gestionar la crisi humanitària.

En aquest sentit, els valors fundacionals i humanistes de la Unió han quedat silenciats per l’ascens de grups ultranacionalistes, ja sigui des de la pressió que han influït a Brussel·les com des dels respectius parlaments nacionals. A Suècia (Demòcrates Suecs), Finlàndia (Autèntics Finlandesos), Hongria (Fidesz de Victor Orbán, actual President del Consell Europeu), Polònia (Llei i Justícia), França (Front Nacional), Grècia (Alba Daurada), Eslovàquia (el SMER liderat per Fico), entre altres grups, han pressionat per decidir finalment que Turquia deixi de ser un organisme encarregat de controlar el flux migratori per ser un país d’acollida d’immigrants a mig i llarg termini.

La negociació entre Ankara i Brussel·les: El Pla d’Acció Conjunt

En el marc internacional de negociacions entre tots dos països, la Unió Europea ha aconseguit el seu objectiu: aturar el flux de refugiats cap a les seves fronteres i fer de Turquia un país de receptor que actuï com a tap, evitant l’arribada massiva de demandants d’asil a Europa. L’entesa amb Ankara ha vingut precedida per la idea que el gegant turc és una entitat, en constant modernització, que ha dut a terme un important procés de democratització en els últims 12 anys, on s’ha fomentat la protecció dels drets humans i s’ha fet de l’economia de mercat una peça indispensable per al funcionament de l’Estat.

En aquest sentit, les negociacions sobre la crisi humanitària dels refugiats no han estat més que un nou pas en el procés d’integració de Turquia a la Unió Europea.

Els resultats de les negociacions han estat satisfactoris per a tots dos, especialment per a Turquia, qui davant les sancions econòmiques imposades per Rússia ha promocionat l’augment de les seves exportacions cap al conjunt europeu; alhora, s’ha emplaçat al 2016 la liberalització de visats perquè ciutadans turcs puguin entrar lliurement a Europa. Així, i amb el finançament de 3 bilions d’euros per a la construcció de les infraestructures necessàries per acollir els refugiats a Turquia, el govern de Dovatoglu s’ha convertit en un partner per a Europa. 

Ahmed Davutoglu, primer ministre de Turquia
Ahmed Davutoglu, primer ministre de Turquia

Un altre punt de no retorn que les autoritats europees han obviat es relaciona amb les sospites que planegen sobre Turquia. Les publicacions de Freedom House pel que fa a la vulneració de la llibertat de premsa, el no permetre l’entrada d’ONGs turques i de UNHCR als camps de refugiats, els càrrecs que professen contra Turquia a la Cort Europea de Drets humans en referència a la falta de llibertat d’expressió al país, així com les denúncies de l’alt comissionat per als drets humans Zeid Ra’ad en referència a les amenaces que pateixen les poblacions de l’est de Turquia, han enfosquit i relativitzat el caràcter modernitzador i democràtic de Turquia. A més a més, les pressions de la població turca al govern d’Erdogan ha fet que aquest obri la porta davant la possibilitat de fer retornar els refugiats als seus països d’origen, acció que violaria tota la legislació internacional en matèria de refugiats i demandants d’asil.

Finalment, en la negociació entre la UE i Ankara el govern de Dovatoglu ha pres un gran avantatge. L’acord de transferir a Europa al mateix nombre de refugiats deportats des de Grècia a Turquia podria ser una clàusula de gran influencia per a futurs diàlegs amb Brussel·les, ja que, en base a d’una suposada confiança mútua, serà el govern turc qui podrà exercir una major pressió i influència vers Brussel·les.

A més, la possible planificació de “zones segures” entre Turquia i els Estats Units, dins de territori sirià, per instal·lar camps de refugiats en territori actualment controlat per l’ISIS, suposaria una gran victòria per a la política exterior turca, tot i el terror que això podria ocasionar a aquells que fugen de la guerra. En aquest sentit la crisi humanitària que pateixen els refugiats no ha estat més que una eina de negociació política de Turquia amb una Unió Europea dividida i conservadora, temorosa que l’acollida de refugiats pogués fer perdre el monopoli polític de liberals i conservadors, i afavorir així l’arribada al poder de grups ultranacionalistes com ja ha passat a Hongria.

No obstant això, la por europea ha obviat un element clau en aquesta crisi humanitària en base als següents elements, que possiblement augmentaran el sentiment d’abandó d’aquells que fugen de la guerra. En primer lloc, l’expulsió del personal voluntari que treballa en els camps de refugiats i el posterior control militar i policial no provocarà altra cosa que més ansietat i desesperació a tots els refugiats.

En segon lloc, malgrat considerar Turquia un país segur, el setge que està patint després dels atacs terroristes de l’ISIS i les milícies del PKK (un cop trencat el procés de pau) podria desestabilitzar completament el país.
Aquests dos elements, sumats al previsible fracàs vers la incorporació completa dels refugiats a la economia i la societat turca (requeriment pactat amb Brussel·les), no farà més que evidenciar i forçar una inevitable fugida dels refugiats cap a Europa, en la seva recerca d’una vida digna.

Read More

Com és possible que després que l’1 de maig de 2011, després d’una operació duta a terme pels Estats Units a Abbottabad (Paquistan) que va acabar amb la vida de Bin Laden, el terrorisme hagi tornat amb més força que mai?

La resposta començà a formar-se a la dècada dels 90. Amb només 20 anys, Abu Musab Al Zarqawi començà a sentir-se inspirat per les històries de la gihad que s’estaven protagonitzant a Afganistan contra l’exèrcit soviètic. Gràcies a l’ajuda del clergue Abdallah Azzam, el jordà Al Zarqawi decidí el 1989 viatjar a Afganistan, malgrat que finalment no pogué participar en al Gihad contra la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) a causa del principi del final del conflicte en el país.

De forma paral·lel, després de la derrota de Saddam Hussein en la Guerra del Golf, confluí una renovada línia ideològica salafista. Comptant amb Muhammad Al-Maqsi i Mahmoud Abu Omar com a principals líders espirituals, a Jordània es començà a traçar una nova política teocràtica amb una interpretació salafista en la qual es perfilà la nova idea del “Da’wa”, o Estat Islàmic.

D’aquestes noves corrents ideològiques s’inspirà directament Al Zarqawi, qui des de Zarqa (Jordània), començà ràpidament a reclutar joves per a la seva organització, “Tawhid al Yihad”, mentre estableia el seu camp d’entrenament a Herat (Afganistan).

No obstant, després dels atacs d’Estats Units al centre neuràlgic de Herat i el desmantellament del règim talibà al país, Al Zarqawi es va veure obligat a amagar-se a Iran, Síria, Líban i als territoris kurds del nord de l’Iraq. Aquestes estances les aprofitaria per a estendre la seva xarxa de reclutes. Al començament del nou mil·lenni, l’organització d’Al Zarqawi acabaria conformant a Iraq una zona d’influència coneguda com a “triangle sunnita”, entre Bagdad, Ramadi i Tikrit, la qual serà el nou centre logístic.

Mentre el cèlebre trio de les Açores planejava la invasió de l’Iraq, l’organització d’Al Zarqawi començava a organitzar-se al voltant d’una xarxa d’intel·ligència local que, mitjançant el tràfic d’armes i la pertinença de pisos francs presentà una batalla en un front difós contra la coalició internacional. No obstant, la caiguda de Saddam Hussein marcà la fita més important per a l’antic país mesopotàmic.

El 2003, mentre Saddam Hussein era derrocat, la rivalitat inherent entre la majoria xiïta i la minoria sunnita reprengué una espiral de violència.

Adherides al procés democràtic promogut pels Estats Units i, basant-se en la idea que Iraq com a nació existia independentment de les seves comunitats ètniques, es desenvolupà un procés que culminà amb la formació d’un govern de concentració nacional. La dissolució de la comunitat sunnita, la qual dominava l’exèrcit i els òrgans de seguretat del país, provocà un rebuig radical del nou model de dominació xiïta i acabà per legitimar l’aixecament de la insurgència radical sunnita. Progressivament, aquestes noves organitzacions com “Jaysh Rijal al Tariqa al Naqshbandi”, conformada per antics elements del partit Baas iraquià o el grup dirigit per Zarqawi començaren a beneficiar-se explotant el conflicte ètnic del país.

Mentre l’estat institucionalitzava les diferents identitats ètniques i les minories sunnites i kurdes quedaven marginades, el país es dirigia cap a una guerra civil. El 2004, l’organització d’Al Zarqawi es feu forta en la regió de Faluya, on els mujahidins acabaren estenent el seu poder. És llavors quan el grup s’assenta i conforma el Califat Islàmic d’Al-Fallujah, amb Al Zarqawi com a emir. 

Abu Musab al Zarqawi. Malgrat la seva mort per un atac aeri nordamericà el 2006, la seva feina és imprescindible per a entendre el sorgiment d'ISIS
Abu Musab al Zarqawi. Malgrat la seva mort per un atac aeri nordamericà el 2006, la seva feina és imprescindible per a entendre el sorgiment d’ISIS

Malgrat les diferències entre les organitzacions d’Al Qaeda (centrada en l’enemic remot) i l’organització “Monoteisme i Islam! de Zarqawi (centrada a atacar la població xiïta, als sufís i als kurds), els llaços entre ambdues entitats es reforçaren en un moment en què Al Qaeda perdia influència després de perdre les seves bases d’Afganistan i l’organització d’Al Zarqawi necessitava fer-se forta a Iraq. Progressivament, l’organització d’Al Zarqawi comença a emprar tàctiques terroristes contra la comunitat xiïta, avivant les tensions ètniques en la regió i fent una crida a boicotejar les eleccions parlamentàries per ser contrari a la democràcia, doncs l’única font de sobirania era l’Alcorà.

Amb l’elecció d’Al Maliki el 2006 com a primer ministre d’Iraq, el país es fracturava en una sagnant guerra civil. En la seva lluita contra l insurgència terrorista, Al Maliki amenaçava greument a la comunitat sunnita mitjançant arrests massius i lleis antiterroristes que intimidaven a líders i polítics sunnites.

Progressivament, les tropes dirigides per Al Zarqawi conqueriren importants feus en les províncies d’Al Anbar, Karma o Abu Ghraib. No obstant, la legitimitat del grup en la regió queda paulatinament minvada com a causa de les seva voluntat d’instaurar el sistema talibà i no respectar la cultura i les tendències socials dels sunnites iraquians, als quals afecta l’alarmant nivell de violència protagonitzat per l’organització.

El 2006, després de la mort d’Al Zarqawi a causa d’un bombardeig americà, l’organització entra en una fase de decadència i remodelació a la cerca de major autonomia. 

No obstant, el poder d’Al Qaeda a Iraq es veu més minvat després de l’ofensiva coneguda com a “l’Impuls”, en la qual 130.000 soldats nordamericans en coordinació amb seguidors del Despertar Sunnita i les forces de seguretat iraquianes combaten i deixen moribunda l’organització. Després d’un període de decadència sota el lideratge d’Al Mujahi, el 2010, el nou líder Abu Bakr al Baghdadi forjà un nou model estratègic centrat en dos objectius: la ruptura dels llaços amb l’Al Qaeda dirigida per Al Zawahiri i la involucració en l’oportunitat que es presentava a Síria.

Abu Bakr, en col·laboració encara amb Al Qaeda, facilità a un dels seus líders, Abu Mohammed al Golani d’establir una potent força de combat a Síria. Durant un temps, les forces de Golani arribaren a eclipsar les capacitats del propi Abu Bakr, a la vegada que aquest sentia com els discursos d’Al Zawahiri minvaven la seva pròpia legitimitat. No obstant això, després que els seus homes creuessin la frontera de Sikes Pikot i els primers discurses al voltant de la reinstauració del califat islàmic, idea inabastable per a Al Qaeda en aquell moment, Abu Bakr començà a marcar el lideratge en la regió. Després d’aguantar les envestides d’un front islàmic contra la seva pròpia organització i mitjançant assassinats i declaracions d’apostasies a aquells vinculats a l’organització del Front Al Nusra, dirigit per Golani, l’organització d’Abu Bakr guanyà un pes notori a Síria. El pols entre ambdues organitzacions quedà decidit amb la contundent victòria de la facció d’Abu Bakr al Baghdadi després d’autoproclamar-se califa d’Estat Islàmic d’Iraq i Síria el 14 de juny de 2014.

Progressivament, el ja ISIS comença a estendre’s per les zones d’influència perdudes pel règim d’Al Assad, en les quals els grups opositors no tenen una gran presència militar i es troben allunyades del front de batalla. La seva expansió es veu afavorida per diferents factors. En primer lloc, les tribus sunnites de Síria i Iraq, ja fos com a venjança contra Al Assad o Al Maliki, així com a fruit de la seguretat que representava viure sota la zona d’influència d’ISIS, afavorí la implantació de l’organització terrorista en el territori. Guanyant-se les ments i cors, després de la conquesta d’Alep, ISIS repartí paquets d’aliment entre la població, al mateix temps que en les diferents poblacions conquerides es duien a terme judicis contra guerrillers d’altres faccions que havien comès crims contra la població. En la conquesta de Mosul (ciutat majoritàriament sunnita), uns 500 guerrillers d’ISIS aconseguiren vèncer una força composta per 10.000 iraquians, la qual era considerada per la seva població com una força invasora al servei dels safàvides iranians. Després de la conquesta de la ciutat, Abu Bakr, en memòria de l’antic califa Ibrahim, declarà la fundació de l’Estat Islàmic. Això implicà que tots els musulmans salafistes que compartien la mateixa visió que els líders d’ISIS giressin la seva atenció cap al projecte d’Abu Bakr i retiressin els seu suport a grups islamistes com el Front Al Nusra. L’establiment del califat, a més, suposà un repte al monopoli de l’autoritat que fins el moment havia representat l’Al Qaeda d’Al Zawahiri i el Mul·là Omar com a principals líders de la jihad global. 

El naixement i desenvolupament d'ISIS s'explica per la coexistència, simbiosi i confrontació amb altres formacions gihadistes prèvies
El naixement i desenvolupament d’ISIS s’explica per la coexistència, simbiosi i confrontació amb altres formacions gihadistes prèvies

Per la seva banda, a Bagdad, front al caos i a la ineficiència que representava l’exèrcit iraquí, per a la defensa de la ciutat, s’establiren milícies xiïtes com “Asaib Ahl al Haq”, al temps que la minoria sunnita en la ciutat temia les possibles represàlies que poguessin cometre’s, al poder ser identificada com a quintacolumnista.

Un altre element clau per a tenir en compte la ràpida expansió de l’exèrcit d’ISIS ha sigut el beneplàcit d’Al Assad. L’expansió de l’organització d’Abu Bakr debilitava als principals enemics d’Al Assad, Al Nusra i la coalició de l’Exèrcit lliure de Síria.

Únicament el 2015, les àrees de Hama, el camp petrolífer de Haql al Shaer, la província de Deir Ezzor o la ciutat d’Alep registraren combats entre ambdues faccions.

És fruit d’aquestes dinàmiques socials i polítiques que ISIS ha aconseguit establir un estat propi dintre de Síria i Iraq. A partir de l’explotació de regions riques en petroli o aigua, han enrolat a la població en l’explotació d’aquests recursos i han aconseguit establir un sistema de governança basat en corts judicials on s’imparteix la “sharia”, o escoles alcoràniques per a nens i nenes (separats per sexes), al mateix temps que la seguretat en la ciutat s’ha aconseguit mitjançant les estrictes lleis aplicades per la policia d’ISIS. És important destacar que l’accés a tribunals islàmics basats en la “sharia” és un element carent durant tota l’etapa, tant d’Al Maliki com d’Al Assad, en la qual la població pot tenir accés, i a través dels quals ISIS s’ha legitimitat. Per altra banda, fruit de les seves actuacions, podem afirmar que el grup d’ISIS representa una entitat autònoma en termes financers. Al mateix temps que els estats del Golf representarien un 5% del seu finançament, accions com la venda de petroli (estimada en tres milions de dòlars diaris), el saqueig del banc de Mosul (estimat en 400 milions de dòlars), la captació d’impostos entre la seva població o la venda d’antiguitats com les saquejades a Palmira fan d’ISIS una entitat solvent, les quals es venen des del Ministeri d’Antiguitats.

Com a conseqüència d’aquests ingressos, podria ser argumentat que amb l’arribada de nova població al territori podria donar-se per dos factors. En primer lloc, segons l’Alcorà, a Síria es complirà la profecia en què el Minaret Blanc de Damasc tornaria a la terra el descendent de Jesús per a acabar amb l’Anticrist.

En segon lloc, si el fenomen de la radicalització i l’esperança que la profecia alcorànica es compleixi juguen un paper important, el caràcter econòmic que ofereix l’organització és un element a tenir en compte. Enfront dels 60 dòlars mensuals cobrats pels guerrillers de l’Exèrcit Lliure, es calcula que els adscrits a ISIS podrien obtindré més de 300 dòlars mensuals, xifra que obtenen lluitant sota la bandera negra d’Al Nusra.

Finalment, l’expansió del Califat liderat per Abu Bakr al Bagdadi s’ha convertit en una realitat. La majoria dels seus vídeos reivindicant el caràcter messiànic estan complint el seu paper, doncs han eclipsat enormement a tot allò que en el seu dia varen fer els líders d’Al Qaeda. Tal com mostra el dinar d’ISIS, les fronteres del califat són el món, amb Amèrica, Constantinoble, Roma i Damasc com a les seves principals capitals.

Número d'atacs d'ISIS del 2004 fins 2013
Número d’atacs d’ISIS del 2004 fins el 2013
Read More

Sumidos en el conflicto bipolar conocido como la guerra fría, en el Afganistán dominado por la Unión Soviética se llevó a cabo uno de los conflictos más apasionantes y que mayores implicaciones tendrían para el tablero geopolítico global del Siglo XXI.

Mujahidin afgano en los años 80
Mujahidin afgano en los años 80

En el año 1979 guerrilleros musulmanes que contaban con el apoyo logístico de Pakistán desde Peshawar y que eran financiados por los Estados del Golfo Pérsico y Arabia Saudí a través de ONG y asociaciones caritativas se dieron cita en Afganistán para llevar a cabo una yihad anti soviética que acabó con la retirada del ejército soviético en el año 1992.

Como consecuencia del flujo de refugiados Afganos en Pakistán, se comenzaron a establecer una serie de escuelas coránicas dirigidas a jóvenes que se educarían bajo la ley de la sharia y el respeto a las fatwas. De este modo, a partir de la ayuda proveniente de las corrientes wahabistas saudíes que confluían en el partido islamista afgano Hekmatyar, se comenzó a educar a la futura generación de talibanes y otras organizaciones de ideología afín en suelo Pakistaní.

Abdullah Azzam
Abdullah Azzam

Retomando el conflicto armado, una de las organizaciones que tuvieron un papel central durante la yihad anti-soviética fue la Maktab al-Khidamat, liderada por el clérigo Abdullah Azzam y financiada por el multimillonario saudí Ossama Bin Laden.
El trabajo de esta organización, en concordancia con los Estados Unidos y Arabia Saudí, se centraba en reclutar a jóvenes de diferentes países provenientes de organizaciones armadas que trataban de derrocar a los gobiernos de sus países de origen. De esta forma, guerrilleros provenientes del norte de África, Jordania o Chechenia (de entre otros), con el objetivo de unirse a la jihad anti soviética bajo la premisa promulgada por A. Azzam, acudieron a Afganistán para defender a la comunidad islámica que estaba siendo atacada por la Unión Soviética.

Con el paso de los años, y en vistas de los éxitos cosechados en el terreno, los diferentes guerrilleros islámicos, conocidos como muyahidines, arengados por las ideas de Bin Laden, se dieron cuenta que su lucha a escala local en Afganistán podría tener un gran impacto si se llevase a cabo mediante acciones coordinadas en sus diferentes países de procedencia.  

De este modo,  fruto de las diferentes experiencias de técnicas de combate militar y de control políticoreligioso derivadas de la campaña anti soviética en Afganistán, se incrementó el número número de organizaciones yihadistas que mediante acciones armadas combatieron en nombre de la Yihad y de Al Qaeda a lo largo y ancho del planeta.

En el vecino Pakistán se establecía la guerrilla Lashkar e Taiba, inspirada por el propio Abdullah Azzam; la lucha se focalizó en el conflicto histórico por el control del Cachemira situado en el norte de la India.

A su vez, centrándose en la idea de llevar a cabo la Yihad Global, en Argelia los líderes guerrilleros que combatieron en Afganistán consolidaron el Grupo Salafista para la Oración y el Combate, conocido en árabe como al-Jamā‘ah as-Salafiyyah lid-Da‘wah wal-Qiṭāl, el cual, posteriormente, en 2006, se pasó a denominar Al Qaeda en el Magreb Islámico fruto a su vinculación derivada de los lazos tejidos durante la yihad antisoviética en Afganistán.

Con anterioridad, en el año 1998, se había establecido Al Qaeda, organización que consiguió enarbolar un sinfín de ramificaciones por diferentes países árabes como el caso de Iraq o Yemen, así como conseguir llegar al sud este asiático con la franquicia local bajo nombre de Abu Suyyaf, la cual toma el nombre de un antiguo guerrillero afgano.

Osama Bin Laden en el año 1989
Osama Bin Laden en el año 1989

Es interesante comentar que, fruto de las diferentes colaboraciones entre las franquicias de Al Qaeda, el movimiento terrorista fue más poderoso al poder tener acceso a mayor capital humano, recursos así como reconocimiento internacional.
De este modo, basándose en las enseñanzas del ideólogo egipcio Sayed Qutb, y centrando su atención en los diferentes conflictos armados, Al Qaeda trata de reorientar las estrategias de las organizaciones violentas hacia su proyecto fundamentalista en el cual la creación de un estado y la interpretación del Corán conduzcan a la práctica de la ortodoxia islámica sunní.

Si la expansión internacional del proyecto de Al Qaeda fue un aspecto central de la organización, su reivindicación principal se basaba en formalizar en los diferentes países que se enarbolaba un proyecto de dominio político a través de la lucha armada.

Este proyecto está basado en las raíces históricas que se remontan al tiempo de los antiguos califatos islámicos fundados tras la muerte de Mahoma en el año 632 d.C. En estos, los líderes controlaban el poder espiritual al mismo tiempo que ejercían el control político y llevaban a cabo la estrategia militar dentro de su zona de control.

De entre las estrategias políticoreligiosas más importantes que la organización de Al Qaeda ha llevado a cabo en su historia se encuentra la promulgación de fatwas, el respeto a la ley de la sharia y la lucha contra el infiel.

Emitidos como edictos jurídicos en los cuales se autoriza la guerra defensiva conocida como yihad, en el año 1996, en un momento en que los talibanes estaban a punto de llegar al poder en Afganistán, Osama Bin Laden se dirigió al mundo. En primer lugar recordando los diferentes derramamientos de sangre cometidos tanto contra poblaciones musulmanas en Burma, Chechenia o Bosnia, así como recordando a ilustras figuras asesinadas como los clérigos Abdallah Azzam o Omar Abd al-Rahman, el clérigo de origen saudí denunciaba la ocupación americana de los lugares santos del Islam en Arabia Saudí. De este modo, haciendo un llamamiento a la comunidad musulmana mundial, se declara la obligación religiosa de revelarse contra la arrogancia de los Estados Unidos.

Dos años más tarde, desde su escondite en Afganistán, Osama Bin Laden y Ayman al Zawahiri emitieron una segunda fatwa conocida como el Frente Islámico Mundial.
En este nuevo ordenamiento jurídico islámico, se declaraba la obligación de asesinar a los ciudadanos americanos respecto cualquier otro infiel. Sin embargo, pese a buscar la aniquilación de la nación americana, los líderes de Al Qaeda le dieron una oportunidad a los Estados Unidos de América para que abandonaran Oriente Medio, se convirtieran al Islam y acabasen así con la inmoralidad y la anarquía religiosa de su sociedad.
Fruto de esta declaración jurídica, el informe derivado de la Comisión del 11 de Setiembre relacionó directamente a los líderes de Al Qaeda Ayman Al Zawahiri y Osama Bin Laden como los principales dirigentes que idearon los ataques en suelo americano del 11 de Setiembre.

Sin embargo, mientras que sus diferentes franquicias y aliados distribuidos por la geografía global se concentraban en librar batallas en sus países de origen contra los gobiernos nacionales, la base dirigida por Bin Laden y Al Zawahiri  planearon  el ataque al enemigo remoto, los Estados Unidos, el cual tuvo lugar en 2001.

Mapa de organicaciones afiliadas a Al-Qaeda
Mapa de organizaciones afiliadas a Al-Qaeda

No obstante, pese a que la organización de Al Qaeda haya sido una de las principales impulsoras de la Yihad Global, las diferentes organizaciones armadas adscritas a Al Qaeda y que actúan en diferentes territorios, han conseguido superar el grado de actuación, influencia y notoriedad de la base, implicando que los diferentes grupos adscritos hayan tenido un mayor grado de implicación en lo conocido como la Yihad Global.

Read More

Per a entendre la major implicació de les empreses militars i de seguretat privades en els conflictes del nou mil·lenni, hem de mirar endarrere, retrocedint fins a la fase final de la Guerra Freda.

En el ja esmentat període, hom observa que el fenomen bèl·lic ha sofert una transformació: ha deixat de ser una batalla entre exèrcits estatals formals i s’ha convertit progressivament en una lluita entre agents difosos, ja siguin insurgència, guerrilles o grups paramilitars.

En el camp militar d’aquest període, la transformació militar dintre del conflicte de la Guerra Freda es va fer en un escenari d’equilibri nuclear, implicant la transformació de les doctrines estratègiques militars i la recerca de noves capacitats armamentístiques. Aquesta situació durant molts anys ha fet palès la utilització d’una tecnologia militar cada vegada més sofisticada que, malgrat que ha facilitat la resolució dels conflictes convencionals, ha fracassat en l’estabilització de les zones afectades per la guerra, ha provocat un major nombre de víctimes civils i ha fracassat per a parar les contraofensives de la insurgència en el terreny.

Un altre fenomen important a destacar és la reducció internacional dels exèrcits, ja que mentre que entre 1986-1996 es comptabilitzaren fins a sis milions de militars, entre 1996 i 2006 es calculà un descens de tres milions d’individus.

A nivell econòmic, aquest fenomen coincidí en el temps amb la revolució neoliberal impulsada per Reagan i Thatcher als anys vuitanta, durant la qual la privatització de serveis com l’energia o les telecomunicacions també es feu patent en l’àmbit militar.

Ens trobem, doncs, davant d’un fenomen polifacètic en el qual les implicacions militars es transfereixen de l’àmbit públic a través de decisions polítiques, culturals i econòmiques a l’esfera privada implicant un fenomen totalment revolucionari: la pèrdua de l’hegemonia estatal en relació a l’ús de la força militar.

Aquest fenomen ha provocat l’aparició d’unes 700 empreses a nivell global, les quals queden localitzades en la seva immensa majoria (un 80%) als Estats Units i a Anglaterra, però de les quals només un selecte grup de quinze empreses controlen el mercat.

És interessant destacar la seva funció a partir del caràcter no polític de la guerra, entenent aquesta com a un element tècnic i neutral, implicant que la seguretat militar privada sigui un bé privat adquirible en els mercats.

Abans d’assenyalar la implicació de l’empresa militar que portava el nom de “Blackwater” (actualment, “Academi”), és important donar un cop d’ull a la seva història i als seus vincles amb el poder polític nordamericà.

Partint de l’ideal econòmic en relació a l’ús de la força militar i defensant l’autoregulació del mercat sense intervenció estatal, les empreses de seguretat militar privades han aconseguit establir, a partir de les seves figures com a grups de pressió o lobbies, un bon enteniment amb les diferents administracions de la Casa Blanca.

Blackwater (Donoso) N.0
Blackwater va ser fundada el 1992 per dos antics integrants de la Navy Seal nordamericana. Les portes giratòries entre l’administració de la Casa Blanca i l’empresa sorprenen per la seva fluïdesa i expliquen part del “laissez faire” per part de l’executiu de Washington

En relació a la història de Blackwater, l’organització fou fundada l’any 1992 per dos antics integrants de la Navy Seal nordamericana: Erik Prince i Al Clarck. El bon enteniment amb les diferents administracions americanes ha provocat que personal important estatunidenc passés a nodrir les files de l’organització militar privada; figures tals com Robert Ficher, qui fou nomenat vicepresident d’intel·ligència a Blackwater i que anteriorment era el director associat d’operacions de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA en les seves sigles angleses) fins a l’any 2005. De la mateixa manera, Cofer Black, veterà de la CIA i antic director del Centre de contraterrorisme de la CIA va ser honorat amb la vicepresidència de l’entitat.

Lamentablement, lluny d’una bona praxis en el terreny, Blackwater es feu tristament cèlebre per les crisis que se succeïren a Fallujah durant el març de 2004 i a Bagdad el setembre de 2007.

El març de 2004, un comboi militar de Blackwater que transportava material de cuina d’una base militar a una altra fou assaltada per la insurgència talibana, acabant amb la vida de quatre empleats de l’organització. Les imatges dels seus cossos mutilats i carbonitzats penjant d’un pont van donar la volta al món; al mateix temps que se succeïen nombroses manifestacions que clamaven contra l’agressió americana a l’Orient Mitjà. Com a resposta a aquest atac i ignorant els consells de la comandància militar en el terreny, el secretari de defensa Donald Rumsfeld autoritzà l’assalt a la ciutat de Fallujah el quatre d’abril de 2004, durant el qual, malgrat que les tropes americanes hagueren de donar inicialment mitja volta a causa de la ferotge resistència en el terreny, al final aconseguiren prendre la ciutat el novembre d’aquell mateix any.

Mentrestant, en territori americà, els informes del Congrés assenyalaren les deficiències comeses per Blackwater, tals com la falta de possessió de vehicles suficientment armats i capaços de parar un assalt de tals dimensions, a més de dur a terme l’operació abans de la formalització del contracte amb l’administració americana, així com del cas omís que des de la pròpia organització es feu de les advertències de la força de la insurgència sobre el terreny. A la seva vegada, Blackwater intentà d’entrebancar el procés d’investigació al·legant que els informes en estudi estaven classificats, buscant així la implicació del propi departament de Defensa, evidenciant una vegada més els riscos de contractar empreses militars de seguretat privades en una zona de guerra; riscos derivats del seu ànim de lucre.

Per altra banda, el setembre de 2007, un cotxe que no s’aturà suficientment a poc a poc davant un punt de control de la Blackwater a Iraq acabà amb la vida de disset civils que estaven en la zona dels fets. El primer ministre iraquià, Nuri Kamal al-Maliki afirmà que els incidents ocorreguts al carrer Nisoor suposaven un repte a la sobirania d’Iraq, i després de l’aprovació per part del seu gabinet d’una sèrie de mesures legislatives es revocà la llicència a Blackwater per a operar a Iraq.

academi-hi-res-logo11
Després de diversos escàndols sobre tortures, negligències i ineficàcia, “Blackwater” passà a anomenar-se “Xe Services LLC” el febrer de 2009 i “Academi” el 2010

Seguint l’escàndol polític, els oficials militars dels Estats Units reportaren al Departament d’Estat la necessitat de mantindre un control més ferm sobre les activitats de Blackwater.

Finalment, els agents de l’organització implicats en el tiroteig foren tornats als Estats Units, on varen ser jutjats per homicidi involuntari, càrrecs que foren revocats el desembre de 2009 per un jutge federal al·legant la violació dels seus drets constitucionals.

 

 

Read More