Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Context i antecedents

Al juliol de 330 aC l’avantguarda de l’exèrcit d’Alexandre atrapà i executà a Darios III, qui en aquells moments, encara monarca de l’Imperi Persa, fugia cap a Bàctria i Sogdiana després d’haver sigut derrotat a la batalla de Gaugamela. A partir de llavors i durant més de dos anys, Alexandre es va veure empantanat en una interminable campanya militar a les províncies orientals, les quals esdevingueren l’última resistència de l’imperi. Comparades amb les tres famoses batalles campals, l’èpic setge a Tir o la ruta pel desert egipci de Siwah, les operacions a l’Àsia Central, les quals transcorregueren del 330 al 327 aC aproximadament, apareixen com un anticlímax: un conjunt de rebel·lions protagonitzades per un enemic que, sovint, evitava el combat a camp obert i intentava treure profit del terreny per a lluitar contra el poderós exèrcit macedoni. Desgranant la nombrosa bibliografia que hi ha al respecte, l’interès d’aquestes campanyes radica, sobretot, en el fet que ens permeten conèixer a un Alexandre molt diferent del d’Issos, Tir o Gaugamela. Així doncs, el següent article se centrarà en el procés d’orientalització que va patir el monarca macedoni a les satrapies [divisions territorials creades sota el govern de Cir el Gran per administrar i gestionar els tributs de l’imperi persa més eficaçment] de Bàctria i Sogdiana, el qual acabà cristal·litzant en l’adopció de rituals perses com la proskynesis, gest que consistia a prosternar-se davant el sobirà. 

Imperi d’Alexandre Magne en el moment de la seva mort l’any 323 aC. Les fletxes vermelles assenyalen les satrapies de Bàctria i Sogdiana, on es va desenvolupar la part més àrdua i feixuga de la conquesta de l’Imperi Persa. Font: Ian Maps.

Abans d’entrar en detall, cal tenir en compte que l’orientalització d’Alexandre s’ha de concebre com un procés gradual en el temps. En aquest sentit, cap al 330 aC, a Sari (antiga ciutat persa de l’actual Iran), la conducta d’Alexandre ja va començar a convertir-se en complexa i contradictòria. És molt esclaridora la descripció de Plutarc (Al. XLV, 1-3) sobre el costum de vestir-se a la moda persa, la qual va començar quan penetrà en territori part: 

[…] Va aixecar el campament militar i viatjà amb el seu seguici al país dels parts, on es va detenir a descansar. Va ser llavors la primera vegada que es va vestir amb roba asiàtica, bé perquè volgués acomodar-se als costums locals, perquè per a conciliar-se amb els homes són importants la convivència i l’adaptació als hàbits del país, bé perquè estigués fent una experiència furtiva per a introduir la prostració entre els macedonis, acostumant-los a poc a poc a tolerar el canvi i el nou gènere de vida que ell adoptava (Plut, XLV, 1-3). 

Tota aquesta política règia d’introduir elements perses la resumeix Quint Curci Ruf (VI, 6-10) en l’ús de la diadema, la porpra, brodada en blanc com la de Darios III, en els vestits sumptuosos, l’ús d’anells per a segellar les cartes enviades, 360 concubines (nombre molt semblant a les que tenia Darios III), etc. El luxe i els costums estrangers, si bé ja formaven part del seguici d’Alexandre Magne des de gairebé l’inici de la campanya, van començar a ser concebuts com un autèntic perill per la noblesa macedònica. Alexandre estava creant un gran Estat Universal en que diferents elements perses desenvolupaven un paper important, i així com s’havia arribat a un sincretisme religiós formal, en el qual els déus grecs s’assimilaven als d’altres pobles, arribava ara una mescla de cultures en diversos aspectes, en especial amb els egipcis i els perses. 

També hem de tenir en compte que, a diferència del seu pare, el jove monarca només va contraure matrimoni en dues o tres ocasions, i la primera d’elles fou l’any 327 aC amb Roxana, filla del sàtrapa de la regió de la Sogdiana. Clàudia Zaragozà, deixant de banda tota la parafernàlia romàntica utilitzada pels autors per a desacreditar la decisió del rei, considera que les motivacions foren culturals i polítiques. Com a amo i senyor d’Àsia, comenta, es va veure prou fort per a demostrar la seva intenció d’integrar els diferents territoris annexionats sota el regnat d’un monarca hegemònic, de tots i per a tots. Promovia la introducció d’elements asiàtics a diferents nivells i es congraciava amb la noblesa iraniana, la qual estava protagonitzant una aferrissada resistència a les regions més septentrionals de l’Imperi Persa.

L’adopció definitiva de la ritualitat persa

Però bé, centrant-nos exclusivament en el ritual, Pedro Barceló argumenta, en primer lloc, que l’adaptació als costums perses no s’ha d’entendre com un procés unívoc, ja que Alexandre promovia, paral·lelament, l’acceptació dels costums macedònics. En segon lloc, defensa que el monarca no pensava adoptar-los sense contraprestacions, sinó que més aviat obrava d’aquesta manera esperant que les elits asiàtiques col·laboressin activament amb el seu govern. Per tant, no és que Alexandre oblidés el seu origen macedoni i adoptés l’ideal persa perquè, així, accelerava la seva divinització, sinó, més aviat, per aconseguir la col·laboració de les esferes de poder orientals. Una altra visió dels fets ens la proporciona J.M. Blázquez, qui a banda de considerar que era una mesura política destinada a unir pobles, cultures, religions i formes de govern diferents, Alexandre convertí un gest de respecte persa en un acte de culte a la seva persona en tant que Déu. Creu, per tant, que Alexandre va anar un pas més enllà en l’estratègia per a consolidar la seva imatge divina. No s’acontentava amb proclamar-se ell mateix fill d’Heràcles, ni que els sacerdots de Siwah el “bategessin” com a fill de Zeus-Amon; necessitava ser reconegut Déu vivent (tenia precedents com Lisandre, polític i general espartà que va comandar la flota espartana que va vèncer els atenencs a la batalla d’Egospòtamos l’any 405 aC, i Clearc, també militar d’Esparta). 

En tot cas, entre els grecs, aquest ritual de prosternació era un honor reservat als déus i, excepcionalment, als herois. Per això, quan trobant-se a Bàctria (actual Balkh, Afganistan), pels volts del gener del 328 aC decidí implementar aquesta classe d’homenatge, la majoria de soldats macedonis s’hi van negar. Fins aquell moment, l’escenificació de la seva persona com a monarca oriental era una demostració calculada per a guanyar-se el favor dels seus súbdits perses, i els macedonis havien seguit la transformació del seu rei amb un cert escepticisme, complint amb prou feines les formes i sense pronunciar-se obertament sobre el seu contingut. Però ara Alexandre també estava reclamant d’ells mateixos l’adopció d’usos forans que resultaven, sens dubte, contraris a les seves tradicions. 

Relleu de l’Apadana de Persèpolis que mostra a Darios III de Pèrsia rebent homenatge. Alexandre adoptà aquest culte i intentà, malgrat les desavinences imposar-lo com a ritual oficial envers la seva persona.  Font: Wikipedia.

No podem reconstruir de manera exacta com es realitzava aquesta fórmula de salutació, és a dir, ignorem si era una espècie de besamans seguit d’una reverència o si simplement els que feien ús d’ella es prostraven de genolls davant el rei. Si més no, les últimes investigacions assenyalen que els perses veien en la proskynesis una afirmació natural de l’ordenament jeràrquic de la societat, i en cap cas implicava un acte de caràcter sacre ni s’equiparava a homenatjar una divinitat. Però, com hem vist anteriorment, per als grecs i macedonis la proskynesis encarnava marcades connotacions de submissió i servitud. 

La culminació del seu autoritarisme, segons alguns autors antics com els peripatètics i, també, en opinió de Montesquiu, tingué lloc l’any 328 aC, quan Alexandre va assassinar Clit el Negre, general macedoni que li havia salvat la vida a la batalla del Grànic i al qui acabava de nomenar sàtrapa de Bactriana i Sogdiana. No es pot reconstruir amb certesa qui va ser el causant de la discòrdia, però les fonts situen que, sota la influència de l’alcohol, es van dirigir improperis l’un a l’altre: Clit va acusar el seu rei de ser un ingrat i d’haver renegat del seu pare Filip II fent-se dir “fill d’Amón”; també s’atreví a defensar a Parmenió, general que, juntament amb el seu fill Filotas, fou acusat de traïció i executat mesos abans. Finalment, quan Clit el va acusar de tirà per mitjà d’una cita d’Eurípides, el rei va perdre els estrets i profundament afectat pels insults va clavar-li una llança. Nombrosos investigadors consideren que el principal delicte de Clit fou criticar l’acomodament amb les personalitats perses (podríem catalogar-lo, juntament amb Cal·lístenes d’Olint, el seu historiador, com “la cara visible del descontent macedoni”). Però, van ser realment els ànims exaltats del banquet, juntament amb les ofenses abocades, les úniques causes d’aquest tràgic episodi. Fins llavors Alexandre no havia atorgat a cap company del seu cercle més íntim el càrrec de sàtrapa. I ara, a Clit, que tenia aproximadament cinquanta-cinc anys i havia salvat la vida del seu rei a la batalla del Grànic, el nomenament degué resultar-li una degradació. Així doncs, tal estat d’ànim, exaltat pel consum de vi, va suposar un còctel perillós que va acabar en una violenta explosió de passions. Segons Quint Curci Ruf (VIII 4-30), la seva mort marcà el final de la vella guàrdia macedònia i també, d’una manera incontestable, la llibertat d’expressió a l’exèrcit d’Alexandre. 

Cal reconèixer, però, que entre els aduladors d’Alexandre no només hi havia perses, sinó també macedonis, sent l’exemple més cèlebre Anaxarc, un filòsof grec d’Abdera (de l’escola de Demòcrit). Arrià (IV, 12-5) ens explica com, per causa de la seva obsessió d’imposar la proskynesis, Alexandre decidí organitzar una conferència sobre el tema, en la qual van participar Anaxarc, conegut com el “sofista adulador”, Cal·lístenes d’Olint, nebot d’Aristòtil i historiador oficial de la campanya; nobles medes i perses; i, també, companys macedonis del monarca. Anaxarc inicià la discussió dient: 

“És molt més legítim dir d’Alexandre que és un déu per a Macedònia a afirmar-ho de Dionís o Hèracles. No sols a causa del número i la qualitat de les proeses realitzades, sinó perquè ni Dionís ni Hèracles tenen cap relació amb Macedònia. És per tant més lògic per a un macedoni atorgar al seu propi rei els honors deguts als déus. A més, quan Alexandre desaparegui, està fora de dubte que els seus súbdits el convertiran en un déu. Llavors, per què no honrar-lo com a tal en vida?”

Arrià situa que els aduladors medes i perses van aplaudir les paraules d’Anaxarc, però la majoria de macedonis van guardar silenci. Llavors fou el torn de Cal·lístenes, i replicà a l’adulador amb les següents paraules: 

“La humanitat ha instituït nombroses distincions entre els honors que convenen als mortals i els que convenen als déus. Per a aquests construïm temples, elevem estàtues, reservem territoris sagrats, oferim sacrificis i libacions, escrivim himnes i davant ells ens prosternem. Per als humans, elevem una estela, escrivim elogis, però res més i, quan estem davant ells, els saludem o els fem un petó. Pot dir-se fins i tot que els herois són objecte, a més, d’altres honors. No és raonable alterar tot això, perquè atorgar als homes els mateixos honors que als déus suposa rebaixar a aquests últims, la qual cosa és sacrilegi (…). A Alexandre li indignaria, i amb raó, que un simple particular es nomenés rei i es fes honrar com a tal per a simple elecció. Quan més legítima seria la indignació dels déus veient a homes atribuir-se honors divins! Seria un comportament bo per als bàrbars, però nosaltres no ho som”. 

Calístenes, a més, formulà diverses preguntes a l’aire: quan Alexandre torni a Grècia, obligarà els grecs a practicar la proskynesis davant d’ell?, o rebrà de grecs i macedonis els honors propis dels homes i restringirà la proskynesis als bàrbars? El raonament de Calístenes va ser secundat pels macedonis més vells que, fidels als costums de la seva terra, no concebien el fet d’instaurar un culte diví a Alexandre estant aquest encara viu (Just, XII, 7-3). En tot cas, l’oposició que Calístenes va mostrar envers la pràctica de la proskynesis li va costar la vida, atès que mesos després el van implicar injustament a la “conjura dels Patges”. La situació va ser tan tibant que, finalment, Alexandre va comunicar als macedonis que estaven exempts d’acomplir el ritual. El jove rei estava acostumat al fet que les seves ordres fossin acatades sense que ningú les contravingués, encara que aquestes, sovint, sobrepassessin el límit de la tolerància. Segurament donava per fet que aquella poderosa maquinària militar estaria sempre disposada a seguir-lo, que cada vegada més i més terres serien afegides als seus dominis, i que les metes més ambicioses, encara que semblessin inassolibles, podrien fer-se realitat si així ho desitjava. I el punt culminant en les tensions entre el despotisme i la resistència que provocava aquest comportament es va posar de manifest, sens dubte, en episodis com l’assassinat de Clit, la imposició de la proskynesis i l’anomenada “conjura dels Patges”. 

Cal tenir en compte que l’oposició contra Alexandre no només denunciava les seves maneres progressivament autocràtiques sinó que era, a la vegada, una reacció als errors de planificació i als problemes que sorgiren durant la campanya de 330 – 327. Una sèrie de reversos importants havien minat l’autoritat del rei, i aquest havia reaccionat amb pragmatisme i brutalitat. Tal com situa Borja Antela, la quantitat de temps que Alexandre va haver d’emprar per a “pacificar” aquest territori (entre 330 i 327 aC) contrasta amb la celeritat amb què va obtenir el domini sobre la resta de l’Imperi Persa (entre 334 i 330 aC), de manera que resulta evident que el pas dels macedonis per Bactria i Sogdiana resulten fonamentals en la història d’Alexandre. El descontentament de la noblesa militar macedònia va mantenir-se i seguí creixent amb renovades forces durant les etapes més crítiques de l’expedició per l’Hindu Kush. El punt culminant d’aquesta situació s’observa l’any 326 aC, amb la negativa de les tropes a seguir avançant cap a l’Índia, i l’any 324 aC, amb el motí d’Opis. 

Ens atrevim a dir que, des que prengué la responsabilitat del govern persa, Alexandre s’havia convertit en l’home més poderós del món conegut fins aleshores. La base de la seva excepcionalitat no només la constituïa el regne argeada, sinó la multiplicitat dels drets reals que resultaven de les seves conquestes: era rei de Macedònia i Àsia, hegemón de la Lliga Coríntia, faraó egipci i senyor d’innumerables ciutats i tribus que li havien jurat fidelitat. Aquesta impressionant addició de funcionaris, medis i poders li conferí una autoritat inimaginable: podia utilitzar tropes, recursos, distribuir terres, construir flotes, imposar tributs a ciutats, etc., sempre que ho requerís. Abans de l’arribada d’Alexandre, els sobirans perses eren amos absoluts de les terres i les persones i, malgrat que disposessin d’una cort de consellers, s’erigien en l’última instància de totes decisions. Eren hereus de les monarquies de l’antic Orient i les seves creences religioses es basaven en el Zorostrasisme, però això no els impedia promoure o tolerar altres cultes. Per això pensem que d’una manera similar es comportà Alexandre, qui s’erigí protector de totes les cultures sota el seu govern i promogué una integració total amb els pobles mil·lenaris que conformaven el gegant persa. Tanmateix, aquesta voluntat xocà amb la suspicàcia de la noblesa macedònia.  

Apel·les de Colofó pintant a Campaspe de Larissa, una de les concubines d’Alexandre, en presència del monarca. (Jacques Louis-David). Font: Wikimedia Commons.

Reflexions finals

L’adopció dels costums orientals li suposà a Alexandre no poques crisis internes al fregar, a vegades, la transformació de la seva pròpia identitat, com és el cas de la proskynesis, que bàsicament coneixem per un dramàtic episodi (el banquet de Samarcanda i l’assassinat de Clit el Negre l’any 328 aC). Sens dubte aquest fet es revela com un dels més rellevants de l’ambiciosa expedició d’Alexandre, ja que, a partir d’aquell moment, l’oposició al monarca es mostrà cada vegada més ferma, fins al punt que els soldats s’amotinaren l’any 326 aC al riu Hifasis davant la voluntat del monarca de seguir fins a l’Índia. Perquè la conclusió de la seva expedició no serà, en definitiva, decisió seva, sinó dels seus companys d’armes.  

Els mètodes amb els quals assegurà el seu domini sobre els territoris demostraren ser estables i efectius, atès que, des del principi, Alexandre establí les pràctiques administratives perses i es transformà cada vegada més en un sobirà occidental sobre un tron oriental. “Babilònia en lloc de Pela”, podria haver sigut el lema de la seva nova orientació política. Tot això constatava un malestar que anava in crescendo, i es fa palès que el govern d’Alexandre es mostrés cada vegada més autoritari. Els perses del seu entorn no tenien cap mena de dificultat a l’hora de prosternar-se, atès que la proskynesis era quelcom lògic i natural (una dinàmica protocol·lària ancestral), en canvi, tant grecs com macedonis pensaven que prostrar-se era humiliant i que violava la <llei no escrita> (nómos). 

Les motivacions que van induir Alexandre a introduir aquest controvertit ritual persa són, doncs, abundants però incertes avui dia. Amb seguretat, Alexandre coneixia la doble significació d’aquesta fórmula de saludar, i tot i això va persistir en introduir-la. Esperava d’aquesta manera unificar el cerimonial de la cort per enfortir la seva legitimació com a sobirà d’Àsia? O fou la imposició de la proskynesis simplement un altre pas per adquirir trets divins? L’abundància segurament excessiva de llibres constitueix una dificultat afegida a l’hora d’apropar-se a una figura tan rellevant com la seva. I encara més si la majoria d’ells són escrits des d’una òptica occidental. Per a enriquir el relat i poder construir una història més fidedigna d’Alexandre seria interessant estudiar el procés d’orientalització des de la perspectiva asiàtica, sigui a través de l’anàlisi de restes arqueològiques o documentals, per tal de comparar els diferents punts de vista i ampliar l’objecte d’estudi d’un dels personatges més transcendentals del món antic. 

Fonts antigues consultades:

  • ARRIÀ, FLAVI, Anábasis de Alejandro Magno, trad. de A. Guzmán, Madrid, Gredos, 2001-1982, vol II.
  • QUINT CURCI RUF, Història d’Alexandre Magne, edició de F. Pejenaute en la col·lecció de Biblioteca Clàssica Gredos, Madrid, 1986. 
  • PLUTARC, Vida d’Alexandre Magne, versió de Ranz Romanillos, publicada per Planeta, 1991, Vides Paral·leles, vol. II. 

Per saber-ne més:

  • Barceló, P., Alejandro Magno (trad. David Hernández de la Fuente), Madrid, Alianza, 2011.
  • Caratini, R., Alejandro Magno (trad. Mauro Armiño), Barcelona, Plaza & Janés, 2000.
  • Ginés Ordoñez, I., Una visión sobre Alejandro Magno: identidad y alteridad, Barcelona, UOC, 2017
  • Gómez Espelosín, F. J. Antela, B. El Imperio de Alejandro. Aspectos geográficos e historiográficos. Alcalá de Henares, Universidad de Alcalá, 2016.
Read More

La figura de Flavi Claudi Julià, qui només governà l’Imperi Romà dos anys (361 – 363), va commoure els esperits del seu temps, tant cristians com pagans. Per als primers, la irrupció de Julià, en tant que restaurador dels antics cultes, suposà la constatació que la victòria constantiniana encara no era absoluta. Per als segons (és a dir, els partidaris de l’antiga religió romana dels períodes republicà i alt imperial) significà l’oportunitat, perduda, de recuperar les antigues quotes de poder. Els coetanis a Julià van concebre’l com un punt de no retorn, atès que, quan morí a terres perses, va desaparèixer un dels últims emperadors romans amb un ple convenciment sobre la necessitat de salvaguardar la unitat territorial de Roma, la seguretat interior i exterior, la grandesa de l’imperi, i, sense cap mena de dubte, el determinant paper que havia de jugar la religió. Així doncs, tot i que el seu regnat fou extremadament breu, se l’ha considerat una de les figures més importants de l’antiguitat tardana.

Read More

Introducció i naixement de la legio 

Al llarg de la història hi ha hagut guerres per mantenir o canviar equilibris de poder, pel control dels recursos naturals, per raons religioses o culturals, per qüestions de legalitat, per dirimir disputes territorials, etc. Normalment, però, ha primat el factor econòmic. En aquest sentit, i analitzant-ho amb perspectiva històrica, la legio fou imprescindible perquè Roma aconseguís convertir-se en un dels imperis més extensos de la història de la humanitat: la institució legionària, així com els auxiliars i altres organitzacions militars romanes (com la guàrdia pretoriana o la flota marítima), fou un dels principals instruments que utilitzà Roma per a conquistar primer i mantenir després uns territoris que abastaven tota la conca del Mediterrani. Ens atrevim a dir, per tant, que la història de Roma va estretament lligada a la seva evolució militar. Les legions romanes eren tot menys conglomerats de persones amb armes. Més aviat el contrari: estructures militars ben organitzades que constituïen, per elles mateixes, institucions amb una història i reputació pròpies. Moltes van assolir gran prestigi, però altres també van perpetrar els crims més abominables, caient, d’aquesta manera, en la més absoluta deshonra. 

Així doncs, podríem definir la legió romana com la unitat militar d’infanteria bàsica de l’antiga Roma. El nom prové de la paraula llatina legere, que significa “escollir”, atès que en l’etapa embrionària de la ciutat, quan s’ordenaven les lleves d’homes per a constituir la força bèl·lica, s’escollien als joves més ben disposats físicament per agafar les armes. Tot i que aquestes lleves militars foren una tònica general al principi del llarg recorregut imperialista de Roma, més endavant es va acabar creant un exèrcit regular. De tot plegat es desprèn la dificultat de parlar uniformement “d’un exèrcit romà”, ja que cal recordar que l’antiga roma primer fou una monarquia (753 – 509 aC), després una república (509 – 27 aC), i finalment un imperi (27 aC – 476 dC). 

Evolució històrica

Monarquia 

Durant l’època monàrquica la legió abastava la totalitat de l’exèrcit romà que, en el moment del combat, utilitzava la forma clàssica de la falange. Als inicis de la seva història, per tant, la legió romana era fonamentalment hoplita, a imitació de les ciutats gregues, on les sòlides infanteries se sustentaven en la disciplina (l’historiador grec Polibi estima que, en els primers segles, les legions constaven de 3.000 infants i 300 cavallers). L’organització hoplitíca era molt tancada i consistent, permetent d’aquesta manera esdevenir un “eriçó impenetrable” de llances, però a la vegada d’escassa mobilitat. Encara que Polibi fixés aquesta xifra, les guerres en aquella època eren escaramusses limitades que acabaven amb l’hivern, per la qual cosa és molt dubtós que alguna vegada s’arribés a reunir una legió al complet. De fet ni tan sols era un cos permanent: es reclutava i es llicenciava segons les necessitats del moment. 

Remarcar, també, que en època monàrquica cada soldat es costejava el seu propi equipament. Partint del fet que ciutadà era sinònim de soldat, així com que només algunes famílies gaudien de la condició ciutadana, la legió era de tall aristocràtic. En contrast, la plebs, sense mitjans econòmics al seu abast, gairebé no tenia obligacions militars. En altres paraules, el que caracteritzava les legions i les distingia d’altres tropes romanes (com els auxiliars) era que només s’acceptaven a ciutadans romans. Això no obstant, en cas d’urgència i necessitat també s’admetien als lliberts i als esclaus. En definitiva, no es tenien en compte altres factors com la religió o el color de la pell, sinó la família a la qual pertanyies. Però, per què les classes benestants acceptaven instruir-se militarment? El seu compliment era imprescindible per a poder accedir a les magistratures de l’estat i fer carrera política (cursus honorum). L’organització política bàsica en aquella època era la gens: agrupació civil que comprenia diverses famílies que s’identificaven a través del cognomen dels individus i que estaven dirigits pel pater familias. La lleva executada per l’estat obligava cada gens a proporcionar un cert nombre d’homes armats i altres de suport. L’aristocràcia, doncs, ocupava la primera línia com a mostra del seu lideratge, però també perquè podia pagar-se el millor equipament. En aquest sentit no podem obviar el component de classe impregnat en l’estructura bèl·lica romana: com més ric, més probabilitats de sobreviure durant el decurs del combat.  

Amb el temps els criteris de “sang noble” es van anar relaxant, i veiem com el rei Servi Tuli (578 – 534 aC),  ja anteposà la riquesa personal al criteri familiar amb relació als drets i als deures dels ciutadans. En altres paraules, ja no podies quedar exclòs de l’exèrcit si gaudies de riquesa material però no formaves part de cap gens. D’aquesta manera, la carrera política esdevingué més competitiva. A tall de conclusió, podríem dir que en els primers segles de la història de Roma l’exèrcit fou simplement una agregació d’unitats indiferenciades inspirada en la falange etrusca, creada, paral·lelament, per la influència de les unitats d’hoplites (ciutadans – soldats) de la Magna Grècia amb què havien entrat en contacte.

República

Amb el creixement demogràfic i l’adveniment de la República, les ambicions imperialistes de Roma van incrementar-se notòriament. El desig constant de nous territoris on poder extreure riqueses materials va acabar provocant majors necessitats militars, amb la qual cosa tant el nombre de legions com el nombre de soldats que la configuraven augmentà. Situats en aquest punt és menester assenyalar que la legió no fou un cos uniforme, ans el contrari, estigué, igual que Roma, en constant evolució: tot i que en període monàrquic foren només 3.000 infants, segles després el cos militar assolí la xifra de 4.800; a la batalla de Cannes durant el transcurs de la Segona Guerra Púnica (216 aC) ja veiem el nombre incrementat a 5.000; a la batalla de Bagrades durant la campanya d’Escipió a l’Àfrica (202 aC) s’hi van poder veure 5.200 soldats per cada legió, etc. 

És innegable que la República generà substancials canvis, entre ells el perfeccionament del seu bel·licisme. Atenint-nos al fet que la legió es va organitzar amb una estructura molt més formal i estricta, ja que ara els equipaments eren costejats pel mateix estat, els soldats esdevingueren autèntics professionals de l’art militar. Com que les guerres eren freqüents, les batalles requerien major planificació i nombre de soldats, causant que molts “no ciutadans” desitgessin entrar a l’exèrcit per intentar millorar la seva posició social. Especial importància tingué la victòria davant la ciutat etrusca de Veies (396 aC), conseqüències de la qual provocaren que el seu territori circumdant i la seva població fossin annexionats. A mesura que les campanyes militars augmentaven en duració, es feia evident que la situació d’una ciutadania militaritzada permanentment no era sostenible. És per aquest motiu que l’estat va començar a compensar a aquells que patien un perjudici econòmic per haver d’abandonar la feina quan s’enrolaven a l’exèrcit. Durant els inicis de l’etapa republicana se solien reclutar un màxim de tres o quatre legions, no diferenciant-se gaire de l’etapa monàrquica. Per tant, cada cònsol, juntament amb els respectius exèrcits consulars, gaudia de dues legions sota el seu comandament. El cònsol era el magistrat suprem de la República de Roma, un càrrec anual i col·legiat: dos cònsols cada any. Els estava encomanada la direcció de l’estat i, especialment, de l’exèrcit en campanya. 

El canvi definitiu el situem en el desenvolupament de la Segona Guerra Púnica (218 aC – 201 aC), on es van reclutar nombrosos soldats, constituïts en legions, per a fer front a la gran amenaça d’Aníbal. Quan Publi Corneli Escipió l’Africà va intervenir per posar punt final al conflicte, Roma ja gaudia de dotze legions permanents: dues a la Hispània citerior, dues al nord d’Itàlia, dues al Mar Adriàtic i la Il·líria, dues a Sicília, dues per cada cònsol i dues més per als cònsols de l’any següent. 

Vegem-ne l’organització interna: 

  • Les legions (4.800 homes) es dividien en 10 cohorts.
  • Cada cohort (480 homes) es dividia en 3 manípuls.
  • Cada manípul (160 homes) es dividia en 2 centúries.
  • Cada centúria (80 homes) es dividia en 10 decúries. 

Quins eren els rangs?

  • La legió era comandada pel cònsol i el tribunus militum.
  • La cohort era comandada pel centurió de major rang.
  • El manípul estava liderat per un centurió prior que comandava l’ala dreta i l’avantguarda, ajudat per un segon centurió escollit pel prior que comandava l’ala esquerra i la rereguarda.  
  • La centúria era comandada pel centurió de menor rang i el seu optio.
  • Amb relació als tres-cents cavallers (centuriae flexuntes o centuriae celeres), estaven sota el comandament de tres tribuns de cavalleria (Tribuni Celerum) i el líder suprem de la cavalleria era el magister equitum.
Detall relleu Ahenobarb.
Detall del relleu de la tomba d’Ahenobarb (ca 122 aC) mostrant dos soldats d’infanteria. (Font: Wikimedia commons)

Però, tots els soldats que conformaven la legió jugaven el mateix paper en el decurs del combat? Els triarii eren els més veterans en edat i experiència: formaven el bloc defensiu que en altres exèrcits més antics s’atribuïa a les falanges de piquers. Formaven 10 manípuls de 10 x 6, en dos quadres de 10 x 3. El seu equipament era molt semblant al dels soldats príncipes: una llança (hastae) i una espasa (gladius). A banda de constituir el bloc defensiu, una segona responsabilitat era assegurar una retirada ordenada en cas de derrota.

Els principes eren el punt fort de la legió: homes amb la suficient experiència per afrontar les fases més crítiques de la batalla (la majoria d’ells tenien entre 24 i 35 anys). El seu equip i les seves armes estaven molt per sobre del material que utilitzaven tant els seus companys com els seus enemics: com a protecció portaven el casc de bronze, cota de malla i un plomall de color negre o vermell. El denominaríem el “soldat total”. Formaven 10 manípuls de 12 x  10, en dos quadres de 12 x 5, i estaven armats amb dues llances i una gladius.

Els uelites (també denominats “infanteria escaramussa”): eren uns 1.200 homes i cobrien tot el capdavant de la legió en 20 quadres de 12 x 5. Com a armament principal portaven el feix de venables (hastae velitares) de 90 cm de llarg que llançaven contra l’enemic a distància, mentre que pel cos a cos una espasa llarga d’uns 75 cm. Com a protecció gaudien d’un escut circular (rodela) d’uns 40 cm, així com un elm encoixinat (galea), tot i que alguns homes preferien protegir-se amb pell de llop o de qualsevol altre animal. La seva tasca consistia a iniciar les primeres fases de contacte previ a les escomeses d’ambdós exèrcits, bàsicament llançant venables contra els enemics. Una vegada iniciat el combat, cobrien l’avanç dels hastati. És a dir, la seva actuació s’ajustava a les necessitats de la batalla. Eren un cos molt lleuger de mobilitat que, en la majoria de les ocasions, eren els que més baixes infligien a l’enemic.

Els hastati eren els més joves de la infanteria pesada: amb una armadura més lleugera que la dels seus companys de les files posteriors podien cometre ràpides accions d’atac i replegament. Per la seva edat i complexió física (menors de 24 anys), molt més àgils que la resta. Formaven 10 manípuls de 12 x 10 dividits en dos quadres de 12 x 5. Estaven armats amb dues llances curtes (hastae, d’aquí reben el nom) de fins a 1,8 m de longitud. Com a protecció portaven l’escut ovalat (scutum), el casc de bronze (gairebé sempre amb un plomall de color negre), i peces rectangulars al pit.

Els equites, la cavalleria lleugera, estava formada per genets experts que, al comandament dels seus oficials, solien atacar pels flancs.  Originalment fou la unitat més prestigiosa, on els joves romans començaven a destacar abans d’iniciar les seves carreres polítiques. L’equipament era pagat per cada genet i consistia en un cavall, un escut rodó, casc, armadura corporal i una o més javelines. També hi havia homes que no eren combatents, sinó servents encarregats de mantenir en les millors condicions possibles als legionaris.

Als soldats també els acompanyaven una mula per cada vuit homes per a transportar part de l’equip i les provisions. Així es va crear una jerarquia formada en primer lloc pel cònsol electe, els tribuns militars, els centurions i els ajudants. 

Marxa legionària "Barcino Oriens"
Recreació del grup “Barcino Oriens” d’una marxa militar legionària, amb un centurió al capdavant. (Font: Wikimedia commons)

A finals del s. II aC Roma dominava tota la conca occidental del mar Mediterrani, i tenia la responsabilitat tant d’enfrontar-se a guerres més llargues i llunyanes com d’haver d’ocupar territoris estrangers durant dècades per a assegurar-ne el domini. Això provocà que es trenqués definitivament el cicle de servei militar, perquè els legionaris ja no es llicenciaven després d’una campanya per tal de seguir treballant les seves terres. A més, cal tenir present que els deutes els convertien en preses fàcils dels grans terratinents, els quals dominaven el Senat i aprofitaven la situació per apoderar-se de les petites propietats abandonades. Tot plegat va provocar l’adveniment d’una figura cabdal en la història militar de Roma: el cònsol Màrius (157 aC – 86 aC). L’enginy d’aquest gran polític, abastament conegut per haver sigut reelegit cònsol fins a 7 vegades (alterant l’ordre republicà), així com les seves capacitats bèl·liques, va canviar la història de la civilització romana, ja que va establir la següent premissa: a canvi que els legionaris allarguessin la seva vida de militar, podrien gaudir de terres procedents dels nous territoris. En altres paraules, va reformar el sistema militar romà per tal d’establir veterans legionaris en terres conquerides, ajudant d’aquesta manera a integrar la regió pertinent dins l’imperi, romanitzant als seus ciutadans i reduint la insatisfacció i la sensació d’opressió. 

Equipament soldat romà. Barcino Oriens
Panòplia militar del legionari romà pel grup “Barcino Oriens“. (Font: Wikimedia commons).

Això no obstant, amb el pas dels anys un dels altres aspectes de les reformes de Màrius fou que començà a comprovar-se un efecte secundari: la lleialtat de les legions va traslladar-se de l’estat romà (el Senat) cap al seu propi general. És a dir, els procònsols i generals que governaven les províncies frontereres, i que gaudien de legions sota el seu comandament, es van anar fent cada vegada més poderosos, la qual cosa provocà que la lleialtat esdevingués personalista, no estatista. Car cal tenir en compte, també, que Màrius va permetre que les grans masses populars entressin a l’exèrcit, fet abans prohibit perquè només hi podien entrar els posseïdors de terres. Aquests desposseïts rebien terres al final del seu servei, cosa que explica la lleialtat extrema vers el seu general. Els imperatores (d’imperator, terme amb què els qualificaven les tropes, que inicialment significava “general victoriós”) van començar a enfrontar-se uns amb els altres, protagonitzant autèntiques guerres civils per a aconseguir el control de l’Estat. Exemples d’aquestes serien Luci Corneli Sul·la (138 aC – 78 aC), Juli Cèsar (100 aC – 44 aC), Gneu Pompeu Magne (106 aC – 48 aC), Marc Licini Cras (105 aC – 53 aC), Marc Antoni (83 aC – 30 aC) i el mateix August (63 aC – 14 dC), que més tard s’erigiria primer emperador. Per contextualitzar el creixent poder d’aquests generals, a l’inici de la Segona Guerra Civil de la República Romana (49 aC), Juli Cèsar disposava de 8 legions (5 a la Gàl·lia Comata, 2 a la Gàl·lia Narbonesa i 1 a la Gàl·lia Cisalpina), Pompeu també d’altres vuit (5 a la Hispània Citerior, 2 a la Hispania Ulterior i 1 a l’Àfrica), mentre que la República Romana de 14 (7 a Itàlia, 1 a Sicília, 1 a Macedònia, 2 a Àsia, 1 a la Cílícia i 2 a Síria). En definitiva, durant la República tardana les legions van desenvolupar un rol polític important, alhora que es professionalitzaven completament. Les seves accions podien assegurar el destí de Roma, i de fet veiem com a resultat final d’aquestes tan ferotges i interessades guerres civils fou la desintegració de les institucions republicanes i l’adveniment d’August i l’imperi. 

Imperi

En finalitzar les guerres civils que posaren fi a la República, August va desmobilitzar algunes legions i en fusionà unes altres, establint-ne un número fix de 28 que va repartir per les províncies frontereres. Cal tenir present que amb August s’inaugurà l’imperi, un sistema en el qual tot el poder polític, econòmic, social, cultural i militar estava en mans d’un sol individu, per tant podia fer i desfer a voluntat.

Localització de les legions romanes a principis del s. I dC. (Font: Wikimedia commons)

August i els consegüents emperadors van sobredimensionar el reclutament de soldats: els territoris que més aviat foren annexionats a Roma aportaven una major quantitat de soldats, mentre que les províncies perifèriques aportaven homes en funció del temps que portaven sota sobirania romana. Els ciutadans romans podien allistar-se a qualsevol unitat, però preferentment ho feien a les legions. En canvi, els peregrins, les persones lliures o els “no ciutadans” eren enviats sota categoria de tropes auxiliars. Assenyalar que les legions ja eren un cos permanent, podien variar en nombre o en composició, però existien amb els seus símbols, la seva història i les seves particulars glòries. 

En elles, tal com hem mencionat anteriorment, hi havia gran varietat d’especialitzacions: soldats, policia militar, cos mèdic, transportistes, animals, etc. La infanteria constava, igual que en època republicana, de 10 cohorts, on la primera era especial: estava formada per cinc centúries de 80 homes, cada una d’elles sota el comandament d’un centurió, sent el centurió de la primera centúria el denominat primus pilus. Les 9 cohorts restants eren iguals: cada una d’aquestes de 480 legionaris, dividides en 6 centúries també sota el comandament de centurions. Per sota dels centurions trobem els suboficials imperials, coneguts com a principales, d’entre els quals destacaven: l’optio (lloctinent del centurió), el signifer (portaestendard d’una centúria), l’aquilifer (portaestendard d’una legió major), el tesserarius (sotsoficial de seguretat) i altres càrrecs especialitzats. Potser el canvi més notori el trobem en la cavalleria, ara integrada per uns 120 homes organitzats en quatre turmae de 30 genets sota el comandament de centurions. 

Formació legió
Formació d’una legió romana imperial. (Font: Wikimedia commons)

Però, quant durava el servei militar d’un legionari durant el període imperial? Uns 20 anys. Cal tenir en compte la varietat segons la unitat en què es feia el servei: 16 anys per a la guarnició de Roma, 25 pels auxiliars i 26 pels mariners. Una vegada llicenciat, el legionari rebia l’honorable títol de veteranus (veterà) i l’emperador, mitjançant l’aerarium militaris creat al 2 aC, els entregava un premi en metàl·lic que oscil·lava entre 3.000 i 5.000 denaris. A més, també gaudien de certs privilegis com casar-se de forma legal, atorgament gratuït de la ciutadania romana als fills, instal·lar-se en qualsevol part de l’Imperi (i si aquest lloc era una ciutat, un municipi o una colònia privilegiats, automàticament esdevenien membres del consell local o ordo decurionum, podent escapar de les càrregues fiscals). Clara continuïtat de la pràctica ja posada en marxa per Màrius. 

El que és interessant del període imperial és el sobrenom que algunes d’aquestes legions van adoptar. Era una pràctica ja funcional en el període final de la república, però durant el període imperial assolí noves dimensions. Durant la República cada cònsol nomenava les legions que reclutava ell mateix començant des del número I. Amb el pas del temps les sigles numèriques es mantingueren, però també aparegueren adjectius: per exemple, la legió número XII també era coneguda com a paterna (paternal), victrix (victoriosa), antiqua (venerable), certa constans (confiable i ferma), etc. De fet, per fer-nos una idea de la durabilitat de la institució bèl·lica, la legió número XII nasqué el 58 aC sota comandament de Juli Cèsar i visqué fins al s. V dC (més de 500 anys). El sobrenom de cada legió també podia ser concebut bé com a títol honorífic (Legio VIII Augusta), per fets d’armes després d’haver guanyat una batalla o campanya (Legio XX Valeria Victrix), per haver-se mantingut fidel en alguna revolta (Legio XI Claudia Pia Fidelis), per la regió on estigués concentrada (Legio IV Macedonica), pel lloc on fou reclutada (Legio III Italica), per la fusió de dues o més legions (Legio XIII Gemina) o per alguna característica especial (Legio X Equestris). 

A l’època de l’emperador Adrià (117 – 138 dC) la proporció d’italians en les legions havia caigut per sota del 10%, i era habitual completar els destacaments legionaris mitjançant lleves locals. De totes les zones destaca la Il·líria (actuals Balcans), província relativament romanitzada que estava en constant contacte amb els bàrbars del nord. Adrià va afegir un nou tipus d’unitat a les legions, que seria coneguda com a numerii: estava formada per cossos d’uns 300 soldats irregulars que eren reclutats de les províncies subjugades, així com dels ciutadans dels regnes aliats o de més enllà del limes. Estaven menys equipades i menys romanitzades i es caracteritzaven pel seu “pronunciat caràcter nacional”, incloent-hi les vestimentes natives, les seves pròpies armes i equips i els seus propis crits de guerra. És evident que la introducció dels numerii fou la resposta a la necessitat de tropes barates. Aquesta incorporació de mercenaris bàrbars a les files romanes anà en augment al pas del temps, i en certa manera fou un dels factors que ajuda a entendre la caiguda de la part occidental de l’imperi romà segles després. L’ús de guerrers bàrbars en l’exèrcit romà representava, en realitat, una pràctica relativament antiga, però fou especialment massiva durant l’anarquia militar del s. III. 

A causa del fet que molts contingents de bàrbars se’ls hi confiava la defensa de les fronteres, al pas dels segles l’estabilització de tribus bàrbares en les províncies imperials es va convertir en una pràctica habitual, sobretot a partir del desastre d’Adrianòpolis de l’any 378. La seva presència havia de ser racionalitzada i disciplinada mitjançant instruments jurídics específics, així que es va acabar apostant pel règim de foederatio, sota el qual s’agrupaven tropes senceres comandades per un líder tribal i rebien una compensació econòmica, i el sistema d’hospitalitas, en virtut del qual se’ls permetia ubicar-se en un territori determinat, rebent un terç de les terres. És important remarcar que aquest fenomen va contribuir a multiplicar els contactes entre la civilització romana i els pobles bàrbars, accelerant els processos d’assimilació i d’absorció d’elements culturals. Així doncs, lluny de demostrar una mesura realment eficaç per a contrarestar la pressió cada vegada més forta que exercien els bàrbars a les fronteres de l’Occident romà, la creixent presència bàrbara dins les legions ha de ser entesa com una espècia d’avantguarda de les grans onades migratòries de visigots, sueus, alans i altres pobles que vindrien en un futur i que acabarien instal·lant-se definitivament a la part occidental de l’Imperi. 

Read More