Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Colòmbia i la tradició de la violència

Difícilment es pot trobar un país que, durant la seva història, hagi hagut de passar tantes crisis, de tants tipus i de la gravetat de les que ha sofert Colòmbia. És probable que una bona part dels que llegeixin aquest article hagin vist Narcos, el biopic amb el qual Netflix va inundar la publicitat de bona part de cartelleres i espais televisius del món amb la cara de l’actor brasiler Wagner Moura, fent una interpretació impossible d’oblidar del més famós narcotraficant de Medellín, Pablo Escobar. Iniciar un text sobre Colòmbia parlant d’Escobar pot sonar a tòpic (i certament, ho és), però reprenent el fil de les contínues conjuntures negatives del país des del seu naixement, fou una situació que per sí mateixa permet exemplificar la complexitat que s’hi ha viscut. Darrere el guió de la sèrie, darrere les imatges impostades i la trama de ficció, s’hi amaga un drama humanitari de llarga durada.

Un país acostumat als entrebancs

La tradició de problemes, entrebancs i inestabilitat colombiana permet traçar amb facilitat una línia històrica fins a les independències americanes de principis del segle XIX. La Gran Colòmbia fou el resultat de la separació d’Espanya al territori, sent una de les principals il·lusions de Simón Bolívar. El “Libertador” veneçolà, abandonant la idea utòpica d’unir tota Hispanoamèrica sota una confederació a la manera dels Estats Units, va optar per reunir Colòmbia (la Nova Granada colonial, juntament amb l’istme de Panamà), Veneçuela i l’Equador en un mateix ens polític amb capital a Bogotà.

Situació que, d’altra banda, va durar pocs anys, de 1821 a 1831. Bolívar es va quedar sol defensant la centralització i l’unitarisme davant de l’auge de les idees federals i, fins i tot, el secessionisme. A més, una guerra amb el Perú durant els últims temps de la seva existència va acabar d’esgotar l’economia que hagués pogut mantenir a la Gran Colòmbia unida. Amb la sortida de Veneçuela i l’Equador, l’experiment bolivarià es va donar per finalitzat i mai es tornà a viure un moviment de reunificació capaç d’atraure a la població de cap dels tres països integrants.

La Gran Colombia: auge y caída del sueño de Simón Bolívar - 07.08.2019,  Sputnik Mundo
Mapa de la Gran Colòmbia bolivariana. Font: Wikimedia Commons

Colòmbia seguí el seu periple accidentat pel segle XIX amb disputes polítiques entre liberals i conservadors, centralistes i federalistes, tots ells immersos en diverses guerres civils. Conflictes que van dur que, en arribar el segle XX, l’Estat presentés uns comptes en una total ruïna econòmica; una situació desfavorable que els Estats Units, que per aleshores iniciaren l’agressiu pla imperialista per tal de convertir l’Amèrica Llatina en el seu jardí, van decidir aprofitar interessant-se per l’istme de Panamà per a construir-hi un canal que acurtés el temps de viatge entre la costa est i l’oest nord-americà. Amb la firma del tractat Hay-Pauncefote entre els Estats Units i la Gran Bretanya l’any 1901, es va declarar nul·la la sobirania colombiana sobre Panamà i es va passar a considerar la zona com a internacional; després de negociacions entre els enviats colombians a Washington i el legislatiu nord-americà, s’arribà a un acord de cessió de la zona del canal amb el tractat Herrán-Hay de 1903, que fou rebut a Bogotà com un atac a la sobirania i rebutjat de ple. Això va dur a la banca novaiorquesa a pressionar al govern per evitar negociar amb Colòmbia i, en canvi, propiciar la independència del Panamà, un petit país dedicat a la protecció del canal i controlable segons els interessos del capital del nord.

Colòmbia va ser fàcilment derrotada i Panamà va consumar la seva independència, el que tampoc va provocar que la classe política colombiana decidís distanciar-se del capital dels Estats Units. Poc després, companyies com la United Fruit Company envaïren el territori colombià de plantacions bananeres, entre altres fruites, i tractarien, com feren en altres repúbliques centreamericanes, de controlar el govern segons els interessos propis. La tragèdia que esclatà quan els treballadors colombians decidiren sindicar-se contra les penoses condicions de treball ofertes per la companyia fruitera la va relatar amb cruesa Gabriel García Márquez al cèlebre Cien años de soledad; els nord-americans es negaren a negociar amb els treballadors i instaren a enviar l’exèrcit, que va disparar-los arribant a uns 1.800 morts l’any 1928 a Ciénaga, a la costa caribenya.

En aquest ràpid repàs de les tragèdies colombianes adquirí pes específic la conjuntura de la Guerra Freda. Des dels fets de Ciénaga, però, sobretot, des de 1946 i fins a 1958, el país es va sumir en la violència constant entre conservadors, liberals i comunistes, provocant més de 100 mil morts i la migració forçosa de milions d’habitants. La crisi, doncs, s’accentuà amb un marcat clima de tensió, un ambient de mort que corria el perill d’empitjorar. I, de fet, a la dècada dels seixanta, després de l’assassinat del líder comunista Jacobo Prías en mans oficioses, la violència va deixar pas a la formació de diverses guerrilles socialistes com les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia (FARC) o l’Ejército de Liberación Nacional (ELN) per a lluitar contra la repressió estatal de conservadors i liberals.

En fotos: las FARC en blanco y negro - BBC News Mundo
Campament de les FARC als boscos selvàtics. Font: BBC-Mundo

L’anomenat conflicte armat intern a Colòmbia segueix vigent tot i la firma per la dissolució de les FARC l’any 2016. La violència va tenir el seu punt més àlgid entre finals de la dècada de 1980 i principis de la de 2010, entre pràctiques de terrorisme d’Estat, segrest, assassinats creuats, corrupció, etc., amb desaparicions en ambdós bàndols i la formació de grups paramilitars d’extrema dreta (anomenats d’autodefensa) per a combatre les guerrilles a través de la matança. Aviat les pràctiques guerrilleres van ser expressament desideologitzades per l’opinió pública i van passar a ser associades (algunes vegades falsament, d’altres amb raó) al tràfic de cocaïna. Certament, a principis dels noranta aquest producte va dominar les exportacions de Colòmbia als Estats Units a través dels càrtels, situació que va posar al límit tots dos països i que, al mateix temps, els va dur a entendre’s i convertir-se en estrets aliats tant en la guerra contra les drogues iniciada per Reagan, com en l’atac a tot allò que aparentés comunisme en el context de la Guerra Freda tardana, també contra el socialisme del segle XXI d’Hugo Chávez. La relació amb els Estats Units va ser enfortida durant la presidència d’Álvaro Uribe (2002-2010), pare ideològic de l’actual president Iván Duque, el que ha dut a aquesta nova elit ultradretana a intentar controlar el país a través de la violència, les armes i els dòlars; sota el paraigua de l’aliança amb Washington s’han col·locat fets com la contínua desaparició d’antics líders de les FARC reintroduïts a la societat civil o l’assassinat d’opositors sense despertar veus internacionals en contra. El 2020 es comptabilitzaren més de 200 assassinats de líders socials sense cap campanya europea i nord-americana contra el govern que les va provocar, situació que contrasta amb les crides d’Occident i el bloqueig contra la Veneçuela de Maduro al mínim moviment.

Un esclat com a reacció?

Després d’aquest preàmbul, i havent donat compte del llarg historial de crisi humanitària, econòmica, social i militar que ha travessat Colòmbia des de la seva fundació, cal preguntar-se què és el que està passant-hi actualment, i si realment això pot separar-se d’una herència tan dura, d’un pes específic com aquesta. Es diu que ingent quantitat de població de classe mitjana i baixa ha sortit al carrer per a protestar contra la llei que el president Iván Duque va enviar al congrés colombià per augmentar l’IVA del 16 al 19%, ampliar la base tributària en els estrats més baixos i establir un nou impost sobre la renda. Després de dies de protestes, Duque va acceptar fer-hi canvis, però la població no ha tornat encara a les seves cases; el que invalida la concepció que la premsa dretana té sobre les mobilitzacions, associant-les únicament a aquesta polèmica llei. Una llei que ha pogut ser una guspira per a iniciar una lluita per canviar les regles amb les quals la història sembla que s’ha establert a Colòmbia. De moment, però, encara no s’ha aconseguit vèncer la tradició de violència estatal: amb les marxes pacífiques iniciades aquest 28 d’abril, el balanç és d’una trentena de morts, milers de casos de brutalitat policial, un centenar de desapareguts i un país convertit en polvorí.

Mobilitzacions a Xile el 2019. Font: Wikimedia Commons

Una situació que pot recordar a la de Xile i el Perú en aquest últim any, per motius diferents. L’esclat de la població no ha de ser considerat com una simple reacció a aquesta llei fiscal, sinó com a símptoma d’alguna cosa molt més greu, quelcom amb profundes arrels històriques, derivat d’una violència de llarga durada, de tradició vuitcentista, que tot i tractats i firmes mai ha acabat de desaparèixer de Colòmbia, com a Xile no pot creure’s que les protestes fossin per a canviar la constitució, ni al Perú per a tenir un govern estable. A aquesta història, s’hi ha sumat la crisi de la COVID, que ha empobrit el país i ha augmentat la ja de per si alta desigualtat, fent encara més notòria l’enorme sensació de corrupció que envolta l’administració. Un caldo de cultiu que en major o menor mesura ha estat similar a la que es troba en la resta de països de la regió i que, a Colòmbia, ha donat pas a una reacció que no és pas circumstancial, sinó històrica en les seves motivacions.

Aturada nacional a Colòmbia. Font: Humano Salvaje – Flickr

Duque, de moment, intenta negar la realitat fent veure aquests moviments com a desestabilitzadors de l’ordre establert, com a destructors. El que està clar, però, és que el president ha perdut gran part del seu capital polític, que aquestes protestes podrien acabar amb el llegat polític ultradretà d’Uribe i qui sap si iniciar una nova tradició al país, construir un paradigma que l’allunyi de la violència sistèmica que l’ha marcat des del seu naixement.

Read More


14 anys després d’assumir la presidència de Bolívia, aquest 10 de novembre Evo Morales ha renunciat obligat per mobilitzacions violentes, la rebel·lió de la policia i la total inacció (i suggeriment de renúncia) de l’exèrcit. Acaba en un cop sec el mandat d’un president històric i alhora polèmic; el primer indígena a arribar a la més alta magistratura del país andino-amazònic convertit en el seu president més longeu. Els anys d’estabilitat i creixement econòmic es veuen finalitzats abruptament per l’acció de l’oposició boliviana, que comandada des de la ciutat de Santa Cruz de la Sierra, aposta per canviar radicalment de model, i torna a submergir el país en l’estat on s’ha trobat en la major part dels anys des de la seva independència: la incertesa. Però, si tots els indicadors micro i macroeconòmics són positius per a la Bolívia de Morales, com és possible una caiguda tan abrupta?

Les guerres contra la privatització i l’auge del MAS (2000 – 2006)

L’any 2000, el president Hugo Banzer, exdictador escollit el 1997 com a guanyador d’unes eleccions per un partit ultradretà, firmà amb la companyia nord-americana Bechtel la venda de les competències per l’abastiment d’aigua potable de la ciutat de Cochabamba. A Bolívia, en aquell moment un dels països més pobres de l’Amèrica Llatina, juntament amb Haití, els llindars de subsistència no podien suportar una nova càrrega, pel que aquella ciutat va explotar en protestes entre gener i abril. Quan aquestes s’estengueren i amenaçaren de fer col·lapsar el govern, després de morts i repressió, el contracte amb Bechtel va ser anul·lat.

El 2003, després de descobrir un dels jaciments de gas natural més grans del món al sud del país, el govern de l’empresari miner i polític neoliberal Gonzalo Sánchez de Lozada (i el seu vicepresident Carlos Mesa), va decidir fer una crida a les grans empreses d’hidrocarburs per a la seva explotació. British Petroleum i Repsol es van mostrar summament interessades en el que es preveia com una operació rodona, ja que el govern bolivià exigia només un 18% dels beneficis d’un gas que apareixia com a fàcil d’explotar i exportar cap als Estats Units pels ports del nord de Xile. Van esclatar les protestes a causa del baix preu al qual es pretenia exportar el gas, beneficiant enormement les empreses interessades i als Estats Units, i per impedir la venda a l’estranger d’un producte que encara no abastia de forma suficient el mercat intern.

La màxima tensió es visqué l’octubre de 2003, a La Paz i, sobretot, a El Alto, ciutat suburbial i eminentment pobra que ha acabat sent més poblada que la mateixa seu de govern a causa de la immigració del camp. L’esclat de les protestes, liderades per la Central Obrera Boliviana i el ja present partit del cocaler Evo Morales, el MAS (Movimiento al Socialismo), va dur a Sánchez de Lozada a autoritzar la intervenció militar directa sobre la població, assassinant a, com a mínim, 63 persones en la Massacre d’Octubre. Tot i que l’OEA seguí donant suport al president i després d’oferir, sense èxit, un referèndum sobre l’exportació del recurs natural, Sánchez de Lozada deixà un missatge de renúncia gravat i fugí amb l’avió presidencial cap a l’exili a Miami. Encara avui no ha estat jutjat pels crims comesos aquelles setmanes, a causa de la negativa dels Estats Units d’extradir-lo.

Carlos Mesa va assumir la presidència interina amb un discurs de pretesa unitat nacional, però el clima d’esclat polític i la necessitat de canvi li passaren pel damunt, sorgint com a líder de la classe treballadora, camperola, desafavorida i indígena Evo Morales. El juny de 2005, Mesa va presentar la seva renuncia i va convocar eleccions. Celebrades el 18 de desembre d’aquell any, Morales es proclamà guanyador amb un 53,72% dels vots, una majoria absoluta inèdita en la història boliviana.

El “Proceso de Cambio” (2006 – 2016)

Evo Morales assumí la presidència de Bolívia l’any 2006 en l’astorament de mig món. Era el primer president indígena (aimara, nascut a Orinoca, a la zona rural d’Oruro) en prendre possessió en un país, d’altra banda, eminentment indígena. Arribà amb un discurs trencador, pretenent destruir les bases de l’Estat neoliberal, la vella Bolívia, amb la nacionalització dels recursos bàsics i estratègics i una nova Constitució inclusiva, sent proper a l’ideari del Socialisme del segle XXI impulsat des de Veneçuela per Hugo Chávez i oposat a l’imperialisme dels Estats Units.

Líders de l’esquerra llatinoamericana en una trobada del Mercosur. Font: https://globalriskinsights.com/2016/06/receding-pink-tide-latin-america/

Ben aviat fou notícia arreu. El mateix any 2006 firmà un decret que nacionalitzava els hidrocarburs bolivians i instava a traspassar la producció d’aquests a l’empresa estatal YPFB, afectant en gran part a l’empresa espanyola Repsol i a la brasilera Petrobras. Morales considerava els contractes amb tals empreses com a nuls, ja que no havien estat ratificats ni pel Congrés, com manava la Constitució imperant fins aleshores, ni pel poble en referèndum, per tant, i a causa de la negació a tota negociació de les empreses, passà a actuar per la força executiva. Això suposà un fort creixement dels ingressos estatals a partir de YPFB, tenint el 2009 un benefici net de 500 milions de dòlars, el que permeté a Morales fonamentar la seva causa política amb un vigor econòmic sense igual en el passat, alhora esquivant els efectes de la crisi mundial de 2008.

Legitimat per a fer-ho, convocà una assemblea constituent per a la creació d’una Constitució el 2009 que formés una nova Bolívia. El nou text convertí al país en un Estat plurinacional, adoptant aquesta forma com a nom oficial, per al reconeixement dels pobles indígenes, ignorats, com a part del sistema polític tenint una quota pròpia de representants a les institucions, dret a l’autogovern i propietat dels recursos existents en la seva comunitat, a més de declarar 36 llengües indígenes com a oficials sumades al castellà. Es prohibí el latifundisme, incorporà drets bàsics com l’accés a l’aigua, electricitat o gas, vetà la construcció de bases militars estrangeres al país, donà pes a la planta de coca com a factor de cohesió social i patrimoni cultural del país, passà els recursos naturals a mans de l’Estat i establí un mandat presidencial de cinc anys amb possibilitat d’una reelecció. El gener de 2009 seria aprovada en un referèndum amb el 90,24% de participació i un 61,43% de vot afirmatiu.

A partir del 2009, el creixement econòmic del país fou continuat i notable, al punt d’anomenar-lo com a “miracle”. Segons dades del Banc Mundial, organisme poc procliu a ser considerat aliat de Morales, el PIB bolivià passà d’11.452 milions de dòlars el 2006, a 37.509 milions el 2017, passant els ingressos per càpita anuals de 1.120 a 3.130 dòlars. Alhora, la pobresa es reduí enormement, del 59,9% al 36,4% seguint les mateixes dates, mentre que la pobresa extrema passaria a tenir dades molt baixes, mostrant una gran capacitat de redistribució de la riquesa. En els primers anys, també, es féu un gran esforç per l’alfabetització, l’educació o l’empoderament dels pobles indígenes.

La dècada de 2010 es consideraria daurada per l’economia boliviana, creixent a un nivell mitjà del 4% anual. Els anys 2009, 2014, 2015 i 2016 seria el país llatinoamericà amb major creixement, duplicant-se l’economia en 7 anys i passant a situar-se just al darrere de l’Uruguai en termes de PIB, impulsat per la indústria dels hidrocarburs, la mineria, l’alimentació o la construcció de l’eix creat entre La Paz, Cochabamba i Santa Cruz de la Sierra. El Fons Monetari Internacional, un altre organisme poc amic de les polítiques del MAS, senyala que de 2010 a 2018, la riquesa mitjana dels bolivians augmentaria un 86,5%, al mateix temps que la desigualtat disminuiria. Alhora, en altres indicadors, cal destacar que la moneda de l’Estat, el boliviano, mantindria una estabilitat major que el dòlar fins a l’actualitat, i no es detectarien els freqüents alts i baixos econòmics lligats a la dependència de l’exportació de recursos naturals.

Evo Morales tornaria a guanyar les eleccions el 2009, amb un 64,22% dels vots, i el 2014, amb un 63,36%, sent les victòries més àmplies viscudes en democràcia a Bolívia, amb majories absolutes del MAS a la Cambra de Diputats i al Senat i amb l’oposició centrada als departaments de Santa Cruz (d’altra banda, el més ric), Beni i Chuquisaca. Cal explicar, doncs, com amb aquests indicadors econòmics i suport social s’ha pogut produir una caiguda tan brusca.

De la continuació a la caiguda (2016 – 2019)

El 21 de febrer de 2016, Evo Morales convocà la població a referèndum per tal de poder reformar l’article constitucional que l’impedia tornar-se a presentar a les següents eleccions, per haver complert dos mandats. El MAS, pecant de personalisme, havia centrat el focus en Morales oblidant la construcció de nous lideratges que poguessin prendre el relleu constitucional d’aquest, pel que no es considerava que hi hagués un successor clar i, per tant, era necessari per a l’anomenat “Proceso de Cambio” la continuïtat de la figura del president. En la campanya d’aquest referèndum es començà a demostrar una forta polarització al país entre govern i oposició, amb personatges com Carlos Mesa, i s’enrarí quan, pocs dies abans de la votació, es descobrí l’existència d’un fill no reconegut del president. La maquinària comunicativa arrencà i dugué a l’ajustada victòria del No, i per tant de l’oposició, amb un 51,3% dels vots.

Entenent que no era un resultat representatiu, Morales envià l’article de la Constitució als tribunals, que en decretaren la seva invalidesa en el fet de ser un dret humà fonamental la llibertat per exercir càrrecs electes sempre que sorgeixin d’un sistema democràtic. Això crispà enormement l’oposició i part de la població que ho veié com un intent de perpetuació del mandatari en el poder a través de mecanismes poc clars. Començà el moviment anomenat “Bolivia dijo No” al voltant del referèndum del 21F, fent calar un discurs que assenyalava Morales i el seu govern com a corrupte, dedicat al tràfic de cocaïna, opressor, dictatorial i un llarg etcètera.

Protesta opositora amb els lemes “Bolivia dijo No” i “No más Evo”. Font: https://www.hoybolivia.com/movil/noticia.php?IdNoticia=270629

El discurs anà pujant de to amb els mesos, més encara en saber-se que tant Evo Morales com el seu vicepresident, Álvaro García Linera, antic líder de l’Ejército Guerrillero Túpac Katari, moviment indianista-socialista, tornarien a optar a la reelecció. Així, arribaren les eleccions del 20 d’octubre de 2019, amb Morales a una banda i, a l’altra, liderant la fragmentada oposició, tornava a aparèixer el nom de l’expresident i historiador Carlos Mesa. L’endemà de les votacions, les crítiques al comptatge de vots es van succeir a causa de la paralització de l’escrutini sobre el 80%, que el govern justificà com a sufragis provinents de zones rurals i remotes. En aquell moment els resultats donaven la victòria a Morales però implicaven anar a una segona volta contra Mesa, candidat que, aleshores, sortí als mitjans de comunicació declarant que la segona volta estava confirmada i era inevitable. La sorpresa fou quan, en reprendre’s el recompte, Morales superà el llindar del 10% de vots de diferència en Mesa, i acabant amb un 47,08% contra un 36,51%, es declarava guanyador en primera volta.

La tensió viscuda fins aleshores esclatà sota l’acusació de frau electoral, i Mesa instà a l’oposició a prendre els carrers que quedaren bloquejats a les principals ciutats, sense actuació de les forces de l’ordre. Es cridà al tancament de totes les institucions i es cremaren alguns tribunals electorals, mentre Morales proposava una auditoria externa dels vots duta a terme per l’OEA, organisme, cal destacar, històricament lligat al poder nord-americà.

En aquell mateix moment, sorgí sota la protecció dels poders econòmics de Santa Cruz de la Sierra el líder cívic de tendència nazi-feixista (quelcom àmpliament provat a partir de la seva afiliació a l’organització Unión Juvenil Cruceñista i lideratge del Comité Pro Santa Cruz) Luis Fernando Camacho, qui es desmarcà de la petició de segona volta de Mesa exigint la renúncia de Morales i la convocatòria de noves eleccions, instant a la policia i l’exèrcit a secundar la decisió i a la població opositora a radicalitzar-se. El 4 de novembre, l’helicòpter que duia el president gairebé s’estavella en un estrany error tècnic; Evo assenyalà l’oposició. El dia 6, els opositors presentarien un informe que pretenia demostrar el frau electoral, desmentit punt per punt poc després pel tribunal electoral. Tot i la seva validesa qüestionada, feu el fet i s’iniciaren les amenaces i accions contra càrrecs electes per a forçar-ne la dimissió. Cremant cases amb famílies dins, linxant o perseguint a certs polítics, aconseguiren la renúncia de governadors i alcaldes del MAS i, finalment, la policia es declarà en rebel·lió.

Membres de la Unión Juvenil Cruceñista de Camacho sortint de caça durant aquests dies per Santa Cruz de la Sierra. Font: https://3pbolivia.wordpress.com/2018/11/02/union-juvenil-crucenista/

El dia 10 de novembre, l’OEA remarcà el que, si es llegeix amb deteniment, és la presència d’irregularitats en el 0,22% de les actes totals de les eleccions, el que es considerà suficient per demanar la repetició dels comicis. Poc després, Camacho es dirigí a La Paz per a entregar-li una carta de renúncia i una Bíblia (acte carregat de simbologia d’altres temps) a Morales en persona, i el cap de l’exèrcit Williams Kaliman suggerí a Morales que l’acceptés. Així, l’exèrcit, la policia, els poders econòmics (bàsicament els centrats en Santa Cruz de la Sierra i la figura de Camacho, molt perjudicats per les nacionalitzacions que havia dut a terme el govern del MAS), l’OEA, amb un discurs que assenyala un frau però un informe que en cap sentit el prova, i part de la població obligaren a Morales a marxar a Chimoré, a la Cochabamba cocalera, des d’on anuncià la seva renúncia per acabar amb l’atac físic contra els seus familiars, companys i seguidors. Poc després, casa seva seria saquejada i se l’intentaria detenir sense ordre judicial, sense èxit, així com iniciaria una caça contra afins al MAS, ara sí, amb la policia actuant a peu de carrer i amb munició real.

I aleshores, la incertesa. L’oposició es troba amb el dilema de com legalitzar un cop d’Estat segons la Constitució vigent, tractant també d’estendre el relat que es tracta d’una successió presidencial neta i que el president ha renunciat pel seu propi frau. Encara no se sap com impediran una re-postulació de Morales, una candidatura oficialista que retorni el MAS al poder, en la pugna entre la vella i la nova Bolívia. El que ha deixat clar aquesta situació, però, i amb relació a Veneçuela -on es va afegir l’exèrcit al procés socialista-, és que el poder encara no neix d’una bona administració econòmica ni d’un ordenament jurídic innovador, sinó, com passa a Bolívia i a l’Amèrica Llatina sencera des de les independències, del fusell.

Read More

El 23 de gener d’aquest 2019, en una manifestació a Caracas, Juan Guaidó, president de l’Assemblea Nacional de Veneçuela, s’autoproclamà President de la República, tractant d’usurpar el càrrec pel qual havia estat escollit Nicolás Maduro el 20 de maig de 2018 amb més de sis milions de vots. Pocs minuts després de l’acció de Guaidó, el cop d’Estat fou recolzat obertament pels Estats Units, sense por a reconèixer la seva implicació en l’obert aixecament opositor al projecte bolivarià. Per entendre la situació inestable que viu el país caribeny en l’actualitat, i l’interès dels Estats Units en fer explotar el polvorí en què ha estat convertit, cal una mirada llarga cap a un passat d’auges, caigudes, conflictes i, sobretot, petroli.

De la “Venezuela Saudita” al “Caracazo”

Mentre la crisi del petroli de 1973 suposà un xoc econòmic mundial, l’Amèrica Llatina s’hi adherí a partir de l’endeutament. L’aparició en els mercats internacionals d’una enorme quantitat de diners que buscava fer negoci suposà un endeutament molt barat per a la regió, derivat de l’auge dels petrodòlars. Davant l’esgotament del model de la industrialització per substitució d’importacions, present des del final de la Segona Guerra Mundial, la regió emprengué la renovació de la indústria a partir d’aquest deute barat. Veneçuela, en canvi, fou una anomalia; amb la reserva de petroli més important del món, els ingressos del país es van multiplicar exponencialment i, segons Tarre Murzi, el país es convertiria en una mena d’Aràbia Saudita americana en l’economia.

La “Venezuela Saudita”; un carrer de Caracas als anys 70. Font: https://www.pinterest.es/pin/396879785889827158
La “Venezuela Saudita”; un carrer de Caracas als anys 70. Font: https://www.pinterest.es/pin/396879785889827158

El 1974, Carlos Andrés Pérez, qui després seria repudiat per nombrosos càrrecs de corrupció derivats dels petrodòlars, accediria al poder, i poc després nacionalitzaria el cru creant “Petróleos de Venezuela”. La migració regional cap a ciutats com Maracaibo o Caracas fou intensa i el país semblava estar complint el “somni americà” capitalista. Foren anys de bonança econòmica; els èxits macroeconòmics i la bona reputació internacional, que durien al fet que, per exemple, l’aeroport de Caracas fos una parada regular de l’avió supersònic Concorde, subduïren la gran desigualtat social que fou, durant els 70, amagada i emmudida de forma efectiva.

Tot i aquest èxit macroeconòmic, a finals dels 70 l’economia es va alentir progressivament, i l’Executiu va decidir acudir al mercat internacional per aprofitar els petrodòlars per, així, quadrar els comptes estatals. Entrats els 80, l’anomenada “Dècada Perduda” a l’Amèrica Llatina, es feu evident que l’economia veneçolana tenia falles de magnitud, i es demanà ajut al Fons Monetari Internacional. La caiguda dels preus del petroli dugueren a una pèrdua de milers de milions en exportacions anuals d’aquest recurs, i les dificultats per a pagar el deute internacional es feren palesos el Divendres Negre, el 18 de febrer de 1983, quan a causa de les polítiques econòmiques del President Herrera Campins, la moneda veneçolana, el bolívar, es devaluà abruptament davant el dòlar. El fet que la comunitat internacional només acceptés el pagament dels deutes en dòlars empitjorà la situació, formant una profunda crisi econòmica i un auge de la inflació. Tot i els intents per a controlar la caiguda en el valor de la moneda, baixà en picat fins al 1989, deteriorant així el poder adquisitiu de la població. De la “Venezuela Saudita” es passà a un país amb alts índexs de pobresa extrema que, com la resta de Llatinoamèrica, era obligat a pagar el seu deute per intercessió dels Estats Units i l’FMI.

Carlos Andrés Pérez seria tornat a investir President de Veneçuela el 1988, prometent salvar al país d’aquella caiguda sense fre. El seu paquet econòmic era promogut per l’FMI, pel que havia d’alliberar les taxes d’interès en el sistema financer, eliminar les taxes de canvi preferencials que tractaven -sense èxit- de frenar la inflació galopant, alliberar els preus dels productes, inclosa la gasolina, incrementar les tarifes dels serveis públics i congelar els càrrecs de l’administració pública, eliminar els aranzels al comerç exterior, així com optar per la privatització de nombroses empreses estatals. És a dir, el que es pretenia era aplicar el model neoliberal dels Chicago Boys, de Reagan, Thatcher o Pinochet, per tal d’aconseguir el pagament del deute i sortir de la mala conjuntura econòmica.

Les mesures de xoc, anomenades “el Gran Viraje”, provocaren l’empitjorament de les condicions de vida de, sobretot, els més pobres del país, que ja havien vist reduïdes les seves possibilitats d’adquirir un mínim benestar en la caiguda de 1983 a 1989. La taxa creixent de pobresa extrema, davant d’aquestes mesures, només augmentaria; l’índex de Gini, creat per a mesurar la desigualtat econòmica, mostra uns alts valors per la dècada dels 80 que s’allargarien amb el temps. Això feu esclatar el país, originant protestes a nivell nacional, tot i que concentrades a Caracas. El 27 de febrer de 1989 s’iniciaria l’anomenat “Caracazo”.

Les protestes durant el “Caracazo” deixaren centenars de morts. Font: TeleSUR.
Les protestes durant el “Caracazo” deixaren centenars de morts. Font: TeleSUR.

Aquell mateix dia, la capital i gran part del país es sumí en el caos. Si bé en un inici les protestes foren pacífiques, davant la resposta desproporcionada dels cossos d’ordre de l’Estat es va respondre amb la construcció de barricades, saquejos i protestes violentes per tal de frenar les reformes i, fins i tot, fer caure el govern neoliberal. L’Executiu respongué suspenent les garanties constitucionals i aplicant el Pla Ávila, habilitant l’exèrcit per a actuar amb armes de guerra i prendre el control de la ciutat; la xifra de morts, tot i que no s’ha fet pública amb exactitud -la xifra oficial, 276, és considerada molt baixa-, es calcula en uns 400, en la seva immensa majoria civils.

La protesta finalitzà amb la modificació del pla de govern, alleugerint les reformes, tot i que acabarien sent aplicades en la seva majoria, duent a un augment del malestar social. Això, sumat a la inestabilitat política que provocà el “Caracazo”, seria latent durant els anys 90, sent considerat un dels principals antecedents de l’anomenada com a Revolució Bolivariana d’Hugo Chávez.

La Revolució Bolivariana: de Chávez a Maduro

Hugo Chávez es va anar consolidant com una figura d’oposició al neoliberalisme i a l’intrusisme de l’FMI i els Estats Units en la política veneçolana; alguns parlamentaris, fins i tot, consideraren que el “Caracazo” fou obra seva per tal de desestabilitzar el govern i poder prendre el poder. Encara que no hi ha proves de tal cosa, cert és que, el 4 de febrer de 1992, Chávez va tractar de dur a terme un cop d’Estat contra el President Pérez i les polítiques neoliberals, la corrupció generalitzada, la utilització de les Forces Armades per a la repressió i el deteriorament de les condicions socioeconòmiques del país. Fou fallit, però la imatge pública del President quedà totalment desacreditada, mentre es creà un nou quadre polític, Hugo Chávez, heroi pels veneçolans que més havien notat les reformes; és a dir, els de menys recursos econòmics.

Poc després, el 27 de novembre del mateix any, un altre cop d’Estat tractaria d’alliberar Chávez de la presó i fer caure el Govern de Veneçuela, cada vegada més deslegitimat, però fou també fallit. L’any següent, el President seria obligat a renunciar pels casos de corrupció i la mala situació econòmica, i el nou Executiu alliberà a Chávez de la presó i tractà d’estabilitzar el país. La inflació, que superà el 100% a mitjans dels noranta, no es frenà, i la situació aparentava ser insalvable.

En aquest sentit, el 1998 Hugo Chávez guanyà les eleccions presidencials amb el 56.20% dels vots i donà per iniciada la Revolució Bolivariana. Pretenia trencar amb el passat de corrupció, mala gestió i submissió als designis dels Estats Units, establint l’autonomia nacional, la democràcia participativa, una economia autosostenible, ètica de servei al poble, distribució justa dels ingressos del petroli i lluita contra la pobresa. La primera acció fou la redacció d’una nova Constitució, aprovada el 1999 amb un 71.78% dels vots, garantint la descentralització del govern, els drets indígenes i ambientals, la possibilitat de convocar referèndums revocatoris de lleis, l’abolició del Senat, l’eliminació del servei militar obligatori i el canvi de nom del país, que passà a dir-se República Bolivariana de Venezuela, entre altres aspectes. El canvi seria confirmat en unes eleccions avançades per l’any 2000, on Chávez s’imposà amb el 59.76%.

Chávez sent investit amb el poder Executiu. Font: El Comercio.
Chávez sent investit amb el poder Executiu. Font: El Comercio.

Davant els canvis enfocats a la millora social i al control estatal de part de l’economia, l’oligarquia veneçolana respongué amb un intent de cop d’Estat el 2002; algunes fonts apunten al suport a aquest per part de José María Aznar i George Bush, donant suport logístic i econòmic per a fer caure Chávez i tornar a privatitzar el país. Tot i estar a prop de ser un cop exitós, no reeixí; Chávez admetria anys després que fou aquell el moment en el qual les seves polítiques prengueren un caire més antiimperialista i socialista, centrant-se en la creació de programes socials com les missions bolivarianes, de caràcter mèdic, educatiu, etc., i el Pla Bolívar 2000 d’infraestructures, aprofitant alhora la bonança internacional i la crescuda dels preus del petroli.

El creixement de l’economia veneçolana sota Chávez es traduí en una notable reducció de la pobresa i la desigualtat. El President liderà la pujada de preus del petroli decretada per l’OPEP el 2005 i denuncià la continuïtat de la Doctrina Monroe per part dels Estats Units, que sota la frase “Amèrica pels americans”, havien legitimat l’aplicació de l’Operació Còndor per a convertir tota Llatinoamèrica en el pati del darrere de les seves polítiques; la frase corregida, doncs, era “Amèrica pels (nord)americans”. Alhora, Chávez realitzà un fort acostament amb Fidel Castro i la Cuba socialista, el que posà tensió amb l’administració Bush; progressivament formà un grup de dirigents llatinoamericans d’esquerres que s’oposaven a l’imperialisme dels Estats Units, com Evo Morales a Bolívia, Néstor Kirchner a l’Argentina, Lula da Silva al Brasil, Rafael Correa a l’Equador o Nicanor Duarte al Paraguai, l’anomenada “marea rosa” o “pink tide”.

Reunió del “pink tide” l’any 2007. Font: Presidencia de la Nación Argentina.
Reunió del “pink tide” l’any 2007. Font: Presidencia de la Nación Argentina.

Veneçuela va prosperar lligada als preus a l’alça del petroli, mentre Chávez seguí en el poder, guanyant un referèndum el 2004 i dues eleccions més, el 2006 i el 2012. En les últimes, però, no arribà a prendre possessió, ja que morí el març de 2013 de càncer; poc després es convocaren noves eleccions, on el seu successor, Nicolás Maduro, fou escollit nou President.

Coincidint amb la mort de Chávez, Veneçuela es sumí en una crisi econòmica, de la mà de la davallada dels preus del cru. La dependència total d’un recurs natural ha implicat -també en aquest cas- nombroses davallades econòmiques en la història; el fet de no haver diversificat de forma suficient l’economia veneçolana dugué a l’inici d’aquesta crisi. Val a dir, però, que si bé podria haver estat superada, la crisi empitjorà degut al bloqueig internacional, els moviments de sabotatge de l’oposició interior, i les sancions imposades pel govern de Donald Trump a partir de 2017, provocant un estat d’emergència traduït en el món de la política. A més, el “pink tide” llatinoamericà ha desaparegut, havent-hi un auge de les dretes arreu, amb alguna excepció com Mèxic o Bolívia.

El cop de Trump i Guaidó

Després que Maduro guanyés les eleccions de 2018 amb àmplia majoria, els Estats Units, àvids de petroli barat i proper, s’adonaren de la dificultat de fer caure el règim bolivarià amb bloquejos i sancions. Les altres dues grans potències mundials, Xina i Rússia, aportaren crèdits i construïren bases militars respectivament al país caribeny, el que suposà una emergència pel govern dretà de Trump. Els Estats Units no podien permetre que la Doctrina Monroe, després de dos segles, fos trencada, com ho feu Castro a Cuba anys abans, i donà suport a l’oposició veneçolana per a dur a terme un cop d’Estat. Alhora, ajudà a aconseguir suport al cop a partir de l’OEA i les aliances amb la Unió Europea.

És una situació que recorda de manera preocupant al cop a Xile el 1973. Un govern socialista escollit a les urnes, el d’Allende, es proposà un canvi radical de les polítiques estatals enfocant-les en la millora social, l’antiimperialisme i la democràcia participativa. Després de ser boicotejat per l’administració Nixon, que creà una crisi econòmica per la manipulació dels preus del coure, el principal producte xilè, es donà suport logístic al cop de Pinochet, que s’imposà al poder presidencial. En aquest cas, el paral·lelisme és clar, si bé cal canviar el coure pel petroli i cal tenir en compte el fet que, a Maduro, les Forces Armades no li han girat l’esquena. El temps dirà si Veneçuela marca l’inici d’una nova Operació Còndor pel restabliment del control nord-americà de l’Amèrica Llatina, o si bé Trump és frenat a l’Orinoco.

Read More

Havent assolit la independència d’una Espanya immersa en convulsions internes, els nous Estats llatinoamericans nasqueren sense Nació. La fragmentació fronterera al continent no va implicar, en un primer moment, una diferència de sentiment de pertinença a una nacionalitat concreta, el que va permetre experiments (tots fallits) per a la unió de països en federacions, com la Gran Colòmbia de Bolívar o la Confederació Perú-Boliviana d’Andrés de Santa Cruz. La necessitat de crear una Nació per a la diferenciació entre els països de la regió va dur als llatinoamericans a considerar com a objectiu polític principal la consecució d’un projecte liberal compartit per la totalitat de l’oligarquia del país; era la Nació en el sentit francès de la paraula, com a comunitat de voluntats comunes, a falta de diferència lingüística o cultural amb els veïns.

L’objectiu principal, és a dir, la construcció de la Nació, passava per la necessitat de les diferents oligarquies d’emmarcar el seu país dins del que s’anomenava com a “concert de nacions civilitzades”; amb això, es referien a introduir els Estats llatinoamericans en l’elit econòmica mundial a partir de projectes de Nació viables i exitosos. Cada Estat tindria el seu projecte nacional particular, que el diferenciaria del veí i que hauria de dur-lo a l’Olimp econòmic. Per a imposar-lo, s’optà per dues vies diferents: o bé l’acord entre diversos grups socioeconòmics, o la imposició d’un projecte de Nació d’un grup oligàrquic concret.

El que sembla clar és que en els països llatinoamericans això es donaria entre 1840/50 i 1880, ordenant les economies de la regió en agràries, ramaderes, mineres i extractives, segons les qualitats del país en concret, per tal d’incrementar la producció i l’exportació. Per les característiques de la regió, aquest projecte havia d’alliberar capitals, així com el mercat de mà d’obra, al mateix temps que expandir la frontera agropecuària, aprofitant la gran quantitat de recursos naturals de què es disposaven per al comerç amb Europa i Amèrica del Nord. Per assolir aquests objectius, es desenvoluparien processos interns en cada país en funció de la història colonial i de les potencialitats econòmiques existents, amb l’objectiu d’implementar l’ordre liberal. A l’Amèrica Llatina trobem tres vies per a la implantació del projecte nacional.

En primer lloc, l’abolició de l’esclavitud. Aquesta es duria a terme en regions amb una economia i societat estructurada al voltant de l’existència de la plantació amb mà d’obra esclava, és a dir, bàsicament a la zona del Carib. S’iniciaria una lenta transformació cap al treball assalariat, alliberant així la mà d’obra per al projecte liberal.

n algunes zones de l’Amèrica emancipada d’Espanya, com Colòmbia o Veneçuela, l’esclavitud tenia un pes fonamental en l’economia. Font: National Geographic.
En algunes zones de l’Amèrica emancipada d’Espanya, com Colòmbia o Veneçuela, l’esclavitud tenia un pes fonamental en l’economia. Font: National Geographic.

En segon lloc, les reformes liberals. Serien promulgades en regions on les institucions, com l’Església o les comunitats indígenes, que acumulaven terres i mantenien a mà d’obra vinculada a aquestes, eren importants. Implicaren reformes econòmiques (com les desamortitzacions a l’Església secular, l’abolició del tribut indígena…), socials (amb legislació relativa a la mà d’obra) i institucionals (creant un Registre Civil i secularitzant la vida quotidiana).

Finalment, la tercera via fou la colonització de les terres mal anomenades com a “buides”. Això implicaria expandir la frontera interna agropecuària i extractiva cap a les zones on l’Estat colonial no havia arribat a establir la seva autoritat. Les repúbliques que guardaven territoris d’aquestes característiques en el seu interior, com el Perú, Bolívia, l’Argentina o Xile, es disposarien a créixer a costa d’uns territoris que consideraven deserts, però que en la seva majoria eren poblats per comunitats indígenes.

Tres factors fonamentals permetrien a les noves repúbliques llatinoamericanes prendre el control d’aquests territoris “desèrtics” sota el pretext d’expandir la “civilització”. D’una banda, la migració internacional, vivint processos en què tenien a veure els factors d’expulsió d’Europa, que aportava els immigrants per a la subsistència, i els d’atracció a Amèrica, que acabava fent arribar els que volien millorar la seva situació; així com les polítiques migratòries, trobant diferències entre els països llatinoamericans a partir d’interessos econòmics dels grups dirigents. Entre 1850 i 1930 arribarien uns 14 milions d’immigrants a l’Amèrica Llatina. Per altra banda, la construcció d’infraestructures, vivint un auge en la navegació fluvial i el ferrocarril, a partir de la iniciativa pública i privada al servei de l’economia dedicada a l’exportació. Finalment, per l’existència de capitals estrangers, amb crèdits als governs llatinoamericans i inversions en activitats econòmiques com la mineria, l’agricultura, les finances i els serveis, que incentivaven l’expansió.

Exemples de “Conquesta del Desert”: de la Patagònia a la Guerra del Chaco

Tenint en compte aquestes premisses, podem observar exemples d’incorporació de territoris considerats “buits” al projecte nacional, i els conflictes que van suposar pels Estats republicans i per les poblacions preexistents. El cas més conegut fou, sens dubte, l’anomenada Campanya del Desert protagonitzada per l’Argentina. Tot i que la historiografia sovint la veu iniciar el 1878, les campanyes de les repúbliques del Riu de la Plata cap al sud són presents des de 1833, atacant directament a la població indígena. El cabdill argentí Juan Manuel de Rosas veié en l’expansió cap al sud una via d’augment de les exportacions i de fre a la inestabilitat interna, repartint les terres entre els seus col·laboradors més pròxims. Això li donà un poder immens a ell i a la ciutat de Buenos Aires, que es configurà ràpidament com a centre de poder principal de l’Argentina. Rosas demostrà la fortalesa de les milícies que tenia sota les seves ordres a partir de la contínua matança de les comunitats nadiues, i la puixança econòmica resultant de l’expansió agrícola i ramadera duria a atraure immigració europea per a poblar el “desert” amb gents “civilitzades”.

La Campanya del Desert argentina no acabà amb Rosas, sinó que continuà i fins i tot augmentà la seva intensitat. Entre 1878 i 1881, l’Estat argentí incorporà gairebé 1,4 quilòmetres quadrats de territori a la Pampa i la Patagònia, així com al Chaco del nord. Pobles com el maputxe o el tehueltxe foren gairebé exterminats, i d’altres, com els mamultxes, serien erradicats del territori a la pràctica. Presidents argentins com Julio Argentino Roca posaren a les comunitats originàries en el punt de mira, i donaren autonomia a l’exèrcit per perpetrar un etnocidi d’arrel institucional. Volien, així, convertir el “desert” teòric en un de pràctic, buidant zones atractives per a l’economia de gents considerades com a “no civilitzades” per a reomplir-les amb immigració europea que dediqués la seva vida a la “prosperitat” de l’economia nacional.

Els militars atacarien sense dubtar les poblacions indígenes fins a reduir algunes a la inexistència. Font: Museo Histórico Nacional, Buenos Aires.
Els militars atacarien sense dubtar les poblacions indígenes fins a reduir algunes a la inexistència. Font: Museo Histórico Nacional, Buenos Aires.

Mentre l’expansió argentina fou la més coneguda d’aquestes, en trobem d’altres, més tardanes, que també implicaren conseqüències de llarg abast per als països implicats i per a les comunitats indígenes del territori. És el cas de l’expansió al Chaco de Bolívia i Paraguai, que dugué a l’esclat de la guerra entre els dos països als anys 30 del segle XX. Davant un moment de crisi mundial, havent caigut la borsa de Nova York l’any 1929, tant Bolívia com Paraguai necessitaven accedir a nous recursos naturals que compensessin la davallada en les exportacions que sofrien. Les grans companyies petroleres es feren ràpidament ressò de la possibilitat de trobar petroli al Chaco, i mentre la britànica Royal Dutch Shell es posicionaria al darrere del govern paraguaià, la nord-americana Standard Oil finançaria l’ocupació boliviana del territori per a iniciar prospeccions a la zona.

L’ocupació paraguaiana fou de naturalesa simple, ignorant o directament exterminant la població indígena, però en canvi la boliviana es dugué a terme a partir de diversos instruments. Per una part, les missions cristianes van tenir un rol fonamental per al sotmetiment indígena; és a dir, per a l’aplicació sobre ells del projecte de “civilització” que l’Estat prometia. A més, els reduïts suposarien una font de mà d’obra per als terratinents del voltant en una zona de baixa densitat poblacional. Alhora, trobem la via militar, amb una expansió a través de la construcció de forts i destacaments per a actuar contra els considerats “salvatges”, imitant així l’acció del Paraguai. Finalment, també s’utilitzaria la colonització directa amb l’establiment de colònies agrícoles, tot i que la totalitat dels intents van fracassar (el més famós fou el de l’aventurer nord-americà Bill Murray, frustrat per l’exèrcit del Paraguai).

Les poblacions indígenes no es mantindrien indiferents davant la presència estatal al Chaco i els atacs, tot i que invisibilitzats en la historiografia, es succeïren en el temps. Una de les poques fites històriques que han transcendit en aquest sentit foren les batalles de Kuruyuki, on una coalició de grups Chiriguano tractaren de forçar la marxa dels colonitzadors blanc-mestissos, però acabaren per ser derrotats davant la seva desunió i la resposta militar boliviana. La massacre resultant provocà un canvi en l’estratègia dels Chiriguano, que com altres poblacions indígenes deixaren les armes per a lluitar per aconseguir títols de propietat de la terra.

La Guerra del Chaco seria un conflicte sanguinari del que els indígenes no n’estarien absents. Font: Europa Press (Notimérica).
La Guerra del Chaco seria un conflicte sanguinari del que els indígenes no n’estarien absents. Font: Europa Press (Notimérica).

La situació dramàtica de les comunitats no acabà així. L’expansió paraguaiana i la boliviana acabarien per trobar-se, i la tensió per al control d’un territori suposadament ric en hidrocarburs creixeria cada vegada més. Després de discussions i mediació internacional, tant la disputa territorial com l’empresarial, entre la Standard Oil i la Royal Dutch Shell, s’imposà, i les escaramusses es transformaren en conflicte. A la Guerra del Chaco resultant, duta a terme entre 1932 i 1935, els principals afectats foren els indígenes, reclutats forçosament per a lluitar en ambdós bàndols, veient convertits els seus territoris en escenaris de guerra i sent oblidats pels relats i la historiografia resultant. Serien sovint relocalitzats en missions, obligats a desplaçaments i utilitzats com a instruments en l’aparell bèl·lic, pel que encara que no se n’acostumi a parlar, la Guerra del Chaco és inexplicable sense veure la col·laboració -forçosa o no- de la població local.

Aquest fet té més pes quan tractem de visualitzar les condicions en què els diferents exèrcits van haver de viure. Paratges inhòspits i desolats del que l’autor bolivià Augusto Céspedes dona diverses pinzellades en els seus relats:

“Verano sin agua. En esta zona de Chaco, al norte de Platanillos casi no llueve, y lo poco que llovió se ha evaporado. Al norte, al sur, a la derecha o a la izquierda, por donde se mire o se ande en la transparencia casi inmaterial del bosque de leños plomizos, esqueletos sin sepultura condenados a permanecer de pie en la arena exangüe, no hay una gota de agua, lo que impide que vivan aquí los hombres de guerra. Vivimos, raquíticos, miserables, prematuramente envejecidos los árboles, con más ramas que hojas, y los hombres, con más sed que odio”.

Així, sense la presència indígena, que coneixia el terreny i la possibilitat d’accés a recursos vitals com l’aigua, era impossible per a ambdós Estats dur a terme una guerra en tals condicions, però tot i això no apareixerien en el relat històric que s’ha traslladat fins a l’actualitat del conflicte. Després de la victòria del Paraguai, el territori passaria a ser a ulls del món com a homogeni, i les seves diverses poblacions seguirien sent ignorades i sistemàticament invisibilitzades en pro del projecte nacional oligàrquic. Així, el Chaco passava, en la teoria, a formar part de la Nació, a ser significatiu per la seva economia, i deixava de ser un “problema fronterer” o un territori “buit”.

Reflexions finals

L’Estat-Nació llatinoamericà va ser, a la pràctica, un projecte imposat per l’oligarquia de cadascun dels Estats de la regió al segle XIX, amb conseqüències de llarga durada. Cada país tingué un procés emmarcat en les seves característiques, però en definitiva el model d’aplicació del projecte va ser bàsicament compartit, tenint en alguns més importància l’abolició de l’esclavitud, en d’altres les reformes liberals, i en altres l’anomenada “conquesta del desert”.

Aquest últim cas, repassat aquí, implicava l’ocupació per la força de territoris on ja hi havia població caçadora-recol·lectora. Havent participat sovint del comerç amb els grans imperis precolombins, i sent bàsicament ignorats per colonitzadors com els hispànics, que es centraren en la conquesta de societats més complexes a escala política, seria en els temps de les noves repúbliques quan es posaria el focus d’atenció més clarament sobre aquestes poblacions.

Les comunitats indígenes no eren considerades com a grups de persones “civilitzades” i, per tant, havien de deixar pas al “progrés”, pacíficament o per les armes. L’Argentina i la seva Campanya del Desert ens mostra com un Estat es dirigí directament a l’extermini d’aquestes poblacions per a l’expansió del seu projecte nacional. En canvi, el cas del Chaco ens permet veure com, a més de ser un objectiu a abatre, els indígenes podien ser també un instrument a utilitzar segons el criteri de cada país per a ocupar un territori a priori interessant per a l’economia.

Les conseqüències per a les poblacions indígenes, però, sovint acabarien per ser les mateixes: expropiació dels territoris, desplaçaments forçosos i mort o fugida. Un llegat de gran duresa que ha perdurat fins a l’actualitat; fou la destrucció del món indígena per part d’un nou rival com eren les repúbliques liberals americanes. Les comunitats indígenes americanes apareixen com a marginades del joc polític republicà encara en ple segle XXI, i només en alguns països s’han fet passos per a encabir a tota la població dins el projecte nacional actual. El cas més famós és el de l’Estat Plurinacional de Bolívia, que feu néixer la població boliviana el 2009, pocs anys després de la victòria a les eleccions presidencials de l’aimara Evo Morales, a través d’un referèndum on s’acceptava una nova Constitució pel país i es blindava la igualtat d’oportunitats per a indígenes, mestissos i blancs.

Read More