Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya
Fotograma de la sèrie Marco Polo, en el qual apareixen els personatges de Kublai Khan, a l’esquerra, acompanyat pel propi Polo.
Fotograma de la sèrie Marco Polo, en el qual apareixen els personatges de Kublai Khan, a l’esquerra, acompanyat pel propi Polo.

← La llegenda del Preste Joan (I): creació i evolució del mite medieval (s. XII-XIII)

No hi ha dubte que Marco Polo (1254-1324), considerat el viatger medieval per antonomàsia, i per extensió l’obra literària que glossa els seus viatges, ha deixat una empremta important dins la cultura occidental. Per una banda perquè la dita obra, coneguda com el Llibre de les Meravelles o també com El Milió, inaugurés o, si més no, assentés les bases d’un gènere literari, el de la literatura de viatges, que coneixeria, arran de la seva publicació, un desenvolupament molt notable. Però sobretot, també, per la difusió que va tenir l’obra arreu de tota l’Europa Occidental, amb més de cent manuscrits conservats i traduïda a diverses llengües, entre elles el català o l’aragonès. Si encara avui dia aquesta figura aconsegueix despertar l’interès del gran públic, com per exemple ens demostra la superproducció televisiva Marco Polo, que recrea les vivències del venecià a la cort de Kublai Khan (amb tantes llicències com li vulgueu trobar), no costa d’imaginar que en els segles XIV i XV la seva obra  fos molt més present encara, i formés part de les biblioteques i col·leccions de les diferents monarquies europees.

Per posar un exemple proper, sabem que el rei Pere el Cerimoniós va adquirir-ne un exemplar l’any 1372 a canvi de la suma de cinc florins d’or, a partir del qual es farien diverses còpies i traduccions. Per posar-ne un altre una mica posterior, amb motiu de la visita a Venècia l’any 1428, el príncep Pere de Portugal va rebre de mans del dux un exemplar del Milió, que tal vegada va exercir alguna influència en el seu germà Enric, conegut com el Navegant. El llibre va ser imprès per primer cop l’any 1483, i se’n conserva, amb les seves anotacions, un exemplar que havia sigut propietat del mateix Cristòfor Colom, i que probablement va ajudar-lo a formar les seves conviccions geogràfiques, així com també va alimentar el seu desig, i el de tants altres navegants, de viatjar a les Índies. A causa de les dificultats que va experimentar el comerç mediterrani arran de la expansió de l’Imperi Otomà al segle XV, i que les rutes terrestres de la Ruta de la Seda, com la que va emprar Marco Polo en el seu moment, eren impracticables per als occidentals per culpa del declivi dels imperis mongols, es van cercar altres rutes marítimes per poder accedir a l’Orient, font de molts productes de gran valor, com eren la seda o les espècies. Si bé darrere d’aquestes expedicions, que van donar peu al descobriment de noves rutes i fins i tot del continent americà, del qual els europeus desconeixien l’existència, hi havia motivacions principalment econòmiques, també hi esperaven trobar elements mítics i llegendaris, com ara el mític Eldorado, la Font de la Joventut, el protagonista de la llegenda que ens ocupa en aquest article, que no és altra que la del Preste Joan.

Segons havíem vist a l’anterior article (la lectura del qual és recomanable per a una millor comprensió d’aquest, que n’és una continuació), la presa de consciència geogràfica respecte del continent asiàtic com a conseqüència dels relats de viatges elaborats al llarg dels segles XIII i XIV va resultar en una certa pèrdua d’interès en la llegenda del Preste Joan, ja que aquest no havia pogut ser trobat, amb la qual cosa la llegenda va passar a ser vista amb cert escepticisme. Davant les dificultats que plantejava defensar la seva presència a l’Àsia com a “senyor de les Índies”, el Preste Joan va començar a ser ubicat a l’Àfrica, de la qual els europeus tenien un coneixement superficial, amb la qual cosa podia acollir millor la presència d’un regne de llegenda i del seu rei-sacerdot cristià. Les vagues nocions europees sobre l’Àfrica subsahariana es reduïen a l’existència d’un gran sobirà, el rei de Mali, que governava sobre un extens territori i que controlava les rutes caravaneres de l’or de Guinea, un bé molt cobejat pels europeus, i algunes nocions sobre un antic regne cristià al Corn d’Àfrica, Etiòpia, i que a ulls dels europeus només podia tractar-se del regne del Preste Joan.

Malgrat les imprecisions geogràfiques, els portolans del segle XIV, molts d’ells obra dels cartògrafs jueus mallorquins, situaven aquests territoris i personatges damunt dels mapes, barrejant tot sovint elements de ficció amb altres reals. L’Atles Català elaborat per Cresques, un d’aquests jueus mallorquins, cap al 1375, ens permet apreciar l’evolució de la cartografia:  la necessitat i l’experiència de la navegació resulten en representacions molt més fidels, si més no dels relleus mediterranis. Malgrat aquesta evolució, encara hi tenen cabuda elements fantàstics i propis de la llegenda, ubicats, com no podia ser d’altra manera, en territori asiàtic o africà.

Representació dels reis d’Orient, vinculats per la llegenda amb el Preste Joan, segons apareixen a l’Atles de Cresques. La llegenda de la imatge resa el següent: “Aquesta pruvíncia és apel·lada Tarísia, de la qual axiren los III Reys fort savis, e vangueren en Batlem de Judea ab lur dons e adoraven Jhesu Christi, e són sebolits en la ciutat de Cologna, a dues jornades de Bruges”.
Representació dels reis d’Orient, vinculats per la llegenda amb el Preste Joan, segons apareixen a l’Atles de Cresques. La llegenda de la imatge diu el següent: “Aquesta pruvíncia és apel·lada Tarísia, de la qual axiren los III Reys fort savis, e vangueren en Batlem de Judea ab lur dons e adoraven Jhesu Christi, e són sebolits en la ciutat de Cologna, a dues jornades de Bruges”.

Aquesta presència d’elements meravellosos o fantàstics respon a l’ús que els cartògrafs com Cresques van fer de la literatura de viatges per documentar-se sobre uns territoris dels quals no disposaven informació de primera mà. Com he començat per explicar, un dels llibres que va aconseguir una major difusió en aquell temps va ser el de Marco Polo. Un fenomen curiós i molt simptomàtic al voltant de les traduccions que d’aquesta obra es van fer a l’aragonès o al català va ser la inclusió de referències a Etiòpia respecte del regne del Preste Joan, que no es troben a edicions més antigues. Aquest fet, junt amb la presència del Preste Joan i altres elements meravellosos a la cartografia de l’època, explica en bona mesura l’adaptació i la reubicació del Preste Joan, i el seu trasllat de les estepes asiàtiques al continent africà, al mateix temps que s’hi traslladava l’interès dels europeus, principalment dels portuguesos. No és casual que una obra portuguesa de finals del segle XIV, coneguda com el Libro del conosçimiento, relat fictici de característiques semblants a l’obra de John de Mandeville esmentada a l’article anterior, a mig camí entre la literatura de viatges i la literatura utòpica, ubiqui inequívocament el Preste Joan al continent africà, tot i que no podem dir que aquesta fos la principal motivació de l’exploració de la costa africana pels portuguesos.

En primer terme aquests es veien atrets per Guinea i pel trànsit de l’or, cosa que va portar Portugal a empreses militars com la conquesta de la plaça nord-africana de Ceuta, terminal de les rutes caravaneres, l’any 1415, que tanmateix no va servir per controlar-ne els fluxos de l’or. De manera més distant, tenien interès en trobar el regne pretesament ric i amistós del Preste Joan, al qual esperaven trobar sense necessitat de circumnavegar l’oceà, una possibilitat no contemplada per les primeres expedicions navals portugueses. Per contra, esperaven tenir accés a aquest regne a través de dreceres fluvials, cosa que explica en part la persistència amb què van explorar els rius de l’Àfrica occidental, atrets per notícies sobre governants de l’interior als quals confonien amb el mític Preste, amb resultats més aviat decebedors.

Mapa que mostra el recorregut de les rutes seguides per Bartolomeu Dias, primer navegant a creuar el Cap de les Tempestes, i la ruta de Vasco da Gama cap a la costa occidental de la Índia.
Mapa que mostra el recorregut de les rutes seguides per Bartolomeu Dias, primer navegant a creuar el Cap de les Tempestes, i la ruta de Vasco da Gama cap a la costa occidental de la Índia.

Com és ben conegut, i per les raons esmentades anteriorment, Portugal va dedicar grans esforços, malgrat tractar-se d’un territori relativament modest, a l’exploració del litoral africà. Aquestes expedicions foren finançades tant amb patrocini de personatges de la cort, com Enric el Navegant, que des de la seva posició d’infant de Portugal va ser el primer gran mecenes de l’exploració atlàntica, com també gràcies a la iniciativa privada, com va ser el cas de Fernão Gomes, a qui la corona va arrendar els drets comercials al litoral guineà l’any 1469 a canvi d’una renda anual i de la obligació d’explorar cent llegües de costa cada any. Amb el regnat de Joan II (1481-1495) la corona reprèn l’interès per les expedicions, que serien mantingudes pel seu successor Manuel I; l’empresa esdevingué més ambiciosa encara, amb l’objectiu de descobrir i assegurar una ruta cap a les Índies. Això es faria possible gràcies a navegants com João Afonso de Aveiro, Diogo Cão, Bartolomeu Dias, i Vasco da Gama, que va arribar a la costa de Malabar l’any 1498, després de completar la ruta que seria coneguda com a Carreira da Índia, circumnavegant el continent Africà per l’aleshores batejat com Cap de les Tempestes (actual Cap de Bona Esperança).

Dins aquest context d’exploració del continent africà i de la ferma voluntat de la monarquia portuguesa de descobrir una ruta alternativa cap a les Índies, resulten d’especial interès per al tema que ens ocupa els diferents enviats per Joan II a l’Orient per tal d’obtenir informació relativa al conjunt de l’Oceà Índic i dels diferents països (Etiòpia entre ells, i conseqüentment el Preste Joan, que se suposava rei d’aquell país) banyats per les seves aigües. L’any 1485 va enviar Frei Antonio de Lisboa i Pero de Montarroio al Llevant amb la missió d’arribar al Preste Joan per terra, però aquests no van arribar més lluny de Jerusalem, a causa del seu desconeixement de l’àrab i la falta d’atreviment. Aquestes dues qualitats, necessàries en una empresa d’aquestes característiques, les reuniria a la perfecció Pero da Covilhäo, un autèntic murri que va aconseguir, via Cairo i Aden, arribar a l’Índia i realitzar un reconeixement dels ports comercials a la costa de Malabar, especialment el de Calicut i Goa, així com també dels de la costa oriental africana, com Kilwa i Mombasa. Transmesos els seus informes, un cop va tornar al Cairo, als jueus Abraham de Beja i José de Lamego, emissaris del rei de Portugal, l’any 1490 li van encomanar la tasca de viatjar a Etiòpia, passant abans per Ormuz, enclavament estratègic i magatzem de les espècies al golf Pèrsic. Abans d’això, però, Covilhäo va decidir que no havia vist prou món i, en contra de les directrius que li havien facilitat, va realitzar el pelegrinatge a la Meca fent-se passar per musulmà, cosa que era perillosíssima, i va visitar el monestir de Santa Caterina, a la península del Sinaí, entre altres aventures, que van fer que trigués tres anys a arribar a Etiòpia. Allà va ser rebut amb honors, de tal manera que ja no va abandonar aquella terra. Hi  seria trobat, trenta anys després, per la primera ambaixada oficial portuguesa a Etiòpia, encapçalada per Rodrigo de Lima; no ens podem ni arribar a imaginar la seva sorpresa en veure Covilhäo .

Imatge del castell de Gondar, capital creada ex novo pels emperadors etíops Fasil i Fasilides, al segle XVII
Imatge del castell de Gondar, capital creada ex novo pels emperadors etíops Fasil i Fasilides, al segle XVII

No és tampoc gratuït que esmenti l’ambaixada de Rodrigo de Lima si parlem del mite del Preste Joan, ja que formava part de l’expedició el capellà Francisco Alvares, a qui podem atribuir la culpa de l’ensorrament del mite, gràcies a la seva obra Verdadeira Informação das Terras do Preste João das Índias, a la qual dóna fe d’allò que ell va observar i descriure en termes realistes i amb una mirada oberta, sense prejudicis. Aquesta obra va ser la primera en difondre’s per Europa amb una descripció del regne etíop, i d’aquesta manera va ajudar a posar fi a una llegenda que, amb les transformacions i modificacions que he intentat descriure al llarg d’aquestes pàgines, formava part de l’imaginari europeu d’ençà del segle XII. Tanmateix, la llegenda i la cerca del Preste Joan va donar lloc, a partir de l’esmentada ambaixada de Rodrigo de Lima, a un període d’estreta col·laboració entre Portugal i Etiòpia: es proporcionaren mútuament ajut militar i els portuguesos aportaren la seva habilitat com a constructors, com proven ponts i castells d’aquella època que encara es conserven arreu del territori.

A fi de posar una mica d’ordre i mirar de recapitular per tal que aquestes pàgines  siguin alguna cosa més que un compendi de dades més o menys interessants i puguem extreure d’elles alguna reflexió, caldria recordar que la llegenda del Preste Joan pateix una important transformació als segles XIV i XV. El mite d’aquest rei-sacerdot cristià, senyor d’un regne oriental ple de mirabilia o elements extraordinaris, i que en un primer moment és fruit del context polític i cultural del segle XII, es comença a identificar progressivament, en funció dels canvis de mentalitat propis de la Baixa Edat Mitjana, amb el Negus, o sobirà del regne cristià d’Etiòpia, a l’Àfrica. Establir contacte amb aquest sobirà serà una de les motivacions, potser no la principal, però si més no una excusa recorrent, perquè el regne de Portugal es llanci a l’exploració de la costa africana i a la recerca de noves rutes marítimes. El Preste Joan serà un element present en la cartografia de l’època, cada vegada més empírica, així com de la literatura de viatges, fins que al segle XVI la seva existència queda desmentida pels primers portuguesos que visiten el regne etíop, on no troben ni al Preste ni cap de les meravelles associades a la seva figura. Aquest desengany ulterior, malgrat tot, no treu que, mentre va haver-hi gent confiada de la veracitat de la llegenda, el Preste Joan va existir durant més de quatre segles, ja que aquest, com tots els mites i llegendes, poden ser considerats reals en la mesura que nosaltres hi creiem.

 

Read More

→ La llegenda del Preste Joan (II): evolució i pervivència del mite medieval (s. XV-XVI)

Segons afirma el gran historiador francès Jacques Le Goff, autor de nombroses obres relatives a la història de la cultura i el pensament medieval, els límits entre allò real i allò imaginari són variables i més o menys estrets en funció del moment. La societat medieval, definida a grans trets, es caracteritza entre altres coses per una concepció del món carregada de simbolisme i per la importància del cristianisme a l’hora de crear i d’interpretar aquests codis simbòlics. Aquesta manera medieval d’entendre el món, que dista tant de la nostra, va donar lloc a la creació de mites i llegendes de tot tipus, creades en un moment històric concret en funció d’un context social i cultural concret. Aquestes llegendes són, doncs, el resultat de la necessitat d’explicar allò inefable i d’adaptar la realitat als elements simbòlics amb els quals els medievals interpretaven el seu món.

 Aquestes llegendes, mites i altres històries meravelloses han donat lloc a múltiples manifestacions culturals i sobretot literàries. La literatura medieval dels segle XI i fins les darreries del XV es recolza en gairebé tots els seus gèneres i estils i en major o menor mesura en allò que ells mateixos anomenen les mirabilia, o elements merav ellosos. Deixant de banda la literatura religiosa, ja sigui hagiogràfica, espiritual o mística, en la qual abunden els miracles (les mirabilia justificades per la intervenció divina), podem trobar elements meravellosos als diferents gèneres literaris de ficció, com ara les cançons de gesta o les novel·les de cavalleries de tradició artúrica, en les quals apareixen llegendes tan esteses com ara la del Sant Greal. Ara bé, la presència d’elements meravellosos a les fonts literàries no es limita solament a les obres de ficció, sinó que aquests es fan presents també a les cròniques, epístoles o relats de viatges, gèneres literaris considerats, en teoria, verídics i de major credibilitat. Una de les llegendes més esteses al llarg de l’E dat Mitjana, que evolucionaria i s’actualitzaria al llarg dels segles, és la del Preste Joan, un poderós rei-sacerdot cristià, el regne del qual es trobava més enllà de les terres dels infidels, i que, de poder contactar amb ell, ajudaria als cristians a derrotar els seus enemics en la fe.

 La llegenda del Preste Joan, o Presbyter Iohannis, apareix i es difon per l’Europa cristiana a partir del segle XII, motivada en part per la mentalitat apocalíptica d’una cristiandat amenaçada, així com d’un context de rivalitat secular entre el Papat i el Sacre Imperi romà (coneguda com la querella de les Investidures). A això, se li ha de sumar la situació de projecció sobre l’Orient i conflicte amb l’Islam motivats per les Croades, amb una evident instrumentalització de les creences religioses per part dels grans poders, que, en la mesura que van poder, van tractar de treure partit també de la llegenda del Preste Joan i d’explotar-la en benefici propi.

 La llegenda també s’alimenta de la representació medieval del món, tan ben definida com poc corresponent amb la realitat, basada en nocions geogràfiques provinents d’autors clàssics, principalment de Claudi Ptolomeu i d’Aristòtil, sempre que aquestes no entressin en contradicció amb les Sagrades Escriptures. Això va donar lloc que nocions com el Paradís Terrenal o l’Infern fossin referències geogràfiques situades als mapes, que distorsionaven, així, la realitat geogràfica. Tot això té el seu interès ja que el Paradís Terrenal és situat, segons la tradició cristiana, a l’est, i acabarà identificant-se amb el regne del Preste Joan, que corresponia també amb les “Tres Índies”: un espai ignot i, com us podeu imaginar, ple d’elements meravellosos.

 

28
Còdex del Beat de Santo Domingo de Silos de l’any 1106, en el qual es poden observar la barreja d’elements d’origen biblíc amb accidents geogràfics.

La primera referència explícita a aquest llegendari i misteriós personatge la trobem a la Chronica sive Historia de duabus Civitatibus, escrita pel bisbe Otó de Freising. Aquest, segons testimoni d’un bisbe sirià, Hug de Jabala, dóna testimoni l’any 1145, de la derrota dels turcs a mans de les tropes del Preste Joan, vinculat per descendència als mags d’Orient, i que està compromès amb la defensa de Jerusalem, que en aquell moment es trobava en una situació molt delicada arran del fracàs de la Segona Croada. Malgrat que la llegenda patirà diversos canvis al llarg dels segles, adaptant-se així a diferents contextos culturals, un seguit d’elements comuns que apareixen per primera vegada a la crònica d’Otó de Freising s’aniran repetint en molts casos: la denominació del personatge, la seva condició de rei-sacerdot, el seu gran poder i la seva condició nestoriana, una interpretació oriental del cristianisme considerada herètica per l’Església de Roma… Aquest detall, segurament incòmode, afegia versemblança al relat, ja que els europeus tenien constància de l’existència de comunitats nestorianes a l’Orient. Per altra banda, aparentment la derrota turca recollida per Otó va tenir lloc l’any 1141, a l’actual Uzbequistan, a mans de la tribu dels mongols kara-kitai. No és casual que els mongols, que encara no han fet la seva aparició a ulls dels europeus, siguin identificats amb els exèrcits del Preste Joan, i no serà la darrera vegada que això passi. 

ottof
Otó de Freising, que a més de bisbe era l’oncle de l’Emperador Frederic Barbarroja

Si bé el testimoni de la crònica d’Otó de Freising es pot considerar la primera referència directa a la llegenda del Preste Joan, probablement el que va fer més per difondre-la i popularitzar-la va ser la Carta del Preste Joan, considerada pels experts com la farsa més ben tramada de la Baixa Edat Mitjana. Es tracta d’un document, que respon a un gènere, el de l’epístola, molt estès a l’Edat Mitjana, tot i que sovint, com en aquest cas, era emprat per donar versemblança o carta de naturalesa a fets ficticis o inventats. Datada al voltant de l’any 1165, i dirigida al basileu Manuel Comnè, Emperador d’Orient, la carta mostra un Preste Joan poderós, governant d’un regne descrit fent ús de tota mena de mirabilia imaginables, i que s’adreça al basileu Manuel en termes arrogants i gairebé humiliants, mostrant-se partidari de la croada. Aquesta carta seria reproduïda uns anys més tard canviant el destinatari pel Sacre Emperador Frederic Barbarroja; en els dos casos, amb finalitats propagandístiques més que evidents.

El compromís del Preste Joan amb la croada és una crida i una motivació per als sobirans cristians europeus, ja que, en cas que ells també hi acudissin, ho farien com a aliats del fabulós Preste Joan, capaç d’oferir una relíquia com l’Arca Santa com a present. I el que encara és més rellevant d’aquest personatge, tal com es descriu a la carta, el seu poder és absolut i de caire diví. Es tracta d’un sobirà totpoderós que harmonitza en la seva figura i en la seva condició de rex et sacerdos els dos poders, temporal i secular, que competien en aquell moment per l’hegemonia d’una Europa fragmentada, i com a tal s’entén com a una defensa de les posicions cesaropapistes imperials, també dites gibelines. La carta va tenir una ràpida difusió, va ser traduïda del llatí a diverses llengües vernacles, i va tenir resposta l’any 1177 per part del Papa Alexandre II, enfrontat a l’Emperador Frederic, que va dirigir al Preste Joan una altra carta demanant-li la seva conversió al catolicisme. La popularització de la llegenda va més enllà dels intents legitimadors dels papes i emperadors, però, i adquireix tints mil·lenaristes a mesura que empitjora la situació dels croats de Terra Santa, que veuen en la intervenció del Preste la seva única possibilitat de resistir contra els exèrcits musulmans. 

Ja al s. XIII, els cristians, amb la moral baixa per la pèrdua de Jerusalem l’any 1187 a mans de Salah-al-Din, veuran amb esperança les victòries sobre els musulmans d’un poble oriental. Es tracta dels mongols de Gengis Khan, que irrompran a l’Orient Mitjà arrasant-ho tot al seu pas, i novament els identificaran amb el Preste Joan. Això va ser així fins que van observar com envaïen els regnes de Polònia i Hongria, sense fer distinció en la religió dels territoris que aspiraven a conquerir (cosa que va fer que els mongols rebessin la denominació de tàrtars, en al·lusió a l’Infern i en una nova mostra de pensament escatològic). Això no va evitar que, en diverses cròniques i històries escrites des d’Europa, es celebressin les victòries de Gengis Khan, a qui prenien novament, però, pel Preste Joan. 

prestejuan-maravillas
Representació d’algunes mirabilia que consten a la Carta del Preste Joan, on es descriuen els habitants d’una de les seves províncies, que formen part de la nació de Gog i Magog, en una altra referència bíblica.

Posteriorment, i com és ben sabut, els mongols crearien un imperi de dimensions gegantines entre el Caucas i la Xina, i dins el qual garantirien el trànsit de les rutes cap a Orient. Aquesta pax mongolica, que duraria ben bé un segle, sumat a les necessitats diplomàtiques, a la curiositat i a les possibilitats comercials, va donar lloc a l’establiment de relacions entre Orient i Occident. Els líders europeus entenien la tolerància religiosa practicada amb pragmatisme pels sobirans mongols com una possibilitat d’or per a atreure uns senyors tan poderosos i convertir-los al cristianisme, i per tant van enviar diverses ambaixades i molts missioners per a aquest fi. Molts d’aquests viatgers van deixar constància escrita dels seus viatges, tot i que cap d’ells va tenir un impacte semblant al del cèlebre mercader venecià Marco Polo. A la obra, escrita a una presó genovesa per Rusticello de Pisa, coneguda com El Milió, s’expliquen els viatges del venecià a la Xina i pels diferents territoris d’Àsia, al servei del Khan dels mongols, que en aquell moment era Kublai, nét de Gengis. A la seva obra es refereix al Preste Joan, però no perquè afirmi haver-lo trobat. Al llarg d’un seguit de capítols dedicats a la història dels mongols, explica Polo que abans de Gengis els tàrtars (així els anomena ell) estaven dividits, i havien de pagar tribut al Preste Joan, anomenat també Uncà, i que el mateix Gengis va liderar la rebel·lió contra aquest Uncà, derrotant-lo i causant-li la mort. Lluny de culpar Gengis Khan de la mort del llegendari Preste, ja que parlem d’una obra que pretén enaltir tan Kublai com el seu avi Gengis, Polo els presenta com una solució de continuïtat amb el propi Preste Joan, ja que explica que Gengis va enllaçar els seus descendents amb els del Preste Joan, amb la qual cosa situa Kublai com a descendent del Preste. 

A mesura que avança el segle XIII i els europeus, gràcies als viatges de Giovani Pian di Carpini, Guillem de Rubruck, Marco Polo, Ricoldo de Montecroce, Giovanni de Montecorvino, Odorico de Pordenone o González de Clavijo (per citar-ne només alguns) es pren una major consciència geogràfica d’Àsia. Així, aquest continent perd l’halo de misteri que l’envoltava i que el feia idoni per a ubicar-hi les mirabilia oriens, entre les que destaca per la seva importància el Preste Joan. D’aquesta manera, i a partir del segle XIV, aquesta llegenda anirà perdent importància, tot i que no arribarà a desaparèixer. El cas és que la literatura de viatges dels segles XIV i XV mantindrà referències a aquest personatge fabulós, malgrat no estar ja tant de moda com als dos segles anteriors. Així, obres tan importants com el Llibre de les Meravelles del Món de John Mandeville recullen la tradició del Preste Joan. Tal vegada, i això ja és impressió meva, la incorporació d’elements meravellosos als relats de viatges, apropant-la més a la literatura utòpica que a la descripció geogràfica, donava credibilitat als propis relats, de manera que un viatge a l’Orient en el qual no apareguessin criatures sorprenents, regnes fastuosos o elements propis de la Bíblia seria menys versemblant, encara que hagués sigut més fidel a l’experiència viscuda pel viatger en qüestió. 

Els segles XIV i XV experimentaran l’evolució del mite del Preste Joan i la seva reubicació a l’únic continent conegut però inexplorat pels europeus: Àfrica, que miraré d’exposar en una continuació d’aquest article. En cas que aquest tema hagi suscitat l’interès del lector, i vulgui realitzar una aproximació distesa a la llegenda del Preste Joan, no puc sinó recomanar la novel·la Baudolino, d’Umberto Eco, que combina novel·la històrica, recreant amb molt detall el segle XII i el context de les lluites de l’Emperador Barbarroja amb les ciutats italianes, la picaresca del protagonista i els elements fantasiosos, aquestes mirabilia, que en boca del propi Baudolino, “quan tu dius una cosa que has imaginat, i els altres et diuen que és precisament així, acabes per creure-t’ho tu també”.

Read More