Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

ETA durant el Franquisme (II)

Dels orígens a la IV Assemblea Nacional

Els orígens d’ETA: el nacionalisme basc a la dècada de 1950

Per entendre el naixement d’ETA, en primer lloc hem d’anar a les arrels del nacionalisme basc. El pare del nacionalisme èuscar fou Sabino Arana (1865 – 1903), les tesis del qual es caracteritzaven per ser catòliques ortodoxes, profundament patriòtiques i antiespanyolistes, a l’hora que defensava la puresa de la raça basca.

La mort de Sabino Arana va provocar que els seus plantejaments perdessin força dins el partit nacionalista basc per excel·lència, el PNB, creat el 1895 pel mateix Arana. Arran d’aquest fet, apareix una primera escissió aranista ortodoxa dins del partit, el PNB – Aberri (1921 – 1930). En aquesta mateixa línia i amb la fi de la primera escissió, el 1934 es creà Jagi – Jagi (1934 – 1937), també amb referència política de l’aranisme, però amb un projecte polític propi que tenia com a objectiu la creació d’un front nacionalista basc per la independència i una major justícia social. Cal dir que Jagi – Jagi, tot i la influència de Sabino Arana, comptava amb militància provinent d’un sector de la immigració espanyola que no negava l’existència de la nació basca, al contrari que UGT o PSOE.

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la Segona Guerra Mundial (1939-1945) van tallar de soca-rel l’evolució del nacionalisme èuscar. Durant la guerra, el PNB aconseguí la presidència del govern provisional basc, format l’octubre de 1936 en el territori basc no ocupat per tropes rebels, amb José Antonio Agirre com a primer lehendakari de la història. En aquest context, el PNB inicia la seva gran crisi interna i, per extensió, això afecta bona part del nacionalisme basc: d’una banda, el PNB mantenia el poder de l’Euskadi republicana malgrat trobar-se lluny d’alguns dels plantejaments polítics de la Segona República, que eren contraris als valors del PNB, un partit catòlic i d’ordre.

A més, és en aquest context en el qual trobem episodis polèmics protagonitzats pel PNB i encara sense un consens historiogràfic clar, com és el cas del Pacte de Santoña del 24 d’agost de 1937. Mentre Bilbao -i gairebé Euskadi al complet- estava en mans de l’exèrcit rebel, alguns individus del PNB van pactar amb les tropes feixistes italianes. Ho feren a esquena del govern feixista instal·lat a Burgos. L’acord va permetre la rendició dels batallons bascos instal·lats a Santander, juntament amb el govern basc, a canvi de facilitar l’exili dels dirigents i que els presos fossin jutjats sota la jurisdicció italiana (fet que no es va complir). Un cop consumada la rendició, el lehendakari Agirre (el qual podria desconèixer aquest Pacte, ja que no està clara la seva participació) traslladà la seu del govern basc a Catalunya, des d’on acabaria marxant exiliat a París.

La fi de la Guerra Civil a tot el territori espanyol l’abril de 1939, un PNB molt afectat per la guerra va centrar-se en el manteniment del govern basc a l’exili, amb seu a París. La derrota del feixisme l’any 1945 va fer pensar al PNB que les forces aliades intervindrien l’estat espanyol per enderrocar el règim franquista. De fet, l’òrgan executiu del PNB, l’Euzkadi Buru Batzar (EBB), va predir en un butlletí intern que Franco no duraria més enllà del març de 1946. Quan aquest fet no va succeir, el PNB va caure en una profunda crisi interna i d’inoperància, fet que esperonà el naixement d’una nova organització de joves nacionalistes a la Universitat de Deusto: el grup per a l’estudi i la formació política Ekin.

Ekin no estava vinculat al PNB, però ben aviat va començar a impartir formacions a les joventuts del PNB Euzko Gaztedi (EGI, fundat el 1904). El contacte constant entre ambdues organitzacions va permetre que l’any 1955 es produís la confluència d’EKIN-EGI. Aquesta confluència, però, només va durar 3 anys, ja que el 1958 Ekin se separa d’EGI davant la impossibilitat de conciliar les diferències polítiques. Cal remarcar que Ekin es definia com aconfessional i progressista, fet que palesava des de la seva fundació un gran distanciament ideològic respecte el PNB.

Després d’aquesta escissió, EKIN, per diferenciar-se totalment d’EGI, passa a anomenar-se Euzkadi Ta Askatazuna (ETA). Existeix un ampli consens historiogràfic que avala la relació directa que existeix entre ETA i Ekin. No obstant això, la fundació de l’organització ETA encara no gaudeix d’un acord general. Iker Casanova apunta que el nom d’ETA neix a Deba (Guipúscoa) el desembre de l’any 1958. Santiago de Pablo defuig d’una data exacta, situant la seva fundació entre desembre de 1958 i juliol de 1959. D’altra banda, es té la certesa que el manifest fundacional i primer document signat amb les sigles d’ETA el trobem el juliol de 1959.

El govern basc a l’exili de París, amb el lehendakari Agirre al capdavant. Font: basquetribune.com
El govern basc exiliat a París amb el lehendakari Agirre al mig. Font: basquetribune.com

Fos com fos, ETA, que en un principi actuà de forma totalment clandestina per no ser un objectiu policial del franquisme, començà la seva activitat el juliol de 1959, en un context totalment diferent al que s’havia trobat Sabino Arana quan va donar impuls al nacionalisme basc. El 1959 és l’any del Pla d’Estabilització del govern franquista, un període d’immigració del sud de la Península cap al nord, d’èxode rural intern i d’un consegüent creixement del moviment obrer. És en aquest context en el qual el nacionalisme basc canviarà radicalment les seves tesis. I és en aquest punt en què ETA jugarà un paper cabdal.

La fundació d’ETA i les primeres accions (1959-1962) 

L’any 1959, en el manifest fundacional d’ETA, trobem el primer canvi radical amb el nacionalisme basc de Sabino Arana. Tant és així que ETA es definia com una organització apolítica, aconfessional, democràtica i defensora del dret a l’autodeterminació. També des del primer moment ETA adoptarà una línia no intervencionista, és a dir, no intercedirà ni pactarà amb governs espanyols ni organitzacions espanyoles (ni franceses), cosa que sí feia el PNB. En aquest manifest fundacional observem una ETA primigènia que no s’assembla gens a l’organització en la qual s’acabarà convertint en els seus darrers anys, un fet que veurem al final de l’article. En aquest document no s’observa cap referència a la lluita armada, una estratègia que no es començarà a plantejar com a opció fins a l’any 1962, quan es realitza la I Assemblea Nacional.

La primera prova que fa referència als corpus ideològic etarra és el Llibre Blanc, un manual de formació d’unes 150 pàgines que pivota sobre tres eixos: patriotisme, determinació per la lluita i un programa social més avançat que el del PNB, però de marcat caràcter anticomunista. Aquests principis ideològics seran els que marcaran ETA durant els seus tres primers anys d’història. No serà fins al 1962 amb les successives Assemblees Nacionals que ETA trenca amb les concepcions fundacionals.

En el camp pràctic, ETA va centrar els primers mesos posteriors a la seva fundació a l’activitat propagandística i captació de militants, tot i que com hem dit, la clandestinitat era una de les premisses clau de la organització. Serà el desembre de l’any 1959 quan trobem les primeres accions d’ETA més enllà de les propaganda. Aquell mes, 3 petits artefactes explosius van esclatar a tres punts concrets: al Govern Civil de Gasteiz, a la redacció del diari falangista “Alerta” de Santander i a la comissaria d’Indautxu.

Txillardegi l’any 2007. Font: Wikipedia
Txillardegi l’any 2007. Font: Wikimedia Commons.

La policia franquista coneix l’existència d’ETA a través d’aquests fets i Txilardegi, un dels fundadors, passa a ser el primer detingut de l’organització el maig de 1960, moment en el qual ETA comença a signar les seves accions augmentant així la seva acció propagandística. En aquest punt, la repressió augmenta i el 27 de març de 1961 es produeix la primera víctima del conflicte, Javier Batarrita, totalment aliè a ETA. Aquest home és abatut per la policia quan el seu cotxe fou confós pel d’un d’uns membres d’ETA, als quals suposadament la Guàrdia Civil esperava a l’entrada de Bilbao per crivellar-los.

El 18 de juliol de 1961 hi ha constància del que podríem considerar el primer intent de gran acció d’ETA. Aquell dia, un tren ple de falangistes es dirigia a Donostia als actes de commemoració del cop d’estat de l’any 1936. L’acció d’ETA consistia a fer descarrilar el tren en un tram concret de la via, en què havia de passar a poca velocitat. L’acció va resultar ser un fracàs i la repressió va augmentar, calculant-se que entre agost i setembre de 1961 hi ha més de 200 detinguts i les primeres denúncies per tortures.

El conflicte entre ETA i l’Estat espanyol començava a agreujar-se aquell any 1961. La repressió augmentava i ETA també apostava per vies d’enfrontament més radicals. Al seu butlletí intern, anomenat Zutik, es publica el desembre de 1961 una de les primeres referències clares a la violència, quan s’afirma que “Tot i que desitgem tot diàleg democràtic amb els espanyols, no creiem estar desencertats si (…) tenim el pressentiment que haurem de lluitar amb la metralleta a la mà, fins que es respecti la nostra existència i la nostra legalitat”. És en aquest context en el qual ETA canviarà per sempre el seu funcionament intern. Arribava el moment de les Assemblees Nacionals, que marcarien el rumb ideològic i pràctic de l’organització.

La Consolidació d’ETA: de la I a la IV Assemblea Nacional (1962-1965)

El mes de maig de 1962 Lapurdi es converteix en seu de la primera Assemblea Nacional d’ETA, amb presència de 14 delegats. Aquesta assemblea tingué com a objectius consensuar una estratègia, un sistema d’organització i funcionament (que des d’aleshores seria l’assemblearisme) i una nova base ideològica per l’organització. Les conclusions extretes del debat ideològic es publicarien al document Principis, de caràcter social democràtic.

És també en aquesta assemblea on es comença a apostar per la via armada, en cas que aquesta sigui necessària, per assolir els objectius de l’alliberament social i nacional d’Euskal Herria. Les afirmacions són les següents: “s’utilitzaran els mitjans més adequats que cada circumstància històrica dicti” o “La força és l’únic llenguatge que entenen els tirans”.

En els deu mesos que hi haurà de la I a la II Assemblea Nacional no trobem cap acció significativa d’ETA, ja que l’objectiu aleshores era l’augment de la militància i popularització del seu discurs. La II Assemblea, celebrada a Capbreton amb 17 delegats, també tingué com a objectiu l’augment de la militància, aprovant-se la potenciació del butlletí propagandístic Zutik. Aquesta era una forma d’aconseguir un altre dels objectius que ETA s’havia marcat: acabar amb l’elitisme al voltant d’ETA i obrir-se més al poble basc, prenent forma de moviment popular, més que no pas un partit polític. Acabaren per definir-se com a Moviment Socialista d’Alliberament Nacional.

Una de les característiques més importants d’aquesta Assemblea Nacional és la preparació del terreny militar. En aquesta trobada s’acorda dividir Euskal Herria en 6 zones militars seguint la doctrina militar maoista, el que ja per si mostra una nova influència ideològica que el 1959 semblava impensable. Al mateix temps, es pacta realitzar dues o tres grans accions a l’any, tot i que l’any 1963 finalitza amb 5 accions explosives, augmentant la resposta repressora.

L’1 de gener de 1964, després de l’assemblea, es fa públic un document que mostra clarament el canvi ideològic i pràctic que ETA estava experimentant des de l’any 1959. Parlem del “Manifest d’ETA al poble basc”, un manifest que fa evident la vinculació entre l’alliberament social i nacional i on s’afirma que la independència és una lluita de masses on “o s’és patriota, o s’és traïdor”. En aquest manifest, a més, també trobem una afirmació que ens ajuda a entendre la posició d’ETA dins l’antifranquisme. Deia el següent: el poble basc ha de construir el seu futur d’acord amb els drets inherents a la seva condició de nació, sense supeditar la seva política a la situació d’Espanya […] Forces nacionalistes intenten arrossegar a part del poble basc a solucionar el problema espanyol, i per tant, no basc”. Aquí llegim clarament l’aposta d’ETA a seguir utilitzant la lluita armada un cop mort el dictador.

Entre març i abril de 1964, a Baiona, tingué lloc la III Assemblea Nacional. En aquesta, es consagra la separació definitiva amb el PNB, arran de l’aprovació del llibre de formació ideològica, Insurrecció a Euskadi, on s’aposta per la lluita de masses per aconseguir la independència i una revolució gradual a Euskal Herria, tot descartant un cop més qualsevol col·laboració amb forces polítiques espanyoles. Alhora, es començaven a formar diversos sectors ideològicament diferenciats dins l’organització. Ja en aquell moment, es conformava dins l’estructura d’ETA un sector obrerista, defensor d’una praxi encarada a l’alliberament social i a ampliar els suports d’ETA a través de tasques d’aproximació a la immigració obrera espanyola. També existia un sector culturalista i socialista-humanista, encapçalat per Txilardegi, fundador històric d’ETA i més còmode amb l’ETA ideològica de 1959 i un sector nacionalista que creia que l’abertzalisme i el marxisme podien ser complementaris, però avantposant l’alliberament nacional d’Euskal Herria.

Portada d’un exemplar del Zutik. Font: gaizkafernandez.files.wordpress.com
Portada d’un exemplar del Zutik. Font: gaizkafernandez.files.wordpress.com

Tornant a la III Assemblea, que fou molt important en l’àmbit pràctic, car intensifica la campanya propagandística d’ETA, alhora que es comencen a moure les primeres armes provinents d’ambients anarquistes i mercats centre europeus que s’utilitzarien per fer proves de tir i explosius, en llocs com la platja de Las Landas, al País Basc francès.

La IV Assemblea Nacional serà el preludi de l’escissió que tindrà lloc a la V Assemblea Nacional, ja que aquí, les tensions ideològiques sorgides a la III Assemblea Nacional, comencen a evidenciar-se més que mai. El juny de 1965 a Loiola es reuniren 20 militants que aprovaren les Bases teòriques de la guerra revolucionària, document pel qual ETA s’aproxima com mai al marxisme. Amb l’aprovació d’aquest document s’accepta el mecanisme d’acció – repressió – acció, pel qual una acció propagandística, porta a una repressió desmesurada que acaba provocant que la següent acció tingui una major legitimitat perquè el suport social creix reactivament.

Per engegar aquest mecanisme, ETA va aprovar en aquesta assemblea la primera estructuració d’un front militar a l’organització, a banda d’aconseguir major capacitat econòmica mitjançant l’extorsió i l’atracament a bancs.

El resultat d’aquesta assemblea va infligir una dura repressió a l’organització i un creixement de les tensions internes imparable, sobretot per les anàlisis polítiques del butlletí Zutik, que restava en mans de l’Oficina Política de l’anomenat sector obrerista. La resta de sectors d’ETA, els culturalistes i nacionalistes, els acusaven d’espanyolistes per fer anàlisis en clau espanyola, avantposant l’alliberament social al nacional.

Paral·lelament, en l’àmbit social, l’Euskadi d’aquells anys va permetre la reactivació cultural i normalització de l’euskera (batua), així com el naixement de les primeres ikastoles clandestines. Dins l’organització, val a dir, els sectors culturals i nacionalistes quedaven reforçats per aquest context.

Després d’aquesta IV Assemblea Nacional quedaven més paleses que mai les diferències ideològiques d’una organització, que si bé des de la I Assemblea Nacional de l’any 1962 havia començat a formar una complexa estructura organitzativa interna, s’apropava inequívocament cap a una gran escissió i l’inici d’una nova etapa completament diferent dins la història de l’organització.

Conclusions

En aquesta primera part de l’article hem pogut veure el procés de formació d’ETA a la dècada dels 50’s i les seves influències històriques. L’organització, nascuda entre 1958 i 1959, tindrà en aquest primer període (1959 – 1965) dues etapes ben diferenciades. La primera etapa (1959 – 1962), està marcada pel manual de formació “Llibre Blanc” i per una praxi enfocada a augmentar la militància tot realitzant activitats propagandístiques. La segona etapa (1962 – 1965) es defineix per un viratge ideològic cap al marxisme i la consegüent separació definitiva amb el PNB, una estructura organitzativa molt major i pels primers passos del front militar de l’organització.

Tot plegat ens mostra la intensa vida de l’organització en aquests primers anys, que serien un preludi de què passaria a partir de l’any 1966 a la V Assemblea Nacional, on a banda de reorganitzar-se quasi per complet, assentarà les bases de la seva praxi durant els darrers anys del franquisme.

Read More

L’Edat Mitjana és un període estigmatitzat. Massa sovint se l’ha considerat com una època fosca, caracteritzada per la fam, la religiositat extrema i la violència. Una visió força allunyada de la realitat.

El cert és que es tracta d’una etapa de la Història molt extensa —engloba aproximadament un miler d’anys—. Per fer-nos una idea: de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) al viatge de Colom a Amèrica (1492) disten més anys que de la creació de la Corona d’Aragó (1162) a la publicació d’aquest article (2018). És evident, doncs, que es tracta d’una època plena de canvis i, per consegüent, plena de matisos també. Evidentment, no tots són negatius.

El matrimoni Arnolfini, Jan van Eyck, 1434.
El matrimoni Arnolfini, Jan van Eyck, 1434.

Un dels processos més destacats d’aquesta època és el renaixement del comerç. Amb la caiguda de l’Imperi Romà desapareix la cobertura política i, com a conseqüència, la seguretat que havia permès el desenvolupament comercial. Amb això, s’inicia un període d’estancament econòmic i de desorganització territorial que no es reverteix fins al segle IX, moment en el qual els mercats urbans tornen a agafar força. No serà fins dos segles més tard (XI), però, que els intercanvis comercials augmentaran considerablement, gràcies, en part, a que les primeres fires aconseguiran dinamitzar un comerç que, fins aleshores, tenia lloc a una escala eminentment local.  

Aquest desenvolupament té com a protagonista un col·lectiu humà essencialment urbà i cada cop més especialitzat en l’activitat comercial, els mercaders. Al Principat, els seus esforços, juntament amb les polítiques expansionistes de la Corona, aconseguiren, durant el segle XII, posar les bases de la gran expansió del món urbà —especialment de Barcelona— i, per tant, de l’imperi comercial del segle següent.

Però, què entenem per mercaders a l’Edat Mitjana?

Quan parlem de mercaders no hem d’entendre solament un col·lectiu d’individus que es dediquen al comerç. L’estament mercantil no és en cap cas homogeni. Dins la designació del terme “mercader” s’aplega tot un conjunt de professionals que van des del petit botiguer fins als socis de les grans empreses comercials, passant per mercaders-itinerants, patrons de vaixell o prestadors.

Dins l’estament mercantil existeixen, per tant, grans diferències quant al nivell adquisitiu i una gran diversitat d’ocupacions. Si bé alguns comerciants mostren un grau de riquesa aclaparador (especialment en els darrers segles de l’Edat Mitjana), també n’hi ha d’altres, encara que pocs, que pateixen les penalitats de la pobresa i que, en els casos més extrems, acaben demanant almoina. Això és així perquè l’ofici del mercader implicava una dependència total dels resultats dels seus negocis. Sovint, l’únic suport de la majoria de comerciants era la seva pròpia família.

La família del mercader

La família dels tractants barcelonins era nuclear, és a dir, es componia pel matrimoni i els fills. En algunes ocasions, però, els avis i/o altres familiars més llunyans, com oncles i cosins, podien viure a la mateixa casa i formar part del cercle més íntim de la família. Alguns, els més adinerats, es podien permetre el luxe de mantenir esclaus, els quals vivien al mateix domicili, esdevenint, en certa mesura, una extensió de la família.

El mercader era el cap de casa, el centre de les relacions familiars i la font d’ingressos principal, mentre que la dona es dedicava a funcions complementàries, a l’administració de la llar i a l’educació dels fills. En el cas de les famílies de menestrals i de petits botiguers, la dona podia realitzar tasques a l’obrador, sent part del negoci familiar. També les mullers dels mercaders col·laboraven en la gestió i el desenvolupament de les activitats comercials, sobretot a mesura que proliferà l’activitat comercial. A finals de l’Edat Mitjana, ja eren capaces de dur la comptabilitat de la casa, per la qual cosa es podria suposar que ajudarien el marit en la comptabilitat comercial. En les freqüents absències d’aquest, seria la dona la que el substituiria en les tasques ordinàries del negoci. S’ha considerat que durant el segle XVI, la dona ja estaria plenament integrada en les tasques comptables de l’empresa.

El prestamista i la seva dona, Quentin Mastys, 1514.
El prestamista i la seva dona, Quentin Mastys, 1514.

Ara bé, cal tenir present que el veritable senyor i administrador dels béns familiars era l’home. Aquest només posava en mans de la seva esposa la quantitat que considerava imprescindible per a les despeses quotidianes i el manteniment de la llar. Una tasca gens menyspreable tenint en compte la seva funció.

La casa era l’àmbit on es desenvolupaven tant la vida familiar com els negocis del mercader. Era un edifici on confluïen dos mons: un d’àmbit privat i un altre d’àmbit públic. D’aquesta manera, podríem dir que la casa del comerciant era un espai d’intimitat, de seguretat, de vivències i d’aprenentatge, un espai de vida, i també de mort. Però, alhora, era un indret reservat a la reflexió, a l’estudi i a la planificació, un lloc per a l’estratègia, les reunions socials, la negociació i la persuasió, els tractes i l’emmagatzematge. La casa del mercader era molt més que un edifici i la seva evolució és imprescindible per entendre el desenvolupament del comerç medieval.

La casa i la seva evolució      

Al llarg de l’Edat Mitjana, l’habitatge urbà va patir transformacions. Les cases alt medievals eren petites i sense divisions interiors, o molt poques. Es dormia en un racó i es cuinava en un altre i tota ella era un lloc de treball. Progressivament es va tendir cap a la complexitat estructural i es van anar creant espais específics diferenciats segons les activitats que s’hi desenvolupen.

Segle XIII

Durant el segle XIII les dimensions de les cases seguien sent reduïdes, tant dins com fora muralles. S’erigien formant carrers estrets amb poca llum natural a causa de la presència de porxos, volades, taules i inclús escales exteriors. En aquest període, però, van començar a aparèixer edificis notables amb torres situats als suburbis, especialment entorn de Santa Maria del Mar.

Les parets solien ser de tàpia i amb poques obertures, a excepció de les cases més lluïdes, que podien tenir la part baixa de la paret i les torres de pedra. Aquestes acabaven en un teulat a dos vessants que deixava un espai entre el sostre i el primer pis (golfes) per a emmagatzemar coses poc utilitzades.

A la planta baixa solia haver-hi un vestíbul que donava pas a l’obrador o la botiga, un celler, que podia estar apartat de la casa, i un pati. L’amplada d’aquestes cases estava condicionada per les dimensions de la biga travessera, d’un màxim de 5 metres. Per aquest motiu, les grans residències, en general, s’originaven a partir de la unió de diversos edificis contigus.

Un aspecte important als domicilis urbans era el subministrament d’aigua. Si bé algunes podien tenir desaigües fets de teules o altres recipients, situats amb el permís dels veïns a les parets exteriors o a l’aire per tal de recollir les aigües pluvials o expulsar les aigües brutes, altres podien tenir pous en el pati o el rerepati. A vegades podien combinar les dues coses i, fins i tot, tenir un safareig.

Segles XIV i XV

A mesura que avançava el segle XIV i sobretot durant el segle XV, les cases dels mercaders van anar configurant un seguit d’espais ben delimitats i amb funcionalitats específiques.

Aquests habitatges solien tenir una estructura bastant estandarditzada en la qual hi solia haver una entrada amb una alta presència d’objectes relacionats amb la vida professional del mercader i que actuava com a frontera entre la vida privada i la vida social de la família. Aquest espai es transformà progressivament en botiga o obrador on es desenvolupaven les activitats comercials. Algunes botigues no estaven inserides dins la casa, sinó fora, igual que els escriptoris, el centre neuràlgic de l’empresa del mercader, allà on es desenvolupava l’activitat organitzativa de l’ofici.

Detall del Ms. 927, f. 145, Biblioteca Municipal (Rouen, França), s. XV.
Detall del Ms. 927, f. 145, Biblioteca Municipal (Rouen, França), s. XV.

En les cases dels mercaders més benestants, la funció fronterera la desenvolupà el pati interior. Com a prolongació de l’entrada, hi havia el celler, que probablement estaria situat a un nivell inferior. En relació amb aquest espai hi havia el rebost, el qual tenia la funció d’acumular productes, especialment relacionats amb el menjar.

L’epicentre de la vida familiar es desenvolupava entorn de dues cambres que estructuraven la casa del mercader: la cuina (1) i el menjador (2). S’ha considerat que la distinció entre cuina i menjador constituïa una mostra més de riquesa que no es va generalitzar fins el segle XV. Les famílies benestants, doncs, feien els àpats sempre al menjador.

(1) La cuina: solia situar-se prop del menjador, el qual, alhora, feia les funcions de sala d’estar. Segons la situació de la cuina a la casa es poden establir dos models socials diferenciats des de la òptica funcional, cultural i espacial.

  1. Model “actiu”: la cuina es situava a la planta baixa. Aquest model correspondria a les llars més petites de la zona comercial.
  2. Model “noble”: la cuina es situava a primer pis. Més propi de les cases més grans.

S’ha considerat que els dos models haurien coexistit de forma constant i poc alterada des de l’expansió baixmedieval fins a la fi de l’Antic Règim. És fàcil aventurar-se a pensar que aquest segon model seria propi no sols dels ciutadans honrats i els rendistes, sinó també d’aquells grans mercaders enriquits durant el període d’expansió comercial i que, cap al final de l’Edat Mitjana, haurien optat per acostar-se al modus vivendi de l’aristocràcia urbana.

(2) El menjador: solia ser una estança gran i espaiosa, ja que actuava com a lloc de reunió i era l’espai on es celebraven els àpats. Les dimensions de la sala propiciaven el fet que sovint aquesta fos utilitzada per amuntegar objectes. A més, a vegades podia tenir una cambra annexa que jugava el paper de magatzem.

Ara bé, el que marcava la personalitat del menjador-saló era la seva localització privilegiada dins la casa, més que no pas la seva funció culinària, ja que algun mercader a l’estiu emprava altres cambres més fresques per a menjar.

Així, el menjador era el centre de l’activitat social de la llar. Era l’espai menys privat de la casa, aquella habitació on es rebien les visites més properes a la família i on tenien lloc les reunions socials i professionals. No és estrany, doncs, que la decoració d’aquesta sala estigués especialment cuidada. Allà, l’ostentació esdevenia una necessitat. Es tractava d’una qüestió de marca personal, de vendre una determinada idea corporativa. Es tractava, en definitiva, de crear una imatge d’èxit.

El naixement de Joan Baptista, Llibre d’hores de Torí, c. 1422-1424.
El naixement de Joan Baptista, Llibre d’hores de Torí, c. 1422-1424.

L’habitatge del mercader solia acabar amb diverses habitacions que actuaven com a dormitoris. Entre aquestes estances destaca la cambra major, la més espaiosa i la que solia usar el mercader, d’acord amb la seva funció de cap de família. Allà és on el pater familias solia guardar aquells objectes de major valor, com les copes  de metalls preciosos, per exemple. En alguns casos hi podia haver també rerecambres que funcionaven com a magatzems per contenir palles, matalassos, cobertors, caixes o cofres, entre d’altres objectes.

La funció d’emmagatzematge s’estenia a altres zones de la casa, com ara el porxo. En algunes cases podia haver-hi una cambra específica per a la confecció del pa, el pastador, tot i que, en altres, aquesta era una secció integrada dins la cuina, amb un instrument que respon al mateix nom. Tot i que no era molt freqüent, en ocasions podia haver-hi seccions de la casa dedicades a la tinença d’animals, com ara els estables, ja que la tinença d’animals era sinònim de riquesa, a més d’una bona solució per als problemes d’avituallament en temps de carestia.

A mode de conclusió…

Així doncs, s’evidencia com, a partir d’aquesta anàlisi de l’estructura i la funcionalitat de la llar del mercader, es pot entreveure l’evolució d’aquest grup social.

A mitjan segle XIII, van deixar de banda l’austeritat que els havia caracteritzat des de la seva aparició i s’acostaren als gustos de l’aristocràcia urbana i rural. L’ostentació i la fastuositat es van anar incorporant en el dia a dia d’aquests nous rics, mercaders de professió, que poc a poc s’anaren fusionant amb la noblesa barcelonina i adoptant-ne els seus gustos.

Ara bé, les seves dones, encara que ennoblides, van seguir actuant com a mares i administradores de la llar, desenvolupant-se en les tasques domèstiques i l’àmbit privat. Les famílies seguiren sent nuclears, tot i que alguns altres familiars com els avis o els oncles poguessin viure eventualment amb el pater familias, i que cada cop s’ampliés més el nombre d’esclaves, esclaus i servei que podien mantenir.

Precisament, les cases anaren adoptant un prototipus determinat, tot i que no fix ni anquilosat. Els espais que no solien faltar a les cases, tampoc a les més modestes, eren, com hem vist, les botigues, els cellers, la cuina, el menjador i les cambres. Entrada, botiga i celler formaven un espai d’emmagatzematge i producció sovint molt lligat a l’alimentació. Representaven la frontera entre l’espai laboral i el privat de la casa, entre el servei i els senyors, i sovint eren més freqüentades per les dones i serventes, que no pas pels propis mercaders.

L’eix directriu de la casa s’articulava a través de la cuina i el menjador, mitjançant el fil conductor de l’alimentació, que començava amb la seva elaboració a la cuina i acabava amb el seu consum en el menjador, a la taula. Precisament en aquest espai, el menjador o la sala, es fusionaven el món laboral, el social i el privat del mercader. Les reunions de negocis, els àpats festius que es compartien en societat, i els àpats i reunions diàries amb la família, feien d’aquesta estança el focus principal de vida a la casa. És per això que la imatge que aquesta sala pogués transmetre preocupava tant al propietari. L’ostentació, el luxe, la fastuositat i la decoració feren d’aquest espai un lloc únic a la llar, i la taula i els àpats que s’hi celebren, ho feren en consonància amb això.

La casa esdevingué, doncs, l’eix principal de la vida del mercader. Negoci i família —els dos grans puntals de la vida dels comerciants a l’Edat Mitjana—, confluïren en un sol edifici, i ho feren creant unes fronteres tan subtils que avui dia ens semblen inexistents, doncs la família formava part del negoci, i el negoci part de la família.   

Read More

Les revoltes són un camp d’estudi prolífic per a la investigació dels i les historiadores modernistes. Al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII s’esdevenen per tota Europa nombrosíssims esclats que van sacsejar l’ordre social i van qüestionar bona part de les polítiques que els grans magistrats reials van decidir-se a impulsar, en una època on les grans monarquies europees maldaven pel control dels emergents mercats i en mantenir la seva hegemonia (cas de la Corona Hispànica) o imposar-ne una de nova (cas del Regne de França).

La qüestió ha sigut un tema prou conegut per la historiografia, sobretot a Europa, més que a casa nostra. La historiografia francesa, sobretot, va centrar-se en aquesta qüestió durant els anys 60 i 70 del segle passat, en gran part esperonada pels grans tumults que s’ocasionaren a partir del Maig del 68 i les lluites obreres dels setanta. Avui dia, el debat ha perdut pistonada tot i que, com llavors, les recents experiències de mobilització social donen peu a obrir velles qüestions que tenen a veure, com llavors, amb la comprensió de la societat a partir d’aquests fets que anomenem “revoltes”(Gauthier, 2015).

Les revoltes dels segles XVI i XVII tingueren, en la seva gran majoria, un fort component antifiscal i de rebuig a les ordinacions dels grans ministres reials (Richelieu, Olivares o Mazzarino). Els casos de la Corona francesa i de la Corona Hispànica sobten per les seves similituds en aquest cas. El segle XVII, sobretot en la seva primera meitat, és un moment en què es fa notar una crisi secular que durarà fins els darrers decennis de la centúria. Això es traslladà en males collites i crisis de subsistència, que van agreujar-se per la irrupció d’epidèmies de pesta (a Catalunya, fou famosa la de 1649-52) i per l’esclat de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Pel cas de França, cal tenir en compte la devastació del territori causada per les Guerres de Religió (1562-1598) durant la segona meitat del segle XVI i que en algunes regions s’allargà fins els primers decennis del XVII, moment en què es va desfer totalment el partit hugonot en 1629 després del setge de La Rochelle.

La necessitat de mantenir mobilitzats els exèrcits, en gran part mercenaris i el manteniment de la burocràcia estatal “obligaren” als monarques ha augmentar les exaccions fiscals. Això en força casos comportà al mateix torn una reformulació de l’estructura de recaptació dels territoris, sobretot aquells vinculats a la Corona de forma “composta”, com el Principat de Catalunya (amb l’arxiconeguda Unión de Armas), o els anomenats Pays d’États a França, amb privilegis i amb prerrogatives pròpies pel que fa a la recaptació i ordenament d’impostos com la taille.  

Pillage d’un village, 1640. Sébastian Vrancx. Il·lustra a la perfecció els abusos comesos per les tropes de soldats en el seu pas pel territori.
Pillage d’un village, 1640. Sébastian Vrancx. Il·lustra a la perfecció els abusos comesos per les tropes de soldats en el seu pas pel territori.

Les revoltes del sis-cents al Principat de Catalunya

En aquest punt, voldríem fer un ràpid repàs del que foren els principals aixecaments que es van donar a Catalunya (i els Comtats) al llarg del segle XVII. Aquests són el cas dels aixecaments i motins posteriors al Corpus de Sang, al llarg de l’estiu de 1640, l’anomenada Revolta dels Gorretes o Barretines de 1687-89 i la revolta dels Angelets de la Terra, entre 1667-75.

El Corpus de Sang va fer esclatar tot un conjunt de tensions que es venien patint al territori català (a les vil·les i ciutats, però sobretot al camp) d’ençà que França declarà la guerra a la Corona Hispànica en 1635. La intenció del Comte-duc d’Olivares de fer contribuir fiscalment a Catalunya i la resta de regnes que conformaven la Corona, i que va topar amb l’oposició de les Corts de 1626, es va acabar concretant amb la política d’allotjaments malgrat en les constitucions catalanes estava escrit que la presència de soldats del rei al territori només podia ser en cas de tropes enemigues al Principat i amb l’acceptació dels catalans. Aquest fet, sumat amb què no es va voler respectar les exempcions que moltes vil·les tenien pel que fa a aquesta pràctica, va generar una escalada de tensió entre soldats i comunitats que va tenir com a conseqüència la crema de vàries cases de Santa Coloma de Farners i de l’església de Riudarenes a la primavera de 1640.

Després dels fets del 7 de juny de 1640, i ja encetada la Guerra dels Segadors, diversos grups de revoltats es van anar movent pel territori, portant la flama de la revolta arreu. Un cas paradigmàtic fou el de l’entrada dels “segadors” a la vila de Vic, a la tardor-hivern de 1640. Allà es van repetir els fets que havien tingut lloc a Barcelona durant l’aixecament del Corpus, així relatats pel pagès Joan Guàrdia en el seu dietari:

Y aprés, dins pochs dias, a la siutat de Vich varen antrar de nit molta gent y varen matar lo conseller an cap, y varen posar foch a casa d’en Graniollachs y aspallaren la casa a don Lluís y varen fer un bel foch al Marcadal y cremaren molta cosa d’en Parés, y lashoras se n’anà y va renunciar lo bastó de sot-vaguer.” (Guàrdia, Pladevall, & Simón Tarrés, 1986, p. 61)

Violència contra els “traÿdors”, aquells qui havien facilitat els allotjaments en contra de les protestes de la gent de “la terra”, saqueig dels seus domicilis i crema pública dels seus béns. Tots ells elements claus de les revoltes cinc i sis-centistes que comentarem tot seguit. La violència, però, fou també contra els escamots de soldats. Uns dies abans dels fets de Santa Coloma i Riudarenes, ja comentats, podem esmentar el setge que patí el tercio de don Juan de Arce a la vil·la d’Amer, per part d’un contingent de 3000 amotinats; o l’enfrontament entre revoltats i soldats a Sant Celoni poc abans del dia del Corpus.

El cas dels Angelets de la Terra, al comtat del Rosselló, tingué lloc contra els intents d’uniformització fiscal que van encetar-se a França entre 1620-1630 i que va comportar no pocs enfrontaments amb els “pays” durant bona part del segle XVII (almenys fins ben entrat el darrer terç del segle XVII). En el cas del Rosselló, cal tenir en compte que era un territori recentment incorporat a la Corona francesa a partir del Tractat dels Pirineus de 1659. La causa última de l’aixecament fou el rebuig a l’establiment de l’impost de la gabella. Una taxa sobre la sal que els francesos van voler aplicar als Comtats en 1661 i que implicava l’encariment d’aquest producte, que servia per alimentar al bestiar i, per tant, prou necessari per a les economies pageses. El primer aixecament tingué lloc en 1667-68, i s’estengué ràpidament per tot el Vallespir. El grup dels revoltats, dirigit pel pagès Josep de la Trinxeria, van dedicar-se a perseguir i executar els cobradors de l’impost de la sal. Després d’un període de treva, les hostilitats es van reemprendre a partir de 1670, amb la captura arbitrària de Joan Miquel Mestre, un dels líders dels revoltats i lloctinent de Josep de la Trinxeria.

Durant aquest segon aixecament, es van prendre les viles d’Arles i Ceret durant l’hivern i la primavera de 1670. La revolta fou aturada amb la intervenció armada de prop de 5000 soldats, els seus líders executats o fugits i les vil·les que foren epicentre de la revolta, com Prats de Molló (d’on era Josep de la Trinxeria) o Sant Llorenç de Cerdans, durament reprimides i multades entre 1674-1675.

L’arbre dels penjats de Jacques Callot. Mostra del destí que esperava a molts dels revoltats. El mateix que també van patir molts cabdills dels aixecaments catalans.
L’arbre dels penjats de Jacques Callot. Mostra del destí que esperava a molts dels revoltats. El mateix que també van patir molts cabdills dels aixecaments catalans.

Finalment, no podem pas deixar d’anomenar l’anomenada Revolta dels Barretines o dels Gorretes, també coneguda pel nom de Revolta de la Terra per part d’alguns historiadors. Aquesta tingué lloc en la forma d’un aixecament pagès en 1688, després d’un any de males collites causades per una plaga de llagosta de la qual “ya no hay más que una muy pequeña parte de la provincia que no haya padecido esta epidemia”, tal i com relatava el tresorer del Consell de Cent de Barcelona en una missiva destinada al Consell d’Aragó (Dantí i Riu, 1982). Juntament amb aquesta situació, s’hi van sumar altra volta els allotjaments. Primer es provà de resoldre amb la intervenció de tres diputats eclesiàstics que van elevar les queixes dels pagesos al rei, essent immediatament destituïts dels seus càrrecs per haver actuat al marge de la institució. Durant el mes d’octubre, el capità Fèlix de Ballaró va exigir als habitants de Centelles una contribució per a l’allotjament de les seves tropes de 24 rals diaris, aquests es negaren i el virrei envià a la vila dues companyies sota les ordres del napolità Domingo Pignatelli i el castellà Antonio Serrano. El dia 7 esclatà el conflicte a partir d’una brega entre un soldat i una dona de la vila, Centelles s’alçà en armes al crit de “via fora!” i van aconseguir expulsar els soldats. Els sublevats van emprendre llavors vàries accions, van dirigir-se a Barcelona per a fer valdre les seves queixes contra els allotjaments i per altra banda van convèncer a les localitats i comarques veïnes per unir-se a ells, conformant una autèntica força armada que es plantà a les portes de Barcelona a la primavera de 1688 exigint la fi dels allotjaments, el perdó general i la restitució dels diputats cessats.

Durant l’estiu de 1688, es donaren diversos aixecaments a Manresa, Sabadell, Berga, Puigcerdà i al Baix Llobregat. Aquests motins tenen un caire antisenyorial (cas de Manresa, contra les intencions dels canonges de la Seu de cobrar delme a productes fins llavors exempts de renda) i contra els potentats locals que en moltes d’aquestes localitats es trobaven exempts pel que fa a l’allotjament de tropes i a les contribucions associades. A la tardor, amb el virregnat del duc de Villahermosa s’ideà que qui cobrés l’impost relatiu a l’allotjament de tropes fos la noblesa local, sota el caràcter d’un “donatiu”; només van acceptar-ho les vil·les de Mataró, Moià, Hospitalet i Sabadell. Les àrees rurals d’Osona i el Vallès, d’on principalment provenien els revoltats, s’hi van negar.

Durant el mes de novembre i quan el virrei, amb el suport de les institucions catalanes, comença a introduir tropes al Principat, hi ha el darrer aixecament pagès armat, amb un contingent de fins a 1200 pagesos que en el seu camí cap a Barcelona intenten alçar les localitats vallesanes i maresmenques, amb èxit relatiu. Al mateix torn, la noblesa catalana s’alinea totalment de part del virrei i participa a partir de llavors de la repressió dels revoltats. La revolta finirà als inicis de 1689 amb els principals líders de l’aixecament executats o bé fugits en territori francès.

Els aspectes interpretatius de la revolta a l’Antic Règim

La gran quantitat d’investigadors que han treballat sobre aquests fets, han permès d’assajar una certa “sociologia” de la revolta que ens permet entendre els aspectes més rellevants de les expressions populars violentes. Elements, més que reiteratius, podríem dir que ben presents al llarg de tota la geografia europea del període, també pel cas català.

Per començar, la religió és un aspecte central en l’articulació social de les societats precapitalistes. Dota d’una cosmovisió, unes pautes i una moral que permeten ordenar la vida social i dotar-la d’un “sentit comú” que delimiti allò que és lícit d’allò que no ho és. No és gens estrany trobar-se amb crits de “Visca la Sancte Mare Església” o “Visca el Sanct Offici” a Catalunya durant els successius aixecaments populars del Corpus de Sang i abans i després de 1640. En el cas de la Guerra dels Segadors, és especialment rellevant l’aspecte legitimador que exerceix el fet religiós, quan el bisbe de Girona decideix excomunicar els tercios responsables de la crema de les esglésies de Riudarenes i Santa Coloma de Farners. A ulls del poble, es tracta de l’element definitiu que dóna aire a l’ús de la violència contra la soldadesca.

El reialisme és també ben present en l’univers comunicatiu dels revoltats. Les constants advocacions al rei sobten atès que és precisament la necessitat recaptatòria per a pagar les guerres el que generarà noves pressions fiscals que seran contestades per les comunitats per la via violenta. El rei, però, com la religió (no oblidem que el monarca era el virrei de Déu a la terra) és un element de justícia suprema i d’ordre. En la visió popular, l’advocació reial tenia un element legitimador de la seva protesta: el rei es deu als seus súbdits i no ha de voler la seva desgràcia, un cop fet saber que el poble desaprova unes ordenances que generen rebuig, el rei actuarà sàviament retirant l’impost; tal i com reclamaven els Nu-Pieds normands en 1639 al crit de “Vive le Roi sans gabelle”. No està clar si per una banda la voluntat popular considerava el rei com una figura presa pels enganys de ministres i recaptadors d’impostos corruptes, que seran sovint els objectius principals dels aixecaments antifiscals, o bé entrava dins una estratègia de legitimació.

El que està clar és que malgrat alguns van considerar les revoltes populars com a actuacions cegues, els seus objectius eren totalment específics i tenien com a finalitat última la restauració d’un ordre que havia sigut pertorbat per les accions desmesurades dels “traïdors”. Aquests, seran els recaptadors d’impostos (gabeleurs o gabellots -com els anomenen els Angelets de la Terra), els magistrats de l’Audiència i oficials del Virrei que obliguen als allotjaments, els especuladors i mercaders que s’enriqueixen amb el preu del gra, els soldats que es desplacen devastant el territori… Durant els aixecaments, els revoltats proposaran a notables locals (gentilhomes, magistrats de les vil·les, eclesiàstics) unir-se a la causa i, en el cas de les revoltes iniciades al camp, de permetre la seva entrada a la vil·la. La voluntat dels revoltats és estendre les seves reivindicacions per tot el país i sumar el màxim de suports i complicitats possibles al motí: així ho feren els Croquants del Périgord, convocant als pobles circumdants a unir-s’hi en assemblea; de la mateixa manera, els revoltats d’Osona durant 1688, juntament amb el poble menut de Mataró, van obligar als fins llavors reticents jurats de la ciutat a unir-se al front comú contra els allotjaments, sota amenaça de cremar-los llurs cases.

Escrit del virrei Villahermosa advertint de la revolta de 1689. El toc de campanes fou també una senyal clara de crida a la revolta durant els aixecaments populars al regne de França durant el mateix període.
Escrit del virrei Villahermosa advertint de la revolta de 1689. El toc de campanes fou també una senyal clara de crida a la revolta durant els aixecaments populars al regne de França durant el mateix període.

La violència contra els “traïdors” era un tret característic dels motins. Gairebé sempre s’exercia de forma col·lectiva; els revoltats entraven a les seves cases, els treien fora i allà eren apallissats, assassinats, o bé arrossegats; rebent el mateix tractament que els lladres (no de forma casual els Croquants s’anomenaven també a sí mateixos Chasse-Voleurs (caça-lladres). Els seus béns (mobles, objectes comuns, papers) eren també trets fora de l’habitatge i sovint cremats enmig del carrer, com se’ns relata durant el Corpus de Sang quan “els de la terra” es van dedicar a assaltar i saquejar les cases dels magistrats de Barcelona i els “traïdors” de Vic. Tota aquesta actuació era un acte catàrtic per la multitud, en la mesura que, d’aquesta manera, s’intentava punir una actitud que havia atemptat de forma directa contra els consensos comunitaris. D’aquesta manera, els revoltats actuaven conscientment i de forma solidària amb el que s’ha anomenat “cultura de represàlies”: davant una actuació considerada il·lícita, el poble tenia el deure i el dret de castigar-la per retornar l’ordre que havia estat maculat.

Les revoltes doncs, no són pas en cap cas tumults de violència cega i descontrolada, malgrat així siguin relatats pels contemporanis, molts d’ells possibles objectius del furor popular (el terme francès émeute (emoció) és recurrentment utilitzat, fent referència a actuacions mancades de tota racionalitat). Els revoltats en un inici sempre cerquen justícia, en la definició de la qual sempre hi ha un component religiós, diví, o en apel·latiu al governant “natural” de la nació, el rei. Els elements que hi ha sobre la taula són els abusos i les traïcions d’aquells que actuen en profit propi i en contra de la comunitat, no les jerarquies socials: els objectius a punir no seran els “rics” en sí, sinó els “enriquits”, el mercader, l’especulador, el soldat o el senyor feudal que actua de forma desmesurada, o bé aquells que actuen de costat dels desestructuradors de l’ordre pagès: els “traydors”

Lluita de classes sense classes?

El cèlebre treball de l’investigador rus Boris Porschnev (Les seulevements populaires en France au XVII siècle, publicat en 1963) va ser criticat pel fet de plantejar els aixecaments populars de l’època moderna com a lluites de classes. En el seu assaig, plantejava que un front format pel poble menut i els pagesos s’enfrontava a la burocràcia estatal i l’exèrcit, als quals en darrer terme s’hi unirien els propietaris (noblesa i també burgesia, renunciant al projecte revolucionari) per a esclafar les revoltes. El seu principal crític, Roland Mousnier, respongué demostrant com la presència de burgesos i aristòcrates locals no era estranya entre les fileres dels revoltats. Davant una interpretació basada en els “fronts de classe”, Mousnier va preferir-ne una que posava l’accent en les “solidaritats verticals”, abans que les horitzontals (Lublinskaya, 1979). Es tractava d’una lluita de les comunitats contra l’Estat; una lluita conservadora i reaccionària, atès que demanava tornar a un estat de coses anterior. Però com hem dit, els aixecaments no són fets esporàdics, instigats per moments puntuals. Els objectius immediats que apareixen en les reivindicacions dels subalterns fan referència a una lògica de confrontació que no s’esdevé només en el fenomen de l’aixecament. Com si no podem valorar el fet que no poques revoltes adquireixen conats de radicalització que els porten a qüestionar l’ordre social?

La qüestió doncs, ens porta a plantejar-nos si les revoltes populars del període preindustrial no obeïen a una lògica de lluita de classes. Les comunitats pageses o el poble menut vilatà de l’edat moderna no constituïen una classe si com a classe entenem un subjecte social que expressa de forma conscient la seva situació d’explotació donada per la posició que ocupa en les relacions de producció. Sens dubte la seva situació com a productors directes els situa amb interessos contraposats amb aquells que es volen apropiar de l’excedent produït, siguin senyors laics o eclesiàstics, recaptadors de l’impost reial, soldats que exigeixen allotjament, etc. El problema el tenim quan volem donar compte d’aquestes constants relacions d’un grup social a partir d’un fet puntual com són les revoltes. Efectivament, al llarg dels segles XVI i XVII la conflictivitat que genera una comunió d’interessos contraposada no es vehicula només a partir de l’expressió violenta. Tenim nombrosos exemples de comunitats que pledegen contra els seus senyors pel pagament del delme, per l’ús dels comunals o per les ingerències que aquests fan en els sistemes d’elecció dels representants comunitaris. Aquesta conflictivitat tenia els seus canals amb els quals s’arribaven a certs nivells de consens, però prefigurava un agent com era la comunitat pagesa o la vil·la, zelosa de les prerrogatives arrencades al senyor o al rei. Un agent que si ve no s’expressava en els termes moderns de “classe” havia desenvolupat una consciència d’ella mateixa situada, indubtablement, sobre el fet de l’explotació econòmica i el domini polític per part dels senyors i l’Estat feudal. Prerrogatives, totes elles, que conformaven aquest concepte articulador que s’expressa en l’inconcret, però poderós, terme de “terra”.

Read More

“Somos una escuela ambulante […] donde no hay que aprender con lágrimas”
Manuel Bartolomé Cossí, 1931

Sens dubte, tant l’educació com la cultura són eixos vertebradors de qualsevol societat. De fet, fins i tot es podria dir que el conjunt de valors i coneixements que conformen cada un dels eixos, són el fonament en virtut del qual interpretem i organitzem la nostra realitat particular. Nogensmenys, hom considera l’accés a la cultura com un mecanisme d’apoderament popular. Per la seva part, les «missions pedagògiques» (1931-1937) van ser una experiència d’educació popular sense precedents. Considerades una de les primeres iniciatives culturals de la II República espanyola, les missions van formar part d’un ampli projecte educatiu de reforma amb una innegable significació cívica i cultural, però també política. Així doncs, no pot ser menystingut l’interès de la jove República per fer-se amb el suport d’una població rural que es malfiava de les urnes. I encara més, es tractava d’una població tradicionalment desposseïda dels grans avenços que arribaven a les ciutats. En els casos més extrems, el seu estil de vida era més proper a l’existent en els segles XVI i XVII que no pas a la mentalitat d’una societat moderna, i, per postres, totes aquestes asimetries van contribuir a engrandir una més que notable desconfiança enfront el nou projecte polític republicà.

Amb el decret del 29 de maig de 1931, el govern provisional de la República accedia a les demandes que la cèlebre Institución Libre de Enseñanza venia plantejant des de la segona meitat del segle passat. El decret donava pas a la creació del Patronato de Misiones Pedagógicas, amb l’encàrrec –segons dicta l’article primer– de “difundir la cultura general, la moderna orientación docente y la educación ciudadana en aldeas, villas y lugares con especial atención a los intereses espirituales de la población rural.”. S’encetava així un projecte pedagògic que es proposava, ni més ni menys, acabar amb l’aïllament que distanciava dos mons propers geogràficament, malgrat que allunyats en termes físics i morals.

L’abast de les missions

La primera de les missions va tenir lloc el 17 de desembre, en el poble segovià d’Ayllón. Fins allà es van desplaçar els components de la primera missió organitzada pel Patronato. És destacable que portessin ja en aquesta primera visita un cinematògraf amb so. Sobretot si es té en compte que –com a molts dels pobles que visitaren– a Ayllón encara no havia arribat l’electricitat. Poc després arribaria la missió de Navaclán (Toledo); més tard –al febrer de 1932, la de Valdepeñas de la Sierra (Guadalajara). Així fins a traslladar-se cap aproximadament 1.200 localitats en poc més de cinc anys. Encara més, gairebé 7.000 pobles es van beneficiar de les més de 200 missions que s’organitzaren i de la resta de serveis i activitats promogudes pel Patronato.

Missions Imatge 2
Públic durant una sessió de cinema a la fresca a les Alpujarras (Andalucía). Les cares dels assistents parlen per si mateixes. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).

Van contribuir a l’empresa pedagògica més de mig miler persones. Entre aquestes poden ser destacades personalitats del món de les lletres, com María Moliner, Rafael Dieste, Antonio Machado, María Zambrano, Federíco García Lorca o Luis Cernuda; del món de l’art, com els pintors Ismael de la Serna i Ramón Gaya i Pomés, o el músic Eduardo Martínez Torner, entre tants altres artistes. No obstant, faltaríem a la història si reduíssim la qüestió a l’acció d’uns pocs noms coneguts. Van ser moltes les persones –gairebé anònimes– que van participar, amb el seu entusiasme i la seva voluntat, en les successives missions. Només així s’entén la rellevància del projecte. Una mostra és suficient: van ser les biblioteques rurals a càrrec del Patronato, les encarregades de dur a terme la que fou la més gran de les campanyes de lectura mai organitzades a la història espanyola. Els missioners van repartir 5.522 biblioteques a les diferents escoles rurals que es beneficiaren de la seva acció.

La majoria d’aquestes escoles s’ubicaven en petits pobles repartits al llarg del territori. De fet, algunes pertanyien a aldees que tímidament superaven el centenar d’habitants. D’altra banda, la major part de les localitats visitades l’any 1932 es concentren geogràficament a les províncies de Madrid, Toledo i Càceres. Els missioners van participar aquell any en dinou missions diferents. La seva durada vorejava els sis dies, tot i l’excepció que va suposar la visita de dinou dies a Alcubilla de Avellaneda (Soria) i als seus voltants. Per la seva part, el ministre d’Instrucció Pública –el tarragoní Marcelino Domingo– ho havia deixat bastant clar en el preàmbul del decret: “Se trata de llevar a las gentes, con preferencia a las que habitan en las localidades rurales, el aliento del progreso y los medios de participar en él […] aun los más apartados”. El repte era difícil, tot i que no impossible.

Bona part de les experiències van ser recollides a les memòries dels llibres del Patronato (1934 i 1935). En ells els seus protagonistes ens parlen de pobles poc assidus a les visites. Així doncs, no hauria de sorprendre’ns les múltiples reaccions i rebudes que van trobar al seu pas –menys encara si atenem la gran quantitat de públic que es va beneficiar de les seves activitats. L’acollida, generalment, va ser afectuosa i cordial. Si bé uns pocs van recelar de la presència de desconeguts al seu poble, uns altres quedaren sorpresos al veure per primera vegada un vehicle a motor, o directament s’espantaven al cinema quan observaven la imatge en moviment, d’un tren que es dirigia cap a ells

Missions Imatge 3
Cartell del Coro y Teatro del Pueblo anunciant la seva propera actuació en algun poble de Madrid. Font: Museu Reina Sofía.

Malgrat que la major part de les activitats van ser ben rebudes, no tot van ser flors i violes. Per exemple, els missioners encarregats de visitar La Baña (Lleó) ens expliquen com en un primer moment, els veïns van optar per ignorar l’arribada dels missioners. Tampoc van ser fàcils les primeres hores als pobles de Zalduendo (Alava) i Respenda (Palència). En ells havien estat difosos rumors i falsedats que buscaven “prevenir” contra les missions. Tot i aquestes primeres impressions, la immensa majoria de persones  (infants, dones, homes i gent gran, sense excepcions) van participar i gaudir amb l’experiència. Manuel Bartolomé Cossío, president del patronat, els prevenia de la següent manera: “No tengáis miedo. No venimos a pediros nada. Al contrario; venimos a daros de balde algunas cosas”.

Entre les activitats més destacades trobem el servei de biblioteques (que repartí mig milió de llibres); el Museu del Poble o Museo Circulante (el qual comptava amb reproduccions de les obres més destacades del Museu del Prado); el Retablo de Fantoches; el cinema; així com el servei de música i el Coro y Teatro del Pueblo. Centenars d’activitats omplen les memòries dels llibres. Milers van ser les persones que es van beneficiar de l’empresa pedagògica. Una obra que volia arribar a petits i grans per igual, i on l’aprenentatge era assumit com el producte d’un procés de gaudi i enriquiment. Per a molts allò significava una novetat totalment imprevisible i desconeguda. Sens dubte, aquells pobles abandonats, tant diferents i distants del món de les ciutats on es gestava la modernitat, suposaven tot un repte pel republicanisme i la República.

L’institucionisme i les «missions ambulants»

Fins a l’arribada de la Segona República, el projecte va estar desproveït de qualsevol suport oficial per part dels diferents règims i governs que es succeïren en el poder. Per posar només un exemple, l’any 1907 la força dels conservadors durant el «govern llarg» de Maura –amb Faustino Rodríguez-San Pedro al capdavant del ministeri d’Instrucció Pública– rebutjava la proposta de crear un cos de missioners ambulants. Malgrat els impediments, la reivindicació dels institucionistes no va defallir. El camí va ser llarg i tortuós, tanmateix, la confluència política que es donà durant el bienni progressista (1931-1933) entre institucionistes, socialistes i el regeneracionisme democràtic va possibilitar la materialització de les missions.

Com ja s’ha deixat entreveure, des de finals del XIX s’havia escampat entre diferents cercles intel·lectuals una reivindicació que reclamava la necessitat d’intervenir espiritualment en les zones rurals. Però, què és ben bé l’institucionisme i quines eren les seves propostes? Els principals impulsors del moviment van ser Francisco Giner de los Ríos i Manuel Bartolomé Cossío. El seu nom dimana de la Institución Libre de Enseñanza (ILE), creada l’any 1876 com a mostra de rebuig al «decreto Orovio» –el qual prohibia la llibertat de càtedra. De la ILE, primer Giner i després Cossío van ser els seus directors. Les seves demandes es basaven en la necessitat de modernitzar l’educació espanyola, per això, entre les diverses aportacions convé ressaltar la introducció a l’Estat espanyol d’aquelles corrents pedagògiques més modernes i innovadores que existien a l’Europa de finals de segle. D’altra banda, tampoc hi ha dubte de la connexió que es donà entre el moviment institucionista i el krausisme. Talment, paga la pena aturar-se un moment en aquesta qüestió.

Missions Imatge 4
D’esquerra a dreta: Manuel Bartolomé Cossío, Francisco Giner de los Ríos y Ricardo Rubio. Font: Aguilar Digital.

A grans trets, es podria dir que el krausisme va ser un dels pensaments més genuïns de totes les corrents progressistes espanyoles. Convé aclarir que el krausisme no fou una filosofia unitària, sinó que anà canviant amb les successives generacions. De fet, si comparem el pensament de Giner amb el d’altres krausistes, les diferències són més que notables. També altres personalitats –com Altamira– s’adheriren al moviment institucionista, però mantenint les distancies amb el krausisme. Per a no allargar-ho gaire més, només puntualitzar que sense la influència de la filosofia krauso-institucionista, es fa dificil comprendre bona part dels arguments que donaren pas a les missions republicanes. Tan difícil com dissociar els influxos del regeneracionisme, del context en que es desenvolupa l’institucionisme. Em limitaré a escampar algunes de les seves idees a mesura que avancin els fets.

En el seu marc de reivindicacions, l’institucionisme sostindrà durant dècades la necessitat de crear «missions ambulants». Sota aquesta idea, més o menys genèrica, s’agrupaven un conjunt d’accions concretes que prendran forma a mesura que s’oficialitzi i s’implementi el projecte. Un breu repàs cronològic aclareix la seva evolució.

La primera figura que va reclamar la posada en marxa de les anomenades «missions ambulants», va ser el llavors director de l’ILE Giner de los Ríos (1881). El succeïren d’altres com el ja esmentat Cossío (1882); l’historiador Joaquín Costa (1899); el pedagog Ángel Llorca (1909); el llavors director de primer ensenyament, Rafael Altamira (1912); i una dècada després, tornaria a insistir el mateix Cossío (1922). Com a mostra de l’arrelament de la proposta en aquest mig segle de reivindicacions, és un fet destacable que fins i tot el comte de Romanones s’afegís a la demanda en 1913. A més a més, també es van donar iniciatives fora de l’institucionisme, com la de Puig Cherta a Falset.

Dos mons i un Estat

Més enllà del fonament teòric que donà consistència al projecte, cal també que ens preguntem per quina era la realitat rural a la que s’adreçava. A l’albada de la Segona República, l’economia espanyola continua sent predominantment agrària. D’altra banda, si bé llavors l’estructura demogràfica es trobava immersa en un procés de canvi gradual, cal també recordar la desigual repartició de la seva població arreu dels territoris. En efecte, l’augment demogràfic (dels 18,6 milions d’habitants en 1900 als 23,5 milions per 1931) coincideix amb un notable trasbals interior de població. Aquest desplaçament de persones que abandonen les zones agrícoles menys dinàmiques per incorporar-se a la vida productiva de les ciutats industrioses, farà encara més evident la distància que separava els dos mons.

A començaments del segle XX, els alts nivells de desigualtat certificaven l’endarreriment de l’Estat en quant a legislació social tuïtiva i extensió de determinats drets fonamentals. Un 35% de la població era encara analfabeta quan l’opció republicana venç a les urnes. El mateix Patronato ho deixaria ben clar: “el aislamiento es el origen de las Misiones y la justicia social su fundamento”. Així i tot, trobem alguns antecedents importants. Un dels esdeveniments polítics de major rellevància tingué lloc amb la creació del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes (1900). No obstant, tampoc aquest va ser capaç d’acabar amb les desigualtats; ni socials ni territorials. Malgrat tot, val a dir que pels institucionistes l’arrel del problema no era ben bé de caire polític. Per a ells es tractava, fonamentalment, d’un dilema «cultural» i «espiritual». És novament palpable la seva connexió amb la filosofia krausista.

Exposició organitzada pel Museo Circulante en algun poble segovià. La imatge també és prova de l’enorme afluència de públic. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).
Exposició organitzada pel Museo Circulante en algun poble segovià. La imatge també és prova de l’enorme afluència de públic. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).

D’altra banda, la influència de l’Església –encara més pesant en el món rural– impel·lí igualment una reforma en el model educatiu. A la pràctica, la seva mentalitat conservadora s’oposava a qualsevol novetat pedagògica que la modernització pogués suggerir. De la mateixa manera, tampoc estava disposada a perdre poder polític ni privilegis. El descontentament eclesiàstic fou especialment ostensible en ser aprovada la proposta d’ensenyament laic, inclosa dins la Constitució republicana de 1931.

De poc o res van servir les veus que insistien en que «laic» era sinònim de «neutre» i no d’«ateisme anticristià». La dels eclesiàstics era una educació basada en l’aprenentage memorístic. En la repetició i en l’obediència, és a dir: en la jerarquia. D’aquesta manera mantenien una sèrie de principis i valors que, en la seva finalitat última, acabaven per integrar la desigualtat gairebé com una institució divina. Quasi tan divina com ho era la institució social i jurídica de la propietat pels seus feligresos de dretes. A més, per a disgust de l’Església, les missions republicanes no van ser plantejades com una acció de «beneficiència»; més aviat, formaven part d’un pla general de reforma social, empès per l’afany de «solidaritat» i de «justícia social». Arribats a aquest punt, convé matisar que el projecte mai es va plantejar cap tipus de meta revolucionària –en el sentit clàssic del terme. Per una banda, l’Estat no podia permetre’s els excessos revolucionaris. Per l’altra, les accions van estar sempre controlades i limitades pel poder republicà que les sostenia.

L’Església mai va estar disposada a rendir-se en la seva pugna amb l’Estat. A tall d’exemple, l’ordre de les carmelites es van encarregar d’organitzar el que es coneix com les «missions catòliques». Existia, per tant, una veritable competència per plantar cara a les missions «laiques» de la República.

En darrer lloc, també mereixen ser mencionades algunes iniciatives de l’àmbit institucional com a motor del futur canvi. En aquest cas, són exemple els mestres pensionats des de 1911 per la Junta de Ampliación de Estudios. El cos de docents va tenir l’oportunitat de visitar diferents escoles rurals belgues i franceses. Al seu retorn, van portar amb ells tot un seguit de novetats pedagògiques i metodològiques. El viatge per Europa també els va permetre comparar el retràs i les mancances del sistema espanyol. S’estava gestant la consciència en torn un problema estructural i, per extensió, nacional. Per descomptat, les experiències i els coneixements adquirits en aquestes estades a l’estranger acabaren nodrint el futur projecte de les missions republicanes.

Els missioners i la Segona República

“[…] no abandonará en ningún momento la prudencia
y la templanza, fuentes de la paciencia y de la simpatía
y normas infalibles de conducta misionera.

Fragment extret del primer volum de memòries del Patronato de Misiones Pedagógicas, 1934

Missions Imatge 5
Camioneta del Museo Circulante descarregant una còpia de l’obra “El príncipe Baltasar Carlos a caballo” (1635), de Diego de Velázquez. Font: Patronato de Misiones Pedagógicas (1934).

Bona part dels homes i dones que participen en el projecte, ho faran de manera conscient i amb una denotada voluntat d’intervenció en l’afeblit panorama rural que heretava la República. D’antuvi, no va ser fàcil pel Patronato fer-se amb un cos de voluntaris disposats a recórrer les insospitats del territori. No obstant això, sempre va sostenir que “a la misión le basta para existir el misionero”. Aparentment, no sembla una feina massa atractiva, si no fos per la conscienciació prèvia que requeria. El perfil dels missioners ens ofereixen algunes de les claus per comprendre-ho millor.

Uns eren professionals de l’ensenyament (mestres, inspectors, pedagogs, etc); altres gastaven un perfil més vinculat al món de l’art i la cultura (pintors, actors, músics, escriptors, etc). A més, amb l’adveniment de la República, antics alumnes de l’ILE i de l’Institut Escola van trobar encàrrecs que complir gustosament. Altres simplement es mourien per la convicció de les seves idees. Molts d’ells compartien el gust per la ciència, les lletres, les tecnologies i, en definitiva, per tot allò que portés l’etiqueta del progrés. També coincidien en altres aspectes, per exemple, la immensa majoria dels missioners provenien del món de les ciutats; compartien una visió prou similar dels problemes socials i de la noció de «modernitat»; alguns insistien en la necessitat d’homogeneïtzar els territoris; d’altres parlarien obertament de «nacionalitzar» aquells indrets on semblava que encara la «modernitat» no havia penetrat. A grans trets, la seva percepció no anava gens errada.

Els missioners es van trobar alguns pobles que no disposaven encara de carreteres. En d’altres, aquesta simplement quedava inutilitzada ja que ningú al poble disposava d’un vehicle a motor. Si bé en alguns casos les barreres físiques eren difícilment franquejables, en altres ocasions, les diferències morals i culturals suposaven un repte majúscul. Fins i tot Cossío parlaria de la necessitat d’establir una “comunicación para enriquecer las almas”. Tot i així, la tasca dels missioners no significava començar una «guerra cultural». En qualsevol cas, el seu encàrrec era el de facilitar un apropament cultural. Era necessari aixecar ponts que integressin a la població rural en el projecte republicà; construir espais d’intel·ligibilitat entre els dos mons, això era: acabar amb la falta de conviccions comunes des d’on partir. En el terreny polític, l’objectiu seria, en paraules del socialista i director general d’ensenyament primari Rodolfo Llopis: “sacudir la modorra de esa España rural. Había que conquistarla para la República”.

El republicanisme d’aleshores confiava en la figura del mestre com el primer element de la modernitat amb el que penetrar en les zones rurals. Així doncs, no és estrany que la seva també fos coneguda com la «República de los Maestros». Aquells baluards de la cultura van contreure, alhora, una tasca de suport als mestres rurals. Així ho disposava l’article tercer del decret, esdevenint les escoles rurals en el centre d’operacions de les missions. Els missioners també organitzarien cursos que vetllessin per formar als mestres rurals en una pedagogia moderna i innovadora. En definitiva, calia que els mestres rurals es mostressin oberts als impulsos del progrés, familiaritzant a la gent dels seus pobles amb els avenços científics i tecnològics tan comuns a les grans ciutats europees. D’això va ser un exemple la campanya de 1932 a San Martín (Madrid), on els camperols es van familiaritzar amb tècniques de conreu per a ells encara desconegudes. Tan bon punt marxessin els missioners, el mestre del poble seria l’encarregat d’assessorar a la comissió veïnal que vetllava per la continuïtat de les millores en els camps santmartinencs.

El final de missions republicanes

Malgrat que des de 1934 la partida de pressupostos va ser cada vegada menor, les missions es van prolongar fins a finals del maig de 1937. Les necessitats de la guerra s’anteposarien llavors a les urgències culturals del poble. Tot i  així, no està de més esmentar la participació d’alguns missioners enrolats a les Milícies de la Cultura, així com les publicacions d’uns altres a revistes com ara El Mono Azul o Hora de España.

Missions Imatge 6
Mestra en El Saucejo (Sevilla) i les seves alumnes. Rere sostenen una bandera republicana. Font: El País.

Les darreres activitats van tenir lloc en un clima d’una innegable preocupació. En 1935, el pressupost del que disposava el Patronato era gairebé la meitat (unes 400.000 pessetes) de l’assignat dos anys enrere. No és casual que el descens coincideixi amb l’ascens de les dretes al poder. Des del novembre de 1933 fins el febrer de 1936, el nou govern de la República intentarà, per tots els mitjans possibles, acabar amb les reformes iniciades durant el bienni progressista. El Patronato va haver de fer front als embats dels contrareformistes, denunciant públicament la situació, alhora que intentava organitzar noves missions.

La victòria dels franquistes tampoc augurava res de bo pel futur de les missions. Per a la seva desgràcia, bona part de la transcendència social i política que va tenir el projecte inaugurat a Ayllón, és constatable per l’ímpetu de la repressió franquista. Molts dels missioners van haver d’exiliar-se, altres van ser assassinats i encara avui continuen desapareguts. La depuració de mestres només acabar la guerra, confirma igualment la transcendència de la reforma educativa en la que s’emmirallen les missions. Però també la premsa –nacional i internacional– es va fer ressò, durant els anys en que van existir, de la transcendència del projecte. Són exemple, entre d’altres, els corresponsals francesos, suecs, anglesos i nord-americans que s’interessaren per les missions.

Més enllà la tragèdia que va suposar la derrota, resta encara a la memòria republicana l’obra de les «missions pedagògiques». Amb elles, la Segona República va demostrar el seu afany de justícia social i nacionalitzador, alhora que deixava constància de la seva naturalesa reformista. S’aspirava llavors, en línies generals, a la construcció d’un sistema educatiu públic i modern. L’aposta contemplava la defensa d’un model laic; difusor dels valors democràtics del republicanisme; gestat en l’avantguarda pedagògica del moment, i del qual les «missions pedagògiques» van ser una de les seves expressions més sinceres i entusiastes.

Read More