Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats
Retrat de Vlad Tepes de 1560, personatge històric amb el que Stoker s'inspira per crear la identitat de Dràcula. Font: wikipedia.com
Retrat de Vlad Tepes de 1560, personatge històric amb el que Stoker s’inspira per crear la identitat de Dràcula. Font: wikipedia.com

L’obra literària de Dràcula, publicada el 1897, es situa en el context tardovictorià com a novel·la epistolar en la que Stoker s’alimenta de tot un context històric indissociable a la seva obra donant com a resultat una narrativa i uns personatges insòlits i molt representatius en relació la qüestió del gènere durant l’època victoriana. La trama de Dràcula ens transporta a un entorn tenebrós on la presència de vampirs, i en aquest cas del Compte Dràcula, suposa l’inici d’una persecució entre el i el mal en la que un grup de personatges humans (Jonathan Harker, Lucy Westenra, Mina Murray, Van Helsing, Jhon Seward, Arthur Holmwood i Quincey Morris) posarà tots els seus medis per frenar els objectius del vampir i així acabar amb la seva proliferació. 

Des d’abans dels inicis del projecte de Dràcula el 1890 fins a la seva publicació el 1897 (any de creació de la National Society for Women’s Suffrage), les polítiques sexuals en època victoriana es teoritzaven sobre el mite de la dona com a subjecte no intel·lectual i susceptible a la debilitat física i mental, entre altres qüestions, com la relegació a l’àmbit domèstic i privat en un moment on les reivindicacions feministes començaven a ser emparades, no només des dels sectors del socialisme, sinó ara des d’alguns sectors liberals que ja s’havien posicionat a principis de segle. A finals del XIX a Anglaterra, amb un capitalisme completament consolidat, trobem un paradigma dicotòmic entre allò públic i allò privat, que suposa la materialització d’un hàndicap pel dret de l’exercici a la ciutadania del subjecte femení, restringint-lo a ser susceptible com a membre de la comunitat o com a subjectes de drets polítics de l’Estat, fet que es porta reiterant des dels inicis del XVII amb el sorgiment de la il·lustració i el pas dels règims absolutistes als estats liberals on la qüestió dels drets polítics es comença a posar sobre la taula. 

Les característiques de la concepció de la feminitat d’aquest moment, que per una banda eren les detonants d’aquestes respostes feministes en contra els estàndards hegemònics i burgesos, es construïen a partir de premisses com les que Collins presenta quan parla de concepcions (estratègicament) errònies sobre els cossos de les dones referents al plaer sexual, la masturbació, l’embaràs… Traçant així uns discursos que limitaven el comportament de les dones i que tenien com a conseqüència directa el control i la repressió de la sexualitat, acceptada només en el marc del matrimoni i de forma parcial. Aquesta visió androcèntrica de la sexualitat femenina com a quelcom que havia de ser controlable i reprimit se sustentava també a través de l’ideari de la feminitat vinculat a la naturalesa incontrolable de desig sexual de la dona, utilitzant la moral com a mitjà per limitar aquestes qüestions.

Entrant en contingut, segons Laura Antón Sánchez els tres personatges de les vampires que apareixen a l’inici de la novel·la quan Jhonathan Harker és retingut al castell de Dràcula, representen aquesta naturalesa sexual desenfrenada que ha de ser controlada per la moral victoriana; les femme fatal tan concebudes en l’ideal de feminitat subvertit que descrivien a les característiques de gènere de finals del XIX. En les paraules de Johnathan veiem un clar desig eròtic que posa en relleu aquesta hipocresia de la moral del moment, en la que la dona és la culpable de la seducció de l’home, sobre el qual no cau cap responsabilitat en aquesta interacció bidireccional. (La compara inclús amb un animal, posant en relleu la idea del subjecte femení lligat a la naturalesa i als instints primaris):

“Había algo en ellas que me inquietaba, haciéndome sentir deseo y al mismo tiempo un miedo mortal (…). La chica rubia se arrodilló, (…) actuaba con una deliberada voluptuosidad que resultaba a la vez existente y repulsiva (…) como un animal”.

Igual que Mina, Lucy té dues cares; veiem que la descripció del seu personatge quan no es troba sota els poders de Dràcula és coincident amb els ideals de feminitat burgesa del moment, i per contra, quan és sumida en aquest estat pseudomortal després de convertir-se en vampira, es transforma en l’antítesi de la feminitat, reproduint el mateix esquema que el de les vampires que hem vist al primer fragment, representada ara amb trets diabòlics al·ludint de forma subtil a comportaments sexuals impropis i convertint-la en una depredadora despietada, seguint també el discurs sobre la promiscuïtat i el desenfrè sexual suposadament causats per la bohèmia urbana de finals del XIX tal com veiem en el següent fragment:

“Pude oír el grito ahogado de Arthur al reconocer los rasgos de Lucy Westenra. Lucy Westenra, sí, pero tan cambiada…. Su dulzura se había convertido en adamantina y despiadada crueldad, y su pureza en voluptuosa lascivia. (…)”. 
Grabat francès de 1820 de l'obra "Histoire des vampires et des spectres malfaisants" . Font: wikipedia.com
Grabat francès de 1820 de l’obra “Histoire des vampires et des spectres malfaisants” . Font: wikipedia.com

També és pertinent citar el fragment en el que Lucy descriu a Dràcula durant el seu estat hipnòtic, mostrant aquesta contradicció referent al desig sexual que mostra quan utilitza l’adjectiu “dulce” frenat per la repressió de la moral amb l’adjectiu “amargo”. Veiem un exemple semblant amb Mina descriudescrivint a Dràcula quan el veu per primer cop, utilitzant els adjectius “sensual” i “cruel”: (“Tengo un vago recuerdo de algo largo y oscuro, con los ojos rojos, iguales a los que vimos en la puesta de sol, y algo muy dulce y muy amargo rodeándome a la vez”).

És interessant recuperar el mite del segle XIX referent a la qüestió de la dona que abandona els seus deures com a mare i esposa per endinsar-se al pla de l’alliberació sexual, fet que culmina de forma metafòrica en la pròpia Lucy convertida en vampir intentant alimentar-se d’un infant com a visió antitèsica de la maternitat idealitzada quan es descriu a Lucy amb la següent frase: “No pudimos verle el rostro, pues lo tenía inclinado sobre lo que descubrimos que era un niño rubio. Se produjo una pausa y luego oímos un gritito agudo, como el que daría un niño dormido”. De la mateixa manera que veiem culminar el discurs sobre les inferiors capacitats tant intel·lectuals com físiques de les dones quan el personatge de Van Helsing descriu el següent:

“En cuanto a usted Madam Mina, esta será la última noche que participe en este asunto hasta que todo haya sido arreglado. Es usted demasiado preciosa para nosotros como para correr semejante riesgo. (…) Nosotros somos hombres capaces de soportarlo; pero usted es nuestra estrella (…) y actuaremos con mucha más libertad si sabemos que no corre usted el mismo peligro que nosotros”.

En aquest cas s’exclou a Mina per la seva condició de dona al·legant així que facilitarà la feina a la resta de l’equip si es manté al marge de la qüestió, reproduint la clàssica narrativa de ‘princesa en conflictes’ salvada pel sexe masculí, i relegant-la en tasques de l’esfera privada. El fet paradoxal aquí és que la pròpia marginalització de Mina sobre les qüestions de la investigació serà la causa directa de la seva condemna cap als braços de Dràcula, fet que personalment crec no casual. Hi ha una voluntat de Stoker per mostrar les conseqüències d’una societat que exclou i invisibilitza les dones, quan a més demostren tenir capacitat racional i resolutiva de la mateixa manera que ho fan els homes, de manera que han de buscar alternatives que inclouen personatges que ‘no convenen’ segons la concepció monogàmica del matrimoni entre les altres qüestions ja esmentades. Un altre fet rellevant referent a aquest fragment és que Mina representa les virtuts de la dona femenina ideal, submisa i monògama però que a més demostra tenir intel·ligència racional integrant-se així al món modern sent relegada a un segon pla a desenvolupar tasques com les de secretària del seu marit.

Sobre la qüestió de la monogàmia i la llibertat sexual, la cita ¿Por qué son tan nobles los hombres cuando las mujeres somos tan poco dignas de ellos? (…) ¿Por qué no puede una chica casarse con tres hombres, o con tantos como la quieran (…)? Pero eso es herejía y no debo decirlo.” és rellevant perquè està anticipant la figura de la Lucy vampira, de manera que ens mostra com en escènica és un personatge que actua en funció dels seus instints primaris enamorant-se de tres homes a la vegada i demostra que aquesta subtil poligàmia arrossega als homes al plaer carnal. A més a més, la seva execució, tal com descriu Ainhoa Fernández, per part d’un membre destacat de la societat (el seu promès Lord Holmwood) suposa la restauració d’un equilibri social alterat pels seus suposats comportaments impúdics, que al cap i a la fi no suposen més que el temor de l’home a finals del XIX al naixement d’aquesta alliberació sexual femenina, que en el cas de l’obra es veu invocada per la figura de Dràcula, com ja s’ha mencionat.

Pintura de Philip Brune-Jhones, "The Vampire" del 1897. Font: Culturacolectiva.com
Pintura de Philip Brune-Jhones, “The Vampire” del 1897. Font: Culturacolectiva.com

Hi ha una altra cita que posa en rellevància la qüestió de la religió i l’alliberament sexual quan veiem una Lucy culminada en la imatge de vampira just en el moment posterior en què ha mossegat a l’infant i ara intenta seduir el seu promès. Stoker, a més a més, està descrivint el caràcter anticristià d’aquests éssers que s’alimenten de nadons i es veuen amenaçats pel poder de l’Església presentant així la seva naturalesa infernal. La continuació d’aquest fragment és el moment d’execució de Lucy, fet també carregat amb un gran component de violència que posa en relleu el càstig i les conseqüències de ser –metafòricament a través de la imatge de vampira- sexualment alliberada:   

En cuanto a Arthur, pareció como hechizado (…) Lucy se precipitó hacia él, pero Van Helsing se interposo entre ellos (…), alzando su pequeño crucifijo de oro. Ella retrocedió ante él (…) con el rostro desencajado y repleto de furia” , o bé quan Mina Harker es descriu a si mateixa de la següent manera:“¡Impura, impura! ¡Incluso el Todopoderoso rechaza mi carne corrupta! Llevaré esta marca de la vergüenza sobre mi frente hasta el Día del Juicio” 

Veiem com la moral de finals del XIX és sustentada pels aspectes religiosos del cristianisme que sempre han constituït el discurs de la dona pecadora i com a tal, impura. Aquesta dona pecadora des del punt de vista religiós fa referència al caràcter d’autonomia femenina, no només en la qüestió de llibertat sexual, si no en tot aquest concepte de la dona que es rebel·la contra els estàndards de feminitat del moment i contra una societat que ja està articulada per donar resposta a totes aquestes opressions esmenades, fet vist de forma completament negativa per les institucions tradicionals com és el cas de l’Església.

Stoker viu aquest context tardovictorià on l’imperialisme, les teories de la degeneració de la moral, de la puresa, la medicina, el positivisme i per contra, les teories espiritualistes i ocultistes són molt latents. L’autor assumeix els discursos del seu moment com qualsevol altre, creant així una obra indissociable del seu entorn social, un producte del seu temps. En un moment on la ciència moderna estarà sustentada pel coneixement empíric, racional i objectiu, el discurs ideològic de Stoker és integrat en aquest corrent darwinista i determinista, que com menciona Spencer veiem materialitzada a través de la dicotomia home-dona, natural-antinatural, civilitzat-salvatge, humà-no humà. De forma que el pensament dels corrents psueudocientífics del moment va tenir tanta rellevància a Dràcula que narrativament, a partir d’aquestes distincions, es configura la dicotomia definitiva entre el jo i l’altre (la imatge del vampir vinculada a la naturalesa, allò salvatge, a l’altre; davant la imatge de l’home racional civilitat; el jo. Aquesta és la interpretació que ens remet al determinisme biològic i les teories darwinistes del moment). Segons Nina Auerbach, Stoker probablement també hauria conegut l’obra de Freud (en concret els estudis sobre Histèria Femenina) i ho veiem quan el personatge del Dr. Sweard comença a enregistrar els comportaments del personatge de Renfield titllant-los de “zoofàgia” (patologia que consisteix en l’ingesta d’animals com a forma d’alimentació) i vampirisme, mencionant també a la figura de Jean-Martin Charcot, neuròleg francès especialitzat en anatomia patològica i professor directe de Freud, que teoritzava sobre aquests comportaments i patologies.

Pel que fa a les teories econòmiques, Stoker també beu de les teories liberals sobre la consolidació del capitalisme. El personatge de Dràcula pertany a una aristocràcia que en aquest estadi ja no es configura com a classe dominant. La burgesia del moment és nacionalista a causa dels revivals històrics de reclamació del patrimoni medieval i per consegüent defensen la seva societat davant amenaces irracionals que amenacen amb la dominació de les forces del mal sobre el planeta. Aquest és el discurs que ens transmet un Stoker influenciat per aquest ideari a través de la figura de Dràcula. A més a més, Stoker es troba lluny de les influències teòriques de filòsofs com Marx, ja que la qüestió de la propietat privada i l’accés als recursos econòmics suposen un paper clau per la derrota de Dràcula, i per tant, Stoker es veuria més influenciat per teories lliberals del moment com les de Ruskin (teoritzador sobre diferència sexual atribuint a l’home les qualitats de vencedor, creador, descobridor; i a la dona instintiva, prudent, sensible. Trets característics dels personatges dicotòmics de Dràcula).

La majoria d’autors citats i altres autors que han analitzat la novel·la al llarg d’aquests últims anys coincideixen en la premissa que Dràcula sorgeix com una obra artística en tant que literària que posa en valor un discurs hegemònic de la superestructura cultural, en termes marxistes, en la que s’intenta, de forma sistemàtica, des de la primera pàgina fins a l’última, atacar a través de la moral victoriana el sorgiment d’aquests intents d’emancipació femenina tant a nivell sexual com a nivell intel·lectual i econòmic a través d’unes imatges de violència misògina cap al personatge del vampir.

Gravat de 1872 protagonitzat per la sufragista Victoria Woodhull (1838-1927) representada com a "Mrs. Satan" i amb un cartell amb la inscripció "free love", de Thomas Nest. Font: americanhistoryusa.com
Gravat de 1872 protagonitzat per la sufragista Victoria Woodhull (1838-1927) representada com a “Mrs. Satan” i amb un cartell amb la inscripció “free love”, de Thomas Nest. Font: americanhistoryusa.com

La vampira en aquest cas, com hem vist, no és més que la materialització del temor d’una societat aparentment amenaçada pel sorgiment del sufragisme i les demandes de drets polítics i socials sobre el subjecte femení, i, en concret, sobre la qüestió de la llibertat sexual, d’important rellevància pel fet que qüestiona, no només els models de feminitat idealitzada, sinó tot un ordre social sustentat en major part per la institució endogàmica del matrimoni i la família nuclear. Així doncs, el final de Dràcula suposa el triomf del capitalisme, el nacionalisme i el masclisme quan Mina Harker és alliberada paradoxalment del domini de Dràcula, condemnada així a complir amb el seu rol de feminitat ideal convertint-se en mare i esposa lliure del pecat en el qual s’havia vist sumida.

Com a reflexió final, és pertinent citar el cas real d’Enriqueta Martí, la vampira del Raval com a prova material que tot el discurs que trobem en Dràcula és palpable, i malgrat pertànyer a la categoria de ficció, l’opressió i la repressió davant el subjecte femení de finals del XIX i principis del XX que no encaixa en els injustos motlles per practicar avortaments clandestins, per ser classe obrera, per tenir coneixements mèdics i científics, per crear teixits d’ajuda mútua amb altres dones, per ser propietària de la seva pròpia sexualitat i el seu propi destí, és absolutament real. Tan real que fins el dia d’avui Enriqueta Martí segueix sent concebuda com la vampira assassina de nens que Stoker ja crea en l’imaginari col·lectiu del 1897, del qual encara queden reminiscències inconscients 120 anys més tard. Aquesta criminalització de la dona sexualment alliberada i emancipada tan latent a finals del XIX, no és més que el llegat de la caça de bruixes de l’època medieval i l’antecedent de la sistemàtica desacreditació del que vindrà a ser el posterior moviment feminista contemporani que sorgirà a partir del segle XX.

Read More
– Volem menjar barato
I si això no logrem,
Algú pagarà el pato!
Ai, ai, ai…
Per les dones va ésser
Una mala setmana,
Quan anaven pel carrer,
Cridant, ai, ai ai…
Que tenim gana.

Aquests versos són un fragment d’una cançó popular que es cantava pels volts del gener de 1918, quan una massiva protesta de dones que es conegué com la vaga de dones i que reclamava la reducció dels preus dels productes bàsics alhora que denunciava la manca d’abastiments. El que començà com una manifestació derivà en una revolta que alertà les autoritats i que sacsejà la societat del moment. Per entendre aquesta revolta cal situar-nos en el seu context històric.

La convulsa Barcelona dels anys 20

El sobrenom de Rosa de Foc per Barcelona es difongué a partir de 1909, després de l’anomenada Setmana Tràgica. La visió de la capital catalana com una ciutat conflictiva, però, venia d’anterioritat i seguiria més enllà d’aquest any, sent un espai d’alta participació popular i d’un protagonisme elevat del moviment obrer. De totes maneres, el període que va des de 1917 fins a 1923 és caracteritzat per una conflictivitat puixant que esdevindria una vertadera amenaça per l’ordre establert, i que té en el pistolerisme la seva màxima expressió.

En gran part, l’augment de la conflictivitat obrera es degué a l’empitjorament de les condicions laborals i de vida a partir de 1915. En concret, la neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial suposà una gran oportunitat econòmica pels sectors burgesos que, en veure’s ampliada la demanda estrangera dels productes espanyols, aprofitaran per incrementar ambiciosament el seu capital. Alhora que es multiplicaven els beneficis empresarials es produïa una inflació que augmentava considerablement el cost de la vida. Tot i la relativa pujada de salaris, aquests no s’equipararen a l’augment del preu del consum, suposant un greuge per les famílies humils que veieren com la seva capacitat adquisitiva s’enfonsava dràsticament.

En aquest context de deteriorament de les condicions de vida, el moviment obrer barceloní, seguint una trajectòria d’intensa lluita i enfortit amb la fundació de la CNT el 1910, es decidí a plantar cara al poder. Els esdeveniments internacionals, i amb molta força, sense dubte, la revolució russa, donaren impuls i esperances a l’obrerisme, mentre atemorien a les classes benestants. Així, aquests anys serien protagonitzats per importants conflictes de classe: la vaga de la Constància de 1913, la vaga general de 1917 i la vaga de la Canadenca de 1919, entre d’altes.

 El gener de 1918, mes en què ubiquem aquesta revolta femenina, està incert en aquesta dinàmica inflacionària i de manca de productes de primera necessitat. A més, l’apropament a la fi de la Gran Guerra reduí dràsticament la demanda europea dels productes catalans, comportant un tancament de fàbriques i un increment important de l’atur. D’aquesta manera, la capacitat adquisitiva de les famílies obreres es va veure encara més reduïda.

Caricatura que evidencia la situació catalana durant la Primer Guerra Mundial: la burgesia incrementà enormement els seus beneficis mentre la classe treballadora hagué de fer front a una inflació que reduí enormement la seva capacitat adquisitiva. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Caricatura que evidencia la situació catalana durant la Primer Guerra Mundial: la burgesia incrementà enormement els seus beneficis mentre la classe treballadora hagué de fer front a una inflació que reduí enormement la seva capacitat adquisitiva. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

De la manca de carbó a la revolta generalitzada

En aquest context, i en el fred intens del gener de 1918, va començar a faltar el carbó, combustible bàsic de les llars obreres, i el poc que quedava es venia a uns preus inassolibles per la classe proletària. Les cues davant les carboneries eren habituals, fins que Amàlia Alegre, una dona vinculada al Partit Radical de Lerroux, cridà a la mobilització per exigir la venta del carbó al preu que marcava la Junta de Subsistències.

Així, el 10 de gener s’iniciaren les mobilitzacions, protagonitzades des del primer dia per les dones, les encarregades d’abastir les llars. Una manifestació femenina es dirigí a l’Ajuntament i a l’edifici del Governador Civil, amb l’objectiu que una comissió –sorgida en aquest moment i no d’una estructura organitzativa prèvia– es reunís amb l’alcalde i el governador per negociar la disminució dels preus. Aquesta comissió, que efectivament es va reunir amb ambdues autoritats, estava íntegrament conformada per dones.

La manifestació del primer dia es dirigí cap al Paral·lel, on les dones obligaren a tancar cabarets i bordells. Darrere aquesta iniciativa hi havia la denúncia per part de les dones que els seus marits gastaven el salari en aquests establiments, fent que no arribés íntegrament a la llar i dificultat l’adquisició dels productes bàsics necessaris per la reproducció familiar. També es dirigiren, després, a les fàbriques tèxtils de la capital que aglutinaven una gran mà d’obra femenina, i cridaren a les obreres a unir-se a la lluita. S’inicià així la vaga laboral que perduraria fins a final de mes i que secundarien unes 30.000 dones. També s’apel·là a les criades i les empleades del servei domèstic, a les que demanaven no alimentar els amos mentre les classes populars no poguessin abastir-se.

Les manifestacions es produïen cada dia, alhora que s’escampaven pels barris perifèrics barcelonins –Sants, Gràcia, Sant Andreu, Sant Martí, San Andreu, Poble Nou…– i pels municipis propers, naixent també rèpliques arreu de l’estat. Si el primer dia només hi participaren dones, a partir del segon aquestes hi anaren acompanyades dels seus fills, emfatitzant així el rol matern d’aquestes. Els homes, però, en foren exclosos, sent les dones les que prendrien la veu en discursos improvisats i mítings organitzats en ateneus obrers, com es pot  veure en el següent anunci:

¡MUJERES! Para tratar sobre el abaratamiento de las subsistencias, se os convoca al GRAN MITIN que se celebrará en el CINE MONTAÑA, calle Montaña (Clot), hoy, a las diez de la  mañana. Harán uso de la palabra varias oradoras. ¡Por el pan de vuestros hijos, mujeres, acudid al mitin!
Sota l'acudit hi deia: "Vosaltres a casa!... A rentar els plats i a cuidar la mainada!". Publicat a L'Esquella de la Torratxa el gener de 1918. Les dones consideraren aquell conflicte com a propi i n'exclogueren els homes. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Sota l’acudit hi deia: “Vosaltres a casa!… A rentar els plats i a cuidar la mainada!”. Publicat a L’Esquella de la Torratxa el gener de 1918. Les dones consideraren aquell conflicte com a propi i n’exclogueren els homes. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

Conjuntament a les manifestacions diàries, ràpidament es produirien conflictes, baralles i trifulgues a comerços i mercats. Les dones, incrèdules davant d’uns venedors que asseguraven no tenir subsistències, saquejaren alguns comerços, amb la voluntat d’adquirir-les per vendre-les després al preu que consideraven legítim. Com elles mateixes declaraven, «la manifestación femenina de Barcelona se cuidará de venderlos al precio que más le convenga». Si els primers dies les reivindicacions se centraren en el preu i la manca de carbó, de seguida van incloure la resta de productes de consum, popularitzant el lema «Abajo las subsistencias». Al cap de poc s’exigiria també una reducció del preu del lloguer, creant Juntes de Defensa de llogaters i impedint desnonaments.

La no-baixada dels consums i l’augment de la repressió policial –amb càrregues i confrontacions al carrer i detencions de dones– radicalitzà el moviment: ja no s’exigia el preu fixat per la Junta, sinó els preus anteriors a la guerra; i l’amnistia de les detingudes s’erigia com a nova demanda. També les accions anirien esdevenint cada cop més violentes, i les militants radicals, que fins llavors havien liderat la mobilització, s’apartarien i deixarien pas a una direcció de dones llibertàries favorables a l’acció directa. A la premsa anarquista la comparació de la situació amb la revolució russa fou habitual.

Finalment, la declaració de l’estat de guerra el 26 de gener i la destitució del governador civil començà a apagar la revolta. A partir del dimecres 30 de gener les dones anaren retornant paulatinament als respectius llocs de treball, acabant amb aquesta mobilització que havia durat tres setmanes. S’estipularen noves taxes a la baixa, que no assoliren als preus anteriors de la guerra, i s’establiren multes per aquells venedors que no les acatessin. La repressió, però, seguí més enllà de la fi del conflicte, i la censura perdurà alguns mesos.

Un exemple d’acció col·lectiva femenina

Havent vist, a gran trets, en què consistí aquesta revolta femenina de gener de 1918 cal analitzar-ne els diferents components per poder comprendre la dimensió que va tenir. En primer lloc, hem d’apuntar que, en un context on el moviment obrer es trobava enfortit i organitzat –cal recordar la vaga general de sis mesos abans que els dos grans sindicats, CNT i UGT, havien convocat conjuntament–, es produeix aquesta mobilització protagonitzada per dones que neix fora de les organitzacions obreres i que, consegüentment, no es vehicula a través d’aquestes. La manca d’una base organitzativa prèvia a l’esclat de la primera manifestació ens fa pensar que les que s’activaren no foren les xarxes laborals i polítiques incertes dins de l’obrerisme, sinó unes xarxes quotidianes més etèries.

Cal suposar en l’existència d’un sistema tradicional de relacions femenines de suport, familiars o veïnals, que –davant la dificultat de les dones de compaginar la jornada laboral amb les obligacions domèstiques– permetria sostenir d’una forma col·lectiva la reproducció social. Segurament serien aquestes relacions les que –en un moment de precarització de les condicions de vida–  s’activarien per donar una resposta comú a una problemàtica compartida. Això ens porta a imaginar uns espais de sociabilitat diferents als del moviment obrer: aquesta mobilització no naixeria en ateneus, centres obrers o fàbriques, sinó en mercats, safarejos i places.

Aquest és un reportatge publicat per "Mundo Gráfico" el 30 de gener de 1918. A l'esquerra es pot veure a dones fent cua davant d'una botiga d'olis i sabons. A l'esquerra una fotografia del mercat de San José, actualment de la Boqueria, amb les forces d'ordre públic custodiant l'espai. Contràriament a les protestes laborals, que tenen la fàbrica com a epicentre, aquesta revolta tenia com a lloc emblemàtic el mercat. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/
Aquest és un reportatge publicat per “Mundo Gráfico” el 30 de gener de 1918. A l’esquerra es pot veure a dones fent cua davant d’una botiga d’olis i sabons. A l’esquerra una fotografia del mercat de San José, actualment de la Boqueria, amb les forces d’ordre públic custodiant l’espai. Contràriament a les protestes laborals, que tenen la fàbrica com a epicentre, aquesta revolta tenia com a lloc emblemàtic el mercat. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/

En segon lloc, convé pensar en el tipus d’accions empreses per les dones. Per una banda, el fet que saquegessin comerços per vendre després els productes al preu assignat per la Junta ens recorda al factor de legitimitat compartida present en els motins de subsistència d’època preindustrial. Les dones es veurien autoritzades a assignar el preu que creien legítim, i, apel·lant a la justícia, repartirien els abastiments prioritzant les necessitats col·lectives a l’interès individual del venedor. S’evidenciaria, per tant, una herència popular transmesa i no desapareguda malgrat els canvis capitalistes.

Per altra banda, les comissions de dones sorgiren des del primer dia del conflicte amb l’objectiu explícit de negociar la reducció dels preus amb les autoritats: el governador civil i l’alcalde. D’aquest fet es desprèn que les dones entenien i concebien el conflicte com a polític, i per tant reclamaven també una solució política. A més, davant d’aquesta problemàtica política, elles s’autoconsideraven interlocutores vàlides per emprendre aquesta negociació amb les autoritats, que iniciaran sense representants masculins, en un moment on el discurs dominant les expulsava de l’espai públic (i polític) i els privava dels drets civils (principalment, el sufragi). Més important és el fet que les mateixes autoritats les reconeguessin com a tal, i negociessin directament amb aquesta comissió femenina, legitimant, per tant, no només la seva reivindicació, sinó les formes de participació que estaven emprenent.

Aquesta publicació del 18 de gener de 1918 evidencia el paper de les dones per frenar l'augment de les subsistències. A sota hi diu "Sort de les dones, noi... que sinó, ja havia ben rebut!...". Contràriament a altres protestes, la participació femenina en aquesta vaga de 1918 va ser ben rebuda per la població, ja que trobaven legítima la participació de les dones a l'espai públic si era per defensar el seu rol social adjudicat: la de gestores de la llar i cuidadores de la família. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Aquesta publicació del 18 de gener de 1918 evidencia el paper de les dones per frenar l’augment de les subsistències. A sota hi diu “Sort de les dones, noi… que sinó, ja havia ben rebut!…”. Contràriament a altres protestes, la participació femenina en aquesta vaga de 1918 va ser ben rebuda per la població, ja que trobaven legítima la participació de les dones a l’espai públic si era per defensar el seu rol social adjudicat: la de gestores de la llar i cuidadores de la família. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

Per últim, és necessari reflexionar sobre el fet que cridessin a les treballadores a fer vaga. En aquest punt, cal recordar l’existència d’uns sindicats que no eren capaços de respondre a les problemàtiques de subsistència que afectaven a les dones com a gestores de la llar, en ser aquestes unes problemàtiques no incertes en la lògica laboral fabril. Tot i així, les dones identificaren de seguida les seves reivindicacions a les de les treballadores, i consideraren la vaga com una eina pròpia. Assumien, per tant, les formes de lluita del moviment obrer. Això ens fa pensar en certes sinergies entre aquestes dones i un moviment obrer molt mobilitzat en aquells anys. També ens porta a sospitar que per aquestes dones la divisió d’esferes que imposava el discurs hegemònic no era compartit, i lligaven la identitat de mestressa de casa a la d’obrera.

Cal recordar l’alta presència femenina en les fàbriques tèxtils barcelonines, en el treball domèstic i, també, en el treball a domicili; així com la tradicional participació de les dones en els moviments vaguístics precedents. Malgrat això, les reivindicacions de les dones aquells dies no anaven lligades a les condicions laborals, sinó a les condicions de vida. Davant la històrica demanda del sindicalisme d’un augment de salari, les dones el que exigien era una reducció dels preus del consum i dels lloguers.

En tercer lloc, és interessant veure com les dones exclogueren els homes d’aquesta lluita. Aquests no foren presents en les comissions de negociació amb les autoritats, no foren cridats a la vaga i tampoc participaren dels discursos improvisats ni dels mítings organitzats. Van ser elles no només les protagonistes, sinó les úniques participants del conflicte. Concebien aquella problemàtica com a pròpia, amb una clara percepció de gènere al darrere. Tot i així, de Solidaridad Obrera es desprèn que, lluny de rebre el rebuig dels seus companys, la lluita es va veure com a legítima i necessària. Són constants els elogis a les dones en la premsa anarquista, així com la comparació de la situació amb la revolució russa, atorgant un caràcter revolucionari al conflicte iniciat. Jaime Aragó escrivia a Solidaridad Obrera que

Ya las mujeres (…) se manifiestan en la calle. Es su deber. Ellas cumplen con el sagrado deber de madres; los hombres faltan a su deber de padres, no responen al orgullo de ser hombres, (…) son presa de una cobardía asombrosa. Las mujeres gritan ¡Basta ya de ladrones!

Aquesta valoració positiva cap a les dones –no compartida per la premsa no obrera, que les ridiculitzava i les caracteritzava amb trets masculins– possiblement es deu al fet que les dones es mobilitzaven seguint el seu deure natural com a mares, com també es pot extreure de la cita anterior. Elles mateixes assumien aquest rol, que utilitzaven com a font de legitimitat quan cridaven a la mobilització «¡Por el pan de nuestros hijos!¡Por el derecho a la vida!».

En quart lloc, i per últim, cal fugir de concepcions homogeneïtzadores que sovint es reprodueixen en parlar de les dones. El col·lectiu femení també és divers i heterogeni, com qualsevol altre col·lectiu. Així, cal entendre que aquesta va ser una revolta realitzada per les dones de classe popular i els sectors progressistes i republicans, però no compartida per les dones burgeses, tot i algun intent d’incorporar-les i fer la mobilització interclassista. A més, el conflicte s’anà radicalitzant, i les republicanes radicals que havien iniciat el moviment se n’apartaren o foren apartades. La comissió que havien creat quedà desacreditada en no aconseguir res de les autoritats, i se’n creà una de nova amb un caràcter més revolucionari. Les discussions entre les dones en els míting, així com la realització d’actes diferenciats segons la tendència política, són constants. Hem de concebre, per tant, el col·lectiu femení com a heterogeni i inserit, també, en conflictes polítics i amb diferències ideològiques i estratègiques.

En definitiva, aquesta protesta femenina de 1918 resultà un clar exemple d’acció col·lectiva femenina, lligada per una identitat i consciència compartida. Tot i la transcendència de la vaga, aquesta ha quedat oblidada en la memòria. En un context d’intensa conflictivitat social, en aquella Barcelona revolucionària on el fenomen del pistolerisme situava la lluita de classes directament als carrers, la protesta protagonitzada per dones ha sigut silenciada. I és que aquesta vaga es troba entremig de dues grans mobilitzacions obreres que l’han eclipsat: per una banda, la vaga general de l’agost de 1917 i, per altra, la vaga de la Canadenca de 1919 que per primera vegada instaurava la jornada laboral de vuit hores.

Segurament, el fet que la vaga de dones de 1918 es desenvolupés fora del marc institucional dels sindicats i que estigués més vinculada a les necessitats diàries de la vida que no a unes reclames laborals concretes l’ha desvaloritzat. Se l’ha acusada de ser una mobilització espontània i aïllada, i la semblança amb els moviments socials de l’Antic Règim la situat com una protesta no pròpia de la contemporaneïtat. Contràriament a aquesta anàlisi, cal concebre la vaga de 1918 com un esdeveniment propi de la industrialització i la societat capitalista contemporània, com una acció política que les dones emprengueren responent a unes necessitats materials concretes i aprofitant aquelles eines que tenien al seu abast –algunes heretades de la societat preindustrials i altres pròpies de la contemporaneïtat– per aconseguir els seus objectius. Alhora, entendre que actuaren de forma conjunta davant una problemàtica compartida ens ha d’ajudar també a significar les identitats i els rols de gènere, que lluny de ser estàtics, evolucionen també amb la Història.

Read More

El vessant antropològic en la ritualitat funerària

És des del Paleolític Superior (35000-8000 aC), quan s’acoloreix amb ocre als difunts i els accessoris de la tomba es converteixen en una part permanent de l’atenció als morts, quan es pot parlar amb seguretat d’una pràctica d’atenció o cura cap als difunts. Arribats al Neolític (7000-5000 aC), en alguns territoris el fonament econòmic és l’agricultura, i en d’altres ho és la ramaderia. És precisament com a conseqüència de la pràctica agrícola que l’ésser humà acaba desenvolupant les nocions de fecunditat, de la Gran Mare i dels avantpassats, elements que actuen com a força de suport de l’experiència religiosa. És així com es comencen a construir cases més grans i duradores pels morts que pels vius, perquè els avantpassats són els portadors de la vida i la fecunditat.

Des d’aquest moment, en el lloc d’enterrament d’una persona destacada, com pot ser el cap d’una tribu, pot sorgir un monument i el mort es pot convertir en déu. La funció de la tomba com a emmagatzematge del record té un paper essencial en la conformació de memòries culturals: tant la memòria dels morts, com les tombes com a “lloc de memòria” contribueixen a fundar una identitat concreta. Així, la tomba es converteix en un signe per a evitar l’oblit en la memòria pública, actuant com a punt de referència d’un grup social que necessitava un record creador de la identitat i assigna al lloc d’enterrament els records col·lectius.

Significats, creences i elements de ritualitat en la protohistòria mediterrània

La Protohistòria és el període en el qual s’emmarca la tradició oral que ha acabat arribant als nostres dies en forma dels Poemes Homèrics: la Ilíada i l’Odissea. En ambdues obres, el sacrifici d’animals per fomentar el beneplàcit de les divinitats és una constant, però en algunes cultures les ofrenes als déus anaven més enllà: entre els pobles semites, per exemple, era costum sacrificar el primer fill, tot i que després es va substituir pel sacrifici d’un animal. Aquesta tradició ens serveix per introduir la pràctica del sacrifici humà.

Els primers sacrificis són fets en honor als difunts amb la mort d’esclaus i de dones, i més endavant es dediquen a diversos esperits de la naturalesa. Aquesta classe de sacrifici va estar molt estesa en el món antic, on la practicaven els grecs, els romans, els germans, els celtes, els fenicis o els arameus, entre d’altres. Com en el cas dels semites, aquesta pràctica va acabar sent substituïda pel sacrifici d’animals (amb l’exemple bíblic de la substitució d’Isaac per un xai, o l’episodi homèric en el qual Ifigènia és substituïda per una cérvola) o per ofrenes com ara figures d’argila, metall o palla que representaven homes i animals (un costum documentat a la Xina).

Més endavant, el sacrifici acostumava a ser de verges o nens, caracteritzats per una puresa que servia com a concentració especial de força. Però també se sacrificaven presoners de guerra, un fet que assegurava el benestar de la nació. Alhora, existia el sacrifici humà com a part de rituals funeraris, i també el suïcidi o sacrifici d’un mateix.

En relació als poemes homèrics, és rellevant mencionar que els episodis de sacrifici humà són omesos expressament, i la constant són els sacrificis d’animals per aconseguir el beneplàcit de diverses divinitats. Malgrat aquesta voluntat d’ometre la matança ritual, hi ha un episodi del llibre XXIII de la Ilíada en el qual Aquil·leu sacrifica dotze troians davant la pira del difunt Pàtrocle. Es tracta d’un cas paradigmàtic que ha provocat que els estudiosos de la religió i les pràctiques funeràries gregues hagin desenvolupat un gran interès en la matança de presoners, considerant-ho una evidència valuosa del que podria ser una pràctica real en l’Antiga Grècia.

La literatura grega i la pràctica del sacrifici femení

Evadne a Les Suplicants d’Eurípides o Yocasta i Haemon a l’Antígona de Sòfocles, són exemples d’històries sobre el suïcidi d’esposes i amants, unes narracions que podrien haver estat inventades i admirades en una era en la qual el suïcidi no estava sancionat per costum. Ara bé, més enllà de conformar una imatge que serveixi com a testimoni de la tradició funerària d’aquestes societats, la popularitat d’aquests relats reflecteix les actituds masculines del període Clàssic (480-310 aC) i Hel·lenístic (310-30 aC). El suïcidi per pena proporcionava material emocional i de caràcter sensacional per a poetes i dramaturgs, però el fet és que l’estudi de les seves creacions pertany a la història de la literatura més que no pas a la història de la religió i els costums funeraris grecs.

Sobre la base de les evidències literàries, alguns historiadors han proposat que el que es podria afirmar és que una cultura que en la seva literatura mostrava admiració pel suïcidi de viudes podria haver encoratjat aquest tipus de suïcidi tradicional en una etapa anterior. Aquesta hipòtesi ens serveix per presentar, de nou, la pràctica del sacrifici femení en l’antiguitat. L’exemple del sacrifici de Políxena en la tomba d’Aquil·leu sovint ha estat concebut com un episodi sorgit de la preservació d’una memòria sobre una tradició grega practicada en el passat. Tanmateix, la inspiració de la història es podria comprendre millor si es relaciona amb una tradició èpica més que no pas amb un costum de l’Edat del Bronze.

Així, els arguments sobre un antic ritual grec de sacrifici femení semblen no tenir fonaments. El mite original de Políxena semblaria representar un costum que consistia a sacrificar presoneres de guerra sobre les tombes dels guerrers caiguts en la batalla. Però el cert és que, partint d’aquesta història, no es poden plantejar conclusions segures. No obstant això, aquesta pràctica ha estat adoptada per diverses civilitzacions, com ara l’anomenat suttee de l’Índia, en el marc del qual les dones s’immolaven en les pires dels seus marits o familiars, i que va ser vigent fins al segle XIX, quan es va abolir durant l’ocupació britànica de la península. Convé mencionar, però, que a l’Índia moderna se segueixen donant casos de suttee clandestí.

Pintura en aquarel·la opaca sobre paper feta per artistes indis i entregada als britànics, dins de la col·lecció Company paintings. Es representa una escena de suttee o sati. Circa 1800. Victoria and Albert Museum, Londres, http://collections.vam.ac.uk/item/O15842/sati-ceremony-painting-unknown/.
Pintura en aquarel·la opaca sobre paper feta per artistes indis i entregada als britànics, dins de la col·lecció Company paintings. Es representa una escena de “suttee” o “sati”. Circa 1800. Font: Victoria and Albert Museum, Londres, http://collections.vam.ac.uk/item/O15842/sati-ceremony-painting-unknown/.

Evidències arqueològiques

Les teoritzacions presentades fins ara requereixen que, a continuació, es mencionin exemples de jaciments arqueològics reals, amb la intenció de plantejar la possibilitat que en la protohistòria hi hagués una sèrie de tendències relacionades amb les pràctiques funeràries en diferents regions mediterrànies, que estarien associades específicament al culte real als herois morts i la legitimació de famílies en el poder.

Alguns exemples de jaciments en els quals s’han establert hipòtesis sobre la possible presència de sacrificis femenins són la necròpolis de Kaloriziki (Kourion, Xipre), la necròpolis de Knossos (Creta), l’heroon de Tirint (Micenes, Peloponès) i l’heroon de la necròpolis de Toumba (Lefkandi, Eubea). D’entre tots ells, només en els dos últims casos els estudis arqueològics permeten indicar la possible presència de sacrificis femenins.

Heroon de Tirint (Micenes, Peloponès, Grècia)

Tirint és un lloc arqueològic situat a l’Argòlida, al Peloponès (Grècia), i va ser un dels principals centres de la civilització micènica fins al seu col·lapse als voltants del 1200 aC. La tomba que ens interessa és la número XXVIII, excavada en un emplaçament proper a l’edifici principal de l’Acròpoli de Tirint, i per tant es troba en una posició preeminent. Aquest fet indica que hi havia una voluntat de deixar constància de la preponderància social del difunt, i ens pot donar informació sobre els rituals funeraris que es van seguir.

Representació de les restes funeràries de la tomba XXVIII de Tirint. Font: RUIZ-GÁLVEZ, M. (2007). "Loyal wives or just concubines...?" a Treballs d'Arqueologia, 2007, Núm. 13, Interpreting household practices: reflections on the social and cultural roles of maintenance activities, pàg. 176.
Representació de les restes funeràries de la tomba XXVIII de Tirint. Font: RUIZ-GÁLVEZ, M. (2007). “Loyal wives or just concubines…?” a Treballs d’Arqueologia, 2007, Núm. 13, Interpreting household practices: reflections on the social and cultural roles of maintenance activities, pàg. 176.

La sepultura ha estat situada cronològicament en la transició entre el període Submicènic i el període Protogeomètric (1025-1000 aC). Dins de la tomba s’hi van trobar dues inhumacions, una enterrada amb l’aixovar funerari propi d’un guerrer, i l’altra sense cap classe de bé o objecte i enterrada en un nivell lleugerament inferior, un fet que va fer que els investigadors es plantegessin si es tractava d’un enterrament dut a terme en un període anterior.

Durant les excavacions, no es va dur a terme una anàlisi antropològica dels cadàvers, però es va plantejar que el segon cadàver hauria de pertànyer a una dona, i que la primera inhumació, que com hem dit anava acompanyada d’utensilis de guerra, seria un home.

D’aquesta manera, malgrat que el gènere dels cadàvers no ha estat identificat, no es poden obviar les circumstàncies d’aquesta sepultura, que a causa de la important posició on va ser situada, fa pensar en la possibilitat que es tractés d’un heroon argiu, en el qual es podria haver sacrificat una dona per a donar més èmfasi al ritual d’enterrament d’un guerrer. Aquesta hipòtesi es veu clarament reforçada amb el següent exemple, el cas paradigmàtic de l’heroon de Lefkandi.

Heroon de la necròpolis de Toumba (Lefkandi, Eubea)

L’àrea arqueològica de Lefkandi està situada a la desembocadura del riu Lilas, a l’illa grega d’Eubea, en la que en l’antiguitat es coneixia com a plana de Lelantum, caracteritzada per ser molt rica i fèrtil. Des de la dècada de 1960 s’han dut a terme diverses campanyes d’excavació a la zona, gràcies a les quals s’ha pogut descobrir un dels elements més espectaculars i importants de la història de l’arqueologia de Grècia: l’heroon de Lefkandi.

Localització geogràfica de Lefkandi. Font: Viquipèdia
Localització geogràfica de Lefkandi. Font: Viquipèdia

L’heroon es troba en el cementiri de Toumba, i data d’entre el 1000 i el 950 aC. La troballa consisteix en una excavació al terra que conté dos enterraments molt rics i aparentment simultanis, una cremació masculina i una inhumació femenina. En una altra obertura excavada a prop, s’hi van dipositar quatre cavalls que van ser sacrificats durant els rituals funeraris. Les cendres del difunt masculí es van trobar dins d’una àmfora xipriota de bronze, que era una antique, juntament amb les seves armes i acompanyat pel cadàver inhumat d’una dona. Ella anava vestida amb una sèrie de joies impressionants, entre les quals hi havia un penjoll d’or, que també era una antique, 900 o 800 anys més vell que la seva última propietària. Les tombes estaven recobertes amb terra formant un gran túmul, però no se sap com estava coronada la superfície d’aquesta sepultura.

El doble enterrament estava situat dins d’un edifici monumental, que potser hauria estat la llar del guerrer, i que hauria estat destruïda expressament durant els seus rituals funeraris. A causa de les característiques de l’enterrament de la dona, que presenta els braços plegats, les mans i els peus creuats i un ganivet de ferro amb mànec d’ivori que va ser dipositat al costat del seu cap, alguns investigadors han assumit que es tracta de la consort del guerrer, sacrificada durant el funeral del seu marit.

La realitat és que sembla poc probable que es tractés de l’esposa del difunt, i la víctima s’hauria de considerar com a una concubina. Això es deu al fet que, des de l’Edat del Bronze, existeixen evidències funeràries de dones d’alt estatus compatibles amb l’existència d’un sistema de dots i d’una societat amb una agricultura complexa, i per tant l’esposa d’un gran personatge com el de l’heroon de Lefkandi no podria haver estat sacrificada.

Des del punt de vista de les anàlisis forenses, s’han exclòs les possibilitats que les dues morts haguessin estat simultànies per causes naturals, com podria ser un accident o una plaga.

Representació del doble enterrament, i reconstrucció i planta de l'heroon de Lefkandi. Font: Pinterest
Representació del doble enterrament, i reconstrucció i planta de l’heroon de Lefkandi. Font: Pinterest

(6) Lefkandi 2

Un altre factor rellevant és que l’heroon va ser erigit en un punt prominent del paisatge, i hauria donat inici a una àrea d’enterrament de la classe dirigent de la zona, i per tant s’entendria que la localització i el caràcter monumental de l’edificació s’haurien buscat expressament perquè l’heroon fos visible des de diferents punts geogràfics i es donés una imatge de superioritat respecte de la resta de població.

Així, la dona sacrificada a l’heroon de Lefkandi seria molt probablement una concubina que hauria mort en el marc dels rituals funeraris d’un home important, que també hauria sacrificat diversos cavalls per a emfatitzar la seva tasca de legitimació de poder i ascendència. La conseqüència d’aquest primer enterrament hauria estat la consolidació d’un llinatge determinat al capdavant d’un grup humà, i la fundació de la necròpolis de Toumba en seria la principal mostra.

A tall de conclusió

En cap cas s’està intentant demostrar aquí que les civilitzacions protohistòriques mediterrànies mencionades tenien una especial propensió a fer patir als qui eren inferiors: concebre que la civilització grega tenia tendència a la crueltat, o que extreia algun tipus de plaer en infligir patiments gratuïts, no només no tindria fonament sinó que resultaria anacrònic. La voluntat d’aquest article ha estat la d’establir alguns paràmetres sobre el significat i les condicions en què, molt possiblement, es donaven els sacrificis humans en la protohistòria mediterrània, i en cap cas s’ha volgut descriure una “arqueologia dels horrors”.

Tenint en compte això, en primer lloc hem d’acceptar que el registre arqueològic s’adequa a les pràctiques sacrificials presents en la literatura homèrica, i per tant els cicles èpics s’han de seguir estudiant i comparant amb les troballes que vagin emergint.

Aleshores el que convé plantejar-se és si els sacrificis femenins podrien haver actuat com a rituals fundacionals de les necròpolis. El cas de l’heroon de Lefkandi és molt significatiu, i ens permet plantejar, amb rigor historiogràfic, la possibilitat que en rituals específics -que no eren religiosos sinó que tenien una altra connotació- es requerís sacrificar esclaves o concubines, per la seva posició social i al fet que eren considerades més aviat objectes que eren propietat d’algú, i no pas éssers humans.

Així doncs, crec rellevant acabar aquesta anàlisi parlant de la figura de l’heroi. Com sabem, els heroon eren estructures construïdes per a la veneració d’un guerrer, i per tant en aquest sentit s’assimilen als temples erigits per a rendir culte als déus Olímpics. És per aquesta raó que una persona que volgués mantenir la preponderància que havia adquirit en vida, i alhora la volgués llegar a la seva família, podria exigir rituals funeraris extraordinaris, que podrien incloure sacrificis de dones de rang inferior a ell.

Fins fa relativament poc temps, les hipòtesis sobre sacrificis femenins en les civilitzacions mediterrànies de les quals les societats actuals són hereves no havien generat massa interès, però per sort actualment s’estan revisant paràmetres i obrint nous camins, perquè al cap i a la fi la historiografia és això: reunir coneixement, discutir-lo, revisar-lo (amb rigor i objectivitat), i, si és convenient, replantejar-lo.

Read More

L’ambient de la Barcelona de fa un segle es caracteritza per ser un període d’una gran conflictivitat i efervescència social i política. Una mostra d’això és el fenomen del pistolerisme, que va produir-se durant el sexenni comprès entre els anys 1917-1923, tot i que també hi ha cronologies que situen el fet històric entre 1919-1923, just quan s’intensifica la violència i la mobilització entre els bàndols enfrontats. Sigui com sigui, aquest conflicte se l’ha d’englobar dins d’un context històric particular, així com també considerar-lo com la conseqüència d’una sèrie de factors conjunturals que van portar a comparar la ciutat barcelonina amb la Chicago dels gàngsters d’Al Capone. Així doncs, el pistolerisme es defineix com l’enfrontament armat que van protagonitzar els anomenats grups d’acció anarcosindicalistes de la CNT i la patronal, que va impulsar la creació del Sindicat Lliure i va finançar bandes de pistolers a sou per contrarestar l’auge de la reivindicació obrera, comptant amb la connivència i suport de la policia i l`Exèrcit. El conflicte finalitza amb el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera de setembre de 1923, deixant un rastre 424 morts pertanyents als dos bàndols, així com també d’obrers de filiació desconeguda i altres víctimes col·laterals. 

Una conjuntura particular 

Líders anarquistes2
Salvador Seguí (al centre), Ángel Pestaña (darrere, a l’esquerra) i Simó Piera (a la dreta) van representar, entre d’altres, la facció més moderada de l’anarcosindicalisme català. Font: SERRANO, Miguel Ángel. La ciudad de las bombas, p. 51.

Per entendre com s’arriba a una situació com la que s’ha descrit, cal fer un petit repàs de la conjuntura en la qual es desenvolupa aquest fet històric. Ens hem de situar a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, on la neutralitat mantinguda per Espanya li genera grans beneficis econòmics per la gran demanda de producció dels països bel·ligerants. És el moment, en el cas de Barcelona, de l’eclosió del Paral·lel i dels negocis derivats de la contesa europea. Proliferen els cafès-bar, els cabarets, els music-halls i els meublés. 

Tot això genera que es desenvolupin un seguit de pràctiques associades a les d’una ciutat portuària en vies d’industrialització; el joc esdevé una de les activitats principals entre les grans fortunes de la guerra, així com també s’estén el proxenetisme. Tot plegat, amenitzat per la confluència de diversos interessos polítics internacionals, que es tradueixen en la presència de nombrosos espies i contra-espies, que conformen una mena de Sodoma i Gomorra a la catalana, on es desenvolupen els baixos fons i les pràctiques criminals. 

Paral·lelament, una gran massa d’obrers vinguda d’arreu de l’Estat emigra a Barcelona fruit de la gran demanda de feina que havia generat el context històric. Tot i això, com que no va ser un creixement econòmic sostingut, al finalitzar la guerra es produeix una situació d’inflació que provoca un encariment dels productes bàsics i les matèries primeres, incrementant així el cost de la vida. Els obrers veuen com els patrons i la burgesia no transigeixen en les demandes i reivindicacions de millores en les condicions laborals davant la carestia de vida latent que patien i, cada cop més, es veuen sotmesos a una situació de marginalitat social que, sumada al seu desarrelament, els confinarà en guetos on la precarietat, el dèficit d’infraestructures i de serveis, estaran a l’ordre del dia. En aquest sentit, cal buscar aquí un dels motius de l’enorme creixement que experimenta el sindicat anarconsindicalista al vehicular aquest descontentament obrer i aconseguir integrar els treballadors a les seves files. 

Per altra banda, ens trobem en un moment de crisi de l’Estat de la Restauració que no aconsegueix sobreposar-se als esdeveniments. L’any 1917 es produeix la coneguda com a triple crisi espanyola; social, política i militar. Per un cantó, trobem una aliança entre els dos principals sindicats, la CNT i la UGT, per organitzar una vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir un canvi polític, esperonats pels esdeveniments de la Revolució Russa. És un moment que arreu d’Europa l’exemple rus provocarà que s’acceleri la mobilització i la radicalització obrera, així doncs, trobem exemples amb els espartaquistes a Alemanya, a Hongria amb els comunistes liderats per Béla Kun o l’impuls del sindicalisme a França i a Itàlia. 

Així i tot, la vaga programada per a l’agost d’aquell any acaba fracassant i suposa un cop dur per les forces obreristes. Des d’alguns sectors de la CNT, es constata que la via de la reivindicació i acció política col·lectiva no és efectiva i aquest fet precipitarà la propagació de grups partidaris de l’acció individual contra els patrons, com a estratègia per provocar un canvi social. 

Sometent
Repartiment d’armes al Sometent de Barcelona en motiu de la vaga general del 24 de març de 1919. Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 91.

Pel que fa als militars, dins de la tendència mobilitzadora general, membres d’Infanteria de les casernes de Barcelona, s’organitzen al voltant de les Juntes Militars de Defensa, una mena de sindicat d’oficials creat amb l’objectiu de reclamar millores laborals i canvis en la política d’ascensos. Això s’ha de contemplar dins de l’auge del pretorianisme, és a dir, de l’extensió de la presència i influència dels militars en els afers polítics, un fet que tindrà implicacions en el pistolerisme, ja que amb el nomenament del general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona al novembre de 1920, l’Estat apostarà per la via militar per resoldre un conflicte politicosocial. També cal mencionar la simpatia que va generar aquest moviment entre la burgesia i la classe patronal, ja que veien l’Exèrcit com l’únic garant de l’ordre social.

En aquest sentit, és una època a la qual pren importància el civilisme, és a dir, la defensa del poder civil i l’ordre per grups aliens al Govern, a través de les guàrdies cíviques, el Sometent i les bandes para-policials. Això cal emmarcar-ho dins d’una manca de confiança en el paper de l’Estat i la democràcia liberal parlamentària. Els patrons surten al carrer armats per defensar-se davant la mobilització obrera. Val a dir, que compartiran amb els anarcosindicalistes aquest rebuig per l’acció democràtica i política, fet que ajudarà a l’augment d’una conflictivitat i violència social de per si elevades. 

En el terreny polític, l’Assemblea de Parlamentaris impulsada per Francesc Cambó al juliol per protestar pel tancament del Parlament (des de febrer d’aquell any 1917 resta clausurat) mostrarà el nivell d’inoperància del govern d’Eduardo Dato davant les diverses crisis que patia el país. 

Eren temps de sindicats 

Del repàs del context històric i polític en el qual esclata el pistolerisme, així com dels diferents aspectes conjunturals, es desprèn que ens trobem en un moment caracteritzat per l’auge de la sindicalització i del corporativisme . Ambdós fets són clau per entendre el nivell d’exacerbació de la lluita de classes entre els obrers i la patronal. Cada bàndol assumeix la via de la violència com a necessària per imposar-se, tot i que en el cas de la patronal, aquesta troba el suport d’un terrorisme d’Estat encarnat en el finançament de les bandes de pistolers, mitjançant la Federació Patronal de Barcelona, encarregada de sufragar els grups de pistolers mercenaris com el liderat pel comissari policial Manuel Bravo Portillo o, posteriorment, el fals baró Köenig. 

Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: El pistolerisme d’Albert Balcells, p. 122.
La Browning va ser la pistola emblemàtica dels pistolers patronals, mentre que la Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 122.

 

Fent un breu repàs als dos principals actors enfrontats, l’origen de la Confederació Nacional del Treball cal buscar-la en l’herència directa de les associacions obreres de l’últim terç del segle XIX i, posteriorment, en l’organització Solidaritat Obrera (1907), que després de la dura repressió de la Setmana Tràgica, aconsegueix reorganitzar el moviment obrer a partir de 1911 amb l’articulació de la CNT. A partir d’aquí, els anys de la guerra mundial ajuden a enfortir el sindicat i a reforçar el seu creixement. Posteriorment, mitjançant el Congrés de Sants de juliol de 1918, la CNT adopta un canvi organitzatiu al passar dels petits sindicats gremials i d’oficis, a articular-se a través de Sindicats Únics d’Indústria, permetent agrupar sectors productius i respondre amb més força als diferents embats, així com l’assumpció de l’anarcosindicalisme com a mètode de lluita sindical. Així doncs, trobem els sectors de l’Alimentació, Transports, Fusta, Metal·lúrgia, Construcció o Serveis Humans, per citar-ne alguns a tall d’exemple. El desembre de 1919 es celebra un nou congrés estatal al Teatro de la Comedia de Madrid i sota el lideratge de Salvador Seguí, acrediten una força de gairebé 800.000 afiliats arreu de l’Estat. 

Pel que fa a l’organització patronal, davant els esdeveniments arribats de Rússia i del perill roig que amenaçava l’ordre social, es reclama una reacció i la creació d’un front patriòtic per tal de contrarestar la força obrera. Des dels sectors conservadors al voltant del Foment Nacional del Treball, s’impulsa la creació de la Federació Patronal de Barcelona (creada l’any 1919), que sota el lideratge de Fèlix Graupera articularà un moviment i una resposta intransigent davant el conflicte. És mitjançant aquesta organització que es fundaran els Sindicats Lliures (al desembre de 1919) per Ramon Sales, engrossint les seves files militants carlistes i tradicionalistes. L’objectiu principal de la seva creació serà combatre el sindicat anarquista i, per aquest motiu, adoptaran com a estratègia l’agitació política i social. Igualment, també es caracteritzaran per la seva organització para-militar i per l’ús de la violència. 

Un fenomen barceloní

Quadrilla Anido
Severiano Martínez Anido (vestit de militar, a la fila de sota al centre) rodejat de la brigada policial destinada a combatre els anarquistes. Font: SERRANO, Miguel Ángel. La ciudad de las bombas, p. 102.

Com s’ha pogut comprovar, el pistolerisme és un fenomen multiforme i multifactorial. No hi ha una única causa que el provoqui encara que les particularitats de la ciutat de Barcelona ajudéssin al seu desenvolupament. Des de l’octubre de 1917, amb l’assassinat del patró tèxtil del Clot Joan Tàpies -el primer atemptat pistoler anarquista- fins al cop d’Estat de setembre de 1923, la ciutat viu un sexenni especialment violent amb prop de 800 atemptats i un còmput global de 424 morts de diversa procedència (dels quals 168 són víctimes anarquistes). La polarització social és ben latent, així com  l’alt nivell de mobilització obrera i patronal. Entre febrer i març de 1919 té lloc la vaga de la Canadenca, la qual suposa una demostració de força de l’anarquisme aconseguint paralitzar la ciutat durant 44 dies, amb totes les conseqüències que això va generar. Va suposar el toc d’alerta definitiu per la patronal, que a partir de llavors focalitzarà la seva acció en aniquilar el moviment anarquista. 

Pel juliol de 1919 es produeix l’assassinat de Pau Sabater “Tero”, secretari del ram de tintorers de la CNT, per elements de la banda de pistolers patronals liderats pel comissari Bravo Portillo. L’assassinat esdevé un clar exemple de la voluntat de la patronal d’actuar per tots els mitjans possibles. Com a venjança, al setembre d’aquell any un grup d’acció anarquista assassina Manuel Bravo Portillo quan sortia de visitar una de les seves amants al carrer Còrsega amb Santa Tecla. Aquesta dinàmica d’acció-reacció caracteritzarà els anys del pistolerisme, tot i que la policia actuarà amb connivència amb els pistolers patronals i rarament mai els detindrà. 

Seguint l’estratègia de la burgesia d’erosionar el moviment obrer, el novembre de 1919 decreten un lockout patronal que s’allarga fins al gener de 1920. 84 dies de tancament empresarial que va deixar al carrer uns 200.000 obrers. Un exemple del marasme social en el qual es trobava la ciutat. 

No va ser fins al nomenament del general Martínez Anido (novembre de 1920) com a governador civil de Barcelona i del coronel Miguel Arlegui com a cap de la policia, que es va revertir la situació a favor dels interessos patronals. La seva estratègia repressiva d’inspiració militar va afeblir paulatinament el moviment anarcosindicalista fins a afeblir-lo i portar-lo a la seva pèrdua de força total amb la dictadura de Primo de Rivera. Van desenvolupar la coneguda com a Llei de Fugues (1921), la qual els va permetre assassinar a molts anarquistes sota el pretext d’una falsa fugida. 

Tots aquest anys de conflicte van deixar víctimes de renom, com el cas de l’advocat cenetista Francesc Layret (1920), l’antic governador civil de Barcelona Franscisco Maestre Laborde -Comte de Salvatierra- (1920), el magnicidi del president del govern Eduardo Dato (1921) o l’assassinat de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” i del Cardenal Soldevila (1923). Són exemples de la complexitat i rellevància del fenomen del pistolerisme, que sovint ha quedat encotillat entre la Primera Guerra Mundial i la dictadura de Primo de Rivera, però que cal fer valdre en la mesura que la major part de la conflictivitat i violència sociopolítica expressada es pot considerar l’avantsala de la que es va produir als mesos anteriors i posteriors a l’esclat de la Guerra Civil

Recreació de l'assassinat de Salvador Seguí a mans de pistolers blancs del Lliure, a la confluència dels carrers de la Cadena amb amb Sant Rafael del Raval de Barcelona. Font: La Campana de Gràcia, Institut Municipal d’Història de
Recreació de l’assassinat de Salvador Seguí a mans de pistolers blancs del Lliure, a la confluència dels carrers de la Cadena amb Sant Rafael del Raval de Barcelona. Font: La Campana de Gràcia, Institut Municipal d’Història de Barcelona.
Read More

Una de les grans ments del segle XX i del nacionalsindicalisme en el qual s’inspirarien el feixisme i el franquisme espanyol, va ser Ramiro Ledesma Ramos. Nascut l’any 1905 a un poble de Zamora, en el si d’una família d’humils mestres, el 1921 es va presentar a les oposicions d’oficial de Correus a Madrid, al mateix temps que anava desenvolupant una gran curiositat intel·lectual. A partir de 1922 va ser destinat a diversos llocs del territori espanyol. En aquesta època va començar a escriure algunes obres literàries, articles curts i contes, entre els quals podem destacar títols com: El fracaso de Eva, La hora romántica i El joven suicida, entre d’altres d’important rellevància.

 Ramiro Ledesma Ramos. Font: Archivos Historia
Fotografia de Ramiro Ledesma Ramos. Font: Archivos Historia

Els autors destacats que el van inspirar, tant en el camp literari com en el filosòfic i polític, van ser Goethe, Larra, Ugo Foscolo, Nietzsche, Unamuno i, sobretot, José Ortega y Gasset. El 1926, va començar la llicenciatura en Filosofia, que acabaria obtenint amb molt bons resultats. Aquesta no va ser l’única llicenciatura que va superar, ja que més tard es va llicenciar en Ciències Exactes i Ciències Químiques. En aquest temps va conèixer a Ortega y Gasset, que fou el seu professor i el seu màxim referent. Producte d’aquesta relació també va conèixer a Ernesto Giménez Caballero, director de la coneguda revista cultural La Gaceta Literaria, a la que Ramiro Ledesma va acabar participant molt activament, encara que no va ser l’única revista a la qual va publicar.

El 14 d’abril de 1931 va caure, pel pes de les urnes, la monarquia d’Alfons XIII i Espanya va allunyar-se del caciquisme, del tornisme i de la dictatorial que precediren a la II República, en benefici d’una obertura democràtica en clau republicana.. Entre 1930 i 1933 podríem dir que va sorgir el feixisme a Espanya, tot i que anteriorment ja havien sorgit partits d’un caire feixista, imitant la Itàlia de Mussolini, com va ser el cas de la Unión Patriótica, partit del dictador espanyol Miguel Primo de Rivera, que va governar amb el beneplàcit del rei Alfons XIII. Durant els primers dies que succeïren la proclamació de la II República, el fervor va ser màxim. Al mateix temps, Ramiro Ledesma va deixar a un costat la filosofia metafísica per començar la seva carrera política. En termes polítics la seva radicalització va ser evident, buscant el pragmatisme de les seves idees abstractes. Ledesma considerava que a Espanya no s’arrelaria ni el liberalisme ni el socialisme científic, però no va negar mai la seva admiració per l’esquerra espanyola ni per la revolució nacional. Va ser per aquest fet que no va buscar una imitació de cap sistema polític internacional.

Ledesma va veure que la força més revolucionària espanyola era l’anarcosindicalisme i va pensar que podria ajuntar-la amb la seva somiada revolució nacional, arribant a parlar d’una idea nacionalsindicalista. No obstant això, va ser curiosa la relació de Ledesma amb el nacionalisme de dretes, ja que el va denominar, com es pot comprovar en els seus escrits ¿Fascismo en España?, una idea absurda i reaccionaria. Al principi va buscar crear una espècie de partit feixista, però el màxim que va aconseguir va ser uns deu deixebles, els quals compartien la joventut i la formació universitària a més a més de compartir el seu rebuig per la dreta tradicional li per l’esquerra doctrinària. Amb ells va començar la primera publicació, el 14 de març de 1931, d’un setmanari de caràcter polític anomenat La Conquista del Estado.

Ledesma i els seus camarades van firmar un manifest en pèssimes condicions donada la falta de finançament, sobrevivint a base de subvencions econòmiques. Per un altre costat, la propaganda inicial de Ledesma era molt confusa, ja que la seva retòrica consistia en afalacs als nous governs que sorgien:

¡Viva el mundo nuevo!
¡Viva la Italia fascista!
¡Viva la Rusia soviética!
¡Viva la Germania de Hitler!
¡Viva la España que haremos!
¡Abajo las democracias burguesas y parlamentarias!

Tot i el que defensava amb la seva retòrica, Ledesma va intentar posar-se d’acord amb els anarquistes de la CNT, ja que era un grup no marxista i de caràcter antiburgès, tot i que els retreia el fet de no lluitar per la seva nació. La revista La Conquista del Estado, per molt feixistitzada que estigués no tenia èxit ni tan sols amb l’ajuda de les altes esferes ni de l’extrema dreta; a la si del grup dels nois es va discutir pel finançament i això va fer que el grup se separés i la revista deixés d’editar-se el dia 25 d’octubre de 1931. No obstant això, la importància de La Conquista del Estadono va ser que s’acabés, sinó que seria considerada la llavor del nacionalsindicalisme espanyol.

Un altre grupuscle es va formar el juny del 1931 a una ciutat val·lisoletana. Va ser un grup semblant al de Ledesma, però estava liderat per Onésimo Redondo. Aquest va ser un personatge de camp, conservador i molt creient, sortit de la zona més rural de Castella. A Onésimo, que ja havia pres contacte amb el nazisme alemany, de seguida li va cridar l’atenció la idea d’un moviment de caràcter modern, nacionalista i revolucionari. A més a més, tenia la necessitat enorme d’ajudar als terratinents de Castella i sentia molta ràbia contra els separatistes catalans i els de Vizcaya. També contra els obrers d’esquerres, els banquers i financers de les grans ciutats i, finalment, contra els polítics liberals. Onésimo, que buscava crear un moviment juvenil, revolucionari, patriota, conservador, de caràcter violent i, a la vegada, religiós, va fundar un setmanari anomenat “Libertad. A més a més, el 9 d’agost de 1931, va crear un grup polític anomenat Juntas Castellanas de Actuación Hispánica. Des de feia un temps, tant Ramiro Ledesma com Onésimo Redondo es van interessar un pel treball de l’altre. En pocs mesos van tenir un reconeixement oficial mutu. Entre ells hi havia poques coses en comú, però es necessitaven.

Al número publicat el dia 10 d’octubre de “La Conquista del Estado” es va anunciar la constitució de les “Juntes de Ofensiva Nacional Sindicalista” com la unió dels dos partits polítics. Aquesta organització, la portava un duumvirat en el qual cadascun dels partits i els seus dirigents anaven mínimament per lliure.

A la dreta la bandera falangista; a l'esquerra la bandera de la CNT. Font: Esradio
A l’esquerra la bandera falangista; a la dreta la bandera de la CNT. Font: Esradio

Les JONS va ser el primer partit espanyol que podia denominar-se nacionalsindicalista; va reutilitzar la simbologia del jou i les fletxes que donava a entendre la unitat d’Espanya, com a l’època dels Reis Catòlics. A més a més, Ramiro Ledesma, donaria a conèixer els càntics com el ¡Arriba! o ¡España una grande y libre! i també el ¡Por la patria, el Pan y la Justicia!. Però no tot acabava aquí, per cridar l’atenció dels anarquistes i per que es veiés la radicalitat de les aspiracions polítiques, es van agafar els colors vermell i negre de l’anarcosindicalisme.

Segons Rendondo, les JONS no tenien res a veure amb la Monarquia ni l’Església; més endavant, Ramiro Ledesma confessaria no tenir gairebé moviment en tot el que va ser l’any 1932. Aquest mateix any, uns militars van intentar donar un cop d’estat i implantar una dictadura nacional; Ramiro Ledesma no va voler participar, encara que sí Onésimo Redondo, qui al fallar el cop d’estat va haver de marxar a Portugal. Tot i això, els de les JONS van ser perseguits i Ramiro Ledesma va ser detingut durant 3 setmanes, per la suposada participació en el cop d’estat del general Sanjurjo. L’any 1933, les JONS encara no era un partit cohesionat. Sorprenentment, el que va donar més visibilitat a les JONS va ser la revista doctrinal amb el mateix nom, que Ramiro Ledesma va posar al carrer el maig de 1933. Tot i això, seguien depenent del finançament, i els seus apadrinats van ser membres de l’ultradreta bascos i part de la burgesia monàrquica espanyolista. Més tard, els fons vindrien de Renovació Española.

Al primer número de la revista “JONS” es va facilitar el programa polític de l’organització, conformat per divuit punts. No obstant això, les JONS no tindrien una gran repercussió social. A partir de la tardor de 1933, va, haver importants personatges interessats pel moviment feixista amb més mitjans i més repercussió social. Tot va començar amb un periodista col·laborador de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i director del diari “La Nación, que va veure la Itàlia de Mussolini i l’arribada del nazisme a Alemanya com el pretext per a treure un setmanari profeixista a Espanya. El 16 de març de 1933 es va llençar “El Fascio. Haz Hispano, un diari al qual es va convidar a col·laborar a Ernesto Giménez Caballero, a Ramiro Ledesma, a Rafael Sánchez Mazas i, com a estrella, a l‘exvicesecretari de la UMN, a més de convidar al fill de Miguel Primo de Rivera, José Antonio Primo de Rivera. Tot i això, la “Ley de Defensa de la Repúblicava censurar i prohibir el primer número. Els dies posteriors, José Antonio Primo de Rivera, es va queixar de la prohibició al diari “ABCde Juan Ignacio Luca de Tena. Aquesta aparició va donar un nou impuls públic a la presentació del feixisme a Espanya. José Antonio era advocat i havia heretat el títol de Marquès d’Estella amb Grandesa d’Espanya. Aquest sentia una profunda necessitat de canviar Espanya i de netejar el nom del seu pare. Aquesta nova presentació del feixisme va passar pel Teatre de la Comèdia de Madrid, on van parlar Ruiz de Alda, García Valdecasas i el mateix José Antonio Primo de Rivera. A més a més, van ser-hi presents tant Ramiro Ledesma com altres col·laboradors i assistents. Segons els seus discursos, ells no eren ni d’esquerres ni de dretes com bé plasmaven en aquests fragments:

“El movimiento de hoy, que no es de partido, sino que es un movimiento, casi podríamos decir un antipartido, sépase desde ahora, no es de derechas ni de izquierdas.”

I el seu discurs proseguia afirmant que:

“El nuevo Estado [fascista] debería ser capaz de llevar adelante una revolución nacional integradora de las regiones y clases al servicio de una nueva fe: la de una Patria … que volviese a ser fuerte en el mundo y en la que imperase la justicia social.”

El 2 de novembre, el Movimiento Español Sindicalista -Fascismo Español va canviar de nom però es van mantenir les sigles FE, ja que va passar a denominar-se Falange Española. La presentació de la Falange va coincidir amb la pujada al poder de Acción Popular -Confederación Española de Derechas Autónomas- (CEDA) unida al Partido Radical d’Alejandro Lerroux. Aquesta va ser una època de molta violència tant per part de Falange com dels seus rivals d’esquerres, fins al punt que el ministre de la Gobernación Salazar Alonso va manar tancar tots els centres falangistes. En aquest context, el febrer de 1934, es va produir la fusió de la FE amb les JONS; aquesta última, aportava joventut i estudiants amb un caràcter més combatiu. Tota la simbologia de les JONS, els seus missatges i càntics, van passar a utilitzar-se al nou partit. A més a més, FE de les JONS va passar a estar dirigit per un triumvirat: Ledesma, Primo de Rivera i Ruiz de Alda. En aquest nou partit, la part més social la van aportar els jonsistes que van competir amb les esquerres per reclutar més obrers.

El 1934, es van crear tant les CONS (Central Obrera Nacional Sindicalista) com les CENS (Central Empresarios Nacional Sindicalista) i a les universitats va sorgir el SEU (Sindicato Español Universitario), tot com una estructura de sindicat vertical. El 1934, també es va crear la Secció Femenina per ajudar als camarades i per donar auxili als detinguts. Ara es podria parlar d’una materialització de les milícies i d’un partit amb capacitat suficient per defensar- se dels atacs dels altres partits.

Va a ser en aquests moments quan van començar a tenir problemes tàctics i d’organització entre Ramiro Ledesma i Primo de Rivera. El primer projectava un partit de masses i amb repercussió mediàtica, mentre que Primo de Rivera era massa selectiu a l’hora d’escollir nous afiliats. Finalment, l’organització va virar cap a les idees de José Antonio, cosa que no va agradar ni a Ramiro Ledesma ni a molts dels jonsistes. Al primer Consell Nacional es va pactar la camisa blava maó en reconeixement als obrers mecànics i el triumvirat va passar a ser un comandament únic presidit per José Antonio. Ledesma va quedar relegat a un paper secundari dins del partit, cosa que no li va agradar gaire.

Trobada entre José Antonio Primo de Rivera (a l'esquerra) i Ramiro Ledesma (a la dreta). Al fons es pot veure un retrat de Miguel Primo de Rivera. Font: Archivo Historia
Trobada entre José Antonio Primo de Rivera (a l’esquerra) i Ramiro Ledesma (a la dreta). Al fons es pot veure un retrat de Miguel Primo de Rivera. Font: Archivo Historia

L’octubre de 1934, es va produir una rebel·lió a Astúries i a Catalunya, on Lluís Companys va proclamar la República Catalana dins de la República Federal Espanyola. La vaga va tenir més repercussió a Astúries que a Catalunya on es va controlar fàcilment, ja que molts alcaldes catalans i altres polítics van acabar a la presó. A FE de les JONS, la revolució d’octubre va suposar-li una bona oportunitat, ja que Falange va ajudar al govern de Lerroux a restaurar la situació.

Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got i Ramiro Ledesma es va allunyar de José Antonio Primo de Rivera. El primer li recriminaria al segon el no retornar a l’acció directa i veure realitzada la conquesta de l’estat. Entre Primo de Rivera i Ledesma ja estaven sent òbvies les diferències en molts sentits. A Ramiro li tocaria redactar els 27 punts de la Falange, que finalment serien corregits per Primo de Rivera. Després de la redacció d’aquests punts van marxar grans fortunes i homes més afins a la monarquia o a altres partits. Les diferències es van fer més notables quan Calvo Sotelo els va proposar crear un Bloc Nacional. Tant Ramiro Ledesma com Ruiz de Alda van acceptar l’oferta, però Primo de Rivera no va donar peu a què es realitzés. Així, molts antics primoriveristes van marxar de la Falange.

El 1935, la situació de Falange era crítica amb grans baixes i desacords entre les files falangistes. Ramiro Ledesma ja no podia més i va decidir separar-se del sector primorriverista abandonant FE de les JONS el 16 de gener de 1935, però ni les CONS (Central Obrera Nacional-Sindicalista) ni Onésimo Redondo es van unir a ell. Ramiro Ledesma va acabar creant un nou diari, gràcies a finançament alfonsí, que anomenaria La Patria Libre i va marxar cap a Barcelona per intentar refer les JONS amb el nucli d’aquesta ciutat. No obstant això, la idea no li va sortir massa bé, ja que els seus antics camarades jonsistes havien format un altre partit. Ledesma va acabar tornant a la seva feina a l’administració de correus fins que, l’octubre de 1936, als inicis de la guerra civil espanyola, va acabar morint sol a Madrid, acusat pels republicans de feixista. Així doncs, Ramiro Ledesma mai va arribar a veure la seva idea ulterior de La Conquista del Estado.

En conclusió, José Antonio es va fer amb la imatge de la Falange Espanyola de les JONS, juntament amb Francisco Franco durant la guerra civil, quan realment la idea i la motivació de creació d’un partit homòleg però alhora amb les seves diferències, havia sigut del nacionalsindicalista oblidat a la història, Ramiro Ledesma Ramos. A tall de reflexió, cal dir que normalment parlem de la paraula feixista o feixisme amb molta facilitat sense saber ben bé el seu significat, d’on ve i el que va representar, i encara representa, als països que l’han patit o l’estan patint. A més a més, hem de tenir en compte el que està representat actualment el sorgiment de les noves extremes dretes i d’alguns partits amb les mateixes característiques feixistitzades.

Read More

Una tarda de juliol part de l’equip d’Ab Origine espera pacientment una videotrucada a l’ordinador. Malauradament, aquest cop és impossible que l’entrevistador i l’entrevistada es desplacin per conversar cara a cara. I és que na Cristina es troba en plena intervenció arqueològica a Mallorca, al jaciment arqueològic de Son Fornés. De sobte, el so de trucada sorgeix dels altaveus i, després de parlar llarga estona sobre la visió del projecte i acabar d’ultimar els diversos elements del desenvolupament de l’entrevista, ens disposem a començar: 

Podríem dir, no sense absència de debat, que l’arqueologia és una ciència interdisciplinària i que, en conseqüència requereix certa especialització en el si de la comunitat professional. En el teu cas t’has centrat en l’antropologia física i l’osteologia humana. Ens podries explicar en què consisteixen?

Des de l’arqueologia entenem que les persones esdevenen restes materials i no són un tipus de restes diferents. Aquesta visió podria tenir vincles amb moviments molt recents com l’antiespecista o l’animalista. La disciplina que estudia les restes humanes és l’antropologia física o forense. Per què l’osteologia? Perquè malauradament la major part del cos és de natura perible; però en canvi els ossos perduren.

Entre l’arqueologia, la biologia i la medicina hem desenvolupat aquesta disciplina que fa servir molts dels mètodes i tècniques emprats per la pràctica forense, però que es diferencia per la perspectiva, que sempre és poblacional. No ens interessa un individu concret. Tot i que podem fer osteo-biografies tan interessants com la del famós Ötzi, les nostres preguntes es plantegen poblacionalment: perquè la nostra unitat d’anàlisi és la societat, els grups humans i la seva variabilitat.

La mort és, irremeiablement, un fenomen universal. És per això que en la praxi arqueològica és quotidià tractar amb restes òssies humanes i una gran diversitat de contextos funeraris. Quina informació podem extreure de l’anàlisi d’un conjunt de restes òssies?

La primera informació que en podem extreure és la demogràfica. Amb les restes humanes podem saber el sexe i l’edat que tenia una persona quan va morir.  Aquestes dues variables són la matèria primera de l’anàlisi demogràfica. Sense aquesta és molt difícil poder plantejar qüestions que tenen a veure amb fecunditat, el creixement de la població, la taxa de mortalitat i l’esperança de vida.

Però n’hi ha d’altres també importants que tenen a veure amb el que queda enregistrat en el cos, com per exemple l’alimentació. En arqueologia tenim molts indicadors indirectes per saber què menjava una comunitat, però és en els cossos humans on es verifica el consum: deixa de ser potencial i passa a ser mitjançant el metabolisme. És a través de l’anàlisi química dels ossos que podem conèixer l’alimentació, i coneixent també el sexe i l’edat del cos analitzat podem aspirar a explorar possibles diferències socials segons aquestes variables.

A part d’això, també podem analitzar l’estat de salut del grup. No només malalties o traumatismes, sinó una qüestió que em sembla molt rellevant: les càrregues laborals. Treballar (els moviments repetitius -o no-, especialitzats -o no-) deixen també una empremta. Aquí l’antropologia aporta un munt d’informació envers això.

I un altre element molt important i que ara ha tingut un boom amb la possibilitat d’estudiar el genoma humà a partir de les restes òssies és el que té a veure amb l’herència genètica. Mitjançant anàlisis genòmiques s’estan duent a terme interpretacions sobre migracions a gran escala. Hi ha molta polèmica amb això perquè d’alguna manera estem reeditant l’escola historicocultural (això s’haurà d’aturar en algun moment) i s’estan popularitzant novament certes de les seves postures, com ara la identitat entre “sang” i cultura.

Crec que això no és innocent: la qüestió del migrant i l’estranger és quelcom molt actual i també tenim aquesta idea tan arrelada que les migracions són invasions que impliquen conquestes. Potser caldria reflexionar en què moltes migracions han esdevingut per buscar refugi i per moltes altres causes socials, en contraposició a aquesta suposada voluntat conqueridora.

A mi m’interessa molt aquesta altra concepció i amb l’ADN hi podem treballar moltíssim. Un element molt interessant en el que ara comencem a implementar (després de vint-i-tants anys d’agafar mostres sense èxit) és la investigació de les relacions de filiació. Els sistemes de parentiu no descansen només en la biologia, però la xarxa biològica ofereix un patró de relacions socials que avui dia estem en disposició de poder estudiar i que en el cas de l’estudi sobre les dones en el passat i de les societats que podrien haver estat patriarcals és interessantíssim, sobretot per veure quines relacions socials s’estaven implementant en relació a les tipologies de parentiu.

En relació amb la referència que has fet a l’escola historicocultural, i aquesta constant (confusió) sobre què és natural i què és social…

Veig per on vas. Ara sembla que tot és qüestió de noves tècniques i noves anàlisis: que els avenços en el coneixement només depenen d’analítiques ben sofisticades! (riures). No! Les relacions socials no fossilitzen, mai les trobarem en forma d’evidències empíriques!  I tampoc les classes, l’estatus o el patriarcat. Només amb una teoria social potent podem intentar llegir els elements materials del registre arqueològic.

Skype-20190711-201708
Fotografia presa durant el transcurs de l’entrevista, que realitzàrem mitjançant videotrucada. Font: pròpia.

Enllaçant aquesta reflexió entre allò existent i allò teòric, fins a quin punt el context arqueològic en què es troben aquests conjunts ossis en condiciona la seva anàlisi i l’assoliment de conclusions? (p. ex. la presència o absència d’aixovars o de connexió anatòmica dels esquelets). I sobretot la metodologia arqueològica, tant en l’excavació com en l’abstracció de l’estratigrafia pot influir (positivament o negativa) en aquestes?   

Clar! Però és que hi ha tantes decisions que prens que ho afecten des del minut u: a on vaig a picar? A on no? I aquestes mai són innocents! El context arqueològic sempre és la matriu on llegim relacions. Avui dia tothom acceptaria que l’arqueologia va de recurrències espacials i temporals a través de les quals fem agrupacions, però això és la passa u per poder llegir en clau històrica el que li va passar a una comunitat concreta.

Les avaluacions descriptives, materials, empíriques és evident que són necessàries. Però hi ha gent que pensa que amb el Big Data, que quantes més dades tinguem (riures) la lectura històrica sorgirà per si sola. I mai surt així: l’has de llegir en un context i amb referència a una sociologia de la materialitat. I per això el context arqueològic és aquest context de relacions, tant epistemològiques amb la teva teoria social com físiques amb la realitat analitzada. I a parer meu aquí hi ha la gràcia (potser amb certa supèrbia) de l’arqueologia.

Per sort, als equips treballem amb d’altra gent que t’ofereix altres maneres d’esprémer les dades; però la responsabilitat de trobar una teoria de la materialitat social llegida en clau sociològica és responsabilitat de l’arqueologia. I hem de treballar cap aquí, però no només amb analítiques i altres eines quantitatives.

Es fa patent com el positivisme encara impregna l’arqueologia metodològicament, sense que existeixi un debat teòric profund.

Totalment. Mira, perquè tal vegada he tingut la sortada del mil·lenni de ser a prop d’en Vicenç Llull que constantment es qüestiona què és la cosa: del significat de les unitats de sentit en arqueologia. Com per exemple què és un esdeveniment? Què és un fet? Nosaltres entenem, en el nostre grup de recerca, que un esdeveniment cancel·la tot allò que ha estat vigent fins al moment. Però no prediu què és el que passarà després. En conseqüència l’esdeveniment obra noves possibilitats!  És important que ens plantegem aquestes qüestions perquè cada vegada més fem història retroactiva, i això en arqueologia és fatal: interpretem què va passar a l’inici d’una cosa a partir del seu final i això és jugar amb les cartes marcades. No pots retro-teoritzar, sinó que has d’observar quins són els esdeveniments d’inflexió que obren noves possibilitats socials. I això és teoria pura!

Excavació AY Cristina 2016
Cristina Rihuete excavant en una tomba argàrica. Font: Grup de recerca ASOME-UAB

En la darrera dècada el vostre grup de recerca ha treballat intensament en diferents jaciments argàrics de la regió de Múrcia que són exponents, segons les vostres conclusions, de les primeres societats estatals europees. Per què mereixen aquest qualificatiu? Quines han estat les troballes més destacades?  

Nosaltres entenem la caracterització de l’Estat en termes no només de la institucionalització de les formes polítiques sinó en el sentit més materialista del terme: l’eclosió de societats de classe, l’explotació econòmica que genera aquests antagonismes socials i on l’Estat és essencial per garantir l’ordre.

Què passa? Suposadament no existien Estats en el mediterrani occidental; només n’hi havia en el mediterrani oriental. Els Estats només eren aquells que s’havien autoanomenat.  Aquesta nova perspectiva en què entenem que existien Estats a l’occident de la mediterrània és on trobem el nostre exemple.

L’Estat argàric es vertebra en un territori totalment jerarquitzat, amb una societat clarament urbana, amb una jerarquia entre els assentaments i amb l’existència de fronteres, que podem constatar a través de la metodologia arqueològica.

Tot i que no coneixem la seva forma política concreta això és el de manco. Allò important és que estem parlant d’una societat estatal que ocupa un territori de 35.000 km2 (és a dir, 6 províncies; entre Múrcia, Andalusia, País Valencià i Castella-la manxa).

Fins fa molt poc, a través de les intervencions del jaciment de La Almoloya, no havíem tingut oportunitat de localitzar elements tan interessants com l’arquitectura del poder: els llocs on es verificava aquest control de la població sancionant-la funeràriament i  amb uns enterraments de l’elit política com només havíem vist al jaciment de El Argar.

A més, la societat argàrica va provocar un canvi mediambiental irreversible. La desertització a molts de llocs va ser irreversible per culpa de l’impacte que va tenir el món argàric en aquests territoris. I sobretot, l’exercici de la violència per poder mantenir aquest ordre social de desigualtats és una de les claus per entendre la societat argàrica: aquesta especialització tècnica que dóna lloc a una especialització econòmica i a una distribució desigual dels guanys.

L’exemple de El Argar en la difusió de l’arqueologia i la històrica ens serveix per desmentir el falç mite que sempre hi ha hagut rics i pobres. No sempre hi ha hagut gent que ha estat espoliada i usurpada, les coses tenen un inici! I El Argar ens serveix per explicar un d’aquests inicis.

Els inicis i el final. Perquè precisament també observem la desaparició de la societat argàrica.

Clar! I aquest final és una barreja en què s’han passat de frenada en la gestió agrària, obligant a la gent a mantenir una alimentació més pobra i unes diferències socials cada cop més profundes que feien encara més horribles les condicions d’existència de la gent.

Encara no podem respondre si El Argar va acabar amb una gran revolta (és una tesi molt difícil de demostrar), però és un fet que el que ve després nega simbòlicament el passat argàric. Una de les coses més interessants de El Argar és el ritual funerari, que defineix aquesta societat; que a la societat que ve després no s’enterri ens ha de fer pensar en una ruptura social molt gran, que necessàriament ha d’haver estat una reacció contra l’ordre argàric.

La Almoloya
Fotografia aèria del jaciment de La Almoloya en el seu entorn de Sierra Espuña (Murcia). Font: Grup de recerca ASOME-UAB.

Ara farem salt geogràfic des de El Argar fins a les Illes Balears, concretament a Mallorca. A la teva tesi doctoral analitzes la necròpolis prehistòrica de la cova des Càrritx (Ciutadella, Menorca; 1450/1400 i 800 ANE). En arribar a les teves conclusions, potser a les persones no-expertes ens pot sorprendre l’elevada esperança de vida de la comunitat humana (d’entre 35 i 45 anys), la diversitat sexual de la robustesa òssia i la inexistència de diferències significatives entre sexes en la composició dietètica. Grosso modo, podries sintetitzar-nos quins elements consideres essencials per entendre la necròpolis des Càrritx?

La tesi, com ha plogut! De les coses que més m’interessaven era analitzar una necròpolis d’inhumació col·lectiva. Era un repte, perquè els cossos no estaven individualitzats sinó que s’enterraven tots junts i era impossible destriar esquelets en el que semblava un ossari de dimensions colossals. Ara bé, que la tradició de l’enterrament col·lectiu sigui sinònim d’igualtats o homogeneïtat social no està gens clar; i menys en un cementiri que funcionà tants segles.

Aquest va ser el repte. I tenia molt clar que volia explorar metodològicament la diferència sexual. Un cop vaig obtenir els resultats vaig quedar una mica tocada perquè pensava que no podien ser; no m’agradaven, saps allò de quan les teves conclusions no t’agraden? (riures) Avui dia no tinc cap altra resposta, però en realitat és una conclusió que m’ha donat una hipòtesi que encara no puc demostrar (però ara tal vegada amb les millores en l’anàlisi d’ADN podria).

Jo no observava grans diferències entre homes i dones. De fet, hi havia diferències de robustesa òssia però no estaven especialitzades en membres per sexe. També veia que els homes eren molt més alts que les dones i que això contrastava en què les dimensions cranials eren molt semblants. El que ens diuen sempre és que l’herència està en el crani i la vida està en el postcrani. Clar, si l’estatura era tan diferent i partíem que l’arquitectura cranial no, alguna cosa havia passat entre els homes i les dones.

I jo no ho veia enlloc. No ho veia en l’alimentació, ni en el treball ni en res concret. I vaig pensar que la diferència estava amagada. Em vaig fixar, per exemple, que no totes les dones van ser enterrades. La conservació òssia era fantàstica i hi havia un nombre molt elevat d’infants que tenien entre 3 mesos i 1 un any quan van ser enterrats. Però el fet que no hi hagués fetus ni nounats enterrats volia dir que el que no tenia eren dones embarassades enterrades; i això és una cosa que, fins i tot quan estava fent la tesi, en el meu cap no entrava perquè considerava el fetus com a individus. Però el fet de no tenir a dones embarassades era el que calia emfatitzar, perquè m’estava dient coses de les dones.

L’altra qüestió era la del biaix de la mortalitat infantil. Si hi hagués més nines enterrades que no pas nins jo ho podria explicar. Aparentment tenc una societat en la qual no hi ha diferències entre els sexes; però sí que hi ha diferències molt clares en els cossos adults. I aquestes han d’estar fonamentades en un tracte diferenciat durant la infantesa dels individus.

Arran d’això sorgeix la hipòtesi de l’infanticidi femení. I me la van criticar moltíssim. I és que a mi tampoc m’agrada; i menys en una societat que s’està enterrant col·lectivament i en la que pensaríem allò de “ah són iguals, són societats on encara les diferències no són greus”. No és tan clar; cal anar amb compte amb això.

Per mi aquesta va ser la part més interessant de l’estudi perquè va ser la que em va revolucionar més. Ara, amb els nous estudis d’ADN podrem saber el sexe dels infantils podrem contrastar una hipòtesi com aquesta.

Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.
Fotografia del talaiot i el santuari del jaciment de Son Fornés, Montuïri, Mallorca. Font: Museu arqueològic de Son Fornés.

A la teva obra utilitzes intencionalment la categoria sexe (masculí i femení) a l’hora de referir-te als conjunts ossis. D’aquest fet, podríem induir que el gènere, en tant que construcció social, no seria epistemològicament vàlid per intentar explicar els resultats de les anàlisis osteològiques?

Si entenem que el gènere és una construcció social, novament hem de recordar que el gènere no fossilitza!  El gènere l’has de descobrir. Jo entenc que segurament van existir societats prehistòriques en les quals el gènere tal vegada no era un universal. Jo no tenc gens clar que el gènere hagi estat una categoria que ha funcionat arreu, en tant que el gènere el que tradueix és la socialització de la diferència sexual. Jo no sé si ha estat important per totes les societats perquè la categoria juga amb aquesta diferenciació jeràrquica. El que sé és que és quelcom que hem d’explorar, que no ho hem de donar per suposat i que jo em trob molt més còmode xerrant sobre la materialitat dels cossos i com aquests cossos se socialitzen.

Tal com havíem parlat abans, tot plegat introdueix la qüestió sobre la identitat. I no sé si la identitat és una categoria útil per les disciplines que no tenim l’emic i l’ètic. Dins el marc materialista mos retreuen que no. Amb això l’Almudena Hernando hi estaria totalment en contra: ella creu que tenim una visió molt estreta perquè ella parteix d’aquesta idea de la identitat relacional o individual. Per a jo, com que la identitat té a veure amb la percepció de la construcció social crec que l’hem de refrendar a partir d’aquesta xarxa de relacions que ens proporciona el context arqueològic. Jo em seguesc trobant molt més còmode parlant de cossos sexuats.

Relacionant-ho amb aquesta visió que citaves, potser més “presentista” envers el gènere, també podríem dir que de vegades aquesta esdevé molt binària (Sí, efectivament). Des de l’antropologia se’ns ha mostrat que de gèneres, en tant que construccions socials, en poden existir múltiples en una mateixa realitat social concreta.

Clar, aquesta és la gràcia! No deixen de ser construccions que parteixen de la diferència sexual, amb diferents combinacions de possibilitats de transgressió. Una cosa que podem fer molt bé en arqueologia és estudiar normes i les transgressions de les normes. És a partir d’aquí que entenc que no podem deixar de fer servir una categoria com sexe, perquè ens perdem. Perdem la materialitat del cos. És una mica allò de: què és, el que la gent fa o el que la gent deia que feia? En el cas de la matèria que estudiem seria el primer: què és el que la gent feia i com sancionava les coses.

A més, hi ha un element que l’antropologia aporta i que trob molt encertat: no hi ha unitats de persones sinó cicles vitals d’aquestes; i això ho veiem en els cossos de les dones. Quan abans parlàvem de les dones embarassades (i tot el tema de les “deesses”, “mares” i tot això) trobem aquesta concepció de la “dona mare”, la “dona reproductora” i no: hi ha nines, joves, dones lactants, menopàusiques, àvies, etc. El cicle vital en totes les seves formes és quelcom a tenir molt en compte.

Aquestes consideracions en relació amb el sistema sexe-gènere en arqueologia poden recordar als sostinguts per altres autores i autors sobre les representacions figuratives en societats àgrafes, coincidint en el fet que no podem accedir a la seva simbologia i intencionalitat social original i, per tant, als gèneres. Tot i això, sí que podem observar com algunes d’aquestes representacions són sexuades; i és a través de la seva sexuació que podem intentar hipotetitzar-ne relacions socials. Llavors, ¿seria possible sexuar els conjunts ossis per tal d’arribar a nous resultats a la llum de les anàlisis osteològiques?

Aquest és el gran què. Tu pots sexuar els cossos i pots tenir representacions sexuades dels cossos humans. Però mai no sabràs si el punxó que està al costat d’un cos sexuat de dona era de la dona, l’havia fet servir la dona o quina relació hi havia. Haurem d’establir sempre una relació de proposició, relacional (tal com dèiem abans); i per això has de tenir una materialitat que puguis qualificar i unes relacions que proposes entre la matèria i els cossos sexuats.

Crec que aquesta és la manera de poder caminar, és a dir, “què és el que la gent va pensar de si mateixa i com es conceptualitzava?” Doncs no ho sé i, francament, no sé si m’interessa; a mi m’interessa què li va passar a la gent més que què pensava la gent d’ella mateixa. Avui dia estem en una societat tan preocupada d’ella mateixa que donem molt de pes a aquesta part, quan crec que és més important veure com ens movem en un determinat context més que no pas què se’n pensa. Pot ser molt interessant psicològicament o sociològicament però crec que l’arqueologia es troba fora d’això; o com a mínim amb la metodologia que jo faig servir.

Amb això no vull dir que la part simbòlica no estigui bé, eh? Se’n poden proposar moltíssimes coses. Però has de saber fins a on pots arribar, perquè què passa amb el simbolisme? Dissortadament acabes interpretant segons la matriu de significats de la teva societat. I clar, ni el concepte de persona segurament era igual en aquests grups que estem estudiant dels que tenim avui dia. Perquè sabem del cert que el concepte de persona del segle XIX no era així; les dones no han estat persones fins fa molt poc a molts de llocs. El que vull dir és que hem d’anar molt alerta per no acabar vomitant sobre els altres els nostres prejudicis.

L'antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les fosses comunes. El 2014 Rihuete participà en la intervenció de Sant Joan: la primera fossa comuna de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.
L’antropologia física també és emprada en contextos arqueològics de la història recent, tals com les desaparicions forçades i els crims de lesa humanitat de la repressió feixista. El 2014 Rihuete participà en la intervenció al cementiri de Sant Joan: la primera fossa de la Guerra Civil excavada a Mallorca. Font: Cristina Rihuete.

Fins ara hem reflexionat profundament sobre moltes qüestions. Podríem dir que el marc teòric i epistemològic que hem anat observant en l’entrevista sorgeix en confluència entre diversos corrents teòrics arqueològics i feministes. Quin és l’impacte que aquestes han tingut més enllà de la disciplina (i de la prehistòria)? Podria ser útil socialitzar aquestes aportacions entre els actuals feminismes per tal de repensar certs termes teòrics de l’actualitat? 

La fase de la visibilització de les dones més o manco ja la tenim feta. Ara es tracta que tirem endavant epistemològicament en una altra manera de conceptualitzar les asimetries socio-sexuals en els grups humans. I el que a mi m’interessa del debat del sistema sexe-gènere és la qüestió de la contingència: quines coses són efectivament canviants i quines coses són efectivament irreductibles (més enllà dels essencialismes).

Crec que vàrem aprendre moltíssim dels feminismes de la diferència en el fet que, al cap i a la fi, és igual si les diferències són naturals o culturals quan estan enquistades generació rere generació i hem de buscar tenir la capacitat de desfer-les.

Per exemple, amb la qüestió de la genètica. Hi ha aquest debat entre l’herència genètica (què ens constitueix biològicament) i la cultura (en tant allò adquirit) i aquest debat està mal plantejat.  Aquells genetistes que no veien res més que la cèl·lula i gens egoistes (riures) estan pensant i proposant que els gens, el que fan, és utilitzar el medi per posar-se en acció o inhibir-se. Tots coneixem les predisposicions genètiques envers les malalties i altres; ara s’està proposant que l’activació d’aquestes coses té a veure amb l’ambient, i en conseqüència t’estàs carregant la determinació biològica de les coses: hi ha una interrelació dels dos factors que en el debat del sexe i el gènere crec que és molt il·lustratiu, perquè és una falsa oposició.

Aquesta és una visió molt més dialèctica.

I com ha estat sempre la dialèctica, que no és una oposició sinó precisament la superació de l’oposició.

Doncs ja hem finalitzat les preguntes, incidint en moltes qüestions que de ben segur transcendeixen els interessos concrets envers l’arqueologia i la (pre)història. Moltes gràcies per concedir-nos aquesta entrevista!

I ara, a vosaltres!

Read More