Preludi
La idiosincràsia pròpia que en el seu sinus té la Guerra Civil Espanyola la converteix en un dels conflictes bèl·lics més atractius i tractats per a la historiografia d’arreu, ja no només per suposar l’avantsala de la Segona Guerra Mundial i comptar amb la participació nacionalsocialista alemanya i corporativista italiana, portant el marc del conflicte a un nivell internacional, si no perque presenta uns precedents polítics i socials, així com un desenvolupament durant les hostilitats, que la fan destacar i discernir-se respecte a altres grans conflictes contemporanis. Sens dubte, un d’aquests fets diferenciadors que fa tan especial el cas espanyol és la pugna entre dues formes d’interpretar el món, la política, l’economia, la cultura o els valors que es donen entre conciutadans d’un mateix territori. Això és el que realment converteix el conflicte en una guerra total, així com la participació de tot sector social i la seva implicació política, el paper de l’Església i la seva identificació amb els sollevats, el conflicte monàrquic i un llarg etcètera. Ara bé, allò que l’eleva a categoria de tresor historiogràfic és, sens dubte, l’autogestió agrària i industrial que es produí a la rereguarda republicana. Són molts els interrogants que se susciten al voltant de les col·lectivitzacions i sovint han sorgit escaramusses intel·lectuals per diverses qüestions polèmiques, quelcom que encara ho fa més atractiu. El sorgiment del fenomen autogestionari és produït per la fugida massiva de terratinents, grans propietaris industrials, empresaris, banquers i personal eclesiàstic de la rereguarda republicana en el moment del fracàs colpista i el consegüent inici de la Guerra, la qual cosa genera un buit de poder en els sectors productius que és recollit per obrers o camperols, entre d’altres, i que sovint s’organitzaven en el marc sindical de la CNT, UGT o partits revolucionaris vinculats.
A Catalunya, el teixit productiu industrial existent era el més gran de l’Estat, per la qual cosa resulta un focus d’observació supinament interessant a mode comparatiu amb la resta del territori, majoritàriament agrari. Això no significa que al Principat no existiren col·lectivitzacions al camp, però no són tan destacables com a l’Aragó, per exemple. Per aquest motiu, el present article tractarà d’exposar les línies bàsiques de l’autogestió a Catalunya, a través d’una mirada innovadora i renovada, aportant una retrospectiva general del que varen suposar, com van funcionar, quins resultats va aportar, quina fou la forma i com trobaren el seu final.
Concepte de col·lectivització i funcionament
Quan parlem de col·lectivització ho fem des del sentit ampli del terme, és a dir, l’entenem com la forma d’administrar un nucli de producció, de repartir els beneficis, d’establir convenis de treball, horaris, sous i tot allò relacionat directament amb les formes productives. En un sistema econòmic liberal, la recerca del màxim benefici és l’objectiu primer, a través de fórmules com la plusvàlua o l’acumulació de capital. En canvi, en un sistema autogestionari cada individu el percep segons el treball realitzat i d’acord amb un repartiment equitatiu dels beneficis. Així doncs, tot i que es busca el rendiment, l’objectiu primer és el benestar i l’eficiència laboral.
Tanmateix, no només estem davant un desplegament autogestionari en la indústria metal·lúrgica i al camp, com normalment s’associa, sinó que en moltes altres branques industrials com el tèxtil i la siderúrgia també s’estengué. Això no obstant, sens dubte el més cridaner són les col·lectivitzacions dels serveis com els transports, la restauració, les perruqueries i, fins i tot, algunes entitats bancàries. En àrees agràries el funcionament és semblant, però amb la diferència que els excedents es reparteixen a parts acordades entre la col·lectivitat i aportant el necessari al front i a l’Estat. És important aquest concepte estatal, atès que la major part d’establiments autogestionaris a Catalunya són de la CNT, la qual parteix d’idiosincràsia llibertària contrària al manteniment d’un control per part de l’Estat. Per això hem de tenir en compte, per un costat, el context històric en el qual es debat entre vèncer la guerra i després fer la revolució, o bé fer directament la revolució econòmica; i per altra banda, que moltes de les col·lectivitats existents, sobretot al camp, funcionaven sense supervisió estatal, tenint els òrgans municipals i sindicals com a úniques vies organitzatives. Amb el Decret de col·lectivitzacions de la Generalitat de 1936, bona part del procés autogestionari passà a control governamental, però era, en definitiva, un decret que no feia més que legalitzar una situació ja existent com a realitat del país.
Tot i això, hom podria plantejar-se si és realment possible transformar els sistemes econòmics de producció de la nit al dia o sense l’ús de la força imperativa, i és que, de fet, aquestes resulten qüestions de debat intens entre els principals historiadors que tracten l’autogestió. Si ens referim a l’organització inicial d’aquesta, la principal via d’argumentació exposa que, en la majoria de casos, la col·lectivització fou fruit de la improvisació donat el buit de poder existent, i que la revolució en aquest sentit no tingué una planificació expressament organitzada.
Més polèmica existeix al voltant de la possible imposició del nou marc pràctic, però aquest cop són tres les òptiques d’interpretació. Per un costat, els qui enarboren la bandera de l’antiautoritarisme llibertari, els quals exposen que la imposició no fou possible atenent al caràcter contrari de les tesis anarquistes i al fet que aquells que no volien formar part de la col·lectivitat, no hi estaven obligats. El problema d’aquesta interpretació és que no té en compte que la UGT també fou actor clau, sense significar que aquest sindicat fou autoritari, ni tampoc que en l’autogestió agrària les columnes milicianes a l’Aragó possiblement foren causa directa d’algun desplegament col·lectivista, tot i que aquesta primera tesi ho nega. En un espai completament discernit, es troba la idea que tot procés autogestionari es donà per imperatiu bèl·lic i forçat, a través de la coacció i la violència. No sembla presentar una base especialment sòlida i més si tenim en compte que generalitzar un fet com aquest és massa perillós. Amb tot, arribem a la visió més recolzada, la qual exposa nítidament que no existí la imposició, tampoc a l’Aragó, ja que la vida de milicians i camperols estava discernida, però sense significar que aquesta no aparegué en casos de descontrolats, venjatius o fanàtics violents.
Finalment, és important exposar que els actors principals en el naixement de les col·lectivitzacions són gairebé sempre membres sindicals de la CNT-FAI i la UGT, però també d’alguns partits marxistes i/o trotskistes catalans com el POUM, entre d’altres. Ara bé, malgrat la legitimitat que atorgava als grups revolucionaris la defensa armada a les grans ciutats, a raó del cop d’Estat a Catalunya protagonitzat pel general Goded, la Generalitat, amb Companys al capdavant, no estava disposada a subordinar-se envers una nova realitat, i per aquest motiu astutament aconseguí garantir-se els seus espais de poder i legislar, en alguns aspectes, tot i la presència revolucionària. De fet, historiogràficament està reconegut que, davant el poder agitador i militar dels sindicats, Companys oferí el poder als líders anarquistes, que sobtats amb el canvi de paradigma, o no volgueren o no van saber acceptar-lo, per la qual cosa fou aquí on es desplegà una coordinació unitària en el marc del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC). El president de la Generalitat, amb una gran capacitat logística i visionària, evidentment no volia cedir el poder als llibertaris, però amb una posició que no era de força a l’estiu de 1936, oferí el poder potser per garantir-se un espai de legitimitat i confiança, o potser perquè no veia una altra sortida a frenar la revolució que començava a gestar-se.
Resultats i balanç. Èxit o fracàs?
La concepció que cada persona pot tenir al voltant de resultats positius i/o negatius és supinament diferent. Considerar com un èxit o un fracàs el “projecte” autogestionari és tremendament difícil i el mateix succeeix en un encaix analític d’acadèmia. Hem de considerar termes quantitatius, qualitatius, de forma o de context, i hem de saber discernir cada situació en funció les seves circumstàncies puntuals o altres conceptes com el “sabotatge” o el “boicot”. En l’àmbit industrial, i sempre concebent-ho des de les generalitats i no des dels casos concrets de cada població o fàbrica, es pot parlar amb contundència de resultats interessants, potents i que resolen els problemes productius, però també és cert que existeixen inconvenients i dificultats que porten a un limitat balanç global. Són molts els inconvenients, però el principal greuge estigué en l’existència de dificultats externes pel funcionament del col·lectivisme, és a dir, que van existir problemes evidents de funcionament, tanmateix, la falta de mercats, la situació econòmica de guerra, l’escassetat de matèries primeres i combustible, la ingerència governamental del govern de la República i la Generalitat o la destrucció de fàbriques són factors a tenir en consideració a l’hora d’analitzar els resultats en la indústria i, per tant, el seu grau de responsabilitat en els problemes econòmics del camp republicà.
Per valorar realment els resultats autogestionaris, s’ha de realitzar una síntesi de les línies bàsiques expressades entre els historiadors, però existeix una gran disparitat argumentativa que, a vegades, resulta inversemblant pensar que s’està tractant una mateixa qüestió. Per aquest motiu, les tendències s’agrupen i es complementen entre sí, portant a una visió global que podria esclarir-nos realment què succeí en les col·lectivitzacions a Catalunya entre 1936 i 1938. Com el present article no tracta esdevenir un estat de la qüestió, i tenint en compte que ja he expressat l’existència dispar d’òptiques que s’han llançat, s’ha exposat la tendència més raonable, amb més suport i que ha mantingut més vigència en el temps, la qual respon a la idea que, d’acord amb el context bèl·lic, la improvisació, el factor humà, i les ingerències, fa molt difícil parlar d’un èxit rotund, però a la vegada l’eximeix d’una condició de fracàs, i el fet natural és saber trobar un terme mitjà, sempre que parlem en termes globals, atès que es sap de la fallida d’alguna col·lectivitat i de rendiments estratosfèrics en d’altres.
El que si podem contrastar és el valor qualitatiu de les col·lectivitzacions, almenys socialment, no tant el productiu, més indocumentat, ja que les aportacions en aquest sentit són eminentment revolucionàries. A partir de l’anàlisi que s’ha realitzat de l’experiència col·lectivista, es pot afirmar que, almenys, la col·lectivització de la indústria i dels serveis de Catalunya va obtenir resultats positius en el sentit d’aconseguir una igualtat social més gran, és a dir: supressió de les rendes no procedents del treball, desaparició o disminució de les diferències salarials, implantació o millora de les prestacions d’assistència sanitària, jubilació, i fins i tot, augmentar el nivell cultural i de formació dels treballadors.
I tot això tenint en compte les dificultats endògenes i exògenes i el context de guerra, que evidentment limitaven la producció i l’orientació d’allò que es produïa. Per altra banda, si ens referim al problema de la distribució, que des de certs punts de vista és més important que el de la producció, les col·lectivitats mostraren un esperit creador que, per la multiplicitat dels seus aspectes i el seu esperit pràctic, genera un interès supí. La innovació col·lectiva dels militants de base aconseguí resoldre problemes que una organització governamental centralitzada potser no hauria pogut resoldre, donada la inexistència d’una direcció conjunta que no només té en compte qüestions de mercat i amb estructura vertical. El cert és que, paral·lelament, a la zona del país on dominava la moneda oficial, la pesseta perdé valor sense parar, per la incapacitat de Govern de frenar l’augment dels preus, mentre l’especulació s’establia i desenvolupava. Si abordem en exclusiva les dades quantitatives, sense tenir en compte l’antropologia i/o la política, podem recollir les tesis de Frank Mintz, acceptades per la majoria de la comunitat, i que exposen que més d’un milió i mig de persones a Espanya estigueren funcionant sota un sistema autogestionat, essent 758.000 en l’agricultura i 1.080.000 en la indústria i els serveis. Catalunya recull gairebé tot el teixit industrial i dels serveis, però té menys presència en el sector agrari, destacant les terres de l’Ebre i el camp de Tarragona, tot i això, en el cas català, no existeix un consens absolut en xifres, però giren al voltant de una quarta part del total agrícola i la meitat, o més, de l’industrial.
Ara bé, no seria just exposar en exclusiva les bondats derivades de l’autogestió sense tenir en compte les tesis que exposen el greuge que suposaren per l’economia de planificació republicana, ja que són models contradictoris entre si, cosa que suposà, com veurem més endavant, motiu d’atac estatal. Segons el plantejament de caràcter marxista, en especial per part del PCE, aquest sistema de direcció va fracassar rotundament. El resultat va ser que la indústria catalana, que hagués pogut satisfer, en gran part, les necessitats de l’Exèrcit en vestuari, municions, armament lleuger, i fins i tot, parcialment, en canons, camions i tancs no ho va fer, ja que treballava malament, utilitzant només el 50% dels motors i màquines, amb un rendiment molt inferior al normal. De nou, dues visions contràries enfrontades per la legitimitat històrica: una que defensa la necessitat imperiosa d’estatització de l’economia, basant-se en una lògica d’unificació de criteris, i l’altre que advoca per un èxit autogestionari donada la no-intervenció estatal i l’autèntica revolució social-llibertària.
Atacs a l’autogestió. Fi de l’experiència revolucionària
La resposta òbvia a perquè finalitzaren les col·lectivitzacions es podria donar amb l’entrada de les tropes sollevades al Principat, però la realitat és ben diferent. És cert que aquest fet provoca un canvi de paradigma en el poder a Catalunya, però ja feia mesos que l’autogestió patia atacs telegrafiats des de múltiples posicions, per raons diverses. L’estatització i la progressiva pèrdua de control obrer a les fàbriques poden suposar la fi de l’experiència revolucionària, fent dels atacs a l’autogestió un debat interessant en la historiografia. És evident que els comunistes van justificar la seva lluita envers les col·lectivitzacions en coherència a la necessitat d’oferir un esforç centrat exclusivament en la guerra i, pel seu costat, els anarquistes denuncien aquests atacs, siguin perpetrats per comunistes, republicans o socialistes.
En primer lloc, cal destacar que hem d’emmarcar un canvi en l’statu quo enmig d’una guerra, per la qual cosa, d’entrada les limitacions i dificultats són majors que en una situació d’estabilitat social i econòmica. La necessitat d’abastiment del front i la falta de mà d’obra pels reclutaments van portar a l’aplicació, en alguns casos, d’un sistema taylorista per tal de garantir una ràpida producció. Ara bé, els grans grups d’oposició a les col·lectivitats, i el motiu últim de la fi de l’autogestió, foren el PCE i els governs de la Generalitat, els quals subordinaren l’autogestió al model de mercat, i de la República, amb un ministre d’Agricultura comunista, Uribe, que decretà nacionalitzacions, que no col·lectivitzacions, per contrarestar el poder sindical, donant prioritat a l’estatització. Escrits de dirigents del PCE del moment, titllen als membres de les col·lectivitats de paries de la classe treballadora i traïdors. Fins i tot se’ls acusa de voler encendre una nova guerra civil a la zona republicana, destruir el Front Popular i establir el poder absolut de la FAI i del POUM, liquidar l’Exèrcit regular, trencar la unitat popular i desorganitzar completament la producció.
A escala d’organització interna i errors en aquesta, és important apuntar envers els individualistes, aquells que s’aprofitaven de la col·lectivitat i es repartien els beneficis, car no hem d’oblidar que estem en una situació de guerra. D’altra banda, la falta de personal qualificat per a dirigir la comptabilitat portà, sovint, a un pitjor rendiment. Per últim, el fet que donà mort a la coordinació, i en altres casos a l’essència de les col·lectivitzacions agràries, industrials i dels serveis de Catalunya, foren les jornades de maig de 1937 a Barcelona. Una de les dues visions s’imposà finalment sobre l’altre a través de la violència. Indiferentment de la posició que cadascú tingui envers el fenomen autogestionari, resulta innegable afirmar que estem davant un fet històric singular, propi i gairebé únic que mereix una nova visió i interpretació per part dels experts, i que pot ser abordat des de multitud de perspectives que puguin esclarir finalment en ferm, l’existència d’un model solvent i possible, alternatiu al capitalisme industrial de l’època i al neoliberalisme actual.
Per a saber-ne més:
Bernecker, Walter. El anarquismo durante la Guerra Civil española, Suïssa, Universitat de Berna, 1982, 115 p.
Castells Duran, Antoni. Les col·lectivitzacions a Barcelona 1936-1939, Barcelona, Hacer, 1993, 304 p.
Garrido González, Luis. Colectivización económica en la Guerra Civil Española (1936-1939), Jaén, Universidad de Jaén, 2010, 387 p.
Martín Ramos, J.L. Guerra y revolución en Cataluña, 1936-1939. Barcelona, Crítica, 2018.
Mintz, Frank. La autogestión en la España revolucionaria, Madrid, Traficantes de Sueños, 1977, 284 p.
Pozo González, Josep Antoni. Poder legal y poder real en la Cataluña revolucionaria, Barcelona, Espuela de Plata, 2012, 415 p.
